El Vicent Miralles Tortes publica fotografies de l’església de Soriguerola ,advocada a l’Arcàngel Sant Miquel al terme d’ Urtx, avui entitat de poblaciódel municipi cerdà de Fontanals de Cerdanya, de la que n’escriuen la Rosa Maria Asensi i Estruch , Maties
Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992)[, i l’Enric
Ventosa i Serra, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0723601.xml
Sant Miquel de Soriguerola és una església d’una nau de planta rectangular
amb la paret occidental mal escairada, capçada per un absis semicircular.
Sembla que es construí al segle XI. Una volta de quart d’esfera cobreix
l’absis; la volta de la nau és de canó peraltat o una mica apuntat,
lleugerament deformada. La paret de l’absis no arriba al metre de gruix i les
de la nau el sobrepassen ben bé i estan lleugerament atalussades per dintre.
Les parets són arrebossades, i l’aparell només es pot veure a l’exterior, allà
on s’ha desfet o ha caigut la capa d’argamassa. L’aparell és de còdols i
trossos de pedra de tota mena, posats unes vegades en filades horitzontals i
altres formant espiga, sempre amb els junts molt grans.
La part baixa de la paret de migjorn fins a més d’un metre d’alçada és feta
amb còdols i altres pedres arrossegades bastant grans. El mur continua després
amb un aparell semblant, però de mides més petites, fins a arribar a la part
alta, on hi ha unes filades d’opus spicatum rudimentari, acabat sense cornisa.
L’única obertura que té aquest mur és la porta, amb molts pegats de ciment que
no permeten veure bé les dovelles de l’arc, que semblen matusseres, amb un arc
de pedres primes a l’extradós. La paret septentrional és amagada per una
edificació veïna.
L’aparell del frontispici és semblant, però les filades d’opus spicatum són
més ben fetes i es veuen millor. Els trossos que han estat refets tenen un
aparell diferent, com la petita espadanya mal girbada i molt descentrada que
corona aquest mur. En aquest mateix mur s’observa una petita i estreta obertura
que és poc més que una sagetera.
L’absis té una petita finestra al mig, de doble esqueixada i arc
rudimentàriament adovellat. A la paret tan sols es veu una filada d’opus
spicatum i a la part alta, sota teulada, dues filades de llargues pedres que
acaben el cilindre
Procedent de l’església de Soriguerola, es conserva al Museu Nacional d’Art
de Catalunya un frontal d’altar amb el núm. d’inventari 3 901 (vegeu l’estudi
del vol. I, pàgs. 384-388, d’aquesta col·lecció; en el mateix treball es parla
de la darrera restauració). D’entrada, hom ha de notar que aquest antipendi,
que fa 96 × 234 cm, és excepcionalment llarg. Les escenes són distribuïdes
longitudinalment en dues sèries i el frontal és dividit verticalment per una
ampla franja vegetal.
A dalt, a l’esquerra, tres escenes són dedicades a sant Miquel, patró de
l’església de Soriguerola. Algunes il·lustren la Llegenda Daurada de Jacopo da
Varazze o da Varagine, conegut també en català com a Jaume de Voràgine
(Varazze, ca. 1230 - Gènova, 1298 o 99) va ser un frare dominic, arquebisbe de
Gènova i conegut com a autor de la Legenda sanctorum o Llegenda àuria una de
les obres més conegudes de l'Edat mitjana europea. Va ser proclamat beat l’any 1816, i són presentades sota unes arcuacions
trilobades. El primer episodi fa referència al Mont Gargà, on un brau
s’esgarrià al cim de la muntanya i l’amo, furiós, l’anà a cercar. El trobà vora
d’una balma i li disparà una fletxa emmetzinada, però aquesta rebotà en contra
seu.
En el segon episodi hom il·lustra la reunió del poble a l’entorn del bisbe,
al qual demana l’explicació del prodigi.
La tercera escena és esborrada. Potser hi havia l’aparició de l’arcàngel.
Sota aquests tres episodis es representa el Sant Sopar, o més aviat el banquet
escatològic al cel, indicat pels estels que ocupen tot el camp de la pintura.
Hom ha de fer observar amb Joan Sureda que la composició del frontal de
Soriguerola no és gaire ordenada, tant pel que fa a la composició general com a
l’espai narratiu en particular (Joan Sureda i Pons (Barcelona, 1949) 1977, pàg.
12).
Crist és darrere d’una taula molt llarga i parada amb copes, plats amb
peixos i pans sobre unes estovalles ornades de quadrats que ocupa tot l’espai
d’aquest compartiment; no té la posició central perquè només hi ha presents al
Sant Sopar onze apòstols, per l’absència de Judes.
Això significa que l’artista no ha volgut pintar l’episodi evangèlic de la
Santa Cena, amb la traïció de Judes, sinó el banquet celestial, del qual el
traïdor no forma part.
Fa l’efecte que els apòstols, distribuïts en grups de dos i encarats
(excepte els dos que flanquegen Crist), conversen. La Santa Cena és poc
freqüent en la pintura catalana; pel que fa estrictament a la Cerdanya, apareix
a Angostrina i a Baltarga.
Al costat dret, la composició general és més lògica. A dalt, hi ha
representades dues escenes del judici. D’una banda, la psicòstasi o pesada de
les ànimes per sant Miquel, que les disputa de les mans del dimoni, i, de
l’altra, sant Pere que surt a la porta de la ciutat celestial per rebre les
ànimes de les mans d’un àngel. A l’interior del recinte del cel hi ha sis
figures dels benaventurats, coronats i asseguts. Són col·locades a l’interior
de compartiments separats. El cel és indicat per estels daurats sobre un fons
blau o vermell.
Les ànimes són figurades per infants, un recurs corrent en la iconografia
medieval. Un detall pintoresc de la pesada de les ànimes es manifesta en
l’actitud d’un dimoni que mira d’estirar un dels plats de la balança. Sota
l’escena de la pesada de les ànimes, l’infern és figurat per un quadre amb fons
fosc sembrat de motius florals; al mig hi ha una gran caldera, dins la qual hom
ha col·locat vuit ànimes. Dos dimonis animen la foguera, l’un amb una manxa i
l’altre amb una mena de molls. Satanàs, assegut, presideix l’escena de la crema
i sembla donar ordres a un dimoni que té de cara.
En un darrer compartiment situat a la dreta de l’Infern, sant Miquel combat
el drac infernal.
Joan Ainaud de Lasarte (Sarrià, 25 de març de 1919 - Barcelona, 5 de
novembre de 1995 ) (1954-55, pàg. 75-82 i 1973, pàg. 228) anomenà mestre de
Soriguerola el pintor anònim d’aquest frontal. La seva acció és estrictament
limitada a la Cerdanya i a les valls que històricament estaven sota la seva
dependència. L’artista del final del segle XIII es manifesta com l’hereu d’una
tradició molt marcada pel bizantinisme de l’època anterior, però al mateix
temps presenta certes escenes dels prodigis de sant Miquel sota un arc
trilobat. Ens trobem aquí a cavall del romànic tardà, amb la seva decoració
vegetal i de palmes, i del nou estil gòtic
https://www.museunacional.cat/es/colleccio/tabla-de-san-miguel/mestre-de-soriguerola/003901-000
En aquesta església es conservava una marededéu romànica que desaparegué
l’any 1936, que és coneguda però, gràcies a una fotografia de l’Arxiu Mas,
reproduïda en el nostre llibre sobre les marededéus romàniques de la Cerdanya i
el Conflent (DELCOR, 1970, fotografia entre les pàgs. 103-105).
La Mare i el Fill, que és assegut al mig de la falda, presenten un gran
hieratisme i una certa rigidesa. Vesteixen túnica i mantell, els plecs dels
quals no semblen gaire profunds i no fan cap angle agut en forma de V. Tots dos
porten una corona, la de la Mare bastant malmesa. Amb la mà esquerra la Mare
aguanta el Nen Jesús i aquest beneeix amb la mà dreta. Falta la mà dreta de la
Mare. Aquesta escultura podria remuntar al principi del segle XIII.
https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Girona&ver=1514#tgv
Seria posterior al saqueig de l’església de Soriguerola per les hosts del
vescomte de Castellbò i el comte de Foix, però anterior al frontal pintat
De forma esglaonada, aneu a la Cerdanya.
