diumenge, 31 d’agost del 2014

BIURE DE GAIÀ, EL CASTELL DE FANTASIA DE LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant d’aquest ‘ Castell de fantasia’ , situat a la pblació de Biure de Gaià, adscrita avui al terme de les Piles, a la comarca de la Conca de Barberà, a Tarragona, en aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA que els aborígens i/o nadius anomenem - encara – Catalunya.



Llegia a http://www.castellscatalans.cat/imatges/biure.pdf que els titulars del Castell que el reconvertien en estil Walter Elias "Walt" Disney, eren els vescomtes de Bell-lloc, que a començament del segle XX en van fer una remodelació total, convertint-lo en el castell-palau actual.
I Vescomte de Bell-Lloc Francisco Javier de Mercader y de Zufía, General de Divisió de Cavalleria (1924-1940)

I, contràriament a http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5307
S’afirma que els autors d’aquesta ‘malifeta’ foren els comtes de Bell-lloc, els quals, a començament del segle XX, el van transformar en un palau residencial, amb torres emmerletades d'estil medievalista.
II Comte de Bell-lloc Joaquín Mercader y Belloch (1871-1904)
III Comte de Bell-lloc Arnaldo de Mercader y de Zufía (1906-1932)

En cap lloc s’esmenta el mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte, dada que ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Per les dades ‘ a començament del segle XX’ té més punt la tesis dels comtes, però com en el cas del tècnic, ens agradarà rebre’n confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 30 d’agost del 2014

ANCIENNE ÉGLISE DE SAINT PERE AL CEMENTIRI DE SALÀS. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Em cridava l’atenció una imatge del Fons Salvany de l’any 1920 , data en la que el Josep Salvany Blanch viatjava fins al Pallars Jussà, i recollia algunes imatges de l’ univers artístic que s’ensorra davant la complicitat i/o la indiferència dels que ‘remenen les cireres, aquí i allà.


Llegia que son les restes de l’església romànica advocada a Sant Pere que fou el temple parroquial, fins que s’alçava la ‘ nova parroquial’ advocada ara a la Marededéu del Coll.

L’antiga església, de la solsamènt en resta la capçalera de tres absis semicirculars, quedava inclosa dins al ‘nou’ cementiri que s’inaugurava l’any 1881.

L'absis central té una finestreta al mig, i les dues absidioles estan buidades al mur, amb ornamentació afegida a l'exterior. al davall de l'absis, tancada, hi ha una cripta per l'enterrament dels rectors de la parròquia de Salàs.
Els carreus de pedra foren utilitzats a les obres del cementiri.

Demanava imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya Arxiu Gavin ), i rebia una fotografia – també en blanc I negre – datada l’a y 1976, d’aquesta antiga església parroquial de Sant Pere.


El Gustau Erill i Pinyot la publicava en color.


El cens de 1857 era de 1.318 persones, que seran 929 l’any 1900, i 369 a l’acabament de l’any 2013

La acepción presumible para el gótico SALA sería, según Piel (133 p. 393; 134), la de ‘establecimiento sedentario’, ‘fuego’.

Con la palabra de origen germánico SALA se designó también algún tipo de posesión agrícola, de índole señorial según Prieto Bances (153 p. 188) y, probablemente, origen de los actuales núcleos denominados La Sala (Lla59, Sl), Sala (Ct), Salas (Ll, Sl60), Sales (Cg).

divendres, 29 d’agost del 2014

CELLER DE ROCAFORT DE QUERALT. CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), és l’autor del celler al llarg dels anys 1918, 1931, 1947, del celler de Rocafort de Queralt.

Llegia que va ser el primer celler de Martinell, de tres naus, construït en tres fases, per al qual va estudiar les innovacions que havien aplicat als cellers els seus predecessors i hi va afegir la gran millora dels arcs equilibrats o parabòlics autoportants, que se sostenen sols, gaudinians per excel•lència, com el sistema era desconegut a la zona, els paletes van haver d'aprendre-ho des de l'inici ; va foradar els carcanyols dels arcs, com farien a l’Espluga de Francolí , celler projectat per Lluís Domènech i Montaner i que dugué a terme l'any 1913 el seu fill, també arquitecte, Pere Domènech i Roure, de manera però, més exagerada per tal d'estalviar materials. Sempre va fer prevaler la premissa de combinar la innovació arquitectònica amb les necessitats dels viticultors. Segueix l'estructura de les naus principals d'estiba, paral•leles, amb les tines i els cups, i una de transversal per a les màquines i la descàrrega. Exteriorment tenen un basament de maçoneria i un parament superior llis on s'obren els grans finestrals, per a l'entrada de llum natural, resolts amb maó vist. Hi dissenyà sistemes de ventilació automàtica.


La façana principal destaca per la seva monumentalitat, aconseguida mitjançant un joc de textures i certs detalls decoratius. La seva composició està ordenada en tres nivells segons les textures i materials utilitzats: un primer nivell o sòcol de pedra en el qual s'integren les finestres baixes de ventilació i les portes d'accés (emmarcades amb carreus de pedra i arc de mig punt, tret de la de llevant, en què l'arc és rebaixat); un segon nivell de parament llis on es troben les finestres superiors, fetes amb maó col•locats a plec de llibre (formades per un seguit de finestres verticals englobades sota un gran arc trevolat), i on destaca el fris ceràmic amb el nom del sindicat , i un tercer nivell de coronament de l'edifici.

dijous, 28 d’agost del 2014

ESGLÉSIA DE CRIST REI. MANRESA.BAGES

L’any 1942 , essent bisbe de Vic, Joan Perelló i Pou (Santa Maria del Camí, Mallorca, 30 d'abril de 1870 - Vic, Osona, 27 de juliol de 1955) es posava la primera pedra de l’església de Crist Rei, que alçava seguint el projecte tècnic d’ Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949), Josep Maria Armengou Vives, que ens deixava l’any 2012 als 94 anys d’edat, continuarà les obres que conclouran l’any 1957, Ramon Masnou i Boixeda (Santa Eugènia de Berga, Osona, 3 de setembre de 1907 - Vic, Osona, 9 de juny 2004) bisbe de Vic durà a terme de forma solemne la benedicció del temple.
La descripció tècnica en diu ; església de grans dimensions amb planta de tres naus (una central més ample i presidida per l'absis i dues laterals molt més petites amb capelles laterals).

La façana mostra clarament la divisió interior. El cos central, més majestuós, té una gran escalinata i pòrtic, mentre que les laterals són desiguals: la nau de la part dreta és més alta que la de l'esquerra (en el projecte original d'Alexandre Soler i March les dues naus laterals eren dues torres, una d'elles el campanar).


La nau central està coronada per una creu i a sobre el pòrtic hi ha una terrassa, a partir de la seva alçada hi ha tres finestres goticitzants de 3 i 2 lòbuls respectivament.

La façana de la nau central està treballada en pedra i les laterals en totxo i encoixinats a les cantonades.

Al costat de la porta , d’estil barroc del segle XVII , es troba la imatge del Sant Crist fet en talla de fusta.

dimecres, 27 d’agost del 2014

RENTADORS PÚBLICS DE SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA.

Havíem dinat a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, i fent una passejada abans de continuar el nostre viatges, ens arribàvem fins els rentadors públics de Santa Coloma de Queralt, que funcionaren fins els anys 70 del segle XX, començava aleshores un període benestar econòmic, que es traduïa en la generalització de l’aigua corrent i la llum elèctrica, en la majoria de les cases de les famílies treballadores ; l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, i també, també de la seva colònia al mediterrani, Catalunya, ens portaven a l’actual situació de regressió econòmica i social, i fins a considerar la posta en servei d’aquestes instal•lacions – on encara les tinguin - per evitar deixar absolutament desemparats als que cauen del ‘ sistema’.


M’explicava una dona que n’ha via estat usuària fins al tancament, que ultra la neteja de la roba, es donava solució aquí a qüestions que damnaven avui la consulta amb tota mena d’especialistes, des de psiquiatres, a ginecòlegs, passant lògicament pels usurers que existien, existeixen i dissortament existiran fins al dia del judici final, i és que certament a la història social, i especialment la història de la dona, trobaven aquí un espai de comunicació entre dones que configurava uns elements de relació que han desaparegut a partir de l’acabament de la funció i de l’ús d’aquests espais, i amb l’aparició de l’aigua corrent primer i les rentadores després..

Reproduiré aquí algunes reflexions – particularment assenyades i enginyoses- de la Rosa Vernet, filologa :

Tothom sap que fer safareig no vol dir construir un safareig ni tan sols rentar la roba, sinó que vol dir, segons els diccionari, xafardejar, xerrar de tot i res de tothom i de ningú... Fer bugada, locució sinònima, en canvi, ha mantingut el seu sentit recte al costat del sentit figurat, cosa que no passa amb la primera.

Són els rentadors públics els que originen el significat de xerrameca i no pas el safareig individual!! ; si no, fer safareig voldria dir ‘parlar sola’

Això ens fa adonar, per exemple, que hi ha una sèrie d’oficis que són a l’origen de molta fraseologia i que, per exemple, no necessàriament coincideixen en dues llengües veïnes com ara el català i el castellà.

En castellà no existeix la locució fer safareig, fer bugada... el cotilleo, cotillear no té aquest un sinònim fraseològic en aquest camp semàntic. Tampoc no l’hem trobada en francès o italià, tot i que no hem pogut fer una recerca exhaustiva.

Si les dones haguessin rentat sempre de manera individual, a màquina, mai no hauria nascut la locució fer safareig. Ni les assecadores ens haurien permès allò d’haver-hi roba estesa...

En una primera aproximació, deia, hem fet una recerca ràpida sobre les paraules més usuals d’aquest àmbit: roba, sabó, bugada, estendre, rentar, drap, brut, net, cove, cossi, bassa...

Fer bugada, per exemple, no només vol dir rentar la roba o xafardejar, també vol dir ‘confessar’, i això ja és incloure també el concepte de rentar, de netejar, de treure la “brutícia”...

És clar que amb això de la brutícia també ens trobem que els draps bruts els podem fer públics, els podem rentar a casa (la roba bruta es renta a casa...)... O podem deixar algú com un drap brut mentre fem safareig... o si li tirem en cara tots els insults que se’ns acudin. O també podem quedar com un drap brut si sortim malparats d’algun tràngol....

El sabó ens rentarà aquests draps bruts... o servirà per ensabonar algú.

I la roba estesa ens ha de fer estar a l’aguait amb el que diem i no fer massa mullader. Perquè si, per exemple, tractem a algú de tap de bassa, de tap de cossi o de tap de pica, i la roba estesa en qüestió, que acostuma a ser la canalla innocent que té unes orelles que tot ho senten i unes boques que tot ho xerren, va i ho explica al personatge baixet que qualificàvem... el tap de barral se’ns pot enfadar i engegar-nos a fregar.

Tenir roba a l’estenedor és delicat perquè alguna cosa perilla. Perquè si plou o hi ha algun imprevist ens pot passar allò d’anar amb la pluja a l’esquena i la roba mullada.

Per tot això, cal agrair l’esforç de Santa Coloma de Queralt per recuperar i dignificar els espais físics i simbòlics que ens configuren tal com som i ens expliquen el perquè d’algunes coses.

Només així serem capaços de conservar i d’aprendre d’allò que hem estat i mirar de desmentir el tòpic, desgraciadament massa cert, que afirma que a cada bugada es perd un llençol!!


Us recomanem anar – almenys un cop a la vida - a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps.


I, per descomptat fer la passejada fins a les Fonts dites de les Canelles.

dimarts, 26 d’agost del 2014

CAN GRAELLS, ARA CASASSAYES DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE SANT FRUITÓS DE BAGES

Llegia que la senyora Rosa Regàs, nascuda al Mas Can Graells on la seva família treballava de masovera, i resident actualment al mas Sant Iscle, explica que la casa fou aixecada per la família d’Ignasi Borràs i Pons, fundador de la colònia Borràs, de Castellbell i el Vilar, sorgida als anys 1872 i el 1875 a l’entorn de la fàbrica de filats i teixits de cotó d’aquest ciutadà de Manresa.

La casa era considerada com a segona residència i lloc de vacances. Aquesta família en fou propietària fins a la dècada dels anys cinquanta en què fou venuda per primera vegada.

Des d’aleshores ha ‘patit’ mes canvis de mans, fins l'any 1984, en que n’adquireix la propietat el senyor Pere Casassayes de Manresa.


No trobava el nom del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte d’aquest magnífic edifici de planta rectangular format per un seguit de construccions aixecades sobre un terreny on s'aprecia un fort desnivell a llevant, la qual cosa implica l'existència d'un seguit de terrats que envolten el conjunt. Tot aquest conjunt es troba envoltat per un mur de tancament que crea un espai interior enjardinat.


El nucli central de la casa és format per un edifici de planta rectangular de grans proporcions cobert a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal. El fet trobar-se aixecat sobre un pendent fa que compti amb planta -1, planta baixa, primer pis i golfes. Al bell mig de la teulada, sobre el carener, s'aixeca una torre quadrangular de dos pisos coberta a quatre aigües amb rajola vidrada de colors , fins l'any 1983 la teulada era encara d'uralita, que va ser substituïda per l'actual propietari.

No tenia accés a l’interior de la finca, i m’havia de situar al costat de la sèquia de Manresa, per aconseguir les imatges.

Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquesta informació a l’email coneixercataunya@gmail.com

Rebia un email del Joan Casasayas Montserrat, propietari des de 1983 del Mas de Can Graells a Sant Fruitós de Bages en el que em diu : em poso en contacte amb vostè per fer un parell de rectificacions a l'escrit sobre el mas Graells.

La Sra Rosa Regàs es Rosa Segues i no va néixer al Mas.

Sobre el propietari soc jo i no Pere Casassayes.

Ultra la nostra rectificació, li feia saber que aquesta informació li cal enviar-la també al Servei de Patrimoni de l’Ajuntament de Sant Fruitós de Bages, per tal que al ensems modifiquin també aquestes dades a la informació que tenen publicades en relació a la seva propietat.

dilluns, 25 d’agost del 2014

ERMITA DE SANT JOAN DE LA MUNTANYA. PONTONS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.BARCELONA

L’Angela Llop retratava aquesta ermita de Sant Joan de la Muntanya que es troba situada a la riba dreta de la riera de Pontons, a 720 metres d'altitud; l’any 1968 l'església va ser restaurada i durant aquestes obres es descobrí l'ara antiga de l'altar i un reliquiari de fusta que contenia un pergamí amb la data de consagració de la primitiva església, l’any 1075, d‘aquella construcció només se'n conserva la capçalera, la resta de la nau fou modificada posteriorment.


La descripció ens diu que és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular, arcs cecs i bandes llombardes, coberta a dues vessants i contraforts, la porta d'accés es troba a un dels murs laterals, la volta, derruïda, ha estat substituïda per encavallades de fusta, hi ha arcs formers i torals i un arc triomfal que separa l'absis de la nau, el material bàsic de la construcció és la pedra.


Originàriament fou l’església del Castell nou de Pontons.

Sovint ens trobem amb la denominació ‘ capella’ per fer referència a un temple religiós de la confessió catòlica, situat fora del casc urbà de la població, en aquests casos el correcte és emprar ‘ ermita’, i/o ‘ santuari’ si és del cas ; de la mateixa forma quan parlem d’un petit temple situat dins del casc urbà hem de parlar de ‘capella’.

diumenge, 24 d’agost del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU. SERINYÀ. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

La Pilar Juanix retratava l’església Parroquial de Sant Andreu, al terme de Serinyà, a la comarca del Pla de l’Estany, la descripció ens diu ; d'origen romànic, és de planta rectangular i coberta de teula àrab a dues vessants. A l'interior s'estructura en una sola nau coberta amb una volta apuntada, reforçada per un gran arc toral que precedeix l'absis semicircular amb volta de quart d'esfera. L'església està construïda amb carreus escairats. Destaca la senzillesa de la seva decoració.


La façana principal presenta la portalada amb arquivoltes en gradació i és rematada amb una cornisa de pedra motllurada que descansa sobre carteles de pedra. La cornisa de pedra segueix a mitja alçada al llarg de les façanes laterals, degut a una ampliació en alçada posterior. L'absis presenta, a la part superior, arcuacions llombardes i un fris en espina sota la cornisa emmotllurada. La torre-campanar, de construcció posterior, és de planta quadrada i coberta a quatre vessants.

ELEMENTS: Pica beneitera de pedra grisa, composta per una semiesfera buidada i un peu, la base del qual sembla un capitell. El fust té dues motllures amb tor i cos acanalat. Al vas hi ha una ornamentació incisa molt primària, que recorda motius de pètals i fulles. Fa 103 centímetres d'alçada i 41centímetres de diàmetre. La porta presenta el forrellat de ferro forjat de 71 x 26 centímetres. La part més llarga acaba en un cap de serp. Les tres argolles són llises excepte la central, que té un dibuix incís de ratlles i ones. L'element que tanca dins el pany és d'una altra peça reforçada. Picaporta de forja de 16 cm de diàmetre. Consta d'una anella amb tres boles ovalades que als extrems tenen una motllura de mitja canya. Una de les boles està subjecta a la porta per una altra anella parellera a la del forrellat, que té una ornamentació de quatre ratlles incises. Al voltant un cercle amb forats trepats i vorejat amb semicercles.

dissabte, 23 d’agost del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. GELIDA. PENEDÈS SOBIRÀ. BARCELONA

El 14 de juny de l'any 1857 es va col•locar la primera pedra de l'església parroquial de Sant Pere, fins aquella data exercia com a parròquia, l’església del Castell.

El 16 de novembre del 1860 va enfonsar-se una de les arcades de la nau central (els arquitectes Josep Simó i Fontcuberta i Elies Rogent i Amat (Barcelona 18 de juliol de 1821 – Barcelona 21 de febrer de 1897) van visitar Gelida per tal d'obrir l'expedient de responsabilitat per la caiguda de l'arc).

El projecte de l'església és de l'arquitecte Francesc Vallès. la direcció de les obres va ser encomanada a Josep Nolla i Inglada (Barcelona, 1806 —Premià de Mar, Maresme, 1872) i a Ramon Urpí. L’any 1862 es reprenen les obres sota la direcció de Josep Simó i Fontcuberta, i el 1871 (25 de juny) s'acabaren i es va traslladar el sagrari.

El 24 d'abril del 1916 es va col•locar la primera pedra de la capella del Santíssim, obra de l'arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987).

La descripció ens diu ; església d'una sola nau amb capelles laterals entre contraforts. Arcs torals amb volta entre arc a la nau i volta de canó a les capelles laterals. Coberta a dues aigües de teula àrab. Accés per escalinata central.


L'estil de l'edifici és el neoclassicisme, amb alguns elements historicistes.

Les parets estan ornamentades amb mosaic de colors amb representacions florals (lliris) i simbòliques (els símbols dels quatre evangelistes). Destaca el retaule compost per una fornícula d'arc de mig punt central, amb la imatge de Sant Pere (de fusta policromada) vestit amb túnica i mantell i portant orla i els seus atributs, emmarcada per relleus de bronze de marcs quadrangulars, amb les representacions de les escenes de la vida del Sant (els miracles, l'estada a la presó, la fugida de la ciutat, etc. També conserva pintures murals, policromes, figuratives, on es representen dues escenes de la vida de Sant Pere, a qui està dedicada l'església. Una escena representa a Pere pescant i Crist que el crida, en un primer pla, sobre un fons de paisatge marítim. L'altra, disposada en un interior arquitectònic, on Pere rep les funcions de Sant Pere, envoltat dels altres apòstols i deixebles. Ambdues escenes estan emmarcades amb una orla ornamentada de fullatge estilitzats.

Campanar octogonal amb coberta de pavelló de rajols vidriada.

La Capella annexa del Santíssim, és de planta rectangular amb petita cúpula i llanterna, amb cobertes de teula àrab, el sostre i la cúpula de la capella estan organitzat seguint les pautes de la tradició gaudiniana i formen arcs parabòlics i una estrella de vuit punxes al mig de la qual s'obre una claraboia amb vidres de colors.

divendres, 22 d’agost del 2014

SANT CRISTÒFOL/CRISTÒFOR/MENNA DE MONTEUGUES. ELS SOTS FERÉSTECS. FIGARÓ. VALLÈS ORIENTAL.

No he tingut – encara – ocasió de visitar l'ermita de Sant Cristòfol/Menna de Monteugues , manllevava doncs una fotografia de http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/_Romanic.htm 



L’ermita es troba en un collet prop del límit del terme municipal del Figaró per l'extrem de migjorn, entre els masos dels Valls i Plans, en una cota de 675 metres.

S'hi accedeix per una pista d'uns 3 Km que surt del cantó de llevant de la carretera de la Garriga a la N-152, Km 39 després de les indústries Sati; també des del Figaró a través de Can Plans i direcció el collet i la creu de Can Plans , i per Vallcàrquera des de Dosrius per una pista poc accessible.

La descripció tècnica ens explica que és una capella d'una sola nau, coberta amb volta de canó, i amb dos arcs torals apuntats que semblen posteriors a la construcció del temple. A llevant l'encapçala un absis d'eix desplaçat respecte de la nau i tres arcs en gradació que formen un ampli presbiteri. A l'exterior de l'absis resten encara unes arcuacions mig esborrades pels arrebossats i les emblanquinades i una enguixada cobreix la volta de quart d'esfera de l'absis i els arcs en gradació. Els murs laterals i de ponent tenen un gruix d'1,5 metres el que fa suposar que foren refets per reforçar la volta, tot i que al mur de la façana de migdia hi ha dos contraforts que en contraresten el desplom. A l'exterior de l'absis resten encara unes arcuacions, mig cobertes pels arrebossats i les emblanquinades successives. Tot l'aparell, de fet, resta molt amagat, però el poc que es pot veure és de carreus ben disposats. La porta de la façana sud està formada per una arcada de dovella senzilla, sense cap altre element. A la façana de ponent hi ha un campanar de cadireta que pertany, com la nau, a una època posterior.

L’ edifici es troba situat sobre un petit turó i tancat per un petit recinte situat a l'espai d'accés i adossat a la mateixa capella.

Figaró-Montmany conserva encara el caràcter ‘feréstec’ , que descrivia Raimon Casellas i Dou (Barcelona, 7 de gener de 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 2 de novembre de 1910), en la seva obra ‘Els sots feréstecs’ l’any 1901.

FERÉSTEC, -ÉSTEGA adj.
|| 1. Salvatge, indòmit
| 2. Esquerp, retret del tracte dels homes; allunyat de la gent
| 3. Que fa feredat

Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

l’Arxiu Comarcal del Vallès Oriental comparteix una postal en la que s’aprecia que l’edifici estava emblanquinat com era bon costum amb ànim de protegir les pedres, i  la presència d’un nombrós grup de persones que devien celebrar l’aplec ,  els vestits permeten deduir que feia calor.





Que  Sant Cristòfol/Menna ,   intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa ambles persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretorseconòmiques, i que deturi les accions genocides que alguns eixelebrats diuen tenir previstes.

 

dijous, 21 d’agost del 2014

QUI FA UN COVE FA UN PANER. EL XALET CÈSAR MARTINELL BRUNET DE CABRA. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Construït l'any 1918, segons consta en el trencadís que corona la façana, és un xic anterior al edifici del celler i trull del Sindicat Agrícola, Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), faria al llarg de la seva existència més habitatges unifamiliars, i per descomptat molts edificis destinats a altres usos que els Cellers que li han atorgat justa fama.


La descripció ens diu ; habitatge unifamiliar aïllat, format per un soterrani i una planta principal, a la qual s'accedeix per una escala central amb balustres. La façana principal, d'estructura simètrica, presenta com a elements més remarcables, a més de l'escala, les tres obertures del pis principal amb emmarcament esglaonat de maó, i el coronament, on es v utilitzar com a motiu ornamental la combinació de trencadís i de maó.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de les dades del promotor d’aquest singularíssim edifici de Cabra.

dimecres, 20 d’agost del 2014

PANTEÓ DE LA FAMILIA LLORENS AL CEMENTIRI DE LLEIDA.

Retratava aquest magnífic edifici funerari de la família Llorens, construït al departament de sant Anastasi del cementiri lleidatà l'any 1893 , del que Celestí Campmany i Pelliser (1847-1914), fou l’autor del projecte.

La descripció ens explica que té un estil neogòtic, amb forma cúbica i que acusa la verticalitat a través de pilastres adossades amb capitells corintis que es rematen en pinacles florejats després del fris, la cornisa i un ampit d'arcuacions gòtiques invertides. La portada principal amb una arcada de mig punt treballada i suportada per dobles columnes a ambdós costats, òcul al timpà, i flanquejada per sengles lluernes ogivals. Al seu interior un altar amb cinc fornícules a cada costat, amb coberta en volta d'aresta.


Celestí Campmany i Pelliser (1847-1914 ), estava casat amb segones nupcials amb Josepa Llorens i Alrà, filla del banquer Magí Llorens i Dragó i de Josepa Alrà i Farreri, el matrimoni es va celebrar el 25 de novembre de 1880 pel llavors Bisbe de la diòcesi Dr. Tomàs Costa i Fornaguera (1876 - 1889) a l'església parroquial de Sant Joan Baptista, les obres de reconstrucció de la qual estava dirigint el mateix Celestí.

A la seva mort, produïda com a conseqüència d’un desafortunat accident domèstic totalment fortuït, el 28 de novembre de 1914, als 63 anys d’edat, va ser enterrat en un lloc preferent del panteó – que el mateix havia projectant- de la família Llorens del cementiri lleidatà , al costat esquerra de l'altar del mateix.

dimarts, 19 d’agost del 2014

SANT DOMÈNEC DE CARRENCÀ. MARTORELLES. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

La Pepi Montsant Mumbru retratava l’exterior i l’interior d’aquesta ‎capella de Sant Domènec de Carrencà, de la que ens diu la descripció tècnica que és un edifici de planta rectangular i una sola nau amb l'absis no marcat en planta.



Està coberta amb volta de canó dividida per arcs torals amb llunetes intercalades. Els arcs descansen sobre una cornisa composta i pilastres. El presbiteri es troba alçat respecte la resta del temple, i presenta un retaule modern amb el sant. Al costat dret de l'altar hi ha una petita sagristia, des de la qual ascendeixen unes escales paral•leles a la nau que condueixen al cor. Aquest està suportat per un arc carpanell i està delimitat amb una barana de balustrada. Des d'aquí la capella comunicava amb la masia a través d'un pontet, que en l'actualitat es troba tapiat. La il•luminació de la capella es fa a través dels òculs que hi ha sota les llunetes i als peus del temple, a mode de rosassa. S'hi accedeix per una porta d'arc escarser, que incorpora un perfil motllurat al voltant i una placa on hi consta "JHS". El frontis queda rematat per una cornisa plantejada en voladís interrompuda a la part central, d'on surt el campanar d'espadanya. La façana de migdia està reforçada amb dos contraforts. La capella rep el mateix tractament exterior que la masia, arrebossat i pintat de color blanc.

Actualment la masia és un equipament municipal de Martorelles.

dilluns, 18 d’agost del 2014

SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DEL REMEI. PENELLES. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

La Rosa Cequiel retratava el santuari del Remei, al terme de Penelles, a la comarca de la Noguera, al límit amb la del Pla d’Urgell.

La descripció tècnica ens explica que consta d'una nau amb capçalera i dues capelles laterals disposades a manera de transsepte. L'àmbit que fa de creuer és cobert per una gran cúpula de secció octogonal, amb finestres circulars a cadascuna de les cares, i una llanterna superior amb finestres d'arc de mig punt.


Als peus de la nau hi ha un porxo que fa d'accès al temple. Consta de tres arcs de mig punt i és cobert per una teulada a una vessant.


La façana principal, per damunt del porxo, és organitzada en un estil de regust clàssic, amb frontó triangular, finestra allindada i emmarcaments fets amb pedra vista.


La tradició recull que per aquestes contrades hi havia molts ramats de bestiar que, amb els seus pastors, donaven una imatge plàcida d'aquestes terres. Els pastors de Boldú es dirigien amb llurs ramats a unes piques d'aigua per abeurar-los. Una ovella quedà mirant la pica, sense posar-hi el morro per beure. Els pastors s'adonaren del fet i es van acostar a la pica per veure què era allò que feia romandre l'ovella en aquella quietud; aleshores van descobrir dins la pica de la font una imatge de la Mare de Déu.

Lluís Millet i Pagès (El Masnou, 18 d'abril de 1867 - Barcelona, 7 de desembre de 1941), li dedicà la famosa "Pregària a la Verge del Remei", amb lletra d’ Esteve Suñol i Gasòliba (Barcelona, 1856 - ibídem, 1913)

Déu vos salve, oh Maria,
Immaculada,
Verge santa del Remei.
Gireu vostres ulls, Regina,
apiadada,
sobre la Plana d’Urgell.

Vós sou tota nostra vida,
i l’esperança
d’aquest Castell del Remei.
A vós prega i sospira,
ben confiada,
tota la Plana d’Urgell.

Per nós al vostre Fill pregueu,
ben amorosa,
Verge santa del Remei.
I vinga la gràcia de Déu,
ben abundosa,
sobre la Plana d’Urgell.

Cap als anys 1930-1939 hi funcionà l'Escola Santa Anna de les Dominiques de l'Anunciata del P. Coll, per a la formació de noies benestants. S'hi conserva una làpida romana amb una inscripció funerària.

Antoni Fisas i Planas ( Sarrià, Barcelona, 1896 —Barcelona, 1953) és l’autor de l’edifici del santuari de la Mare de Déu del Remei que fou decorada, en 1953-1955 , amb pintures de Josep Obiols i Palau (Sarrià, Barcelona, 1894 - Barcelona, 1967)en un estil noucentista classicista.

diumenge, 17 d’agost del 2014

ESCOLA ULL DE VENT. LA BISBAL DEL PENEDÈS

Em sobtava no trobar cap dada a la pàgina de l’Ajuntament, de l’escola Ull de Vent, edifici d'estil noucentista, amb una estructura rectangular, d'una sola planta, i unes característiques torres circulars a cadascun dels extrems, coronades amb pinacle cònic recobert de ceràmica.


Les aules tenen amples finestres que li aporten una bona il•luminació i ventilació.

Va ser construït entre 1921 i 1923, per l'arquitecte Antoni Pons i Dominguez ( 1-1-1884-1-11-1978 ).

Ara - som curiosos de mena - ens toca demanar a algun bisbalenc de bona voluntat [ que haberlos ailos ] que ens faci arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , un xic de la ‘petita història’ d’aquest Centre Escolar .

L’Àngel Espinosa Llauradó, Cap d'Estudis de l'escola Ull de Vent, que es defineix com persona de bona fe i tarragoní, m’explica que van recollir molta informació pel 90è aniversari de l’escola, i que atenen el nostre prec en l’ envia per tal que puguem completar la ressenya.


CRONOLOGIA DE L’ESCOLA


1920.- La Diputació Provincial obre un concurs per als pobles de menys de 2000 habitants per subvencionar, si ho desitgen, la construcció o l’arrendament d’escoles. S’acorda participar en tal concurs i, en necessitar uns locals millors, es confia el projecte a l’arquitecte Antoni Pons i Dominguez. Es presenten memòria, plànols i un pressupost de 80.910,92 pessetes.

La Diputació Provincial insta a l’Ajuntament de la Bisbal del Penedès a pagar un deute de 277’92 pessetes amb la Mancomunitat de Catalunya per poder rebre la subvenció.

1921.- El 17 de març s’autoritza a una representació de l’Ajuntament per a que, en nom seu, compri els terrenys on s’han de construir les Escoles.

Un cop rebuda la subvenció, l’Ajuntament acorda que es venguin la resta d’edificis que posseeix, per completar la quantitat necessària i poder començar les obres.

1922.- El 2 de març s’acaben totes les gestions necessàries i comencen les obres de construcció. El mestre d’obra és el paleta Pere Batet Galofré, veí de la Bisbal.

L’Ajuntament nomena una comissió formada pels regidors; Gabriel Mañé, Josep Miró i Jaume Batet que seran els encarregats de vetllar pel bon desenvolupament de l’obra.

1923.- El diumenge 8 de juliol s’inauguren amb total solemnitat els edificis de les Escoles Nacionals de nens i nenes. Assisteixen a l’acte les autoritats locals i provincials i els mestres Jaume Trujols i Carolina Roig. Acabat l’acte inaugural es realitza un festival amb la participació dels alumnes de l’escola i de l’Orfeo Bisbalenc.
1932.- A instància de l’Ajuntament i per Decret del Govern de la República, amb data de 1 de juny, es crearan dues escoles més (aules) a la Bisbal.

S’acorda crear l’Escola de Pàrvuls, per la qual cosa es realitza un expedient pel Ministeri d’Educació.

1965.- S’amplia el recinte escolar amb la construcció d’una unitat escolar i 3 habitatges per a mestres, que es fan en un terreny al costat mateix.

1966.- Es modifica altra vegada l’interior de les escoles. De les 3 aules se’n fan 4 i es tanca el pati amb una porta de ferro.

1990.- Es presenten els plànols de la reforma de l’escola. S’elimina el porxo, es fan dos pisos i es fan 8 aules.

1992.- El 6 d’abril es distribueixen els grups als mòduls prefabricats.

1993.- Trasllat dels alumnes de 1r a 8è curs a l’edifici reformat.

1995.- Es deshabita la primera casa de mestres (actual aula multiusos)

1994.- Es deshabita la segona casa de mestres

1997.- Es deshabita l’última de casa de mestres (actual aula de 6è B).


Ens envia també una fotografia en blanc i negre.

dissabte, 16 d’agost del 2014

QAL’AT CAMBRILS. ODÈN. SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Pujàvem desprès de dinar a la Casanova fins a les runes del Castell de Cambrils , conegut també com Castell del Remei, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, la pujada malgrat l’herbassar propi d’aquest temps quan es succeeixen episodis de pluja, s’ha de qualificar de correcte.


Podem parlar de Qal'at Cambrils, mes que de Castell, atesa la petitesa d’aquest indret que en el primer terç del segle XI era domini eminent del Bisbe d’Urgell, fins a l’any 1159 en que passava al comte Ermengol d’Urgell.

Foren possiblement els àrabs els que començaren l’explotació de la sal, que portaria fins aquí a la nissaga dels Cardona , als ,l’any 1375 pertanyia Cambrils, i encara l’any 1613 era un dels llocs on el duc de Sogorb – que havia integrat per matrimoni el ducat de Cardona – tenia encara la jurisdicció civil i criminal.

Em cridava l‘atenció l’enrajolat que encara és conserva, malgrat l’evident rapinya que ha patit l’edifici.


La Capella de la Mare de déu del Remei (abans Sant esteve ) manté encara un culte esporàdic.

divendres, 15 d’agost del 2014

ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ. RABÓS. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

La Carme Torras retratava aquesta església d'una sola nau amb absis de planta semicircular. La nau presenta volta apuntada mentre que l'absis està cobert amb una volta de quart d'esfera. L'arc triomfal està format per un doble plec de mig punt en gradació amb la nau. Els murs laterals, de força gruix i rematats per una cornisa motllurada, presenten quatre capelles encastades i cobertes amb volta de mig punt, les quals no sobrepassen el gruix de l'estructura cap a l'exterior. Les dues capelles de la zona presbiteral presenten cornises de cavet, mentre que les de la nau estan arrebossades i pintades i foren afegides en posterioritat. A migdia hi ha la sagristia, a la que s'accedeix a través d'una volta de mig punt que perfora el gruix del mur. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per un gran arc rebaixat bastit amb carreus desbastats, que es recolza als murs de la nau. El temple presenta quatre finestres d'arc de mig punt per il•luminar l'interior, tres són de doble esqueixada i l'altra d'un sol biaix, totes de mida gran. La façana principal, orientada a ponent, presenta un portal d'accés format per dos arcs de mig punt en gradació i timpà llis ubicat damunt una llinda gravada amb la inscripció "1313, ANNO DOMINI M CC XIII" i la representació força esquemàtica de l'anyell de Déu flanquejat per dos lleons rampants. Damunt la porta hi ha una finestra força gran, de doble esqueixada i arcs de mig punt. La façana està rematada amb un campanar d'espadanya format per tres pilastres cobertes amb dos arcs de mig punt. Tant damunt del campanar com de la resta del temple s'aixeca una gran obra de fortificació construïda a finals del segle XIV. El campanar està rematat per una corsera sostinguda per vuit falsos arquets triangulars damunt cartel•les. Més tardanament, damunt la fortificació s'aixecà un altre campanar d'espadanya d'un sol ull, arrebossat i pintat. La resta de la fortificació està força degradada, tot i que es conserva millor a la part de tramuntana i a l'absis, on el gran mur bastit damunt seu li dóna aparença de torre defensiva. Encara manté algun merlet rectangular, amb una petita espitllera al centre. El temple presenta els murs laterals bastits amb pedra desbastada disposada irregularment i lligada amb abundant morter de calç.


Situada dins del nucli urbà de la població de Rabós, a la part nord del terme, a la plaça de l'Església, la façana principal, presenta un parament de carreus ben escairats, disposats formant filades regulars.

L'interior del temple presenta tots els paraments de pedra vistos, exceptuant les dues capelles laterals i la volta de la nau principal, arrebossades i pintades de blanc.

En la documentació antiga Rabidoso (segle X), probablement prové del llatí RAPIDOSUS en el sentit de ‘ ràpids fluvials’, el poble està prop del riu Orlina, segons va apuntar en el segle XVII el geògraf Pere Gil i Estalella, (Reus, 1551 - Barcelona, 1622) el nom d'aquest riu es devia al fet que, segles enrere, la seva sorra contenia partícules d'or.

dijous, 14 d’agost del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MARTÍ. ELS ALAMÚS. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia del topònim en la pàgina de la Generalitat de Barcelona ; en la documentació antiga Alamurs (Segle XII), prové d’un antropònim d’origen germànic.

L’església construïda sobre l'antiga mesquita, es va dedicar a Sant Martí de Tours, això ens diu dues coses :

1) El lloc fou probablement de fundació àrab

2) Els repobladors procedien de l’altre costat dels Pirineus

Això de l’antropònim d’origen germànic, no té gaire consistència.

La descripció tècnica ens explica que l’església és d'una sola nau de dimensions reduïdes, amb dues capelletes corresponents al creuer que estan connectades amb la nau per un arc de mig punt. En aquest arc, la pèrdua parcial del guix que arrebossava les parets ha deixat veure una decoració geomètrica en alt relleu molt senzilla però poc comuna. La façana principal, que dóna a la plaça, té una portada d'accés amb elements clàssics: frontó triangular sostingut per pilastres adossades de capitells poc decorats. Al damunt s'obre un gran òcul circular i a dalt un campanar de paret amb tres ulls.


No trobava cap indicació per visitar l’excepcional xop negre, que té el conjunt de branques més gran de tot Catalunya.

Això del turisme, Lleida ho ha de cuidar més.

dimecres, 13 d’agost del 2014

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ. QUEIXÂS. CABANELLES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

La Mercè Mañach retratava aquesta església advocada a Sant Martí de la que trobem a primera menció documental en l’acta de la seva consagració duta a terme el 22 de gener del 1046 per Bernat, bisbe de Sent Líser (Saint-Lizier en francès), bisbat que fou dissolt l'any 1801, que actuà amb el consentiment del bisbe de Girona, Pere de Carcassona o Pere Roger (c.981- 1051) que fou comte de Carcassona (?-1010) i bisbe de Girona (1010-1050).

Posteriorment apareix documentada amb el nom de ‘Sancti Martini de Chexanos’ a l'any 1121.

En un text de l'any 1204 es registra la venta de la parròquia de ‘Sancti Martini de Chexans’ al priorat de Santa Maria de Lledó per en Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera.

En un altre text de l'any 1245 es documenta amb el nom de ‘Chaxano’, també es troba com ‘Cheixanis’ i ‘Quoxanis’ a les Rationes decimarum.

La construcció actual conserva elements arquitectònics de diverses èpoques. Al període més antic, el segle XI, corresponen la nau central, l'absis i les restes d'una altra construcció de planta circular, reconvertida en l'actualitat en sagristia i pràcticament tapada per la rectoria. A mode d'hipòtesi s'ha plantejat el fet que, en origen, aquest espai de la sagristia fos un antic martirium, identificat a partir de l'església de Santa Maria de Sorba, al Berguedà.


La portada probablement fou bastida durant el segle XII, època a la qual també deu pertànyer la volta apuntada de la nau.


Els motius decoratius de ferro i el forrellat de la porta principal foren col•locats l'any 1772.


Posteriorment, durant el segle XVIII, s'hi afegiren les capelles de la banda de migdia (en un carreu de la paret sud hi ha la data 1762), la decoració a l'interior de la nau i el campanar.

La rectoria és actualment de propietat particular, i ha estat habilitada com a segona residència.

Queixàs, en francès Caixas, és un municipi del Rosselló, a la Catalunya del Nord; no hi ha doncs , atesa l’advocació de l’església, i aquesta dada de l‘existència d’una població amb aquest nom - avui sota domini de la República Francesa- cap dubte respecte de la procedència dels primers pobladors.

dimarts, 12 d’agost del 2014

EDIFICI DE LA COOPERATIVA LA FRATERNAL D’ALBAGÉS. LES GARRIGUES. LLEIDA. CATALUNYA

Albagés - fins l’any 1983 aquest serà el nom, i des d’aleshores es modificava per incorporar l'article – tenia l’any 1900 un cens de 777 veïns, i tancava l’any 2013 amb 427 habitants, al llarg d’aquest període una de les entitats cabdals ha estat la Cooperativa La Fraternal que es fundava l’any 1919.

No trobava cap referència al mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici destinat avui a moli d’oli.

La descripció tècnica – del tot telegràfica - ens diu ; Complex format per diversos edificis. És de caràcter industrial, bàsicament utilitari. Està fet de maó totalment arrebossat i pintat de blanc excepte les cantonades i els marcs de les finestres. Està estructurat en planta baixa i pis. Les obertures són la major part allindades i de forma rectangular a excepció de les del cos principal que són arcs de mig punt fets de carreus de pedra vista. Les cobertes són de teula àrab.


La Cooperativa ‘s’oblidava’ d’incloure dins la seva història, aquesta dada cabal, que de ben segur tenen per altra banda.
http://alba1919.com/ca/la-cooperativa/

Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 11 d’agost del 2014

CAPELLA DEL SANT CRIST. CEMENTIRI DE VIC. OSONA

Ens agradarà confirmar – si així és el cas – l’autoria de Josep Casademunt i Torrents (1804-1868), tant pel que fa al Cementiri de Vic, com a la seva Capella del Sant Crist, adossada al mur nord del recinte, mirant vers migdia.


La descripció tècnica ens diu que l’edifici de petites dimensions presenta un atri, amb frontó triangular, sense decorar i l'arquitrau, també llis. Aquests elements són sostinguts per columnes de fust llis. El portal d' accés és rectangular.
L'edifici és cobert a dues vessants i el capcer és triangular formant una mena de frontó, coronat per un petit campaneret d'espadanya amb campana.


Ens agradarà – també – tenir noticia de l’autor de les imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com



A les capelles laterals hi ha un parell de ‘carros’ de l’època en que la mort esdevenia alhora una pèrdua familiar i/o social, i un acte social en el que la família i/o raó social del finat ‘presumien’ de la seva capacitat econòmica.

diumenge, 10 d’agost del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN DEGOLLAT. L’ALBAGÉS. LES GARRIGUES. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava – no sense dificultats - la façana de l’església parroquial de l’Albagés, advocada a Sant Joan Degollat, que es troba al carrer major.


La descripció ens diu que és una construcció entre mitgeres,i que un dels edificis que la flanquegen és la rectoria. Està estructurat en tres naus, la central coberta amb volta de canó amb arcs torals i llunetes amb finestres ornamentades amb motllures barroques. La part alta de la nau central està rematada per tres cornises de gruixos diferents policromades de color marró, com la resta d'elements de guix ornamentals. Les laterals estan cobertes amb volta de creueria. Als peus de l'església trobem el cor. A la mateixa zona però a l'extrem esquerre hi ha un campanar de base quadrada amb dos cossos superiors octogonals amb un interior molt modificat en època neoclàssica sense massa interès que a principis de segle XX fou escapçat per un llamp. L'absis és de planta semicircular, coberta amb volta de quart d'esfera. A ambdós costats, a les naus laterals, hi ha dos altars amb diverses imatges religioses. La coberta és a dues aigües de teula àrab. El parament murari és de carreus de pedra ben escairats, disposats en filades i deixats a la vista. El paviment és de mosaic. Pel que fa la façana exterior, destaca la façana dels peus. Aquesta s'estructura en dos nivells de la mateixa alçada. La separació entre ambdós nivells es realitza amb una motllura clàssica. El nivell inferior té com a element més destacat la portada. Es tracta d'una obertura flanquejada per falses pilastres adossades que sostenen un entaulament mixtilini que al nivell superior hi ha un nínxol amb una imatge del sant titular.

Es va construir a mitjan segle XVIII, al caliu del creixement demogràfic que provocava l’entrada de Catalunya en el comerç amb les colònies americanes .


Llegia que l'església tenia nou magnífics altars: el major fet a principis del segle XIX és de gust neoclàssic i el seu autor és Manuel Corselles Sauri, escultor lleidatà d’una llarga nissaga i, la resta, estaven dedicats al Sagrat Cor de Jesús, al Sant Crist, a Sant Sebastià, a Sant Ramon, a la Puríssima, a la Verge del Roser, a les ànimes i l'últim a Sant Antoni, aquests darrers desapareixen en els dies foscos que seguien a la sedició dels militar feixistes contra la II República Española.

S’anunciava per la megafonia la defunció d’un veí, que seria traslladat fins a Castelldans perquè no hi ha Sales de Vetlla a l’Albagés. Aquestes coses son dissortadament habituals en aquestes poblacions del ‘ Forat Negre’.

dissabte, 9 d’agost del 2014

LLAR SANTA ANNA DELS GERMANS FRANCISCANS DE LA CREU BLANCA. CASTELL DEL REMEI. PENELLES. LA NOGUERA. LLEIDA

Retratava el conjunt d’edificis de la Llar Santa Anna del Castell del Remei, al terme de Penelles, a la Noguera urgellenca ; és un centre dirigit pels Germans Franciscans de Creu Blanca, des del 8 de gener de 1978, que està dedicat a l'atenció de persones amb una discapacitat intel•lectual severa, s’aixeca en terrenys que pertanyen a la finca del Castell del Remei.


Retratava la Capella des de la part de darrera, i demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya, imatges de la façana i àdhuc de l’interior, i la confirmació de l’advocació.


Us deixo un enllaços :

http://www.catalunyareligio.cat/articles/29-08-2012/penelles-reviu-valors-evang-lics-en-preg-festa-major?page=49
http://llarsantaana.blogspot.com.es/2012/02/llar-santa-ana-castell-del-remei.html

Tlf: (973) 58 01 67 Fax: (973) 71 81 40

Ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte que bastia aquest magnífic conjunt d’edificis a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASA LLUVIÀ. MANRESA. BAGES

Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914) és l’autor als anys 1908-1910, d’aquest habitatge unifamiliar aïllat amb petit jardí al voltant.

La descripció ens diu ; casa de planta baixa, pis i soterrani amb una torre aixecada en un dels vèrtexs, vuitavada i coberta amb escames ceràmiques.


Façanes: Destaquen els esgrafiats a nivell del primer pis i un gran finestral amb balcó de pedra. Obertures emmarcades amb pedra, d'esquema vertical i baranes de balcó de ferro forjat. Remats de cornisa escalonats. Construcció de pedra i totxo. Ornamentació amb relleus de pedra, de motius geomètrics i florals, esgrafiats, ferro forjat i ceràmica.


A l’any 1935 es feien reformes a l’escala exterior i porta del primer pis; ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’arquitecte que las duia a terme.

A l’any 1981, la casa fou adquirida i restaurada per l'ajuntament de Manresa; ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’arquitecte que las duia a terme.

Ens agradarà tenir noticies dels promotors, noms, cognoms , lloc i data de naixement i traspàs, i un xic de la ‘història de la casa’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 8 d’agost del 2014

ESGLÉSIA DE LA NATIVITAT. DURRO. LA VALL DE BOÍ. LA RIBAGORÇA SOBIRANA. LLEIDA

La Rosa Cequiel retratava alhora que l’església, el cementiri i alguns edificis de Durro, la característica física d’aquest topònim, que en la tesis de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), que en el context geogràfic de la Vall de Boí, tindria el significat de ‘lloc allunyat’.

La descripció tècnica de l'edifici, ens diu que era originàriament d'una nau, coberta amb volta de canó sobre arcs faixons, i absis semicircular.



El campanar de torre – possiblement en origen destinat a funcions defensives  - de guàrdia i bada - , està adossat al mur nord, hi té diversos pisos separats per un fris de dents de serra i arcuacions cegues ; les seves obertures - algunes d'elles tapiades - foren transformades de finestres geminades en finestrals d'arc apuntat; és més ample i massís que els de la resta de la vall.

El portal, que resta aixoplugat per un porxo d'arcs de mig punt afegit en època més tardana a la façana de migdia, és format per dues arquivoltes sostingudes per sengles capitells simples sobre columnes i extradossat per un guardapols escacat; en època gòtica s'afegiren al mur nord dues capelles, de planta quadrangular i coberta d'aresta, obertes a la nau a través d'arcades apuntades que posteriorment foren reforçades per arcs de mig punt.

L'església fou alterada novament en època barroca, amb l'addició, ara al mur sud, d'una capella coberta amb cúpula i llanternó, que obligà a cegar dos trams del porxo.

Contemporanis són el cor alt, situat als peus de la nau, la segmentació de l'absis per a edificar-hi l'actual sagristia, i l'altar major barroc.

L’any 1982 foren empreses unes obres de restauració de la coberta, i se suprimí la capella que cegava part del porxo.

L’any 1992 es procedí a la restauració del campanar i el 1996 a la pavimentació parcial de l'entorn.



El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva, amb el núm. 15 895 de l’inventari i des del 1922, que fou adquirida al bisbat d’Urgell, una talla de fusta de la Mare de Déu procedent de l’església de Durro. Aquesta imatge, sens dubte, formava part d’un davallament, ja que és molt semblant a les d’Erill-la-vall i Taüll.

Josep Salvay Blanch, retratava l’any 1920, Sant Crist de l' altar de l'església de Durro. Barruera ; Alta Ribagorça ; Catalunya ; Altars ; Retaules ; Esglésies ; Relíquies religioses


https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/6189/rec/55

Per 90€  en podeu tenir una còpia:

https://www.todocoleccion.net/fotografia-antigua-gelatinobromuro/sant-crist-durro-1900-vall-bohi~x419959804

Que  el Sant Crist, la Marededéu   i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»


dijous, 7 d’agost del 2014

CASA TORRENTS - LA BURESA. MANRESA. BAGES

Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914), projectava l’any 1906 i construïa l’any 1908, aquest bellíssim edifici d'habitatges amb tres façanes i una mitgera de llenguatge historicista, per encàrrec de Llogarri Torrens i Serra, casat amb Antonia Burés i Borràs, vinculada amb la nissaga que va popularitzar la coneguda marca de llençols el Burrito Blanco.

l’Antonia Burés i Borràs era una dona de caràcter, tant que va ser la primera persona ‘notable’ en denunciar "la impurificació de les aigües" del riu Cardener en una denuncia contra les Minas de Potasa de Suria SA, l'any 1926. Hom pensa que la denominació popular de la casa com ‘la Buresa’ s’explica com a conseqüència d’aquest tret de la seva personalitat.


La descripció tècnica ens diu ; palauet de quatre plantes amb torres circulars als angles. Entrada central amb un vestíbul que es desdobla en dues escales iguals. Una de les torres, rematada amb cúpula cònica d'escames ceràmiques i tribuna al primer pis. Les façanes són de composició regular i simètrica, amb disposició ordenada d'obertures, alternant balcons i finestres d'esquema vertical. Balconada al primer pis i tribuna centrada. Galeria oberta al pis superior i cornisa amb imbricacions. Recent restauració del vestíbul de la planta baixa (ascensor). Les portes dels habitatges són originals amb decoració modernista.