Jordi Vigué i Viñas , Jordi
Fernández i Cuadrench , M. Lluïsa Cases
i Loscos , Joan-Albert Adell i Gisbert , Jordi Camps i Sòria, escriuen de Sant Grau
d’Entreperes , al municipi de Sales de Llierca, a la comarca de la Garrotxa, a
:
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0431101.xml
L’església de Sant Grau d’Entreperes és d’una sola nau, coberta amb volta
de canó de perfil apuntat, i capçada, a llevant, per un absis semicircular que
s’obre a través d’un doble plec en gradació, molt acusat, i per un desnivell de
dos graons. La volta absidal arrenca d’una senzilla imposta, que segueix, molt
transformada per decoracions posteriors coincidents amb la reforma que allargà
la nau, pel sector de ponent on fou oberta una nova porta d’entrada, a la qual
hom accedeix per mitjà d’un porxo, obert amb tres arcs. La nau també fou
sobrealçada amb unes golfes, amb finestres al costat de migjorn.
El campanar de planta quadrada que s’alça sobre el mur de ponent correspon també a la reforma i l’ampliació de l’església.
Fotografia. Cisku Ribas Vila
Albert Pratdesaba i Sala. Vista de l'absis
Albert Pratdesaba i Sala. Vista interior de l'absis
L’absis té una finestra, de doble esqueixada, centrada, de factura
original, igual que la finestra situada al mur de migdia, al costat de la porta
original, ara tapiada. Aquesta porta, en arc adovellat, és emfasitzada per tres
arcs en gradació, llisos, els quals arrenquen d’una imposta. Cal remarcar
l’existència de dues fornícules obertes als murs laterals de la nau, al seu
extrem de llevant.
L’aparell és de carreus, ben tallats i polits, però de mides irregulars que
es diferencien notablement de l’aparell de reble travat amb argamassa de les
reformes ja esmentades. L’absis presenta, sota el sobrealçament, el ràfec
original, format per una senzilla motllura, suportada per mènsules llises.
L’església de Sant Grau d’Entreperes, en les seves parts originals és un
perfecte exemple de l’arquitectura garrotxina de la plenitud del segle XII, amb
la singularitat de la seva porta, que s’aparta dels models característics de
l’esmentat segle en aquesta regió.
Al Museu d’Art de Girona es conserva una peça treballada en pedra, de forma
trapezial invertida i arestes lleugerament corbades, i amb l’interior
buidat(*). Presenta dues de les quatre cares decorades a base d’incisions: en
la que actualment dóna cap a l’espectador es desenvolupen dos rombes
concèntrics que emmarquen una creu de braços iguals, flanquejats per angles de
recorregut paral·lel i també concèntrics; a la dreta es repeteix un esquema
similar, tot accentuant-se les irregularitats, de manera que la creu és
desplaçada cap a la part inferior a la vegada que és de mida inferior. Així, el
traç insegur i les composicions confuses palesen una mà de marcades limitacions
tècniques.
Pel que fa a l’aspecte temàtic, la presència de la creu pot entendre’s com
un signe cristològic que pot aparèixer en diversos marcs i sota diferents
contexts compositius. En aquest cas, pot haver-hi el record de peces com la de
Sant Feliu de Diana, del Gironès, en què el motiu s’inscriu en un quadrat en
posició obliqua; allà, però, el conjunt pertany possiblement al segle X(*). No
sembla, però, que la datació de la peça garrotxina obeeixi a criteris d’ordre
iconogràfic, alhora que la tosquedat del seu tractament, que reflecteix un
àmbit popular, dificulten precisar en aquell sentit. Hom ha proposat uns
moments entre els segles XI-XII(*), bé que podem establir punts de contacte amb
obres, també marcadament senzilles, la datació de les quals és posterior als
límits de l’època romànica, com és el cas de la decoració que ocupa una làpida
sepulcral trobada a l’exterior de l’església de Santa Fe dels Solers, a l’Alt
Empordà, pertanyent al segle XIV(*). No podem descartar, doncs, unes datacions
més avançades per a la peça tractada.
La seva funció es fa igualment difícil de concretar. Hom ha pensat que es
pot tractar d’un capitell, fet versemblant d’acord amb la seva forma i
dimensions(*). Altres opinions al·ludeixen a una lipsanoteca o a una pica
beneitera(*), darrer fet, aquest, que afectà nombrosos exemplars com el també
garrotxí de Sant Privat d’en Bas, almenys en un moment posterior al de la seva
realització i que testimonia el seu buidat. De fet, podem acceptar aquesta
darrera possibilitat, sense bandejar la primera esmentada en el seu estat
originari
Quan al topònim, el diccionari català-valència-balear defensa que etimològicament
deriva del llatí inter petras, ‘entre pedres’.
Tenim més que dubtes sobre que la desapareguda imatge de la Marededéu de Pedra,
del segle XII, fos "Sancte Marie de Intraperiis", advocació primigènia
d’aquesta església que apareix documentada l’any 1228, en què Alemanda de Sales
féu donació de les dècimes de diferents parròquies, que tenia en feu del bisbe
de Girona, a la capella de Santa Maria Magdalena de Palau de Montagut. Uns anys
més tard, el 1265, l’abat de Sant Pere de Camprodon, Mateu, establí a Noguer en
una borda, situada a la parròquia de “Sancte Marie de Intraperíis”, en canvi
d’un cens anyal de 18 sous barcelonesos de tern, tasca de pa i vi i mitja
mesura de blat. També en les Rationes decimarum de la seu de Girona dels anys
1279 i 1280 s’esmenten l’església de Santa Maria d’Entreperes, aquest com
“ecclesia de Inter Petras” i “ecclesia de Interpetris”, respectivament.
