El camí és el viatge, i gaudíem a cor que vols de la contemplació de la Plaça Major d’Avinyó, de la seva església, i d’alguns dels edificis civils, d’aire marcadament senyorial i modern; ens aturaríem més endavant en una creu de terme, prop d’una esplèndida masia amb torre de defensa, de la que el Tomás en recollirà imatges; Sant Feliu Sasserra ens acollirà amb las seva església romànica, l’edifici de l’ajuntament que fou la seu de la sots vegueria del Lluçanès; Oristà la petita població que senyoreja en un temps la contrada, i vinculada per sempre més al record del llegendari Perot Rocaguinarda , és un poblet encisador i ple d’encant;
faríem encara, en el darrer tram de la sortida una visita a Sant Jaume de Vilanova, on en absència dels seus estadants, deixaríem una nota, en la que juntament amb les nostres dades personals, adreça, telèfon i e.mail, els fèiem un prec: que ens ajudin en la recerca de les ruïnes de Sant Pere de Vilanova. Val a dir que el prec, urbi et orbe, el fem extensiu a qualsevol persona.
La Torruella l’havíem deixat pendent en ocasió d’una sortida a l’hivern per les terres fredes de la riera Gavarresa, des de la Torre de l’Orriols decidíem desfer el camí, amb el compromís íntim d’assolir en un altre moment la Torruella, de la que de forma admirativa ens parlava el masover del Ciuró.
L’entrada la trobem entre els punts quilomètrics 61 i 62 de la carretera B-431, a la dreta en el sentit de la marxa, just abans d’arribar a la finca anomenada del Pilar, en el camí trobarem les restes d’una casa magnifica dins encara del terme de Sant Feliu Sasserra, Coll de Bassa, des d’on gaudim d’unes vistes esplèndides sobre, sobre la riera de Relat, i d’algunes finques encara en activitat, com La Molina, la Casanova, Els Arnaus i el Molí d’aquesta darrera casa; a l’esquerra la Cirera, adornada pel costat de migjorn amb un torre rodona d’aparell romànic que segons s’explica pertanyia al Castell medieval de Sacirera.
Entrem en el terme d’Oló, i ben aviat som davant de la Torruella, límit del Moianès i guaita permanent de Sant Feliu Sasserra ,el nom de la casa ens parla del seu primigeni us; punt d’observació i eventualment d’avis i defensa, davant d’una presència hostil. La pacificació, el lloc situat ja a la plana, superat l’esvoranc terrible de la riera Gavarresa i la feracitat d’aquestes terres en les que veiem feinejar un bon nombre de tractors i màquines de segar, farien créixer aquesta casa, des de la simple torre fins a l’edifici de magnifiques proporcions, al que s’hi podia accedir des de qualsevol dels seus costats [ possiblement perquè devia donar aixopluc a diferents famílies ] , i que dedicaria una ermita a Sant Francesc d’Assis, que es troba avui pràcticament destruïda almenys en el seu interior , i que sembla havia estat construïda el segle XVI i reformada a darreries del XIX. El Tomás recollirà per eterna memòria i perpetua vergonya de la nostra gent, les imatges d’aquesta infinita desolació.
El mati no ens permetria arribar-nos fins les runes de Rocaguinarda, on va néixer el famós cabdill Nyerro i bandoler de llegenda que acabaria els seus dies com a Capità dels terços castellans a Nàpols. Ens comenten a Oristà dins quin terme es troba la casa que està molt malmesa.
Aquestes son encara terres de Nyerros, persones que se senten catalans de Catalunya, front les terres baixes on el sentiment dels anomenats Cadells, persones que se senten catalans d’Espanya, s’imposa i creix sense aturador. Els noms canvien , però malgrat el pas dels segles, els sentiments es mantenen inalterables.
Ho comprovàvem amb la lectura dels resultats electorals del Lluçanès.
(©) Antonio Mora Vergés
faríem encara, en el darrer tram de la sortida una visita a Sant Jaume de Vilanova, on en absència dels seus estadants, deixaríem una nota, en la que juntament amb les nostres dades personals, adreça, telèfon i e.mail, els fèiem un prec: que ens ajudin en la recerca de les ruïnes de Sant Pere de Vilanova. Val a dir que el prec, urbi et orbe, el fem extensiu a qualsevol persona.
La Torruella l’havíem deixat pendent en ocasió d’una sortida a l’hivern per les terres fredes de la riera Gavarresa, des de la Torre de l’Orriols decidíem desfer el camí, amb el compromís íntim d’assolir en un altre moment la Torruella, de la que de forma admirativa ens parlava el masover del Ciuró.
L’entrada la trobem entre els punts quilomètrics 61 i 62 de la carretera B-431, a la dreta en el sentit de la marxa, just abans d’arribar a la finca anomenada del Pilar, en el camí trobarem les restes d’una casa magnifica dins encara del terme de Sant Feliu Sasserra, Coll de Bassa, des d’on gaudim d’unes vistes esplèndides sobre, sobre la riera de Relat, i d’algunes finques encara en activitat, com La Molina, la Casanova, Els Arnaus i el Molí d’aquesta darrera casa; a l’esquerra la Cirera, adornada pel costat de migjorn amb un torre rodona d’aparell romànic que segons s’explica pertanyia al Castell medieval de Sacirera.
Entrem en el terme d’Oló, i ben aviat som davant de la Torruella, límit del Moianès i guaita permanent de Sant Feliu Sasserra ,el nom de la casa ens parla del seu primigeni us; punt d’observació i eventualment d’avis i defensa, davant d’una presència hostil. La pacificació, el lloc situat ja a la plana, superat l’esvoranc terrible de la riera Gavarresa i la feracitat d’aquestes terres en les que veiem feinejar un bon nombre de tractors i màquines de segar, farien créixer aquesta casa, des de la simple torre fins a l’edifici de magnifiques proporcions, al que s’hi podia accedir des de qualsevol dels seus costats [ possiblement perquè devia donar aixopluc a diferents famílies ] , i que dedicaria una ermita a Sant Francesc d’Assis, que es troba avui pràcticament destruïda almenys en el seu interior , i que sembla havia estat construïda el segle XVI i reformada a darreries del XIX. El Tomás recollirà per eterna memòria i perpetua vergonya de la nostra gent, les imatges d’aquesta infinita desolació.
El mati no ens permetria arribar-nos fins les runes de Rocaguinarda, on va néixer el famós cabdill Nyerro i bandoler de llegenda que acabaria els seus dies com a Capità dels terços castellans a Nàpols. Ens comenten a Oristà dins quin terme es troba la casa que està molt malmesa.
Aquestes son encara terres de Nyerros, persones que se senten catalans de Catalunya, front les terres baixes on el sentiment dels anomenats Cadells, persones que se senten catalans d’Espanya, s’imposa i creix sense aturador. Els noms canvien , però malgrat el pas dels segles, els sentiments es mantenen inalterables.
Ho comprovàvem amb la lectura dels resultats electorals del Lluçanès.
(©) Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada