dimecres, 30 de setembre del 2015

ESGLÉSIA DE SANT PERE MÀRTIR I SANT FERMÍ. PERACAMPS. LLOBERA. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarre, al davant de la façana de l’església de Sant Pere Màrtir i Sant Fermí de Peracamps, al terme de Llobera, a la comarca del Solsònes.


La descripció ens diu que és un edifici de planta rectangular amb absis. El terra és de mosaic i les parets estan enguixades, així com la volta. Tot l'edifici està fet de materials moderns, ciment, pedra, totxo. Hi ha un cor i també una sagristia al fons de la nau a mà dreta de l'altar. A l'exterior, a la dreta de l'entrada hi ha un campanar rectangular amb sostre de quatre vessants. Té quatre obertures dovellades amb un arc de mig punt. A l'esquerra de l'entrada hi ha un edifici hexagonal adossat al temple. Hi ha una obertura adovellada a cadascuna de les cares d'aquest edifici adossat. Són també obertures adovellades i d'arc de mig punt. L'entrada de l'església presenta un porxo amb coberta de dos vessants i arcada de mig punt. La gran majoria d'arcades de mig punt d'aquest edifici estan fetes amb totxo. Al seu interior conserva el Retaule major de Sant Martí, procedent de la parròquia de Llanera, que s’instal•lava l’any 1973. .


S'ha perdut el pedestal i la predel•la, la resta però, és en bon estat de conservació. El realitzà Joan Grau entorn l'any 1651

Llegia que els plànols de la nova església de Sant Pere Màrtir i Sant Fermí , i la casa rectoral de Peracamsp, són de l'arquitecte diocesà Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987). Es van presentar a Madrid a la "Junta Nacional de Reconstrucción de templos Parroquiales" per tal d'obtenir una subvenció, que acabà sent de 80.000 pessetes, 480,81€ , el REINO DE ESPAÑA sempre tant esplèndid amb Catalunya, oi ?.

El terreny fou cedit gratuïtament per Domènec Roure i Riu, de la casa Palet.

El propietari de davant l'església es comprometé a no edificar-hi al davant.

Les obres, iniciades l'octubre de 1943, s'acabaren el mateix mes de 1945.

Està al costat de l’escola nacional.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 29 de setembre del 2015

COL•LEGI POMPEU FABRA. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

La Maria Engracia Soler Mestre, publica una imatge de l’escola Pompeu Fabra de Vilanova i la Geltrú, a la pàgina ‘La Vilanova d’abans’.


En la recerca històrica trobava que Josep Maria Miró i Guibernau (Vilanova i la Geltrú, 24 de març de 1889 - Barcelona, 5 d'abril de 1966) va ser l’autor del projecte d’aquest edifici escolar, al que en el moment de posar la primera pedra se li va atorgar el nom de "Francesc Macià" (i així ho recorden les persones que hi eren presents).

Després, en els dies foscos que seguien a la victòria dels sediciosos feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la Ii República, fou "Grupo Escolar José Antonio".

En entrar la ‘democraciola’, aquest nom es canvia pel de "Pompeu Fabra" que és el l’actual denominació.

La descripció que en fan els amics de Pobles de Catalunya’ ens diu ; edifici de planta rectangular, amb un cos central sobresortit i dos cossos laterals, amb patis al voltant.

Conceptualment està projectat amb criteris racionalistes, hi perviu però, un llenguatge noucentista d'inspiració clàssica en alguns elements decoratius.


En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

dilluns, 28 de setembre del 2015

CLAVAGUERA i BARANA A LA RAMBLA PORTALET. SANT FELIU DE GUIXOLS. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

L’arquitecte General Guitart i Lostaló (Gràcia, 1859 – Barcelona, 1926), era l’autor l’any 1894 de la Claveguera i barana de la riera que trobem a la intersecció de la Rambla Portalet- c/ Major -c/ Sant Ramon de Sant Feliu de Guixols, a la comarca de l’Empordanet.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu que consta d'una part baixa formada per cinc arcs de poca alçada de pedra i maó i una part superior formada per una barana de ferro amb l'escut de Sant Feliu de Guíxols al centre i que tanca la rambla del Portalet per la part de dalt.


La claveguera va ser construïda a finals del segle XIX amb la finalitat de solucionar el problema d'inundació periòdica de la zona del Portalet a causa de la pluja.

El 02/01/1893 Josep Rabassa, veí del Portalet, va fer una sol•licitud per fer una claveguera davant de casa seva.
L'arquitecte General Guitart, aprofitant la conjuntura, va proposar una solució al conjunt del carrer.

El projecte, signat per Guitart a Barcelona el 28/04/1894, va ser aprovat per l'ajuntament de Sant Feliu de Guíxols l'01/06/1894.

No hi ha ‘obra menor’, i només la bona feina, continua passada llargament la centúria.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 27 de setembre del 2015

LA TORRE RODONA DE GUSPÍ. SANT RAMÓN. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarre, des de la Plaça de l’església de Sant Martí de Guspí, , amb la torre de guaita de planta circular, darrer testimoni del Castell homònim.


La descripció ens diu que està realitzada amb paredat de pedra del país, amb coberta a dues aigües i obertures de grans dimensions. L'únic element destacable és la torre. A la part superior de la torre apareixen una sèrie de quatre obertures de grans dimensions, les quals no segueixen cap tipus de simetria a l'hora de la seva col•locació, fet que fa pensar que van ser obertes posteriorment a la construcció de la torre i responent a necessitats diferents a l'original. Aquestes finestres superiors estan formades per llinda superior de pedra d'una sola peça, exceptuant la que està situada més a l'esquerra la qual presenta llinda i brancals realitzats amb carreus treballats de grans dimensions. A la resta dels murs únicament apareixen petites obertures en forma d'espitlleres, col•locades estratègicament per il•luminar l'escala interior que condueix a la part superior de la torre.

L'any 1005 apareix el Castell en un document per primer cop amb el nom d'Albispino. El topònim evoca l'arç blanc (Crataegus monogyna), cirerer de la Mare de Déu, cirerer de pastor, espinalb, albespí, espinaler o garguller , un arbret o arbust de la família de les rosàcies molt comú en el clima mediterrani.


L'arç blanc té una àmplia distribució, el trobem al centre d'Europa, regió mediterrània, costa atlàntica, oest asiàtic, sud d'Escandinàvia, Amèrica del Nord, nord d'Àfrica i Sibèria. La seva forma vital és pluriennal. Al Principat és comú a tot el territori, Països Catalans, País Valencià i Illes Balears. Concretament es troba als Pirineus, i contrades humides del NE, territori auso-segàrric, territori catalanídic, sicòric i llocs poc plujosos propers (Urgell, Segrià), al País Valencià, Mallorca i Menorca.

Guspí pertany avui al terme de Sant Ramón.

Hom pensa en una construcció originàriament àrab.

dissabte, 26 de setembre del 2015

ESCOLES ESCASANY. CARDONA. BAGES. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Sortosament hem comptat amb la col•laboració entre d’altres del Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME, http://vptmod.blogspot.com.es/ i autor d’aquesta breu ressenya de les antigues escoles de Cardona, situades al carrer Mossèn Joan Riba, 17.



Van ser construïdes entre 1924 i 1925 gràcies a la generositat dels germans Ramon i Manuel Escasany i Argelagós, que havien fet fortuna a Buenos Aires , com joiers, i que foren nomenats fills il•lustres de la ciutat, en la sessió del Consistori del 16 de setembre de 1924, al ensems que les escoles prengueren el nom d'Escoles Escasany.

L'arquitecte va ser Lluís Planas Calvet , (1879-1954, arquitecte que va començar en el modernisme i posteriorment passà al noucentisme i per bastir-les va prendre la direcció d'obra el constructor Josep Alsina i Costa. Aquí utilitza un estil més proper al noucentisme.

Es van utilitzar pedres i carreus de les antigues muralles segons un permís del Ministeri d’ Hisenda de 23/1/1923 i la primera pedra es va posar el 16/1/1924.

Després de la terrible contesa bèl•lica que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República van ser reformades per l'arquitecte Adolf Florensa Ferrer (Lleida, 15 de maig de 1889 – Barcelona, 14 de juliol de 1968) entre 1950 i 1952.

Actualment és una Escola de Música

Valentí Pons Toujouse

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda

CAPELLA NEOGÒTICA DEL SANT CRIST. CEMENTIRI DE SANT FELIU DE GUIXOLS. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Retratava la magnifica capella neogòtica del cementiri de Sant Feliu de Guíxols, que va ser construït durant el segle XIX a proposta de la junta municipal de sanitat, d'acord amb les lleis que exigien emplaçar-lo fora de la població.



El 25/10/1833 va ser aprovada la realització del nou cementiri en els terrenys del Mas Pintó. L'obra va ser iniciada per la part de la façana d'accés, i posteriorment va anar estenent-se fins l'any 1879, quan es va realitzar una gran ampliació i s'hi va bastir la capella, obra de Manuel Almeda Esteva ( Girona, 1848-1938 ) , que fou beneïda l'01/10/1883, essent bisbe de Girona, Tomàs Sivilla i Gener (Calella, 18 d'octubre de 1817 - Girona, 8 de gener de 1906), recordat perquè no prengué la defensa de la llengua catalana l’any 1902 quan es va imposar des de Madrid l'ensenyament del catecisme en castellà.

Descansen en aquest fossar les restes de Josep Irla i Bosch (Sant Feliu de Guíxols, 24 d'octubre de 1876 – Sant Rafèu, Provença, 19 de setembre de 1958), 124 President de la Generalitat de Catalunya, que morirà a l’exili, i no serà fins l’any l 1981 que les seves restes foren traslladades a Catalunya , on foren rebudes solemnement pels presidents de la Generalitat i del Parlament , i finalment enterrades a Sant Feliu de Guíxols.


Josep Irla Bosch, com Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, i Pau Casals i Defilló, havien d’esperar la mort del sàtrapa, per poder tornar a Catalunya.

Qui per la memòria, perd la identitat.

divendres, 25 de setembre del 2015

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA SANT JORDI DE L’AMETLLA DE MAR. L’EBRE JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Trobava un enllaç on s’explica que hi ha el projecte d’enderrocar els edificis de l’escola pública Sant Jordi de l’Ametlla de Mar, a la comarca de l’Ebre jussà, a la província de Tarragona.
http://ilercavonia.blogspot.com.es/2008/05/tiren-enterra-les-escoles-velles.html



I la constatació de que aquell projecte ja està executat :
http://www.ametllamar.cat/turisme/es/punto-de-interes/aparcamiento-municipal-escoles-velles_548/

Ens agradarà saber en quina data es van aixecar aquestes escoles, i qui en va ser l’autor,a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda


Vicent J. Subirats‎, em feia arribar una imatge, en la que m’explica ;

Escola Municipal de L'Ametlla de Mar inaugurada els anys 30 sent batlle l’Andreu LLambrich.

Imatge del fotògraf local Tello

dijous, 24 de setembre del 2015

SANTUARI DE SANT RAMON NONAT. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

L' edifici més rellevant de Sant Ramon, a la comarca de la Segarra, és el Santuari advocat a Sant Ramon Nonat, que segons documents de l'època es va inaugurar l'any 1695.


Consta d'una església d'una sola nau de 44 metres de llarg i 10.5 metres d'ample de creuer i una cúpula de 33 metres d'alt. Hi ha 4 capelles a cada costat que tenen 4 metres de profunditat i es comuniquen interiorment formant el cos de l'esglèsia. A l'altar major hi ha un monumental retaule barroc que ofereix un aspecte esplèndid.


Al cambril antigament hi havia el cos de Sant Ramon Nonat, que fou espoliat l'any 1936, en l'actualitat s'ha substituït per una relíquia del sant.


Dins el santuari hi ha un claustre amb pati inferior format per 28 columnes de pedra. Les dimensions són de 35.03 metres per 35.70 metres, fent un total de 1286 m2. Les columnes són cilíndriques de base jònica, i d'una sola peça, rematades amb capitells.

En el primer pis, sobre el claustre del pati, es troba un altre claustre amb vuit balcons uniformes de grans dimensions amb voltes de mig punt que donen també a l'interior.

Durant molts anys i efectuant una recerca exhaustiva s'han pogut recuperar alguns objectes pertanyents a l'antic museu, essent les peces més importants, vuit cantorals de grans dimensions, que estan numerats des de el número 1 fins al 11, faltant els numero 6,7,9, els quals es creu que foren destruïts. També s'han pogut recollir una gran quantitat d’exvots, alguns d'ells bastant antics.

L'entrada de l'església és d'estil barroc català. A la part inferior de la façana destaquen 4 grans columnes salomòniques de pedra d'una sola peça, emmarcant cada dues unes fornícules , que en altre temps tenien les imatges de Sant Pere Nolasc i Santa Maria del Socors o de Cervelló, com recull la fotografia del Josep Salvany Blanch de l’any 1918 . Aquestes imatges varen ser destruïdes l'any 1936. Sobresurt en el bell mig, l'escut de l'ordre de la Mercè, fet de pedra picada com la resta de la portada. A la part alta, emmarcat també per dues columnes salomòniques, es troba la imatge original de Sant Ramon, que presideix tot el conjunt arquitectònic.



Imatge actual.

El Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, fèiem els tres tombs, al cambril de Sant Ramon, i ho repetíem per l’exterior del Santuari – en aquest cas anant en cotxe - , i deixàvem la nostra pregaria perquè també Catalunya, pugui assolir la redempció del seu esclavatge.

Els ‘ factòtums’ de l’ església catòlica del REINO DE ESPAÑA, amb l’única excepció del venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, deixaven als senzills pastors i les seves ovelles, i es posaven al costat del llop. Això portaria més d’un milió de morts, l’exili de moltes persones, i el llarguíssim patiment que va significar la dictadura franquista.

Déu tot ho perdona – si demanem perdó, i ens penedim , cosa que fins al dia d’avui no hem vist fer a la Conferencia Episcopal, hereva d’aquell acte miserable -, la ciutadania s’ha allunyat d’aquesta estructura en la que sembla que ara com ara, Déu no hi te cabuda.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 23 de setembre del 2015

CASA NATAL DE RAFAEL CASANOVA. EDIFICI ESCOLAR ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. MOIÀ

Retratava la casa natal de Rafael de Casanova a Moià, en ocasió de la XV ballada country de Moià, l’edifici és un gran casal construït entre el segle XVI i el segle XVIII, que resultà de la unió de tres cases feta per la família Casanova.


La branca moianesa de la família Casanova es formà arran del matrimoni celebrat l’any 1510 entre Jaume Casanova i Joana Cladelles.

Aquesta família tenia el seu origen en el Mas Casanova de la Torre del terme de Moià i de la parròquia de Collsuspina, proper a la vila de Moià.


Fotografia de Marian Vives i de Casanova. Arxiu Fotogràfic CEC

L’any 1562, Francesc Casanova compra a Antic Alies (o Elies), paraire de Moià, una casa que aquest tenia a la vila, al carrer de la rectoria, on es traslladarà la família fins aleshores resident a pagès. Aquesta família s'amplià i comprà successivament els immobles del costat, fins a convertir-se a finals del segle XVII en el casal actual, conegut per Can Casanova, edifici on nasqué, pels volts del 1660, Rafael Casanova i Comes, darrer conseller en cap de la ciutat de Barcelona. La figura de Rafael Casanova s'ha convertit, en el transcurs del temps, en símbol i referent de la lluita per la recuperació de les llibertats a Catalunya.


L’any 1780 la família Casanova abandonà l'edifici com a residència, tenint des d'aleshores diversos usos (caserna, ajuntament, residència de la comunitat parroquial, escola, guarderia, sindicat agrícola, caixa rural...)

L’any 1984 l'edifici fou adquirit per la Generalitat de Catalunya a la família Vives-Casanova, descendents directes de l'últim Casanova. La seva adquisició responia a la voluntat de restaurar-lo, respectant les dependències i el mobiliari i mantenir la seva funció de Museu i Arxiu.

L’any 1986 la Generalitat va ampliar l'edifici amb la compra de la casa veïna coneguda com Can Sabater i va iniciar les obres d'adequació que transformaren l'edifici en la seu del Museu local, Arxiu Comarcal i Museu Arqueològic, i culminaren amb la inauguració el setembre de 1993.

Pel decret 200/1994, de 26 de juliol, es crea el Patronat de la Casa de Rafael Casanova. (DOGC 1931 del 08/08/1994).

dimarts, 22 de setembre del 2015

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA EULÀLIA DE RIUPRIMER. OSONA.

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant la façana orientada a ponent en la qual es marca un cos central cobert a dues vessants i dos cossos laterals coberts a una sola vessant, de l’església parroquial de Santa Eulàlia de Riuprimer. El portal és de forma rectangular amb un frontó al damunt, datat al 1805, on al damunt hi ha un ull de bou. Els cossos laterals tenen finestres rectangulars. L'interior de la nau central és coberta amb volta en la qual s'hi marquen quatre trams, el primer correspon al cor. Les naus laterals són cobertes amb volta de creueria. Es forma també un petit creuer. Al mur exterior de migdia es marca l'antic portal de l'edificació romànica. A la part de la capçalera, a llevant, hi ha la capella fonda oberta a l'exterior amb òculs. Adossat a ponent hi ha un campanaret de planta quadrada de tres pisos i cobert a quatre vessants. La capella del Santíssim està decorada amb pintures de Llucià Costa.


El document més antic que parla de la parròquia data del 872. L'església surt esmentada al 946 i fou consagrada per L'abat i bisbe de Vic, Oliba, (Besalú, 971 - Sant Miquel de Cuixà, el Conflent, 30 d'octubre del 1046) bisbe Oliva el 15 de maig de 1041.

La Rectoria annexa és un edifici de planta rectangular coberta a dues vessants amb la façana orientada a ponent. Hi ha dos trams constructius, un a la part del portal i l'altra lateral. La casa està construïda aprofitant el desnivell del terreny i a la part de migdia s'hi obre un altre portal, que coincideix amb el primer pis. És construïda amb pedra i morter llevat alguns sectors refets modernament, en els quals hi ha afegitons de totxo. L'estat de conservació és bo. Està situada a la part de migdia de l'església.

dilluns, 21 de setembre del 2015

CAPELLA DE SANTA FRANCESCA ROMANA DE CAN COMPANYÓ. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

En més d’una ocasió fent via per la C-35 m’havia cridat l’atenció el conjunt d’edificis de Can Companyó, al límit del terme de Caldes de Malavella ( la Selva ) , amb el de Llagostera ( el Gironès ).

Decidia el dijous 17.09.2015 arribar-me fins a la casa, i demanar-los poder retratar la capella visible des de la carretera.

M’atenia el Carles Ponsa Bäckman, que en aquell indret, on hi arriba molt el garbí i poc la tramuntana, ha desenvolupat un cultiu d’oliveres arbequines, que sota un procés encara molt artesanal en el seu concepte, li permet oferir un oli d’oliva verge extra amb les millors virtuts de la arbequina.

Retratava la capella advocada a Santa Francesca Romana ( Roma, 1384 + Roma 1440 ) , que va instituir l’any 1425 la Congregació de Oblates de Tor de' Specchi , sota la regla de sant Benet, la capella que s’aixecava a la dècada del 70 del segle XX, és d'una nau rectangular, un petit absis semicircular, teulada a doble vessant i campanar d'espadanya, està adossada a l’edifici principal des d’on té l’entrada.


Teníem ocasió de parlar dels estucats de la façana de la casa, obra de Ferdinandus Serra, dit Ferran Serra i Sala (Barcelona, 1905 – 1988), de la magnifica era rodona, que em diuen és una de les més grans de Catalunya, i de l’oli d’oliva arbequina que us recomano molt especialment.



M’acomiadava del Carles Ponsa Bäckman i del seu pare, agraint-los la seva gentilesa, i espero tenir ocasió en el futur de fer repetir – amb més temps – la visita d’aquest indret idíl•lic, del que us deixo un enllaç : http://cancompanyo.cat/lafinca.htm

Antonio Mora Vergés

diumenge, 20 de setembre del 2015

PUJOLAR. SENTFORES. VIC. OSONA

Anavem fins a Sentfores, actualment un poble del municipi de Vic (Osona), a la vall del riu Mèder, a l'oest de Vic, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés

Sentfores fins a l’any 1932 es que va annexar a Vic, era municipi independent.

El Josep Olivé Escarré, de 89 anys , recorda que s’explicava un fet en relació a la casa del Pujolar, que no té clar si era una anècdota, o una història real. Anava de la relació d’un seminarista amb la pubilla de la casa, i la reflexió que li feia el Bisbe de Vic, davant el seu dubte entre la vocació religiosa i el matrimoni; ‘l’heretat del Pujolar és infinitament millor que qualsevol Rectoria que et pugues donar’. A la vista de casa – molt diferent a la que està retratada a l’Estudi de la Masia Catalana, a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, el Josep donava total credibilitat a la història.




La descripció de Patrimoni Gencat ens diu ; masia de planta rectangular coberta a dues vessants. És una casa de grans dimensions. La façana es troba orientada a migdia i té un portal dovellat. Consta de planta baixa, primer i segon pis, els quals ubiquen balcons i golfes respectivament. A la part dreta s'hi annexiona un cos de galeries que a la planta baixa formen grans arcades i al pis superior s'hi obren uns porxos amb quatre arcades sostingudes per pilars de pedra, la volta dels arcs és de maó i el cos és sostingut per uns interessants cavalls de fusta, sota teulada. Adossat a aquest cos hi ha una capella. A la part superior del mas hi ha una eixida a nivell del primer pis que devia correspondre a l'antiga cisterna. En aquest sector hi ha un portal que tanca la lliça, avui enjardinada.

Les primeres notícies del mas daten del segle XII.

Al fogatge de la parròquia i terme de Sant Martí de Sentfores de l'any 1553 es troba Joan Pujolar com a habitant del mas. El mas fou ampliat i reformat al segle XVII.

Al segle següent se li afegí el cos de galeries que s'uneixen a la capella.

Malgrat mantenir-se el mateix llinatge familiar, el cognom Pujolar es va perdre en casar-se una pubilla amb un Vilaplana.

De la capella de la casa advocada a la Sagrada Família, datada al segle XVIII, només trobava al Catàleg de masies de Vic : té una façana simètrica respecte a un eix central, amb un campanar d'espadanya.





Llegia que fou destruïda en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 19 de setembre del 2015

SANT GRAU D’ARDENYA. TOSSA DE MAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

M’aturava per a visitar i retratar el Santuari i masia de Sant Grau al terme de Tossa de Mar, a la comarca de la Selva, dit Sant Grau d'Ardenya o de Vall Prehona.




l’etimologia d’Ardenya, segons el mestre Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905– Pineda de Mar, Barcelona, 2 de gener de 1997)es d’origen cèltic, i volia dir ‘altiplà’ en català primitiu. Avui ha desaparegut del llenguatge ordinari com a apel•latiu, resta però, fixat en alguns topònims

El santuari fou abandonat des de la guerra del francès (1795) i desamortitzat l’any 1798, sota el govern de Godoy i el regnat de Carles IV.

La finca , l'Estat la va vendre l’any 1806 a l’Antoni de Vall i de Planells i, cap a 1886 ja corresponia a cinc propietaris diferents. Sembla ser que, des de 1808 a 1882, les antigues imatges de Sant Grau i la Verge es va dipositar a l'església de Tossa per evitar el saqueig francès.

Fou reconstruïda el 1882, quan fou propietat de Grau Rodés Moré, un comerciant barceloní d'ascendència tossenca que actuà d'ecònom administrador del santuari, i li donà el seu aspecte actual.

Va fundar un benefici al santuari dotat amb 14000 pessetes.

El projecte de la portalada fou de Joan Guàrdia i la construcció fou de Narcís Camps. La decoració de l'església i l'altar és d'Epifani Robert, segons un projecte d' Antoni Rigalt i Blanch (Barcelona 1861 - 1914)


Esculpida a la façana , llueix una gerra d'aigua, que segons la tradició popular era molt eficaç per a trobar marit a les dones que hi ficaven el cap i deien una oració.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; edifici d'estil neoromànic, de grans dimensions, situat a la vora d'un puig i adossat a una construcció amb aparença de masia. Consta de dues plantes, vessants a laterals i està format per l'església, un pati central i les estances adossades al nord, sud i ponent. L'edifici, cobert d'arrebossat a excepció de les obertures, està presidit per un gran pati davanter rodejat d'un mur de pedra d'uns 30 centímetres que magnifica l'entrada. La façana principal, que té tres plantes, consta d'una gran portada adovellada amb forma d'arc de mig punt i vàries obertures, la principal de les quals té una llinda de dos peces amb decoració trilobulada. Dins l'edifici, just passar la porta principal amb façana de masoveria tradicional, hi ha un pati interior que divideix el conjunt en dos naus, a mode de claustre, amb l'església al fons. L'església és de planta rectangular, amb una sola nau i absis semicircular amb obertures allargades i decorades amb vitralls. Té un cor als peus de la nau, les parets policromades i un retaule de fusta,amb tres pinacles centrals, dedicat a Sant Grau i altres elements com el púlpit, la pila baptismal (de marbre blanc i datada de 1666) i la sagristia. Les parets laterals de l'església estan dotades de quatre contraforts per banda que en els adossats de la part septentrional, per salvar el desnivell, continuen en nombre de sis. La façana de l'església està dividida en dues parts, centralitzades per la portalada i per la rosassa, amb una doble línia motllurada de separació. La part baixa té dues escales a banda i banda (accessos als laterals) i una portalada neoromànica amb arc de mig punt, columnes als muntants, motllures, inscripcions (Domus coeli i Porta Coeli) i decoració geomètrica. Aquesta decoració està dotada d'elements iconogràfics relatius al santuari, com ara els gerros, fent referència a una olla miraculosa. La part alta conté una gran rosassa circular amb vitralls i decoració polilobulada i superposada, una cornisa amb pinacles prismàtics a les cantonades i decoració d'arquets cecs . Dalt de la teulada s'alça el campanar quadrat, amb obertures d'arc de mig punt i coronament piramidal. Cal destacar l'imponent absis semicircular, ja que sobresurt bastant de la resta de l'edifici. Hi ha un total de 23 finestres repartides entre la planta baixa i el primer pis. La planta baixa fa funció pública (bar, magatzems i serveis) i el primer pis són habitacions. Existeixen, en la mateixa finca de 234 ha., alguns masos derruïts, varis xalets, un pantà i mines d'aigua unides mitjançant túnels. Tot l'edifici fa unes dimensions aproximades de 30 metres d'amplada per 65 metres de llargada.

L’olla dissortadament desaparegué l’any 1992 quan semblava que amb la celebració de les Olimpíades el REINO DE ESPAÑA deixava la seva condició d’indret barbar.

Curiosament la fusteria de Sant Grau es salvava dels estralls que provocava la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República.






Em cridava l’atenció la grafia que adorna alguns dels bancs, de la que ens agradarà saber-ne el significat a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 18 de setembre del 2015

SANT ANDREU DE VALÈNCIA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Montse Coromina Soler , publica una fotografia de l’església de Sant Andreu de València d'Àneu, de la que ens diu la descripció tècnica que originàriament era una construcció romànica, probablement anterior al segle XII, de la qual es conserva íntegrament la capçalera amb el seu interessant absis semicircular. La resta de l'edifici va ser modificat en època barroca. L'església conserva un tram de la porxada de migdia, amb el tancat del vell cementiri adossat a la façana de ponent. la capçalera de llevant i el cos de la sagristia lateral nord arrenquen la seva fonamentació una planta més inferior que el nivell interior del temple, sobre les restes anteriors del temple dels segles XI-XII. És d'una sola nau, amb absis semicircular orientat a llevant, cobert interiorment per mig casquet esfèric i exteriorment per l'esglaonat de gruixudes lloses de pedra o de pissarra. Té el campanar adossat a la façana de migdia, prop de la capçalera i sobre les restes d'una nau lateral romànica, tal com es pot observar a l'arc i paraments interiors del costat nord del campanar. Aquest és una torre de planta quadrada, que es torna vuitavada a la part superior, amb una obertura i arc de mig punt a cadascuna de les quatre cares. La coberta també és vuitavada, amb dues pendents que formen l'agulla de coronament. La nau té volta semicircular, una mica apuntada per la deformació en el primer tram de doble arc triomfal, i la resta coberta per voltes d'aresta i arcs torals, amb llunetes laterals i dues finestres superiors sobre la façana sud. Els murs romànics del primer temple (observats al soterrani de la sagristia) han estat reutilitzats, doblats i perforats per les capelles laterals afegides a l'època barroca. Cal destacar un contrafort, situat a la cantonada nord de la façana de l'arc triomfal, que demostra l'amplitud de l'església romànica anterior. La coberta principal és dues vessants, amb reconstruccions posteriors, i està suportada per una estructura d'encavallades de fusta, comunera, ventreres, sabateres, cabirons i taules. Les naus laterals tenen, si són capelles, i exceptuant la pujada al cor, una primera closca de volta d'aresta, coberta a una sola vessant, amb llosats modificats que amaguen el reduït i intransitable espai de la sotacoberta, per a ventilació de la fusta i evitar la seva putrefacció.


Tot i desenvolupar-se a partir d’un nucli originari romànic, presenta un seguit d’addicions d’època posterior, entre elles assenyalem les capelles laterals, la porxada sobre l’accés lateral i el cos del campanar, quadrat a la base i de secció vuitavada irregular en el pis superior, que es corona amb capitell Pel que fa a l’estructura primitiva és possible reconstituir una planta de nau única amb absis semicircular conformant un espai unitari, la idea del qual fou alterada amb els afegits ja esmentats. L’aparell dels murs romànics és obra de carreus regulars disposats amb filades, altres parts de l´edifici de cronologia més tardana es troben arrebossades. Les cobertes a dues vessants presenten diferents nivells de teulada que en la zona de la capçalera estableixen la transició vers la conca de l´absis. Tota aquesta àrea, corresponent al presbiteri, mostra sota el ràfec l’únic element ornamental de l’exterior, composat per un fris escacat sota el qual es disposa una sèrie de permòdols decorats amb incisions geomètriques . Ambdós motius, si bé es troben freqüentment de manera aïllada, no són una combinació usual entre les variants ornamentals que articulen els absis romànics Quant a l’interior, cal remarcar les pintures murals que actualment es conserven al Museu Diocesà de la Seu d´Urgell. En la conca absidal figuraven la Maiestas Mariae, envoltada per màndorla i els Mags en adoració, conformant una interpretació del tema de l’epifania que troba paral.lel evident a Santa Maria de Taüll. La datació que ofereixen aquestes pintures ens permet incloure-les dins una cronologia afí, en concret, de la primera meitat del segle XII El sistema de buits de l´edifici defineix obertures d’arc de mig punt, exemplificades a la capçalera, mentre que les altres solucions respondrien a les campanyes constructives que modificaren l’aparença general del conjunt. L'antic terme municipal de València d'Àneu, actual Alt Àneu, fou fusionat el 1970 amb els de Son, Sorpe i Isil.
El poble es situa a 1085 metres d'altitud, orientat a solana, sobre un replà al marge dret del riu de la Bonaigua travessar per la sinuosa carretera que comunica les Valls d'Àneu amb la Vall d'Aran.

El topònim València deriva etimològicament del llatí Valĕntĭa, que significa ‘força, fortalesa’, Àneu segons Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997 ) deriva del fitotoponim basc ANABI, que anomenen en català NABIU .( El nabiu, avajó o mirtil és el fruit de les plantes del gènere Vaccinium. Són plantes silvestres, que fan fruits petits de color blau, vermellosos per dins. Creixen en mates de poca alçada i a Catalunya en boscos d'alta muntanya, més aviat obacs al Pirineu, a partir dels 1.300 m d'altitud. És un bon comestible, i es pot menjar tant cru com fer-ne melmelades )


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 17 de setembre del 2015

ESGLÉSIA ARXIPRESTAL DE SANT JAUME. TIVISSA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant l’església arxiprestal de Sant Jaume de Tivissa, a la comarca de la Ribera d’Ebre, que s’aixecava gràcies a les bones gestions de l’Estanislau Figueras i Moragas (Barcelona,13 de novembre de 1819 - Madrid, 11 de novembre de 1882), aleshores president del govern de la Primera República Espanyola (1873).


D’aquest majestuós edifici – que surt quasi cada dia a TV3 - i que està situat davant la plaça Baranova, a l'extrem oest de l'antiga vila emmurallada, que es formà sobre una petita elevació del terreny, ens diu la descripció tècnica ; església d'una nau, coberta amb volta de creueria i capçada amb un mur pla que a mitja alçada, a partir de l'arrencada de dos arcs que uneixen els angles, es converteix en un absis poligonal. La construcció de l'edifici quedà interrompuda al primer tram el segle XIV i no es reprengué fins el segle XVI quan, tot i continuar amb una cobertura apuntada, s'afegiren capelles renaixentistes als laterals. En aquell mateix moment es construí el campanar vuitavat, de dos pisos, sobre base quadrada. El pas de la base quadrada a la secció vuitavada es resol mitjançant quatre petites llanternes. A nivell de la coberta del primer pis hi ha un pas al voltant del segon. A cada cara hi ha un finestral d'arc de mig punt. Té de 30 metres d'alçada i fou construït seguint la traça d'en Jaume Amigó. L'església s'acabà el 1634 amb la construcció del portal major a la façana que dona a l'església. Aquest portal barroc consta de dos pisos, l'inferior està format per quatre columnes jòniques amb el basament amb estries helicoïdals. Entre les columnes hi ha quatre fornícules als laterals. El pis superior té dues columnes salomòniques, entre les quals hi ha un nínxol, i a sobre un òcul que trenca el frontó. Hi ha també un portal lateral, classicitzant amb elements de regust barroc, amb llinda plana adovellada emmarcada per dos pilastres llises amb base, fust i capitell, a sobre les quals hi ha un frontó curvilini amb una fornícula a la part central. Al soterrani de la sagristia hi ha un finestral romànic de 1,10 metres d'alçada aproximada, de pedra picada. La llinda és d'una sola pedra. A pocs metres n'hi ha un altre idèntic. Al segle XVIII es construí la capella del Roser sufragada pels confrares de la confraria de Nostra Senyora del Roser. Les obres acabaren l'any 1775. La capella, de planta de creu grega de 14 x 17 m està coberta amb una cúpula, presenta cor i té adossades dues espaioses sagristies. La part interior és enguixada i pintada de color blanc, amb daurats a les cornises i altres detalls ornamentals. Originalment va ser daurada, segons la inscripció "A 2 de junio de 1784, Cruella dorador". És annexa a l'església parroquial i hi té accés per una de les capelles laterals renaixentistes. És un clar exponent d'un barroc classicista que s'acosta al neoclassicisme. Ampliació del segle XIX El rector de Tivissa, Pere Rius, en creure que l'església era petita, proposà ampliar-la. Darrera de l'absis es construí un nou presbiteri i un creuer coronat amb un cimbori vuitavat, i sobre les voltes del vell temple unes de noves més altes de canó. Les obres s'allargaren fins l'any 1894, any de la mort del rector. La part nova conserva, a l'interior, l'església anterior, que no és visible des de l'exterior. Sobre el mur del jardí de l'Abadia es poden veure restes d’escultures de pedra de l'antiga façana gòtica de l'església.

El topònim té una etimologia incerta, segurament però, pre-romana i probablement ibèrica. El radical sembla el mateix del topònim valencià Tibi; el sufix -issa és freqüent en topònims d'origen ibèric i sembla que significava ‘ciutat’. Per a detalls sobre el problema etimològic de Tivissa, vegeu l'obra «Fulls d'història de la vila de Tivissa», de Màrius F. Bru i Borràs. Vegeu també J. Coromines en Congr. Barc. 415.

Hi ha una teoria que conjuga el terme IBI , ‘gual’, amb el sufix –issa , i li atorga el sentit de la Ciutat del Gual, la proximitat del riu Ebre, atorga versemblança a aquesta hipòtesis.

dimecres, 16 de setembre del 2015

ESTANY D’IVARS I VILA-SANA. EL PLA D’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Rebia unes magnifiques fotografies del Josep Antoni Uriz Rodriguez, que repetia la visita a l’ estany d'Ivars i Vila-sana , situat entre els termes municipals d'Ivars d'Urgell i de Vila-sana, a la comarca del Pla d'Urgell, que havia fet l’any 1917 , el Josep Salvany Blanch, quina extensa obra custodia i gestiona la Biblioteca de Catalunya.





Llegia en una excel•lent entrada de la Wikipedia que l'estany té una superfície de 156,58 ha: 101,56 ,ha (64,86%) a Ivars d'Urgell i 55,02 ha (35,14%) a Vila-sana, i actualment és el major de Catalunya.

Climatològicament, l’estany es troba en una àrea de grans oscil•lacions tèrmiques entre l’estiu i l’hivern, amb escasses precipitacions i boires gebradores hivernals. Hidrològicament, és alimentat pel canal d’Urgell i aquesta aigua posteriorment desguassa al riu Corb.

Anomenat estany d'Ivars, llacuna d'Ivars o d'Utxafava, la formació d'aquest estany es remunta milers d'anys enrere i és causat per les condicions geològiques d'aquests terrenys: la presència i aflorament d'aigua en un fons impermeable provocà que la poca aigua que hi arribava s'hi acumulés sense possibilitat de drenatge lateral. Aquest estany era de poca profunditat i d'aigües salobrenques. Alguns estius s'arribava a assecar completament.

Tot això va canviar dràsticament amb la construcció del canal d'Urgell (1861) i la consegüent aportació d'aigües del riu Segre a la Plana d'Urgell, es generalitzà la circulació d'aigües superficials i subterrànies de manera que l'antiga cubeta esdevingué receptora de desguassos de regs de conreu de la mateixa cubeta i d'altres zones circumdants. Aquest fet va comportar un gran augment de l'estany, que es va convertir en un dels més grans de la Catalunya interior amb 135ha de superfície i amb unes dimensions màximes de 2500 metres de llargada, 800 metres d'amplada i una profunditat de 3,8 metres.

L'estany es va convertir en un centre de vida social, econòmica i cultural per als pobles del voltant. La caça hi era molt important, sobretot la d'anàtids. S'hi organitzaven caceres en les quals es podien abatre centenars d'ànecs i fotges en una sola jornada. La pesca també hi era molt abundant, sobretot la de l'anguila, molt apreciada culinàriament. Era molt característica la pesca de l'anguila a Ca l'Aragonès, situat al punt on hi havia la sortida d'aigües de l'estany, ja que per un sistema de reixes se n'hi atrapava gran quantitat.

Històricament la dessecació de les zones humides havia estat molt habitual. Hi va haver un primer intent de dessecació l'any 1914, però no va reeixir perquè el regants de la zona s'hi van oposar. Més endavant la conjuntura històrica i el fet que els promotors del Proyecto de Saneamiento pretenien obtenir més terrenys de conreu va contribuir a la dessecació i desaparició de l'estany l'any 1951, en contra de la voluntat popular.

L'estany però, havia restat ben viu a la memòria popular. Això va fer que després de 40 anys es plantegés la possibilitat de tornar a omplir-lo. A principis dels 90, l'ajuntament d'Ivars assumí la voluntat de tirar endavant el procés de recuperació de l'estany. Aquestes primeres iniciatives apareixen ja en la primera edició del Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans publicat l'any 1976.

El 19 de febrer de 1993 se signa un protocol de recuperació de l'estany amb els ajuntaments d'Ivars d'Urgell i de Vila-sana, el Consell Comarcal del Pla d'Urgell i la Diputació de Lleida.

El 1995 el Departament de Medi Ambient aprova el Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge de l'estany d'Ivars. El 1996 es redacta el projecte executiu de recuperació i condicions de l'estany.

Finalment l'11 d'octubre de 2002 es constitueix el Consorci de l'Estany d'Ivars i Vila-sana com a òrgan encarregat d'adquirir les finques i portar a terme els treballs necessaris per a la seva recuperació. La seu del consorci es troba en el Consell Comarcal del Pla d'Urgell.

A finals del 2002 i principis de 2003 s'adquireixen les 165 finques necessàries per a la reconstrucció de l'estany, s'actualitza el procés executiu i s'inicien els primers treballs.

Per a la recuperació de l'estany s'han dut a terme diferents treballs: enderroc d'un magatzem agrícola, trasllat d'una línia elèctrica, condicionament de la xarxa de regs i drenatges, moviments de terres per perfilar el perímetre i crear illes, condicionament dels accessos i dels itineraris naturalístics amb miradors, aguaits i embarcadors.

El primer semestre de 2005 es van acabar les obres i treballs de condicionament de la zona lacustre. Posteriorment es va iniciar l'emplenament, que es completà durant el 2009, any en el qual l'estany va rebre 50.000 visitants.[2] Durant el procés d'emplenament i un cop assolit el nivell màxim d'aigua, l'estany i el seu entorn ja ens mostren una sèrie de transformacions ecològiques, amb un increment de la flora i de la fauna i la recuperació d'un paisatge privilegiat. L'any 2010 es va aprovar la pesca controlada de la carpa.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com