dilluns, 17 de maig de 2021

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’INSTITUT TÈCNICA EULÀLIA. BARCELONA

  La Mercedes Palau-Ribes, publica una fotografia amb aquest peu informatiu;




La casa de Alexandre Pons i Serra en el Paseo de la Reina Elisenda, tal como era en su origen. Alexandre Pons cedió gratuitamente parte de su finca para la construcción del puente sobre la avenida J.V. Foix (antiguo torrente). Foto cedida por sus descendientes.


L'Institut Tècnic Eulàlia es va fundar el 1925 al barri de Sarrià de Barcelona en un casal d'estil neogòtic. Va començar com a escola l'octubre de l'any 1925 al carrer Vilana 3.


El curs 1931-1932 es va instal·lar a l'actual edifici del passeig de la Reina Elisenda 20-22.


Durant el franquisme, també fou conegut com a "Estudios San Marcos" perquè se li revocà la llicència per a ensenyament secundari.

 

Fou dirigit inicialment per Bartomeu Oliver i Orell. Quan el 1938 s'exilià a Veneçuela, la direcció tècnica passà a Josep Campmany i Cunillé. Quan es jubilà, l'any 1971, la direcció es dividí entre Mercè Campmany i Núria Bonet.

 

S'ha caracteritzat per l'alt nivell del seu professorat, el catalanisme (fou un dels nuclis del Grup Torras i Bages), la laïcitat combinada amb una formació religiosa comprensiva, i l'ensenyament mixt.

 

Entre les activitats tradicionals destacaven la festa de Santa Eulàlia (patrona de l'Institut), el dia del llibre, la festa de Nadal i final de curs, els concursos literaris i de dibuix, les comunions al Monestir de Pedralbes, i els viatges d'estudi per Catalunya i Espanya (iniciats el 1957).


L’any 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi.


El 1995 fou adquirida per la Fundació Collserola i unida amb l'Escola Frederic Mistral per formar el centre concertat Escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia.




Fotografia Pere Lopez. Institut Tècnic Eulàlia, a Barcelona. Originalment, casa Pons Arola d'Enric Sagnier.


Cuideu-vos molt, ens que assumien l’obligació i el deure de fer-ho, NO SON BONA GENT.

diumenge, 16 de maig de 2021

MASIA LA TENDA .BEGUES. EL LLOBREGAT JUSSÀ

 

L’Assumpta Figueras Viñas publica fotografies d’una masia del terme de Begues  a la comarca del Llobregat jussà, al límit quasi a les terres del Penedès sobirà, de nom força curiós, la Tenda.







LLegia al Mapa de Patrimoni , masia que es compon d'un cos principal de planta rectangular i un edifici annex al costat oest que fa cantonada, formant una forma de "L". El cos principal té teulada simètrica a dos vessants amb carena paral·lela a la façana. El parament es presenta arrebossat. La façana principal presenta un portal d'entrada d'arc rebaixat i una porta a l'extrem est de l'edifici. La composició ve marcada per l'existència de quatre balcons a nivell de segon pis, a la mateixa alçada i distribuïts simètricament, les baranes són de ferro amb decoració geomètrica simple a la part inferior. Destaca un rellotge de sol (molt deteriorat) entre els dos balcons de la part oest de la façana. 




El coronament de la façana es tanca amb un ràfec de maons imbricats i una línia de teules invertides paral·lela a la façana. El cos del costat de ponent destaca per tenir una galeria formada per quatre finestres d'arc de mig punt. Les edificacions, junt a un mur que divideix amb la propietat contigua i un petit baluard amb la porta, tanquen un recinte interior on hi un pou amb safareig de pedra. La façana lateral de l'oest de la masia té obertures modernes.


Les terres on s'ubica la Tenda foren donades en època moderna a un dels cabalers de Can Romagosa.


La Tenda fou lloc de balls i festes quan a Begues no hi havia locals socials.


A partir de les terres de La Tenda es va desenvolupar a partir del segle XVIII el raval de Sant Martí o de Cal Ferrer.


 La Tenda està esmentada al salpàs de l'any 1880.


Cuideu-vos molt,  els que assumien el deure i l’obligació de fer-ho, NO SON BONA GENT

dissabte, 15 de maig de 2021

IN MEMORIAM DEL MAS LA CAU/LA CALM. SANT HILARI SACALM. LA SELVA. GIRONA

El Miguel Sánchez Reina publica fotografies del runam esfereïdor de lamasia de la Cau, dia també de la Calm , al terme de Sant Hilari Sacalm , a la comarca de la Selva.






Patrimoni Gencat explica que el  mas ja apareix esmentat en la dotació de l'església el 1199 com La Calm, d'aquí que hi ha qui pensa que podria haver donat nom a la parròquia i al poble de Sant Hilari. També consta en el fogatge del 1553.

 

La masia estava unida al mas Calmes, enderrocat el 1400.

 

L'edifici actual és fruit d'una reforma del segle XIX.

 

L'edifici, en un estat ruïnós, consta de planta baixa, dos pisos i golfes, i el teulat, que tenia el carener perpendicular a la façana est, i dos aiguavessos, s'ha ensorrat. A la façana est consta informació que hi ha una entrada amb dovelles amb la data 1175 (però el mal estat de conservació de la casa i la vegetació han impedit comprovar-ho.). A l'oest hi ha una entrada en arc rebaixat, on sembla que hi havia una inscripció de difícil lectura. A la Façana nord hi ha una mena de tribuna, amb una entrada en arc de mig punt a la planta baixa i un porxo que havia tingut balustrada de fusta, al que s'accedeix a través d'una escala, amb la barana també de fusta. Al sud, la façana més destacada, amb una gran terrassa amb porxos a la planta baixa. Les obertures de la casa, en general, tenen arc de llinda (arc pla).

 

A través d'unes escales s'accedeix a un safareig i a una font protegida per una estructura en arc de mig punt fet de maons (com una gran fornícula), al costat del qual hi ha dues fornícules sense cap imatge ni res.

 

Al costat de la casa, hi ha una piscina amb una barana de ferro forjat.



Em dol constatar que NO SOM UNA NACIÓ.


divendres, 14 de maig de 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL D'ÉLLER , ADVOCADA A SANTA EULÀLIA. BELLVER. LA CERDANYA JUSSANA. LLEIDA, LA PROVINCIA “ ESPOLIADA”.

  

La Maria Rosa Planell Grau, publica una fotografia  de l’església parroquial d’Éller, advocada a  Santa Eulàlia, al terme de Bellver, a  la Cerdanya jussana.




La Rosa Maria Asensi i Estruch / Maties Delcor   Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992) / Enric Ventosa i Serra,  n’ escrivien a :


https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0711301.xml


La parròquia d’Éller apareix esmentada per primera vegada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell del 819, document redactat segurament al final del segle X.

 

El capellà d’Éller contribuí a la dècima de la diòcesi d’Urgell dels anys 1279 i 1280, i l’església d’Éller fou objecte de visita arquebisbal en 1312-14. En aquest moment tenia uns rèdits de 25 lliures l’any


L’església, vista des de fora, es mostra com una juxtaposició de cossos prismàtics i teulats a diferents nivells presidits per una torre campanar cepada, no gaire alta. No hi ha res que en trasllueixi el passat romànic, encara que examinada amb deteniment s’hi troben indicis suficients per a deduir les dimensions de la planta, el gruix de les parets, la situació de l’absis i el tipus de coberta originals. Es tractaria d’una església formada per una única nau, capçada per un absis semicircular i coberta per una volta de canó. La nau primitiva és de planta trapezial, amb les façanes longitudinals paral·leles i la frontal mal escairada, seguint la mateixa direcció que l’absis. Les parets de la nau són molt gruixudes.


Pel que fa a l’absis, solament se’n coneix la probable situació. Va ser enderrocat i substituït per un altre de rectangular, en concordança amb les altres modificacions.

 

Per les seves característiques, aquesta església es pot comparar amb Sant Policarp de Cortàs, possiblement per haver estat construïdes amb pocs anys de diferència durant el segle XII.


Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva un Crist en Majestat procedent d’aquest temple (núm. d’inventari 49 366), on va ingressar l’any 1932 (vegeu-ne l’estudi a Talla en fusta conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya). Es tracta d’una talla policromada de 85 × 83 cm. La seva procedència és discutida. M. Trens li refusa el nom i assegura que no procedeix d’aquest poble, sinó que és d’origen desconegut, probablement del Rosselló (Trens, 1966, pàg. 152). Joan Ainaud de Lasarte (Sarrià, 25 de març de 1919 - Barcelona, 5 de novembre de 1995 precisa que és “procedent de la zona intermitja entre Puigcerdà i la Seu d’Urgell, possiblement d’Éller” (Ainaud, 1973, pàg. 92). M. Durliat creu que hom la va adquirir a Éller (Durliat, 1956, pàg. 24). RafaelBastardes i Parera ( Barcelona, 1912 - Barcelona, 8 de gener de 1997)  indica com a detall simptomàtic del seu origen “que la majestat de Viliella és idèntica, i que Viliella i Éller poden considerar-se com a pobles veïns” (Bastardes, 1978, pàg. 123).




La creu original ha desaparegut i ha estat reemplaçada per una creu moderna. La talla conserva encara bastant de la policromia original. Les mans són molt mutilades. La túnica no té plecs i és de color verd. Però la policromia no té el preparat de tela queés normal en aquest grup de majestats.

 

Les trenes són realment singulars, escriu  R. Bastardes: “són totalment diferents de les altres majestats: surten de l’espatlla de manera molt arbitrària i cauen damunt el pit amb un ritme ondulat i fent una àmplia corba. Són planes, només una per banda, en lloc de tres, com és usual, i acaben formant tres puntes com si es tractés d’una cinta, però sorgint la punta del mig d’una obertura bifurcada. La particularitat d’aquestes trenes podria considerar-se única si no existís la majestat de Viliella, tan idèntica en tots sentits” (Bastardes, 1978, pàg. 126).

 

El nus de cenyidor és de molt bona tradició i factura, precisa Manuel Trens i Ribas,  ( Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), 25 de març de 1892 - Barcelona, 26 d'abril de 1976) , contràriament  Marcel Durliat (Anjoutey, Territori de Belfort, 2 d'octubre del 1917 - Tolosa de Llenguadoc, 26 de desembre del 2006) defensa que aquesta imatge és de qualitat inferior, sobretot pel treball dels cabells i de la barba.


 És atribuïda amb unanimitat al segle XII i classificada entre les obres produïdes pel taller de Ripoll.


Cuideu-vos molt, els que tenen el deure i  l’obligació de fer-ho , NO SON BONA GENT.

dijous, 13 de maig de 2021

CASAL DE CUNÍ. LA CANYA. OLOT. LA GARROTXA

 

Havia demanat ajuda als Olotins per localitzar algunes masies innominades d’Olot que foment part de l’Estudi de la Masia Catalana, també als consistoris de Bescanó i d’Amer, fins al dia d’avui únicament localitzava, gràcies al Matias En Mais Castanyer, Can Masdevall:

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2021/03/can-masdavall-olot-la-garrotxa.html


Olot abans de la dictadura franquista tenia un cens de 12.244 ànimes – i no totes elles eren “aborígens  - i tancava l’any 2020 amb 35.926 habitants de dret.  No és tasca senzilla, trobar persones nascudes a Olot, amb pares, avis, besavis, rebesavis,..., també nascuts a Olot, i que a la vegada tinguin interès pel patrimoni històric, oi?.

 

Josep Danés i Torras, ( Olot, 1891- Barcelona, 1955) retratava l’any 1929, per a l’Estudi de la Masia Catalana, el Casal de Cuní, al terme d’Olot.




https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/5003/rec/54


Llegia, amb relativa sorpresa, que no hi ha notícies històriques de la casa. Segons Francesc Fontfreda i Ferrer fundador l’any  1915 del setmanari,  Vida Olotina, i  autor de l'article dedicat a la capella de Nostra Senyora de l'Esperança,  a la Canya , defensa que els senyors de Cuní varen jugar un paper important en la reconstrucció de l'ermita i sempre en tingueren cura.


Del Casal de Cuní, ubicat  prop de la carretera d'Olot a la Canya, llegia que és de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes laterals. Disposa de baixos, dos pisos i golfes. Va ser bastit amb pedra volcànica i carreus ben tallats per fer els cantoners i algunes de les obertures. Al costat de la casa hi ha diverses edificacions per guardar les eines del camp. A l'interior encara es conserva mobiliari d'època.


Per l'estructura arquitectònica, l'actual fàbrica sembla de finals del segle XVIII, bastida sobre una construcció anterior.


Ah!, cuideu-vos molt, els que assolien “a bombo i platerets” el deure i l’obligació de fer-ho, NO SON BONA GENT.

dimecres, 12 de maig de 2021

SANTA COLOMA D’ARSÈGUEL. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA, LA PROVINCIA “ ESPOLIADA”

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

En aquesta ocasió , m’enviava imatges de l’església parroquial d’Arsèguel, advocada a Santa Coloma.

 

 


Maria Lluïsa Cases i Loscos / Carme Bergès i Saura / Leonor Badia i Morera, escriuen de Santa Coloma d’Arsèguel a :

 https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601x.xml


La vila d’Arsèguel apareix esmentada en la publicació sacramental del testament de Guitard del 996, en què deixà a Santa Maria de Ripoll una casa situada en aquesta vila. Amb anterioritat, l’any 964, es documenta la serra d’Arsèguel. Un altre esment és la deixa del bisbe Sal·la, l’any 1010, d’un alou a Arsèguel; aquest lloc és esmentat també en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. En aquests documents la vila i el terme d’Arsèguel formaven part del comtat de Cerdanya; posteriorment, al segle XIV, passaren a integrar-se al comtat d’Urgell. Aquest traspàs també queda palès en el canvi sofert per la parròquia d’Arsèguel, que en la documentació dels anys 1279, 1312 i 1391 és inclosa en el deganat de Cerdanya, i a mitjan segle XVIII apareix integrada en l’oficialat major, hereu del deganat d’Urgellet. Cal assenyalar que I’“apendicio Sancte Columbe…” de la vila d’Arsèguel és esmentat en un document datat l’any 1098.

 

L’església parroquial de Santa Coloma d’Arsèguel és en l’actualitat un edifici molt modificat —sobretot durant els segles XVII i XVIII— respecte de la seva estructura originària. Tot i així conserva en la façana de ponent alguns elements que podrien considerar-se d’època romànica.

        

 


A. Moras. l’any 1983. Vista posterior de l'església.

Els canvis a Arseguel, i a bona part de l’Urgell sobirà han sigut a pitjor.

 

A l’exterior hom pot trobar dos relleus escultòrics que representen dues cares, situades justament als carreus angulars que hi ha a ambdós costats de la porta. Són de forma circular i fan 23 cm la de la dreta —des de l’espectador— i 20 la de l’esquerra.


Els trets dels dos rostres, fets a base d’incisions a la pedra, palesen una gran simplicitat i rusticitat tècnica que, alhora, reflecteixen una certa pobresa expressiva. Aquesta característica formal indica que ens trobem davant una mostra d’art popular i localista.

 

A l’interior es conserven dues piques, l’una beneitera i l’altra baptismal. La primera, que apareix avui sostinguda per una columna de nova factura, es troba en força mal estat de conservació. El vas, semiesfèric, fa 45 cm de diàmetre extern i 31 cm de diàmetre intern, i només presenta, en tota la seva superfície, un relleu molt desgastat amb una mitja bola, element ornamental freqüent en els conjunts romànics de la comarca. La pica baptismal també presenta un vas semiesfèric i manca de qualsevol tipus d’ornamentació


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


Cuideu-vos molt,  els que assumien el deure de fer-ho, NO SON BONA GENT.


dimarts, 11 de maig de 2021

MAS LES FEIXES. OLOT. LA GARROTXA

  

La Vicki Guerra publica una fotografia del Mas les feixes d’Olot, datada el 19 /3/ 21




Patrimoni Gencat  ens la descriu així ;  masia de planta regular, de volums simples amb un cos principal i diferents volums secundaris, encerclats per un recinte emmurallat, amb un gran portal d'entrada de pedra natural i arc rebaixat. La pedra volcànica és visible en totes les parts i els carreus de pedra en cantonades i obertures principals.


La planta noble distribuïda a partir de la sala central, conte una capella dedicada a la marededéu del Carme.




http://poum.olot.cat/PDF/Vol08/08F-MA.pdf


La documentació existent revela la seva antiguitat amb notícies històriques a partir del segle X.


La configuració actual és del segle XVII i les seves darreres intervencions dels anys 90 han rehabilitat completament el mas respectant l'estructura, tipològica i elements del conjunt.


En les terres muntanyoses o costerudes, les feixes són trossos de terra plans, horitzontals, situats en el coster i limitats per marges o parets que els protegeixen contra les avingudes


La feixa també és el nom d'una mesura agrària que a Olot té 12 quarteres i a Besalú i Banyoles en té setze (equivalents a 1'860 àrees).


Sortiu, sols o amb els convivents i gaudiu  mentre sigui possible – d’aquest trosset del cel a la terra que és la comarca de la Garrotxa.


Cuideu-vos molt, els que haurien de vetllar per la nostra salut i seguretat, NO SON BONA GENT.