dimarts, 11 de novembre de 2008

EL PONT DE SANTA MARIA DE MERLÈS.









Aquesta població comparteix el seu terme entre : el Berguedà, Osona i el Bages, al ensems està en la divisòria dels bisbats de Solsona [ abans d’Urgell ] i de Vic. Just al mig d’aquest pont romànic estava el límit dels antic comtats de Berga i Osona.

Avui dins del terme de Santa Maria de Merlès, hi trobem incloses : La parròquia de Sant Martí - també de Merlès - ; Sant Pau de Pinós ; Sant Amanç de Pedrós ; Sant Miquel de Terradelles, el veïnat de Vilalta, els santuaris de la Tor d’Olvan i Pinós de Biure; i les masies de Serra de Degollats. Cal fer especialment esment de la finca La Cortada [ casa pairal dels Oriola-Cortada, comtes de la Vall de Merlès ].

Em cridava l’atenció l’important volum d’aigua de la riera; en altre temps havia fet funcionar alguns molins bladers i/o fariners, que mínimament restaurats i/o refets foren sens dubte un poderós reclam per al turisme, que més enllà del càmping que veiem en el camí de Sant Martí, desconeix les meravelles d’aquestes contrades.

Baixàvem fins al llit de la riera per un corriol des de l’ermita i el cementiri adjunt de Sant Martí [ justament podíem fer aquesta sortida perquè en la població que tenim la feina la diada del Sant és festa local ]; advertíem sobre les ribes en forma de brutícia acumulada, que possiblement aquesta tardor plujosa ha fet créixer en algun moment de forma inusual el cabal d’aquesta corrent d’aigua que dona nom al poble i la vall.

Recorria amunt i avall per ambdós costats el límit de la riera, en absència dels fotògrafs titulars, em calia assumir la tasca de recollir imatges. No és aquesta una feina senzilla : cal evitar el sol de cara, i sovint la millor imatge ens demana situar-nos en llocs desavinents, quan no clarament perillosos per la nostra integritat física. Està clar però que no havíem arribat fins a Santa Maria de Merlès, per arrugar-nos davant la primera contrarietat, oi ?

Feta la feina ens arribàvem fins a l’Ajuntament prop de l’església de Santa Maria, ens atendrà meravellosament la Montserrat, volem deixar-ne constància perquè aquesta és una regla comú a la major part dels petits municipis de la Catalunya rural. L’esforç dels Consorcis per a la promoció turística és molt d’agrair, però sense la col•laboració apassionada i entusiasta, dels treballadors públics, i diria que fins del darrer dels qui viuen en aquestes terres, no reeixirà. A Santa Maria de Merlès, com en altres ocasions a Prats, a Sant Feliu, a Llucà, a Oristà,.... he tingut la sensació, la “percepció quasi” , que les coses s’estan fent bé.

El somni de poder viure en la terra que ens veu néixer - si aquesta és la nostra voluntat – no sembla ja tant forassenyat en aquestes terres altes del Lluçanès.

Amb l’ajuda de Déu, anirem venint per aquestes contrades; hi ha tantes coses per a veure i viure !!!!

© Antonio Mora Vergés