dimecres, 8 de juliol de 2020

DE L’ESCOLA PÚBLICA DE VILAJUÏGA I ALTRES ELEMENTS PATRIMONIALS D’INTERÈS. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

El Valentí Pons Toujouse em feia arribar fotografies ESCOLA DE VILAJUÏGA / CEIP SANTIAGO RATÉS




http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Vilajuiga&page=1&pos=8

Edifici en planta baixa i pis distribuït en sis aules i menjador, destinat a ser escola comarcal. L'estructura s'ordena en dues ales unides per un vestíbul central en planta baixa i cos d'escala i distribuïdor en el pis. Les aules disposen de llum natural per grans fienstrals situats a l'esquerra del sentit de la classe. Pel que fa als acabats exteriors és de tipus arrebossat, amb coberta plana i obertures metàl·liques.

1968 Projecte d'escola comarcal obra de l’arquitecte Josep Maria Claret i Rubira (Girona, 1908-1988)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Escola_Santiago_Rat%C3%A9s


Us poso deures, recentment s’ha recuperat el Balneari de Vilajuïga, del que se’n desconeix l’autor.

A la fitxa del Coac , llegim :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Vilajuiga&page=1&pos=4

El Balneari va ser fundat per Ramón Margineda i Duran (1883-1928), enginyer industrial, col·leccionista i animador del centre cultural.

Que va residir al mateix recinte de les aigües i va ser un dels primers a explotar-les, entorn a 1917.

A l’Enciclopèdia Catalana https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0040215.xml

Se’l qualifica com Arqueòleg i industrial ( Gràcia, Barcelona, 1883 — Vilajuïga, Alt Empordà, 1972)

Estudià a Barcelona, i freqüentà la penya del Niu Guerrer. Establert a Vilajuïga, hi explotà les aigües, i fundà el balneari de Vilajuïga i una llar cultural. Aplegà una important col·lecció de peces arqueològiques, conservada al castell del Joncar (Roses).

Es únicament una hipòtesi, podria haver estat el mateix Ramón Margineda i Duran (1883-1928), enginyer industrial, l’autor de l’edifici ?.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=37477


https://estimadaterra.wordpress.com/2018/01/19/historia-de-laigua-de-vilajuiga-una-embotelladora-dun-petit-poble/

http://www.elpuntavui.cat/economia/article/1346016-l-aigua-de-vilajuiga-tornara-a-brollar-aquest-estiu.html


Teniu dades del Hotel Central ?

http://hostals.blogspot.com/2017/05/fonda-central-vilajuiga.html


De tot plegat n’esperem noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com, castellardiari@gmail.com , vitpons@gmail.com


Arribeu-vos a Vilajuïga , l’Empordà sobirà, Girona , .., volteu per Catalunya, ara que encara és possible.

Feu-ho amb totes les mesures de seguretat, mascareta, distància ,... eviteu fer-vos mal, com deien a bombo i plateret , Daniel de Alfonso Laso (Madrid, 1964) i Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 6 d'abril del 1950) la sanitat catalana està a la U.V.I.

https://www.lavanguardia.com/politica/20160622/402690747904/fernandez-diaz-grabaciones-sistema-sanitario-de-alfonso.html


https://www.youtube.com/watch?v=Fd9tc663vW8

El tema no mereixia en el seu moment l’atenció d’un sistema judicial embrancat en qüestions del tot alienes al dret i la justícia.

Està clar però, que ja per acció, ja per omissió, bona part de les víctimes de Catalunya potser ENCARA VIURIEN, oi?

Sembla que caldrà esperar que sigui la justícia divina la que se’n ocupi, oi?.

Maleits !

dimarts, 7 de juliol de 2020

SANT FERMI DE LA COLÒNIA TORRAS DE FLAÇÀ. GIRONA

El Xavier Burcet Darde, publicava una imatge de l’ermita de Sant Fermi de Flaçà, dit també de la Colònia Salvador Torras Domènech, situada a l’entorn de la Capella del Sant , just on s'acaba la plana i comencen els alzinars de la part més muntanyosa del municipi, a l'altre costat de la zona esportiva. Es tracta d'un agrupament de cases unifamiliars que en els seus orígens albergaven els treballadors de la fàbrica i que entorn dels anys 90 es va vendre.


L'any 1945 l'arquitecte Pere Benavent de Barberà i Abelló (Barcelona, 8 d'agost de 1899 – Barcelona 12 de setembre de 1974), director i gerent en aquells moments de la Paperera Torras, realitzà una important reforma a la capella, allargant-la pel cantó de l'absís.


Aquestes obres es realitzaren paral•lelament a la construcció de la Colònia, per adaptar l'antiga ermita a les noves necessitats.

Flaçà, des de fa segles té una especial veneració vers Sant Fermí, patró també de Pamplona, de la importància d’aquesta devoció, , segons s'explica en una crònica que es guarda a l'Arxiu Parroquial, arribaren a Flaçà el 10 de desembre de 1678, algunes relíquies regalades pel municipi de Pamplona. Aquestes relíquies van desaparèixer l'any 1936 en els dies dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra l el govern LEGÍTM i DEMOCRÀTIC de la II República

https://algunsgoigs.blogspot.com/2016/04/goigs-sant-fermi-patro-de-flaca-girones.html

Reproduïm de la descripció tècnica : Edifici de planta rectangular amb absis. A la façana principal, rematada per un campanar d'espadanya, s'hi obra la porta d'entrada amb marc de pedra i llinda plana, en la qual hi ha esculpida la data de 1579 i un dibuix amb tres creus representant un calvari. En aquesta façana hi ha adossat un porxo a dues aigües amb cairats i sostinguda per tres columnes de carreus e pedra amb basament i capitell molt senzills. Sobre la porta d'entrada hi ha fornícula, amb un arc de mig punt, que conté una imatge mutilada de fusta del sant.

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Flaçà, Girona , Catalunya a la vostra agenda. NO ho ajorneu, dóna tota la sensació que vivim en un miratge que es pot acabar sobtadament. Mascareta, distància de seguretat i evitar tant com us sigui possible les aglomeracions.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

dilluns, 6 de juliol de 2020

EL MAS DELS ARCS O DE L’ÀNGEL, TESTIMONI D’UN MÓN QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos retratava l’Àngel que dóna nom al mas, dit també dels Arcs, abandonat a la seva dissort com bona part del patrimoni immoble vinculat al món agrícola.


Val a dir que Tarragona excel·leix en aquesta faceta , malgrat constatar que la Catalunya ‘moderna’ té poc a veure, quasi res, si som sincers, amb la que desenvolupava un dret civil ‘diferenciat’ , que regulava un món bàsicament agrícola, en el que la masia era la ‘unitat de producció familiar indivisible’.

Està clar que a mesura que s’ampliava el ventall d’activitats econòmiques , s’anava reduint la importància d’aquestes ‘unitats de producció familiar indivisibles’, fins a esdevenir anacròniques de forma general a partir de la segona meitat del segle XX.

Altrament criteris com ‘ el comerç de proximitat’, ‘ la producció sostenible’ , i fins el concepte mateix de ‘ fer país’ – compra a casa, ven a casa i faràs casa – , topaven amb el sistema de producció capitalista, que té com a objectiu únic el benefici econòmic en el termini més curt possible.

Tothom té coll avall, de forma expressa o tàcita que el present que patim, ens l’hem guanyat ‘col·lectivament’ , oi?.

https://seu.tarragona.cat/documentPublic/download/4786


http://cosetano.blogspot.com/2015/02/mas-dels-arcs-o-mas-de-langel-en.html


S'hi accedeix prenent la N-240 des de Tarragona i a poc més de 3 km, just després del pont de l'AP7, cal entrar a la dreta cap a l'aparcament del Pont del Diable, senyalitzat des de la carretera. Des d'allà cal agafar la pista de terra que surt al final de l'aparcament i seguir-la aproximadament un km.

Edifici de diferents cossos d’aproximadament 20m x 25m enfonsat en bona part. Assentat en un pendent, que fa que tingui diferents plantes segons la part on ens trobem.

El que sembla el cos principal (A) fa uns 16m x 14m, i comptava amb soterrani, planta baixa i dos pisos. D'acord amb les fotografies de fa un segle, a la part nord, la teulada era a doble vessant, mentre que a la sud era a un sol vessant.

Al costat sud aquesta part principal tenia adossat un cos (B) força més petit (4,5 m x 4 m), amb planta baixa (al nivell del soterrani de l'edifici principal) i un pis, amb teulada a un vessant, que donava al que sembla un tancat ubicat en l'angle SW del conjunt.

Al costat oest el mas dóna a un tancat de 20 m x 11 m, probablement amb espais coberts.

A uns 70 m a l'oest del mas es troba la bodega (C, Bodega Puig i Valls al catàleg de patrimoni), construcció rectangular de 8m x 22m.

Es veuen vestigis de antics edificis adossats a una de les parets, ara completament desapareguts.

Una mica més enllà es troba el jardí amb bancs i una columna jaspiada coronada per un àngel que dóna nom al mas.

Repartides per la finca hi ha d'altres elements datables sobretot de fa un segle, quan la finca pertanyia a Rafael Puig i Valls (Tarragona, 31 de maig del 1845 – 1920)


La Quinta de Sant Rafael de Tarragona (també anomenada Quintà de Sant Rafael) feta aixecar per Rafael Puig i Valls, és un edifici d'estil modernista, obra de l'arquitecte Juli Maria Fossas i Martínez (Barcelona, 1868-1945), construït el 1912.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de l’escultura de l’Àngel, i de la reforma dels edificis als emails, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , vitpons@gmail.com , Catalunya us ho agrairà.

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Tarragona, el Tarragonès, Catalunya a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

diumenge, 5 de juliol de 2020

IN MEMORIAM DELS MOLINS HIDRÀULICS DEL TERME DE BALENYÀ. OSONA

Anàvem fins al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, una vegada més calia donar gràcies pel dons rebuts.



Feta la feina ens arribàvem fins al Congost.


No tenia clar que l’edifici que retratava fos el moli del Verdaguer, malgrat la seva proximitat al llit del riu Congost, i les imatges que trobava a la xarxa :


https://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/hostalets-balenya-moli-verdaguer-subiranas~x52898913

https://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/balenya-moli-verdaguer-subiranas~x49509689

No portava les tisores de podar , ni el calçat i la roba adient per moure’n en aquella eclosió de la vegetació que si més no constata que fa MOLTS anys que s’abandonava l’activitat del molí, no identificava cap resta de resclosa i/o bassa, quina existència l’alçada del pont del Verdaguer em feia suposar, i em confirmava el MAPA DEL PATRIMONI CULTURAL DE BALENYÀ (OSONA) que fa referencia a les rescloses i recs construïts als diferents cursos fluvials del municipi: del molí de Dalt de Vall-Llosera, de l’aqüeducte de Barbat, del molí de Dalt del Verdaguer, del molí de l’Illa i del molí de l’Omet, algunes de les quals són d’origen medieval.

També són destacables l’aqüeducte medieval de Barbat, i els ponts del molí de l’Illa, del molí del Verdaguer. Igualment destacables de l’època medieval son els molins fariners hidràulics que van construir-se al costat dels cursos fluvials de Balenyà. El molí de l’Illa, el molí de Baix del Verdaguer i el molí de l’Omet van ser reformats en època moderna, tot i que el darrer conserva bona part de l’estructura primitiva, a més dels elements característics associats. Finalment, trobem els molins de Vall-llosera i de Dalt del Verdaguer construïts vers el segle XVIII.
http://patrimonicultural.diba.cat/uploads/08017/memoria.pdf

L’abandó de bona part del patrimoni històric, ja per desídia dels propietaris, de les administracions municipals, comarcals, provincials, ..., és la constatació tristíssima de que més enllà de la xerrameca estèril, la república catalana ara per ara, és només un somni.

Li demanava a la Mare de Déu de l’Ajuda que fes arribar a l’Altíssim la meva pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Balenyà i Catalunya a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

dissabte, 4 de juliol de 2020

IN MEMORIAM DE MAS D’ESTADELLA I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A LA MARE DE DÉU DEL ROSER. VILAGRASSA. L’URGELL JUSSÀ. LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos retratava el mas d’Estadella al terme de Vilagrassa , a la comarca de l’Urgell jussà, del que ens diu l’Enciclopèdia;
https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0041027.xml


Masia fortificada del municipi de Vilagrassa (Urgell), a l’extrem meridional del terme, al peu del camí veïnal de Bellpuig a Verdú, amb habitatges annexos.

És una gran construcció de pedra picada i planta quadrada, amb defenses i un ampli baluard que continua el clos.

Hi ha la data de 1543 a la porta de la planta baixa, de grans dovelles; una gran escalinata sota la barbacana de la teulada puja al pis, i en aquesta porta, de llinda plana, hi ha la data de 1608.

Dins el clos mig emmurallat hi ha una capella del segle XVI, amb una imatge damunt l’entrada de la Mare de Déu del Roser.




El 1538 habitava aquest mas Francesc Estadella, persona d’una gran fortuna, el llinatge del qual s’emparentà amb les famílies més poderoses de la comarca.

AL INVENTARI d’EDIFICACIONS FORA DEL SÒL URBÀ,
trobava:

http://www.vilagrassa.cat/fotos/vilagrassa/tramits/Inventari_edificacions_fora_del_Sol_Urba.pdf 042A

Casa principal :

Volum cúbic de pedra amb la base atalussada.

Amb diferents aparells en funció de l’altura i de la cara.

Especialment ben tallada i escairada a la façana principals i a les obertures: amb llindes monolítiques, brancals ben tallats i escairats i ampits motllurats.

A destacar els treballs de la pedra en la façana d’accés (Oest) i el balcó de la Sud.

Coberta de factura posterior en teula àrab.

http://www.vilagrassa.cat/fotos/vilagrassa/tramits/Inventari_edificacions_fora_del_Sol_Urba.pdf 042B

Capella de la Mare de Déu del Roser.

Prisma en pedra, ben tallada i escairada a la façana principal i irregular a la resta de cares.

Coberta a quatre aiguavessos d’estructura de fusta i coberta amb teula àrab.

Destaquen els treballs de la llinda d’entrada i el petit ull sobre aquesta.

Interiorment, es cobreix amb volta de canó amb llunetes dividida en quatre trams mitjançant tres arcs torals

Hi ha altres edificis quines característiques s’esmenten a les fitxes 042C, D, E , F, G, H, I.

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Vilagrassa, l’Urgell jussà, Lleida, Catalunya a la vostra agenda. No ho deixeu passar, sembla que tot plegat pot ser únicament un miratge que s’acabarà aviat.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

divendres, 3 de juliol de 2020

CAN MOLINS. SANT ESTEVE DE PALAUTORDERA. VALLÈS ORIENTAL/MONTSENY JUSSÀ

Crisant Palau publica una fotografia de l’any 1899 on apareix part de façana de Can Molins i es veu part del campanar de l’Església parroquial de Sant Esteve de Palautordera.
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/7929/rec/25


Can Molins és una de les cases més antigues de Sant Esteve de Palautordera ; està situada al darrera de l'església.

No se sap la data de construcció però sí la de la restauració, l'any 1600.

D'antic no hi queda res més que les parets, la porta i les finestres.

En els murs, fets de pedra i fang, es pot veure que hi ha molts adobs de diferents èpoques.

Patrimoni Gencat ens la descriu com ; edifici de planta rectangular format per planta baixa i pis. La coberta va de Nord a sud i la vessant baixa inclinada sobre la façana. Té les finestres petites i de pedra picada fent un dibuix senzill. La llinda de la porta d'entrada és de pedra de granit picada, fent un arc de mig punt. Els murs estan fets amb pedra de la Tordera i fang. Hi manquen les golfes. Té un corral a la dreta de la cuina i menjador a l'esquerra, i una gran entrada.

Fotografia 1982. MONTSERRAT VIADER I CROUS

Aprofiteu per arribar-vos al Vallès Oriental , ara que us deixen sortir del vostre municipi, ningú sap quan durarà aquest impàs. Guardeu SEMPRE la distància de seguretat, porteu mascareta, i eviteu feu-vos mal, la sanitat pública està a la U.V.I.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT – i ens AMAGUEN – les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

dijous, 2 de juliol de 2020

CAPELLA DE SANT JOAN BAPTISTA. MARTORELL. EL LLOBREGAT JUSSÀ

L’Antoni Calvo Uribe s’arribava fins al carrer Pere Puig, 61 de Martorell per retratar la Capella de Sant Joan Baptista.


Jaume Amat i Bargués (Martorell, 1924 – 2003) va ser l’autor dels esgrafiats de la Capella de Sant Joan (1992).


https://turisme.martorell.cat/itineraris-culturals/itinerari-dels-esgrafiats/

P
atrimoni Gencat ens la descriu així ; capella rectangular d'una sola nau. En l'estat actual té quatre trams i fa 19 metres de llargada (l'interior). No obstant, el tram de migdia, orientada de N a S, fent de vestíbul, s'aparta de la regularitat i mides dels altres trams, el quals són separats per arcs torals, el primer rodó i el segon lleugerament apuntat. El darrer, corresponent a l'últim tram, ja es apuntat. La volta de la nau és de canó. Al mur de ponent del darrer tram s'observa una gran arcada gòtica -restant tapiada- ben apuntada, que ens fa deduir que devia formar part de la sala de l'hospital, la qual era situada ran de la capella, però transversalment respecte aquesta. Abans, encara es podien veure, arrenglades amb el carrer, dues belles arcades de mig punt, de pedra, a l'altra banda de la casa mitgera que hi ha al costat de la capella. La paret de ponent d'aquesta casa, tenia una arcada gòtica tapiada als seus baixos, similar a la paret W de la capella i parellada aquesta. Això permet d'inferir que la sala de l'hospital, amb arcades de diafragma, devia de tenir almenys 4 trams. Abans del seu enderroc es van enumerar els carreus que conformaven susdites arcades.



L'hospital de Martorell va ser fundat per Guilleuma de Castellvell el 1205.

La seva capella de Sant Joan és citada per primer cop el 1313, bé que devia existir de molt abans.

El 1414 es diu que és situada al Raval de la vila i el 1715 que està enrunada per la guerra.

Les reformes que s'observen a la capella -d'incorporació com a mena de vestíbul d'un dels trams de la sala de l'Hospital-, la construcció d'un portal amb llinda i rebranques, són posteriors a aquesta darrera data i possiblement del segle XVIII.

El coronament de la façana, amb l'òcul pseudogòtic és encara posterior, de la fi del segle XIX.

https://turisme.martorell.cat/patrimoni-cultural/capella-de-sant-joan/

Aprofiteu per arribar-vos al Llobregat jussà , ara que us deixen sortir del vostre municipi, ningú sap quan durarà aquest impàs. Guardeu SEMPRE la distància de seguretat, porteu mascareta, i eviteu feu-vos mal, la sanitat pública està a la U.V.I.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT – i ens AMAGUEN – les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

dimecres, 1 de juliol de 2020

ESGLÉSIA DE SANT PERE. ALTET. TÀRREGA. L’URGELL JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos retratava la façana de l’església parroquial d’Altet , petit nucli situat al sud-oest del poble de la Figuerosa, a uns 4 km de Tàrrega.



https://www.google.com/maps/search/alet.+t%C3%A0rrega./@41.6568745,1.1081611,12.54z

En la recerca de dades llegia :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-2435801ag.xml

El petit nucli d’Altet és situat al sud-oest del poble de la Figuerosa, a uns 4 km de Tàrrega.

De la primitiva església romànica, en l’actualitat no en queda cap rastre; tanmateix, ja apareix esmentada l’any 1098 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Guissona. Segons consta en aquest document, l’església d’Altet es trobava subjecta, juntament amb d’altres, a la canònica de Guissona. Aquesta situació no es va mantenir gaire temps, ja que en la butlla que el papa Eugeni III atorgà l’any 1151 a l’església de Santa Maria de Solsona, consta que el temple d’Altet era possessió seva. La propietat d’aquesta església per part de Santa Maria de Solsona és confirmada l’any 1163, amb motiu de la seva tercera consagració, i poc després, el 1180, en una butlla del papa Alexandre III.

Altres referències sobre l’església d’Altet són més tardanes; així, consta que en la dècima col·lectada a la diòcesi d’Urgell l’any 1391 el seu rector contribuí amb 16 sous.

L’actual església parroquial de Sant Pere fou bastida l’any 1792 dins l’estil barroc.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29967

Església dividida en tres cossos, el central més alt que els laterals. Al centre hi ha la portalada caracteritzada amb un arc rebaixat amb dues falses pilastres adossades al costat de la porta i a sobre un nínxol amb la figura de Sant Pere de bronze. Al centre de la façana s'obre un petit rosetó amb vitralls de colors que il·luminen l'interior. Pel que fa al seu interior és de nau única coberta amb volta de canó dividida en quatre trams que convergeixen en quatre contraforts exteriors a cada banda. En els murs interiors hi ha revestiments de policromia en tota l'església en estat de conservació regular. La capçalera és de tram recte i el contracor és elevat.

https://www.tarrega.cat/pobles/altet
La població d'Altet experimentà un creixement demogràfic els segles XVIII i XIX, acompanyat d'una ampliació urbanística. El segle XVIII també es reformà l’antic castell i es construí el Carrer Major. Concretament, l'any 1772, es bastí l’església parroquial de Sant Pere. Durant el segle XIX, l’antic nucli medieval s’amplià cap als carrers de Baix, La Font, Raval de les Eres, Dalt i Roser.


Dins el terme d’Altet es troben les restes medievals del castell de l’Ofegat.

Altet es transformà a finals del segle XV en una baronia en comprar-lo la baronessa de Soldevila.

L’any 1559, Elisabet de Soldevila, casada amb Onofre de Pons, van vendre el castell de l’Ofegat, el terme i tots el drets del poble al consell general de la vila de Tàrrega.

http://campaners.com/php/campanar.php?numer=8313

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Tàrrega, l’Urgell jussà, Catalunya a la vostra agenda. NO ho ajorneu, dóna tota la sensació que vivim en un miratge que es pot acabar sobtadament. Mascareta, distància de seguretat i evitar tant com us sigui possible les aglomeracions.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

dimarts, 30 de juny de 2020

POU DE GLAÇ DEL MOLÍ D'EN VERDAGUER. BALENYÀ. OSONA

Anàvem fins al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, una vegada més calia donar gràcies pel dons rebuts.



Feta la feina ens arribàvem fins al Congost a la recerca del Pou de glaç del moli del Verdaguer, quina identificació em costava una reacció al·lèrgica pel contacte amb plantes urticants, Patrimoni Gencat explica que el pou és una estructura cilíndrica i totalment subterrània. El seu diàmetre és de 6 metres, i la seva alçada és de 5,6 metres.


Fins a l'entrega de la cúpula mes 2 metres fins la clau d'aquesta. Hi ha 3 obertures situades a l'est, a l'oest i al nord. Una de les quals (de 1,3 per 1,3 metres i reconstruida amb totxos i ciment i amb una porta de ferro) servia per a accedir-hi, i les altres dues per entrar i treure els blocs de glaç mitjançant un torn o una corriola. (de 1,2 per 70 aproximadament). A l'interior hi ha una renglera de forats destinats a les bastides.


Actualment està totalment plena de terra i vegetació i a 1,5 metres aproximadament per sota d'on arrenca la cúpula hi ha una plataforma que ocupa una tercera part de la circumferència, on hi ha quatre dipòsits petits d'aigua, de 70 per 1,20 centímetres.

Els pous del gel, es construïren i obtingueren la seva major rendibilitat en el decurs dels segles XVII, XVIII i part del XIX quan la fabricació o comercialització del gel representava una bona font d'ingressos. No obstant, durant la primer meitat del segle XX alguns pous continuaren funcionant, malgrat que l'aparició del gel artificial amb l'arribada de l'electricitat i els transports moderns fessin desaparèixer aquest tipus d'indústria. Els últims pous en funcionament ja no comercialitzaven amb els hospitals, mercat, ... de Barcelona, sinó que eren d'ús propi.

Les condicions necessàries per a la construcció d'un pou de glaç, són la proximitat a les vies d comunicació, amb llocs de consum no gaire allunyats i la seva instal·lació en llocs de fortes glaçades i bones aigües. El gel es recollia a l'hivern a les basses o rieres properes al pou. Es tallava en blocs i s'emmagatzemava per capes recobertes de palla, vegetació i gel trossejat dins les poues fins que a l'estiu, segons la demanda, s'anava extraient i transportant dins de sàrries també cobertes de palla i boll.

L’abandó de bona part del patrimoni històric, ja per desídia dels propietaris, de les administracions municipals, comarcals, provincials, ..., és la constatació tristíssima de que més enllà de la xerrameca estèril, la república catalana ara per ara, és només un somni.

Li demanava a la Mare de Déu de l’Ajuda que fes arribar a l’Altíssim la meva pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Balenyà i Catalunya a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

dilluns, 29 de juny de 2020

HOTEL MÉS QUE SANTUARI DE SANT PERE DEL BOSC. LLORET DE MAR . LA SELVA. GIRONA.

Ens arribàvem fins a Sant Pere del Bosc , el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, havia tingut ocasió de visitar-lo l’any 2013 amb el Josep Olivé Escarrè ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6.05.2019 ), i com aquella ocasió la contemplació del magnífic conjunt patrimonial corprenia als meus companys de viatge.



S’explica de Sant Pere del Bosc que té mes de mil anys de història. Els seus orígens com a monestir benedictí daten de l’any 986 després d’un atac al convent de Blanes. Va ser llavors quan es va formar el que avui coneixem com a Sant Pere del Bosc, tot i que en aquell moment es va batejar com a Sant Pere Salou, un grup d’edificacions al voltant d’una capella.

Els monjos, però, no van deixar mai de patir atacs, ans el contrari. Especialment dur va ser l’atac que es produí el 1694, quan els francesos invasors hi van calar foc, la qual cosa va provocar que, després d’haver-s’hi estat prop de 700 anys, els monjos decidissin finalment marxar de Lloret i unir-se a la congregació de Sant Pere de Galligants. No obstant la seva destrucció, l’enclavament de Sant Pere del Bosc continuava sent lloc de pelegrinatge molt estimat pels lloretencs, fet que va portar que el 1759 es reconstruís la capella, obra finançada per part de la confraria de pescadors de la vila, els quals van encarregar un meravellós retaule barroc molt semblant al que llueix a la parròquia de Cadaqués.

l’any 1855, durant la desamortització promoguda per Madoz,com a conseqüència de l’esulticia i corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA, la Reina Isabel II va fer posar a subhasta tot un seguit de propietats de l’església catòlica.

A Lloret van sortir a la venda l’ermita de Santa Cristina i la de Sant Pere del Bosc. La gent de Lloret, que no volia de cap manera que aquests dos paratges poguessin caure en mans forasteres, van organitzar una col·lecta popular a fi de reunir els diners que la corona en demanava. La col·lecta va servir per reunir els diners suficients per poder comprar Santa Cristina, però no per poder fer el mateix amb Sant Pere del Bosc, finca per la qual demanaven 200 mil rals, una xifra absolutament desorbitada per l’època. L’alcalde d’aleshores, Agustí Font i Suris (Lloret de Mar 1824 – 1899) , va decidir-se a escriure al seu cosí, Nicolau Font i Maig (1830- 1908) , que havia anat a viure de ben jove a Cuba en heretar la fortuna d’un seu oncle. Gràcies a la seva administració, aquesta fortuna s’havia multiplicat exponencialment. Així doncs, Agustí demanà ajut a Nicolau i aquest l’hi donà. Per fer-ho, comprà Sant Pere del Bosc per mitjà d’un mandat. Nicolau Font, a qui tothom anomenava Conde de Jaruco – Llegia, tot i que no va acceptar mai aquest títol a causa de les seves fermes conviccions republicanes, el cert però, és que el Condado de Jaruco és un títol preexistent ; https://www.ecured.cu/Condes_de_Jaruco –, no va retornar de Cuba fins 20 anys després de la compra de Sant Pere del Bosc, pels volts de 1880. Un cop ho va fer, es va dedicar en cos i ànima no només a restaurar l’antic nucli de Sant Pere del Bosc –que va embellir de manera notable amb l’ajut de destacades personalitats de les arts aplicades com foren l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956) , l’escultor Eusebi Arnau Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933), el pintor i decorador Enric Monserdà Vidal (Barcelona 24 de maig de 1850 – 13 d'abril de 1926) i d’altres–, sinó que va crear una mena de camí espiritual i artístic entre Lloret i el santuari, aixecant-hi importants monuments com són les creus de terme, el Pedró de la Mare de Déu de Gràcia o el monument també a la Mare de Déu de Gràcia conegut popularment com l’Àngel.


I, si ,’ho permeteu fins les cases, avui molt malmeses que hom troba pel camí. Dissortadament els brètols i vàndals, sembla que formen part a dia d’avui de paisanatge de Lloret de Mar.


Ja al segle XX, Pius Cabañas Fonts ( Lloret de Mar, 1881/82 + Barcelona, 30 d’abril de 1963 ) , descendent de Nicolau Font, va construir una nova ala de l’edifici principal per a la instal·lació d’un asil per a gent gran –asil que rebé el nom del seu oncle–. Aquesta institució va romandre allí fins a la dècada dels seixanta. A partir de llavors es traslladà a unes dependències annexes a l’hospital municipal, on encara funciona a dia d’avui.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern LGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, Sant Pere del Bosc va patir importants destrosses, la més dramàtica de les quals va ser sens dubte la crema de l’altar barroc de 1759.

En l’actualitat Sant Pere del Bosc, que continua en mans dels descendents de Nicolau Font i Maig, acull un restaurant i un hotel, inaugurats el 1981 i el 2011 respectivament

https://www.hotelsantperedelbosc.com/ca/casaments-costa-brava


https://www.diaridegirona.cat/estiu/2011/08/06/lindia-que-rebutjar-comte/506400.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2013/12/sant-pere-del-bosc-lloret-costa-brava.html

http://diputatsmancomunitat.cat/mancomunitat/content/caba%C3%B1as-i-font-pius

https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/05/goigs-la-mare-de-deu-de-gracia-capella.html

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=26825


Ni en l’anterior ocasió, ni en aquesta podíem accedir a la capella de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Pere – de la que no se’n troba cap imatge a la xarxa- , ho demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Poseu Sant Pere del Bosc , Lloret, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Qui sap si entre els coronavirus, el canvi climàtic i altres desgràcies provocades pels mals anomenats “Homo sapiens sapiens” tindreu ocasió de fer-ho en el propers mesos o anys, oi?.

MONESTIR DE SANT PERE DE LES PUELLES, BARCELONA

L’Assumpta Figueras Viñas‎ publica uns fotografies de Sant Pere de les Puel·les al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera de Barcelona. D'origen romànic a sofert diverses restauracions...




Etimològicament deriva del llatí puella, ‘noia’, literalment Sant Pere de les Noies.

La publicació és providencial i la penjaré al http://coneixercatalunya.blogspot.com/ en ocasió de la festivitat del Sant.

Reprodueixo de :
https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0060607.xml

Abadia de monges benedictines de Barcelona, situada originalment a l’antiga Vilanova de Sant Pere, extramurs, posteriorment un dels barris de la ciutat antiga.

Modernament la comunitat es traslladà a Sarrià, i l’antiga església ha mantingut el nom com a parròquia. Fou fundada pels comtes de Barcelona Sunyer I i Riquilda, prop de l’antiga església de Sant Sadurní, al puig del Cogoll.

El 945 fou consagrada la seva església i s’hi aplegà la comunitat. La primera abadessa fou Adelaida, dita Bonafilla, que sembla que era la filla dels fundadors; es creu que és la mateixa abadessa Adelaida que entre els anys 942 i 949 regí el monestir de Sant Joan de les Abadesses i que més tard (986-994) tornà a regir el monestir de Sant Pere després de la destrucció d’Almansor.

El monestir fou dotat amb molts alous, especialment amb possessions a Provençals, Castellar, Montmeló i Cervelló. La presa de Barcelona per Almansor (985) fou causa de la destrucció del monestir i de la pèrdua del seu arxiu. Refet tot seguit amb l’ajuda del comte Borrell II i del bisbe Vives, s’hi reuní una petita comunitat, composta per l’abadessa Adelaida i cinc monges; una d’elles, Ermetruit (989), sembla que era la llegendària abadessa Madrui, que, segons cròniques posteriors, havia estat presa i deportada a Mallorca i rescatada allà per un parent seu. Ella serviria com a prova vivent per a refer l’antic patrimoni en el judici oral del 991; anys després Madrui fou venerada com a santa al monestir.

El 1030 aquest fou posat pels comtes sota la protecció del bisbe i la seu de Barcelona.

Una butlla papal del 1072, obtinguda a precs de l’abat de Cuixà, que durant un parell de segles actuà com a protector del monestir, concedí al monestir la protecció papal i l’exempció d’interdictes i drets de sepultura dels fidels, i tot això fou confirmat per una nova butlla del 1193. Deu anys abans (1183) el rei Alfons I l’havia pres sota la seva protecció.

El 1079 envià algunes monges a fundar una comunitat femenina a l’antic monestir d’Elins. En aquest temps la comunitat oscil·lava entre sis i vuit monges.

Durant l’abadiat de Guisla de Llobregat fou refeta l’església, que fou consagrada el 1147, i en el d’Elisenda de Rocafort fou consagrat un nou altar de Sant Benet (1169) i edificat el claustre (~1190) per donatiu de Beatriu de Rocafort, mare de l’abadessa, que també es féu monja.

A mitjan segle XIII entrà a formar part de la Congregació Claustral Tarraconense i inicià una època de prosperitat, palesa en l’augment de monges, fixades en cinquanta-cinc des del 1310 i ampliades amb trenta noves monges que ingressaren juntes el 1318; totes eren filles de la noblesa i de ciutadans rics. L’abadessa era una veritable senyora feudal, i en depenien dos domers, que tenien cura de la parròquia de Sant Pere, cosa que fou causa de dificultats amb el bisbe.

El 1582 s’aplicà al monestir la clausura papal manada pel concili de Trento, no sense dificultats, car, pel fet d’ésser les monges de casa noble, habitaven al monestir amb les seves criades; d’aleshores endavant els fou obligatori el dormitori en comú. El monestir mantingué una comunitat oscil·lant en les cinquanta monges els segles següents; amplià les edificacions monàstiques i també aixecà un campanar nou i una capella del Santíssim (1752).

Al principi del segle XIX començà una època de problemes, amb l’ocupació de part del monestir pels francesos (1808) i una breu expulsió de les monges el 1814. De nou en foren tretes entre el 1823 i el 1828, i el monestir fou destinat a presó; el 1835 hi hagué una nova expulsió, i el monestir tornà a ésser presó, estat que es mantingué fins el 1873, a despit de les pressions de les monges al govern i a la reina després del 1845. Després de vagar per diferents indrets, el 1855 decidiren de construir un petit edifici al costat de l’església. Elles continuaren pressionant, i per això el 1869 hom les volgué fusionar amb les jerònimes; cansades de tanta interinitat i per haver emprès el govern la destrucció de l’antic convent (1873), decidiren de vendre'n els solars (1876) i adquirir el de l’actual monestir del carrer d’Anglí de Sarrià, on, sota la direcció de l’arquitecte Antoni Robert Moreras , fou construït entre el 1877 i 1879 l’actual monestir, de línies neoromàniques. La comunitat s’hi instal·là definitivament (1879) amb l’antic arxiu i el que pogueren salvar del tresor i del patrimoni.

El 1909 l'església patí un greu incendi i la Torre dels Ocells, sobre el cimbori, es va enfonsar. La restauració obra d'Eduard Mercader Sacanella (Barcelona (1840 - 1919), clarament excessiva, va alterar l'estructura de l'església, fins al punt de fer-la irrecognoscible.


Església de Sant Pere de les Puel·les abans de l'incendi de 1909. S'hi pot veure la façana, on s'aprecia un braç del transsepte amb una finestra gòtica cegada, la portalada encara conservada avui, la Torre dels Ocells sobre el cimbori, i el campanar setcentista al darrere

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM I DEMOCRÀTIC de la II República, va ser cremada un altre cop.

Recordem sempre el tristíssim paper de la jerarquia de l’Església catòlica amb la nobilíssima excepció del que fou Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943)
https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/francesc-d%E2%80%99assis-vidal-i-barraquer-in-memoriam/

Sempre s’ha dit que l'infern està empedrat de bones intencions, i afegirem de Cardenals, Arquebisbes i Bisbes de l’Església catòlica d’obediència franquista.

El 1945, novament restaurada, va ser reconsagrada.Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

El pintor muralista Felip Vall i Verdaguer (Tona, Osona, 26 de maig de 1916 - Vic, Osona, 5 d'agost de 2012 va pintar el sostre de la Capella del Santíssim l'any 1945.


Des del 1974 el monestir té una petita casa filial al santuari de Puiggraciós, al Figueró (Vallès Oriental). El cim del Puiggraciós està situat a la confluència dels termes municipals de l'Ametlla del Vallès, el Figueró i Montmany i Bigues i Riells, a la comarca del Vallès Oriental.

L’església, avui una parròquia de Barcelona, englobà l’antiga de Sant Sadurní, i guarda capitells i impostes preromàniques de la primitiva edificació; la nau i les voltes actuals són del segle XVII, però han estat molt modificades, a causa de les successives destruccions i reparacions dels anys 1697, 1714, 1835, 1909 i 1936.

El claustre, ampliat amb una galeria superior, gòtica, vers el 1322, fou destruït el 1873, i molts dels seus elements es guarden al Museu d’Art de Catalunya, al Museu Santacana de Martorell i en col·leccions privades. La resta del monestir fou destruïda a la mateixa data, després d’haver servit de presó.

https://parroquia-de-sant-pere-de-les-puel-les.webnode.es/sobre-nosotros/

http://www.historiadesarria.com/santpere.html

https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02puel.htm


https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Pere_de_les_Puel%C2%B7les

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/FitxaGeneral?index=0&consulta=MSUxK3NhbnQgcGVyZSUyKy0xJQ%3D%3D&codi=23

Ens quedàvem –com acostuma a succeir – amb un grapat d’incògnites :

Els germans Antoni i Epifani Robert Moreras eren mestres d’obres ?.

Hi ha dades del lloc i data de naixement i traspàs ?.

Ens agradarà tenir-ne a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Barcelona i Catalunya a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

diumenge, 28 de juny de 2020

PONT DEL MOLÍ DEL VERDAGUER. BALENYÀ. OSONA

Anàvem fins al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, una vegada més calia donar gràcies pel dons rebuts.



Feta la feina ens arribàvem fins al Congost a la recerca del pont del Moli del Verdaguer, del que patrimoni Gencat en diu ; pont d'un sol arc, eixamplat tot de pedra, pla i sense baranes.

Datat de 1778 en una pedra a l'entrada del pont.

passa per sobre del riu Congost.

S’aixecava bàsicament per facilitar l’accés peatonal a l’Església parroquial, des de les finques situades a l’altre costat del riu Congost.


El retrata l’any 1983. Joan Tous i Casals (Barcelona, 24 de maig de 1912- 15 de març de 2003)


A nosaltres ens costava trobar-lo, actualment s’ha fet una passera de formigó al camí ral que mena fins a Tona, i aquesta infraestructura està literalment engolida per la vegetació.


L’abandó de bona part del patrimoni històric, ja per desídia dels propietaris, de les administracions municipals, comarcals, provincials, ..., és la constatació tristíssima de que més enllà de la xerrameca estèril, la república catalana ara per ara, és només un somni.

Li demanava a la Mare de Déu de l’Ajuda que fes arribar a l’Altíssim la meva pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Balenyà i Catalunya a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.


dissabte, 27 de juny de 2020

EL MAS DEL GRANELL, TESTIMONI D’UN MÓN QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos retratava un pany de paret del Mas del Granell abandonat a la seva dissort com bona part del patrimoni immoble vinculat al món agrícola.


Val a dir que Tarragona excel·leix en aquesta faceta , malgrat constatar que la Catalunya ‘moderna’ té poc a veure, quasi res, si som sincers, amb la que desenvolupava un dret civil ‘diferenciat’ , que regulava un món bàsicament agrícola, en el que la masia era la ‘unitat de producció familiar indivisible’.

Està clar que a mesura que s’ampliava el ventall d’activitats econòmiques , s’anava reduint la importància d’aquestes ‘unitats de producció familiar indivisibles’, fins a esdevenir anacròniques de forma general a partir de la segona meitat del segle XX.

Altrament criteris com ‘ el comerç de proximitat’, ‘ la producció sostenible’ , i fins el concepte mateix de ‘ fer país’ – compra a casa, ven a casa i faràs casa – , topaven amb el sistema de producció capitalista, que té com a objectiu únic el benefici econòmic en el termini més curt possible.

Tothom té coll avall, de forma expressa o tàcita que el present que patim, ens l’hem guanyat ‘col·lectivament’ , oi?.

https://seu.tarragona.cat/documentPublic/download/4786


http://cosetano.blogspot.com/2016/04/mas-den-granell-tarragona.html

S'hi accedeix prenent la TP-2031 des de Tarragona. A uns 5 km, ja en terme dels Pallaresos, es troba una benzinera a la dreta. Cal entrar pel carril lateral de la benzinera i després tombar a l'esquerra, travessar la carretera i entrar a la urbanització els Hostalets. Aquí se segueix el mateix carrer d'entrada fins arribar a l'extrem oest de la urbanització, d'on surt una pista de terra en mal estat que en 350 metres porta fins al mas

Mas ubicat en una carena, en una situació estratègica, amb bona perspectiva sobre Constantí i la plana del Camp. Envoltat de pineda i en part de conreus abandonats fa dècades. Molt a prop, al peu del turó, es troba el Mas d'en Garrot.

Mas amb factura de vil•la de vacances d'estil eclèctic de finals del segle XIX. Es tracta d’una construcció sobretot d’obra i maçoneria arrebossada, amb arcs, portes i pilastres i detalls d’obra.

D'acord amb les fotos antigues, el cos B disposava d'un porxo adossat a la façana i d'un remat al centre de la part superior de la façana amb el nom de la vil·la. El tram curt del cos D tenia un remat similar a una torre, amb merlets.


Cap dada, com és mal costum de l’autor d’aquella construcció. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , vitpons@gmail.com , Catalunya us ho agrairà.

En general, l’estat de conservació és molt dolent. Només hi resten els murs exteriors i alguns interiors, no queda cap sostre ni teulada. Hi ha runa per tot arreu i el efecte del vandalisme es bastant evident. Ha estat colonitzat per vegetació, en algun cas de forma molt espectacular, com es el cas d’un pi arrelat sobre d'una arcada.

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Tarragona, el Tarragonès, Catalunya a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.


divendres, 26 de juny de 2020

LA ROVIRA DE BAIX. CENTELLES. OSONA

El Crisant Palau publica; 1927 - 1950- Sant Marti de Centelles - Vista general de Can Rovira de baix


No en trobava cap dada , ni cap imatge a Sant Martí de Centelles.

Pertany al terme de Centelles :
https://www.centelles.cat/viure/urbanisme-i-medi-ambient/docs/urbanisme/PEPCH/cataleg.pdf

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/morro-de-porc-castells-de-la-popa-i-centelles-8548808/photo-5010458

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0296123.xml

El Masia apareix documentada des del segle XVI.

Consta que també es va veure afectada per l’assalt austriacista a la vila de Centelles de 1714.

A prop es troba la Font de la Rovira i a l’altra banda de la carretera la Font del Forn de la Rovira.

No hi ha gaires dades, som un país estrany, ens manca informació de la nostra història, i perdem llastimosament el temps en discussions estèrils sobre si Felipe González Márquez (Dos Hermanas, Andalusia, 5 de març de 1942) va ser el ‘creador ‘ dels Grups Antiterroristes d'Alliberament.

dijous, 25 de juny de 2020

AQÜEDUCTE DEL MAS D'EN VALL. RIUDECOLS. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA

Llegia que fou construït possiblement durant el segle XVIII per a bastir d'aigua al mas d'en Vall i al d'en Pere del Mas.

Patrimoni Gencat ens el descriu així ; Aqüeducte d'uns 100 metres de llarg sostingut per tretze arcades de mig punt, d'uns 3 metres de llum i fetes amb dovelles de rajoles de terracuita. On comença l'aqüeducte hi ha una bassa o dipòsit que rebia l'aigua d'un brollador. Aquesta aigua arribava a dues grans masies, amb canalitzacions de cairons.


Aqüeducte d'uns 100 metres de llarg sostingut per tretze arcades de mig punt, d'uns 3 metres de llum i fetes amb dovelles de rajoles de terracuita. On comença l'aqüeducte hi ha una bassa o dipòsit que rebia l'aigua d'un brollador. Aquesta aigua arribava a dues grans masies, amb canalitzacions de cairons.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=9657

Els aborígens – com a regla general, ja sabeu que sempre hui ha almenys una excepció – acostumen a menystenir allò que veuen – o poden veure - tots els dies :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/01/antigues-escoles-de-riudecols-el-camp.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/05/esglesia-de-la-concepcio-de-la-mare-de.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/05/escoles-velles-de-les-irles-riudecols.html


http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2015/05/sant-pere-de-riudecols-camp-jussa-de.html

http://relatsencatala.cat/relat/in-memoriam-capella-de-sant-venerand-riudecols-el-camp-jussa-tarragona/1067539


https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/arbres-monumentals-de-catalunya-que-no-tenen-encara-cap-reconeixement-oficial-el-pi-de-la-vivina-riudecols-el-camp-jussa-de-tarragona/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Baix_Camp#Riudecols
......
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/06/santuari-de-la-mare-de-deu-de.html?fbclid=IwAR2JRFkMKj5IkgiXbcSQyKWkdzTBuKqfaIUH9czpRSURFlW1nvGo7JXwrQo

Aprofiteu per visitar-lo ara que us deixen sortir del vostre municipi, ningú sap quan durarà aquest impàs. Guardeu SEMPRE la distància de seguretat, porteu mascareta, i eviteu feu-vos mal, la sanitat pública està a la U.V.I.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT – i ens AMAGUEN – les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

dimecres, 24 de juny de 2020

SANT JOAN DE VILAMAJOR. PUJALT. L’ANOIA SOBIRANA. CATALUNYA

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, al costat de la petita església de Sant Joan, documentada des de l'any 1157 , al llogaret, ara mal dit de Vilamajor.

Depenia originalment de Santa Maria de l'Estany, com a sufragània de la parròquia de Segur, situació que encara es mantenia al segle XVII, actualment depèn eclesiàsticament de l’església advocada a Santa Maria de Magdala ( la Magdalena ) d’Astor.

És un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó i capçada amb un absis semicircular , decorat amb un fris d'arcuacions llombardes de factura senzilla.


Posteriorment s'hi va afegir una capella lateral, que fa de sagristia.

La nau està reforçada amb uns contraforts laterals d'època tardana.

La porta original era al cantó de migdia i va ser tapiada posteriorment.


La porta actual és de mig punt, adovellada, i a la dovella central encara s'hi pot veure, molt desgastada, una imatge de Sant Miquel o de Sant Jordi matant el drac.

L'edifici va ser restaurat l'any 2000.

L’accés es troba abans de l’enllaç amb la carretera de Sant Guim a Calaf, venint des de Pujalt, dins quin terme està inclòs actualment el nucli de Vilamajor.