Fèiem la Irene Tironi i Laporte, la Paqui Cabezas Carrasco, el Tomàs Irigaray i Lopez, , i l’Antonio Mora Vergés , un viatge al Lluçanès medieval, aleshores no existien els actuals termes, i la noció mateixa dels actuals municipis, hauria semblat un despropòsit als nostres avantpassats.
L’antic terme del Pi comprenia part dels actuals municipis de Sant Agustí de Lluçanès i de Sora (Osona); (s'estenia des de l'església de Sant Genís del Pi, de Sant Agustí de Lluçanès, fins al mas Casa-ramona, de Sora). Depenia al s XI de la jurisdicció del monestir de Ripoll ; perdé l'autonomia com a terme avançat el segle XVI
Quan a la parròquia de Sant Genís del Pi prop del mas Casademunt, al NE del terme el lloc pertanyia a Ripoll des d'abans del 938. Els homes del Pi gaudien d'autonomia i d'organització civil pròpia, que depenia del paborde de Palau, del monestir ripollès. Avançat el segle XVI es desféu d'aquesta organització, i part de la gent restà sotmesa a Sora i part a Sant Agustí. L'església era proveïda pel paborde de Palau, i encomanada al rector de Sant Agustí al segle XVII.
L'edifici actual fou construït al segle XVIII, i el 1878 perdé els atributs parroquials. Malgrat això, en el petit cementiri observem la construcció recent de nínxols,flors i estris de naturalesa funerària, que son clares senyals justament del manteniment d’algunes activitats especifiques i pròpies de les Parròquies.
L'Alou és un petit nucli, al N del terme, format per un carrer amb força pendent al llarg del qual es troben les cases. Just al costat oposat de la Vall que conformen juntament amb la Parròquia i el Cementiri del Pi.
M’agrada particularment comprovar l’extrema cura amb que es mantenen els petits fossars de la majoria de les antigues parròquies; certament potser ens organitzaran la vida –i fins la mort - des de Barcelona, Madrid, Estrasburg o Washington; tinc pel cert però, que per més que s’ho proposin no podran modificar els hàbits post-mortem que ens acompanyem des de la nit dels temps.
Tanquem respectuosament la porta del petit cementiri de Sant Genis del Pi.
© Antonio Mora Vergés
L’antic terme del Pi comprenia part dels actuals municipis de Sant Agustí de Lluçanès i de Sora (Osona); (s'estenia des de l'església de Sant Genís del Pi, de Sant Agustí de Lluçanès, fins al mas Casa-ramona, de Sora). Depenia al s XI de la jurisdicció del monestir de Ripoll ; perdé l'autonomia com a terme avançat el segle XVI
Quan a la parròquia de Sant Genís del Pi prop del mas Casademunt, al NE del terme el lloc pertanyia a Ripoll des d'abans del 938. Els homes del Pi gaudien d'autonomia i d'organització civil pròpia, que depenia del paborde de Palau, del monestir ripollès. Avançat el segle XVI es desféu d'aquesta organització, i part de la gent restà sotmesa a Sora i part a Sant Agustí. L'església era proveïda pel paborde de Palau, i encomanada al rector de Sant Agustí al segle XVII.
L'edifici actual fou construït al segle XVIII, i el 1878 perdé els atributs parroquials. Malgrat això, en el petit cementiri observem la construcció recent de nínxols,flors i estris de naturalesa funerària, que son clares senyals justament del manteniment d’algunes activitats especifiques i pròpies de les Parròquies.
L'Alou és un petit nucli, al N del terme, format per un carrer amb força pendent al llarg del qual es troben les cases. Just al costat oposat de la Vall que conformen juntament amb la Parròquia i el Cementiri del Pi.
M’agrada particularment comprovar l’extrema cura amb que es mantenen els petits fossars de la majoria de les antigues parròquies; certament potser ens organitzaran la vida –i fins la mort - des de Barcelona, Madrid, Estrasburg o Washington; tinc pel cert però, que per més que s’ho proposin no podran modificar els hàbits post-mortem que ens acompanyem des de la nit dels temps.
Tanquem respectuosament la porta del petit cementiri de Sant Genis del Pi.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada