Rellegia l’anomena’t llibre de firmes que s’acostuma a posar en els tanatoris en un pupitre sota el nom del difunt. Havíem donat el darrer comiat al Manel Lorente González el dimarts 29.12 de 2.009.
La majoria deixaven únicament la seva signatura, alguns afegien records comuns i/o desitjos pel difunt; trobava el text deliciós d’una bona amiga que diu :
El teu pas per aquests camins, ens ha ensenyat el camí de la llum i de la serenor.
Topava finalment amb les notes escrites des d’un desconsol extrem per la seva neta – i filla meva – Montserrat :
AVI, Hi ha alguna paraula més bonica ? El meu Avi, el meu Avi.
L’Avi dels meus fills, a partir d’avui l’Avi dels meus records.
Ho saps com t’estimo ?...... pare com es viu sense avis ?
Dies abans del traspàs de l’avi Manel, la meva filla, ja m’havia fet aquesta mateixa pregunta, que ni en aquell moment – ni tampoc ara – té una resposta fàcil.
Del Siràcida reprodueixo “ El dol pels difunts “
Fill meu, si algú es mor, no t’estiguis de plorar,
comença el dol i desfoga el teu dolor.
Dóna-li sepultura segons la seva voluntat
I ocupat de la seva tomba.
Plora amargament , plany-lo a llàgrima viva,
Observa el dol que li escau,
Un o dos dies més per evitar murmuracions,
I desprès consola’t de la teva tristesa,
Perquè la tristesa porta la mort
I la pena del cor consumeix les forçes.
En la calamitat es prolonga la pena,
I tothom maleeix una vida insuportable.
No t’abandonis a la tristesa;
Aparta-la pensant com tot s’acaba.
No oblidis que la mort no té retorn,
Que al difunt no li seràs de cap profit, i que a tu et faries mal.
Recorda que la seva sort serà també la teva;
"ahir per a mi, avui per a tu"
Quan un difunt reposa, deixa que també reposi el seu record;
Consola-te’n, un cop ha exhalat l’esperit.
En el seu recordatori, seleccionàvem les paraules que millor descriuen els nostres sentiments ;
No ens entristim
Pel fet d’haver-lo perdut.
Sinó alegrem-nos
Pel fet d’haver-lo tingut.
No tinc resposta a la teva pregunta Montserrat ; de l’Avi Manel a partir d’ara, com de L’Avi Antonio sempre, tots nosaltres trobarem a faltar el seu somriure.
© Antonio Mora Vergés
dimecres, 30 de desembre del 2009
dilluns, 28 de desembre del 2009
LLEVA DE 1951/52 . HISTÒRIES DEL FEIXISME
M’explicava el Manuel Lorente González – com jo mateix manté el nom en castellà en record d’aquell període fosc, en que ÚNICAMENT eren permesos els noms en la llengua del “imperio” – els seus 16 mesos de servei a la pàtria; començaven agafant un tren a Barcelona que els deixaria a Puigcerdà, des d’allà un trasllat en vehicles fins a la Seo d’Urgell, on dormiran per darrera vegada sota teulada; en aquell aquarterament prepararan matalassos de palla, i faran el camí peu fins a Castellciutat, on dormiran en tendes de campanya fins a 40 soldats, i es dedicaran bàsicament a treballar en la carretera que enllaçarà aquesta població amb les vies pirinenques. El menú invariablement, angelitos negros – mongetes negres – i empedrado de garbanzos .
Constituït el 32 Batalló d’Infanteria de Muntanya, s’integrarà a la companyia d’armes, amb seu a Ribes de Fresser, des d’allà sempre en companyia de les besties de carrega, preparats en tot moment per “defensar la pàtria” , faran innombrables vegades el camí fins a Puigcerdà; en una ocasió, sota una forta nevada, mentre superaven les trinxeres del Coll de Toses, una de les besties va perdre un canó, i en la recerca es va consumir quasi tot un dia. A la Molina tenia la seva base un batalló de caçadors, escaladors que sojornaven en barraques de fusta.
L’equipament – del tot insuficient - es completava amb polaines, i les anomenades “ sobras” pagades de vegades en tabac, suposaven cinquanta cèntims de pesseta mensuals.
El nombre de soldats de procedència andalusa superava de llarg el 50%, dels efectius totals; sempre “ tocaven “ al Pirineu català, lletres com la L [ LOPEZ] o la M [ MARTINEZ] - fins a tres germans en diferents lleves, van servir en Unitats de Frontera -. El feixisme alhora que defensava les fronteres, consolidava “ la espanyolització “ de Catalunya on s’anaven quedant majoritàriament els soldats quan acabaven els llargs mesos de servei.
Trobar imatges d’aquells dies no deu ser difícil, i a qui en pugi tenir li prego me les faci arribar a guimera.mora@gmail.com
Constituït el 32 Batalló d’Infanteria de Muntanya, s’integrarà a la companyia d’armes, amb seu a Ribes de Fresser, des d’allà sempre en companyia de les besties de carrega, preparats en tot moment per “defensar la pàtria” , faran innombrables vegades el camí fins a Puigcerdà; en una ocasió, sota una forta nevada, mentre superaven les trinxeres del Coll de Toses, una de les besties va perdre un canó, i en la recerca es va consumir quasi tot un dia. A la Molina tenia la seva base un batalló de caçadors, escaladors que sojornaven en barraques de fusta.
L’equipament – del tot insuficient - es completava amb polaines, i les anomenades “ sobras” pagades de vegades en tabac, suposaven cinquanta cèntims de pesseta mensuals.
El nombre de soldats de procedència andalusa superava de llarg el 50%, dels efectius totals; sempre “ tocaven “ al Pirineu català, lletres com la L [ LOPEZ] o la M [ MARTINEZ] - fins a tres germans en diferents lleves, van servir en Unitats de Frontera -. El feixisme alhora que defensava les fronteres, consolidava “ la espanyolització “ de Catalunya on s’anaven quedant majoritàriament els soldats quan acabaven els llargs mesos de servei.
Trobar imatges d’aquells dies no deu ser difícil, i a qui en pugi tenir li prego me les faci arribar a guimera.mora@gmail.com
Addenda dolorosa ; perdíem al Manuel la matinada del 28.12.2009.
© Antonio Mora Vergés
dissabte, 26 de desembre del 2009
SANT JOAN DEL PLA O DE L’ERM. BAIX LLOBREGAT
L’Advocació de Sant Joan de L’Erm més coneguda no està justament al Baix Llobregat; la trobem al punt més allunyat, l’Alt Urgell, del lloc us en reproduïm algunes dades bàsiques :
Sant Joan de l'Erm és un lloc amarat d'història i de llegenda. El vell santuari i hostatgeria és ara un munt de ruïnes a 1 700 m d'altitud, al vessant de la Ribalera, a l'extrem nord-occidental del terme, al peu del camí que unia l'Alt Urgell amb el Pallars Sobirà per Montenartró. El vescomte d'Urgell, Guillem, senyor de Castellbò, li féu ja donacions el 994. És tradició que el 1208 el vescomte Arnau de Castellbò hi va portar el Sant Greal, que abans es guardava a Besiers. L'església es va reedificar al segle XVII i tenia una gran casa i hostals a l'entorn que formaven com un carrer pel mig del qual passava l'esmentat camí ral antic. Impressiona pel seu volum el munt de ruïnes que forma encara,
Nosaltres anàvem al municipi de la Palma de Cervelló, constituït a partir de la segregació (aprovada al juliol del 1998) de part del territori del terme de Cervelló, té una extensió d’uns 5,47 km2. Des del 1937 fins a la fi de la guerra civil de 1936-39 la Palma ja havia estat un municipi independent. El terme limita amb el de Cervelló (S i E), amb Pallejà (N) i amb Corbera de Llobregat (NW i W). És situat als contraforts orientals de les serres d’Ordal i les màximes altituds, que volten els 350 m, es troben al sector sud-occidental. El principal eix hidrogràfic del terme és la vall mitjana i baixa de la riera de la Palma o de Rafamans, que desguassa a la riera de Cervelló per l’esquerra.
Abans d’entrar al poble, no gaire lluny del cementiri parroquial, a la vora esquerra de la riera de la Palma hi ha la capella romànica de Sant Joan del Pla o de l’Erm. És esmentada el 1313, quan era dedicada a sant Joan i a sant Feliu. D’una sola nau, coberta amb volta de canó, és capçada a llevant per un absis semicircular amb bandes i arcuacions llombardes a l’exterior; interiorment l’absis es cobreix amb volta de quart d’esfera, on hi ha les empremtes d’un encanyissat entreteixit. A banda i banda de l’absis, buidats en el gruix del mur, hi ha sengles absidioles semicirculars (la de migdia enderrocada), probablement producte d’una reforma posterior. La porta romànica, de mig punt adovellada i extradossada, és a migdia i vora seu hi ha un gran esvoranc. A ponent hi ha una porta de maons. La coberta exterior de la nau i de l’absis és de lloses de llicorella. És situada en una propietat de Can Mascaró, mas que hi ha a l’altra banda de la riera de la Palma, i s’ha anat restaurant.
El Baix Llobregat és un territori ple d’encís, proper i desconegut en massa ocasions pels seus propis habitants, i els de les veïnes comarques del Barcelonès, Vallès Oriental, ...
Un suggeriment a les escoles, instituts d’ensenyament mitjà, clubs d’avis,... sense deixar – fora pecat mortal – les visites de les terres del interior - conegudes com la Catalunya real o “ el forat negre “ - , feu un espai pels molts tresors del Baix Llobregat, Vallès Occidental i Oriental, Penedes . alt i Baix ,......
Catalunya és un regal meravellós !
© Antonio Mora Vergés
dimecres, 23 de desembre del 2009
SANT MARÇAL DE RELAT. BAGES
El xipolleig constant damunt el parabrises del vehicle, no ens dissuadia al Tomàs Irigaray Lopez i a l’Antonio Mora Vergés de la nostra ferma intenció de visitar i recollir imatges de Sant Marçal de Relat.
Havíem sortir de Sabadell a les 8,00 del mati, el dia rúfol – com per altra part cal esperar d’un dia hivernal -, no ens estalviaria la companyia de la vacarissana, la boira que des de Vacarisses s’estén per la vall que conforma el Llobregat, i que Ferran Canyameres explicarà en versos deliciosos, en el llibre . Corona literària oferta a la Mare de Déu de Montserrat
Superàvem Manresa on agafàvem la C-25 en direcció Vic, per la circularem fins al trencall d’Avinyò, i des d’aquesta població seguint el curs de la Riera de Relat continuarem per la carretera que mena fins a Sant Feliu Sasserra.
Quan a la peculiar denominació de la riera ,etimològicament sembla clara la procedència del llatí, RIVUS LATUS , riu ample, perquè tot i essent menys llarg que la Gavarresa, te un llit força ample, no menys en la major part del seu recorregut que l’esmentada riera on lliura les aigües.
Condueixo pendent dels indicadors que van apareixent a l’esquerra de la carretera, Santa Eugènia de Relat, El Vinyers, un xic abans a la dreta la Roca de Sant Marçal, en ambdós casos esplèndides cases pairals, “Masia o casa adscrita a una finca rústica, seu d'un llinatge organitzat com a unitat d'explotació rural amb un patrimoni important acumulat al llarg de generacions i conservat gràcies a la institució de l'hereu, que tendeix a ésser econòmicament autosuficient”. Poc desprès del pont del Vinyers comença la pista – convertida en un fangar - que en poc menys d’un quilòmetre que farem amb la màxima cura i l’ajuda inestimable dels pals de treking, ens permetrà veure en un petit turó envoltat d’arbres Sant Marçal de Relat;
Havíem sortir de Sabadell a les 8,00 del mati, el dia rúfol – com per altra part cal esperar d’un dia hivernal -, no ens estalviaria la companyia de la vacarissana, la boira que des de Vacarisses s’estén per la vall que conforma el Llobregat, i que Ferran Canyameres explicarà en versos deliciosos, en el llibre . Corona literària oferta a la Mare de Déu de Montserrat
Superàvem Manresa on agafàvem la C-25 en direcció Vic, per la circularem fins al trencall d’Avinyò, i des d’aquesta població seguint el curs de la Riera de Relat continuarem per la carretera que mena fins a Sant Feliu Sasserra.
Quan a la peculiar denominació de la riera ,etimològicament sembla clara la procedència del llatí, RIVUS LATUS , riu ample, perquè tot i essent menys llarg que la Gavarresa, te un llit força ample, no menys en la major part del seu recorregut que l’esmentada riera on lliura les aigües.
Condueixo pendent dels indicadors que van apareixent a l’esquerra de la carretera, Santa Eugènia de Relat, El Vinyers, un xic abans a la dreta la Roca de Sant Marçal, en ambdós casos esplèndides cases pairals, “Masia o casa adscrita a una finca rústica, seu d'un llinatge organitzat com a unitat d'explotació rural amb un patrimoni important acumulat al llarg de generacions i conservat gràcies a la institució de l'hereu, que tendeix a ésser econòmicament autosuficient”. Poc desprès del pont del Vinyers comença la pista – convertida en un fangar - que en poc menys d’un quilòmetre que farem amb la màxima cura i l’ajuda inestimable dels pals de treking, ens permetrà veure en un petit turó envoltat d’arbres Sant Marçal de Relat;
del lloc trobem la següent informació d’interès : Aquesta antiga parròquia rural , existia ja el 1038 , conserva encara algunes làpides en el seu cementiri . El 1553 el seu terme tenia 3 famílies i es fusionà amb el de Santa Eugènia de la que havia estat sufragània. L'església fou refeta l’any 1755; l’absis fou reemplaçat per un presbiteri quadrat, s’obrí un senzill portal a banda de ponent i s’erigí l’actual campanar cobert amb teulada a quatre vents. El cel – literalment – se’ns obre, i tenim la fortuna de poder recollir unes magnifiques imatges d’aquest bucòlic indret.
En la tornada baixarem fins a la font de sant Marçal, dissortadament malmesa i descuidada, i esmerçarem una bona estona en traure’ns el fang que portem enganxat a les nostres botes.
El lloc de Sant Marçal , com el de Santa Eugènia de Relat, pertanyen al municipi d'Avinyó (Bages). D’ambdós edificis religiosos, que es localitzen al N del terme, a l'esquerra de la riera de Relat , us en recomanem molt la visita.
© Antonio Mora Vergés
dimarts, 22 de desembre del 2009
SENTMENAT, L’HIVERN I EL COUNTRY
Gèlid és l’adjectiu que defineix millor l’ambient que teníem al Vallès Occidental el diumenge 20 de desembre de 2.009; ens havíem aixecat com tots els dies abans de les 7,00 del mati, desprès d’esmorzar acompanyaria a la meva sogra, la Maria fins a Sabadell, malgrat la seva recent intervenció quirúrgica volia estar tantes hores com fos possible al costat del sogre, el Manel, ingressat a l’edifici del VII Centenari, dins del complex Sanitari del Parc Taulí.
A la tornada m’entretenia trencant el glaç – de quasi dos centímetres – que s’havia format al petit estanyol on nedaven mitja dotzena de peixos de colors, i un cop feta la feina despatxava la revisió habitual del correu electrònic on rebia noticia de la publicació a manresainfo.cat d’un article sobre el Pont de Sant Antoni d’Avinyò, i a elripolles.info la darrera crònica sobre Vallfogona de Ripollès.
Per qüestions de salut la meva esposa la Maria Jesús , feia força temps que molt a contracor, no participava en les ballades country que regularment organitzaven els amics de Castellar del Vallès, i els de Sentmenat; per la mateixa raó les darreres cròniques publicades al coneixercatalunya.blogspot.com , s’havien fet – per dir-ho de forma tècnica – amb material d’arxiu.
Cap a les 11,00 agafàvem el cotxe i decidíem afegir-nos a la ballada dels amics de Sentmenat, convocada al Pavelló d’Esports. No podia resistir – hi ha coses que ens superen – recollir imatges de la casa fortificada dels Sentmenat,
A la tornada m’entretenia trencant el glaç – de quasi dos centímetres – que s’havia format al petit estanyol on nedaven mitja dotzena de peixos de colors, i un cop feta la feina despatxava la revisió habitual del correu electrònic on rebia noticia de la publicació a manresainfo.cat d’un article sobre el Pont de Sant Antoni d’Avinyò, i a elripolles.info la darrera crònica sobre Vallfogona de Ripollès.
Per qüestions de salut la meva esposa la Maria Jesús , feia força temps que molt a contracor, no participava en les ballades country que regularment organitzaven els amics de Castellar del Vallès, i els de Sentmenat; per la mateixa raó les darreres cròniques publicades al coneixercatalunya.blogspot.com , s’havien fet – per dir-ho de forma tècnica – amb material d’arxiu.
Cap a les 11,00 agafàvem el cotxe i decidíem afegir-nos a la ballada dels amics de Sentmenat, convocada al Pavelló d’Esports. No podia resistir – hi ha coses que ens superen – recollir imatges de la casa fortificada dels Sentmenat,
ara de titularitat municipal on s’estan executant obres de restauració i manteniment.
Començaven desprès de l’alegria de la retrobada, un minso nombre de balladores – hi havia com sempre més dones –
que s’anirien incrementant fins la cinquantena al voltant de les 13,00 hores, quan la Maria Jesús decidia donar per acabada la matinal.
Quan m’acomiadava dels amics del country amb els millors desitjos per les properes festes de Nadal i Any Nou, pensava en la boníssima gent d’aquesta Nació anorreada una vegada i altra pels seus mals veïns.
Nosaltres ,com l’Espriu – a qui manllevem els seus versos - :
ens quedarem aquí fins a la mort,
perquè estimem – cadascú a la seva manera – amb un desesperat amor,
aquesta pobra, trista, bruta i dissortada Pàtria !
Renovem – una vegada més- la nostra Carta als Reis perquè finalment a Catalunya es pugui viure en Pau i Llibertat.
© Antonio Mora Vergés
dilluns, 21 de desembre del 2009
SANT AMANÇ DE PEDRÓS, ALS LIMITS DEL BAGES
Anàvem únicament el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, havíem sortit del Vallès Occidental al voltant de les 7,00 del mati; el dia fred i plujós no ens dissuadia de la nostra ferma intenció de visitar la Vall ubèrrima, en la que sota la protecció de la Sala de Pedrós, s’aixecaria l’església romànica de Sant Amanç.
Fèiem camí seguint el curs del Llobregat, sota una densa boira, i amb una temperatura ambient – segons el rellotge del vehicle – que vorejava en tot moments els 0 graus.
Deixàvem el vehicle aparcat al voral de la carretera que des de Navàs mena fins a Prats de Lluçanès, dins del terme de Santa Maria de Merlès; l’indicador era clar El Pedrós, en el primer tram fins quasi el llit de la riera advertíem que per consolidar el camí de terra, s'hi ’havien llençat graves de riu fins a les envistes d’una granja de porcs – on arribaven camions i vehicles pesats per portar subministres i/o endur-se’n els animals- , el fang des d’aquell punt ens complicarà una mica la sortida i farà absolutament necessaris els pals de treking per mantenir l’equilibri.
La visió de la Sala de Pedrós ens compensarà amb escreix de les dificultats que haurem de superar novament en la tornada; l’edifici tancat amb pany i forrellat i voltat per una tanca , sembla abandonat, o si més no és utilitzat de forma esporàdica quan les tasques del camp o fan precís. Des de la casa a la nostra esquerra, en un replà superior del terreny, divisem la silueta de Sant Amanç;
Fèiem camí seguint el curs del Llobregat, sota una densa boira, i amb una temperatura ambient – segons el rellotge del vehicle – que vorejava en tot moments els 0 graus.
Deixàvem el vehicle aparcat al voral de la carretera que des de Navàs mena fins a Prats de Lluçanès, dins del terme de Santa Maria de Merlès; l’indicador era clar El Pedrós, en el primer tram fins quasi el llit de la riera advertíem que per consolidar el camí de terra, s'hi ’havien llençat graves de riu fins a les envistes d’una granja de porcs – on arribaven camions i vehicles pesats per portar subministres i/o endur-se’n els animals- , el fang des d’aquell punt ens complicarà una mica la sortida i farà absolutament necessaris els pals de treking per mantenir l’equilibri.
La visió de la Sala de Pedrós ens compensarà amb escreix de les dificultats que haurem de superar novament en la tornada; l’edifici tancat amb pany i forrellat i voltat per una tanca , sembla abandonat, o si més no és utilitzat de forma esporàdica quan les tasques del camp o fan precís. Des de la casa a la nostra esquerra, en un replà superior del terreny, divisem la silueta de Sant Amanç;
la mala astrugància que ens transmet el suport trencat del campanar, s’esvaeix un xic, quan observem que l’edifici manté encara la porta, i encara que malmès el sostre i el tancament perimetral de l’ermita. L’herbam, la vegetació arbustiva i fins algun arbre han ocupat l’espai de l’antic cementiri, i fan perillar els murs que el delimiten.
Alguna dada relativa al lloc:
SANT AMANÇ DE PEDRÓS . [ Santa Maria de Merlès. Berguedà ]
Romànic Segle XII, en tenim constància d’ença de 982 quan forma part del terme del Castell d’Oristà.
Al segle XIV consta com a sufragània de Santa Maria DE Gaià, i a partir de 1.878 de Sant Pau de Pinós.
Pertany a la propera casa de Pedrós de la que rep el nom. La masia de magnifiques proporcions formarà part també del catàleg d’imatges d’aquesta crònica.
No te culte des de 1.936.
Sant Amanç – com la major part del patrimoni comú situat lluny de Barcelona – pateix l’abandonament secular dels poders públics; és sens dubte una forma més – estúpida, molt estúpida , si se’m permet dir-ho - en que es manifesta la voluntat d’anorrear-nos com a poble. El paper de la mal dita noblesa, titular registral en la majoria de casos d’aquest patrimoni, es ben poc galdós, i justifica sobradament els possibles excessos que es varen produir en la Revolució Francesa de 1.792, que per cert tenim pendent encara en aquestes terres.
© Antonio Mora Vergés
diumenge, 20 de desembre del 2009
Country terapèutic
Em refereixo al mot del grec clàssic therapeutikós , que te un significat particularment bonic 'que es cuida d’ algú'.
El dissabte 19 els amics del Country Line Dance Sense Fronteres, arribaven fins a Castellar del Vallès, per fer una ballada a la Residencia coneguda popularment com “ L’hospital “ , com espectador em permeto qualificar-la d’èxit total, tot i reproduint-vos les paraules de l’Enric Bertomeu Fernández, promotor i ànima d’aquest col•lectiu :
El dissabte 19 els amics del Country Line Dance Sense Fronteres, arribaven fins a Castellar del Vallès, per fer una ballada a la Residencia coneguda popularment com “ L’hospital “ , com espectador em permeto qualificar-la d’èxit total, tot i reproduint-vos les paraules de l’Enric Bertomeu Fernández, promotor i ànima d’aquest col•lectiu :
la ballada a la residència d’avis de Castellar va ser molt entranyable, tots els avis gaudien dels nostres balls i fins i tot algunes avies es van atrevir a fer els seus passets amb nosaltres
Varem anar ... 50 membres del grup, i tots molt entregats als avis.
Els varem regalar 50 gorres de Pare Noel i van estar molt contents.
També varem homenatjar a dues avies de 100 i 106 anys regalant-les una xapa del grup.
Ens van obsequiar amb una felicitació nadalenca i amb uns carquinyolis i mistela.
L’Enric, modestament fa omissió de l’alegria immensa que aquesta ballada va portar als residents, als treballadors de la Residencia, i fins – com en el meu cas – als familiars que en varem gaudir a cor que vols.
En aquest – en puc donar fe - cas la ballada va exercir efectivament un clar efecte terapèutic.
Em complau deixar testimoni escric de l’agraïment als amics del Country Line Dance Sense Fronteres per aquesta meravellosa tasca que duent a terme.
(c) Antonio Mora Vergés
SANTA MARGARIDA DE MARTORELL
L'església romànica, de Santa Margarida,vora l’actual cementiri, és visible en la seva patètica ruïna des de l’autopista per la que circula amb total indiferència i/o desconeixement quasi tota Catalunya;
el destí tràgic de Santa Margarida, te alguna semblança amb el de Sant Quinti al terme veí de Castellbisbal.
Els governs no estan per recuperar – almenys a Catalunya – el patrimoni històric. Som un país de peatge. Per quan una Marató pel romànic ?
Algunes dades d’interès del lloc : Aquest temple fou seu de la parròquia del monestir de l'antic priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort, situat a l'antic castell de Rocafort ; l’edifici del temple era de planta rectangular, sense absis destacat i aparell escairat. A la capçalera s'obre una finestreta de doble esqueixada amb un arquet decorat a l'intradós.
L’indret era habitat almenys des del segle IV. En època visigòtica, entre els segles V i VII s´hi va edificar una basílica paleocristiana. És sobre aquesta antiga església que es va construir, a finals del segle XII, l'obra romànica que ha arribat, molt malmesa, als nostres dies.
Des de 1967, any en què passà a mans del municipi, s'hi han anat fent diverses excavacions arqueològiques. Aquests treballs han permès localitzar i estudiar l’església de tradició paleocristiana, formada per una aula rectangular, amb una entrada lateral pel costat de migdia i una capçalera tripartida, amb la cambra central de ferradura. Cronològicament es pot situar al segle VI; a l'interior de l'església s'ha detectat la utilització de l'edifici primitiu en època preromànica i també la presència de sitges medievals; part de l'església fou utilitzada des del segle XVI fins al segle XVII com a cementiri.
Al Museu de l'Enrajolada es conserven tres capitells gòtics procedents d'aquesta església. L'edifici va ser afectat pel terratrèmol de 1448 i durant el segle XVI va restar abandonat.
Trobava en aquesta ocasió una imatge de 1.917 del Josep Salvany i Blanch
Tenim més feina a fer per Martorell : dins al nucli urbà la Capella de l’antic Hospital de Martorell, prop del Pont del diable, en un carrer al que dona nom. També haurem d’anar a la muntanya de Rocafort, al capdamunt del torrent de Rosanes, allí es troben les restes del castell de Rosanes o del Peiret,obra interessant encara que avui molt destruïda i que pot ésser datada, en origen, als segles IX o X. A Rocafort es conserven, a més d'una torre circular i trossos de muralla, les restes de l'església romànica de Sant Genís, de la fi del segle XII o primeria del XIII, de planta rectangular i construïda amb bell aparell escairat; la volta és esfondrada. Al lloc hi ha vestigis més antics de l'església anterior.
Si teniu l’ocasió d’anticipar- vos a la nostra visita, sou pregats d’enviar-nos una crònica de la sortida i algunes imatges , que publicarem gustosament a http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/
Ah!, l’adreça e.mail és : guimera.mora@gmail.com
dissabte, 19 de desembre del 2009
ELS PONTS DEL LLUÇANÈS
Havíem sortit de Sabadell a les 16,30, anàvem, El Feliu Añaños i Masllovet i la seva esposa, el Tomàs Irigaray López i l’Antonio Mora Vergés, deixàvem el nostre Vallès amb temperatures positives – tot i que baixes - , que s’anirien reduint a mesura que creuàvem la Plana de Vic, i assolien un màxim de -8 graus, quan deixàvem el vehicle aparcat davant de l’edifici del Consorci del Lluçanès, un cop recollida la Irene Tironi Laporte a Sant Bertomeu del Grau.
Ens portava fins aquest altiplà, un correu electrònic amb el següent text:
Assumpte: Acte Concurs Fotografia Lluçanès Territori Serè
Benvolguts, el proper divendres 18 de desembre de 2009 a les 19:00h al Consorci del Lluçanès ( Santa Creu de Jutglar ) celebrarem un acte de reconeixement als guanyadors del Concurs de Fotografia Lluçanès Territori Serè.
L'acte consistirà en un berenar fred amb l'assistència d'alguns membre de l'Àrea de Cultura del Consorci del Lluçanès, i s'obsequiarà a tots els guanyadors. També aprofitarem l'ocasió per presentar el calendari 2010 amb les fotos en qüestió.
Tots els guanyadors poden assistir a l'acte amb un acompanyant.
Preguem que confirmeu assistència
www.consorci.llucanes.cat
Recolliríem obsequi en aquesta ocasió el Feliu Añaños i Masllovet per l’esplèndida imatge tardoral del pont romànic de Sant Marti d’Albars,
Ens portava fins aquest altiplà, un correu electrònic amb el següent text:
Assumpte: Acte Concurs Fotografia Lluçanès Territori Serè
Benvolguts, el proper divendres 18 de desembre de 2009 a les 19:00h al Consorci del Lluçanès ( Santa Creu de Jutglar ) celebrarem un acte de reconeixement als guanyadors del Concurs de Fotografia Lluçanès Territori Serè.
L'acte consistirà en un berenar fred amb l'assistència d'alguns membre de l'Àrea de Cultura del Consorci del Lluçanès, i s'obsequiarà a tots els guanyadors. També aprofitarem l'ocasió per presentar el calendari 2010 amb les fotos en qüestió.
Tots els guanyadors poden assistir a l'acte amb un acompanyant.
Preguem que confirmeu assistència
www.consorci.llucanes.cat
Recolliríem obsequi en aquesta ocasió el Feliu Añaños i Masllovet per l’esplèndida imatge tardoral del pont romànic de Sant Marti d’Albars,
i l’Antonio Mora Vergés, per l’anomena’t “ pont dels límits “; a Santa Maria de Merlès.
en el seu punt central conflueixen les comarques del Berguedà i d’Osona - fins que s’acordi la creació “política “ del Lluçanès - , i els bisbats de Vic i Urgell, substituït avui el segon pel de Solsona.
La majoria dels representants politics presents en l’acte de lliurament, eren joves, això conforta l’ànim, i dona tranquil•litat a tots els que ens estimem – justament per ser com és – aquest Territori Serè.
La tornada amb la màxima concentració en la conducció del vehicle, ens portarà en algun moment fins als 0 graus. Quan arribem al Vallès, la nit clara i estelada deixa caure la temperatura fins als -3 graus.
Feu-vos amb un calendari del Lluçanès.
© Antonio Mora Vergés
dimecres, 16 de desembre del 2009
MAREDEDÉU DE SALES. VILADECANS. LLOBREGAT JUSSÀ
Mas Guàrdia, J., fotògraf del que ens agradarà tenir coneixement del nom propi, i del lloc i data de naixements i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com, retratava per al Fons Estudi de la Masia Catalana "Capella de Sales amb porxo
https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=46730
Des del segle X el monestir de Sant Cugat posseïa al lloc de Sales un alou per donació comtal - on hi ha el cementiri actual, i l’església, que fou ermita i també santuari, de Santa Maria de Sales - , documentada el 1141.
A l’església hi havia donades el 1305, que feien vida eremítica.
Als segles XVI, XVII i XVIII tenim notícies que continuava havent-hi eremites a la Roqueta de Santa Maria de Sales.
De la parròquia de Sant Climent, d’on depenia en origen, el 1851 fou traslladada a la de Viladecans.
L’ermita conserva la nau, coberta amb volta de canó de tradició romànica, mentre que l’absis, poligonal, cobert amb volta nervada a la manera gòtica, sembla que hi fou afegit devers el 1585. L’altar barroc que hi havia va ser venut a la primeria de segle al secretari del bisbat de Barcelona.
Se’n ocupen ermitans fins el s. XlX, moment en el que es construeix el cementiri al costat de l’ermita i el mateix sepulturer se’n fa càrrec.
Sobta trobar-se una romànica totalment pintada de color blanc, fins quan com en aquesta ubicació, es pretén clarament integrar-la dins del conjunt del cementiri.
Després d’anys d’estar tancada a visites públiques el 27 de setembre de 2009 es comença a realitzar un itinerari per aquest emblemàtic edifici organitzat pel Departament de Patrimoni Local de l’Ajuntament de Viladecans.
Està en projecte la seva museïtzació.
Ah!, si teniu i/o trobeu més fotografies antigues sou pregats de fer-les seguir a castellardiari@gmail.com
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/3671/rec/20Escultura moderna de la Marededéu. obra de l'escultor l'escultor Antonio Agraz Buil, ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i si fos el cas de traspàs a l'email castellardiari@gmail.com
.webp)
https://ermitadesales.wordpress.com/la-imatge-de-la-mare-de-deu-de-sales/
Ens complau afegir-vos uns enllaços on podreu ampliar dades d’aquest indret i la seva historia.https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/07/goigs-la-mare-de-deu-de-salas.html
https://www.monestirs.cat/monst/ballo/cbl29joan.htm
Jesús perdonava a Sant Pere que el negués fins a tres vegades la nit en que
el detenien, tenim entre nosaltres, “
conreadors de l’odi, contra Catalunya i el catalans “, alguns amb vestit talar. Qui tingui
orelles per escoltar, que escolti!!!
No tinc paraules per explicar l’intensíssim dolor que em provocaven les imatges del bombardeig de l’hospital Al Ahli de Gaza, Benjamín «Bibi»
Netanyahu ( Tel Aviv, 21 d’octubre de 1949 ) superava amb escreix al seu ídol Adolfo
Hitler (Braunau am Inn, Alta Àustria, Imperio austrohongarès; 20 de abril de 1889-Berlín, Alemanya nazi; 30 de
abril de 1945)
https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/
Que Déu tingui pietat de tots nosaltres, i no permeti que malmetem aquest món ELL creava
per a nosaltres com un paradís.
dimarts, 15 de desembre del 2009
L’abraçada de l’os
Recordava haver-ho llegit; en el món dels esquimals del segle XX, potser només de la primera meitat d’aquella centúria, quan aquest poble encara vivia una existència nòmada per les immensitats gelades, comptant únicament amb trineus tirats per gossos, armats amb algun fusell, i sobretot – potser d’aquí els ve nom, oi ? – amb “armes blanques” , com ganivets, punyals, dagues ,....... es considerava “ normal “que els ferits greument , els malalts desdonats i/o els vells dèbils, quan es veien ossos blancs, s’acomiadessin del grup i els anessin a trobar. Ja pots amic lector imaginar-te l’escena, oi ?. L’os blanc quan els veia apropar-se intentava foragitar-los, grunyint i exhibint el seu gran cos, finalment davant la seva persistència, els acollia, oberts els seus forts braços, i els abraçava amb el el resultat previst i previsible ; una mort alhora que ràpida i simple, càlida i “ humana” !.
Avui en aquest racó d’occident els ossos son animals rars, i dels greument ferits, els malalts desdonats i/o els vells dèbils, se’n ocupen – quan existeixen – les anomenades “ Unitats de Cures Pal•liatives “ conegudes també com “ Clíniques del Dolor”. No s’acostumen els comiats del grup, i la mort ha deixat de ser ràpida , simple, càlida i sobretot “ humana” !.
Imagino que també en el mon gelat, el “ progrés “ amaga la mort darrera d’aquesta mena d’eufemismes. Altrament els ossos blancs , entre els efectes derivats de l’alteració climàtica, i la massiva presència de persones - amb la inevitable quota de deixalles no degradables - en el seu medi natural, ho tenen complicat, molt complicat per sobreviure, o en la fraseologia del darrer feixisme, el sistema ja no pot garantir la seva sostenibilitat.
Desconec – encara- la resposta de la eterna pregunta, Quo Vadis ?; tinc però clar, que la mort és el darrer acte de la vida, i que ens cal tornar a integrar-lo dins el cicle vital. Com a grup ens omplim de joia en ocasió d’un naixement, o fins un casament, i també com a grup ens hauríem de poder acomiadar dels greument ferits, els malalts desdonats i/o els vells dèbils, en quina companyia hem fet un tram - sovint el millor - del nostre camí, que també indefectiblement ens portarà fins a la mort.
© Antonio Mora Vergés
BERLUSCONI,... les barbes del veí
El Primer Ministre d’Itàlia és un expert en fer-se escàpol dels efectes de les normatives legals - lleis – a que estan subjectes tots els italians.
Dissortadament – per ell – però, les seves habilitats son insuficients per aconseguir el mateix èxit, quan es tracta de les lleus físiques; concretament la de la gravetat que va permetre que l’impactes a la carta un objecte llençat per Massimo Tartagliala , un italià fins ara desconegut, que s’ha convertit en ídol per a molts.
En la nostra parla – la catalana – trobem una munió de reflexions sobre les raons ultimes que explicarien l’agressió a Berlusconi, i les que anirem veien properament en la persona dels seus homònims per aquestes terres nostres. En síntesi, totes tenen una clara relació amb la dita «tal faràs, tal trobaràs».
- "qui sembra la misèria recull la ràbia"
- el que sembra roín llavor, cull roín gra
- el que sembraràs, allò colliràs
- qui bé sembra, bé cull
- qui sembra cards cull espines
- qui sembra espines, descalç no vagi
- qui sembra espines, punxes recull
- qui sembra llamps, recull tempestes
- qui sembra mala llavor, no llogarà collidor
- qui sembra odis, recull venjances
- qui sembra vents, recull tempestes
Els refranys sobre el fet de sembrar una cosa i recollir-ne una altra relacionada a allò sembrat, amb el sentit que qui fa una cosa mal feta no en pot esperar res de bo són molt recurrents.
Avui la saviesa popular està bandejada, i per arreu floreixen – amb noms i cognoms locals - més i més Silvio’s Berlusconi; els nostres se’n surten també exitosament en els seus enfrontaments amb la justícia; aquí com allà però, tenen en contra la llei de la gravetat, la llei del pèndul, i fins una llei general de l’Univers a la que el savi Murphy va donar nom.
Temps al temps.
diumenge, 13 de desembre del 2009
RECORD DE LA CAPELLA DE L'APÒSTOL SANT JAUME, CASTELLVÍ DE ROSANES. EL LLOBREGAT JUSSÀ
El Josep Salvany i Blanch, del que tenia l'honor de confegir la fitxa per al Col·legi de Metges de Barcelona , recolliria les darreres imatges d’aquesta capella, integrada avui dins el anomena't Mas de Sant Jaume. Explica la Montserrat Pagès i Paretas, en el seu llibre ART ROMÀNIC I FEUDALISME AL BAIX LLOBREGAT , que no li ha estat possible visitar el interior ja que els propietaris li ho varen impedir. Ara, quan –segons diuen- vivim en un estat democràtic, aquesta mena de conductes han de rebre – a banda del rebuig social, que el tenen – la sanció des poders públics.
D’aquesta capella possiblement votiva – Sant Jaume ha estat adjectivat durant molts i molts anys com “matamoros” - , Patrimoni Gencat en diu : u La capella, documentada el 1288 i el 1292, fou construïda en un coll, entre Montgai i el turó que ocupa el castell de Sant Jaume; la relació entre la Capella i la derrota dels almoràvits en l'escomesa del 1108, té una clara relació que confirma el caràcter votiu a que ens referíem en e paràgraf anterior.
Fons Salvany 1923. A vista del interior s’adverteixen tres esglaons a la dreta, fet que em fa dubtar que la imatge sigui de Sant Jaume de Castellví i de l'any 1923. Els meus dubtes creixien més encarà quan llegia; va ser cremada el 1936 – en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà - i aleshores es perdé la imatge de Sant Jaume, policromada i de tradició romànica, que s'hi conservava. . Observeu que en la fotografia no s’adverteix cap imatge, i s’endevina un abandó que no es correspondria a la data de 1923. No trobava confirmació al MARTIRI DELS TEMPLES de la destrucció de la Capella de Sant Jaume de Castellvi de Rosanes.
D’aquesta capella possiblement votiva – Sant Jaume ha estat adjectivat durant molts i molts anys com “matamoros” - , Patrimoni Gencat en diu : u La capella, documentada el 1288 i el 1292, fou construïda en un coll, entre Montgai i el turó que ocupa el castell de Sant Jaume; la relació entre la Capella i la derrota dels almoràvits en l'escomesa del 1108, té una clara relació que confirma el caràcter votiu a que ens referíem en e paràgraf anterior.
Fons Salvany imatge de 1912
Segons les cròniques estava formada per una sola nau, capçada per un absis semicircular, amb arcuacions llombardes entre lesenes com a decoració exterior. Segons Eduard Junyent, la carreuada de l'estructura de la nau assenyala una modalitat ja avançada dins el primer art romànic, com una prolongació de les maneres llombardes.
Fons Salvany 1923. A vista del interior s’adverteixen tres esglaons a la dreta, fet que em fa dubtar que la imatge sigui de Sant Jaume de Castellví i de l'any 1923. Els meus dubtes creixien més encarà quan llegia; va ser cremada el 1936 – en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà - i aleshores es perdé la imatge de Sant Jaume, policromada i de tradició romànica, que s'hi conservava. . Observeu que en la fotografia no s’adverteix cap imatge, i s’endevina un abandó que no es correspondria a la data de 1923. No trobava confirmació al MARTIRI DELS TEMPLES de la destrucció de la Capella de Sant Jaume de Castellvi de Rosanes.
Sou pregats – com ho va fer la Montserrat Pagès i Paretas – d’intentar accedir a les restes d’aquesta Capella, i com ella de fer saber per arreu – si el cas es dona – que no us han deixat accedir al que originàriament era patrimoni de tothom, i ho serà per sempre, malgrat les absurdes desamortitzacions espanyoles. Les fotografies del Josep Salvany Blanch ens permeten fer un recorregut per la crònica social i cultural de la Catalunya de principis del segle XX.
Esglésies, monestirs, creus de terme, esports de muntanya, paisatges, fonts, retrats de la gent del carrer i dels amics i familiars, són alguns dels temes d’aquesta col•lecció d’imatges.
El Fons Salvany, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, conté aproximadament 10.000 imatges en clixés positius i negatius en placa estereoscòpica de vidre en format 6 x 13 cm. Aquestes plaques fotogràfiques es conserven en les seves capses originals i cada una d’elles té un número identificador. Tot i que la majoria de fotografies estan realitzades pel propi Salvany podem trobar algunes d’altres membres del Centre Excursionista de Catalunya. L’abast cronològic de la col•lecció es situa entre 1911 i 1926. A aquest fons de plaques s’afegeixen sis carnets de visita i dues agendes manuscrites que permeten identificar cada clixé, aportant la descripció o títol de les imatges així com altre informació tècnica.
Sortosament – tot i que de forma escadussera – Catalunya episòdicament dona grans persones com el Josep Salvany Blanch.
Esglésies, monestirs, creus de terme, esports de muntanya, paisatges, fonts, retrats de la gent del carrer i dels amics i familiars, són alguns dels temes d’aquesta col•lecció d’imatges.
El Fons Salvany, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, conté aproximadament 10.000 imatges en clixés positius i negatius en placa estereoscòpica de vidre en format 6 x 13 cm. Aquestes plaques fotogràfiques es conserven en les seves capses originals i cada una d’elles té un número identificador. Tot i que la majoria de fotografies estan realitzades pel propi Salvany podem trobar algunes d’altres membres del Centre Excursionista de Catalunya. L’abast cronològic de la col•lecció es situa entre 1911 i 1926. A aquest fons de plaques s’afegeixen sis carnets de visita i dues agendes manuscrites que permeten identificar cada clixé, aportant la descripció o títol de les imatges així com altre informació tècnica.
Sortosament – tot i que de forma escadussera – Catalunya episòdicament dona grans persones com el Josep Salvany Blanch.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
SANTA MARIA DE CASTELLDEFELS
Agraeixo des d’ara l’especial col•laboració del Jaume i la Maria Rosa, alhora de confegir aquest crònica, que una vegada més s’acompanyarà d’imatges quasi centenàries del Josep Salvany Blanch.
El Castell fou possiblement aixecat pels àrabs, l’advocació de Santa Maria, acostumava a donar-se al llocs reconquerits, en els que sovint es reconvertien els espais de pregaria [ no sempre mesquites ] , en oratoris i/o capelles. No hi ha un acord del filòlegs quan a l’origen topònim.
L`església de Santa Maria situada dins el recinte del castell, - del que n’agafarà l’advocació - va ser l'església parroquial de la vila fins el 1909.
La primera notícia documental que fa referència a l'església de Santa Maria del Castell data de l'any 967, a la qual segueix una altra del castell del 970.
Aquest primer temple era de nau única, transsepte i capçalera tripartida, construït amb reble i pavimentat amb terra piconada. Almenys des de l'any 972, disposava de tres altars, col•locats en els corresponents absis, els quals estaven dedicats a la Verge Maria, el major, a sant Pere i sant Pau, el de migdia, i a sant Miquel i sant Joan Baptista, el de tramuntana. Al peu del presbiteri hi havia una gran sitja, que va restar inutilitzada al començament del segle XII, amb motiu de la reedificació de l'església, la qual va tenir lloc entre 1100 i 1106.
Per a la construcció del nou temple es van aprofitar restes del primitiu en la fonamentació i en la part baixa de les parets. Se'n coneix l'acta de consagració, signada per Berenguer, bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, que va confirmar la dotació i el terme parroquial, cosa que indica que l'església posseïa aquesta condició des d'un moment indeterminat anterior a les obres. Aquest temple, del qual ens ha pervingut un gran nombre d'elements, tornava a ser de nau única amb transsepte, tot i que comptava amb elements nous ben significatius, com ara el campanar de torre situat a sobre del cimbori.
En aquest cas, les parets eren de carreuons de calcària, amb els elements més importants fets de sorrenca roja de Begues. El paviment era de terra barrejada amb calç, i al braç sud del transsepte hi havia una nova sitja, que es va utilitzar fins al segle XIV, en la qual es devia guardar el delme en espècie. La coberta era de peces de llicorella, algunes de les quals són visibles encara en els extrems del cimbori.
Durant el període 1325-1350, en el marc d'un important reforç de les defenses del castell, la capçalera de l'església va veure modificada substancialment la seva aparença, ja que, tant l'absis major com el meridional, van ser sobrealçats i coronats amb merlets. De fet, van esdevenir torres de la fortalesa i, en el decurs de les darreres obres de restauració (1993), es van descobrir troneres per a bombardes a l'absis sud i a la façana meridional de la nau de l'església. A més, l'absis principal es va connectar amb un dels murs perimètrics que tancava la fortalesa pel cantó de migdia. Malgrat aquestes reformes de caire militar, el temple desenvolupava la seva funció normalment, i es tenen referències de les habituals compres i reposicions d'objectes litúrgics i d'algunes obres de reparació de desperfectes, especialment a la coberta. Cal esmentar, en tot cas, el manament de la visita pastoral de 1446 respecte al trasllat del cor de l'església cap a la part superior del portal major.
El Jaume i la Maria Rosa, faran gestions perquè puguem recollir imatges actuals del temple i del Castell que torna a fer funcions de Casa Principal de la Vila.
dissabte, 12 de desembre del 2009
SANTA MARIA DE CERVELLÓ
Josep Salvany i Blanch (Martorell, 4 de desembre del 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929), m’havia precedit en la visita al poble de Cervelló- en aquesta ocasió les imatges son de l’any 1.923 - ; a (122 m d'altitud) és situat a l'esquerra de la riera de Cervelló, al llarg de la carretera de Tarragona per l’Ordal. El que coneixem avui com la N-340 fou construïda a la segona meitat del segle XVIII en temps de Carles III (bé que el traçat del camí és força més antic, hi ha documents del segle X que parlen de la via de Cervelló). La formació de l’actual nucli agrupat data de la fi del segle XVIII i de la primeria del XIX.
Seguia la meva recerca per les terres del Baix Llobregat, curulles d’història, en les que hom localitza fàcilment – contra el que sembla criteri general - testimonis monumentals que així ho acrediten.
Volia veure la Capella de Santa Maria de Cervelló; l'edifici primitiu era dedicat, segons un document del 912, a la Santa Creu, sant Esteve i sant Dalmau. L'altar de la Santa Creu era la cel•la que fou donada el 904 pel bisbe de Barcelona a l'abat de Sant Cugat, perquè la restaurés i la posseís, mentre que l'altar de Sant Esteve va ser donat, amb les altres esglésies del castell de Cervelló, pel testament del comte Miró, del 965, a la seu de Barcelona. L'església primitiva, que és envoltada d'algunes tombes excavades a la roca (de tipus antropomorf, daten del segle X) i per una cova que podria ser un antic eremitori, va ser substituïda a la fi del segle XI per una construcció romànica, que és la que ens ha pervingut.
Seguia la meva recerca per les terres del Baix Llobregat, curulles d’història, en les que hom localitza fàcilment – contra el que sembla criteri general - testimonis monumentals que així ho acrediten.
Volia veure la Capella de Santa Maria de Cervelló; l'edifici primitiu era dedicat, segons un document del 912, a la Santa Creu, sant Esteve i sant Dalmau. L'altar de la Santa Creu era la cel•la que fou donada el 904 pel bisbe de Barcelona a l'abat de Sant Cugat, perquè la restaurés i la posseís, mentre que l'altar de Sant Esteve va ser donat, amb les altres esglésies del castell de Cervelló, pel testament del comte Miró, del 965, a la seu de Barcelona. L'església primitiva, que és envoltada d'algunes tombes excavades a la roca (de tipus antropomorf, daten del segle X) i per una cova que podria ser un antic eremitori, va ser substituïda a la fi del segle XI per una construcció romànica, que és la que ens ha pervingut.
La capella, dedicada avui a santa Maria de Cervelló o del Socors, dedicada a aquesta religiosa del noble llinatge dels Cervelló. Superiora de la primera comunitat femenina mercedària, visqué entre els anys 1230 i 1290; les seves despulles foren dipositades el 1384 a l'església de la Mercè de Barcelona en un sarcòfag amb la seva imatge.
El seu culte fou aprovat el 1692 i la capella li és dedicada des que va deixar de ser parròquia. Llavors hom traslladà a la nova parròquia l'advocació de l'antiga, Sant Esteve.
L’actual edifici d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, en el qual s'obren, interiorment, cinc fornícules. A l'exterior és decorada amb bandes i arcuacions llombardes, sembla que correspondria al primer art romànic.
Pel fet que sobre el creuer s'aixeca un cimbori, Josep Puig i Cadafalch i altres autors posteriors han pensat que en origen hi devia haver tres absis disposats en creu per a sostenir l'empenta de la cúpula, puix que no hi ha espai per a un transsepte.
En l'actualitat, unes capelles rectangulars, cobertes amb falsa volta gòtica, substitueixen els absis laterals. La porta, a ponent, sota un frontó triangular, és de tradició renaixentista. No es conserva documentació que parli de la construcció d'aquesta església, ni tampoc cap consagració que s'hi pugui relacionar.
En això de conèixer Catalunya, sempre estem en el nivell elemental.
dimarts, 8 de desembre del 2009
EL PONT VELL (RECULL FOTOGRÀFIC 1900-1955)
Volia fer l’article de l’anomena’t Pont Vell de Castellbell , de característiques romàniques, però que insinuen ja formes gòtiques.
Comptava amb una magnifica fotografia del Tomàs Irigaray Lopez, i quan a dades d’interès, trobava un article d’excepcional qualitat signat per Fills i Amics del Burés, Esgarrapacrestes, Sensepixels , que amb el permís de l’editor de blog http://fillsiamicsbures.blogspot.com/ el Josep Puig, reprodueixo i enviaré per a seva publicació a diferents mitjans.
El Pont Vell fou construït l'any 1454 per ordre de Bernat Sa Rocha, senyor de Castellbell. Formava part d'una xarxa viaria que unia el Pla de Barcelona amb la Catalunya central i el prepirineu. D'aquesta primera etapa, segons les intervencions arqueològiques se'n conserven els arcs i el paviment de còdols, dividits cada dos metres i mig per una línia transversal de lloses que es va mantenir fins al segle XVI.
Hi ha constància que en l’esmenta’t segle XVI, es va fer un nou paviment de palets de riu ornamentat cada sis metres per alineacions dobles de pedres allargades a la dreta i lloses a l'esquerra, mentre que en el centre hi havia una filera de lloses grans. En aquest mateix segle s'ha constatat documentalment un transit freqüent i també el cobrament de pontatge.
Al segon quart del segle XVIII, es va refer el primer arc del costat dret, mirant aigües amunt, probablement destruït quan el 1719 J. Amat i de Planells, senyor de Castellbell, va incendiar la fortalesa per impedir que els miquelets francesos se n'apropiessin, alhora es va posar un altre sòl de còdols col•locats sense ordre.
Durant els anys següents ja no va experimentar modificacions notables tot i que va ser travessat per diverses canonades de servei, el paviment va ser refet diverses vegades fins que va ser asfaltat per permetre el pas de vehicles de motor.
_.jpg)
El Castell i els dos ponts el Nou i el Vell. Any 1900. Fotografia del Sr. Lluís Escorsell i Batllina_.jpg)
Vista general de la Colònia Burés i el Pont Vell. Any 1910
Anys 20 fotografia de Luciano Roisin_.jpg)
Anys 30_.jpg)
Anys 50_.jpg)
Anys 50_.jpg)
Anys 50
El nostre agraïment infinit a : Fills i Amics del Burés, Esgarrapacrestes, Sensepixels
_)