dimecres, 27 d’octubre de 2021

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE CELLERS. CASTELL DE MUR. PALLARS JUSSÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE “ QUE SI DÉU NO HI POSA REMEI MAI SERÀ UNA REALITAT.

 Fem recerca dels edificis que havien donat aixopluc a la tasca educativa abans i en molts casos durant la dictadura.


Pensem que formen part de la  memòria històrica de les persones que van néixer i viure en aquests nuclis, i que de totes, totes, cal donar-los a conèixer.


El sostre demogràfic del pobles que integren avui Castell de Mur, s’assolia al cens de 1857 amb 1173 ànimes, es tancava l’any 2020 amb 173 veïns de dret – que potser no hi viuen tot l’any - , 29 dels quals corresponen a Cellers.




Aquesta brutal caiguda  demogràfica, accentuava amb la victòria dels sediciosos feixistes, que promovien el que avui és coneix com “ la Catalunya buida”, i  la ESPAÑA VACIA.

 

Només la independència podria permetre revertir aquesta pèrdua exponencial, que costa de trobar fins en indrets que han patit desastres nuclears.


Ajudeu-nos en la nostra recerca dels edificis escolars anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista,  el que no fem els catalans – els que viuen i  treballen a Catalunya- , no es farà.


Esperem les vostres aportacions, imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com , Catalunya us ho agrairà

dimarts, 26 d’octubre de 2021

SANT NICOLAU D’ANDANÍ. ALFARRÀS. EL SEGRIÀ.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


En aquesta ocasió m’enviava una imatge de la façana de l’església de Sant Nicolau d’Andaní , al teme d’Alfarràs, que el 1990 va deixar de pertànyer a la comarca de la  Noguera i va quedar adscrit a la comarca  del Segrià




La Maria-Lluïsa Ramos i Martínez, n’ escriu , a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-2407601ak.xml


L’antic poble d’Andaní és a 1 km del nucli vell d’Alfarràs; de fet, constitueix avui dia un raval del cap de municipi, ja que les noves construccions d’ambdós nuclis es toquen. En origen, Andaní fou una almúnia andalusina [Almunia en àrab és un nom compost de l’article prefixat al (invarlable en gènere i número) i del nom femení sigular munia, que diccionaris com el Dozy tradueixen com “jardí vast" i el Vocabulista medieval "hortus" (hort/a)], la qual fou conquerida pel comte Ermengol VI d’Urgell en el mateix moment que conquistà Alfarràs i Almenar, és a dir, el 1147. En aquest mateix any els seus habitants, conjuntament amb els d’Alfarràs, reberen del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, una carta de poblament.

 

Com en el cas del veí nucli d’Alfarràs, és molt probable que l’església parroquial de Sant Nicolau fos construïda a mitjan segle XII, un cop afermada la conquesta feudal. Les exigües referències documentals d’aquest temple indiquen que pertanyia al monestir de Sant Pere d’Àger, tot i que es desconeix la data i l’artífex de la cessió. En aquest sentit, l’església d’Andaní figura en el Llibre de Sinodals de Sant Pere d’Àger, editat el 1648, on consten totes les esglésies que formaven part del seu arxiprestat; així mateix, també figura en el llibre de visites que els anys 1783-84 va dur a terme l’arxiprest Marià Escudero a totes les esglésies parroquials i annexes de l’esmentat arxiprestat.

 

L’actual església parroquial d’Andaní correspon a una fàbrica d’època moderna, sense que resti cap vestigi de l’anterior edifici romànic.

 

 En la descripció feta per Pascual Madoz Ibáñez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) l'any 1845 del poble d'Andaní hi trobem una de les descripcions més antigues de l'església: “de planta rectangular, la nau té 80 pams de llarg, 40 d'amplada i 50 d'alçada. Les dues campanes del temples estan col·locades sobre el frontispici perquè no disposa de campanar.” A l'interior, hi havia cinc petites capelles, i segons les fonts escrites, a mitjans del segle  XIX residia a la capella major un preciós retaule amb una talla dedicada a Sant Nicolau. Altres referències més modernes ens situen en les accions de conservació del temple en les quals queda reflectida la convivència entre el senyor i la població local. Un bon exemple n'és l'any 1843, quan la volta de l'edifici s'esfondrà completament, i fou reparada amb les aportacions econòmiques de Joaquim Desvalls i Sarriera (Barcelona, 1803 - Palma, 1883), vuitè marquès de Llupià i cinquè d'Alfarràs,, l'Ajuntament i alguns veïns piadosos.


Quan al topònim  Alfarràs, hom defensa un origen àrab,   potser de al-arrás ‘guardià’ (Dozy Suppl. i, 270).


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

dilluns, 25 d’octubre de 2021

IN MEMORIAM. JOAQUIM AMAT PINIELLA. MANRESA. EL BAGES



Rebia una fotografia del grup escultòric, obra del Ramon Oms i Pons   Manresa ,  17 de novembre de 1951) l’any 2013

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0003367.xml


Joaquim Amat-Piniella (1913-1974) va néixer a Manresa i, de ben jove, participà activament en la vida política i cultural de la ciutat.


Després d’haver lluitat, durant la contesa bèl·lica que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general  Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, , en el bàndol republicà, va exiliar-se i va iniciar un llarg periple que el va portar, el 1941, al camp d’extermini de Mauthausen, on va passar quatre anys i mig.


Fruit de l’experiència al camp, va escriure la novel·la K.L.Reich, un clàssic de la literatura concentracionària.


De nou a Catalunya, sense poder tornar a la seva ciutat, va escriure altres novel·les, com El casino dels senyors, Roda de solitaris o La ribera deserta.

https://amical-mauthausen.org/ca/monuments/escultura-i-placa-dedicades-a-joaquim-amat-piniella/


https://allunyament.wordpress.com/cartes-a/joaquim-amat-piniella/


Ni un sol dia deixeu de maleir davant de Déu als malvats que infligien tant dolor.

diumenge, 24 d’octubre de 2021

IIN MEMORIAN DE L’ESCOLA DEL VILAR DEL CABÓ. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ ETERNAMENT IN PECTORE “ DELS PIRINEUS.

 L’ Helena Farràs García, publicava el 16.04.2012 una fotografia, penso que del nucli del Vilar de Cabó,  amb aquest títol “L'escola”.


Fem recerca dels edificis que havien donat aixopluc a la tasca educativa abans i en molts casos durant la dictadura.


Pensem que formen part de la  memòria històrica de les persones que van néixer i viure en aquests nuclis, i que de totes, totes, cal donar-los a conèixer.


El sostre demogràfic de Cabó s’assolia al cens de 1857 amb 680 ànimes, es tancava l’any 2020 amb 93 veïns de drets . això vol dir que no necessàriament viuen aquí - , 27 dels quals tenen residencia al Vilar.




Aquesta brutal caiguda  demogràfica, accentuava amb la victòria dels sediciosos feixistes, que promovien el que avui és coneix com “ la Catalunya buida”, i  la ESPAÑA VACIA.


Només la independència podria permetre revertir aquesta pèrdua exponencial, que costa de trobar fins en indrets que han patit desastres nuclears.


Ens agradarà tenir confirmació a l’email castellardiari@gmail.com  – en el seu cas – de que aquest era l’edifici de l’escola del Vilar de Cabó, i pr descomptat rebre imatges de l’escola de Cabó i si fos el cas del Pujal d’Organyà.


Rebia un email de la Pili CAPDEVILA, en el que em deia;


Bona nit , confirmo , aquesta foto si va ser l'escola del Vilar de Cabó, el meu pare nascut al 1944 ,i va estudiar. I anys més tard quan en tenia 27 hi va fer el banquet de la seva boda amb la meva mare.


Compartiu aquesta publicació amb persones, entitats, mitjans de comunicació,... 


Cabó, l’Urgell sobirà, Catalunya, us ho agrairan.

dissabte, 23 d’octubre de 2021

L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SORIGUEROLA, ADVOCADA A L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL, I ALGUNS DELS SEUS TRESORS. FONTANALS DE CERDANYA. GIRONA

 

El Vicent Miralles Tortes publica fotografies de l’església de Soriguerola ,advocada a l’Arcàngel Sant Miquel al terme d’ Urtx, avui entitat de poblaciódel municipi cerdà de Fontanals de Cerdanya, de la que n’escriuen la  Rosa Maria Asensi i Estruch ,   Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992)[, i l’Enric Ventosa i Serra, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0723601.xml





Sant Miquel de Soriguerola és una església d’una nau de planta rectangular amb la paret occidental mal escairada, capçada per un absis semicircular. Sembla que es construí al segle XI. Una volta de quart d’esfera cobreix l’absis; la volta de la nau és de canó peraltat o una mica apuntat, lleugerament deformada. La paret de l’absis no arriba al metre de gruix i les de la nau el sobrepassen ben bé i estan lleugerament atalussades per dintre. Les parets són arrebossades, i l’aparell només es pot veure a l’exterior, allà on s’ha desfet o ha caigut la capa d’argamassa. L’aparell és de còdols i trossos de pedra de tota mena, posats unes vegades en filades horitzontals i altres formant espiga, sempre amb els junts molt grans.


La part baixa de la paret de migjorn fins a més d’un metre d’alçada és feta amb còdols i altres pedres arrossegades bastant grans. El mur continua després amb un aparell semblant, però de mides més petites, fins a arribar a la part alta, on hi ha unes filades d’opus spicatum rudimentari, acabat sense cornisa. L’única obertura que té aquest mur és la porta, amb molts pegats de ciment que no permeten veure bé les dovelles de l’arc, que semblen matusseres, amb un arc de pedres primes a l’extradós. La paret septentrional és amagada per una edificació veïna.

 

L’aparell del frontispici és semblant, però les filades d’opus spicatum són més ben fetes i es veuen millor. Els trossos que han estat refets tenen un aparell diferent, com la petita espadanya mal girbada i molt descentrada que corona aquest mur. En aquest mateix mur s’observa una petita i estreta obertura que és poc més que una sagetera.

 

L’absis té una petita finestra al mig, de doble esqueixada i arc rudimentàriament adovellat. A la paret tan sols es veu una filada d’opus spicatum i a la part alta, sota teulada, dues filades de llargues pedres que acaben el cilindre


Procedent de l’església de Soriguerola, es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya un frontal d’altar amb el núm. d’inventari 3 901 (vegeu l’estudi del vol. I, pàgs. 384-388, d’aquesta col·lecció; en el mateix treball es parla de la darrera restauració). D’entrada, hom ha de notar que aquest antipendi, que fa 96 × 234 cm, és excepcionalment llarg. Les escenes són distribuïdes longitudinalment en dues sèries i el frontal és dividit verticalment per una ampla franja vegetal.


A dalt, a l’esquerra, tres escenes són dedicades a sant Miquel, patró de l’església de Soriguerola. Algunes il·lustren la Llegenda Daurada de Jacopo da Varazze o da Varagine, conegut també en català com a Jaume de Voràgine (Varazze, ca. 1230 - Gènova, 1298 o 99) va ser un frare dominic, arquebisbe de Gènova i conegut com a autor de la Legenda sanctorum o Llegenda àuria una de les obres més conegudes de l'Edat mitjana europea. Va ser proclamat beat l’any  1816, i són presentades sota unes arcuacions trilobades. El primer episodi fa referència al Mont Gargà, on un brau s’esgarrià al cim de la muntanya i l’amo, furiós, l’anà a cercar. El trobà vora d’una balma i li disparà una fletxa emmetzinada, però aquesta rebotà en contra seu.

 

En el segon episodi hom il·lustra la reunió del poble a l’entorn del bisbe, al qual demana l’explicació del prodigi.

 

La tercera escena és esborrada. Potser hi havia l’aparició de l’arcàngel. Sota aquests tres episodis es representa el Sant Sopar, o més aviat el banquet escatològic al cel, indicat pels estels que ocupen tot el camp de la pintura. Hom ha de fer observar amb Joan Sureda que la composició del frontal de Soriguerola no és gaire ordenada, tant pel que fa a la composició general com a l’espai narratiu en particular (Joan Sureda i Pons (Barcelona, 1949) 1977, pàg. 12).

 

Crist és darrere d’una taula molt llarga i parada amb copes, plats amb peixos i pans sobre unes estovalles ornades de quadrats que ocupa tot l’espai d’aquest compartiment; no té la posició central perquè només hi ha presents al Sant Sopar onze apòstols, per l’absència de Judes.

 

Això significa que l’artista no ha volgut pintar l’episodi evangèlic de la Santa Cena, amb la traïció de Judes, sinó el banquet celestial, del qual el traïdor no forma part.

 

Fa l’efecte que els apòstols, distribuïts en grups de dos i encarats (excepte els dos que flanquegen Crist), conversen. La Santa Cena és poc freqüent en la pintura catalana; pel que fa estrictament a la Cerdanya, apareix a Angostrina i a Baltarga.

 

Al costat dret, la composició general és més lògica. A dalt, hi ha representades dues escenes del judici. D’una banda, la psicòstasi o pesada de les ànimes per sant Miquel, que les disputa de les mans del dimoni, i, de l’altra, sant Pere que surt a la porta de la ciutat celestial per rebre les ànimes de les mans d’un àngel. A l’interior del recinte del cel hi ha sis figures dels benaventurats, coronats i asseguts. Són col·locades a l’interior de compartiments separats. El cel és indicat per estels daurats sobre un fons blau o vermell.

 

Les ànimes són figurades per infants, un recurs corrent en la iconografia medieval. Un detall pintoresc de la pesada de les ànimes es manifesta en l’actitud d’un dimoni que mira d’estirar un dels plats de la balança. Sota l’escena de la pesada de les ànimes, l’infern és figurat per un quadre amb fons fosc sembrat de motius florals; al mig hi ha una gran caldera, dins la qual hom ha col·locat vuit ànimes. Dos dimonis animen la foguera, l’un amb una manxa i l’altre amb una mena de molls. Satanàs, assegut, presideix l’escena de la crema i sembla donar ordres a un dimoni que té de cara.

 

En un darrer compartiment situat a la dreta de l’Infern, sant Miquel combat el drac infernal.

 

Joan Ainaud de Lasarte (Sarrià, 25 de març de 1919 - Barcelona, 5 de novembre de 1995 ) (1954-55, pàg. 75-82 i 1973, pàg. 228) anomenà mestre de Soriguerola el pintor anònim d’aquest frontal. La seva acció és estrictament limitada a la Cerdanya i a les valls que històricament estaven sota la seva dependència. L’artista del final del segle XIII es manifesta com l’hereu d’una tradició molt marcada pel bizantinisme de l’època anterior, però al mateix temps presenta certes escenes dels prodigis de sant Miquel sota un arc trilobat. Ens trobem aquí a cavall del romànic tardà, amb la seva decoració vegetal i de palmes, i del nou estil gòtic




https://www.museunacional.cat/es/colleccio/tabla-de-san-miguel/mestre-de-soriguerola/003901-000


En aquesta església es conservava una marededéu romànica que desaparegué l’any 1936, que és coneguda però,  gràcies a una fotografia de l’Arxiu Mas, reproduïda en el nostre llibre sobre les marededéus romàniques de la Cerdanya i el Conflent (DELCOR, 1970, fotografia entre les pàgs. 103-105).


La Mare i el Fill, que és assegut al mig de la falda, presenten un gran hieratisme i una certa rigidesa. Vesteixen túnica i mantell, els plecs dels quals no semblen gaire profunds i no fan cap angle agut en forma de V. Tots dos porten una corona, la de la Mare bastant malmesa. Amb la mà esquerra la Mare aguanta el Nen Jesús i aquest beneeix amb la mà dreta. Falta la mà dreta de la Mare. Aquesta escultura podria remuntar al principi del segle XIII.

 



https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Girona&ver=1514#tgv


Seria posterior al saqueig de l’església de Soriguerola per les hosts del vescomte de Castellbò i el comte de Foix, però anterior al frontal pintat


De forma esglaonada, aneu a la Cerdanya.

divendres, 22 d’octubre de 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA EULÀLIA DE NOVES. GARRIGUELLA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 

Joan Badia i Homs ( Palafrugell, 9 de maig de 1941) escriu de Santa Eulàlia de Noves (Garriguella), a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0949601.xml





Trobava una magnifica fotografia de la Carme Riera de l’any 1960


L’església actual de Santa Eulàlia de Noves és un edifici força gran que fou bastit enterament entre els anys 1722 i 1785; el campanar data del 1883.




Fotografia del interior.    Jacob Casquete Rodríguez .2009


A llevant d’aquest temple modern es conserva una part de l’església anterior, romànica, com a simple dependència parroquial.

 

Aquesta església antiga era de planta basílical, de tres naus, molt més ampla la central que les laterals. S’aguanten una bona part de les naus, però tot el sector oriental, amb la capçalera, ha desaparegut totalment. Exteriorment és visible el tram conservat del mur lateral de tramuntana. Al de migjorn, s’afegeix un edifici tardà. El frontis tampoc no és visible ja que queda adossat a llevant de l’església nova, que fou construïda, doncs, a continuació de la romànica vers ponent. D’aquest frontis destaca, només, un campanar d’espadanya, de tres pilars, sense arcades, que també queda afegit a l’església moderna.

 

L’estructura romànica és, en canvi, ben manifesta a l’interior, malgrat alguns envans que clouen els arcs, els arrebossats tardans i algun altre element que contribueix a cobrir-los. En aquesta part subsistent hom pot comprovar que les tres naus són cobertes amb volta de canó, fins i tot lleugerament ultrapassades, dividides en tres trams per arcs torals de mig punt, de dovelles estretes, sobre pilars adossats en el cas de les col·laterals. S’han conservat també els tres arcs formers, per banda, que comuniquen aquestes naus; els de llevant són malmesos a l’extrem a causa d’unes parets afegides. Aquests arcs formers són de mig punt i tenen unes impostes prominents, bisellades; són fets amb carreus grossos als pilars, i dovelles estretes força ben tallades.

 

De la façana de ponent s’observa només, des de l’interior, l’existència d’una finestra oberta a la nau de tramuntana, que possiblement era d’un sol biaix.

 

L’aparell visible al parament extern de tramuntana és fet a base de pedres de mida petita, sense treballar o només escalabornades, però escollides per llurs formes i mides, la qual cosa permet una sedimentació horitzontal que en certs punts aconsegueix de formar unes curtes filades seguides. Són lligades amb morter de gra aspre, sorrenc. Hi ha un predomini de la pissarra; aquest parament és coronat per una cornisa bisellada, tallada en pedra sorrenca.

 

Evidentment, sense treballs d’excavació és impossible de conèixer detalls de la part oriental, desapareguda, de l’església, amb la capçalera, que lògicament devia ésser triabsidal.

 

Per les seves característiques formals (la relació de les cobertes i els arcs de les naus), els elements primitius d’aquesta església recorden edificis de la mateixa comarca, com la propera església de Palau-saverdera, també de pla basílical. Palau-saverdera és una mostra molt primitiva dels intents d’adopció de decoració i formes llombardes en un edifici d’una certa monumentalitat als comtats nord-orientals catalans. Per l’aparell molt més rústec, les restes de Santa Eulàlia de Noves s’apropen també a alguns edificis de la mateixa zona encara sense decoració llombarda, com Santa Maria de Vilajoan, Santa Maria d’Ermedàs o la també molt propera de Sant Martí de Pau, sobretot a la part primitiva.

 

El desconeixement de la capçalera priva de saber si el temple de Noves estigué o no totalment mancat d’elements decoratius llombards. En qualsevol cas, cal situar-lo cronològicament, com els exemples esmentats, dins les primeres dècades del segle XI.

https://sadurnibrunet.com/2017/12/03/garriguella/


El topònim Garriguella – la petita Garriga - ha donat origen a alguns derivats humorístics amb els quals es forma un joc de paraules difícils que diu: «A Garriguella, sempre garriguellegen amb unes garriguelladores totes noves; i quan les han prou garriguellejades, les tornen a garriguellejar altra vegada» (Serra Notes geogr. folkl.)


De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu a l’Empordà

dijous, 21 d’octubre de 2021

IN MEMORIAM. CASA DE DE L’ANTONI TAULÉ SOLEY. SABADELL

 

La necessitat em portava fins a Sabadell, per recuperar-me dels efectes de la terrible caiguda que patia el dia 9.07.2021 ,  em calien els serveis dels fisioterapeutes.

 

 


 

Està clar però, que “la cabra sempre tira a la muntanya”, i amb el mòbil – encara no puc manipular la càmera fotogràfica –retratava la façana del casal, promogut  per l’Antoni Taulé i Soley, ( 1868 + 24 octubre 1957 )  propietari del vapor dedicat a la fabricació de cardes, situat annex i connectat al pati de la casa.


La concessió del permís municipal d'obres de la casa Taulé va passar per un desacord respecte a la realineació de les façanes.


El projecte es va aprovar finalment a la sessió del 16 de setembre de 1902.


construïda per l’arquitecte Enric Fatjó i Torres, (Sabadell 1862 – 1907)


Durant l'edificació, el projecte original va patir alguns canvis, entre ells, la reducció de les obertures i l'alteració dels motius ornamentals, donant com a resutat unes façanes més massisses i menys elegants que les del projecte original.


L'any 1941 es realitzaren obres de reforma a la casa, aquestes comprenien la remodelació de l'entrada i el rebedor, com també el revestiment del pati, amb el tancament de la galeria de la planta baixa que hi donava accés.

Després de la mort d'Antoni Taulé i Soley, i el posterior trasllat de domicili dels hereus, la casa tingué usos diversos: residència de senyoretes, posteriorment restaurant i, els últims anys, centre d'ensenyament.


 http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/009-C.htm


Nicolás Fernández de Moratín (Madrid, 20 de juliol de 1737 - Ibid. 11 de maig de 1780), escrivia, sense saber que el fet es produiria a Sabadell, SABER SIN ESTUDIAR


Admirose un portugués

de ver que en su tierna infancia

todos los niños en Francia

supiesen hablar francés.

«Arte diabólica es»,

dijo, torciendo el mostacho,

«que para hablar en gabacho

un fidalgo en Portugal

llega a viejo, y lo habla mal;

y aquí lo parla un muchacho».

 

Sabadell perdia – sembla que de forma irreversible - la principal acadèmia de francès de Sabadell, segur que de Barcelona, i per descomptat del REINO DE ESPAÑA.


Una més de les avantatges d’una societat que s’entesta en conreaR el monolingüisme, oi?  

https://www.isabadell.cat/cultura/sense-solucio-lalianca-francesa-tanca-definitivament/


La casa acollirà ara,  activitats extraescolars per a nens i adolescents amb necessitats educatives especials: música, dansa, teatre i plàstica per millorar la qualitat de vida d’aquestes  persones.

https://www.isabadell.cat/societat/nova-vida-de-la-casa-taule/


Està que aquest col·lectiu necessita aquesta i moltes més ajudes, el REINO DE ESPAÑA no ha fet res, o ben poca cosa per atendre’ls. Despullar un sant per vestir-ne un altre, no és però, una bona solució, oi?.


Sabadell, des de fa anys, ha entrat en una espiral que la convertirà aviat en un suburbi de la Gran Barcelona, algú ja diu amb la boca plena, que ja  ho és.  Que en penseu ?.