dimarts, 20 d’abril de 2021

PORTALADA DE L'ANTIGA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA. PUIGCERDÀ.

  

Havia demanat una fotografia actual de la portalada procedent de la capella advocada a la Marededéu de l’Esperança que estava situada a  l'antic fossar de la  església de Santa Maria, la  parroquial  de Puigcerdà,   destruïda l'any 1936 a causa d'un incendi.

 


Fotografia. Ana del Pozo.



 
 Fotografia.  Anna Maria Bruguera i Bellmunt. 1990 

De l’església de Santa Maria només en resta la torre campanar gòtica, que s'alça solitària  a la Plaça de Santa Maria.




A la mateixa plaça, aproximadament a uns 40 metres , es dreça un obelisc de marbre roig d'Isòvol, que configura la Plaça de l'Obelisc.




Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Cuideu-vos molt, sembla que l’estratègia del REINO DE ESPAÑA per lluitar contra la Covid. 19 és  "laissez faire, laissez passer". Les dades de víctimes de  la Comunidad Autònoma de Madrid  que NO les  actualitza de forma regular, es situen en 21.861 persones

 

https://www.comunidad.madrid/sites/default/files/doc/sanidad/210215_cam_covid19.pdf

 

A Catalunya, on determinats mitjans fan un seguiment de la qüestió, des de l’inici de la pandèmia  en són 20.176.

 

https://beteve.cat/societat/coronavirus-barcelona-ultima-hora/ 

 

Caldrà seguir l’evolució d’aquests index.

dilluns, 19 d’abril de 2021

EL PATRIMONI DESCURAT D'AMPOSTA. . LA CASA ENRIC RAMON REQUENA. EL MONTSIA. TARRAGONA

  Maria Jesus Quixal Bo, publica fotografies de la casa Enric Ramon Requena, situada a la  Plaça de la Pau / Avinguda Sant Jaume, 2 / Carrer d'Europa, 1, d’Amposta, a la capital de la comarca del Montsià.





El Mapa de recursos culturals ens diu que està encarada al riu Ebre, amb els seus merlets i la tribuna de regust medievalitzant, la qualifica com la més coqueta , i  alhora però,  també com  la més malmesa de les cases modernistes d'Amposta.


El tècnic de molins d'oli i arròs, propietari d'un molí i alhora comerciant de farines i arrossos, Enric Ramon Requena, la va fer construir al  mestre d'obres Joaquim Cabanes Suñer ( Tortosa 1876 + la Sénia , 16.08.1936 )  entre el 1920 i 1925, on destaca l'organització ornamental de les façanes16.08.19,  perquè fos el seu habitatge familiar i magatzem de productes i alhora allotgés les oficines de la seva empresa.


Ramon se sentia orgullós de l'edifici que feia dibuixar a la publicitat dels seus productes. Als baixos hi havia les bàscules i la maquinària del molí de vapor que va funcionar fins al inici del conflicte bèl·lic que s’iniciava amb l’alçament dels militars feixistes presidits pel general Franco contra con el govern LEGÍTIM I DEMOCRÀTIC de lI República,  episodi ignominiós que els historiadors dels vencedors, denominaren “ la Guerra Civil (1936-1939)”.


Després la casa va funcionar com a magatzem de les Arrocerías Reunidas del Ebro i va acollir les oficines de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta de l'Ebre.


L'exterior està visiblement deteriorat, ha perdut part del revestiment de la façana que imita carreus de pedra, de l'ornamentació neogòtica de motlle i del treball de fusteria.


L'interior està apuntalat.


https://art.nouveau.world/joaquim-cabanes-i-suner


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 


Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  i confiem queaixí,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissaamb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacionsfísiques i/o psíquiques, i  aquells queno tenen una bona situació econòmica.

diumenge, 18 d’abril de 2021

CAN JORDÀ. SANTA PAU. LA GARROTXA. GIRONA

 

la Zaharia Cristian Ionut publica una fotografia de Can Jordà , mas al terme de Santa Pau, la Garrotxa,  de la que ens explica l’ Anna Maso Colldecarrera;  Can Jordà. Antiga casa pairal que dóna nom a la famosa fageda. La família Jordà, amb privilegi militar, es va emparentar amb moltes famílies pairals. La pubilla es va casar amb l ‘hereu Masllopart de la Vall de Bas, i així, van fusionar els dos patrimonis. En els anys 70 del segle XX, la finca es va vendre a la Diputació de Girona.




La mare de l’avi, Joan Colldecarrera Jordà, descendia d’aquesta notable família.


Patrimoni Gencat la descrivia així; gran casal de planta rectangular amb teulat a dues aigües amb els vessants decantats vers les façanes principals. Disposa de planta baixa i dos pisos superiors, amb diferents èpoques de construcció. S'utilitzaren carreus ben tallats en els angles i obertures i carreu petit i pedra volcànica pels murs.

       

 


L’Olga Sacrest i Roca,  la retratava l’any 1985. Vista de l'edifici


La planta baixa era destinada a cellers i quadres pel bestiar. El primer pis a habitatge amb escala interior. És remarcable la galeria de la façana sud-oest. El segon pis, amb escala independent exterior, també era destinat a habitatge. En aquest mas hi varen arribar a viure dues grans famílies.

 

Llindes

 

-porta principal: 16 IHS 0 35

 

-porta accés segon pis: JUAN /JURDA + 1892

 

A la fageda no hi havia cap esglesiola ni cap oratori, per tant a Can Jordà hi havia una fornícula de marcades línies barroques, amb una gran curculla, situada al gran menjador del casal. Va ser feta amb guix i pintada al damunt de color gris imitant el marbre.

 

 

Can Jordà conserva, repartides entre la planta baixa i el primer pis, diverses piques remarcables. Algunes d'elles són de pedra (n'hi ha de rectangulars i d'altres de quadrades) que servien per rentar els plats i altres tasques de la cuina; són igualment remarcables les piques de ceràmica grisa utilitzades per deixar la roba en remull amb les cendres del foc. Són d'un diàmetre de 75 centímetres  aproximadament i disposen d'un petit forat inferior per buidar l'aigua bruta. Tant unes com les altres han estat mogudes en diverses ocasions per tal de ser robades.


La planta baixa d'aquest mas es va edificar l'any 1635 i es va acabar la primera planta el 1767. Llavors la propietària era Na Teresa Jordà, donant el seu cognom a la fageda que envoltava la seva propietat.


La planta superior es va aixecar a finals del segle passat (1899).


Actualment la Diputació de Girona n'és la propietària, per acord d'aquesta entitat amb el govern militar de la província, el setembre de 1984 la companyia de sapadors del batalló mixt dels enginyers quarts de la mateixa ciutat varen realitzar obres de restauració al mas.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  i confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

dissabte, 17 d’abril de 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JULIÀ DE SOLANELL. MONTFERRER I CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ. VEGUERIA DELS PIRINEUS

La Montse Ramon Solanelles, li envia al Jordi Vila Juncá un enllaç :

 

http://www.pirineustv.cat/2021/04/16/restauracio-de-lesglesia-de-solanell-per-conservar-pintures-romaniques/?fbclid=IwAR09eqqYlvIw2ZGxKp_N4O8hveyxcdYePkONp0vzf3uzUYBQWHW8BoNAPJo


RESTAURACIÓ DE L’ESGLÉSIA DE SOLANELL PER CONSERVAR PINTURES ROMÀNIQUES





La Maria-Lluïsa Ramos i Martínez, escriu a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601cf.xml


El lloc de Solanell apareix esmentat documentalment l’any 941 en una escriptura per la qual Ermeniscle, la seva esposa Quisenda i d’altres, vengueren a Argesend dos canemars situats a la vall de Castellbò, al lloc de Solanu, per la quantitat de tres argenços.


Trenta anys més tard apareix un dels primers esments de l’església de Sant Julià, quan consta per un instrument datat el 971 que els esposos Atrover i Gisclavera vengueren a uns particulars una peça de terra “in valle Castro Leoni, in apendicio Sancti luliani”.


La parròquia de Solanello també figura relacionada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.

 

Al llarg del segle XI són nombroses les cartes de donació efectuades per particulars a favor de Santa Maria de la Seu, i també les escriptures de venda en les quals les terres o altres béns immobles venuts o donats es trobaven situats al terme de Sancto luliano in vila Solanelo (1002, 1003, 1039, 1041). A més dels mencionats instruments se’n consigna encara un altre pel qual el comte Ermengol II d’Urgell i la seva esposa Constança, juntament amb el vescomte Guillem i el seu fill Miró, feren donació a Oliba Isarn d’unes terres i cases al terme parroquial de Sant Julià de Solanell.

 

A la darreria del segle XIV, en les relacions de l’impost de la dècima recol·lectada a la diòcesi d’Urgell l’any 1391, consta que el capellà de l’església de Solanell hi va contribuir amb la quantitat de quinze sous.

 

La vila de Solanell pertangué durant l’edat mitjana, i encara més tardanament, a la jurisdicció territorial dels vescomtes de Castellbò i als seus descendents.

        

 A. Moras, Antonio Moras Navarro, q.e.p.d., fotògraf de Patrimoni, llicenciaten història medieval la retratava l’any 1986 






Jordi contijoch Boada retratava el interior.




Quan al topònim el diccionari català valencià balear, ens diu; etimològicament derivat diminutiu de solà.


Catalunya Cristiana ens proposava la publicació a l’estiu d’aquest any 2021, d’algunes de les esglésies que tenim publicades al coneixercatalunya.blogspot.com 


Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

 

A Catalunya la sanitat pública no està valorant els historials mèdics per veure quina de les vacunes és menys “ perillosa” per a cada ciutadà, el resultat en nombre de morts és força elevat, i l’excusa  “ més en mata la Covid.19” és una més de les grolleries a que en té acostumats  aquest sistema pervers.


 


 

Ah!, estem al costat dels que defensen les Vegueries, i de qualsevol iniciativa que permeti retornar la vida tant als pirineus, com a d’altres indrets de Catalunya  que pateixen  un sever despoblament, i una vergonyant manca de serveis, la Segarra és una mostra sagnant.



SABEU L’ADVOCACIÓ DE LA CAPELLA DE SANTA MARIA DE A’FARENA A LLAFRANC?. PALAFRUGELL. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA.

  

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies de la   capella de Santa Maria  de la finca a'Farena de Llafranc, al terme de Palafrguell a la comarca de l’Empordà jussà, o l’Empordanet, com li agradava anomenar-la al  Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981).












  Demanaré la concreta advocació  de la Marededéu al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya  ( Arxiu Gavín)


La capella va ser construïda l'any 1962 segons recorda la senyora Maria Assumpció  Sanllehí Castellá ,  i es  va inaugurar amb la seva comunió,  tal i com es veu gravat a la columna de l'entrada de la capella.







Amb la col·laboració – que agraïm infinitament - de l’ Arxiu Municipal de Palafrugell, i del Servei de Gestió Documental i Arxiu, el Joan Dalmau Juscafressa, tenia coneixement de :


En data 10 d'octubre de 1955 es concedeix permís d'obres particulars per a la construcció d'un edifici a Francisco Sanllehí Comerma (no s'inclou la capella)


En data 9 d'octubre de 1961 es concedeix permís d'obres particulars per a la construcció d'una capella a Llafranc a nom de Francisco Sanllehí Comerma  ( 1918 + Barcelona, 13 d’agost de 1999)  No consta a quina advocacions mariana està dedicada la capella.


Durant l'estiu s’hi feia missa cada dia.


La imatge que está a la paret de l'exterior de la finca  és la Mare de Déu de la Mercè , una advocació de la Mare de Déu originària de Barcelona i lligada a la fundació de l'orde de la Mercè el 1218, es  va posar en data molt posterior a la inauguració de la capella.




 

No en sabia trobar informació a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Palafrugell


Tampoc a :

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=&registre=&adreca=&poblacio=Llafranc


Ni a :

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=&registre=&adreca=&poblacio=palafrugell


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 


 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  afegim la intercessió de Santa Maria de a’Farena  ,  i confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.


Cuideu-vos molt, a Catalunya les víctimes directes de la Covid.19 ja son quasi 20.000, a Madrid superen les 21.693, i les estimacions més benèvoles per al REINO DE ESPAÑA volten els 170.000. Aquest indiscutible “campionat mundial”  no hauria de ser  motiu d’alegria pels Partits de l’Eix del Mal

divendres, 16 d’abril de 2021

SANT DOMÈNEC. L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE PUIGCERDÀ. LA CERDANYA JUSSANA. GIRONA.

  

No sense  entrebancs, la paremiologia no deixa ben parats als aborígens d’aquestes terres, anava posant blanc sobre negre, alguns elements – pocs encara -  de Patrimoni Històric de Puigcerdà.


De l'església de Sant Domènec,  actualment parroquial de Puigcerdà i  Arxiprestat de la Cerdanya jussana,  llegia que és un edifici del segle XV,  que ha sofert diverses transformacions al llarg dels anys.



Fotografia.  Jordi Contijoch Boada. 2010


 Consta d'una nau central amb quatre capelles a cada costat, presbiteri i, als peus, cor d'obra. La coberta a dues vessants està constituïda per arcs de diafragma apuntats i revestida interiorment per unes peces ceràmiques ornamentades entrebigats.




 Fotografia.  Jordi Contijoch Boada. 2009


Es conserva en bon estat la portada gòtica del segle XV de pedra i marbre.

 

Són interessants els vitralls de les capelles laterals i sota cor, així com diverses pintures murals i retaules.

 

Al seu interior es pot contemplar un grup escultòric de la Sagrada Família, del segle XX, i una imatge de la Immaculada que forma part d'un retaule neogòtic.

 

Trobem també a la capella del convent pintures murals de Sant Pere Màrtir del segle XIV (1330-1340) d'estil franco-gòtic atribuït a Guillem de Manresa, pintures murals amb escenes de la Predicació del segle XIV (1330-1340) del mateix estil i autor, pintures murals del Calvari (profecia de Simeó) del segle XIV (1362) també de Guillem de Manresa.


A l'altar major trobem pintures murals de Sant Domènech del segle XX.

 

L'església de Sant Domènec formava part de l'antic convent de predicadors que s'havien establert a Puigcerdà a finals del segle XIII.


La construcció de l'església actual data del segle XV, ja que la primitiva fou destruïda per un terratrèmol.


Posteriorment i com a conseqüència de la desamortització de Juan de Dios Álvarez Méndez/ Juan Álvarez Mendizábal (Cadis, 1790 – Madrid, 1853) de 1835, el recinte conventual fou destinat a diverses activitats militars i civils.


http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Puigcerd%C3%A0&page=1&pos=7


http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/12/convent-de-sant-domenec-caserna-i.html


https://www.raco.cat/index.php/Querol/article/view/355729/447705


L'any 1939 i com a conseqüència de la desaparició de la parroquial de Santa Maria de Puigcerdà , l'església de Sant Domènec fou convertida en parròquia i en Arxiprestat de la Cerdanya.


 Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992) i Maria Lluïsa Ramos i Martínez, s’esplaien amb la desapareguda església de Santa Maria de Puigcerdà:




https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0704401aq.xml

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/7777/rec/15

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/7836/rec/10

Puigcerdà sembla tenir “ la ma trencada “ en matèria de desfer-se dels edificis religiosos,  vegeu  una imatge de l'església dels Dolors , ubicada on ara conflueixen el carrer Espanya i la plaça dl Santa Maria.




https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/01/dolors-de-la-mare-de-deu-en-castella.html


Cuideu-vos, els nascuts a Puigcerdà ja sabeu que “tot s'acaba a la vall d'en Lleres. Pels forans la frase feta, fa referència  al cementiri de Puigcerdà, situat a la zona coneguda com a vall d'en Lleres.

dijous, 15 d’abril de 2021

LA VILLA MARIA LLUÏSA I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A LA MAREDEDEU DE LA MERCÈ. BOSCOS DE VALLS. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

  

Espero tenir ocasió de visitar, quan les restriccions a la llibertat ambulatòria imposades per les autoritats per evitar mes contagis de la Covid.19 ho permetin, la    Villa Maria  Lluïsa, a Boscos de Vall, al terme de la capital de la comarca del Camp sobirà de Tarragona, de la que Patrimoni Gencat explica que és  una construcció de tres plantes, datada a l'any 1896, ja que al dentell de la porta principal hi ha la llegenda "MDCCCXCVI", de la mateixa manera que per sota de la cornisa hi trobem el rètol de Villa Maria Luisa.

 





Fotografies. Masoveria Ferre

 S'accedeix a l'habitatge mitjançant vuit esgraons, que ens porten a una plataforma sota la terrassa-balcó del primer pis, com si fos un porxo.


 Als laterals hi ja sengles finestres enreixades.


 Al primer pis hi ha una porta balconera que dóna pas a la terrassa ja esmentada, de forma rectangular, que té dues pilastres de pedra i una barana forjada de ferro.


A la segona planta hi ha quatre finestres, dues en la part central, una mica estretes i les altres dues als laterals.


A la cornisa hi ja adossat un canal de recollida de aigües pluvials.


 La coberta té diverses vessants i està feta de ceràmica.

 

En les fatxades laterals hi ja dues obertures per planta i en cadascun dels costats.


L'edificació està envoltada per un jardí que té certa vegetació arbrada.


La fotografia del Josep Maria Buqueras Bach, datada l’any 1992 que figura ala fitxa de Patrimoni Gencat, diria que no es correspon a la Villa Maria Luisa.


 A l'exterior hi ha la la capella advocada a la marededéu de la Mercè .




Fotografies. Masoveria Ferre


 La porta d'entrada de fusta, té un arc de mig punt que ens marca a més dos arcs concèntrics.


Hi ha una petita rosella i dos pilars d'obra vista en els quatre vèrtexs.


Llegia que en els dies foscos que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, va ser cremada.



Esperonem a la ciutadania , a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  afegim la intercessió de la marededéu de la Mercè davant la Altíssim  ,  i confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.