Vista general en una foto de 1958. ©Arxiu Gavín del Monasterio de las Avellanes (AG)
De la construcció romànica d’aquesta església només resten, avui, tres parets i un fragment de volta de canó com ja hem apuntat, inclosos dins un habitatge, en el qual fou construït un forjat que migparteix l’alçada original de l’església per tal d’ubicar-hi els dormitoris de la casa en el pis que en resultà.
Actualment s’ha suprimit el campanar d’espadanya i mutilat la façana; l’edifici ha estat convertit en un annex de la casa que té adossada desfigurant-la totalment i ha fet desaparèixer la seva antiga funció religiosa
La porta principal s’obre a la façana de ponent i la motlluració senzilla que tenia fou suprimida, emplenant-la de morter. Tots els paraments han estat encalats, però per fotografies de l’any 1958 hom pot apreciar que l’aparell amb què foren construïts és de petits carreuons simplement desbastats, amarats en morter i disposats en filades irregulars i poc ordenades.
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-pau-de-gemenes-centelles
https://algunsgoigs.blogspot.com/2021/04/goigs-sant-pau-ermita-centelles-osona.html
https://www.romanicodigital.com/sites/default/files/pdfs/files/barcelona_CENTELLES.pdf
https://dadescat.com/2021/04/24/sant-pau-de-gemenes/
Joan Font Rius https://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com/2016/09/el-senyor-joan-font-i-rius-ha-mort.html explicava en un comentari als Goigs la història d’aquesta església:
L'ERMITA DE SANT PAU, adossada a la masia que porta el seu mateix nom, està situada al peu de l'antic camí de Centelles a Aiguafreda, sota els cingles del Pla de la Garga, en la petita vall de Gèmenes.
En l'Acta de Consagració de l'església de Sant Marti d'Aiguafreda (Aiguafreda de Dalt), any 898, s'hi esmenta la casa de Gèmenes, que probablement correspondria o bé al mas Saleta—antigament La Sala de Gèmenes—o bé a l'actual mas Sant Pau, junt al qual posteriorment s'hi edificaria l'ermita.
La primera notícia que tenim d'aquesta és de l'any 1180, en què Berenguer, sacerdot resident a la mateixa, sosté un litigi contra Bompar (Mompar?) per causa d'unes terres que formarien part del patrimoni de l'ermitori.
L'edifici d'aquesta capella és molt senzill. Es composa d'una sola nau, emblanquida en el seu interior, coberta amb volta i teulada i amb un senzill campaneret d'espadanya. No creiem que hagués posseït mai cementiri propi, puix a més de no haver-ne vist cap referència en els vells papers, constatem com en el segle XIV la gent de la Sala de Gèmenes es feia enterrar a l'església parroquial.
Una escriptura de donació, datada l'any 1362, i autoritzada pel monjo sagristà del monestir de Santa Maria de l'Estany, en representació de l'Abat, dóna lloc a sospitar si l'ermita de Sant Pau seria filial d'aquell monestir que, per cert, tenia molts honors en la baronia de Centelles.
Residia en la casa adjunta a la capella un sacerdot que cuidava del culte, però en el segle XIV anotem que ocupava la casa una reduïda família que tenia cura de la capella i de les seves terres. Temps després veiem com aquella família ha deixat pas, per raons que ignorem, a un ermità pròpiament dit, que hi vivia sol, alternant les pràctiques de pietat amb el conreu de la terra. Usava hàbit, portava barba i es cobria la testa amb un barret de frare. Hom li donava el tractament de fra.
En 1596, un sacerdot de la comunitat de Centelles deixa en testament a l'ermità de Sant Pau unes sabates, un barret i altres objectes d'ús personal. En certes solemnitats religioses l'ermità hi tenia un lloc preferent, intervenint personalment en les exèquies funerals més solemnes, com, per exemple, les dels comtes de Centelles en la capella del castell.
Era costum, a l'entrar un nou ermità, fer un inventari de tot l'existent a la capella. Coneixem el que es féu l'any 1621 a l'entrar-hi fra Domingo Firany, i constatem la modèstia de l'ermita. Observem, també, que aleshores no hi havia imatge de bulto a l'altar, sinó tan sols un quadre.
A darreries del segle XVII Sant Pau de Gèmenes queda sense ermità, i no trobant de moment qui volgués assumir aquest càrrec, cuidà d'ella el mas Ventaiola. L'abandonament portà com a conseqüència la ruïna, que cada dia va en augment.
Per a salvar-la, el Visitador canònic ordenà, en 1697, que es procuri posar nou custodi. Però no trobant qui se'n faci càrrec, dos anys més tard es fa una capta general per la vila i pagesia, amb l'import de la qual es porta a terme una restauració general.
A finals del segle XVIII torna a aparèixer la capella amb el seu corresponent ermità—per cert, un bracer de Sant Martí d'Aiguafreda—, i l'any 1845 registrem com persisteix el règim d'ermitans, segons es desprèn de la «Relació...» que obra a l'Arxiu Parroquial de Centelles. Així i tot, la capella aniria de mal borràs, puix en 1863 el bisbe de Vich ordena la realització de diverses obres a l'interior i l'exterior de l'ermita, que foren completades a primers del segle XX pel seu aleshores propietari, el comte de Centelles, establint-hi masovers que cuidarien del patrimoni.
L'any 1868 es posa en planta el nou pla parroquial, que adjudica la capella de Sant Pau a la demarcació d'Aiguafreda.
El seu terme municipal correspon, però, a la vila de Centelles.
El poble hi tenia molta devoció. Ens ho palesen llargament els llegats, les deixes i les donacions que des del segle XII endavant, els fidels atorguen a la petita esglesiola, consignant- se especials donacions d'oli per a la llàntia que cremava dia i nit.
Hom celebrava la festa titular el dia 15 de Gener, en qual festivitat hi acudia molta gent.
La consueta de Centelles, de l'any 1830, ens conta les processons que es feien per la pluja, anant la segona a Sant Pau, i portant-s'h , el Sant Crist gros. Es deia missa de pregàries i anant i venint es resaven el Rosari i Lletanies.
Mossèn Damià Bolló, que fou rector de Centelles els anys 1617 a 1658, escrigué, entre altres, els presents GOIGS en honor de Sant Pau, que deixà manuscrits en un dels protocols notarials.
Hom diu que quan en determinades festes coincidien els veïns de Centelles i els d'Aiguafreda, aquests darrers, al cantar-se els Goigs del Sant hi afegien a tall de tornada, segurament com a ressò d'antigues rivalitats:
Sant Pau, primer ermità
guardeu-nos del centellà.
Després dels successos del juliol de 1936, foren retirats els objectes del culte, quedant actualment la dedicació de la capella per a usos completament profans.
JOAN FONT I RIUS.
Que Sant Pau i Sant Antoni de la Sitja, elevi a l’Altíssim la pregaria dels centellencs, amazics, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
