Sant Esteve del Solà i Sant Francesc de la Torroella o Torruella , no tenen la pàtina romànica, però comparteixen la dissort de l’abandó i l’oblit amb les esmentades en primer lloc.
De totes hem recollit testimoni gràfic – si més no per eterna vergonya dels que poden evitar–ho, no han fet res per aturar la seva progressiva ruïna.
Dèiem de les runes de Sant Pere de Vilanova :
En aquell punt ens comenta el Josep Canemasses que gràcies a un pagès van tenir coneixement que s’hi trobaven els restes d’una ermita ; en el lloc hi ha una petita elevació coberta de vegetació, en la que clarament distingim els basaments d’una ermita romànica.
Ens comenten que varen fer la tasca de netejar i desbrossar l’indret de forma voluntària, però que des d’algun Departament de la Generalitat de Barcelona, se’ls va comunicar que no podien continuar amb aquella tasca, reservada als tècnics professionals.
Mai ningú ha vingut a documentar l’existència d’aquestes runes.
De Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa – Corba :
Havíem assolit una fita llargament cobejada, en el moment que posàvem els peus damunt del solar on s’alçava fins a darreries del segle XX, l’ermita romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba. Documentada l’any 1.136
N’adquiríem certesa gràcies a la construcció d’una rasa oberta per soterrar possiblement connexions elèctriques, que ens permetia recollir imatges del que foren sens dubtes els fonaments del temple
De Sant Joan Vell d’Oló :
Finalment , el temps com sempre ens comença a apressar , orfes de tota indicació , agafem el camí que lateralment a la casa baixa fins al llit, avui sec i agostat, de la riera d’Oló i ben aviat, dalt d’un petit turó, veiem la vella església romànica, en ruïnes i abandonada, la descripció que ens n’havien fet es del tot ajustada, únicament resten dempeus una part dels murs, i un tros del que havia estat l’absis, tampoc però amb el material que hi ha per terra, fora possible plantejar-se una reconstrucció, de ben segur que algunes de les antigues pedres de Sant Joan Vell d’Oló, es troben a les parets de les finques que conformen avui i des de 1643 la nova Parròquia de Sant Joan d’Oló.
De Sant Miquel d’Oló:
Quan a la capella d'estil rural, en quin interior la vegetació per un costat, i els brètols per l’altre, han aconseguit ensorrar la teulada, i embrutar les parets; el temple extremadament senzill, és d'una sola nau rectangular i absis semicircular llis, amb una finestra d'esqueixada doble. En el mur frontal hi ha una altra finestra que dóna llum a la nau. Algunes fonts situen la data en que fou erigida al segle XII i la darrera reforma important al segle XVII. La guerra 1936-1939 fou particularment virulenta amb aquesta ermita, que des d’aleshores resta abandonada, i a dia d’avui presenta no tant sols molt mal estat, sinó clarament un risc cert per als qui la visiten.
Amb els enllaços a tots els indrets esmentats, us deixo unes preguntes per a meditar:
Ens podem permetre perdre per desídia el nostre patrimoni històric i cultural ?.
Catalunya te realment millors atractius permanents que els derivats de la seva pròpia història ?
Poseu-vos les piles, si més no per poder deixar testimoni gràfic del que Catalunya havia arribat a ser.
Senyor , allibera al teu poble !!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada