EL MAS ROVIROLA I LA CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL REMEI. CASSÀ DE LA SELVA. GIRONÈS. CATALUNYA

Retratava el conjunt que composen el Mas Rovirola i la capella de la marededéu del Remei; del primer ens diu la descripció tècnica que és una construcció popular amb murs de pedra. L'edifici inicial es basa en una estructura interna de tres crugies, coberta de dues pendents. Carreus de pedra que emmarquen les obertures. Les finestres presenten rapissa emmotllurada. Només és conserva l’gnòmon del rellotge de sol , però no dissortadament les pintures de caire popular de principis de segle XX.

Al costat de la masia hi ha la capella de nau única rectangular amb absidiola semicircular. La façana principal presenta porta amb carreus i llinda de pedra i ulls de bou. Es conserva el campanar d'espadanya. En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Espanyola, va servir com a quadra d’animals.

No podia albirar el fresc de l’absis, obra de Benet Casabó (1881- 1953), que representa les noces de Canà de Galilea.

El mas fou reedificat l'any 1605 per Jeroni Rovirola i Ros, segons consta en la llinda de la porta forana. Un altre Jeroni Rovira, prevere, segons consta a la llinda de la porta de la capella va fer-la aixecar l’any 1735. La capella fou restaurada a principis de segle XX (no consta en l'arxiu parroquial de Cassà la data de la seva fundació). Es dedicada a Nostra Senyora del Remei, del veïnat de Sangosta. De temps immemorial, pertany a la família Ros de Riudellots de la Selva.

 És molt tradicional l'Aplec del Remei que els veïns de Cassà i voltants celebren el mes d'octubre.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/05/goigs-de-nostra-senyora-del-remei-de.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email  castellardiari@gmail.com coneixercatalunya@gmail.com

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible.  

Que la Marededéu elevi a l’Altíssim la nostra sempiterna pregaria, Senyor ; desprès de més de 300 anys de captiveri, allibera el teu poble !!!!

Eradica Senyor d'aquest món el " virus de Castilla " 

Senyor, font de tota justícia i veritat,

deslliura’ns de la pesta de la corrupció

que corroeix les consciències i enfosqueix la societat.

Que no quedin sense càstig

els jutges i magistrats que perverteixen la llei,

els fiscals que miren cap a una altra banda,

els policies que obliden el seu deure,

els narcotraficants que enverinen els carrers,

els polítics que traeixen la confiança del poble,

i qualsevol funcionari que incompleixi les seves obligacions

posant l’interès propi per damunt del bé comú.

Senyor, que cap malvat quedi sense càstig

Amén !

A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE l' ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU I SANT VICENÇ. SALITJA, MAL DITA SANTA MARIA . VILOBÍ D’ONYAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Trobava en relació a l’església de Salitja ; data del segle XVIII, i està construïda sobre una església anterior, segurament romànica, el campanar data de l'any 1598 , i pertanyia a l'església primitiva, la descripció tècnica ens diu que és un edifici de planta rectangular amb absis poligonal de tres cares. La façana és d'estil barroc neoclàssic i presenta una portalada d'arc carpanell emmarcada per dues pilastres i al capdamunt, una cornisa amb frontó semicircular que sosté una fornícula amb la imatge de la Verge protegida per un vidre. A sobre hi trobem un ull de bou. Cal remarcar que aquests elements, la portalada i l'òcul, es troben desplaçats cap a l'esquerra de l'eix central. La façana té un coronament mixtilini acabada amb una cornisa còncava-plana-còncava i rematada per boles de pedra. El parament és arrebossat i pintat d'ocre només en la part de la façana, la resta de la construcció deixa la pedra irregular del mur i els carreus ben escairats angulars vistos. A la part exterior de l'absis hi ha encastat un medalló de pedra amb la imatge de la Verge del Roser i la data inscrita de 1742. L'interior és d'una sola nau amb volta d'arc de mig punt de quatre trams amb llunetes. A banda i banda hi ha les capelles amb altars i imatges força modernes, ja que els retaules originals van desaparèixer en l’incendi que es produïa l'any 36, com a conseqüència de la sedició dels militats feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República Española, als que l’església catòlica donava suport. Dues de les pilastres de pedra que sostenen la volta presenten les inscripcions "DOMINGO MARANJAS RECTOR 1740" i, una altra, la data de 1741. Les dues portes laterals que comuniquen amb la sagristia presenten a la llinda l'any 1742. Als peus s'alça el cor amb balustrada de fusta i la capçalera poligonal de tres tramades conté un retaule d'etil neoclàssic dedicat a la Verge Maria. El parament interior és enguixat i pintat policromat amb decoració geomètrica als arcs faixons. Els marcs de les portes i les pilastres són de pedra ben escairada vista. El campanar es troba adossat a la façana nord. És de torre de planta quadrada amb obertures d'arc de mig punt i coberta piramidal. La porta interior d'accés al campanar porta inscrita la data de 1543.

Trobava la porta oberta perquè coincidia amb les persones que s’ocupen de la neteja, que em permetien retratar-ne l’interior.

M’arribava fins al Cementiri, visible des del lloc on s’alça l’església.

Us deixo un enllaç als goigs :
http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2011/05/goigs-en-honor-de-maria-assumpta.html

El topònim Salitja és segons el diccionari català valència balear, d’etimologia desconeguda, s’especula però, en qui sigui potser derivat del llatí salĭce, ‘salze’. Les formes documentades en l'edat mitjana són Seliga (a. 1019 i 1246), Saliga (a. 1245), Salija (a. 1279), Saligia (a. 1379).

Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico  contra el mal costum introduït per les  forces d’ocupació,  que en la llengua catalana,  la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA,  amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica;  el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta -  és “ prescindible” ,  no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.

Hi ha coses que cansen, entre altres aquesta denominació misògina de la  Marededéu, o la cantarella vomitiva de  la “ Guerra Civil”, està molt ben documentat que  el GLORIOSO ALZAMIENTO, el finançava Juan March Ordinas (Santa Margarita, Baleares, 4 de octubre de 1880 - Madrid, 10 de març de 1962), i el va BENEIR Isidro Gomá y Tomás (La Riba, 19 de agost de 1869-Toledo, 22 de agost de 1940), que moriria en  “ estranyes “ circumstàncies.

Que l' Assumpció de Marededéu de Salitjà, elevi a l’Altíssim la nostra sempiterna pregaria, Senyor, passats llargament més de 300 anys d’esclavatge, allibera el teu poble !!!!

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/27241

https://arxhisgirona.coac.net/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=LA+SELVA&page=6&pos=51

Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

PARRÒQUIA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER. CERDANYOLA DEL VALLÈS. CATALUNYA

L’Antoni Calvo Uribe, em feia arribar unes fotografies de l’església de la Mare de Déu del Roser de Cerdanyola del Vallès, quan a la seva història trobava :

El dia 21 d’octubre de 1989 es va obrir al culte i dedicar al Senyor l’església de la Mare de Déu del Roser, edificada gracies a l’esforç de la comunitat parroquial de Sant Martí, de Cerdanyola del Vallès.

El Cardenal Narcís Jubany i Arnau (Santa Coloma de Farners, la Selva 1913 - Barcelona 1996) va oficiar la missa de benedicció acompanyat de dotze preveres. Centenars de fidels es van aplegar tant a l’interior de la nova església com al porxo exterior.

La construcció de l’església va ser possible gràcies al finançament del bisbat de Barcelona i a les diferents aportacions fetes per particulars i institucions. Tant pel que fa a la seva construcció com pel que fa a les seves obres i escultures de l’interior, tot a va fer-se possible gràcies a la col•laboració desinteressada de destacats tècnics i artistes de la localitat.

Trobava a faltar les dades de l’arquitecte autor del projecte, com també pel que fa a les escultures, i a la decoració del interior; ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmailcom

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA PIETAT. IGUALADA. L’ANOIA. CATALUNYA

Retratava el Santuari de la Mare de Déu de la Pietat a Igualada, la descripció tècnica ens diu ; edifici d'una sola nau encara que els buits entre els altars laterals li donen un aspecte de tres naus, està situada a l'extrem dret de l'escola Pía i adossada a ella. Això fa que la façana realitzada paral•lelament (1908) segueixi el mateix esquema que el de l'edifici principal. Està estructurada en tres bandes delimitades per pilastres de falsa pedra coronades amb capitells que recorden l'estil neoclàssic. En la part central, la porta d'entrada d'arc apuntat. Es una falsa façana que s'aixeca per damunt de la teulada i en el centre hi ha un campanar d'espadanya.

L'edifici de l'escola i el de l'església tenen una façana unitària que dóna a la plaça, projectada per Pau Riera i Galtés, mestre d'obres català l'any 1908.

De l’ edifici neoclàssic d'una sola nau, situat a l'extrem del conjunt, destaca especialment el cambril de la Mare de Déu de la Pietat, restaurat per Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) els anys 1940-47. Són molt interessants les pintures, obra de Joan Torras i Viver ( Sant Feliu de Llobregat, 1929 ) de 1959. La imatge la Mare de Déu, co-patrona d'Igualada, és una talla gòtica d'alabastre, del segle XV.

Us deixo un enllaç amb dades relatives a la història d’aquest santuari marià :
http://www.sagradafamiliaigualada.org/empresa.php?id_categoria=144&arbol_categorias=arbol_empresa

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DEL CASTELL DE FALSET. EL PRIORAT.

Quan retratava l’església del Castell de Falset , tenia clar que parlar de ‘ capella’ -com ho fan els papers ‘oficials’ – és en el millor dels casos una incorrecció, aquí rebien atenció espiritual els falsetans fins que s’edificava l’església ‘ nova’ baix al pla.

Les primeres referències documentals del castell daten de l'any 1199, tot i que es suposa una cronologia anterior, d’època sarraïna . La seva construcció a finals del segle XII es relaciona amb la conquesta dels comtes catalans de la Catalunya Nova.

L'època de màxim esplendor es data el segle XIV, quan els comtes de Prades van ampliar l'edifici.

Segons la tradició, en aquest castell van néixer dues de les dones més importants de la història medieval de Catalunya: Elionor de Prades, reina de Xipre i de Jerusalem (1333-1416), i Margarida de Prades, reina d'Aragó i darrera reina catalana (1387-1429).

A principis del segles XVIII, Felip V ‘ l’estimat’ va ordenar destruir el castell.

Mossèn Josep Maria Alegret Bellmunt, rector de l’Arxiprestal de Santa Maria de Falset, em confirmava que l’advocació de l’església del Castell, era també la de Santa Maria, i que la parroquialitat es traslladava – sense interrupció – des de l’església del Castell, a l’església del poble.

Des de l’Arxiu Gavin em confirmaven l’advocació de Santa Maria a l’església parroquial del Castell de Falset, i m’enviaven alhora un parell de fotografies datades el 20-II-1977.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ESTEVE DE BORDILS. GIRONÈS. CATALUNYA

Retratava l’edifici magnífic de l’església parroquial de Bordils, advocada a Sant Esteve, la descripció tècnica ens diu que està fortificada amb garites als extrems de la façana (segle XVI), A la portalada hi ha dos medallons de pedra, en un s'hi pot llegir: "MESTRA/JAVME/BVSQVETS" en l'altre també hi ha un nom però és il•legible,possiblement foren constructors de l'església (Botet i Sisó). A la llinda de la porta principal hi ha la inscripció: "VVY.QUE.COMTAM.X4.DEL.MES.DE.SETEMBRE.DEL.ANY.1561.SE.COMENSÁ.LA.ESGLESIA.PARROCHIAL".

Edifici d'amples dimensions, amb la façana principal coronada dues torres o garites als extrems de caràcter defensiu i amb una galeria a la part superior que recorre el seu perímetre. Presenta una sola nau amb absis frontal i sis capelles laterals, tres per banda, a l'interior, amb arcs de mig punt construïdes durant el segle (1770-1771...). L'obra és de pedra (carreus) i la coberta de teula. Els murs sostenen una volta de creueria amb claus centrals decorades amb escuts. Els arrencaments dels arcs de la volta són cisellats amb figures d'animals. La porta d'accés a la sagristia, situada en un lateral de l'absis, és d'estil renaixentista, amb frontó, tríglifs i mètopes. A la capella del sagrari hi ha un altar neogòtic. La portalada principal és d'estil gòtic tardà amb influencies renaixentistes. Són interessants els alts relleus esculpits, principalment un tors humà. Pica baptismal de pedra "girona". Tassa de dotze costats, com la basamenta. D'estil barroc, és llisa i amida uns 100 cm d'alçada per 95 cm de diàmetre. Està col•locada al presbiteri de l'altar major de l'església. Presenta dues impostes esculturades, a l'arrencada de l'arc que sosté el cor, representant els sants patrons de l'església i Sant Jaume. A l'interior hi havia una altar major d'estil renaixentista que fou cremat en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Espanyola. Els tres escuts de les claus centrals de la volta de l'interior de la nau, corresponen a l'escut de Bordils, el del Papa i el de Catalunya.Conserva diverses imatges de sants, com un Sant Josep amb el Nen; la Mare de Déu del Roser, que podria provenir d'una altra església; un Sant Esteve, restaurat els anys 1980 i una altra Mare de Déu del Roser, feta pel taller de Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1864 - 27 de febrer de 1934).

Ens hauria agradat accedir a l’interior , dissortadament - com quasi per arreu – avui a la ‘ Casa de Déu’ només s’hi pot accedir en contades ocasions.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

ORIGEN DEL TIÓ.

He de dir que devia somniar-ho perquè no recordo ara l’article en el que recollia els costum d’embolcallar els arbres i colpejar-los per a treure’ls el fred. Això succeïa en un entorn animista, en el que TOT ESTÀ VIU, i tot reacciona als actes i/o efectes que rep.

Això succeïa està clar en els hiverns molt i molt freds, i els arbres es salvaven així de morir gelats, a la primavera i/o a l’estiu, agrien aquest esforç amb l’aportació dels seus fruits al manteniment de les altres especies.

Tinc el costum de posar títols que no sempre permeten als cercadors ‘inhumans’ relacionar-los amb els termes d’una cerca posterior. Si trobeu algun article meu que ho expliqui sou pregats de fer-me’l arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.

Tot plegat ve de la posició quasi amorosa en la que aconseguia captar al meu net Pere Salas Mora, damunt del tió que ahir nit, ens portava els torrons als adults, i alguna cosa a la quitxalla perquè – mal estar dir-ho – em caigut en els paranys del món d’avui, i ni que sigui petit, també els menuts reben algun regal del tió.

Ah!, i el dia de Nadal, tothom cal que estreni alguna cosa, recordeu que : ‘qui no estrena per Nadal, no res val ‘.

I això, que l’origen del tió estaria en les arrels de la nostra cultura, i que cal que ens esforcem per mantenir-les.

Bon Nadal!

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAMAJOR, ADVOCADA A LA MAREDEDÉU, MAL DITA SANTA MARIA . CABANABONA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Constatava que havia oblidar fer la ressenya d’aquesta església de Vilamajor, que visitàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) , i l’Antonio Móra Vergés, l’estiu de l’any 2014, aquest oblit em permetria publicar-la al coneixercatalunya el dia de Nadal

https://www.poblesabandonats.cat/fitxes/872

La data de construcció d'aquesta església no la saben amb exactitud, hem de suposar que fou construïda durant els segles XII-XIII, és una església típicament romànica

La descripció tècnica ens diu que és un edifici d'una sola nau amb absis decorat amb arcuacions cegues i una finestra, està realitzada amb carreus.

A la façana hi ha una senzilla porta d'accés a l'interior, sobre el qual descansa un campanar de dues obertures, en una de les quals hi ha una campana.

A la part posterior de l’església de Santa Maria, hi ha el cementiri del poble de Vilamajor , agregat avui al de Cabanabona, que al ensems si es duen a terme les propostes del GOBIERNO CENTRAL s’integrarà al de Ponts.

Els veïns de Vilamajor són els que tenen cura de la seva conservació.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmai.com, castellardiari@gamail.com 

Felip V establia com un dret el de parlar en llengua castellana en els territoris amb llengua pròpia, País Basc, Catalunya i Galicia.

I, com un delicte el fer-ho en llengua basca, catalana o gallega en els seus territoris “ naturals”

Ara, el delicte ha esdevingut “ pecat venial “, que pot qualificar-se fins i tot com resistència a l’autoritat.

Els catalans – des de sempre – entenem que el tractament correcte de la Verge Maria és Marededeú, la forma SANTA MARIA, s’imposava a sang i fetge – com acostumen a fer-ho quasi sempre els ocupants - , és clarament masclista, i menystenidora del paper de la Marededéu.

Fa tants anys que tenim l’enemic a casa que bona part de la societat pateix el síndrome de 1714, antecessor de la síndrome d’Estocolm, que comporta assumir com a pròpies les tesis dels ocupants.

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com , també si fos possible, imatges del interior de l'església. 

Que la Marededéu elevi a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les victimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica. 

Amén !!!  

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

ESGLÉSIA DE SANT JAUME DE MASRIUDOMS. VANDELLÒS. TARRAGONA

Ens arribàvem fins a Masriudoms el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Móra Vergés, volia retratar l’església senzilla de paredat i arrebossada d'una sola nau amb volta de canó. El campanar és una antiga torre de defensa amb matacà, reaprofitada, amb la sagristia a sota.

Em deien la casa que custodia la clau, i em sobtava la negativa quan els la demanava per retratar l’interior del temple. Ho demanava a l’Arxiu Gavin, sortosament el Josep Maria Gavin Barceló, va tenir millor fortuna que nosaltres, i rebia una fotografia des de l’Arxiu Gavin, datada el 31-X-1977, de l’interior d’aquesta E.P. de Sant Jaume de Masriudoms (Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant), al Baix Camp.

És una bona ocasió per fer-vos arribar els millors desitjos, per aquests dies festius, i pel proper 2015, en el que moltes persones esperem trobar la sortida d’aquest atzucac d’estultícia i corrupció , al que ens han portat les forces politiques del REINO DE ESPAÑA.

La descripció tècnica ens explica que l’església fou bastida cap el 1820, aprofitant com a campanar una antiga torre que data probablement del segle XVI. Sufragània de la parròquia de Sant Andreu de Vandellós, en èpoques anteriors depengué de la de Sant Jaume de Tivissa.

La torre fortificava el camí a Vandellós a l'època de les incursions dels pirates sarraïns a la costa.

El camí fou construït per la ciutat de Barcelona per a comunicar la llotja de Miramar (actual terme de Mont-Roig) amb Tivissa i Móra, pel transport del blat d'Aragó.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya.

ERMITA TROGLODÍTICA DE SANT GREGORI. FALSET. EL PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

La visió d’aquesta construcció troglodítica, bastida en una àmplia balma, era tècnicament el nostre ‘final d’etapa’, i certament com li deia al Josep Olivé Escarré, la visita a aquest indret justifica sobradament el viatge fins a la capital del Priorat .

La descripció tècnica ens explica que la construcció comprenia la casa de l'ermità, amb dues portes, i l’ermita, bastida de maçoneria de gres vermell i reforç de carreu als angles. Majoritàriament és coberta per la roca i un fragment de rajola. Interiorment es disposada en una nau. Exteriorment presenta una portalada adovellada, en arc de mig punt, un petit ull de bou i un campanar d'espadanya en un costat.

La construcció original d'aquesta ermita data de finals del segle XVI o principis del següent, hi ha constància que l’indret ha estat ocupat des del Paleolític. La inscripció de la façana lateral és el testimoni de la reforma que patí aquesta ermita en el segle XVIII. L'any 1897 es desprengué una part de la balma que cobria l'ermita i una part de l'edifici quedar destruït i es tancà al públic.

foto publicada a facebook per l'Albert Pellejà Pujol

Foto publicada a facebook pel Josep Capdevila Ramos, que em feia arribar una fotografia addicional , i en relació a l’estat en que estava l’ermita de Sant Gregori al inici de la restauració, em comenta que el quart de l’esquerra era el mestre d’obres que duia a terme els treballs, en Lluís Capdevila Frató, avi meu.

Recordo que el meu pare ,que va fer la foto, m’explicà que els dos paletes de la dreta eren dels pobles de les Vilelles (Vilella Alta i Baixa), malauradament no tinc cap altra informació per poder explicar-vos.

Salutacions cordials!!

Josep Capdevila Ramos

Foto publicada a facebook pel Paco Becerra Pérez

Pocs anys més tard, el 1928, es va reedificar.

Des del mirador hi ha una magnifica vista de Falset.

L’HERMENEGILD PELLEJA BORJA (Falset,1890-1936), Nascut a Falset, va exercir-hi de mestre coincidint amb la inauguració de l’edifici de les Escoles. Després d’uns anys fora va tornar Falset a causa d’una malaltia i va ser llavors quan ideà la remodelació de l’ermita de Sant Gregori i va escriure’n la història el 1936, ens . agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte que refeia l’esglesiola, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

foto publicada a facebook per l'Albert Pellejà Pujol

Això ha estat possible gràcies al Francesc Vaqué Capdevila, i a un munt d’hores per trobar les fotografies, tota vegada que hi ha un àlbum únic a FALSET VA DE RETRO.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com.

LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DELS DESAMPARATS. LLAR DEL SANT CRIST. IGUALADA. L’ANOIA. CATAUNYA

Demanàvem permís el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Móra Vergés, per veure i retratar la capella de la Mare de Déu dels Desamparats, situada a la part posterior de la Llar del Sant Crist d’Igualada, la descripció tècnica ens explica que té una planta de creu grega. El creuer -és a dir, l'espai central- és cobert per un cimbori, que es recolza sobre un tambor poligonal amb un sostre de falsa cúpula, format per l'aproximació progressiva de les filades, una tècnica de cobriment pròpia de l'arquitectura rural. Tota aquesta estructura descansa sobre uns arcs parabòlics, entre els quals es defineixen una mena de triangles esfèrics, anomenats petxines. Al seu torn, aquests arcs parabòlics se sostenen sobre quatre columnes de pedra d'una sola peça, procedents de Girona.

En aquestes dates lluïa el pessebre nadalenc que ocupa una de les capelles.

Els vitralls de la capella representen la Santíssima Trinitat al presbiteri; tres santes en al•lusió a les legatàries (Magdalena, Concepció i Dolors Castells Reixach) al braç esquerre del transsepte, i tres sants al•ludint als seus marmessors, Josep M. Torrents i Miquel Pla, i a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver (Reus, Baix Camp, 1871 —Barcelona, 1952 ). Sobre la porta de la capella i al cor dos vitralls representen Saturnino López i Teresa de Jesús Jornet, fundadors de l’orde que regenta l’edifici.

Us deixo un enllaç en el que podreu escoltar alguns apunts històrics, i fins curiosos detalls tècnics, i alhora veure amb més detall aquest temple magnífic.
http://infoanoia.cat/not/1168/igualada-un-temps-una-ciutat-l-asil-del-sant-crist/

M’hauria agradat tenir el nivell tècnic de l’amic Tomàs Irigaray Lopez, hauré d’acceptar però, les imatges que acompanyen aquest petit breu, fetes amb la millor voluntat.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya.

SANT PERE DE RIUDEBITLLES. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

El Marcel Morató Retratava l’església de Sant Pere de Riudebitlles, al Penedès sobirà, la descripció tècnica ens explica que l’actual edifici és d'una sola nau amb absis poligonal i capelles laterals per damunt de les quals s'aixeca una galeria. La volta és escarsera amb arcs apuntats, probablement del segle XVI. La nau va ser ampliada el 1650. L'església només conserva algunes restes romàniques i gòtiques en el frontis i la nau. Destaca la portalada romànica d'arc de punt rodó sense timpà i amb triple arquivolta i sengles parells de columnes i capitells a banda i banda, A l'intradós de l'arquivolta exterior hi ha un relleu que representa Sant Pere, de mig cos, amb els seus atributs i a la mà esquerra una planta de triple fulla que s'ha identificat o bé amb un trèvol (la Trinitat) o bé amb uns créixens (d'on provindria segons algunes teories el topònim Bitlles). A l'extradós es presenta un altre baixrelleu amb l'Agnus Dei. L'exterior de les arquivoltes presenta una decoració en relleu de motius vegetals i geomètrics. Una línia d'impostos amb decoració d'escaquer marca la unió de la volta amb les columnes. El capitell original del costat esquerre presenta una decoració de cordons entrellaçats i palmetes de tres fulles. Aquest cantó de la portalada va ser restaurat l'any 1909, en una intervenció finançada per Josep Canals i Albert (1847-1923). Aquest era fill del forner de cal "Blanco" i va fer fortuna a l'Argentina. (MORGADES, 1994). Els capitells del costat dret són de tradició coríntia amb fulles d'acant. Al costat de cada capitell hi ha una decoració animal, vegetal i geomètrica. Al de la dreta hi ha, en cadascun d'ells un cercle amb una estrella inscrita conjuntament amb una parella d'aus, en el primer, i amb un quadrúpede pasturant en l'altre. En el que es conserva, a la part esquerra, hi ha un lleó passant i dos ocells picotejant. Al coronament de la façana, sobresortint, hi ha una escultura que representa la part davantera d'un animal fabulós. La resta de la façana no presenta cap més ornamentació, tret d'un senzill rosetó a mitja alçada i un ull de bou al capdamunt. A la cantonada esquerra de la façana hi ha una inscripció sobre pedra de gres que diu "A.D.S. 1778 LA DEVOCIO / DE EST POBLE REEDIFIC / PART DE EST S.T. ESEN / PT P. VEREMUDO MORLIUS".

A la rectoria es conserva una inscripció repicada que s'inicia amb "SE COMENSA ..". Per llegir la resta caldria fer un calc. Els panys laterals de l'absis van ésser decorats el 1964 amb pintures al fresc policromades del pintor i dissenyador Llucià Navarro i Rodón (Barcelona 1924 - Premià de Mar 2007). El decorador va ser Jordi Cantó i l'escultor Tomàs Bel i Sabatés (Barcelona, 1924 - Barcelona, 2014). Al cor hi ha un orgue de Lope Alberdi Recalde
Gernika, Biscaia, 1870 —Barcelona, 1948) , dels primers anys del segle, que actualment no funciona. Al mur nord es pot apreciar el lloc on hi havia una antiga capella enderrocada el 1736, que ocupava l'espai del carrer actual. La capella del Santíssim, d'estil neogòtic, va ser feta l'any 1888 sobre antigues dependències de la rectoria pel Mestre Miquel, de Sant Pere. El campanar, independent de l'església, és de planta octogonal i està coronat amb una balustrada. Antigament s'hi accedia pel passatge del Priorat - en l'actualitat el Corronet -, que comunicava la plaça del temple amb el pati del mossèn.

El topònim etimològicament sembla grafia aglutinada de riu de bitlles, però aquest mot bitlles com a peça de joc no sembla adequat a la denominació d'un corrent d'aigua. La forma documentada més antiga és rivus de Birlas (a. 917). Segons Griera (BDE, xxvi, 61), ve de rivo de pirulas, però pirŭlas com a derivat de pĭrus donaria una forma catalana amb e tònica, no amb i.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’emailconeixercatalunya@gmail.com

SANT MIQUEL SACOT. SANTA PAU. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Pere Sala Casarramona‎, publicava un parell de magnifiques fotografies de l’església de Sant Miquel de Sacot, al terme de Santa Pau, a la comarca de la Garrotxa, el topònim evoluciona etimològicament de la grafia aglutinada de sa cot (del llatí ĭpsa cote, ‘la pedra’).

La descripció tècnica ens explica que originàriament va ser un petit temple romànic. Així ho confirmen les escasses restes conservades a la façana de l'actual fàbrica. Es pot veure marcat el cloquer d'espadanya i també es poden veure les restes d'una porta d'època posterior a la romànica. Els moviments sísmics del segle XV ensorraren bona part de l'edifici, que va ser reconstruït i ampliat a finals del segle XVIII seguint l'estil neoclàssic. Actualment és un temple d'una sola nau, amb cor que es prolonga a manera e trifori donant lloc a capelles laterals. Tots els sants de l'interior són d'escola olotina. Fins a la segona meitat del segle XVI l'església no començà a estar proveïda d'ornaments i objectes de culte. L'altar major va ser realitzat el 1863. Llindes - A la sagristia (porta esquerra del presbiteri): "SOM POSADA VUI DIA 4 / D jUNY 1789" - Segons Francesc Montsalvatge i Fosas. (Olot, 1853 - Girona, 1917) a finals de segle XIX es conservava la següent llinda al costat dret: "SOM ESTAT PINTAT Y DORAT EN LO ANY 1889". Les pintures conservades a l'interior són del segle XVIII-XIX. En el presbiteri cal destacar dos quadres que representen dues escenes relatives a la vida del Sant; Sant Miquel guanyant el dimoni i Sant Miquel s'apareix a un bisbe. Ambdues foren realitzades amb colors poc estridents, suaus, malgrat que el pas del temps els hi ha esborrat el cromatisme inicial. Pica baptismal. 2,7 metres de perímetre, 80 centimetres d'alçada. Situada al costat dret de la capella lateral. Sense decoració ni cap data, la seva mida fa pensar que és força antiga. Actualment encara està en ús.

La Maria Rosa Planell Grau , publicava una fotografia del interior .

La primera notícia data de l'any 1009, amb motiu de la donació que va fer l'arxiprest Witard de l'església de dit lloc amb els delmes i primícies al monestir de Sant Pere de Besalú. A partir del 1029 l'abat del monestir quedà constituït senyor al•lodial del terme de la Cot en virtut de la venda realitzada pels esposos Grau i Ermessindis.

A la segona meitat del segle XVI l'església començà a disposar d'ornaments i objectes de culte rics, encara que fins al segle següent els inventaris constaten com a metall preciós el llautó.

Fins a principis del segle XVII només hi hagué dos altars; anys després hi descobrim un tercer dedicat a Sant Joan Baptista.

Després de l'ampliació del temple, l'any 1787, foren cinc el nombre d'altars. No va patir destrosses en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern de la II República Española.

Avui dia, Sant Miquel de la Cot, té una importància especial per a tot historiador de l'art, ja que es troba conservada intacte des d'abans del 1936.

Cuideu-vos molt,  els que assumien el deure i l’obligació de fer-ho, NO SON BONA GENT. 

ERMITA DE SANTA MADRONA. MORÁ D’EBRE. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Ens arribàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Móra Vergés, fins aquest bucòlic indret Situat a uns 7,5 quilòmetres al nord-oest del nucli urbà de la població de Móra d'Ebre, pel camí de Sant Jeroni fins a l'ermita del mateix nom, situada al seu costat, que no identificava però com un temple religiós, i del que no me’n sabien donar raó unes persones que coïen carn.

La descripció tècnica de l’ermita de Santa Madrona ens diu ; temple d'una sola nau amb contraforts i absis poligonal. La nau està coberta per una volta de canó decorada amb llunetes i dividida en quatre tramades per arcs torals de mig punt, sostinguts per una cornisa motllurada que recorre els murs laterals i la conca absidal. Sota cada arc hi ha una mènsula motllurada. L'absis presenta el mateix sistema de coberta que la nau i, en un dels laterals, hi ha la sagristia. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per una volta rebaixada i amb les escales d'accés d'un tram situades en perpendicular a l'estructura. La il•luminació interior es fa mitjançant petites finestres rectangulars obertes a l'interior de les llunetes. La porta d'accés està situada en un dels murs laterals i està coberta per un petit porxo amb la coberta de teula d'un sol vessant, obert mitjançant un arc carpanell i bastit entre dos contraforts. El portal és de mig punt adovellat. L'ermita està coronada per un esvelt campanar d'espadanya, amb una obertura rectangular per la campana i rematat per una creu. A l'interior del temple destaca el púlpit. La construcció està arrebossada i emblanquinada.

S’afegeix que és l'ermita de concentració de gairebé tota la comarca, ja que és la que disposa de més espai i de més aigua. L'indret és de molta bellesa, és una clotada al recer de les cresteries de la Picossa i la Serra de Perles i del Xarcum. Presenta característiques barroques al púlpit, al cor i a les voltes. El dia 1 de maig es celebra la romeria a Santa Madrona.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL BANC TOLRÀ. ESGLÈSIA DE SANT ESTEVE. CASTELLAR DEL VALLÈS

El Josep María Salas Puig en ocasió del Concert de Nadales de l’ARTCÀDIA del dia 20-12-2014 , aprofitant que exercia com a fotògraf – de forma magistral, com acostuma - em feia el favor de retratar el ‘ banc Tolrà’ .

A la tarda li demanava les fotografies, i de la seva observació particularment del blasó del respatller [ deriva de l'antic respatlla, , contracció de rere espatlla, i és aquella part d'una cadira, d'un banc, etc., que serveix per a recolzar-hi l'esquena ] , advertia quatre margarides, això em feia pensar en l’Emili Sala Cortés ( Barcelona , 22 de febrer de 1841+ La Garriga, 7 de juny de 1920 ), que era l’arquitecte d’aquesta família, al que qualificàvem en el seu moment justament com ‘ l’arquitecte de les margarides’ .

Ens agradarà tenir noticia , si se’n pot arribar a tenir confirmació de la participació de l’arquitecte en aquest disseny, i per descomptat també de les dades del fuster i/o taller de fusteria a qui s’encarregava la seva execució a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ni cal dir-ho, estava més content que un nen amb sabates noves, desprès de ‘ retrobar’ un almenys dels bancs Tolrà, que hi havia a la ‘seva església’ de Sant Esteve de Castellar del Vallès.

ESGLÉSIA DE SANT ISIDOR DE LA PERA. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Retratava l’església parroquial de la Pera, advocada a Sant Isidor de Sevilla (Cartagena, cap a 556 - Sevilla, 636) Bisbe, teòleg i erudit de l'Espanya visigoda, elevat a la santedat per l'Església Catòlica i proclamat, més tard, Doctor Universal de l'Església.

La descripció tècnica ens explica que és un edifici d'una nau, absis poligonal i capelles laterals. Torre-campanar, al N. amb base quadrangular i cos superior octagonal. Es d'estil gòtic tardà, amb elements renaixentistes. L'interior és d'estructura gòtica; volta de creueria i arcs apuntats, amb escultura a les claus i a les impostes. A la volta del cor hi resten pintures murals de tema vegetal. Els finestrals són d'arc apuntat i de doble biaix. El frontis, a ponent, és renaixentista: portada rectangular amb prominent frontó i emmarcada per dues columnes exemptes; una rosassa; una galeria d'arquets de mig punt corre a la part superior (dona al terrabastall). Els murs laterals recolzen en contraforts. El cloquer és gòtic tardà: arcades apuntades amb arabesc calat, balustres i pinacles; coronament de terrassa plana. A l'interior destaca la trona de pedra amb grossa mènsula en forma de testa o "cap de moro".  El frontis i el cloquer es construïren amb carreus de calcària perfectament escairats; els altres murs amb pedres sense treballar i carreus als angles. Campanar de Sant Isidor de Pera. Situat al costat septentrional de la nau de l’església de Sant Isidor i d’estil gòtic. Té planta quadrangular i opac que pren forma octogonal i posseeix vuit obertures per les campanes. Són arcades apuntades, emmarcades per motllures. El coronament superior és pla, de terrassa amb balustrada i amb els vuit pinacles amb els quals acaben les pilastres angulars de la torre, destaquen també diverses gàrgoles i una escala de pedra.

Fotografia 2009 . Jordi Contijoch Boada

S'hi veneren, a més del patró, els sants Germà, Just, Paulí i Sisi -"els quatre sants màrtirs" o "els sants de la Pera"-, suposadament fills de la població, martiritzats en temps de Dioclecià ; se 'n havien guardat relíquies – encara que gairebé amb seguretat es tracta de personatges llegendaris - l'església actual -malgrat la traça gòtica i renaixentista- es degué bastir des de la segona meitat del segle XVI, quan fou concebuda, i principalment tot al llarg del XVII. Ho demostren, la inscripció de la llinda de la portada: ECCE TEMAT DEVM O PORTET HEB. /IHS/1600. (ja força malmesa); la data de la clau de volta del cor: 1688 i la que figura a la cúpula superior del campanar: 1699. Campanar de Sant Isidor de la Pera. El campanar es degué acabar a la fi del s. XVII i deu ésser concebut a la meitat del s. XVI. Aquest cloquer està inclòs dins el conjunt de campanars tardo-gòtics a l’entorn de Girona.

Dèiem suara, en ocasió de parlar del fossar municipal, que l’escut parlant que incorpora dues peres, contrarià la realitat pel que fa al topònim que evoluciona clarament del llatí, ho recull encertadament el nomenclàtor català ; En la documentació antiga Pera (segle X) ʻpedra, rocaʼ.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SEBASTIÀ DE BASTIDA DE BELLERA.PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El 'mestre' Enric Sànchez-Cid, publicava la notícia de la seva darrera sortida en la qual decidia ' baixar de la moto' i limitar les seves sortides per terrenys menys accidentats i feréstecs, que els Bastida de Bellera, on retratava el runam de l'església advocada a Sant Sebastià, amb torre campanar i cementiri davant de la façana.

La descripció tècnica - en passat - explica que constava a nivell de planta, de tres naus separades pers arcs torals i coberta de volta de canó. Els arcs torals arrenquen d'unes mènsules en forma de voluta situades al nivell de la cornisa sobre els arcs de separació de les naus laterals. Aquestes estan cobertes també per volta de canó. Tribuna als peus. El campanar és una torre quadrada de dos cossos separats per cornisa de pedra i amb finestres d'arc de mig punt. La façana té un porta d'arc de mig punt adovellada i a sobre un petit rosetó. Sobre l'altar, hi havia una creu datada del 1984.

A "Muntanyes maleïdes", de Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949)d'Empúries ed., Barcelona: 1993; pàg.- 185-188 , s'explica que el capella d'aquesta església que va enredar l'hereu d'Erdo per menjar-se-li l'ovella més grassa que tenia, i aquest per venjar-se el féu anar a la Seu, davant de bisbe.

Demanàvem a l'Arxiu Gavin imatges de l'interior, i rebia una fotografia datada el 14-VII-1973, en la que s'aprecia el bellíssim retaule de l'església, mostra palesa de la presència humana en aquell indret, avui dessolat.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya

ESGLÉSIA DE SIURANA, ADVOCADA A LA MARDEDÉU. CORNUDELLA DE MONTSANT. EL PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

El Rafael Francisco, retratava‎ l'església parroquial de Siurana - o Siurana de Prades, malgrat que pertany ara a Cornudella, i per tant a la comarca del Priorat – que està advocada a la Marededéu, mal dita Santa Maria, per influencia de la llegua castellana  ; la descripció tècnica ens diu que s'alça en un dels extrems del poble, al cim del penya-segat. Es tracta d'un edifici romànic tardà, la tipologia del qual permet datar-lo vers la fi del segle XII o inicis del segle XIII La construcció consta d'una sola nau, coberta amb volta de canó apuntada, i absis semicircular amb volta semiesfèrica. A banda i banda de la nau hi ha exedres no sobresortints a l'exterior. Als peus de la nau es troba un cor sostingut per un arc molt rebaixat L'única decoració de l'interior és una imposta que recorre tot el perímetre dels murs laterals i de l'absis L'exterior, llis, té com a elements remarcables la porta d'entrada i la finestra de l'absis, d'arc de mig punt. La portada, lateral, és formada per tres arquivoltes de mig punt que descansen sobre tres columnes per banda amb capitells esculturats amb motius vegetals i zoomòrfics. Dues mènsules amb relleus a la part interior suporten un gran llinda de pedra damunt la qual es troba el timpà. El centre del timpà és presidit per un Crist crucificat, a la part superior hi ha un sol en una banda i una lluna en l'altra i dos lleons enfrontats, a la part inferior hi ha vuit figures emmarcades per arcs de mig punt. El conjunt es completa amb un guardapols exterior que presenta una ziga-zaga doble com a motiu ornamental Adossat a l'angle sud-oest es troba el campanar, de planta quadrangular i de construcció posterior a la de l'església. Té una finestra d'arc de mig punt a cada cara i coberta a quatre vessants L'obra és realitzada en carreus regulars de pedra. El campanar sembla posterior a la construcció del temple, atès que hi és imbricat i són encara visibles els carreus d'angle de la nau.

L’any 1921, el Josep Salvany Blanch la retratava.

No hi ha una data concreta per a situar la construcció del temple, encara que se situa a finals del segle XII o principis del XIII. Deslliurat el castell i poble el 1153, es bastí una primitiva església que no sembla correspondre amb l'actual. Aquesta fou erigida a la fi del segle XII i es troben els primers llibres parroquials datats del 1220. el 1682 fou instal•lat un retaule i el 1794 s'hi feu un cambril per a la imatge de la Mare de déu, de gran devoció. Possiblement sofrí danys durant la guerra del francès i diversos autors parlen de reconstrucció, constatada a dues columnes i capitells de vora 1900.

Al seu cambril, hi ha la marededéu asseguda en majestat, amb l' infant als seus genolls. Es tracta d'una imatge de fusta policromada de 98 cm. En realitat és una còpia de la imatge que van robar l'any 1979, coneguda, popularment, com la Mare de Déu de l'Aigua, una denominació que per ella mateixa explica la importància d'aquest santuari en les pregàries dels pobles de la contrada en demanda de pluja i bones collites. La llegenda diu que la imatge va ser donada pel mateix comte Ramon Berenguer IV, qui la portava sempre que anava de campanya contra els moros, i que moltes de les grans batalles guanyades als sarraïns ho van ser gràcies a l'ajut d'aquesta imatge. En passar per Siurana, Ramon Berenguer va fundar l'església i va deixar-hi, com a patrona de la població i d'aquella serralada, la imatge que portava.

Per això, els feligresos de Cornudella, Poboleda, la Morera, Arbolí, Albarca i la Febró, acompanyats de clergues i autoritats, anys enrere pujaven en processó a Siurana amb la Vera-Creu i el Sant Crist gros arborat. En arribar al poble, la Mare de Déu els esperava fora l'església, i començaren les pregàries per la pluja, en les quals prenien part sis o set-centes persones que ocupaven tota l'esplanada del costat del temple. Un orador sagrat dirigia la paraula als fidels allí congregats. Conten que una vegada, tot i fer un bon sol en començar la cerimònia, es mullaren de debò abans d'acabar-la.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

 S'ha de recordar  contínuament que el Concili d'Efes va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge. «Mare de Déu» (Theotokos), i que qualsevol altra denominació - la faci, qui la faci -  és herètica, i àdhuc masclista. 

 Que la Marededéu i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels Vilanovins, Kurds,  amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits,   saharauis  ... pagesos, ramaders, pescadors, ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.