divendres, 10 d’abril de 2020

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANTA ANNA DEL CASTELL DE MONTLLOR. GAVET DE LA CONCA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Francesc Cardona Fonoll, atenen molt amablement el prec que fèiem urbi et orbe des del coneixercatalunya; amics lectors/es , aquesta situació de confinament derivada del ESTADO DE SITIO/ALARMA/EXCEPCIÓN , ens està deixant SENSE material. Us demanem que dediqueu una estona a revisar les fotografies familiars, i si en trobeu alguna en la que apareix algun element patrimonial – església, castell, edifici singular, font, arbreda, muntanya, paisatge ..., en la feu arribar a l’email castellardiari@gmail.com

Us ho agrairem infinitament nosaltres, i els lectors/es confinats que troben la lectura un moment d’abstracció d’aquesta tràgica situació.

Em feia arribar fotografies del runam esfereïdor de l’església de Santa Anna del Castell de Montllor , també anomenat Castell de l'Hostal Roig o Castell dels Moros



L’enciclopèdia Catalana ens diu que l’any 1314 gaudia de la categoria d’església parroquial, integrada dins l’ardiaconat de Tremp.

Malauradament, aquest és, ara per ara, l’únic esment conegut referit a aquesta església, de la qual tampoc sabem en quin moment canvià l’advocació primigènia per l’actual de santa Anna.

Per l’estat de les ruïnes de l’edifici, es pot concloure que l’església de Santa Anna era un edifici d’una sola nau, possiblement coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis central i dues absidioles laterals, formant trèvol, que pel que sembla s’obrien a la nau mitjançant estrets arcs presbiterals.

Les ruïnes de l’església de Santa Anna de l’Hostal Roig són a uns dos-cents metres al sud del poble de l’Hostal Roig.

Catalunya, sotmesa a un permanent espoli, ho tenia difícil per conservar el seu patrimoni històric, l’endeutament que es generarà amb la tragèdia del coronavirus, farà del tot impossible destinar cabals públics a aquests fins.

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Vilanova de Meià, la Noguera, Gavet de la Conca, el Pallars jussà , .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina

dijous, 9 d’abril de 2020

LA PORXADA. CASTELLET I LA GORNAL. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar un parell de fotografies del casal conegut com “ la Porxada” , al Camí de Can Cassanyes, al terme de Castellet i la Gornal, a la comarca del Penedès sobirà, del que n’havíem escrit alguna cosa :
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2013/10/la-porxada-de-castellet-castellet-i-la.html

Patrimoni Gencat ens diu; el conjunt de "La Porxada" es troba situat a la dreta del camí de Can Cassanyes, a prop del nucli de Sant Marçal.
Es tracta de diversos cossos organitzats en successives etapes constructives a partir d'un nucli principal i protegits per una tanca que els envolta.


Els elements més remarcables d'aquest conjunt són la galeria d'arc de ferradura, situada a una de les façanes laterals de la construcció, i la torre de planta quadrada que s'eleva, aïllada, a la part posterior.


Encara que el nucli primitiu de la masia segurament té el seu origen en un moment de construcció anterior, els elements formals del conjunt general permeten situar aproximadament en les darreries del s. XIX l'època d'ampliació més important, ja que el plantejament estilístic respon a les concepcions eclecticistes que caracteritzen l'arquitectura d'aquell període.

Ens agradarà tenir noticia del promotor i de l’autor d’aquest edifici, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,.. , a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Si malgrat la gestió maldestra de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA superem la pandèmia , poseu Catalunya i tots els seus pobles, viles i ciutats a la vostra agenda per aquest 2020 i els anys que us calguin. Tenim – encara – un país de primera.

dimecres, 8 d’abril de 2020

IN MEMORIAM DE L’ERMITA/SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA DE LA RIBA. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos atenen molt amablement el prec que fèiem urbi et orbe des del coneixercatalunya; amics lectors/es , aquesta situació de confinament derivada del ESTADO DE SITIO/ALARMA/EXCEPCIÓN , ens està deixant SENSE material. Us demanem que dediqueu una estona a revisar les fotografies familiars, i si en trobeu alguna en la que apareix algun element patrimonial – església, castell, edifici singular, font, arbreda, muntanya, paisatge ..., en la feu arribar a l’email castellardiari@gmail.com

Us ho agrairem infinitament nosaltres, i els lectors/es confinats que troben la lectura un moment d’abstracció d’aquesta tràgica situació.

Em feia arribar una fotografia de l’ermita de la Mare de Déu de la Gràcia al terme de la Riba, a la comarca del Camp sobirà.


L’Anna Isabel Serra Masdeu, en la seva monografia “Ermita de Gracia. Ens explica que Francesc Blasi i Vallespinosa, la descriu així : "és senzilla i humil, de porta quadrangular. Amb un petit ull de bou a la façana i un cloqueret d’espadanya a I ‘aresta superior de la teulada de doble vessant. La nau interior amida 8,50 metres de llargària per 4,80 metres d'amplada, i s'avé a I ‘estil renaixement, amb volta de tres claus, Una pica beneitera molt gran; alguns bancs arrambats a les parets s'omplen de corcs, i una barana de fusta tanca el presbiteri, situat dalt d'un graó.

Actualment I ‘interior és buit i esta molt malmès. El retaule que posseïa degué desaparèixer durant els anys de la Guerra Civil. Valgui aquesta descripció pera fer-nos càrrec de la seva importancia:

"L'altar major i únic duu la data de 1687. És d'estil barroc, daurat, policromat i en perfecta conservació. Encimala el retaule I ‘estàtua del Salvador; dessota, hi ha la imatge de Sant Rafael amb Tobies; més avall, segueixen, en col·locació simètrica, les imatges de Sant Antoni, un Bisbe Sant, Sant Isidre, Santa Úrsula, Sant Joan, Sant Joaquim, Santa Eustaquia i Santa Anna, totes d'uns 30 centímetres d’alçada i bastant ben treballades sobre fusta.

"En un nínxol del centre hi ha la Verge de la Gracia, que rep I ‘anunciament de I ‘obra de I ‘Esperit Sant per mitja de la figura de I ‘Arcàngel, la qual esta penjada d'una columneta de I ‘altar. La imatge de la Mare de Déu esta asseguda i recolzada en el respatller de la seva esquerra ,damunt del qual hi ha un llibre obert. Amida uns 75 centimetres d’alçada, és de fusta policromada, ben esculturada i de faccions simpàtiques; Possiblement originaria de les darreries del segle XVII. Algunes presentalles penjades a les parets demostren la importància que altres temps tingué aquesta ermita."

Alguns autors com Francesc Gras i Elies (Reus, 1850 – Barcelona, 12 d'octubre de 1912 ) daten la seva construcció I ‘any 1704. (4): .'En el año 1764 don Rafael Vilanova. acaudalado propietario de Alcover, qué tenía sú casa solariega en la plaza Nueva de dicha villa, mandó edificar esta modesta capilla en tierras de su propiedad á fin de que los labradores que vivían con sus familias en aquellos riscos pudieran oir misa. El número de misas que habían de decirse en dicha capilla había de ser 37 todos los años. Por espacio de mucho tiempo cumplióse la voluntad del fundador, y habiendo venido á menos su familia y ausentada de la villa se cerró la capilla, quedando en ella la imagen de la Virgen poco menos que olvidada. , 198 t...) .

Blasi en justifica I ‘inici per una data esculpida a la llinda superior de la porta d'entrada a la capella ,on hi figuraria 1687.Actualment aquesta data no es distingeix.

(5) "( ...) tampoc no es fixaren en la data de construcció de 1'altar major;ni en una relació mig esborrada per la pluja escorredissa de I ‘ull de bou, escrita en la paret interior i damunt de la porta, que diu: "Als 14 de Abril del any 1687. Lo Ilm. Sr. Doctor Fray Juseph Sanchis, arquebisbe de Tarragona, primal de les Espanyes, a instancia de Agustí Figuerola i son fill beneí aquesta capella dedicada a la Verge de la Gracia, celebrant la primera missa, administrara lo Sant Sagrament de la confirmació, concedeix sa Iltrma. 50 dies de indulgencia als que visitaran aquesta capella i rezaran un Pare Nostre i una Ave María ".Demés, a sota mateix d'aquesta inscripció, un a cada banda de la porta. hi ha pintats a una tinta els escuts de I ‘esmentat Arquebisbe i de la casa Figuerola, senyoria principal de la vila d'Alcover, en possessió d'immenses extensions de terrenys. (...)

El temps ha estat sever i injust malmetent la seva vàlua, pero potser generós mantenint-la dempeus, recordant la dignitat del seu llegat

https://algunsgoigs.blogspot.com/2015/10/goigs-la-mare-de-deu-de-la-gracia-la.html

https://core.ac.uk/download/pdf/39132462.pdf

https://en.todocoleccion.net/postcards-catalonia/postal-riba-ermita-mare-deu-gracia-ed-soberanas-num-4~x35459466

No forma part de la minsa relació de bens culturals d’interès local de la Riba.

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu la Riba, el Camp sobirà de Tarragona, .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina

dimarts, 7 d’abril de 2020

QUE EN SABEM DELS AUTORS DELS EDIFICIS DE LA COLONIA VILADOMIU VELL AL TERME DE GIRONELLA?. EL BERGUEDÀ.

Aprofitava una magnifica fotografia del Pere Albert Carreño, en la que apareixen la Casa de l’Amo de Viladomiu Vell, i l’església de Sant Marc, a la que podem denominar també la Casa del Senyor, oi?.


Les fonts no atorgaven cap importància als autors, enginyers, mestres d’obra i/o arquitectes que aixecaven els edificis de la Colònia.
https://www.viladomiu.com/

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=3325

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=3324

De l’església de Sant Marc sabem que l'any 1883 van començar les obres de construcció que es van encomanar al mestre d'obres Valentí Canudes, de Casserres. No en trobava a la xarxa imatges del interior, i ho demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Fotografia 20-III-1983. Viladomiu Vell (Gironella), Església parroquial advocada a Sant Març.

Al ensems em feien arribar una fotografia de Quimpuig12, feta a les 11:15, del 7 novembre 2014 , en la que més enllà del color no s’aprecien canvis substancials.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Esgl%C3%A9sia_de_Viladomiu_Vell_3.JPG

De la torre de l’Amo, els amics de Tot passejant, diuen ,.. . Façana de ponent, sigui dit de passada que em recorda, però molt, la torre Lluvià, de l'arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914).

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/05/colonies-la-casa-de-lamo-i-la-casa-del.html



El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME , http://vptmod.blogspot.com/ , em feia arribar un comentari; La Torre de l'Amo de la Colònia de Viladomiu Vell en el meu Iinventari la tinc atribuida a Roc Cot Cot (Barcelona, 1865 - ibídem, 7 de juliol de 1909) , que va ser arquitecte municipal de Gironella i té una torre similars al Masnou

Està clar que NOMÉS des de la Catalunya ‘no oficial’ seria possible posar llum en aquests aspectes del patrimoni històric, respecte dels quals, s’ha fet una excel·lent tasca de desinformació i/o de destrucció des de sempre, no únicament com alguns escriuen en els períodes de dictadura; la de Miguel Primo de Rivera, II marquès d'Estella i VII de Sobremonte (Jerez de la Frontera, Andalusia, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), i la de Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com a Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975), també, també, en el breu període de la II República, i en aquesta “democraciola” vergonyant que patim des de 1978.

Esperem les vostres aportacions a l’email castellardiari@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Gironella, el Berguedà,.., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina.

dilluns, 6 d’abril de 2020

IN MEMORIAM . PREVENTORI DE LA SAVINOSA. ALLÒ QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos publica una fotografia del Preventori de la Savinosa que va acollir a nens pobres de diferents punts d'Espanya, que es trobaven en risc de desenvolupar malalties a causa de la misèria.


El testament del comandant d’infanteria Luciano Schmid Vilardaga ( + 9/02/1911) que va donar cinc finques a la casa de la beneficència de la Diputació de Tarragona, suposava l’inici d’un projecte que dissenyat per la Mancomunitat de Catalunya, es va dur a terme durant la dictadura feixista de Primo de Rivera, i els 5 edificis, localitzats entre les platges de Savinosa i Arrabassada, destinats a l'atenció i prevenció de la tuberculosi, es posaven en funcionament durant la II República.


L’autor del projecte fou l‘arquitecte Francesc Monravá Soler ( Tarragona, 25.IX.1888 + 15.II.1968 )

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=12536

Patrimoni Gencat el descriu com un complex notable de dos i quatre plantes que no perjudica els aspectes urbanístics de la zona.

Situat dins una petita península, entre les platges de la Rebassada i de la Sabinosa, està aïllat per la carretera general i la via fèrria.

La configuració urbanística en forma de blocs amb alternança d'elements urbans com ara places, passeigs i el mateix paisatge.

La composició de les finestres és a base de remarcar constructivament els seus laterals amb fàbrica de rajola, remarcant-se també l'horitzontalitat. Es pot dir que pertany a una arquitectura en la que es posa de manifest la seqüència ordenada entre la pell de l'edifici i la fàbrica de totxo.

L’any 1966 es tancava i d’aleshores ençà no se i ha donat cap utilitat.

Sembla però que hi ha algun projecte per aquesta zona:

https://www.diaridetarragona.com/opinion/UN-VIAJE-EN-EL-TIEMPO.-La-Sabinosa-un-espacio-que-urge-recuperar-para-los-tarraconenses-20180723-0008.html

https://tarragonadigital.com/tarragona/preventori-savinosa-transformacio-diputacio-tarragona


https://www.arquitectes.cat/ca/system/files/users/14663/2019-02-26-diari-mes.pdf


https://www.diarimes.com/noticies/opinio/2019/02/26/la_savinosa_seu_futur_55943_3064.html

Esperem que a la sortida de la pandèmia del coronavirus, l’economia pública faci possible endegar un projecte que alhora que permeti la recuperació d’aquest espai, respecti la voluntat testamentaria del Luciano Schmid Vilardaga ( + 9/02/1911), del que ens agradarà tenir noticia a l’email castellardiari@gmail.com , coneixercatalunya@gmail.com del lloc i data de naixement, del seu traspàs només en sabem la data.

diumenge, 5 d’abril de 2020

ESGLÉSIA DE SANT SEBASTIÀ A LA COSCOLLERA. SANTA MARIA DE MEIÀ, VILANOVA DE MEIA. LA NOGUERA. LLEIDA

El Francesc Cardona Fonoll, em feia arribar fotografíes de l’esglesia de Sant Sebastià a la Coscollera, que es troba al camí de Santa Maria de Meià a la Font del Reguer, a 2 km al NO de Santa Maria.

Patrimoni Gencat ens diu que l'església de Sant Sebastià es trobava dins la quadra de la Coscollera, que fins al segle XIV havia existit com a municipi diferenciat de Santa Maria de Meià.

La notícia més antiga que es coneix d'aquesta església la dóna Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 - Manresa, Vegueria de Manresa, 1691) el 1668 en el llibre on descriu el Priorat de Meià.

Diu que antigament era parròquia i que el 20 de gener de 1623 es va trencar la campana Dou i que la processó no va poder pujar des de santa Maria a causa del mal temps.
Tradicionalment, al menys des del Segle XVII, es pujava en aplec a l'ermita del 20 de gener, dia de Sant Sebastià.

Últimament l'aplec es fa el dilluns de Pasqua Granada, coincidint amb el Roser de Primavera de la vila de Santa Maria de Meià.

En els conflicte bèl·lic que s’iniciava amb la rebel·lió dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, l'església de Sant Sebastià va servir com polvorí de l'exèrcit republicà, i s’explica que hi va haver una explosió que va esfondrar la coberta.

Les diferents restauracions fa que sigui difícil de datar, però les finestres apuntades i els contraforts fan pensar que es tracta d'una construcció gòtica força rústega, segurament del segle XVI.

La finestra de mig punt dóna indicis que podria tractar-se d'un temple romànic ampliat.

Caldria fer prospeccions arqueològiques per datar l'edifici amb més precisió.

La descripció tècnica ens diu que es tracta d'una església de planta rectangular, d'una sola nau i absis semicircular encarat a llevant. La coberta és de volta de canó amb contratirants de ferro.


La porta és al mur de ponent i està precedida per un atri, al qual s'accedeix per la part de migdia.


A l'absis, reforçat amb sis pilastres que fan de contraforts, hi ha dues finestres d'arc apuntat i una altra de mig punt que està tapada.

No hi ha campanar ni espadanya.


L'interior està arrebossat amb morter de ciment i pintat, els murs exteriors també estan arrebossats amb argamassa de calç i arena. La volta, reconstruïda entre 1960 i 1962, es coberta per teula àrab.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor del projecte de reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

L’any 2017, havíem publicat sobre aquesta església situada en un terreny en el que abundava el coscoll, garric; cast. Coscoja; arbust de fins a 2 metres, rarament arbre petit. Fulles persistents dentato-espinoses, glabres, concolores, coriàcies. Gla de fins a 3 centimetres, de maduració biennal o anual, endocarp tomentós; cúpula amb escames patents i punxents.

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2017/07/ermita-de-sant-sebastia-de-la.html

Que Sant Sebastià intercedeixi davant del bon Déu perquè malgrat la gestió maldestra dels ‘polítics professionals’ s’aconsegueixi superar la pandèmia del coronavirus.

dissabte, 4 d’abril de 2020

IN MEMORIAM . L’ESCOLA A LA CASA DE MISERICORDIA DE VIC. OSONA

https://core.ac.uk/download/pdf/38981036.pdf

Durant els anys estudiats, algunes de les noies s’ocupaven de «enseñar las que no son de la casa, tanto de la Ciudad, como las de fuera de ella, â las pobres de balde, y â las acomodadas por una módica paga, enseñandoles no solo â coser, hazer medias, y demás labores necessarias y propias de una buena y provechosa muger, sino también instruyendolas en la doctrina christiana, y en devotes oraciones».

En un altre document del mateix fons, també sense datació, es parla igualment de l’existència de dues escoles públiques. En una s’ensenyava gramàtica a totes les noies pobres de la ciutat que hi anaven a aprendre labors, «y en la otra concurren á igual objeto las hijas de los artesanos y personas de distinción cuias facultades les permiten contribuir con un moderado esti[p]endio á la manutención y gastos indispensables de la casa».68 En aquell moment, que no es pot precisar, però que podria estar entre 1815 i 1820, a la Misericòrdia hi havia cinc mestres que eren ajudades en les seves tasques docents per les internes més avançades.

L’agost de 1924, a petició de l’Ajuntament, l’administració de l’establiment informava que a la seva escola hi assistien unes cent quaranta persones, «advirtiendo que á las absolutamente pobres nada se les exige».

Cal remarcar que les mestres cobraven una quantitat pels seus serveis (com a mínim a finals del segle XIX).

El conjunt d'edificis originari fou enderrocat l'any 1992 per tal d'eixamplar el carrer Misericòrdia. Només s'ha conservat la part de la façana del carrer Sant Pau.

L'any 2000 es va construir un nou edifici d'habitatges en l'emplaçament de l'antic edifici, dins del qual es va reconstruir el claustre.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=36391



Si malgrat el desgovern del PSOE/PODEMOS sobreviviu a la pandèmia, poseu Vic, Osona , .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No feu però, previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, el desastre majúscul de la pandèmia del coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase ‘el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.

Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell

divendres, 3 d’abril de 2020

IN MEMORIAM DE LA TORROSSOLA AL TERME DEL MONTMELL. EL PENEDÈS JUSSÀ.

El Raul Pastó Ceballos publica una fotografia del que avui és un edifici en quasi ruïna, la Torrossola al terme del Montmell que amb una extensió de 72,76 km2, la tercera part de la superfície comarcal, i és el més gran dels municipis de la comarca del Penedès jussà.


Vàrem tenir ocasió de visitar i retratar ; la Joncosa de Montmell, Marmellar, la caseria d’Aiguaviva, ...., i val a dir que ens dol no trobar més dades d’aquest masia, la Torrossola, que apareix documentada al segle XVI.

Esperem que algú pugui explicar-nos a l’email castellardiari@gmail.com quan es produïa l’abandó , que situem al voltant dels anys 50 del segle XX , i si les teniu algunes dades de la història de la casa i l’indret.

http://ptop.gencat.net/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=249904&fromPage=


El Josep Segura i Estalella, m’enviava un email en el que em deia ;

Benvolgut Antoni.

Sobre l'anunci que heu publicat al facebook que fa referència a Torrossolla.

Desconec quan és va produir l'abandonament del mas.

Estic realitzant el meu arbre genealògic.

A l'indret de Torrossolla hi vivien els Güell, només els he seguit segons l'ascendència del primer avantpassat amb dit cognom.

Igualment encara espero incloure moltes més dades que ara no en disposo.

Principalment la informació pertany als llibres sagramentals de la parròquia del Montmell (AHAT), haurien d'estar indexats per mi.

Igualment al llibre d'en Benjamí Català "El Montmell, sostre del Baix Penedès" hi ha dibuixats uns detalls del mas.

A reveure.


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2019/10/ermita-de-sant-marc-el-montmell-el.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/06/el-manso-vidal-cal-cintet-la-juncosa.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/esglesia-de-sant-miquel-i-de-la-mare-de.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/12/sant-miquel-de-can-ferrer-de-la.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/12/el-freixe-del-montmell-al-penedes-jussa.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/05/ermita-de-sant-marc-del-montmell-el.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/07/el-sant-miquel-pelegri-del-montmell.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/07/la-romanica-de-sant-miquel-del-montmell.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/10/les-runes-torturades-de-marmellar-el.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/12/menhir-de-la-pedra-dreta-de-can-ferrer.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/07/el-manso-vidal-del-montmell-penedes.html


https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/10/marmellar-lescenari-dantesc-duna.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/10/la-cova-de-lourdes-daiguaviva.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/10/in-memoriam-escoles-de-marmellar-el.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/11/sant-pere-daiguaviva-el-montmell-el.html

Aquest espai feréstec té molt a “viure”. Poseu-vos a l’agenda per visitar-ho quan s’acabi aquest malson del coronavirus.

dijous, 2 d’abril de 2020

ESCORIAL VEDRUNA. VIC. DES DE 1826 FENT ESCOLA

Joaquima de Vedruna i Vidal (Barcelona, 1783 - 1854) vídua, amb 33 anys i 6 fills, abandonà Barcelona i s'instal·là al Mas Escorial de Vic, la casa pairal de la família del seu marit, que ara li pertanyia, i on ja havia viscut els difícils anys de la guerra (1808-1813)

El trobament casual, l'any 1819, amb el caputxí fra Esteve d'Olot (Esteve Fàbrega i Sala, 1774-1828), a l'església dels Caputxins de Vic, va marcar un canvi de rumb decisiu en el seu projecte de vida religiosa. El caputxí l'orientà cap a la fundació d'un nou institut religiós dedicat a la cura dels malalts i a l'educació de les noies d'extracció social humil, en uns moments en què la formació integral de la dona era encara molt menystinguda. El projecte comptà amb el suport i l'aprovació del bisbe de Vic Pau de Jesús Corcuera i Caserta (1825-1835). En un principi el pare Esteve i la mare Joaquima havien pensat afiliar el nou Institut a la família franciscana, com a «Germandat de Penitents Menors», però el bisbe Corcuera preferí posar-lo sota l'advocació del Carme, i passaren així a anomenar-se «Germanes Terciàries de Maria Santíssima del Carme». El nom de Germanes Carmelites de la Caritat, que és l'oficial de la institució, començà a utilitzar-se a partir del 1866. El dia 6 de gener de 1826, festivitat de l'Epifania del Senyor, a l'oratori del palau episcopal de Vic, en presència del bisbe, Joaquima de Vedruna va pronunciar els seus vots religiosos «d'obediència, altíssima pobresa i perfecta castedat»,[3] signant la cèdula de professió amb el nom de «Germana Joaquima del Pare sant Francesc»: tenia 42 anys. L'endemà renuncià als seus béns davant notari en favor del seu fill Josep Joaquim, i el dia 2 de febrer, festivitat de la Purificació de la Mare de Déu, començà a reunir les primeres noies al Mas Escorial, per tal de preparar-les per a la vida de comunitat i el treball apostòlic de l'Institut naixent. El nou institut es constituí oficialment el dia 26 de febrer, que, aquell any de 1826, va coincidir amb el 3r diumenge de Quaresma.


El «manso» Escorial primera presència Vedruna a Vic

El 26 de febrer de 1826, el manso Escorial acollia la primera comunitat al voltant de la mare Joaquima de Vedruna.

El dia 6 de gener havia fet professió de vots en mans del bisbe Pablo de Jesús Corcuera. En un principi, les germanes s’anomenaren terciàries carmelites, i popularment les escorialeses.


Començava humilment un projecte innovador de vida religiosa, la missió del qual era l’educació de les noies, la cura de malalts i, sempre, amb una dedicació preferent a les classes més desafavorides.

La mateixa fundadora escrivia el mes d’abril de 1826 a l’amic Josep Estrada, d’Igualada:

(...) i en lo que nos apliquem és ensenyar noies que, per lo present, ja ne vénen onze (...)

I al cap de vuit mesos:

(…) i tenim ensenyança per a les pobres (si bé ne ve alguna que no n’és) i lo número que ne vénen, passen de cinquanta, i altres que han parlat per venir.

A Vic, l’any 1826, només les monges del beateri de les dominiques s’ocupaven de les nenes ensenyant labors.

El Plan y Reglamento de Instrucción, aprovat pel rei el febrer de 1825, encara no s’havia implantat. A tal fi a Vic s’havia nomenat una Junta de Instrucción Local, però hi havia moltes dificultats econòmiques per establir l’ensenyament elemental.

Vista la situació, la petita escola de nenes al manso Escorial, on aprenien a llegir, escriure, doctrina i labors, era una novetat i un benefici.

Tanmateix la casa pairal no donava per a tant. Creixia el nombre de germanes que en els primers temps, a més, tenien cura de malalts a domicili, i es guanyaven la vida planxant, fent labors i brodats.

....

dimecres, 1 d’abril de 2020

LA TORRE NOVA DE LA COLONIA PONS. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ.

Retratàvem el Pere Albert Carreño i l’Antonio Mora Vergés, la torre nova de la Colònia Pons al terme de Puig-reig que fou acabada a l'any 1897, segons el projecte de ‘desconegut’ el gran artífex del Patrimoni Històric de Catalunya.


Es tracta d'un edifici de planta quadrada de la qual sobresurten dos cossos poligonals, un a llevant, on hi ha l'entrada principal i un altre a ponent en forma de tribuna. Té planta baixa, dos pisos i golfes. L'exterior és completament arrebossat, encara que actualment l'estat de la façana sigui molt malmès.


L'única decoració es situa a les portes i finestres en un estil clarament gòtic, amb decoracions florals, de bestiari medieval i gàrgoles. Les obertures també estan emmarcats per motllures que recorden l'esquema de la torre vella.

http://patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=174000125

Cal destacar el repertori decoratiu a l'interior, especialment el situat al vestíbul, on es representen temes al·legòrics als continents.

http://patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=174000125

Els salons són profusament decorats amb temes adients a les seves funcions.

Esperem les vostres aportacions a l’email castellardiari@gmail.com per aclarir les dades del “desconegut” autor d’aquest edifici magnífic.

Si malgrat el desgovern del PSOE/PODEMOS sobreviviu a la pandèmia, poseu Puig-Regi, el Berguedà,.., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No feu però, previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, Donald John Trump, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu, Alexander Boris de Pfeffel Johnson, Vladímir Vladímirovich Putin – per no fer esment dels que patim de forma directa - ; el desastre majúscul de la pandèmia del coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase de l’Ermessenda de Valrà, ‘el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.

Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell

dimarts, 31 de març de 2020

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L’ALBIOL, ADVOCADA A L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos atenen molt amablement el prec que fèiem urbi et orbe des del coneixercatalunya; amics lectors/es , aquesta situació de confinament derivada del ESTADO DE SITIO/ALARMA/EXCEPCIÓN , ens està deixant SENSE material. Us demanem que dediqueu una estona a revisar les fotografies familiars, i si en trobeu alguna en la que apareix algun element patrimonial – església, castell, edifici singular, font, arbreda, muntanya, paisatge ..., en la feu arribar a l’email castellardiari@gmail.com

Us ho agrairem infinitament nosaltres, i els lectors/es confinats que troben la lectura un moment d’abstracció d’aquesta tràgica situació.

Em feia arribar unes fotografies de l’església parroquial de l’Albiol a la comarca del Camp jussà de Tarragona.



La pàgina de l’Ajuntament ens explica que és una obra de maçoneria comuna, d’una sola nau, amb façana a migdia i un campanar quadrangular que remunta a la dreta del que mira. No hi ha res a destacar. L’estructura de construcció seguí les normes llavors consuetes en aquesta mena d’edificis: un presbiteri presidint, dos jocs de capelles laterals, en aquest cas tres per banda, i un cancell d’entrada, damunt el qual hi havia el cor. L’estil vol ésser més o menys renaixentista i, en aquest sentit, l’autor demostrà que sabia l’ofici i que tenia traça a determinar les proporcions, que hi apareixen força equilibrades.

L’interior té 24x11 metres. La torre del campanar assoleix 17 metres d’alçària, però resta per acabar. La coberta de l’exterior.
Cap a l’any 1787, els albiolencs pensaren d’engrandir l’església existent. Llavors era un gran moment de benestar econòmic per a l’Albiol, que tenia totes les cases del poble habitades, i a moltes masies del terme hi vivia més d’una família. Alguna d’aquestes masies s’havien desdoblegat en mas nou i mas vell.

L’església antiga, possiblement la iniciada al segle XII, resultava petita, però l’arquebisbe, al qual anaren a comunicar llur propòsit els recomanà que no eixamplessin l’edifici existent, perquè no quedaria escaient l’adob, sinó que construïssin una fàbrica nova, per a la qual els prometé cent unces d’ajuda. El pati que actualment ocupa l’església era part del cementiri que fou fet córrer més enllà, cap a llevant.
El 22 de febrer de 1789 es posà la primera pedra a l’església nova, essent rector mossèn Francesc Ponç i Llauradó, el qual ja la devia inaugurar el 1791, que és la data figura a la façana.

Tot i la relativa modèstia d’aquesta parròquia, fou guarnida amb relativa sumptuositat. Llegiu la descripció de tal com estava l’any 1936, és a dir, abans de la destrucció soferta a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC DE LA II República; totes les capelles, a més a més de la presbiteral, comptaven amb llur retaule i imatges, en total set, segons aquest ordre:

Altar major, amb un retaule barroc, de fusta, bellament esculturat. Era una bona talla, d’autor desconegut, però traçut. Havia estat inaugurat el 26 de setembre de 1689, segons una inscripció que ho feia constar. També s’hi feia constar que havia estat daurat i policromat el 1698. Però com és evident, ni fou tallat, ni policromat per la parròquia de l’Albiol, sinó per al convent de Sant Francesc de Reus, al qual fou comprat pels albiolencs l’any 1816. L’estructura del retaule, molt ben disposada i calculada, era de tres cossos: el primer pis de capelles, tres, contenia imatges de fusta tallada, en general ben reeixides; al centre l’arcàngel Sant Miquel, a la dreta del que mira, Sant Joan Baptista i a l’esquerra, la imatge d’un sant no identificat; al segon pis, altres tres capelles: la central amb imatge de la Mare de Déu –Santa Maria d’Agost, diuen les anotacions més antigues- amb Sant Antoni de Pàdua a la fornícula dreta del que mira i un altre sant no identificat a l’esquerra; al damunt, un calvari al centre i, damunt les capelles o fornícules laterals, sengles gerros amb flors d’escultura.

Descendint per la nau, a mà dreta que mira, hi havia les capelles següents, de l’altar major a la porta; Sant Isidre, escultura de fusta policromada dins un retaule barroc de fusta tallada: la Mare de Déu dels Dolors, imatge del gènere de les vestides, a la qual el poble tenia gran veneració, posada en un retaule amb tramoia de cartó pintat; la Mare de Déu de les Virtuts, de gran i profunda veneració del qual altar no sabem quin titular havia tingut fins quan l’any 1894, pel mes de maig, el rector Pau Sugranyes hi traslladà la imatge de l’ermita que, atenent ordres superiors, fou tancada al culte. Es tractava d’una bonica imatge de fusta policromada i daurada, de talla molt tardana, potser del segle XVIII, que als costats tenia sengles imatges de fusta de talla, igualment daurades i policromades, representant el patriarca Sant Josep l’una, i Sant Francesc Xavier l’altra. Aquest altar i retaule d’estructura barroca de bona mà, era el més brillant i ben conservat de l’església. La imatge de la Mare de Déu de les virtuts era accessible a la veneració per unes escaletes senzilles a manera de cambril.

Els altars de les capelles de mà esquerra, també des del presbiteri a la porta, eren; la Mare de Déu de la Bona Mort imatge notable de transició, però amb evidents influències romàniques escultura de pedra afiliable al segle XIII o a la primeria del XIV tot al més, bellament policromada originàriament, de la qual decoració conservava vestigis molt considerables. La imatge estava asseguda amb el fill a coll, assegut al seu braç esquerre; tot plegat assolia una alçària de 85 centímetres, i fonamentadament, cal creure que es tractava de l’antiga imatge del santuari de les Virtuts.

La segona capella contenia el retaule de la Mare de Déu del Roser, de fusta tallada instal·lada presidint un retaule d’un barroc molt complicat i discretament tallat.

La darrera capella era dedicada a la Immaculada Concepció; era l’altar de les Filles de Maria, la imatge titular del qual, absolutament adotzenada, era de les de desvestir, i no tenia indumentària massa vistosa ni rica, que diguem; el retaule era de fusta pintada, d’estil més o menys renaixentista, construït tot l’any 1904 amb gust discutible.

Al cloquer hi havia tres campanes, els noms de les quals no recordem. La grossa pesava cinc quintars i havia estat refosa per Josep Pomerol, fonedor de Reus, l’any 1883; la mitjana pesava tretze arroves curtes, i havia estat refosa el 1634 no sabem per qui; la petita d’uns dos quintars de metall, era obra de Jaume Mestre, també fonedor de Reus, l’any 1763. Les dues darreres campanes, doncs procedien de l’església vella.

Tancada al culte a la darreria del segle passat l’ermita albiolenca de la Mare de Déu de les Virtuts, la parròquia comptava al seu terme amb dues capelles públiques, cap d’elles però amb facultat de reserva del Santíssim; la del Mas d’Anguera, vora el Coll de la Batalla, i la de Bonretorn, prop del Torrent de les Voltes a les envistes del Camp de Tarragona, esglesiola de façana imitant un romànic molt auster i atractiu, bastida ara fa una llarga cinquantena d’anys, també hi havia un oratori privat al Mas de Galofré, facultat l’any 1905.

A la parròquia de l’Albiol no sabem que hi hagués joiells, ni mobles, ni ornaments del culte dignes d’esment, més curiós que valuós, abans de la guerra mostrava als visitants un quadre que contenia unes relíquies, provinents de l’ermita de les Virtuts.

Tot el que hi havia a la parròquia fou destruït el 1936: robes, retaules, imatges tot fou cremat. Les campanes foren trossejades per a fondre. En reprendre-hi el culte desprès de 1939, calgué refer-ho tot, fons on a estat possible, un exemple és el retaule de la Mare de Déu de les Virtuts, inaugurat l’any 1958.

https://www.albiol.cat/CAT/actividad/lesglesia-parroquial-de-sant-miquel/227/permanente

https://www.flickr.com/photos/11299883@N08/14073413568/


Per desgràcia el Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) no va visitar l’Albiol, i no tenim per tant cap imatge anterior a la Dictadura franquista.

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu L’Albiol, el Camp jussà de Tarragona , .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

El dia 30.03.2020 el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA ampliava el confinament. Al mati del 29.03.2020 es comnptaven 6528 persones que han perdut la vida.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina

dilluns, 30 de març de 2020

IN MEMORIAM DE CAN PAGÉS D’AMUNT/ MAS AVEL·LINA. LES FRANQUESES DEL VALLÈS

La Krysha Sykamore publica fotografies de l’edifici del MAS AVEL·LINA (Antic Can Pagès d’Amunt), conegut ara Residencia Palau, situada a la Carretera de Cànoves Km 1,5 a la parroquià de Corró d’Avall, al terme de les Franqueses del Vallès.


http://www.lesfranqueses.cat/fitxer/44592/LFV_PEM-AI_Vol%20I_signat.pdf

Època: segle XIX / Reforma segle XIX

Edificació de grans proporcions fruit de reformes i ampliacions de diverses èpoques, situada en entorn rural envoltada de camps de conreu, amb accés per un passeig de plàtans des de la carretera de Cànoves que arriba a una balustrada davant de la casa. El cos principal és de planta baixa i dos pisos, amb una façana asimètrica ordenada geomètricament, on domina el massís sobre el buit. Té un portal d’arc de mig punt de pedra adovellada amb escut i inscripció a la clau, un aplacat de pedra amb el nom de la casa, i damunt una petita fornícula. Les finestres estan emmarcades amb brancals i llindes de pedra artificial, destacant una d’arc conopial amb columnetes gravades als brancals i una altra de traceria gòtica. A través del portal s’accedeix a un gran pati interior on, en cadascun dels dos cossos que formen una planta en L hi ha una porta d’arc de mig punt adovellada. Dins del pati es conserva un pou de vinya amb coberta semiesfèrica. Adossat a llevant, on probablement hi havia les corts, el conjunt es va ampliar amb un edifici modern de planta baixa i golfes

https://www.rondaller.cat/2018/02/12/el-regal-del-comte/

http://www.residenciapalau.com/

Ens agradarà tenir noticia a castellardiari@gmail.com del promotor de les reformes i del seu autor, om, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs ,..., vaja, allò bàsic que cal saber, oi?.

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Les Franqueses del Vallès , .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina.

diumenge, 29 de març de 2020

IN MEMORIAM. SANT PERE DE GAIÀ. AIGUAMÚRCIA. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos atenen molt amablement el prec que fèiem urbi et orbe des del coneixercatalunya; amics lectors/es , aquesta situació de confinament derivada del ESTADO DE SITIO/ALARMA/EXCEPCIÓN , ens està deixant SENSE material. Us demanem que dediqueu una estona a revisar les fotografies familiars, i si en trobeu alguna en la que apareix algun element patrimonial – església, castell, edifici singular, font, arbreda, muntanya, paisatge ..., en la feu arribar a l’email castellardiari@gmail.com

Us ho agrairem infinitament nosaltres, i els lectors/es confinats que troben la lectura un moment d’abstracció d’aquesta tràgica situació.

Em feia arribar una fotografia del runam esfereïdor de Sant Pere de Gaià, al terme d’Aiguamúrcia a la comarca del Camp sobirà de Tarragona.


Patrimoni Gencat en diu ; les runes de l’església es localitzen al costat de l'antic camí que partia de Celma i anava fins a Coll de Cabra.

És de planta rectangular, d'una sola nau capçada a llevant per un absis poligonal.

No es conserva la coberta però seria una encavallada de fusta a dues aigües sustentada per dos arcs diafragmàtics que si que es conserven.

La porta principal es troba al mur sud, entre els dos arcs diafragma i és d'arc rebaixat.

El mur de ponent no es conserva. Al nord té adossat la torre del campanar i es conserven les arrencades dels murs d'altres dependències i un pou.

Es tenen dades de Sant Pere de Gaià des de l'any 980, quan apareix en el document de la donació del castell de Cabra per part del comte de Barcelona Borrell II a Ermegivi.

L'església era un centre d'eremitisme que vers el 1170 es va fusionar amb el monestir de Santes Creus, que heretà tots els seus béns.

A partir del segle XIII el monestir hi va establir ermitans.

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Aiguamúrcia , el Camp sobirà de Tarragona, .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina

dissabte, 28 de març de 2020

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE MOLLET DEL VALLÈS, ADVOCADA A SANT VIVENÇ, DIACA I MÀRTIR.

El Crisant Palau, ànima de la pàgina fotos antigues del Vallès Oriental, pública un fotografia on apareix l’església de Sant Vicenç de Mollet del Vallès, abans de la rebel·lió dels milites feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, i una força actual on s’aprecia només el campanar que sobresurt per damunt dels edificis .


L'església parroquial de Mollet del Vallès, advocada a Sant Vicenç, fou destruïda l’any 1936 com a conseqüència dels aldarulls socials que es generaven amb la sedició dels militars fiexistes enca`çalats pel general Francon contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, els insurrectes comptàvem amb la “benedicció” de la Jerarquia nacional catòlica, l’edifici era d'estil gòtic i havia esta decorat el 1530 amb un retaules de l'escultor i tallista renaixentista Martí Diez de Liatsasolo (Alkiza, Guipúscoa, c.1500 - Barcelona, 1583)

Només va quedar dempeus el campanar.

L'edifici fou reconstruït després de la victòria dels sediciosos feixistes que prioritzaven la reconstrucció dels edificis religiosos en agraïment per la col·laboració rebuda, hospitals, escoles, biblioteques, vivendes per als ciutadans,.., tot podia esperar, com encara continua succeint a dia d’avui.

Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) fou l’autor del projecte d’aquest edifici de tipus basilical de tres naus, la central, molt ampla, esta sostinguda per arcs de mig punt.

El campanar és de torre quadrada, amb un cos superior de finestrals d'arc de mig punt on hi ha les campanes i coronat per uns rellotges.
l'interior és decorat de pintures de Jaume Busquets Mollera (Girona, 1903 - Barcelona, 1968), Francesc Vidal Gomà (Barcelona, 19 de novembre de 1894 - Barcelona, 25 març de 1970 ) , Joan Abelló Prat (Mollet del Vallès, 26 de desembre de 1922 - Barcelona, 25 de desembre de 2008) i amb escultures de Manel Martí Cabré ( Barcelona, 1901 + Barcelona , 1951 ) i de Francesc Juventeny Boix (Montcada i Reixac l’any 1906 + Cerdanyola del Vallès, 27 d’agost de 1990)

Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29105

https://www.yumpu.com/es/document/read/12237918/el-martiri-dels-temples-patrimoni-cultural-arquebisbat-de-barcelona

http://marticabrer.com/biografia.php

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/francesc-juveneny-i-boix.html

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Mollet del Vallès, .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina.

divendres, 27 de març de 2020

REFLEXIONS DAVANT D’UNA POSTAL DE LUCIEN ROISIN BESNARD DEL CASTELLERÇOL QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. EL MOIANÈS

Crisant Palau‎ publica un parell d’imatges ,la primera dels anys 20 del segle XX, del fotògraf Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943) , i la segona de l’any 2016; està clar que no estan fetes des del mateix lloc, com comprovareu amb la foto “retallada”.



La fàbrica – que algú de Castellterçol ens explicarà com es deia, qui en va ser el promotor i qui el constructor, mestre d’obres i/o arquitecte - ocupava l’espai de la casa coneguda com TORRE DELS DEUS, de la que Patrimoni Gencat ens diu ; vivenda aïllada, alineada a dos carrers, d'una sola planta. A la part baixa del mur té un sòcol de pedra. Té grans finestrals rectangulars, amb una motllura d'arc de mig punt per sobre, excepte els de la cantonada que fan una galeria. A la base tenen unes petites rajoles ceràmiques blanques i verdes, disposades a mode de taulell d'escacs.

El Feliu Añaños Masllovet, director de la pàgina moianes.net em feia arribarà un parell d’imatges, i aquest comentari ; l’edifici no era una fàbrica, era la casa que fou construïda per Cebrià Calvet Jané (Barcelona 1855-1932), conegut popularment com Canuto, l'any 1914 (*), i a la que l’any 1924 va modificar les finestres de la façana inicial.

https://www.moianes.net/galeria//displayimage.php?pos=-762&fbclid=IwAR1tUfeYC0NHJm4nkwE54PyIjjn9I2CqQHZ1xxyZt11mrhNgG7ie5BlZwMY

https://www.moianes.net/galeria//displayimage.php?pos=-772&fbclid=IwAR0XG9N-zsAf7_wbUIn9i48fKv1b6iLVZgNg5hgBWdxsJvmZojuqJ4V5HSA

(*) Si efectivament Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911) va passar alguns estius en aquesta casa, la construcció NO es va fer l’any 1914

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com/ defensa la hipòtesis que l’arquitecte Josep Plantada i Artigas (?- Barcelona, 1925 ?) fos l’autor d’alguns dels palols d’alguns del edificis que el Canuto va aixecar a Castellterçol. Esperonem als castellterçolencs a cercar informació que pugui confirmar, en el seu cas, aquesta hipòtesis, i fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Al llarg d'alguns estius va esser la residència de la família del poeta Joan Maragall Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911), aquesta data ens permet situar la construcció de la casa entre 1900 i 1911, i confirma també la presència - i ‘activitat professional - a Catalunya del Lucien Roisin Besnard abans de l’any 1911.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/epistolari/id/9519/rec/31

Esperem noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , amora@moianes.net

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Castellterçol, el Moianès, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquin

dijous, 26 de març de 2020

ESGLÉSIA DE LA COLÒNIA PRAT ADVOCADA A NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ

Retratàvem el Pere Albert Carreño i l’Antonio Mora Vergés, la façana i la part posterior de l’església de la Colònia Prat de Puig-Reig, advocada a la Mare de Déu de Montserrat .



Patrimoni Gencat ens diu ; església d'una sola nau amb capelles laterals i absis poligonal. La façana està orientada a migdia i emmarca, juntament amb la torre dels propietaris de Cal Prat, una plaça quadrada. Realitzada en un historicisme de clars models renaixentistes, marcats sobretot en la façana (frontó triangular, campanar-templet, òcul i sobretot pels "Almodillados" seguint els esquemes renaixentistes).

L'església de la Mare de Déu de Montserrat de la Colònia Prat fou dissenyada pel mestre d’obres Francesc Joan Canals , de Berga, quan s'organitzà la Colònia a finals de segle XIX.

L'any 1882 l'església fou acabada.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, l'església va ser malmesa, assolida la victòria per les forces rebels – que comptàvem amb la col·laboració de la Jerarquia Catòlica - es prioritzava la reconstrucció dels edificis religiosos – en detriment dels públics destinats a altres usos, escoles, hospitals,...- i l'any 1946 acabà la seva restauració tenint sempre present els models originals de l'estil neorenaixentista en que fou dissenyada.

No trobava imatges del interior per enlloc, sou pregats de fer-nos-en arribar a l’email castellardiari@gmail com .

En la publicació de Mn. Josep Maria Viñolas Esteva. Salitja , la Selva, Girona. 10-03-1966. Apareix una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/12/goigs-la-mare-de-deu-de-montserrat-de.html


M’explicaven que passada la contesa bèl•lica que s’endegava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, es feien reformes a l’església per part d’un arquitecte de Barcelona, ens agradarà confirmar la seva identitat a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Pot ser l’Antoni Darder i Marsà (1885 - 1956), que havia estat l’ arquitecte municipal de Puig-reig?. O el Josep Prat i Sallés, farmacèutic de Puig-reig i aparellador, autor dels projectes de l’escola Alfred Mata, i la de la Colònia del Guixarò al vei terme de Casserres ? .

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2013/12/josep-prat-salles-i-lescola-alfred-mata.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2013/11/lescola-josep-prat-salles-de-la-colonia.html

Us deixo alguna dada d’interès relativa a la Colònia Prats :

http://www.enciclopedia.cat/EC-FE-0233001.xml

Teodor Prat Masdeu ( Sallent ? + Colònia Prat, Puig Reig, el Berguedà, 21 de setembre de 1903) , un industrial de Sallent (Bages) que comprà, l'any 1870, els terrenys on a continuació construí una fàbrica de filats i teixits de cotó.

El permís d'obres li arribà el 1871 i el berguedà Francesc Joan Canals, mestre d'obres, s'encarregà d'aixecar la fàbrica, els espais industrials annexos i els primers habitatges per als treballadors. Més endavant, la colònia s'amplià amb la construcció de més habitatges i els propietaris encarregaren, també, la construcció d'una església i d'una torre per al seu ús privat.

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Puig-reig, el Berguedà,.., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina.

dimecres, 25 de març de 2020

SANT SALVADOR DE LA BALMA. PONTONS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar imatges de l’església de Sant Salvador de la Balma, al terme de Pontons, a la comarca del Penedès sobirà, l’Enciclopèdia Catalana ens diu que el temple, avui quasi enrunat, es troba en una posició encimbellada, adossada a la part alta de la cinglera, que forma la vall de la riera de Pontons, just al davant de l’església de Sant Joan de la Muntanya.



El camí per accedir fins a Sant Salvador de la Balma surt de la carretera de Pontons a Vilafranca, a uns 2 km de Pontons, i passa per la colònia Penyafort, des d’on surt el camí, que segueix el riu, i que cal deixar als 300 metres, per enfilar-se fins a la part alta del cingle, on hi ha l’església.

A dia d’avui no s’ha trobat cap dada d’aquesta església de l’època romànica.

Les poques notícies que se’n tenen són a partir del segle XIV, concretament de l’any 1319.

El 1508 queda consignada en una visita pastoral.

A mitjan segle XVIII es concedí permís per a captar a la rodalia per al sosteniment del petit temple. Això sembla indicar que l’església tenia pocs feligresos i per això tant els ermitans com la mateixa capella devien patir privacions.

El 1777 consta que la capella de Sant Salvador era dels pares bernats del castell de Pontons

És un edifici de tipologia molt curiosa, forçada pel seu inusitat emplaçament, que semblaria correspondre més a una edificació de tipus militar que no pas a una església. Més que parlar d’una nau, hem de parlar d’una sala, coberta amb volta de canó, adossada, per llevant, a la roca, amb els murs sud i oest reforçats per arcs formers de perfil apuntat, i amb la porta oberta a la façana nord. El mur de ponent, que s’encara a la vall, presenta una finestra d’una sola esqueixada, i és suportat per un gran arc, situat per sota el paviment de l’edifici, que li confereix una imatge plàstica molt peculiar.

La hipotecis d’un us inicial com lloc de guaita i bada de caire defensiu, i la seva posterior utilització com església, no es pot descartar
.


Els murs són construïts amb un aparell de carreu ben escairat, sense polir, i irregular, disposat en filades uniformes i irregulars, amb els angles formats per grans carreus ben treballats i polits, i amb peces també ben treballades en la formació dels arcs interiors, i de la porta, l’arc de la qual és formada per dovelles grans, ben tallades, com les peces dels seus brancals.

Resulta difícil establir un marc tipològic o cronològic per a un edifici com aquest, amb una arquitectura tan fortament condicionada pels trets de la seva especial implantació, però les característiques de la seva construcció permeten de situar-lo com una obra tardana, ja dins el segle XIII avançat, o potser, fins i tot, del segle XIV.

Si malgrat el desgovern del PSOE/PODEMOS sobreviviu a la pandèmia, poseu Ponts, el Penedès sobirà, , .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No feu però, previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, Donald John Trump, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu, Alexander Boris de Pfeffel Johnson, Vladímir Vladímirovich Putin – per no fer esment dels que patim de forma directa - ; el desastre majúscul de la pandèmia del coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase de l’Ermessenda de Valrà, ‘el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.

Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell

dimarts, 24 de març de 2020

ESGLÉSIA DE SANT CRISTÒFOL DE MEIÀ/SANTUARI DE LA VERGE DEL PUIG DE MEIÀ/SANTUARI DE NOSTRA DONA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA.

El Francesc Cardona Fonoll em feia arribar fotografies de l’Església de Sant Cristòfol de Meià, dita també Santuari de la Verge del Puig Meià o Santuari de Nostra Dona.




Patrimoni Gencat ens diu que inicialment Sant Cristòfol era l’església parroquial de tot el terme del castell de Meià.

Possiblement es construí al segle IX, seguint les notícies de Caresmar sobre un abat al Puig de Meià l'any 808.

En una imposta queden restes d'una inscripció de difícil lectura que sembla datar del segle XI.


Aquesta església i població haurien estat destruïdes l'any 1003 en la incursió d'Abd-al-Malik al castell de Meià; al 1037 el bisbe Eribau d'Urgell consagrà un nou temple. Aquest formava part, com a parròquia de Meià, de la dotació d'esglésies que féu Guillem de Meià entorn el 1040 al Monestir de Meià que ell fundà.

Sant Cristòfol mantingué les funcions d'església parroquial fins al segle XII, quan s'edificà la vila nova al peu del puig, amb el castell i la nova església de Sant Salvador. L'any 1276 l'església de Meià ja no era parroquial.

Després de la desfeta de 1396 de Mateu de Foix fou l'únic edifici que resistí.

L'any 1928 el santuari va patir un incendi en el qual es van perdre molts objectes de culte i les pintures romàniques murals de l'absis.
L'església de Sant Cristòfol de Puig de Meià, coneguda també com la Mare de Déu de Meia, és al cim del turó sobre el poble de Vilanova de Meià, prop de les restes del castell.

És una església d'una sola nau de planta rectangular amb un absis semicircular de perfil ultrapassat, encarat lleugerament cap al nord-est. Les façanes no són decorades; les del nord i el sud han estat realçades, possiblement als segles XVII o XVIII.

La nau és coberta amb volta de canó reforçada per cinc arcs torals que arrenquen de pilars rectangulars amb impostes amb decoració incisa. L'absis- enguixat- està cobert amb volta de quart d'esfera. Les quatre tramades de volta descansen sobre dobles arcs formers excèntrics adossats al mur. L'absis està fet de carreu petit ben escairat. Té tres finestres de mig punt i doble esqueixada, tapiades, i una porta de mig punt també cegada que comunicava l'església amb la casa de l'ermità.

La porta d'entrada és d'arc de mig punt amb dovelles llises refoses al mur mitjançant un guardapols fet amb llosetes extradossades. A l'esquerra hi ha una finestra de doble esqueixada i d'arc de mig punt monolític. Al mur de ponent s'obre una petita finestra en forma de creu.

Hi ha dos tipus d'aparell constructiu que es poden observar en façana: a la part oriental hi ha fragments de mur reaprofitats d'una construcció anterior, fets a base de carreus desiguals i sense treballar; s'hi observa una porta i una finestra paredades. La resta de mur és fet amb petits carreus ben escairats, sense polir, units amb morter de calç i arena.

Al mur del nord hi ha restes d'unes filades en "opus spicatum".

Al capdamunt del mur de ponent hi ha un campanar d'espadanya que- d'una manera anòmala- es recolza perpendicularment a la teulada, fent-se així visible des de Vilanova de Meià.

A l'església de Vilanova es conserva una talla de la Mare de Déu de Meià del segle XIII.

Talla de la Mare de Déu, excessivament restaurada l’any 1929. ECSA - F. BALTÀ

L’Enciclopèdia Catalana en relació a la imatge de la Mare de Déu ens diu ; La imatge procedent de l’ermita del Puig de Meià actualment es conserva a l’església parroquial de Sant Salvador de Vilanova de Meià. Fou treta fa uns anys del lloc original, el santuari del Puig de Meià. Des de fa poc la imatge es mostra al públic col·locada en una urna de seguretat al cambril de l’altar del Sant Crist de l’església de Vilanova.

Els avatars soferts per la imatge des de l’any 1900 es coneixen a través d’una acta redactada el 1929 pel rector de Vilanova, Carles Bosch. Aquest document fou trobat a Lleida l’any 1942 i publicat el 1972(*). Si bé no aporta notícies interessants des del punt de vista artístic, sí ho fa quant a les possibles restauracions i modificacions que ha sofert al segle XX. La imatge fou retirada del culte públic, a l’ermita del Puig de Meià, durant l’any 1900 amb el pretext que estava molt deteriorada i era necessari restaurar-la. En realitat, la imatge no es restaurà i al seu lloc, el 17 de setembre de 1900, se’n va posar una altra de nova(*). L’antiga fou arraconada i amagada al mateix cambril de l’ermita on s’entronitzà la nova. Allí va restar ignorada fins l’any 1926, que es van fer reparacions a l’esmentat cambril, on els obrers que hi treballaven la van trobar. Custodiada ocultament per una família de Vilanova, no en van donar notícia fins després de l’incendi que s’esdevingué el 9 de desembre de 1928, en el qual fou destruïda la nova imatge del 1900, com també l’altar i el cambril. Retrobada d’aquesta manera la imatge original, es va nomenar una comissió per a buscar mitjans per a poder-la restaurar. El 8 de desembre de 1929, degudament restaurada i beneïda, la imatge original del Puig de Meià fou exposada al públic a l’església parroquial de Vilanova fins al 3 de maig de 1930, data en què fou portada novament a la seva ermita, on s’havia aixecat un nou altar.

Aquests fets relatats per l’acta esmentada ens posen sobre l’avís de les profundes modificacions que pot haver sofert aquesta imatge, algunes de les quals es poden constatar en la policromia actual, que és obvi que no correspon a l’original. La pintura que ara té probablement és deguda a la darrera restauració del 1929. Hi ha el dubte si la policromia de la sobretúnica que s’observa al nivell dels genolls és original o no, ja que és notablement diferent de la resta, restaurada d’una manera molt grollera. La talla de fusta, de 72 cm d’alçada, està en bon estat; només hi manca el braç dret del Nen Jesús.

La Mare està asseguda en un seient de forma i estructura poc corrent(*), els laterals estan decorats amb unes cavitats circulars, com els poms que els coronen. El rostre és ovalat, amb les galtes plenes i arrodonides, el mentó és ample i prominent, el nas té les aletes i els narius ben marcats amb el sec fins als llavis i les celles són primes i perfilades amb una corba. Aquesta mateixa fisonomia es troba repetida en la imatge de la Mare de Déu de Covet (MNAC núm. 4 395) i en la d’Erillcastell o Pinyana (MDLL núm. 327), i també en la de la Cortscastell (MDU núm. 304), encara que aquesta darrera té el rostre més aplanat. La repetició d’aquests trets pot indicar que els artistes han utilitzat un mateix model o bé que procedeixen d’un mateix taller. El cap de la Mare de Déu està lleugerament girat vers el cantó dret, tret pel qual perd la rígida frontalitat pròpia de les majestats romàniques. Tanmateix, els llavis insinuen un incipient somriure que porta a datar la imatge com un exemplar tardà o de transició. Porta una corona amb doble filera de merlets diferents i sobreposats, que resulta desproporcionada en relació amb la imatge; els merlets de la base són semblants als de la corona de la Mare de Déu de Covet. Un vel emmarca el rostre i forma unes marcades ondulacions horitzontals, tret poc corrent en les imatges del segle XII i de la primera meitat del XIII a Catalunya. Aquest vel li penja fins als colzes i li cobreix les espatlles per darrere. Només hem trobat un altre exemplar amb aquest tipus d’ondulacions esculpides al vel, la talla de la Mare de Déu de Cortscastell (Pallars Sobirà), avui al Museu Diocesà d’Urgell(*). El vel deixa veure el cabell llarg pentinat amb ratlla al mig i repartit en blens cargolats com tirabuixons, tret més comú en els exemplars d’època tardana.

Porta túnica, només visible al braç dret i a partir dels genolls, i com en els exemplars tardans la sortida dels peus és marcada per un lleuger plec en forma d’arc (Noguera i Massa, 1977, pàg. 94) i enmig es troben les ondulacions dels plecs que cauen verticalment. Al damunt porta una sobretúnica que arriba fins als genolls i cau pel davant en forma de V. Encara porta una altra peça pel damunt, un tipus de paenula o casulla de coll rodó bastant ample i sense ribet, per sota de la qual surten el braços de la marededéu (Noguera i Massa, 1977, pàgs. 94 i 145-146). Va calçada amb sabates punxegudes, que descansen sobre un marxapeu el primer nivell del qual sembla representar un discret coixí. Té la mà dreta aixecada i agafa una bola o poma amb el dit gros, l’índex i el del cor, postura més corrent en les marededéus de transició al gòtic. Amb l’altra subjecta el Nen per l’espatlla i el braç.

El Nen Jesús està assegut al genoll esquerre de la Mare, posició que trenca també la simetria pròpia de les majestats romàniques, encara que la figura del Nen mantingui en aquest cas una frontalitat perfecta. Porta corona de menys volada que la Mare, cosa que es considera una característica arcaïtzant. El rostre, amb els mateixos trets que la Mare, llueix un somriure més pronunciat. Els cabells li cauen per darrere les orelles i formen una mena de cargol a l’altura del clatell, tret que també trobem al Nen de la marededéu de Covet. Va vestit amb túnica llarga fins al peus, que forma uns plecs inclinats que marquen les cames. Sobre la túnica porta també una mena de casulla de coll rodó que li arriba fins a sota el genoll i cau pel davant en forma de V, com en els exemples de la segona meitat del segle XIII (Noguera i Massa, 1977, pàgs. 78-79). No va calçat, com és habitual al romànic.

Té el braç dret escapçat, però segurament el devia tenir alçat en actitud de beneir. Amb la mà esquerra agafa per sota un llibre tancat i en posició vertical, actitud igual a la talla de Covet.

Cal situar aquesta imatge dins l’àmbit del mateix taller que la Mare de Déu de Covet i la d’Erillcastell, ja que els trets essencials són idèntics: la fisonomia, la casulla o paenula i el tipus de vel (vegeu nota núm. 4), encara que a Covet els plecs són pintats, etc. Aquest taller és difícil de situar cronològicament, ja que utilitza un model o tipus iconogràfic d’aspecte rústec o primitiu que pot confondre. Cook i Gudiol ([1950] pàg. 318, 1980, pàg. 295) l’esmenten de passada i el situen al segle XII i dins l’àmbit de la imatgeria de l’àrea lleidatana, però la Mare de Déu del Puig de Meià no correspon a aquesta època. Aquesta imatge és un exemplar tardà que podria pertànyer a la segona meitat del segle XIII, i és difícil de datar anteriorment a causa d’alguns dels trets avançats que presenta, com ara el somriure, el cap girat cap a la dreta de la Mare, els plecs de la roba que cauen en forma de V, etc. Fins i tot, si hom té en compte aquests dos primers aspectes, es podria datar al final d’aquest mateix segle. D’altra banda, el tipus de vel amb marcades ondulacions no sembla propi del XII, sinó més aviat del segle XIII avançat (Catálogo de la Exposición de Valladolid, 1988, pàg. 128), malgrat que la Mare de Déu de Cortscastell, que també el porta, hagi estat datada al segle XII (vegeu dins aquesta col·lecció, vol. XXIII, pàgs. 217-218).

Tot això ens porta a concloure que o bé s’hauria de revisar la cronologia dels exemplars paral·lels esmentats (Covet, Erillcastell, Cortscastell) o bé que no existeix el suposat taller, sinó tan sols un model iconogràfic que es va repetir durant gairebé un segle. Aquesta possibilitat, però, és menys probable si es té present que aquest model es va utilitzar dins una àrea geogràfica determinada, cosa que indica l’existència d’un taller d’artistes concret. (CPG)

https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/10/goigs-la-mare-de-deu-del-puig-de-meia.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2017/07/esglesia-de-sant-cristofol-de-meia.html

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22393


Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dona fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila: http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf , documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

Si malgrat el desgovern del PSOE/PODEMOS sobreviviu a la pandèmia, poseu Vilanova de Meià, la Noguera, Lleida, .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No feu però, previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, Donald John Trump, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu, Alexander Boris de Pfeffel Johnson, Vladímir Vladímirovich Putin – per no fer esment dels que patim de forma directa - ; el desastre majúscul de la pandèmia del coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase de l’Ermessenda de Valrà, ‘el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.

Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell