LA BARRACA DE PEDRA SECA DE LA VINYA DEL MACIÀ. CASTELLBELL I EL VILAR. EL BAGES

 

El Marcel'li Puigdellivol Prat  sempre ens fa “regals preciosos “, en aquesta ocasió publicava una imatge de la barraca de pedra seca ubicada en el marge superior, a una vintena de metres del camí que mena del mas de les Comes a cal Robert. El Mapa de Patrimoni ens diu que està emboscada, la qual cosa impedeix la seva visibilitat des del mateix camí. La  fotografia del Marcel'li Puigdellivol Prat  ens la mostra esplendent.

 

 

Està construïda aprofitant un roc de grans dimensions que es devia desprendre fa segles de l'aflorament de roca natural que hi ha a la part superior del turó.

És de planta irregular; l'interior mesura 1,70 x 1,80 metres. La coberta cupular de l'interior s'ha adaptat a la forma de la roca. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entremig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al nord-oest, amb doble llinda, plana i els brancals rectes i massissos. La primera de les llindes presenta una fissura al mig degut a la pressió i els possibles moviments del terreny. Mesura 0,92 metres d'alçada per una amplada de 0,63 metres. Els murs tenen un gruix de 0,55 metres. La coberta es forma per superposició de filades adaptant-se a la forma de la roca i tancant qualsevol escletxa visible. L'exterior conserva gran part del pedruscall, i el ràfec. A l'interior, hi ha un triple tinell, superposat, construït amb pedra massissa i falcat amb pedruscall. El primer d'ells, arran de terra, mesura 45 centímetres  de fondària per 40 centímetres d'amplada i 34 centímetres d'alçada. El segon té les mateixes mides a excepció de l'alçada, que mesura 38 centímetres. Finalment, al damunt n'hi ha un de més petit que mesura 16 centímetres de fondària per 12 centímetres d'amplada per 12 centímetres d'alçada. Conserva, o conservava  un banc fet amb dos carreus de pedra i la fusta d'una bota, en perfecte estat de conservació.

Lluny de nosaltres qualsevol  intenció de posar aigua al vi,  entenem però - amb tots els respectes - que el “culte a les construccions de pedra seca”,  és excessiu.  Des de sempre els essers humans han aprofitat els recursos que tenien  al seu abast, els esquimals feien habitacles de gel, NO TENIEN PEDRA, i a les terres fèrtils les barraques es fan del mateix material que les cases on es viu.

Recordeu sempre que el pa amb tomàquet no és altra cosa que una tècnica per aprofitar el pa sec.

Els millors desitjos per aquest 2021 que tot just dóna les primeres passes. 

CAN BADIA A LA PARRÒQUIA DE SANT VICENÇ DE SALLENT. SANTA PAU. LA GARROTXA. GIRONA

 

L’Olga Sacrest Roca ( Olot, la Garrotxa 16 de juny de 1960 ) retratava l’any 1985 Can Badia, gran casal situat prop del pujolet d'en Badia, a la parròquia de Sant Vicenç de Sallent, que va passar a la baronia de Santa Pau l'any 1392.

Patrimoni Gencat la descrivia en aquells anys  amb aquests termes; Can Badia disposa de planta baixa amb tres porxos (al del mig es pot veure les inicials F. P. i la data de la restauració 1971, ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor i de l’autor de la reforma ) i dos pisos superiors.

Actualment hi viuen els masovers, serveix de segona residència i es cria bestiar destinat a la selecció i millora de races.

Va ser bastida amb carreus ben escairats en els angles i finestres. La resta dels murs avui estan arrebossats i pintats. La planta és rectangular i el teulat és a dues aigües amb les vessants vers les façanes principals.

El casal conserva quatre llindes.

La importància de l’activitat ramadera de Can Badia quedava recollida en aquesta noticia :

https://www.diaridegirona.cat/comarques/2018/08/19/granja-santa-pau-tindra-capacitat/930811.html

 

Mn. Josep Maria Viñolas Esteva ( Salitja , la Selva, Girona, 10-03-1966), la retratava el 12 d'octubre de 2020.

 

L’acció criminal dels militars feixistes que s’alçaven en armes , encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMÒCRÀTIC de la II República, aconseguia aturar entre molts altres projectes culturals , l'Estudi de la Masia Catalana , una iniciativa ideada  i finançada  per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955). El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/santa%20Pau/page/3

Amb els mitjans actuals, humans i tècnics, fer realitat aquell projecte, no fora difícil. 

Des del coneixercatalunya ens hi afegiríem encantats.  

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE GAVARRA, ADVOCADA A SANT SADURNI DE TOLOSA. COLL DE NARGÓ. L'URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

  

El Jordi Vila Juncá exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atès la situació de “ presó comarcal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, el aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

M’enviava fotografies de l’església de Gavarra, advocada a Sant Sadurni, al terme de Coll de Nargó, a la comarca de l’Urgell sobirà.

L’havia fotografiat . A.Moras l’any 1985

 

Hem demanat a Patrimoni Gencat , i a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) ,al Bisbat d’Urgell,..,  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Francesc Junyent i Maydeu / Alexandre Mazcunàn i Boix / Maria Lluïsa Casesi Loscos , expliquen que  l’accés es fa des de  la carretera d’Isona a Coll de Nargó. En arribar al coll de la Mola, just al quilòmetre 24,2, surt una pista, perfectament senyalitzada, que avança en direcció S i mena a Gavarra. El recorregut d’aquesta pista és d’uns 10 km aproximadament i tant el seu traçat com el seu terra la fan apta per a tota classe de vehicles. La clau es pot trobar en una casa que hi ha davant per davant de l’església, a l’altre costat de la plaça.

L’església, conjuntament amb el castell, ressalta entremig de les cases que formen l’antic nucli de Gavarra que, a redós de la serra d’Aubenç, és situat a l’extrem sud-occidental del terme, prop de la divisòria comarcal entre el Pallars Jussà i la Noguera.

Es tracta d’una església romànica que acusa ostensiblement un seguit de transformacions que han alterat molt la fesomia de l’edifici, i alhora han desarticulat la seva primitiva estructura, cenyida a una construcció de nau única i absis, amb l’additament d’un campanar de torre de planta circular.

 

Entre les nombroses reformes que s’hi constaten, les més radicals consistiren en l’enderrocament de l’absis, substituït per un ampli cos quadrangular i en l’escapçament del campanar amb la supressió del darrer pis.

 

Entremig dels diversos cossos que conformen i envolten l’edifici actual, es destria del tot l’antiga nau romànica, perfectament diferenciada de l’ampliació moderna, i el campanar de torre que s’alça, fusionat amb la nau, al principi del mur nord.

 

La nau, de dimensions força reduïdes, és coberta amb una volta de canó de mig punt, feta amb lloses disposades a plec de llibre, amb el reforç d’arcs torals.

 

Els murs laterals han estat alleugerits amb l’obriment de dos arcs de descàrrega situats al primer tram de la nau, un dels quals, concretament el nord, acull la porta que comunica amb el campanar, la qual és perfilada amb un arc de mig punt adovellat.

 

Les finestres que il·luminen l’església són fruit dels remodelatges, com també ho és la porta que dóna entrada al temple, situada a la façana de ponent, que manllevà les funcions de la primitiva, situada a migjorn, actualment inutilitzada.

 

Els paraments exteriors no mostren cap element decoratiu, tot i que el mur sud és enrevessat per la presència d’uns contraforts col·locats per reforçar l’edifici en un moment en què devia perillar la seva integritat, cosa gens estranya si tenim en compte els nombrosos trasbalsos que el sacsejaren.

 

L’element més remarcable dins el conjunt de l’edifici és sens dubte el campanar, el qual, malgrat haver estat mutilat, encara mostra un aspecte força atractiu i alhora esdevé l’element més singular de la construcció, a partir del qual adquireix una certa rellevància.

 

Es tracta d’una torre de perfil circular que dissortadament fou mutilada vers l’any 1922, amb la supressió del darrer pis, que en aquells moments devia amenaçar ruïna. En substitució d’aquest darrer tram s’hi va col·locar una espadanya que, sobre una coberta cònica, encara corona actualment el campanar.

 

A la part alta hi ha dues finestres geminades, una de les quals, però, ha estat emparedada. Amb tot, cal suposar que totes dues compartien el mateix esquema compositiu, consistent en dos arquets de mig punt que recolzen sobre una columna central coronada amb un capitell mensuliforme.

 

L’edifici, tret dels llocs on els paraments han estat adobats, és aparellat amb carreus ben escantonats, però sense polir, i disposats en filades horitzontals, amb una distribució potser més acurada al campanar, on també són més petits.

 

Aquesta església que, tal com hem vist, ha estat trasbalsada per nombroses reformes, realitzades en bona part segurament durant els segles XVII o XVIII, sembla que respon a una obra romànica bastida probablement durant el segle XII, amb fortes influències constructives de l’arquitectura del segle anterior, tot i que els processos remodeladors i la desaparició d’alguns elements, com ara l’absis i el capcer del campanar, en condicionen i restringeixen la datació.

 

Dins el context de l’edifici adquireix una justa rellevància el campanar rodó, que s’allunya dels models prismàtics que tingueren una difusió molt més àmplia durant els segles XI i XII dins l’àmbit de l’arquitectura romànica, la qual, malgrat tot, també acceptà altres tipologies, normalment excepcionals i força singulars, entre les quals són una mostra els campanars cilíndrics com el de Sant Sadurní de Gavarra. Comparteix aquesta forma amb alguns altres, exemplaritzats pel també mutilat campanar del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, que sens dubte seria el més monumental de la tipologia, i potser, si tenim en compte la seva datació del 1040 i dins el mateix àmbit comarcal, pel de l’església de Sant Martí d’Ars, sense afegir-n’hi altres de semblants, com el de Santa Coloma d’Andorra o el de Santa Maria dels Brucs, el qual, a desgrat de mostrar formes cilíndriques, parteixen de formes prismàtiques arrodonides.

 

L’edifici és força ben conservat, encara més després d’haver estat restaurat recentment

Podeu veure’n imatges a :

http://cat.romanic.eu/catalunya/alt-urgell-5/coll-de-nargo-sant-serni-de-gavarra-s-xii/

La Rosa Maria i el Miquel, la “ parella romànica” ens expliquen la seva visita:

https://tribunaberguedana.blogspot.com/2014/04/sant-serni-de-gavarra-coll-de-nargo-alt.html?fbclid=IwAR3dbFRss255ot7kC4D551G22uS3VrxwTqdcomvRcM5GRhMSWvODul-Np9o

Quan al topònim, el diccionari  català valencià balear recull dues possibles explicacions:  la primera ens diu que  té una etimologia  preromana; el radical *gab-, segons Gauchat, devia significar ‘cretlla, tall’, i és abundant en la toponímia pirenenca (BDC, xvii, 66 i ss.);  la segona defensa que cal relacionar gavarra amb el basc gaparra ‘esbarzer’, d'on segurament ve el català gavarna i gavarrera. (Cf. Rohlfs Gasc. 15).

 

https://www.bioecoactual.com/ca/2020/05/15/gavarrera-un-aliat-per-a-les-nostres-articulacions/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Roser_silvestre

A reserva del que pugui dir-nos el Jordi Vila Juncà, que ha trepitjat el territori,  ens decantem per la segona opció, així el nom tindria relació amb la forta presència  d’aquest arbust de la família de les rosàcies.

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PUBLIQUES DE SARRIA DE TER ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA.

 

Llegia que fins l'any 1910 Sarrià de Ter no compta amb un edifici en bones condicions destinat a Escoles Públiques. Tot i això, l'edifici que s'inaugurà en aquest any no és un edifici fet expressament sinó la remodelació de tres cases. El projecte és de l'arquitecte Rafael Masó Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - Girona, 13 de juliol de 1935) de l'any 1909 i la inauguració de les Escoles Públiques té lloc el 5 de juny de 1910.

L'edifici fou propietat d'Alfons Teixidor i l'Ajuntament el va tenir llogat fins l'any 1971, quan el va comprar.

Reforma de tres cases entremitgeres de planta baixa i pis propietat d'Alfons Teixidor per a ubicar-hi l'escola pública de Sarrià.

De l'obra de Masó únicament es conserva la façana, on destaca el treball de les reixes, obra de Nonito Cadenas [Nonici (Nonito) Cadenas i Caballer. 1876-1930]   i els elements ceràmics dels germans Coromina de La Bisba.

Els interiors han estan totalment reformats a causa dels diversos usos que ha tingut l'edifici.

 

La necessitat de construir un nou edifici per a les Escoles de Sarrià comença a discutir-se l'any 1944, el projecte però, no es materialitza fins l'any 1977, amb la inauguració de l'Escola Montserrat.  Ens agradarà  tenir noticia del seu autor a l’email castellardiari@gmail.com

L’edifici de l’escola ha estat objecte d’accions vandàliques.

El vell edifici fou remodelat - ens agradarà  tenir noticia del seu autor a l’email castellardiari@gmail.com  - per acollir el Centre d'Assistència Primària i el Centre d'Educació Permanent d'Adults.

Més endavant (després de 1986) aquestes dependències municipals es destinen a usos culturals.

 

ESGLÉSIA DE SANT JOAN FUMAT, ADVOCADA A SANT JOAN BAPTISTA. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

El Jordi Vila Juncá exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atès la situació de “ presó comarcal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, el aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

M’enviava fotografies de  Sant Joan Fumat, al terme de les Valls de Valira, i de la seva església advocada a Sant Joan Baptista.

 

L’havia fotografiat . A.Moras l’any 1983

Hem demanat a Patrimoni Gencat , i a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) ,al Bisbat d’Urgell,..,  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

 Patrimoni Gencat en diu; edifici  d'una sola nau, capçada a llevant per un absis de perfil circular rebaixat, oberta a la nau a través d'un doble plec absidial i coberta per una volta de quart d'esfera. La nau és coberta per una encavallada de fusta de doble vessant, que sosté a l'exterior una coberta de llosa. Als peus de la nau hi ha un cor de fusta en alt que presenta incisions que formen un motiu ornamental.

 

Al mur sud de la nau s'obre un petit nínxol en arc escarser on hi ha un altaret amb una marededéu, el qual és flanquejat per dues finestres rectangulars. La porta d'accés al temple es troba a la façana de ponent. Es tracta d'una porta adovellada, en arc rebaixat i dos carreus motllurats a les impostes, que presenten una forma de capitell força sintètic. A l'esquerra de la porta, des del punt de vista de l'observador, s'obre una nova finestra rectangular. El conjunt de la façana és coronat per un ull de bou circular. L'absis està flanquejat a l'exterior per dos cossos de secció quadrangular, similars a pilars però sense cap mena de funció estructural, que recorren tot l'absis de dalt a baix.

 

La coberta és de llosa a doble vessant, amb un ràfec prominent sobre la façana de ponent. En aquest punt, la part superior de la coberta adopta un tercer pla, diferent dels altres dos plans d'inclinació, que rep el nom de frontispici o pinyó.

 

El conjunt presenta un campanar de torre, d'aspecte robust, adossat a la façana nord, pròxim a l'absis. Consta d'un cos inferior de secció quadrangular que, a través de quatre petxines, es converteix en un cos superior de secció octogonal, amb quatre finestres obertes als quatre vents. La part superior de la torre és rematada per dues motllures de perfil de mitja canya, i està coronada per un teuladet cònic de llosa.

 

El parament intern del temple està totalment arrebossat, mentre que en una intervenció recent s'ha repicat tot el parament extern.

 

L'església de Sant Joan Fumat sembla una construcció d'època barroca, possiblement dels segles XVII i XVIII, que és el resultat de la renovació d'un temple anterior, possiblement d'època medieval. Les restauracions recents (des de la dècada de 1980 en davant) han modificat notablement l'aparença externa del temple, amb el repicat de l'arrebossat extern i l'afegit d'una coberta cònica al campanar, anteriorment inexistent.

Havíem documentat l’edifici que aixoplugava l’escola pública, abans idurant la dictadura franquista.  El sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 2190 veïns, i es tancava l’any 2019 amb        791 habitants, una pèrdua del 63,88% - massa comú  al  Pirineu català – no es donava ni a Hiroshima ni a Nagassaki desprès de l’impacte de la bomba atòmica.  L’única opció possible – sense però, cap garantia – per revertir aquesta situació passa per aconseguir la llibertat nacional de Catalunya.   

EDIFICIS ESCOLARS DE CATALUNYA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL COL·LEGI CASSÀ D’ARENYS DE MAR. EL MARESME

  

Ens havíem proposat des del Conèixer Catalunya recuperar, fins on sigui possible – aquí la cruesa del  «Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra»,   ens fa força la guitza -   imatges i histories del edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquia.

El Joaquim Gibert Font m’enviava unes magnifiques fotografies de l’escola Cassà, fetes per  la   Cristina S. R.

Llegia de la història de l’escola ;  als orígens del Cassà, hi trobem dues fundacions fetes per a l'ensenyament dels infants de la nostra vila. Una primera és l'anomenada de Joan Baptista Cassà, consistent en un llegat de 25.000 "duros".

 

Aquestes 125.000 ptes.es troben dipositades, actualment, en paper de l'Estat, al Banc d'Espanya, i produeixen la renda anual d'unes 4.000 ptes. que són administrades per l'Ajuntament d'Arenys de Mar.

 

La segona fundació és la denominada "Patronat de les Escoles Catòliques del Marqués de la Quadra", consistent en un edifici del carrer de Sant Pere, 43. En són marmessors el Rector, el Batlle i el primer Vicari de la Parròquia.

 

L'Any 1905 es concertà un conveni entre les dues fundacions d'acord amb el qual les rendes de la fundació "Cassà" es destinarien al sosteniment de l'escola ubicada a la propietat del "Patronat Marqués de la Quadra", i els executors testamentaris d'aquest vetllarien perquè "en todo tiempo no se dé al edificio otro destino que el de las escuelas catòlicas".

 

Organitzada l'escola, aquesta fou encomanada, primer, als Germans de Sant Gabriel, els quals la regentaren fins l'any 1969, moment en què es veieren precisats a deixar-la, cosa que plantejà un greu problema per a la continuïtat de la mateixa. Fou aleshores quan la parròquia s'avingué a fer-se'n càrrec d'una manera plena i total.

 

El "Patronat del Marqués de la Quadra" acceptà complagut aquesta solució i signà un document on feia constar que deixava el local amb caràcter gratuït i per temps indefinit per a Escola Parroquial.

 

Al mateix temps, la Parròquia gestionà i aconseguí la col·laboració de l'Escola Pia de Catalunya i així fou com, en endavant, es pogué comptar amb un Pare Escolapi com a director del Col·legi. A partir del 1980, el Director fou un laic i el càrrec l'exerceix actualment la senyora Paquita Zaragoza i Bayarri.

 

El mes de gener de 1999 s'inicia una nova etapa en la història del Cassà, es presenta en una assemblea de pares i mestres, això convertirà  l'escola en una Cooperativa de mestres i pares, que agafarà la titularitat que fins ara havia tingut la Parròquia de Santa  Maria d'Arenys de Mar

 

El darrera canvi que es fa a l'escola, és en el curs 2001-02, quan en el mes de setembre s'obre la LLAR D'INFANTS, també amb una línia, per aquest motiu i  en l'actualitat l'ensenyament impartir és fins a 12 anys, amb totes els curs amb una línia EDUCACIÓ INFANTIL I EDUCACIÓ PRIMÀRIA

El Joaquim Gibert Font em precisava;   el Cassà a hores d'ara dissortadament , és un col·legi totalment abandonat, fins i tot hi ha entrat ocupes. Als arenyencs els fa llàstima com han quedat les instal·lacions. No s'ajusta, per tant, al fragment que diu:

"El darrer canvi que es fa a l'escola, és en el curs 2001-02, quan en el mes de setembre s'obre la LLAR D'INFANTS, també amb una línia, per aquest motiu i  en l'actualitat l'ensenyament impartir és fins a 12 anys, amb totes els curs amb una línia EDUCACIÓ INFANTIL I EDUCACIÓ PRIMÀRIA".

En substitució de l'antic Cassà es va obrir un nou centre d'infantil i primària, de caràcter públic, en el Rial de Pau Costa, amb el nom d'Escola Sinera.

Ajudeu-vos en aquesta recerca dels edificis escolars de Catalunya  anteriors a la dictadura franquista, és un deure moral, amb els nostres ascendents per la magnifica feina duta a terme, i amb els nostres descendents  perquè no oblidin els seus orígens.

Qui perd els orígens perd identitat.

ESGLÉSIA DE SANT FRUITÓS DE CARMENIU. MONTFERRER I CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vila Juncá exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades.

En aquesta ocasió publica una fotografia de l’església parroquial de Carmeniu advocada a Sant Fruitós

Al diccionari català valencia balear   diu de Carmeniu, etimològicament deriva  de casa Minici (nom personal germànic). En l'Acta Cons. Seu Urg. apareix Casa Muniz com a nom corresponent a l'actual poble per Carmeniu (cfr. Meyer-Lübke Noms lloc Urg. 16).

L’havia fotografiat . A.Moras l’any 1985

Hem demanat a Patrimoni Gencat , i a l’Arxiu Nacional de Catalunya  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Patrimoni Gencat  ens diu ; edifici religiós d'una nau rectangular, cobert amb cel ras i inclús l'absis que també és rectangular. Té la porta adovellada al mur de l'evangeli. Es orientada a l'oest.

 

Es una construcció rústega de pedres unides amb fang i sense fer filades.

 

Església d'una sola nau, adossada pel costat de ponent a la cort d'una gran casa amb era que queda a la part superior del poble. L'església està capçada a ponent per una capçalera plana. La coberta del temple està constituïda per una volta d'arc rebaixat a la meitat oriental del mateix, i per un trebol de canyís enguixat a la meitat occidental. Per sobre d'aquesta coberta hi ha un entramat de fusta que sosté un llosat a doble vessant.

 

L'interior de l'església presenta un arrebossat de calç força malmès per les filtracions d'aigua des de la coberta, particularment per la cara nord de l'església, que afecten també al trebol de canyís, del qual en cauen fragments. Als peus de la nau hi ha un cor de fusta en alt, al qual s'accedeix per una tramada d'escales adossat al mur de llevant.

 

La porta d'accés al temple es troba al mur de migdia, prop de l'angle amb el mur est. És en arc de mig punt, presenta una motllura arrebossada al seu voltant per la cara exterior i té un tancament format per un batent de fusta.

 

A l'exterior, l'església presenta un aspecte massís, amb poques obertures, i amb uns paraments a base de petits carreuons de llosa, toscament desbastats, que presenten traces d'arrebossat, particularment a la meitat de ponent dels murs laterals del temple. La façana de llevant comença a un nivell força inferior a la solada de l'interior de l'església, fet que indica que per a la seva construcció va caldre fer la preparació corresponent per anivellar un espai particularment abrupte. A banda de la porta, i pel que fa a obertures, només hi ha dos òculs circulars, situats en la mateixa vertical, a la façana de llevant: més gran l'inferior que el superior. Aquesta mateixa façana és coronada per un potent campanar d'espadanya de dos ulls, culminat en doble vessant.

 

Malgrat no tenir constància de documentació que ens parli de l'evolució constructiva de l'edifici, la seva tipologia, marcada pel tipus de parament, la manca d'articulació murària, la solidesa i la sobrietat de la construcció i l'existència de dos òculs circulars al mur oposat a l'altar major ens fan pensar en una obra típica del segle XVIII, període en què foren construïdes nombroses esglésies a la comarca i també ampliades i reformades moltes esglésies preexistents.

Si sobreviviu a la Covid.19 , i si finalment no es duen a terme els afusellaments anunciats pels “armats” , poseu l’Urgell sobirà a la vostra agenda.