Seguim el diccionari Alcover quines dades – obtingudes pel Josep Perarnau , en funcions de documentalista, en recerca pacient que li agraïm de forma pública - ens confirmen com un possible significat del mot, Valls estretes, també potser qualsevol sinònim : encaixades, angostes,..... sembla procedir del mot carcer [ presó ] , i apareix documentat l’any 998 com Valle Carchara i com Valle Carcera l’any 1.000. La observació de la peculiar orografia d’aquesta zona de l’Alt Vallès, coincideix perfectament amb el significat proposat per Mn. Alcover.
Tornàvem a Vallcàrcara per consumar la recerca de les restes més visibles de la seva necròpolis; l’incendi del 2..003 i la subsegüent retirada dels arbres cremats, han quasi desfet la totalitat de sepultures de lloses, conegudes també com cistes.
Havíem sortir de Castellar del Vallès, a les 8,00 hores, el Lluís Vilà i l’Antonio Mora, abans de les 9.,00, saludàvem al masover de l’Armengol; tenia un mati ple de feina, i ens indicava novament el camí del que anomenem el turó de la mort; creuàvem la petita riera on únicament alguns tolls d’aigua donaven testimoni de l’existència d’una mina, coneguda com de l’Armengol, que desprès d’un tant llarg període de sequera sembla talment agostades ;esperem que ben aviat s’acabi aquest cicle eixut; tant per la mina en qüestió, com per la nostra pròpia subsistència. Seguíem el camí sota els pals de la llum que des de la casa, continuen en direcció a Gallifa.
Assolim finalment el turó de la mort, i en la seva cara est, trobem tot i que molt malmeses, un grup de sepultures, la orientació oest/est descarta qualsevol relació amb el món àrab [ els musulmans acostumem a fer els enterraments directament a terra, i la orientació, atès el fet que s’enterren de costat per poder mirar cap a la Meca, és sempre nord/sud ].
Se’ns plantegen algunes preguntes : Per quina raó es qualifiquen com alto medievals, aquesta mena de sepultures prehistòriques ?. No hi ha cap evidència quan a l’ús únic d’aquestes sepultures; cap doncs que com fem actualment en una mateixa cista s’enterressin successivament diferents persones ?. L’existència d’una necròpolis prehistòrica en aquestes alçades, ens permet pensar que fou aquí justament cercant la protecció de les valls estretes, on s’instal·laren els primers pobladors d’aquesta zona; i segles més tard de forma progressiva anirien baixant fins a l’actual enclavament de Sant Llorenç Savall; te sentit, oi ?. La orientació al mati, al sol, permet sostenir la hipòtesi que fossin animistes, i que cercaven justament accelerar el procés de corrupció dels cossos morts amb l’exposició a la calor, que us sembla ?. El fet que en la zona no s’han trobat restes d’edificacions, reforça – al nostre criteri – la presumpció d’una mínima tecnologia per part dels habitants de la zona, que podrien dedicar-se preferentment a la caça i/o a la pastura de bestiar; alto medievals ?, no !
Ni el Lluís no jo som particularment hàbils amb les màquines de retratar, el dia gris i boirós ajuda poc per altra part, amb tot fem un bon nombre de fotografies, i com sempre confiem en el bon Déu.
Esmorzem prop de les tombes, el romaní, la farigola, l’espígol,..... , ens ofereixen el seu aroma; el turó de la mort, més enllà del nom, és un lloc acollidor, càlid; de ben segur per aquesta raó els nostres avantpassats el varen escollir per descansar en pau.
Desfem el nostres passos per acomiadar-nos del masover; li agraïm al Pere Hernández la seva informació, tant com la seva paciència; abans de marxar farem encara algunes fotografies, de la casa i de l’ermita amb els colors vermellosos de les fulles dels cirerers.
(©) Antonio Mora Vergés
Tornàvem a Vallcàrcara per consumar la recerca de les restes més visibles de la seva necròpolis; l’incendi del 2..003 i la subsegüent retirada dels arbres cremats, han quasi desfet la totalitat de sepultures de lloses, conegudes també com cistes.
Havíem sortir de Castellar del Vallès, a les 8,00 hores, el Lluís Vilà i l’Antonio Mora, abans de les 9.,00, saludàvem al masover de l’Armengol; tenia un mati ple de feina, i ens indicava novament el camí del que anomenem el turó de la mort; creuàvem la petita riera on únicament alguns tolls d’aigua donaven testimoni de l’existència d’una mina, coneguda com de l’Armengol, que desprès d’un tant llarg període de sequera sembla talment agostades ;esperem que ben aviat s’acabi aquest cicle eixut; tant per la mina en qüestió, com per la nostra pròpia subsistència. Seguíem el camí sota els pals de la llum que des de la casa, continuen en direcció a Gallifa.
Assolim finalment el turó de la mort, i en la seva cara est, trobem tot i que molt malmeses, un grup de sepultures, la orientació oest/est descarta qualsevol relació amb el món àrab [ els musulmans acostumem a fer els enterraments directament a terra, i la orientació, atès el fet que s’enterren de costat per poder mirar cap a la Meca, és sempre nord/sud ].
Se’ns plantegen algunes preguntes : Per quina raó es qualifiquen com alto medievals, aquesta mena de sepultures prehistòriques ?. No hi ha cap evidència quan a l’ús únic d’aquestes sepultures; cap doncs que com fem actualment en una mateixa cista s’enterressin successivament diferents persones ?. L’existència d’una necròpolis prehistòrica en aquestes alçades, ens permet pensar que fou aquí justament cercant la protecció de les valls estretes, on s’instal·laren els primers pobladors d’aquesta zona; i segles més tard de forma progressiva anirien baixant fins a l’actual enclavament de Sant Llorenç Savall; te sentit, oi ?. La orientació al mati, al sol, permet sostenir la hipòtesi que fossin animistes, i que cercaven justament accelerar el procés de corrupció dels cossos morts amb l’exposició a la calor, que us sembla ?. El fet que en la zona no s’han trobat restes d’edificacions, reforça – al nostre criteri – la presumpció d’una mínima tecnologia per part dels habitants de la zona, que podrien dedicar-se preferentment a la caça i/o a la pastura de bestiar; alto medievals ?, no !
Ni el Lluís no jo som particularment hàbils amb les màquines de retratar, el dia gris i boirós ajuda poc per altra part, amb tot fem un bon nombre de fotografies, i com sempre confiem en el bon Déu.
Esmorzem prop de les tombes, el romaní, la farigola, l’espígol,..... , ens ofereixen el seu aroma; el turó de la mort, més enllà del nom, és un lloc acollidor, càlid; de ben segur per aquesta raó els nostres avantpassats el varen escollir per descansar en pau.
Desfem el nostres passos per acomiadar-nos del masover; li agraïm al Pere Hernández la seva informació, tant com la seva paciència; abans de marxar farem encara algunes fotografies, de la casa i de l’ermita amb els colors vermellosos de les fulles dels cirerers.
(©) Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada