IN MEMORIAN DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SEGURA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. SAVALLÀ DEL COMTAT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

M’explicaven a Segura, Savallà del Comtat, a la comarca de la Conca de Barberà, que l’indiano Isidre Gassol Civit ( Segura, Savallà del Comtat, 9 de novembre de 1831 - Barcelona, 17 de febrer de 1917), va fer per al seu poble nadiu, l’edifici de l’escola pública, dotant un fons per a pagar al mestre/mestra, els rentadors públics, i un magnífic edifici que es restaurava recentment.

L’experiència – tenim recollides més1100 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

D’aquest patrici llegia a la pàgina de l’ajuntament de Tortosa, en relació a Bitem, que l'any 1900 la Torre dita d’en Navarro va ser comprada per Isidre Gassol Civit ( Segura, Savallà del Comtat, 9 de novembre de 1831 - Barcelona, 17 de febrer de 1917), que havia tornat de Cuba dos anys abans, al 1898, quan Espanya va perdre Cuba i les Filipines.

Aquest senyor tenia l'esperit emprenedor de tots els que es van embarcar per a fer l'Amèrica, i que ell ho va aconseguir. Amb la finca que havia comprat de dues-centes hectàrees tenia un projecte de colonització com els que ja havia desenvolupat a Cuba. Establí un rec per tota la finca amb l'aigua del riu i la distribuí per les dues-centes hectàrees. Va sembrar cereals i verdures, i plantà cítrics i arbres de fruita dolça. Després construí les cases per a les famílies dels jornalers al voltant de dos places: la de Dins i la de Fora, una fàbrica de fer farina (la Farinera) i una fàbrica d'alcohol. Al final de tot, el senyor Gassol es construí una mansió de vuit-cents metres quadrats, de dos pisos, cada un envoltat de galeries porticades i grans jardins amb abundants palmeres. Li va posar el nom de Colònia Gassol.

L'any 1907, el rei inaugurà el Canal Esquerre de l'Ebre. La Colònia Gassol es va vestir de festa, perquè, tot baixant de Tivenys, el rei i la comitiva es va parar a la Colonia, i el rei imposà la placa al mèrit agrícola al senyor Gassol, que ja era senador a Madrid.

No disposa Savallà del Comtat d’un Catàleg de Patrimoni en línia, pensem únicament que per raons econòmiques.

Les actuals Administracions públiques catalanes superiors, Consell comarcal, Diputació, Generalitat, haurien de fer-se càrrec d’aquesta tasca de documentar el patrimoni històric i/o artístic existent en els municipis que no compten amb la força demogràfica i/o econòmica suficient.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE SANT RAMON NONAT. BEGUR. L’EMPORDANET

El Joan Dalmau Juscafresa m’enviava imatges de la capella de Sant Ramon Nonat (Portell, 1204 - Cardona, 1240), de la que ens diu Patrimoni Gencat; edifici de planta rectangular amb teulat de teula a dues aigües. Façana amb campanar d'espadanya, centrat, de forma trapezoïdal que clou amb teuladet a dues aigües. Aquest campanar té una obertura allargada d'arc de punt rodó.

L'accés a la capella es produeix per una mena d'atri amb un gran arc de punt rodó i de grans proporcions que dóna lloc a una zona amb bancs de pedra i a l'entrada que és de llinda planera i de pedra i amb inscripció recent dedicada a Sant Ramon Nonat.

Aquesta porta està flanquejada per dues finestres rectangulars de llinda de pedra i planera. L'atri (que és petit) és de volta de canó. Damunt de la porta hi ha un ull de bou rodó. La façana forma un contrafort lateral a cada costat que li dona un caire trapezoïdal. La façana lateral esquerra té una finestra de llinda planera a l'alçada de l'altar. La dreta és totalment cega. La de l'absis té una obertura rodona amb un trencallums de creu. L'absis també pren la forma trapezoïdal degut a sengles contraforts. Tota la capella està encalada.

Em sobtava la imatge del interior en la que presideix una imatge de la Mare de Déu dels Dolors, o de la Pietat, i en la que el Sant titular està a la seva esquerra.

Llegia que l’edifici s’aixecava originalment en un estil barroc popular, i que fou restaurada després del conflicte bèl•lic que començava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, els ‘guanyadors’ el qualificaven com ‘Guerra Civil’ i àdhuc de CRUZADA .

Mossèn Josep Vaquer i Catà ( Canet de Mar, Maresme 1927+ 31.12.2005) , la capella és anterior a 1627, probablement construïda el 1605.

L’església fins no fa masses anys estava - com s’acostuma a dir per terres tarragonines, ‘al defora’ de Begur, avui, envoltada d’edificacions, és un altre símbol d’una tristíssima realitat, per arreu quan ha estat possible, hom s’ha venut l’ànima al Maligne, o si us agrada més al turisme.

En una de les visites a Begur - que no disposa de Catàleg de Patrimoni en Línia – recollia dades de l’església parroquial advocada a Sant Pere, i de la Capella de la Immaculada, ara de la Mare de Déu del Carme de Casa Bona a Sa Tuna.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la tasca de documentar el Patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, topa amb la llarga acció destructiva duta a terme en els anys foscos de la dictadura franquista, i en masses ocasions amb el desinterès dels politics ‘democràtics’ que gestionen ara les administracions catalanes.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE NENS DE BORRASSÀ ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

Sou pregats de fer-nos arribar imatges, i si en teniu coneixement les dades dels arquitectes que les aixecaven , tant d’aquestes, com de les que tingueu coneixement.

M’explicaven a Borrassà, a la comarca de l’Empordà sobirà que abans de la dictadura franquista, el col•legi de nens estava situat en una casa del carrer de baix de l’església i de l’Ajuntament. El meu informador , nascut a Borrassà, és veí d’aquell edifici.

També hi havia un col•legi de monges, que passaria posteriorment a ser caserna de la Guardia Civil, aquest fenomen de canviar els estris d’estudi, per les armes l’havíem trobat a d’altres poblacions.

Llegia a : http://www.catalunyareligio.cat/ca/articles/7605
Carmelites de la Caritat: Figueres, Borrassà, Castelló d'Empúries i Llers

Retratava amb l’ajuda – per localitzar la casa – de veïns de Borrassa l’edifici que havia acollit les monges i l’escola.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Borrass%C3%A0&page=2&pos=11

A l'Arxiu Històric Comarcal de Figueres es conserva un projecte per "Escuela Pública" datat l'any 1884 que probablement no es deuria realitzar, tot i que s'assembla una mica a l'edifici de l'Ajuntament.

Em confirmaven que l’edifici de la Casa de la Vila havia acollit les escoles i les vivendes del mestres, amb posterioritat al conflicte bèl•lic que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

L’experiència – tenim recollides més1100 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

CAPELLA DE LA MAREDEDEÚ DEL ROSER DE LA CASA RIBALTA. TORRELAVIT. EL PENEDÈS SOBIRÀ

Llegia al Mapa de Patrimoni de Torrelavit que la capella de la Casa Ribalta té els seus orígens a la baixa edat mitjana. Era la capella privada de la quadra de Ribalta, on residia, a començament del segle XIV, un noble anomenat Ribalta. Es troba esmentada l'any 1396, quan es notifica que a la capella rural de la casa Ribalta, dins la parròquia de Santa Maria, del terme del castell de Lavit, el donzell Huc d'Avinyó (parent dels Avinyó, senyors del lloc d'Avinyó del Penedès), senyor de la dita casa, va fundar el benefici de Sant Joan i de Sant Antoni.

Altra vegada la trobem esmentada els anys 1414, 1421, 1425 i 1443 sota l'advocació de Sant Joan i Sant Antoni i el 1484 es diu que es trobava gairebé enderrocada.

L'any 1511 s'esmenta com a capella de Sant Antoni de la casa militar de Ribalta, junt amb la capella de Sant Jaume del Gatell, de la que no en trobava cap referència, i de la agrairem qualsevol informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El benefici de Sant Joan i Sant Antoni, de la capella de Ribalta, el trobem novament esmentat el 1558.

Sabem que l’any 1783 estava suspesa de funcions des de feia uns anys, el que dóna a entendre que el seu estat era deplorable, aleshores, el propietari de la finca la va refer de nou.

El Sant Pare, Pius V (1566-72),i posteriorment Gregori XIII (1502-1585), expandien per arreu la devoció a la Mare de Déu del Roser, podem suposar doncs que acollia aquesta advocació desprès de la seva reconstrucció. Ens agradarà però, rebre’n confirmació – en el seu cas – a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'edifici patí les conseqüències de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, acció criminal que els guanyadors qualificarien de ‘Guerra Civil’, i fins de ‘ CRUZADA’. Desapareixien diverses peces del mobiliari litúrgic que hi havia a l'interior, entre d'altres, un retaule barroc.

Quan a la descripció – reproduïda de la bibliografia – ens diu; edifici de planta rectangular d'una sola nau, amb absis quadrat i coberta amb teulada de teula àrab a doble vessant i volta de canó a l'interior. A la part inferior té sòcol, i les cantoneres són de pedra vista. A la façana principal, el portal d'accés presenta arcada de mig punt adovellada, amb una finestra lateral quadrada amb llinda, brancals i ampit de pedra treballada a cada costat; damunt seu una petita finestra d'arcada de mig punt amb sanefa en ziga-zaga. Corona l'edifici un campanar de cadireta d'una sola obertura. Pel que fa a l'interior, hi ha un nínxol al bell mig de l'absis. Totes les parets estan cobertes de pintures d'influència barroquitzant, però d'època molt recent, de temàtica religiosa (Sant Joan Baptista, Salomé, Sant Jeroni, Santa Magdalena, Sant Bartomeu i Sant Pau), heràldica (escuts amb les quatre barres, creus de Sant Jordi, així com de diversos llinatges) i també ornamental.

Atenen a la meva petició, rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) un parell de fotografies datades l’11-V-1980 de la Capella de la Marededéu del Roser de la Casa Ribalta, a Torrelavit, a la comarca del Penedès sobirà.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAN DE L’ESCOLA PÙBLICA DE LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA. PALAU-SAVERDERA . L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.
Llegia a : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palau-saverdera&page=1&pos=2

L'escola pública de la Mancomunitat de Catalunya a Palau-Saverdera (aquest és el títol del plànol conservat) va ser construïda entre els anys 1914 i 1916 per l'arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens (Barcelona, 1883 - ídem, 1965)

En els anys 90 s'edifica la nova escola (CEIP Martí Inglès) i els locals de l'antiga escola són ocupats per l'Ajuntament.

L'any 2004 té lloc una important rehabilitació que s'inaugura el 5 de febrer de 2005. Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquesta ‘rehabilitació’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Patrimoni Gencat ens diu ; edifici exempt de planta rectangular format per tres crugies, les dues situades als extrems més altes. Les cobertes són a dues vessants de teula àrab, amb voladís sostingut amb les mateixes bigues que les cobertes. Consta de planta baixa i un pis d'alçada. L'edifici té doble façana, tot i que la principal té sortida al carrer Nou. A la planta baixa hi ha un portal d'arc de mig punt ubicat a la crugia situada a l'angle est de l'edifici, la qual correspon a la caixa d'escala. Damunt seu hi ha dues finestres d'arc de mig punt, amb la línia d'impostes destacada i ampit corregut. A la part superior, un rellotge de sol decorat amb motius ornamentals. A la part central de la façana, les obertures són de les mateixes característiques que les de l'escala, agrupades per parelles. A la primera planta hi ha una terrassa amb barana d'obra motllurada i entaulament de bigues. La crugia adossada a l'oest presenta el mateix tipus d'obertures anteriors, però agrupades en grups de tres. A l'altell hi ha un òcul emmarcat. La façana posterior manté les mateixes característiques tipològiques que la resta de façanes de l'edifici.

Al cens de 1920 consten 1144 persones, a darreries de l’any 2016 eren 1471, el mínim demogràfic s’assolia l’any 1981 amb 666 veïns.

L’experiència – tenim recollides més 1100 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda

LA MAL DITA CASA DEL MARQUÈS DE LLINÀS. ROSES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

No trobava enlloc el marquesat de Llinàs – si la Baronia – que donaria nom a la casa de número 8 de la
Plaça de Catalunya de Roses a l’Empordà sobirà.

Patrimoni Gencat ens la descriu així; edifici entre mitgeres de planta rectangular, organitzada en diverses crugies, amb la coberta de teula de dues vessants . Està distribuïda en planta baixa i dos pisos, tot i que actualment presenta un quart nivell reculat respecte la façana principal. Tot l'interior de l'edifici fou completament reformat, quedant només la façana com element original de la construcció. Presenta a la planta baixa s'obren tres portalades d'arcs tudor ornats amb motllures, de més amplada la central. Al primer pis hi ha una gran balconada correguda amb barana ornamental d'obra imitant el calat gòtic. Els tres finestrals que hi tenen sortida estan emmarcats i presenten guardapols amb mènsules decorades amb relleus. Fins a aquest nivell, la façana és rematada per una franja horitzontal decorada amb motius vegetals en alt-relleu, la qual emmarca a la part central, sobre l'obertura del mig, un escut heràldic esculpit en marbre blanc del llinatge que bastí la casa. La planta superior presenta una galeria d'arcs conopilas normals, amb columnetes i capitells. El coronament de l'edifici presenta una cornisa motllurada sustentada amb mènsules.

La resta del parament de la façana està format, a la planta baixa, per carreus de pedra ben escairats i, als pisos superiors, per un entramat arrebossat a imitació de carreus de pedra picada, de tonalitat rosada.

L'edifici havia albergat en una de les ales, la biblioteca pública municipal. Actualment, la planta baixa es troba ocupada per un establiment comercial, mentre que als pisos superiors s'ubiquen les dependències del departament d'urbanisme de l'Ajuntament de Roses.

Aquestes cases són de les poques que es conserven de l'eixample que, a finals del segle XIX i principis del segle XX, va dotar la vila de Roses d'una façana litoral formada per edificis amb una estètica d'acord amb les darreres tendències d'aquell moment.

L'arquitecte Joan Marés i Marés ( Barcelona, 1878 + Roses, 1916) va projectar la casa seguint el corrent arquitectònic del historicisme, moviment que es desenvolupa al segle XIX i que pretenia recuperar l'arquitectura de temps passats. Es tractava d'imitar estils arquitectònics d'altres èpoques incorporant algunes característiques culturals d'aquell segle.

Em comentava una veïna – que m’ajudava a localitzar l’església de Santa Maria – que Roses s’ha desfet del seu nucli històric.

El turisme ens ha portat – i ens porta – molts beneficis, com tot, dissortadament també alguns perjudicis, com la destrucció dels nuclis històrics dels pobles i ciutats que ens son receptors. El ‘maligne’ de molt antic, té fortes vinculacions amb el sector de la construcció.

CASA VILAHUR A LA PLATJA DE LA FOSCA. PALAMÓS. L’EMPORDÀ JUSSÀ

La Maria de Sant Joan de Palamós em feia arribar un parell d’imatges d’aquesta magnifica casa que s’aixecava entre els anys 1914 i 1917 per l’arquitecte Isidre Bosch i Bataller ( Vilanna, 1875-1960 , (es conserva el Projecte Tècnic, un document amb data de 22 de juny), damunt del terrenys que Francesc Vilahur Forners comprava davant de mar , a la platja de la Fosca, a començaments del segle XX, quan el lloc només comptava amb 3 edificacions.

L'any 1954 l'arquitecte gironí, Joan Mª de Ribot i de Batlle, en algun lloc el trobem esmentat com Balle – que va ser Alcalde de la seva Ciutat natal l’any 1957- s'encarregà de la restauració dels fonaments, que feien perillar l'estabilitat de l'edifici, i va doblar les columnes del porxo per a reforçar l'estructura.

Als anys 60 es fa una última reforma que consisteix en traslladar l'escala de l'entrada que es trobava a l'arc frontal de la casa per situar-la al jardí.

L`Albert Segú Vilahur net del promotora, és l’autor del llibre ‘Memories de La Fosca’, que rememora l'estiueig en aquesta platja de Palamós des dels anys quaranta fins als anys cinquanta del segle XX.

Rebia un email de   E.V.G  a, en el que em deia ;

Bon dia;

En primer lloc vull agrair-los el que hagin dedicat una article a casa nostra , és un veritable plaer i un orgull i ens ha fet moltíssima il•lusió. Moltissimes gràcies.

Em permetia escriure’ls per que llegint l'article he vist que havia una errata, indicar-li que el propietari de la casa és el meu pare el Sr. FRANCESC VILAHUR  i no l'Albert Segú Vilahur , com apareix publicat; L’Albert és el nostre veí, i ha escrit molt sobre la platja de la Fosca.

Per la seva informació, actualment vivim a la casa la sisena generació de la familia Vilahur , família fundadora de la casa.

Si en un futur necessiten altres informacions sobre la casa, fotos antigues, o altres elements de la casa, no dubtin en indicar-m'ho i molt amablement li faré arribar.

Agraint de nou que ens hagin dedicat un article, a la nostra casa, que tant ens estimem.

Rebin una cordial salutació

Ens complau incorporar aquesta informació, i per descomptat ens encantarà poder afegir alguna imatge antiga d’aquest edifici magnífic i del seu entorn.

Rebia un email de EVG
Bon dia ,

Li faig arribar fotos històriques de la casa.

1.- Fundadors de la casa : Dn. Francisco Vilahur Gruart (1.850-1.920) i la seva dona Rosa Casellas Artigas (1848-1908) amb el seu fill primogènit

2.- Construcció de la casa ( 1914-1917)

3.- Casa Vilahur als Anys 50

4.- Casa Vilahur en l'actualitat

De la descripció tècnica reproduïm : casa elevada uns 2 metres del nivell del sòl, a la que i s’ha accedeix des del jardí per un porxo rectangular de 3 arcs rebaixats sostinguts per columnes de pedra, la de l'angle té gravada la data 1917.

La planta baixa té un gran finestral i una finestra més petita cara a mar també d'arc rebaixat.

El pis superior té 3 balcons amb barana de pedra treballada i un altre al costat dret. La part alta està ocupada per una terrassa amb balustrada i a la dreta s'aixeca una torratxa quadrada amb coberta a quatre vents apuntada de teula àrab vidriada. Aquest últim nivell té els murs emblanquinats que contrasten amb el parament de pedra amb morter de la resta de l'edificació.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT MARÇAL DE TERRASSOLA. TORRELAVIT. EL PENEDÈS SOBIRÀ

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 )  davant l’església romànica de Sant Marçal de Terrassola.

Recordem que als anys (250-251) el Sant Pare, enviava set bisbes a la Galia per a ‘cristianitzar’ als seus habitants, eren :

Gatien a Tours

Trófimo a Arlés

Pablo a Narbona

Saturnino a Tolosa

Denis a París

Austromonio a Clermont

Marcial a Limoges.

Almenys Saturnino ( Sadurní) i Marcial ( Marçal ) assolien la santedat, i una gran devoció a les seves diòcesis. La col•laboració dels francs amb els comtes catalans per lluitar contra la dominació àrab, farà que el seu culte, com el de Sant Martí, es difongui per tota Catalunya .

L'indret que ocupa l'església de Sant Marçal de Terrassola ja estava habitat, com a mínim, des del segle IV aC. Després de ser abandonada durant el Baix Imperi, l'emplaçament es tornà a poblar al segle X. Damunt d'una església anterior, entre els anys i 1043 i 1053, Guislabert, bisbe de Barcelona, consagrà l'actual església de Sant Marçal a petició del matrimoni format per Silveri Borrell i Ermessenda. Deuen ser d'aquesta època o de la capella anterior les tombes antropomorfes actualment tapades que hi ha dintre del recinte del temple i que aparegueren durant les obres de restauració dels anys 1985-86.

Al començament del segle XIII, l'església de Sant Marçal depenia del monestir italià de Sant Martino dell'Isola Gallinaria, a l'igual que el proper priorat de Sant Pere de Riudebitlles. El 1209, Nicolau, abat de l'esmentat monestir, nomenà síndic Bernat de Blancafort, monjo i diaca d'aquell cenobi. L'any següent hi hagué una concòrdia entre Pere, bisbe de Barcelona, i Bernat de Blancafort, perquè aquest darrer no volia observar sobre la institució de l'església de Sant Marçal la cura d'ànimes i l'entredit.

La dependència del cenobi italià durà fins que es va fer una permuta de propietats amb el monestir de Montserrat l'any 1428, que canviava Sant Marçal per terres italianes.

Es creu que aquesta església tingué una funció monacal, com ho corrobora l'existència de les portes laterals, i cal suposar que la façana meridional connectava amb el possible claustre, la de tramuntana amb el fossar i la de ponent estava reservada als fidels. Amb tot, fins al segle XV no hi ha cap document que parli de la seva funció com a cenobi. L'església s'utilitzà també com a magatzem de gra, com ho demostra la troballa, en les últimes excavacions, de set sitges tallades al terreny natural. Aquestes es trobaren distribuïdes per la nau sense cap ordre. Possiblement aquest factor indica una diacronia en la construcció, fent-se a mesura que calia augmentar la capacitat d'emmagatzematge. Les sitges eren de forma ovoïdal, força irregulars, amb el diàmetre més gran prop de la base, que presentava una lleugera concavitat. El brocal estava fet amb pedres treballades en arc de cercle, i la tapadora era monolítica, amb una perforació central. Aquests dipòsits van estar en ús fins l'any 1780, ja que se sap per la documentació que el bisbe, amb motiu d'una visita pastoral, va sol•licitar al rector que proporcionés un altre lloc per guardar el blat, ja que no era decent que el tingués dins l'església. Al segle XIV es va substituir la volta de canó per una altra lleugerament apuntada. Al segle XVIII es van fer algunes actuacions a l'església, a fi de com sanejar la volta, posar nova teulada, construir un campanar rectangular damunt de la nau i fer el contrafort de la façana sud. Al començament del segle XX s'adossà la sagristia a sota del campanar. En la restauració que es va fer a partir de l'any 1957, a càrrec de la Diputació de Barcelona, es van treure el campanar i la sagristia i es va refer la façana actual d'entrada entre d'altres millores. Però no és fins a la intervenció de 1985-86 que el temple queda en perfecte estat de conservació. Es pot considerar un dels millors exemplars del romànic català que ha arribat fins als nostres dies.

http://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/documents/documents2008/qmem196_web.pdf.pdf

El Mapa de patrimoni en fa aquesta descripció ; església de nau rectangular, amb tres absis semicirculars formant una capçalera trevolada i un cimbori vuitavat al centre del creuer. Els tres absis semicirculars tenen les mateixes dimensions, estan oberts amb arcs presbiterials i ornats exteriorment amb arcuacions cegues i dues lesenes cadascun. Les lesenes van fins a un petit sòcol que envolta els absis i hi ha tres arcuacions cegues entre lesena i lesena, en total nou a cada absis. El central té tres finestres de doble esqueixada i els laterals una cadascun, també de doble esqueixada. A la façana de ponent, refeta en la restauració de 1957-73, hi ha el portal d'entrada, de mig punt amb una imposta. Una orla sobresortida volta l'arc, i les dovelles estan molt ben polides i encaixades; damunt seu hi ha una finestra allargada de volta de mig punt amb una orla semicircular i imposta. A l'aresta de la façana de migdia hi ha un contrafort. La nau és coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per dos arcs torals, el del creuer de mig punt i el del mig de la nau apuntat, i recolza sobre unes columnes de factura molt sòlida, amb impostes en les de l'arc apuntat. Els absis són coberts amb volta de quart d'esfera. La cúpula del cimbori és semiesfèrica, de base quadrada i de grans dimensions, aguantada pels arcs dels absis (el central i els laterals) i el de la nau. Té quatre trompes a partir de les quals els carreus estan disposats uniformement fins al punt final de la semiesfera. El cimbori té tots els costats d'idèntiques dimensions. A la paret de migdia hi ha una finestra rodona. La coberta de la nau té dues vessants, la del cimbori en té vuit i en els absis és cònica, totes amb teula àrab.

Les dues façanes laterals, sud i nord, presenten decoració d'arcuacions cegues llombardes de les mateixes dimensions que les de l'absis; aquestes arcuacions presenten una lesena central al mur nord, mentre que en el mur sud apareixen seguides i tenen una tipologia molt especial, ja que són formades per plafons semicirculars refets del pla de façana. A la paret de migdia hi ha dues finestres de doble esqueixada i una porta més petita que la del mur de ponent, i a la paret nord hi ha una finestra de doble esqueixada on també es troba un portal de mig punt, de petites dimensions.

L'aparell constructiu de l'edifici és de carreus de pedra tallats amb uniformitat en tot el conjunt, excepte a la base, que és de pedra basta. L'edifici presenta alguns elements que el singularitzen, atorgant-li un interès especial: en primer lloc, la presència de les dues portes secundàries situades a les façanes nord i sud, que es corresponen força bé amb les portes accessòries que apareixen a les esglésies monàstiques medievals i que plantegen, per a alguns estudiosos, un possible caràcter monàstic de l'església de Terrassola. Així, i seguint aquesta hipòtesi, seria l'únic element conservat d'un conjunt monàstic desaparegut, si és que s'arribà a completar el projecte en el qual es concebí l'església. Tanmateix, a la façana sud cal destacar la singularitat formal del seu fris d'arcuacions, molt diferent del que és més habitual en aquest tipus decoratiu. També és un element singular en la composició del mateix edifici, en la qual la situació dels absis i de la façana nord segueix les fórmules habituals del seu tipus. És difícil donar una motivació a aquesta singularitat, potser justificada per la presència d'edificis annexos.

M’explicaven que al presbiteri hi ha un creuament de línies Hartmann, i que al subsòl conflueixen també almenys dos corrents d’aigua, en la tesis de la persona que m’ho explicava, era justament aquest nucli d’energia el que condicionava la construcció de l’església.

Les esglésies romàniques acostumen a tenir la porta orientada al sud i/o al migdia per lògiques raons d’aprofitament de l’energia del sol.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

Que Sant Marçal   i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  kurds,   gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE LES CARMELITES DE LA CARITAT ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. BORRASSÀ, L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

Sou pregats de fer-nos arribar imatges, i si en teniu coneixement les dades dels arquitectes que les aixecaven , tant d’aquestes, com de les que tingueu coneixement.

M’explicaven a Borrassà, a la comarca de l’Empordà sobirà que abans de la dictadura franquista, hi havia un col•legi de monges, que passaria posteriorment a ser caserna de la Guardia Civil, aquest fenomen de canviar els estris d’estudi, per les armes l’havíem trobat a d’altres poblacions.

Llegia a : http://www.catalunyareligio.cat/ca/articles/7605
Carmelites de la Caritat: Figueres, Borrassà, Castelló d'Empúries i Llers

Retratava amb l’ajuda – per localitzar la casa – de veïns de Borrassa l’edifici que havia acollit les monges i l’escola.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Borrass%C3%A0&page=2&pos=11

A l'Arxiu Històric Comarcal de Figueres es conserva un projecte per "Escuela Pública" datat l'any 1884 que probablement no es deuria realitzar, tot i que s'assembla una mica a l'edifici de l'Ajuntament.

L’experiència – tenim recollides més1100 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

EL BANC TOLRÀ. ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE. CASTELLAR DEL VALLÈS

Retratava – una vegada més – el ‘ banc Tolrà’ de l’església parroquial de Sant Esteve de Castellar del Vallès, de la seva observació particularment del blasó del respatller [ deriva de l'antic respatlla, , contracció de rere espatlla, i és aquella part d'una cadira, d'un banc, etc., que serveix per a recolzar-hi l'esquena ] , advertia quatre margarides, això em feia pensar en l’Emili Sala Cortés ( Barcelona , 22 de febrer de 1841+ La Garriga, 7 de juny de 1920 ), que era l’arquitecte d’aquesta família, al que qualificàvem en el seu moment justament com ‘ l’arquitecte de les margarides’ .

Ens agradarà tenir noticia , si se’n pot arribar a tenir confirmació de la participació de l’arquitecte en aquest disseny, sembla que quan a l’execució de l’obra en aquest banc i li devem a la nissaga de fusters Girbau de Sant Feliu del Racó, el pare Vicenç, i els fills Vicenç i Joaquim.

També fora interessant saber la peripècia vital d’aquest banc que pensem és anterior als anys 1936-1939, en que la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, provocava un exponencial esclat de violència social que s’enduia per davant una bona part del patrimoni històric i artístic de Catalunya.

Ens agradarà rebre les vostres contribucions a a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ. VALVERALLA. VENTALLÓ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica una fotografies de l’església parroquial de Valveralla, al terme de Ventalló, a la comarca de l’Empordà sobirà, advocada a Sant Vicenç

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'una sola nau, amb capelles laterals entre grans contraforts i capçalera integrada a la nau, sense obertures. La nau està coberta amb volta de canó i llunetes, dividida en tres crugies per dos arcs torals de mig punt. Les capelles estan cobertes amb volta d'aresta i es comuniquen amb la nau mitjançant arcs de mig punt. Als peus del temple hi ha el cor. La façana principal presenta una porta d'accés elevada respecte al nivell del carrer. És d'obertura rectangular i està decorada amb elements d'inspiració clàssica: pilastres, entaulament i frontó trencat, coronat per una fornícula buida emmarcada per dos pinacles acabats amb una esfera. La façana es completa amb un rosetó adovellat i una cornisa ondulada a la part superior. A la dreta s'eleva el campanar, de planta quadrada i amb coberta piramidal. Presenta dues grans obertures d'arc de mig punt, una damunt de l'altra. L'interior del temple presenta, a l'altar major, un gran retaule de guix d'estil neoclàssic i d'altres interessants talles de verges i sants barroques als altars laterals.

Fotografia de Jacob Casquete. 2009

La construcció és bastida amb pedra desbastada lligada amb abundant morter de calç, amb carreus a les cantonades. La façana principal conserva restes de l'esgrafiat original decorat i, a la part superior, un rellotge de sol.

La construcció de l'actual església de Sant Vicenç es situa en el segle XVIII, fet confirmat per les dates que figuren a diverses parts de l'edifici (frontó façana: 1754; sagristies: 1748 i 1749). Substituí l'antiga església del mateix nom que s'elevava a poca distància i de la qual no en queda cap vestigi. Joan Badia Homs ( Palafrugell, 9-05-1941 ) , apunta la hipòtesi que els carreus de l'antiga construcció poguessin haver estat aprofitats per bastir la capçalera del temple actual, ja que la resta de l'edifici és de paredat (fet que indicaria, en qualsevol cas, que els carreus procedeixen d'un edifici més antic).

El Josep Salvany i Blanch [Martorell, 1866 - Barcelona, 1829] de qui tenia l’honor de confegir la fitxa per al Col·legi de Metges, i a qui Catalunya li deu un reconeixement explícit, retratava l’església l’any 1923

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/8082/rec/447

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, que qualificarien els guanyadors com ‘Guerra Civil’, i fons com ‘Cruzada’, Sant Vicenç, com molts altres temples, va ser objecte d’accions vandàliques, que no afectaven però, a l'estructura de l'edifici, sinó més bé a les imatges de l'interior.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

Quan al topònim Valveralla :

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=45981

Tothom  està en estat de  xoc, per les terribles noticies del genocidi ( planificat ) a l’Orienta mitjà.

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/

 El món va girar els ulls  a l’holocaust – on s’eliminaven persones d’arreu - , i torna a girar-los a Gaza. Que la maledicció  de  Déu, caigui sobre els responsables per acció u omissió.

Ahir 15.10.2023,  commemoravem un màrtir de  Catalunya,  Lluís Companys i Jover (Tarrós, 21 de juny de 1882-Barcelona, 15 d’octubre de 1940) 

 https://www.youtube.com/watch?v=CZRA-AE5_UU

Que Sant Vicenç i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  empordanesos , armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT DE L’ARENY, I ELS EDIFICIS RELIGIOSOS DE SANTA EULÀLIA DE RONÇANA

Havia anat ‘documentant’ els edificis religiosos de Santa Eulàlia de Ronçana, com havia fet en altres poblacions com Ton.

Santa Eulàlia de Ronçana i la baronia de Montbui
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/03/santa-eulalia-de-roncana-i-la-baronia.html

SANT SIMPLICI, LLOC DE TROBADA DE LA BARONIA DE MONTBUI
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/03/sant-simplici-lloc-de-trobada-de-la.html

SANT CRISTOFOL DE PALLARS A LA VALL DEL TENES
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/03/sant-cristofol-de-pallars-la-vall-del.html

LA CAPELLA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE CAN BRUSTENGA. SANTA EULÀLIA DE RONÇANA. EL VALLÈS ORIENTAL.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/02/la-capella-de-la-immaculada-concepcio.html

Al Mapa de Patrimoni es fa esment de l’església desapareguda de Sant Joan de Canals; expliquen que per a construir la masia de Can Martí durant el primer terç del segle XX, es van aprofitar algunes pedres de la capella. Per transmissió oral, la gent d'aquests verals identificava les pedres que s'hi veien com les de la capella desapareguda.

En el marge que hi ha sobre el torrent de Sant Joan, sota els camps de xaloc de Can Martí, hi ha les restes de la desapareguda capella de Sant Joan. D'aquesta no se'n conserven ni els fonaments, però en aquest indret s'observen nombroses restes de material constructiu. Segons un testimoni oral, antigament el camí passava més enclotat entre els camps i s'hi observaven fragments importants de paviment d'opus signinum. A poca distància s'hi ha localitzat algun fragment de tègula romana.

I, de l'antiga església de la població, anterior a la de la Sagrera, coneguda com l'Església Vella , quines restes segons tradició oral, son al bosc de Can Brustenga . En aquest indret hi passava un camí que portava des del Rieral fins a la Sagrera, a peu del qual s'observaven els fonaments i restes de paviment d'una edificació, que des de temps immemorials s'han identificat com l'antiga església. La parcel•lació d'aquesta zona ha suposat la progressiva desaparició d'aquestes restes.

Malgrat tractar-se d'una creença molt estesa en a la població, pensem que les restes que s'observaven poden correspondre's amb les restes d'una vil•la romana documentades des de la segona meitat del segle XX per la secció d'Arqueologia del Museu de Granollers. El jaciment en qüestió es denomina de Can Trias, per la proximitat d'aquesta casa.

Acomplia el meu desig de visitar la Capella de la Immaculada Concepció de Can Brustenga, per mediació de Joaquim Brustenga i Etxauri (Santa Eulàlia de Ronçana, 6 de gener de 1951); al que li comentava que en aquell moment donava per tancada la relació d’edificis religiosos de Santa Eulàlia de Ronçana. Em feia notar que malgrat no aparèixer esmentada al Mapa de Patrimoni, hi ha una capella advocada a la Mare de Déu de Montserrat, coneguda com de l’Areny, i m’acompanya fins al lloc on es troba. La improvisada visita només feia possible l’obtenció d’una imatge exterior.

La Capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’Areny es va construir l’any 1967, les rajoles les va dissenyar l’arquitecte Rafael Masó i Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - 13 de juliol de 1935) i som com les va posar en els primers xalets que va construir a S’Agaró.

Fotografies cedides per la familia.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunnya@gmail.com

COL•LEGI DEL ROSER - ANTIC COL•LEGI DELS ORFES. SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA. CATALUNYA

Llegia al Mapa de Patrimoni de Sant Julià de Vilatorta que
Josep Puig i Cunyer ( Breda, la Selva ; 7-03-1828- Barcelona, 20-09-1892) va concebre la idea de la construcció d'una granja escola per a orfes pobres, i va facilitar els recursos econòmics necessaris.

El seu cunyat, Francesc de Paula Benessat i Folch- del que ens agradarà tenir noticia de de les dates d enaixemebt i traspàs a l'email coneixercatalunya@gmail.com - va ser qui va materialitzar el seu designi, va encarregar el projecte d'edificació a l'arquitecte Manuel Vega i March (1871-1931), i va confiar la direcció de l'educació de l'escola a l'Ordre de Fills de la Sagrada Família. Finalment l'any 1894 va ser inaugurat el Col•legi d'Orfes. Un d'aquests educadors, el pare Manuel Cazador i López (Torrent de Cinca, 1874 – Sant Julià de Vilatorta, 1956), va instal•lar-hi un observatori meteorològic i, temps després, un museu de ciències naturals.

L'edificació del Col•legi d'Orfes va facilitar la construcció d'avingudes i carrers a la part nord del municipi, que era ocupada per torres i xalets amb grans jardins, fruit de la tradició de Sant Julià de Vilatorta com a lloc d'estiueig durant el segle XIX.

L'any 1958, un incendi va destruir part de les dependències de l'escola, però l'ex-alumne Conrat Vilarrubia, va aconseguir salvaguardar algunes peces del museu i algunes dades de l'observatori meteorològic.

Finalment, l'any 1972, l'escola va ser objecte d'obres de reforma, que van modificar parcialment la seva estructura interna.

El Col•legi del Roser és un edifici d'estil modernista, format per diferents cossos de planta rectangular: un cos central allargassat horitzontalment i dos cossos laterals amb disposició vertical.

Fotografia de Jordi Contijoch Boada

Les façanes són de maçoneria amb ornamentacions de materials variats (pedra, maó vermell, ferro, mosaic ceràmic i vitralls). Al cos de la banda esquerra es troba la porteria del col•legi, i al cos de la dreta, la capella. Annexada al cos esquerra hi ha una mena de torre culminada amb merlets. Al davant d'aquest edifici hi ha una altre de característiques similars, que s'utilitza com a magatzem. En quant a les obertures, no segueixen cap pauta i utilitzen formes i sistemes variats. El Col•legi d'Orfes, inaugurat l'any 1897, va ser dissenyat per l'arquitecte Manuel Vega i March (1871-1931.

Es va construir gràcies a l'obra benèfica de Josep Puig i Cunyer (1828-1892), gestionada pel seu cunyat Francesc de Paula Benessat.

La congregació de l'ordre dels Fills de la Sagrada Família, fundada pel Pare Manyanet l'any 1864, va dur a terme l'activitat escolar.

https://crossdelroser.wordpress.com/cent-anys-i-mes-dhistoria-del-roser/

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAN DEL CASTELL-PALAU DE TERRASSA.

Llegia que el castell-palau de Terrassa està documentat des dels segles IX-X.

Fou enderrocat l'any 1891 degut al seu estat de conservació, força malmès, i a les necessitats urbanístiques del moment que passaven per ampliar la plaça on s'ubica. Només la torre va quedar en peu, totalment envoltada de cases noves que l'amagaren fins l'any 1991, quan començaren a ser enderrocades les cases del darrere de la torre i s'obrí la plaça que porta el seu nom.

La torre ha estat restaurada i actualment és una de les seus del Museu de Terrassa.

Entre desembre de 2003 i gener de 2004 es portà a terme una excavació arqueològica a la torre que va permetre establir diferents moments constructius. El primer correspondria a la construcció de la torre. L'estructura externa seria formada per blocs de pedra i còdols lligats amb morter de calç i sorra, configurant un edifici cilíndric de 23'3 metres d'alçada dividida internament en quatre plantes. La porta d'accés es trobaria en la segona planta, a 7metres d'alçada. En una segona fase es construeix la volta de la quarta planta, feta amb pedra. No es pot datar amb exactitud la seva construcció però es va realitzar en algun moment abans del segle XVIII ja que la volta es va veure afectada per la construcció d'una nova escala de cargol, datada a finals del segle XVIII o principis del XIX i que constitueix una tercera fase constructiva, juntament amb d'altres canvis en la distribució interna de la torre. A finals del segle XIX es produeixen noves alteracions a l'interior de la torre.

Patrimoni Gencat ens diu que la torre fa uns 7 metres de diàmetre a la base i una alçada de 27'2 metres . Interiorment es divideix en quatre plantes. L'aparell és format per còdols i pedres, més o menys escairades, disposades en opus spicatum. L'accés original visible a l'edifici és a uns 7 metres de la base de la torre, posteriorment convertit en finestra d'estil gòtic-renaixentista; d'aquesta porta inicial només es conserva un arc de mig punt adovellat i se suposa que la seva alçada original seria de 2'5 metres.

El coronament amb merlets ha estat afegit modernament.

Es desconeix la distribució que seguirien els espais del castell-palau, hom pensa que delimitaria un espai més o menys quadrat amb façana a l'actual Plaça Vella.

Costa de creure que MAI es fes cap pintura d’aquell edifici,oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE LA PIETAT. PROP DEL MAS VILANOVA DE LA PIETAT. SANT JOAN DE PALAMÓS. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

La Nicole Rodríguez té un tresor d’imatges a la seva pàgina: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=1821528064756824&set=a.1820249711551326.1073742099.100006989435116&type=3&theater

Vista de la torre de defensa de mas Vilanova en Sant Joan. La torre está muy bien conservada. Tiene forma cilíndrica y mide 10 metros de altura. Consta de tres plantas y azotea. El coronamiento lo forman siete almenas escalonadas con aspillera en medio.

Foto cedida por Bibi Sana Jambo. Gracias

Llegia a :
http://www.raco.cat/index.php/EBE/article/viewFile/271493/359120

La capella de la Mare de Déu de la Pietat, sembla que fou erigida a finals del segle XV, o bé aprofitant l'antiga construcció de Sant Romà, o bé molt a prop d'ella, i per això es dedicà un altar a aquesta advocació.

Va ser des de sempre la capella del barri Vila-romà, nucli primitiu de població de la vall de Sant Joan i Palamós.
Després de la desamortització, la Pietat va ser incorporada al mas Vilanova. Convertida en magatzem, anà deteriorant-se progressivament.

Avui en resten gairebé només quatre parets.

Ens agradarà ubicar exactament la capella de la Mare de Déu de la Pietat, en el runam esfereïdor del mas Vilanova de la Pietat.

Como se ve en esta foto el mas Vilanova necesita de una intervencion rápida antes de que desaparezca del todo.

Foto de Miquel Strubell Trueta

La Maria Plana Pla, veïna de Sant Joan de Palamós, i experta coneixedora de la contrada, em deixa un comentari al facebook;

Antonio Mora Vergés, no ser si estic equivocada però, la capella de la Mare de Deu de la Pietat estava amb una petita casa, el altre costat del camí del mas Vilanova, estava tot molt deixat, actualment hi ha la fabrica Hutchinson, per tant que la capella i la casa estant a terra, no tinc cap foto. He fet un dibuix molt mal fet per que puguis veure com era abans, si vaig equivocada m`agradaria saber-ho, fins als 14 anys al mas Vilanova era com si fos a casa meva, i mai vaig veure cap imatge.

A : http://www.raco.cat/index.php/EBE/article/viewFile/271493/359120
NOTA SOBRE LA CAPELLA DE LA PIETAT (PALAMÓS) , de Pere Trijueque Fonalleras, apareix una imatge que vindria a corroborar la tesis de la Maria Plana Pla.

La Maria Plana Pla, em deixa un comentari al facebook; Antonio Mora Vergés, doncs si, aquesta es la casa amb la capella de La Pietat, és el lloc que i passava 4 vegades el dia per anar i venir de l`escola,amb la meva amiga de la infància que vivia a Can Vilanova, des de el 1958 fins el 1963, es per això que ho conec tant bé.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA DEL SERVEI FORESTAL DE SANT MARTÍ D’EMPÚRIES. L’ESCALA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa publica fotografies de la Casa del Servei Forestal de Sant Martí d’Empúries, al terme de l’Escala, a l’Empordà sobirà.

Patrimoni Gencat ens diu; edifici aïllat de planta rectangular, format per dos cossos adossats, amb jardí pavimentat a la part davantera. Està distribuït en planta baixa i pis, excepte la torre situada a l'extrem est de la façana, que presenta tres plantes. A la part posterior, l'edifici es va construir damunt la muralla de la població, salvant així el desnivell del carrer Miranda. La coberta és plana, amb terrat a la part superior. La torre també presenta la coberta plana. La façana principal té una porta d'accés d'arc de mig punt, bastida amb maons, amb la data de l'any 1910 gravada a la part inferior de la porta de fusta. A la part superior hi ha tres obertures d'arc de mig punt, també amb resseguiment de maó. Està coronada per una cornisa motllurada sostinguda per petites mènsules, amb una barana força alta, bastida amb maons, situada damunt seu. Les obertures de la torre, una per planta, són finestres de mig punt de maons. Al coronament, la torre presenta merlets bastits amb maons. Les cantonades i angles de la construcció estan rematats amb motius decoratius que combinen el maó i la rajola vidrada. Les façanes posteriors, orientades a mar, presenten dues galeries sostingudes per pilars, amb barana d'obra decorada amb plafons de trencadís. Aquest motiu decoratiu es repeteix als sostres de les galeries. La que es troba situada al segon pis està tancada amb vidrieres.

Construcció de l'any 1910 del Servei Hidrològic i Forestal, tal com ho testimonia la data gravada a la porta de fusta de l'entrada principal, com a allotjament per al personal tècnic. Aquesta va ser bastida sota les ordres del mestre escalenc Miquel Torres i Brugés, sobre les restes de la muralla grega, romana i medieval. El promotor i alhora autor del projecte tècnic era Josep Reig Palau ( Vilabertran, 14.11.1863 + Barcelona, 11.02.2017 ) enginyer del Servei Forestal ; les seves inicials apareixen com a motiu ornamental al sostre de les galeries posteriors. Té una gran semblança, pel que fa a la utilització de materials i textures, amb la Casa Reig de Vilabertran, del mateix propietari.

En Josep Reig Palau , va destacar en el camp de l’arquitectura, d’ell tenim tres obres destacades que encara perduren avui dia. Són la Torre Reig a Vilabertran, la casa forestal de la Pena al bosc de Poblet, i la casa forestal de Sant Martí d’Empúries.

Va ser utilitzada com a museu, fins que la seva col•lecció es va integrar a la del Museu d'Empúries l'any 1917. Actualment és de propietat municipal.

http://webfacil.tinet.cat/boscpo/7607

http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/274248/367744

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com