dimarts, 28 d’abril de 2009

El Pont Medieval de Sant Marti d’Albars . La torna.

Portava en aquesta ocasió a : la Irene Tironi Laporte, la Paqui Cabeza Carrasco, el Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomàs Irigaray Lopez; alguns des de feina anys, en venien acompanyant en les meves recerques pel país.

De tant en tant, acostumava a agrair-los aquesta perseverança amb la visita inesperada d’algun dels molts indret meravellosos i sovint ignorats, que tenim per arreu a Catalunya. Era per així dir-ho la torna d’alguna de les nostres sortides.

Ben segur que els lectors de més edat recordaran encara, que era la torna i quina funció complia, per aquells que ja no han conegut l’ús social d’aquesta venerable institució de dret privat, bo serà recordar-los la definició que en fa el diccionari de l’enciclopèdia catalana, “ donar un llonguet per torna “, quan una mercaderia que hom ven a pes no arriba exactament al pes demanat, allò que hom hi afegeix perquè acabi de fer el pes. Certament en la memòria popular la torna més habitual era la que ens feia el forner quan compraven un quilo de pa ( aleshores el pa es venia a pes, no com ara que es ven per peces ), i calia arrodonir el pes, amb una llesca de pa, o com recull la dita, afegint en alguna ocasió un llonguet per torna.

En aquesta ocasió aprofitant el desplaçament des de Sant Bertomeu del Grau fins a Puig-Oriol m’aturaria a veïnat i antiga parròquia de Sant Marti d’Albars, del lloc dèiem en una anterior visita :

L’església de Sant Martí d’Albars , és un edifici barroc rural, de dimensions mitjanes. Construïda en el segle XVIII, conserva una imatge de Santa Maria, de tradició romànica, de la primitiva església de Sant Martí.

Davant mateix en el camí de baixada fins al llit de la riera Gavarresa, veiem la decrèpita Torre del Baró (d’aire modernista); és dolorós constatar –aquí també- com sota pretext de tractar-se d’una propietat privada, és deixa literalment caure a terra una part del nostre patrimoni històric i cultural.




El Pont Medieval, conegut aquí com del Molí del Pont, ens sorprèn gratament; les imatges que havíem vist, no li fan de cap manera justícia a aquesta infraestructura injustament oblidada, possiblement per la seva ubicació, un xic apartada de les carreteres que creuen aquesta comarca, en la que sens dubte un bon grapat de senyals informatives ajudarien força en la tasca de donar a conèixer un patrimoni únic d’excepcional bellesa.

A la tornada ens aturaríem a la Santa Creu del Jutglar :

Les primeres notícies sobre Santa Creu són del 984: hi apareix l’església de Santa Creu depenent de l’església de Santa Maria d’Olost (el 1878 esdevindrà parròquia independent). Cap el 1733 es va construir una nova església, la que hi ha avui, uns metres apartada de l’antiga. L’edifici, poc característic, comprèn una sola nau.



Quan el segle XVII es creà la nova sotsvegueria del Lluçanès, les reunions del Consell i els Jurats es feren a Santa Creu fins el 1728. Es reunien anualment a la Casa Gran, una de les masies més antigues del Lluçanès. La resolució de l'obtenció de la sotsvegueria passà per un llarg procés, que començà el segle XIV. L'objectiu de la sotsvegueria era deslligar els nobles de la jurisdicció feudal dels Peguera i passà a dependre directament del rei.

Durant aquest procés, els nobles del Lluçanès es reunien a l'església de Santa Creu. Santa Creu era el centre geogràfic del Lluçanès i, per això, un bon punt de trobada. Abans de la construcció de la nova xarxa de carreteres, el 1880, a Santa Creu confluïen tots els camins

Imagino que aquesta “torna” haurà complagut als mèus companys.

© Antonio Mora Vergés

1 comentari:

pep simo ha dit...

Preçios aquest lloc.Per cert.la foto dels panets "Llonguets".¿Que te a veure?.Gracies y salut.