El dia no prometia ser gaire adequat per sortir a caminar, de bon matí. des de la finestra de casa unes boires presagiaven un temps incert; animats pels dies nebulosos que després s’han convertit en un grat record, vam iniciar la nostra sortida del divendres; el grup el composàvem en aquesta ocasió , l’Àngela, la Dolors, la Rosa i el Miquel, i la nostra destinació eren els llacs de la Pera, a la Baixa Cerdanya.
Passat el túnel del Cadí , la Cerdanya s’obria més soleia, dalt dels cims del Pirineu però , les bromes eren senyores del cel. Travessat el poble de Martinet en direcció a la Seu d’Urgell girem a mà dreta en la cruïlla amb l’indicador de Lles i Aranser. Pugem per la carretera, virada, bastant estreta i amb dues a tres paelles; a mitja pujada un trencall a l’esquerra ens porta al poble d’Aranser.
Bell i encantador poble que es ben mereixeria una petita crònica, avui però, era una sortida únicament matinal , i anàvem a preu fet, continuàvem per la carretera asfaltada fins a l’estació d’esquí nòrdic d’Aransa; a partir d’aquesta punt seguim per una pista de terra i ens arribem fins l’àrea de Pollineres ( 2.129 metres.) on hi ha una gran font d’aigua, molt, molt freda, barbacoes, taules i bancs de pedra en un prat verd , que per arreu recorre l’aigua de petits rierols.
Fem un mos i prenem els pals i les motxilles ; acompanyats per un suau vent de tramuntana comencem a caminar, la ruta està marcada amb senyals grogues i el número 1 , per tant és difícil perdre’s , el ventet ens refresca i ens anima a marxar.
Un tros més amunt la primera i petita dificultat: passar per damunt d’un tronc un dels braços del riu del Molí, la dificultat és minsa però a ningú li agrada anar amb els peus mullats, la ruta assenyalada sovint ens porta per diferents llocs on circula l’aigua, que creuem sense cap perill mitjançant passeres de pedres.
És un plaer veure l’aigua del riu trenant entre les roques i davallant amb lleu brogit, més endavant la cascada d’aigua ens brinda una nova visió; la de veure saltar l’aigua , i escoltar el monòton soroll dels esquitxos al picar damunt la pedra; ens cal fer alguna parada per treure’ns i/o posar-nos roba perquè l’exercici escalfa el cos.
Superem una pujada lleugerament forta i som al primer estany ; l’estany petit a 2.310 metres d’alçada, al seu damunt, com protector té el pic de Monturull. Avui no havíem ànecs nedant; continuem pujant per una camí de pedres fins arribar al estany superior a 2.380 metres d’alçada, més gran i emmarcat en la seva riba pel pic de Perafita, gaudim de la seva contemplació, abans de fer via fins el proper refugi ; des d’allà la panoràmica és esplendorosa , contemplem la vall del riu que hem pujat i que s’allarga més enllà del nostre punt de sortida; admirem el circ que conformen la serra Airosa, el Monturull, el Perafita i la serra de Sirvent, les terres de la proper Principat d’Andorra comencen en el que sembla proper coll del Perafita .
Ens meravellem davant la simfonia que composen les pedres grises i negres, el verd de les plantes, i el contrast brutal entre els arbres joves i ufanosos, i arbres vells i grisosos, al seu costat encara els que son ja morts, orfes de colors, als que vesteixen pietosa i gratuïtament les flors del bosc , i tot embolcallat pel sol brillant, l’aigua cantarina i transparent ,i l’aire pur i fi , sota la blavor intensa del cel.
Dissortadament arriben també fins aquí els brètols, els vàndals i altres tribus irracionals, no se’ls por dir muntanyenc, esportista o gent ben educada
als que deixen abandonats en un paisatge tan bell llaunes o bosses de plàstic, oi ?
Ho comentàvem mentre desfèiem el camí que ens portarà de nou fins l’àrea de Pollineres, on donarem per acabada aquesta matinal.
molt bona entrada!
ResponEliminaun altre dia que aneu per la zona us animo a pujar al cim del perafita o al tossal de la truita! al meu blog l'explico una mica ;)