divendres, 22 de març de 2019

CASA BROSA/BROSSA, ARA GARNIER. TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

El Daniel Gómez Ruiz, narrador visual, publica unes fotografies de la casa coneguda avui com Can Brossa, al terme de Tiana, a la comarca del Maresme.


Patrimoni Gencat ens diu ; ‎ casa situada al costat de l'església de l'alegria i molt vinculada amb ella.

El cos original està format per una planta baixa i dos pisos, cobert per una teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. Destaquen el portal d'entrada i el balcó central, amb les llindes, llindars i brancals de pedra.

Al segle XX se li feu una important reforma, en la que s'afegí un cos a la banda lateral dreta, amb una galeria porxada elevada, cobert a quatre vessants, i una torre quadrada al mig.

A la part davantera hi ha un jardí.

En un rellotge de sol de la façana hi ha la data més antiga que es coneix de la construcció: 1626, i la data de la reforma, 1948. De ser certa la data de la reforma, potser, potser el projecte va ser de l’arquitecte Ramon Maria Riudor i Capella (Barcelona, 1867 + Tiana 20 de Abril de 1938). Està clar però, que no la direcció d’obres. Ens agradarà rebre confirmació d’aquest extrem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/arquitectos/ramon-maria-riudor-i-capella

La reforma fou duta a terme per l'arquitecte Ramon Maria Riudor Capella, un dels més prolífics arquitectes que treballaren a Tiana i que realitzà des d'obres modernistes a obres completament eclèctiques.

Inicialment aquesta casa havia estat la rectoria de l'Església de la Mare de déu de l'alegria.

El Josep Maria Toffoli Carbonell, em feia arribar un email en el que em deia ;

L’arquitecte de la reforma va ser Lluís Riudor i Carol (1906-1989) fill de Ramon Maria Riudor i Capella

Desprès de la mort del seu pare va ser durant uns 20 anys l’arquitecte municipal de Tiana, càrrec que també havia tingut el seu pare.


Francesc Brosa Casanobas ( Barcelona, 1834 + Barcelona, 1899) era mestre d’obres, això ens fa pensar que l’any 1886, la casa va ser objecte si més no, d’una reforma per adequar-la al nou us residencial de lleure.

dijous, 21 de març de 2019

EL PASCOL. CALDES DE MONTBUI. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Sobta trobar documents identificats com ‘vista parcial d'una masia i homes en primer pla’


Fotografia Joan Estorch
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/1718/rec/4
http://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Biblioteca-de-Catalunya

Identifiquen avui, sense cap mena de dubte la masia coneguda com El Pascol de la que ens diu el Mapa de patrimoni ; http://patrimonicultural.diba.cat/#

Masia de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a dues aigües, desaiguant cap a les façanes laterals. Construïda amb teula àrab, les teules estan disposades a llata per canal (la disposició dels cabirons és perpendicular al pla de la façana principal). El carener és perpendicular a la façana principal que està orientada a l'est. Les obertures més importants es troben a la façana principal i el seu perímetre està resseguit per pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. L'acabat de tota la masia és amb pedra vista. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30 %.

En aquesta masia s'observen les diferents etapes de creixement; adaptant-se i interrelancionat-se per tal de constituir la màxima unitat organitzativa. Així trobem una part de l'edifici, situat a la façana de ponent de planta rectangular, que consta de dos unitats volumètriques; la primera, de planta baixa, pis i golfes i més a l'esquerra, de planta baix i pis. La coberta és a una sola vessant per l'edifici més alt i a doble vessant per l'edifici més baix (amb la coberta orientada a mig dia més gran). Totes les obertures situades a la planta baixa estan col·locades en punts relativament alts de la façana, per permetre senzillament el pas de la llum del dia a l'interior de la casa. Són de petites dimensions i duen una reixa. Cal senyalar una espitllera disposada al tercer volum, just davant del safareig. Al segon pis, hi ha vàries obertures, en general disposen de carreus o pedra carejada que ressegueixen les finestres i la porta. Les finestres estaven tancades amb porticons de fusta enrasats al pla de façana, tot i que actualment, algunes d'aquestes no tenen cap mena de tancament. El ràfec de la coberta és constituït per una simple volada de totxo per suportar-ne les teules. Les golfes presenten obertures molt més petites, resseguides amb pedra. Els tancaments de la masia són de pedra combinada amb argamassa amb vista a un resistència més alta. La pedra és austera, extreta directament de la naturalesa. La façana principal es troba protegida per un seguit d'edificis annexes que juntament amb els dos portals d'accés a la masia, formen un pati interior: per la banda de migdia, una porxada amb arcs de mig punt realitzats amb maó i on modernament s'hi han col·locat uns pilars fets amb totxo i ciment, per evitar el seu enderroc. Davant de la façana principal, hi ha la portalada d'entrada, amb un carener i teuladeta o marquesina a doble vessant amb teula àrab; El portal està fet tot ell amb totxo i presenta un arc rebaixat. Conserva el portal de fusta amb un portó a la banda dreta. Al seu costat, un altre edifici annexa, gairebé enderrocat; es tracta de les corts del bestiar. Encara s'observen les dues jàsseres perpendiculars separades per un peu dret que aguantaven la teulada. Resseguint les corts, tornem a trobar una segona portalada d'accés a la masia, exactament igual de la primera, tancant totalment el pati. De la façana principal, cal destacar el portal adovellat no gaire alt, i la finestra resseguida tota ella amb pedra, amb el marc motllurat, i on a la llinda hi ha gravada l'any 1648. A l'esquerra de la finestra un antic rellotge de sol, del qual només queda la part de l'arrebossat i la marca del gnòmon que senyalava les hores. A la planta baixa, destaca a l'esquerra de la façana, un trull d'oli, integrat a la façana mateix, on encara hi ha part de l'estructura, una biga de fusta, part de la premsa (en ferro) i les pedres de grans dimensions, on s'hi observa el retall per encaixar-hi les diferents parts de fusta que no s'han conservat.

Prop de la casa està encara dempeus Sant Martí del Pascol o de Rovinyò

La tasca del grup que va endegar l'Estudi de la Masia Catalana , un projecte ideat i finançat per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955), és del tot bàsica; dit això, s’aprecia una gran manca d’informació – que es podia aconseguir fàcilment en aquella època, preguntant-ho – que transmet la sensació, potser errònia que el grup eren NOMÉS ‘urbanites amb cultura’, i això malgrat que el seu objectiu, era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili.

El fons fotogràfic consta de 7.705 imatges d'unes 1.500 masies de Catalunya i les Illes Balears, realitzades per fotògrafs de renom com Adolf Zerkowitz, Antoni Gallardo, Baltasar Samper, Cèsar August Torras, J. Dolcet, Josep Mª Armengol i Bas, Joan Estorch, Jordi Audet, Josep de Cabanyes, Lluís Bonet i Garí o Valentí Fargnoli entre altres, de gran valor arquitectònic i etnogràfic.

Recordem que la comarca del Solsonès, es reivindica com la de les 1000 masies. I que sens dubte superem amb escreix les 1500 imatges a La masia catalana https://www.facebook.com/La-masia-catalana-170725116311996/

dimecres, 20 de març de 2019

EL CASAL DE COLLDECARRERA I LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER. . VALL DE BIANYA. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que el nom prové de la situació en un coll prop de la via o carraria que des de la Cerdanya, passant per Ribes, la collada Verda, la vall del Bac i Castellfollit, s'unia amb Besalú.

Hi ha notícies documentals de la call de Carrera des de l'any 957, que diu: "et in alio loco incedent isto comitatu in termino de Monteacuto in locum qui dicitur Carraria sic donamus ad domum Sancti Petri apostoli cuius basilica sita est in Camporotundo sic donamus sibe idem casis, casalibus…". Es tracta d'una donació que un tal Vuithesindo i la seva esposa Preciosa van fer al monestir de Sant Pere de Camprodon.

Apareix citat al testament del comte de Besalú, Seniofret, l'any 996. El comte cedeix el mas Coll de Carraria en alou al monestir de Sant Pere de Besalú. L'any 1017 aquest mas serà cedit al monestir de Sant Pere de Camprodon.

Fotografia. Fons Diari de Girona. Sèrie: Miscel·lania Crédito: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona – Josep Maria Julià)

Patrimoni Gencat ens diu ; Gran casal de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes principals. Està ubicada en un desnivell, fet que comporta que a la façana de migdia disposi de baixos pel bestiar amb nou finestres d'arc de mig punt, mentre que des de la façana de tramuntana s'accedeix directament a la planta noble. Cal remarcar els dos pisos de galeries porxades del costat del migdia, amb nou arcades cada una. A l'interior hi ha una àmplia sala de convit i una capella dedicada a la verge del Roser.


Fotografia. Olga Sacrest Roca. 1986

Anna Maso Colldecarrera . Interior de la capella de Colldecarrera. Restaurada.

Els descendents es traslladaren a Olot i s'emportaren la major part del mobiliari.

Actualment l'habiten els masovers.


dimarts, 19 de març de 2019

CAN FEU, I ELS CASTELLS AIXECATS A L’AIRE.

En els anys de la meva infantesa vaig jugar en moltes ocasions dins les tanques d’aquest castell. Us estalviaré aquesta part que l’amistat amb la família que hi feien de masovers aleshores va propiciar.

El Castell de Can Feu està format per un casal rectangular, de tres plantes i teulada a quatre vents, voltat per dues galeries cobertes, una de descoberta i un hipotètic pati d'armes en forma d'u. Tot el conjunt està rodejat d'un extens parc i tancat amb un mur, on s'obren dos accessos, l'agrícola a nord i el senyorial a ponent, flanquejat per uns xiprers i una capella. A cada angle del casal hi ha una torreta, la de ponent és més gran, té cinc plantes, terrat, espitlleres i imitacions de finestres gòtiques. El casal és obert amb tres portes d'àmplies dovelles. L'interior és poc notable.

http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDID

Can Feu és un dels tres castells que s’aixecaren arran d’una juguesca entre Josep Nicolau, el darrer dels Olzina de Riu-sec, i dos dels seus cosins. Curiosament tots tres aixecats en poblacions que comencen amb la lletra S :

Sabadell
Sant Hilari Sacalm
Samalús

A Catalunya en aquell període se’n van aixecar força d’aquesta mena edificis que volien donar únicament testimoni de la ‘fortalesa econòmica’ dels seus propietaris. Alguns com el d’Arenys de Munt, serveixen de rerefons als serials de la televisió, altres com el de Jaumar a Cabrils, o aquest mateix de Sabadell, han acabat convertint-se en un ‘regal enverinat’ per als Ajuntaments, que es veuen obligats a triar entre mantenir pedres o persones, i dissortadament trien en ocasions la primera opció.

Amb aquesta mena de ‘prohoms’ - que dilapidaven així els fruits dels durs treballs que infligien als camperols i/o obrers - no cal esforçar-se gaire per entendre com hem arribat a l’actual situació de misèria.

dilluns, 18 de març de 2019

IN MEMORIAM. SANT MIQUEL DE LA COMANDA. SANT MIQUEL DEL SANT SEPULCRE. PRATS DE REI. L’ANOIA SOBIRANA. CATALUNYA

http://patrimonicultural.diba.cat/#

Amb la descripció que llegireu, no sabia trobar les restes; sobre un petit turó que domina la plana on s'assenta la vila de Prats de Rei, i a mig camí entre aquesta vila i la torre i castell de la Manresana, es localitzen unes poques restes dels fonaments de la capella de Sant Miquel de la comanda, detectables a través dels amuntegaments de material constructiu concentrats als marges del camp, entre ells blocs molt ben escairats de mida mitjana.

Es tractaria de les restes d'una església d'estil romànic, construïda a mitjans segle XIII, que va ser desmuntada el 1936 per construir les escoles publiques amb els seus carreus.

Josep Salvany Blanch, la retratava l’any 1925 , i registrava la imatge com “vista de l' ermita de Sant Miquel als Prats del Rei”.

A l' emplaçament original de la capella, però, queden encara els fonaments de l'edifici religiós i, amb tota probabilitat, altres elements arqueològics en el subsol com ara tombes i les restes dels fonaments de les construccions annexes a la capella, atès que el lloc havia estat un antic monestir on hi vivia un grup de cavallers-monjos de la Comanda del Sant Sepulcre. Només part dels seus elements arquitectònics decorats es van conservar de la destrucció del monument i es troben actualment custodiats a l'església parroquial.

Fotografia. Jordina Sales Carbonell

El lloc de Sant Miquel de la Comanda localitzat al terme dels Prats de Rei era una de les cases filials de l'església i monestir de Santa Anna de Barcelona, el qual era la seu de l'Ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem a Catalunya. Altres cases filials foren el priorat del Sant Sepulcre d'Olèrdola, el Sant Sepulcre de Peralada, el priorat de Marcèvol, el Lledó de Valls, i Sant Vicenç del Garraf.

A Sant Miquel de la Comanda dels Prats de Rei hi va viure i desenvolupar la seva activitat un grup de cavallers-monjos de la Comanda del Sant Sepulcre. Ja l'any 1126 el bisbe de Vic havia lliurat l'església parroquial de santa Maria, junt amb sant Andreu de la Manresana i Sant Ermengol, a l'Ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem, essent aquesta una de les notícies més primitives de la presència de l'Ordre a Catalunya. Però el priorat de Sant Miquel de la Comanda no apareix documentat per primer cop fins un segle després, i la seva creació és deguda als termes d'una concòrdia signada l'any 1261 entre el Prior de l'església de Santa Anna de Barcelona i el rector de l'església de Santa Maria de Prats de Rei.

Aquesta Concòrdia incloïa capítols com la presentació periòdica al bisbe d'un frare de l'Ordre que residiria a Prats i que serviria les esglésies de Santa Maria de Prats i Sant Andreu de la Manresana sota l'obediència del bisbe. Per tal de donar compliment a aquest últim punt, es fundà la comanda de Sant Miquel a mig camí entre Prats de Rei i el castell de la Manresana. Ara bé, en uns capítols signats dos anys més tard, el 1263, entre el rector de Prats i el prior de Sant Miquel, s'especificava que les campanes de Sant Miquel de la Comanda no podrien ser tocades fins que no haguessin sonat les de Prats (exceptuant el toc de matines).

El Papa Innocenci VIII va fusionar l'Ordre del Sant Sepulcre amb la dels Hospitalers l'any 1489 i uns pocs decennis abans de la secularització de l'Ordre, l'any 1542 el priorat de Santa Anna de Barcelona vengué Sant Miquel de la Comanda al monestir de Montserrat. L'últim i definitiu episodi històric viscut per aquest monument pratenc fou l'espoli gairebé total del seu material constructiu per a la construcció de les noves escoles del poble de Prats de Rei l'any 1936. Part dels elements decorats es van salvar i es conserven al Museu Comarcal de Manresa. Actualment, atès que en el subsol resten els fonaments de les antigues edificacions, el lloc té la naturalesa de jaciment arqueològic.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0052614.xml
https://www.monestirs.cat/monst/anoia/an22miqu.htm

diumenge, 17 de març de 2019

DE SANT FELIU D’ARRAHONA A LA MAL DITA CAPELLA DE SANT NICOLAU. SABADELL. EL VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

No li cridaven gaires coses l’atenció al Josep Salvany Blanch, en les seves visites a Sabadell:
http://mdc.csuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/SABADELL/field/all/mode/all/conn/and/order/title/page/1



L’any 1925 retratava l’ermita o església de Sant Nicolau.

http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/053-A.htm


Conjunt eclesiàstic aïllat, integrat únicament per ermita de petites dimensions amb absis de planta rectangular (ambdós d’estil romànic de diferents èpoques)

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27826

Les primeres dates documentals remeten a l'any 1039; es tracta d'un testament jurat que féu Sendred, damunt l'altar de Sant Pau Apòstol de l'Església de Sant Feliu d'Arrahona.

L'església fou bastida sobre les terres dominades per l'alou dels monjos benedictins de Sant Cugat del Vallès.

A partir del segle XIII, l'església caigué en decadència: era l'hora de la supremacia del terme urbà sobre el rural.

Al segle XV l'església fou donada a la família dels Rosseta, la qual construí un mas a les seves parets, el Mas Isern.

L'any 1815, la capella fou tancada al culte i finalment, l'any 1927, la Corporació Municipal acordà adquirir-la i l'any següent la reconstruí.

La Capella de Sant Nicolau es creu que era el braç dret de la creu de la Parròquia de Sant Feliu d'Arrahona. Està emplaçada sobre abundants restes romanes. Consta d'un petit oratori rectangular amb una petita nau transversal, té una volta de canó encanyissada i, en un extrem, un portal de punt rodó que comunicava amb la nau central i lateral. El portal d'entrada a l'església es troba tapiat. Els paraments són llisos de dalt a baix i en els de llevant s'obren dues finestres en forma de creu llatina; a migjorn hi ha una finestra de punt rodó.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0220587.xml


Arragone o Arragona era una mansió citada als itineraris romans; hom ha afirmat que correspon a un poblat ibèric situat al cim de la carena de Sant Iscle, a l’indret de l’actual santuari de la Salut de Sabadell, a l’esquerra del Ripoll, on en època romana fou bastida una important vil·la. Prop d’aquest lloc, damunt el turó d’Arraona , que es troba a la dreta del riu Tort, vora l’aiguabarreig amb el Ripoll, hi ha les restes del castell d’Arraona , esmentat des del 961 i enderrocat ja a mitjan s XIV. Des del 1039 apareix la parròquia de Sant Feliu d’Arraona, església romànica situada vora l’antiga vil·la romana i de la qual és conservada la capella del transsepte de migjorn com a ermita de Sant Nicolau.

Aquesta parròquia incloïa dins el seu terme el nucli urbà de Sabadell, que s’anava formant al voltant del priorat de Sant Salvador d'Arraona, dependent de Santa Maria de l’Estany i situat a la dreta del Ripoll, església a la qual fou traslladada la parròquia d’Arraona el 1373. Al cap de pocs anys adoptà el nom de Sant Feliu de Sabadell.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/sant-nicolau-balco-de-sabadell.html

dissabte, 16 de març de 2019

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA D’ARCALIS. SORIGUERA. EL PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) explica l'origen del topònim d'Arcalís a partir d'unes arrels preromanes que donen el basc Erkaritze, a partir del qual, per dissimilació, evoluciona fins a la forma actual. “Lloc d'arbusts”.


L'antiga escola és a l'extrem nord-oest del poble, el primer edifici que hom troba en arribar al poble.

El fill d'Arcalís que arribà a tenir més anomenada fou Josep Ponsico i Prat, de Casa Lliser, conegut amb el renom de Lliser d'Arcalís. Fou un lladre de camí ral, cap d'un grup de bandolers que assaltava els traginers i comerciants que arribaven a la comarca a finals del segle XIX. Sobre el poble de Gerri de la Sal i l'ermita d'Arboló s'alça la Roca del Lladre: un mirador immillorable sobre la vall de la Noguera Pallaresa des d'on els homes de Lliser vigilaven el pas de viatgers.

Lliser d'Arcalís arribà a crear-se una notable fama a tota la comarca; tanta, que se n'expliquen força històries, que no es pot arribar a esbrinar si foren certes, o bé fruit de la imaginació popular. Visqué fins a primeries del segle XX, i es diu que després de la seva mort, ningú més fou batejat amb el nom de Lliser, almenys a el fill d'Arcalís que arribà a tenir més anomenada fou Josep Ponsico i Prat, de Casa Lliser, conegut amb el renom de Lliser d'Arcalís. Fou un lladre de camí ral, cap d'un grup de bandolers que assaltava els traginers i comerciants que arribaven a la comarca a finals del segle XIX. Sobre el poble de Gerri de la Sal i l'ermita d'Arboló s'alça la Roca del Lladre: un mirador immillorable sobre la vall de la Noguera Pallaresa des d'on els homes de Lliser vigilaven el pas de viatgers.

Lliser d'Arcalís arribà a crear-se una notable fama a tota la comarca; tanta, que se n'expliquen força històries, que no es pot arribar a esbrinar si foren certes, o bé fruit de la imaginació popular. Visqué fins a primeries del segle XX, i es diu que després de la seva mort, ningú més fou batejat amb el nom de Lliser, almenys a Arca el fill d'Arcalís que arribà a tenir més anomenada fou Josep Ponsico i Prat, de Casa Lliser, conegut amb el renom de Lliser d'Arcalís. Fou un lladre de camí ral, cap d'un grup de bandolers que assaltava els traginers i comerciants que arribaven a la comarca a finals del segle XIX. Sobre el poble de Gerri de la Sal i l'ermita d'Arboló s'alça la Roca del Lladre: un mirador immillorable sobre la vall de la Noguera Pallaresa des d'on els homes de Lliser vigilaven el pas de viatgers.


Lliser d'Arcalís arribà a crear-se una notable fama a tota la comarca; tanta, que se n'expliquen força històries, que no es pot arribar a esbrinar si foren certes, o bé fruit de la imaginació popular. Visqué fins a primeries del segle XX, i es diu que després de la seva mort, ningú més fou batejat amb el nom de Lliser, almenys a Arcalis, quina l'església parroquial està dedicada a Sant Lliser.

Continuem esperant a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, al Pallars Jussà, i a la resta de Catalunya.

file:///C:/Users/Usuario/Downloads/Mem%C3%B2ria_i_normativa_espec%C3%ADfica._Baix_Pallars.pdf

Que perd els orígens, per identitat.