IN MALA MEMORIA. LA LLOTJA FUNERÀRIA DE LA PLAÇA SANT DOMÉNEC. LA GIRONA FEIXISTA

 

La llotja funerària de la plaça de Sant Domènec a Girona va ser un monument franquista en homenatge als "caídos".

https://www.pedresdegirona.com/separata_llotja_funeraria.htm

Dissenyat per l'arquitecte Francisco Pons-Sorolla Arnau (Madrid, 17 de febrer de 1917 + 5 de març de 2011) amb el suport de la Dirección General de Arquitectura, es va construir a partir de febrer de 1970 per un cost de 10 milions de pessetes, enderrocant l'escalinata històrica prèvia.

https://www.pedresdegirona.com/separata_sant_domenec.htm

    El projecte malgrat la data volia ser - i ho va aconseguir - una forma més de dessolar la terra catalana. 

Molt impopular entre els gironins, va ser finalment enderrocat l'agost de 1980 amb l'arribada del que ens pensàvem seria la Democràcia.  

Que sant Domènec elevi a l'Altíssim ,  la pregària els gironins i dels catalans per assolir la llibertat nacional de Catalunya.

Senyor, eradica  el " virus de Castilla"  la malèfica aportació d'aquest dissortat reialme a la resta del món.  

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

SANT VICENÇ. ADONS. EL PONT DE SUERT. LA RIBAGORÇA SOBIRANA. LLIEDA. CATALUNYA

 La Gemma Capdevila Ribes em feia arribar unes fotografies de Sant Vicenç d'Adons, que havia arribat a tenir permanentment tres capellans, quan exercia com a parroquial d ela contrada.

L'església tenia un notable sagrari de fusta daurada que es conserva al Museu Diocesà de Lleida, Sant Vicenç d'Adons pertany al bisbat de Lleida, pel fet d'haver pertangut, a l'Edat Mitjana, al bisbat de Roda de Ribagorça.

Malgrat que està documentada des d'època romànica, l'actual temple no conserva res del primitiu edifici medieval.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/16122

Pascual Madoz inclou en el seu Diccionario geográfico... del 1845[2] un article sobre Adons y Abella de Adons. Hi diu que és una localitat dividida en dues caseries, distant una de l'altra un quart d'hora, i separades per un profund barranc. A l'est, hi ha la caseria d'Adons, amb 16 cases, i a l'oest, sobre una roca, el d'Abella d'Adons, amb tan sols 5 cases. Tots els edificis, més que cases, són miserables chozas (barraques) d'una sola planta. Els dos nuclis estan ben ventilats, i els seus habitants no pateixen malalties particulars. A l'oest, arrecerant les dues poblacions s'alça una serra molt alta. Cada nucli té la seva església: Adons, la de sant Vicenç, és la parroquial, i Abella d'Adons té la sufragània, dedicada a santa Eulàlia. En el terme hi ha una ermita dedicada a sant Roc. Una font d'aigua abundant en proporciona als dos nuclis. Més a l'est d'Adons hi ha, encara, dues cases anomenades la Beguda d'Adons.

El terreny és pedregós, ple de roques i penya-segats, amb poca terra, i de mala qualitat. Se'n conrea tan sols una quinzena part, que dóna 3 a 1 per llavor. El sistema és de rompuda de bosc, per abandonat els conreus al cap d'alguns anys. Només es llauren sempre les més properes als pobles, i els horts de regadiu, que es reguen amb el sobrant de les fonts. Tenien molt de bosc, però l'accidentat del terreny el feia molt difícil d'explotar. S'hi produïa sègol, blat, ordi, patates, llegums, i hi havia ovelles, cabres i poc bestiar boví.

Que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, és cosa sabuda, tant com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals. Ens calen més persones com la Gemma Capdevila Ribes per evitar-ho fins on sigui possible.

Joan Coromines i Vigneaux ( Barcelona , 21 març de 1905 - Pineda de Mar , Barcelona , gener 2 de 1997 ), defensa pel topònim Adons una procedència iberica que donaria el significat ‘ l’espai del port’ que faria també referència als plans de LLevata.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email   castellardiari@gmail.com coneixercatalunyagmail.com

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com 

La Ribagorça  sobirana és una de les comarques amb menor població de Catalunya. A continuació, es detallen els aspectes clau sobre la seva demografia i la situació de la llengua catalana al territori segons les dades recents de l'Idescat.

Població total: 4.051 habitants (dades oficials per al 2025).

Densitat: 9,5 hab/km² (una de les densitats més baixes de Catalunya reflectint el seu caràcter pirinenc).

Superfície  427 km².  El Pallars jussà té 1.343,1 km²  

Estructura territorial: La població es concentra en tres municipis únics:

El Pont de Suert (capital comarcal): 2.425 habitants.

La Vall de Boí: 1.129 habitants .

Vilaller: 497 habitants

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard. 

 Que sant Vicenç  i      Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  pontarrins ,  santfeliuencs ,  noguerencs ,  fontcobertins , urgellencs ,  algerrians, montclarencs ,  figuerencs ,  ,  ,  pallaresos , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders , usuaris de rodalies de Catalunya, usuaris de la xarxa viaria de Catalunya , andalusos afectats pels aiguats, andaluses afectades per l'absència de cribratge, andalusos victimes de la incúria en els incendis de l'estiu de 2026 ...     i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

Senyor, eradica el " virus de Castilla"  que és l'única i malèfica aportació del REINO DE ESPAÑA al món. 

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

ERMITA DE SANT JOSEP. BOT. LA TERRA NOBLE. TARRAGONA

 

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/11696

L'ermita de Sant Josep està situada a dalt d'un turó a uns 293 metres d'altitud, al sud-est del nucli urbà de Bot. Es troba en una talaia natural privilegiada al peu del riu Canaletes i envoltada per formacions rocoses imponents com la Plana, la Migdia i l'Agulla de Bot. Molt a prop de l'ermita s'ubica també el conegut Forat de la Donzella, un brollador natural d'aigua entre roques adaptat com a zona de pícnic

Llegia ; Ermita de planta en creu llatina, als dos primers trams hi ha parets de menys alçada i les bigues de fust recolzades sobre els arcs. El tercer tram es troba amb el transsepte i es cobreix amb una cúpula i un cimbori octogonal.

 A la façana principal hi a l'eix de la nau i s'hi obre una portalada de mig punt adovellada. A sobre d'ella hi ha una finestra de carreu, de mig punt, molt gran. La façana està coronada per una espadanya. Hi ha un cos lateral afegit que fa de sagristia. Antigament havia estat de pedra vista; de fa dècades es troba emblanquinada. Destaca pels carreus a la vista de les cantonades de l'absis.

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com 

 Quan preparava aquesta publicació, Catalunya mirava de recuperar-se de les pluges d'octubre, que l'Ermessenda de la Valrà, explicaria tot dient " De la pols del passat tenim avui el camí enfangat"

La victòria del sediciosos feixistes provocava la interrupció del   Pla d’obres públiques de la Generalitat de 1935 (el primer pla integral a Catalunya).  El franquisme va imposar plans estatals (1939–1944) centrats en la xarxa radial i prioritats polítiques, no en les necessitats locals catalanes. Item més bona part dels tècnics feixistes no tenien la formació necessària, si però la  "qualificació"  que els atorgaven com a boti de Guerra.  

S'imposava un model de creixement no planificat: tant sota el franquisme com sota la democràcia, en aquest període el creixement demogràfic i urbà ha superat la capacitat de planificació i inversió en infraestructures resilients (drenatge, transports, habitatge digne).

El boom migratori i industrial dels 50–60 va generar barris i polígons sense serveis adequats (clavegueram, drenatge, transports), especialment al Vallès i l’àrea metropolitana

No ajudava la fragmentació competencial ni la  responsabilitat difusa: la divisió entre competències estatals, autonòmiques i locals ha generat inèrcies, retards i excuses mútues, especialment en infraestructures estratègiques (ferrocarril, ports, eixos viaris).

Sense planificació integral, inversió sostinguda i coordinació institucional, qualsevol fenomen natural o pressió demogràfica es converteix en crisi.

Els catalans, des de 1714 maldem per recuperar la  llibertat nacional, i no ens cansem de pregar, Senyor; allibera el teu poble!!!.  , allibera'l del "virus de Castilla", i de l'església herètica NAZIONAL que calla - i atorga -  davant d'aquesta onada d'incendis a l'estiu i d'inundacions a la tardor  - EL QUE PUEDA HACER QUE HAGA -   assola el país i ha provocat  ja 16 victimes i un desaparegut.  

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.

Senyor, font de tota justícia i veritat,

deslliura’ns de la pesta de la corrupció

que corroeix les consciències i enfosqueix la societat.

Que no quedin sense càstig

els jutges i magistrats que perverteixen la llei,

els fiscals que miren cap a una altra banda,

els policies que obliden el seu deure,

els narcotraficants que enverinen els carrers,

els polítics que traeixen la confiança del poble,

i qualsevol funcionari que incompleixi les seves obligacions

posant l’interès propi per damunt del bé comú.

Senyor, que cap malvat quedi sense càstig

Amén !

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL. MOROR. SANT ESTEVE DE LA SARGA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

 

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/11/esglesia-de-sant-miquel-de-moror-sant.html

La Pepi Riba publica una fotografia del interior de l’església de Sant Miquel, al poble de Moror, agregat avui al terme de Sant Esteve de la Sarga, a la comarca del Pallars jussà.

Patrimoni Gencat en fa segant descripció; edifici unit a les cases de la vila; ha estat molt transformat, tot i que forma part d'un conjunt medieval de gran interès. És una església d'una nau amb un absis semicircular i cripta. Al capdamunt hi ha un campanar d'espadanya.

La coberta és de volta de canó, reforçada per tres arcs torals, que arrenquen de sengles pilastres. Els espais de mur entre les pilastres han estat oberts per posar-hi capelles.

La porta és al mur sud, i te forma d'arc de mig punt amb un arc de degradació llis i sense ornaments. Al costat hi ha una altra porta. El campanar és situat sobre l'absis.

La cripta és sota l'absis i conserva restes de pintures murals. Ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Al absis sota el ràfec , hi ha una decoració que combina la pedra amb un forat buit, jugant amb el clarobscur. El parament indica que l'església s'emmarca en el corrent fidel a la tradició constructiva. Els murs, altíssims, indiquen una funció defensiva. Els carreus són petits i ben escairats, disposats regularment.

l'any 1083 Rodlà donava al monestir de Santa Maria de Gerri el seu alou de Moror.

L'església pertanyia a la pabordia de Mur. Se'n coneixen esments del 1279, 1391 i 1526.

Actualment depèn de l'església de Tremp.

El Princep de les Milícies Celestials, sembla que no ha pogut vèncer al dimoni de l’estultícia i la corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA, que liberalment despoblaven aquesta població, la comarca i el Pirineu català.

 Que l'arcàngel Sant Miquel , elevi  a l' Altíssim, la pregària dels pallaresos  i dels catalans per assolir la llibertat nacional de Catalunya , perquè eradiqui el virus de Castilla" , única aportació d'aquest menyspreable Reialme al món, i perquè totes les minories, ètniques, lingüístiques , religioses,.., puguin viure en llibertat i dignitat. 

Que Sant Joan Evangelista, excels Patró dels Notaris, elevi al Senyor la seva colera per l'acció criminal,  del Notari Indigne , i que ho faci també sant Cristofol/ Menna per l'acció criminal del mal nascut. , ambos embruten la reputació dels col·lectius als que pertanyen

Us deixo una pregunta, Catalunya és una nació?. 

DE L’ESGLÉSIA DEL SAGRAT COR A LA PARRÒQUIA DE SANT FRANCESC DE SALES. BARCELONA

 

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/40468

Llegia  que l'ordre salesià s'instal·là per primer cop a Barcelona el 23 d'octubre de 1874, quan una comunitat de monges de la Visitació s'instal·là en una torre de Gràcia. Poc temps després, el 8 de juliol de 1876, la comunitat adquirí uns terrenys situats en una parcel·la preferent al nou barri de l'Eixample per tal de construir-hi un gran convent.

La primera pedra d'aquest conjunt conventual, dissenyat per l'arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906)  , es col·locà el 28 de març de 1877, i el 6 de setembre de 1878 la comunitat ja s'havia instal·lat a les noves dependències. Tanmateix, la construcció de l'església fou més tardana i no s'inicià fins el 18 de maig de 1882, el mateix any en què el seu autor, Joan Martorell, també havia signat el projecte per la façana principal de la Catedral de Barcelona. Si la primera pedra havia estat col·locada pel Bisbe Urquinaona, el temple va ser consagrat sota l'advocació del Sagrat Cor de Jesús el 26 d'abril de 1885, amb la presència del Bisbe Català i dels bisbes de Lleida i de l'Urgell.

En la construcció d'aquest temple hi participaren el mestre d'obres Pere Bassegoda i Mateu, que comptà amb la col·laboració de Pau Boronay en la fusteria, de Lluís Ferreri en la talla de pedra, de Joan Oñós en la serralleria, de Fills de Ramon Amigó en la vitralleria, d'Andreu Campós en la pintura, de Tomàs Mercader en els daurats, de Joan Flotats i Josep Puiggener en l'escultura, d'Enric Monserdà, Pere Borrell i Josep Mirabent en la decoració de l'absis i de Luigi Pellarin i Mario Maragliano en els mosaics de l'interior.

Segons l'arquitecte Joan Bassegoda, no es descarta la col·laboració del jove Antoni Gaudí en aquest projecte, ja que en aquella època era deixeble i ajudant de Joan Martorell.

Durant els fets de la Setmana Tràgica, el convent i l'església foren malmesos.

Al juliol de 1936 l'església fou novament assaltada, donant lloc a la famosa exposició de mòmies de monges al Passeig de Sant Joan, recollida pel cèlebre fotògraf Josep Brangulí.

L'any 1942, els Germans Maristes adquiriren l'antic conjunt conventual per tal de convertir-lo en escola, fet que donà lloc a nombroses reformes entre 1943 i 1960. Es van transformar els seus espais interiors i es convertí el claustre en pati d'esbarjo. També es feren importants obres a l'església, que es dotà d'un nou altar i passà a tenir tres naus per mitjà de la perforació de les capelles laterals. El 9 d'octubre de 1945, el bisbe Modrego convertí l'antiga església conventual en una nova parròquia sota l'advocació de Sant Francesc de Sales, que començà a funcionar el 16 de gener de 1949.

L'any 1960 l'arquitecte Miquel Brullet i Monmany  (Mataró, 27 de novembre de 1904-5 de desembre de 1988)  construí una piscina i un gimnàs.

A partir de 1967, l'arquitecte Miquel Ponsetí Vives (Felanitx, Mallorca, 30 de gener de 1920 - Barcelona, 18 de gener de 2009). va realitzar els locals administratius, la biblioteca, el laboratori i l'aula de música.

Quan preparava aquesta publicació, Catalunya mirava de recuperar-se de les pluges d'octubre, que l'Ermessenda de la Valrà, explicaria tot dient " De la pols del passat tenim avui el camí enfangat"

La victòria del sediciosos feixistes provocava la interrupció del   Pla d’obres públiques de la Generalitat de 1935 (el primer pla integral a Catalunya).  El franquisme va imposar plans estatals (1939–1944) centrats en la xarxa radial i prioritats polítiques, no en les necessitats locals catalanes. Item més bona part dels tècnics feixistes no tenien la formació necessària, si però la  "qualificació"  que els atorgaven com a boti de Guerra.  

S'imposava un model de creixement no planificat: tant sota el franquisme com sota la democràcia, en aquest període el creixement demogràfic i urbà ha superat la capacitat de planificació i inversió en infraestructures resilients (drenatge, transports, habitatge digne).

El boom migratori i industrial dels 50–60 va generar barris i polígons sense serveis adequats (clavegueram, drenatge, transports), especialment al Vallès i l’àrea metropolitana

No ajudava la fragmentació competencial ni la  responsabilitat difusa: la divisió entre competències estatals, autonòmiques i locals ha generat inèrcies, retards i excuses mútues, especialment en infraestructures estratègiques (ferrocarril, ports, eixos viaris).

Sense planificació integral, inversió sostinguda i coordinació institucional, qualsevol fenomen natural o pressió demogràfica es converteix en crisi.

Els catalans, des de 1714 maldem per recuperar la  llibertat nacional, i no ens cansem de pregar, Senyor; allibera el teu poble!!!.  , allibera'l del "virus de Castilla", i de l'església herètica NAZIONAL que calla - i atorga -  davant d'aquesta onada d'incendis a l'estiu i d'inundacions a la tardor  - EL QUE PUEDA HACER QUE HAGA -  que assola el país i ha provocat  ja 16 victimes i un desaparegut.  

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.

Senyor, font de tota justícia i veritat,

deslliura’ns de la pesta de la corrupció

que corroeix les consciències i enfosqueix la societat.

Que no quedin sense càstig

els jutges i magistrats que perverteixen la llei,

els fiscals que miren cap a una altra banda,

els policies que obliden el seu deure,

els narcotraficants que enverinen els carrers,

els polítics que traeixen la confiança del poble,

i qualsevol funcionari que incompleixi les seves obligacions

posant l’interès propi per damunt del bé comú.

Senyor, que cap malvat quedi sense càstig

Amén !

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern 

D’ESCORXADOR A RECTORAT DE LA UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI. TARRAGONA

Llegia que l'any 1892 es va iniciar el projecte de l’edifici de l’escorxador de Tarragona , l'obra  però – Tarragona és Catalunya -  no acaba fins a l'any 1902.

El nou edifici, construït sobre el primer cementiri cristià de Tarragona, va ser dissenyat per Josep Maria Pujol i de Barberà (Tarragona, 18 d'abril de 1871 – 30 de novembre de 1949), a partir del model dels escorxadors de Saragossa i de Madrid, disposats en forma longitudinal.

La manca de ventilació era un dels problemes principals de l'escorxador, així com el precari sistema d'evacuació de les aigües brutes a causa de la manca de cabdal. És per això que no es podia garantir la salubritat de la població en aquesta zona.

 Entre els anys 1977 i 1978 es van fer obres de millora i des del 1992 és la seu del Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili.

Xavier Romaní i Bové és un reconegut arquitecte i urbanista català amb una trajectòria profundament vinculada a la ciutat de Tarragona. La seva activitat professional destaca per la redacció de plans de reforma urbana, la rehabilitació de patrimoni històric i la projecció d'equipaments públics i universitaris. 

L'any 1982, conjuntament amb el prestigiós arquitecte Lluís Cantallops i Valeri (Barcelona, 1934) ,va redactar l'Avanç del Pla Especial de Reforma Interior (PERI) del centre de Tarragona.

IN MEMORIAM. DE LA “PLAÇA” AL MERCAT MUNICIPAL DE SANT ADRIÀ DEL BESÓS

 

El mercat Municipal de Sant Adrià del Besòs (també anomenat "la Plaça"), ocupava una quadricula completa dins del teixit urbà, i estava  situat entre l'Avinguda Catalunya, el carrer Josep Royo, el carrer Bogarell i la plaça del mercat.

L'edifici va ser projectat l'any 1926 i per l'arquitecte municipal ,   Joan Maymó i Cabanellas (Barcelona, 1871 - Barcelona, 1939), es va inaugurar el 1928.

L'any 1936 es va construir un subterrani on es van instal·lar tres cambres frigorífiques.

 L'any 1948 es planteja la primera ampliació que va consistir en un cobert rectangular destinat a la venda de fruites i verdures. Ens gradarà tenir noticia de l’auxtor a l’email castellardiari@gmail.com

En el mateix lloc  s’ha  construït un edifici de nova planta destinat al mercat municipal i aparcaments subterranis, ens agradarà tenir noticia de l’autor a l’email castellardiari@gmail. com

Consten al cens de  1920 Sant Adrià del Besós 1073 ànimes, la crida de Severiano Martínez Anido (Ferrol, 21 de mayo de 1862-Valladolid, 24 de diciembre de 1938) farà que augmentin fins als 10227 al cens de 1950 - quan es retiraven les targetes de racionament - i es tancava l'any 2025 amb 39323 habitants de dret, als que s'han d'afegir els · il·legals que podrien ser no menys d'un 10%

Atado, y bien atado.