CATALANS QUE CAL REHABILITAR. EMILI BLANCH ROIG

 

Explicava suara un seguit de circumstàncies que en tenen allunyat del meu hobby, voltar per Catalunya,  documentar-ne el patrimoni històric  i/o artístic, i fer-ne divulgació al blog :

 

https://coneixercatalunya.blogspot.com/

 

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2022/12/lany-del-cancer.html

 

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2023/02/els-efectes-de-la-quimioterapia.

Llegia que l’Emili Blanch i Roig La Pera, 30 d'octubre de 1897 - Girona, 9 de gener de 1996)Militant d’Esquerra Republicana, responsable de les construccions de la Generalitat de Catalunya a Girona durant la República i destacat representant de l’arquitectura racionalista, va viure la repressió i l’exili acabada amb la victòria dels sediciosos feixistes enfront del govern LEGÍTIM i DEMOCRATIC de la II República, que des la historiografia dels guanyadors és qualificar com “ la guerra civil”, i àdhuc com “ la Cruzada”. La seva militància política i el seu treball per al govern de la República al capdavant de la Secció de Construccions Civils a Girona construint escoles i equipaments sanitaris bàsicament- i el seu paper a la Comissió del Patrimoni Artístic protegint el patrimoni català dels embats iconoclastes, li suposen una sentència condemnatòria del Tribunal de Responsabilidades Políticas

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/04/escoles-de-vilafant-emporda-sobira.html

El març de 1940 el Tribunal resol “ la incautación total de bienes, inhabilitación absoluta en su grado máximo y relegación a las posesiones africanas por el plazo de quince años”

Condemna a la que dos anys després cal afegir la dictada per la  Dirección General de Arquitectura , que representa la suspensió total per a l’exercici professional de l’arquitectura.

L’Emili Blanch rep aquestes condemnes lluny de Catalunya. A finals de gener de 1939 havia creuat la frontera iniciant un exili de nou anys, primer a Montpeller i, a partir de 1942 a Mèxic. Serà en el país americà on Emili Blanch podrà reprendre amb èxit la seva carrera professional. La bona acollida que troben els republicans catalans a Mèxic permetrà a Emili Blanch projectar, en sis anys, més de quaranta obres entre habitatges i edificis industrials. No obstant això, la desesperança que representa la fi de la Segona Guerra Mundial per als exiliats republicans i el decret d’amnistia franquista de 1945, suposa la repatriació d’un bon nombre d’aquests , entre ells l’Emili Blanch, per a qui l’exili americà acaba el febrer de 1948.

De retorn a Catalunya s’enfronta a la difícil situació de tenir confiscats tots els béns i haver estat suspès per a l’exercici de l’arquitectura , i una “  suspensión total en el ejercicio público y privado de la profesión en todo el territorio nacional, sus posesiones y Protectorado ”, que havia estat publicada en el BOE del 17 de juliol de 1942 i de la qual inexplicablement la Junta del Col·legi l’any 1950 no en té constància. Aquest error administratiu permetrà a Blanch l’ingrés provisional –  Mentre no troben la resolució del seu expedient de depuració -  al col·legi català i el retorn a l’ arquitectura. Però lluny de recuperar la posició professional de la que havia gaudit abans de la guerra, únicament podrà accedir a petits encàrrecs (habitatges de renda limitada, magatzems i garatges i alguns equipaments turístics) provinents del seu cercle familiar i d’amistats.

 

La societat que el rep l’ impedeix tornar a gaudir del prestigi que havia tingut abans de la guerra. Emili Blanch dedica els darrers anys de la seva vida a les obres de reforma de la seva casa de Púbol (Baix Empordà) per destinar-la a residència geriàtrica, que donarà a la Generalitat de Catalunya . Abans, el 1992, ja havia donat el seu domicili de Girona a la Creu Roja. Emili Blanch mor a Girona el 9 de gener de 1996

https://memoriaesquerra.cat/biografies/blanch-roig-emili

Catalunya viu moments de gravíssima crisis econòmica i més enllà de les explicacions d’uns i altres, cal demanar l’abolició de l’IPREM que aprovava el José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 de agosto de 1960, i que reduiria encara més per als catalans el  Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 13 de gener de 1941),  amb l’Indicador de renda de suficiència(IRSC), estan al darrera d’aquesta mena de situacions.

Sense drets socials, ni civils – la Llei Mordassa continua activa - , pels ciutadans, NO  per als  alemanys però, gràcies a la reforma del’article 135 per part del PSOE/PP contents d’anar cobrant els préstecs per salvar la banca.

Em feien un comentari, s’estan fent passos enrere des de fa anys, diria – i no en tinc per pessimista – que estem quasi en el punt de partida.