Encara faltaven alguns minuts per les 9,00 quan des de la Rovirola iniciàvem el descens fins a la riera Gavarresa, el fred era intens fins a l’extrem que el camí estava glaçat, i en alguns punts la blancor de la gebrada deixava clar que la nit havia estat gèlida.
Ben aviat ens calia treure les màquines per retratar el Corral, masia molt reformada , propera a la població i dotada de tots els serveis; remuntàvem fins a la vessant de la riera, i des d’aquesta alçada, podien contemplar les restes del molí del Ciuro, la torre d’aquesta casa, i l’espectacle del torrent gelat , i d’una vegetació emblanquinada per les gebrades que amb el sol esmorteït del desembre feia dies i dies que persistien.
Abans d’arribar a la casa, trobàvem un petit oratori al que donarem el nom de la Creu del Ciuro, la casa a pocs metres, amb la seva torre de 16 metres d’alçària, ha estat testimoni de moltes històries, alguna de prou coneguda, com la biga cremada en el pis superior per les tropes franceses que varen situar en aquesta finca el comandament del front del Llobregat.
La nostra història d’avui es que una vegada més el gos de la casa, en aquest cas un petit caçador decideix acompanyar-nos en el nostre periple.
Creuàvem la riera per un pas canadenc, tots els nostres moviments comportaven un risc, damunt d’un sòl gelat fins a l’extrem que amb molta cura, podem passar caminant per damunt de la placa de gel que s’ha format al pas de l’aigua; la propera masia Orriols està tancada, en perfecte estat de conservació i diríem que freqüentada diàriament pels propietaris i/o masovers que possiblement viuen al poble – hi ha no més enllà de cinc quilometres des d’aquest punt - , la següent el Prat d’Orriols mostra ja algun signe d’abandó; en aquest punt el masover del Ciuro ens retroba i s’emporta dins del tot terreny al petit gos caçador, sembla que la família originaria de Lleó, tenia previst anar a mercat a Vic aquest mati, fem un darrer tram i ens arribem fins a la següent casa, situada en una solana on esmorzaríem , la Torre d’Orriols, on malgrat sembla no haver-hi ningú hem sentit el gall de la casa i contemplat pasturar els cavalls.
En la tornada ens arribaríem fins al Flequer, casa força renovada, d’estil basilical la definirà el Feliu Añaños, i desprès de fer-li una fotografia, refem els nostres passos fins a recuperar el camí.
La zona situada en una obaga es particularment perillosa pel que fa al gel, això ens dificulta el caminar, i retarda un bon xic la nostra previsió horària. Finalment sans i estalvis arribem de nou a la Rovirola on havíem deixat aparcat el vehicle.
El Feliu fa una darrera fotografia d’aquesta casa de la que únicament resta en peus la façana.
Ens explicaven que en ocasió d’unes votacions per algun dels càrrecs – quasi infinits – d’aquest sistema que alhora que manté institucions pre-democràtiques , com les Diputacions Provincials, no s’atura en la creació de més i més entitats públiques, a Santa Maria d’Oló, sense cap significació – segons van dir - els veïns varen ser preguntats sobre si volien ser del Moianes o del Bages, la majoria va decidir que Bages.
La pregunta però tenia la seva trampa, potser entre Bages i Osona, alguns haguessin decidit la segona, i segur que amb els mateixos serveis, que Manresa i Vic, tots haguessin decidit Moianes.
Com sempre, i més en el proper 2.007 que començarem ben aviat, que el bon Déu guardi a Catalunya dels seus administradors !.
Amb amics així, quina por ens poder fer els enemics ?
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada