divendres, 21 de setembre de 2018

EL CONVENT - COL·LEGI DE LES MONGES, I LA CAPELLA DE SANT SEBASTIÀ I SANT ROC. BREDA. LA SELVA. GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa, em feia arribar fotografies i un enllaç d’aquesta edificació que havia acollit una escola religiosa, i de la Capella de Sant Sebastià i Sant Roc : http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=22&consulta=MCU0KzE3MDI3NCU%3D&codi=26687
Patrimoni Gencat explica; edifici situat al nucli urbà, al carrer del Còdols número, 3.


Es tracta d'un edifici civil que consta de planta baixa i pis (junt amb l'edifici número 5 forma un sol cos d'edifici). En el solar que ocupa, antigament hi havia l'Hospital de Breda; més tard es feren algunes transformacions i es construí un convent de monges amb escola per a nenes. A l'edifici també hi havia una església petita dedicada al Sagrat Cor de Jesús.

A la part nord està adossada l'antiga capella de Sant Sebastià, de la que ens diu Patrimoni Gencat ; . Capell dedicada a Sant Sebastià , actualment en desús. Les primeres notícies són de l’any 1589 (quan la població va fer un vot per celebrar anualment el dia de Sant Roc per alliberar-se de la pesta). Es sap que entre finals del segel XVIII i la ½ del segle XIX s'hi reunia l'Ajuntament de Breda (cosa que no exclou que es mantingués el culte). (Es creu que durant aquesta època s'alçà la part superior de l'edifici.) Aquest espai religiós va perdre el seu ús original, i es va convertir durant dècades en una fusteria.


Actualment l'edificació està abandonada.

De petites dimensions, només té una nau. Coberta en teula àrab a doble vessant.

De l'antiga capella es conserven la porta principal amb llinda de pedra i amb els vèrtex arrodonits; sembla que antigament hi podia haver hagut alguna inscripció o gravat que el pas del temps ha fet desaparèixer. Al costat dret de la porta hi ha una petita finestra de forma quadrada i també llindada en pedra. Sembla que la part superior de l'edifici ha estat afegida posteriorment, això si, sense arribar a construir un nou pis.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=33562

Quan a l’edifici que acollia l’escola ens diu;

La coberta és a doble vessant i en teula.

Façana arrebossada i pintada de color ocre. A la planta baixa, quatre obertures, d'esquerra a dreta: finestra, porta, finestra i porta. Al pis: una finestra rodona (finestra de l'església), una finestra amb balcó, i per últim, i la més interessant, una finestra amb llinda de pedra en arc pla, però que està treballada imitant un arc conopial i que té el detall de tres cares esculpides.

Aquest edifici estava ocupat originàriament per un hospital i la seva construcció data del 1355, és per això que antigament el carrer es coneixia com a carrer de l'Hospital.

L'any 1595 passa a ser denominat com a carrer Major, i comprenia els carrers Nou, dels Còdols i de Sant Pere. Ja l'any 1615 s'anomenarà carrer dels Còdols.

Pels volts de 1576, l'hospital es traslladà al carrer del Prat; i en aquest moment serà ocupat per monges, que en moments d'inseguretat abandonaren el convent per a tornar-hi després. Foren elles les que obriren una escola de nenes. Gràcies al llegat de la seva fundadora, Maria Fortuny (que era de Breda) ; ens agradarà saber mes dades, cognom matern, data del naixement, i lloc i data del seu traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com, que menys, oi?, i les gestions del rector mossèn Sebastià Aulet.

El col·legi fou regentat des de finals del segle passat i fins 1924 per les monges de Sant Felip Neri, una congregació amb seu central a Barcelona. Després, entre 1928 i 1972 estigueren al càrrec les religioses del Sagrat Cor.

El centre d'ensenyament fou abandonat per manca de personal i l'edifici fou cedit a l'Ajuntament per un termini de 10 anys, i es destinà a casal de gent gran.

Hi ha un plànol del 29 de juny de 1836: “Croquis del Pueblo y defensas de San Salvador de Breda” on hi apareix el carrer dels Còdols, i és el plànol més antic que es conserva a Breda.

No en diuen res a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=®istre=&adreca=&poblacio=BREDA

Recuperar – mínimament – la memòria històrica de Catalunya serà sens dubte una feina feixuga, que òbviament per als catalans es un imperatiu ètic.

dijous, 20 de setembre de 2018

IN MEMORIAM DE LA GUARDERIA DE LA FÀBRICA SEDÓ. ESPARREGUERA. EL LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

El Pere Julià Subirana publicava una fotografia en la que interpel·lava a identificar un edifici, que majoritàriament s’identificava com la Guarderia Infantil de la Colònia Sedó, i que el Ricard Forn Villarroya, precisava; Per ser mes exactes és la guarderia de la Fàbrica de SEDÓ , no de la colònia.


Ens agradaria tenir noticia de l’autor d’aquest edifici que avui aixopluga un petit taller , a l’email coneixercatalunya@gmail.com


El Ramón Cuello Fonts, aportava una foto ‘històrica.

De la Colònia se’n ha escrit abastament:
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/05/feudalisme-industrial.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2016/07/in-memoriam-de-les-escoles-de-la.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/05/santa-maria-del-puig-i-les-terres.html

http://decideix.esparreguera.cat/uploads/decidim/attachment/file/19/Baixada_de_la_Padrineta.pdf

https://www.ara.cat/especials/monumentsdecatalunya/colonia-textil-sedo_0_1631836917.html

L’ Antoni Sedó i Pàmies ( Reus, 12 de setembre de 1842 - Barcelona, 23 d'abril de 1902), va ser el primer d’una nissaga que va intentar segregar els terrenys de la Colònia del terme d’Esparreguera, intent que no va reeixir com tampoc el de legalitzar un Cementiri propi de la Colònia, tancant així el cercle vital dels seus treballadors, que haguessin nascut, viscut, i rebre sepultura dins dels ‘dominis ‘ de la Colònia.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0061600.xml

Dèiem en una publicació ‘ a indicació del Miquel de can SantJoan, observem l’arc d'entrada, que servia per a delimitar el recinte que Manufactures Sedó volia destinar a cementiri, quan aconseguís la segregació del poble d'Esparreguera. En sessió de l'Ajuntament del 18 de maig de 1893, el consistori ho informà desfavorablement. L'obra, però, ja estava realitzada. Encara avui es pot veure el mur que tancava el recinte així com els forats dels nínxols’.

dimecres, 19 de setembre de 2018

TENIU MÉS DADES DE SANTA MARGARIDA DE COMALLONGA AL TERME D’AGUILAR DE SEGARRA?. BAGES. CATALUNYA

Anàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maaig de 1926 ) , i l'Antonio Mora Vergés, a Aguilar de Segarra, que s’hauria de redenominar, Aguilar del Bages, per recollir imatges de l’edifici que aixopluga l’Ajuntament, que havia estat també escola i casa del mestre, de la dessacralitzada capella de Santa Anna de l’Oller, de la capella de de Santa Margarida de Comallonga – de la que no en trobava informació -, i de l’església de Santa Magdalena de Còdol-Rodon.

Tenia ocasió de visitar la capella de Santa Margarida de Comallonga, que dona aixopluc a diverses imatges que es trobaven a l’església de Sant Miquel de Castell.



de Santa Margarida de Comallonga, m’expliquen que s’hi fa culte ‘regular’ al voltant de la data de la Santa Margarida, i que s’hi duen a terme cerimònies de caire familiar, casament, batejos, ...


Damunt la porta figura la data 1646, encara que com en el cas de Santa Magdalena de Còdol-Rodon diversos documents del castell de Castellar, permeten situar la seva construcció abans dels segle XIII.

En tot cas, existia ja quan succeïen els fets que es recullen a : https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/viewFile/20466/321498

A 1811, en plena guerra del Frances, Anton Comallonga de Cal Vendrell de Castellar és cridat a quintes.

Tot i que ja ha estar "sortejat", per tal de no haver d'anar a la guerra fa aquesta al·legació

"Muy Iltre. Señor:

Antonio Comallonga, mancebo, labrador del término de Castellar; Corregimiento de Manresa, con toda la atención a C( S. representa:

QUE

el Exponente se halla en clase de hijo único de viuda que no puede subsistir sin el unxilio de su mismo Exponente, pues aunque tenia cuatro hermanos, el mayor murió gloriosamente en defensa de la Patria y los otros tres són de tan corta edat que el mayor no llega a catorce años, manteniendo con sus sudores e industria no sólo a dicha su madre y hermanos sinó también a una hermana soltera y a un tio demente.
Aunque por los explicados motivos és exento del sorttzo y Servicio de las armas, ignorando como rústico labrador que debia proponer ante la Justicia de aquel pueblo las dos mencionadas exenciones y no habiendo cuidado de practicarlo en tiempo oportuno fue incluido en el sorteo y le cupo el número 29.

Y atendiendo que de pasar ctl Exponente a servir en el ejército quedariu aquella familia abandonada y en la mayor indigencia, como esto y lo demás resulta de la certificación del Párroco y Justicia que acompaña, a K S. Atentamente se suplica se sirva declararlo libre y exento del servicio y mandar a quien corresponda que lo borre y separe de la lista de los Quintos del citado lugar. Gracia que espera de la justificación de VS.

Manresa, 15 de Mayo de 1811

Anton Comallonga" (signat)


El batlle i el rector de Castellar li fau papers que donen fe d'aquesta situació, entre els quals hi ha aquesta partida d'obit del seu germa Pere:

Certificam i fem ,fe que haverrt anat lo sometent de Castellar a Molins de Rei, los francesas hi mataren a Pere Comallonga destinat al mateix sometent, i gen& d'ilnton Comallonga, los que declararen la sua mort, Josep Canals, Jaume Ferrer i Isidro Gavurró i Roig, companys seus en dit sometent i vuy en dia quinto dient que un soldat de cavall, francks, havia mort a Pere Comallonga cerca el pont de Molins de Rei. Esta declaració donaren quan tornaren de sometent i en esta església férem bé a favor de la sua anima. 1 per ser akí ho firmam en Castella~ vuy als 29 de Juny de 1811.

Andreu Vinyas, Rector de Castella~

Joseph Monconill, Batlle. "


La Comissió Militar de Manresa va manar que la demanda del noi fos exposada en lloc públic per tal que els altres quintos del poble poguessin reclamar. Ningú no va dir res i Anton Comallonga va ser declara1 exempt.

(Documentació trobada a I'Arxiu Histbric i Comarcal de Manresa: Lleves al Bages durant la gucnd del Francks. Castellar: Lligall 3).

Agrairem la vostra participació per ampliar aquesta minsa informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Enviaré aquest text al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

No disposa Aguilar de Segarra, que s’hauria de redenominar, Aguilar del Bages, d’un Cataleg de Patrimoni en línia, i sembla, sembla que s’està treballant en el catàleg de masies.


Gràcies al padró de vehicles, l’argument econòmic que acostuma a esgrimir-se arreu com a ‘causa justificativa’ de la inacció en matèria de patrimoni, no es pot esgrimir aquí.

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ. BESCANÓ. EL GIRONÈS. CATALUNYA

Patrimoni Gencat ens diu de l’ermita de San Sebastià , convertida ara en capella mortuòria – està situada a l’entrada del fossar municipal - ; edifici senzill d'una sola nau i absis semicirculars. El mur dret té dos contrafurs i l'esquerra un estatge que fa de sagristia. La coberta a dues vessants té el ràfec amb teules pintades. A la part frontal, el carener de la teulada s'aixeca el campanar d'espadanya d'una obertura d'arc de mig punt. La façana presenta una porta rectangular i dues finestres baixes rectangulars apaïsades, una de les quals porta la data 1674.
Erigida amb motiu de la pesta de 1610 ja que hi ha una inscripció que diu: ANY DE LA PESTA 1610.



Sebastià és, o fou, una invocació popular contra la Pesta i les epidèmies en general. Algunes pregàries conegudes al sant són la del 680 a Roma, la del 1575 a Milà i la del 1599 a Lisboa.


A Sant Sebastià se'l representa com un noi jove. Durant l'edat mitjana anava amb vestit indumentària luxosa que denotava la seva condició de guàrdia imperial o bé amb la clàmide militar dels grecs i els romans. A partir del Renaixement es va generalitzar la representació del seu primer martiri, on se'l veu nu, lligat a un tronc i amb diverses fletxes clavades en parts no vitals del cos. Sovint aquesta escena (nuesa i gestualitat actuant conjuntament) es llegeix en clau eròtica. Els atributs més característics de Sant Sebastià són l'arc i les fletxes

Prop de l’ermita, a l’inici del camí que mena fins a Montfullà, hi ha la Font de Sant Sebastià.


Ens queda una feinada a Bescanó, em pregunto, fora possible comptar amb la col·laboració dels bescanonins?. Us deixo l’email de contacte coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 18 de setembre de 2018

TRESORS DE SANTA MARIA ASSUMPTA DE BLANES. EL RETAULE DE LA MARE DE DÉU DEL CARME. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Endegàvem el Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955),i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, el Camp jussà de Tarragona, 01.01.1951 ), un projecte per ‘posar en valor’ les obres d’arts i els artistes que treballaven en la reconstrucció de l’església parroquial de Santa Maria Assumpta de Blanes, desprès del conflicte bèl·lic que començava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Font: Parròquia de Santa Maria Assumpta de Blanes

Retaule del Carme


L’estructura de fusta daurada que envolta les pintures fan del conjunt un retaule d’estil neogòtic. El quadre de la Mare de Déu del Carme amb el Nen i l’escapulari, és disseny de Francesc Folguera Grassi (Barcelona, 1891 - ibídem, 1960) i execució de Joan Lahosa Valimanya (Prat de Comte, 4 de novembre de 1902 - Barcelona, 5 d'octubre de 1981). Les figures de la part inferior representen les ànimes del Purgatori.


autors :


Francesc Folguera Grassi



Joan Lahosa Valimanya
https://www.raco.cat/index.php/ButlletiCETA/article/viewFile/216637/295207

Ah!, la visita a Santa Maria Assumpta de Blanes, és del TOT OBLIGADA per als blanencs, i MOLT ACONSELLABLE per als passavolants que vinguin a visitar la població.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions als emails coneixercatalunya@gmail.com , blanesdiari@gmail.com , santamariadeblanes@gmail.com , castellardiari@gmail.com

dilluns, 17 de setembre de 2018

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE MONTFULLÀ. BESCANÓ. EL GIRONÈS. CATALUNYA

Llegia a Patrimoni Gencat que les primeres notícies referides a la parròquia daten del 882 quan el bisbe Teuter donà diversos delmes d'aquesta església a la Seu de Girona. El 1058 la comtessa Ermessenda la restitueix al bisbe Berenguer. També és citada en l'homenatge prestat per Guillem Castell a favor de Pere, bisbe de Girona.

Sembla ser que la primitiva església era romànica, i encara és possible constatar-ho en algunes parts dels murs de l'actual.


S'accedeix al temple per una llarga escalinata entre dues terrasses que fan de mirador. L'edifici és d'una sola nau , amb volta seguida d'arestes, que es comunica per arcs de mig punt amb les quatre capelles laterals. La capçalera és carrada i als peus hi ha el cor. El parament emblanquinat ha estat repicat en algunes parts per deixar veure l'aparell de pedres irregulars. La façana és senzilla i té una porta rectangular amb una petita fornícula que conté una imatge i al capdamunt un rosetó. A l'esquerra s'alça el campanar de planta quadrada i arcs lleugerament trilobats.

Conserva encara el fossar parroquial, està clar que Carles III d'Espanya, Carles VII de les Dues Sicílies i Carles I de Parma (Madrid, Regne d'Espanya, 1716 - ibídem, 1788), quan defensava el trasllat dels fossars lluny de les esglésies, o feia clarament per resoldre un problema de ‘tresoreria’ – la corrupció és un mal endèmic a la pell de brau -, i no pas per evitar que els ‘efluvis’ posessin en risc la salut i/o la vida dels seus súbdits.

Ens agradarà tenir noticia de l’advocació – ens diuen que és una Mare de Déu- d’una capella que es troba prop de l’església.


Rebia un email del Josep Maria Viñolas Esteva en el que en relació a l’edifici religiós que retratava prop de l’església parroquial de Sant Pere de Montfullà, em deia : Mas Pons de Montfullà i capella de la Mare de Déu dels Àngels

Ens queda una feinada a Bescanó, em pregunto, fora possible comptar amb la col·laboració dels bescanonins?. Us deixo l’email de contacte coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 16 de setembre de 2018

SANTA MARGARIDA DE VILOBÍ D’ONYAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

L'ermita de santa Margarida és citada per primer cop l'any 1094. La façana va ser refeta al segle XVII.

Al llarg de l'any tenien lloc diferents romeries que el bisbe de Girona, Manuel Antonio de Palmero i Rallo (Villanueva del Campo (Zamora), 1706 - Girona, 1774) va suspendre el 1758.

L'any 1947 es fa la restitució del culte i el trasllat de la nova imatge.

Tenia un important retaule de la primera meitat del segle XIV. És tracta d'un políptic de pintura al tremp sobre fusta. De les cinc taules la central representava el Calvari (la crucifixió, la Verge i sant Joan) i un cavaller i una dama, ala part inferior. Les altres vuit escenes , dues per taula, mostren la llegenda hagiogràfica de Santa Margarida. Inicialment va ser fet per una capella de la catedral de Girona, però ens consta que l'any 1564 ja no hi era. Del segle XVI fins a principis del segle XX estava a l'ermita de santa Margarida des d'on fou traslladat a l'església de Sant Esteve de Vilobí. Finalment, l'any 1936 va desaparèixer en l'incendi de la parròquia.

El 1963 l'Agrupació de Santa Margarida va impulsar-ne la restauració i es van fer les obres sota la direcció del Dr. Miquel Oliva i Prat (Girona, 1922 — Castelló d'Empúries, Alt Empordà, 1974). Es va consolidar i repicar el parament i es construí un nou altar. L'altar va ser consagrat l'any 1962 i era obra dels escultors gironins Francesc Torres Monsó (Girona, 7 de novembre de 1922 – 30 de gener de 2015) i Domènec Fita Molat (Girona, 10 d'agost de 1927). En la restauració es van aplicar les directrius renovadores del Concili Vaticà II d'austeritat i senzillesa, alhora que es va traslladar la imatge de la santa.


El porxo ha estat restaurat l'any 1999.

Actualment del conjunt format per la taula d'altar, obra de Domènec Fita, la creu i els dos canelobres, de Francesc Torres Monsó, només en queden les peces de ferro i ha quedat força desvirtuat. La taula d'altar era una peça de fusta molt senzilla de forma cúbica que el rector de Vilobí va transformar encastant-hi uns relleus de pedra al frontal trobats a l'església parroquial de Vilobí d'Onyar.
Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici de tradició romànica pertanyent a una tipologia arquitectònica pròpia de finals del segle XII i principis del XIII. Consta d'una sola nau amb planta rectangular, sense absis diferenciat.

La façana, orientada a ponent, del segle XVII té un portal adovellat flanquejat per dues finestres quadrangulars amb les dates inscrites a les llindes de 1665, una d'elles amb un motiu ornamental de fulla de roure. Al costat de la porta trobem una pica de pedra encastada. Sobre l'entrada s'alça el campanar d'espadanya construït amb rajol que actualment no té campana. Està precedida d'un ampli porxo amb coberta a dues aigües sostingut per pilars de pedra.

A la façana de llevant hi ha una finestra de doble esqueixada més ampla de fora que de dintre. La façana de migdia mostra una altra finestra de doble esqueixada, de la mateixa amplada a l'interior que a l'exterior i col·locada a un nivell més baix que l'altre. Al seu costat hi ha una fornícula rectangular. Al mur de ponent, prop de l'accés hi ha un sarcòfag de pedra amb el relleu d'una creu. La nau és coberta d'una sola tramada amb una volta de canó lleugerament apuntada, que a l'interior deixa veure les marques de l'encanyissat.

Tant a l'interior com a l'exterior l'aparell és vist, fet amb carreus força regulars, de mida bastant petita, formant filades perfectament horitzontals alternades amb trossos de teula, units amb morter de calç. La coberta és de teula àrab.

De l'interior de l'ermita cal destacar la creu d'altar i els canelobres. La creu d'altar és una peça de ferro d'uns 30 centímetres d'alçada amb un Santcrist molt esquematitzat i estilitzat, encastada sobre un peu de fusta format per un fragment de tronc cilíndric natural. El revers té unes línies cisellades que recorren els dos braços de la creu.


Els dos canelobres són dues peces escultòriques iguals d'un metre d'alçada. Estan formats per tres peus de secció quadrada acabats en una peça cilíndrica per contenir les tres espelmes. A mitja alçada, una amalgama de barres de ferros verticals uneixen els tres candelers.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/09/goigs-santa-margarida-vilobi-donyar-la.html


Tenim la sensació d’estar fent inventari dels bens post mortem de la confessió catòlica.

En el camí de Santa Margarida em cridava l’atenció el mas SIGMASA, del que ens agradarà rebre’n informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com