.JPG)
.JPG)
.JPG)
A instància de la Geni de Santa Mònica, habitual consultora dels meus dubtes, grans i menuts, escullo la forma femenina, per (les torres), enlloc de la masculina ( els campanars); i això malgrat la llegenda de quina procedència no m’han sabut donar raó , i que ho explica com una mostra d’agraïment al bon Deu , per part d’un matrimoni que davant la dificultat d’engendrar va prometre construir un campanar nou a l’església si la verge els donava un fill; van tenir bessonada. Em reafirmava quan al desconeixement de la veracitat d’aquests fets l’Antoni Sala, de la Fonda homònima, que trobeu a la Plaça Major, 17 - 08519 , d’Olost de Lluçanès ; Tel.: 93 888 01 06, i quina cuina degustaven per esmorzar i us recomanen molt especialment. En tot cas, l’amor aixeca i manté dues torres bessones a Olost, i aquest fet no sembla noticiable ; altrament l’odi ensorra i fa caure dos torres als Estats Units, i fins s’atura el tràfic rodat.
Ens havíem aturat a Sant Cugat (o Sant Jaume) d’Alboquers. Situada dins l’antic terme del castell de Gurb, aquesta església avui literalment fagocitada pels edificis propers, fou sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, fins que l’any 1878 fou promoguda a parròquia, bé que en la pràctica, actualment ja no funciona com a tal. El lloc d’Alboquers surt documentat ja l’any 964 (vila que vocant Albucharios), i l’església apareix com a parròquia amb el nom d’Albocers o Albochers en la llista més primitiva de parròquies del bisbat de Vic, que pot ésses datada de mitjan segle XI. Al llarg dels segles XIII i XIV surt amb els dos titulars de Sant Cugat i Sant Jaume, per coincidir antigament ambdues festivitats litúrgiques. En la visita pastoral del 1357, on és citada com a Sant Cugat d’Albochers, consta ja com a sufragània de Santa Eulàlia de Riuprimer, dependència que perdurà fins al 1878. En aquesta darrera data s’independitzà i tornà a ésser parròquia independent. La despoblació del terme ha fet que actualment els serveis parroquials hagin estat traslladats a la parròquia de Sant Bartomeu del Grau.
Quan al topònim Olost, recullo la tesi del Jordi Salat; atribueix al prefix “Ol” el significat "aigua que flueix" , en la llengua dels ibers. L’existència d’altres poblacions en llocs propers a rius i corrents d’aigua : Olost, Olot, Olesa, Oliana,.. sembla confirmar aquesta tesis, de la que Olorda i Olèrdola, entre d’altres, amb un sentit originàriament derivat del conreu de l’oli, en serien excepcions clares. [ tindríem doncs, aigua que flueix en el lloc d’OST]
L’afirmació del bisbe Torras i Bages, que atorgava a Santa Maria d’Olost la qualitat de “catedral del Lluçanès” , té una clara relació amb l’existència dels dos campanars d’ençà de finals del segle XVIII, més que amb les mides del temple, que bàsicament son similars a les de la resta de parroquials dels pobles propers. Pujaríem – cal fer-ho i és de justícia - a Sant Adjutori, ermita i turó des d’on també es veu el castell.
L’ ermita de sant Adjutori, a 623 metres d’altitud, es va acabar de construir el 1717. El 1772 estava en tan mal estat que el bisbe de Vic va fer tancar l’ermita i baixar el sant a l’església de Santa Maria, fins el 1780, que es va acabar de restaurar. Consta de la capella, amb un campanar d’espadanya, i la casa dels ermitans. Era regida per dos administradors que, juntament amb la recaptació d’almoines dels ermitans i la devoció popular, feren possible que l’ermita comptés amb un petit fons per a obres de reforma. De fet, ha sofert diverses reconstruccions al llarg dels anys; l’ultima, el 1989.
Sota una fina pluja que s’enduia la gebrada dels camps, ens arribàvem fins a Reixac i el seu pantà; recolliríem també imatges d’aquest bell paisatge de ribera, refugi de bernats pescaires, ànecs coll-verds i altres espècies, que fan d’aquest tram de la riera Gavarresa, entre Olost i Santa Creu de Jutglar, un lloc d’interès per a pescadors i passejants.
Donàvem per conclòs aquest mati del dissabte 29 de novembre de 2.008. Malgrat els alarmismes del Servei de Meteorologia de Barcelona, havíem pogut dur a terme la nostra visita a Olost de Lluçanès com ho teníem previst.
Ens havíem aturat a Sant Cugat (o Sant Jaume) d’Alboquers. Situada dins l’antic terme del castell de Gurb, aquesta església avui literalment fagocitada pels edificis propers, fou sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, fins que l’any 1878 fou promoguda a parròquia, bé que en la pràctica, actualment ja no funciona com a tal. El lloc d’Alboquers surt documentat ja l’any 964 (vila que vocant Albucharios), i l’església apareix com a parròquia amb el nom d’Albocers o Albochers en la llista més primitiva de parròquies del bisbat de Vic, que pot ésses datada de mitjan segle XI. Al llarg dels segles XIII i XIV surt amb els dos titulars de Sant Cugat i Sant Jaume, per coincidir antigament ambdues festivitats litúrgiques. En la visita pastoral del 1357, on és citada com a Sant Cugat d’Albochers, consta ja com a sufragània de Santa Eulàlia de Riuprimer, dependència que perdurà fins al 1878. En aquesta darrera data s’independitzà i tornà a ésser parròquia independent. La despoblació del terme ha fet que actualment els serveis parroquials hagin estat traslladats a la parròquia de Sant Bartomeu del Grau.
Quan al topònim Olost, recullo la tesi del Jordi Salat; atribueix al prefix “Ol” el significat "aigua que flueix" , en la llengua dels ibers. L’existència d’altres poblacions en llocs propers a rius i corrents d’aigua : Olost, Olot, Olesa, Oliana,.. sembla confirmar aquesta tesis, de la que Olorda i Olèrdola, entre d’altres, amb un sentit originàriament derivat del conreu de l’oli, en serien excepcions clares. [ tindríem doncs, aigua que flueix en el lloc d’OST]
L’afirmació del bisbe Torras i Bages, que atorgava a Santa Maria d’Olost la qualitat de “catedral del Lluçanès” , té una clara relació amb l’existència dels dos campanars d’ençà de finals del segle XVIII, més que amb les mides del temple, que bàsicament son similars a les de la resta de parroquials dels pobles propers. Pujaríem – cal fer-ho i és de justícia - a Sant Adjutori, ermita i turó des d’on també es veu el castell.
L’ ermita de sant Adjutori, a 623 metres d’altitud, es va acabar de construir el 1717. El 1772 estava en tan mal estat que el bisbe de Vic va fer tancar l’ermita i baixar el sant a l’església de Santa Maria, fins el 1780, que es va acabar de restaurar. Consta de la capella, amb un campanar d’espadanya, i la casa dels ermitans. Era regida per dos administradors que, juntament amb la recaptació d’almoines dels ermitans i la devoció popular, feren possible que l’ermita comptés amb un petit fons per a obres de reforma. De fet, ha sofert diverses reconstruccions al llarg dels anys; l’ultima, el 1989.
Sota una fina pluja que s’enduia la gebrada dels camps, ens arribàvem fins a Reixac i el seu pantà; recolliríem també imatges d’aquest bell paisatge de ribera, refugi de bernats pescaires, ànecs coll-verds i altres espècies, que fan d’aquest tram de la riera Gavarresa, entre Olost i Santa Creu de Jutglar, un lloc d’interès per a pescadors i passejants.
Donàvem per conclòs aquest mati del dissabte 29 de novembre de 2.008. Malgrat els alarmismes del Servei de Meteorologia de Barcelona, havíem pogut dur a terme la nostra visita a Olost de Lluçanès com ho teníem previst.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada