SANTA BÀRBARA DE CAPELLADES. L’ANOIA. CATALUNYA

La Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs irigaray Lopez, m’enviaven una imatge de Capella situada al raval de la Font de la Reina de Capellades, amb l’advocació de Santa Bàrbara – patrona entre dels artillers , arma en la que vaig haver de servir en els dies del SERVICIO MILITAR OBLIGATORIO, en la Dictadura de Franco - . És de planta rectangular amb coberta a dues aigües, d'una sola nau i campanar d'espadanya (actualment no hi ha cap campana).

S’explica – està tancada amb pany i forrellat, com quasi tots els edificis religiosos, en aquesta època d’estretors econòmiques que hem d’agrair a parts iguals al PP i al PSOE - que darrera la nau, a la petita cambra de la sagristia, s'hi conserva un dels bancs antics.

No hi ha certesa pel que fa a la data de la seva construcció – alguns la situen al segle XII - , està documentada al segle XVI.

Hi ha enterrats membres de la família Aimeric (Segle XVII). L’any 1703 se’ls atorgava el Marquesat d’Aimeric.

Fou agregada, com a sufragània a la parròquia de la Mare de Déu de la Llet, patrona de la Pobla de Claramunt fins l'any 1728.

Des d’aquella data depèn de la parròquia de Santa Maria de Capellades.

L'any 1798 s'hi va construir la sagristia, l'escala del cor i el campanar.

L'any 1812 fou beneïda la campana nova.

L'any 1925 fou restaurada per Balbina Mas y Santacana, esposa de Antonio de Miguel y Costas, I marqués de la Pobla de Claramunt.



L’Associació d’Amics de la Capella de Santa Bàrbara, endegava l’any 1998 un procés de restauració i recuperació, que perilla avui, com a conseqüència de la crisis econòmica, provocada al ensems per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA.

Per la intercessió de Santa Bàrbara, arribava a l’Altíssim, la nostra sempiterna pregària, Senyor ; allibera el teu poble !!!

CAN MADRIGUERA DE SANT JUST DESVERN

Quan retratava – fins allà on és possible – la magnifica casa de números 5-7 del carrer de Catalunya, 5-7 de Sant Just Desvern, coneguda com Can Madriguera, tenia clar que la glorieta i/o festejador a que feia referència en un post anterior no té cap relació amb aquesta propietat, i que està per tant errada la informació de gencat



També que poca cosa tindria ocasió de veure i/o conèixer , més enllà de la descripció que podeu llegir a :

http://www.santjust.com/patrillibre/madriguera.html

Casa senyorial aïllada, envoltada de palmeres i amb un estany artificial a llevant.

L’edifici és de planta quadrada i té soterrani, planta, pis i golfes.

La casa és coberta a mansarda, feta amb pissarra. Les cantonades són remarcades amb quatre cobertes troncopiramidals i dues tribunes marquen les façanes de llevant i sud, a nivell de planta baixa.

Destaca l’escala d’accés a la façana principal i els elements estilístics de caràcter historicista que ressegueixen el conjunt de l’edifici.



Retratava el símbol de la porta d’accés.

L’edifici és obra del mestre d’obres Josep Graner i Prat (Casserres, (Berguedà), 1844-1930), l’any 1919, per encàrrec de Francisco Madriguera Haase ( Barcelona 1873- Sant Just Desvern 9-03-1938) , la casa va ser construïda per l’empresa Fills de Magí Campreciós.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39 - mal dita Guerra Civil - , el doctor Josep Sánchez i Llistosella, casat amb Carme Madriguera Pachulutegui, hi va instal•lar un hospital de sang.

L’any 1967, la casa i els terrenys van ser adquirits per la comunitat religiosa de les Reverendas Adoratrices Esclavas del Santisimo Sacramento y de la Caridad, que van reformar l’edifici, convertint part de la planta baixa en capella i reorganitzant l’interior amb la construcció d’habitacions per a la comunitat. A la finca van construir-hi una escola.

No es fa cap referència a l’advocació d’aquesta Capella, ni a la seva continuïtat. Com en altres ocasions demanaré l’ajuda de l’Arxiu Gavin, del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera.

Fins a l'any 1983, moment en que les Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat regien un col•legi extern, hi havia a la casa dues Capelles, una a la planta baixa i un altre a la comunitat, dedicades les dues al Santíssim Sagrament. A dia d’avui no tenen constància de l’existència a la finca de cap lloc de culte.

Sou pregats d’ampliar, esmenar i/o corregir aquesta informació a l’email coneixercataunya@gmail.com

LA FILADORA DE LA CASA JOAQUIM COLL I REGÀS DE MATARÓ

Val a dir que la imatge – bellíssima - no és ni de bon tros fidel pel que fa a representar a les dones que treballaven en el sector tèxtil , ni que fos a la fàbrica de Joaquim Coll i Regàs, al que podem qualificar – si més no – com singular en el Mataró de les darreries del segle dinou.



Joaquim Coll Regàs, va establir el primer patronat d'obrers sota la inspiració de la «Rerum Novarum», l'encíclica de Lleó XIII sobre les relacions del capital i el treball des de l'òptica cristiana. El «Patronato para enfermos y obreras en cinta» fundat l'any 1892 , va comportar que els treballadors malalts cobraven uns diners de l'empresa, també les dones , des del més anterior, i en l’ immediatament posterior a tenir una criatura.

Aquesta actuació social va suposar una autèntica revolució a la ciutat, pensem que aleshores quan un treballador deixava d'anar a la fàbrica pel motiu que fos, fins i tot per malaltia, no cobrava res.

A la seva fàbrica, feia acabar la jornada laboral cada setmana el dissabte al migdia, i no el vespre del mateix dia, com es feia arreu. L'acció , des de la visió cristiana de Joaquim Coll Regàs, permetia dedicar la tarda del dissabte a les feines de la casa, i assistir a la Santa missa el diumenge.

En morir l’any 1904 , la premsa dels republicans radicals, gens amiga de patrons, capitalistes o capellans, assenyalava – en llengua castellana ‘ perquè com diu el REI aquí mai s’ha obligat a ningú’ - que va ser «uno de los que comprendió que la desvalida clase obrera merecia los derechos que la actual sociedad le niega». Ressaltant que les condicions socials a la seva fàbrica havien estat molt bones, i que a més el salari era més elevat que altres establiments.

Avui, quan s’han assolit els despropòsits del PP :

1. Ensorrar a la ciutadania en la misèria
2. Estendre la incultura
3. Fomentar l’odi racial

Tothom enyora les persones que com el Joaquim Coll Regàs, sabien alhora fer rutllar el negoci, i deixar passar l’aire per la glotis dels treballadors.

LA BASILICA MENOR DE SANT FELIU DE GIRONA

La Consol Vidal Riera s’ha afegit a la tasca de ‘fer conèixer, i posar en valor’ el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, m’enviava en aquesta ocasió una bellíssima fotografia del temple gironí, que el Papa Benet XVI, distingia amb el títol de basílica menor; Sant Feliu de Girona que per la seva posició extramurs fou fortificada en més d'una ocasió, i que en tant que fruit de diverses etapes constructives, presenta diversos estils arquitectònics.



De la primitiva església romànica, dels segles XII-XIII, se’n conserva només la planta.

L'edifici actual fou bastit a partir del 1313 en estil gòtic. El 1318 s'acabà de construir el presbiteri, i el 1326 es cobrí la nau amb volta de creueria, amb tercelets. Només el braç esquerre del creuer conserva la volta de canó romànica. La transició entre els dos estils és resolta sàviament per un trifori, poc freqüent en el gòtic català, amb finestres coronelles d'arc de mig punt.

A mitjan segle XV, entre 1357 i 1368, es construí també un claustre gòtic, però aviat (1374) s'hagué d'enderrocar per raons defensives. En resten quatre arcades muntades a la porta de migdia.

Cal destacar-ne el seu campanar, format per tres pisos assentats sobre una torre de base octogonal, els intermedis de les finestres es perllonguen en esvelts pilars rematats per nou agulles dentades que constitueix una fita essencial en la imatge monumental de la ciutat; iniciat l’any 1368 sota la direcció del mestre d'obres gironí Pere Sacoma, i que a causa de les obres de fortificació de l'església no fou acabat fins el 1392. La seva punxa massissa, atípica del gòtic català i d'origen nòrdic, era rematada per una agulla que fou escapçada per un llamp el el 10 de gener 1651.

El campanar de Sant Feliu creà escola i va ser imitat en les esglésies de Sant Martí Vell, Fornells de la Selva, Cassà de la Selva, Bordils i la Pera.

La façana principal és barroca, de traces molt senzilles i encaixada entre la torre campanar i una torre bessona inacabada, que hom sosté que fou dissenyada per Llàtzer Cisterna, picapedrer de Pedret, l'any 1601. Es composa de dos cossos amb quatre columnes cadascun. Entre aquestes columnes hi ha cinc fornícules sense Sant titular. Al damunt de les quatre columnes inferiors hi havia quatre caps, dels quals un ha desaparegut, obrats pels mestres picapedrers Felip Regi i Joan Jausi, entre els anys 1605 i 1610. Sobre aquests dos cossos hi ha un gran rosetó i al damunt d'aquest, tres finestres amb frontons alternants. Una cornisa i una balustrada limiten la façana per la part superior.

El 1989 la Generalitat de Catalunya, la Diputació, i el bisbat de Girona signaren un conveni de col•laboració conjunta per a les tasques de restauració de Sant Feliu. Des d'aleshores s'han dut a terme diverses obres de connexió i restauració global de l'edifici.

LA CAPELLA DE SANTA JUSTA I SANTA RUFINA DE LLIÇÀ D’AMUNT

Retratava a la Rosa i a la Maria Jesús,  davant d’aquest singularíssim – i poc conegut - edifici romànic de tipus llombard del segles XI-XII, del que se’n tenen noticies  des de l’any 1072, malgrat que les primeres referències documentals són de 1101 i 1125.

La construcció típicament romànica, té dues fases diferenciades. La nau fins absis pot ser del segle XI i presenta la peculiaritat del mur que tanca el presbiteri, molt poc habitual a Catalunya.

La segona fase correspon a l'absis amb una tipologia d'entorn del segle XII.

Des del segle XII, l'església exercia funcions de parròquia. Sembla que va ser una de les parròquies més antigues de la zona, en un lloc de població ben conegut en l'època romana.

L'any 1328 apareix en el registre dels comuns com una de les parròquies més antigues de la zona, en aquells moments, era sufragània  de  Santa Eulàlia de Ronçana, a causa del despoblament general de l'indret.

Al segle XV perd part de la seva feligresia, i per aquest motiu passa a dependre  de la parròquia de Sant Julià de Lliçà d'Amunt;  apareix documentalment  citada com a Santa Justa d'Olivet, fent referència a la "domus" o casa forta que tenia a prop.

Curiosament és d’aquella apoca el retaule gòtic de la vida i martiri de les santes pintat per Rafael Vergós (~1460 + 1500 ), que la tradició diu  que es va situar al fons del presbiteri, i  que l’any  1916 va passar al Museu Diocesà de Barcelona, ​​on – salvat de l’espoli genocida -  es conserva.

L’any1502 es reformà la teulada, la portada i el campanar.

Al segle XVIII s'edificà la capella lateral del Roser.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya – l’anterior- el de 1936-39,   va ser profanada i van desaparèixer – no per a tothom – ben mobles de valor,   com el cas de Sant Julià en que s’esmenten  varis objectes de culte, entre ells una capa vermella amb figures brodades.

L’any 1975 es va iniciar la reconstrucció -  no apareix cap dada de l’arquitecte encarregat de l’obra, i sou pregats des d’ara a fer-nos-ho saber a l’emailconeixercatalunyas@gmail.com -. S’explica que va ser  reconstruïda respectant la seva estructura inicial per iniciativa de la Parròquia de Sant Julià, comptant amb  col·laboració de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Lliçà d'Amunt, famílies del  poble i amics d’aquesta església.

El  14 de novembre de 1982 es declarava ‘oficialment’ inaugurada.

LA TORRE DELS LLEONS D’ESPLUGUES DE LLOBREGAT

L’Antoni Calvo Uribe visitava Esplugues de Llobregat, i retratava magistralment el casal que és conegut ara com la Torre dels Lleons, i que sembla correspon a l’antiga torre o castell de Picalquers.

A l’antiga Torre de Picalquers hi havia una capella dedicada a sant Jaume, enderrocada com el mateix Castell i/o torre per les forces catòliques de l’infame Felip V ‘el genocida’.



Al peu de les escales d’accés al casal de Picalquers (al costat de dues efígies de lleons que han donat un nom nou al vell casal) hi ha dues làpides romanes, amb sengles inscripcions a Lucius Licinius Secundus i Quintus Calpurnius Flavius, personatges que són força coneguts dins la història romana de Barcelona.



La part més antiga de la Torre dels Lleons, que ha de correspondre a l’antiga fortificació de Picalquers- on s’aprecia encara algun treball amb la tècnica del ‘opus spitacum’ - són uns paraments a la part inferior de la construcció.



Especialment ressenyable és el gran celler semisoterrani.

El Feixisme desprès d’haver depredat de forma maldestra el Patrimoni Històric i Artístic ( veníem de desamortitzacions, vendes ‘irregulars’ , i tota mena d’excessos des de l’àmbit polític. Fins els ‘collars’ son els mateixos, malgrat els anys transcorreguts ), sorprenia al món – fixeu-vos des de quina instancia Administrativa amb la següent norma :

Decreto de 22 de abril de 1949, expedido por el Ministerio de Educación Nacional (B.O.E. 5-5-1949) sobre protección de los Castillos españoles.

3.2.1. Castillos

Una de las notas que dan mayor belleza y poesía a los paisajes de España es la existencia de ruinas de castillos en muchos de sus puntos culminantes, todas las cuales, aparte de su extraordinario valor pintoresco, son evocación de la historia de nuestra Patria en sus épocas más gloriosas; y su prestigio se enriquece con las leyendas que en su torno ha tejido la fantasía popular. Cualquiera pues, que sea su estado de ruina, deben ser objeto de la solicitud de nuestro Estado, tan celoso en la defensa de los valores espirituales de nuestra raza.

Desgraciadamente, estos venerables vestigios del pasado están sujetos a un proceso de descomposición. Desmantelados y sin uso casi todos ellos han venido a convertirse en canteras cuya utilización constante apresura los derrumbamientos habiendo desaparecido totalmente algunos de los más bellos. Imposible es, salvo en casos excepcionales, no solamente su reconstrucción, sino aún las obras de mero sostenimiento; pero es preciso cuando menos, evitar los abusos que aceleren su ruina.

En vista de lo cual, a propuesta del Ministerio de Educación Nacional y previa deliberación del Consejo de Ministros.

DISPONGO:

Artículo primero - Todos los castillos de España, cualquiera que sea su estado de ruina, quedan bajo la protección del Estado, que impedirá toda intervención que altere su carácter o pueda provocar su derrumbamiento.

Artículo segundo - Los Ayuntamientos en cuyo término municipal se conserven estos edificios son responsables de todo daño que pudiera sobrevenirles.

Artículo Tercero - Para atender a la vigilancia y conservación de los castillos españoles. se asignará un Arquitecto Conservador con las mismas atribuciones y categoría de los actuales Arquitectos de Zona del Patrimonio Artístico Nacional.

Artículo Cuarto - La Dirección General de Bellas Artes, por medio de sus organismos técnicos, procederá a redactar un inventario documental y gráfico, lo más detallado posible de los castillos existentes en España.

Así lo dispongo por el presente Decreto, dado en Madrid a veintidós de abril de mil novecientos cuarenta y nueve.

La disposició no va evitar – ni ho pretenia – la destrucció del Patrimoni Col•lectiu.

ESGLÉSIA DE SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LLIÇÀ DE VALL

Retratava l’església parroquial de Lliça d’Avall, o d’Avall; en relació a l’advocació del ‘portador del Crist’, us deixo un enllaç on de forma documentada i rigorosa es defensa la tesis que Sant Cristòfol i Sant Menna [ desconegut aquest segon per aquestes terres del Vallès Oriental ], en la realitat foren una única persona. http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

Llegia que va existir un primer temple romànic del qual es tenia constància documental des de l'any 1113.
A la visita pastoral del 1421 es recull que la capçalera amenaçava ruïna.

L'any 1594, el vicari general de Barcelona va donar permís per enderrocar l'edifici, i aprofitar els materials en aixecar-ne un de nou, que es va acabar de construir entre els anys 1666-1669.

Va ser reformat l'any 1756.

Després del genocidi contra Catalunya, només van quedar els murs. Desapareixen – no per a tothom - el retaule barroc de l’altar major, del 1741, i el retaule del Roser del 1648, i les campanes.

El mes de març de 1940 es va inaugurar la restauració del temple parroquial.

L’any següent 1941 , es van beneir dues campanes.

El 1958 es van instal•lar en ell quatre llums per a l’altar major.

El 1960 es va inaugurar l’altar de la Mare de Déu del Roser.

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte encarregat de les obres a l’email coneixercatalunya@gmail.com






La descripció tècnica ens diu : Edifici de nau única amb absis poligonal sostingut per dos contraforts. La nau té tres trams coberts amb volta de creueria amb claus esculturades. L'absis és cobert amb volta de creueria. El cor també és amb volta de creueria i té una balustrada de ciment. La porta és rectangular, els brancals estan decorats amb motius circulars i l'arquitrau amb motius rectangulars. El campanar quadrat té dos cossos, el primer arrebossat amb ciment i el segon de carreu. Pica baptismal Presenta planta estrellada amb vuit puntes amb els segments entre arestes còncaus. Està coberta per una tapa metàl•lica. El peu és segmentat i treballat. Hi ha una inscripció il•legible.



Em cridava l’atenció el rellotge de sol de l’edifici de la casa parroquial.