dimecres, 20 de novembre de 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FELIU DE CODINES. EL VALLÈS ORIENTAL.

Veníem de visitar el Santuari de la Mare de Déu del Remei , i en el camí de tornada ens aturàvem a Sant Feliu de Codines perquè el Pere Albert Carreño, pogués retratar entre altres llocs l’església parroquial, advocada a Sant Feliu.


Patrimoni Gencat en diu ; Edifici religió amb planta de creu llatina i cúpula central. La façana està coronada per un frontó. El portal data de primers dels s. XIII. A sobre hi ha un ull de bou. El campanar és de planta octogonal de tres cossos i l'últim amb buits per contenir les campanes. Aquest resta coronat per una balustrada de pedra. Zona de casc antic, al seu entorn hi ha la Sagrera. Constitueix una important fita visual. Es troba a l'extrem de llevant del barri de la Sagrera, a la punta d'un turonet o morral.

És un edifici ampli i harmoniós refet entre el 1940 i el 1948 – ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte autor de la reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com - aprofitant part d'una església anterior edificada entre el 1698 i el 1754 per Joan Francesc Morató Soler, que fou destruïda en els darrers dies de la II Republicà, abans de que les tropes dels sediciosos feixistes, encapçalats pel general Franco, prenguessin la Vila.

Uns capitells preromànics de tipus califal conservats a la rectoria revelen l'existència d'una església preromànica; sembla que pel 1193 se'n va consagrar una altra, per bé que l'acta que hom diu és apòcrifa i plena de falsedats.

El campanar és modern (1954) i es va fer sobre una base aixecada a segle XVIII. Ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte autor de la reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 19 de novembre de 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SERNI O SADURNÍ DE GURB O GURP DE LA CONCA.TREMP. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

Hi ha una minsa informació de l’Església parroquial de Sant Serni o Sadurní de Gurp de la Conca quina imatge publicava l’Anna Coll Miralles‎.


Església d'una nau, modificada. A la façana de migjorn s'inscriu la porta amb arquivoltes sobre impostes. Absis convertit en sagristia i volta apuntada amb arcs totals. Campanar de cadireta, amb dos ulls (refet). Coberta sobrealçada de teula àrab a sobre de l'antiga de lloses de pedra.

L’article de la wikipedia amplia un xic aquesta informació:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Serni_de_Gurp

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar una fotografia de l’absis d’aquesta església


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=25145

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Serni_de_Gurp

http://relatsencatala.cat/relat/sadurni-le-saint-oublie-de-gurp-tremp-pallars-jussa-catalunya/1048741

Per als catalans el Patrimoni, la seva conservació i documentació son un imperatiu ètic.

Poseu els Pallars a la vostra agenda.

dilluns, 18 de novembre de 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SEBASTIÀ DE BASTIDA DE BELLERA. SARROCA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) , en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50), inclou un article sobre Bastida de Bellera, on explica que el poble és dalt d'un turó, amb lliure ventilació i clima propens a inflamacions i cadarns bronquials. Tenia 10 cases d'un sol pis, 8 d'elles al voltant d'una placeta, amb l’església parroquial de Sant Sebastià, i 2 més a 10 passes de distància. El terreny del poble és en part muntanyós i en part pla; és escabrós i de mala qualitat. Hi ha boscos d'alzines i roures que es feien servir per a llenya, i una petita horta regada pel riu de Sarroca a través d'una sèquia. Esmenta el barranc de Sant Genís, però en diu que les aigües són tan profundes, que no es poden aprofitar, i fa un esment del pont, sense dir-ne el nom. S'hi produïa blat, ordi, patates, llegums, fruites, panses i cànem. De bestiar, vaques, ovelles i cavalls. Hi havia cacera, sobretot de llebres, perdius i conills. La població era de 6 veïns (caps de família) i 25 ànimes (habitants).

El 1845 hi consten 25 habitants, que havien passat a ser 6 el 1970 i cap al 1994, any en què va passar a ser un poble abandonat.

La descripció tècnica correspon a una data molt anterior a la de la fotografia del Francesc Arrachea :


Església amb torre campanar i cementiri davant de la façana. Consta, a nivell de planta, de tres naus separades pers arcs torals i coberta de volta de canó. Els arcs torals arrenquen d'unes mènsules en forma de voluta situades al nivell de la cornisa sobre els arcs de separació de les naus laterals. Aquestes estan cobertes també per volta de canó. Tribuna als peus. El campanar és una torre quadrada de dos cossos separats per cornisa de pedra i amb finestres d'arc de mig punt. La façana té un porta d'arc de mig punt adovellada i a sobre un petit rosetó. Sobre l'altar, hi ha una creu datada del 1984.

El topònim Bastida fa referència a un lloc elevat des del que es practicaven tasques de guàrdia i bada, respecte de Bellera, malgrat la representació d’un animal – que més que be ens sembla cabra salvatge - , pensem que no té cap relació amb l’activitat cinegètica, de pastura i/o de ramaderia, per descomptat ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


 Demanàvem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), imatges d’aquesta esglesiola que paradoxalment assolia la seva ruïna quan el REINO DE ESPAÑA es rendia a l’encís del ‘totxo’ i la cultura del ‘pelotazo’ .



Certament  la fotografia datada el 14-VII-1973,  ens confirma  que  la ‘capacitat destructiva’ , és una de les ‘virtuts’ de la marca ESPAÑA;  en aquesta ocasió a la que fou   església parroquial  advocada  a Sant Sebastià  al poble de la Bastida de Bellera.

A qui correspongui felicitats per aquesta ‘ gran feina’. 

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del runam esfereïdor de la que va ser Església parroquial de la Bastida de Bellera, advocada a Sant Sebastià, li escau el patronatge d’aquest indret al màrtir que moria víctima de les fletxes dels romans, com ho ha fet aquesta església crivellada per l’abandó i l’estultícia infinita de les elit polítiques del REINO DE ESPAÑA



Per intermediació de Sant Sebastià, aixecava una vegada més, la pregaria a l’Altíssim, Senyor; allibera el teu poble !!

FONT DEL LLEÓ. CALDES DE MONTBUI. EL VALLÈS ORIENTAL.

Veníem de visitar el Santuari de la Mare de Déu del Remei , i ens endinsaven dins el nucli de Caldes de Montbui perquè entre altres llocs el Pere Albert Carreño, retrates la Font del Lléo.




El nom de la plaça de la Font del Lleó va ser donat per l'Ajuntament l'any 1979, encara que antigament i en diverses ocasions ja se'n deia, perquè a la plaça hi havia la font del Lleó

La part més antiga de la font és el cap del lleó per on surt l'aigua. Les primeres dades de la seva construcció es troben l'any 1581. L'any 1822 es va renovar considerablement i l'última restauració la van fer, el 1927, l'arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937 ) , que durant molt de temps va ser arquitecte municipal de la vila de Caldes, i l'escultor Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933), es pot apreciar la inscripció del seu nom al darrere de la font; aquesta última renovació és la més important i la que dóna nom a la imatge actual.

Antigament es deia font dels Escaldadors, perquè, a part de tenir un ús públic, en tenia un de professional: la feien servir els escaldadors de vímet. Al costat de la font i seguint l'antic traçat del torrent de Salser hi havia unes basses per fer l'oli. La primera la va fer construir Ramon Berenguer III a principis del segle XII. Aquestes basses es deien: bassa del Rei i bassa de Sant Joan, i actualment és probable que es trobin sota el carrer de Joan Samsó.

http://www.calderi.cat/2018/11/caldes-recupera-placa-font-lleo-lesplendor/

No teníem ocasió de comprar carquinyolis, ja que totes les pastisseries encara tenien la porta tancada.

En el camí de tornada a Sant Llorenç Savall ens aturaríem a Sant Feliu de Codines on adquirirem ‘codinets’ , penseu que només a les comarques del Vallès, Oriental i Occidental tenim almenys aquesta varietat de dolços :

Carquinyolis, de Caldes de Montbui.

Borregos, a Cardedeu.

Pedres del Montseny. Sant Antoni de Vilamajor

Garrics de la Garriga.

Codinets de Sant Feliu de Codines

Celonins, dolços fets de galets, xocolates i ametlla. Representen les dues muntanyes que envolten Sant Celoni, el Montseny i el Montnegre, fets amb xocolata blanca i negra respectivament.

Pauladina de Terrassa

Coca de vidre. D’àmbit vallesà encara que alguns n’adjudiquen la ‘invenció’ als forners sabadellencs.

Galetes de Sant Llorenç

Belgues de Sabadell

Villarins de Castellar del Vallès

...

Colometes de Centelles.

Montblanquins de Montblanc

Pastissets. Comarques del MOntsià i l'Ebre jussà.

Catànies de Vilafranca del Penedès

....

Per descomptat, esperem que ens feu arribar noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com de les ‘especialitats’ de les ciutats, viles o pobles, d’arreu de Catalunya

diumenge, 17 de novembre de 2019

CASTELLÓ SOBIRÀ DE SANT MIQUEL DE LA VALL. GAVET. SANT MIQUEL DE LA VALL. ARANSIS. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del Castell de Sant Gervàs, del que ens diu Patrimoni Gencat que és un important conjunt arqueològic situat en un indret elevat del Montsec de Rubies. És format per un gran recinte que inclou el castell pròpiament dit i les restes d'un poblat medieval amb l'església romànica de Santa Maria.


El castell té un mur que forma una planta triangular amb la torre de l'homenatge cilíndrica d'uns 15 metres d'alçada adossada al costat est que, per les marques de les antigues voltes, es pot veure que tenia tres plantes. Conserva la porta d'arc de mig punt adovellada. El recinte tenia als angles tres bestorres, més baixes i de planta semicircular, comunicades pel pas de ronda i, pels forats deixats per les bigues, és possible que tinguessin planta baixa i dos pisos.

Adossat al sud del castell i dotat de muralla pròpia, hi ha el poblat, avui molt desfigurat, però on es distingeixen els habitatges i els carrers.

S'hi troba l'església de Santa Maria, diverses cases i un forn de calç.

fotografia de Jordi Mir i Parache. 1965

L'església és una construcció del segle XII, d'una sola nau, amb l'absis semicircular i un bancal de pedra adossat a les parets laterals i occidental. Per les restes trobades se sap que la coberta era d'encavallada de fusta. De les cases trobades destaca una de tres habitacions que, per les seves dimensions i per la seva proximitat a l'església, se l'ha anomenat "Casa Rectoral".

A mitjans de segle X es construí la torre principal per tal de protegir el pas vers l'interior del Montsec. S'hi anaren afegint el mur, les bestorres, el pati i l'església.


Al segle XII s'hi afegí un edifici per a residència dels castellans, una estança per al cos de guàrdia i cases a peu de la muralla per als vilatans que cercaven protecció, transformant la idea de castell en vilatge de frontera.

Al segle XII hi ha un període de decadència a causa de l'emigració, pestes i lluites feudals.

Al segle XIV les tropes del comte Foix assaltaren la vall i van fer tanta destrossa que obligaren a abandonar definitivament el vilatge.

El Consell Comarcal del Pallars va iniciar l'any 2007 un projecte de conservació i adequació de la torre del castell. Vinculades a aquestes tasques es va realitzar una intervenció arqueològica amb l'objectiu de localitzar i documentar el mur de tancament est del recinte, el qual arrencava des de la bestorre i anava a entregar-se, originàriament, a la Torre del Homenatge. En aquest espai també es van documentar diversos murs divisoris. Les intervencions van permetre, a més, efectuar una primera aproximació a l'evolució del conjunt defensiu: una primera fase (segles X-XI), corresponent a la construcció de les estructures defensives, i una segona fase (segles XIII-XIV) corresponent al moment d'abandonament del castell.

Per als catalans el patrimoni històric, la seva conservació i àdhuc la seva història , son un imperatiu ètic.

Poseu el Pallars jussà a la vostra agenda de viatges.

dissabte, 16 de novembre de 2019

VISITA AL FOSSAT DEL FAI I LA BAUMA ROSSA. RIELLS. EL VALLÈS ORIENTAL

Exercia de sherpa en la sortida que fèiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero , feia un fred impropi d’aquests dies de novembre, en els que habitualment toca gaudir de l’estiuet de Sant Martí.

M’aturava perquè el fotògraf ‘oficial’ , el Pere Albert Carreño, al que ben aviat haurem d’incloure en el llistat de sherpes catalans, retrates la magnifica casa del Villar i la seva esglesiola advocada a Santa Maria, això ens permetia començar la caminada des del pàrquing del restaurant Masia Font de la Pineda, i iniciàvem el nostre recorregut per la vora del riu; el plàtan de la font de la Pineda, que figura amb tots els honors dins el limitat catàleg d’arbres i arbredes d’interès nacional, el gorg d’en Jeroni, el molí i la casa de la Madella, eren les primeres meravelles d’un mati que esdevindria excepcional. Fins les runes de l’edifici de la petita central elèctrica que rebia aigües del Tenes, el camí és ample, i ens dona ocasió d’admirar un bon nombre de gorgs; per la nostra dreta, sentim córrer l’aigua que anirà a emplenar la bassa del molí de la Madella.

El darrer tram cal fer-lo amb molta cura per la vora del corrent de l’aigua, en algun moment cal superar un camí de terra molt estret, on les restes d’esllavissades son evidents; dotze anys desprès de fer-lo per primera vegada adverteixo que no s’ha cap cap canvi a millor, i en el meu cas particular el temps m’ho posa més difícil.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/12/el-fossat-del-fai-i-la-bauma-rossa.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/11/retorn-al-fossat-del-fai-i-la-bauma.html



La bauma Rossa també s’ha desmillorat, sovint ens qüestionem si en fer divulgació del patrimoni històric i natural de Catalunya, no els facilitem ‘ la feina’ als brètols, vàndals i altres subespècies de gènere (homo sapiens sapiens).

Feta la feina, continuarien fent la visita del petit nucli de Riells, els portaria a dinar a Can Tastet, a Sant Feliu de Codines, això ens faria més fàcil accedir a la tarda al Castell de Montbui, i a la seva capella advocada a Sant Mateu, on s’estan fent obres, el Juan Navazo Montero faria provisió de ‘cireres de pastor’,en aquell indret es conserven encara força exem’lars de cirerers d'arboç (Arbutus unedo) ; ens arribaríem desprès fins al Santuari de Nostra Senyora del Remei de Caldes de Montbui – cal donar gràcies, oi?. - i abans de la tornada a Sant Llorenç Savall, ens aturaríem a la Pastisseria Degustació Josep Bosch al carrer Joan Maragall, 7 de 08182 Sant Feliu de Codines , per comprar ‘codinets’.

Anem fent també – cal fer-ho i és de justícia – divulgació dels dolços típics de cada població, ‘Colometes’ de Centelles, ‘Montblanquins’ de Montblanc, ‘Pastissets’ de les terres del Montsià i Baix Ebre,.., per descomptat sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com les que es facin en altres indrets de Catalunya.

Quan deixàvem al Pere Albert Carreño a Sant Llorenç Savall, prop de les 18,00 hores, el vehicle marcava 4 graus positius.

divendres, 15 de novembre de 2019

ERMITA DE SANT GERVASI I PRÒTASI. GAVET DE LA CONCA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’ermita de Sant Gervasi i Pròtasi, al terme de Gavet de la Conca , a la comarca del Pallars Jussà, de la que Patrimoni Gencat ens diu ; edifici aïllat proper al Castelló Sobirà.


L'església té una sola nau que està coberta per una volta de canó de perfil apuntat reforçada per dos arcs torals; ha desaparegut la meitat de ponent d'aquesta coberta. L'absis és semicircular i la teulada a dues vessants. En el mur sud, abans d'arribar a l'absis, s'obre un arcosoli amb volta apuntada i davant hi ha una capella gòtica coberta amb volta de creueria.


Al mur nord s'obre la porta que és d'arc de mig punt adovellada. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada, a l'igual que dues finestres de la capella; també hi ha una finestra de l'arcosoli d'una sola esqueixada i al mur de ponent hi ha una cruciforme. En dos carreus de l'angle nord-oest hi ha dos caps en relleu.


L'interior de l'església està decorat amb pintures barroques.

Sembla que aquesta fou l'antiga capella del castell, anterior a la que hi ha dins el recinte fortificat.

Es parla d’aquesta església l’any 1758, quan es féu la visita pastoral a Sant Miquel de la Vall, i es diu que aquesta ermita estava en disputa entre el rector de Sant Miquel de la Vall i el de Llimiana, que era l'administrador de Sant Gervàs.

L'any 1904 continuava essent una ermita de la parròquia de Sant Miquel de la Vall, però depenia de l'Ajuntament de Llimiana.

Sovint, per manca de formació, és produeix en equivoc entre els termes, capella i ermita, el primer por fer referencia a una part d’una església , o a un edifici religiós situat dins del nucli urbà; el segon, SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, designa un edifici religiós situat fora del nucli urbà.

Per als catalans el patrimoni històric, la seva conservació i àdhuc la seva història , son un imperatiu ètic.

Poseu el Pallars jussà a la vostra agenda de viatges.

dijous, 14 de novembre de 2019

LA POUA GROSSA DE LA VINYOTA. CASTELLTERÇOL. EL MOIANÈS.

Ens arribàvem fins al Moianès el Pere Albert Carreño, ‘fotògraf de capçalera ‘ , ‘ el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, que farà de sherpa

Els portava entre d’altres llocs fins al paratge de La Vinyota, sobre la riera de Fontscalents, on els ensenyava la poua principal que deu tenir uns quinze metres de fondària.



La pàgina del Consistori de Castellterçol diu; està adossada al marge de la riera i per fer-la més valenta la van reforçar amb contraforts. Les finestres, fetes amb grans lloses de pedra, són molt boniques.

A les parets interiors es veuen els encaixos de les bastides, des d’on es treballava per empouar i desempouar. Si afinem la vista, al fons de tot, també veurem el canal de desguàs, fet amb carreus i lloses.


La Vinyota va ser una de les últimes poues que va treballar al poble. Aquesta indústria va funcionar al Moianès des de mitjans del segle XVII i fins ben entrat el segle XX.

La davallada va començar en inventar-se l’electricitat, les neveres i les màquines de fer gel. A la comarca encara es va seguir venent el producte durant uns quants anys, perquè no era el mateix, el gel industrial. que el gel natural.

les fàbriques de gel , i els preus que podien oferir, ben aviat van guanyar la partida a les poues, la industrialització va poder més que la tradició.

dimecres, 13 de novembre de 2019

ERMITA DE SANTA MARIA D'ARAMUNT VELL - ERMITA MARE DE DÉU DEL CAMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de Santa Maria del Camp, coneguda també com Santa Maria d’Aramunt vell, de la que ens diu Patrimoni Gencat; edifici aïllat. Església d'una sola nau amb creuer i absis semicircular, té contraforts a l'exterior i campanar d'espadanya i porxo aixoplugant l'entrada. https://www.flickr.com/photos/riosyvalles-2/6056829897


A l'exterior hi ha dos contraforts a cada costat de la naU


Coberta en volta d'aresta -cobrint només el tram del presbiteri ja que la resta s'ha derruït-. Les parets de l'interior estan enguixades.
.
El creuer s'observa a l'exterior.

La façana està arrebossada al voltant de la porta.

AL mur sud s'observen forats que van servir per encastar les bigues de fusta. Porta d'arc de mig punt adovellada (dovelles policromades) amb rosassa enguixada.

Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930) en el seu Inventari d'esglésies, 8, l'adscriu dins del romànic i la data entre els segles XI i XII.

Us deixo un enllaç molt interessant : http://lospueblosdeshabitados.blogspot.com/2010/03/aramunt-vell-lleida.html

dimarts, 12 de novembre de 2019

IN MEMORIAM DEL CASTELL I LA CAPELLA DE SANTA MARIA D’ORCAU. ISONA I CONCA DELLA, EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del runam esfereïdor del Castell i de l’antiga de Santa Maria del castell d’Orcau; Patrimoni Gencat adjudica l’advocació a la Mare de Déu de la Pietat, pensem que originàriament devia ser Santa Maria l’excelsa Patrona, i posteriorment, potser quan Orcau no pertanyia a la noblesa catalana, tingué l’advocació de la Mare de Déu de la Pietat, en aquest tema, com diu la saviesa, “ Doctors té l’esglesia”, oi?.




http://janonomar.blogspot.com/2017/07/llegendes-del-castell-dorcau.html

https://www.raco.cat/index.php/Miscellania/article/view/167686/219941

Patrimoni Gencat ens diu; Al costat del petit poble d'Orcau s'alça un turó coronat per les restes del castell i del recinte fortificat. La construcció és conformada per un doble recinte emmurallat del qual es conserven els fonaments dels murs i torres circulars del perímetre exterior, mentre que de l'interior, més ben conservat, es conserva la planta quadrada i part de les bestorres dels angles de planta de mig cercle o tres quarts de cercle. Els paraments que en resten revelen una construcció feta amb pedra petita i amb obertures d'espitlleres.

De l'antiga església romànica del castell, dedicada a la Mare de Déu de la Pietat, resten només l'absis únic i el mur de tramuntana. A partir de les restes conservades i de les fotografies anteriors a l'ensulsiada, sabem que el temple era d'una nau, coberta amb volta de canó sobre arcs torals, i absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. L'ingrés era al mur sud. L'exterior de l'absis presenta decoració a base de dobles arcuacions cegues separades per lesenes

A l'absis hi havia unes pintures murals, avui conservades fragmentàriament al Museu Nacional d'Art de Catalunya, que representen figures d'apòstols sobre un fons de bandes de colors amb evocacions d'una línia de terra a la part inferior. També hi havia motius vegetals i geomètrics a la finestra de l'absis.

Dominant el poble, dalt d'un cim rocós, s'alça el castell d'Orcau, en estat ruïnós.

Documentat per primera vegada el 1010 dins el comtat de Pallars, el 1055 fou venut a Arnau Mir de Tost. Entre els testimonis d'aquesta venda hi havia Ramon Miró d'orcau, el castlà iniciador d'un llinatge que al segle XIII accedí a la baronia homònima, i que visqué el seu moment d'esplendor amb la figura d' Arnau d'Orcau, majordom de Pere III i governador del Rosselló i la Cerdanya (1366-76). El nét d'aquest deixà en morir la baronia a mans dels Erill, que fins el 1599 s'intitularen barons d'Erill i d'Orcau, i després comtes, i a partir dels quals s'iniciaren continus canvis en la possessió, fins arribar als ducs d'Híxar, darrers senyors d'Orcau.

Cal felicitar a tots els polítics, d’aquí i del REINO, que amb la seva insidia possibilitaven l’enrunament irreversible d’aquest monument.
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2014/01/castell-i-esglesia-de-la-marededeu-de.html

Per als catalans el patrimoni històric, la seva conservació i àdhuc la seva història , son un imperatiu ètic.

Poseu el Pallars jussà a la vostra agenda de viatges.

CREU DE TERME DE SANTA MARIA. MONTBLANC. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Havíem fet una sortida el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, que exercia com a sherpa – tasca que val a dir desenvolupa únicament amb persones amb les que té lligams d’estimació - ; començàvem a la Bauma de can Solà a l’antic terme de Sant Pau de la Guàrdia, que pertany avui al municipi del Bruc, a la comarca de l’Anoia Sobirana; seguiria la vista de Montfalcó Murallat, a la comarca de la Segarra, que s’allargaria fins a Sant Ramón, per visitar el Monestir qualificat com ‘l’Escorial de la Segarra’ – crec que la comparança fa desmerèixer MOLT al santuari mercedari, que hauria de cercar algun referent ‘més democràtic’; ens aturaríem – cal fer-ho i és de justícia – per dinar a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, qualificar d’esplèndid l’àpat ens fa adonar de que no sempre hi ha paraules per explicar, llocs i sensacions, oi?.

La previsió del sherpa era cercar Sant Jaume de la Portella a la tarda, tot fent el camí de tornada; el Pere Albert Carreño, suggeria arribar-nos fins a Montblanc, decidia donar-li el gust, i aniria retratant , el castell de Biure i els cellers modernistes de Rocafort, Sarral, Pira, i per descomptat en arribar a Montblanc retratàvem el pont vell que la riuada sobrepassava i deixava malmès, el Santuari de la Serra, i algunes de les esglésies de Montblanc, en la tasca de retratar la façana de Santa Maria, fotografiava al Pere Albert Carreño, damunt de la Creu d’estil gòtic, metàl·lica sobre base de pedra gravada amb diversos motius coneguda com la Creu de Santa Maria.


Abans d’iniciar la tornada ens aturaríem a la Pastisseria Viñas. Al carrer Major, 4, on compraria entre altres coses unes bosses de ‘montblanquins’ per als meus nets.

La tornada, que fèiem per Autopista, se’m feia un xic llarga, m’estic fent gran, oi?.

dilluns, 11 de novembre de 2019

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DE LA TORRE DE CAPDELLA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar una fotografia de Sant Martí de la Torre o de Ballmoll, situada prop del riu Flamisell, a un quilòmetre del nucli de la Torre de Capdella a la Vall Fosca.


Patrimoni Gencat ens diu que de l'església original resta un absis semicircular de reduïdes dimensions, que s'obren a un espai de planta quadrada, cobert a una vessant a l'exterior, i que fa les funcions de nau. L'espai és cobert amb volta de canó. L'aparell es disposa regularment, i l'absis és decorat amb arcuacions cegues i lesenes i un fris de dents de serra sota el ràfec de la teulada.

Fotografia de Gustau Erill i Pinyot

L'accés, a llevant, s'articula en una portalada de dos arcs en gradació i s'obre directament sobre l'espai interior. L'estranya aparença de sant Martí fa pensar que estem davant d'una estructura incompleta, que formava part d'un conjunt anterior de projecte més ambiciós i ordenat possiblement a partir d'un transsepte, amb capçalera triabsidal.

L'edifici és de planta quadrada, de 3'5 x 3'5 m, feta amb carreus ben escairats, ordenats en filades regulars, ornamentat amb arquacions lombardes, i amb una petita absidiola a l'est. L'accés s'hi practica per ponent, existint, a més, una porta tapiada al nord que possiblement connectava amb un altre àmbit constructiu, ara desaparegut.

Durant les obres de restauració de l'església, es portaren a terme dues actuacions:

D'una banda, es van tallar els arbres que amagaven l'edifici i es practicà una rasa perimetral al nord i est de l'edifici per fer-hi un drenatge que impedís la penetració de la humitat a la capella. En aquestes tasques es va fer un seguiment dels treballs en previsió de l'aflorament d'estructures, sobretot al nord. No es van trobar indicis de cap estructura, estant tot cobert d'un estrat de graves i sorres de riu.

D'altra banda, es va procedir a desmuntar el llosat, orientat a un vessant, al sud. Després de treure les lloses de coberta, va aparèixer un nivell de runa, pedres i terra que cobria una coberta plana, a mode de terrassa, amb un paviment de lloses irregulars lligades amb argamassa de calç. Un cop documentat el teulat, es va procedir a cobrir-lo reomplint els espais buits amb material de construcció i col·locant, a sobre, les lloses de coberta lligades amb ciment.

Amb aquesta intervenció es pretenia resoldre la incògnita d'aquest singular edifici, que sembla que formava part d'un conjunt més gran, restant, actualment, una capella lateral o una part del transsepte.

La capella de Sant Martí de la Torre es troba situada als afores de la torre de Capdella, a prop de la cruïlla de la carretera que porta als nuclis d'Astell, Obeix i Aguiró.

A la Plaça de l'Església de la Torre de Cabdella, la (Pallars Jussà) hi ha un edifici del segle XVIII , que amb la mateixa advocació , substitueix a la primitiva església de Sant Martí de la Torre que donà nom al municipi.

https://www.naciodigital.cat/pallarsdigital/noticia/4132/capdella/escriu/amb

diumenge, 10 de novembre de 2019

ERMITA DE SANT CRISTAU - ERMITA DE SANT CRISTÒFOL / SANT MENNA . OVEIX . TORRE DE CAPDELLA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’ermita de Sant Cristòfol o Cristau al poble d'Oveix, al terme de la Torre de Capdella, Patrimon i Gencat ens diu que és un edifici d'una nau , amb absis semicircular i cobertes de llosa de dues vessants, que cobreix també l'absis. Pel mur de ponent hi trobem l'accés modificat, que és una porta centrada flanquejada per dues finestres rectangulars. L'entrada ve precedida d'un cobert del que en resten dos murs molt deteriorats. L'absis, romànic, està format per murs de carreus arrebossats i una finestra espitllera al mig.



Fotografia de Josep Àngel Corbella i Garcia. 1986

Fou totalment restaurada cap al 1984.

Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna, quina festivitat es celebra el dia 11 de novembre, és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

dissabte, 9 de novembre de 2019

L’ENSULSIAT PONT MEDIEVAL DE MONTBLANC. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA.

Veníem, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero, i l’Antonio Mora Vergés, de Santa Coloma de Queralt que en el plantejament inicial era el lloc més llunyà al que arribaríem, tot dinant però, a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps, em deixava convèncer – sóc un sherpa massa flexible – per continuar fins a Montblanc on retrataríem entre altres coses, els estralls que l’aigua havia provocat en el pont medieval i altres infraestructures publiques i privades.

A la pàgina http://patrimoni.concadebarbera.cat/Pont-Vell-Montblanc-1530 , expliquen que el mal anomenat Pont Vell és un pont medieval de quatre ulls amb uns bells esperons centrals amb fragments d'un escut de la vila i d'imatges disposades amb una disposició del tot irregular i sense mostrar un sentit iconogràfic lògic, cosa que ens fa pensar que pot ser que aquestes pedres formessin part d'escultures destinades a la portalada de Santa Maria que es va refer al segle XVII, però que no fossin acceptades perquè la seva qualitat artística era més que insuficient per a tal obra; llavors l'Ajuntament se les hauria fet seves a finals del segle XVIII per a reparar el pont.

El Pont Vell sembla tenir uns orígens probablement romans tot i que l'actual és una insigne obra medieval del segle XII, emplaçat a la sortida del Camí Reial que passava per la vora del primitiu Montblanc, al final del futur raval.

Aquest pont ha resistit el pas de la història, fortes riuades, guerres i intents de demolició com el del 1882, refent-lo diverses vegades, com els anys 1634, 1883, 1889 i l'última del 1966.

Antigament, s'aixecaven dos arcs (un amb la figura de l'Àngel de la Guarda i l'altre amb l'escut de la vila) a banda i banda del creuer.
El 1845 s'enderrocà l'últim arc que quedava per facilitar el pas de carruatges i, amb les seves pedres, s'adobà el Raval i el mateix pont, fet que hi ha qui utilitza per explicar la presència d'escultures a la part central del Pont Vell.

Patrimonis Gencat, en una de les descripcions telegràfiques que acostumen a tenir relació amb la distancia entre la megalòpolis barcelonina i l’objecte en qüestió, diu ; Pont de quatre ulls, els de les puntes més petits que els del centre. Els contraforts laterals són de grans dimensions i fets de carreus que poden procedir de la façana de Santa Maria.

Sembla que l’aiguat ha posat de manifest que el nombre d’ulls era almenys de cinc i no de quatre com uns i altres repetien com un mantra.
https://www.novaconca.cat/noticia/108589/la-riuada-treu-a-la-llum-part-del-paviment-original-del-pont-vell-de-montblanc


Per als catalans conèixer el nostre país és un imperatiu ètic.

Ah!, avui NI UN VOT ENRERE

ERMITA DE SANT MIQUEL DEL PUI VELL. LA POBLA DE SEGUR. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’ermita de vella de Sant Miquel del Pui, de la que ens explica Patrimoni Gencat; ermita en ruïnes, amb l'absis esberlat reconstruït amb formigó armat. La nau té la volta esfondrada i els murs laterals han estat atirantats amb tensors de ferro. A la façana de ponent hi ha la porta d'accés amb arc de mig punt i l'arrencada d'un campanar de paret. Es veuen els forats de les bastides per a construir el temple. Les lesenes de l'absis també estan ruïnoses.




L'església fou restaurada els darrers anys del segle XX , per iniciativa d’alguns veïns de la Pobla de Segur; conserva sencera la planta i els murs perimetrals, no però la coberta. La restauració, feta per iniciativa dels pobletans, en alguns punts es mostra una mica excessiva – res a veure però, amb l’ecce homo de Borja - els experts aplicant “criteris arqueològics” fan esment per exemple, de l'adjunció d'unes arcades cegues, que recorden les llombardes a l'absis, i consideren que les finestres de l'absis també han estat massa refetes.

Volen pensar que l’existència de l’abominable hombre de la Puebla de Segur, té força a veure, amb aquest ‘rigor’ que considerem excessiu.

Fèiem esment de la ‘gloriosa’ transformació que patien alguns edificis romànics a man de ‘professionals’ de la restauració.

divendres, 8 de novembre de 2019

LA CASA I EL PONT D’ESPLUGUES. CASTELLCIR. EL MOIANÈS.

Ens arribàvem fins al Moianès el Pere Albert Carreño, ‘fotògraf de capçalera ‘ , ‘ el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, que farà de sherpa.

Els portava entre d’altres llocs fins a Espluges, de la que ens diu Patrimoni Gencat ; casa de pagès ubicada sota una balma amb façana encarada a migdia. Articulada en diferents cossos aixecats en diverses èpoques. El parament és de carreus irregulars i fang. La façana presenta obertures distribuïdes en funció de les dependències interiors, sense cap tipus de simetria. Aquestes obertures compten amb carreus ben escairats als brancals i a les llindes, i als ampits, pedres motllurades. Algunes d'aquestes dependències són obertes directament a la pedra viva.


Hi ha fonts que afirmen l'existència de notícies molt remotes d'aquesta casa de pagès, l'edifici actual però, fou aixecat entre els segles XVII i XVIII.

Retratàvem també - cal fer-ho i es de justícia - el pont de l'Espluga, d'un sol arc, tot de pedra i amb una lleugera esquena d'ase, estava pensat per a la circulació de persones i besties, té baranes, i permet superar el curs de la riera, dita aquí de Fotscalentes, que en la seva confluència amb la riera de Sant Joan a Monistrol de Calders, donaran lloc al riu Calders, afluent per l'esquerra del Llobregat.



Per als catalans, conèixer el Moianès és – sense cap mena de dubte – un imperatiu ètic.

dijous, 7 de novembre de 2019

ERMITA DE SANT SALVADOR DE LA SERRA, DITA TAMBÉ SANT SALVADOR D’ESTORM. SANT ESTEVE DE LA SARGA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’ermita de Sant Salvador de la Serra, o Sant Salvador d’Estorm – al nucli hi ha l’Església parroquial advocada també a Sant Salvador -, Patrimoni Gentcat la descriu com un edifici aïllat d'una sola nau cobert amb volta de canó i absis semicircular, on hi ha una finestra de doble esqueixada paredada amb arquet de pedra.


L'interior ha estat emblanquinat i l'aparell murari només és visible a l'exterior.


La porta s'obre a la façana sud i està sense adovellar i mig enguixada. La coberta és a dues aigües amb pissarra. Sobre la porta hi ha una finestra de doble esqueixada amb una llinda de pedra que forma un petit arquet.

Fotografia. Josep Àngel Corbella i Garcia. 1983

El mur és de carreuons irregulars, disposats en fileres irregulars i uniformes.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, a la que TOTS ELLS havien jurat LLEIALTAT, l’ermita fou cremada, explica la tradició que la imatge va ser amagada i es va retornar desprès de la victòria dels revoltats.

Un cop l'any es celebra l'aplec de Sant Salvador (8 d'agost).

No conèixer el Pallars jussà, i les comarques de la Terra Ferma , almenys per als catalans és pecat.

dimecres, 6 de novembre de 2019

CASTELL I COL·LEGIATA DE SANT PERE. ÀGER. LA NOGUERA. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del castell i la col·legiata d'Àger que es troben situats en una elevació en un extrem de la vila. Explicava suara que fa molts anys que publiquen al http://coneixercatalunya.blogspot.com/ i alhora que agraïm al Sr. Google que no ens cobri per mantenir el nostre bloc – a dia d’avui, com a pensionistes ho tindríem “pelut” – advertim que no té la mateixa cura amb l’índex dels articles publicats, com les pàgines de pagament; estic segur d’haver retratat aquest edifici i fins d’haver-ne publicat un post, tant, tant, tant, que si m’erro, caigui l’edifici del Tribunal Suprem , i la Moncloa, i la Zarzuela, i el Gongreso de los Diputados i el Senado ,.... , algú em retraurà que no poso com a penyora coses valuoses com el pa amb tomàquet i pernil, o els calçots, o ... , recordeu sempre que deien els avis ‘amb les coses de menjar no s’hi juga’, oi?.


Patrimoni gencat
ens diu que la construcció s'inicià el segle XI, sobre les restes d'una muralla precedent que envolta tot el recinte, de probable origen musulmà però un sector de pedres amb encoixinat es considera d'època romana.

Les restes que s'han conservat del castell són escasses, al nord de l'església de Sant Pere entre aquesta i la muralla. En queda una part de la planta baixa d'un gran edifici rectangular, distribuït en dues naus paral·leles situades a un nivell inferior al de l'església. A sobre d'aquestes naus, probablement hi hauria la sala major del castell-palau, tal i com trobem en d'altres exemples de l'època, com el castell de Llordà.


Del conjunt canonical s'han conservat importants ruïnes, parcialment restaurades. A sobre de la cripta s'aixequen les restes de l'església, de planta basilical de tres naus, cobertes amb voltes de canó i la capçalera, la part més ben conservada, amb absis semicirculars, el central amb arcuacions entre lesenes, mentre que els laterals queden ocults dins el mur. Les voltes eren reforçades per arcs torals, dels quals es conserven vestigis en la nau central. Sobre dels absis laterals s'aixecaven dues torres, de les quals només a perviscut la torre sud.

Davant de l'església, al costat est del monument, hi ha les restes del claustre gòtic, obrat amb pedra blanca, de gran contrast amb la pedra de l'església, i una portada renaixentista que comunica amb la sala capitular, coberta amb una volta estrellada.


Moltes de les peces que antigament ornaven el conjunt estan repartides en diferents museus. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserven restes dels capitells i un fragment de les pintures romàniques del segle XII. Al Museu Diocesà de Lleida es conserva el famós joc d'escacs d'Àger, peces de cristall de roca islàmiques.

Façana de carreus irregulars de pedra del país que pertany a les antigues construccions del turó de la vila, del temps de la col·legiata i el castell. Portal dovellat de carreus irregulars, amb fornícula a sobre, de pedra dovellada i escultòrica. Restes d'un arc rebaixat incrustades a la façana.

La Cripta de Santa Maria la Vella , originàriament era una construcció subterrània de tres naus que, com a mena de cripta, s'acaben en semicercle: d'aquesta part no resta més que la nau de volta de canó que la precedia.

L'absis central té tres finestres amb un arc de mig punt interior i espitlleres a l'exterior.

A la vista panoràmica de la col·legiata s'aprecia un canvi de nivell als murs, en el tipus d'aparell de filades de carreus de pedra. Les obertures són espitlleres i han desaparegut els forats corresponents a la bastida per a la construcció dels murs

No conèixer la comarca de la Noguera, almenys per als catalans és pecat.

dimarts, 5 de novembre de 2019

ESGLÉSIA DE SANT PERE. FÍGOLS DE LA CONCA. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar una fotografia de l'església parroquial de Fígols, advocada a Sant Pere, que es troba situada al centre de la població.


El temple presenta una planta rectangular, una sola nau coberta per una volta de canó arrebossada i que és coetània de la decoració interior del temple. Presenta un absis semicircular en la seva part oriental, obert a través d'un arc presbiteral.

Interiorment, conseqüència de diverses modificacions, es troba tota arrebossada i emblanquinada, presenta un entaulament motllurat a partir del qual comença la volta.

Fotografia del interior, Jordi Contijoch Boada,

La façana sud s'alça com el frontis principal, presentant la porta d'accés, en arc de mig punt adovellat amb l'intradós arrebossat. En aquesta mateixa façana s'obren tres finestres, dues esqueixades i amb el perfil de mig punt, tot i que semblen modificades; la tercera de factura posterior.

Fotografia . Jordi Contijoch Boada,
L'aparell és irregular i presenta una diferenciació de carreus, la qual cosa indica que l'església patí modificacions.

Presenta, també, un campanar en la seva part més occidental, de factura posterior i amb la torre vuitavada.

La coberta és de teula àrab.

L'edificació es troba adossada en el seu costat occidental a un edifici agrícola.

Podria ser aquesta l’Església que el Pere Miret Serra, identifica com el conjunt de despoblat i necròpolis de Montserbós?.


https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2014/07/conjunt-medieval-de-montserbos-figols.html?fbclid=IwAR0cRnf5y0z-Jdx0xvSsQlujK5aFBRUw2H0McT7vTdheWpK7vymaB90XNWw

No conèixer el Pallars jussà, i les comarques de la Terra Ferma , almenys per als catalans és pecat.

dilluns, 4 de novembre de 2019

LES ESGLÉSIES DE PUIGCERCÓS. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Josep Vives i Domingo, “ l’home del Pallars’, publica una fotografia de la ‘nova’ església parroquial de Sant Martí de Puigcercós, situada en el costat sud-oest de la Plaça Major del nucli urbà.


Patrimoni Gencat ens diu ; Església d'una nau, de doble alçada i reforçada per contraforts laterals, amb annexos laterals on es troba el campanar de cadireta, formant part de la façana principal. En aquesta es situa la porta d'accés, adovellada, de mig punt, amb portes de ferro, i òcul per a il·luminar el cor.

Els murs són de carreus de pedra reblats i la coberta a dues vessants de teula àrab.

A la llinda de la porta figura la data 1894, moment en que s’aixecava la ‘nova’ església de Sant Martí , coincidint amb la reconstrucció del poble de Puigcercós en el seu nou emplaçament.

El poble vell de Puigcercós va sofrir una esllavissada causant greus desperfectes en totes les construccions del nucli.

Aquest fet propicià la creació d'un nou nucli de Puigcercós a la segona meitat del segle XIX.

L'antiga església de Sant Martí de Puigcercós es troba situada sobre un turó, al límit de la falla del terreny que es va esfondrar al segle XIX.

El Raul Pastó Ceballos és l’autor d‘aquesta magnífica fotografia.

Tan sols queden algunes restes del temple, el qual es troba adossat a la torre de guaita del castell. Es poden diferenciar parts del mur lateral i de l'absis, que permeten deduir que era un edifici d'una sola nau, cobert per una volta de canó reforçada amb arcs torals. La capçalera sembla de forma semicircular, i s'identifica una motllura bisellada. L'aparell mostra una composició de carreus regulars, concordant amb els patrons constructius del segle XII, tot i que amb diverses modificacions posteriors.


L’any 1920, el Josep Salvany Blanch, retratava aquell runam esfereïdor.
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/bcsalvany/id/6160/rec/17