dijous, 27 de juliol de 2017

TORRE D'EN CARRERAS. MANRESA. BAGES. CATALUNYA

Anava sovint a Manresa, el Forn Jorba és l’únic del món – pel que tinc coneixement – que ‘fabrica’ pa a demanda, en el nostre cas de farina de blat de moro 70%, sèsam en gra 30% i llevat mare; també de tant els formatges de búfala d’Ampans em fan pujar al Bages.

La torre d’en Carreras sempre em cridava l’atenció, i em deia a mi mateix, avia’m si el proper dia recordo portar la màquina de retratar,.., avui 27.07.2017 la duia, i feia un parell de fotografies.



Patrimoni Gencat ens explica que és un edifici situat en un turó, en la zona de la Pujada Roja, amb accés a través del carrer Castelltallat. Es tracta d'un gran casal aïllat format per diversos volums que formen una planta retranquejada.

Té cinc plantes per la part més baixa, amb l'accés principal situat a Ponent, corresponent al tercer pis. Les façanes són de totxo arrebossat. Presenta una composició ordenada, amb finestres i balcons alternats, i persianes de llibret. L'edifici s'aixeca sobre un sòcol de paredat comú igual als murs de contenció. La decoració de les façanes és d'estil noucentista, amb les obertures emmarcades amb pedra artificial, balustres als balcons, porta principal amb arc sobre columnes, impostes i un potent ràfec en el cos principal.

Les cobertes són de teula àrab. Els diferents cossos estan coberts a quatre aigües, amb barbacanes.

No trobava cap dada del promotor, nom cognoms, data i lloc de naixement i traspàs, ...., sembla que obtenir beneficis de la seva col•laboració amb la dictadura franquista. Tampoc dissortadament de qui va ser l’autor d’aquest edifici que es qualifica com ‘l'element d'art noucentista més important de Manresa’. Excloc al ‘maligne’ malgrat la seva ‘eterna vinculació’ amb el sector de la construcció. Ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email coneixercataunya@gmail.com

http://www.regio7.cat/manresa/2015/04/07/vandalitzacio-del-casal-noucentista-mes/308745.html

http://www.regio7.cat/manresa/2015/04/17/lajuntament-ordena-lamo-torre-carreras/310171.html

http://www.elpou.cat/noticia/1811/esplendor/noucentista/torre/carreras

http://labasquebondissante.blogspot.com.es/2015/05/la-torre-den-carreras.html

Als països civilitzats, en la mesura que som - encara – una colònia del REINO DE ESPAÑA, no ens podem considerar dins d’aquesta categoria, les dades relatives al patrimoni històric i/o artístic son conegudes i divulgades, i acostuma a ser l’administració pública, la que té una especial cura, en que sigui així, a més de 40 anys de la mort ‘ oficial’ del sàtrapa els ‘tics antidemocràtics’ estan a l’ordre del dia, oi?.

IN MEMORIAM DE LA VANSA I LA SEVA ESGLÉSIA ADVOCADA A SANTA MARIA DE GRÀCIA I/O DE LA VANSA. BARONIA DE LA VANSA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

El bon amic, molt bon amic, Marcel'li Puigdellivol Prat‎, publicava al meu facebook, unes imatges del runam esfereïdor del que fou església parroquial del lloc de la Vansa, prop de Tòrrec, que formava part del terme de la Baronia de la Vansa, inclòs avui al de Vilanova de Meià, a la comarca de la Noguera,; la noticia més antiga d’aquest indret és de principis del segle XI (1010). L’advocació de l’església era la de la Mare de Déu de la Vansa, o Santa Maria de la Vansa, Mare de Déu de Gràcia.

Quan al topònim Vansa, Ramon Bernaus i Ferran Sánchez, defensen que és un hidrònim (topònim relacionat amb l'aigua). Ve del mot basc i francoprovençal "laban" que vol dir suau, relliscós com el riu que neix al la Font Freda i davalla pel barranc de la Tartera i de les Àligues des de Fabregada.

El Marcel'li Puigdellivol Prat em deixava aquest comentari; avui 26-7-17 hem anat des del poblet de Tòrrec (Vilanova de Meià ) a la cova de la Vansa ; uns 50 metres per sota de la cova hi ha unes restes que diu que pertanyen a l'ermita de la Marededéu de Gracia o Santa Maria de la Vansa, us envio aquestes fotos per si son d’interès.




Patrimoni Gencat ens explica que se’n conserva tan sols la part nord i alguns vestigis del mur sud; l'edifici era adossat per la part nord a la roca. Tenia una sola nau coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals i suportada al nord per dos arcs formers al sector de llevant que adapten l'estructura a les desigualtats de la paret de la roca.

Devia haver-hi dos absis disposats asimètricament, l'un central i l'altre al lateral, seguint una tipologia freqüent a la zona del Segre Mitjà. L'absis principal és pràcticament aterrat, però n'és visible encara el perímetre; hi ha una finestra de doble esqueixada tancada, que dona a la roca. Devia haver-hi tres obertures absidals de doble esqueixada, de les que només queden més restes que la finestra nord.

A l'interior de la nau i adossada a l'angle nord-oest hi ha una estructura formada per una estança circular de dos metres de diàmetre coberta amb una cúpula semiesfèrica. Actualment el conjunt és cobert de vegetació.

L'aparell constructiu és format per carreuó disposat uniformement.

Hi ha pocs documents referents a la parròquia de La Vansa; es conserva una referència de l'any 1391. Se sap que era dedicada a Santa Maria. Cal suposar que les seves funcions parroquials s'estengueren fins al despoblament del lloc, i després esdevingué una capella rural.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DELS ESTUDIS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Crec que superarem amb els Estudis anteriors a la dictadura franquista de Vilanova de Meià, els 1150 d’arreu de Catalunya.

Intueixo que ens en manquen almenys 2.000 encara, la resposta obtinguda a Vilanova de Meià, m’encoratja per continuar la recerca. https://issuu.com/1coneixercatalunya

El Jaume Roqué Figueres , amb el que tinc vincles familiars, m’explicava que va viure la seva infantessa en aquesta població quan encara es superaven el miler de veïns, i em deia que hi havia també, dins del nucli de Vilanova, una escola pública d’educació segregada, nens per un costat, nenes per l’altre, en la que els alumnes duien al hivern el combustible, llenya, amb el que intentaven reduir i/o minimitzar el rigor extrem de les temperatures.

No havia trobat ningú en la meva visita, quan retratava l’església Sant Salvador , que m’indiques on era aquell edifici del que espero rebre’n fotografies a l’email coneixercatalunya@gmail.com , les escoles ‘ noves’ les trobava a la meva tornada de Santa Maria de Meià, on havia localitzat l’estudi.

La Maria Antonia Saura Sarri , em deixava un comentari al facebook ; l 'any 1961 l'escola de pàrvuls era en una casa molt antiga de carrer que va de la Font de Caps a la Plaça, a ma esquerra prop del Sindicat .

La meva mare, que va anar els anys 20 a l'escola , que en deien " Costura" i vivia a la Plaça , crec que anava al mateix lloc encara que no ho puc assegurar .


El Ramon Ravella, i la Iolanda Sarri, afegien també els seus comentaris i un parell de fotografies :


Aquesta és la porta...jo hi vaig anar a pàrvuls de petita



Encara posa instrucción pública prop de l'hostal Pissé...



Francesc Cardona Fonoll. Carrer de la Font 1962 , antigues escoles i tambe i habia el antic ajuntamrt

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

dimecres, 26 de juliol de 2017

ANTIC CASINO DE TIANA – CASAL ALBÉNIZ. TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

El Josep Maria Tondo Riera, publica una fotografia dels anys 1920 de l’edifici del Casino de Tiana, que es reprodueix també a l’article http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/949030-el-teatre-de-tiana.html. l’autoria és de J.M.T.


Llegia
que l’any 1911, es van iniciar les obres de casal, segons projecte de Ramon Maria Riudor Capella (Barcelona, 1867 + Tiana 20 de Abril de 1938).

Posteriorment es va ampliar amb un cos annex. La façana principal és presidida per un plafó esculpit de gust modernista que enllaça amb el finestral geminat del cos central. Aquest és flanquejat amb pilastres estriades, lligades amb un fris floral. Similar composició es repeteix a la façana lateral. Als anys vuitanta la Sala Albèniz va ser rehabilitada pels arquitectes Jaume Carné Cabré, Valeri Mas Boldú i Pasqual Mas Boldú.

Patrimoni Gencat en fa la següent descripció; edificació aïllada d'una sola nau amb vestíbul, sala amb amfiteatre i escenari. L'estructura és de parets de càrrega amb encavallades de fusta i embigat metàl•lic.

La façana principal és simètrica i es compon de tres cossos separats per pilastres ornamentals. L'eix de simetria està emfatitzat per la porta d'accés d'arc escarser, la marquesina i el finestral d'arcs apuntats que enllaça amb els motius ornamentals del frontó.

La coberta és a dos aiguavessos.

L'interior ha estat reformat. La sala presenta pilastres, capitells i falsos arcs diafragma de guix. El marc de l'escenari està decorat amb garlandes, elements vegetals i florals amb una gran mascara al centre.

Tiana, recuperant la història, és un model de pàgina al facebook, que sortosament serveix de model per a d’altres indrets de la geografia catalana.

dimarts, 25 de juliol de 2017

CONVENT DE LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS, ANTIGA TORRE D’ABU-ZAQARYAH YAHYA IBN ALÍ IBN GHÀNIYA. SERÒS. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La història ‘Oficial’ del REINO DE ESPAÑA, que ensenyaven els militars convertits en mestres per ‘la gràcia de Franco’, explicava la història del Comte Guzman el Bueno ( ? 24 de gener de 12561 – Gaucín, 19 de setembre de 1309) que lliurava un punyal als ‘ àrabs malvats’ que havien posat setge al castell de Tarifa.

Luisa Isabel Álvarez de Toledo (Estoril, 21 de agosto de 1936 - Sanlúcar de Barrameda, 7 de marzo de 2008) , XXI duquesa de Medina Sidonia, sostenia la teoría, presentada en el documental de Bettany Hughes «When the Moors Ruled in Europe» (2005), según la cual habría indicios de que era árabe. En un permiso para exportar trigo de 1288, a Guzmán se le otorga permiso para exportar grano a su lugar de origen, probablemente Marruecos, de acuerdo con esta teoría. El documento era propiedad de la duquesa de Medina Sidonia, descendiente directa de Guzmán, que dijo que creía que su historia fue "limpiada" en el siglo XVI para alterar sus orígenes, haciéndolos más tolerables para la sociedad española.

El Al-Àndalus es perllongava des de l’any 711 fins a l’any i 1492.

El fet es repetia, ara a Toledo, amb el setge de les forces republicanes al ALCAZAR que es trobava sota les ordres de l’ aleshores Coronel, José Moscardó Ituarte (Madrid, 26 de octubre de 1878 - Madrid, 12 de abril de 1956) que s’havia revoltat contra el govern LEGITIM de la II República. En aquest cas, lliurava la seva pistola per assassinar al seu propi fill.

Luis Quintanilla Isasi (Santander, 1893 – Madrid, 1978) publicaba un libro donde se pone en cuestión la versión oficial del asedio al Alcazar de Toledo y el mito montado en torno al mismo. Ese libro, titulado Los rehenes del Alcázar de Toledo fue reeditado en el año 2015. En él se expone la poca relevancia que tenía la plaza y lo desequilibrado de los bandos enfrentados. Pone en valor los más de las 500 personas, en su mayoría mujeres y niños, que quedaron encerrados en la fortaleza y que sirvieron de rehenes. También afirma que la conversación telefónica en la que se instaba al general Moscardó a rendir el Alcázar si no quería que fusilasen a su hijo no existió.

Quintanilla afirma;

Que no hubo tal heroísmo de los sitiados y solo la espera que les sacase de su autoencierro, el absurdo de la amenaza telefónica sin relación con la muerte del hijo del ‘héroe’ y los rehenes, motivos estos de haber divulgado al mundo la leyenda del Alcázar.

En 1948, el general Francisco Franco, en calidad de Jefe del Estado, concedió a José Moscardó Ituarte el título nobiliario de conde del Alcázar de Toledo, con grandeza de España. Al día siguiente de su muerte, en 1956, fue ascendido a Capitán General del Ejército —máxima graduación militar española— con carácter póstumo,6 y su nombre encabezó los escalafones de todos los cuerpos militares, con el simbólico cargo de "Jefe del Alcázar de Toledo".

En 1947 el Ayuntamiento de Tarifa le concedió la Medalla de Oro de la Ciudad por el parecido de su gesta con la que protagonizara Guzmán el Bueno en el año 1294.

Ja ho deia el Quixot, «hacella y no enmendalla»

La història ‘Oficial’ sovint començava desprès de la victòria sobre els sarrains, els fets i testimonis de les anteriors civilitzacions i cultures, ibers, celtes, romans, grecs, germànics,.. , senzillament s’ignoraven, llevat d’alguns llocs molt concrets.

Tot això en tornava al cap mentre retratava el que havia estat Convent de la Mare de Déu dels Àngels, conegut com Monestir d’Avinganya, al terme de Seròs, a la comarca del Segrià.




Sembla que el nom li ve donat en honor d’Abu-Zaqariyah Yahya ibn Alí ibn Ghàniya, destacat membre de la dinastia amazic (berber sanhadja) dels Banu Ghàniya (Banū Ġāniya) emparentada amb els Almoràvits, que va participar en la lluita dels almoràvits contra Alfons el Bataller (1073 + Poleñino, Osca, 1134 ) l’any 1133.

La història ens explica que fou la primera casa masculina trinitària de la Península Ibèrica (1201-1236).

Posteriorment serà també el primer monestir femení trinitari de la Península Ibèrica i panteó de la família Montcada (1236-1529).

Monestir i noviciat masculí de l’orde trinitària (1529-1835).

Desamortització, ruïna i espoli (1835-1986).

Us recomano la lectura del magnífic treball de Joana Xandri Solé i Joan-Ramon González Pérez :
http://www.raco.cat/index.php/Shikar/article/view/304158/393873

També : http://www.fpiei.cat/sites/default/files/opuscleavinganya_0.pdf

En pitjor estat trobava el Monestir de Santa Maria d’Escarp, al terme de Massalcoreig, manzal al-kurä isi ‘ l’alberg del coiaxità ‘ en la tesis que defensa Joan Coromines i Vigneaux(Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)


S’explica quan a la història de l’església de la nativitat de la Mare de Déu de Seròs, que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República es van cremar i destruir a la plaça les imatges, els altars, un valuós òrgan d'estany, el Sant Crist d'Avinganya i la imatge del Sant Àngel.

El que és causa de la causa, és causa del mal causat: això s’ensenyava a les facultats del Dret, i crec que malgrat la ‘democraciola’ es continua ensenyant.

Cal agrair al feixisme i al cleptofeixisme els seus treballs – èxitossos - per ensorrar la convivència.

dilluns, 24 de juliol de 2017

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT I LES ESCOLES PÚBLIQUES D’AVINYONET DEL PENEDÈS ANTERIORS A AL DICTADURA FRANQUISTA

Havia escrit d’aquest edifici :
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/04/que-en-sabeu-de-ledifici-de-lajuntament.html


El Mapa de Patrimoni d’ Avinyonet en diu ; edifici aïllat, de planta rectangular i pis d'alçada. Té unes proporcions considerables. La façana està arrebossada i pintada en color crema, amb sòcol de color gris. La composició de la façana es desenvolupa en set eixos, disposats en tres cossos, un de central i dos de laterals, que es desenvolupen de la següent manera: un central, avançat i de major altura que els 6 restants, que es situen en número de 3, a banda i banda del central, que marca el centre de la composició arquitectònica. Aquest eix central forma un cos elevat i rematat mitjançant cornisa moltllurada i graonada que enlaira la composició. A sota del remat hi ha l'escut del municipi, amb les claus de Sant Pere, pintat de color vermell. Una balconada d'obra que forma el balcó presidencial sobresurt al primer pis de l'edifici, i està decorada amb traceria de trifolis, aquest element protegeix una obertura tripartida que completa el balcó. Tota la resta d'obertures presenten trencaaigües d'obra. Una motllura horitzontal remarca la separació dels pisos. Les finestres són dobles al pis baix, i senzilles al primer pis, llevat de l'obertura del balcó central. A la part posterior de l'edifici hi ha uns interessants pilars d'obra que sustenten el pis.

De l'interior s'han de destacar la reixeria, obra segurament local, els vitralls que tanquen algunes obertures i les columnes toscanes de fusta treballada, així com les escales d'accés al primer pis, amb barana de ferro forjat amb decoració floral i el balcó de racó interior de l'habitatge del mestre.

L'antic Ajuntament i escola pública havien estat situats en terrenys propietat dels Senyors de Can Porràfols, al carrer del Carme, en un solar al costat del local de la Societat La Parra.

Sembla que durant un temps, essent alcalde Jacinto Pinyol, l'Ajuntament estava ubicat a la pallissa de Baqués (any 1843) (LLIBRE DEL COMÚ, 1815). Com que l'edifici estava ruïnós, doncs era fet de fang, s'edifica el nou Ajuntament i col•legis en terrenys dels senyors Font Rius i Pere Ràfols, de la masia de Can Ràfols dels Caus. Aquest Ràfols era aleshores l'alcalde i no tan sols va donar el terreny, sinó que també va costejar les obres. Els constructors van ser els "Badocs" de Cantallops. El fuster que va fer tota l'obra de fusteria de l'edifici va ser Pere Llopart Marcé, més conegut com "el pinta pedrissos". El nou edifici va donar peu a formar-se el carrer Pere Ràfols, amb cases fetes per gent que vivien a Les Gunyoles, poble que anava a menys degut a que no tenia carretera i el camí quan plovia era intransitable per les fangueres que es formaven (LLOPART, 1979) .

Hi ha unes Gunyoles a la comarca del Tarragonès, al terme de Secuita, això ha propiciat algunes confusions pel que fa al patrimoni històric i/o artístic.

Rebia un email del Xavier Guilera en el que em deia ;

Hola sr. Mora,

Li escric perquè el meu avi va anar a l'escola d'El Pago, a Subirats. Això quan era molt petit, aproximadament als 5 o 6 anys, que és quan es començava a anar a l'escola. L'avi (Josep Guilera Esteve) va néixer a l'any 1912 Per tant, estem parlant de 1918 aproximadament


Havíem documentat l’escola del Pago gràcies al Josep Mata Massana, President del Centre d'Estudis de Subirats-CESUB, al que se li hauria de reconèixer el seu excel•lent treball, ja des de l’administració local , ja des de l’àmbit comarcal, o fins des de la Generalitat de Catalunya, que hauria de crear alguna distinció ex-novo perquè dissortadament la Creu de Sant Jordi, s’ha atorgat en massa ocasions a persones que n’han fet desmerèixer la seva vàlua.

El que desconec és perquè va anar a El Pago, vivint ell a Cantallops (a la part del municipi d'Avinyonet). Això, tenint una escola al propi municipi i molt més a prop.

Certament la data en que es feia l’edifici de l’ajuntament i Escoles d’Avinyonet és 1909, únicament raons de major proximitat , potser la distancia fins al Pago era menor que la que hi ha fins Avinyonet, o per raons de veïnatge i/o amistat amb altres estudiants, ho explicarien, oi?.

En fi, espero haver-lo ajudat. Per la meva part, m'agradaria poder resoldre aquest enigma.

Moltes gràcies.


Agraïm infinitament aquesta aportació del Xavier Aguilera, alhora que insistim en que ens manquem MOLTS DELS EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE CATALUNYA.

Des de les ‘Administracions Democràtiques Catalanes’ s’ha fet POCA COSA per recuperar la memòria històrica, des de les ‘altres’ es continua fent TOT I MÉS per destruir-la, la recuperació NOMÉS serà possible des de la ciutadania.

Esperem rebre imatges i/o dades de l’escola del lloc on vas néixer o els teus ascendents a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.

Feu-ho córrer. Si sabeu d’algun mitjà en català, local, comarcal, provincial, nacional, feu-li arribar el post amb prec de publicació.

diumenge, 23 de juliol de 2017

LA CAPELLA DEL CRIST DE LA BONA MORT DEL CEMENTIRI MUNICIPAL D’AITONA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Pujava fins al fossar municipal d’Aitona a la comarca del Segrià, retratava la capella del Crist de la Bona Mort, de factura moderna que el presideix, i advertia que els nínxols que es recolzen a l’edifici religiós, es troben sota d’un porxo, com és ‘bon costum’ de les terres segarrenques.



El cens d’Aitona s’ha mantingut per damunt dels 2.000 veïns des de 1857.

No trobava cap dada de quan es va fer el fossar, per tant tampoc de qui en va ser l’autor, en demanaré informació a l’Ajuntament d’Aitona, i sou personalment pregats des d’ara a fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No teníem ocasió d’accedir al fossar municipal de Seròs que lluïa magnífic quan sortíem del restaurant Sant Àngel, ens agradarà rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El cens de Seròs que assolia el sostre al 1857, baixava per sota dels 2.000 veïns a partir de 1981. L’autor de la fitxa de wikipedia el defineix així ‘ el millor poble amb diferència la gent és molt agradable’. Amor de fill, sens dubte.

A la zona hi ha un topònim que es repeteix, i del que no en trobava cap explicació, Carratalà al terme d’Aitona, i Carrassumada al de Torres de Segre, en ambdós casos, i malgrat que s’ha fet des del feixisme i el cleptofeixisme una excel•lent feina en la destrucció de la memòria històrica; ‘oficialment’ el món comença desprès de la reconquesta d’aquestes terres als sarrains – que tornen a ser-hi presents, ara com mà d’obra -, hom defensa que fossin originàriament llocs habitats, abans, durant, i desprès de la romanització, per esdevenir torres de defensa i/o palaus, en els petits nuclis habitats en època musulmana, el mot ‘ carra’ el recull el diccionari català en el sentit ‘plataforma’ , desconeixem el sentit en el cas de ‘ cala’ – podria fer referència al caràcter estèril de les terres d’aquest indret?. - , també el de ‘ssumada’, d’aquest darrer però, es pot defensar el sentit ‘superior’ i/o ‘sobirà’ propi de la llengua que es parlava en aquestes terres fins a la prohibició de la nostra llengua a partir de 1714.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , a Catalunya tot el que no fem els ciutadans a títol particular, no es farà. Els de REINO DE ESPAÑA evidentment no tenen cap interès en fer-ho, i les ‘autoritats democràtiques catalanes ‘ passats quaranta anys de la mort del sàtrapa, està clar que no ho consideren ‘urgent’.

Antonio Mora Vergés

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. VERNET. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Seguíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés el nostre pelegrinatge pel terme d’Artesa de Segre que té una extensió de 175,9 km²

Retratava la façana de l'església parroquial de Santa Maria de Vernet , situada al costat del castell, a la part alta del poble.


Patrimoni Gencat ens explica que es tracta d'un temple modificat d'una nau amb capelles i sagristia afegides. Volta de canó. Absis tapiat exteriorment per construccions adossades. La porta ponent sense cap detall ornamental. El cor s'il•lumina per una finestra espitllerada amb arc de mig punt. El campanar de cadireta, descentrat, ha estat restaurat amb neteja d'afegits. Una campaneta amb les restes d'un obús penja l'espadanya.

Ens agradarà rebre’n imatges del interior a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan al topònim VERNET el diccionari català valència balear li atorga el significat de ‘bosc de verns’, com VERNEDA, potser afegeixo humilment en aquest cas amb un sentit diminutiu ‘ petit bosc de verns’

Ah!, no trobava cap esser humà al que preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, sou pregats de fer-nos-en arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Tots o la major dels pobles, viles i ciutats de Catalunya, tenien almenys un personatge il•lustrat que exercia de ‘cronista oficial’, la fusió, absorció, integració de municipis, feta sempre més enllà de les explicacions ‘tècniques’ per motius espuris, feia desaparèixer alhora que aquesta figura, molt sovint la seva obra recollida en llibres d’escassa difusió.

El fair play ens obliga a reconèixer el triomf del feixisme i el cleptofeixisme en la seva lluita per anorrear la nostra història i la nostra cultura, alhora però, cal insistir a les ‘autoritats catalanes’ i a la ciutadania que la recuperació de la memòria històrica passa per fer passos POSITIUS en la bona direcció. O sia, investigar, investigar, investigar,... , abans de que els darrers testimonis vius lliurin la seva ànima al Senyor, i pugin al tros de cel que delimitat amb els colors de la senyera, ens separarà per tota l’eternitat dels nostres enemics seculars.

dissabte, 22 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE COLLDERAT ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Rebia un email de la Claudia Guzman, en el que atenen el meu prec a :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/06/esglesia-parroquial-de-sant-miquel.html em deia ;

Te envío antecedentes sobre la escuela.

Efectivamente existió una escuela. En las búsquedas Bibliográficas, en la Vanguardia 18 de abril 1914 (aparece como escuela “Vacante de Colldelrat”. Y el 18 de abril 1922 (justo 8 años después) también en La vanguardia dice “ Se ha dictado una disposición por la que se oblijia a los ayuntamientos de Fondarella y Collderat de esta provincia a, que faciliten locales en condiciones donde instalar sus escuelas”

Hemos logrado conocer el nombre de dos de las profesoras, que estuvieron destinadas aquí (también documentadas por archivos):

Las Señoras: María Giró Pellegrí nombrada titular de la plaza de maestra 1926 y Concepción Sancho Colás 1934 como interina.

Te envío una foto antigua de los años 80… este fin de semana te envío una actual



En la parte baja hay un horno comunitario, en la 1º planta era la escuela y en la 2º planta la casa de la profesora

Un abrazo.


És una obvietat recordar que a cada llogaret, poble, vila o ciutat hi havia almenys una escola, publica, privada , o confessional – de qualsevol religió -, abans de la dictadura franquista, com diu el Josep Olivé Escarré ( Sant lloren Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) , a tot arreu hi havia escola, ajuntament, església i cementeri i fins alguns edificis notables.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

A Catalunya, només per excepció els edificis que acollien escoles han estat considerats ‘ monuments’ , sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades de la del poble on viviu i/o en el que vareu néixer.

Necessitem l’ajuda de TOTS ELS CATALANS.

La Noguera, Lleida , Catalunya i els vostres fills i nets, us ho agrairan.

Antonio Mora Vergés

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANTOLÍ. AITONA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia a patrimoni Gencat que l'església parroquial de Sant Antolí d’Aitona, al Segrià, va ser construïda al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - i que es va fer servir la pedra del castell d'Aitona.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Repùblica , l'església va ser assaltada varies vegades i es van destruir els altars, els confessionaris, les voltes,..., en aquell període, l'edifici es va fer servir com a magatzem i com a taller de cotxes i camions.

Quan a la descripció ens diu; la façana, d'estil barroc, està flanquejada per dues torres quadrangulars, una d'elles inacabada, i acaba en una forma triangular amb una creu al vèrtex.


La portalada, d'arc de mig punt, esta emmarcada per una rica decoració amb columnes, volutes i imatges; per sobre hi ha un rosetó i una motllura decorativa que va d'un costat a l'altre de la façana.


La descripció ens diu que és un edifici de tres naus de la mateixa alçada, encara que més estretes les laterals. Al creuer s'alça una cúpula semiesfèrica nervada que, exteriorment, es tradueix en un cimbori poligonal. La nau central es capçada per un absis pentagonal.


Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada. 1960

L’autor va ser el mestre d’obres Josep Burrià. Agrairem rebre’n més dades, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Castellar del Vallès presumeix justament de la seva ‘Catedral del Vallès’, està clar que Aitona ha de reivindicar la majestuositat de la seva església parroquial, oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Aitona, aportava al Santoral catòlic a :

Teresa de Jesús Jornet i Ibars
(Aitona, Segrià, Lleida, 9 de gener de 1843 - Llíria, València, 26 d'agost de 1897) fundadora de la congregació religiosa de les Germanetes dels Ancians Desemparats. beatificada per Pius XII el 27 d'abril de 1958 i canonitzada el 27 de gener de 1974 per Pau VI.

Francesc Palau i Quer (Aitona, Segrià, Lleida, 29 de desembre de 1811 - Tarragona, 20 de març de 1872) fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços Terciaris, que van donar origen a les Germanes Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. beatificat per Joan Pau II el 24 d'abril de 1988. La seva festivitat és el 7 de novembre.


Josep Camí Camí ( Aitona, Segrià, Lleida, 6 de setembre de 1907 + assassinat a Torres de Segre la nit del 2/27 de juliol i enterrat a Alcarràs al juliol de 1936) . beatificat el dissabte 3 d’octubre de 2015 pel Papa Francesc.

La signatura de la ‘ Carta Colectiva del Episcopado español a los obispos del mundo entero’ promoguda pel Primat i President de la conferència Episcopal Isidro Gomá y Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agosto de 1869 - Toledo, 22 de agosto de 1940), ha comportat – com preveia - Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que es negava a signar-la, la quasi total laïcització de la societat catalana que NO POT oblidar els més d’un milió de morts, i els incomptats desapareguts i emigrants que generava aquella traïció al poble de Déu.

Aitona no disposa d’un catàleg de patrimoni en línia, i malgrat els molts atractius de ‘ la ciutat o el lloc dels savis’, està clar que cal publicitar-los ,oi?.

Treballar en un projecte inclusiu amb la resta de poblacions situades en el darrer tram del Segre, fora des del meu particular punt de vista, una mesura intel•ligent.

Antonio Mora Vergés

divendres, 21 de juliol de 2017

SANT PERE DE BOADA. DE LA BARONIA DE LA VANSA A VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que l’església del poble de Boada, que havia format part de la Baronia de la Vansa, i que pertany avui al terme de Vilanova de Meià, antigament es trobava sota l'advocació de Sant Ermengol, amb un retaule dedicat al sant que va desaparèixer en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualificaven com ‘la Guerra Civil’, i que la jerarquia catòlico-feixista beneïa com ‘Cruzada’, tot plegat s’enduia la vida de més d’un milió de persones, i desfeia els somnis de la major part de la ciutadania.

L’actual advocació és la de Sant Pere, com la seva homònima de Lluçars de la que depenia, els oficis religiosos els duien a terme el rector i/o el vicari d’aquella població

A la llinda de la porta hi ha la data 1755.


Patrimoni Gencat en fa una descripció telegràfica; temple d'una nau, de planta rectangular. Volta de canó amb llunetes. Façana principal amb porta adovellada de mig punt. Rosetó i petita espadanya amb una campaneta. La coberta és de dues vessants amb teula àrab que vola sobre lloses de pedra.


Jordi Contijoch Boada, recollia l’any 1994 una imatge del interior.

Demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (ARXIU GAVÍN ) – si les tenen - imatges del interior quan encara s’hi feia culte.

Quan al topònim Boada, apareixen com a possibles almenys tres etimologies: 1ª, Del llatí medieval bovata (derivat de bove, "bou") que apareix, sota les formes boata i boada, amb el significat de "servei a prestar llaurant", en documents occitans citats per Du Cange; -2ª, Del català boada, "cambra superior del forn, de coberta voltada", que cal relacionar amb el castellà bóveda i per tant amb el llatí vulgar vólvita, "volta". 3ª Lluís Almerich, al seu llibre "Els cognoms catalans" diu que Boada prové de buada o buadelles que es refereix a "les sitges per a guardar grans". Per la ubicació orogràfica de Boada, descartem la derivació de primer supòsit, i la del segon, quan a l’aportació del Lluís Almerich i Sellarés (Barcelona, 1882 - Barcelona, 7 de novembre de 1952), no trobava el significat que atribueix al mot, ni al diccionari català, ni al català, valència, balear. Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Boada és alhora un cognom català, que sembla procedeix de la vila del mateix nom que hi a molt a prop de la Bisbal.

El primer tronc d'aquest llinatge el va portar Lleó de Boada, Senyor de la Casa de Boada, nascut l'any 1.384.
El topònim, o potser el cognom?, apareix al segle XIV a la Baronia de la Vansa, antiga jurisdicció senyorial formada per les poblacions de Lluçars, Boada, Tòrrec i la Vansa, l’existència de la Baronia de la Vansa es relaciona amb Arnau Mir de Tost, vescomte d’Ager (Tost a l'Alt Urgel, avui un despoblat al municipi de Pla de Sant Tirs, al voltant de l’any 1000 + 1072? ).

Avui, Boada al terme de Vilanova de Meià, no té habitants, únicament en un gran casa de factura moderna, com a masovers hi viuen una parella i el seu nadó. Al petit fossar al camí d’entrada al poble s’hi troba el panteó dels padrins d’aquesta casa.

Feia la relació d’esglésies que NO PODIA visitar en la meva visita d’un dia a l’extens terme, 105 km2 de Vilanova de Meià.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/esglesies-que-no-visitava-en-la-meva.html

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) m’explica que li diuen al club d’avis ‘aviat no sabreu on anar’, i que per tot arreu hi ha ramats de bestiar, vaques, bens,..., l’estultícia se’n encomana més que la grip,oi?. Només hi ha una manera de conèixer món, i consisteix en aixecar-se de la cadira, sofà, butaca, ..., i començar a caminar en qualsevol direcció. Els que no ho fan – que son molts – acaben creient tot els que explica el Joaquim Masferrer i Cabra, més conegut com a Quim Masferrer, (Sant Feliu de Buixalleu, 22 de juny de 1971), modern bufó que vol fer riure als habitants de les ciutats, ridiculitzant a les persones que viuen a la Catalunya ‘real’, amb pocs o cap servei.

dijous, 20 de juliol de 2017

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT.LES CASES JUAN PALLAROLAS DE L’AVINGUDA MARIA JULIÀ 11-13 D’ARGENTONA. MARESME. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

El Valentí Pons Toujuse, autor del blog MODERNISME , http://vptmod.blogspot.com.es/ , en deixava un comentari a l’entrada http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes_69.html



El Promotor era Juan Pallarolas, del que a reserva de rebre dades del cognom matern i lloc i data de naixement i traspàs, a l'email coneixercatalunya@gmail.com trobava :

La Vanguardia. Edición del martes, 29 septiembre 1925, página 9

Ha sido concedida la medalla del Homenaje a S. M., creada por real decreto de 17 de mayo último, a los señores que a continuación se citan Juan Pallarolas.

http://coleccindemedallas-serteco.blogspot.com.es/2013/12/homenaje-de-los-ayuntamientos-los-reyes.html

L’arquitecte Gaietà Cabanyes Marfà (1888 – 1933 ) , fill del també arquitecte, Emili Cabañes i Rabassa (30 d’octubre de l’any 1850 + 16 d’abril de l’any 1916 ) .

Les cases s’aixecaven a la segona dècada del segle XX.

M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.

Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.

Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Mentre confegia aquest post m’arribava la noticia de la mort en estranyes circumstàncies de Miguel Blesa de la Parra (Linares, Jaén, 8 de agosto de 1947 - Villanueva del Rey, Córdoba, 19 de juliol de 2017), al que es relacionava amb els escàndols de corrupció que afecten al Partit Popular, la noticia en feia venir al cap una cançó del Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948)

https://www.youtube.com/watch?v=aX4eZ1fpYwA

L’estaca està del tot corcada

dimecres, 19 de juliol de 2017

MAS I ESGLÉSIA DE SANT JOSEP. SANTA CRISTINA D'ARO. L'EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa feia – com en ell és bon costum – un excel•lent reportatge fotogràfic del Mas i l’església de Sant Josep, al terme de Santa Cristina d’Aro, al Empordanet, Girona, Catalunya.



En trobava dades únicament a Patrimoni Gencat, que fa una descripció quasi telegràfica del Mas Sant Josep ; edificació al voltant d'un pati central de forma quadrada i amb unes torretes emplaçades als vertexs. A l'entrada principal s'alça una torre més elevada (planta i tres pisos) amb coberta de teula a dues vessants. Les torres cantoneres tenen planta i dos pisos i coberta a quatre vents, i els cossos intermedis són de planta i pis, amb coberta a dues vessants.

De l’Església de Sant Josep, bastida a darreries de segle XIX, i atribuïda com el mas adjunt, a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906) , autor també de l’església de Sant Esteve de Castellar, coneguda com ‘ la Catedral del Vallès’, ens diu patrimoni Gencat ; edifici d'una sola nau amb coberta a dues aigües i un absis a la part posterior. Tant la façana com l'interior es troben decorats amb estil historicista.




L'edificació es troba unida al mas Sant Josep mitjançant un cos de comunicació.

El Coac de Girona atorga l’autoria – sense cap dubte - a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906)


http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=&registre=&adreca=&poblacio=Santa+Cristina

No trobava cap dada de promotor, ens agradsarà tenir-ne noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com


Actualment la finca acull un Camping i un Village de Vacances. , us deixo l'enllaç: http://www.campingmassantjosep.com/es/

Antonio Mora Vergés

DE LA ‘PATATERA’ A LA SALA D’ARGENTONA. EL MARESME. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de la Sala d'Argentona, obra de l’arquitecte Miquel Brullet i Monmany (Mataró, 27 de novembre de 1904- 5 de desembre de 1988), del que ens explica patrimoni Gencat; edifici amb tres façanes, la principal és la que dóna a la plaça Nova. Es tracta d'un edifici monumental i noble que dóna caràcter a la població. És un centre de referència en la vida pública d'Argentona tant pel que fa a les seves qualitats arquitectòniques -s'estableix un lligam total entre l'edifici i la plaça- com pel que fa al significat que té com a centre cultural.


És un edifici d'estil neoclàssic amb influències d'inspiració industrial. De fet, la disposició de la façana és molt semblant a la de la Llotja de Barcelona, concretament a la banda del passeig d'Isabel II. En la façana destaca el cos central que sobresurt una mica respecte de la resta. Aquest està dividit en dues zones diferenciades. A la part baixa, com un gran sòcol, trobem un parament de filades carreuades amb obertures de mig punt. La planta noble presenta finestres balconeres, mentre que la superior té finestres rectangulars. Aquests dos pisos formen una unitat coronada per un frontó que descansa sobre una base esglaonada. Els paraments dels costats formen grans rectangles emmarcats per imitació de carreus.

L'any 1944 va sorgir la idea de crear un local públic de grans dimensions per acollir espectacles culturals i activitats socials.

L'impulsor del projecte va ser Julià Carbonell Bassa , llavors alcalde i president de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Argentona. Carbonell va convèncer els pagesos i comerciants perquè col•laboressin econòmicament en el projecte. S'acordà reservar cinc cèntims per quilo de patates per tal de recollir diners. Per aquest motiu es coneix l'edifici amb el sobrenom de la "Patatera". Finalment es va inaugurar l'any 1949. El cinema va ser la principal oferta lúdica que acollia i entre els anys 40 i 50 va viure l'etapa daurada omplint fins a la bandera per veure les pel•lícules de l'època.

Margarida Colomer i Rovira (Vilassar de Mar, 31 de maig de 1944) en el seu excel•lent treball ‘Vencedors i vençuts després d'una guerra’ explica que Julià Carbonell Bassa, era una persona significativa dins les files de la FET i les JONS a l’Argentona de la postguerra.

A partir dels anys 80 la Sala va caure en decadència i des de llavors només s'ha omplert per acollir els balls de Carnestoltes i Festa Major d'hivern, a més dels espectacles de la Temporada de Teatre, Música i Dansa.

Des del 28 de juliol del 2000 és del poble després que l'Ajuntament va signar amb els pagesos el traspàs definitiu.

A finals de març del 2002 van començar les obres per deixar la Sala amb la seva millor cara.

Es fa difícil d’entendre que Argentona no tingui - encara - un inventari actualitzat dels seus edificis modernistes.

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes_18.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes.html

dimarts, 18 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SANT JAUME DELS DOMENYS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia un email del Christian Knoph de la Casa de Cultura de Sant Jaume dels Domenys, en el que em deia ;

Bona tarda,

Anem recopilant informació per atendre la vostra sol•licitud.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-lescola-publica-anterior.html

En el llibre "Domenys del Penedès (1936-1939)" hem trobat la següent informació:

Els terrenys per construir l’escola de Sant Jaume foren donats gratuïtament per en Jaume Roig.

El projecte va ser encarregat a l’arquitecte tarragoní Antoni Pujol Sevil ( Tarragona l'1 d'abril del 1902 + Tarragona, 1 d’octubre de 2001 ) , l’any 1932.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2001/10/03/pagina-3/34177094/pdf.html?search=antoni%20pujol%20sevil

L’edifici tenia capacitat per a 104 alumnes, 52 de cada sexe. El pressupost de material era de 54.370 pessetes/ 326,77€
L’any 1933 es va procedir a anunciar la construcció. El 21 de juliol de 1935 l’ajuntament va aprovar definitivament el projecte de l’escola.

El 4 d’agost es va fer públic l’edicte de la subhasta. S’hi van presentar dos mestres d’obra. S’adjudicà al Salvador Palau Figueres per 59.900 pessetes/ 360,01€

Es va concedir un termini de 10 mesos per acabar les obres.


Documentàvem també l’escola del Papiolet.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-lescola-publica-anterior_23.html

Valoreu la comparació entre pessetes/€, i entendreu així la ‘ gran tasca’ duta a terme per la dictadura franquista, i la ‘democraciola’, en l’ensorrament econòmic del REINO DE ESPAÑA.

Trobar politics més estults i corruptes en aquest hemisferi sembla del tot impossible,oi?.

Us encoratgem a fer-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble, vila o ciutat, on viviu i/o vareu néixer, vosaltres i/o els vostres pares, avis i família tota.

dilluns, 17 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DEL CASTELL DE SERÓ. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

El castell de Seró, apareix citat per primer cop el 1133, tot i que el llinatge anomenat Seró ja apareix citat al final del segle XI, amb Ramon de Seró (1094).

No se'n coneixen més detalls fins el segle XVI, quan es trobaria sota domini dels Alentorn i d'aquests passà als Pinós, marquesos de Barberà des del 1702, que en conservaren la senyoria fins al segle XIX

El conjunt fortificat de Seró es troba ubicat a la part més elevada de Seró, petit nucli agregat d'Artesa de Segre. El conjunt es troba format pel castell i pel portal i les restes de muralles perimetrals. A la part més encimbellada de la vila s'hi localitza un casalot barroc aïllat, edificat on hi hauria hagut el castell original medieval; en canvi, els trams de muralla conservats i el portal es troben entre mitgeres, formant part de les cases actuals de la vila.


El casal del segle XVIII és un edifici quadrangular de planta baixa, dos pisos i golfes, molt alterat per notables refaccions i que actualment no sembla estar en ús.A llevant i a prop es documenta un pany de muralla sense connexió amb el casalot que podria correspondre's amb les antigues restes del castell. Destaca la porta parcialment adovellada amb arc rebaixat que presenta un blasó sobre les dovelles, la peça del blasó és l'ampit de la finestra encerclada de carreus encoixinats. Per sobre la clau s'hi observa un escut, on hi ha una figura humana a cada costat emmarcant les més petites centrals coronades pel ràfec inferior de la finestra. L'aparell constructiu de l'edifici és molt heterogeni, amb grans carreus regulars i altres de mitjans ben escairats i regulars, inclòs amb alguns encoixinats. La teulada és a doble vessant, amb teula àrab. La façana oposada compta amb una obertura moderna, possiblement una porta de servei, al costat de la qual neix un mur sense continuïtat amb un aparell arcaic i que es correspondria amb una part del casalot del que no en coneixem dades.

El portal de la vila antiga de Seró presenta arc carpanell construït amb dovelles regulars. A la cara interior de l'arc no s'observen acabats ni trets arquitectònics perquè els murs són arrebossats. El tram central està cobert de bigues de fusta que formen el forjat de la primera planta d'una casa.

Per últim, els trams de muralla perimetral del nucli originari de Seró s'observen només esporàdicament ja que es troben visibles només en panys puntuals. Es tracta de paraments regulars que presenten grans blocs escairats a les parts baixes i de carreus mitjans a mida que es guanya alçada, lligats amb morter de calç groguenc. Crida l'atenció la presència a prop del castell d'una mena de torre baixa que sembla completament creada ex novo i que forma part d'una casa particular.

Tot i alguns trams de mur conservats del que podria ser el castell medieval a llevant, prop de l'església parroquial de Santa Maria de Seró, actualment es localitza només el casalot modern al cim del turó de Seró, construït el 1723.

Quan al topònim trobava al diccionari català valència balear, SERO m. grafia antiga de cero, ‘cérvol’. Sots los arbres hi hauia cabirols, seros, gatzeles, Llull Gentil 6

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa que el topònim s’originaa en el període de domini dels sarrains, i té un significat ‘falca, clavilla ‘ .

No trobava cap esser humà al que preguntar-lo on eren les escoles abans de la dictadura franquista, ens agradarà rebre’n imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Artesa de Segre vol ‘posar en valor’ el vast patrimoni històric i artístic situat dins del seu extens terme municipal de 175,9 km²

http://www.artesadesegre.net/publicacions/rc0302.pdf

dissortadament el ‘capital humà’ és una de les grans mancances d’aquesta comarca, i com trobem a Lluc 10: 2, la collita és abundant, els segadors però , són pocs; pregueu, per tant, a l'amo dels sembrats que enviï més segadors. Amén!

diumenge, 16 de juliol de 2017

CASA CONSISTORIAL I ESCOLES D’ARNES ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Havíem dinat a cor que vols, amb un menú de nota, al Restaurant Miralles , i sota un sol d’injustícia pelegrinàvem per la comarca de la Terra Alta; m’aturava a la Plaça de l’Església d’Arnes on retratava l’edifici de l’Ajuntament del que patrimoni Gencat ens diu que és l'edifici més interessant d'Arnes i potser, el millor de tota la Terra Alta. Renaixentista, de planta rectangular, està totalment exempt i fet de carreus.


A la planta baixa hi ha una llotja coberta, com un porxo, amb quatre arcades de mig punt amb arquivoltes, sobre columnes monolítiques molt grosses.

Al primer pis hi ha sis finestres amb llindes i mitges columnes jòniques adossades suportant un fals entaulament amb fris i cornisa rematat amb un frontó triangular amb acroteris i polleguerals amb volutes. Per la part de darrera s'han obert finestres sense respectar la tipologia pròpia de l'edifici.

Al segon pis, hi ha una galeria correguda, actualment encegada.

Les plantes estan delimitades per motllures, que es fan més complexes a l'hora de rematar l'edifici i on trobem gàrgoles.

L'interior es recent i l'actual accés, posterior, està centrat com l'original, al lateral. Sobre la porta central, a una dovella trobem l'escut d'armes.

Al fris de les finestres es pot llegir, consecutivament d'unes a altres, una inscripció amb la data de construcció "1584" i el nom de Joan Vilabona Gavaldà de Queretes. http://www.academia.edu/30264571/Joan_Vilabona_i_Gavalda

L'any 1835, durant les guerres carlistes, fou cremat, fent-se de nou l'interior i obrint l'actual accés datat el 1836.

Té la gran importància de ser un dels primers edificis renaixentistes de Catalunya, on el gòtic durà més temps que a les altres regions veïnes.

La planta baixa va ser, fins fa vint-i-cinc anys, un bar, i una vegada va deixar de ser-ho, volien instal•lar-hi la consulta del metge.

No fa cap esment del fet que l’edifici acollia l’escola pública abans de la dictadura franquista, com m’explicava una persona, que em feia veure alhora que s’havia tapiat la porta per la qual accedien els escolars.


Som una ‘Nació’ singular, descrivim com a monuments les barraques de pedra seca, i ‘oblidem’ esmentar que abans de la dictadura franquista, entre els usos que tenien alguns edificis, hi havia el d’aixoplugar les escoles.

Cal insistir en que dins les motxilles dels soldats feixistes no hi havia llibres, llibretes ni llapisos per a la quitxalla?. Cal reivindicar encara que abans de la concepció del sàtrapa, una bona part de la població a Catalunya i a la resta del món, ja sabia llegir i escriure, ja menjava amb coberts, i es rentava la cara cada matí?.

Ens agradarà rebre imatges i dades de TOTS ELS EDIFICIS ESCOLARS DE CATALUNYA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA a l’email coneixercatalunya@gmail.com , intuïm que ens en manquen molts encara a : https://issuu.com/1coneixercatalunya

Catalunya us ho agrairà.

Sou pregats de fer seguir TOTS els posts que parlen de la Terra a la premsa comarcal ; El FATUMER, Pinell de Brai, La Riuada (Móra d'Ebre), El Pedrís (Bot) , La Cabana (La Fatarella), Mal Pas (Ascó), Revista del Centre d'Estudis de la Terra Alta, Xàrata (Xerta), etc.., i també a premsacomarcal@premsacomarcal.cat , naciodigital@naciodigital.cat , i a qualsevol mitjà que us sembli que pot estar interessat en difondre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

dissabte, 15 de juliol de 2017

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL CARME. ARGENTERA.VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia en relació a l’església de la Mare de Dèu del Carme d’argentera a patrimoni Gencat que l'església degué ser construïda al segle XVII o XVIII, quan el senyor jurisdiccional del terme va deixar d'habitar l'antic castell de Tancalaporta i es va construir una nova residència al mig de les seves possessions. En un principi estava dedicada a la Verge del Roser. A la llinda de la porta de la façana de ponent hi ha la data 1825, que correspon a una reforma i ampliació de l'església.

Quan a la descripció – quasi telegràfica – ens diu ; edifici d'una nau amb dos trams de volta de canó i sagristia afegida al lateral de migjorn que té una espitllera. La nova façana principal té una porta amb cèrcol de pedra i arc rebaixat, amb dues finestretes espitllerades amb arc de mig punt i una petita espadanya sobre la testera que està rematada amb lloses de pedra. La coberta és de dues vessants i la sagristia és de rajol arrebossat.


Fotografia de l’Isidre blanc. 18 abril 2016

Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , si les tenen, imatges del interior d’aquesta església.

Rebia una fotografia del 4-VI-1972 des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), amb el següent text informatiu; Capella de la Marededéu del Remei, Nom actual Marededéu del Carme, Argentera (Vilanova de Meià). La Noguera, Lleida. Catalunya.


Sou pregats de fer-nos arribar imatges actuals als emails coneixercatalunya@gmail.com i arxiugavin@maristes.com per endavant gràcies.

El gentilici dels nascuts a l’Argentera a la comarca del Camp jussà de Tarragona és argenterenc, argenterenca, malgrat que aquesta Argentera no té la consideració de municipi des de fa segles; havia format part de la Baronia de la Vansa, i ara del municipi de Vilanova de Meià que té una superfície de 105,2 km² i nomes 414 habitants de dret a darreries de 2016, defenso que tenen dret a mantenir el seu gentilici, i no el de vilanoví, vilanovina que correspon únicament a la població de Vilanova de Meià.

Sembla innecessari insistir en que cal fer un Catàleg de patrimoni “comme il faut”, i que sens dubte aquesta és una de les tasques que Vilanova de Meià ha d’intentar resoldre.

Cal fer-ho fins des d’un punt de vista egoista ‘ les pedres venen’, i això portaria visitants a ‘ la vall clotada’ . I visitants vol dir serveis, feina, diners, vida ...

divendres, 14 de juliol de 2017

L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANTONI I SANT JORDI DE LA ‘CÚPULA PELADA’. CAMARASA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava la façana de l’església parroquial de Camarasa, que hi entenc bé, està advocada a Sant Antoni i Sant Jordi, i en substitueix una d’anterior advocada a Sant Miquel.


L’Enciclopèdica catalana ens diu que la nova església dedicada a sant Antoni i sant Jordi, és obra del 1737; segons Zamora l’arquitecte s’anomenava Santamaria i era de Linyola. Dins l’estil propi de l’època, la portada és ornada per dos mitges pilastres i un frontispici triangular. L’altar major i la desapareguda estàtua de Sant Miquel eren obra del gran escultor barroc Lluís Bonifaç, autor del cor de la Seu Nova de Lleida i conservava també un altar del Roser, procedent de l’església primitiva.



Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada.2009

Patrimoni Gencat al meu entendre parla de dos edificis diferents en la seva entrada :
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22154

El sostre de població s’assolia a Camarasa al cens de 1857 amb 3.521, que es reduïen a 2.021 en el primer cens de la dictadura franquista, i tancava l’any 2016 amb 879 habitants, l’any 1857 s’incorporava al municipi el terme de Sant Llorenç de Montgai, i el 1970, Fontllonga junt amb la Baronia de Sant Oïsme i Figuerola de Meià, avui Camara té una extensió de 157,1 km²

La davallada demogràfica sense les proporcions estratosfèriques de Vilanova de Meià, demana mesures correctives urgents, hi ha esperança en que això pugui fer-ho la República Catalana.

És cert que ‘ qui perd els orígens, per la identitat ‘ , dissortament però, és encara més cert que la millor forma d’esborrar la memòria històrica, consisteix en fer desaparèixer al col•lectiu humà que la sustenta.

Quan al topònim, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) de forma taxativa el li atorga el significat ‘cúpula pelada’, CAMARA RASA.

Abans de la dictadura franquista hi havia almenys dues escoles :

CEIP de Camarasa / Escola Dos Rius


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22157

Ens agradarà tenir noticia de l’autor del projecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ANTIC CONVENT DE LES GERMANES DEL SAGRAT COR

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22179

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 13 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANTA MARIA DE LA TORRE DE FERRAN. SANT PERE MOLANTA. OLÈRDOLA. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

M’aturava al petit nucli de Ferran, de Sant Pere Molanta, al terme d’Olèrdola, al Penedès sobirà, visible des de la carretera N-340, i retratava la façana i el que sembla – d’això ens agradarà rebre’n confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , en demanarem informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) – una capella aixecada al Déu Desconegut, que ha objecte d’algunes modificacions i/o reformes, i d’un evident canvi d’usos.



En la meva recerca trobava que l’enciclopèdia catalana ens diu que el poble de Ferran , situat al Nord de Sant Pere Molanta, al terme d’Olèrdola, al Penedès sobirà, és de cases escampades.

El nom prové del castell de Ferran esmentat al segle XII i avui inexistent. Formà part del patrimoni dels Cervelló i un Guerau d’aquest cognom el donà a Santes Creus en testament de l’any 1229, no pas sense la reclamació de Sant Cugat del Vallès, que deia que hi tenia drets anteriors, probablement derivats de cessions de terres a la torre de Ventallols, molt documentada al segle XI, que es correspondria, més o menys, amb el que després fou castell de Ferran.

Al segle XIX hom coneixia per la Torrota una ruïna que hi havia al Nord de la carretera estatal, a prop de la bifurcació amb el camí que porta a Sant Cugat Sesgarrigues.

Dissortadament no cridava l’atenció del Josep Salvany Blanch en la visita que feia a Olèrdola l’any 1921.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/OLERDOLA/field/all/mode/all/conn/and/order/title/ad/asc

Tampoc en tenien gaires més dades a :
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=7672

I finalment consultava el PLA ESPECIAL URBANÍSTIC DEL CATÀLEG DE MASIES I CASES RURALS TERME MUNICIPAL D'OLÈRDOLA, que ens diu ; nucli urbà format per vàries masies de planta basilical. Algunes d'elles daten del segle XVIII i estan plenes de detalls arquitectònics i artístics molt destacats, com uns capitells que podrien ser d'èpoques molt més antigues o símbols, escuts i dates motllurats sobre les dovelles dels arcs d'entrada a les cases (cases del número 3 al 7). L'ús de la volta catalana, el totxo per fer paviments, els cavalls de fusta i la forja són elements comuns a totes elles. Alguna de les cases inclòs té adossada una petita capella.

Aquests edificis creen un ambient singular que testimonia una identitat històrica i cultural, adquirint un valor important com a conjunt. Els elements de la façana tenen una protecció de manteniment pel que fa a la seva composició, els oficis, el material, la textura i el color. Els interiors tenen una categoria de respecte. Aquest element està enumerat en l'annex del catàleg del patrimoni del Pla General d'Ordenació municipal del 11-05-1983, per tant, cal tenir en compte que la Llei del Patrimoni cultural català diu que els béns immobles que en el moment de l'entrada en vigor d'aquesta llei estiguin inclosos en catàlegs de patrimoni cultural incorporats en plans urbanístics passen a tenir, llevat que siguin béns culturals d'interès nacional, la consideració de béns culturals d'interès local (BCIL).

El Penedès és una comarca culta, rica, desvetllada, no se si feliç, en tot cas NO LLIURE com la resta de Catalunya, i malgrat els esforços en recerca històrica que s’han fet, es fan i es faran, les destrosses dutes a terme - val a dir que forma magistral - en els llarguíssims anys de la dictadura franquista, no han tingut la resposta ‘previsible’ des de les ‘administracions democràtiques catalanes’. Algú ho havia de dir, manllevant la frase del Joan Tardà i Coma (Cornellá de Llobregat, 26 de septiembre de 1953)

Si teniu informació de l’advocació de la Capella de Ferran, i/o imatges i/o dades , agrairem que ens ho feu saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.

Rebia un email del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ), amb una imatge del interior, i la següent informació :


Data de la fotografia 18-V-1980, Capella de Santa Maria, Sense culte; Torre de Ferran, Ferran (Olèrdola), Alt Penedès

Enviaré un correu a l’ Alcalde-President de l’ Ajuntament d'Olèrdola , Lucas Ramirez Búrdalo, per tal que puguin incorporar aquesta informació al Mapa de Patrimoni

dimecres, 12 de juliol de 2017

TÒRREC. ESGLÉSIA DE SANT ISIDRE LLAURADOR I L’ESTUDI ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Anàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 I) i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, El Camp jussà de Tarragona, 1 de gener de 1951 ) – conservo la O del nom per recordar als que varen néixer desprès de la mort ‘ oficial’ del sàtrapa, que en els llarguíssims anys de la dictadura franquista únicament es permetien els noms en llengua castellana.

Fèiem via per terme de Vilanova de Meià de 105,2 km² que s’havia constituït legalment l'1 de juliol de 1926, data en que s’aprovava instància col•lectiva demanant la fusió dels ajuntaments dels pobles de Santa Maria de Meià, la baronia de la Vansa i Vilanova de Meià.

Quan al topònim Tòrrec, el diccionari català, valència , balear – gens apreciat per cert pel Partit Piroman – recull, Esllavissada de terra . M'acompanyarà fins al tórrech de l'aubaga, Scriptorium gener 1925.

Retratava l'església de Sant Isidre de Tòrrec s'emplaça al bell mig del nucli de Tòrrec, llogarret agregat de Vilanova de Meià. Es tracta d'un edifici aïllat, d'una sola nau, amb capelles i sagristia adossades.


La façana presenta un portal adovellat, en arc de mig punt on la clau de dovella s'hi pot veure escrit "1801". Per sobre un rosetó petit que il•lumina el cor de l'església. Coronant la façana hi ha una espadanya de dues obertures d'arc de mig punt i dues campanes, rematat per un llosat amb pinacles. L'aparell de la façana està format per carreus irregulars (exceptuant les cantoneres) ben lligats amb morter i ben ordenats.

A la banda de l'absis, carrat, està situat el presbiteri aixecat del replà uns 30 centímetres.

M’explicava una parella que viuen a Tòrrec que no tenen les claus del temple, a quin interior no podíem accedir, sortosament h havia fet l’any 2010 el Jordi Contijoch Boada, autor de la fotografia de l'altar major està presidit per una imatge de sant Isidre Llaurador.


Al nord i al sud hi ha dues capelles, que donen aspecte a la planta de creu irregular, sobretot la del nord està clarament adossada amb un aparell molt diferent. La coberta és a dues vessants amb teula.

Retratava una solitària creu al fossar parroquial del que s’ha ensenyorit la vegetació.


El meu interlocutor, nascut a Tòrrec m’ensenyava l’edifici que acollia l’estudi, abans i durant alguns anys de la dictadura franquista.


Aquí, i allà, arreu de Catalunya constato que abans de la dictadura franquista , hi havia a cada petit nucli almenys un estudi i/o escola pública, en algun lloc n’hi havia un per als nens i un per a les nenes, en els llocs més grans, hi havia escoles privades i/o confessionals. Intueixo que darrera de l’oblit d’aquelles històries hi havia la voluntat de la dictadura d’esborrar l’obra magnifica, primer de la Mancomunitat de Catalunya, desprès de la II República i la Generalitat de Catalunya. L’assassinat del Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940), i de tants i tants catalans fins als primers anys de la dècada dels 50 del segle XX, tenia aquest únic objectiu.

Sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , imatges i/o dades de l’estudi i/o escola anterior a la dictadura franquista del lloc on vareu néixer, vosaltres i/o la vostra família.

Catalunya us ho agrairà.

dimarts, 11 de juliol de 2017

CASA BOLET. SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Llegia al Mapa de Patrimoni de Santa Margarida i els Monjos que l’arquitecte Santiago Güell i Grau (Vilafranca del Penedès 1869 - 1955) projectava l’any 1925 la dita Casa Bolet, al numeros 16-18 de l’Avinguda de la Generalitat.


Quan a la descripció reprodueixo ; edifici noucentista amb elements clars del modernisme goticitzant. Es compon de planta baixa i dos pisos. La façana és perfectament simètrica a partir d'un cos sobresortint central, el qual està sustentat per columnes que s'aprofiten per ubicar dos balcons, al primer i segon pis. La planta baixa destaca per tenir les obertures fetes amb arcs de mig punt, mentre que al primer pis les obertures són amb arc apuntat. Als extrems hi ha dos balcons semicirculars. El pis superior presenta obertures quadrades sense arcs ni decoració. A la part superior hi ha una sèrie de mènsules senzilles, als extrems hi ha dos elements amb obertures d'espitlleres que sobresurten del cos principal. Per rematar la façana hi ha una teuladeta decorada amb una bola de formigó decorada amb motius vegetals.

No trobava cap dada del promotor, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, ..., sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Sobta el ‘desconeixement’ de l’autoria d’alguns dels edificis més singulars de Santa Margarida i el Monjos :

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/teniu-mes-dades-del-mas-catarro-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/teniu-mes-dades-de-la-dita-casa-gimeno.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/teniu-mes-dades-de-la-dita-casa-casaler.html

Sembla que ‘obviar’ les dades del promotor és ‘habitual’, almenys en el Mapa de Patrimoni de Santa Margarida i els Monjos.