Anàvem amb l’Antoni Ibáñez Olivares fins a Sant Bartomeu del Grau per recollir a la Irene Tironi Laporte, ens esperava un mati de troballes al Santuari de Nostra Senyora de la Gleva, en el terme veí de les Masies de Voltregà.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santuari-de-la-gleva-les-masies-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santuari-de-nostra-senyora-de-la-gleva.html
http://relatsencatala.cat/relat/santuari-de-nostra-senyora-de-la-gleva-art-i-religio-les-lletanies-de-la-santissima-mare-de-deu/1037232
A la tornada prop ja de les 13,00 hores, retratava ‘l’església nova’ , malgrat estar aixecada entre els anys 1780 i 1787, està dalt d’un petit turó al costat de la carretera.
És un edifici originalment de planta quadrangular , coberta a dues vessants (est-oest). Té tres naus, les dues laterals tenen la coberta en un nivell més baix que la nau central. Murs de pedra irregular lligada amb morter de cal.
L’any 1864 el cens parroquial era de 803 feligresos, i l’assistència als oficis religiosos – com per arreu en aquella època – podem estimar-la en un 50%, fem exclusió dels molts menuts, molt ancians, i persones malaltes.
El retrocés constant del nombre d'habitants des del tancament de la tèxtil Puigneró, en fam pensar que tornaríem en el millor del casos a una població semblant, però ara amb una pràctica religiosa en percentatges per sota del 10%. No trobava les dades del cens a la pàgina de l’Ajuntament.
L’any 1936 es va cremar el retaule major datat l’any 1806.
Passada la guerra de 1936-1939 es va restaurar el culte l'any 1940.
El 1967 es va construir l'escalinata davant l'església i, el 1986, es va clausurar el cementiri, situat a l'entorn de l'església; les restes òssies es varen retirar; actualment hi ha un jardí.
Finalment, el 1998, es va restaurar la casa rectoral i, durant la festa major de 2000, es va inaugurar l'exposició permanent d'orfebreria religiosa.
Ens acomiadàvem passades llargament les 13,00.
Aquí trobareu : histories, relats de sortides , propostes d’excursions, ... que fan referència únicament i exclusiva a Catalunya i/o als territoris de parla catalana. M’interessa i molt conèixer d’altres llocs del món, però en tant que català vinc obligat a escombrar cap a casa, oi ?
dimecres, 29 de febrer del 2012
MARE DE LA FONT. SOLSONA I L’AIGUA.
Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, a Solsona, la Capital de la comarca del Solsonès, que s’identifica com la ‘ ciutat del sol ‘ . La ciutat ha patit tradicionalment problemes pel que fa al subministrament d’aigua de boca de la seva població; a principis del segle XV el Consell de govern la ciutat va acordar fer arribar a Solsona l'aigua de la font de Miravella, que serà denominada i coneguda anys a venir com Mare de la Font.
En un document datat l'any 1420 hi consta el contracte signat pel Consell amb Pere Puigredom, de Cervera, i Joan Ferrer, de Montblanc, per a construir els canons de la conducció que havien de tenir un pam d'amplada i dos de llargada.
Aquest contracte incloïa, així mateix, la construcció d'un aqüeducte sobre la riera d'Olmeda (encara subsistent) i dels tres dipòsits de tres fonts a bastir dins del recinte de la ciutat: la font Major (actualment coneguda com la Font de la plaça de Sant Joan), la font de l'Església (actualment la font de la plaça de la Catedral) i la font del Castell (font de la plaça Sant Isidre). La consciència dels solsonins de l'època que l’aigua provenia de la font de Miravella – font mare - va comportar la designació i reconeixement d’ aquesta font amb la denominació que trobem avui en la toponímia. El primer document trobat fins ara en que hi figura aquesta nova denominació data de l'any 1557.
Avui, el parc de la Mare de la Font és la zona de pícnic més concorreguda pels solsonins, especialment en èpoques de bonança.
Em complaïa en recollir imatges d’aquest espai lúdic, orgull d’aquesta ciutat i seu episcopal de poc més de 9.000 habitants que concentra més del 69% de la població total de la comarca.
Ah!, és d’obligada visita el restaurant Mare de la Font. www.maredelafont.net
En un document datat l'any 1420 hi consta el contracte signat pel Consell amb Pere Puigredom, de Cervera, i Joan Ferrer, de Montblanc, per a construir els canons de la conducció que havien de tenir un pam d'amplada i dos de llargada.
Aquest contracte incloïa, així mateix, la construcció d'un aqüeducte sobre la riera d'Olmeda (encara subsistent) i dels tres dipòsits de tres fonts a bastir dins del recinte de la ciutat: la font Major (actualment coneguda com la Font de la plaça de Sant Joan), la font de l'Església (actualment la font de la plaça de la Catedral) i la font del Castell (font de la plaça Sant Isidre). La consciència dels solsonins de l'època que l’aigua provenia de la font de Miravella – font mare - va comportar la designació i reconeixement d’ aquesta font amb la denominació que trobem avui en la toponímia. El primer document trobat fins ara en que hi figura aquesta nova denominació data de l'any 1557.
Avui, el parc de la Mare de la Font és la zona de pícnic més concorreguda pels solsonins, especialment en èpoques de bonança.
Em complaïa en recollir imatges d’aquest espai lúdic, orgull d’aquesta ciutat i seu episcopal de poc més de 9.000 habitants que concentra més del 69% de la població total de la comarca.
Ah!, és d’obligada visita el restaurant Mare de la Font. www.maredelafont.net
dimarts, 28 de febrer del 2012
SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE L’ALBA A PINÓS DEL SOLSONÈS
la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem davant el Santuari de Pinós, que havien contemplat suara des de la Creu de Sant Vicenç.
Llegim que està dedicat a l’advocació de la Mare de Déu de l’Alba. No en trobava cap altra referència a l’ esmentada advocació mariana, en cap dels documents que vaig consultar.
Del lloc trobem :
Al cap de la carena, l’orde militar dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem hi construí una església (1.312) dedicada a santa Maria. Després de l’aparició de la Mare de Déu l’1 de setembre de 1507 - segons la tradició - a un tal Bernat, amo de cal Cases de Matamargó, s’edificà l’actual santuari que aglutina la devoció mariana de la comarca, que va assolir uns nivells tant elevats , que l'administrador Mn. Arcís Garriga, va considerar necessari sol•licitar a Elisabet de Josa, senyora de la baronia, ajudes per la construcció de l'hostal i la casa.
El comanador de Cervera, l'Ametlla i Puig-reig nomenava sempre el prior d'aquest santuari.
És un dels molts llocs de Catalunya on la Verge recull l'advocació de Verge trobada.
El Santuari és de planta rectangular, cobert de doble vessant i amb el carener paral•lel a la façana principal. Al portal, al bell mig de l'austera façana, repeteix la fórmula del frontó triangular sostingut per dues columnes estriades amb capitells dòrics sobre massisses pilastres.
Un òcul il•lumina l'interior de l'església i dos parells de finestres rectangulars a banda i banda de la porta són les úniques obertures de l'edifici.
Ens expliquen de l’interior de l’església – no teníem ocasió d’accedir-hi - que al cambril hi ha la talla policromada de la Mare de Déu de Pinós, barroca, aquesta imatge formava part d'un retaule que en els dies foscos del genocidi dut a terme contra el poble de Catalunya en el període 1936-39 es va perdre. Damunt de l'altar es pot observar un fragment del retaule barroc amb l'escena de la trobada de la Verge.
Al costat de llevant de l'església hi ha el gran edifici de l'hostaleria i les dependències annexes.
A la plaça del santuari s’hi aixeca una preciosa creu de pedra, que fa de rellotge de sol.
El monument que hi ha de la Rosa dels Vents es considera el punt del centre geogràfic de Catalunya.
Trobarem més informació i els Goigs a Santa Maria de Pinós del Solsonès en aquest enllaç :
http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-solson%C3%A9s/pin%C3%B3s/
Agrairem infinitament – mai més ben emprat el terme, ja que parlem de la Mare de Déu – qualsevol informació relativa a l’advocació d’aquest santuari.
Llegim que està dedicat a l’advocació de la Mare de Déu de l’Alba. No en trobava cap altra referència a l’ esmentada advocació mariana, en cap dels documents que vaig consultar.
Del lloc trobem :
Al cap de la carena, l’orde militar dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem hi construí una església (1.312) dedicada a santa Maria. Després de l’aparició de la Mare de Déu l’1 de setembre de 1507 - segons la tradició - a un tal Bernat, amo de cal Cases de Matamargó, s’edificà l’actual santuari que aglutina la devoció mariana de la comarca, que va assolir uns nivells tant elevats , que l'administrador Mn. Arcís Garriga, va considerar necessari sol•licitar a Elisabet de Josa, senyora de la baronia, ajudes per la construcció de l'hostal i la casa.
El comanador de Cervera, l'Ametlla i Puig-reig nomenava sempre el prior d'aquest santuari.
És un dels molts llocs de Catalunya on la Verge recull l'advocació de Verge trobada.
El Santuari és de planta rectangular, cobert de doble vessant i amb el carener paral•lel a la façana principal. Al portal, al bell mig de l'austera façana, repeteix la fórmula del frontó triangular sostingut per dues columnes estriades amb capitells dòrics sobre massisses pilastres.
Un òcul il•lumina l'interior de l'església i dos parells de finestres rectangulars a banda i banda de la porta són les úniques obertures de l'edifici.
Ens expliquen de l’interior de l’església – no teníem ocasió d’accedir-hi - que al cambril hi ha la talla policromada de la Mare de Déu de Pinós, barroca, aquesta imatge formava part d'un retaule que en els dies foscos del genocidi dut a terme contra el poble de Catalunya en el període 1936-39 es va perdre. Damunt de l'altar es pot observar un fragment del retaule barroc amb l'escena de la trobada de la Verge.
Al costat de llevant de l'església hi ha el gran edifici de l'hostaleria i les dependències annexes.
A la plaça del santuari s’hi aixeca una preciosa creu de pedra, que fa de rellotge de sol.
El monument que hi ha de la Rosa dels Vents es considera el punt del centre geogràfic de Catalunya.
Trobarem més informació i els Goigs a Santa Maria de Pinós del Solsonès en aquest enllaç :
http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-solson%C3%A9s/pin%C3%B3s/
Agrairem infinitament – mai més ben emprat el terme, ja que parlem de la Mare de Déu – qualsevol informació relativa a l’advocació d’aquest santuari.
dilluns, 27 de febrer del 2012
SANT ANTONI, QUINA PASSADA !!! . CASTELLAR DEL VALLÈS. CATALUNYA
Actualment és una festa laica , finançada bàsicament amb diners de persones privades que s’estimen alhora els cavalls i les tradicions.
Aquest caràcter ‘popular’ – quin gran mal li ha fet el PP a la ortografia, oi ? - fa que any rere any, sigui un més dels que restem embadalits davant la corrua – nombrosíssima aquesta any – de besties, carros i persones, que avancen amb parsimònia seguint els compassos de la banda.
Seleccionava tres imatges per il•lustrar la crònica d’una de les millors passades que recordo a Castellar del Vallès.
Ah!, felicitats a tots els que amb ‘santa obstinació’, aconsegueixen mantenir aquesta ‘Passada’, malgrat l’enorme sacrifici econòmic que comporta, i que ens fan al ensems el regal del seu temps i les seves energies.
Gràcies.
Aquest caràcter ‘popular’ – quin gran mal li ha fet el PP a la ortografia, oi ? - fa que any rere any, sigui un més dels que restem embadalits davant la corrua – nombrosíssima aquesta any – de besties, carros i persones, que avancen amb parsimònia seguint els compassos de la banda.
Seleccionava tres imatges per il•lustrar la crònica d’una de les millors passades que recordo a Castellar del Vallès.
Ah!, felicitats a tots els que amb ‘santa obstinació’, aconsegueixen mantenir aquesta ‘Passada’, malgrat l’enorme sacrifici econòmic que comporta, i que ens fan al ensems el regal del seu temps i les seves energies.
Gràcies.
SANT ESTEVE DE VILA-SETRÚ. MANLLEU. OSONA. CATALUNYA
Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, la nostra destinació en un matí de febrer, fred i boirós, era l'església de Sant Esteve de Vila-Setrú (Vila Segetrudis), és – per antiguitat - la segona església del terme de Manlleu, està documentada l’any 906 , i es troba al NW de la població, entre els antics masos de Corcó, i de Vila-setrú.
Apareix com a parròquia independent cap al 1060, però tot seguit s'uní al monestir canonical i fou administrada per un sacerdot dependent del prior.
L'església, originalment romànica,ha estat molt transformada, l’any 1600 es va destruir el àpside romànic rodó, substituint-ho per un quadrat.
Les majors transformacions es produiran però als segles XVI i XVII.
Durant la guerra genocida 1936-1939, el campanar va ser enderrocat i les campanes fosses segons s’explica per fer-ne municions. El nou campanar té una fesomia peculiar, i una notable alçada, que permet observar la panoràmica de gairebé tot el municipi de Manlleu, i gran part de la comarca d'Osona.
Annex a l'Església en la seva cara posterior, hi ha encara la tanca perimetral del petit fossar, on trobaven el repòs etern els veïns de les cases properes.
Respecte de la família titular de l’església un deixo un molt interessant enllaç.
http://www.ramos-poqui.com/Poqui/
Pel que fa a l’edifici religiós en el següent enllaç trobareu tota la informació que se’n coneix.
http://calaix.gencat.cat/bitstream/handle/10687/7971/qmem1347_web.pdf?sequence=17
Quan al topònim recollim la hipòtesis formulada per E. Moreu, que el fa derivar d’un antropònim d’origen germànic documentat al segle X, i convertit en topònim; el prefix Vila, derivat de l’àrab Bin o Vin, té un significat molt conegut com fill de ... ; designa també – com en el català actual- una procedència, així Vila Segetrudis , podria designar els nascuts al indret d’aquest nom, - possiblement a la Europa Central - que repoblarien aquestes terres un cop alliberades dels sarrains.
Com sempre agrairem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Havia demanat informació sobre l’autor de les esglésies de Sant Pau i la Mare de Déu de Gràcia de Manlleu, i rebia un email del Bernat Prat, en el que m’adjuntava un excel·lent article sobre l’arquitecte Francesc de Paula Salvans i Camps ( Barcelona, 14 de maig de 1918 + Barcelona, 20 d’agost, 1912 )
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/francesc-de-paula-salvans-i-camps-i-la-seva-obra-a-manlleu-osona-catalunya/
El meu agraïment al Bernat Prat, i a la persona que amablement li va fer arribar la meva petició d’informació.
Apareix com a parròquia independent cap al 1060, però tot seguit s'uní al monestir canonical i fou administrada per un sacerdot dependent del prior.
L'església, originalment romànica,ha estat molt transformada, l’any 1600 es va destruir el àpside romànic rodó, substituint-ho per un quadrat.
Les majors transformacions es produiran però als segles XVI i XVII.
Durant la guerra genocida 1936-1939, el campanar va ser enderrocat i les campanes fosses segons s’explica per fer-ne municions. El nou campanar té una fesomia peculiar, i una notable alçada, que permet observar la panoràmica de gairebé tot el municipi de Manlleu, i gran part de la comarca d'Osona.
Annex a l'Església en la seva cara posterior, hi ha encara la tanca perimetral del petit fossar, on trobaven el repòs etern els veïns de les cases properes.
Respecte de la família titular de l’església un deixo un molt interessant enllaç.
http://www.ramos-poqui.com/Poqui/
Pel que fa a l’edifici religiós en el següent enllaç trobareu tota la informació que se’n coneix.
http://calaix.gencat.cat/bitstream/handle/10687/7971/qmem1347_web.pdf?sequence=17
Quan al topònim recollim la hipòtesis formulada per E. Moreu, que el fa derivar d’un antropònim d’origen germànic documentat al segle X, i convertit en topònim; el prefix Vila, derivat de l’àrab Bin o Vin, té un significat molt conegut com fill de ... ; designa també – com en el català actual- una procedència, així Vila Segetrudis , podria designar els nascuts al indret d’aquest nom, - possiblement a la Europa Central - que repoblarien aquestes terres un cop alliberades dels sarrains.
Com sempre agrairem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Havia demanat informació sobre l’autor de les esglésies de Sant Pau i la Mare de Déu de Gràcia de Manlleu, i rebia un email del Bernat Prat, en el que m’adjuntava un excel·lent article sobre l’arquitecte Francesc de Paula Salvans i Camps ( Barcelona, 14 de maig de 1918 + Barcelona, 20 d’agost, 1912 )
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/francesc-de-paula-salvans-i-camps-i-la-seva-obra-a-manlleu-osona-catalunya/
El meu agraïment al Bernat Prat, i a la persona que amablement li va fer arribar la meva petició d’informació.
diumenge, 26 de febrer del 2012
SANTA MAGDALENA DE PINELL DE BRAI, I LA COTA 705. LA TERRA ALTA. TARRAGONA.CATALUNYA.
Rebia una crònica de l’Enric Sànchez-Cid, en la que ens explica la visita a l’ermita de Santa Magdalena de Pinell de Brai, i a la Cota 705 de la Serra de Pàndols on s’aixeca un monument a la pau, dedicat a tots els que varen combatre a la Batalla de l'Ebre. L’acompanyaven Josep M. Contijoch, reconegut senderista i escriptor, Director de la revista El Foradot de Montblanc, i el Joan Escoda, de Benissanet,que com ens altres ocasions els feia de guia.
Abans d’arribar a la Font Calda apareix una pista a l’esquerra que, després de seguir-la durant 2 km., es bifurca: la de l'esquerra va a l'ermita de Santa Magdalena de Pinell de Brai i la de la dreta a la Cota 705 (totes dues ben indicades).
La Terra Alta va ser escenari durant la Guerra Civil del 36, dels tràgics esdeveniments de la Batalla de l'Ebre (abril - novembre 1938). Les abruptes Serres de Pàndols i Cavalls, amb els seus esquerps penya-segats, foren refugi dels soldats i el lloc on es lliuraren les més aferrissades lluites.
A la Cota 705 de la Serra de Pàndols, hom s’atura a reflexionar davant un monument aixecat a la pau, i dedicat a tots els que varen combatre a la Batalla de l'Ebre.
La Batalla de l'Ebre, que durà 116 dies, ha deixat múltiples testimonis en forma de monòlits a quasi tots els pobles de la comarca, en memòria d'uns fets que ningú voldria tornar a veure.
L’ermita de Santa Magdalena, queda situada a la serra de Pàndols prop d’una font, datava del segle XVI i fou destruïda, junt amb els arxius, durant la Batalla de l’Ebre. En la dècada dels anys 50 del passat segle XX fou reconstruïda de forma molt simple.
La història tràgica d’aquesta ermita va lligada a la sagnant Batalla de l’Ebre. La nit del 24 de juliol del 1938, els republicans havent creuat el riu Ebre sense massa resistència per part dels revolucionaris, es feren amb la població de Pinell de Brai i, hores més tard, ocuparen l’ermita de Santa Magdalena, instal•lant-se en la Cota 705. Al voler seguir cap a Gandesa i Bot es trobaren amb la resistència organitzada de l’exèrcit franquista, començant una guerra de desgast, que va provocar nombroses baixes en els dos bàndols i, sobretot, a l’entorn de l’ermita.
Un monument a la memòria de la Lleva del Biberó i on es dipositaren despulles de soldats morts en aquella batalla, tant d'un bàndol com de l'altre, s'aixeca en la Cota 705, des d'on s'albira la extensa vall de l'Ebre. Va haver-hi un dia que es va perdre la fe en uns principis i deixar pas a la decepció que, tant la derrota d'uns com la victòria dels altres, es va imposar en l'ànim d'una terra i d'uns homes trepitjats.
Tota la vall fou molt maltractada durant la Batalla de l'Ebre i poblacions com Gandesa varen ser, materialment, esborrades del mapa.
Abans d’arribar a la Font Calda apareix una pista a l’esquerra que, després de seguir-la durant 2 km., es bifurca: la de l'esquerra va a l'ermita de Santa Magdalena de Pinell de Brai i la de la dreta a la Cota 705 (totes dues ben indicades).
La Terra Alta va ser escenari durant la Guerra Civil del 36, dels tràgics esdeveniments de la Batalla de l'Ebre (abril - novembre 1938). Les abruptes Serres de Pàndols i Cavalls, amb els seus esquerps penya-segats, foren refugi dels soldats i el lloc on es lliuraren les més aferrissades lluites.
A la Cota 705 de la Serra de Pàndols, hom s’atura a reflexionar davant un monument aixecat a la pau, i dedicat a tots els que varen combatre a la Batalla de l'Ebre.
La Batalla de l'Ebre, que durà 116 dies, ha deixat múltiples testimonis en forma de monòlits a quasi tots els pobles de la comarca, en memòria d'uns fets que ningú voldria tornar a veure.
L’ermita de Santa Magdalena, queda situada a la serra de Pàndols prop d’una font, datava del segle XVI i fou destruïda, junt amb els arxius, durant la Batalla de l’Ebre. En la dècada dels anys 50 del passat segle XX fou reconstruïda de forma molt simple.
La història tràgica d’aquesta ermita va lligada a la sagnant Batalla de l’Ebre. La nit del 24 de juliol del 1938, els republicans havent creuat el riu Ebre sense massa resistència per part dels revolucionaris, es feren amb la població de Pinell de Brai i, hores més tard, ocuparen l’ermita de Santa Magdalena, instal•lant-se en la Cota 705. Al voler seguir cap a Gandesa i Bot es trobaren amb la resistència organitzada de l’exèrcit franquista, començant una guerra de desgast, que va provocar nombroses baixes en els dos bàndols i, sobretot, a l’entorn de l’ermita.
Un monument a la memòria de la Lleva del Biberó i on es dipositaren despulles de soldats morts en aquella batalla, tant d'un bàndol com de l'altre, s'aixeca en la Cota 705, des d'on s'albira la extensa vall de l'Ebre. Va haver-hi un dia que es va perdre la fe en uns principis i deixar pas a la decepció que, tant la derrota d'uns com la victòria dels altres, es va imposar en l'ànim d'una terra i d'uns homes trepitjats.
Tota la vall fou molt maltractada durant la Batalla de l'Ebre i poblacions com Gandesa varen ser, materialment, esborrades del mapa.
dissabte, 25 de febrer del 2012
SANTUARI DE LA GLEVA . LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA. CATALUNYA
Anàvem la Irene Tironi Laporte, l’Antoni Ibáñez Olivares, i l’Antonio Mora Vergés, al Santuari de la Gleva, al terme de les Masies de Voltregà, a la terra plana de la comarca d’Osona.
D’aquest indret se’n ha escrit molt i bé, seguiré bàsicament el relat del Joaquim Sanitjas i Arcarons, veí del Santuari, adreçant-vos per qüestions puntuals a d’altres autors.
Situa l’autor la data de la troballa de la Mare de Déu en el període que va entre els anys 823 i 993, no serà però fins l‘any 1064 que s’esmenta com a lloc de devoció; l’any 1280 consta la construcció d’un capella al puig del Terrer, i la primera deixa testamentaria és de l’any 1286.
L’any 1327 comencen les obres per aixecar un Santuari més espaiós per donar cabuda als fidels que en gran nombre pelegrinen fins a la Gleva, està documentat l’any 1337 que en ocasió d’un greu sequera el bisbe de Vic, Galceran Sacosta, va fer portar la imatge fins al riu on li van mullar els peus, al cap de tres dies plovia intensament per tota la comarca , s’ampliarà de nou l’any 1671, i entre els anys 1686 i 1693 es va prohibir la coincidència dels horaris dels oficis religiosos amb la parroquial de Sant Hipòlit, per evitar el que es qualificava aleshores ‘ com un desmereixement al Sant Patró ‘ ; no foren tots moments amables dissortadament, el 1714 la Gleva viurà un dels fets més luctuosos del genocidi contra Catalunya i els catalans : http://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_la_Gleva
El 2 d’octubre de 1759 un llamp feia greus destroces al Santuari, el campanar, el presbiteri, gran part del temple, i l’hostatgeria van veure’s greument afectades.
L’any 1766 comencen les obres sota la Direcció de l’arquitecte Josep Morató Selles que donaran com a resultat el magnífic edifici que podem admirar avui.
Està documentada una processó des de vic l’any 1802 a instàncies dels pabordes de Sant Isidre per demanar que sortís el sol, ja que la persistència de la boira feia que els conreus no creixessin.
La desamortització de Mendizabal, feta amb un descarat ànim de ‘dessolar la terra’ , va portar a la venda del Santuari. La bonhomia d’un bon nombre de veïns permetia l’any 1837 salvar-lo de la destrucció, ocupant-se de la seva administració des d’aquella data fins l’any 1883. Retornat novament a l’església, les persones que havien pres part en aquella ‘ autèntica operació de salvament’, rebien el títol honorífic d’Hereus del Santuari, que ostenten fins a dia d’avui orgullosament els seus descendents, que tindrien l’honor de portar la imatge de la Verge en la seva Coronació Canònica :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1923/09/07/pagina-6/33287533/pdf.html
i tornarien a provar la seva noblesa en les tasques de reconstrucció derivades de la mal anomenada ‘Guerra Civil’ , que en la línia de les anteriors agressions a Catalunya, pretenia únicament ‘dessolar la terra’.
Fèiem la visita a Nostra Senyora de la Gleva, ‘videre Maria’ , és l’acció lògica quan tenim ocasió d’apropar-nos a un dels molts temples que li son dedicats a la nostra pàtria.
Feia – a nivell particular – una troballa que puc compartir amb vosaltres gràcies a la gentilesa de Mossèn Carles Izquierdo, Rector de la Gleva - Santa Maria, que m’atenia molt amablement;
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santuari-de-nostra-senyora-de-la-gleva.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2012/02/santuari-de-nostra-senyora-de-la-gleva.html
Ah!, us recomanem els embotits locals. És allò de que hi ha un temps per cada cosa, us sona ?
D’aquest indret se’n ha escrit molt i bé, seguiré bàsicament el relat del Joaquim Sanitjas i Arcarons, veí del Santuari, adreçant-vos per qüestions puntuals a d’altres autors.
Situa l’autor la data de la troballa de la Mare de Déu en el període que va entre els anys 823 i 993, no serà però fins l‘any 1064 que s’esmenta com a lloc de devoció; l’any 1280 consta la construcció d’un capella al puig del Terrer, i la primera deixa testamentaria és de l’any 1286.
L’any 1327 comencen les obres per aixecar un Santuari més espaiós per donar cabuda als fidels que en gran nombre pelegrinen fins a la Gleva, està documentat l’any 1337 que en ocasió d’un greu sequera el bisbe de Vic, Galceran Sacosta, va fer portar la imatge fins al riu on li van mullar els peus, al cap de tres dies plovia intensament per tota la comarca , s’ampliarà de nou l’any 1671, i entre els anys 1686 i 1693 es va prohibir la coincidència dels horaris dels oficis religiosos amb la parroquial de Sant Hipòlit, per evitar el que es qualificava aleshores ‘ com un desmereixement al Sant Patró ‘ ; no foren tots moments amables dissortadament, el 1714 la Gleva viurà un dels fets més luctuosos del genocidi contra Catalunya i els catalans : http://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_la_Gleva
El 2 d’octubre de 1759 un llamp feia greus destroces al Santuari, el campanar, el presbiteri, gran part del temple, i l’hostatgeria van veure’s greument afectades.
L’any 1766 comencen les obres sota la Direcció de l’arquitecte Josep Morató Selles que donaran com a resultat el magnífic edifici que podem admirar avui.
Està documentada una processó des de vic l’any 1802 a instàncies dels pabordes de Sant Isidre per demanar que sortís el sol, ja que la persistència de la boira feia que els conreus no creixessin.
La desamortització de Mendizabal, feta amb un descarat ànim de ‘dessolar la terra’ , va portar a la venda del Santuari. La bonhomia d’un bon nombre de veïns permetia l’any 1837 salvar-lo de la destrucció, ocupant-se de la seva administració des d’aquella data fins l’any 1883. Retornat novament a l’església, les persones que havien pres part en aquella ‘ autèntica operació de salvament’, rebien el títol honorífic d’Hereus del Santuari, que ostenten fins a dia d’avui orgullosament els seus descendents, que tindrien l’honor de portar la imatge de la Verge en la seva Coronació Canònica :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1923/09/07/pagina-6/33287533/pdf.html
i tornarien a provar la seva noblesa en les tasques de reconstrucció derivades de la mal anomenada ‘Guerra Civil’ , que en la línia de les anteriors agressions a Catalunya, pretenia únicament ‘dessolar la terra’.
Fèiem la visita a Nostra Senyora de la Gleva, ‘videre Maria’ , és l’acció lògica quan tenim ocasió d’apropar-nos a un dels molts temples que li son dedicats a la nostra pàtria.
Feia – a nivell particular – una troballa que puc compartir amb vosaltres gràcies a la gentilesa de Mossèn Carles Izquierdo, Rector de la Gleva - Santa Maria, que m’atenia molt amablement;
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santuari-de-nostra-senyora-de-la-gleva.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2012/02/santuari-de-nostra-senyora-de-la-gleva.html
Ah!, us recomanem els embotits locals. És allò de que hi ha un temps per cada cosa, us sona ?
divendres, 24 de febrer del 2012
CAU FALUGA. EL REFUGI DELS RUSIÑOL. MANLLEU. OSONA . CATALUNYA
Defenso, atesa la personalitat del que li va donar aquest nom, Santiago Rusiñol Prats, un significat del tot planer; vegeu l’entrada 2 , faluga, del diccionari de d’Institut d’estudis catalans : Persona o animal petit i bellugadís; cast. ardilla, pulguillas. «Aquest noiet corre com una faluga» , «Es una faluga: es fica a tot arreu». En relació a cau ; Amagatall en general; lloc privat on s'habita o es fa alguna cosa; cast. madriguera, escondrijo.
N’he vist força de ‘cases de l’amo’, tenen generalment una relació amb el tamany de la Colonia, i amb les proporcions de la ‘Casa del Senyor’; l’església del nucli fabril, en la que de vegades quasi de manera blasfema, es reivindica no tant a Déu o a una advocació religiosa, sinó clarament a la vanitat dels que li aixecaven un temple.
No és certament el cas de la Colònia Rusiñol on hi havia un petit nombre d’habitatges pels obrers, l’escola i al seu costat, en un dels extrems del tancament perimetral, un edifici religiós, la Capella de Sant Joan Baptista, retratada el juny de l'any 2006. Pocs mesos després, a la tardor la capella va ser enderrocada degut al mal estat de conservació en que es trobava.
Rebia la imatge, i la informació del MUSEU INDUSTRIAL DEL TER :
Passeig del Ter, 2 - 08560 Manlleu
T +34 93 851 51 76 _ F +34 93 851 27 35
www.mitmanlleu.org
Volem deixar constància del nostre agraïment, tant a la Institució com al Tècnic de patrimoni , PERE CASAS TRABAL.
rebia una imatge de l’Arxiu Gavin- 11-V-1969 - en la que s’aprecia una entrada a la zona de l’absis, això ens permet suposar que en aquell moment no estava ja dedicada a l’activitat religiosa
El nostre agraïment al Josep Sansalvador de l'Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes.
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Discrepo doncs obertament d’una afirmació que per efecte del copiar/pegar ha adquirit quasi força de llei :
El Cau Faluga segueix el model de “torre de l’amo”, tan comú a les colònies industrials catalanes del final del segle XIX. Es tracta d’un edifici d’estil premodernista de tres pisos i planta quadrangular, dins el qual cal destacar la llar de foc, de grans dimensions, esculpida per Enric Clarassó entre els anys 1893 i 1895.
En el mateix text, de forma explicita trobem arguments que reforcen la tesis que la casa era l’indret on trobaven aixopluc Santiago i Albert Rusiñol Prats, per desenvolupar les seves activitats i aptituds.
El Cau Faluga data de l’any 1890. Durant molts anys esdevindrà no només la residència de la família Rusiñol, sinó que també acollirà actes literaris, serà la seu on l’artista Santiago Rusiñol organitzarà estades amb els seus amics, Ramon Casas i Enric Clarassó, i on el seu germà Albert mantindrà reunions i contactes rellevants a causa de la seva condició d’industrial i polític de prestigi.
Us deixo un enllaç : Parlant de Santiago Rusiñol. - Anècdotes.
S’insisteix per la ploma de Josep Pla Casadevall, en la condició d’hereu de Can Faluga, que el pintor i escriptor va tenir sempre a Manlleu.
Un altre enllaç del màxim interès : http://www.caufaluga.com/catala/historia.html
Aquí podreu visionar un vídeo que us permetrà fer-vos una idea de la tasca de recuperació del Cau Faluga, que únicament podem qualificar de gegantina.
Esperem tenir properament, ocasió com Santiago i Albert Rusiñol Prats , de sentir-nos a casa, quan ens aturem a recuperar forces al Cau Faluga.
N’he vist força de ‘cases de l’amo’, tenen generalment una relació amb el tamany de la Colonia, i amb les proporcions de la ‘Casa del Senyor’; l’església del nucli fabril, en la que de vegades quasi de manera blasfema, es reivindica no tant a Déu o a una advocació religiosa, sinó clarament a la vanitat dels que li aixecaven un temple.
No és certament el cas de la Colònia Rusiñol on hi havia un petit nombre d’habitatges pels obrers, l’escola i al seu costat, en un dels extrems del tancament perimetral, un edifici religiós, la Capella de Sant Joan Baptista, retratada el juny de l'any 2006. Pocs mesos després, a la tardor la capella va ser enderrocada degut al mal estat de conservació en que es trobava.
Rebia la imatge, i la informació del MUSEU INDUSTRIAL DEL TER :
Passeig del Ter, 2 - 08560 Manlleu
T +34 93 851 51 76 _ F +34 93 851 27 35
www.mitmanlleu.org
Volem deixar constància del nostre agraïment, tant a la Institució com al Tècnic de patrimoni , PERE CASAS TRABAL.
rebia una imatge de l’Arxiu Gavin- 11-V-1969 - en la que s’aprecia una entrada a la zona de l’absis, això ens permet suposar que en aquell moment no estava ja dedicada a l’activitat religiosa
El nostre agraïment al Josep Sansalvador de l'Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes.
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Discrepo doncs obertament d’una afirmació que per efecte del copiar/pegar ha adquirit quasi força de llei :
El Cau Faluga segueix el model de “torre de l’amo”, tan comú a les colònies industrials catalanes del final del segle XIX. Es tracta d’un edifici d’estil premodernista de tres pisos i planta quadrangular, dins el qual cal destacar la llar de foc, de grans dimensions, esculpida per Enric Clarassó entre els anys 1893 i 1895.
En el mateix text, de forma explicita trobem arguments que reforcen la tesis que la casa era l’indret on trobaven aixopluc Santiago i Albert Rusiñol Prats, per desenvolupar les seves activitats i aptituds.
El Cau Faluga data de l’any 1890. Durant molts anys esdevindrà no només la residència de la família Rusiñol, sinó que també acollirà actes literaris, serà la seu on l’artista Santiago Rusiñol organitzarà estades amb els seus amics, Ramon Casas i Enric Clarassó, i on el seu germà Albert mantindrà reunions i contactes rellevants a causa de la seva condició d’industrial i polític de prestigi.
Us deixo un enllaç : Parlant de Santiago Rusiñol. - Anècdotes.
S’insisteix per la ploma de Josep Pla Casadevall, en la condició d’hereu de Can Faluga, que el pintor i escriptor va tenir sempre a Manlleu.
Un altre enllaç del màxim interès : http://www.caufaluga.com/catala/historia.html
Aquí podreu visionar un vídeo que us permetrà fer-vos una idea de la tasca de recuperació del Cau Faluga, que únicament podem qualificar de gegantina.
Esperem tenir properament, ocasió com Santiago i Albert Rusiñol Prats , de sentir-nos a casa, quan ens aturem a recuperar forces al Cau Faluga.
SANT VICENÇ DE PINÓS DEL SOLSONÈS.
Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem per fotografiar Pinós del Solsonès dalt d’un turó, quan sonava el meu mòbil. La meva esposa em posava en antecedents que estava amb la meva mare a l’hospital Tauli de Sabadell; l’excursió es donava per acabada.
Avui, quan ja tenim la mare en situació d’alta hospitalària, i les úniques pèrdues ressenyables son unes arracades d’or; puc destinar una estona a cercar informació d’aquell indret :
Hom pensa en una datació a darreries del segle XI i/o principis del XII.
Sant Vicenç apareix esmentat l’any 1295 en les deixes d’un testament.
Amb la categoria de parròquia – que manté avui encara – s’esmenta l’any 1282, i en la visita pastoral de l’any 1313.
Les reformes, ampliacions ,i remodelacions, totes en la línia d’engrandir l’edifici, eliminant l’absis i la major del basament romànic, conclouen ben entrar el segle XVIII, a la porta apareix la data 1747.
Recollíem imatges del campanar, i del petit fossar situat al pla, que sensiblement ampliat a principis del segle XX, ens confirma en la impressió que es troben aquí la major dels pinosencs que no varem emigrar a partir dels anys 50.
Tinc per cert que aquí s’establia en un primer moment, el límit sud del ‘territori Pinós’ que començava tímidament a l’indret d’aquest nom a l’actual terme de Santa Maria de Merlès.
Sant Vicenç de Pinós del Solsonès, com Sant Esteve de Palaudaries al terme de Lliça d’Amunt a la comarca del Vallès Oriental, tindran sempre per a mi un ‘especial record’.
Avui, quan ja tenim la mare en situació d’alta hospitalària, i les úniques pèrdues ressenyables son unes arracades d’or; puc destinar una estona a cercar informació d’aquell indret :
Hom pensa en una datació a darreries del segle XI i/o principis del XII.
Sant Vicenç apareix esmentat l’any 1295 en les deixes d’un testament.
Amb la categoria de parròquia – que manté avui encara – s’esmenta l’any 1282, i en la visita pastoral de l’any 1313.
Les reformes, ampliacions ,i remodelacions, totes en la línia d’engrandir l’edifici, eliminant l’absis i la major del basament romànic, conclouen ben entrar el segle XVIII, a la porta apareix la data 1747.
Recollíem imatges del campanar, i del petit fossar situat al pla, que sensiblement ampliat a principis del segle XX, ens confirma en la impressió que es troben aquí la major dels pinosencs que no varem emigrar a partir dels anys 50.
Tinc per cert que aquí s’establia en un primer moment, el límit sud del ‘territori Pinós’ que començava tímidament a l’indret d’aquest nom a l’actual terme de Santa Maria de Merlès.
Sant Vicenç de Pinós del Solsonès, com Sant Esteve de Palaudaries al terme de Lliça d’Amunt a la comarca del Vallès Oriental, tindran sempre per a mi un ‘especial record’.
dijous, 23 de febrer del 2012
SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE LA GLEVA. ART I RELIGIO
Els que ja coneixeu aquest emblemàtic lloc de la comarca d’Osona potser ja n’esteu assabentats, i per tant no us sorprendrà saber que en cadascun dels bancs de fusta on s’asseuen els fidels, hi ha un plafó adornat amb una figura diferent.
En retratava unes quantes en la creença que les figures representarien possiblement els escuts de les famílies que tenien el privilegi de gaudir d’un o més bancs ‘reservats’.
Únicament un símbol em remetia a la meva inicial presumpció, el d’una Confraria Religiosa instituïda en memòria dels anys de desterro que visqué la Sagrada Família a Egipte. Els confrares que es reconeixien com Esclaus de la Verge Maria Desterrada, tingueren gran importància en aquest Santuari de la Gleva, si atenem a la presència del escut que els identifica en diferents indrets, al cambril, al retaule ,...
Deixo testimoni de la meva personal gratitud a Mossèn Carles Izquierdo, Rector de la Gleva - Santa Maria, que m’atenia molt amablement, i s’avenia a contestar les meves preguntes en relació als plafons dels bancs.
D’aquella manifestació de devoció Mariana en trobava testimoni en un enllaç que us aconsello consultar :
http://books.google.es/books?id=VZX0qgHzv08C&pg=PA4&lpg=PA4&dq=confraria+de+la+esclavitud+de+la+gleva&source=bl&ots=srJk6ENHI4&sig=u1S1FnDbE7m2nFrKDlaPh9AIBAs&hl=ca&sa=X&ei=ueRFT-KZPIL88QOx39iIDg&sqi=2&ved=0CCUQ6AEwAQ#v=onepage&q&f=false
Com sempre, sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
En retratava unes quantes en la creença que les figures representarien possiblement els escuts de les famílies que tenien el privilegi de gaudir d’un o més bancs ‘reservats’.
Únicament un símbol em remetia a la meva inicial presumpció, el d’una Confraria Religiosa instituïda en memòria dels anys de desterro que visqué la Sagrada Família a Egipte. Els confrares que es reconeixien com Esclaus de la Verge Maria Desterrada, tingueren gran importància en aquest Santuari de la Gleva, si atenem a la presència del escut que els identifica en diferents indrets, al cambril, al retaule ,...
Deixo testimoni de la meva personal gratitud a Mossèn Carles Izquierdo, Rector de la Gleva - Santa Maria, que m’atenia molt amablement, i s’avenia a contestar les meves preguntes en relació als plafons dels bancs.
D’aquella manifestació de devoció Mariana en trobava testimoni en un enllaç que us aconsello consultar :
http://books.google.es/books?id=VZX0qgHzv08C&pg=PA4&lpg=PA4&dq=confraria+de+la+esclavitud+de+la+gleva&source=bl&ots=srJk6ENHI4&sig=u1S1FnDbE7m2nFrKDlaPh9AIBAs&hl=ca&sa=X&ei=ueRFT-KZPIL88QOx39iIDg&sqi=2&ved=0CCUQ6AEwAQ#v=onepage&q&f=false
Com sempre, sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
SANT JOAN DE LES ABADESSES, MALGRAT LA HISTÒRIA.
El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, com ho feu l’any 1916 el Josep Salvany Blanch, s’aturaven a recollir imatges del monestir de Sant Joan de les Abadesses; femení en els seus inicis, va ser fundat l'any 887 pel comte de Barcelona-Girona Guifré el Pelós; originalment es denominava Sant Joan de Ripoll , i seguia la regla de Sant Benet.
El Comte i Marques volia alhora ajudar al procés de repoblació de la zona acabada de recuperar als musulmans, i assegurar el futur de la seva filla Emma, destinada a ser la primera abadessa del monestir. Durant la minoria d’edat d’Emma que va començar a exercir el càrrec d'abadessa l'any 898, el monestir va quedar sota la tutela directa del comte de Barcelona i sobretot del bisbe de Vic, Gotmar.
A partir del govern d'Emma, el monestir va comptar amb una comunitat de dones, que es va veure àmpliament beneficiada per Gotmar i per un precepte de Carles el Calb (rei dels Francs) a qui els comtes de la Marca [ marquesos ] rendien vassallatge, l'any 899 , en què s’atorgava al monestir total immunitat i protecció de béns enfront de qualsevol poder civil o polític. Probablement va ser Gotmar el que gestionés personalment les condicions d'aquest precepte, ja que com a bon coneixedor de la família d'Emma, temia els recels i demandes dels germans d'Emma en contra del monestir.
En aquesta línia creixent d’assolir poder, al 913, totes les viles i llogarets de la Vall de Sant Joan queden sota la jurisdicció i protecció directa del monestir, confirmant fins i tot el dret dels residents de la vall a no acudir a la 'host' [Obligació feudal de formar part de l'exèrcit del senyor en les expedicions guerreres d'aquest] convocades pel comte en cas de guerra.
Tots aquests beneficis adjudicats exclusivament al Monestir van fer que el seu poder econòmic creixés ràpidament, les donacions s'anaven succeint i les possessions de les abadesses s'estenien fins Perpinyà i Girona, fundant esglésies i parròquies per tots les zones recentment repoblades en aquella època, arribant a llocs tan allunyats com gairebé fins als límits de la mateixa ciutat de Barcelona.
Les abadesses del monestir eren sempre persones vinculades a les famílies comtals catalanes. En total hi va haver 5 abadesses :
Emma (892-942), filla de Guifré el Pilós
Adelaida (944-951), filla del comte de Barcelona Sunyer i vídua del comte d'Urgell Sunifred
Ranlo (955-961), filla del comte Dela I d'Empúries
Fredeburg (964-994), germana dels comtes de Cerdanya Sunifred, Miró i Oliba (l'Abat Oliba)
Ingilberga (995-1017), filla bastarda del comte de Cerdanya Oliba Cabreta
Fins a la fundació del monestir de Sant Pere de les Puelles a Barcelona l'any 945, va ser l'únic gran monestir femení dels comtats catalans de l'època. El final de la comunitat femenina va ser tràgic i penós, almenys així ens ho expliquen els textos que d'ells ens parlen: el mes de desembre de l'any 1016, el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, va acudir a Roma amb un notable seguici, del que formaven part els seus fills Guillem i Guifré, el seu germà Guifré comte de Cerdanya, i Oliba abat de Ripoll, així com una representació de dignataris del bisbe de Vic. Davant el Papa, a Roma, van acusar a l'abadessa i les monges d'una conducta moral escandalosa, abans ja havien informat d'aquest fet els abats de Ripoll i Camprodon.
Únicament la personalitat i integritat del llavors abat de Ripoll i després bisbe de Vic, l'abat Oliba, donava força a la denuncia ; i això va portar a fer creure al Sant pare que les acusacions podrien ser certes. El papa Benet VIII va expedir una butlla el 26 gener 1017, en què després d'acusar de ‘meretrius de Venus’ a les monges, va abolir la comunitat.
Deixant de banda si els fets van ser veritables o no, està clar que Bernat tenia bons interessos personals i econòmics si desapareixia la comunitat del monestir; el Papa li va concedir la creació del nou bisbat de Besalú , dins l'àmbit del qual quedava inscrit el monestir. Així Gufré, fill de Bernat, es convertia en el primer (i únic) bisbe de Besalú i va ser alhora abat de Sant Joan de Ripoll i de Santa Maria de Besalú. Posteriorment la diòcesi i va desaparèixer i el monestir va quedar sota el govern de la comunitat de Sant Víctor de Marsella, igual que la resta de monestirs del comtat de Cerdanya (inclosos Ripoll), fins l'any 1111 que sota l'ordre agustiniana va quedar de nou sota la jurisdicció de la Santa seu.
El ‘descontrol’ de les monges de Sant Joan ha passat a ser un fet lligat a la tradició popular, i a les llegendes del 'Comte Arnau'.
L'església que ha perdurat fins avui es va consagrar l'any 1150, concretament el 2 de novembre, substituïa un temple anterior que havia estat consagrat l'any 887, quan Guifré comte de Barcelona va dur a terme la fundació del monestir.
Des de la distància que ens atorguen els 1000 anys transcorreguts, em decanto – sense cap prova documental – per estimar la honestedat de les monges del Monestir de Sant Joan, i considerar-ho tot plegat un cas de ‘masclisme’.
El Comte i Marques volia alhora ajudar al procés de repoblació de la zona acabada de recuperar als musulmans, i assegurar el futur de la seva filla Emma, destinada a ser la primera abadessa del monestir. Durant la minoria d’edat d’Emma que va començar a exercir el càrrec d'abadessa l'any 898, el monestir va quedar sota la tutela directa del comte de Barcelona i sobretot del bisbe de Vic, Gotmar.
A partir del govern d'Emma, el monestir va comptar amb una comunitat de dones, que es va veure àmpliament beneficiada per Gotmar i per un precepte de Carles el Calb (rei dels Francs) a qui els comtes de la Marca [ marquesos ] rendien vassallatge, l'any 899 , en què s’atorgava al monestir total immunitat i protecció de béns enfront de qualsevol poder civil o polític. Probablement va ser Gotmar el que gestionés personalment les condicions d'aquest precepte, ja que com a bon coneixedor de la família d'Emma, temia els recels i demandes dels germans d'Emma en contra del monestir.
En aquesta línia creixent d’assolir poder, al 913, totes les viles i llogarets de la Vall de Sant Joan queden sota la jurisdicció i protecció directa del monestir, confirmant fins i tot el dret dels residents de la vall a no acudir a la 'host' [Obligació feudal de formar part de l'exèrcit del senyor en les expedicions guerreres d'aquest] convocades pel comte en cas de guerra.
Tots aquests beneficis adjudicats exclusivament al Monestir van fer que el seu poder econòmic creixés ràpidament, les donacions s'anaven succeint i les possessions de les abadesses s'estenien fins Perpinyà i Girona, fundant esglésies i parròquies per tots les zones recentment repoblades en aquella època, arribant a llocs tan allunyats com gairebé fins als límits de la mateixa ciutat de Barcelona.
Les abadesses del monestir eren sempre persones vinculades a les famílies comtals catalanes. En total hi va haver 5 abadesses :
Emma (892-942), filla de Guifré el Pilós
Adelaida (944-951), filla del comte de Barcelona Sunyer i vídua del comte d'Urgell Sunifred
Ranlo (955-961), filla del comte Dela I d'Empúries
Fredeburg (964-994), germana dels comtes de Cerdanya Sunifred, Miró i Oliba (l'Abat Oliba)
Ingilberga (995-1017), filla bastarda del comte de Cerdanya Oliba Cabreta
Fins a la fundació del monestir de Sant Pere de les Puelles a Barcelona l'any 945, va ser l'únic gran monestir femení dels comtats catalans de l'època. El final de la comunitat femenina va ser tràgic i penós, almenys així ens ho expliquen els textos que d'ells ens parlen: el mes de desembre de l'any 1016, el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, va acudir a Roma amb un notable seguici, del que formaven part els seus fills Guillem i Guifré, el seu germà Guifré comte de Cerdanya, i Oliba abat de Ripoll, així com una representació de dignataris del bisbe de Vic. Davant el Papa, a Roma, van acusar a l'abadessa i les monges d'una conducta moral escandalosa, abans ja havien informat d'aquest fet els abats de Ripoll i Camprodon.
Únicament la personalitat i integritat del llavors abat de Ripoll i després bisbe de Vic, l'abat Oliba, donava força a la denuncia ; i això va portar a fer creure al Sant pare que les acusacions podrien ser certes. El papa Benet VIII va expedir una butlla el 26 gener 1017, en què després d'acusar de ‘meretrius de Venus’ a les monges, va abolir la comunitat.
Deixant de banda si els fets van ser veritables o no, està clar que Bernat tenia bons interessos personals i econòmics si desapareixia la comunitat del monestir; el Papa li va concedir la creació del nou bisbat de Besalú , dins l'àmbit del qual quedava inscrit el monestir. Així Gufré, fill de Bernat, es convertia en el primer (i únic) bisbe de Besalú i va ser alhora abat de Sant Joan de Ripoll i de Santa Maria de Besalú. Posteriorment la diòcesi i va desaparèixer i el monestir va quedar sota el govern de la comunitat de Sant Víctor de Marsella, igual que la resta de monestirs del comtat de Cerdanya (inclosos Ripoll), fins l'any 1111 que sota l'ordre agustiniana va quedar de nou sota la jurisdicció de la Santa seu.
El ‘descontrol’ de les monges de Sant Joan ha passat a ser un fet lligat a la tradició popular, i a les llegendes del 'Comte Arnau'.
L'església que ha perdurat fins avui es va consagrar l'any 1150, concretament el 2 de novembre, substituïa un temple anterior que havia estat consagrat l'any 887, quan Guifré comte de Barcelona va dur a terme la fundació del monestir.
Des de la distància que ens atorguen els 1000 anys transcorreguts, em decanto – sense cap prova documental – per estimar la honestedat de les monges del Monestir de Sant Joan, i considerar-ho tot plegat un cas de ‘masclisme’.
dimecres, 22 de febrer del 2012
MARE DE DÉU DE LA FONTCALDA. GANDESA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA
Rebia una crònica de l’Enric Sànchez-Cid, en la que ens explica la visita al Santuari de la Mare de Déu de la Font Calda, que feia en companyia de Josep Maria Contijoch Casanovas (Montblanc, Tarragona, 1935) reconegut senderista i escriptor, Director de la revista El Foradot de Montblanc, i en la que el Joan Escoda, de Benissanet, els feia de guia.
Per arribar-hi cal sortir de Gandesa per la carretera que mena a Pinell de Brai i a uns 2 quilometres a mà dreta, apareix el trencall, senyalitzat, que a través d’una pista de 12 km amb molts revolts i canvis de resant mena al santuari de la Font Calda.
La Font Calda rep el nom de la font, situada al peu del santuari, d’aigua calenta que brolla a 25º i es coneix popularment amb el nom dels Xorros. S’edificaren hostatges per la gent que hi anava a fer cures. Avui dia s’utilitzen per passar-hi els caps de setmana o les vacances d’estiu.
L’indret es travessat pel riu Canaletes, que conforma un lloc ple de màgia i bellesa amb l’estret i els tolls d’aigua (les Olles), vora la gorja entre la mola de la Fusta, a llevant, i la serra del Crestall, a ponent. El paisatge és característic i singular, configurat per la roca calcària i el riu.
Es té coneixement que, ja des del segle XIV, es venerava una imatge de la Mare de Déu de la Fontcalda que, segons la tradició, fou trobada per un pastor de Prat de Comte, que s'emportà la imatge per ensenyar-la als seus amos, però que en el moment de treure-la del sarró la imatge havia desaparegut, com faria més tard de l’església de Gandesa. Finalment van entendre que Nostra Senyora volia romandre en aquest indret. Entre final del segle XIV i principi del segle XV, un grup de frares trinitaris hi fundaren un convent que posteriorment abandonaren degut a l'aïllament de l'indret. A partir d'aquesta data un ermità en va tenir cura. Actualment, hi ha un patronat format per veïns de Gandesa que s'encarrega del manteniment del lloc.
La Fontcalda va gaudir d'una gran popularitat a la darreria del segle XIX i el principi del XX. Rebia visitants de totes les comarques veïnes, atrets per les qualitats remeieres de les aigües termals i la devoció a la Mare de Déu.
El santuari actual es va començar a edificar l'any 1753. És d'estil neoclàssic, d'una sola nau amb volta de canó i petit creuer de cúpula vuitavada. En el mur de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya, d’un sol ull, dos ulls de bou i s’hi obre la porta. Les pintures de l'altar major són obra de Josep Lahosa Valimaña ( Prat del Comte, Terra Alta, 1902 + Barcelona, 1981 ). A ponent de la zona d’aparcament hi surt un corriol que ascendint per el rocam arriba a una cova. Sembla ser que formava part d’un eremitatge que va existir abans de l’arribada dels trinitaris.
El Josep Salvany Blanch, visitava el santuari l'any 1922, i en retratava el interior.
El Josep Olivé Escarré i l'Antonio Mora Vergés, visitavem la Fontcalda el 21.06.2017, el Santuari estava tancat, i gràcies a la canon ixus obtenia una imatge del interior pels forats de ventilació de la porta.
Llegia que l'any 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el Govern LEGÍTIM de la II República, el santuari va ser cremat i es destruí l'altar barroc i la imatge antiga de la Mare de Déu.
L'actual imatge és una còpia en alabastre de l'original, feta per l'artista escultor Innocenci Soriano Montagut Ferré (Amposta, Montsià, 21 d'abril de 1893 - 22 de novembre de 1979)
https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2011/05/goigs-la-mare-de-deu-de-la-fontcalda.html
Per arribar-hi cal sortir de Gandesa per la carretera que mena a Pinell de Brai i a uns 2 quilometres a mà dreta, apareix el trencall, senyalitzat, que a través d’una pista de 12 km amb molts revolts i canvis de resant mena al santuari de la Font Calda.
La Font Calda rep el nom de la font, situada al peu del santuari, d’aigua calenta que brolla a 25º i es coneix popularment amb el nom dels Xorros. S’edificaren hostatges per la gent que hi anava a fer cures. Avui dia s’utilitzen per passar-hi els caps de setmana o les vacances d’estiu.
L’indret es travessat pel riu Canaletes, que conforma un lloc ple de màgia i bellesa amb l’estret i els tolls d’aigua (les Olles), vora la gorja entre la mola de la Fusta, a llevant, i la serra del Crestall, a ponent. El paisatge és característic i singular, configurat per la roca calcària i el riu.
Es té coneixement que, ja des del segle XIV, es venerava una imatge de la Mare de Déu de la Fontcalda que, segons la tradició, fou trobada per un pastor de Prat de Comte, que s'emportà la imatge per ensenyar-la als seus amos, però que en el moment de treure-la del sarró la imatge havia desaparegut, com faria més tard de l’església de Gandesa. Finalment van entendre que Nostra Senyora volia romandre en aquest indret. Entre final del segle XIV i principi del segle XV, un grup de frares trinitaris hi fundaren un convent que posteriorment abandonaren degut a l'aïllament de l'indret. A partir d'aquesta data un ermità en va tenir cura. Actualment, hi ha un patronat format per veïns de Gandesa que s'encarrega del manteniment del lloc.
La Fontcalda va gaudir d'una gran popularitat a la darreria del segle XIX i el principi del XX. Rebia visitants de totes les comarques veïnes, atrets per les qualitats remeieres de les aigües termals i la devoció a la Mare de Déu.
El santuari actual es va començar a edificar l'any 1753. És d'estil neoclàssic, d'una sola nau amb volta de canó i petit creuer de cúpula vuitavada. En el mur de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya, d’un sol ull, dos ulls de bou i s’hi obre la porta. Les pintures de l'altar major són obra de Josep Lahosa Valimaña ( Prat del Comte, Terra Alta, 1902 + Barcelona, 1981 ). A ponent de la zona d’aparcament hi surt un corriol que ascendint per el rocam arriba a una cova. Sembla ser que formava part d’un eremitatge que va existir abans de l’arribada dels trinitaris.
El Josep Salvany Blanch, visitava el santuari l'any 1922, i en retratava el interior.
El Josep Olivé Escarré i l'Antonio Mora Vergés, visitavem la Fontcalda el 21.06.2017, el Santuari estava tancat, i gràcies a la canon ixus obtenia una imatge del interior pels forats de ventilació de la porta.
Llegia que l'any 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el Govern LEGÍTIM de la II República, el santuari va ser cremat i es destruí l'altar barroc i la imatge antiga de la Mare de Déu.
L'actual imatge és una còpia en alabastre de l'original, feta per l'artista escultor Innocenci Soriano Montagut Ferré (Amposta, Montsià, 21 d'abril de 1893 - 22 de novembre de 1979)
https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2011/05/goigs-la-mare-de-deu-de-la-fontcalda.html
dimarts, 21 de febrer del 2012
SANT VICENÇ DE NAVEL, BERGUEDÀ JUSSÀ
La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur han decidit seguir els itineraris del llibre “El Berguedà. Rutes amb cotxe i a peu” de Josep Maria Rossinyol. I seguint una part de les seves rutes visitaven en aquesta ocasió l’església de Sant Vicenç de Navel, al terme de Viver i Serrateix.
A 1 quilòmetre de Cardona, per la carretera que condueix a Berga, a mà dreta hi ha un trencall que ens porta a la masia de Navel i al seu costat, pràcticament inclosa l’església.
Sant Vicenç de Navel és una església construïda al peu de la riera de Navel i del camí ral de Cardona al Monestir de Serrateix i al sector del comtat de Berga proper al Llobregat.
L’església estratègicament situada, resta sempre sota la influència del Castell de Cardona i del monestir de Santa Maria de Serrateix. Malgrat tot l’any 956 fou donada, així com la seva vil•la, el seu alou i els seus delmes i primícies, pel vescomte del Berguedà Branduí i la seva esposa Quíxol al monestir de Sant Salvador de la Vedella, vinculat al gran monestir de l’Urgell de Sant Serni de Tavèrnoles. Els vescomtes tenien l’església i l’alou per la donació feta pel comte Sunifred de Barcelona.
L’any 983 s’esmenta altre cop com límit d’una donació feta pel comte Oliba Cabreta a Santa Maria de Serrateix (Santo Vincentio de Anavel).
L’església no devia tenir categoria parroquial ja que no se’n parla com a tal en la visita l’any 1312 al deganat de Berga. Al segle XVIII era sufragània de Santa Maria de Serrateix.
L’edifici és de nau única amb absis semicircular orientat a llevant. Té volta de canó a la nau. La capçalera la forma l’absis amb coberta de quart d’esfera amb finestra de doble esqueixada coberta amb un arc de mig punt. La porta és situada la mur de migjorn, però està totalment modificada.
Damunt del munt de ponent, al qual fou afegit un porxo s’aixeca un campanar de cadireta amb dues obertures. La seva construcció és característica del romànic rural del segle XII.
La masia de Navel és un edifici notable; en el que destaquen molt especialment , la galeria doble d'arcs, i algunes finestres i portes.
El dia de la nostra visita no era el més adient segurament, estaven tancats els recinte del mas i de l’església, no vam veure ningú per poder fer-li alguna preguntar,i fins vam considerar prudent no aproximar-nos gaire als edificis, donada la munió de gossos que complien la seva missió de vigilància.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur
A 1 quilòmetre de Cardona, per la carretera que condueix a Berga, a mà dreta hi ha un trencall que ens porta a la masia de Navel i al seu costat, pràcticament inclosa l’església.
Sant Vicenç de Navel és una església construïda al peu de la riera de Navel i del camí ral de Cardona al Monestir de Serrateix i al sector del comtat de Berga proper al Llobregat.
L’església estratègicament situada, resta sempre sota la influència del Castell de Cardona i del monestir de Santa Maria de Serrateix. Malgrat tot l’any 956 fou donada, així com la seva vil•la, el seu alou i els seus delmes i primícies, pel vescomte del Berguedà Branduí i la seva esposa Quíxol al monestir de Sant Salvador de la Vedella, vinculat al gran monestir de l’Urgell de Sant Serni de Tavèrnoles. Els vescomtes tenien l’església i l’alou per la donació feta pel comte Sunifred de Barcelona.
L’any 983 s’esmenta altre cop com límit d’una donació feta pel comte Oliba Cabreta a Santa Maria de Serrateix (Santo Vincentio de Anavel).
L’església no devia tenir categoria parroquial ja que no se’n parla com a tal en la visita l’any 1312 al deganat de Berga. Al segle XVIII era sufragània de Santa Maria de Serrateix.
L’edifici és de nau única amb absis semicircular orientat a llevant. Té volta de canó a la nau. La capçalera la forma l’absis amb coberta de quart d’esfera amb finestra de doble esqueixada coberta amb un arc de mig punt. La porta és situada la mur de migjorn, però està totalment modificada.
Damunt del munt de ponent, al qual fou afegit un porxo s’aixeca un campanar de cadireta amb dues obertures. La seva construcció és característica del romànic rural del segle XII.
La masia de Navel és un edifici notable; en el que destaquen molt especialment , la galeria doble d'arcs, i algunes finestres i portes.
El dia de la nostra visita no era el més adient segurament, estaven tancats els recinte del mas i de l’església, no vam veure ningú per poder fer-li alguna preguntar,i fins vam considerar prudent no aproximar-nos gaire als edificis, donada la munió de gossos que complien la seva missió de vigilància.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur
dilluns, 20 de febrer del 2012
SANT PERE MÀRTIR DE LA MOLA DE LORD. SANT LLORENÇ DE MORUNYS. EL SOLSONÈS SOBIRÀ.
És un edifici minúscul , de construcció extremadament simple i senzilla, però feta clarament en temps recents, amb una reixa en el lloc de la porta, que permet veure el interior , on hi ha una majòlica amb la imatge del Sant.
Intuïm alhora que per l’advocació, per la ubicació del petit edifici, que va aixecar-se com a protecció davant les malvestats de la natura, com recullen els seus goigs :
Intuïm alhora que per l’advocació, per la ubicació del petit edifici, que va aixecar-se com a protecció davant les malvestats de la natura, com recullen els seus goigs :
Quan amenassan los cels
Trons, llamps, pedra y tempestats,
Invocant-vos los fidels,
Luego se vehuen lliurats.
La toponímia Lord, que certament ens evoca, el títol nobiliari que s’atorga als pars de reialme de la mal dita ‘Gran Bretanya’ *, i també als ducs, marquesos, comtes, barons,... que a manera de prefix fan que precedeixi al seu patronímic.
* Dèiem la mal dita ‘Gran Bretanya’, perquè gràcies a ells Catalunya va perdre la llibertat l’any 1.714. Aleshores ens canviaven per un penyal ple de mones. I, ara si els ho permetem ensorraran l’euro, i amb ell a tots nosaltres. Per lluitar contra la seva perfídia ens cal tota la ‘força celestial’ de Sant Pere Màrtir; hauríem de convèncer a alemanys i francesos per fer-los fora de la Comunitat Econòmica Europea.
Tornem a Catalunya, aquí seguint a Manuel Bofarull Terrades, lord, tindria el significat ; feréstec, escabrós.
En la documentació antiga s’esmenta :
L’any 992 ‘ Ecclesia sanctae Mariae lordense’.
I l’any 1065 ‘ et ipsam rocam de lurdo’.
Agrairé infinitament qualsevol dada que ens expliqui la raó per la que s’aixeca – i des de quina data – el petit edifici de Sant Pere Màrtir, que llueix alhora la creu número XIV d’aquest particular camí del Gòlgota que ressegueix la Mola del Lord.
diumenge, 19 de febrer del 2012
EL PONT GÒTIC DE MANLLEU. OSONA. CATALUNYA
Anàvem a Manlleu Mànzil ulawa ‘ hostal enlairat’, segons algunes fonts la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, sota un tel de boira, i amb una temperatura de 2 graus positius, aturava el vehicle al Passeig del Ter, prop del pont gòtic, esmentat en alguns documents com de Can Moles i en altres de Can Molas – enlloc però trobem raó d’aquesta denominació, sou pregats d’enviar-nos informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com – ben abrigats caminàvem pel passeig entre el riu i el canal industrial; seguíem sens dubte la ruta que esmenta Santiago Rusiñol Prats :
Era a la vora del riu Ter: un poblet allà al lluny, de cases rosses, coronat de boira blavosa; al peu, algunes figures solitàries passejant-se sota els oms platejats i els pollancres airosos;
En un dels cincs arcs de mig punt que el suporten s’explica en un plafó: fou començat l’any 1401 i es va donar per acabat l’any 1460; l’any 1627 va caldre reconstruir-lo com a conseqüència d’un terratrèmol – del que no en trobem altra noticia - ; fou eixamplada la superfície transitable l’any 1908, i parcialment destruït a la guerra genocida 1936-1939, fou refet l’any 1941, amb tot el cerimonial propi del SEGON ANY TRIOMFAL DEL FRANQUISME; , l’any 1953, quan tot just s’acabaven les cartilles de racionament, les necessitats del tràfic rodat feien necessari eixamplar novament el pont.
En aquesta ocasió podem afegir a les nostres fotografies, un enllaç :
http://www.osonatour.com/ruta-virtual-per-manlleu/pont-de-can-moles on podreu gaudir d’unes imatges en vídeo d’aquesta infraestructura que cal agrair al Comú de la vila, que la va fer realitat gràcies a l’activitat pro activa d’un nombre considerable de “procuradors, receptors i administradors de l’obra del Pont de Manlleu" nomenats pels caps de família del terme, que donaven comptes a la població en les assemblees que es feien a la plaça del Mercadal o del Comú.
La construcció va atorgar a Manlleu un clar protagonisme com a punt d'enllaç entre les poblacions d'una banda i l'altra del Ter a la comarca d'Osona.
És molt interessant la dada que la reforma empresa per l'alcalde Pau Caballería, l’any 1908, feu guanyar volada al pont , com també succeí el 1941, després d'haver estat destruït durant la guerra civil.
Als llarg dels segles, el pont – inicialment gòtic – ha passat dels 3 metres d'amplada del segle XV, als 8 metres a dia d’avui.
Era a la vora del riu Ter: un poblet allà al lluny, de cases rosses, coronat de boira blavosa; al peu, algunes figures solitàries passejant-se sota els oms platejats i els pollancres airosos;
En un dels cincs arcs de mig punt que el suporten s’explica en un plafó: fou començat l’any 1401 i es va donar per acabat l’any 1460; l’any 1627 va caldre reconstruir-lo com a conseqüència d’un terratrèmol – del que no en trobem altra noticia - ; fou eixamplada la superfície transitable l’any 1908, i parcialment destruït a la guerra genocida 1936-1939, fou refet l’any 1941, amb tot el cerimonial propi del SEGON ANY TRIOMFAL DEL FRANQUISME; , l’any 1953, quan tot just s’acabaven les cartilles de racionament, les necessitats del tràfic rodat feien necessari eixamplar novament el pont.
En aquesta ocasió podem afegir a les nostres fotografies, un enllaç :
http://www.osonatour.com/ruta-virtual-per-manlleu/pont-de-can-moles on podreu gaudir d’unes imatges en vídeo d’aquesta infraestructura que cal agrair al Comú de la vila, que la va fer realitat gràcies a l’activitat pro activa d’un nombre considerable de “procuradors, receptors i administradors de l’obra del Pont de Manlleu" nomenats pels caps de família del terme, que donaven comptes a la població en les assemblees que es feien a la plaça del Mercadal o del Comú.
La construcció va atorgar a Manlleu un clar protagonisme com a punt d'enllaç entre les poblacions d'una banda i l'altra del Ter a la comarca d'Osona.
És molt interessant la dada que la reforma empresa per l'alcalde Pau Caballería, l’any 1908, feu guanyar volada al pont , com també succeí el 1941, després d'haver estat destruït durant la guerra civil.
Als llarg dels segles, el pont – inicialment gòtic – ha passat dels 3 metres d'amplada del segle XV, als 8 metres a dia d’avui.