divendres, 21 de juliol de 2017

SANT PERE DE BOADA. DE LA BARONIA DE LA VANSA A VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que l’església del poble de Boada, que havia format part de la Baronia de la Vansa, i que pertany avui al terme de Vilanova de Meià, antigament es trobava sota l'advocació de Sant Ermengol, amb un retaule dedicat al sant que va desaparèixer en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualificaven com ‘la Guerra Civil’, i que la jerarquia catòlico-feixista beneïa com ‘Cruzada’, tot plegat s’enduia la vida de més d’un milió de persones, i desfeia els somnis de la major part de la ciutadania.

L’actual advocació és la de Sant Pere, com la seva homònima de Lluçars de la que depenia, els oficis religiosos els duien a terme el rector i/o el vicari d’aquella població

A la llinda de la porta hi ha la data 1755.


Patrimoni Gencat en fa una descripció telegràfica; temple d'una nau, de planta rectangular. Volta de canó amb llunetes. Façana principal amb porta adovellada de mig punt. Rosetó i petita espadanya amb una campaneta. La coberta és de dues vessants amb teula àrab que vola sobre lloses de pedra.


Jordi Contijoch Boada, recollia l’any 1994 una imatge del interior.

Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (ARXIU GAVÍN ) – si les tenen - imatges del interior quan encara s’hi feia culte.

Quan al topònim Boada, apareixen com a possibles almenys tres etimologies: 1ª, Del llatí medieval bovata (derivat de bove, "bou") que apareix, sota les formes boata i boada, amb el significat de "servei a prestar llaurant", en documents occitans citats per Du Cange; -2ª, Del català boada, "cambra superior del forn, de coberta voltada", que cal relacionar amb el castellà bóveda i per tant amb el llatí vulgar vólvita, "volta". 3ª Lluís Almerich, al seu llibre "Els cognoms catalans" diu que Boada prové de buada o buadelles que es refereix a "les sitges per a guardar grans". Per la ubicació orogràfica de Boada, descartem la derivació de primer supòsit, i la del segon, quan a l’aportació del Lluís Almerich i Sellarés (Barcelona, 1882 - Barcelona, 7 de novembre de 1952), no trobava el significat que atribueix al mot, ni al diccionari català, ni al català, valència, balear. Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Boada és alhora un cognom català, que sembla procedeix de la vila del mateix nom que hi a molt a prop de la Bisbal.

El primer tronc d'aquest llinatge el va portar Lleó de Boada, Senyor de la Casa de Boada, nascut l'any 1.384.
El topònim, o potser el cognom?, apareix al segle XIV a la Baronia de la Vansa, antiga jurisdicció senyorial formada per les poblacions de Lluçars, Boada, Tòrrec i la Vansa, l’existència de la Baronia de la Vansa es relaciona amb Arnau Mir de Tost, vescomte d’Ager (Tost a l'Alt Urgel, avui un despoblat al municipi de Pla de Sant Tirs, al voltant de l’any 1000 + 1072? ).

Avui, Boada al terme de Vilanova de Meià, no té habitants, únicament en un gran casa de factura moderna, com a masovers hi viuen una parella i el seu nadó. Al petit fossar al camí d’entrada al poble s’hi troba el panteó dels padrins d’aquesta casa.

Feia la relació d’esglésies que NO PODIA visitar en la meva visita d’un dia a l’extens terme, 105 km2 de Vilanova de Meià.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/esglesies-que-no-visitava-en-la-meva.html

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) m’explica que li diuen al club d’avis ‘aviat no sabreu on anar’, i que per tot arreu hi ha ramats de bestiar, vaques, bens,..., l’estultícia se’n encomana més que la grip,oi?. Només hi ha una manera de conèixer món, i consisteix en aixecar-se de la cadira, sofà, butaca, ..., i començar a caminar en qualsevol direcció. Els que no ho fan – que son molts – acaben creient tot els que explica el Joaquim Masferrer i Cabra, més conegut com a Quim Masferrer, (Sant Feliu de Buixalleu, 22 de juny de 1971), modern bufó que vol fer riure als habitants de les ciutats, ridiculitzant a les persones que viuen a la Catalunya ‘real’, amb pocs o cap servei.

dijous, 20 de juliol de 2017

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT.LES CASES JUAN PALLAROLAS DE L’AVINGUDA MARIA JULIÀ 11-13 D’ARGENTONA. MARESME. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

El Valentí Pons Toujuse, autor del blog MODERNISME , http://vptmod.blogspot.com.es/ , en deixava un comentari a l’entrada http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes_69.html



El Promotor era Juan Pallarolas, del que a reserva de rebre dades del cognom matern i lloc i data de naixement i traspàs, a l'email coneixercatalunya@gmail.com trobava :

La Vanguardia. Edición del martes, 29 septiembre 1925, página 9

Ha sido concedida la medalla del Homenaje a S. M., creada por real decreto de 17 de mayo último, a los señores que a continuación se citan Juan Pallarolas.

http://coleccindemedallas-serteco.blogspot.com.es/2013/12/homenaje-de-los-ayuntamientos-los-reyes.html

L’arquitecte Gaietà Cabanyes Marfà (1888 – 1933 ) , fill del també arquitecte, Emili Cabañes i Rabassa (30 d’octubre de l’any 1850 + 16 d’abril de l’any 1916 ) .

Les cases s’aixecaven a la segona dècada del segle XX.

M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.

Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.

Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Mentre confegia aquest post m’arribava la noticia de la mort en estranyes circumstàncies de Miguel Blesa de la Parra (Linares, Jaén, 8 de agosto de 1947 - Villanueva del Rey, Córdoba, 19 de juliol de 2017), al que es relacionava amb els escàndols de corrupció que afecten al Partit Popular, la noticia en feia venir al cap una cançó del Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948)

https://www.youtube.com/watch?v=aX4eZ1fpYwA

L’estaca està del tot corcada

dimecres, 19 de juliol de 2017

MAS I ESGLÉSIA DE SANT JOSEP. SANTA CRISTINA D'ARO. L'EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa feia – com en ell és bon costum – un excel•lent reportatge fotogràfic del Mas i l’església de Sant Josep, al terme de Santa Cristina d’Aro, al Empordanet, Girona, Catalunya.



En trobava dades únicament a Patrimoni Gencat, que fa una descripció quasi telegràfica del Mas Sant Josep ; edificació al voltant d'un pati central de forma quadrada i amb unes torretes emplaçades als vertexs. A l'entrada principal s'alça una torre més elevada (planta i tres pisos) amb coberta de teula a dues vessants. Les torres cantoneres tenen planta i dos pisos i coberta a quatre vents, i els cossos intermedis són de planta i pis, amb coberta a dues vessants.

De l’Església de Sant Josep, bastida a darreries de segle XIX, i atribuïda com el mas adjunt, a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906) , autor també de l’església de Sant Esteve de Castellar, coneguda com ‘ la Catedral del Vallès’, ens diu patrimoni Gencat ; edifici d'una sola nau amb coberta a dues aigües i un absis a la part posterior. Tant la façana com l'interior es troben decorats amb estil historicista.




L'edificació es troba unida al mas Sant Josep mitjançant un cos de comunicació.

El Coac de Girona atorga l’autoria – sense cap dubte - a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906)


http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=&registre=&adreca=&poblacio=Santa+Cristina

No trobava cap dada de promotor, ens agradsarà tenir-ne noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com


Actualment la finca acull un Camping i un Village de Vacances. , us deixo l'enllaç: http://www.campingmassantjosep.com/es/

Antonio Mora Vergés

DE LA ‘PATATERA’ A LA SALA D’ARGENTONA. EL MARESME. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de la Sala d'Argentona, obra de l’arquitecte Miquel Brullet i Monmany (Mataró, 27 de novembre de 1904- 5 de desembre de 1988), del que ens explica patrimoni Gencat; edifici amb tres façanes, la principal és la que dóna a la plaça Nova. Es tracta d'un edifici monumental i noble que dóna caràcter a la població. És un centre de referència en la vida pública d'Argentona tant pel que fa a les seves qualitats arquitectòniques -s'estableix un lligam total entre l'edifici i la plaça- com pel que fa al significat que té com a centre cultural.


És un edifici d'estil neoclàssic amb influències d'inspiració industrial. De fet, la disposició de la façana és molt semblant a la de la Llotja de Barcelona, concretament a la banda del passeig d'Isabel II. En la façana destaca el cos central que sobresurt una mica respecte de la resta. Aquest està dividit en dues zones diferenciades. A la part baixa, com un gran sòcol, trobem un parament de filades carreuades amb obertures de mig punt. La planta noble presenta finestres balconeres, mentre que la superior té finestres rectangulars. Aquests dos pisos formen una unitat coronada per un frontó que descansa sobre una base esglaonada. Els paraments dels costats formen grans rectangles emmarcats per imitació de carreus.

L'any 1944 va sorgir la idea de crear un local públic de grans dimensions per acollir espectacles culturals i activitats socials.

L'impulsor del projecte va ser Julià Carbonell Bassa , llavors alcalde i president de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Argentona. Carbonell va convèncer els pagesos i comerciants perquè col•laboressin econòmicament en el projecte. S'acordà reservar cinc cèntims per quilo de patates per tal de recollir diners. Per aquest motiu es coneix l'edifici amb el sobrenom de la "Patatera". Finalment es va inaugurar l'any 1949. El cinema va ser la principal oferta lúdica que acollia i entre els anys 40 i 50 va viure l'etapa daurada omplint fins a la bandera per veure les pel•lícules de l'època.

Margarida Colomer i Rovira (Vilassar de Mar, 31 de maig de 1944) en el seu excel•lent treball ‘Vencedors i vençuts després d'una guerra’ explica que Julià Carbonell Bassa, era una persona significativa dins les files de la FET i les JONS a l’Argentona de la postguerra.

A partir dels anys 80 la Sala va caure en decadència i des de llavors només s'ha omplert per acollir els balls de Carnestoltes i Festa Major d'hivern, a més dels espectacles de la Temporada de Teatre, Música i Dansa.

Des del 28 de juliol del 2000 és del poble després que l'Ajuntament va signar amb els pagesos el traspàs definitiu.

A finals de març del 2002 van començar les obres per deixar la Sala amb la seva millor cara.

Es fa difícil d’entendre que Argentona no tingui - encara - un inventari actualitzat dels seus edificis modernistes.

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes_18.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes.html

dimarts, 18 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SANT JAUME DELS DOMENYS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia un email del Christian Knoph de la Casa de Cultura de Sant Jaume dels Domenys, en el que em deia ;

Bona tarda,

Anem recopilant informació per atendre la vostra sol•licitud.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-lescola-publica-anterior.html

En el llibre "Domenys del Penedès (1936-1939)" hem trobat la següent informació:

Els terrenys per construir l’escola de Sant Jaume foren donats gratuïtament per en Jaume Roig.

El projecte va ser encarregat a l’arquitecte tarragoní Antoni Pujol Sevil ( Tarragona l'1 d'abril del 1902 + Tarragona, 1 d’octubre de 2001 ) , l’any 1932.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2001/10/03/pagina-3/34177094/pdf.html?search=antoni%20pujol%20sevil

L’edifici tenia capacitat per a 104 alumnes, 52 de cada sexe. El pressupost de material era de 54.370 pessetes/ 326,77€
L’any 1933 es va procedir a anunciar la construcció. El 21 de juliol de 1935 l’ajuntament va aprovar definitivament el projecte de l’escola.

El 4 d’agost es va fer públic l’edicte de la subhasta. S’hi van presentar dos mestres d’obra. S’adjudicà al Salvador Palau Figueres per 59.900 pessetes/ 360,01€

Es va concedir un termini de 10 mesos per acabar les obres.


Documentàvem també l’escola del Papiolet.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-lescola-publica-anterior_23.html

Valoreu la comparació entre pessetes/€, i entendreu així la ‘ gran tasca’ duta a terme per la dictadura franquista, i la ‘democraciola’, en l’ensorrament econòmic del REINO DE ESPAÑA.

Trobar politics més estults i corruptes en aquest hemisferi sembla del tot impossible,oi?.

Us encoratgem a fer-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble, vila o ciutat, on viviu i/o vareu néixer, vosaltres i/o els vostres pares, avis i família tota.

dilluns, 17 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DEL CASTELL DE SERÓ. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

El castell de Seró, apareix citat per primer cop el 1133, tot i que el llinatge anomenat Seró ja apareix citat al final del segle XI, amb Ramon de Seró (1094).

No se'n coneixen més detalls fins el segle XVI, quan es trobaria sota domini dels Alentorn i d'aquests passà als Pinós, marquesos de Barberà des del 1702, que en conservaren la senyoria fins al segle XIX

El conjunt fortificat de Seró es troba ubicat a la part més elevada de Seró, petit nucli agregat d'Artesa de Segre. El conjunt es troba format pel castell i pel portal i les restes de muralles perimetrals. A la part més encimbellada de la vila s'hi localitza un casalot barroc aïllat, edificat on hi hauria hagut el castell original medieval; en canvi, els trams de muralla conservats i el portal es troben entre mitgeres, formant part de les cases actuals de la vila.


El casal del segle XVIII és un edifici quadrangular de planta baixa, dos pisos i golfes, molt alterat per notables refaccions i que actualment no sembla estar en ús.A llevant i a prop es documenta un pany de muralla sense connexió amb el casalot que podria correspondre's amb les antigues restes del castell. Destaca la porta parcialment adovellada amb arc rebaixat que presenta un blasó sobre les dovelles, la peça del blasó és l'ampit de la finestra encerclada de carreus encoixinats. Per sobre la clau s'hi observa un escut, on hi ha una figura humana a cada costat emmarcant les més petites centrals coronades pel ràfec inferior de la finestra. L'aparell constructiu de l'edifici és molt heterogeni, amb grans carreus regulars i altres de mitjans ben escairats i regulars, inclòs amb alguns encoixinats. La teulada és a doble vessant, amb teula àrab. La façana oposada compta amb una obertura moderna, possiblement una porta de servei, al costat de la qual neix un mur sense continuïtat amb un aparell arcaic i que es correspondria amb una part del casalot del que no en coneixem dades.

El portal de la vila antiga de Seró presenta arc carpanell construït amb dovelles regulars. A la cara interior de l'arc no s'observen acabats ni trets arquitectònics perquè els murs són arrebossats. El tram central està cobert de bigues de fusta que formen el forjat de la primera planta d'una casa.

Per últim, els trams de muralla perimetral del nucli originari de Seró s'observen només esporàdicament ja que es troben visibles només en panys puntuals. Es tracta de paraments regulars que presenten grans blocs escairats a les parts baixes i de carreus mitjans a mida que es guanya alçada, lligats amb morter de calç groguenc. Crida l'atenció la presència a prop del castell d'una mena de torre baixa que sembla completament creada ex novo i que forma part d'una casa particular.

Tot i alguns trams de mur conservats del que podria ser el castell medieval a llevant, prop de l'església parroquial de Santa Maria de Seró, actualment es localitza només el casalot modern al cim del turó de Seró, construït el 1723.

Quan al topònim trobava al diccionari català valència balear, SERO m. grafia antiga de cero, ‘cérvol’. Sots los arbres hi hauia cabirols, seros, gatzeles, Llull Gentil 6

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa que el topònim s’originaa en el període de domini dels sarrains, i té un significat ‘falca, clavilla ‘ .

No trobava cap esser humà al que preguntar-lo on eren les escoles abans de la dictadura franquista, ens agradarà rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Artesa de Segre vol ‘posar en valor’ el vast patrimoni històric i artístic situat dins del seu extens terme municipal de 175,9 km²

http://www.artesadesegre.net/publicacions/rc0302.pdf

dissortadament el ‘capital humà’ és una de les grans mancances d’aquesta comarca, i com trobem a Lluc 10: 2, la collita és abundant, els segadors però , són pocs; pregueu, per tant, a l'amo dels sembrats que enviï més segadors. Amén!

diumenge, 16 de juliol de 2017

CASA CONSISTORIAL I ESCOLES D’ARNES ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Havíem dinat a cor que vols, amb un menú de nota, al Restaurant Miralles , i sota un sol d’injustícia pelegrinàvem per la comarca de la Terra Alta; m’aturava a la Plaça de l’Església d’Arnes on retratava l’edifici de l’Ajuntament del que patrimoni Gencat ens diu que és l'edifici més interessant d'Arnes i potser, el millor de tota la Terra Alta. Renaixentista, de planta rectangular, està totalment exempt i fet de carreus.


A la planta baixa hi ha una llotja coberta, com un porxo, amb quatre arcades de mig punt amb arquivoltes, sobre columnes monolítiques molt grosses.

Al primer pis hi ha sis finestres amb llindes i mitges columnes jòniques adossades suportant un fals entaulament amb fris i cornisa rematat amb un frontó triangular amb acroteris i polleguerals amb volutes. Per la part de darrera s'han obert finestres sense respectar la tipologia pròpia de l'edifici.

Al segon pis, hi ha una galeria correguda, actualment encegada.

Les plantes estan delimitades per motllures, que es fan més complexes a l'hora de rematar l'edifici i on trobem gàrgoles.

L'interior es recent i l'actual accés, posterior, està centrat com l'original, al lateral. Sobre la porta central, a una dovella trobem l'escut d'armes.

Al fris de les finestres es pot llegir, consecutivament d'unes a altres, una inscripció amb la data de construcció "1584" i el nom de Joan Vilabona Gavaldà de Queretes. http://www.academia.edu/30264571/Joan_Vilabona_i_Gavalda

L'any 1835, durant les guerres carlistes, fou cremat, fent-se de nou l'interior i obrint l'actual accés datat el 1836.

Té la gran importància de ser un dels primers edificis renaixentistes de Catalunya, on el gòtic durà més temps que a les altres regions veïnes.

La planta baixa va ser, fins fa vint-i-cinc anys, un bar, i una vegada va deixar de ser-ho, volien instal•lar-hi la consulta del metge.

No fa cap esment del fet que l’edifici acollia l’escola pública abans de la dictadura franquista, com m’explicava una persona, que em feia veure alhora que s’havia tapiat la porta per la qual accedien els escolars.


Som una ‘Nació’ singular, descrivim com a monuments les barraques de pedra seca, i ‘oblidem’ esmentar que abans de la dictadura franquista, entre els usos que tenien alguns edificis, hi havia el d’aixoplugar les escoles.

Cal insistir en que dins les motxilles dels soldats feixistes no hi havia llibres, llibretes ni llapisos per a la quitxalla?. Cal reivindicar encara que abans de la concepció del sàtrapa, una bona part de la població a Catalunya i a la resta del món, ja sabia llegir i escriure, ja menjava amb coberts, i es rentava la cara cada matí?.

Ens agradarà rebre imatges i dades de TOTS ELS EDIFICIS ESCOLARS DE CATALUNYA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA a l’email coneixercatalunya@gmail.com , intuïm que ens en manquen molts encara a : https://issuu.com/1coneixercatalunya

Catalunya us ho agrairà.

Sou pregats de fer seguir TOTS els posts que parlen de la Terra a la premsa comarcal ; El FATUMER, Pinell de Brai, La Riuada (Móra d'Ebre), El Pedrís (Bot) , La Cabana (La Fatarella), Mal Pas (Ascó), Revista del Centre d'Estudis de la Terra Alta, Xàrata (Xerta), etc.., i també a premsacomarcal@premsacomarcal.cat , naciodigital@naciodigital.cat , i a qualsevol mitjà que us sembli que pot estar interessat en difondre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya