EL PONT VELL DE MANRESA

Havíem recollir imatges i històries d’alguns dels ponts de Llobregat aigües avall de Manresa; ens mancava “ el pont de Manresa” , l’anomena’t Pont Vell. De ben segur que ha tingut altres noms d’ençà de la seva construcció, i si algú els saps li agrairia aquesta informació.

Algunes dades bàsiques :

En el seu origen fou un pont romà, del Baix Imperi. És probable que tingués només un arc, les restes de pilars del qual hom veu tocant a la base de l'arcada central d'ara. És un fet corrent que, a l'edat mitjana, a l'hora de la repoblació consegüent a la conquesta del territori, s'aprofitessin els fonaments i les primeres filades dels ponts romans destruïts per bastir-ne de nous. Sembla que aquest segon pont —que devia ser romànic i de poc després de l'any mil, moment històric de la restauració definitiva de Manresa— fou més llarg que el precedent, però menys que l'actual.

Cent anys més tard, coincidint amb la gran expansió de la ciutat com a centre i mercat principal de la comarca, es devia construir el tercer pont, amb les característiques i perfil actuals.

És un pont de vuit arcs de mig punt — un dels quals, el del cantó dret del riu, va ser mig tapat en construir la carretera d'Esparreguera—, d'uns 113 m de longitud, 3,60 m d'ample i 25 m d'alçada màxima sobre el nivell del riu.

Té la clàssica silueta d'esquena d'ase de molts ponts medievals de tradició romana, amb l'arc central més esvelt i els altres en degradació simètrica a banda i banda. Disposa de finestres a cada costat de l'arc principal, per a donar pas a l'aigua en el cas d'una gran riuada.

Tal com avui el veiem és la reconstrucció fidel del pont romànic, obra probable del segle XII, destruït el 24 de gener de 1939 i refet entre el 1960 i el 1962 per la direcció general d'arquitectura de l'estat espanyol, segons projecte de l'arquitecte Pons Sorolla.

Se’l coneix com Pont Vell del segle XIV ; abans era simplement el pont de Manresa, car era l'únicque hi havia per a creuar el Cardener.

Fou considerat monument nacional per decret del 23 de desembre de 1955.

No podia – ni volia fer-ho - deixar de repetir l'estampa més típica de la ciutat; El Pont Vell —amb el saltant renouer del Bullidor sota l'arc principal i la creu de terme presidint la riba dreta— i la Seu. La imatge és, ha estat i serà el l’objecte freqüentíssim de pintures, gravats i, no cal dir-ho en els nostres dies – com en el meu cas - de fotografies digitals.

La recomanació de sempre, feu un tomb per Manresa, l’esforç s’ho val.

© Antonio Mora Vergés