divendres, 3 de desembre de 2021

MAREDEDÉU DE SIURANA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

 

Patrimoni Gencat descriu l’església Santa Coloma de Siurana, com ; L'església de Sta. Coloma es troba al punt més alt del municipi. Per davant de l'església passen les diferents carreteres que arriben al poble des dels diferents punts de la comarca. És un edifici d'una nau i amb capçalera carrada. Té com a particularitat que està encarada al nord, i no a llevant, com és la norma. A la façana hi ha la portalada, que és rectangular. A la seva llinda hi podem veure una inscripció, 1778, i una creu en baix-relleu. Sobre d'ella hi ha un arc de descàrrega i més amunt un petit rosetó sobre el qual hi ha un rellotge de sol. Al costat de la porta hi ha una làpida encastada a la paret de l'any 1330. El campanar, de planta rectangular, s'aixeca al costat occidental de la façana. Té dos pisos amb arc de mig punt el superior dels quals, és modern. Els murs laterals de la nau no tenen obertures, tampoc no n'hi ha cap a la capçalera. El ràfec de la teulada està decorat amb triangles vermells sobre fons blanc.

 


A l'interior, la volta és de llunetes. Hi ha una motllura de guix i obra a mena de cornisa. A cada costat de la nau s'obren tres capelles laterals. A terra, a tocar la porta d'entrada, hi podem veure un fragment de làpida sepulcral amb un escut en relleu i part d'una inscripció amb lletres gòtiques molt grans.

 

A l'angle nord-oest de l'església, hi ha encastada i partida per la meitat, la llinda decorada de l'antiga porta romànica. Ambdós fragments, formen part de la cantonada. Un conserva una creu grega de braços trapezials, en baix relleu, inscrita en un cercle. En la intersecció dels braços, s'hi representa una altra més petita. A l'altre tros de la llinda hi ha un petit fragment de la creu anteriorment esmentada i una altra de sencera, que seria igual que els anteriors si no hi manqués la petita creu central.


https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0984301.xml

Procedent de l’església de Santa Coloma de Siurana, el Museu d’Art de Girona conserva, amb el núm. 53 d’inventari i des del dia 7 d’abril de 1979, una imatge de la Mare de Déu amb l’Infant, que ingressà en aquest museu en el moment de la seva constitució, formant part del conjunt de peces del Museu Diocesà de Girona, on era catalogada amb el núm. 284.


Aquesta imatge és una talla de fusta policromada, la qual fa 74 cm d’alt, 30 cm d’ample i 23 cm de fons; la imatge de l’Infant fa 34 cm d’alt.





Mare de Deu de Siurana. Localidad: Siurana d’Empordà

Siglo de la Imagen: XII

Observaciones: Actualmente en Museo.Bastante deteriorada. Le falta el brazo derecho (1997). Procedencia de santuario elevado.

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Girona&ver=1349#tgv


La Mare ha estat representada asseguda en un setial a manera de banc, amb un petit respatller al darrere, els costats del qual han estat acabats en forma esglaonada. A desgrat d’haver estat realitzada seguint un esquema molt simple, té un posat distingit, amb un cap molt gros, els trets del qual han estat dibuixats amb tota mena de detalls: una boca proporcionada, el nas voluminós, les galtes gracioses, els ulls grossos i ovalats, una mica perduts, unes celles estilitzades i el front baix. La cara ha estat emmarcada per uns cabells ondulats, dels quals només alguns són visibles, per tal com són coberts amb una petita toca que reposa damunt les espatlles. Maria va vestida amb una túnica d’escot rodó, amb la vora decorada per un galó de color groc, i de color porpra, amb la cintura lligada amb un cenyidor, en el qual hi ha un fermall de color negre. La túnica és força ajustada al tronc, de manera que se li marca la forma del pit, poc prominent. Damunt seu hi ha un mantell gros, molt folgat, que passa per darrera el braç de la Mare i descriu un gran plec força simplificat, que es col·loca damunt la seva falda, sota la qual deriva en un gran conjunt de plecs ben poc airosos, que la tapen totalment fins al punt que amb treballs n’és visible el calçat. A desgrat de tenir les mans molt mutilades, hom pot deduir amb facilitat quina devia ésser-ne la posició; així, amb la mà dreta devia sostenir algun objecte, mentre que amb l’esquerra, existent, però molt malmesa, aguanta l’Infant.

 

L’Infant seu damunt el genoll esquerre de Maria. Té la cara completament menjada pels corcs, igual que les mans. Per això no se’n poden veure gaires detalls. Té la figura bastant allargassada, els cabells llargs i va vestit amb una túnica. Seguint el costum habitual de les imatges paral·leles, amb la mà dreta devia fer l’acció de beneir, mentre que amb l’esquerra sostenia un llibre. Els peus, molt malmesos, són descalços.

 

L’estat de conservació de la imatge és una mica deficient. Hom ja ha apuntat que els corcs han causat la destrucció de molts detalls (mans de la Mare, mans, peus i cap de l’Infant, etc.). tota la pintura es troba clivellada, fet motivat per les contraccions que ha sofert la pintura, diferents a les del seu suport, al llarg dels anys; la fusta té una esquerda gran que pràcticament divideix la imatge de dalt a baix. Tot això són problemes greus que la restauració que es féu no fa gaires anys en aquesta imatge ha intentat de pal·liar; tanmateix, no sempre amb èxit, ja que l’esquerda a què s’ha fet referència abans ha tornat a aparèixer.

 

En conjunt, aquesta imatge té una certa harmonia, que insinua ja en alguns detalls els nous corrents estilístics. Mentre que la cara és ben dibuixada, bastant evolucionada de línies i amb un naturalisme força acusat, la resta del cos és més rudimentari, feixuc i poc treballat. Aquesta manca d’unitat estilística constitueix un problema a l’hora d’establir una datació per a aquesta imatge. D’una banda, si cal fer cas de la manera com ha estat treballada la cara, que fa pensar en la imatge desapareguda de Gréixer, hom la situaria al començament del segle XIV. Però fent cas de la indumentària i, sobretot, del dibuix del mantell, amb el plec sota el braç i la manera com cau damunt els genolls de Maria, recorda el mateix esquema, tot i que la nostra no porta corona, d’imatges que cal situar dintre el segle XIII (Sant Esteve de Talau, Sant Vicenç de Rià, Santa Creu de Torèn, al Conflent). La posició de l’Infant en relació amb la Mare també denota una data avançada.

 

Sigui com vulgui, es tracta d’una imatge que segueix l’esquema bàsic del romànic, però que presenta ja un conjunt de trets que la fan situar dintre una data molt avançada del segle XIII, vers el final


No espereu a morir-vos per venir a l’Empordà!


dijous, 2 de desembre de 2021

CABANA DE LA MATA. LES PRESES. LA GARROTXA

 

Matias En Mais Castanyer, pública una fotografia de l’Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya, de la Cabana de la Mata, al terme de les Preses, dels anys   1890-1918.




Patrimoni Gencat la descriu com ; cabana de grans dimensions a la pairalia de La Mata.


Forma un gran arc semicircular, i és sostinguda per grans bigues de fusta.


A la part davantera hi ha una era, i a la part del darrera hi ha un portal treballat amb pedra que duu una creu i la data "MDcccIV".


A una finestra també treballada amb pedra hi llegim a la llinda "terra de dit Fructu Suu Psaume 66".


Hi ha dos desaigües de canaleres de pedra amb forma de cap de bèstia.


Destaca aquesta cabana per les seves grans dimensions així com pel gran arc semicircular.


El Mas de La Mata es citat per primera vegada l'any 971 en un document en que el Bisbe reconeix els bens del Comte de Besalú,  Miró Bonfill (965-984).


La pairalia manté la noblesa pagesa, l'arbre genealògic que conserva la família ens duu fins al segle XX.


Poseu la Garrotxa a la vostra agenda.

dimecres, 1 de desembre de 2021

CAL BARÓ I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A SANT JOSEP. BÓIXOLS. ABELLA DE LA CONCA.PALLARS JUSSÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE “ – FINS QUAN SENYOR ?- DELS PIRINEUS.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

En aquesta ocasió publica una fotografia de Cal Baró, al nucli  de Boixols , que forma part del municipi d'Abella de la Conca, vila a la qual ha estat unit al llarg de la història, a causa de llur pertinença des d'antic a la Baronia d'Abella. La vall on es troba el poble ocupa gairebé tot el sector nord-est del terme.




Existeix una llegenda per a justificar l'antiga esplendor d'aquesta casa: posseïen minairons, els follets màgics del llegendari mitològic català, éssers petits que no es poden estar sense fer feina. Si no se'ls en mana, destrueixen tot el que se'ls posa per davant. Com que a cal Baró sempre els en donaven, de feina, va esdevenir una d'aquelles cases riques del poble, on es diu que els seus amos poden viure sense treballar. 



https://festafesta.cat/necessitem-un-canut-de-minairons/


Cal Baró arribà a ser una casa tan acabalada, que a la capella de sant Josep, després de la missa patronal, hi havia una cerimònia que en demostrava la riquesa: els de cal Baró donaven a cada pobre que anés a trucar a casa seva en sortir de missa un pa rodó sencer, pastat i cuit a la mateixa casa.


Com la casa de Cal Baró, en la qual està integrada, aquesta capella és al nord de la carretera L-511, al costat de l'escola del poble i a prop del cementiri. La resta del poble és tota a migdia de la carretera esmentada. Tota la façana de llevant del temple, l'única visible des de l'exterior, és al llarg d'aquesta via de comunicació.

 

És una petita església datable a l'Edat moderna, ocupa el sector nord-est de la casa de Cal Baró, i no s'hi celebra culte des de fa molts anys.


Actualment, tanmateix, dels minairons no en queda ni rastre... Malauradament, del costum del repartiment dels pans per Sant Josep, tampoc.


No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


Poseu a la vostra agenda l’Urgell sobirà.

dimarts, 30 de novembre de 2021

LLONGARRIU. VALL DEL BAC. VALL DE BIANYA.LA GARROTXA

 

El Josep Maria  Canals Ferrarons publica una fotografia, magnifica de Llongarriu, a la Vall de Bac, de la que en diu la Anna Maso Colldecarrera; important casa i família de Llongarriu, va arribar a ser el patrimoni més extens de la Vall de Bac i Bianya.





Antigament era conegut pel Mas Noguer.


 Els Llongarriu, d’origen francès, el van comprar, transformar i ampliar en el transcurs de varis segles.


Reprodueixo de:

https://www.valldebianya.com/index.php/ca/patrimoni/masies


A la Vall del Bac, al costat de l'església romànica de Santa Maria Sacot i arrecerada al vessant nord de la serra de Malforat.


Des de l'Hostal de la Vall del Bac s'hi pot accedir, a peu, per la drecera o camí antic que s'inicia davant mateix del vell establiment. També s'hi pot anar per la pista que parteix, a l'alçada del pont de Llongarriu.

  

Les primeres notícies d'aquesta pairalia són del segle XIV i estan relacionades amb la família Noguer, que l'any 1602 va passar l'heretat, per definició de drets, a Joan Llongarriu, àlies Joncar. Des d'aquell moment i fins al 1987, els Llongarriu en foren propietaris.

 

 La casa de planta rectangular, ha estat reformada i transformada amb el pas dels anys. A la façana principal hi ha gravats, a la llinda de la porta, la marca del ramat, el nom de Jaume Llongarriu i la data de 1828. A la mareta de la font, al costat de l'abeurador i del safareig, hi ha les inicials F. LL. i la data de 1844.

 

 A la façana orientada a SE hi ha una galeria porxada, amb quatre arcades de mig punt, que va ser construïda en el segle XIX. Des d'aquesta galeria es veu, si el dia és clar, l'indret marítim de l'Estartit. A la façana del SO destaca el balcó central i, al pis superior, una galeria amb sis arcades de mig punt.


L'interior conserva l'estructura de l'antiga casa noble, amb la gran sala de convit i les cambres al seu voltant, el petit oratori dedicat a la Mare de déu del Carme, i la cuina, on hi havia hagut un escon rodó amb la llar de foc i la pastera.


 El seu mobiliari era un dels més importants de l'actual terme de la Vall de Bianya, que s’endugueren  els darrers masovers  quan marxaren l'any 1977

Poseu la Garrotxa a la vostra agenda.


L’Adriana Llongarriu Castanyer, em deixava un comentari;


Bona nit Antoni. Com a descendent de la família Llongarriu de la Vall del Bac, m'agradaria fer-li saber que una de les informacions que publica en aquesta entrada no és verídica.


És la que fa referència al mobiliari de Llongarriu. Ho escriuré transcrivint les paraules del meu pare, en Ramon Llongarriu, al seu llibre "Llongarriu de la Vall del Bac": “Vam treure els mobles deixant un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia alguna vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon fuster sap fer. Res no hi valgué, perquè fou tot destrossat, robat l’escon, dues calaixeres, dos llits, dues taules, roba i parament de cuina.”


Així que els últims masovers, la família Font, no van tenir res a veure amb la desaparició del mobiliari.


Li agrairé que ho rectifiqui, ja que no podem culpar ningú d'un fet com aquest sense tenir la certesa que sigui veritat.


Moltes gràcies.


Li donava les gràcies per aquesta informació, i la posava en antecedents que Patrimoni Gencat, diu ; segons alguns historiadors, Llongarriu va començar com a vil·la romana i des de temps molt reculats ja senyorejava la vall. La masia, segons Josep Danès i Torras, és del segle XV, data des de la qual cal suposar que els Llongarriu en foren els propietaris i creixeren entorn del temple de Santa Maria Sacot. En el transcurs del segle XVII es transformarà i ampliarà la menuda pagesia en la gran masia actual, amb les quadres i corrals, i les dates a les llindes de portes i finestres. Els descendents d'aquesta nissaga viuen a Olot. Els darrers masovers marxaren l'any 1977 i s'endugueren el ric mobiliari del casal.

 

Des de 2014 alguns edificis es troben restaurats i en ús i d’altres en procés de restauració.


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=11031


Si teniu maneres feu seguir aquesta informació a Patrimoni Gencat, perquè també ells ho rectifiquin.


dilluns, 29 de novembre de 2021

IN MEMORIAM DEL BALNEARI ULLASTRES I COMPANYS. TONA. OSONA

 

El Claudi Pagès Puig publica una fotografia del Balneari  "Ullastres i Companys", La primera deu o balneari de Tona, fruit d'una societat entre el Dr. Antoni Bayés Fuster (Taradell, 1842 – Vic, 26 d'abril de 1892) , l'amo del Riumbau ,  Narcís Ullastres i Josep Quintana.



Claudi Pagès Puig.. Foto del Balneari Ullastres.


La postal està escrita el 31 d'agost de 1.913, editada uns anys abans però, la imatge té una claredat molt gran, tenint en compte que es de uns 110 anys d'antiguitat.


S'ha conservat molt bé.


La descoberta de les aigües minero-medicinals a Tona està documentada el 1874,  la plenitud  però, dels balnearis a Tona se situa entre 1895 i 1912, quan es construïren les instal·lacions dels grans balnearis de Tona, el Roqueta (1895) i el Codina (1913).


Les aigües medicinals donaren molta fama a Tona i atragueren la burgesia barcelonina, que anava a passar llargues temporades a Tona. Com a conseqüència, s'obriren nous hostals, botigues i instal·lacions destinades a acollir aquest nou excedent de població, l'explotació de les quals enriquí la ciutat.

 

La primera font d'aigües sulfuroses es va descobrir casualment a prop del Mas de la Font el 1874, que serveix d'emplaçament a aquest edifici amb instal·lacions hidroteràpiques.

Al contrari dels altres balnearis de Tona (Codina, Roqueta, etc.) que tenien l'aspecte dels grans casals modernistes i noucentistes de l'època, l'estructura del balneari d'Ullastres és semblant a la de la deu o balneari de la Puda de Segalés.

 

És una nau de planta rectangular, coberta a doble vessant, de planta baixa amb dos nivells i moltes obertures que permeten veure el parc proper. Les habitacions són àmplies i tenen el paviment de mosaic. A la part lateral i al darrera hi ha piscines que comuniquen amb algunes de les sales interiors.

 

També és important destacar el passeig de plàtans i parc annex al conjunt.

 

Al 1882 es va ampliar l'edifici per l'est i oest, on varen construir-se uns petits magatzems i lavabos. També es va construir la part que cobriria el pou de la planta baixa.

 

L'edifici va estar en funcionament fins l'any 1987.




Fotografia de l’Enric.

 

Dr. Bayés va ser el primer metge director. Posteriorment, el fill i el net del Dr. Bayés i Fuster, Candi Bayés i Coch (1867-1955), i Antoni Bayés i Vayreda [Vic, 1899 – 1979], foren també directors i copropietaris del Balneari.


Mercès a la relació de la família Bayés amb el balneari, el febrer de 2011 foren nomenats fills adoptius de Tona els besnéts del Dr. Bayés i Fuster, el cardiòleg Antoni Bayés de Luna (Vic, Osona, 1936) i la dibuixant Pilarín Bayés  de Luna (Vic, Osona, 21 d'abril de 1941)


https://estimadaterra.wordpress.com/2020/10/11/balneari-ullastres-de-tona/


Poseu, Tona, i la comarca d’Osona a la vostra agenda.

diumenge, 28 de novembre de 2021

A SANTA BARBARA, NOMÉS LA RECORDEM QUAN TRONA?*

 

Avui la cosa anirà d’una reflexió sobre fets que es donen a les comarques i que si ningú els deixa com a testimoni ningú sabrà mai com han passat, de tan personals que son.

 

Recordo una època, parlo d’anys enrere, quan s’estaven buidant les terres de muntanya de la província de Lleida, finals dels anys 60 i durant la dècada dels 70 del segle XX, en que a pagès (m’encanta aquesta expressió tan catalana de “a pagès”) es donava la circumstància que desapareixien les campanes de les esglésies d’alguns pobles ja abandonats del tot, al igual que les imatges d’ermites llunyanes al nucli, ja que mantenien les portes obertes perquè la gent era, per aquestes coses, molt devota i confiada, que no desinteressada.

 

Els lladres solien ser persones instruïdes i amb possibles, que sabien prou on anaven i el què feien. A alguns fins se’ls hi va posar nom i domicili propi. És per això que va córrer la veu que uns individus de raça  gitana havien anat a la policia a denunciar un cotxe, al que havien agafat la matrícula, perquè s’emportava la campana d’una església; defensant així la seva integritat moral ja que normalment se’ls hi donava la culpa a ells del saqueig.

 

També, com avui dia, grups de gent que campaven al seu aire entraven a les cases ja què portes i finestres estaven fetes d’aquella manera, tancaven tot justet i l’accés era realment fàcil per a qualsevol mortal. Les mateixes pistes forestals (millor que anomenar-les carreteres) recent construïdes que portaven al pagès camí avall, els aplanaven la labor. Els intrusos, educats com eren i amb les idees clares, no es quedaven en l’habitatge, però hi feien una buidada en plena llum del dia que deixava bocabadat al propietari quan tornava a casa i veia armaris, habitacions i parets escurades.

 

La meva família m’ha fet saber que d’aquesta manera van desaparèixer molts dels antics estris de feina de la llar i del camp que es deixaren a la casa pairal d’Antist (Ca de Carlà).

 

Durant la meva estança al poble, jo sempre, a més d’ajudar en tot el que podia quan es necessitaven mans, per plaer recorria el terme a peu perquè necessitava gastar energia i volia conèixer-lo millor. Jove com era, baixar a la Plana (de Mont-ros) d’una esgarrapada a buscar pa o pujar a Santa Bàrbara perquè així ho decidia, era peccata minuta.  

 

Santa Bàrbara era, i és encara, una capella col·locada en un turó perfectament visible des de varis nuclis de l’entorn.



Fotos de l’autora al gener de 2016


 Recordo haver–hi peregrinat en processó quan era una criatura a lloms de la Mula Vella, i que, malgrat que la celebració és el 4 de desembre, hi pujàvem a finals de juny, en plena calor. El mossèn de torn que participava d’aquesta festa, es diferenciava de la resta de la gent per la seva negra sotana i perquè també anava ben escarxofat sobre un animal. La resta del personal, hi pujava a peu. En arribar es deia la missa i després fèiem un bon dinar espargits pel voltant de la capella, menjant-lo amb delit asseguts sobre les abundoses ancleves del terra.

 

Perquè havia de ser, una tarda d’estiu,  ja d’adolescent, faig el recorregut sola, per a reviure aquells vells i bells temps. Sabreu, els que hi heu anat, que la panoràmica de 360º que es contempla és d’indescriptible bellesa. La pau que s’hi respira i la quietud de l’ambient sempre son una delícia. El cel blau sobre el cap i el món als nostres peus. No té rival. Com de costum trobo la porta oberta i entro a tafanejar, que no a resar. M’adono que al mig de l’altar hi ha una mare de Déu de fusta policromada, de cara adusta, com esbalaïda. Els seus ulls inertes, perduts, inexpressius, em miraven “sense veurem”. No tenia massa idea d’art, però pel que havia estudiat, li endevino, apart del indubtable valor emocional, un d’econòmic bastant elevat.

 

Pel respecte inculcat a les coses de l’església no la toco, però al arribar a casa li comento amb entusiasme a la padrina que seria convenient, donades les circumstàncies, d’emportar-se-la d’allí pel que pogués passar, que aquell era indret totalment deshabitat i lluny del control dels veïns.

 

-Pobra de tu que toquesses res! –va ser el crit-contesta de la padrina. Aguella verge hi ha sigut sempre i no hem pas de toca-hi res natres.

 

Vaig quedar sorpresa però convençuda de que tot estava bé i de que els meus recels eren infundats. Però, la confiança, la innocència i la devoció son commovedores de vegades, ja que el cert és que, al cap d’uns quinze dies de la meva excursió,  es comenta pel poble que la imatge havia desaparegut i que uns “gitanos” se l’havien emportat.

 

Mai em penediré prou de no haver fet cas al meu primer impuls que va ser tornar a recuperar-la per a afegir-la a l’escàs patrimoni del poble!

 

Per suposat que ni han quedat fotos, ni ningú sap quin aspecte tenia aquella figura, ni clar, qui la va agafar i on és podria veure avui, si s’escaigués. Una pena. M’agradaria pensar, per nostàlgia i tranquil·litat d’ànima, que com tantes coses que formaven part de la nostra cultura està catalogada i es conserva en alguna església d’América o un altre país llunyà (o potser no tant?).

 

Una modesta figura de guix, feta amb motllo, d’escàs valor, pintada i de cara neutra que voldria ser angelical, substitueix a l’original. Vull creure, no obstant, que, el seu cor macís i blanc, també porta la santa intenció i les ganes de lliurar-nos, com resen els goigs, de tempestats, trons i llamps i pedregades.

 


 Fotos de l’autora al gener de 2016


Guillermina Subirá Jordana.

 Senterada, novembre 2021


http://srv.icgc.cat/vissir/index.html?zoom=6&centerRnd=true:

L'ermita  de Santa Bárbara està a 1597,6 msnm

Coordenades: UTM31N-ETRS89: Easting 3292985.8/Northing 4694136.5

*Patrona de l’Artilleria i les professions lligades al món del foc: bombers, miners, electricistes, pirotècnics, firaires, fonedors, picapedrers...  

 

dissabte, 27 de novembre de 2021

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DEL CASTELL DE BESORA. OSONA

 

El Xavier Sánchez Torres, publica fotografies del Castell de Besora i de la seva església, advocada a Santa Maria.  









Per aprofundir un xic en la història d’aquest monument és d’obligada lectura : EL CONJUNT MONUMENTAL DEL CASTELL DE BESORA: PRIMERES APROXIMACIONS A UN ASSENTAMENT AMB MÉS DE DOS MIL ANYS D’HISTÒRIA


Autors : Francesc Busquets / Marta Fàbregas / Ainhoa Corts / Núria Capdevila


Fundació Privada Conjunt Monumental Castell de Besora


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1590


L’església de Santa Maria del Castell de Besora , està datada aproximadament de l’any 1025, i fou parroquial fins a mitjans del segle XVIII.


L’edifici que avui trobem de l’església de Santa Maria, dalt del pla del castell de Besora, se sap que fou construït al segle XI sobre les restes d’una primitiva església del segle IX.


El campanar també és del segle XI  i l’atri, del XII.


El 1590 s’amplià amb capelles, s’obrí una porta a ponent i possiblement es reconstruí la volta de la nau.


Posteriorment, tota la coberta fou esfondrada el 25 d’abril de 1838, segons un document de l’arxiu parroquial, per evitar que s’hi fortifiquessin els carlins.


Segons Mn. Antoni Pladevall Font (Taradell, Osona, 1934) la part més genuïna i ben conservada és la seva capçalera, formada per l’absis i per un espai més estret que la nau a manera de presbiteri, un element no infreqüent però força singular en el romànic.


L’absis té una obertura de quatre metres i uns dos metres de fondària i conserva encara la seva volta primitiva, igual que l’espai del presbiteri, de dos metres i mig de llargada per uns cinc d’amplada. Al mig de l’absis hi ha una bonica finestra de doble esqueixada igual que al mur meridional del presbiteri.


Exteriorment l’absis, la part més cuidada de l’edifici, es mostra ornat per quatre esveltes lesenes verticals que el divideixen en cinc registres que acaben amb les clàssiques arcuacions cegues. Aquestes estan fetes, com tota l’obra, de pedra només desbastada, però ben disposada, tant en el mur, on està col·locada en filades força regulars, com en els arquets que formen les arcuacions cegues. Aquest absis es troba a frec de cingle i contemplar-lo no és fàcil. La finestra s’obre al registre del mig. La teulada conserva en el seu morter les marques de les lloses que en formarien part.


El campanar o gran torre que té adossada a la part de migdia i l’atri que acompanya la resta del mur meridional de la nau són els altres dos elements destacats de l’obra.


El primer, més que un campanar sembla una torre de defensa, vinculada antigament com a punt de vigilància de la fortificació del castell. Té una base d’uns cinc metres de costat i el pis inferior es troba obert a la nau i convertit en capella lateral amb una volta de creueria.


Al pis superior (o pisos, perquè únicament examinant les antigues fotografies i el seu estat actual es veu que ha perdut alguns metres d’alçària) s’hi accedeix per una petita porta que tenia accés només per fora a un extrem de la galeria de migdia.


És d’obra romànica molt poc posterior a la de la  capçalera i mostra una decoració d’una gran lesena que ressegueix tot el contorn del primer pis, la qual tal vegada acaba amb arcuacions o amb petits ressalts o mènsules com el campanar de Sant Pere de Casserres, amb el qual té una certa similitud.


L’atri, o galeria, que és més tardà i cobert amb un simple embigat, tenia una gran obertura a ponent i quatre de més baixes formant una porxada a migdia. Era una estructura molt alta i massissa, de manera que la seva coberta formava pendent amb la de la coberta lateral de l’església. En els darrers anys ha perdut el seu angle sud-oest i aviat serà una ruïna total si no es consolida. En ell s’obria la porta primitiva, més tard cegada. En els darrers temps sembla que servia més d’aixopluc per als feligresos que no pas d’atri del temple. Interiorment tenia nou metres de llargada per tres i mig d’amplada.


La gran nau té uns catorze metres des del graó del presbiteri fins al portal de ponent i prop de sis metres d’amplada. La data de 1590 que es llegeix sobre el portal adovellat de ponent indica quan es va cegar el portal de migdia, o de sota l’atri o galeria, per obrir el de ponent. Els contraforts de la part nord revelen que calgué reforçar l’estructura, segurament per fer-hi una segona volta.


De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu a Osona