Anar a Synera és sens dubte , fer un ‘viatge iniciàtic’ vers la Catalunya que somiem des de 1714, i que bàsicament té la llibertat com la més destacada diferencia d’aquesta que patim.
Si alguna cosa hem aprés al llarg d’aquests tres segles, és com escrivia William Cuthbert Falkner (New Albany, Mississipí 1897 - Oxford, Mississipí, 1962), allò de que "es pot confiar en les males persones. No canvien mai”.
Retratava l’exterior de la Capella de la Marededéu de la Pietat, i aconseguia gràcies a la Olympus FE-100, una imatge de l’interior a traves dels vidres polsosos.
L’any 1575 s’alçava la primera ermita dedicada a la Mare de Déu de la Pietat, que donà el nom al promontori, darrere la torre de guaita i bada del segle XVI dita Es Far ( la llengua catalana anterior a l’any 1714, tenia l’article salat, enlloc de EL,LA ,LOS,LAS de llengua castellana ).
L’església fou cedida l’any 1618 als caputxins la capella de la Mare de Déu de la Pietat per tal que s'hi instal·lessin a la població.
Fins al segle XIX, les inhumacions es feien al voltant o a l’interior de l’església parroquial; la pèssima situació econòmica del REINO DE ESPAÑA, provocada per l’endèmica estultícia i corrupció de les elits politiques, va disfressar com una ‘qüestió sanitària ‘, el que va ser la primera manifestació de la corrupció lligada a la construcció, es prohibien els enterraments dins dels nuclis urbans, i alhora que s’alliberava terreny al centre de la població, es requalificaven com ‘equipaments’ terrenys agrícoles i/o erms.
L’any 1816 es va iniciar, al turó de la Pietat, la construcció del cementiri municipal, que s’acabà a la dècada següent. Encerclat per un mur, tenia forma quadrangular i més de 350 nínxols. L’ermita hi quedava integrada a l’angle sud-est.
En esdevenir insuficient aquest recinte, s’hi construeix al costat un nou cementiri (1865-1867), costejat en gran part pels arenyencs. El projectà i en va dirigir les obres el mestre d’obres i agrimensor titulat, Domingo de Casacuberta. Per qüestions administratives, va signar els plànols l’arquitecte Elies Rogent i Amat (Barcelona 18 de juliol de 1821[1] – Barcelona 21 de febrer de 1897). La torre i l’ermita s’enderrocaren i les restes del cementiri vell foren traslladades al nou, al capdamunt del qual s’edificà una altra capella.
En aquest segon replà, en el mateix nínxol que havia ocupat durant vint anys, Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 3 d'agost de 1913 - El Brull, 5 de gener de 1938), fins que les seves despulles tornaven a Mallorca, descansa Salvador Espriu iCastelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985), que ens deixava entre d’altres texts el següent :
Cementiri de Sinera, II
“Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.”
L’any 1894 s’acorda prolongar el cementiri per la zona nord, que es va omplir de nínxols, tombes i panteons, al tombant del segle XX, i en els primers decennis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada