diumenge, 31 de març del 2019

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA I CONVENT DE SANT BARTOMEU. MANRESA. EL BAGES. CATALUNYA

http://www.manresaturisme.cat/cat/article/5593-antiga-esglesia-i-convent-de-sant-bartomeu

El Pere Julià Subirana publica un document gràfic excepcional, l’ església i convent de Sant Bartomeu, que formaven part d’un conjunt religiós situat al barri de les Escodines.


Tot i que originalment sols hi havia una església, erigida durant el segle XIII, a partir de 1582 s’hi va establir la comunitat dels frares caputxins de Manresa. Al llarg del segle XVII, es va construir i ampliar el convent i es va renovar l’església amb el característic estil barroc de l’època.

Tot aquest procés d’engrandiment i embelliment del conjunt religiós, va coincidir amb l’establiment del santuari de la Cova de Sant Ignasi, per part de la Companyia de Jesús, en les immediacions dels terrenys dels caputxins. Aquest veïnatge amb els jesuïtes va crear certes friccions entre les dues comunitats. El conflicte més important va sorgir arran de la reivindicació que els caputxins van fer de la presència de Sant Ignasi de Loiola en alguna de les balmes i coves de sota del seu convent.


Com altres convents de Manresa, el de Sant Bartomeu va passar a ser de titularitat pública l’any 1835, a causa de la coneguda desamortització de Mendizábal, fet que bàsicament va consistir en espoliar l’Església catòlica apostòlica i romana de bona part dels seus bens immobles, per a repartir-los entre els familiars, amics i saludats dels polítics corruptes que havien portat a la situació de ruïna total la Hisenda Pública.

Durant els anys posteriors, va actuar com a asil de beneficència, caserna, alberg de refugiats i, finalment, com a presó.

L’any 1863, l’església va passar a mans de les Germanetes dels Pobres.

L’estiu de l’any 1936, durant els primers mesos de la mal dita Guerra Civil – recordeu que començava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República - va ser completament enderrocada.

A dia d’avui, les dependències que no es varen enderrocar, han sigut adaptades i condicionades per acollir-hi el Casal de les Escodines.

dissabte, 30 de març del 2019

EL VAPOR DELS NOIS BUXÓ. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Havia deixat a la porta del Taulí a les 18,00, a la meva germana i neboda, que anaven a visitar a una amiga, i quedàvem que les recolliria a les 19,00.

Anava fins al carrer de la Fàbrica dels Nois Buxó, 1, on retratava la façana del vapor.


No existeix, o no sabia trobar-la una entrada a la llista de Monuments de Sabadell.

Trobava :

http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17935&Itemid=122

https://www.enciclopedia.cat/materia/industria-textil?title=&page=109

La família Buxó representa d’allò més bé un dels principals actius dels industrials catalans i la seva principal feblesa. Com a força hi ha l’esperit d’iniciativa i l’amor per una feina ben feta. La feblesa és la seva dispersió i la facilitat amb què dividien els esforços.
Josep Buxó i Valls era un barceloní, casat amb Josefina Mariné Cuyas, que s’establí a Sabadell l’any 1859. L’empresa es dirà Josep Buxó i Companyia. Els seus socis capitalistes eren Joaquim Casanovas i Bosch i el fill d’aquest, Joan Casanovas i Sallarès. Aquests tenien filatura i tissatge de llana i amb la seva participació a can Buxó devien trobar la seva entrada en el sector de tints, que requeria personal especialitzat. La fàbrica de tints estava situada al nucli urbà, carrer de Gurrea-Sant Oleguer.

L’empresa era petita en els seus inicis. Francisco Giménez Guited (1862) parla d’una inversió de 26 500 rals —1 325 duros— i d’un personal format per deu obrers. Tenint en compte que Josep Buxó tenia cinc fills i que tots eren tintorers, aquests podien formar la meitat de la plantilla laboral.

Amb la mort del pare però, el negoci es dividí. L’hereu, Josep Buxó i Mariné, anà pel seu compte i els altres quatre germans es quedaren al vell establiment del pare. Els quatre germans constituïren Fills de Josep Buxó. I més endavant aixecaven una nau al costat del Ripoll on es traslladaria l’activitat, l’edificació original, aproximadament del 1886, constava de dues naus a banda i banda d’un pati central, amb la màquina de vapor al fons.

http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/328-D1.htm

La peça més singular de l'edifici és la nau de l’oest, a l’esquena del riu, construïda en formigó armat per el Constructor Ramón Casamada i controlada per l’arquitecte municipal Josep Renom Costa, (Sabadell, Barcelona, 22 de novembre de 1880 - ibídem, 11 de març de 1931) l’any 1918, de murs cecs i ventilada per dalt.


La torre cilíndrica de la façana sud, les oficines i el pati immediat són d’aquell mateix projecte. Les obres d'ampliació per el Constructor Ramón Casamada de, amb un despatx de planta circular, donaren un nou caràcter a les instal·lacions.

Fotografia de la publicació ‘ el cemento armado’ cedida per Valentí Pons Toujouse.

La fàbrica serà coneguda per la dels Nois Buxons. Es dedicava al tint, als aprestos i a les llanes regenerades.

El germà gran Josep Buxó i Mariné comprà també uns terrenys vora del riu Ripoll amb el propòsit d’aprofitar l’aigua per als seus tints i per a rentar la llana. No consta que utilitzés l’aigua com a font energètica, ja que l’establiment serà un vapor, que es posarà en marxa el 1894. Hi tindrà tints, aprest i rentatge de llanes.

Les dues empreses de la família Buxó continuaran fins ben avançat el segle XX.

S’està fent un bona tasca des de la premsa local, en paper, i en format digital, la feina però, és molta, i els ‘obrers son pocs’, altrament el creixement exponencial de Sabadell, a fet desaparèixer una bona part del patrimoni històric immoble.

La cultura no ha estat MAI una prioritat al REINO DE ESPAÑA

divendres, 29 de març del 2019

LA CASA ROS DE BLANES. BAIXOS DE LA CASA MIRALBELL. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

De la casa Miralbell ens diu patrimoni Gencat ; edifici de quatre plantes entre mitgeres amb decoració d’esgrafiats rectangulars als marges de la façana.


La planta baixa està adaptada al comerç – Casa Ros - i té la porta d’accés desplaçada i reduïda a la dreta.


Us deixo un interessant enllaç on s’explica la història de la botiga i la família que la va fundar.


El primer pis consta de tres obertures balconades amb esgrafiats decoratius a la part superior. El segon pis també té decoració esgrafiada, encara que més vistosa i complexa. D’esquerra a dreta els elements decoratius són un llibre, una arada i un caduceu. La separació entre el segon i el tercer pis està format per una senzilla cornisa. El tercer pis té un seguit de set arcades enfinestrades de mig punt.

Tots els balcons tenen a la part inferior, visible des del carrer, decoració ceràmica amb motius florals.

Casa senyorial de reconeguts notaris i metges Miralbell documentada des del segle XVIII.

Entre els balcons del primer pis trobem la inscripció esgrafiada següent: “In melius protracta” i “Anno Domini MCMXLIX”, fruit de la restauració d’Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987), l’any 1949.


A la llinda de la finestra dreta del primer pis existeixen restes de la data i un escut esculpits. Hi ha una figura equina i la data 1623.

dijous, 28 de març del 2019

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA A CAL GARROFÍ/GARROFER I DEL MOLI DE VENT DE LA TORRE ANTONI. CASTELLDEFELS. EL LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA.

J. Mas Guardia – ens agradarà tenir noticia del nom, i el lloc i data de naixement i traspàs, a l’email coneixercatalunya@gmail.com - , retratava al desembre de 1927 la masia que identifica com façana de Cal Garrofí amb un molí de vent.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/3531/rec/15

Mes d’un, i mes de dos lectors es sorprendran de saber que al cens de 1900 vivien a Castelldefels 289 persones. Aquest indret es considerava un lloc insalubre.

El cens no superarà el miler d’habitants fins a l’any 1940.

Es tancava l’any 2018 amb 66.375 veïns.

http://www.castelldefels.org/fitxers/cultura/Cal%20Garrofer.htm

S’anomena també Cal Garrofer, Cal Garrofi i Cal Garrofa. Ben segur que era l’antic Ajuntament

Masia irregular orientada a S.E. que ha patit diverses transformacions al llarg dels anys. Actualment recorda una masia de planta basilical, família II tipus 3 de la classificació d’en Danés i Torras, escapçada en una de les tramades laterals. Les dovelles, llindes i brancals de portes, balconeres i finestres són fetes de pedra de marès vermella i els murs de paredat antic. Té dos contraforts a façana que indiquen que en algun moment féu moviment. A la façana principal es conserva un rellotge de sol.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=18152

Documentada des del 1553 en el fogatge on consta el nom de Duran del Garrofer, va ser Ajuntament.

El 1789 hi ha cens perpetu a la casa de Francesc Esteva on hi ha l'escola de nens, l'hostal i l'Ajuntament.
L'hostal era Ca n'Arnand.

És una construcció d'estructura irregular que sembla haver estat de planta basilical i haver perdut un dels costats. Destaquen les llindes, brancals, dovelles, etc. fetes de pedra de marès vermella, mentre que els murs són de paredat.

A la façana destaquen dos contraforts i un rellotge de sol. Un pontet la uneix a la Torre d'Antoni. Té cinc petites obertures de mig punt dalt de tot de la façana que corresponen a les golfes.

http://www.castelldefels.org/fitxers/cultura/TorredAntoni.htm

Torre de defensa de planta quadrada amb accés pel primer pis des de Cal Garrofer, per on s’accedeix per un pont tancat recolzat en un arc carpanell, fet segurament amb posterioritat car un matacà defensiu és damunt l’accés. Coronada per una coberta de quatre vessants sobre una sèrie de quatre arquets rebaixats per cada cantó està feta amb murs de paredat antic i té les portes i finestres, el matacà i les arestes de carreus ben tallats de pedra de marès vermella. Un molí de vent de ferro, bé que malmès, denota un clar canvi d’ús amb el pas del anys. A la façana NE hi ha una inscripció de lectura difícil que sembla dir: “IHS. EN L’ANY 1558 ANTONI A....?.....NNE FEIA FE.......”

Aquesta torre era situada entre Cal Garrofer i Ca n’Arnand, abans de l’enderroc d’aquesta darrera masia, fent de pont entre ambdues. Al seu interior hi ha un pou.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=18130

Torre de defensa, a la cruïlla entre dos carrers, amb planta quadrada i coronament d'arquets. S'accedeix pel primer pis mitjançant un pont tancat recolzat en un arc carpanell que el comunica amb el mas veí Cal Garrofer; aquest pont es va fer en un moment posterior a la construcció de la torre com indica un matacà defensiu damunt l'accés. La coberta és a quatre vessants.

A la façana nord-est hi ha una inscripció molt malmesa.

Una inscripció a la torre permet llegir la data de 1558 i el nom del seu promotor ("...Antoni..."). Aquesta inscripció sembla dir: "IHS. EN L'ANY 1558 ANTONI A... ? ... NNE FEIA FE..

El creixement exponencial és MOLT MÉS DEVASTADOR per al patrimoni immoble històric que l’abandó, per aquesta raó és encara possible veure edificacions en runes la Catalunya interior, que a la zona litoral.

dimecres, 27 de març del 2019

IN MEMORIAM DEL QUIOC MODERNISTA DELS JARDINETS (1911-1943). SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA DURANT LA DICTADURA FRANQUISTA

La fotografia li devem al Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943), parisenc que venia a Catalunya contractat per l’Àngel Toldrà Viazo (Barcelona, 1867-1956).



No us sembla estrany que CAP sabadellenc retrates aquesta construcció?.

Quan a la història us deixo un en enllaç on ho explica perfectament l’Antonio Santamaria :
https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/historia-de-sabadell-el-quiosc-modernista-dels-jardinets-1911-1943/

L’edifici tenia l’aire senyorial del seu autor Josep Renom i Costa (Sabadell, 22 de novembre de 1880- 11 de març de 1931).


Mes enllà de les explicacions tècniques, el quiosc es va enderrocar perquè era una obra magnifica, dissortadament anterior a la dictadura franquista que tenia vocació de ser el minut zero de la història de la humanitat.





Seguint aquesta línia de pensament l’alcalde Josep Maria Marcet Coll (1901-1963),  que té molts mèrits per ser reconegut com l'Àtila del Patrimoni històric de Sabadell, no tenia CAP altra opció que justificar-ne l’enderroc.

dimarts, 26 de març del 2019

IN MEMORIAM. TORRE DE DIRECTOR DE LA FÀBRICA DEL CAL FEYNER. TORELLÓ. OSONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa, publicava un excel·lent article relatiu a la fàbrica Feyner de Torelló.


Em cridava especialment l’atenció la dita Torre de cal Feyner, obra de l’arquitecte Manuel Puig i Janer (Monistrol de Montserrat, 1899 + Barcelona, 1965), de la que ens diu el Mapa de Patrimoni que és l’antiga torre construïda per al director de la fàbrica l’any 1957- 1958. Residència unifamiliar aïllada de planta lineal corbada a mode de cos central i dues ales laterals formant la façana principal, orientada a sud, convexa. És de planta baixa i un pis i coberta única a quatre vessants amb ràfec inclinat a totes les quatre façanes. El cos central i principal és molt diferenciat a la façana principal pel seu tractament de materials i estilístic: és feta d’aparellat rústic de còdols vistos molt grossos i obertures traçades en un estil neogòtic. És, a més, la part que forma la corba de la façana. Presenta un eix central marcat per un portal adovellat de pedra i una finestra coronella tripartida al primer pis.

Aquesta part central està emmarcada per unes cadenes verticals de pedra ben tallada. Tot aquest tractament, però, no està reflectit d’igual forma en la façana posterior, la qual apareix perfectament homogènia.

La resta de l’edifici és arrebossada i pintada de color blanc; fileres de finestres rectangulars emmarcades de pedra natural vista i ben tallada i amb uns porticons de fusta abatibles que prenen molta presència. En la façana lateral oest destaca una xemeneia adossada de pedra vista que arrenca d’una construcció de servei subterrània aterrassada. La xemeneia, de secció quadrada, té el fust de forma tronco-piramidal.

El seu entorn immediat és format per horts i un jardí amb plàtans

Quan al topònim Torelló; Joan Coromines i Vigneaux[ (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) defensa un origen cèltic relacionat amb la tribu dels TARBELLI que hauria ocupat un tros d’Aquitània , entre Bordeus i els Pirineus. Aquesta tesi està reforçada per l’abundància de topònims cèltics al entorn de Torelló, CARERAC, GUBIAC, REIXAC, CODINAC,...., feu un racó a la vostra agenda per visitar aquestes terres meravelloses.

dilluns, 25 de març del 2019

EL PRAT DE DALT. CALDES DE MONTBUI FENT LÍMIT AMB SANT FELIU DE CODINES, EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Una mà anònima, que no devia trobar cap esser humà per a preguntar-li, o que no li devia semblar important saber el nom de la masia, feia un dibuix amb el títol “Croquis d'una masia”, que identifiquen ara com Prat del Dalt


http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/1875/rec/1

Fotografia. Antonio Mora Vergés

al Mapa de Patrimoni de Caldes de Montbui,http://patrimonicultural.diba.cat/# se’ns diu ;

Masia de planta rectangular que costa de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a dues aigües, desaiguant cap a les façanes laterals. Construïda amb teula àrab, les teules estan disposades a llata per canal (la disposició dels cabirons és perpendicular al pla de la façana principal). El carener és perpendicular a la façana principal que està orientada a migdia. Les obertures més importants es troben a la façana principal i el seu perímetre està resseguit per pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. L'acabat de tota la masia és amb paredat irregular de pedra vista, lligat amb morter de calç, tot i que per damunt d'aquest, actualment, ha estat substituït pel ciment. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30 %.

Les obertures de la façana principal són simètriques respecte a l'eix vertical i horitzontal de la façana. El portal d'entrada presentà un esglaó d'accés amb marxapeus. Tota la portalada és adovellada, amb un cancell i una entrada que reparteix les diferents dependències de la casa, amb l'escala per accedir al primer pis. A banda i banda del portal, dues obertures, amb una reixa en forma de graella. Al primer pis, hi ha tres balconeres amb voladís fet amb llosa d'esmolar vermellosa i motllurada i barana de ferro. Totes elles disposen de carreus o pedra carejada que ressegueixen les finestres i la porta. Les llindes dels tres finestrals són d'estil neogòtic. Les finestres i finestrals estan tancats amb porticons de fusta enrasats al pla de façana. A l'esquerra de la balconera central hi ha un rellotge de sol ovalat datat de l'any 2002, data de la última reforma de la casa. El ràfec de la coberta és constituït per una tres volades de totxo per suportar-ne les teules. Les golfes presenten dues obertures laterals molt més petites, resseguides amb pedra (la de la dreta amb una reixa de ferro) i al centre de la façana, per sota del carener 5 obertures fetes formant un arc de mig punt fet de totxo superposat (a mena de llibre), i aguantats damunt de 6 pilars tallats irregularment en un sol carreu de pedra d'esmolar. En aquesta masia s'observen les diferents etapes de creixement; adaptant-se per tal de constituir la màxima unitat organitzativa. Així trobem una part de l'edifici, situat a la façana de ponent de planta rectangular, que consta de vàries unitats volumètriques; la primera, es tracta d'un porxo, de planta rectangular, que consta de planta baixa, i pis; aquest edifici presenta a la planta baixa tres arcades de mig punt fetes de maó aguantades per pilars arrebossats, a l'interior dels quals s'hi guarden els estris de treballar la terra i la maquinària. El sostres són fets de volta catalana, que actualment s'observen partits per murs mitjancers; Per damunt, un terrat porticat amb arcs i pilars fets de maons i baranes de ferro, amb la coberta a doble vessant, de teula àrab i bigues de fusta. Més a l'esquerra, una altra construcció, antiga masoveria, de planta baix i pis, amb la façana arrebossada, que actualment està essent utilitzada en part com a paller. La coberta és a doble vessant amb la part orientada a mig dia més gran. Les obertures. Els tancaments de la masia són de pedra combinada amb argamassa amb vista a una resistència més alta. La pedra és austera, extreta directament de la naturalesa en alguns parets; d'altres com a la façana principal, la pedra ha estat aplanada lleugerament; i d'altres presenta arrebossat. La façana principal es troba protegida per un seguit d'edificis annexes que juntament amb el portal d'accés a la masia, formen un pati interior. La portalada o portal d'entrada a la masia és situada a la façana orientada al nord-est, amb un carener i teuladeta o marquesina a doble vessant amb teula àrab; El portal està resseguit amb una gran llinda de pedra .

Cal destacar també, l'era feta tota ella amb grans lloses irregulars de pedra d'esmolar, i els dos pedrissos que es troben fets amb el mateix material i que es troben disposats a banda i banda de la façana principal.

A la dreta de la façana, es troba adossada la capella de l'any 1773 dedicada Sant Tomàs.

Des del 1319, aquesta masia també se la coneix com el mas del Prat de Sant Tomàs. La casa havia pres el nom de l'antiga capella de Sant Tomàs. El 1 de gener de 1868 va quedar separada de la parròquia de Caldes de Montbui i fou agregada a la de Sant Feliu.

De la història de la casa i el seu llinatge, Moreu-Rey (1962) documenta un tal Jaume Prat de Sant Tomàs i llur fill l'any 1373; Jaume Prat de Sant Tomàs (1414 i 1446); Silvestre Prat (1464); Matheu Prat fill del precedent (1480); Pere, fill del precedent (1543,1550); Joan Pere Prat de SantTomàs (1560). Se sap també que els dies 12, 16, 31 de gener i el 1 de febrer de l'any 1643 es van enterrar successivament, Pere, Esperança, Joan Pau i Maria Anna Prat de Sant Tomàs de Dalt, víctimes de l'epidèmia.

En aquesta casa hi va fer estada en Jaume Balmes Urpià (Vic, Osona, 28 d'agost de 1810 - Vic, Osona, 9 de juliol de 1848) , on va escriure cartes a la família i l'obra "El Criteri", entre altres. La biblioteca on treballà es conserva intacta.

No hem tingut ocasió de visitar la casa, ni la capella advocada a l'apòstol  Sant Tomàs que des de 1771 està adjunta a la casa.

Mossèn, Josep Maria Viñolas Esteva, em deixava un comentari ; segons sembla la capella del Mas està dedicada a sant Tomàs apòstol i no a sant Tomàs Becket que deu ser l'advocació de l'ermita propera en runes.

Almenys he trobat aquests Goigs del mas que són dedicats a sant Tomàs apòstol:

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/07/goigs-sant-tomas-apostol-capella-del.html


Havíem visitat  l’antiga capella, avui ensulsiada.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/07/sant-thomas-becket-del-prat-de-dalt.html

Deixarem un comentari a : http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/1875/rec/1

La tasca del grup que va endegar l'Estudi de la Masia Catalana , un projecte ideat i finançat per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955), és del tot bàsica; dit això, s’aprecia una gran manca d’informació – que es podia aconseguir fàcilment en aquella època, preguntant-ho – que transmet la sensació, potser errònia que el grup eren NOMÉS ‘urbanites amb cultura’, i això malgrat que el seu objectiu, era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili.

El fons fotogràfic consta de 7.705 imatges d'unes 1.500 masies de Catalunya i les Illes Balears, realitzades per fotògrafs de renom com Adolf Zerkowitz, Antoni Gallardo, Baltasar Samper, Cèsar August Torras, J. Dolcet, Josep Mª Armengol i Bas, Joan Estorch, Jordi Audet, Josep de Cabanyes, Lluís Bonet i Garí o Valentí Fargnoli entre altres, de gran valor arquitectònic i etnogràfic.

Recordeu que per exemple a la comarca del Solsonès, se la coneix com la de les 1000 masies.

 Que l'apòstol sant Tomàs ,  sant Tomàs Becket,   i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»

         Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.    


diumenge, 24 de març del 2019

ERMITA DE SANTA MARIA DE VALLCLARA. VILANOVA DE SAU. OSONA. CATALUNYA

Josep M. Vilaró Faixedas‎ publica una fotografia de l’ermita de de Santa Maria de Vallclara al terme de Vilanova de Sau, a la comarca d’Osona.


L’esglesiola donà nom a aquest sector de les Guilleries. La trobem documentada d'ençà del 1166. Fou una mena de monestir, al segle XVIII estava a cura d'un sacerdot beneficiat i algunes Deodonades.

Durant els segles XIV-XV en tenia cura un monjo del monestir de Sant Pere de Casserres.

Al 1433 i després d'un plet els hi fou reconeguda la propietat al rector de Sant Andreu de Bancells, el qual en tingué cura de la junta amb dos obrers de la parròquia.

L'edifici fou reformat totalment al 1729, i l'any 1936 fou profanat i recentment s'ha restaurat construint la teulada de nou. També s'hi ha construït unes escales que ens menen al temple. Les reformes s'han fet arran de la urbanització establerta en un pla damunt l'església: Vall Clara.

Patrimoni Gencat
ens diu ; la nau està orientada a llevant i presenta una llargada desmesurada.

Fotografia de Carme Torrents i Buixó . 1982

Als murs podem observar les diferents etapes constructives.

El portal es troba al mur de migdia, s'hi accedeix mitjançant graons, el portal és d'arc de mig punt, amb motllura i està emmarcat seguint un forma rectangular amb trencaaigües al damunt i pilastres als costats.

A ponent observem unes dovelles que indiquen l'existència d'una antiga obertura, possiblement, una porta la qual està situada a un metre del sòl.

A la part esquerre, assentat damunt el desnivell de la teulada, s'aixeca el campanar d'espadanya. Darrerament s'ha restaurat, per tant l'estat de conservació és bo.

dissabte, 23 de març del 2019

CASTELL PALAU DELS VESCOMTES DE CABRERA

El Josep Salvany Blanch, recollia fotografies de les runes del Castell Palau de Blanes l’any 1916, en aquells anys el cens d’habitants estava al voltant dels 5000.


Patrimoni Gencat, ens descriu el castell com un edifici de planta rectangular del qual en resta sobretot o gairebé només la façana. Originalment estava estructurat en planta i pis, sustentats amb volta de creueria, al voltant d'un pati d'armes, i dotat de quatre torres de defensa. L'església de Santa Maria era llavors una petita construcció inclosa al fort i el seu campanar, una de les torres.

Actualment les úniques parts conservades, a part de l'actual església, són la base que salva el desnivell, les restes de murs meridionals i orientals, la sagristia i la façana occidental. Aquesta consta d'una gran porta amb arc de mig punt adovellat i de dues finestres trevolades de diferents mides. A les restes de murs perimetrals meridionals s'entreveuen encara dues arrencades de volta de creueria. A la part oriental, resten també dues finestres, però sense grans pedres com les de la façana principal.

Pel que fa a les parts interiors dels murs i la façana, es conserven restes escultòriques a les vàries arrencades de volta amb decoració humana i heràldica. Alguns dels capitells i elements escultòrics es poden veure reaprofitats a la veïna església.

La part desapareguda era la més imponent i alta, tal com s'adjunta en la reconstrucció proposada pel Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona de mitjans segle XX.

Les primeres notícies es remunten al segle XI quan es vincula al vescomte Sunifred de Girona i als seus successors, els Cabrera.
Del segle XII al XIV el castell serà possessió de la família de cavallers de cognom Blanes, feudataris dels Cabrera. Al segle XIV, en un context de creixement urbà i d'activitat portuària, els vescomtes de Cabrera recuperen el fort (1381). És llavors quan el mestre d'obres Arnau Bargués s'encarrega de la seva fàbrica gòtica.

Durant el segle XV el palau es convertirà en la residència principal dels vescomtes.

Des de 1623 el palau, venut, va servir de caserna de soldats.

Al final de la Guerra dels Segadors fou atacat i ocupat, així com la vila, pel regiment del II marqués de Mortara , Francisco María de Orozco Ribera Pereira, representant de la Corona.

El 1694, finalment, durant la Guerra de la lliga dels Augsburg,les tropes franceses del General Clark van atacar i dinamitar el palau.

Posteriorment l'espai de l'església anà augmentant les capelles meridionals i ocupant part de l'antic castell, que va caure en estat d'abandonament.

Les seves pedres es van aprofitar per a fer altres construccions, al mateix palau i a l'església.

Les restes actuals del palau són la façana, unida amb l'església, i la torre campanar.

A la part interior actualment existeix una edificació del segle XX que té un ús cultural i d'esbarjo de gestió municipal.

divendres, 22 de març del 2019

CASA BROSA/BROSSA, ARA GARNIER. TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

El Daniel Gómez Ruiz, narrador visual, publica unes fotografies de la casa coneguda avui com Can Brossa, al terme de Tiana, a la comarca del Maresme.


Patrimoni Gencat ens diu ; ‎ casa situada al costat de l'església de l'alegria i molt vinculada amb ella.

El cos original està format per una planta baixa i dos pisos, cobert per una teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. Destaquen el portal d'entrada i el balcó central, amb les llindes, llindars i brancals de pedra.

Al segle XX se li feu una important reforma, en la que s'afegí un cos a la banda lateral dreta, amb una galeria porxada elevada, cobert a quatre vessants, i una torre quadrada al mig.

A la part davantera hi ha un jardí.

En un rellotge de sol de la façana hi ha la data més antiga que es coneix de la construcció: 1626, i la data de la reforma, 1948. De ser certa la data de la reforma, potser, potser el projecte va ser de l’arquitecte Ramon Maria Riudor i Capella (Barcelona, 1867 + Tiana 20 de Abril de 1938). Està clar però, que no la direcció d’obres. Ens agradarà rebre confirmació d’aquest extrem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/arquitectos/ramon-maria-riudor-i-capella

La reforma fou duta a terme per l'arquitecte Ramon Maria Riudor Capella, un dels més prolífics arquitectes que treballaren a Tiana i que realitzà des d'obres modernistes a obres completament eclèctiques.

Inicialment aquesta casa havia estat la rectoria de l'Església de la Mare de déu de l'alegria.

El Josep Maria Toffoli Carbonell, em feia arribar un email en el que em deia ;

L’arquitecte de la reforma va ser Lluís Riudor i Carol (1906-1989) fill de Ramon Maria Riudor i Capella

Desprès de la mort del seu pare va ser durant uns 20 anys l’arquitecte municipal de Tiana, càrrec que també havia tingut el seu pare.


Francesc Brosa Casanobas ( Barcelona, 1834 + Barcelona, 1899) era mestre d’obres, això ens fa pensar que l’any 1886, la casa va ser objecte si més no, d’una reforma per adequar-la al nou us residencial de lleure.

dijous, 21 de març del 2019

EL PASCOL. CALDES DE MONTBUI. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Sobta trobar documents identificats com ‘vista parcial d'una masia i homes en primer pla’


Fotografia Joan Estorch
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/1718/rec/4
http://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Biblioteca-de-Catalunya

Identifiquen avui, sense cap mena de dubte la masia coneguda com El Pascol de la que ens diu el Mapa de patrimoni ; http://patrimonicultural.diba.cat/#

Masia de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a dues aigües, desaiguant cap a les façanes laterals. Construïda amb teula àrab, les teules estan disposades a llata per canal (la disposició dels cabirons és perpendicular al pla de la façana principal). El carener és perpendicular a la façana principal que està orientada a l'est. Les obertures més importants es troben a la façana principal i el seu perímetre està resseguit per pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. L'acabat de tota la masia és amb pedra vista. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30 %.

En aquesta masia s'observen les diferents etapes de creixement; adaptant-se i interrelancionat-se per tal de constituir la màxima unitat organitzativa. Així trobem una part de l'edifici, situat a la façana de ponent de planta rectangular, que consta de dos unitats volumètriques; la primera, de planta baixa, pis i golfes i més a l'esquerra, de planta baix i pis. La coberta és a una sola vessant per l'edifici més alt i a doble vessant per l'edifici més baix (amb la coberta orientada a mig dia més gran). Totes les obertures situades a la planta baixa estan col·locades en punts relativament alts de la façana, per permetre senzillament el pas de la llum del dia a l'interior de la casa. Són de petites dimensions i duen una reixa. Cal senyalar una espitllera disposada al tercer volum, just davant del safareig. Al segon pis, hi ha vàries obertures, en general disposen de carreus o pedra carejada que ressegueixen les finestres i la porta. Les finestres estaven tancades amb porticons de fusta enrasats al pla de façana, tot i que actualment, algunes d'aquestes no tenen cap mena de tancament. El ràfec de la coberta és constituït per una simple volada de totxo per suportar-ne les teules. Les golfes presenten obertures molt més petites, resseguides amb pedra. Els tancaments de la masia són de pedra combinada amb argamassa amb vista a un resistència més alta. La pedra és austera, extreta directament de la naturalesa. La façana principal es troba protegida per un seguit d'edificis annexes que juntament amb els dos portals d'accés a la masia, formen un pati interior: per la banda de migdia, una porxada amb arcs de mig punt realitzats amb maó i on modernament s'hi han col·locat uns pilars fets amb totxo i ciment, per evitar el seu enderroc. Davant de la façana principal, hi ha la portalada d'entrada, amb un carener i teuladeta o marquesina a doble vessant amb teula àrab; El portal està fet tot ell amb totxo i presenta un arc rebaixat. Conserva el portal de fusta amb un portó a la banda dreta. Al seu costat, un altre edifici annexa, gairebé enderrocat; es tracta de les corts del bestiar. Encara s'observen les dues jàsseres perpendiculars separades per un peu dret que aguantaven la teulada. Resseguint les corts, tornem a trobar una segona portalada d'accés a la masia, exactament igual de la primera, tancant totalment el pati. De la façana principal, cal destacar el portal adovellat no gaire alt, i la finestra resseguida tota ella amb pedra, amb el marc motllurat, i on a la llinda hi ha gravada l'any 1648. A l'esquerra de la finestra un antic rellotge de sol, del qual només queda la part de l'arrebossat i la marca del gnòmon que senyalava les hores. A la planta baixa, destaca a l'esquerra de la façana, un trull d'oli, integrat a la façana mateix, on encara hi ha part de l'estructura, una biga de fusta, part de la premsa (en ferro) i les pedres de grans dimensions, on s'hi observa el retall per encaixar-hi les diferents parts de fusta que no s'han conservat.

Prop de la casa està encara dempeus Sant Martí del Pascol o de Rovinyò

La tasca del grup que va endegar l'Estudi de la Masia Catalana , un projecte ideat i finançat per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955), és del tot bàsica; dit això, s’aprecia una gran manca d’informació – que es podia aconseguir fàcilment en aquella època, preguntant-ho – que transmet la sensació, potser errònia que el grup eren NOMÉS ‘urbanites amb cultura’, i això malgrat que el seu objectiu, era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili.

El fons fotogràfic consta de 7.705 imatges d'unes 1.500 masies de Catalunya i les Illes Balears, realitzades per fotògrafs de renom com Adolf Zerkowitz, Antoni Gallardo, Baltasar Samper, Cèsar August Torras, J. Dolcet, Josep Mª Armengol i Bas, Joan Estorch, Jordi Audet, Josep de Cabanyes, Lluís Bonet i Garí o Valentí Fargnoli entre altres, de gran valor arquitectònic i etnogràfic.

Recordem que la comarca del Solsonès, es reivindica com la de les 1000 masies. I que sens dubte superem amb escreix les 1500 imatges a La masia catalana https://www.facebook.com/La-masia-catalana-170725116311996/

dimecres, 20 de març del 2019

EL CASAL DE COLLDECARRERA I LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER. . VALL DE BIANYA. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que el nom prové de la situació en un coll prop de la via o carraria que des de la Cerdanya, passant per Ribes, la collada Verda, la vall del Bac i Castellfollit, s'unia amb Besalú.

Hi ha notícies documentals de la call de Carrera des de l'any 957, que diu: "et in alio loco incedent isto comitatu in termino de Monteacuto in locum qui dicitur Carraria sic donamus ad domum Sancti Petri apostoli cuius basilica sita est in Camporotundo sic donamus sibe idem casis, casalibus…". Es tracta d'una donació que un tal Vuithesindo i la seva esposa Preciosa van fer al monestir de Sant Pere de Camprodon.

Apareix citat al testament del comte de Besalú, Seniofret, l'any 996. El comte cedeix el mas Coll de Carraria en alou al monestir de Sant Pere de Besalú. L'any 1017 aquest mas serà cedit al monestir de Sant Pere de Camprodon.

Fotografia. Fons Diari de Girona. Sèrie: Miscel·lania Crédito: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona – Josep Maria Julià)

Patrimoni Gencat ens diu ; Gran casal de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes principals. Està ubicada en un desnivell, fet que comporta que a la façana de migdia disposi de baixos pel bestiar amb nou finestres d'arc de mig punt, mentre que des de la façana de tramuntana s'accedeix directament a la planta noble. Cal remarcar els dos pisos de galeries porxades del costat del migdia, amb nou arcades cada una. A l'interior hi ha una àmplia sala de convit i una capella dedicada a la verge del Roser.


Fotografia. Olga Sacrest Roca. 1986

Anna Maso Colldecarrera . Interior de la capella de Colldecarrera. Restaurada.

Els descendents es traslladaren a Olot i s'emportaren la major part del mobiliari.

Actualment l'habiten els masovers.


dimarts, 19 de març del 2019

CAN FEU, I ELS CASTELLS AIXECATS A L’AIRE.

En els anys de la meva infantesa vaig jugar en moltes ocasions dins les tanques d’aquest castell. Us estalviaré aquesta part que l’amistat amb la família que hi feien de masovers aleshores va propiciar.

El Castell de Can Feu està format per un casal rectangular, de tres plantes i teulada a quatre vents, voltat per dues galeries cobertes, una de descoberta i un hipotètic pati d'armes en forma d'u. Tot el conjunt està rodejat d'un extens parc i tancat amb un mur, on s'obren dos accessos, l'agrícola a nord i el senyorial a ponent, flanquejat per uns xiprers i una capella. A cada angle del casal hi ha una torreta, la de ponent és més gran, té cinc plantes, terrat, espitlleres i imitacions de finestres gòtiques. El casal és obert amb tres portes d'àmplies dovelles. L'interior és poc notable.

http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDID

Can Feu és un dels tres castells que s’aixecaren arran d’una juguesca entre Josep Nicolau, el darrer dels Olzina de Riu-sec, i dos dels seus cosins. Curiosament tots tres aixecats en poblacions que comencen amb la lletra S :

Sabadell
Sant Hilari Sacalm
Samalús

A Catalunya en aquell període se’n van aixecar força d’aquesta mena edificis que volien donar únicament testimoni de la ‘fortalesa econòmica’ dels seus propietaris. Alguns com el d’Arenys de Munt, serveixen de rerefons als serials de la televisió, altres com el de Jaumar a Cabrils, o aquest mateix de Sabadell, han acabat convertint-se en un ‘regal enverinat’ per als Ajuntaments, que es veuen obligats a triar entre mantenir pedres o persones, i dissortadament trien en ocasions la primera opció.

Amb aquesta mena de ‘prohoms’ - que dilapidaven així els fruits dels durs treballs que infligien als camperols i/o obrers - no cal esforçar-se gaire per entendre com hem arribat a l’actual situació de misèria.

dilluns, 18 de març del 2019

IN MEMORIAM. SANT MIQUEL DE LA COMANDA. SANT MIQUEL DEL SANT SEPULCRE. PRATS DE REI. L’ANOIA SOBIRANA. CATALUNYA

http://patrimonicultural.diba.cat/#

Amb la descripció que llegireu, no sabia trobar les restes; sobre un petit turó que domina la plana on s'assenta la vila de Prats de Rei, i a mig camí entre aquesta vila i la torre i castell de la Manresana, es localitzen unes poques restes dels fonaments de la capella de Sant Miquel de la comanda, detectables a través dels amuntegaments de material constructiu concentrats als marges del camp, entre ells blocs molt ben escairats de mida mitjana.

Es tractaria de les restes d'una església d'estil romànic, construïda a mitjans segle XIII, que va ser desmuntada el 1936 per construir les escoles publiques amb els seus carreus.

Josep Salvany Blanch, la retratava l’any 1925 , i registrava la imatge com “vista de l' ermita de Sant Miquel als Prats del Rei”.

A l' emplaçament original de la capella, però, queden encara els fonaments de l'edifici religiós i, amb tota probabilitat, altres elements arqueològics en el subsol com ara tombes i les restes dels fonaments de les construccions annexes a la capella, atès que el lloc havia estat un antic monestir on hi vivia un grup de cavallers-monjos de la Comanda del Sant Sepulcre. Només part dels seus elements arquitectònics decorats es van conservar de la destrucció del monument i es troben actualment custodiats a l'església parroquial.

Fotografia. Jordina Sales Carbonell

El lloc de Sant Miquel de la Comanda localitzat al terme dels Prats de Rei era una de les cases filials de l'església i monestir de Santa Anna de Barcelona, el qual era la seu de l'Ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem a Catalunya. Altres cases filials foren el priorat del Sant Sepulcre d'Olèrdola, el Sant Sepulcre de Peralada, el priorat de Marcèvol, el Lledó de Valls, i Sant Vicenç del Garraf.

A Sant Miquel de la Comanda dels Prats de Rei hi va viure i desenvolupar la seva activitat un grup de cavallers-monjos de la Comanda del Sant Sepulcre. Ja l'any 1126 el bisbe de Vic havia lliurat l'església parroquial de santa Maria, junt amb sant Andreu de la Manresana i Sant Ermengol, a l'Ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem, essent aquesta una de les notícies més primitives de la presència de l'Ordre a Catalunya. Però el priorat de Sant Miquel de la Comanda no apareix documentat per primer cop fins un segle després, i la seva creació és deguda als termes d'una concòrdia signada l'any 1261 entre el Prior de l'església de Santa Anna de Barcelona i el rector de l'església de Santa Maria de Prats de Rei.

Aquesta Concòrdia incloïa capítols com la presentació periòdica al bisbe d'un frare de l'Ordre que residiria a Prats i que serviria les esglésies de Santa Maria de Prats i Sant Andreu de la Manresana sota l'obediència del bisbe. Per tal de donar compliment a aquest últim punt, es fundà la comanda de Sant Miquel a mig camí entre Prats de Rei i el castell de la Manresana. Ara bé, en uns capítols signats dos anys més tard, el 1263, entre el rector de Prats i el prior de Sant Miquel, s'especificava que les campanes de Sant Miquel de la Comanda no podrien ser tocades fins que no haguessin sonat les de Prats (exceptuant el toc de matines).

El Papa Innocenci VIII va fusionar l'Ordre del Sant Sepulcre amb la dels Hospitalers l'any 1489 i uns pocs decennis abans de la secularització de l'Ordre, l'any 1542 el priorat de Santa Anna de Barcelona vengué Sant Miquel de la Comanda al monestir de Montserrat. L'últim i definitiu episodi històric viscut per aquest monument pratenc fou l'espoli gairebé total del seu material constructiu per a la construcció de les noves escoles del poble de Prats de Rei l'any 1936. Part dels elements decorats es van salvar i es conserven al Museu Comarcal de Manresa. Actualment, atès que en el subsol resten els fonaments de les antigues edificacions, el lloc té la naturalesa de jaciment arqueològic.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0052614.xml
https://www.monestirs.cat/monst/anoia/an22miqu.htm

diumenge, 17 de març del 2019

DE SANT FELIU D’ARRAHONA A LA MAL DITA CAPELLA DE SANT NICOLAU. SABADELL. EL VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

No li cridaven gaires coses l’atenció al Josep Salvany Blanch, en les seves visites a Sabadell:
http://mdc.csuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/SABADELL/field/all/mode/all/conn/and/order/title/page/1



L’any 1925 retratava l’ermita o església de Sant Nicolau.

http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/053-A.htm


Conjunt eclesiàstic aïllat, integrat únicament per ermita de petites dimensions amb absis de planta rectangular (ambdós d’estil romànic de diferents èpoques)

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27826

Les primeres dates documentals remeten a l'any 1039; es tracta d'un testament jurat que féu Sendred, damunt l'altar de Sant Pau Apòstol de l'Església de Sant Feliu d'Arrahona.

L'església fou bastida sobre les terres dominades per l'alou dels monjos benedictins de Sant Cugat del Vallès.

A partir del segle XIII, l'església caigué en decadència: era l'hora de la supremacia del terme urbà sobre el rural.

Al segle XV l'església fou donada a la família dels Rosseta, la qual construí un mas a les seves parets, el Mas Isern.

L'any 1815, la capella fou tancada al culte i finalment, l'any 1927, la Corporació Municipal acordà adquirir-la i l'any següent la reconstruí.

La Capella de Sant Nicolau es creu que era el braç dret de la creu de la Parròquia de Sant Feliu d'Arrahona. Està emplaçada sobre abundants restes romanes. Consta d'un petit oratori rectangular amb una petita nau transversal, té una volta de canó encanyissada i, en un extrem, un portal de punt rodó que comunicava amb la nau central i lateral. El portal d'entrada a l'església es troba tapiat. Els paraments són llisos de dalt a baix i en els de llevant s'obren dues finestres en forma de creu llatina; a migjorn hi ha una finestra de punt rodó.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0220587.xml


Arragone o Arragona era una mansió citada als itineraris romans; hom ha afirmat que correspon a un poblat ibèric situat al cim de la carena de Sant Iscle, a l’indret de l’actual santuari de la Salut de Sabadell, a l’esquerra del Ripoll, on en època romana fou bastida una important vil·la. Prop d’aquest lloc, damunt el turó d’Arraona , que es troba a la dreta del riu Tort, vora l’aiguabarreig amb el Ripoll, hi ha les restes del castell d’Arraona , esmentat des del 961 i enderrocat ja a mitjan s XIV. Des del 1039 apareix la parròquia de Sant Feliu d’Arraona, església romànica situada vora l’antiga vil·la romana i de la qual és conservada la capella del transsepte de migjorn com a ermita de Sant Nicolau.

Aquesta parròquia incloïa dins el seu terme el nucli urbà de Sabadell, que s’anava formant al voltant del priorat de Sant Salvador d'Arraona, dependent de Santa Maria de l’Estany i situat a la dreta del Ripoll, església a la qual fou traslladada la parròquia d’Arraona el 1373. Al cap de pocs anys adoptà el nom de Sant Feliu de Sabadell.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/sant-nicolau-balco-de-sabadell.html

dissabte, 16 de març del 2019

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA D’ARCALIS. SORIGUERA. EL PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) explica l'origen del topònim d'Arcalís a partir d'unes arrels preromanes que donen el basc Erkaritze, a partir del qual, per dissimilació, evoluciona fins a la forma actual. “Lloc d'arbusts”.


L'antiga escola és a l'extrem nord-oest del poble, el primer edifici que hom troba en arribar al poble.

El fill d'Arcalís que arribà a tenir més anomenada fou Josep Ponsico i Prat, de Casa Lliser, conegut amb el renom de Lliser d'Arcalís. Fou un lladre de camí ral, cap d'un grup de bandolers que assaltava els traginers i comerciants que arribaven a la comarca a finals del segle XIX. Sobre el poble de Gerri de la Sal i l'ermita d'Arboló s'alça la Roca del Lladre: un mirador immillorable sobre la vall de la Noguera Pallaresa des d'on els homes de Lliser vigilaven el pas de viatgers.

Lliser d'Arcalís arribà a crear-se una notable fama a tota la comarca; tanta, que se n'expliquen força històries, que no es pot arribar a esbrinar si foren certes, o bé fruit de la imaginació popular. Visqué fins a primeries del segle XX, i es diu que després de la seva mort, ningú més fou batejat amb el nom de Lliser, almenys a el fill d'Arcalís que arribà a tenir més anomenada fou Josep Ponsico i Prat, de Casa Lliser, conegut amb el renom de Lliser d'Arcalís. Fou un lladre de camí ral, cap d'un grup de bandolers que assaltava els traginers i comerciants que arribaven a la comarca a finals del segle XIX. Sobre el poble de Gerri de la Sal i l'ermita d'Arboló s'alça la Roca del Lladre: un mirador immillorable sobre la vall de la Noguera Pallaresa des d'on els homes de Lliser vigilaven el pas de viatgers.

Lliser d'Arcalís arribà a crear-se una notable fama a tota la comarca; tanta, que se n'expliquen força històries, que no es pot arribar a esbrinar si foren certes, o bé fruit de la imaginació popular. Visqué fins a primeries del segle XX, i es diu que després de la seva mort, ningú més fou batejat amb el nom de Lliser, almenys a Arca el fill d'Arcalís que arribà a tenir més anomenada fou Josep Ponsico i Prat, de Casa Lliser, conegut amb el renom de Lliser d'Arcalís. Fou un lladre de camí ral, cap d'un grup de bandolers que assaltava els traginers i comerciants que arribaven a la comarca a finals del segle XIX. Sobre el poble de Gerri de la Sal i l'ermita d'Arboló s'alça la Roca del Lladre: un mirador immillorable sobre la vall de la Noguera Pallaresa des d'on els homes de Lliser vigilaven el pas de viatgers.


Lliser d'Arcalís arribà a crear-se una notable fama a tota la comarca; tanta, que se n'expliquen força històries, que no es pot arribar a esbrinar si foren certes, o bé fruit de la imaginació popular. Visqué fins a primeries del segle XX, i es diu que després de la seva mort, ningú més fou batejat amb el nom de Lliser, almenys a Arcalis, quina l'església parroquial està dedicada a Sant Lliser.

Continuem esperant a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, al Pallars Jussà, i a la resta de Catalunya.

file:///C:/Users/Usuario/Downloads/Mem%C3%B2ria_i_normativa_espec%C3%ADfica._Baix_Pallars.pdf

Que perd els orígens, per identitat.

divendres, 15 de març del 2019

ROSANES. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=975

El casal de Rosanes ha estat molt modificat al llarg del temps però tot i així conserva la primitiva estructura al voltant de la qual va anar creixent l'edifici actual. El recinte exterior emmurallat forma una planta més o menys quadrada i encara conserva tres de les quatre torres que el protegien als vèrtex; la del costat nord-est va ser enderrocada en ser construïda la capella de Sant Joan.

Les torres, molt modificades, són de planta quasi circular amb coberta d'una sola vessant. Tots els murs estan fets amb còdols de riu i tenen espitlleres. A una de les portes d'accés al recinte, situada a ponent, hi ha l'escut dels Rosanes. Adossat a la part interior dels murs hi ha diversos annexes que serveixen de magatzems, cors,...

L'edifici principal és de planta quadrada i té una torre quadrada avançada, tot coronat per merlets. Els murs presenten escasses obertures i estan plens d'espitlleres. Al nucli més primitiu de la casa s'hi accedeix a través de la torre que sobresurt del cos de l'edifici, per un portal d'arc apuntat. Al mur de migdia de l'interior del pati hi ha obertures primitives tapiades, entre elles una porta d'arc de mig punt de petites dovelles.

En el segle XVI es va engrandir el casal per la banda sud i s'hi va adossar una construcció de planta rectangular. Encara se li afegí un altre cos seguint la mateixa orientació que l'anterior, de planta rectangular que en els pisos superiors tenia una galeria arcada actualment tapiada. S'accedeix a la torre per la planta baixa d'aquest segon edifici.

La capella de Sant Joan és de planta rectangular i coberta a una vessant de teula àrab. L'accés actual es fa pel mur sud, la porta original d'arc de mig punt està tapiada.

http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15375

En el mur de migjorn, al costat de la porta del barri del casal de Rosanes hi ha una capella de Sant Joan, en la qual hi havia una torre de defensa que tancava el recinte enmurallat, i que es va enderrocar per construir-hi una església. De planta rectangular i coberta a una vessant de teula àrab. L'antiga porta d'accés que és d'arc de mig punt de dovelles petites està tapiada, però les dovelles estan sense arrebossar. Actualment té una altra porta d'entrada en el mur sud per accedir-hi des del pati interior, és d'arc rebaixat de totxo.

Segons mossèn Mas, la noticia més antiga de Sant Joan de Rosanes podria ser en un document d'una permuta de l'any 1054. A partir de l'any 129, Bernat de Rosanes, assignà una dotació i va crear un benefici sacerdotal, cosa que fa pensar que o bé es va refer o construir de nou la capella. Des del 1323, l'anomenen indistintament Sant Joan de Rosanes o de Torruella. En el 1727 no s'hi feia culte, durant el segle XX ha estat un annex a les quadres de la casa.

El Josep Salvany Blanch, en la visita que feia a la Garriga l’any 1918, retratava aquest edifici:



http://mdc.csuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/la%20garriga/field/all/mode/all/conn/and/order/title/page/1
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/bcsalvany/id/4852/rec/20

Tempus fugit, avui l’edifici acull l'Espai Castell de Rosanes, dedicat a la restauració.
https://www.espaicastellderosanes.com/inici

dijous, 14 de març del 2019

ESGLÉSIA DE SANT ANDREU DE BAÉN. GERRI DE LA SAL. EL PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La vila i el castell de Baén apareixen àmpliament documentats a partir del segle X, no hi ha però, notícies directes sobre l'església de sant Andreu, que mantingué la categoria de parròquia fins a dates recents, en què fou unida a la parròquia de Sant Feliu de Gerri de la Sal.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Patrimoni Gencat ens diu ; església d'una sola nau amb absis semicircular a l'est, il·luminat per tres petites finestres atrompetades i sense decoració. Sobre la façana, situada a ponent, s'aixeca un baix cloquer a mig camí entre la torre i l'espadanya, de secció rectangular i coberta a dues aigües, en el que s'obren dos petits arcs de mig punt a ponent i altres dos en els costats laterals actualment encegats. Sota del cloquer es troba situada la porta d'entrada, d'arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca i per damunt d'aquesta un diminut òcul. Els murs són d'aparell de mida petita i sense desbastar. La coberta és a dues aigües. En la part inferior del parament nord, es pot observar un arc encegat. A l'interior, la nau es troba dividida per un arc faixó en dos curts trams. Al costat de migdia s'hi ha adossat una petita sagristia.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Continuem esperant a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, al Pallars Jussà, al Pallars Sobirà i a la resta de Catalunya.

Que perd els orígens, per identitat

dimecres, 13 de març del 2019

CAN TARAFA. MARATA. LES FRANQUESES DEL VALLÈS. CATALUNYA

Crisant Palau, publica fotografies del Mas Tarafa , que data l’any 1935, a la pàgina fotos antigues del Vallès Oriental.


La tradició ens explica que Can Tarafa estava situada en un altre lloc, a prop de l'actual casa, on encara es conserven unes ruïnes amb una torre rodona.

La inscripció de la finestra, així com la tipologia de les finestres, ens daten la casa el segle XVI. La casa ha sofert molts canvis en planta i en alçat al llarg dels segles.

En el fogatge de 1553 apareixen Francesch i Montserrat Tarafa.

Aquesta va ser una família rellevant dins la historiografia catalana, Francesch Tarafa i Savall va ésser un historiador que va morir a Roma.
https://www.enciclopedia.cat/EC-HISTORIOG-1751.xml

Patrimoni Gencat ens diu quan a la descripció; Masia de planta complexa, amb diferents cossos afegits i varies reformes difícils de datar.

Orientada cara a migdia, el carener és paral·lel a la façana. Gran portal de mig punt adovellat, descentrat. Té tres pisos d'alçada en el pis principal i a la planta noble s'obren tres finestres d'estil gòtic- renaixentista. Totes elles amb guardapols i representacions de figuretes a les mènsules i castells a la base. La finestra de damunt de l'entrada té representats dos àngels amb filacteris amb la inscripció: "TARAFA 1558". La banda dreta fou modificada i resta d'un pis menys d'alçada.


Sortosament, Can Tarafa continua activa.

 https://www.lesfranqueses.cat/fitxer/5057/marata.pdf

El diccionari català valència balear ens diu a l’entrada TARAFA

|| 1. toponímia. Riu afluent del Vinalopó, que corre per la comarca de Novelda.
|| 2. Llinatge existent a Banyoles, Flaçà, Santa Pau, Pierola, Mataró, Castellvell, Vilanova i la Geltrú, Igualada, L'Arboç, etc. Afegim, Marata, avui terme de les Franqueses del Vallès,..

dimarts, 12 de març del 2019

AJUNTAMENT DE TORTOSA. RIBERA D'EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

Fotografia de la façana de l’Ajuntament de Tortosa del que Patrimoni Gencat ens diu ; edifici situat en un dels costats de la Plaça de l'Ajuntament, en el sector de l'Eixample del Temple. Ocupa tota una illa i té planta rectangular. A l'interior hi ha un espai central cobert amb una claraboia que distribueix les estances dels diferents pisos, que miren a ell mitjançant una galeria interior. Hi ha un total de planta baixa i tres pisos en el sector de façana i dos pisos en el posterior.

Fotografia. Enric Simó Ferre

La façana es distribueix en tres carrers, el central rematat per una torre octogonal on es troba el rellotge i els laterals per sengles cossos rectangulars d'inferior alçada. Això, juntament amb el fet que els cossos laterals s'endarrereixen en el sector superior i els porxos de la base, trenquen la monotonia del mur, remarcada per la distribució de les obertures.

L'estructura actual respon a les obres fetes després de la victòria del sediciosos feixistes contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi que els guanyadors batejaven com ‘Guerra Civil’ en què tot el sector restà força malmès.

L’autor fou l’arquitecte de Regiones Devastadas JAVIER PEÑA PEÑA, (Madrid, 1913 - Almería, 1976).
http://www.dipalme.org/Servicios/IEA/edba.nsf/xlecturabiografias.xsp?ref=684

A aquest període correspon també l'actual estructura de la plaça, tota porxada.

La pàgina No ets de Tortosa sino has..., insisteix en evitar parlar de política. Quan fer-ho implica justament FER POLITICA DE LA PITJOR MANERA.

dilluns, 11 de març del 2019

CRÒNIQUES DEL MOLLET DEL VALLÈS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA.

Trobava una fotografia de l’Església parroquial de Sant Vicenç de Mollet, anterior a la dictadura franquista.

http://parroquiasantvicencmollet.blogspot.com/p/historia.html

Patrimoni Gencat ens explica que l'església destruïda l’any 1936 - com a conseqüència de l’agitació social provocada per la sedició dels militars feixistes, enfront del govern LEGÍTIM de la II República, era d'estil gòtic i havia esta decorada l’any 1530 amb un retaules de l'escultor i tallista renaixentista Martí Diez de Liatsasolo (Alkiza, Guipúscoa, c.1500 - Barcelona, 1583). Només resta el campanar.

Josep M. Escura. ‎Fotos antigues Del Vallés Oriental. Església de sant Vicenç en construcció. 1940.

Vivien a Mollet del Vallès, únicament un 10% aprox.imadament dels habitants amb que es tancava l’any 2018, 51.133.

L' actual edifici fou bastit després de la victòria del sediciosos feixistes en el conflictes bèl·lic que s’enduria la vida de més d’un 1.000.000 de persones, i al quie batejaven els vencedors com “Guerra Civil’ , i la Jerarquia de l’Església Nacional Catòlica com ‘ Cruzada’.

Es cobriren els panys de paret, segons el projecte de Francesc Folguera Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960), de rajols vermells (l'interior és decorat de pintures de Jaume Busquets Mollera (Girona, 1903 - Barcelona, 1968), Francesc Vidal Gomà (Barcelona, 1894 - Barcelona, 1970, Joan Abelló Prat (Mollet del Vallès, 26 de desembre de 1922 — Barcelona, 25 de desembre de 2008) i amb escultures de Manel Martí Cabré ( ens agradarà tenir noticia del lloc i data del naixement i traspàs, i si fos possible rebre una imatge seva a l'email coneixercatalunya@gmail.com ) i de Francesc Juventeny Boix ( Montcada i Reixac, 1906 + Cerdanyola del Vallès, 27 d’agost de 1990. )

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Edifici de tres naus, la central, molt ampla, esta sostinguda per arcs de mig punt.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

El campanar és de torre quadrada, amb un cos superior de finestrals d'arc de mig punt on hi ha les campanes i coronat per uns rellotges.

L'edifici és de tipus basilical.

La façana de l'església, obra projectada per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960), i executada pel mestre d’obres Joan Ventura Falguera, té un relleu en pedra que representa la Verge Maria en el moment que el seu fill Jesús, mort, és desclavat de la creu; col•locat el 18 d’agost de 2002, recorda la celebració del Vot de Poble, fet pels molletans i molletanes que davant una epidèmia de pesta, van invocar fervorosament a la Verge, i en agraïment per la seva miraculosa intervenció , van decidir celebrar cada any una festa d’acció de gràcies , que és fa el diumenge següent del 15 d’agost, coincidint amb la Festa Major de Mollet

http://campaners.com/php/campanar.php?numer=6130
https://www.raco.cat/index.php/Notes/article/view/249977/334514
http://relatsencatala.cat/relat/sant-vicenc-de-mollet-del-valles/1040729