El Joan Dalmau Juscafresa, em feia arribar fotografies i un enllaç d’aquesta edificació que havia acollit una escola religiosa, i de la Capella de Sant Sebastià i Sant Roc : http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=22&consulta=MCU0KzE3MDI3NCU%3D&codi=26687
Patrimoni Gencat explica; edifici situat al nucli urbà, al carrer del Còdols número, 3.
Es tracta d'un edifici civil que consta de planta baixa i pis (junt amb l'edifici número 5 forma un sol cos d'edifici). En el solar que ocupa, antigament hi havia l'Hospital de Breda; més tard es feren algunes transformacions i es construí un convent de monges amb escola per a nenes. A l'edifici també hi havia una església petita dedicada al Sagrat Cor de Jesús.
A la part nord està adossada l'antiga capella de Sant Sebastià, de la que ens diu Patrimoni Gencat ; . Capell dedicada a Sant Sebastià , actualment en desús. Les primeres notícies són de l’any 1589 (quan la població va fer un vot per celebrar anualment el dia de Sant Roc per alliberar-se de la pesta). Es sap que entre finals del segel XVIII i la ½ del segle XIX s'hi reunia l'Ajuntament de Breda (cosa que no exclou que es mantingués el culte). (Es creu que durant aquesta època s'alçà la part superior de l'edifici.) Aquest espai religiós va perdre el seu ús original, i es va convertir durant dècades en una fusteria.
Actualment l'edificació està abandonada.
De petites dimensions, només té una nau. Coberta en teula àrab a doble vessant.
De l'antiga capella es conserven la porta principal amb llinda de pedra i amb els vèrtex arrodonits; sembla que antigament hi podia haver hagut alguna inscripció o gravat que el pas del temps ha fet desaparèixer. Al costat dret de la porta hi ha una petita finestra de forma quadrada i també llindada en pedra. Sembla que la part superior de l'edifici ha estat afegida posteriorment, això si, sense arribar a construir un nou pis.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=33562
Quan a l’edifici que acollia l’escola ens diu;
La coberta és a doble vessant i en teula.
Façana arrebossada i pintada de color ocre. A la planta baixa, quatre obertures, d'esquerra a dreta: finestra, porta, finestra i porta. Al pis: una finestra rodona (finestra de l'església), una finestra amb balcó, i per últim, i la més interessant, una finestra amb llinda de pedra en arc pla, però que està treballada imitant un arc conopial i que té el detall de tres cares esculpides.
Aquest edifici estava ocupat originàriament per un hospital i la seva construcció data del 1355, és per això que antigament el carrer es coneixia com a carrer de l'Hospital.
L'any 1595 passa a ser denominat com a carrer Major, i comprenia els carrers Nou, dels Còdols i de Sant Pere. Ja l'any 1615 s'anomenarà carrer dels Còdols.
Pels volts de 1576, l'hospital es traslladà al carrer del Prat; i en aquest moment serà ocupat per monges, que en moments d'inseguretat abandonaren el convent per a tornar-hi després. Foren elles les que obriren una escola de nenes. Gràcies al llegat de la seva fundadora, Maria Fortuny (que era de Breda) ; ens agradarà saber mes dades, cognom matern, data del naixement, i lloc i data del seu traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com, que menys, oi?, i les gestions del rector mossèn Sebastià Aulet.
El col·legi fou regentat des de finals del segle passat i fins 1924 per les monges de Sant Felip Neri, una congregació amb seu central a Barcelona. Després, entre 1928 i 1972 estigueren al càrrec les religioses del Sagrat Cor.
El centre d'ensenyament fou abandonat per manca de personal i l'edifici fou cedit a l'Ajuntament per un termini de 10 anys, i es destinà a casal de gent gran.
Hi ha un plànol del 29 de juny de 1836: “Croquis del Pueblo y defensas de San Salvador de Breda” on hi apareix el carrer dels Còdols, i és el plànol més antic que es conserva a Breda.
No en diuen res a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=®istre=&adreca=&poblacio=BREDA
Recuperar – mínimament – la memòria històrica de Catalunya serà sens dubte una feina feixuga, que òbviament per als catalans es un imperatiu ètic.
