Corrupció en la col•legialitat.

Tothom sap que els Alcaldes o Batlles son escollits primerament com a Regidors per votació popular, i posteriorment en una elecció de segon grau [ només hi participen els electes com a Regidors ] se’ls escull per formar i dirigir el govern municipal.

Això funciona per arreu i un cop constituït l’ajuntament, les decisions es prenen per forma col•legial; habitualment en aquest imperfecte sistema que tenim a Catalunya i Espanya , per uns – el rodillo de la majoria – contra els altres, - el grup o grups de la minoria -. Si això és cert , que ho és !; com és que únicament en els casos de corrupció municipal, s’imputa únicament a l’alcalde ?

Els nostres Alcaldes, Batlles, Presidents – diversos – son uns Primus inter pares o el Primer entre iguals , aquesta expressió llatina indica que una persona és la més important d'un grup de persones amb les que comparteix el mateix rang o càrrec.

Tots els regidors dels equips de govern – i de vegades alguns de l’Oposició – segur que varen donar el seu suport a les accions que avui tenen presoners a Madrid, a l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet. Per quina raó aquells que varen col•laborar per acció i/o omissió estan avui lliures, i es permeten encara marcar distàncies – ètiques - amb els detinguts ?.

En política – com a la vida – tothom s’apunta per pujar dalt del carro, però dissortadament si aquest s’estimba i/o dona un mal pas, a ningú li pugen els colors, per assenyalar – de forma impúdica – com a ÚNIC responsable al designat NOMINALMENT com a carreter.

He llegit comentaris farisaics sobre el fet de veure emmanillats als acusats pel jutge Garzón. Ara i aquí n’hi molts i moltes que s’han guanyat a pols el dubtós honor d’anar emmanillats, i lluny d’això ens cansen amb això de la presumpció d’innocència, una i altra vegada.

En els anys que vaig fer d’advocat d’ofici, això de les manilles, era la més petita de les vexacions que rebien habitualment els detinguts, innocents o no.

S’han de tallar més caps si volem eradicar aquesta hidra de la corrupció.

© Antonio Mora Vergés

ELS PIRATES NORMANDS I EL POBLAMENT DE LA CATALUNYA VELLA

L’ abat Domnulus era un home alt i prim, de front pàl•lid. Dirigia la mirada al teulat i cantava amb una veu plena, elàstica i vibrant tan intensa que omplia la nau del temple de l’abadia de Santa Maria d’Arles, com el vent les veles d’un vaixell. Molt més lluny el capità normand, Anderson, demanava vent al Déu Thor perquè inflés les veles del seu vaixell, un drakar víking.

Feia dies que havia travessat l’estret de Gibraltar amb una flota de deu vaixells. Havia saquejat les terres del califa de Còrdova i portava un bon botí. Tanmateix, havia sentit parlar que en el territori dels francs s’alçaven esglésies cristianes que estaven plenes d’objectes d’or. Anderson esperava que els vents del mar Mediterrani el portessin a les abadies i monestirs del Rosselló.

Desconeixedor del perill, Domnulus cantava amb força perquè el rei franc, Carles el Calb, havia confirmat les possessions de l’abadia.

L’extens territori del monestir comprenia gran part del Rosselló, la zona de l’Albera, a l’Alt Empordà, i part de les aspres muntanyes de l’Alta Garrotxa, fins arribar a la plana, on s’aixecaven els llocs de Montcanut, Palau i Ferrarons que depenien del comte marquès de Besalú, Rampó.

Des del castell de proa del vaixell, Anderson olorà el vent que inflaria les veles i portaria els seus vaixells cap al territori dels francs. Alçà el cap i amb els seus ulls blaus mirà l’estel de l'oest, allà on volia dirigir la flota. Per fi, la vela del drakar s’inflà i el vaixell trencà l’aigua del mar, llevant un solc d’escuma, com una llaurà romana en un camp.

Els llauradors del territoris de l’abadia d’Arles eren gent de mà d’obra, corbats damunt els solcs. Dreçaven com podien llurs ronyons cansats i descobrien uns grans fronts coberts de cabells curts, sorprenenment blancs, en una cara bruna de sol.

En Trasfulus aixecà l’esquena per admirar la bellesa callada de la corba que feia el mar i olorà la menta florida dels marges . Trasfulus s’assecà el suor del front i aguditzà l’esguard per veure uns punts a l’horitzó. Pensà que serien vaixells de pesca, però li estranyà a aquella hora. Tornà a la feina una estona, fins que es llevà, neguitós, per aixecar l'esguard. Ara, els vaixells es concretaven. Eren grans i estrets, portaven la vela quadrada amb ratlles vermelles i un gran i terrorífic drac els feia d’esperó de proa. Trasfulus s’adonà que el que tenia al davant eren uns vaixells de guerra que no semblaven sarraïns, ni francs. El que estava clar era que es tractava de vaixells de guerra.

Per això Trasfulus va córrer cap al poble a amagar la seva família al bosc. Trasfulus corregué com abans el seu pare havia fugit dels sarraïns i el seu avi dels gots.

La major part de la gent no va tenir la sort del llaurador, ja que els normands se’ls van llençar a sobre, amb les seves grosses destrals i llargues espases.

Els pirates normands cridaven com posseïts pel dimoni mentre saquejaven el poble. La gent creia que eren dimonis sorgits del mar perquè mai havien vist uns homes tan ferotges i cruels. Les llargues cabelleres vermelles i grogues, l’elevada estatura, i els ulls febrosos, clars i lluents dels homes del nord els semblava més cosa de l’infern que els explicaven els monjos que no d’aquest miserable món. Els pagesos que van poder escapar van córrer envers el bosc o cap al monestir, de manera que els pirates normands no van haver de fer altra cosa que seguir els que corrien per arribar a l’abadia.

Les gruixudes portes de l’edifici eclesiàstic van cedir a la força de l’ariet dels normands que van entrar com una riuada de foc de l'avern a l’abadia. Domnulus s’enfrontà als pirates amb una creu de fusta, que en un instant d’indecisió semblà aturar-los. Anderson però d’un cop d’espasa arrencà el cap del monjo, el cos del qual encara va fer unes passes amb la creu a la mà.

Mentre el cap rebotava pel terra, el monjo Hipelic, seguit d’altres companys i alguns pagesos, corria per un túnel que estava pensat per ocasions com aquestes i també per, en temps de pau, aparèixer en el lloc més insospitats i sorprendre pagesos poc convençuts de la fe cristiana.

Tres dies i tres nits durà el saqueig de l’abadia. Hipelic i els monjos els passaren resant per les ànimes dels pagesos i pageses que sofrien martiri arran de la bestiesa dels normands. A la matinada del quart dia van veure com les veles dels drakars gràvides de vent empenyien el cascs carregats de pirates insaciables de botí cap a abadies i monestirs situats més a l'oest.

Hipelic i alguns monjos van tornar i davant de les runes encara fumejants van fer propòsit de reconstruir l’abadia. Per fer-ho demanaren ajut al rei. El monarca perquè poguessin afrontar la reconstrucció reconegué al monestir les terres que tenia i li’n donà més al Rosselló, al Vallespir i a la zona muntanyosa, dominada pel compte marquès de Besalú.

Trasfulus sortí del bosc amb els seus i tornà a llaurar la terra. Com que les bèsties normandes havien mort tots els animals de bast, la seva dona i els seus fills estiraren l’arada que ell empenyia. Diuen les cròniques que deu anys hagueren de passar perquè els camps, les cases i l'abadia es recuperessin del desastre.

Un dels monjos que havia viscut l'horror provocat pels normands pensà que no volia trobar-se mai més amb aquelles atrocitats, per la qual cosa decidí establir-se a la zona de les muntanyes aspres i desertes de la davallada del Canigó, que estaven sota el poder i protecció del comte de Besalú.

Aquest monjo, anomenat Racimir, demanà a Hipelic permís per colonitzar les terres aspres del comtat de Besalú, el permís li fou concedit, amb la condició que respectés els drets de Santa Maria d’Arles en els territoris que volia colonitzar.

Un cop signat el compromís, s’endinsà per camins que el portaren a les muntanyes grises, pelades i solcades per precipicis esfereïdors. Li semblaren muntanyes fetes pels gegants del món antic més com un obstacle per impedir el pas que elevacions per apropar l'home a Déu.

Trobà gent que hi vivia, amagada en coves fondes, penjades en espadats de difícil accès. Encara s'amagaven de la invasió dels sarraïns. Racimir els va haver de convèncer que els infidels de la mitja lluna no eren un perill perquè havien estat vençuts per l'exercit franc de Rostaing un guerrer de Lluís el Pietós, fill de l’emperador, Carlemany.

Els refugiats l’acompanyaren, a la fada de la muntanya del Bassegoda on hi havia una vall verda i fèrtil, regada per una riera que saltava aigua clara i esbojarrada pel mig de les pedres. En aquesta vall anomenada pels indígenes Agogiam, Racimir aconseguí que alguns dels pagesos es fessin monjos i l’ajudessin a aixecar una església dedicada a Sant Aniol des d’on començaren la colonització de la Serra del Mont, on va aixecar un temple, dedicat a Sant Llorenç del Mont.

A l'any VIIICLIX, quan el rei Carles el Calb va saber de la feina dels monjos, va signar-los un privilegi en què es reconeixien, com a terres de Racimir i els seus monjos, les que formen el territori comprès sobre la riera d’Agujes; constituït per les valls de Riu i Sadernes i la vall d’Agujes, amb totes les seves viles i masies fins el tall de Gitarriu. Aquestes valls abastaven del Bassegoda al coll dels Bucs i en elles ja s'hi parlava una llengua que no era llatí i que començava a estructurar-se com a un català preliterari i arcaic. Amb el document del Rei els lligams amb Santa Maria d'Arles encara es mantingueren però més febles i cada vegada ho serien més fins que els territoris de la part sud del Canigó van obtenir la seva independència eclesiàstica.

D’aquesta manera, i sense saber-ho els pirates normands i el terror que escampaven contribuïren al poblament del que més tard seria conegut com la Catalunya Vella.

© Xavier Valeri

Record de Collbató

Tenim pendent un recorregut a peu des del poble fins al Monestir de Montserrat. Ho havíem intentat l’Antoni Ibáñez Olivares l’Antonio Mora Vergés, però desistíem en aquella ocasió a les envistes de Sant Joan. Tenim el costum d’arribar a casa, com més tard a les 14:00 hores.

Ho farem – espero – amb dos vehicles, un el deixarem aparcat a la estació de cremallera a Monistrol, i l’altre a Collbató prop de Sant Corneli.

Quan a l’origen del topònim trobem almenys dos propostes :

Un origen àrab , de la nissaga dels Banū Qāsī ; amb altes responsabilitats a la Frontera Superior En Collbató, trobem esmentat en documents antics el mas Benús o Banusa . També dins terme està documentat fins a darreries del segle XVIII el molí de Salfores; alfores, derivat de l’àrab al-hurī, “graner”, amb l’article salat que juntament amb la llibertat perdríem els catalans l’any 1.714.

La tradició explica que la gent del poble pujaven a coll i bé els romeus a Montserrat i s’ajudaven amb bastó; d’aquí Coll Bastó, que s’acabarà convertint en el topònim actual.

Reforçant la tesis d’un origen àrab, reprodueixo aquí un paràgraf del Gregori Portero :

A principis dels anys setanta,un petit grup d'escolars de la "Escuela Unitaria de Niños" de Collbató, dirigits pel prolífic i assenyat mestre del poble, Don Manuel Chavarri Martin, s'enfilalava sovint els matins dels dissabtes dalt del turó on hi havien les restes d’un vell castell moro per fer petites excavacions i intentar descobrir restes del seu antiquíssim passat. Duien a sobre algunes eines, però cap tan efectiva com el somni de fer troballes rellevants per a guarnir un futur museu del poble.

Aquella canalla de fantasies i llegendes, va ser el relleu generacional que als noranta presidiria l’ajuntament, regentaria botigues, i continuaria conreant els camps d’oliveres, ametllers i vinyes del poble. Però de la mateixa manera que aquells nens es feren homes de profit, i encetaren els destins de tan mil•lenària vila, el vell castell moro que presidia el seus casc antic es continuava desgranant i morint d’oblit.

El Josep Salvany i Blanch l’any 1.922 justament des del Castell , farà una fotografia , que ens permet apreciar una perspectiva excepcional de la població.

Ens acomiadàvem de Collbató desprès de fer un tomb pel poble.

© Antonio Mora Vergés

Flors xineses.

Com cada any , havíem anat al cementiri per netejar el marbre que cobreix el nínxol on reposen les despulles del pare, i per renovar l’arranjament floral, ens agradava fer-ho també en ocasió del dia del seu naixement, lluny del brogit de tots sants.

A l’aparcament els vius presumien de la seva situació de bonança econòmica –real o imaginaria- i podies veure cotxes lluents, d’alt preu que transportaven avies o gent d’edat , que volien també com nosaltres, complir amb aquest ritus de la nostra cultura, manifestar socialment el nostre record per als qui ens han precedit en el viatge a la casa del Pare Celestial.

A l’interior l’aspecte de la majoria dels nínxols, adornats amb flors de plàstic de colors llampants , deixava palès que més enllà del compliment formal, calia esmerçar la mínima quantitat de recursos , en el tràmit de guarnir les tombes.

No calia apropar-se gaire per constatar que tot el material, era made in xina, adquirit a corre cuita, en un dels molts basars xinesos, que havien ajudar a precipitar la fugida – deslocalització en diuen ara - de les nostres indústries.

També en alguna de les tombes dels rics, el material plàstic, certament de millor qualitat era de procedència xinesa.

Els qui portàvem productes del país – del nostre, de Catalunya – érem una minoria, està clar que també tant a les tombes, com en la vida real, els catalans som una minoria que aviat s’haurà d’incloure dins les espècies en perill d’extinció.

La meva esposa, mestra artesà en art floral, havia confegit un preciós coixí, amb fulles de magnòlia i flors de sorayas, una espècie de cards blancs, el pare nascut a pagès, havia hagut d’emigrar des de les terres tarragonines de l’avellana, per fugir de la misèria.

Sempre però s’havia estimat aquesta terra, i ens havia transmès també a nosaltres aquest amor.

Guarnir la seva tomba amb qualsevol altra cosa, que no fos de procedència natural i catalana , a mi particularment m’hauria semblat un ultratge, i àdhuc una vexació a la seva memòria.

L’aire suau que des del Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, acostuma a bufar en direcció a Sabadell, hem va fer “sentir” que aquesta percepció de desgrat, de rebuig , d’incomoditat, era molt general entre els esperits dels que allí descansaven; quasi tots ells havien esmerçat la vida en la tasca d’acompanyar i fer créixer com a persones, als qui presumien de vehicles d’alt preu, i alhora agraïen el desinterès dels seus ascendents, amb flors de plàstic, elaborades en molts casos, en situacions de quasi esclavatge, d’absolut menyspreu de qualsevol dret, i plenes fins a la darrera molècula, d’aquell dolor, odi , i ànim de revenja , que cobejava el cor de les pobres persones que les havien fet per sobreviure.

Les flors xineses no aporten cap element de pau, no asserenen l’esperit, sinó molt altrament agiten les consciències, enterboleixen el repòs dels morts , i son una befa indecent al record dels qui ens han precedit.

Almenys aquesta percepció hem portava el vent el mati del diumenge 29 d’octubre, desprès de recórrer el cementiri de Castellar del Vallès.

Prego perquè també a mi, quan m’arribi l’hora, algú hem vulgui recordar amb les plantes i/o flors, que durant els anys de la meva vida , tant i tant m’han fet fruir de l’existència.

Flors xineses ?, no gràcies !

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE I SANTA MARIA DE MONTGRONY

La Marta i el Roger, aprofitant un dia que havien estat a Gombrèn buscant bolets es van arribar fins el Santuari de Montgrony, i aquí ens fan una ressenya d’allò que van “ viure “.

El nom del lloc l’han trobat escrit també com Mogrony. Algunes fonts ho fan derivar del llatí “montecronos” , muntanya del temps, consagrada al deu Saturn [ cronos ]. L’ Antonio Mora Vergés, seguint aquí la tradició s’afirma en la procedència del mot “mugró”, mamelló , punta; que la veneració d’una advocació de la Mare de Déu de Llet reforçà i confirma.

Del lloc trobem :

El Santuari de la Mare de Déu de Montgrony es pot visualitzar de forma majestuosa des de la mateixa població de Gombrèn, enfilat al mig de roques imposants, del Puig de Sant Pere. D'ençà el segle IX s'hi venera una imatge de la Mare de Déu de Montgrony i es rendeix culte a l'església de Sant Pere.

Una hostatgeria dóna acolliment al visitant. Al costat mateix de l'hostal s'enfila la famosa escala atribuïda al comte Arnau, la qual comunica la capella de la Verge i l'església romànica de Sant Pere.

Sant Pere de Montgrony, a 1400 metres d'alçada, és un dels millors exemples d´art romànic del Pirineu. L'edifici primitiu és del segle IX. Al segle XII fou reconstruït i consagrat. Pertanyia, al segle XIII, al domini del castell dels Mataplana, els senyors d'aquelles contrades. Les restauracions de finals del XIX i dels anys 60 li han donat l'aparença actual. Té una nau en disposició de creu, amb absis i dues absidioles decorades amb arcuacions llombardes, i un pòrtic amb tres arcs (porta i dos finestrals), i campanar d'espadanya. La porta d'entrada és decorada amb ferreria de tradició romànica.

Santuari de la Mare de Déu de Montgrony, a 1400 m alt, és advocada per a fer revenir la llet mancada a les mares que crien, motiu pel qual és també coneguda amb el nom de Mare de Déu de la Llet. La imatge fou amagada, en unió d'una campana, durant la invasió serraina. Fou trobada per una parella de bous a començament del segle IX a l'indret on existeix la font. Fou consagrada també a l'any 834. La imatge és d'estil romànic i té mig metre d'alçària. L'edifici és del segle XVII. És una Mare de Déu bruna, com la Mare de Déu de Montserrat. Com la verge de Montserrat, de Núria o de Farners, també ha donat el nom de pila (això si, molt més rarament) a noies de la contrada.

La Mare de Déu pertany a les anomenades "verges trobades": arran de la invasió àrab fou amagada en el lloc on ja s'havia venerat i on fou trobada juntament amb una campana a l'any 804. Pel fet que la Verge s'apareixia misteriosament a la balma del vessant rocallós, es va decidir erigir-li la capella en aquell lloc, on s'ha venerat fins avui.

La capella és de reduïdes dimensions on a l'any 1666 fou construït un campanar d'espadanya amb dues campanes, que una de les dues fou la trobada juntament amb la Verge, i que més tard a l'any 1863 fou venuda per un ermità. Per facilitar l'accés a la capella es van fer directament a la roca 63 esglaons, més un altre tram de 77 esglaons en sentit ascendent contrari al primer, per a poder accedir a la zona on hi ha l'església de Sant Pere.

La imatge actual de la Verge és una còpia feta al segle XV de l'antiga imatge romànica del segle XII. Com molts altres llocs, el vandalisme dels incontrolats i brètols destructors de la riquesa artística de Catalunya, hi va ésser present a l'any 1936. Acabada la guerra civil, la imatge va ésser novament restaurada. Cal esmentat els goigs de Santa Maria de Montgrony, dita "Verge de la llet", pel do que se li atribueix de fer augmentar la llet a les dones que alletaven els fills abans de la utilització dels biberons, conegudes pel nom de "dides".

El 10 de setembre de 2005, es va commemorar els 1200 anys de la trobada de la verge de la Mare de Déu de Montgrony amb un aplec, oficis religiosos, i un àpat de germanor. Actualment Montgrony doncs, és un lloc agradable, de bon repòs i silenci. Un indret amb l'encant màgic que permet gaudir de la seva riquesa paisatgística, flairant de prop la natura i adelitar la vista amb l'horitzó.

Us convidem a visitar aquest singular racó del ripollès, i seguint la tradició boletaire, ens reservem la informació micologia, que com ja sap tothom únicament pot circular de boca de druida a orella de druida.

Marta Añaños Perales

L'aiguardent

El carro de l’aiguardent feia camí amb la llum de la lluna plena d’agost i amb l’empenta de la brisa de marinada. Els arbusts i els batzers lluïen el rosa clar i les pedres restaven vestides del blanc malaltís que els donaven els raigs de l’astre femení.

Una mula negra de llom blavós l’estirava amb energia, agilitat i discreció. A la baixada del coll de Colitzar, En Josep Alsina, veí d’Olot, estirava les xurriaques mentre contemplava el poble de Mieres, estirat sobre els camps adormits.

Els campanar alt, dret i auster del temple de Sant Pere li feia pensar amb el caràcter sec, estalviador i reservat dels veïns del poble. El camí planer apropà el carruatge al grandiós temple, sota el qual girà a la dreta i s’endinsà pels carrer de can Caló fins a la plaça Reial.

A la porta de darrera de l’hostal, en Francesc Passes escoltava com els cascs de la mula feien retronar lleument el paviment de terra . En Francesc Passes era un home de rostre estret i nas arremangat que explotava l’hostal, amb l’obligació de pagar l’impost dels consums de l’alcohol a l’Ajuntament.

El carro s’aturà davant mateix d’en Francesc. En Josep, un home àgil d’ulls vius, aturà el carruatge. Els dos homes començaren a deslligar els bots i a descarregar-los. Eren uns recipients petits d’uns quinze litres.

En Josep des de dalt del carro lliurava els bots a en Francesc que els estrenyia contra el seu ventre i els introduïa dins el celler fosc antic i proper a la porta. Un dels bots li rellisca amb la mala sort que rodolà carrer avall amb gran estrèpit.

Els gossos de Mieres udolaren alhora desperts per aquell soroll nocturn i estrany. El bot s’aturà en un graó de davant la casa de can Carlines, l’establiment de queviures i competència directe d’en Francesc Passes, que havia seguit el bot corrent en silenci.

En Francesc respirà profundament en comprovar que el bot no s’havia trencat. Tanmateix l’olor dolça i forta de l’aiguardent li ompli d’alcohol ensucrat el nas i d’angúnia l’estómac. Fou quan s’adonà que el recipient tenia un forat en un costat i havia marcat una línia líquida en tot el seu recorregut.

De seguida, posà el dit al forat i féu senyals amb la mà a en Josep Alsina perquè s’apropés. Quan en Josep arribà es posà a riure d’una manera apagada sense estridències, però amb grans recargolaments del cos, ja que el rostre d’angúnia d’en Francesc amb el dit índex al forat del bot era molt còmica. En Josep es tragué el mocador de la butxaca i el va introduir en el forat, aixecà el bot i se’l posà al muscle.

En Jeroni de can Carlines tenia el son lleuger, ja que pertanyia a una família que des de feia generacions estava embolicada en totes les intrigues possibles en defensa de l’església catòlica, les lleis antigues i la, per a ells, sagrada figura del corresponent rei Carles.

En Jeroni de bigoti punxegut i ulls de fura mira per les escletxes de la persiana i comprengué. Pensà “el maleït d’en Passes compra d’amagat aiguardent de figa per estalviar-se l’arbitri del consum” . De seguida es posà els pantalons les mitges, els pantalons d’estam, la camisa i l’armilla. Es lligà bé les espardenyes de beta, es feu el senyal de la creu al front i agafà la pistola i la daga de la calaixera.

La pistola la posà a la faixa i la daga a la mitja de la cama esquerra. Com una por s’amagà cantonada a cantonada, porta a porta. Fins que arribà a la porta de la casa d’en Pere Mas, alcalde de Mieres. Colpejà la picaporta fins que sortí en camisa de dormir en Pere Mas, un home alt i prim de rostre rodó i nas petit.

-Què passa ? Jeroni –preguntà, l’alcalde amb veu serena ja que estava acostumat a les intrigues nocturnes.

-Passen aiguardent –digué en Jeroni.- És l’hostaler, en Francesc Passés que compra l’aiguardent de Figa que fa en una destil•leria clandestina a Olot, aquell maleït d’en Josep Alsina –en Jeroni, baixà i pujà el cap.- A mi també me n’havia ofert però a mi no m’agrada anar fora de la llei i menys enganyar el Comú. En Pere Mas comprengué que tenia la possibilitat de fer un escarment.

En Jeroni que no es volia comprometre més marxà de la mateixa manera que havia arribat a ca l’ alcalde; amagant-se. En Pere Mas es vestí amb el seu millor vestit, jupa d’estam verda, pantalons de vellut, barret de copa, insígnia de plata i banda. En Pere agafà la vara d’alcalde i obrí la porta. D’aquesta manera anà a casa d’en Francesc Cubenyes, regidor que tenia el càrrec de caporal de zeladors del resguard de l’aiguardent, el qual es posà també la millor roba que tenia, amb l’emblema de l’Ajuntament al pit.

En Cubenyes agafà la carrabina remington del seu càrrec i es posà a disposició d’en Pere Mas. Els dos homes caminaren en silenci pel carrer de can Caló. Quan arribaren a la Plaça Reial, que era Reial i prou així els partidaris de la reina Isabel estaven contents i els del pretendent Carles també. Trobaren l’hostal tancat sentiren l’olor de l’aiguardent vessat. L’alcalde colpejà la picaporta però ningú obria.

En Pere Mas féu un signe d’aprovació amb la mà, cosa que provocà que en Francesc Cubenyes disparés contra el pany de la porta. El tret esclafí el silenci d’aquella nit, els cans tornaren a cridar, els galls es despertaren abans d’hora i la gent es lleva plena d’angúnia i mirà si les portes estaven ben tancades. L’alcalde i en Cubenyes veieren com la fosca figura d’un home corria per sota les balconades de la plaça.

-Atureu-vos a la llei –cridà en Cubenyes. L’home però no en feu cas fins que un altre tret llevà els ocells dels arbres i desesperà els gossos.

En Josep Alsina, blanc com la lluna que l’enllumenava, fou conduït a l’hostal, on en Francesc Passes negà tenir-hi cap tracte. En aquell moment arribaren tres regidors més, en Josep Colljubi, en Marcial Ombravella i en Pere Oliveres, tots tres armats amb fusells Berdan.

Es registrà l’hostal, on es trobà un pot d’aiguardent dins un sac de farina. Fora de l’hostal, amagats en un racó hi havia catorze bots , plens d’aiguardent de mitjà càrrega del senzill de 18 graus. En Pere Mas preguntà a l’hostaler de qui era l’aiguardent, a la qual cosa en Francesc Passes contestà que només sabia que en Josep Alsina, el dia abans el venia amb una mesura seva.

L’alcalde decidí emportar-se en Josep Alsina, detingut. En Pere Mas i el comú decidiren al lloc de la sellera a les sis del matí del 4 d’agost del 1871 fer arribar dos emissaris a Olot per donar part de la detenció al cap d’armes de la plaça. El dia 5 d’agost la Guàrdia Civil s’emportà pres en Josep Alsina. En Josep a la presó d’Olot confessà que fabricava aiguardent amb un alambí, de fabricació artesana.



Els guàrdies li registraren el domicili, on trobaren una olla, on s’abocava el vi que s’havia de destil•lar. L’olla estava tapada amb un capitell, on es concentraven els vapors. El recipient estava connectat a un conducte refrigerador en forma d’espiral, conegut com a serpentí.

Aquest element es submergia a un dipòsit, on circulava aigua freda per condensar els vapors més de pressa. Entre la caldera i el serpentí hi havia l’aromatitzador, a través dels quals circulaven els vapors que servien per donar a l’aiguardent destil•lat l’aroma desitjat, que era d’anís o de ratafia.

Tot el material per fabricar aiguardent , la mula i el carro foren requisats a en Josep Alsina, el qual fou condemnat, a més, a pagar una multa de cinquanta lliures. L’hostaler demanà a l’alcalde en Pere Mas que intercedís per ell, cosa a la qual l’alcalde accedí perquè era un veí i s’haurien de veure tota la vida.

Al cap d’un temps, un regidor que havia begut més del compte digué a l’hostal d’en Francesc Passes que en Jeroni de can Carlines havia estat el delator de la nit de l’aiguardent. Al cap de tres anys, entrà al poble una columna de soldats molt escalfada pel combat que havien sostingut a poca distància del poble amb els carlins del general Savalls.

Els soldats buscaven partidaris de la causa, en Francesc Passes els digué que el carlí més conegut del poble era en Jeroni de can Carlines. Els soldats saquejaren l’establiment d’en Jeroni i l’assassinaren al peu del carrer. El seu fill agenollat davant el cadàver preguntava “Què heu fet pare, perquè us hagin fet això ?”

© Xavier Valeri

Els déus ja no viuen a Sant Esteve Sesrovires

Roure; mot de finals del segle XIV, abans “robre” . Del llatí ROBUR, ROBORIS, “roure” i, figuradament, “força, robustesa” .

El roure és un arbre d'aspecte majestuós, tronc robust i dens follatge verd que cau en arribar l'hivern. Té les fulles oblongues amb profundes incisions a les vores. Les flors masculines s'uneixen en penjolls que oscil.len amb la força del vent. Les flors femenines apareixen en grups més reduïts i la seva base està envoltada de petites escames que, amb el pas del temps, recuperaran una consistència llenyosa, i al soldar-se les unes a les altres formaran la caputxeta típica de les glans.

La seva fusta és dura, resistent i pesada. El roure viu molts anys, i només quan les seves arrels li resulten insuficients per a alimentar-se o la seva espessa copa no deixa arribar la quantitat de sol necessari a totes les fulles, aleshores envelleix lentament i acaba morint-se.

A l'antiga Grècia, el roure simbolitzava la força. Per als celtes, la “clava”, el bastó toscament forjat d'Hèrcules, era de fusta de roure.

A Grècia, prop de Dòrdona, la capital de l'antic Epir, enmig d'un bosc de roures s’erigia un temple dedicat a Júpiter. El murmuri de les fulles era, segons els arúspices, la veu del pare dels déus.

El més nombrós al nostre país, és el roure martinenc (quercus pubescens o himilis). El seu domini va des de les serralades costaneres fins als Prepirineus. El trobem avui habitualment entre 500 i 1400 metres d’alçada. Depenent de la zona, l’acompanya la moixera, blada, pi roig, pinassa, blada, moixera, alzina, etc. Els reversos de les seves fulles i branquillons són dels més peluts de la família Quercus.

Els orígens medievals de Sant Esteve Sesrovires, cal cercar-los en la baronia de Castellvell de Rosanes. La documentació més antiga que parla de la parròquia de Sant Esteve és del 1082. El 1221 Guillem de Montcada, senyor de la baronia, amb la seva mare Guilleuma de Castellvell, empenyorà als seus creditors, Berenguer Grau, Guillem de Llacera i altres, el Castellví de la Marca i el castell de Sant Esteve Sesrovires. Senyor de la baronia de Castellvell el 1329, Roger Bernat de Foix, essent al Castellví de Rosanes, rebé en presència de diversos nobles i del notari Francesc de Rubí homenatge feudal de Sibil•la, vídua de Ramon Rosanes, pels castells de Rosanes i de Sant Esteve Sesrovires.

El 1404 el castell i la parròquia de Sant Esteve Sesrovires foren separats de la baronia pel rei Martí l’Humà, que els vengué a carta de gràcia a Pere Sacalm. El rei Martí vengué, també a Sacalm, la jurisdicció civil i criminal del lloc, amb obligació de fidelitat al monarca. Al cap de pocs anys, el 1426, el rei Alfons IV concedí a Ramon de Calders, la potestat de redimir el castell i la parròquia de Sant Esteve. Sembla, però, que Ramon de Calders, que havia de satisfer 22 000 sous barcelonesos de tern per la dita redempció, no la realitzà, ja que el 1503 el rei Ferran el Catòlic concedí l’esmentat dret al seu conseller i lloctinent del govern general de Catalunya, Lluís de Requesens. Així, Sant Esteve Sesrovires s’integrava, altra volta, en el patrimoni de la baronia de Castellvell, que era en mans dels Requesens.

Aquesta dependència de la baronia de Castellvell durà fins l’any 1813, que les Corts de Cadis aboliren tots els règims feudals. Tanmateix, fins l’any 1868 Sant Esteve Sesrovires no assolí una veritable victòria sobre el feudalisme, que després del 1813havia continuat en la forma de caciquisme.

La Cristina Ibañez-Tarter, desprès d’una visita a la Presó de Can Brians, ens deixa el següent testimoni :

L’edifici molt semblant a un institut de secundària actual. Patis grans, molt d’espai entre mòduls, poques reixes, molt de vidre i poca sensació de tancament i reclusió. Les cel•les són similars a les habitacions de dues persones d’un tren. La porta normal, sense reixes i només amb un vidre rodó petit. Només entrar al pati i veure-les he entès que la presó no és un edifici de reclusió. La presó és un estat mental i anímic, de fet… no tens la sensació d’estar engabiat i caus en la idea de que és molt fàcil escapar-s’hi. Una altra cosa és l’ambient i l’entorn que s’hi viu… crec que si estigués allà més d’un mes a part d’acabar completament destrossada se m’encomanaria la seva manera d’actuar. No us podeu arribar a imaginar la sensació d’intentar dibuixar els ulls d’aquestes persones. Veure-hi la fragilitat absoluta i intentar esbrinar què ha fet i per quin motiu la tens a 40 centímetres de la teva cara. Per què hi ha persones que viuen aquesta realitat i tu en vius una de completament diferent. Simple qüestió de sort?

Dissortadament a Sant Esteve, no es sent ja el murmuri de les fulles dels roures, que segons els arúspices, era- i és encara, allà on se’n troben- la veu del pare dels déus.

La presó ha portat avantatges econòmics a l’ajuntament de Sant Esteve, caldrà però comprovar si la població pot digerir tot el sofriment que allà es concentra.