CASTELL DE MONTBUI

Tinc quan al topònim, Montbui, mont-bui o bohi, molts dubtes; en Manuel Bofarull i Terrades, en el seu llibre “ Orígens dels noms geogràfics a Catalunya “ , recull com a possibles accepcions, la derivació boí de boví [ del bestiar boví ], un sentit de fita o molló.

Aquest Castell de llarga història és un dels millors observatoris del Vallès Oriental, podem l’Antoni Ibáñez Olivares i l’Antonio Mora Vergés, donar-ne fe; a banda de les planes d’ambdós Vallès, la vista arriba fins a les terres del Barcelonès i la mediterrània.

Alguna dada històrica :

El castell de Montbui es dreça al cim d'una muntanya que ateny els 541 metres d'altitud i que es troba entre les poblacions de Sant Feliu de Codines, de Bigues i de Caldes de Montbui. Avui dia és envoltat per les carreteres de la urbanització dita del Castell de Montbui. Resten alhora que notables llenços de murs d'estructura poligonal, fets amb filades de pedra inclinada que recorden l' opus spicatum; una zona coberta , construïda amb la tècnica de la volta de canó, que resisteix encara les bretolades per acció d’alguns, i les d’omissió dels tots els qui haurien de vetllar per la conservació del patrimoni històric del poble català.

L’actual terme de Bigues i Riells, amb les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Mateu de Montbui, Sant Vicenç de Riells del Fai i Sant Bartomeu de Mont-ras, pertanyia a la baronia de Montbui, que tenia el seu centre en el castell de Montbui, que - paradoxes de la vida - es troba dintre el seu terme. També formaren part de la baronia de Montbui, Sant Sebastià de Montmajor i l'antic monestir de Sant Miquel del Fai.

El castell, centre de la jurisdicció de la baronia de Montbui, és esmentat des del 987. Vers el 995 fou infeudat pels comtes de Barcelona a Gombau de Besora, que morí vers el 1050 i el traspassà a la seva filla Guisla, casada amb Mir Geribert, dit d'Olèrdola. La posició de rebel·lia de Mir Geribert contra Ramon Berenguer I féu que el comte s'oposés a aquest traspàs de domini fins el 1059, quan Mir Geribert i el comte pactaren les paus. El castell continuà en poder dels Santmartí, descendents de Mir Geribert, fins als volts del 1170. Després surten com a propietaris els Bell-lloc, senyors de la Roca del Vallès, els Cabanes i Pere de Sentmenat, que el 1178 el comprà a Ramon de Cabanes. Al segle XIII es perfila una família cognomenada Montbui que habita al castell i se'n diu senyora, però l'alt domini passà entorn del 1240 al bisbe de Barcelona, que el féu reedificar en part el 1308. A mitjan segle XIV el castell servia de presó per als clergues de la diòcesi de Barcelona que havien delinquit. El bisbe de Barcelona el tindria pel rei, car el 1381, l'infant Joan el va vendre a Ramon de Planella[*], malgrat els drets del bisbe, que més tard reclamà la seva possessió.

Des de la fi del segle XIV la història del castell es confon amb la de la baronia a la qual donà el nom. El 1384 els súbdits de la baronia es redimiren de Ramon de Planella i passaren de nou a la corona, que els donà els privilegis de carrer de Barcelona, però el 1408 el rei Martí I el vengué de nou a Ramon de Torrelles, senyor de la Roca del Vallès. El domini dels Torrelles finí el 1490, quan l'adquiriren els consellers de Barcelona, que posseïren la baronia fins el 1714. Els Torrelles continuaren amb la possessió del castell i alguns drets, que aconseguiren de retenir i, més tard, passaren als Sentmenat. El castell s'abandonà i s'arruïnà a partir de mitjan segle XIX.

[*] Els Planella originaris de Moià, on edificaren l’anomenat Castellnou, avui encara en bon estat de conservació juntament amb el molí adjunt, foren una de les nissagues preeminents en aquests indrets durant l’anomenada edat mitjana.

Intentem ambdós Antoni’os cobrir les absències dels fotògrafs habituals.

© Antonio Mora Vergés