dilluns, 23 de maig de 2022

MEMÒRIA TRÀGICA DE LA QUERA DE TALAIXÀ. MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA

 

El Matias En Mais Castanyer, publica una fotografia datada el 17-05-1936, poc abans de l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, acte criminal que  ens retrotrauria a l’edat mitjana.




No en cita la font. En tot cas però, no la trobava al catàleg de la Masia Catalana:

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Montagut%20i%20oix/page/2

 

En l’actualitat, la casa és una absoluta ruïna de la que ens diu la fitxade patrimoni de data desconeguda :

 

La Quera, situada al costat del camí que mena a Sant Aniol d’Aguja des de Talaixà i passant pel salt de la Núvia, a mig faldar de la serra de Talaixà, permet contemplar i vigilar tota la vall del riu.

 

Era un gran casal de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals, formada per diferents cossos, bastits durant els segles XVIII-XIX.

 

L’accés al mas es realitza pel costat de tramuntana, amb un pas molt estret i fàcilment defensable, entre el mas i la pallissa grossa. La porta principal, feta de grans carreus tallats, té gravat a la llinda el nom del propietari i l’any d’alguna de les remodelacions.

 

L’interior es troba distribuït a partir de la gran sala de convit. Un dels elements més destacables de l’estructura arquitectònica són les grans sales subterrànies, amb arcs de volta apuntada, la funció dels quals desconeixem, tot i que podrien ser presons.

 

Fou el mas més important de Talaixà i les rodalies i malgrat que no conservi elements defensius, per la seva estructura podria haver estat un casal fortificat. A la banda de ponent de la casa hi ha una capella sense culte.



 Fotografia de l' Albert Pratdesaba i Sala

La Margarida, la darrera mestressa  va morir als cinquanta-nou anys, el 1976. El mas amb la capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, a la qual s’hi accedia des de dins de la casa,  descuidat de tothom , va anar caient, i avui presenta – per la nostra  vergonya eterna-   l’aspecte enderrocat i tristoi, que veure en aquests enllaços :

 

http://www.novasenda.com/girona/la-garrotxa/talaixa-la-quera.php


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10071

 

La dictadura franquista està al darrera de bona part dels mals que ha patit, pateix i patirà, aquest dissortat reialme on s’admiren els corruptes, i es blasma als que viuen amb el seu treball honrat.

diumenge, 22 de maig de 2022

PARRÒQUIA DE SANTA TERESA DEL NEN JESÚS. BARCELONA

 


La Maria Luisa Arranz Berlanga, publica una fotografia de la façana de l’església parroquial de Santa Teresa de l'Infant Jesús , que es troba ubicada al districte de Gràcia i afronta amb la Via Augusta, i amb els carrers Sant Marc i Benet Mercadé. Es tracta d'una església de tres naus i rectoria adossada.

 

La façana principal, que afronta a la Via Augusta, està recoberta totalment de carreus de gres bicolor. Un gran campanar, que s'aixeca en el mateix pla que la façana, i el portal d'entrada actuen com a eix de composició. En aquesta composició són evidents les referències a l'arquitectura escandinava. La portalada està formada per un gran arc de mig punt amb arquivoltes, flanquejada per sengles ulls de bou on els vitralls i els remats perimetrals reprodueixen la forma de creu grega. Per sobre, la façana es va esgraonant, estretint-se cada cop més fins esser coronada per l'esvelt campanar, atorgant al conjunt compositiu una forma amb tendència piramidal. Sobre la portalada un gran finestral resolt amb arc de mig punt i arquivoltes perimetrals fa les funcions de rosetó. El campanar pròpiament dit presenta en aquesta façana cinc estretes obertures disposades a diferents nivells, fet que proporciona verticalitat al conjunt. Al damunt s'hi troba una obertura en forma de creu grega i sota un rellotge d'agulles molt simple.

 

La rectoria, adossada a la dreta de la façana principal de l'església, fent cantonada amb el carrer Sant Marc, està construïda amb el mateix material. Les seves petites obertures, resoltes amb arc de mig punt, atorguen a aquest edifici reminiscències neoromàniques.

 

L'absis és semicircular però la façana absidal queda oculta a l'interior de l'illa de cases. La teulada, a dos nivells, és a doble vessant, de teula àrab.

 

S'accedeix a l'interior per un petit vestíbul que dóna accés a una capella lateral. Un cop dins es pot observar que de les tres naus laterals contenen capelles. El temple està profusament decorat amb pintures policromes.




Fotografia de Josep Anton Pérez

 

 L'absis semicircular està precedit d'un estret arc presbiteral, similar a la resta dels arcs torals, que suporten la coberta a doble vessant, recolzada sobre per bigues de fusta. Als laterals, els arcs formers obren pas a les capelles laterals. Sobre la zona del vestíbul hi trobem el cor.


La construcció es va dilatar molt en el temps:


1932: projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Mansana (Barcelona, 15 d'abril de 1885 - 7 d'octubre de 1973)

 


1936: aturada de les obres quan les parets tenien quatre metres l'alçada, calia esmerçar els pocs recursos en defensar la II República de l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco.

 

1939: reinici de les obres,  malgrat les pèssimes condicions econòmiques la dictadura – com a mostra d’agraïment – va prioritzar la construcció i  reconstrucció de les esglésies, per davant de les escoles, o els hospitals.  

 

1940: finalització obres de l'església

 

Fins a finals dels anys seixanta: obres complementàries i construcció de la casa rectoral.

dissabte, 21 de maig de 2022

ESTATUA DEL SAGRAT COR DE LA PLAÇA DE CENTELLES. OSONA. CATALUNYA

 Ens explicaven que es desconeix l’autor original de la Font i l’Estàtua, que fou sufragada pels Comtes del Castell de Sant Martí de Centelles, i que patia la destrucció com a directa conseqüència de la sedició – exitosa – dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM de la II República.




http://heraldicacatalana.blogspot.com/2011/05/armas-de-los-titulos-catalanes-xlv.html


A càrrec del Consistori de Centelles es refeia la Font i l’Estàtua, obra de Lluís Montané i Mollfulleda (Sant Celoni, Vallès Oriental, 1905 - Barcelona, 10 de juny de 1997), que miraria ara en direcció a la Casa de la Vila, enlloc de fer-ho al Castell dels comtes, com ho feia abans.



Qui paga mana, oi?.


El franquisme va ser – i en molts indrets encara és – tremendament actiu en la destrucció de la documentació relativa al patrimoni històric i/o artístic de Catalunya.



Els catalans son una minoria a casa nostra, i cal que en prenguem consciència, allò que no fem nosaltres, sovint a títol particular NO HO FARÀ NINGÚ.


Al Sagrat Cor, a Santa Coloma, excelsa patrona de Centelles, els encarregava portar davant de l’Altíssim la meva sempiterna pregaria, Senyor; allibera el eu poble!


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 20 de maig de 2022

ESCOLA LEONOR YGLESIAS HORTA. CANET DE MAR. EL MARESME. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA.

 

Llegia que Narcís Rigau  Esparreguera ( Sarrià de Ter, 21.09.1869 + Barcelona, 26.01.1958) Bernat de Sarrià de Ter, en la vida religiosa, va ser l’autor de l’edifici de l’escola  Leonor Yglesias Horta, dit això en honor i recordança de Leonor Yglesias Horta, (Canet de Mar , 8 de Juny de 1851 – Barcelona , 2 de Febrer de 1928)

https://www.coleyglesias.com/lescola/historia/


El Valentí Pons Toujouse , en un país “ normal”  fa temps que hauria vist reconeguda la seva tasca en l’àmbit del Patrimoni Històric, per endavant la meva personal impressió de que aquest NO ÉS un país “ normal” – quan cal adjectivar una democràcia, acostuma a ser perquè en realitat el sistema polític no funciona de forma democràtica, encara recordo que al regim de la dictadura li deien DEMOCRÀCIA “ ORGÀNICA” , imagino que pel fortíssim olor que desprenia, oi? -   Avui, li diuen DEMOCRÀCIA “ PLENA”, com diria l’Ermessenda de Valrà, “Per a aquest viatge no necessitàvem alforges”.




https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/canet-de-mar/tots/col-legi-eleonor-yglesias


Poseu-vos l’obligació de retratar almenys un edifici escolar anterior a la dictadura franquista durant la vostra vida, si ho feu, aconseguirem recuperar la memòria històrica, i fins on  és possible en aquest dissortat reialme on la corrupció endèmica i sistèmica es la norma i no l’excepció, la dignitat.


Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon -  el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al  seu ensenyament, a mi en té revoltat.

 

A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “  a por ellos “;   s’han acostumat a fer les seves maleses  amb plena consciència de la seva immunitat.

 

Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?


En la infinita  confiança en Déumaleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.


dijous, 19 de maig de 2022

CASA JOAN PUIGDOMÈNECH MANDI. LA PETJADA MODERNISTA A SANT FELIU DE CODINES. EL VALLÈS ORIENTAL.

 El Valentí Pons Toujouse  feia una feina es excepcional : 

https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/sant-feliu-de-codines/tots/casa-joan-puigdomenech-mandi


A la pàgina :

https://www.santfeliudecodines.cat/turisme/rutes/1990-ruta-modernista.html

En diuen; edifici entre parets mitgeres compost de planta soterrani, planta baixa i planta pis. Propietat de Joan Puigdomènech Mandi. 


L’arquitecte Joan Rubió Bellver (Reus (Tarragona) - 24.04.1871 + Barcelona - 31.01.1952)  és l’autor d’aquesta casa entre mitgeres. No sabia trobar cap dada del promotor Joan Puigdomènech Mandi, sou pregats de fer-nos-les saber a l’email castellardiari@gmail.com 


En aquesta façana, l'arquitecte vol fer un element net, sense objectes que enfarfeguin la visió de conjunt, dominada per dos colors. Així, la totalitat de la façana es presenta estucada blanca (molt freqüent en l'obra de Rubió), jugant amb el verd dels porticons i de la ceràmica vidriada. Aquesta ceràmica és poc abundant, però col·locada de forma precisa, per trencar la monotonia del parament. Tot i la inexistència d'elements sortints, com ara balcons, Rubió juga amb l'impacte visual d'un element pla i sense joc amb les ombres. Aquí es pot veure la simplicitat dels escassos elements com llindes i medallons, explotats al màxim, per donar contrast amb la blancor del fons.        




L'edifici es presenta amb quatre cossos visibles des de l'exterior, tots ells tancats amb voltes de maó de pla. Deixant de banda el cos de l'escala, que destaca perquè sobresurt més que els altres, es veu la simetria dels altres tres. També podem trobar dos esgrafiats, aparentment col·locats per omplir l’esvelt cos de l'escala. També és destacable la presència de la forja a les baranes de les finestres, element quasi indispensable en tot edifici modernista.       


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29384


 Els crits del A POR ELLOS!!! Encara fa esglaiar, i sobta que els mateixos que excel·lien demanant repressió, demanin ara ; ¿Quien me presta una escalera para subir al madero?


Senyor, perdona’ls, perquè ni aleshores, ni ara, saben els que es fan. 


SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE CASTELL-LLEBRE. PERAMOLA. L’URGELL SOBIRÀ. LA “ DESITJADA ” VEGUERIA DELS PIRINEUS

 

L’Antonio Moras Navarro  q.e.p.d , del que ens agradaria tenir noticia de lloc i data de naixement i traspàs, i al que deu l’Urgell sobirà  eterna gratitud per la seva tasca en l’àmbit del Patrimoni històric, retratava l’any 1983 “  Vista general de l'església de la Marededéu de Castell-llebre” .

 


 

Antiga parròquia, bastida al costat del castell que li donà el nom, ara convertit en santuari marià.

 

L’església de la Mare de Déu de Castell-llebre es troba situada sobre un esperó rocallós, en un lloc eminent sobre el curs del Segre, just en el punt on s’inicia el congost del riu en el qual es construí la presa de l’embassament d’Oliana, al cantó oposat de l’emplaçament de l’antic castell d’Oliana.

 



L’itinerari que mena a l’església és el mateix que porta al castell de Castell-llebre.


L’estructura actual de l’església de Castell-llebre respon a un llarg i complex procés constructiu, en el qual algunes de les parts de l’edifici només assoleixen un sentit si considerem que l’església no era un edifici aïllat sinó que tenia una clara relació amb els altres edificis existents al seu entorn. Aquest fet és especialment visible en el mur de ponent de l’església, on la situació del campanar i les dues portes que es troben en aquest mur, i el seu nivell relatiu, només assoleixen sentit constructiu amb relació a les altres edificacions, desaparegudes, que es devien trobar en aquest sector.

 

L’església és un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó, de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals, també apuntats, i capçada per un absis ultra semicircular força més estret que la nau, que s’obre a través d’un arc apuntat i és descentrat vers el sud. A l’absis, s’hi obren dues finestres de doble esqueixada i sobre el seu arc de comunicació amb la nau hi ha una obertura de petites dimensions.

        

 


Fotografia. Jordi Contijoch Boada. Vista interior de la capella.

A la façana sud hi ha la porta principal, formada per un senzill arc adovellat, sobre el qual hi ha dues carteles que evoquen l’existència d’un porxo, desaparegut, o no construït. Una altra porta, molt estreta, s’obre a la façana de ponent, al costat del campanar, i a un nivell força més alt que el paviment de l’església. Al mateix mur de ponent hi ha una altra porta, en arc de mig punt, també elevada, que comunica amb el campanar.


El campanar és adossat al mur oest de l’església, descentrat vers el costat de tramuntana, a frec de la roca, i és una torre de planta quadrada, formada per una alta socolada cega i dos pisos d’obertures, coronats per una coberta piramidal. Aquests dos pisos tenen a cadascuna de les façanes una finestra geminada amb una senzilla columna, amb capitell mensuliforme. Les finestres són ressaltades per un refós en el parament del mur.

 

L’aparell, tant interior com exterior, és de petits carreus de mides desiguals no gaire treballats, disposats intentant formar filades. Les cantonades del campanar són formades per carreus de dimensions més grans que la resta de l’aparell, igual que els arcs torals, que són més ben treballats i arrenquen d’una senzilla imposta de cavet. A la part baixa del campanar hi ha unes filades en les quals l’aparell és de lloses allargassades.

 

L’església de Castell-llebre és un edifici en certs aspectes de característiques força atípiques, a causa, en una gran part, del seu emplaçament en una estreta aresta rocallosa, a la qual s’adapta la seva arquitectura, especialment sensible al cantó de ponent amb el desnivell entre el campanar i el nivell de l’església.

 

L’església correspon en essència a dos processos constructius, als quals s’afegí més tardanament el cos de la sagristia, al costat nord-est de l’absis. De la primera estructura, datable a la fi del segle XI o el principi del segle següent, es conserva el mur de ponent, el campanar i una part del mur sud. mentre que la resta de l’edifici sembla correspondre a un procés unitari de construcció, que hem de situar a partir del segle XIII. En aquest procés de reforma probablement també s’aprofità l’absis, que podria correspondre a l’edifici original, i per aquest motiu devia quedar descentrat en ampliar-se l’edifici vers el nord, circumstància que també podria correspondre a les irregularitats que s’observen en el campanar i al tractament del mur de ponent, molt irregular.


Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva publica els Goigs d’aquesta Marededéu :




https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/01/goigs-la-mare-de-deu-de-castell-llebre.html


El lloc de Castell-llebre és documentat per primera vegada en una escriptura datada dels anys 942 (o 967), probablement una falsificació dels segles XI-XII, en la qual el comte Borrell i la seva esposa donen a Santa Maria de Castell-llebre un conjunt de possessions en el terme d'aquests castell. L’esment d’Oliana, no així les afrontacions, permeten identificar aquest topònim amb Castell-llebre. L’any 995 el prevere Ansifred donava a Santa Maria de la Seu l’alou format per les esglésies de Santa Maria i Sant Pere de Kastro Vetere, situat al costat del Segre, i que limitava per llevant, amb el terme de Cabril; pel sud, amb la serra de Madrona; per ponent, amb la serra de Lacremas; i pel nord, amb l’Aubenç. Posteriorment, l’any 1099, Santa Maria de Castello Vetere era objecte d’un llegat testamentan.

 

El capellà de Castro Veteri figura en la relació de la dècima dels anys 1279 i 1280, dins del deganat d’Urgell. Així mateix, en el llibre de la dècima de la diòcesi del 1391, hi consta el capellà de Castell Vedre.

 

L’any 1575, en el llibre de visites, consta com l’edifici de Santa Maria de Castellvedre presentava problemes a les teulades i en la visita del 1758 es diu que les cases que depenien d’aquesta església parroquial n’eren situades lluny, encara que el rector continuava vivint a l’edifici del costat. L’any 1904, però, perdé la categoria de parroquial i es constituí en santuari annex a la parroquial de Peramola.


Actualment s’hi continua celebrant un aplec el tercer diumenge després de Pasqua.


https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-castell-llebre-peramola


Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon -  el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al  seu ensenyament, a mi en té revoltat.

 

A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “  a por ellos “;   s’han acostumat a fer les seves maleses  amb plena consciència de la seva immunitat.

 

Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?


En la infinita  confiança en Déumaleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.


dimecres, 18 de maig de 2022

CAN PIBERNAT. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA.

 


El Matías en Mais Castanyer publica una fotografia del Joan Masó i Valentí (Girona, 1883-1973),  en ocasió d’una excursió que feia el 21-07-1934, a la Vall d’en Bas, on  retratava la masia de Can Pibernat, prop de l’església de Sant Miquel, a l’altiplà de Falgars.





Ha plogut força d’aleshores ençà, i més encara a la Vall d’en Bas, coneguda  col·loquialment com “ l’orinal de Catalunya”


Us deixo un enllaç:  

http://www.pibernat.es/ca/nosaltres


No la sabia veure a l’extensa col·lecció del Fons Estudi de la Masia Catalana.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Vall%20d'en%20Bas/page/1


Amb els mitjans actuals podríem acabar aquell bell projecte, obríem una pàgina al facebook:

https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325


I, penjarem la publicació al Centre Excursionista de Catalunya

 Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon -  el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al  seu ensenyament, a mi en té revoltat.

 

A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “  a por ellos “;   s’han acostumat a fer les seves maleses  amb plena consciència de la seva immunitat.

 

Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?


En la infinita  confiança en Déumaleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.