SANT PERE SASSERRA DE BIOSCA. LA SEGARRA INFINITA

Veníem de l’ Urgell el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, havíem assistit a una reunió ordinària de l’associació guimera.info de la que ambdós formem part.

Sota una pluja torrencial que ens havia acompanyant durant tot el dia creuàvem la Segarra, em sobtava trobar un control de la Guardia Civil quan arribava a la rotonda de Biosca; per un moment vaig pensar que tindríem el goig d’incorporar-nos a la llista de màrtirs de Catalunya, però ni tant sols ens van aturar; sembla que ni el Tomàs ni jo tenim pinta de ser perillosos.

A Biosca m’explicaven que la capella romànica de Sant Pere Sasserra – fem l’advertiment que aquesta advocació l’hem trobat en altres llocs del país -, està al al serrat del mateix nom, que comparteix amb el gran mas d’origen medieval que fou reformat als segles XVI i XVII.

Anem en un vehicle de tracció davantera- ha plogut, plou i plorà durant tot el dia- i acabem patint un petit ensurt en el camí de terra que mena al mas Padollers. Em sortim perquè certament Déu ajuda als audaços – i als beneits, si m’ho deixeu afegir – ; finalment assolim la carena de Sant Pere Sasserra, per aquest indret passava la Strata de Celsona ad Loberam (camí de Solsona a Llobera), segons referències documentals de l’any 1002.



Aturo el vehicle al costat del mas i la capella, sostinc el paraigües mentre el Tomàs recull imatges de la façana de trets molt primitius, acabada amb un singularíssim campanar; de fons sentim els lladrucs dels gossos que fan la seva feina malgrat la pluja.

Només son les 18,00 però el cel s’enfosqueix per moments, acabada la feina, xops però contents retornem al vehicle, potser tindrem millors ocasions en el futur per tornar i retratar Sant Pere Sasserra.

És negra nit quan Biosca queda al darrere nostre, creuarem Torà sota un aiguat excepcional, i només la magnitud gegantina del Priorat de Santa Maria, ens farà saber que superem Castellfollit de Riubregós, el turó de Dusfort esdevé invisible, i el trànsit per la C-25 en la foscor i sota l’aiguat persistent sem fa particularment penós.

Quan deixo al Tomàs a Sabadell, passen alguns minuts de les 20,00, he de passar a veure la meva mare abans d’anar a casa, i quan m’assento a la taula per sopar son prop de les 22,00 hores.