dijous, 30 de juny del 2011

CASTELLADRALL, LES PARETS QUE PARLEN. NAVÀS. BAGES.CATALUNYA

El lloc està documentat històricament des de l'any 941 en una donació que els vescomtes Onofred i Guinedella feren d'un alou que posseïren “dintre el terme del castell Edral” a sant Urbici i al monestir de Serrateix, que en venerava les relíquies.

El topònim Castelladral , es generaria a partir d’un antropònim, i significaria castell d'Alderald o d'Aderald, en algues tesis; altres contràriament el fan derivar de adrado/adrada en el sentit de ‘separat, allunyat,apartat’.

L'any 1184 consta com a castlà Bernat de Manlleu, el qual el passà a Bernat de Rocafort, que a la vegada el deixà a Guillem de Rocafort.

El 1360, Pere el Cerimoniós el vengué als consellers de la ciutat de Manresa.

El 1413 Ferran I vengué la jurisdicció de Castelladral a la família Peguera, que tindrien la residència en el gran casal que domina el nucli, i que possiblement correspongui al segle XVI.




De la construcció militar que el motivà, queden només algunes ruïnes situades en un turonet (681 metres ), a redós, els forats practicats a la pedra i les restes d’un cup de vi, ens diuen clarament que aquí hi hagué un grupet de cases, primer i principal nucli del poble durant segles.

La ‘borratxera americana’, convertiria la petita construcció d'estil romànic llombard del segle XI, de planta basilical, amb tres naus molt estretes i altes i que a la capçalera tenia tres absis amb altars dedicats a Sant Miquel, la Mare de Déu i Sant Joan; en l’església ‘ mastodòntica’ d’una sola nau, coberta amb volta de creueria a l’estil gòtic; però feta de rajols i enguixada. A la capçalera hi quedà un únic absis de forma rectangular.



Ens expliquen que llarg de la nau hi havia sis capelles laterals, tres per banda, cobertes amb volta de canó amb cassetons, que el Renaixement havia fet molt populars. Al llarg del XVII, en aquestes capelles s’hi anaren posant els altars amb els corresponents retaules d’estil barroc, que desaparegueren durant la Guerra Civil, com moltes d’altres obres d’art.

A mitjan del segle XVIII es construí el campanar, de torre quadrada.

La imatge tòpica de Castelladrall és òbviament l’església parroquial de Sant Miquel; per a mi però seran els testimonis que els antics pobladors van deixar en les parets de pedra.

En això de la ‘història’ tothom posa l’èmfasi allà on li sembla, oi ?.

dimecres, 29 de juny del 2011

SANTA MAGDALENA DE MANDRAT. MONTELLÀ. BAIXA CERDANYA

El Tomàs irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, topaven amb Santa Magdalena de Mandrat, al municipi de Montellà i Martínez, a la Comarca de la Baixa Cerdanya; ens envien una crònica breu i una llarga i esplèndida selecció fotogràfica.



Ens expliquen que el Grup D’amics de Montellà [GAM] L’any 1996, tretze anys després de la seva fundació, va poder fer realitat un dels seus objectius: la recuperació de l’aplec de santa Magdalena, festa que s’havia perdut feia molts anys, però de la qual deixaven constància el Calendari Cerdà i el Calendari de Festes de Catalunya, Andorra i la Franja. En aquesta efemèride quasi excepcional – és més fàcil enderrocar esglésies, que reobrir-les - han trobat la col•laboració entusiasta del propietari del mas, Josep Güell, pel que de no estar tant desvaloritzada la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de ‘Barcelona’, fora de justícia demanar-la.




Santa Magdalena és un petit edifici - originàriament romànic – que ha estat restaurant recentment, i que consta en l’actualitat d'una sola nau encapçalada per un absis semicircular rebaixat , coberta amb una volta apuntada, i un esvelt campanar d’espadanya.

Històricament l’aplec de Santa Magdalena es celebrava el 22 de juliol, avui però, per tal de facilitar la participació de tots els montellanencs a la festa, l’aplec es fa coincidir amb el dissabte més proper a aquesta data.

Reproduïm de la pàgina del GAM :

La celebració comença pels volts de les sis de la tarda amb un repic de les campanes de Sant Serni. En aquell moment es posa en marxa la cercavila, a la qual es van afegint els veïns. Mitja hora més tard, quan la comitiva arriba al mas Mandrat, indret on es troba l’ermita romànica dedicada a la santa, comença la missa. En acabar, el capellà, encarat a Montellà, fa la benedicció del terme. Un cop complerts els deures religiosos, es berena amb coca i moscatell mentre es balla el ball del porró i altres músiques tradicionals.



Enviava aquesta crònica i les imatges a l’Arxiu Gavin, i demanava al Josep Sansalvador imatges antigues de Santa Magdalena; la fotografia del Josep Gavin porta data de 1.970.

Tenim ‘debilitat’ per aquesta Santa, a quina advocació s’han aixecat tantes esglésies, i en el seu moment la fèiem objecte d’investigació en l’enllaç que us adjunto :
http://portal.bibliotecasvirtuales.com/foros/maria-de-magdala-la-magdalena

dimarts, 28 de juny del 2011

Santa Maria de les esglésies de Navàs, la oblidada. Bages

Anàvem la Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Navàs, un xic desencisats, davant la més que minsa informació que la pàgina web de l’ajuntament de Navàs, aporta en relació a Santa Maria de les Esglésies :



Del segle XI ens ha arribat només el creuer nord amb decoració llombarda; la resta és del segle XVI.

Sobta aquest palès desinterès perquè en algun moment s’esmerçaven diners públics per arranjar l’edifici religiós; l’ajuntament posava el material i el Centre Excursionista els mitjans humans.
http://fesmemoria.noticx.cat/drupal/?q=gallery&g2_itemId=6400&g2_page=10

En saben més coses, i les farem arribar a la corporació local :

L'església de Santa Maria és esmentada ja el 983, en l'acta de consagració de Sant Llorenç prop Bagà, això alhora que ens acredita la seva antiguitat, ens confirma l’existència d’un vincle amb aquest monestir.

L’any 1258 hi consta una comunitat de donades (*) sota la direcció de Sant Llorenç.

(*) Rebien aquesta denominació i també més tard la d'oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s'anomenaven així en el dret català, les persones que s'acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d'ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs. Actualment aquesta figura jurídica encara vigent, s’aplica en algun dels nostres Monestirs.

No sabem quina mena de regla seguia aquesta comunitat, pensem que la mateixa que Sant Llorenç que era una comunitat benedictina, en allò que era possible; tingué una vida breu , ja no existia l’any 1326.

El 1370 consta ja com a simple parròquia, sense comunitat.




En la nostra visita comprovàvem l’existència d’una amplia base rodona al costat de l’església, coincident possiblement en el seu temps, amb una absidiola també rodona clarament escapçada; no fora desassenyat pensar que com la propera de Sant Cugat del Racó – amb qui va tenir clares ‘ competències d’àmbit eclesial’, l’edifici original , fou afectat possiblement pels terratrèmols del segle XV, la seva ubicació al interfluvi de les rieres de Sant Cugat i del Muja, reforça aquesta hipòtesis; fos un temple molt més gran.



La data damunt la portalada, ens confirma que la restauració / reedificació, es va fer sota l’influencia ideològica del Concili de Trento, sacrificant de forma barroera les qüestions estètiques, fins a l’extrem que únicament l’absidiola escapçada que esmentàvem adés, i el campanar d’espadanya ens confirmen que estem davant d’un edifici de culte.



Tenia ocasió de recollir imatges d’algunes tombes antropomòrfiques, que com per arreu en aquesta comarca, presenten un lamentable estat d’incúria.

dilluns, 27 de juny del 2011

EL CAFÈ DE LES 7 PORTES. LA BALMA DE CASSERRES. EL BERGUEDÀ

El dijous 16 de juny , em trobava amb la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a la plaça de l’Ajuntament de Navàs als límits del Bages, tenien preparada una agenda d’activitats que s’interrompria únicament per recuperar forces a la Fonda Alsina de Casserres , que us recomano molt especialment.

Al Conèixer Catalunya hem tingut ocasió de visitar balmes en diferents indrets :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/01/lanoia-desconeguda-la-balma-del-sola-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/11/la-balma-de-lespluga-sant-quirze-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/06/la-balma-i-la-font-del-lladre.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/06/la-balma-blava-lescoda-i-el-gps.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/06/la-bal-roja-la-pastanaga-de-lase.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/el-ouig-de-la-bauma-o-balma.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/deixar-shi-la-pell-o-la-tina-del-toms.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/01/tines-de-les-balmes-roges.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/04/el-gai-terme-de-moia.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/07/el-joan-escoda-i-prats-i-la-cova-regal.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/massis-de-sant-llorenc-del-munt-cami-d.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/06/esplugues-la-vinyota-el-roquer-la.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/11/retorn-al-fossat-del-fai-i-la-bauma.html

Veureu que en ocasions parlem de balmes i en altres de baumes; sembla que la forma correcta és la primera, però en alguns llocs empren la segona com pròpia.
Pel que fa als noms sovinteja espluga que defineix alhora el procediment mitjançat el que de forma habitual s’arriben a formar aquests forats; pel pas d’un corrent d’aigua – regular o irregular – durant molts anys.




Em sobtava agradablement la denominació Cafè de les 7 portes, per una gran balma de la que més enllà dels tòpics no hi ha cap informació bàsica com: mides, profunditat,... , en aquesta ocasió no portava la cintra mètrica i les dades que us deixo son una estimació que agrairé em concreteu a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com ; pel que fa a la llargària la estimo inferior als 50 metres , i la profunditat mitjana al voltant dels 6 metres, això ens donaria un total aprofitable d’aproximament 300 metres en els que hi ha encara força parets de tancament i divisió.





Aventuro com a possible origen d’aquest curiós topònim, el voler significar el contrast brutal entre els que gaudeixen de la bona vida al restaurant homònim de Barcelona , i els que, ni que fos de forma eventual per guardar el bestiar , vivien en aquest indret.

Gràcies als meus sherpas, la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, he pogut gaudir d’aquest paratge. El tema de la senyalització és un greu problema, les corporacions locals tenen un recursos cada cop més limitats, i els brètols, vàndals i la resta de tribus que han convertir en costum fer malbé tot el que sigui comú, alhora que no paren de créixer, no troben des de la justícia l’aturador que una societat democràtica ha de posar.

No hi ha en aquesta fondalada cap advocació religiosa, crec però, com ens ensenyaven de menuts que Déu està a tot arreu, i en aquesta convicció li adreço la meva habitual pregaria ; Senyor, allibera el teu poble !!!

diumenge, 26 de juny del 2011

LUCIANO ROISIN, IMATGES DE CASTELLAR .LA MIRADA DEL FRANCES

Li demanava a la Maria Rosa Salvador Aixendri imatges per incloure en el DVD que preparem sobre Santa Maria del puig del Creu.

Me’n deixava tot un plec, en la selecció trobava aquesta joia signada pel Luciano Roisin, el fotògraf parisenc, amic dels germans Lumiere, al que tothom coneix, potser sense ser-ne conscient.



El va portar del seu Paris natal, l’Angel Toldrà Viazo que tenia l’estudi al carrer Canudas de Barcelona, ambdós van signar un contracte per tal que el fotògraf francès [ L’anomenaven “fotografo catalán” en alguns llocs d’Espanya, i això perquè malgrat que no ens estimen, tenen la convicció a la resta d’espanya, que en qüestions tècniques , si vols qualitat, o alemanys o catalans] es dediques a recollir imatges d’arreu, destinades a convertir-se en postals, durant els anys posteriors a la I Guerra Mundial de 1917 a 1919.

En acabar el contracte va decidir obrir botiga a la Rambla de Santa Mònica, també a Barcelona, “ la casa de la postal “ , en la que començarien a posar-se a la venda, les primeres sèries de postals, avui tan habituals en el comerç.

Roisin romandria entre nosaltres retratant primer Catalunya i desprès una gran part d’Espanya, fins que en l’habitual línia dels aborígens de la pell de brau, vàrem decidir matar-nos els uns als altres; malalt, se’n tornaria a França per constatar abans de la seva mort l’any 1.943, que també els gals poden excel•lir en misèria moral.

La botiga de la Rambla de Santa Mònica romandria oberta fins l’any 1.962, en què la propietat aconseguiria rescindir el contracte de lloguer, valent-se d’artimanyes legals.[ eren els anys foscos, més que ara, si, com recorden sens dubtes els lectors més grans]

Amb el desnonament anirien al drapaire quasi 40.000 fotografies de paisatges de Catalunya i d’Espanya que avui ja no existeixen; una mínima part la recuperaria per 25.000 pessetes l’editorial Labor, que acordaria cedir les que conservava en el moment de la seva dissolució, a l’anomenat Instituto Fotografico de Cataluña, depenent de la Diputacion Provincial de Barcelona, que al ensems n’ha cedit una petita part a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

La Comissió de la Dignitat haurà d’instar una campanya per demanar també el retorn als Ajuntaments i als arxius locals i comarcals de tot aquest material.

El mèrit més gran de Luciano Roisin, amén de la seva ingent obra, fou el de deixar-nos el que anomeno aquí com “la mirada del francès” , i que únicament una mínima part de nosaltres hem heretat; som aquells que com ell, ens meravellem davant de moltes de les obres dels homes i dones que ens han precedit, i de totes i cadascuna de les manifestacions de la natura.

Us exhortem a mirar-vos aquest país nostre com ho va fer el Luciano Roisin !

Ah!, gràcies a la Maria Rosa Salvador Aixendri.

SANT MARTÍ DE BESCARAN. LES VALLS DE VALIRA (ALT URGELL)

El Miquel Pujol Mur i la Rosa Planell Grau ens envien una crònica de la seva visita a Bescaran, un nucli de població descentralitzat del municipi de les Valls de Valira, a l’Alt Urgell, situat a la vall alta del riu del mateix nom, afluent de capçalera del riu Segre. Com a nosaltres, els relats i les imatges que ens envien aquest veritable ‘ duo dinàmic’, han merescut l’elogi del Bisbat d’Urgell.



En relació al topònim Rodrigo Pita Mercé el fa evolucionar de Vasceranus, derivat de Vascus, que procederia del gentici Vascones; altres autors en defensen l’origen d’un nom preromà.

El poble de Bascaran és esmentat l’any 839 i està situat a 1360 metres d’altitud. El lloc es documentat (amb el nom de vila de Bescaran) a l’acta de la consagració de la catedral d’Urgell.

Fou donat en permuta, al bisbe i la canònica d’Urgell pel comte Borrell II, amb tots el seus termes i les seves pertinences. Bescaran pertanyé en senyoria i jurisdicció al capítol de la catedral d’Urgell fins a la desamortització

A partir del segle XIII, amb motiu de les qüestions tingudes entre el bisbat, senyor del lloc, i els Castellbó; Arnau de Castellbó féu enderrocar el castell de Bescaran. Queden uns quans indicis en uns penyals damunt del poble. L’any 1278, en virtut del conveni dels pariatges, el comte de Foix, com a vescomte de Castellbó, renúncia a reclamar el castell de Bescaran.

De l’antic monestir de Sant Martí de Bescaran només es conserva un bell campanar (cloquer) i unes minses restes de l’església. El primer esment documentat del monestir data de l’any 914.



Per les restes del temple es pot pensar que tenia una sola nau de planta rectangular i acabada amb un absis semicircular. La volta estava reforçada amb arcs torals que es recolzaven en pilars adossats, que encara es conserven en el mur. Va ser església parroquial fins el segle XVIII en que va ser substituïda per l’actual sota l’advocació del mateix patró.

De tota la construcció només es conserva el campanar de sis pisos d’alçada i de planta quadrada. L’ús religiós d’aquestes torres-campanar va donar-se simultàniament amb les funcions de guàrdia i bada per les que foren aixecades originàriament, en la seva majoria.



El primer dels dos pisos no tenen finestres i el tercer té finestres en forma d’espitllera a cada cara. Els tres pisos superiors estan separats per arcuacions cegues i presenten finestres geminades a cada façana. A l’últim pis les finestres geminades estan separades per una columna amb mènsula.

El conjunt és coronat per un teuladet piramidal de pissarra.

Per les seves característiques la construcció d’aquest campanar, d’estil llombard se situa entre els segles XI i XII.

dissabte, 25 de juny del 2011

SANT PERE DE MONISTROL O DE LES ROQUES, MAL DIT DE LES CIGALES. LA GALERA. GAIÀ. BAGES

Anàvem La Carmen Toledo Cañadas, el Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, a l’agregat de la Galera, del Municipi de Gaià als límits superiors de les terres del Bages; ambdós topònims podrien tenir una procedència comú del llatí aqua.



Cercàvem les runes de l’església dita de Sant Pere de les Cigales; lluny de les versions escatològiques que suggereixen un culte dionisíac en aquest indret, l’adjectivació està relacionada amb la presència abundosa de la Catananche caerulea, coneguda popularment amb els noms de Cigala, Cerverina, Pinyes de Plata, Sarganta ,...

Prop de les runes de Sant Pere es duen a terme unes excavacions en el s’anomena ‘ jaciment altmedieval de les Feixes de Monistrol’; origina la recerca la problemàtica específica que presenta el topònim monasteriola , i tenen l’objectiu de verificar sobre el terreny l’origen i la naturalesa – en el seu cas- d’aquests establiments, tipificats en la primera documentació d’època comtal amb aquest topònim i sobre els quals s’havien postulat diverses hipòtesis fundacionals. Després de les dues campanyes d’excavacions executades s’ha posat al descobert un interessant jaciment arqueològic, format fins al moment, per dues ocupacions diferenciades, tot i que parcialment excavades, situades a l’Alta Edat Mitjana: una primera en la que s’han documentat dues habitacions i un gran recinte, que daten de forma preliminar als segles VI-VIII i una segona formada per un conjunt de set sitges i dues foses que situen entre els segles IX-XI.

Reproduïm de la comunicació presentada al IV CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA, que tingué lloc a Tarragona, del 10 al 13 de juny de 2010.

Sant Pere apareix esmentat l’any 982 amb el nom de “Monasteriolo” en referència a la vida monàstica que durant un temps hi va haver; sembla que era un petit monestir de tradició visigòtica.

El 1284 se la cita com a parròquia de Monistrol de Gaià.

L'any 1685, però, se’n fa esment com a capella rural.

Al segle XVIII, els ‘ diners d’Amèrica’, com es veu en la data de damunt la porta: MDCCXCVI (1796) van permetre reformar, o per a ser precisos reconstruir gairebé tot l’edifici, que va ser sobreelevat, i al que se li va afegir un cor al damunt de la portalada que va quedar orientada al nord.




Damunt la porta figura la llegenda TIBI DABO CLAVES REGNI CELORUM, que algú devia entendre de forma literal, enduent-se la llosa amb el clàssic escut de sant Pere amb la Tiara o Mitra i les claus. La imatge correspon a Sant Pere dels Arquells .





Sant Pere de Monistrol, de les Cigales i darrerament coneguda com de la Roca per la proximitat amb el mas homònim, avui abandonat i del que no se’n fa esment en la precària senyalització que hom troba pel Municipi de Gaià, va esdevenir una capella ‘moderna’ que aprofitava les restes d’un temple romànic més antic, que està literalment fagocitat englobat per aquest edifici que un dia va ser nou , i del que només en queden els murs de l’est on es veuen les ampliacions, la coberta està ensorrada, ens expliquen que com a conseqüència de la Guerra Civil Espanyola; menjades per la humitat i la vegetació s’aguanten miraculosament les quatre parets.

La reformada església de Sant Pere, amb l’absis i les absidioles quadrades, va quedar totalment abandonada en aixecar-se una església al poble de Galera; únicament la Catananche caerulea, les humils ‘cigales’ han sabut mantenir-se fidels a la seva vora.



Malgrat negar vehement el culte dionisíac, ens encomanàvem fervorosament al Sant. No està mai de més, oi ?


El Xavi Novell Bulnes em feia arribar un mapa on apareix marcat Sant Pere de Monistrol (Galera) i Sant Pere de les Cigales (Sant Cugat del Racó)

SANT ESTEVE DORDARIA, EL MARESME. CATALUNYA

Anàvem l’Antoni Ibáñez Olivares, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés; continuàvem amb la tasca de recollir imatges i dades dels elements d’interès – que son molts i variats – de la comarca del Maresme; la nostra compensació ens vindrà donada – si Déu vol – en ‘gràcies catalanes’, que tenen vers l’euro la següent cotització : 1 gràcia catalana = 0 euros.

De l’antigor en resta únicament la torre campanar, del que la part inferior pot ésser preromànica amb finestral circular, la part mitjana és romànica i la part alta és un afegitó del segle XVI.



S’esmenta l’església l'any 974, en un document en que el Papa Benet VI va cedir tot el que hi havia a la Vall de la Tordera al Monestir de Sant Pere de Roda, que tenia sota el seu domini moltes parròquies de la diòcesi de Girona. L’any 977 Ponç i altres nobles, signen l'acta de donació de l'església del beat Esteve, a l'abat Hildesind.

L’any 1246, l'església passa a dependre del Monestir de Sant Salvador de Breda i el 1315, a la seu de Girona.

El 1319, Santa Maria de Blanes, que fins llavors depenia de la parròquia de Tordera, es proclamada com a parròquia independent, tot i que va quedar obligada a certs deures i aportacions envers la parròquia de Tordera.

El 1779 la participació dels catalans en el comerç amb les colònies, provocarà un fort augment demogràfic per atendre el conreu de les vinyes , i les tripulacions dels vaixells de carrega; això i l’allau de ‘diner fàcil’ comportarà que l’any 1.790 es faci la benedicció de la meitat del temple (presbiteri, creuer i una capella) en una gran cerimònia; el mateix any es va començar a derruir l'antiga església romànica.

El nou temple es va finalitzar el 1817 i el dia de Sant Bartomeu, Patró de la Vila, i amb tota solemnitat, es va beneir.

Sofrí desperfectes i incendis durant la Guerra dels Carlins (1863).

En els dies foscos de la Guerra Civil, fou saquejada, cremada i va servir de magatzem i de garatge.






El portal actual és barroc; en un medalló a sobre a la porta hi ha cisellat un tord i l'any 1803; l'interior de l’església és neoclàssic

divendres, 24 de juny del 2011

EL CARDENER. L’ARTÈRIA VITAL

Anaven la Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez , a les fonts del Cardener (1.050 metres altitud ), aquest riu que vertebra una comarca natural, a la que havia de donar nom en la proposta de la divisió de Catalunya en comarques , feta pel geògraf sabadellenc Pau Vila Dinares, per encàrrec de la Generalitat Republicana.





El Cardener neix prop de la Coma, població del Solsonès – que és com finalment es va dir aquesta petita comarca, de la que Cardona es negà a formar-ne part - al vessant oriental de la serra de Port del Comte, té ja a les fonts un cabal relativament important, que s'ajunta tot seguit amb els cursos migrats que baixen del coll del Port, de la Bòfia de Port del Comte i també de la serra del Verd (prop de la Pedra hi ha, a la confluència amb el Mosoll, la central elèctrica de la Gafa).

S’anirà fent gran gràcies als seus afluents, l'aigua de Valls que neix a Gósol,, i se li afegeix a Aigüesjuntes (on fou projectat, ja el 1921, un pantà), prop de Sant Llorenç de Morunys (1,82 m3 per segon). I l'aigua d'Ora, que es forma al peu de la roca Gran de Ferrús, a la serra d'Ensija, ha esculpit l'aspre relleu de la capçalera de la conca.

A partir d'aquest punt travessa en fraus feréstegues i pregones de 600 metres de fondària la massa de conglomerats procedents de l'erosió dels Prepirineus.

A la sortida d'aquests engorjats, a Olius, ja porta 2,7 m3 per segon. Més enllà, els conglomerats són substituïts per sediments com més va més fins, i la vall és menys pregona i més ampla.

Entre Olius i Clariana de Cardener és embassat per la resclosa de Sant Ponç, de 25 hm3 de cabuda.

Passa després per Cardona, Súria i Manresa, i s'uneix al Llobregat 8 km avall d'aquesta última, al terme de Castellgalí.

En aquest tram ha rebut les aigües del riu Negre (o riera de Solsona) , de les rieres de Salo, Coaner, Fals, Rajadell i Guardiola, per la dreta, així com les de la riera de Navel, d'Hortons, d'Argençola i de Vallverd, per l'esquerra.

Hidrològicament és un riu de cabal migrat (5,2 l/km2/seg). Té altres aigües equinoccials (maig i octubre). D'un règim exaltat, passa, de gairebé sec a l'agost, a grans riuades tardorals.

El Cardener fou, als segles IX i X, la frontera occidental de la Catalunya Vella.
Avui Catalunya està catatònica [ síndrome psicomotora caracteritzada per la inèrcia i la pèrdua d’iniciativa motora ], esperem que com en el passat retorni plenament la vida a les seves artèries vitals.

Concloure amb un , amén ! , sembla cosa obligada, oi ?

EL ROC DE SANT JOAN DE MONTDARN. VIVER I SERRATEIX. EL BERGUEDA MÀGIC

Anàvem la Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, a Sant Joan de Montdarn, del topònim trobem al Coromines que procedeix de la llengua germànica on apareix encara en molts noms de lloc amb el significat, secret, amagat.

De la devoció a l’anomenat Roc de Sant, us deixem un enllaç a l’ excel•lent treball de l’ EDUARD RIU BARRERA http://www.raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/view/191596/287680



El Roc de Sant Joan està en un indret molt proper a l’actual església de Sant Joan, i a la masia de Cor-de-roure, la fornícula està excavada a la pedra , a una alçada aproximada de 4 metres. de I'actuai nivel1 dels camps ; orientada a I'est consisteix en tres arcs de mig punt que van disminuint progressivament de mida, a la vegada que s'endinsen en la pedra formant entrants.



Ens expliquen que en la diada del sant els veïns de Montdarn, i algunes persones dels pobles dels voltants, es reuneixen per a celebrar la festa del sant patró; un cop oficiada la missa, pels volts de migdia, els assistents surten de l’església en processó, precedits per la creu processional i la bandera de la confraria del Roser; la comitiva està formada pels homes al capdavant , després els sacerdots i finalment les dones, i pelegrinen en direcció al Roc tot cantat els goigs del Sant i portant ciris ; travessen el camp situat davant del Roc on la comitiva s'atura, mentre continua el cant i el sacerdot encensa, una persona s'enfila per una escala mòbil – que varen tenir ocasió de veure- fins a la fornícula per a dipositar-hi uns pomells de flors; finalitzada l'ofrena floral toquen les campanes de l'església , i la processó retorna per mateix camí, al temple es repeteix, i es du a terme col•lecta per a la confraria del Roser.



El ritual desenvolupat per la comunitat de Montdarn, el dia del seu patró Sant Joan tendeix a ésser la plasmació i la imatge del grup amb la estructuració i solidaritat, no simplement per la presencia de quasi tots els habitants , sin6 per la seva disposició delimitant els grups de sexe i d'edat i reforçada pels elements simbòlics - creu processional, bandera de la confraria del Roser ( la que pertany tot el veïnat), cant dels goigs -; i porta a renovar i refermar anualment els Iligams que existeixen entre la comunitat de persones de Montdarn i el seu patró diví, relació que és escenificada i sancionada per l'ofrena floral a la capelleta del Roc. Així la unitat social s'observa a si mateixa com a grup ,' s’identifica amb uns punts concrets del paisatge (conjunt església-roc), i reafirma el paper del Sant com a patró-membre del grup i d'intercessor en el pla de la divinitat.

Estem a tocar quasi d’aquesta singularíssima festa, no perdeu l’ocasió d’afegir-vos-hi !. Veniu al veïnat de Joan de Montdarn, a Viver i Serrateix, a les terres del Berguedà màgic.

dijous, 23 de juny del 2011

SANT CEBRIA DE FOGARS. LA TORDERA. CATALUNYA

Anava a Fogars a la comarca ‘natural’ de la Tordera, la urbanització del terme és alhora que dispersa, anàrquica, i això, juntament amb la senyalització deficient, i la quasi total absència ‘d’aborígens’ complica força la tasca de trobar l'església parroquial de Fogars, dedicada a sant Cebrià, que es troba en un indret aïllat, a la riba de la Tordera.



La vila rural de Fogars (Falgars) i l'església parroquial de Sant Cebrià són esmentats ja el 974 en una butlla del papa Benet VI a favor del monestir de Sant Pere de Rodes i en un precepte de Lotari del 982 a favor del mateix monestir.

En una butlla del papa Luci III del 1185 consta que el monestir de Breda hi tenia importants alous.

El terme estigué integrat des del principi al del castell d'Hostalric, dins les vastes possessions dels antics vescomtes de Girona, després vescomtes de Cabrera.

L'edifici actual – possiblement amb caràcter d’església votiva - va ser reconstruït l'any 1590, data que figura a la llinda de la porta.

El temple consta d'una nau única capçada amb un absis semicircular, amb contraforts i un campanar de torre centrat damunt la façana.

La porta és senzilla, de llinda recta i amb una fornícula semicircular al damunt.
L'any 1936 fou destruït un retaule de la fi del segle XVI gòtic tarà, que tenia el Davallament de la Creu en el centre, i Sant Sebastià i Sant Roc a banda i banda.

Els diners d’Amèrica van provocar un allau d’ampliacions, reformes i/o reconstruccions de les esglésies romàniques; en el cas de Fogars, el xiprer que s’alça entre el cementiri i l’església darrera del comunidor, és l’únic element que ens fa pensar en un edifici religiós, que la posterior visió de la campana ens ho confirmarà.



M’acostaré fins quasi al llit de la Tordera, que baixa curulla d’aigua.




Amb el prec de fer-me arribar si existeixen els Goigs d’aquesta església, a l’email coneixercatalunya@gmail.com us deixo un enllaç per poder-los veure i llegir :
http://bibliogoigs.blogspot.com/2010/09/goigs-de-sant-cebria-la-seva-festa-es.html




No he sabut quantificar els beneficis del comerç amb Amèrica, ni del transport d’esclaus des de l’Àfrica fins aquell continent; sumar els despropòsits que tot això va ‘facilitar’, les ‘desamortitzacions espanyoles’ , fetes en olor de corrupció, i la general estultícia d’aquesta raca maleïda, em porta al nostre present , que per dir-ho de forma ‘educada’ és un resultat molt decebedor.

Sota el comunidor m’acullo a la infinita bondat de Déu.

dimecres, 22 de juny del 2011

SANT PERE DE LA PORTELLA, L’ABANDÓ IMPERDONABLE. EL BERGUEDÀ

Anàvem el Joan Escoda Prats - que ens deixava aquest any 2023 - ,   i l’Antonio Mora Vergés per l’estreta pista asfaltada que des de Sant Maurici de la Quar mena fins al runam del que fou Monestir de Sant Pere de la Portella.



La visió posterior de l’absis , la torre i les restes de l’edifici monacal, no ens permeten fer-nos – encara – una idea cabal de l’infinit abandó en que es troba aquest ‘Bé Cultural d'Interès Nacional’, segons pomposa declaració de la Generalitat de Barcelona feta l’any 2.010

No podem accedir a l’interior de l’església, ni a les restes de l’edifici annex; ens expliquen un parell de ciclistes que les obres fa molt temps que es van aturar. Ho fem al petit fossar que malgrat l’actual degradació va exercir la seva funció llargament superada la segona meitat del segle XX.

Més enllà del ‘halo romàntic ‘ que el trasllat per raons derivades de les guerres carlines , de la Universitat de Cervera, fins aquest l’indret des de 1838 a 1840, quan en virtut de les lleis de desamortització de 1.835 – de tant tristíssima memòria - tècnicament no podem parlar ja de Monestir, la història d’aquestes pedres sempre ha estat lligada a la precarietat i la tragèdia.

Hom vincula la fundació del Monestir de Sant Pere, amb el llinatge dels Portella o Saportella, cosa que vindria a confirmar l’escut d’armes d’aquesta nissaga, en el sepulcre de Bernat de Portella. A l’època era costum mantenir i/o fundar un monestir que esdevindria Panteó Funerari de la família. Consta també l’alta protecció de l'abat Oliba, que comportarà moltes donacions de terres, vinyes, horts i boscos, tant dels termes propers com del Vallespir i la Cerdanya.

El 1035 el bisbe Ermengol d'Urgell va consagrar l'església romànica de Sant Pere de la Portella, en una cerimònia que va reunir els bisbes de Barcelona, Narbona i Carcassona .

El 1098 consta que el monestir de Sant Pere del Mont depenia d'aquest.

Al segle XII, la comunitat estava formada per cinc monjos i endeutada, va començar aleshores la seva decadència amb enfrontaments i litigis amb els senyors del lloc.

El 1348, a causa de la pesta negra, va morir l'abat i el monestir va quedar abandonat uns anys.

L’Abat Berenguer i sis monjos, van tornar al monestir l'any 1365.

El 1534 fou assaltat i l'abat assassinat , la comunitat es va dispersar i no va tornar a unir-se de nou fins l'any 1560.

Sant Pere Va integrar-se a la Congregació Claustral de Tarragona, com altres monestirs benedictins; això comportava la vigilància d'uns visitadors, els quals al segle XV, van denunciar la mala actuació de l'abat Joan Marquet i el van acusar dels diversos danys que sofria el monestir, l'abat va acabar renunciant al seu càrrec.

El 1617 fou unit a Sant Pau del Camp, únicament va restar a Sant Pere un únic Prevere, com a vicari d’aquesta església.

El 1835 el monestir es va desamortitzar. Aleshores com ara, el govern havia estirar més el braç que la màniga, i no hi ha via res més per espoliar a les classes baixes; malgrat la ‘confessió catòlica del regne’ , com tindrà el feixisme anys a venir, els va semblar que això de malvendre el Patrimoni Històric i Cultural, era una bona pensada.

Durant la primera guerra carlina, es va traslladar des de 1838 a 1840, la Universitat de Cervera al monestir.

De forma esporàdica, al llarg dels anys, s’han dut a termes obres a Sant Pere de la Portella; dissortadament el Monestir no està prop de Barcelona, el pes demogràfic del Berguedà [ de cara a les eleccions ] és insignificant, i fins ara el traçat de la xarxa de carreteres n’ha fet quasi inaccessible l’accés.

Algun dels ‘inconvenients’ estan en vies de solució, es refà la carretera Vic- Berga, i l’any 2010, sant Pere de la Portella va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. És urgent posar en valor aquest patrimoni, això ha de permetre mantenir un nivell de població ‘mínim’ en aquestes terres.

Reproduïm algunes informacions que només parcialment hem pogut contrastar :

L'església és de tot el conjunt l'únic element romànic que es manté juntament amb part del claustre.


Consta d'una nau de grans dimensions, amb coberta de volta de canó de mig punt, amb un absis semicircular un poc més baix i estret que la nau, cobert amb una volta de quart d'esfera.

A l'exterior a la façana oest és troba la porta d'entrada, la seva construcció és amb dos arcs de mig punt en degradació. Al mur sud, hi ha una altra porta més estreta que comunica amb el claustre.




Adossat a la part nord, amb el petit fossar a la seva base, es troba el campanar de planta quadrada, amb una finestra pel costat, d'arc de mig punt.



La decoració de l'absis és llombarda, amb arcuacions cegues en grups de quatre entre columnes semicirculars reforçades per mènsules.

El claustre, situat al sud, tenia planta baixa i un pis, ambdós amb porxos amb arcs de mig punt i les dependències monacals amb l'organització típica dels monestirs benedictins (refectori, cuina, dormitoris, vestidor, ....), tot aquest conjunt està en ruïnes.

Malgrat la difícil situació econòmica, derivada alhora d’una corrupció generalitzada, i la infinita estultícia dels qui ’remenen les cireres’, esperem canvis ràpids per a millor ; Sant Pere de la Portella, i la totalitat del Patrimoni històric i cultural, son l’únic actiu ‘valuós’ que li resta a Catalunya.

La Josefina Casadesús Bascompte, publicava imatges den interior.





Que la Apòstol Sant Pere elevi a l'Altíssima la nostre pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!!