dissabte, 30 de novembre del 2013

LA CAPELLA DE NOTRE-DAME DE L’ESPERANÇA DE BLANES

Llegia que es desconeix l'època exacta de la seva fundació, però hi ha constància que originàriament era de petites dimensions i davant seu hi havia un porxo que a voltes va servir als jurats de Blanes per fer-hi les reunions reglamentàries.

L'any 1657, Fra Narcís Camós un frare de l'Ordre de Predicadors, autor del llibre "Jardí de Maria, plantat al Principat de Catalunya” la cita amb el nom de Mare de Déu de l'Esperança. Aquest religiós i erudit va néixer a Girona l’any 1621, residia en el Convent de l'Anunciació de Girona, i l’any 1664 va morir al de Santa Caterina, de Barcelona.

Al Segle XIX s'hi construí un altar d'una arquitectura sorprenent, tenia un petit cambril i al seu costat dues fornícules: en una hi havia Sant Elm i a l'altra Sant Antoni Abat; en el presbiteri, o planta antiga de la capella, hi havia la imatge autèntica de Sant Antoni de Pàdua, el qual antigament havia presidit una capella situada a la meitat del camí del convent.

A darreries del segle XIX, quan a Blanes s'inaugurà l'enllumenat elèctric, l'empresa propietària va oferir diferents premis en metàl•lic als carrers que estiguessin més ben adornats. El carrer de l'Esperança va ser el guanyador, però els veïns liderats per l'obrer de la capella de l'Esperança, Joan Llambí i Garriga, renunciaren als diners i demanaren a l'empresa que concedís gratuïtament un llum elèctric per a la capella de l'Esperança. El llum s'hi posà i durant molt de temps va servir de guia per als pescadors.

L'any 1936, en els dies foscos que seguien a l’ALZAMIENTO contra el Govern legítim de la II República pels sediciosos feixistes va ser profanada, no la cremaren com la majoria de capelles de Blanes, sinó que primerament la tancaren i després la van utilitzar com a magatzem.

En aquell període es van duu a terme unes reformes en la capella; obres promogudes pels veïns a l'any 1937.

Desprès del conflicte bèl•lic , i el llarg rosari d’abusos que el feixisme va imposar als vençuts , la capella va ser restaurada per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960)

L'any 1940 es va restituir el culte, beneint novament una imatge de la Verge.

Quan es van duu a terme les obres a la casa del costat de l'ermita de la Mare de Déu de l'Esperança, els veïns, seguint les normes urbanístiques, van haver de separar la construcció cinc metres de la paret de l'ermita. Llavors quedà al descobert la paret que havia estat tants anys tapada, on es va acabar trobant una fornícula enterrada. Actualment hi ha una imatge de Santa Teresa, l'origen de la qual és incerta. L’ imatge i l'arranjament de la fornícula van ser sufragats per una família de francesos , molt devots de la Santa, a qui volien agrair que hagués salvat la família d'un accident.

El Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés , visitàvem acuradament l’edifici de nau única rectangular, dividida en tres trams per sengles arcs, amb 16 metres de llarg i uns amples de 7,70 metres a la nau principal i 3,25 metres a la zona del presbiteri, aïllat per una porta reixada metàl•lica, per tal d'evitar els robatoris.

L'alçada màxima interior és de 4,65 metres.

L’ Edifici consta d'un absis semicircular, cobert amb cúpula de ¼ d'esfera i amb voltes de racó de claustre amb nervis molt destacats, que arrenquen de les parets sense cap tipus de mènsula. La resta de la nau es troba coberta amb una senzilla estructura de fusta que descansa sobre les parets de tancament i sobre els arcs de diafragma. L'absis és transformat en un cambril, que està dividit en dues plantes per un senzill forjat i es troba separat del presbiteri per un altar que conté dues fornícules. L'accés al cambril es fa a través de la sagristia i per mitjà d'unes escales es pot pujar a l'altell on hi ha la imatge de la Verge de l'Esperança. Aquests arcs de diafragma són de geometria diferent. El primer que trobem, entrant, és un arc ogival, mentre que l'altra, és un arc de mig punt, tots dos de geometria rebaixada.


És important esmentar que l'interior de la capella està àmpliament ornamentada amb la disposició de diverses ofrenes de vaixells en miniatura, com a símbol de l’estimació i la gran devoció que senten els mariners envers la Mare de Déu de l'Esperança.


En la façana principal de l'edifici, trobem l'entrada, constituïda per una porta adovellada amb arc de punt rebaixat i dues finestres a banda i banda en forma d'ull de bou. L'acabat de la façana està resolt amb un estucat raspat, amb superfície de textura aspra, amb dibuixos i motius mariners. La coberta de la nau és a dues aigües, col•locada sobre estructura de bigues de fusta i recolzada sobre una jàssera també de fusta de grans dimensions, acabada amb teula àrab.

Dins el conjunt de la façana, també cal destacar el campanar d'espadanya, el qual es troba ubicat als peus de la nau i sobre el capcer de la façana, i consta d'un arc de mig punt amb coberta de vèrtex arrodonit i dues vessants acabades amb rajola de ceràmica.


En l'actualitat, l'església està regida pels obrers del barri i sota la protecció del rector de la parròquia de Santa Maria de Blanes.

Per intermediació de la Marededéu de l’Esperança, reiteràvem la nostra pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !!!!

divendres, 29 de novembre del 2013

CHÂTEAU DE CORNELLA. LLOBREGAT JUSSÀ

Dins del nucli urbà, al costat del mercat municipal, dalt d’una petita elevació del terreny, retratava el castell de Cornellà , fet de carreus de pedra ben i units per morter d'argamassa, organitza les seves dependències entorn d'un pati quadrat. Hi ha torres quadrades als angles, que sobresurten per damunt de la fàbrica de l'edifici, de dues plantes.


Segons dibuixos de l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1886 - Barcelona, 1937) , a la planta hi ha el celler i la capella dedicada a Sant Antoni – del que no se’n especifica l’advocació - , i al pis superior diverses cambres i salons. La consulta al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), sembla obligada, oi ?.

De les façanes cal destacar diversos finestrals gòtics geminats típics del gòtic refinat del segle XV. Al pati inferior hi ha finestres tapiades. El mal estat de conservació és palès i s'evidencien retocs d'èpoques posteriors i restauracions parcials modernes. Una restauració urgent i adequada és inajornable. És ara un casal gòtic, refet després del segle XV i restaurat més tard amb elements portats d'altres indrets. És de base quadrangular amb torres a la façana i pati central. Molt modificat, és dit "el Castellnou".

Llegia que està documentat des de 1067, malgrat que la primera data segura com a castell és de l'any 1308, quan pertanyia a Berenguer de Mallol, és en aquella data que el castell tenia una capella dedicada a Sant Antoni.
Segons l’ historiador Bonaventura Pedemonte i Falguera (Barcelona, 1881 – Sant Andreu de la Barca,1950) , el 1467 el castell fou confiscat a Joan de Ribes i cedit a Manaud del Guerri, partidari de Renat d'Anjou i capità seu al Llobregat. Sembla que fou en aquesta època que el castell sofrí danys per mor de la guerra civil catalana i que fou parcialment restaurat a finals del segle XV.

Durant les centúries posteriors, el castell va pertànyer a diferents cases nobles catalanes, els Ribes, Rajadell, Cruïlles, l'any 1666, el compra la família Oriol, s’esmenta la titularitat dominical de Melcior Ferrer i de Bruguera (Barcelona, 1822 - 5 de maig de 1890 ) que l'any 1889 fou creat marquès de Cornellà.

L'any 1992, va passar a mans de l'Ajuntament de Cornella , que el va rehabilitar, i recuperar per a l'ús públic.

S’hi duia a terme una exposició de còmic, que llueix de forma esplèndida, quan el visitàvem l’Antoni Ibáñez Olivares, i l’Antonio Mora Vergés.

dijous, 28 de novembre del 2013

SANTA MARIA DE CORNELLÀ. LLOBREGAT JUSSÀ

Enric Mora Guasch, refeia de cap i de nou l’església advocada a Santa Maria, de la ciutat de Cornellà, a la comarca del Llobregat jussà, explica la història recent que en aquesta població – a la més petita contrarietat - tenen el mal costum d’enderrocar l’església parroquial de Santa Maria, i de fer-ho a càrrec dels pressupostos Municipals . Així va ser almenys, en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39.


Ens explicaven que els vitralls i el frontal de l’ara de l’altar son obra de Josep Grau Garriga (Sant Cugat del Vallès, 18 de febrer de 1929 - Angers, País del Loira, 29 d'agost de 2011).


Esperem que en la confrontació – del tot legitima per part de Catalunya - amb el REINO DE ESPAÑA s’imposi el seny, i no ens calgui lamentar – una vegada més – la pèrdua d’un tant valuós patrimoni històric i artístic.

dimecres, 27 de novembre del 2013

MAREDEDÉU DE LA SALUT DE LA SISQUELLA. RIBERA D’ONDARA. LA SEGARRA.

Només trobàvem una persona quan ens aturàvem a la Sisquella, topònim traduïble com ‘petit canyar’, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés; ens explicava que l’advocació de l’església era la de la Marededéu de la Salut, enlloc de la Marededéu de les Neus, com diuen algunes fonts ‘oficials’; demanava informació i eventualment confirmació d’aquest punt a l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, i rebia unes imatges de l’exterior i l’interior datades el 27-V-1979, amb l’explicació ‘Església Sufragània de la Marededéu de la Salut’





Llegia que les darreries del segle XVI els habitants del poble van edificar aquesta esglesiola i el bisbe de Vic, Joan Baptista Cardona (València, 1511 — València, 30 de desembre de 1589 ) li va traslladar els drets i les obligacions parroquials de l'antiga església parroquial de Santa Maria de Montpaó; a l'any 1685 consta com sufragània de Sant Pere dels Arquells.`

La descripció tècnica ens diu ; església que integra la seva façana de ponent en el mur de tancament del cementiri del poble. Es tracta d'un edifici d'una sola nau, de planta rectangular, capçalera plana i coberta exterior a doble vessant.


Hi ha una capella bastida al mur de la façana principal i un campanar d'espadanya de doble ull que corona la façana de ponent. Presenta un parament amb paredat a les façanes de l'edifici i carreus a l'estructura del campanar d'espadanya i la porta d'accés. Aquesta porta s'obre a un costat de la façana principal i s'estructura a partir d'un arc rebaixat amb un treball incís a la clau d'arc amb la data "1826".

La concentració de municipis, NOMÉS ha servit per a dissoldre la memòria històrica, i no dissortadament per reduir ‘la despesa administrativa’, ja que els ‘costos’ d’aquests petits ens locals eren quasi simbòlics. La ruïna del REINO DE ESPAÑA, té una clara relació amb l’estultícia i la corrupció de les mal dites ‘elits’ politiques.

dimarts, 26 de novembre del 2013

ERMITA DE SANT FRANCESC XAVIER DE BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Ens adreçàvem  el Josep Olive Escarré i l’Antonio Mora  Vergés,  a l’ermita erigida pels propietaris de l'almadrava de Cala Bona dedicada a Sant Francesc des de 1681, com  ens indica la inscripció de la llinda, que diu el següent: "En lo añ 1681 a 3 de desembre los senyors de la almadrava de calabona erigiren esta capella per a culto de st. Francisco Xavier de la Compañia de Jesús com a patró de la almadrava i posa la primera pedra el Rt. Pa. Francisco de Poch de la Compañia de Jesús. Calificador del St. tribunal de la inquisició de Cataluña. Examinador sinodal del Bisbat de Barcelona." Sembla ser que l'origen de l'ermita està en la resolució d'un conflicte entre els propietaris de l'almadrava de pesca de tonyina de Cala Bona i la comunitat del convent de Sant Francesc.



Hi ha un canvi manifest, amb allò que veiem, i  el camí i el paisatge que podeu veure en aquesta fotografia de la Família Cuyàs, del fons que conserva l’ Institut Cartogràfic de Catalunya.



La descripció ens diu ;  Edifici de planta rectangular, orientat a ponent, de nau única i absis quadrat. Té la coberta exterior a dues aigües i un campanar d'espadanya sobre la porta d'entrada. El sostre interior també és a dues aigües, de fusta. La façana està formada per una porta amb llinda de pedra i tres finestres, dues de rectangulars a banda i banda de l'entrada i un òcul d'un sol bloc sobre la porta. L'absis és de planta rectangular i cobert amb volta de canó de mig punt. El presbiteri està elevat uns centímetres de la nau. L'accés, per a salvar el desnivell es fa per una escala.



A l’interior un altar senzill que presideix una pintura que representa al Sant Patró.



Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911) , Mestre en Gai Saber, en feia esment en uns versos que el 10 octubre 2010 s’incorporavena l’edifici en forma de majòlica, obra de  Francesc Ros i Portas.

Cap al tard en la platja de Sant Francesc



Flameja al sol ponent l’estol de veles

en el llunyà confí del cel i l’aigua.

La mar, inquieta, com un pit sospira

en la platja reclosa i solitària.

¿D’on pot venir la inquietud de l’ona?

Ni un núvol en el cel… ni un alè d’altre…

¿D’on pot venir la inquietud de l’ona?

Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.

Flameja, al sol de ponent, l’estol de veles.

Joan Maragall , Blanes, estiu de 1906

Llegia que justament  des de 1906, cada 28 de juliol i com a fi de la festa major s'hi celebra un aplec popular anomenat "de l'amor".

Francisco de Jaso y Azpilicueta, més conegut com a Francesc Xavier, Francesc de Javier o Francés de Jaso (7 d'abril de 1506 – 3 de desembre de 1552), canonitzat  com Sant Francesc Xavier, pel Papa Gregori XV el 1622, rebia al cel al poeta l’any 1911, i li demanava recitar a presència del Déu, el seu ,


Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.

Sia'm la mort una major naixença!

dilluns, 25 de novembre del 2013

LA SALA DE BIURE. SAGÁS. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

Ens meravellàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, davant d’aquesta casa ‘forta’ , que és alhora un magnífic mirador del Berguedà jussà.

Pel que fa a la denominació ‘sala’ , molt arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable , així és freqüent trobar ‘la sala o casa del Senyor’, el fet que disposa d’una capella , amb l'advocació de Sant Martí reforça aquesta tesis.

El lloc de "Benevivere" s'esmenta a l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell.

La vall de Biure fou un lloc habitat des dels primers moments de la Repoblació del Pagus de Berga i l'actual Sala de Biure va ser un dels primers nuclis d'habitatge.

L'any 903, el bisbe Nantigis d'Urgell consagrava en aquest lloc l'església de Sant Martí, a precs del baró il•lustre del lloc, Guadamir i d'altres habitants.

Una part del territori de "Benevivere" pertanyia a la jurisdicció del monestir de Ripoll, segons documents del 957 i 989.

L'església fou consagrada de nou i edificada pels habitants del lloc "Miro et Arnaldo et Baroro et aliorum bonorum ominum (...)".

Diferents comanadors de l'orde dels Templers, portaren aquest cognom : Roig de Benviure (1186-1189) i Galceran de Biure (1307).

En el Fogatge de 1553 s'esmenta com a "En Casamira de Biure".

La descripció tècnica ens explica ; Masia construïda sobre restes d'una antiga casa o fortalesa medieval, bastida a llevant de l'església romànica de Sant Martí de Biure.


La masia té la façana a migdia, tancada per un seguit de dependències annexes a la casa. La porta d'entrada a tramuntana és d'arc de mig punt amb grans dovelles.


Coberta a doble vessant i amb el carener paral•lel a la façana, respira els seus orígens antics, accentuats per l'estructura clàssica de la construcció, que dificulta les ampliacions i manté el seu esquema original del segle XVII.

La Sala de Biure acull avui una instal•lació de turisme rural amb capacitat per a 14 persones, amb 6 habitacions i 5 banys, cuina totalment equipada, menjador i sala d’estar amb llar de foc i una gran terrassa, sales de jocs, piscina, solàrium, parc infantil, barbacoa, ... i l’espectacle fascinador del Berguedà.

diumenge, 24 de novembre del 2013

LA CASA PERE SERRA PONS ( POUS, EN ALGUN LLOC ) DE LA GARRIGA

Retratava aquesta edificació magnifica que construïa l'arquitecte Joaquim Manuel Raspall i Mallol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), l'any 1910 , per encàrrec de Pewre Serra Pons ( ens agradarà tenir noticia de la seva biografia a l’email coneixercatalunya@gmail.com ) dintre de la zona que envolta el Passeig , que era aleshores l'àrea d'estiueig de La Garriga.


L'estil d'aquesta casa es Modernista amb influencies barroques.

La descripció tècnica ens diu ;

La casa es troba en males condicions de conservació, malgrat el que, es pot admirar, a la façana que dona al carrer Guinardó on es troba el cos principal de la casa, un frontó amb quatre pinacles coronat per una sanefa de trencadís que segueix la forma del coronament.

El sostre es cobreix amb teules de ceràmica vidrada amb dibuixos geomètrics.

Els altres dos cossos de la casa estan coberts per terrasses, la de l'esquerra està adornada amb una pèrgola i la de la dreta es situa sobre una porta de ferro forjat amb dues columnes cobertes de mosaic i dos plafons amb dibuixos vegetals de Lluís Brú i Salelles (Ondara , la Marina Alta, País Valencià 1868 - Barcelona, 1952)

Les finestres estan protegides per reixes de ferro forjat amb dibuixos modernistes en forma de "coup de fouet".

http://lagarriga.proxarxa.net/toponim.php?top=62

La Garriga és un indret de visita obligada.

dissabte, 23 de novembre del 2013

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE BLANES. LA SELVA. GIRONA.

A la pàgina de l’Ajuntament s’explica; Petita capella de mitjans segle XIX que destaca per ser un dels pocs exemples que queden d’un tema tan mediterrani com són les cúpules semiesfèriques acolorides sobre tambors prismàtics emblanquits. Aquestes reminiscències orientals tenen l’origen probablement a les illes gregues. La capella està situada a la part antiga del cementiri al final d’una petita avinguda de xiprers i panteons de blanencs il•lustres com ara Joaquim Ruyra i Oms (Girona, 27 de setembre 1858 - Barcelona, 15 de maig 1939), o Joan García Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948).


Ni un mot del mestre d’obres i/o arquitecte, i curiosament tampoc de l’advocació de la Capella, on advertíem un crucifix i algunes figures del Sagrat Cor; demanava – un cop més - informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin), i em confirmava el Josep Sansalvador Castellet, que era la Capella del Sant Crist del Cementiri de Blanes.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com i si el trobeu també al de l’Ajuntament de Blanes perquè pugui actualitzar la seva pàgina http://www.selva.cat/municipis/index.php?id_muni=4&apartat=guia&sub=turis

No em calien aquí els ‘especials poders’ de la Olympus FE-100


http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica_24.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica_643.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica_706.html

divendres, 22 de novembre del 2013

SANT MARTÍ DE LA CORTINADA. PRINCIPAT D’ANDORRA

Rebia una fotografies de la Rosa Ventura Cutrina de l’església de Sant Martí de la Cortinada, poble de la parròquia d’Ordino (Andorra), a 1.335 metres d’altitud, vora la ribera d’Ordino, entre Arans i Ansalonga.

El topònim Cortinada evolucionaria segons la tesis entre d’altres de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997, des del llatí cohortīna, derivat de cohorte, ‘corral’. En el llatí medieval de documents catalans trobem les formes curtinas (a. 996) i cortinis (a. 1079), amb el significat de ‘corrals’ (cf. Bol. Ac. B. L., i, 205 i 267; vi, 350

Em costa discrepar del ‘Mestre’ però suggereixo vista la situació orogràfica, que tingui un sentit com ‘allò que limita la vista, que encobreix alguna cosa’.


Església d’origen romànic, aixecada en un moment indeterminat anterior a l’any 1176 en que el lloc apareix esmentat. .
En època barroca va ser ampliada canviant l’orientació de la nau.

L’església actual és de planta quadrangular amb altars laterals i absis quadrat al nord, porta oberta al sud i campanar de torre adossat al mur oest. El mur sud correspon a l’antiga paret de la nau romànica. Del mur nord romànic només es manté el tram corresponent al presbiteri, lloc on es van localitzar una bona part de les pintures romàniques que van decorar la nau de la primera església. L’antic absis romànic s’ha transformat en un altar lateral més de l’església barroca. La porta s’obre al mur sud. Actualment, la coberta de la nau és de fusta a dues aigües, mentre la de l’absis és de volta de canó.


El campanar s’adossa al mur oest romànic i consisteix en una torre de dos pisos amb dues finestres geminades al primer i quatre al segon, decorades amb un fris d’arcs cecs i de dents de serra. Té la coberta a quatre aigües amb lloses de pissarra.

Resultat de les successives ampliacions, en l’actualitat la nau és de planta quadrangular, amb dues capelles a cada lateral, de les quals una correspon a la base del campanar i una altra al que resta de la capella romànica original, on es conserven part de les pintures romàniques, entre les quals el personatge principal és sant Martí. El presbiteri és quadrangular i està separat de la nau per una reixa de ferro (igual que a la resta de capelles laterals). A la dreta d’aquest hi ha la sagristia i a l’esquerra una altra cambra. Sota el paviment hi ha dues criptes.

Acull part del mobiliari original del segle XVII, un carilló, mobles de sagristia i quatre retaules: el major, i tres de laterals dedicats a la Verge, sant Antoni, i la Verge del Roser.

dijous, 21 de novembre del 2013

BALNEARI VICHY DE CALDES DE MALAVELLA. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Retratava l’edifici del Balneari de Vichy Catalan( s’havia d’escriure d’aquesta forma, perquè més enllà del que deia l’any 2001 el Rey Juan Carlos I – conegut arreu del món, com ‘ el mentider ‘ - en la seva intervenció en el lliurament del Premio Cervantes:

“Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro, ...

... a nadie se obligó nunca a hablar en castellano, ...

http://www.ccncat.cat/sites/default/files/Catalanperseguido.pdf

No es va autoritzar fer-ho en llengua catalana ).

L’edifici que aixecarà a partir de 1898, l’arquitecte Gaietà Buïgas Monravà (1851-1919), s’alça avui a l'Avinguda, batejada en honor i memòria del qui endegava tot el projecte, Doctor Modest Furest i Roca [ San Pol de Mar, 1852 – Calella de la Costa, 1939 ].

D’influència clarament andalusí , el conjunt palesa com ha canviat la percepció de la cultura àrab, des de darreries del segle XIX en que despertava alhora admiració i fascinació, fins els nostres dies, en que des del mitjans de comunicació s’envia el missatge àrab = incult.


La descripció técnica ens diu que dos eixos en angle recte configuren l'edifici. De l'eix principal en destaca el cos central, amb dues torres amb terrats balaustrats com a teulada, que flanquegen una imponent entrada amb arc el•líptic i una gran escala. En aquest arc hi ha escrit "Vichy Catalan". Les obertures d'aquest eix, tenen arc àrab, i estan pintats de tal manera que recorden a l'Alhambra de Granada. Una torre a cada un dels angles d'aquest eix l'emmarquen. Aquest eix té dos pisos. A l'altra façana, hi ha una galeria coberta en arc de ferradura (arc àrab) i columnes. Un cos central avançat, a manera de llotja en el segons pis, dóna la benvinguda als visitants amb la inscripció "Balneari vichy Catalan". Les obertures del segon pis també son en arc de ferradura.



Dedicàvem – com es mereix - una crònica ‘particular’ a la Capella advocada a Sant Josep i Sant Esteve, que atenia els serveis religiosos als clients de les instal•lacions.


Qualificàvem com JOYA de la Selva, el singularíssim i indocumentat edifici de la Farinera de Riuradenes ; aquest com aquell – i alguns altres – conformen un veritable ‘tresor’ que haurem d’anar posant al descobert des de l’àmbit ‘civil’ perquè les ‘elits’ polítiques – d’aquí, de Barcelona i molt menys de Madrid – no estan clarament per la feina.

dimecres, 20 de novembre del 2013

EDIFICI DE L'AJUNTAMENT DE LA VILA DE MOIÀ. MOIANÈS. BAGES. CATALUNYA

Hostes vingueren que la casa ens deixaren.

Llegia la que fou casa de Ramon de Rocafort i Casamitjana a Moià, l’aixecaven uns ‘Orriols arribats de Castellar de N'Hug’, ens agradarà tenir noticia d’aquesta nissaga de mestre d’obres a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Els Rocafort eren originaris de Santa Maria d’Oló, i possiblement Ramon de Rocafort i Casamitjana era l’hereu que signava el compromís ‘moral’ de mantenir incòlume l’esglesiola de Sant Martí de Puig-ermengol, obligació que no respectaven els seus descendents, i que literalment donaria fi a aquesta mil•lenària nissaga.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/12/la-maledicci-dels-rocafort-dol.html

En feia donació a la Vila de Moià D. Ignasi, comte de Jofré, l'any 1944, ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com els cognoms d’aquest ‘noble’ del que no sabia trobar cap dada enlloc.

La descripció tècnica ens diu , casal de planta quadrada amb façana principal a ponent. Coberta a quatre vents. L'edifici està estructurat en tres nivells més golfes. La simetria es manté respecte l'eix marcat per la porta d'accés. Destaca la planta noble que presenta tres balcons amb balustrades emmarcats amb brancals i llindes de pedra amb motius geomètrics.
El parament és de pedra emblanquinada. Al frontó del balcó de la planta noble es pot observar l'escut de la família Rocafort. A la clau de l'arc d'accés hi ha un anagrama amb les sigles de la família.


La fotografia de l’Alfons López la podeu veure també a http://www.moianes.net/

dimarts, 19 de novembre del 2013

EL MAGATZEM DEL SANTUARI DEL REMEI A MONTFERRER I CASTELLBÓ. L’URGELL SOBIRÀ. CATALUNYA

El Xavier Casado Colom i la Rosa Ventura Cutrina, em feien arribar unes fotografies del que havia estat Santuari de la Marededéu del Remei de Castellbó, al terme de Montferrer i Castellbó, a la comarca de l’Urgell sobirà



L’advocació mariana de VERGE DEL REMEI va ser aprovada pel Papa Innocenci III (1160 o 1161 Anagni , 16 juny 1216 a Perugia ); l'Ordre de la Santíssima Trinitat, en feu divulgació arreu, i a partir del segle XIV es va estendre per Europa; portada a Amèrica pels conqueridors, assoli una gran devoció popular com advocada contra els crims i abusos de les tropes castellanes, i àdhuc dels religiosos que en formaven part.

A Castellbó dediquen ara la seva esglesiola a fer de magatzem – val a dir que hem vist pitjors usos per al Patrimoni Religiós - ; demanava a l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, imatges de l’interior , i en rebia dues, una que confirma aquest ús de magatzem.


I, l’altra que evidencia també que l’edifici havia estat destinat al culte catòlic.


Exteriorment aquests esglesiola disposava abans d’un porxo, com es pot apreciar en la fotografia del Catàleg de Patrimoni de Montferrer i Castellbó.


La descripció tècnica ens diu ; Església d'una sola nau coberta per un llosat a doble vessant. L'absis, orientat a llevant, és quadrat a l'exterior i trapezoïdal a l'interior, més estret i baix que el cos de la nau i cobert amb un llosat a un vessant.

La porta d'accés es troba al frontis occidental. Té una llinda de fusta i, junt amb l'ull de bou circular que la corona, configuren les úniques obertures del temple.

Remata la façana occidental un campanar d'espadanya d'un sol ull. La construcció és rústega de pedres unides amb fang.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 18 de novembre del 2013

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DEL VILAR DE BLANES. LA SELVA. GIRONA

Ens arribàvem al Santuari de la Marededéu del Vilar, dins al terme de Blanes, a la comarca de la Selva, el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, el dia rúfol, i el temps desavinent i fred, no aconseguien aturar-nos, com tampoc al parell d’autocars que portaven fins aquí un grup d’escolars.

La primera notícia del Santuari, és de 1323, quan el Bisbe de Girona, Pere de Rocabertí 1318-1324, estableix la obligació del rector de Blanes d’oficiar misses al Vilar durant les festivitats del lloc.

La tradició, però, inclosa en l'obra de Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691), "Llibre dels feyts d'armes de Catalunya", recull la dada que la imatge hauria estat trobada el 5 d'agost de 1012 per una pastoreta en una font propera al Vilar.

L’any 1609 es fa una reforma total de l'edifici que es finalitza el 1665 amb la capella lateral, i s'estableix aleshores la celebració d'un aplec cada dimarts de pasqua.

Al segle XVIII es farà el cambril de la Verge i un retaule barroc. Del segle XVII al XIX són vàries les vegades que l’ imatge de la Verge és portada a la Vila en processó i tornada al Vilar, en circumstàncies de pestes, pandèmies, terratrèmols, sequeres, conflictes bèl•lics... Cal esmentar en aquest sentit els famosos "vots" o promeses de Santa Caterina (pesta de 1650) i de Sant Rafel (guerra gran, 1795), l'últim dels quals és l'origen de l'actual aplec del 24 d'octubre.

L’any 1912 s'hi va celebrar un acte commemoratiu del novè centenari de la llegenda de la trobada de la Verge.

Durant els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39, l'ermita fou incendiada i desaparegué l'altar barroc, els exvots i altre mobiliari, encara que l’ imatge d'uns 50 centímetres i de fusta policromada amb la Verge i el seu fill a la falda, datada de la segona meitat del segle XIII, fou conservada amb molt d'esforç: la imatge fou restaurada als anys quaranta.

Entre 1940-50, es va duu a terme la restauració del temple la qual va corre a càrrec de l'arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987), i dels escultors i ceramistes Josep Roig i Ginestós (l'Estany, Bages, 1898 —Barcelona, 20 de juliol de 1993 ), Antoni Cumella i Serret ( Granollers, Vallès Oriental, 1913 —Granollers, Vallès Oriental, 1985 ), Jaume Busquets i Mollera (Girona, 1904 - Barcelona, 1968)

El 1955 s'hi va celebrar la coronació canònica i romana de l'imatge de la Verge, a càrrec de l'Arquebisbe de Tarragona i del Bisbe de Girona. Aquest fou un esdeveniment tant rellevant que se n'han commemorat els 25 (1980) i els 50 anys (2005).

El 1978 es va beneir una nova creu de terme, destruïda poc abans, a les proximitats del Vilar.

Avui es continuen fent dos aplecs principals a l'ermita, el de pasqua i el d'octubre.


La descripció tècnica ens diu ; conjunt monumental format per l'ermita, la masia adossada i els patis exteriors. L'ermita és de nau coberta a dues aigües sobre volta de canó, amb capella lateral, absis, un gran presbiteri amb capçalera de dos plantes i campanar d'espadanya als peus de la nau. A l'entrada hi ha una àmplia porxada d'accés, que aixopluga el pòrtic d'entrada: els laterals tenen dues obertures de mig punt, tapades a la part septentrional, i la façana en té tres de més reduïdes. Els cairats deixen entreveure un enrajolat superior amb decoració de rombes i cercles.


La façana està centrada per una portada barroquitzant de motllos de rajol amb decoració ceràmica, finestres amb vitralls i reixats de ferro. Les finestres estan emmarcades amb motllures de rajol decorades amb peixos i cargols de mar.


La primera planta de la capçalera està formada pel recinte octogonal de la sagristia i la segona pel cambril on la imatge de la Marededéu del Vila és objecte d’adoració perpetua.

L'ornamentació del temple és profusa i variada, i en destaquen les ceràmiques del presbiteri i els ostentosos exvots.


El santuari es caracteritza per la temàtica marinera, ja sigui en gravats i pintures d'escenes de naufragis i tempestes de l'interior com en la decoració esgrafiada de llagostes, estrelles de mar i peixos del porxo.


Al tercer tram de volta del costat nord s'obre una capella amb l'altar de Sant Rafel.

Per accedir al cor, hi ha unes escales sota el segon tram meridional.

El campanar és de doble campana i coronat de tres merlets.

L'absis és trapezoidal i cobert amb volta d'aresta i sis nervis.

diumenge, 17 de novembre del 2013

TORRES DE GUAITA I BADA A CASTELLDEFELS. LA GABRIEL FOLCHER

Vencíem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, els ‘inconvenients’ derivats de l’arribada ‘ad pompam , ad ostentationem’ de la VUELTA AL REINO DE ESPAÑA a Castelldefels, i retratàvem justament la meitat de les Torres de Guaita i Bada que s’han salvat del tsunami de l’especulació urbanística que ha assolat manifestament aquestes terres del Llobregat jussà.

TORRES DE GUAITA I BADA A CASTELLDEFELS. LA GABRIEL FOLCHER
TORRES DE GUAITA I BADA A CASTELLDEFELS. LA DE CAN ROCA DE BAIX
TORRES DE GUAITA I BADA A CASTELLDEFELS. LA D’ANTONI
TORRES DE GUAITA I BADA A CASTELLDEFELS. LA CLIMENT SAVALL
TORRES DE GUAITA I BADA A CASTELLDEFELS, LA DE CAN GOMAR, O DEL CASAL DE CULTURA.
LA TORRE QUE FEIA ‘PATXOCA’ A CASTELLDEFELS. EL LLOBREGAT JUSSÀ

La Torre dita de Gabriel Folcher – qualificada com de defensa – quan com tota la resta exercia funcions de guaita i bada, és de planta quadrada, amb accés pel primer pis que es tancava mitjançant un pont llevadís.


La planta baixa era usada com a magatzem i/o quadra, amb accés independent, i les superiors com a habitatge en cas de perill. Posseeix dos matacans a les façanes NO i SO, essent per aquest darrer cantó per on té els dos accessos i on se li adossava l’antic Mas Folcher, anomenat els darrers anys Cal Queco i que l’any 1954 encara restava dempeus.

La torre es corona amb una filada de merlets, restituïts o incorporats en una restauració dels anys 50. La torre té les arestes, portes i finestres, merlets i matacans fets amb carreus ben tallats de pedra de marès vermella, essent els murs de paredat antic i posseeix encara un rellotge de sol a la façana SO. A la façana NO posseeix una finestra amb dues carasses que acaben una llinda d’una sola peça.

A la mateixa façana en un carreu esculpit i emmarcat hi ha la inscripció següent:
“IHS-XPS. GABRIEL FOL-CHER PER ELL E PER LOS SEUS. MDLX.”

Contra el criteri simplista d’alguns veïns de Castelldefels que veien com creixia un 21795,50% des dels 289 veïns de l’any 1900, als 62.989 habitants en que es tancava l’any 2012, el poble té – encara – altres elements d’interès , a banda del sol, el mar, i el clàssic ‘alcohol barat’ del REINO DE ESPAÑA.

dissabte, 16 de novembre del 2013

EL PI SINGULARÍSSIM DE LA MUGA A BELLVEI.EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA

Fèiem via el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, per veure i retratar les minses restes del que havia estat un Castell, aixecat de forma misteriosa per ‘forces i/o essers que no son d’aquest món ‘.


Li cridava l’atenció el que qualifico de pi singularíssim que retratava – encara sencer – l’ Àngela Llop Farré el 28 de juny de 2011.


El buscava – sense èxit – a la relació d’Arbres Monumentals de Catalunya – en realitat com quasi en tot en aquesta Nació de ‘fireta’, la referència a Catalunya, s’ha d’entendre com BARCELONA i poca cosa més -.


El pi singularíssim, germà del famós de ‘ les quatre besses’ en les terres de Sant Llorenç Savall, on naixia el Josep Olivé Escarré, és un símbol molt poderós, ferit pels anys, i la incúria dels homes, s’alça tossut com un testimoni arbori d’aquesta voluntat de ‘ser’ que ens caracteritza.


Déu guardi a Catalunya dels seus ‘amics’.

divendres, 15 de novembre del 2013

CAPELLA DE SANT LLORENÇ DE RATERA. ELS PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, davant la refeta esglesiola de Ratera, dedicada a sant Llorenç , que apareix datada al segle XVIII ,i presenta una estructura ‘trentina’, i que segons llegim durant un període de temps, fou abandonada , i restà gairebé inactiva, que està avui feliçment restaurada, gràcies a la ‘santa obstinació’ del Josep Anguera i Salvado , que va engrescar en aquesta tasca a altres veïns del poble – ara barri - , i de l’ajuntament dels Plans de Sió, que mereix per això el tractament de ‘Magnífic’.


La Segarra és per mèrits propis la ‘paella’ de Catalunya, això explicaria potser la ubicació d’una esglesiola al costat de la carretera de la Ribera, a prop de la rotonda de la carretera de Tàrrega Guissona, dins el que fou terme de Concabella – ara Plans de Sió – on es venera la imatge de sant Vicenç, que a l’igual que sant Llorenç fou diaca , i patirem ambdós el suplici de ser cremats a la foguera.

Sant Llorenç és patró de la ciutat d'Osca, on es creu que van néixer i a Roma on va morir. És el patró dels bibliotecaris, cuiners i miners.

És l'advocat del foc i dels oficis que treballen amb el foc com els forners, terrissers o vidriers, per tal de demanar-li protecció davant els incendis. També se l'invoca per tal de demanar protecció contra els incendis als boscos, habituals en l'època de la seva festivitat.

Sant Vicenç descendia d'una família consular d'Osca, i sa mare, segons alguns, era germana del màrtir Sant Llorenç.

El Prefecte Dacià , va manar aplicar-li el suprem turment, col•locar-lo sobre un llit de ferro incandescent. Res però va trencar la fortalesa del màrtir que recordant el seu paisà Sant Llorenç, pati el turment sense queixar-se i bromejant entre les flames.

Sant Vicent és patró de Portugal, de la ciutat de València (Espanya) i de la ciutat de Vicenza (Itàlia).

L’església estava tancada, i sota un sol abrusador Ratera semblava un desert.

El Josep Anguera Salvadó ens feia arrbiar una imatge de l’interior d’aquesta Capella, a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Us deixem un enllaç als seus Goigs.

SANT MARTÍ DE BIURE. SAGÀS. EL BERGUEDÀ JUSSÀ

Accedíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, a la contemplació ‘beatifica’ d’aquesta església de base romànica, de nau única, coberta amb volta de canó i coronada per un elegant absis de planta semicircular i cobert a quart d'esfera. L'absis és de la mateixa amplada que la nau i té una finestra de doble esqueixada, amb un arc de mig punt adovellat.


La porta d'entrada al mur de ponent és una senzilla obertura d'arc de mig punt adovellat. En aquest mateix mur hi ha una finestra similar a la de l'absis. L'edifici no té cap tipus d'ornamentació, amb els murs totalment llisos. L'aparell, molt regular, és de grans blocs de pedra quadrada col•locats a trencapunt.


El campanar, i la sagristia adossada a l'església son ‘moderns’, el primer – avui sense campana - substitueix l'anterior d'espadanya; el ‘bandolerisme’, i les seves formes particulars el ‘vandalisme’ i les bretolades, desaconsellen mantenir les campanes en edificis religiosos, que com aquest resten isolats.


El frontal de migdia està assegurant amb tirants.

L’advocació de Sant Martí de Tours – tant repetida a Catalunya – confirma una vegada més la presència de les tropes franques al costat dels comtes catalans, en la reconquesta d’aquestes terres als sarrains.

L’esglesiola pertany a la propera Sala de Biure, convertida avui en magnifica residència de turisme rural, i dissortadament solitària el dia de la nostra visita, cosa que no ens va permetre accedir a l’interior de l'edifici religiós.

Diferents comanadors de l'orde del Temple, residents al castell de Puig-reig, centre de la Comanda Templera , i lloc des del que s’administraven els béns que aquesta orde tenia al Berguedà i a la Cerdanya portaren el cognom de Biure: Roig de Benviure (1186-1189) i Galceran de Biure (1307). Hom ha suposat que Biure fou residència dels Templers des de la segona meitat del segle XII fins a l'extinció de l'orde al segle XIV.

Llegia que abans de l'any 1890 el bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 9 d'octubre de 1826 - Barcelona, 8 de gener de 1901), actuant però com administrador apostòlic del bisbat de Solsona, retirà d'aquesta església una majestat romànica per a guardar-la al Museu Episcopal de Vic.

Sou pregats de fer-nos arribar una imatge d’aquesta ‘majestat romànica’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 14 de novembre del 2013

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI MUNICIPAL DE MONTORNÈS DE SEGARRA. PANTEÓ DE LA FAMÍLIA BALCELLS.

Havíem quedat literalment bocabadats el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Verges, davant el conjunt monumental del Cementiri Municipal modernista de Montornès de Segarra.

El fet que es desconegui l’autoria de l’obra – malgrat ser ‘cosa habitual al REINO DE ESPAÑA – em produïa una especial decepció; avui la Segarra disposa de poca cosa més que els ‘seus actius històrics i artístics’.

L’artífex d’aquesta obra ‘magna’ , va ser Josep Balcells Cortada , (Montornès de Segarra, 1840 - 1930), llegia que de jove va emigrar a Cuba on va ser un dels fundadors de la casa bancària i comercial del mateix nom a l'Havana, en el seus anys de residència a Cuba sempre va ser soci de la ‘Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya’ als quals va llegar 100.00 pessetes a la seva mort; a la seva tornada per millorar el poble on havia nascut, va pagar la construcció de l’edifici de les escoles municipals, i per tal que els joves restessin a la població va impulsar un seguit de mesurés com per exemple un singular dot que es donava als fadristerns o cabalers que es quedaven a viure a Montornès, o diversos ajuts destinats a la construcció o millora de les cases, o per als que naixien al poble; també - Joan Balcells i Cortada, pensava en tot – els va fer un cementiri, en el que deixava a cada família del poble una renglera de nínxols.

Els Balcells tenen presència a Montornès almenys des del fogatge de 1553.

L'arquitecte ‘Torné de Cervera’, del que no trobava cap dada enlloc, nom propi, segon cognom, naixements , defunció,.. s’identifica com l’autor d’aquesta magnifica obra del modernisme a la Segarra; sou pregats de fer-nos saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com qualsevol dada relativa a aquest ‘professional’. Pensem que podria ser també, l’autor de la Capella de Sant Crist del Cementiri, advocació que ens confirmava el Josep Sansalvador Castellet de l’Arxiu Gavin al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.

A la façana exterior de la capella s'evidencia un clar eclecticisme; la portalada, és d'estil neoclàssic amb elements neogòtics; aquests últims els trobem al seu timpà.


L'interior de la capella – que sens fa visible gràcies a la imatge de 1-X-1978 que ens cedeix l’Arxiu Gavin - és d'estil neogòtic amb arcs apuntats ,volta de creueria i la clau decorada amb motius vegetals.


Als baixos de la capella hi ha el panteó familiar de la família Balcells.

Respecte a l'ús dels materials dins de l'apartat decoratiu, podem observar la utilització de nous materials com poden ser el ferro, (columnes interiors), la forja (porta d'entrada al recinte) o el vidre (porta d'entrada a la capella), entre d'altres.

Reitero que certament no ens cal un MINISTERIO DE CULTURA, o en l’àmbit de Catalunya, una Conselleria de Cultura, perquè quan necessitem saber una senzilla dada, de no existir el Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya, que endegava el Josep Maria Gavín i Barceló, i aixoplugaven al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes els Germans Maristes,no sabríem on trobar-la.

Pel que fa a les ‘errades de Manual’ en la documentació del Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, a la Segarra podem trobar quasi totes les pautes del MANUAL DE MALAS PRACTICAS :

1. Informació errònia

2. Informació incomplerta

3. La informació parcial és dissortadament un lloc comú.

4. Absència d’informació.

A Catalunya ens hem d’aplicar més per millorar aquestes mancances.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com relatives a l’arquitecte que duia a terme el Cementiri de Montornès de Segarra, i potser també la Capella del Sant Crist, i Panteó de la família Balcells , i el que aixecava les Escoles Municipals.

dimecres, 13 de novembre del 2013

SANT ESTEVE D’ALINYÀ. L’URGELL SOBIRÀ

Rebia una imatge del conjunt de Sant Esteve d’alinyà, al terme de Figols i Alinya, de 101,78 km², que forma part de la comarca de l’Urgell sobirà. M’acompanya la Rosa Ventura Cutrina un text que diu :


El Govern ha declarat l'església de Sant Esteve d'Alinyà , consagrada el 2 de desembre de 1056 pel bisbe d'Urgell, Guillem Guifré de Cerdanya (1040-1075), com a Bé Cultural d'Interès General ( 8 d'octubre del 2013), segons ha valorat la Generalitat de ‘ Barcelona’ , "destaca pel seus múltiples valors culturals". Curiosament la fitxa de patrimoni diu : En l'heterogènia construcció que avui configura l'església parroquial de Sant Esteve d'Alinyà, res no sembla conservar-se de l'edificació consagrada el 2 de desembre de 1059 pel bisbe d'Urgell Guillem Guifré.

Esmentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell del 839, o sia 220 anys de la seva consagració.

La descripció tècnica ens diu : l'església actual està constituïda per una nau i un absis semicircular, l'aparell del qual, gran i irregular, difereix del dels murs de la nau, que alternen filades de pedres planes amb altres de dimensions més grans, disposició del mur característica de paraments de tradició preromànica. El frontis té adossat un cos d'una casa veïna i, tot i que està molt reformat i restaurat, repeteix el mateix parament que l'absis. S'hi obren una porta d'arc de mig punt amb quatre arquivoltes en degradació i una finestra similar a mitja alçada. Tots els exteriors revelen, amb la sobreposició de panys de mur de parament irregular, el sobreaixecament de l'edifici, que cal relacionar amb la substitució, en època gòtica, de la volta, ara apuntada. A l'interior, aquesta modificació es posa de manifest en la discordança entre la volta ogival i l'arc de mig punt amb què s'obre l'absis Altres reformes evidents de l'edifici romànic són la coberta de l'absis, també sobrealçada, i l'espadanya de la façana. Diverses obertures il•luminen l'edifici, l'estructura originària del qual respons als trets característics de l'arquitectura romànica del segle XII. L'absis

ha estat restaurat (1985), tot suprimint-ne la sagristia adossada. Campanar de cadireta de dos ulls.