dimecres, 28 de maig de 2008

Sant Joan Vell d'Oló.

Dissabte 15, a les 7,30 aturava el cotxe per recollir els companys que s’havien sumat a la recerca de l’ermita dita de Sant Joan Vell, a l’actual terme de Santa Maria d’Oló, al límit de la comarca natural del Moianes.Per primer cop érem cinc viatgers i ens mancava encara, l’Antoni Ibáñez Olivares, l’eminent filòleg, escriptor i expert coneixedor de l’art, que d’antic ens ve regalant la seva companyia i els seus coneixements, en aquesta ocasió obligacions familiars no li permetien afegir-se a la sortida; des d’ara disculpes per alguna imprecisió o errada que en termes descriptius trobeu quan fem referència a qüestions d’art. La resta del grup, el Feliu i el Tomàs que s’ocupen a la perfecció de la tasca de documentar gràficament les sortides, el Josep i jo mateix que estem en la part documental i narrativa, i per primera vegada el Jordi Valls, que s’afegeix encuriosit al grup.

Sabadell, Autopista de Manresa, enllaç amb la C25 direcció Girona, sortida a l’Horta d’Avinyó i fer camí per una carretera d’àmbit local, en perfecte estat d’abandó i ruïna, en consonància amb l’entorn rural, deixem aquesta carretera al trencall d’Armenteres, i a les envistes de la casa, aturem el vehicle i comencem la nostra recerca.

De primer pentinem literalment l’espai que va des del barranc d’Oló fins a la Plana, a la recerca de restes que confirmin la necessitat d’una església parroquial en el període 1107 a 1624; en aquesta tasca la minsa informació de darrer mapa del Moianes, que Editat per Piolet de Barcelona, amb el patrocini del Consorci per a lla Promoció dels Municipis del Moianes i la Diputació de Barcelona, no es de gaire ajuda, hi ha restes que de ben segur corresponen a masies actives fa no més enllà de 150 anys, que no estan citades en el mapa, i que juntament amb la mateixa casa d’Armenteres, Les Tosques, el Lledó,.. constituirien la primera Parròquia de Sant Joan d’Oló, en els anys immediats a la marxa dels sarraïns d’aquestes terres.

Pels voltants d’Armenteres trobem una mina d’aigua que tampoc està citada en el plànol, i que de ben segur garanteix el subministre d’aigua de boca a la casa, dedicada avui bàsicament al turisme rural.

Finalment , el temps com sempre ens comença a apressar , orfes de tota indicació , agafem el camí que lateralment a la casa baixa fins al llit, avui sec i agostat, de la riera d’Oló i ben aviat, dalt d’un petit turó, veiem la vella església romànica, en ruïnes i abandonada, la descripció que ens n’havien fet es del tot ajustada, únicament resten dempeus una part dels murs, i un tros del que havia estat l’absis, tampoc però amb el material que hi ha per terra, fora possible plantejar-se una reconstrucció, de ben segur que algunes de les antigues pedres de Sant Joan Vell d’Oló, es troben a les parets de les finques que conformen avui i des de 1643 la nova Parròquia de Sant Joan d’Oló.






Les màquines de retratar fan la seva feina i com sempre el resultat serà visible ben aviat ,a la galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/.

Està clar que aquest país nostre més enllà de les maragallades d’uns i altres, te urgències reals per atendre.

Us deixo però unes preguntes per a meditar; ens podem permetre perdre per desídia el nostre patrimoni històric i cultural ?.
Catalunya te realment millors atractius permanents que els derivats de la seva pròpia història ?.


Esmorzàvem a la Plana, a la nova Parròquia, a l’ombra dels arbres, entre el petit cementiri i el Comunidor.

Antonio Mora Vergés

Cap comentari: