Tombes de Sant Romà. Necròpolis del serral .Santa Maria de Miralles

N’havíem vist en diferents llocs, a Sant Llorenç de Savall, a Moià, a Calders, a Argençola... les tombes de cista s’atribueixen a les cultures prehistòriques, al Neolític mitjà, -més de cinc mil anys enrere, si fa no fa- quan va aparèixer a Catalunya la cultura megalítica, que va arribar a cobrir durant el Neolític final-Calcolític (III mileni a. C.) tota l’àrea pirinenca i pre-pirinenca i les terres que més tard van ser els antics comtats de la Catalunya Vella.

Amb tot, aquesta cultura no és pas un fet exclusivament català, ja que també la trobem en altres zones de la Península Ibèrica i d’Europa , el fet que aquesta civilització adquireixi matisos concrets en territoris tan diversos i en èpoques tan diferents, obliga a parlar de "cultures megalítiques", en plural.

Els monuments més característics d’aquestes cultures de casa nostra són els sepulcres de corredor, les galeries catalanes, els menhirs, els dolmens simples, les cistes, etc.

Ens havien explicat que el recinte arqueològic que es pot veure al costat de l’església de Sant Romà fou traslladat del seu lloc original i reconstruït fidedignament per tal que el visitant pogués observar la troballa amb millors condicions.

Dissentim d’aquesta ‘ bona intenció ‘ el lloc adequat d’aquestes estructures funeràries – fossa excavada al terra i revestida de lloses – era sens dubte el serral. Ens expliquen que foren reutilitzades, car les setze tombes que originalment formaven la necròpolis allotjaven 26 individus inhumats.

Totes elles presentaven una orientació est-oest, aquesta disposició dels sepulcres ve donada per una convicció religiosa: els morts esperen l'arribada del judici final i de la parusia, amb la mirada fixada a l’Orient. La tesis més acceptada és la d’un ritus pagà de culte solar, animista probablement, això malgrat la seva actual ubicació al costat de l’església gòtica de Sant Romà de Miralles.

Se’m trencava el cor mentre recollia una única imatge de les tres tombes que lluny del seu entorn ‘natural’ llueixen com ho farien uns taüts buits.

Del infern expliquen que – també - està empedrat de bones intencions.

© Antonio Mora Vergés