CAN CASADES I LES SEVES SEQUOIES. FOGARS DE MONTCLÚS. EL MONTSENY SOBIRÀ

  

Llegia de Can Casades al terme de Fogars de Montclús; La casa va ser construïda a principis segle XX com a segona residència de Ramon Montaner i Vila (1832-1921), primer Comte de la vall de Canet, vidu de  Florentina  Malató  i  Surinyach, que havia mort el  4  de  desembre  de  1900.

https://raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer/article/view/76056/103643

La seva construcció es relaciona al desenvolupament que la vall de Santa Fe va tenir en aquells moments. 

L'any 1906 Ramon Muntaner  Vila , va comprar la Vall per a poder edificar un hotel a tocar de l'ermita i va haver d'obrir la nova carretera per tal d'evitar el pas tradicional pel coll de Santa Helena.

La nova carretera va possibilitar la intensificació de l'explotació forestal de la zona amb la instal·lació de la serradora de Passavets.

Ramon Muntaner Vila,  també va haver de construir el pantà per obtenir energia elèctrica i va fer pujar la línia telefònica.

Això va produir la transformació del paisatge i de les formes tradicionals de vida local de la vall de Santa Fe.

L'any 1987, quan va ser adquirida per la Diputació de Barcelona,  a Ramon de Capmany i Udaeta, III comte del Valle de Canet,  va ser restaurada i reformada completament.

Quan a l’autoria de l’edifici, atesa la relació familiar amb l’arquitecte, Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 30 de desembre de 1849 – 27 de desembre de 1923), que ja havia treballat per a ell en la construcció del Balneari Roqueta a Tona,  i en la reconstrucció i redecoració – amb materials procedents del Santuari del Tallat - al gust neomedieval i modernista, de l'antiga casa fortificada de Canet de Mar propietat de la família,   que Ramon Muntaner Vila havia heretat,  i que ell va rebatejar amb el nom de castell de Santa Florentina en honor de la seva esposa, Florentina Malató i Surinyach.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/11/santuari-de-nostra-senyora-del-tallat.html

Fins que algú pugui acreditar-ne l’autoria per un altre arquitecte, pensem que és obra de Lluís Domènech i Montaner.

El dijous 17.06.2021 quan visitàvem el Pere Albert Carreno, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés  l’indret,  plovia, això feia més difícil – si això és possible – retratar les tres sequoies (originàriament van ser quatre, però una va morir per l’impacte d’un llamp) que creixen al jardí, visibles de forma inconfusible des de la carretera BV-5414.

L'arribada al Montseny d’exemplars de les  grans coníferes exòtiques s'inicia a la primera meitat de segle XIX, amb la coneguda com masia de Ca l'Herbolari de Viladrau, el gran boom però,  esdevindrà  poques dècades després,  i d'això són encara testimoni els vells exemplars que encara es poden observar a Can Sors (Seva), el Noguer (Viladrau), el Roquer (Arbúcies) i Masjoan (Espinelves), entre d'altres finques. Al marge de l'innegable valor estètic, també es plantaven sequoies, avets de Douglas i altres espècies de gran creixement, fonamentalment d'Amèrica de Nord, per estudiar les seves possibilitats com arbres fusters al Montseny.

ESGLÉSIA NOVA DE SANT SERNI D’AGUILAR. BASELLA. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS.

  

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

En aquesta ocasió publica una fotografia de Sant Serni d'Aguilar de Bassella, reproduïm del Inventari del Patrimoni Arquitectònic: 

http://bassella.ddl.net/fotos/bassella//AV_%20POUM%202012/POUM-Bassella_Inventari%20patrimoni.pdf

Construcció contemporània que substitueix l'església parroquial del poble d'Aguilar, enderrocada en ser destruït el poble per la CHE.

És de planta irregular, amb dues portes i un campanar de cadireta sobre la façana oest.

S'hi han recuperat alguns elements arquitectònics de l'església vella.

https://www.segre.com/noticies/lectura/seccions/enlla/2019/01/27/ermites_altra_riba_66757_2616.html

 

La nova església , advocada a Sant Serni,   ha sigut construïda combinant elements arquitectònics neoromànics i avantguardistes, enmig d’una zona enjardinada que comprèn una casa de colònies i un mirador amb barana de fusta sobre la superfície de l’embassament veí.

De l’edifici religiós en destaquen, per fora, una espadanya lateral, un rosetó que enclou el dibuix d’un colom envoltat de flors i un espectacular voladís triangular sobresortint de la façana.

A través de dues finestres a la porta, si el petit temple no és obert, es poden veure els vitralls llampants de l’interior que representen poms de flors de colors vius.

No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

 

 

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

ESGLÉSIA “VELLA” DE SANT VALENTÍ DE LES CABANYES. EL PENEDÈS SOBIRÀ

  

L’Antoni Calvo Uribe, visitava  les Cabanyes i l’església “vella” de Sant Valentí , situada a 2, 5 quilometres  de Vilafranca del Penedès,  per la carretera de Guardiola de Font-rubí.

A l’entrada de les Cabanyes cal agafar un camí a la dreta que en uns 500 metres arriba al cementiri i a l’església

 

https://el3devuit.cat/2020/02/05/72821/actualitat/actualitat-alt-penedes/les-cabanyes%E2%80%8E/ja-es-pot-visitar-linterior-de-lesglesia-de-sant-valenti-de-les-cabanyes/

 

PATRIMONI GENCAT  en  diu ; l'església de Sant Valentí de les Cabanyes és una edificació d'origen romànic, assentada sobre les restes d'una vil·la romana, amb el cementiri adossat al costat sud i construccions al costat de ponent, voltada de vinyes. L'edifici primitiu era d'una nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, i absis semicircular, posteriorment s'hi afegiren les capelles laterals i la sagristia. La porta de la façana de migdia té arc de mig punt i imposta motllurada. Observàrem uns extraordinaris carreus a les capelles barroques. El campanar d'espadanya de ponent és refet en la part superior.

 

Conserva pintures murals d'època romànica.

Fou comanda de l'orde de l'Hospital, i una de les primeres cases de l'orde a Catalunya. Tingué Comanadors propis del 1162 al 1798. L'hospital de Sant Valentí del terme del Castell d'Olèrdola ja existia l'any 1135. La importància creixent de Vilafranca del Penedès féu desplaçar aviat els comanadors i també s'hi traslladaren l'hospital i la preceptoria; aleshores la casa de Les Cabanyes restà com a simple propietat.

https://blocs.mesvilaweb.cat/elbarrinaire/sant-valenti-de-les-cabanyes/

https://www.monestirs.cat/monst/altpe/ap02caba.htm

Podeu ampliar aquesta informació amb la lectura de l’excel·lent treball de ANNA CASTELLANO I TRESSERRA , i el JOAN SALVADÓ I MONTURIOL, publicat per  Servei del Patrimoni Arquitectonic. Diputació de Barcelona “

LA DOCUMENTACIÓ HISTORICA SOBRE L'ESGLÉSIA DE SANT VALENTÍ DE LES CABANYES

I, a l’entrada  de l’Enciclopèdia del Romànic,  que escrivien  el  Joan Cruanyes i Ràfols , el  Llibert Claver i Salvat , el  Joan-Albert Adell i Gisbert , el  Salvador Llorach i Santis ,  l’Albert López i Mullor i la  Maria Gràcia Salvà i Picó:

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1909601.xml

Ah!, feu com l’Antoni Calvo Uribe, i visiteu  les Cabanyes, a la comarca del Penedès sobirà.

HOTEL BOFILL. VILADRAU. OSONA. GIRONA

M’aturava a retratar l’Hotel Bofill de camí a la capella de la Marededéu de la Pietat a Viladrau, la  població forma part de la comarca d’Osona , i la seva església parroquial advocada a Sant Martí de Tours, depèn del Bisbat de Vic, administrativament  però,  pertanyi a la província de Girona

L’edifici de l’hotel fou projectat l’any 1899 per l’arquitecte , Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956), amb arrels familiars a Castellar del Vallès per part de la seva  mare , Teresa Cadafalch i Bogunyà

La descripció a la fitxa del C.O.A.C és quasi telegràfica;  edifici de nova planta recolzat en un desnivell del terreny. Façana al carrer amb planta baixa i tres pisos; per la part posterior queden definits els dos soterranis  existents. Composició simètrica de la façana. Torre a la part central coberta a quatre aigües. Murs de mamposteria de pedra amb jambes i dintells de les obertures a obra vista. Recursos estilístics propis del modernisme.

Només l’hotel Bofill i l’edifici de l’Ajuntament i escoles, apareixen a labase de dades del C.O.A.C, està del tot clar, que aquesta anomalia demana una immediata correcció, oi?.

A qui correspongui.

ESGLÉSIA PARROQUIAL D'ARISTOT, ADVOCADA A L’APÒSTOL SANT ANDREU. EL PONT DE BAR. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

En aquesta ocasió , m’enviava fotografies l’església parroquial d’Aristot, advocada a l’apòstol Sant Andreu.

 

 

Aristot (Arestothe),  és avui una entitat de població del terme municipal del Pont de Bar,  que fou municipi independent fins a l'any 1970 quan s'agregà a Toloriu, com a precursor de l'actual municipi del Pont de Bar.

El poble se situa al cim d'un turó que domina la vall del riu Segre.

Quan al topònim el diccionari català valencià balear ens diu;  d’etimologia  incerta. En l'Acta constitució de l’església de la  Seu d’Urgell, apareix escrit Arestote. Segons Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) Est. 86, ve del basc Areiste ote, ‘esbarzer de l'alzinar’.

A.Moras, l’Antonio Moras Navarro, Q.E.P.D, la visitava l’any 1986, i confegia una fitxa informativa d’altíssima qualitat;

L'església de Sant Andreu d'Aristot és un temple d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i capçada a llevant per un absis semicircular, el qual és cobert amb volta de quart d'esfera i s'obre a la nau a través d'un doble plec absidal. Aquesta zona absidal es troba lleugerament sobreelevada amb relació a la resta de la nau, i s'hi accedeix a través d'un graó. En els murs nord i sud, en l'embocadura del primer plec absidal, hi ha dues grans fornícules afrontades i obertes a la nau amb arcs de mig punt. Als peus de la nau hi ha un cor de fusta en alt.

 

El repicat recent de l'interior de la nau -del qual només se n'ha salvat la volta de canó, que conserva el seu revestiment de guix- permet apreciar que el parament de l'església presenta dos nivells diferents: en un nivell inferior hi ha un parament totalment irregular, amb presència de grans cantals de roca pràcticament sense desbastar, i al nivell superior hi ha un parament de carreuons perfectament desbastats i fent filades regulars. 

 

A l'absis s'obren dues finestres, una centrada a l'eix de simetria del temple i una altra oberta cap al sud. La primera és de llinda rectangular, d'un sol biaix i amb arc de descàrrega, i la segona de doble esqueixada. Sobre el mur de migdia hi ha dues finestres més de doble esqueixada, una més o menys centrada a la façana i l'altra a la cantonada sud-oest, que són decorades exteriorment amb estuc, decoració que es repeteix en una tercera finestra fictícia, situada prop de l'angle sud-est.

 

La porta d'accés al temple s'obre a la façana meridional, lleugerament descentrada cap a l'oest, i és resolta amb un arc de mig punt que arrenca de dues senzilles impostes motllurades, i que és fet amb grans dovelles de granit, ben tallades i polides, com també ho són els carreus dels brancals. Es troba sobreelevada en relació al nivell de la plaça i presenta dos graons per salvar aquest desnivell. Aquests dos carreus són dues moles de molí reaprofitades.

L'aparell és de carreu de granit, de mides irregulars però disposat de manera ordenada, amb una major cura a l'absis. A diversos punts del mur i de l'absis, principalment a la part baixa, hi ha grans blocs de granit sense treballar, encastats al parament, que presenta totes les traces d'haver estat concebut per ser arrebossat, almenys a l'interior. Cal destacar que, deixant de banda les finestres, el parament de l'absis és totalment llis, sense arquets cecs o bandes llombardes més pròpies del romànic del segle XI. Per les proporcions i l'ornamentació de la porta sembla que podria tractar-se d'una església romànica del segle XII.

 

Entre els segles XVIII i XIX es construí a la cantonada sud-occidental del temple un campanar de torre de secció quadrangular, que presenta un gran pilar quadrat a l'interior de la nau com a element de suport al mateix. El campanar presenta al seu pis superior quatre obertures als quatre vents en arc rebaixat, i és coronat per una coberta piramidal de llosa, amb un ràfec pronunciat.

La vila d'Aristot figurava entre les pertinences dels comtes d'Urgell, ja que l'any 1077 el comte Ermengol IV donava a la canònica de Santa Maria de la Seu d'Urgell les Batllies i franqueses de diverses viles, entre les quals apareix la vila d'Aristot.

 

L'església de Sant Andreu d'Aristot, dins del deganat de la Cerdanya, fou visitada pels delegat de l'arquebisbe de Tarragona l'any 1312.

 

Fins a la dècada de 1980 l'església de Sant Andreu fou cap de la demarcació parroquial de l'arxiprestat Batllia-Baridà. Ara és inclosa a la demarcació de Castellciutat.

El  Joan-Albert Adell i Gisbert i la  Maria Lluïsa Cases i Loscos, n’escrivien a:

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0630801.xml?destination=node/863076

No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

 

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

IN MEMORIAM. AJUNTAMENT, ESCOLES I HABITATGE DELS MESTRES. VILADRAU. OSONA. GIRONA.

 

Quan arribàvem  a Viladrau, on dinaríem,  ens aturàvem el Pere Albert Carreó, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, a retratar el que havia estat Ajuntament i Escoles, i que té avui altres destinacions.

Llegia que 'any 1915 el Doctor , Valentí Carulla Margenat (Sarrià, 5 d'agost de 1864 - Barcelona, 22 d'octubre de 1923) cedeix el solar a l'Ajuntament per la construcció d’un edifici destinat a Ajuntament (el pis) i escola (la planta baixa).

 En aquell moment les aules estaven situades en l'edifici conegut com "el Patronat", que estava en molt mal estat.

La construcció del nou edifici es porta a terme gràcies a l'aportació econòmica dels veïns de Viladrau.

El setembre de 1916 es va inaugurar l'escola de Viladrau, amb la presència del governador provincial i del rector de la Universitat de Barcelona.

L'edifici va ser projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Planes i Calvet (1879-1954), i suposa la fi del pelegrinatge de les aules per diferents emplaçaments de lloguer.

L'edifici original comptava amb una aula nens i una nenes, a més de les cases del mestre i de la mestra respectivament.

Les reformes posteriors varen convertir els dos habitatges en aules i espais per a l'escola (la casa del mestre s’utilitza com a menjador, despatx i biblioteca).

Avui aixopluga a l’Ajuntament, les dependències de la Policia Local i altres serveis.

SANT CRISTÒFOL DE LA FRATERNITAT DEL " SAGRAT COR DE JESÚS " . FOGARS DE MONTCLÚS. EL MONTSENY SOBIRÀ.

  

Tornava a Sant Cristòfol de Fogars de Montclús,  en aquesta ocasió en la bona companyia del Pere Albert Carreño, i el Juan Navazo Montero, advertia molts canvis en aquell indret que acull avui   a la FRATERNITAT "SAGRAT COR DE JESÚS"

https://www.comunitacenacolo.it/es/index.php?option=com_content&view=article&id=191

 

Escriuen el Manuel Anglada i Bayés (1925-1999)  i l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934)a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1834501.xml

L’edifici és d’una nau de planta rectangular amb absis semicircular i orientat al nord, amb moltes modificacions i additaments posteriors; les capelles laterals són d’origen gòtic. L’arrencada de l’absis no es diferencia clarament respecte de la nau, per la qual cosa sembla que es va capgirar amb una orientació transversal a l’edifici primitiu romànic. No es veuen elements sencers romànics. Per la part exterior, l’absis és llis i té dues finestres no genuïnes, obertes amb posterioritat. L’aparell vist de l’absis és disposat en filades de carreus força ben col·locats, però de dimensions irregulars. 

A l’interior està totalment enguixat i decorat de nou

Dins de l’església de Sant Cristòfol de Fogars de Montclús es conserva una pica baptismal d’època romànica molt simple, tallada en un bloc de pedra granítica. Té forma acampanada, del tipus corrent d’immersió, que es recolza directament a terra; a la base hi ha un forat petit per on s’escolava l’aigua. No presenta cap tipus de decoració.

 

Antiga pica baptismal romànica. Fotografia de Concepció Peig Ginebreda ( 1953 )

Les mides són 69’5 cm d’alçada i 94 cm de diàmetre exterior, el gruix de la pedra és de 9’5 cm en les parets laterals. El forat del fons té 4’5 cm de diàmetre. La base fa 56 cm de diàmetre exterior. Presenta un bon estat de conservació, tan sols té una mica escapçats els cantons de la part superior.

La talla de la pica és tosca però regular i les proporcions són més grans que les d’altres exemplars conservats a Catalunya. La tipologia d’aquesta pica baptismal abraça un període de temps molt ample que va des del final del segle IX(*) fins al segle XIII(*). A Catalunya es conserven bastants exemplars d’aquest tipus, sobretot en parròquies rurals o centres allunyats dels nuclis artístics actius. De moment no hi ha cap estudi seriós que les hagi classificat per mides, formes, etc. Així, dins aquesta aparent uniformitat, la datació és incerta.

 

Documentalment es demostra l’existència de dues esglésies romàniques a Fogars(*), ja que consta que l’any 1144 es va consagrar una nova església. Hi ha més possibilitats que aquesta referència correspongui a l’última església, per les mides i la forma acampanada tan pronunciada, que l’allunyen dels exemplars conservats del segle X

Quan retratava l’església, pensava que justament aquí i ara, té tota la vigència l’advocació del “ portador del Crist “,  m’ho confirmava  la xerrada amb alguna de les persones que formen part de la Comunitat, que m’informaven del camí força descurat, per accedir  a les antigues escoles, cosa que faria més tard. 

El camí certament descurat, i l’equipament pantalons d’estiu, farien que m’hi deixes literalment la pell, per retratar l’escola de Fogars. Pagava gustosament amb la meva sang aquesta troballa, imagino que la meva esposa no estarà tant contenta quan vegi les taques, oi?.

Al matí no ens havien permès retratar Santa Magdalena de Mosqueroles o Sant Martí de Baix, on es fan obres, l’argument “ es propietat privada” quan es parla de patrimoni monumental, no em sembla adequat. Marc 12:17, reproduïa una paraules de Jesús de Nazaret;  al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

Trobava la noticia del traspàs del Joaquim Cordomi Guinart, ( 1929 + 19-12-2014)  que l’any 1980 emprengué la restauració de Santa Magdalena de Mosqueroles o Sant Martí de Baix amb l'assessorament de la Generalitat de Catalunya.

Us deixo un enllaç molt interessant de l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934)

http://www.tudominioweb.es/Montseny/wp-content/uploads/2017/07/4.pdf

El Montseny és un indret ple d’encís amb una capacitat limitada  - com tot en aquest món - , llàstima que siguin “ les autoritats” les que tinguin que “regular”  l’accés.