dissabte, 30 de juny de 2018

SANTA MARIA DE LES MASIES. L’ESGLÉSIA OBLIDADA. L’ESPLUGA DE FRANCOLI. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava amb força dificultat tècnica l’Església de Santa Maria de les Masies, de la que ens diu Patrimoni Gencat ; capella situada al bell mig del nucli de les Masies. De grans dimensions és d'estil eclèctic i auster, recollint elements ornamentals, especialment en el campanaret, de temples catòlics de l'Europa Oriental. Rosetó de grans dimensions i cancell de ferro en la porta.


La urbanització de les masies, a l'entorn del Balñeari de Vila Engràcia comportà la construcció d'aquest temple per a visitants i usuari de l'estació balneària.

Llegíem que l’any 1890, la família Anguera va vendre una propietat a Pere Antoni Torres i Jordi (Tarragona, 1844 – l'Espluga de Francolí, 1901 , que la va habilitar com el Balneari Vil•la Engràcia.

https://fontsaigua.wordpress.com/2015/04/30/la-villa-engracia-el-balneari-lembotelladora-i-la-font-del-ferro-desplugues-de-francoli/

Habilitar vol dir que l’edifici ja estava construït ?.


No hi ha cap dada del/s mestre/s d’obres i/o arquitectes autors dels edificis de les Masies de l’Espluga de Francolí, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Sembla que s’ha perdut la memòria de la darrera ocasió en que l’edifici va acollir una celebració religiosa.

Ens agradarà rebre imatges del interior a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 29 de juny de 2018

IN MEMORIAM. TORREBONICA I LES SEVES CAPELLES. TERRASSA.

Llegia a: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2014/05/masia-de-can-viver-de-torrebonica-la.html

Al llarg del segle XVII s’hi afegí, també, una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser. Sembla que va ser beneïda l’any 1722.


La Capella va agafar molta popularitat, i a la santa Missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos, aquest fet va fer que la parròquia de Sant Julià se’n ressentís i el bisbe de Barcelona, Bernardo Ximénez de Cascante y Martín (1725 - 1730) hagués de recordar, l’any 1726, a la família Sala que, si continuava aquest costum, solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de missa.
La façana de la capella hi havia un escut, on es veia esculpida una mà esquerra que aguantava un ramell de cinc maduixes; escut que quedà complementat amb el nom de SALA

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/iglesia-del-sanatorio-torrebonica?tmpl=%2Fsystem%2Fapp%2Ftemplates%2Fprint%2F&showPrintDialog=1

L’any 1930 es beneïa la nova capella dedicada aquesta vegada a la Mare de Déu de Montserrat


A Castellar del Vallès, el conflicte entre el rector de l’església de Sant Esteve – ja instal·lada a l’actual ubicació – i la capella de Sant Pere va acabar també al Bisbat.

No li han calgut ajuts externs a l’església catòlica per arribar fins aquest tristíssim present, oi?

dijous, 28 de juny de 2018

IN MEMORIAM DE LA ESPAÑA NACIONALCATÓLICA . TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

El Josep Maria Toffoli Carbonell , historiador i ànima de la pàgina de facebook ‘ Tiana, recuperant la història’ , que és el model per a moltes altres que pretenen també recuperar la memòria històrica, publica unes fotografies que il·lustren l’ús com a Seminari Menor d’una part dels edificis de la Conreria al terme de Tiana, a la comarca del Maresme.

En finalitzar la Guerra Incivil l’edifici del carrer Diputació del seminari de Barcelona va quedar profundament destrossat, i calia fer-ne una amplia reestructuració, degut però , a l’elevat nombre d’alumnes era urgent trobar un altre lloc.

El prior de la Cartoixa de Montalegre, a finals de 1939, oferí l’edifici de la Conreria com a lloc per al seminari menor, una cessió amb caràcter gratuït ja que només s’estipulava el pagament de 50 pessetes l’any com a cànon de reconeixement de la propietat.

La Conreria havia estat durant els anys 1936-1939 sanatori antituberculós per iniciativa de l’ajuntament de Badalona. Anteriorment la Conreria havia funcionat com hostatgeria i lloc de festes per a la gent del voltant.

En les clàusules del contracte d’arrendament quedava garantit la soledat i tranquil•litat dels monjos i una de les clàusules deia:
Si por razones especiales la dirección del seminario confia a religiosas algunos servicios internos del seminario, deberà diligentemente cuidarse que las referidas religiosas ocupen habitaciones que no tengan vista directa hacia la cartuja, o en caso de tenerla, vendrán obligadas a poner celosias o su equivalente para evitarla.

A l’estiu de 1940 comencen les obres d’adaptació i el 29 de setembre s’inicia el curs amb 128 alumnes inscrits

L’any 1997 la nova llei d’educació (Logse) tant pel que fa a l’ESO com als nous batxillers, va fer replantejar la viabilitat del centre educatiu, ja que l’escola es nodria també d’alumnes externs.

Al setembre de 1998 l’escola deixa de prestar els serveis educatius i el seminari menor es trasllada a Barcelona.





Les fotos corresponen a l’any 1942.

Els Seminaris Menors van ser per a molts nois l’únic sistema per accedir a uns nivells d’ensenyament que el sistema garantia únicament a les classes benestants.

La generalització de l’educació pública, va comportar que no calgués ‘simular’ devoció, i es van buidar – i continuen buits encara – els Seminaris Menors i Majors de les Diòcesis catalanes.

dimecres, 27 de juny de 2018

DE LA TORRE PALLÀS A LA TORRE SEGALÉS. CASTELLAR DEL VALLÈS

Fa de mal retratar la finca situada en la confluència de la Plaça del Mestre Gelonch, número 2, fent cantonada amb el carrer del General Boadella, 2-4.


Reprodueixo de : https://www.diba.cat/documents/429042/151c4f62-b077-445b-bcf9-add757d9fb57

PROMOTOR: Melcior Pallàs Vilar, construïda al voltant de 1905

Durant el segle XIX els terrenys de l’actual Torre Sagalés o can Pallàs eren ocupats per una masia, una casa de pagès que tenia sortida pel carrer de Sant Iscle. A començaments del segle XX aquesta antiga masia va ser enderrocada i es va construir l’actual casa per part de Melcior Pallàs Vilar que es va casar amb Maria Massaveu Oriach. Serà a partir d’aquest moment quan la torre es coneix amb el nom del seu propietari, can Pallàs. El matrimoni va tenir quatre fills: Joan, l’hereu, Josep Maria i Catalina.

En Joan Pallàs Massaveu, l’hereu de can Pallàs es va casar amb Anna Fatjó Sanahuja i el matrimoni va tenir sis fills: Melcior que era l’hereu, Casimir, Josep, Joan, Zoila i Consuelo. Entre tots els germans fan una societat per esdevenir propietaris de la casa però el germà gran, Melcior, al ser l’hereu té un percentatge més elevat.

Melcior Pallàs Fatjó era corresponsal de banca, concretament del Banc Hispano-Americà i els altres germans no exercien cap activitat professional i vivien de les rendes de diferents propietats.

Melcior conduïa una tartana per a realitzar els desplaçaments derivats de la seva condició de corresponsal de banca; popularment es comentava que no exercia aquesta feina per necessitats pecuniàries.

Zoila es va casar amb Joan Puig Darner, farmacèutic que va ser assassinat durant la Guerra Civil i Casimiro va casar-se també amb la castellarenca Maria Casé Martí; cap dels dos matrimonis no va tenir descendència.

Popularment es diu que entre els cinc germans no existia un clima massa afectuós de relació fraterna, sobretot entre Don Pepe i Casimiro.
Entre els castellarencs dels anys vint i trenta del segle XX eren considerats dos “senyors” malgrat es cobrissin el cap amb una boina , el que duia la quasi totalitat dels immigrants que començaven a instal·lar-se a Castellar i no pas un barret com els correspondria per estatus social. També es diu que parlaven en castellà; tots dos havien anat a treballar a Oviedo, ja que eren parents del banquer Massaveu.

Les dues germanes, Consuelo i Zoila, a més de ser mestresses de casa tenien una intervenció força activa en una associació parroquial denominada “Conferències de Sant Vicenç de Paül” que, fonamentalment, es preocupava d’ajudar econòmicament i moralment a famílies del poble que ho necessitaven i també a aquelles persones que patien malalties inguaribles a les quals es visitava cada setmana, concretament els dilluns a la tarda, que era el dia de la reunió reglamentària de la branca femenina. Aquesta associació la integraven totes les senyores dels castellarencs la condició socioeconòmica dels quals podia ser considerada de sòlidament estable.

Durant la Guerra Civil (1936-1939) la torre de can Pallàs, situada davant del Palau Tolrà, era propietat dels germans Pallàs però va ser confiscada.

Els germans Pallàs foren desplaçats a un pis contigu i l’immoble fou ocupat per aviadors soviètics que el van convertir en residència; durant tot el conflicte bèl·lic la casa fou tractada curosament i no va patir cap desperfecte; fins i tot es va establir una relació amable amb els propietaris als quals foren autoritzats a gaudir del jardí.

La torre passarà a mans del pare de la informant, Melcior Sagalés Monell i d’aquí el nom amb que actualment es coneix la casa, torre Sagalés.

La seva propietària, Pepita Sagalés Soler (Sabadell, 1924) alterna o alternava la residència entre la torre Sagalés i la seva casa a Sabadell.

Quan a la descripció llegim ; Habitatge unifamiliar aïllat de planta baixa i dos pisos amb coberta a quatre vessants. Construcció principal al mig de gran parcel·la enjardinada amb important arbrat.

Altres construccions de dues plantes es situen adossades a la tanca al carrer Sant Iscle.

La zona sud-est de la parcel·la es dedica a hort.

Façanes de gran sobrietat encintades amb cornisa amb ceràmica vidriada a nivell de sostre de planta baixa, lligant també les llosanes els balcons i emmarcant l’arc carpanell de la finestra de l’escala a la façana posterior. Cornisa de remat a tot vol que suporta teulada.

Façanes principals orientades a sud-oest i nord-est amb terrassa cantonera a totes les plantes, obertes a baixos i planta segona. La de la planta primera és tancada com a galeria envidrada amb fusteria de fusta.

Façana lateral a sud-est a jardí lateral amb portal d’entrada i dues finestres, dos balcons a planta primera. Planta segona amb dues finestres.

La façana a nord-est es composa simètricament respecte l’anterior.

Façana posterior (a plaça) simètrica, amb finestres a mig nivell (dels replans de les escales) i dues finestres a planta segona.
Panys arrebossats llisos amb totes les cantoneres arrodonides, inclosos els brancals de finestres.

Escopidors de ceràmica esmaltada. Fusteries de fusta, amb persianes de llibret.

La tanca a carrer, d’obra arrebossada, que incorpora dos portals de ferro amb pilastres a cada costat.

dimarts, 26 de juny de 2018

LA NOUVELLE ÉGLISE DE SANTA MARIA DEL SUNYER D’AGUILAR. GARGALLÀ. MONTMAJOR. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Ens permetien accedir fins a l’antic nucli d’Aguilar on es troba l’Església que malgrat el que diu damunt la porta qualifiquem com ‘la nouvelle église’; en aquella època la llengua ‘culta’ passava per ser el francès, castellans i anglesos quedaven agermanats en una de les canons populars de Catalunya; a dia d’avui també els francesos – per mèrits propis – poden incorporar-s’hi.

Reprodueixo del Mapa de Patrimoni de Montmajor ; església d'una sola nau amb un petit transsepte marcat i amb el campanar adossat a llevant de planta quadrada i cobert a quatre vessants. Al costat de tramuntana s'aixeca la sagristia de planta quadrada i més baixa que l'església. La façana és orientada a llevant i presenta un òcul petit i una porta adintellada amb la data 1833. La coberta és de dues vessants de teula àrab i amb una creu de ferro al carener de la façana.


L'obra és senzilla sense elements destacables i feta amb aparell força irregular. A l'interior hi ha un retaule senzill d'estil neoclàssic a l'altar, recolzat a una paret policromada amb les imatges de Sant Pere, Sant Pau, els arcàngels Gabriel, Miquel i Rafael i un cavaller a cada banda amb els noms de Celdoni i Ermenter. El retaule és un cos de tres pisos amb pintures emmarcades entre columnes amb diferents imatges religioses, mentre que al centre hi ha una imatge de la Mare de Déu moderna, ja que l'anterior va ser destruïda en el dies foscos que seguien a la sediciño dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern legítim de ka II República, que eld guanyadors qualificaven de durant ‘Guerra Civil’, i la jeràrquica nacional catòlica de ‘Cruzada’. A la dreta hi ha un altre retaule lateral, mentre que el de l'esquerra va ser destruït a la guerra Civil del 1936. Aquest retaule va ser fet al 1853 i representa els sants Roc, Isidre, Sebastià i Ramon, i manté el mateix estil que el de l'altar major. A prop de la porta hi ha una pica d'aigua beneïda de pedra. Es troba al costat de la masia vella del Sunyer d'Aguilar.

Observacions: S'hi celebra missa dos dies a l'any: per Sant Roc què és el patró, i per Sant Ramon, com a record cap a Ramon Sunyer, propietari de la casa del Sunyer que morí al 1994. La clau de l'església és a la masia del Sunyer. Al costat de l'església hi ha la masia cal Planes d'Aguilar, i darrera cal Gep, que són de cal Sunyer d'Aguilar.

Més observacions, en agradarà rebre a l’email coneixrcatalunya@gmail.com imatges del interior, i voldríem tenir confirmació que a l’església de Santa Maria del Sunyers dels Cavallers es continuen duent a terme les cerimònies religioses esmentades en el punt anterior. En la visita que li fèiem el dia 19.06.2018 ens va semblar que és força improbable.


Els cavalls es concentraven al costat del Josep Olive Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926), sembla que els atreia la seva aura, o la fama que el precedeix en la seva ‘Volta a Catalunya’.

LA MASOVERIA DEL CASTELL DE CASTELLAR DEL VALLÈS.

No sabia veure la masoveria del Castell com a ‘monument’, a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Castellar_del_Vall%C3%A8s

En parlen ‘obiter dicta’ a : https://www.diba.cat/documents/429042/c0059be1-6fcd-45bd-a3ab-a769504eddca

Masia d’època medieval, segle XIV, allotjament dels masovers del Castell de Clasquerí.

Actualment s’ocupen del manteniment del castell i de la producció agrícola de les terres properes.

I ens la descriuen com ; masia de grans dimensions de planta baixa i dues plantes amb coberta a dos vessants amb carener perpendicular a la façana principal a est, i gran porxo a planta segona orientat a migdia. A la part posterior diversos cossos adossats i magatzems annexos. Accés principal més elevat a nivell de planta primera, amb mur de contenció en continuïtat amb l’aqüeducte.


En els dies foscos que succeïen a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, que qualificarien els ‘vencedors’ com Guerra Civil, i la Jerarquia Eclesiàstica com ‘ Cruzada’, l’exèrcit republicà es volia apoderar delcastell per instal·lar-hi militars , no estava però , interessat en la masoveria; al final el castell va quedar en mans municipals.

Al castell s’hi van instal·lar 21 persones; el permís per establir-s’hi el van obtenir de l’alcalde, Vicenç Roca. Encara que ‘no s’estila’ ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i del lloc i data de naixement i traspàs de l’alcalde, Vicenç Roca

Les condicions de vida eren dures: no hi havia aigua corrent, ni llum i van compartir amb els masovers les tasques quotidianes.

La masoveria devia quedar força malmesa, perquè en la xerrada que feia amb les germanes Cos Argemí, ‘les Noies de la botiga del Castell’, recordaven que la família al començament de fer de masovers vivia al Castell, sense llum, ni aigua corrent.

Esperem que no tregui gaires anys més la realització del Catàleg de masies, i del Catàleg de Patrimoni, mentre arriba el moment però, esperonem als castellarencs i a les persones que viuen/dormen a Castellar del Vallès, que s’afegeixin a la recuperació de la memòria històrica. Esperem amb ànsia les vostres col·laboracions a castellardiari@gmail.com

dilluns, 25 de juny de 2018

IN MEMORIAM DE SUSQUEDA [QUE S’HAURIA DE REPLANTEJAR UN CANVI DE NOM]. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que la població de Susqueda, etimològicament SESKUETA, matolls de canyes, segons Joan Coromines i Vigneaux(Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) fou negada – manu militari – en un procés que s’iniciava l’any 1963 quan Hidroelèctrica de Catalunya HECSA ( caida por Dios y por España ) inicià la construcció del pantà, aprofitant el congost que formava el riu entre les serres de Montdois i Sant Benet amb la intenció de produir energia elèctrica i garantir l'abastament d'aigua a Girona i Barcelona. Les obres es van acabar el 1967 i la central hidroelèctrica va entrar en servei el 1968. L'embassament sepultà sota les aigües el poble de Susqueda i les terres i masies de les valls de Susqueda i Querós.


Al cens de 1950 vivien a Susqueda i el seu terme 611 persones, el sostre demogràfic s’havia assolit al cens de 1857 amb 998 ànimes, a darreries de l’any 2017 constaven inscrits 98 habitants.

Em feia gràcia, l’expressió traslladar la seva capital a Sant Martí Sacalm’; els dictadors sempre trobàvem o ‘compraven’/compren plomes inspirades perquè els abusos no semblin tant brutals, oi?.

diumenge, 24 de juny de 2018

IN MEMORIAM. MOLÍ DE CAN BARBA. EL CASTELLAR DEL VALLÈS QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

Llegia que al indret hi havia l’any 1560 una fàbrica de draps de llana, i que al segle XVIII (1620) existia en aquest emplaçament un molí polvorer anomenat Can Barba. Al segle XVIII aquest molí es transformà en draper, activitat que continuà al llarg del segle XIX. L'any 1863 Josep Tolrà Avellà, metge de Castellar, llogà el molí per tal d'instal·lar-hi filatura i telers de cotó.

L'any 1895 comptava ja amb 428 telers de cotó que eren moguts per tres rodes d'aigua i per una instal·lació de vapor.

L'expansió de l'empresa i la seva continuïtat de mes d'un segle, ha suposat l'ampliació i modificació de les edificacions, ampliacions que feren desaparèixer dos antics molins, el de Cal Xom, fariner i bataner, i el molí de la Farga, on a finals del segle XIX funcionava un martinet per treballar l'aram. En una de les dependències de la casa de Can Barba existí una capella dedicada a Sant Esteve.

Quan a la descripció patrimoni Genat ens diu; una part de les instal·lacions de l'empresa "Vda. de Josep Tolrà" es troba situada en el lloc de Can Barba, nom que fa referència al molí polvorer que precedí a la creació d'aquesta empresa tèxtil a mitjans del segle XIX. El creixement i la continuïtat d'aquesta provocà, per necessitats d'espai i modernització de la mateixa, la desaparició de l'antic molí, així com la creació de noves naus en diferents èpoques.

Del conjunt format per la indústria i diverses cases construïdes per l'empresa i destinades a l'allotjament del càrrecs directius. Destaca l'edifici més antic, disposat amb planta basilical, per tal de proporcionar més il·luminació a la nau. El material utilitzat és la pedra barrejada amb morter. Aquest tipus arquitectònic basilical no és el més freqüent en les indústries de l'època a Castellar del Vallès, essent més habitual la nau de planta rectangular i teulada de doble vessant amb diverses plantes (tres o quatre) i gran nombre de petites finestres, així com la disposició desordenada de diversos cossos.

Fotografia. Maria Antònia Vivancos Gómez

De la fàbrica de can Barba destaca el despatx. Obra del mestre d'obres local Josep Perich i Fruitós ( San Esteban de Castellar, 19 de novembre de 1869 + Castellar del Vallès, octubre de 1949) , destaquen també els treballs de forja de l’artista barceloní Antoni Clavell, que havia treballat en la construcció de la casa del Josep Perich i Fruitós, al número 35 del Passeig a Castellar del Vallès.


http://histocast.blogspot.com/2010/06/la-produccio-de-material-de-guerra-1938.html

Podeu veure més informació a : https://www.diba.cat/documents/429042/60e88549-b087-4e67-a40e-42f9c734dbc2

Així com el camí de l'infern està empedrat de bones intencions, dissortadament el patrimoni històric i/o artístic, en indrets que com Castellar del Vallès han crescut quasi de forma exponencial, ha desaparegut en masses ocasions sense poder documentar-lo.

De ben segur moltes de les persones que van treballar al Moli ens podrien explicar històries, i/o aportar imatges que ens permetrien fer-nos una idea més cabal del funcionament d’aquella industria. Ens encantarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o castellardiari@gmail.com

dissabte, 23 de juny de 2018

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT VICENÇ DE CAPDELLA, I/O DE TV3. LA TORRE DE CAPDELLA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Sergi Campas Canalias, retratava l’interior d’una de les esglésies més ‘vistes’ de Catalunya , la de Sant Vicenç de la Torre de Capdella, escrita en alguns indrets com Cabdella.


La descripció tècnica ens diu ; edifici assentat sobre la roca i d'una sola nau, amb volta de canó, absis semicircular orientat a llevant que té una finestra de mig punt espitllerada i arcuacions llombardes. Aquestes formen un fris d'arcuacions molt planes de doble relleu, de pedra tosca (diferent de la resta de la pedra), que recorden les esglésies de la Vall d'Aran i la Vall de Boí. La nau és coberta amb voltes d'aresta entre arcs torals i l'absis és cobert amb volta de quart d'esfera. Tot l'interior de l'església és enguixat i decorat amb pintura recent.

Restes de les pintures murals antigues amb la imatge de Sant Pere van ser traslladades a la Seu d'Urgell. El campanar quadrat, la capella i la sagristia foren afegits posteriorment. La nau va ésser ampliada construint una portada nova amb ferramenta artesanal.

L'aparell és de carreus granítics col•locats en perfectes filades i distribuïts a trencajunt. La coberta és de llastres i llicorella del país.

Per les seves característiques i solucions estilístiques, la distribució de l'espai i la forma de treballar la pedra, podem pensar que aquesta església va ser construïda a la segona meitat del segle XII.

S’esmenta el lloc , i l'església de Sant Vicenç de Cabdella, en l'acta de consagració del monestir de Santa Maria de Senterada que és de l'any 1042.

Novament l'any 1131 quan el prevere de Cabdella dóna a Santa Maria de la Seu el delme d'una masia de la seva propietat.

L’any 1314 Sant Vicenç apareix com a església parroquial de l'ardiaconat de Tremp.

L'any 1790, en la relació de Francisco de Zamora, es diu que l'església era en bon estat.

L'any 1904, formava part de l'arxiprestat de Gerri de la Sal.

En l’actualitat depèn de l’Arxiprestat del Pallars Jussà – Senterada.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Sergi Campas Canalias, és per mèrits propis un dels ‘sherpas’ més reconeguts de Catalunya, amb el que tinc per cert un dinar pendent.

divendres, 22 de juny de 2018

IN MEMORIAN DE LA UNIÓ MAÇANENCA. MAÇANET DE CABRENYS . L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Josep Azemar i Pont (Figueres, 1862 - Barcelona, 1914), va ser l’autor de l’edifici de la Unió Maçanenca situat al centre del poble. Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici de planta baixa a doble alçada i un pis. La gran sala rectangular de la planta baixa, és d'una sola nau i presenta també una balconada interior que recorre tot el perímetre a excepció de la part posterior de la façana. Les seves considerables dimensions hi permeten el desenvolupament de les activitats lúdiques i socials dins un àmbit obert i públic. A l'exterior Azemar utilitza els recursos que també aplicà a d'altres construccions d'aquestes característiques, com són les societats d'Agullana i, sobretot, Darnius. En aquest sentit hem d'indicar la sobrietat i simetria que dominen tota la façana i la part posterior. La combinació de diferents materials-maó, ciment, ceràmica, carreus li serveixen per articular la primera, que dóna a la plaça en tres pisos ben diferenciats. Entre ells destaquen visualment les finestres llargues i estilitzades amb arcs lobulats que es disposen a mode de finestral seguit en el segon àmbit. Malgrat es tracta d'una arquitectura que presenta una decoració molt més abundant que la dels exemples de Darnius i Agullana, cal fixar-nos en el fet que tota ella no deixa de tenir mai un aspecte funcional, és a dir que és emprada per Azemar per subratllar determinats elements i àmbits (maó en els arcs de ferradura d'entrada i en el darrer pis etc.).

Fotografia del Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943)

Un fenomen social ben pales a moltes poblacions de l'Alt Empordà a partir de la segona meitat del segle XIX és La creació de societats de beneficència va ser un fenomen social ben pales a moltes poblacions de l'Alt Empordà a partir de la segona meitat del segle XIX. Amb el temps també esdevingueren centres de reunió local i promotores de múltiples activitats lúdiques i culturals.

Josep Azemar i Pont es convertí en uns dels principals dissenyadors d’aquests edificis que acollien al ensems, activitats socials i lúdiques.
La Unió Maçanenca es fundà durant la segona meitat del segle XIX, i Azemar s'encarregà de projectar el seu edifici a inicis del segle XX.

Josep Azemar i Pont (Figueres, 1862 - Barcelona, 1914

L’edifici que apareix a la dreta és Can Molar de la que no trobava dades de l’autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gnail.com i/o castellardiari@gmail.com

dijous, 21 de juny de 2018

IN MEMORIAM DEL MOLÍ DEL BOÀ. CASTELLAR DEL VALLÈS

Llegia que un document datat al 1159 i recollit a l'Speculo del monestir de Sant Llorenç del Munt és la referència més antiga del lloc del Boà.
Quan a aquest curiós topònim, pensem que té relació amb la presència en aquest indret de la planta de la família de les tifàcies , coneguda com BOVA o BOGA, que es fa pels aiguamolls i llocs d'aigua de curs lent.

A començament del segle XIX eren un terrenys de conreu com ho testimonien els documents més antics que fan al·lusió directa o indirectament a aquesta zona.

És el cas, per exemple, del contracte de parceria de la casa i heretat del Castell de Castellar, l'any 1730 en el que es menciona l'hort del Bohar, sense cap al·lusió a un possible molí.

L'any 1800 Antoni Sagrera, un paraire de Terrassa, demanà un permís per a construir un molí bataner i paperer. Sembla que aquest seria el primer establiment del molí.

L'any 1873 el molí era propietat dels fabricants terrassencs Amat i Sagrera, disposant-hi maquinària de filatura i cotó. A la segona meitat del segle XIX el molí fou arrendat al senyor J. Canyelles i a, el seu nebot i successor, Toribio Pobla, que per un espai de trenta anys l'ocuparen fins que traslladaren l'empresa al poble.

A finals del segle XIX l'edifici era llogat per la firma sabadellenca Rovira i Cia.

Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció; edificació de tipus industrial situada als marges del riu Ripoll, zona en la que tradicionalment s'ubicaven les indústries més antigues del poble donada la necessitat de l'aigua dels primitius molins.

El molí de Boà resta avui dia abandonat la qual cosa ha provocat el seu estat ruïnós, traduint-se en l'esfondrament de la nau principal de la indústria. Actualment queden, en molt mal estat, dues petites naus de planta rectangular i coberta d'una sola vessant disposades perpendicularment. El material fet servir és el maó que serví també d'ornamentació, limitada a les zones de les finestres. Adossada a una de les cantonades de la nau hi ha la xemeneia, de forma quadrada.


Fotografia. Maria Antònia Vivancos Gómez

A la part posterior es troba la casa, una edificació de tipus rural, que també es troba en estat ruïnós. A partir de fotografies del segle XIX (Pere Vergés i Vernís; Topografia Mèdica de Castellar), es pot saber l'estructura que tingué la nau central, adossada en sentit perpendicular a la casa, i la nau, avui només resten els murs laterals coberts de malesa. Aquest edifici era de planta rectangular i coberta a dues vessants, constituït per planta i dos pisos. Es tracta del tipus usual fet servir en la majoria de molins i vapors dels marges del riu Ripoll.

Així com el camí de l'infern està empedrat de bones intencions, dissortadament el patrimoni històric i/o artístic, en indrets que com Castellar del Vallès han crescut quasi de forma exponencial, ha desaparegut en masses ocasions sense poder documentar-lo.

dimecres, 20 de juny de 2018

ELS MURALS DE JOAN RIFÀ BENET AL SANTUARI DE L’AJUDA DE BALENYÀ. OSONA, CATALUNYA

Retratava les pintures murals del Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda de Balenya, obra de Joan Rifà i Benet (Torelló, Osona, 10 de març de 1926 — Barcelona, Barcelonès, 20 de juliol de 2009) havia estudiat a Barcelona, a Llotja i a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi (1949-55), les seves primeres obres són decoracions murals per a diverses esglésies de la plana de Vic (1956), entre aquestes la nova parròquia de Les Masies de Voltregà, i el Santuari de la Mare de Deu de l’Ajuda de Balenyà. Fou membre de la École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de França






No trobava cap fotografia, ni imatge d’aquest creador, sou pregats, urbi et orbe, persones, entitats, ..., de fer-nos-en arribar almenys una a coneixercatalunya@gmail.com

Els diaris, les televisions, la xarxa,..., ofereixen constantment imatges de persones, que no tenen cap interès, i dissortadament acostuma a ser difícil trobar imatges de persones valuoses com va ser el Joan Rifà i Benet (Torelló, Osona, 10 de març de 1926 — Barcelona, Barcelonès, 20 de juliol de 2009), curiós, oi?.

dimarts, 19 de juny de 2018

IN MEMORIAM. MOLÍ D'EN BUSQUETS. EL CASTELLAR QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

Llegia que en el lloc on hi havia el molí existí un mas anomenat Astafort, establert l'any 1478 per Joan Astafort.

Posteriorment passà a ésser propietat de la masia de Can Carner, que temps després el varen vendre a Francesc Déu. Aquest en les immediacions construí el moli que després vengué al paraire terrassenc Valentí Busquets que continuà amb l'activitat drapera del molí.

Pau Busquets i Barata, possible successor de l'anterior construí una capella que fou dedicada a Sant Pau, avui desapareguda. Aquesta capella , segons descripcions del segle XIX, posseïa un gran quadre dedicat a Sant Pau, així com altres petits quadres a l'oli. A finals del segle XIX, el Dr. Josep Tolrà Avellà (Cabrils, Maresme, 11 d’abril de 1817 — Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 21 de juliol de 1882) feu les instal·lacions cotoneres al molí de Can Barba i també en aquest molí, que passà a formar part del patrimoni de l'empresa Vda. De Josep Tolrà.
Les velles instal·lacions foren ampliades i modernitzades, continuant avui dia en ús.

Patrimoni Gencat en fa la següent descripció, edificació industrial que donada la continuïtat d'ús ha sofert modificacions i ampliacions respecte al projecte original. Entre el conjunt de naus disposades desordenadament resten encara en ús edificacions del segle XIX. Aquestes segueixen el tipus arquitectònic freqüent en els molins que s'arrengleren als marges del riu Ripoll. Es tracta d'una senzilla nau de planta rectangular i teulada a dues vessants, amb una alçada de dos pisos; els murs presenten una distribució simètrica destacant el gran nombre de finestres. Moltes de les naus es disposen adossades, en sentit paral·lel o perpendicular. L'aparell emprat és el totxo, essent el mur arrebossat.

La base de la xemeneia del molí d'en Busquets la forma un cos de planta quadrada, sobre aquest s'inscriu la xemeneia que presenta una forma prismàtica amb 8 cares, essent el cos de proporcions esveltes. L'aparell emprat es el totxo vist, que s'utilitza també com element decoratiu en forma de motllures. De la xemeneia i del conjunt de la fàbrica es conserven fotografies del 1895 ( Pere Vergés i Vernís. Topografia mèdica de Castellar ).


Fotografia. Maria Antònia Vivancos Gómez


Fotografia. Agents rurals

Així com el camí de l'infern està empedrat de bones intencions, dissortadament el patrimoni històric i/o artístic, en indrets que com Castellar del Vallès han crescut quasi de forma exponencial, ha desaparegut en masses ocasions sense poder documentar-lo.

dilluns, 18 de juny de 2018

SA PALOMERA. BLANES. LA SELVA. ‘ LA COSTA BRAVA’ . GIRONA. CATALUNYA

El Pere Julià Subirana, publica un fotografia que titula ‘ La platja de Blanes i Sa Palomera (comarca de la Selva)’ , sense data, n indicació relativa a la seva procedència.

Llefia de Sa Palomera que és una gran roca que entra al mar i que separa la badia de Blanes, al nord, i la platja de s'Abanell, al sud, dins del terme de Blanes. Aquest indret es considera ‘ formalment’ el lloc on s'inicia la Costa Brava.

Sa Palomera i els illots adjacents (Sa Pujola i Es Portell) poden ser visitats, ja que s'hi ha habilitat al damunt un mirador des del que es pot contemplar una àmplia perspectiva de la població i del delta de la Tordera que desguassa dos kilòmetres més avall, seguint la platja de S'Abanell.

L'origen del seu nom no està del tot determinat, encara que la versió més probable és la que la relaciona amb una paloma. Una paloma és una corda de la barca que serveix per facilitar la maniobra de treure-la de l'aigua. Com que abans les barques, quan arribaven de pescar, les treien de l'aigua i les deixaven a la sorra prop d'aquesta roca, que feia com de port natural, de la paloma de les barques en va poder esdevenir el nom de Sa Palomera.


La fotografia sembla confirmar aquesta hipòtesis, oi?.

El promontori forma part de l'escenari del reconegut festival pirotècnic de Blanes que se celebra cada estiu la darrera setmana de juliol. Al davant d'aquest monticle s'hi ha ubicat un arc metàl·lic amb forma de "v " invertida que esdevé un símbol de porta i benvinguda a la Costa Brava. Darrere de sa Palomera hi ha una mena de pont que es va construir per tal que la brutícia que venia de la riera no passés a la platja de S'Abanell. Aquest pont se'l coneix com "es Portell"

Blanes té un ‘encant especial’.

diumenge, 17 de juny de 2018

TORRE MONTLLEÓ. CASTELLAR DEL VALLÈS

Retratava l’edifici que dóna dels carrers Caldes, 54 - al del Racó, anys enrere havia tingut ocasió de visitar-la, quan era el propietari un antic veí de casa , que posteriorment va marxar a Andalusia.

Patrimoni Gencat ens la descriu com ; torre senyorial de planta rectangular, de dues plantes. Destaca la utilització d'elements clàssics en la seva ornamentació. L'edifici es troba situat al centre de la finca envoltada per un mur d'obra i reixes de ferro forjat. La façana principal presenta una distribució simètrica que ve centrada per la porta flanquejada per dues finestres, les quals segueixen el mateix sistema compositiu; el brancal el formen dues pilastres amb basa i fust estriat coronades per capitells amb motius vegetals, aquests suporten la llinda i que presenta un petit timpà amb una palmeta al vèrtex superior. Les restants finestres segueixen la mateixa ornamentació. L'acabament de la façana presenta un ràfec amb motllures i una decoració alternada de merlets esglaonats i motius geomètrics formant un semicercle. Coincidint amb l'eix de simetria a la façana principal, sis mènsules sostenen un timpà decorat a la part superior amb una palmeta. La part posterior de l'edifici presenta un cos annex afegit posteriorment amb una balconada a la primera planta amb columnes clàssiques. Al centre de la porta i a les cantonades s'han posat uns fanals treballats amb ferro forjat.




No havia trobat cap dada de la casa de número 2 del carrer Puigvert, que en alguns comentaris s’identifica com ‘ cal carter’ , o la casa del Ramon Caixach.


Ni de la casa de número 14 del carrer de Caldes


Tampoc cap dada de Cal Metge al carrer del Centre.


Ens sap greu portar la contraria, no és cert ‘que a Castellar no hi ha res que valgui la pena’, durant els anys del boom de la construcció es va fer una feina de destrucció que només és pot qualificar com ‘excel·lent’, i altrament d’alguns edificis en tenim una documentació deficient, o simplement no en tenim.

Ens agradarà tenir noticia del promotor i de l’autor de l’edifici a l’email castellardiari@gmail.com i/o coneixercatalunya@gmail.com

A Castellar del Vallès ens cal - amb urgència - un Catàleg de Patrimoni.

dissabte, 16 de juny de 2018

BAR DE LA PEPA. SÚRIA. BAGES. LA CATALUNYA – ENCARA – DEL 155

El Joan Dalmau Juscafresa, autor del bloc https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com.es/ em feia arribar uns enllaços :
file:///C:/Users/Usuario/Downloads/ANNEX-1-FITXES_A.pdf

I en relació a la casa coneguda com BAR DE LA PEPA, trobava : edifici de planta baixa i dos plantes pis amb coberta a doble vessant situat a la cruïlla dels carrers Vilanova i Diputació. En destaca la composició de la façana amb els balcons treballats en forja i l’encoixinat de la façana.


Casa construïda l’any 1923.

Acabat el conflicte bèl·lic que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, s’ho va instal·lar la la caserna de la Guàrdia Civil.

Més tard els baixos es van convertir en bar

Cap dada del promotor, cap dada de l’autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deixava un missatge; he trobat que la Cooperativa és del paleta Pau Duarri, 1921. A Súria tenia obres l'arquitecte de Manresa, Josep Firmat Serramalera (Manresa, 1889-1970)

Segur, segur, segur, que la major part dels edificis de Súria, el Bages i Catalunya, NO SON de ‘desconegut’, oi?.

L’article 155 té una ombra molt allargassada.

divendres, 15 de juny de 2018

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SANT MARTÍ SACALM. SUSQUEDA. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

La vida a Susqueda canviaria dràsticament a partir de l’any 1958 en que s’iniciava la construcció de la presa del pantà a càrrec d’Hidroelèctrica de Catalunya, fou bastida entre el 1963 i el 1968, any en què entrà en funcionament el pantà.

L’any 1950 consten 611 veïns al cens, que seran només 395, l’any 1960, i 199 l’any 1970, es tancava l’any 2017, amb 98 habitants.
https://www.ara.cat/societat/Susqueda-que-triga-temps-cotxe_0_1578442189.html

Quan pujàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés fins a Sant Martí Sacalm, ens explicaven que la rectoria havia aixoplugat l’escola, la casa de la mestra, la del campaner i la del rector, ben aviat però, l’escola es va tancar – els nens i nenes van ara a Amer -, la mestra va marxar, i tant el campaner com el rector van anar veient diluït també el seu paper, ens expliquen que ara únicament hi ha UNA MISSA a l’any.


Des de Sant Martí, al peu del Santuari de la Mare de Déu del Far, aixecava la meva sempiterna pregaria, Senyor; allibera el teu poble!

dijous, 14 de juny de 2018

EL BACH DE COLLSACABRA.OSONA- CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) davant la façana de la masia el Bach, a l’antic terme de Pruit – avui Rupit i Pruit - , impressiona la visió d’aquest antic i magnífic edifici que acull aquest mas documentat des del segle XIII.



Formava part de l'antiga parròquia de Sant Llorenç Dosmunts. Es troba registrat en el fogatge d'aquest terme de l'any 1553, aleshores el mas era habitat per un tal Miquel Bach.

El mas fou ampliat i reformat als segles XVIII-XIX. El felipó Pere Bach i Targarons (el Bac de Collsacabra, Pruit, Osona, 1796 — Vic, Osona, 1866) era fill del mas.

Hom pensa – el pensament, diguin el que siguin els del PP, és lliure, oi?: - que la casa Bach de Vic, té relació amb aquesta nissaga.

Ens agradarà tenir-ne confirmació en el seu cas, alhora que noticia de l’autor de l’ampliació i reforma a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El mas arribà a ubicar cinc masoveries més l'estada dels amos. Està situat a mil metres d'altitud.

És una de les masies més impressionants de la rodalia, construïda al segle XVIII, esmentada ja al segle XII.

Té una estructura semblant al Palau Episcopal de Vic.

Té un oratori dedicat a la Mare de Déu del Roser.

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) hi passà alguns estius acompanyant en algunes ocasions el bisbe Josep Morgades Gili (Vilafranca del Penedès, 9 d'octubre de 1826 - Barcelona, 8 de gener de 1901) (l'agost de 1885 i de 1886, l'agost i setembre de 1887 i 1889).

A l'altre costat de la carretera hi ha la capelleta de la Mare de Déu del Roure, incrustada en el tronc d'un gros roure. Hi podem llegir o entonar, si el cas, els Goigs que Verdaguer li dedicà l'estiu de 1889, el darrer que hi va passar.


M’explicaven al mas Colomer – que havien estat masovers del Bach – que uns bandits havien segrestat a l’hereu per quina llibertat demanaven una mesura d’or, i un avantpassat del que m’ho explicava va fer el pagament.

La ruïna de tantes i tantes cases al món rural català, és un testimoni incontestable de la ‘pèrdua de qualitat com a poble’, no som, no cal esforçar-se gaire per adonar-se’n, la gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, que somniava el Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985), som en el millor dels casos, també com ell , molt covards i salvatges, malgrat estimen amb un desesperat dolor aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Aquesta família té relació amb la fàbrica Germans Bach dels Comtals a Manresa?. En cas afirmatiu també la té amb la Masia Bach de Sant Esteve Sesrovires, on es creava l’extrísim Bach, i a dia d’avui que s’ha fet d’aquesta família?.

dimecres, 13 de juny de 2018

CAPELLA DE SANT JUST I SANT PASTOR. SERRATEIX. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), el 24.05.2018, en una més de les etapes de la seva particular Volta a Catalunya, davant de l’església advocada als sants Just i Pastor, i que dona nom a la masia homònima del terme de Serrateix, fusionat ara amb el de Viver i Sant Joan de Montdarn; l’extensió del municipi resultant és de 66,8 km² i el nombre de veïns censats a darreries de l’any 2017 era de 173. Per descomptat cap servei, ni públic ni privat, està clar que els incentius per romandre a pagès son ‘0’, oi?.


Llegia que Sant Just és una capella bastida al segle XVII i XIX. Les dades més segures són 1627 per l'església i 1805 per la sagristia. Malgrat tot, sembla que l'església es construí sobre els fonaments d'una anterior. L'ermita dóna nom a la gran masia propera que també és del segle XVII-XVIII. Prop de la casa hi ha unes tines excavades a la roca.

Patrimoni Gencat ens diu; capella d'una sola nau dedicada a sant Just i a sant Pastor, però coneguda pel nom de Sant Just. La façana principal, amb la porta principal allindada, es troba a migdia. Una petita sagristia s'obrí al mur Sud en època posterior.


Als peus de l'església s'aixeca un petit cor, il·luminat per un òcul circular.


La capçalera és coberta amb volta apuntada.


Retratava dos magnífics exemplars de teix, arbre que sense cap mena de dubte, devia abundar en aquesta contrada, a la que donava nom.



Que l’aplicació de l’article 155 no ajuda gens a millorar la vida dels catalans és obvi, tant almenys, com que abans no s’havia fet res per evitar el despoblament de la Catalunya.

dimarts, 12 de juny de 2018

ERMITA DE SANTA ANNA. SUSQUEDA. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Quan cercava el significat del topònim SUSQUEDA, al que Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), atorga el de ‘matoll de canyissos’, alguns veïns es plantejaven sol·licitar el canvi de nom, tota vegada que coincideix amb el cognom – en llengua castellana- del ‘camarada’ CARRIZOSA, i consideren que això és un GRAN demèrit pel terme i àdhuc per Catalunya.

Retratava la capella de Santa Anna, que és un petit edifici d’una sola nau i una gran porta d’arc rebaixat format per dos cossos de semblants dimensions, el pòrtic i la capella. La coberta és de doble vessant a laterals i la planta és rectangular.


El pòrtic està cobert amb un sostre de bigues de fusta. Dins hi ha bancs i el portal d'entrada, emmarcat de pedra sorrenca i amb una llinda monolítica datada del 1640.

El conjunt no té campanar i l'aparell constructiu són pedres cantoneres ben tallades de sorrenca i maçoneria arrebossada de calcària desbastada.


Actualment ha estat restaurada i es troba en un estat de conservació molt bo.

Aquesta capella, ubicada al peu de la carretera que mena al santuari del Far, fou consagrada l'any 1498.

El 1640 se li afegí un pòrtic d'entrada.

EL 1898 patí diverses reformes i el 1998, amb motiu del 500 aniversari de la seva consagració fou restaurada.

dilluns, 11 de juny de 2018

VILLA EMILIA AL CARRER DE SANT JAUME, CASTELLAR DEL VALLÈS.

Retratava aquest magnífic habitatge unifamiliar aïllat de planta baixa i pis, de planta rectangular, amb el costat llarg perpendicular al carrer; coberta de teula a quatre vessants.


Façana principal de composició simètrica, amb portal central sota cos sortit definit per tres arcs de mig punt i finestres als laterals.
Planta primera amb tribuna amb tres finestres – boinder - i dues finestres laterals. Façana posterior amb galeria correguda a tot ample sobre arcs de mig punt.

Remat de façanes amb barbacana de bigues de fusta sobre cornisa. Panys arrebossats amb pilastres ressaltades a les cantonades.

Tanca a carrer d’obra amb sòcol de pedra i reixat superior amb pilastres de maons a sardinell, on destaca el portal de ferro amb les lletres de “Villa Emília”, emmarcat de en dues pilastres més destacades rematades amb esferes decoratives.

Torre dipòsit, a tocar de la tanca al carrer de la Riba, de desenvolupament cilíndric acabat arrebossat, amb remat superior amb cornisa i merlets d’obra vista.

Garatge a carrer, alineat a carrer, de planta baixa i coberta de teula a dos vessants perpendiculars al carrer, amb portal d’entrada en arc escarser i remat a base de conjunt de respiralls dins de finestres figurades amb imbricacions de maó.

É s propietat dels descendents del doctor Joan Argemí Fontanet (Sabadell, 5 de febrer de 1917 - 17 de març de 2009) , reconegut pediatre sabadellenc impulsor de la Clínica del Nen Jesús i de la primera àrea de pediatria de Sabadell.

El portal de la torre que està molt pròxim a la Riba de Can Barba, és d’estil modernista igual que el garatge annex a la torre.

Ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email coneixercatalunya@gnail.com i/o castellardiari@gmail.com

diumenge, 10 de juny de 2018

VIATGE A SUSQUEDA. LA SELVA. GIRONA. LA VOLTA A CATALUNYA DEL JOSEP OLIVÉ ESCARRÉ.

Llegia que l’any 1963, aprofitant el congost que formava el riu entre les serres de Montdois i Sant Benet , i amb la intenció de produir energia elèctrica i garantir l'abastament d'aigua a Girona i Barcelona, es començaven les obres del pantà de Susqueda, que es van acabar l’any 1967. La central hidroelèctrica va entrar en servei l’any 1968.

L'embassament sepultà sota les aigües el poble de Susqueda i les terres i masies de les valls de Susqueda i Querós.

El sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 998 ànimes, que es veurien reduïdes a 98 a darreries de l’any 2017

Ens arribàvem, no és senzill, ni fàcil fins al minúscul nucli que centra actualment el municipi de Susqueda, on hi ha l’església parroquial de Sant Martí Sacalm (835m msnm)a l’ombra del Far , muntanya de (1.125msnm).




Patrimoni Gencat ens diu que és edifici sobri, d’una nau rectangular, amb porta d’arc rebaixat, ull de bou, frontó triangular i campanar de torre de planta quadrada, amb quatre arcs, a migdia. La porta d'entrada, emmarcada de pedra i amb llinda monolítica, destaca per la decoració de pedra en forma de pinacles, la decoració vegetal, una fornícula monolítica en forma de petxina -sense imatge actualment- i les inscripcions JESUS i MARIA i la data de 1786.

En la construcció de la façana de l'església s'aprecien bé dues fases evolutives, ja que es va enlairar la coberta. Per això hi ha dos ulls de bou, un de pedra i l'altre de rajola. A les façanes laterals hi ha tres ulls de bou emmarcats amb rajola com a obertures a la part alta, abans de la teulada.

Al vessant sud de l'església hi ha l'antiga rectoria, actualment habitada, i davant de la porta de l'església hi ha el recinte del cementiri parroquial.


M’explicaven – els actuals ocupants son originaris de Lloret i Blanes – que l’edifici va aixoplugar l’escola, la mestra, el campaner, i el rector de Sant Martí Sacalm.

L'església consta amb el nom de "Cantaluporum" o "Cantalobs" a les llistes medievals de la diòcesi de Vic, a la qual pertany, ja des d'abans del 1150. El seu nom va canviant, així el 1197 se l'anomena "Sancti Martini de Cantalupis" o "Sancti Martini de Calmus" el 1198.

A l'arxiu de la Cúria Fumada de Vic hi ha el testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit) de la parròquia de Sant Martí, que testà el 25 d'agost del 1269 amb motiu d'un viatge a Jerusalem i que, entre d'altres, dos sous a l'església de Sant Martí de Cantallops i al seu rector.

El 1332, la cort del papa Joan XXII a Avinyó expedí una butlla amb indulgències anomenada "Les perdonanses de Nostra Dona dl Far" (còpia del segle XVI conservada a l'Arxiu Diocessà de Vic) en la que consta que l'església tenia els altars de Sant Martí, Sant Jaume i Santa Fe.


S’han fet obres de restauració i manteniment.


La retratava des del santuari del Far, al límit de les comarques de la Selva, la Garrotxa i Osona.

Ens agradarà tenir noticia del significat del topònim Susqueda, del que dèiem ‘ el topònim ens remet ( pel que fa al sufix eda ) a un col•lectiu de plantes; aquí tenim llicència per fer volar la nostra imaginació : el salze – arbre propi de llocs humits - ens donaria salicetum en la llengua llatina, el trobem escrit com Sucheda, i de Suscado (segle X), d’origen incert, ens diu el ‘Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya’. Per fer aquesta mena d’afirmacions acientífiques potser ens podrien estalviar aquests organismes de la Generalitat de Barcelona, oi ?’. Descartem, sense deixar de trobar-lo enginyós l’acudit que ens explicaven al Colomer de Pruit.