divendres, 26 de febrer de 2021

LA CASA NATAL DE L’ESCRIPTOR JOSEP CAROL ARCHS. MARTORELL. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

 

Creuava el Pont del Diable i passava de la comarca del Vallès Occidental, a la comarca del Llobregat jussà,  tot just quasi al final  del pont coincidia a un senyor que estava assentat i que m’explicava que havia estat taxista,  que  viu al Papiol, i que ha vingut caminant,  cosa que ha de fer per qüestions de salut, parlàvem una estona de les limitacions que sens han imposat amb la Covid.19, advertia que tothom n’està molt cansat  -  per dir-ho d’una forma políticament correcta -, li explicava que venia a retratar façanes esgrafiades, en aquest art, Martorell és una “ potència mundial”, i ens acomiadàvem.

 

Retratava l’habitatge entre mitgeres, assenyalat de número  80  al carrer Pere Puig 80, a tocar de la Plaça de la Creu de Terme, a Martorell.




El Mapa de Patrimoni ens diu ; edifici de planta rectangular de planta baixa i dues plantes pis amb coberta a dues vessant de teula ceràmica. A planta baixa hi ha dues obertures emmarcades.


La façana és de carreus de pedra.


Al primer pis hi ha un balcó descentrat amb dues obertures amb llinda i brancal de carreus. Entre elles hi ha la data esgrafiada de 1730.


Al segon pis hi ha sis finestres amb arc de mig punt de maó vist. La coberta té un voladiu amb bigues de fusta.


La referència escrita més antiga és  del 1730, data que tenim inscrita a la façana.


Al 1760 era propietat de Francesc Pelegrí d'on li prové el nom.


Es creu que podria ser molt més antiga perquè es parla d'una casa fora muralles i aïllada davant de la Creu de terme.


A meitat del segle XIX era propietat de la família Campmany i al 1923 la va comprar l'Emili Carol, avi del conegut escriptor Josep Carol Archs ((Martorell, 24 de desembre de 1929 + Barcelona, 16.11.2019 )




 

http://www.josecarol.es/carol4.htm


 http://www.informadordemartorell.cat/html2/public/portal?showContent=SECCIONS&content=861


https://martorelldigital.cat/mor-lescriptor-josep-carol-impulsor-del-premi-vila-de-martorell/


Quan us deixin sortir de les presons locals /comarcals – en les que portem un any tancats - , poseu Martorell, a l’agenda de llocs per visitar.


http://turisme.martorell.cat/wp-content/uploads/2015/01/Esgrafiats.pdf

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2021/02/la-casa-dels-esgrafiats-pagesos.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2015/04/que-en-sabeu-de-la-capella-de-la.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2012/03/el-progres-de-martorell.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2016/05/collegi-de-la-merce-martorell.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/04/el-sindicat-viticola-de-martorell.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/12/santa-margarida-de-martorell.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/05/la-colonia-de-martorell.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/01/sant-genis-de-rocafort-martorell-baix.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2018/05/in-memoriam-del-diable-que-abans-feia.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2018/06/josep-salvany-blanch-heroi-de-catalunya.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/martorell-santa-margarida-de-la-via.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/04/campanar-de-lesglesia-de-sant-ferran.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2015/05/escoles-publiques-de-la-ii-republica.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/05/presencia-de-ferdinandus-serra.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2018/03/in-memoriam-de-la-capella-del-jardi.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2018/03/esglesia-de-santa-llucia-de-la-torre.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2018/03/in-memoriam-de-la-torre-betlla-i-la.html

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2021/02/teniu-mes-dades-daquesta-casa-martorell.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2021/02/els-esgrafiats-de-martorell-un-tresor.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2021/02/cal-pep-el-garbellador-martorell-el.html

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2021/02/visita-martorell-in-memoriam-de.html


Cuideu-vos molt, l’especulació amb les vacunes feta per uns i altres, fa preveure que almenys a Catalunya, els terminis es podrien allargar més enllà del 2021.


Madrid – que no actualitza les dades de forma regular - reconeixia 22.214 víctimes:

 

https://www.comunidad.madrid/sites/default/files/doc/sanidad/210223_cam_covid19.pdf

 

Catalunya, on en TOTES les funeràries hi ha almenys un periodista per deixar constància de la mortaldat que pateixen les  files “separatistes” , les víctimes des de l’inici de la pandèmia són 20.512 .

 

https://beteve.cat/societat/coronavirus-barcelona-ultima-hora/

 

El "laissez faire, laissez passer"  que s’ha practicat – i es practica  - al REINO DE ESPAÑA, ha comportat que percentualment sigui el lloc del món amb més víctimes.

dijous, 25 de febrer de 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE CASTELLCIUTAT, ADVOCADA A SANTA FELIU AFRICÀ. LA SEU. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local  RENOVABLE  “,  en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

En aquesta ocasió  m’enviava fotografies de l’església de Castellciutat, advocada a Sant Feliu Africà, al terme de la Seu a la comarca de l’Urgell sobirà.

 




L’havia fotografiat . A.Moras l’any 1984. Vista de la façana principal.

 


 

Hem feia notar el Jordi Vila Juncá que en ambdós fotografies hi ha vehicles al costat del temple, un  Citroën Dyane,  automòbil de turisme , produït pel fabricant francès Citroën entre els anys 1967 - presentat al Saló de l'Automòbil de París d'aquell mateix any -  i  1983;   En la fotografia de A.Mora, i uns tots terreny en les  seves fotografies.


Hem demanat a Patrimoni Gencat ,  a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura PopulariReligiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,..,  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.


La Paremiologia catalana recull;  la Seu és la ciutat de les cinc efes: fam, fum, fred, fàstic i fanatisme, voldríem constatar que això no és així en l’actualitat.


Patrimoni Gencat li dedica una telegràfica informació; edifici religiós d'una nau amb capelles laterals. Construcció rústega amb pedres sense fer filades. Campanar forman línia amb el frontis.Es esmentada a l'acta de Consagració de la Seu de l'any 839.



       

 

Jordi Contijoch Boada. Vista de l'interior de l'església.


Sortosament  la Maria Lluïsa Cases Loscos,  amplia aquesta informació a :

 https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601en.xml


El lloc de Ciutat, situat en un turó que domina l’aiguabarreig dels rius Segre i Valira, i tota la plana de l’Urgellet, des del congost del Baridà fins al de Tresponts, és habitat des de molt antic; segons les geografies de Plini i Estrabó, era la Civitas Orgellia, capital dels ceretans, emplaçada al lloc del poblat d’Arse-Durgui.

 

Cal assenyalar que, tot i aquesta relació amb el mon romà, en aquesta època la seva importància és secundària amb relació a Llívia (lulia Ubica) que era el principal establiment romà de la regió; aquesta és la versió històrica tradicionalment admesa, però fins ara no s’ha trobat confirmació en l’arqueologia ja que no s’han fet troballes d’època romana a l’indret. Ben aviat, la desaparició de l’estructura administrativa del Baix Imperi i l’establiment de l’organització jeràrquica de l’església cristiana feren que la seu del bisbat d’Urgell, al segle VI, no fos Llívia sinó la Civitas, situada a l’altre extrem del territori pirinenc de la Cerdanya, la vila, que adoptà el curiós topònim de Ciutat.


Resulta molt interessant, malgrat que només puguem plantejar el fet que el bisbat, d’època post-romana, no s’establís a l’antiga capital de Llívia, sinó a la vila de Ciutat, la qual cosa representa un evident trasllat de la capitalitat política, des de la Cerdanya cap al pla de l’Urgellet. També, en aquest mateix sentit, cal reflexionar en la persistència d’un topònim com el de Ciutat, per a designar un establiment amb funcions prou importants per a esdevenir seu episcopal, i substituir així la capital tradicional de la dominació romana en el país dels ceretans.

 

El trasllat de la seu episcopal, i l’establiment de la nova capital en el Vicus del pla, representà la decadència del nucli de Ciutat davant la puixança de la nova capital de la Seu d’Urgell, i el seu nom actual de Castellciutat, que apareix ja al segle XVI, concretament en la visita pastoral del 1515; però no és fins al segle XVII que s’imposa la seva denominació.


L’església de Sant Feliu de Ciutat fou objecte de deixes en el testament del bisbe d’Urgell, Sisebut, datat l’any 839. L’església de Sant Feliu i Sant Martí de Ciutat fou consagrada l’any 952 pel bisbe de la Seu, Guisad II, a petició del comte Borrell, que la dotà amb les dècimes dominicals que tenia a Ciutat i a la vall d’Andorra, amb la vila de Bescaran, amb el castell de Sant Vicenç de la vall d’Andorra i la seva església de Sant Vicenç, entre altres possessions, com també amb llibres, ornaments i objectes litúrgics de culte. El comte Borrell confià el servei al prevere Seniofred, el qual també féu importants donacions a l’església. Per la seva banda, el bisbe li concedí les dècimes, les primícies i les oblacions dels fidels del seu terme, i l’església parroquial de Sant Martí de Terrassola, amb tots els seus termes. En el testament del 993, Borrell II deixà a Sant Feliu de Ciutat diversos alous situats al terme d’aquesta població.

 

En l’acta de consagració de l’església de Sant Serni de Tavèrnoles del 1040, entre les possessions cedides al cenobi s’esmenta l’església de Sant Feliu de Ciutat, amb les seves sufragànies, dècimes, primícies, oblacions i defuncions.

 

En la visita realitzada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona a les esglésies de la diòcesi d’Urgell, els anys 1312 i 1314, figura l’església de Sant Feliu de Ciutat, dins del deganat d’Urgellet. En el llibre de la dècima de la diòcesi, del 1391, es relaciona el capellà de Ciutat, que pagava la quantitat de 16 sous. L’església parroquial de Sant Feliu de Ciutat també figura en les visites pastorals realitzades els anys 1515, 1575 i 1758. En la visita del 1575 s’indica la necessitat de reparar els teulats i les cobertes de l’església i d’acabar l’obra de la rectoria. Actualment l’església parroquial de Castellciutat és cap de demarcació parroquial.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 


 http://www.pedresdegirona.com/separata_sant_feliu_2.htm

 


Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19, només així,  amb la intercessió de Sant Feliu Africà,   davant l’Altíssim,   podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

dimecres, 24 de febrer de 2021

ERMITA DE SANTA FE DELS SOLERS. SANT CLIMENT SESCEBES, L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

  

L’Odo Arranz Arlanzón exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de  l’Empordà  sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó municipal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquèen valorin la seva publicació.


 

En aquesta  ocasió m’enviava fotografies de  l’ermita del    Veïnat dels Solers (a 5 Km a tramuntana de Sant Climent), advocada a Santa Fe.






Patrimoni Gencat en diu, església situada al nord de la població de Sant Climent, molt a prop del mas Solers, a uns cinc quilòmetres de distància del nucli urbà i a uns tres quilòmetres del veïnat de Vilartolí. S'hi accedeix pel camí de Requesens i es troba en una zona deshabitada a la vall del riu Anyet.

 

Església d'una sola nau amb absis de planta trapezoïdal capçat a llevant. L'interior, cobert amb voltes de canó, presenta dos sectors bastits en diferent època, comunicats mitjançant un arc toral situat al mateix lloc on hi havia el frontis primitiu. L'arc està bastit amb carreus de pedra ben desbastats i es recolza damunt dues pilastres adossades als murs laterals, que presenten les impostes motllurades. Les voltes de la nau conserven les empremtes de les llates de fusta de l'encofrat que fou utilitzat per construir-les, en canvi, la volta de l'absis presenta una notable capa d'arrebossat de morter i és força més baixa que la resta de voltes del temple. La part més antiga de l'edifici es correspon amb l'absis i el tram oriental de la nau, resseguida per un banc de pedra adossat als murs laterals. També destaca l'enllosat de pedres desbastades de granit. El banc corregut delimita l'inici de la zona presbiteral, disposada a dos nivells aconseguits mitjançant l'excavació de la roca, que aflora a l'interior de l'església. L'ampliació de la nau vers ponent està disposada a un nivell més baix que la resta i també presenta bancs correguts als laterals. En aquest sector del temple cal destacar una porta de mig punt tapiada al mur de tramuntana, que conserva les pollegueres de pedra de la porta original. L'accés a l'interior de l'ermita està situat al mur de migdia de la part primitiva de la nau i es correspon amb una obertura de forma irregular oberta posteriorment. La porta d'accés original, actualment tapiada, se situa a llevant d'aquesta. Es tracta d'una obertura d'arc de mig punt adovellat amb els brancals bastits amb carreus de mida gran. L'actual frontis, orientat a ponent, presenta una altra porta d'arc de mig punt adovellat, tapiada i força degradada exteriorment. A l'interior també conserva les pollegueres de l'antiga porta. Damunt seu hi ha una petita finestra de mig punt i d'un sol biaix.

 

La construcció original està bastida amb pedra petita desbastada lligada amb morter de calç i disposada irregularment. A les cantonades hi ha pedres més grosses escairades. La part de ponent, en canvi, està construïda amb blocs de mida més gran, ben desbastats i disposats formant filades regulars, amb carreus a les cantonades.

 

L'església presenta una tanca de pedra a la banda sud de l'edifici que podria delimitar l'antic cementiri.


De l'ermita preromànica de la Santa Fe dels Solers no se’n tenen referències documentals fins a finals del segle XIV, quan apareix esmentada en dos nomenclàtors coetanis com a sufragània de Sant Climent de Sescebes; d'altra banda el paratge dels Solers ja és esmentat des de el segle XIII. Tot i això, l'origen del temple és incert i diferents experts la daten de manera dispar. D'una banda Joan Badia i Homs ( Palafrugell, 9 de maig de 1941) creu que el cos original va ser bastit entre els segles VII-VIII, encara que altres prefereixen datar el cos primitiu en un moment indeterminat entre els segles VIII-IX, però sense descartar la possibilitat que realment sigui més antiga. Sembla ser que hi ha més acord respecte a l'ampliació del segon cos que es situa al segle X, segurament a la segona meitat.

 

Hom pot dir que per les característiques de l'edifici i del context geogràfic on es troba, aquesta havia estat, en origen, capella d'un fundus, vil·la o establiment rural encara dins de la tradició romana,  i faria molt posteriorment les funcions d'estable, en el moment que els masos del Solers estaven habitats.

 

A partir d'una publicació als anys 70 sobre la descoberta d'una església preromànica a l'albera, la preocupació del seu estat es va fer manifesta i el Grup d'Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès realitzà l'any 1976 uns treballs de neteja i consolidació en el paviment i la teulada, així com la col·locació d'un vidre a la finestra i d'una porta de fusta que va ser cremada durant els incendis que abastaren l'Albera l'estiu del 1986 i substituïda per l'actual metàl·lica.

 

Cal esmentar la làpida sepulcral de granit que es va trobar a tocar a l'ermita, al mur meridional de l'ermita i que es va traslladar dintre de l'ermita. Aquesta està datada al segle XIV i presenta incisa una creu grega amb línies múltiples i inscrita en un cercle, a més d'una inscripció en part il·legible, però de la que es pot recuperar la part final: V DIES MARCI ANNO DOMINI MCCCLXXXII OBIT BN DOMENECH. És molt possible que aquesta fes referència alguns dels sacerdots adscrits a l'església durant el segle XIV.


De Santa Fe dels Solers, n’amplia informació el Joan Badia i Homs  ( Palafrugell, 9 de maig de 1941)




Que Santa Fe  intercedeix davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.


L’extrapolació de les dades de Catalunya 17931 víctimes des de l'inici de la pandemia de la Covid. 19 – que no son les pitjors del REINO DE ESPAÑA – situen la mortaldat al voltant de les 150.000 víctimes. Potser es podran estalviar alguns afusellaments, oi?. 

dimarts, 23 de febrer de 2021

EL MAS MENDRAT I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A SANTA MARIA MAGDALENA. MONTELLÀ I MARTINET. LA CERDANYA JUSSANA, GIRONA. LLEIDA

 

Fa quasi un any que estem situació de “ presó local/comarcal renovable /revisable “ , com a mesura de protecció contra la Covid.19, i malgrat això, el REINO DE ESPAÑA, és el campió mundial pel que fa al nombre de víctimes mortals.


La COMUNIDAD AUTÓNOMA DE MADRID  reconeix 22.214 víctimes, amb una població estimada de 6.000.000,  els EEUU amb més de 380.000.000  consideren que superar les 500.000 és una tragèdia.

https://www.comunidad.madrid/sites/default/files/doc/sanidad/210222_cam_covid19.pdf


El "laissez faire, laissez passer" del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA compta amb el consens de TOTS els Partits de l’Eix de Mal.


El Joan Dalmau Juscafressa m’enviava un enllaç de  Patrimoni Gencat, en el que es  dedica una minsa informació al mas Mendrat , al terme de Montellà i Martinet,   a la Cerdanya jussana:


Gran mas cerdà, en forma d'U, amb el cos principal de tres pisos orientat a l'est i amb l'era situada entre ell i dos cossos perpendiculars.


N’amplien un xic la informació a :

 


http://montellamartinet.ddl.net/fotos/montellamartinet//PE_6_de_9.pdf


De la capella romànica de Santa Magdalena (segle XIII),   explica que està, al nord-est del mas, i la descriu com edifici d'una sola nau i absis semicircular, que té a la part superior de la paret oest una finestra monolítica trevolada.

 

Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992) ,   el Carles Puigferrat i Oliva  i l’ Enric Ventosa i Serra,  s’esplaien força més a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0719201.xml


La capella de de Santa Magdalena  és un edifici de dimensions reduïdes, de nau única, capçada per un absis semicircular.


Fins fa pocs anys, que el seu propietari hi va començar obres de restauració, es trobava en un lamentable estat de conservació. Abandonada, hom li havia llevat les lloses de la coberta, de manera que la volta era a la intempèrie. La neu, les pluges i els vendavals havien provocat la ruïna parcial de la volta de l’absis i estava a punt de passar el mateix a la nau. L’esvoranc de la porta, oberta a migdia, s’havia engrandit tant, que havien caigut els brancals i les dovelles. En la recent restauració, encara en curs, entre altres intervencions, hom ha refet la volta de la nau i l’absis, i també la porta.



Les gruixudes parets que suporten la volta apuntada que cobreix la nau són de carreus de mida mitjana, de formes allargades, ben treballats, i el nucli és farcit amb pedruscall i argamassa. La volta és de pedres planes disposades en forma de plec de llibre, i carrega sobre les parets directament sense cornisa d’imposta.

 

Un pedrís a cada costat de la nau perquè s’hi assegués la gent, de llarg a llarg de la paret, és l’únic complement d’aquesta església, que no té ni espadanya, per bé que en devia haver tingut.

 

L’edifici té tres finestres, originàriament totes de doble esqueixada i arc de dovelles rústegues. Abans de la restauració, la de l’absis era paredada i la de migdia havia perdut algunes dovelles i part del brancal, amb l’arc deformat. La finestra de la façana de ponent, esbalandrada, és tapada amb un fragment de làpida, amb un calat en forma de quadrifoli, que conté una inscripció molt erosionada, difícil d’interpretar.

 

Ens trobem davant d’un edifici que cal datar probablement a la segona meitat del segle XII.

La “ parella romànica” ens expliquen la seva visita a :





http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/11/santa-magdalena-de-mendrat-montella-i.html


Santa Magdalena, tenia més sort que  Sant Bartomeu de Montellà de la que n’escrivia el Joan-Albert Adell i Gisbert (Barcelona, 1955) a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0704401aj.xml


Església, de la qual no es tenen referències documentals, ha donat nom a una masia del terme de Montellà, situada en una posició dominant sobre la vall de Bastanist. És construïda en un planell a l’extrem del qual es diu que hi havia una torre. De l’església només es pot identificar, en el seu estat actual, un mur de clara factura medieval, incorporat a una dependència del mas destinada a bestiar. Aquest mur és format per carreus ben escairats, sense polir, disposats en filades uniformes i regulars, que palesen les formes constructives de la fi del segle XI. Tanmateix, en l’estat actual dels elements, no es poden fer més precisions sobre l’església.


M’agrada emprar – sempre que és possible, i fins que no torni a estar prohibit – mots catalans com jussà i sobirà, enlloc del BAJA/ALTA  de la llengua dels conqueridors, o la traducció ALT/BAIX, això ha suscitat una polèmica en algunes persones que defensen l’ús OBLIGATORI  de Alt/baix amb el criteri “científic” de que “ SEMPRE S’HA DIT AIXI “. Els pregaria que no s’hi escarrassin més, no deixaré de fer-ho; els convido però,  a afegir-se a la tasca de recuperar la memòria del Patrimoni històric i/o artístic de la seva comarca, tasca que val a dir-ho, s’ha descurat molt per damunt de la mitjana catalana, intuïm que per la seva situació “estratègica”.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  i amb la intercessió de Santa Maria Magdalena  davant l'Altissim,  confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.




Tinc respecte d’aquesta advocació, Santa Magdalena, una particular debilitat, i en el seu dia – ja fa força temps – en vaig esmerçar en el seu estudi, i tot seguit us exposo algunes dades : La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :

 

Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana – La Gran – no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.

 

No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no – jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, – avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

 

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més enaltit que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

 

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.

 

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, – avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

 

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .

 

La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les relíquies foren traslladades a Constantinopla.

 

Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació, en seria clarament una mostra.

 

 

Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.

 

Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu


ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SERNI DE NOVES. LES VALLS D’AGUILAR. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

  

El Jordi Vila Juncá és, sense cap mena de dubte, un excel·lent sherpa de les comarques pirinenques,  que exerceix , potser  sense tenir-ne consciencia cabal fins a dades recents,  de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó comarcal RENOVABLE “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.


En aquesta ocasió  retratava l’església parroquial de Noves de Segre, a les Valls d’Aguilar, a l’Urgell sobrirà, advocada a Sant Sadurní.

 






La retratava   A.Moras  .  1984. Vista general del campanar.



Hem demanat a Patrimoni Gencat ,  a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,..,   i per descomptat fem extensiva la petició d’informació URBI ET ORBE, dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.


La Maria Lluïsa Cases i Loscos escriu de l’Església parroquial de Noves de Segre a les Valls d’Aguilar, advocada a Sant Sadurní  que  manté el culte encara avui com a cap de la seva demarcació parroquial, l’edifici original però,  ha estat totalment transformat,  i probablement només se li puguin atribuir alguns fragments de mur d’època romànica inclosos dins la fàbrica de l’edifici actual, que necessitaria una exploració per a determinar la forma original del temple i l’abast de les pervivències i de les transformacions.

 

El primer esment de la vila de Noves és del 839, en la venda feta a favor del bisbe Sisebut d’unes cases i unes terres situades a la vall d’Elins, que limiten, per una part, amb el camí que va a Noves. Els esments referents a la vila o lloc de Noves se segueixen en documents dels segles IX, X, XI i XII, de manera continuada.

 

Pel document del 1046 s’estableix que la parròquia de Noves era possessió d’Arnau Mir de Tost, que la tenia en feu de l’església d’Urgell per donació del bisbe Ermengol. Segles després, l’any 1208, la vila de Noves era deixada pel comte Ermengol d’Urgell, en el seu testament, al monestir de Santa Cecília d’Elins.

 

La possessió i la jurisdicció de la vila i terme de Noves sembla que fou, en un primer moment, dels Caboet, dels quals passà als Castellbò. En el Spill… d’aquest vescomtat, de l’inici del segle XVI, s’Indica com el lloc de Noves, integrat a la batllia de la vall d’Aguilar del quarter de Castellbò, era la residència del lloctinent del batlle de la vall i d’un dels tres cònsols en què era partida la vall. S’assenyala també, que el feu o carlania de Noves era de Gabriel Caminal d’Organyà. En el capbreu dels anys 1493-94 consta com a carlà del lloc Jaume Abella d’Organyà, encara que, es diu, ho solia ser Galceran Noves de Castellbò.

 

La parròquia de Noves és esmentada en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, mentre que l’advocació de sant Sadurní, relacionada amb el lloc de Noves, ja apareix en documents del final del segle X, i l’església pròpiament dita de Sant Sadurní de Noves, en un document de permuta del 1030, on una de les terres permutades és situada sobre l’església de Sant Sadurní, i en dos testaments, un del 1063 — en què rep un llegat d’un mancús— i un altre del 1097, en què el legat és de dos sous. La parròquia de Noves, al segle XIV, era inclosa en el deganat d’Urgellet de la diòcesi d’Urgell, segons consta en la relació de parròquies d’aquest bisbat, visitades els anys 1312 i 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona i en el llibre de la dècima del 1391.




Que Sant Sadurní intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.