L’Antonio Moras Navarro q.e.p.d ,
del que ens agradaria tenir noticia de lloc i data de naixement i traspàs, i al
que deu l’Urgell sobirà eterna gratitud per
la seva tasca en l’àmbit del Patrimoni històric, retratava l’any 1983 “ Vista general de l'església de la Marededéu de
Castell-llebre” .
Antiga parròquia, bastida al costat del castell que li donà el nom, ara
convertit en santuari marià.
L’església de la Mare de Déu de Castell-llebre es troba situada sobre un
esperó rocallós, en un lloc eminent sobre el curs del Segre, just en el punt on
s’inicia el congost del riu en el qual es construí la presa de l’embassament
d’Oliana, al cantó oposat de l’emplaçament de l’antic castell d’Oliana.
L’itinerari que mena a l’església és el mateix que porta al castell de
Castell-llebre.
L’estructura actual de l’església de Castell-llebre respon a un llarg i
complex procés constructiu, en el qual algunes de les parts de l’edifici només
assoleixen un sentit si considerem que l’església no era un edifici aïllat sinó
que tenia una clara relació amb els altres edificis existents al seu entorn.
Aquest fet és especialment visible en el mur de ponent de l’església, on la
situació del campanar i les dues portes que es troben en aquest mur, i el seu
nivell relatiu, només assoleixen sentit constructiu amb relació a les altres
edificacions, desaparegudes, que es devien trobar en aquest sector.
L’església és un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó, de
perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals, també apuntats, i capçada per un
absis ultra semicircular força més estret que la nau, que s’obre a través d’un
arc apuntat i és descentrat vers el sud. A l’absis, s’hi obren dues finestres
de doble esqueixada i sobre el seu arc de comunicació amb la nau hi ha una
obertura de petites dimensions.
Fotografia. Jordi Contijoch Boada. Vista interior de la capella.
A la façana sud hi ha la porta principal, formada per un senzill arc
adovellat, sobre el qual hi ha dues carteles que evoquen l’existència d’un
porxo, desaparegut, o no construït. Una altra porta, molt estreta, s’obre a la
façana de ponent, al costat del campanar, i a un nivell força més alt que el
paviment de l’església. Al mateix mur de ponent hi ha una altra porta, en arc
de mig punt, també elevada, que comunica amb el campanar.
El campanar és adossat al mur oest de l’església, descentrat vers el costat
de tramuntana, a frec de la roca, i és una torre de planta quadrada, formada
per una alta socolada cega i dos pisos d’obertures, coronats per una coberta
piramidal. Aquests dos pisos tenen a cadascuna de les façanes una finestra
geminada amb una senzilla columna, amb capitell mensuliforme. Les finestres són
ressaltades per un refós en el parament del mur.
L’aparell, tant interior com exterior, és de petits carreus de mides
desiguals no gaire treballats, disposats intentant formar filades. Les
cantonades del campanar són formades per carreus de dimensions més grans que la
resta de l’aparell, igual que els arcs torals, que són més ben treballats i
arrenquen d’una senzilla imposta de cavet. A la part baixa del campanar hi ha
unes filades en les quals l’aparell és de lloses allargassades.
L’església de Castell-llebre és un edifici en certs aspectes de característiques
força atípiques, a causa, en una gran part, del seu emplaçament en una estreta
aresta rocallosa, a la qual s’adapta la seva arquitectura, especialment
sensible al cantó de ponent amb el desnivell entre el campanar i el nivell de
l’església.
L’església correspon en essència a dos processos constructius, als quals
s’afegí més tardanament el cos de la sagristia, al costat nord-est de l’absis.
De la primera estructura, datable a la fi del segle XI o el principi del segle
següent, es conserva el mur de ponent, el campanar i una part del mur sud.
mentre que la resta de l’edifici sembla correspondre a un procés unitari de
construcció, que hem de situar a partir del segle XIII. En aquest procés de
reforma probablement també s’aprofità l’absis, que podria correspondre a
l’edifici original, i per aquest motiu devia quedar descentrat en ampliar-se
l’edifici vers el nord, circumstància que també podria correspondre a les
irregularitats que s’observen en el campanar i al tractament del mur de ponent,
molt irregular.
Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva publica els Goigs d’aquesta Marededéu :
https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/01/goigs-la-mare-de-deu-de-castell-llebre.html
El lloc de Castell-llebre és documentat per primera vegada en una escriptura
datada dels anys 942 (o 967), probablement una falsificació dels segles XI-XII,
en la qual el comte Borrell i la seva esposa donen a Santa Maria de
Castell-llebre un conjunt de possessions en el terme d'aquests castell.
L’esment d’Oliana, no així les afrontacions, permeten identificar aquest
topònim amb Castell-llebre. L’any 995 el prevere Ansifred donava a Santa Maria
de la Seu l’alou format per les esglésies de Santa Maria i Sant Pere de Kastro
Vetere, situat al costat del Segre, i que limitava per llevant, amb el terme de
Cabril; pel sud, amb la serra de Madrona; per ponent, amb la serra de Lacremas;
i pel nord, amb l’Aubenç. Posteriorment, l’any 1099, Santa Maria de Castello
Vetere era objecte d’un llegat testamentan.
El capellà de Castro Veteri figura en la relació de la dècima dels anys
1279 i 1280, dins del deganat d’Urgell. Així mateix, en el llibre de la dècima
de la diòcesi del 1391, hi consta el capellà de Castell Vedre.
L’any 1575, en el llibre de visites, consta com l’edifici de Santa Maria de
Castellvedre presentava problemes a les teulades i en la visita del 1758 es diu
que les cases que depenien d’aquesta església parroquial n’eren situades lluny,
encara que el rector continuava vivint a l’edifici del costat. L’any 1904,
però, perdé la categoria de parroquial i es constituí en santuari annex a la
parroquial de Peramola.
Actualment s’hi continua celebrant un aplec el tercer diumenge després de
Pasqua.
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-castell-llebre-peramola
Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon - el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al seu ensenyament, a mi en té revoltat.
A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “ a por ellos “; s’han acostumat a fer les seves maleses amb plena consciència de la seva immunitat.
Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?
En la infinita confiança en Déu, maleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.
.jpg)
