diumenge, 4 de maig de 2008

Santa Maria del Puig i les terres Blaves




L’ajut inestimable del Miquel de can Santjoan, ens ha permès al Tomás Irigaray i a mi, arribar fins al punt més extrem del barranc anomenat camí de les Bramones on s’havien explotat a cel obert el filons de milonita o tectonita, aquesta terra blava fou emprada pels terrissers de la vila, que la barrejaven amb la terrissa convencional per donar-li a l'hora de la cuita un cert enduriment. Ens explica que per la llera avui plena de vegetació, coberta en alguns trams de pedres i/o restes d’arbres, pujaven i baixaven en gran nombre els camions que transportaven aquest tresor blau. Finalment quan assolim el punt més estret, , contemplem admirats a la nostra esquerra les parets quasi verticals, solcades de reguerots. Segons l'hora del dia la llum del sol i dóna un to que va des del blau intens fins al gris. Realment, és un paisatge estrany, de faula, de ciència ficció, un prodigi de la natura. Ens comenta que de menut recollia punxes de fletxa, veiem a simple vista avui encara, trossos de pedra que presenten senyal evidents d’haver estat treballats, en alguns casos la forma evoca certament les fletxes, i en d’altres sense cap dubte les destrals manuals, que ens permeten suposar una explotació des de la prehistòria d’aquest jaciment.

A indicació del Miquel de can SantJoan, observem l’arc d'entrada, que servia per a delimitar el recinte que Manufactures Sedó volia destinar a cementiri, quan aconseguís la segregació del poble d'Esparreguera. En sessió de l'Ajuntament del 18 de maig de 1893, el consistori ho informà desfavorablement. L'obra, però, ja estava realitzada. Encara avui es pot veure el mur que tancava el recinte així com els forats dels nínxols.

Fotografia. Pere Julià Subirana


El Tomás – una vegada més – s’exposarà a rebre algun dany físic, en l’intent reeixit d’aconseguir retratar aquest arc d’entrada i l’interior del recinte d’aquell fossar que no va arribar a reeixir.

Veníem de Santa Maria del Puig, un meravellós exemplar del romànic més, en aquestes terres properes a Montserrat; Sant Salvador de les Espases, Santa Margarida del Cairat,.... en la relació llarguissima de les que conformen l’eremitori de la Santa Muntanya.

Adjuntem un resum de la descripció i la història de l'església del Puig, antiga parròquia d'Esparreguera, extret d'un treball monogràfic publicat el 1996 pel Col·lectiu Esparreguerí de Recerques:

«L'edifici romànic original es componia d'una nau i d'un absis semicircular. Al creuer, s'alça un cimbori de planta més aviat ovalada inscrita en un rectangle amb una cúpula adovellada.

La nau longitudinal s'ensostra amb una volta de canó correguda. El campanar, ubicat al centre de la cúpula, així com les dues capelles que formen el transsepte i diversos arcs addicionals, són construccions posteriors realitzades al segle XV, com a ampliació i reparació dels danys produïts per un terratrèmol. Pel que fa a la seva història, aquesta església sembla que fou edificada pel voltants del segle XI. En principi era coneguda com a església de Santa Maria, quan encara no existia l'església de la vila. A principis del segle XVII, l'any 1612, l'església passa a ser sufragània, depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia. Durant els segles XVII i XVIII, la presència de persones encarregades de fer-hi oficis religiosos, de tocar les campanes i de tenir cura de les ànimes està documentada. El gran daltabaix de Santa Maria del Puig s'esdevé al juliol de 1936 quan patí les ires dels anticlericals: la crema de la imatge romànica i de la resta de continguts. L'any 1982 es va constituir oficialment l'associació Amics de Santa Maria del Puig que com a tasca principal prengué en les seves mans els treballs de restauració.»

Excavacions recents han mostrat un absis pre-romànic (datable entre el 850 i el 950), amb un paviment de l'època molt ben conservat. Afegim també que com a Sant Esteve de Vila-Rasa, ens ha cridat particularment l’atenció, que l’accés al campanar es fes des de l’exterior

Podem dir – també nosaltres - que el Puig, bressol d'Esparreguera, és ben bé un paradís.

Una vegada més, la nostra gratitud al Miquel de can Santjoan

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: