ESCOLA PÚBLICA DE RIPOLLET. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL VALLÈS OCCIDENTAL.

 

http://www.xtec.cat/ceip-anselmclave/festes/centenari2014/centenari2014.htm

Al cens de 1910 consten a Ripollet 1567 ànimes, es tancava l’any 2025 amb 39.897 habitants de dret.

No trobava constància que figues com la benefactora Maria Torras i la seva néta Encarnació Buxó – ens agradarà tenir noticia dels cognoms materns i del lloc i dat de naixement i traspàs a l’email castellardiari@hgmail.com -  que van fer la donació d'un edifici al carrer del Sol per la construcció de les Escoles Públiques l'any 1914, s’hagin tornat a repetir.

El 1931, es va construir un edifici annex destinat a les noies, mantenint però la separació dels sexes, en un edifici que correspon a la nau de pedra artificial.

 Les escoles públiques van ser una obra important de la Mancomunitat durant la Segona República.

Cap als anys 50, es va ampliar el conjunt escolar amb una segona nau paral·lel.

Entre els anys 60 i 70 s'afegien dues plantes al cos més antic, i finalment, el 1988 es van construir el parvulari.

El primer edifici, que dona al carrer del Sol, va ser projectat i construït entre 1912 i 1914 per encàrrec a l'arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 1877 – 1965) Eduard M.Balcells,  autor, entre d'altres de can Masachs, edifici on s'ubica l'actual Ajuntament.

 En la segona etapa, Joan Baptista Serra de Martínez (Barcelona, 9 de gener de 1888-11 de febrer de 1962) va construir l'edifici de nenes, a l'altra banda del pati.

 A la tercera, Josep Maria Martín Ponchon  - ens agradarà rebre dades biogràfiques a l’email castellardiari@gmail.com ) -  va ampliar els dos edificis, amb l'aixecament de diverses plantes, però respectant la primera construcció.

https://www.youtube.com/watch?v=RrWzn4dEfMw

La darrera fase constructiva la va dur a terme Jordi Fortuny Aguiló, Arquitecte municipal de Ripollet a partir del 1986, - ens agradarà rebre dades biogràfiques a l’email castellardiari@gmail.com ) -  als anys 80 i 90 amb la construcció i posterior ampliació del parvulari.

 

Els gegantons de Ripollet,  Gonçal i Teresa van ser construïts l'any 1991 pel Manel Casserres i Solé (Solsona, 22 de juliol de 1957 - 30 d'abril de 2015)

 Representen dos mestres, Gonçal Bonilla  Martin (Santa Oliva, Tarragona, 1887 - Barcelona, 1952) Treballà a Ripollet des de l’any 1924, fins al 1933,  i Teresa Vila Arrufat  (Sabadell, 1892 - Barcelona, 1978), Treballà a Ripollet des de l’any 1923, fins al 1931.  Ambdós deixaren un inesborrable i gratíssim record.  

La dictadura degradava l'ensenyament fins a límits extrems : 

https://www.casamemorialasauceda.es/2024/07/02/del-frente-a-las-aulas-el-reciclaje-de-oficiales-del-ejercito-en-maestros-tras-la-guerra-de-espana/

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2016/09/el-magisteri-com-boti-de-guerra-in.html

Un poble sense memòria és un poble vençut

Necessitem la vostra ajuda. Cada escola antiga, cada aula oblidada, cada fotografia gastada és un tros de la memòria dels nostres pobles i ciutats. Estem, DES DE FA MOLTS ANYS , recollint informació sobre els edificis escolars de Catalunya anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista, i potser tu tens la clau que ens falta: una imatge, un record, un plànol, un testimoni familiar. Si coneixes alguna d’aquestes escoles, si hi vas estudiar, si en tens alguna pista, comparteix-la amb nosaltres. Ajudar-nos és rescatar veus silenciades, mestres represaliats, infants que van somiar un futur millor entre aquelles parets. No deixem que aquesta història s’esborri.

El teu gest pot fer-la viure per sempre. Esperem les vostres imatges i dades a l'email castellardiari@gmail.com

Donec perficiam ; lema en llatí que significa 'fins a reeixir', 'fins a aconseguir-ho'. Fou el lema de les Guàrdies Catalan

IN MEMORIAM. EL COLISEO IMPERIAL. LA GIRONA QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

 

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=20688

https://www.pedresdegirona.com/historia_cinema.htm

El Coliseo Imperial, escrit en llengua castellana, perquè com deia el rei “ demèrit  “,"A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano",

https://www.elnacional.cat/es/efemerides/marc-pons-juan-carlos-i_153012_102.html

  es va inaugurar l'any 1909, construït per Martí Sureda i Vila  (Barcelona - 1890 · Girona - 14.01.1947  )  i  Arquitecte municipal de Girona (1890-1920),   i projectat per l'arquitecte Bernat Pejoan Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 22 d'octubre de 1864 - Barcelona, 30 de desembre de 1926)    

. Era un edifici modernista, coronat amb merlets i cúpules, posteriorment modificat per convertir-se en un edifici anodí, que es  va enderrocar l’any 1981.

En  el seu  lloc es va aixecar  un altre edifici que en la seva planta baixa  obria una sala nova amb el mateix nom que va plegar  de les seves funcions al 1999.

https://www.facebook.com/photo/?fbid=27186219157641459&set=gm.1920621338598620&idorvanity=1506903093303782

MULEY-AFID I LA SEVA CASA A BARCELONA.

 

La Casa Muley-Afid , el sultà del Marroc entre els anys 1908 i 1912( Fes, 24 de febrer de 1875[1] – Enghien-les-Bains, 4 d'abril de 1937) és un edifici    d'estil modernista i jardí de petites proporcions està situada a la zona alta de Barcelona. Al número 55 del passeig de la Bonanova, al districte de les Tres Torres de Barcelona.

 La construcció va ser encarregada pel sultà del Marroc Muley Afid el 1911 a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, un dels més destacats del Modernisme Català.

La casa va ser habitada pel sultà bandejat i la seva parella fins al 1916, quan es van traslladar a França.

Es tracta d´un edifici aïllat i envoltat d´un petit jardí, organitzat segons una complexa volumetria, amb terrasses i miradors prominents i amb una torre amb coronament agut que domina el conjunt. Exteriorment, les parets blanques es complementen amb l'ús del maó com a element decoratiu aplicat puntualment, juntament amb les teules vidriades de color verd i els plafons esgrafiats damunt les obertures, especialment a la tribuna decorada amb columnes salomòniques de maó.

L’any  1915, el sultà va regalar a la ciutat de Barcelona una elefanta anomenada Júlia, que es va convertir en una de les grans atraccions del Zoo de Barcelona durant anys.

https://www.historiadebarcelona.org/periodes/1898-1928/la-julia-arriba-al-zoo/

Reconeixement cultural: La seva presència a la ciutat va ser tan notable que l'escriptor Àngel Guimerà Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 - Barcelona, 18 de juliol de 1924) i  l’ Amadeu Vives Roig (Collbató, el Baix Llobregat, 18 de novembre de 1871 - Madrid, 2 de desembre de 1932)[ , dos dels noms més destacats de la cultura catalana modernista, li van dedicar un himne.

 

L'any 2002, Mèxic va traslladar el seu consolat a la  Casa Muley Afid.

La paremiologia catalana ens recorda que abans, ara, i en el futur :

 “Barcelona és bona si la bossa sona “.

IN MEMORIAM. ESCOLA I CONVENT DE LES MONGES PAÜLES, OLESA DE MONTSERRAT, EL LLOBREGAT JUSSÀ

 

Llegia de l’edifici del carrer Santa Oliva, núm. 34  . Convent on hi ha instal·lades les monges Paüles a Olesa de Montserrat.

Es tracta d'una casa originària de 1929 però que ha sofert moltes reformes i ampliacions, sobretot a la part de ponent, de manera que exteriorment gairebé  no és visible l'obra més antiga.

Consta de dos cossos de diferents alçades, amb les façanes arrebossades i les obertures modernes.

 L'interior compta amb un pati central on hi ha la capella del convent, força àmplia, construïda entorn de 1950. La capella adopta un estil clàssic, i l'interior es distribueix en una nau amb capelles laterals.

 L'altar és presidit per una imatge de la Verge Miraculosa, titular de l'orde de Sant Vicenç de Paul, i és decorat amb una pintura mural.

Les monges paüles es van establir a Olesa l'any 1929, gràcies a una donació de la família Puigjaner destinada a una de les seves filles, Amparo Puigjaner, que va entrar en aquest orde. La primera intenció era orientar-se a les visites domiciliàries de gent necessitada. Amb el temps, aquesta funció de llar d'infants es va anar encaminant cap a una funció més obertament educativa, que incloïa escola per a nens i nenes. La comunitat  ha portat a terme habitualment  tasques d'ajuda als sectors socials amb necessitats.

https://www.vilapress.cat/texto-diario/mostrar/1491000/monjas-paulas-olesa-muy-pesar

https://www.regio7.cat/anoia/2019/09/13/olesa-homenatja-les-monges-paueles-50061424.html

https://www.vilapress.cat/texto-diario/mostrar/1529953/olesa-queda-convento-monjas-paulas-obra-social

https://www.olesademontserrat.cat/taxonomy/term/715

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com 

https://algunsgoigs.blogspot.com/2025/11/goigs-la-mare-de-deu-de-la-medalla.html

Li devem molt a l'església catòlica a Catalunya.

IN MEMORIAM. CAPELLA DE CAN SOLÀ DE LA ROCA, ADVOCADA A SANT ISIDRE. EL BRUC. L’ANOIA

 

Havia “ vist” que no visitat la capella de  Can Solà de la Roca,  advocada a sant Isidre, al terme del Bruc , a la comarca de l’Anoia, avui sense culte, el Mapa de Patrimoni diu que és un edifici de planta quadrada i d'una sola nau.

La paret nord està adossada a un dels coberts del pati. La porta està orientada al sud.

A la façana hi ha un rellotge de sol i es corona amb un campanar d'espadanya d'un sol ull, en el que no hi ha la campana.

 Les parets estan arrebossades i als angles tenen carreus.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/01/lanoia-desconeguda-la-balma-del-sola-de.html

Si existeixen ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

https://algunsgoigs.blogspot.com/2019/03/goigs-sant-isidre.html

https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-isidre-0

Sempre és bo recordar d’on veníem; el Concili de Trento instava a edificar oratoris, capelles, ermites, esglésies,.., a fomentar els aplecs com a mètode per mantenir i àdhuc fer créixer la religiositat popular.

 El cardenal Isidro Gomá y Tomás,  signava i feia signar als bisbes una carta en favor de la traïció infame del General Franco i els militars que l'acompanyaven en l'alçament militar del 18 de juliol de 1936, i ho feia malgrat la negativa i la previsió profètica del també cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, que l'advertia que aquest gest posaria en risc la persistència mateixa del catolicisme al REINO DE ESPAÑA.

 La victòria dels sediciosos, comportaria una repressió brutal que recriminaria el mateix cardenal Isidro Gomá y Tomá, que moria molt oportunament l'any 1940, Franco compliria la seva promesa i assignaria una retribució regular a càrrec del pressupost de l'estat als sacerdots,  fomentaria la creació de seminaris i  elevava a “ confessió estatal “ el catolicisme , els fidels però, s'allunyaven d'aquella església que  molts fidels, especialment a Catalunya, començaren a veure més  com un apèndix de l’opressió franquista, que com a espai de llibertat i consol

A la mort del sàtrapa  la duríssima realitat que preveia el cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, quines despulles acabarien tornant a Tarragona, es feia present, caiguda de les vocacions, laïcisme, .., presència creixent  d’altres confessions,...

Esperem que es pugui redreçar la deriva de l’església catòlica.   

 A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA. 

 

 

EL CANTIR DEL MALALT . TERRISSA DE VERDÚ. L’URGELL JUSSÀ

 

Fa forca anys, quan  encara recorria Catalunya amunt i avall,   tenia ocasió de fer una xerrada amb un terrissaire de Verdú, que m’explicava tots els models de càntirs o “sillons”,  l’entrada d’un persona ens feia interrompre la conversa,  es tractava d’un metge que cercava un regal “ original “ per als assistents a un Congres de Medicina que es faria a Barcelona,  el terrissaire  li ensenyava tots els models de càntir – en feien de mida petita - , i el client arrufava el nas,  no se, això potser,.., em va semblar oportú entrar en la conversa i recordar  que si més a Catalunya , teníem l’anomenat   "càntir del malalt" (o càntir de llit) una peça tradicional de la terrissa catalana dissenyada específicament per a l'ús de persones malaltes, convalescents o enllitades, una peça de ceràmica utilitària  que va ser molt comú a les llars i als hospitals de Catalunya durant els segles XIX i principis del XX, abans de la popularització dels vasos de plàstic o de vidre amb palletes.

la seva morfologia està completament adaptada per facilitar l'acció de beure aigua sense haver d'incorporar-se del llit , es fabricava amb terrissa), fet que permetia mantenir l'aigua fresca de manera natural gràcies a l'evaporació a través de les parets de l'atuell.

Forma aplanada o el·líptica: Està pensat per reposar de costat sobre la tauleta de nit de manera estable o, fins i tot, per poder-se col·locar directament sobre el llit sense el risc que rodi i vessi l'aigua.

Galet inclinat o corbat: El broc fi per on es brolla l'aigua (el galet) té una inclinació pronunciada cap amunt o cap a l'exterior. Això permet que el malalt pugui acostar-se'l a la boca i beure mentre està completament estirat de cap per amunt o de costat

Nansa ergonòmica: Sol tenir una nansa adaptada per ser agafada fàcilment amb una sola mà, sovint per persones que han perdut part de la seva força a causa de la malaltia.

El client que es va identificar com a metge, li va dir al terrissaire si li podia facilitar 500 peces en un termini breu. El terrissaire li va dir que no en tenia tants en existència, i que li caldria fer un gran esforç per atendre la seva comanda, , pel preu cap problema va ser la resposta del metge, i van tancar el tracte.

M’acomiadava del terrissaire al que se li aixecava feina.

IN MEMORIAM. SANT ANDREU DE TRESSERRES. OLOST.EL LLUÇANÈS

 

Hi ha una geografia invisible que travessa la història: la dels llocs on l’ànima podia reposar. Oratoris humils, capelles amagades, ermites solitàries o esglésies obertes al silenci. Espais pensats no tant per fugir del món, sinó per tornar-hi amb una mica més de pau. Eren refugis per als ferits —no només del cos, sinó sobretot de l’esperit.

Encara avui, per a molts agredits, aquests llocs continuen essent necessaris. Quan el món colpeja, el silenci protegeix. Quan el soroll desborda, la penombra recull. Hi ha una saviesa antiga en aquestes arquitectures: no imposen, acullen; no exigeixen, escolten.

Però alguna cosa ha canviat en la manera com entenem la protecció. L’agressor —o potser la societat que el produeix— ja no busca el recolliment, sinó el control. No construeix espais de reconciliació, sinó cambres de seguretat, habitacions del pànic, murs cada cop més gruixuts. On abans hi havia portes obertes a la transcendència, ara hi ha sistemes de tancament.

És una mutació significativa: hem passat de protegir la vulnerabilitat a blindar la por. I potser això revela una veritat incòmoda: que hem oblidat com sanar, i només sabem com defensar-nos.

Potser el repte no és escollir entre refugi i seguretat, sinó recordar que la pau no neix de l’aïllament, sinó de la reconciliació. Que cap cambra del pànic pot substituir la serenitat d’un espai on un pot, simplement, ser.

I potser, en el fons, encara necessitem aquells llocs antics no perquè el món hagi deixat de fer mal, sinó perquè nosaltres hem deixat de saber com fer les paus amb ell.

https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-andreu-de-tresserres

Llegia de Sant Andreu de Tresserres, ara en un estat d’abandó i incúria quasi increïble ;  petita església situada a uns 20 metres al nord-est de la masia de Tresserres.

Edifici  de planta rectangular, absis carrat i teulada de doble vessant amb aigües a les façanes laterals

Està construït amb murs de maçoneria de pedra amb algunes parts de carreus carejats disposats en filades regulars, i cantonades diferenciades de carreus de majors dimensions.

La façana principal, orientada a l'oest, presenta un portal d'arc de mig punt adovellat i brancals de pedra.

 Les grosses dovelles centrals de l'arc no es conserven i s'observen grans esquerdes al mur. Coronava la façana un campanar d'espadanya, avui desaparegut. La façana nord es troba coberta d'heura, a la façana est hi ha una finestra actualment tapiada i al mur de migjorn s'hi obre una finestra esqueixada.

L'interior de l'església es va reaprofitar com a galliner i corral per a tancar-hi bestiar i s'hi van bastir murs d'obra partint la nau.

Fa uns anys l'ara de l'altar de l'església de Sant Andreu de Tresserres fou traslladada a la font de la Torre, coneguda pels veïns com la font de Pela, on fa de taula.

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

 Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard. 

Com bé deia el Venerable   Antonio Gaudí Cornet,  «Amb els castellans, no ens hi entendrem mai».

L'associació - forçada -  amb el REINO DE ESPAÑA ha estat MOLT negativa en tots els aspectes, també, també, en l'àmbit religiós en el que s'havia produït una simbiosis entre l'Església i el poble, recordeu que aqui dèiem escolans  - els que van a l'escola-  als que al  REINO anomenaven   MONAGUILLOS. 

El mal no sempre ve d'Almansa, el llenguatge  xaró groller, inapropiat, deliberadament inculte, que sovinteja en la programació de les televisions en llengua castellana, en programes on persones de dubtosa honestedat, formació i/O intel·ligència, opinen de tot i de tothom, comença a traslladar-se a la televisió en llengua catalana

 Que  sant Andreu  i   Sant Antoni de la  Sitja,  i tot l'estol celestial ,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels olostencs ,  colomins , pinetencs , sorencs ,  urgellencs ,   montclarencs ,  figuerencs ,  pontarrins ,  ,  pallaresos , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders , viatgers de Rodalies de Catalunya ..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA. 

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern