Desprès d’acomiadar-nos de la Pilar, sortíem en direcció a Rocafort amb el vehicle tot terreny del Joan; ens aturàvem abans d’arribar-hi perquè en la forta pendent d’accés un vehicle havia sortit de la via, el fenomen de la pluja angelant i l’abandó que pateix la Catalunya interior, es saldava en aquesta ocasió únicament amb petits danys a la carrosseria; mentre reculàvem per tornar a Mura, i arribar-nos fins a Manresa per Talamanca i Navarcles, em venien al cap les promeses que uns i altres – dels nostres ‘professionals de la política’ – fan i no compleixen.
Quan arribem al terme d’Aguilar de Segarra, la boira s’afegeix a la pluja; una i altra ens acompanyaran durant tot el matí.
Anem al castell i la parròquia de Castellar, situats ambdós al llom d'una carena, que els fa visibles des de molt lluny per als que viatgen per la C25. En extingir-se els dominis senyorials, Castellar va formar municipi uns quants decennis amb les quadres de les Coromines, Puigfarner i Seguers, però poc després del 1840 s'uní a Aguilar de Segarra.
Al costat del Castell s’aixeca des de fa molt de temps una grua d’obres; a la pàgina de l’Ajuntament D’Aguilar s’explica que està en fase de restauració, i que els tècnics directors d’aquest projecte són el Sr. Josep M. Esquius, arquitecte i director del projecte de restauració del monestir de Sant Benet de Bages i el Sr. Jordi Solà, arquitecte municipal d’Aguilar de Segarra.
Aixecat al segle IX, s’esmenta en un testament datat del 1022 en què Seguí, senyor de Castellar, deixa el castell al seu fill Company, juntament amb les torres del Seguer, Puigfarner i Santa Maria.
Posteriorment passarà a mans de la família dels Grevalosa, que al segle XVI seran nomenats Barons de Castellar ; al segle XVII el títol anirà als Amat, que foren també barons de Maldà.
L’any 1923 per evitar confusió amb un títol semblant, es dóna als senyors de Castellar el títol de Comtes de Sant Miquel de Castellar.
L’edifici del Castell que fou habitat fins quasi la meitat del segle XX, està en una situació d’extrema ruïna; l’afirmació ‘L’Ajuntament vol donar utilitat a aquest immoble, i les obres es faran pensant en la finalitat de cada estança. L’equip de govern es proposa per a aquesta legislatura, acabar les obres del castell’. Sembla d’impossible compliment.
L'església de Sant Miquel de Castellar, situada una mica més avall del castell, té com a base un edifici romànic del segle XI, els antics murs del qual es veuen a la nau i especialment al campanar, clarament romànic, amb arcuacions i faixes llombardes fins als dos terços de la seva alçada. Fou modificada al segle XIV i al segle XVIII, quan es remodelà la nau amb una capçalera d'estructura rectangular i amb capelles laterals al costat i es féu també el nou pis superior del campanar. També com el Castell proper, i malgrat haver-se refet una part de la teulada, presenta un estat d’extrema ruïna.
L’advocació de Sant Miquel – patró del viatgers – acostuma a trobar-se prop de camins i vies de comunicació; avui en que hom troba les vies fèrries, carreteres i autovies al fons de les valls, costa d’imaginar que només uns segles enrere per qüestions se seguretat, les comunicacions es feien sempre per les parts més elevades del territori.
Xops, gelats, i preocupats per l’efecte d’aquesta climatologia tant adversa, sobre les màquines de retratar, desfem amb la màxima cura el camí fins a la C25. Davant nostre a l’altre costat de la riera, s’aixeca la capella de Sant Valentí.
Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada