dijous, 29 de setembre de 2016

ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL DE VALLMANYA. TORDERA. EL MARESME SOBIRÀ.

Feia anys que li ‘tenia ganes’ a l’església de l’Arcàngel Sant Miquel de Vallmanya, etimològicament del llatí valle magna, ‘vall gran’, al terme de Tordera, a la comarca del Maresme sobirà.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu que es troba al quilòmetre 5 sortint de Tordera cap a Hortsavinyà pel carrer de Vallmanya o d'Immaculada. És el centre del veïnat de Vallmanya, compost per una església i la casa del sagristà, al voltant de les quals s'hi troba el cementiri. El conjunt mira cap al cim amb una esplanada al davant, des del qual es divisa tota la Vall de la Riera de Vallmanya fins als contraforts del Montnegre. Aquesta petita església s'albira entre el paisatge, amb el campanar de dos cossos de torre quadrada, més antic, que fa costat per simetria entre l'habitatge del sagristà a l'esquerra i la senzilla façana emblanquinada de la capella.




Vitrall de l'arcàngel Sant Miquel, d'Antoni Gaudí / MNAC . Procedent de la capella del mas Pujades de Vallgorguina

En el 1315 se l'anomena com Sancti Michaelis de Vallemagna, en l'acte de presentació d'homenatge fet per Galceran de Camós a favor de Guillem, bisbe de Girona, per les dècimes d'aquesta parròquia.

En el 1362 passa a pertànyer a la seu de Girona, com pot veure's en el "llibre verd" del capítol de la catedral de Girona.

Des de 1965 és sufragània de l’església de Santa Eulàlia i Sant Llop d’Hortsavinyà, saquejada en els dies foscos que seguien a la SEDICIÓ dels militars feixistes encapçalats ep, general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, quan es cremaren tots els objectes de culte, entre ells la imatge de Santa Eulàlia, i es salvà la de Sant Llop en poder ser amagada pels amos del veí hostal. L'interior restaurat es troba actualment molt ben cuidat.

http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-7127-cat-sant_miquel_de_vallmanya.htm

http://mitologiacatalans.blogspot.com/2014/03/lultim-llop-del-montnegre.html

Tinc la sensació de que ambdós temples, Sant Llop d’Hortsavinyà, i Sant Miquel de Vallmanya, més enllà de la seva ‘qualificació’ per l’església catòlica, tenen en el millor dels casos un culte esporàdic, més lligat a la tradició que a la pràctica regular de la fe cristiana.

http://www.tordera.cat/document.php?id=5628

SANTA MARIA ‘ MÒBIL’ DE VALLCEBRE. EL BERGUEDÀ

Llegia que la primera església de Santa Maria de Vallcebre està documentada des de finals dels segle X, l'edifici però , fou substituït per una nova construcció romànica al segle XIII, gràcies a les deixes testamentàries i als donatius dels pagesos del lloc.

Aquest petit edifici es mantingué com a parròquia fins l'any 1931 en què es projectà l'anterior construcció més gran, degut a l'augment demogràfic experimentat pel poble de Vallcebre a causa de les explotacions mineres.

El sostre demogràfic de Vallcebre s’assolia al cens de 1857 amb 974 ànimes, l’any 1960 marca novament 944 veïns, i es tancava l’any 2014 amb 258 habitants.

Ens agradarà saber les dades de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i si fos possible rebre una imatge d’aquella església que s’enderrocava a darreries dels anys 90 amb excepció de la torre campanar.


Rebia un email del Jordi Lapuente Perarnau, tinent d'alcalde i regidor de cultura de Vallcebre, al Berguedà.
en referència al vostre blog on parleu de "l'església mòbil de Vallcebre", us passo la informació que tenim disponible:


1 fotografia de l'antiga església de Vallcebre, del període 1975 i d'inicis dels 80.

Trobareu un monogràfic molt interessant sobre la història de la parròquia de Vallcebre escrit per Ramon Viladés i Llorens ( Coaner, Sant Mateu de Bages, 4-10-1940 ) ramonvilades@gmail.com , a la Revista L'Erol (número 56, hivern 1997, pàgines 23-24). Es documenten fins a sis esglésies, abans de l’actual.

Salutacions i moltes gràcies per la feina de difusió del nostre patrimoni que esteu fent.

L'any 2000, després de molts esforços i sacrificis, en la recerca de subvencions i finançament per construir l'actual centre de culte, es va poder inaugurar gràcies a la col•laboració ciutadana - ens agradarà saber les dades de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com -. El sistemàtic ‘oblit’ d’aquestes dades ens confirma que ‘todo sigue atado y bien atado ‘.


Als funcionaris i/o politics catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin.

dimecres, 28 de setembre de 2016

COM S’ARRIBA A L’ERMITA/SANTUARI DEL REMEI D’ARENYS DE MUNT?. EL MARESME

Cercava l’ermita del Remei d’Arenys de Munt; a la pàgina de l’Ajuntament trobava : Emplaçament: Per sota Can Sagrera i pujar pel camí del Mormó direcció oest i seguir pel camí del Remei. Ho intentava fins a dues vegades al mati, i a la tarda del dimecres 28.09.2016, en el primer any del ‘GOBIERNO PROVISIONAL/TRIUNFAL’ del ‘camarada’ Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel•la, 27 de març de 1955 + )

Quan a la descripció tècnica ens diu ; petita ermita d'una sola nau dedicada a la Mare de Déu del Remei. Coberta de teules a dues aigües i carener perpendicular a la façana. Campanar d'espadanya coronant la façana principal. Façana principal amb l'entrada emmarcada per dues finestres a banda i banda i un ull de bou al damunt.


A l'entrada hi ha un cor i a la capçalera el cambril de la Mare de Déu, al que s'hi puja per una sala lateral a la dreta, i es baixa per l'esquerra. El camerí o cambril té el sostre decorat amb motius geomètrics i d'amorets damunt de núvols i conserva alguna placa de marbre votiva d'agraïment a la Mare de Déu; una del 1918 per haver lliurat a la família de la pesta; i una de l'any 1917 per haver sortit sense danys d'un accident amb tartana.


No hi ha notícia del moment precís en què es va començar a donar culte a la Mare de Déu del Remei. Segons uns goigs del segle XVIII, es podria tractar d'una Mare de Déu trobada.

Construcció del segle XVII. Pertanyia a la família Gibert fins el segle XVII. Aquesta família vivia a Torrentbó, en el Molí Gibert, i en un moment de bonança econòmica (segles XV-XVI) es va traslladar al Remei. Si més no, des de 1659 la capella formava edificació separada del casal. A l'interior es conservaven exvots, avui desapareguts.

S'hi celebra un aplec que va estar més de vint anys sense fer-se i que des del 2002 s'ha recuperat. El 7 de desembre de 1718 el canonge Josep de Taverner i Dardena, bisbe electe de Solsona, la nomena "Hermita de Nostra Senyora del Remey", en nom del bisbe de Girona Miquel Joan de Taverner i Rubí i donà permís a Josep de Jalpí per engrandir la capella amb els diners de les almoines; i nomena Josep Jalpí i els seus successors Administradors. Però per nomenar l'ermità calia tenir el vist-i-plau del rector de Sant Martí d'Arenys. La devoció venerava la Mare de Déu en cas de manca d'aigua o pestes, són els casos de les processons de 1817 i 1821. Arenys de Munt, des de 1846, fa festa el diumenge després de Pasqua per celebrar el vot de poble en honor de la Mare de Déu.

http://www.arenysdemar.cat/document.php?id=25088
http://www.arenysdemunt.cat/document.php?id=1765

Patrimoni Gencat afegeix; al segle XVI pertanyia a la família Gibert, i aquesta la passà a Pere Antich de Tries, de Sant Martí, d'Arenys de Munt i s'hi feia culte a la Mare de Déu del Remei. Després passà a la família Gelpi, de Sant Esteve de Tordera.

Durant la invasió francesa (1800), el santuari fou cremat i saquejat, i fins 1815 no es pogué refer.

L'any 1928 Ramon Goula i Plandiura adquirí la finca i el santuari, que va refer. En els dies foscos que seguien a la SEDICIÓ dels militars feixistes encapçalat pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, qualificats pesl ‘guanyadors’ Guerra Civil i/o Cruzada, fou saquejat de nou.

L'any 1940 es tornà a restaurar. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor i de l’autor d’aquesta reforma.

Malgrat tractar-se d’una propietat privada – tot és d’ algú- fora possible posar rètols indicadors al camí?. Sóc conscient que demano una despesa DESCOMUNAL en el país en que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, o destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible, o manté un sistema de ‘portes giratòries’ d’incalculable valor, o ...., insisteixo respectuosament en senyalitzar almenys el bens qualificats com BCIL ( Bé cultural d’interès local )

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE LA CONGREGACIÓ DE LES GERMANES CARMELITES DE LA CARITAT – VEDRUNA A BELLPUIG. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Cercava dades de la presència de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna a Bellpuig, i a la pàgina : http://vedrunabellpuig.blogspot.com.es/2014/04/160e-aniversari-de-la-nostra-escola.html

Trobava ; la nostra història comença pels voltants del 1845 quan Jaume Ripoll Vilamajor ,(Preixana, Urgell, 1775 — Santa Eugènia de Berga, Osona, 1843 ) canonge de Vic i fill de Bellpuig, preocupat per elevar el nivell d'instrucció i cultura religiosa del poble i proporcionar educació i instrucció a les nenes, es planteja la possibilitat de portar un grup de germanes perquè duguessin a terme aquesta tasca, compartint així aquest projecte amb mossén Josep Miró i Vilamajor, cosí germà de Jaume Ripoll i. Vilamajor, , també canonge de Vic.

Jaume Ripoll deixa tots els seus béns per fer possible aquesta fundació: la casa del carrer Sant Roc, cinc parcel•les de terra de conreu en diferents indrets i una quantitat en metàl•lic pel manteniment de les germanes i l'ensenyament gratuït de nenes pobres.

En morir Jaume Ripoll, el seu cosí Mn. Miró va parlar amb Joaquima de Vedruna de la proposta del seu cosí, qui delegà en la germana Veneranda Font doncs la seva salut ja era molt precària.

Parlaren després amb el rector de Bellpuig, MN. Baltasar Alzamora qui es comprometé a pagar 70 lliures cada any mentre visqués i mil lliures en el moment de la seva mort.

Després de parlar amb l'alcalde de la vila qui acollí molt positivament la seva proposta , el dia 19 de març del 1854, comptant amb la col•laboració i entusiasme de tot el poble, s'inicià l'activitat escolar de les Germanes Carmelites de la Caritat al poble de Bellpuig.

Les primeres germanes que formaren part d'aquesta comunitat foren: Eugènia Molist de 27 anys, com a professora, la mestra germana Maria Saborit de 23 anys i l'ajudant germana Assumpta Pol de 26 anys.

Així doncs, L'escola Vedruna de Bellpuig, de titularitat pública en els seus orígens, va ser possible gràcies a la confluència de quatre coordenades:

l'existència del llegat econòmic d'un eclesiàstic

la cooperació parroquial

la voluntat de l'Ajuntament i

el tarannà pràctic de la congregació de germanes Vedruna

Celebrem doncs el 160 è aniversari de la nostra escola, agraint el caràcter emprenedor de Joaquima de Vedruna i de tots aquells que han fet possible els inicis i la continuïtat de la nostra escola.



Podeu ampliar dades a : Acompliment de voluntats del canonge Ripoll i Vilamajor, vist a través de l’epistolari , per Ramon Miró i Baldrich

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, o destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació d ela memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

dimarts, 27 de setembre de 2016

CASTELLARNAU - TORRE BERARDO I LA CAPELLA DE SANT JOSEP. SABADELL.

Visitava mansió senyorial del segle XIV situada al terme municipal de Sabadell, al Vallès Occidental, la masia dita de Castellarnau, i coneguda també com a Torre Berardo. M’hi portava tant el desig de retratar la Capella advocada a sant Josep, com el fet de comprovar que sortosament torna a exercir com a Restaurant.


La descripció tècnica, que fil per randa incorpora també la pàgina http://castellarnau.es/ ens diu :

Conjunt format per la masia de planta baixa i pis, una torre de defensa adossada a la cara est i una capella advocada a Sant Josep. El mas té teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. L'accés es fa per un portal d'arc de mig punt adovellat. Hi ha tres finestrals de tradició gòtica amb caps humans esculpits. A la cuina hi ha un portal d'estil renaixentista i el celler té arcs de sustentació.

La torre és de planta quadrada i té una alçada de 16,91 metres. Consta de planta baixa i quatre pisos i està rematada per un terrat. La torre es feta amb cantells de carreus, excepte els darrers metres que foren aixecats posteriorment amb obra de terrisser. A la segona finestra de la torre hi ha l'anagrama IHS amb la inscripció "Montserrat Borrell, 1575"


Aquest mas és conegut pel nom de Torre Berardo però inicialment tenia el nom de Castell Arnau. La primera referència documental és del 1310, quan era propietari Simó de Castell Arnau. El castell pertanyia a la jurisdicció del terme de Terrassa i a la parròquia de Sant Julià d'Altura. La família Borrell la va comprar l'any 1325; Narcís, un membre d'aquesta família, es va casar l'any 1462 amb l'hereva de la masia Can Maduixer de Terrrassa. Aquestes dues famílies són protagonistes d'un fet mig llegendari: va sorgir una pugna per veure quina de les dues cases construïa una torre més esvelta; els de Cal Maduixer van guanyar l'aposta, i al ensems la construcció de la torre arruïna als Borrell.

L'any 1622, la propietat es va vendre al genovès Francesc Berardo el nom del qual és el que ha perdurat al llarg dels anys malgrat només la va posseir 26 anys.

L'any 1648 la va adquirir Joan Martí, de Barcelona.




Confiem que Sant Josep, sota quina protecció està la casa, vetlli per la bona marxa del negoci de restauració, que pel que llegíem, té tant en el excel·lent menú dels dies laborables, com en la carta – on em cridava l’atenció el comentari ‘ cuina intencionadament senzilla per saber que mengem ‘ - molt bona pinta.

dilluns, 26 de setembre de 2016

ESGLÉSIA DE SANT JAUME DEL CLOT DEL GRAU. CASTELLFOLLIT DEL BOIX. EL BAGES. CATALUNYA

Castellfollit del Boix és un indret força desconegut de la comarca del Bages, el seu terme que limita amb la comarca de l’Anoia té una extensió de 58,90 km², i tancava l’any 2014 amb 428 habitants.

De l’església de Sant Jaume del Grau, llegia que apareix citada ja els anys 1159 i 1201.

L’esglesiola es refeia amb els ‘diners d’Amèrica ‘

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; edifici d'una sola nau coberta amb volta de canyes, que es recolza sobre la paret i amb una teulada a doble vessant. El presbiteri està sobrealçat i en ell hi ha una petita imatge de sant Jaume.




L'aparell interior és obrat amb carreus irregulars, a diferència de l'exterior que són de dimensions més grans i ben disposats en filades.

L'església presenta una estructura rectangular, amb una capçalera recta a migdia i sense cap obertura en aquesta part.

La porta orientada al nord, té forma rectangular i en la llinda hi ha la data de 1862.

Al capdamunt del mur de tramuntana s'alça un petit campanar d'espadanya amb la data de 1984, any en què s'acabà un petit campanar d'espadanya amb la data de 1984, any en què s'acabà la restauració de l’església , finançada amb la col•laboració de tots els pagesos de la contrada. A sol ixent hi ha un ample i ferm contrafort de 3'5 metres aproximadament, mentre que a ponent n'hi ha un que mesura 1 metre.

Castellfollit del Boix té molts llocs d’internes per a visitar,

http://www.castellfollitdelboix.cat/nivells/plantilla1/id/159

nosaltres en tingut ocasió de veure :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/05/santa-cecilia-de-la-grevalosa.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/04/sant-miquel-de-la-grevalosa-bages.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/04/sant-vicenc-de-fontanelles.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/08/esglesia-de-santa-maria-castellfollit.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/10/esglesia-de-sant-pere-de-castellfollit.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/03/sant-andreu-de-maians-castellfollit-del.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/03/escoles-de-jeroni-martorell-terrats.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/09/escoles-de-castellfollit-del-boix-el.html

Anoteu a l’agenda pels mesos propers, visitar Castellfollit del Boix, a la comarca del Bages. Us agradarà molt.

QUE EN SABEU DE LA MASIA DE LES VINYES DE MALLA?. OSONA

Retratava la masia de les Vinyes al terme de Malla, a la comarca d’Osona, patrimoni Gencat ens diu que apareix registrada al fogatge de 1553 , dins de la parròquia i terme de Sant Vicenç de Malla, i que era habitada per ANTONI TERRES.


Aquest mas fou ampliat i reformat a principis de segle XX, donant un caire unitari a l'edificació i construint-hi les galeries.

No cal obviar – potser per la manca de dades - , la possibilitat de que fos construït de bell nou, adoptant però, el nom del mas que es troba a pocs metres de la casa, de vella construcció i que avui roman abandonat. Es coneix també per les Vinyes.

El mas i el seu terme foren propietat del baró de la Blava, - la baronia de la Blava fou concedida el 1771 al coronel d’infanteria Bernat de Martí i Prat-Reixac. Passà als Gibert o Prat-Gibert.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autors del projecte d’aquest singular edifici.

Malla disposa d’un Mapa de Patrimoni Cultural, al que dissortadament no he pogut accedir:
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08111