Fèiem una “ sortideta” el Pere
Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i
l’Antonio Mora Vergés, la primera parada era el Santuari de Nostra Senyora del
Remei, que es troba a la divisió de termes entre Santa Maria i Sant Esteve de
Palautordera.
Patrimoni Gencat explica que el seu origen cal cercar-lo al principi del
segle XVI, quan es construí una església dedicada a Sant Sebastià. Aquesta
capella encara es conserva a l'altre cantó del carrer.
Entre els anys 1792 i 1800 es va
construir un nou santuari, l'actual, i
s'abandonà l’esglesiola advocada originàriament
a Sant Sebastià, en la qual s'havia establert la confraria de Nostra Senyora
del Remei a finals del segle XVI.
Quan a la descripció ens diu ; edifici religiós d'una sola nau.
L'exterior es de paredat.
La portada és d'arc rebaixat, de carreu. Al damunt hi ha un ull de bou. La
façana està arrebossada i emblanquinada.
Hi ha una imatge amb rajola de ceràmica de la Mare de Déu del Remei.
L'interior és de creu llatina, amb una cúpula al centre.
El presbiteri té un creuer i tres cossos.
En els costats del creuer hi ha dues vidrieres amb les imatges de Sant
Sebastià (esquerra) i Sant Erasme (dreta).
S’esplaien un xic més a :
https://coneixerpalau.webnode.es/news/litigi-en-la-construccio-de-la-nova-ermita-del-remei/
La nova ermita del Remei es comença a construir el 1777-1778 i es va
decidir edificar-la per un lloc de «domini directe i franc alou del Reial
Monestir de Sant Cugat» al costat de l'antiga església.
La construcció va ser lenta fins el 1803 que s’inaugurà el nou edifici, com
consta en la majòlica de la façana. La lentitud de la construcció s’explica al
ensems, pels problemes econòmics del
moment, i pel litigi fratricida entre
les parròquies de Santa Maria i Sant Esteve.
Aquest litigi comença quan ja fa deu anys que s’està treballant en la nova
ermita.
Es produeix un recurs al bisbat, promogut pel rector, pels obrers
parroquials i per l’Ajuntament de Sant Esteve, que s’havia separat de Santa
Maria el 16 de febrer de 1746. En ell es reclamen uns drets sobre l’ermita
vella, advocada a Sant Sebastià i la Marededéu del Remei, que es volen mantenir en la nova.
El 1705 però, havien començat els
conflictes entre el rector de Santa Maria i els domers de Sant Esteve.
El 1788, ara si, es troba el
recurs promulgat pel rector de Sant Esteve i es basa en els següents punts:
- La construcció de la Capella de sant Sebastià es va realitzar
conjuntament i és part d’una “antiquíssima i immemorial possessió”, i cada un
dels rectors, el de Santa Maria i el de Sant Esteve, tenien una clau per anar-hi
a celebrar missa, i anar-hi en processó el dia de Sant Sebastià.
- La construcció de la nova capella es realitza sense haver-se consultat i
es realitza amb la destrucció de l’anterior, i ho justifiquen dient que “ja
s’ha arrencat la pedra picada de les cantonades per posar-la, a la nova”. I que
un cop acabada “intentaran d’adornar-la amb les despulles de l’antiga, i
portant-hi el retaule amb la imatge de la Verge, la campana, i altres coses”.
- I posen en dubte que tinguin els permisos legítims per enderrocar
l’antiga capella i construir la nova. I si és així, segurament els deuen haver
“aconseguit d’una manera subreptícia i sense manifestar els privilegis que hi
tenen els de Sant Esteve”
El rector de Santa Maria, Jaume Mora, l’agost de 1788 contesta aquestes
acusacions i al·lega:
- L’antiquíssima possessió va ser anul·lada el 1705 pel Visitador General i
prohibia als domers de Sant Esteve anar a la capella sense informar al rector
de Santa Maria.
- El poble de Sant Esteve només va en processó dos dies a l’any, i si algú
del poble vol una missa ho demana al rector de Santa Maria.
- La llicència per a poder construir la nova ermita va se donada de forma
verbal pel bisbe de Barcelona Gavino de Valladares i Mejia, - nascut a Aracena, Andalusia, que havia estat promogut com a bisbe ( 1775-1794), aplicant la lletra dels Decrets de Nova Planta - , en
la Visita pastoral que feu el 1776, i ho va ratificar el 4 de setembre de 1788,
mitjança un decret, signat pel Vicari General,
Manuel Martínez de la Vega.
- Un cop acabada la nova ermita s’hi entronitzarà la mateixa imatge de la
Mare de Déu i s’hi portaran els objectes litúrgics que hi hagi. Llavors la
capella quedarà sense culte, i caldrà que el bisbat decideixi allò que s’haurà
de fer amb l’edifici.
Per resoldre el problema del permís de la construcció serà necessari que es
promulgui un decret el 1788 per tal d’evitar més problemes. Tot i que el rector
de Santa Maria afirma que el bisbe els hi va donar la llicència de forma
verbal, quan el mateix bisbat li reclama que ho documenti, no pot aportar cap
document, i afirma que no en té perquè no li van donar, i no li van reclamar al bisbe dient “perquè
hauria pogut molestar-se, com si no ens fiéssim de la seva paraula”.
El bisbe el 29 d’agost de 1788 va manifestar que no recordava gens que
hagués donat de paraula el permís per fer l’ermita, així que el 4 de setembre
de 1788 el Vicari General, Manuel
Martínez de la Vega, dóna a través d’un
decret el permís per a realitzar les obres de la nova ermita, i s’acaba aquí el
litigi entre les dues parròquies per la construcció de la nova ermita del
Remei.
Aquest decret fou comunicat a les dues parts el 19 de setembre de 1788, i no hi va haver cap recurs per part de cap de
les dues parts.
Com és mal costum, cap dada de l’autor
de l’edifici, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email castellardiari@gmail.com
Mossèn Josep
Maria Viñolas Esteva publicava els Goigs d’aquest santuari:
https://algunsgoigs.blogspot.com/2019/09/goigs-la-mare-de-deu-del-remei-santa.html
https://coneixerpalau.webnode.es/news/ermita-del-remei/
Feta la feina, continuaríem fins a l’Hotel Sant Bernat, al terme de
Montseny, on visitaríem la capella de Sant Bernat de Menthon, i als “ 7 magnífics”,
per arribar-nos a l’ermita de Maria Mitjancera al terme del Brull, i tindríem
temps encara abans de dinar a Cal Rafel de Seva, de retratar l’església parroquial de Sant Martí del Brull, les restes del Castell, i la que havia
estat Casa d’Espiritualitat , amb la seva magnifica església, atribuïda a l’arquitecte
Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i
Villavecchia, marqués de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858-ibidem, 1 de setembre
de 1931), advocada als Sagrats Cors de Jesús i Maria, on ens assabentàvem que
la propietat està en venda.
https://www.idealista.com/inmueble/90721427/
En el camí de tornada ens aturaríem a terme d’Aiguafreda per retratar l’església del Sagrat Cor de la
Llobeta, en estat quasi ruïnós, fet que fa
avergonyir als aiguafredencs, aiguafredenques.
Com deia l’Ermessenda de Valrà, havien anat alternant “una de freda i una
de calenta”, val a dir però, que la sensació
vers el manteniment del Patrimoni Històric, era pessimista.
