dissabte, 23 de febrer de 2019

IN MEMORIAM DE LA DESAPAREGUDA ERMITA DEL SANT CRIST PROP DEL MONESTIR DE SANT JERONI DE NOSTRA SENYORA DE LA VALL DE BETLEM. BADALONA.

El Pere Julià Subirana, publica una fotografia amb aquest peu; Ermita de Sant Jeroni de la Murtra , any 1915


Amb la mateixa imatge trobava a : https://twitter.com/bdnrecuerdos/status/976016116966477824


Ermita construida a finales del siglo XVII cerca de Sant Jeroni de la Murtra. Se llamó ermita de Sant Crist pero todo el mundo le llamaba "La miranda" por el mirador que era.

Hoy en día solo quedan cuatro piedras.


És tradició que la imatge del Crist d’aquesta ermita va ser traslladat a la Capella de can Cabanyes, advocada també al Sant Crist.

Sant Jeroni de Nostra Senyora de la Vall de Betlem, Situat a l'indret de l'antic Mas Murtra, a la vall de Poià, continua existint :

http://www.lamurtra.cat/web_informativa/index3.html

https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn01murt.htm



divendres, 22 de febrer de 2019

CAN MASFERRER I LA SEVA CAPELLA DE SANTA ELENA.. GUALBA. EL VALLÈS ORIENTAL/MONTSENY JUSSÀ. CATALUNYA

Crisant Palau‎, publica una fotografia de Can Masferrer a la pàgina , fotos antigues del Vallès Oriental.


Patrimoni Gencat ens diu; Edifici aïllat de planta baixa, pis i golfes. Casa senyorial i masoveria.

Era al davant de la casa.

Coberta a doble vessant amb aiguavés als costats. Finestres espitllerades a la planta baixa, al mur lateral, i finestres més grans que s'obren al pis (funció defensiva dels masos dels segles XIV-XV).

Interior: columna de pedra per a sostenir el sostre i escala de pedra.

S'hi troba una ermita, de Santa Llena (Joan López). Pensem que el text fa referència a una capella, de la que no en trobava cap imatge, ni lloc on se’n fes esment. En demanaré dades al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Rebia amb catalana puntualitat – aquesta és una virtut que en mala hora aprenien de nosaltres els anglesos, que ens ho agraïen traint-nos per un penyal ple de mones – un email del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , en el que juntament amb una fotografia datada el 14-IV-1985, em deien :


Capella oratori de Santa Elena. Can Masferrer. Gualba de Baix (Gualba). Vallès Oriental

A la façana trobem una porta d'arc de mig punt dovellada, signe de riquesa; i finestres,una amb dues mènsules sostenint la llinda formant arc deprimit convex, típic del segle XVI; una altra amb relleus de dues cares i un rostre solar i una altra amb un arc conopial goticitzant.
En Masferer Balle apareix al fogatge de Gualba de 1497.

Al fogatge de Sant Vicenç de Gualba de l'11 de juliol de 1553 apareix en Masferrer, i a la Vegueria de Barcelona- Sant Vicenç de Gualba, de l'any 1515 apareix Pere Mas Ferrer.

Al Mapa de Patrimoni
se’n diu; gran casal obert de cara a ponent, amb Roberta a dues aigües i carener perpendicular. S'hi entra per una porta d'arc de mig punt adovellat, format per onze dovelles desiguals. La finestra del primer pis és de la sala és d'arc pla amb guardapols motllurat, rematat amb carotes arrodonides; al centre de la llinda diversos cercles concèntrics rebaixats, forma l'aura d'una nova carota de les mateixes característiques. La part interna, que és la de la sala amb notables elements arquitectònics, disposa d'uns senzills però acollidors i ben conservats festejadors. Des de la mateixa sala, es pot accedir a l'habitatge masover, que tanmateix té l'entrada a la cara nord de la masia.

Al seu interior hi ha un columna de pedra per sostenir el sostre i una escala de pedra.

Fotografia de P. Barbado. OPC

Apareix citada als fogatges de 1497 i 1515. La façana és de 1694 i va ser restaurada al segle XIX. Al fogatge de 1497 apareix com a batlle de Gualba el propietari de la finca.

A l'obra de Pere Vergés Moreu es cita com la casa més antiga del municipi.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 21 de febrer de 2019

SANTUARI DE SANT SEGIMON. TERME DE VILADRAU.. OSONA. CATALUNYA

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0236687.xml

Santuari situat al vessant NW del Matagalls, dins el terme de Viladrau (Osona).

Es troba a 1 230 metres d’altitud. Diu la tradició que fou construït a l’indret on féu penitència entre el 516 i el 520 sant Segimon, rei de Borgonya.

Consta documentalment el 1290 com a capella feta en una cova. Estigué regida per ermitans i donats dels segle. XIV al XVIII.

Entre els anys 1640 i 1782 es consruïren les edificacions que formen l’actual conjunt de l’església i l’hostatgeria, i s’abandonaren les antigues, adossades al penyal.

Fou secularitzat per la desamortització (1837). Era obert del 30 d’abril al dia de Tots Sants. Durant l’hivern els ermitans habitaven a la capella de Santa Maria de l’Erola, prop de Can Gat.


Marià Pidelaserra Brias (Barcelona 1877-1946) hi residí alguns mesos d’estiu del 1903 i hi pintà la seva famosa sèrie puntillista.

http://www.viladrau.cat/ca/turisme/aplec/aplec-de-sant-segimon

https://fviladrau.blogspot.com/2016/03/ruta-peu-viladrau-sant-segimon.html

https://parroquiadeviladrau.wordpress.com/historia/sant-segimon/

https://el9nou.cat/osona-ripolles/cultura-i-gent/lesglesia-del-santuari-de-sant-segimon-coberta-de-nou/

No apareix en la relació de Monuments de Viladrau:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Viladrau

Poseu Sant Segimon a la llista de llocs d‘obligada visita.

dimecres, 20 de febrer de 2019

PATRIMONI IMMOBLE DE SABADELL. CASA PERE FRANCESC I RUHI. VIA MASSAGUÉ, 44

Retratava la façana de l’edifici situat a la Via Massagué nº 44 Casa Pere Francesc i Ruhí, Vía Massagué, 44, Sabadell (1922).


Edifici d'habitatges, entre mitgeres, format per planta baixa i dos pisos. Als baixos hi ha centrat la porta d'accés als pisos i a cada banda una botiga. Al primer pis hi ha un habitatge i dos al segon. Presenta la façana arrebossada i ornamentada amb elements de pedra. Té una tribuna lateral a l'alçada del primer pis. Cal destacar les baranes de les balconades i la balustrada de pedra que corona tot l'edifici.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Juli_Batllevell_i_Ar%C3%BAs

Els plànols del projecte signats per l’arquitecte Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928), es conserven a l'Arxiu Històric de Sabadell, mostren un edifici igual al construït, però amb una planta més d'alçada. Es desconeix el motiu de la diferència entre el que es construí i el que es va projectar.

http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/195-A.htm
Immoble d’habitatges plurifamiliar entre mitgeres de planta baixa i dues plantes pis, ubicat a la Via Massagué. De la façana principal destaca el frontó i la tribuna de planta primera.

dimarts, 19 de febrer de 2019

ESGLÉSIA DE SANT JOAN BAPTISTA O SANT JOAN DEGOLLAT DE GRÀCIA. CONEGUDA TAMBÉ COM ‘ LA DEL DUBTE’. BARCELONA.

La Fina Becerra publica una fotografia de la façana de l’Església parroquial de Sant Joan Baptista o Sant Joan Degollat, situada a la plaça de la Virreina del barri de Gràcia de Barcelona


http://w123.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=2704&id.districte=06

El temple és de nau única amb capelles i transsepte i volta d'ansa-paner. A la façana, organitzada amb els mateixos materials que la rectoria, es posa de manifest l'alçada de la nau, coberta exteriorment a dues vessants i amb arcuacions sota el ràfec. Rere el presbiteri està ubicada la capella del Santíssim, amb una rica ornamentació que enclou rajoletes fetes per Mario Maragliano (Génova, 1864 – Barcelona, 1944)

Pel que fa a les façanes de la casa rectoral, Francesc Berenguer i Mestres s'interessà en el contrast entre els materials amb intencions expressives, en utilitzar l'obra de maçoneria travada amb filades de maó i recórrer a la pedra treballada per emmarcar les obertures i definir la cornisa perimetral.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Berenguer_i_Mestres

Autor: Francesc Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914). Col·laborador de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Andreu_Audet_i_Puig

projecte: Andreu Audet i Puig (1868-Barcelona, 1938), arquitecte

De la Capella del Santíssim d‘aquesta església se’n ha escrit força, per això la qualifiquem com ‘LA DEL DUBTE’, que no s’ha de confondre però, amb el SANTUARI DE SANTA MARIA, O DEL SANT DUBTE. IVORRA. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA, quina visita TAMBÉ us recomanem:

https://www.elperiodico.cat/ca/barcelona/20160928/placa-de-la-virreina-oculta-capella-inedita-gaudi-gracia-5424465

https://cadenaser.com/emisora/2016/09/29/sercat/1475166367_968198.html

https://criticartt.blogspot.com/2016/10/ni-gaudi-ni-berenguer-lescultor-josep.html

https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/arquitectes---arquitectos/josep-maria-camps-i-arnau

Josep Maria Camps i Arnau (Sarrià, 29 d’octubre de 1879 - Barcelona, 6 de febrer de 1968)
Autor: Francesc Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914).

Cal recordar, ara i aquí, que Francesc Berenguer i Bellvehí (Sant Joan de Gràcia (Barcelona), 7 d'agost del 1889 – Barcelona, 15 de març de 1952), fill de Francesc Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914), quan a la mot del seu pare, Gaudí repeteix l'oferta de treball que en el seu dia li havia fet al seu pare, la proposta va fer que Berenguer respongués a Gaudí "que a ell, mai li faria com al seu pare i que un cop acabada la carrera es guanyaria la vida com arquitecte ell sol sense viure a l'ombra de ningú".

Lògicament això produí un distanciament entre la família Berenguer i Gaudí cosa que va fer que Francesc Berenguer i Bellvehí sempre s'enorgullís i digués que "ell havia fet fora de casa seva en Gaudí".

A finals del 1914 acabà els estudis d'arquitectura amb 25 anys.

Francesc Berenguer i Mestres, Antoni Gaudí i Cornet i Francesc Berenguer i Bellvehí, son tots traspassats. Tinc la convicció que el distanciament que es produïa entre ambdós arquitectes, va tenir més a veure amb intervencions de tercers que fomentaven ja el culte idolàtric de l’Antoni Gaudí i Cornet, que amb accions concretes d’aquest, a quin tots els seus biògrafs – honestos – reconeixen com una ‘bona persona’.

dilluns, 18 de febrer de 2019

CAN GRAU. CONVENT DE CLAUSURA DE LES CARMELITES DESCALCES I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A LA MAREDEDÉU DE MONTSERRAT I A SANT JORDI. VALLDORIOLF . LA ROCA DEL VALLÈS . VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Llegia que els orígens de Can Grau semblen remuntar-se fins l'època medieval, donat que ja al segle X és esmentada la Vil·la Auriulfus, que hom identifica amb l'heretat. Encara així no es s'han trobat notícies històriques ni documents d'aquesta època, no obstant però, tipològicament l'edificació s'ha d'enquadrar en el segle XVII o principis del XVIII.

Vers el segle XIX la finca fou adquirida pel marquès de Santa Isabel - títol concedit el 1856 a Jaume Gibert i Abril, tresorer general de la reina i intendent de la reial casa i patrimoni, cunyat del primer marquès de Casa Riera. Passà als Ricart - justament després de la desamortització de Mendizàbal, i es possible que fos expropiada a alguna comunitat religiosa, encara que es no es coneix amb certesa. A partir d'aquesta adquisició s'endegaren diferents millores estructurals, com la construcció d'un nou camí per facilitar l'accés a la nova construcció que s'edifica sobre Can Grau, així com per a modificar i unificar l'arquitectura de portes i finestres de la Residència i de Can Grau, amb els relleus i sortints que encara es poden veure avui dia. Aprofitant aquestes obres també es dissenyà l'actual parc-bosc que acull arbres centenaris. En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM de la II Republicà , Can Grau fou abandonat, i quedà a càrrec del masovers.

S'ha d'esmentar que vers el 20 de juliol de 1936 la capella fou destruïda. Vers el 1938 s'instal·là una escola d'oficials del Cos de Seguretat de l'exèrcit de la República que cessà el 10 de gener de 1939.

Després de la victòria del sediciosos feixistes, l'edifici retornà a les mans dels seus antics propietaris, el marquesos de Santa Isabel.

Actualment a l'edifici de Can Grau hi habiten la comunitat de les Carmelites Descalces que la compraren, vers el 1977, al senyor Felipe Ricart, marqués de Santa Isabel, per una quantitat de 8 milions de pessetes. La finca, amb una extensió de 17.000 m2, s'adquirí amb la intenció de traslladar la comunitat que residia en la casa del Blanqueig a Granollers.

Vers el 16 de juliol de 1978 la comunitat abandona la casa del Blanqueig a Granollers, encara que la inauguració oficial del monestir no fou fins el 25 de març de 1979. Des de la seva inauguració el monestir començar diferents obres que finalitzaren vers el 200 amb la construcció del noviciat. Entre altres obres destaquen la construcció de l'església amb el cor i la construcció de cel·les vers el 1987.

El 1994 es pintaren les façanes del monestir.

Advertia que no hi ha campanes.


I malgrat que el jardí no sembla descurat, tenia la percepció de que ‘ no hi ha vida’ avui a Can Grau.

Li demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) l’advocació que té o tenia la capella de Can Grau, i si en tenen imatges del interior.

Amb catalana puntualitat – aquesta és una virtut que aprenien aquí els anglesos, i ens ho agraïen traint-nos a canvi d’un penyal ple de mones – rebia un email del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) en el que m’adjunten una fotografia datada el 2-X-1985:


Capella de la Marededéu de Montserrat i Sant Jordi. Monestir de Monges Carmelites Descalces. La Torreta. Lloc conegut com Can Grau. Valldoriolf (La Roca del Vallès). Vallès Oriental

diumenge, 17 de febrer de 2019

CASA FRANCESC DE PAULA PONSÀ CANTÍ. SEU DE L’ARXIU HISTÒRIC DE SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

La retratava en ocasió d’una visita mèdica.


http://ca.sabadell.cat/Ahs/p/casaponsa_cat.asp

El 26 de juny de 1891 el fabricant i comerciant a Francesc_de_Paula_Ponsà_i Cantí (Sant Andreu de Palomar, 1850 - Puigcerdà, 1901) obtingué el permís municipal per tal de fer bastir la seva residència. La casa Ponsà fou construïda sota la direcció de l'arquitecte Gabriel Borrell i Cardona (Sabadell, 1862 - Barcelona, 1944).

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Borrell_i_Cardona

Poc en sabem d'aquella antiga residència familiar, de l'aspecte noble d'algunes estances o dels usos de certes cambres.

Amb la mort del patriarca (1901), ben aviat la família Ponsà anà a viure al poble de Sarrià, deixant la residència sabadellenca com a “casa d'estiueig” i com a seu de la Banca Ponsà i Valls (fins la seva fallida l'any 1920).

Actualment, tret dels sostres pintats que encara es conserven, o de la mateixa façana, pocs elements ens recorden el Sabadell de finals del s. XIX que va veure néixer aquesta finca. Alguns sabadellencs encara recorden les pintures d'Antoni Estruch i Bros (Sabadell, 1872 - Buenos Aires, 1957, que fou artista protegit de la família Ponsà) que decoraven l'escala principal de l'edifici o bé el magnífic pati que envoltava bona part de la finca dibuixant una L.


http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/011-A.htm
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27718
http://ca.sabadell.cat/Ahs/p/presentacio_cat.asp
https://www.naciodigital.cat/sabadell/noticia/8772/arxiu/historic/sabadell/fa/salt/youtube
https://www.isabadell.cat/tag/arxiu-historic-sabadell/

dissabte, 16 de febrer de 2019

CAN TAMBURINI. PATRIMONI IMMOBLE DE TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

Josep Maria Toffoli Carbonell, publica una fotografia a la pàgina Tiana, Recuperant la Història:


Can Tamburini. Fotografia Rosa Maria Andres Blanch. 1985

Amb data 31 de desembre del 1923 Ana Gil, vidua Tamburini, presenta els plànols signats per l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Musté (Barcelona, 1896 — ibídem, 1987) per la construcció d'una casa amb planta baixa de 85 metres quadrats i golfes, en uns terrenys de la seva propietat contigus a la carretera de Montgat a Tiana i a la nova via Galceran (avui 11 setembre).

Ens agradarà rebre una imatge de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Musté (Barcelona, 1896 — ibídem, 1987) a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fotografia cedida per Valentí Pons Toujouse.

Patrimoni Gencat ens diu quan a la descripció ; edifici civil de planta de tipus masia basilical, amb una teulada de dues vessants que desaigüen lateralment i un cos lateral més elevat. D'aquesta manera continua amb la forma tradicional de les construccions de la zona, encara que pels elements arquitectònics que utilitza, cal classificar-la com eclèctica. A la planta baixa hi ha una porta central dovellada i dues finestres laterals amb les llindes de pedra, mentre que al pis superior s'hi troba un balcó d'arc de mig punt suportat per pilars, d'estil renaixentista. Al conjunt de l'edifici arrebossat de color blanc, destaquen la pedra utilitzada en les obertures i especialment els angles amb els carreus vistos, un d'ells, el de la part superior, esculpit amb dues figures que aguanten un blasó.

NO EN TROBAVA IMATGES ACTUALS, tampoc la inclouen a la relació de monuments els amics de POBLES DE CATALUNYA.
http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=082824

Ens agradarà rebre almenys una imatge actual de Can Tamburini a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fotografia. Josep Maria Toffoli Carbonell

divendres, 15 de febrer de 2019

IN MEMORIAN DEL MAL DIT MOLI VELL DE PALAFOLLS. EL MARESME. CATALUNYA

Palafolls és un municipi de la comarca del Maresme, a la província de Barcelona, que tenia a darreries de l’any 2018 ,9.256 habitants. Durant segles, ha vist com decreixia el seu terme en benefici del de Blanes. Pensem que això no succeirà fàcilment en el present i el futur, entre altres raons per la pertinença d’ambdós poblacions a comarques i províncies diferents.

Dit això, no posaria la mà al foc, sobretot tot en un país, on es pot arriar a considerar ‘violència agressiva’ , anar a fer un tomb.

Llegia en relació al desaparegut Hostal Molí-Vell, al terme de Palafolls, del que el Joan Portas en penjava fotografies antigues :
https://www.google.com/search?q=restaurant+mol%C3%AD+vell.+palafolls&rlz=1C1SQJL_caES807ES807&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwjD6P7TkrvgAhWpyYUKHXcbBiYQ_AUIDygC&biw=1366&bih=608#imgrc=7V1HhVx2o3tU1M:



La família Guerra-Pino, nascuts a Sabadell, l'any 1978 van establir-se a Palafolls, a l'Hostal Molí-Vell, on van reconstruir un edifici abandonat i el van convertir amb gran esforç i dedicació en un dels restaurants de referència de la zona. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’any 1995 van emprendre una nova aventura, adquirint la finca Casa Oms, que feia molts anys que estava deshabitada. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La van reconstruir per convertir-la en un restaurant conservant el seu estil original, de la façana els terres, mobles... i després de dos anys de feina el 1999 es va inaugurar. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3264
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=8774
file:///C:/Users/Usuario/Downloads/314710-446251-1-SM.pdf

Amb el nom de Molí de la Pedrera se’n coneix un molí que, anys enrere, s’adaptà com a restaurant prop del parc aquàtic Marineland, que fou batejat com a Hostal Vell i que avui resta abandonat. Malgrat que no disposem de cap dada que ens permeti identificar-lo documentalment amb certesa, pensem que aquest molí degué ser el que ens consta al segle XVI amb el nom de Molí del Padrosell. De fet, la zona d’ubicació possible d’aquest coincidiria amb l’emplaçament de l’actual Molí de la Pedrera.

Si bé com a Molí del Padrosell té el seu origen en el segle XVI, podria ser anterior. L’1 de febrer de 1566, Fadrique de Cabrera va atorgar l’establiment del molí del Padrosell, al terme de Palafolls, a favor de Bernat Jalpí de Tordera.

Era un molí fariner amb dues moles alimentades d’aigua per dues canals diferents. Uns anys després, el 1585, el molí era en runes.

A principis de la vintena centúria, el molí de la Pedrera es convertí en una central elèctrica que subministrà d’energia la població de Malgrat de Mar.

Testimonis orals diuen que, en els durs anys de la postguerra, encara funcionava per a la mòlta de gra i, pràcticament, fins als anys seixanta.

Des de principis del segle XX, els propietaris foren els germans Roura de Palafolls, que també ho eren del d’en Puigvert.

https://www.youtube.com/watch?v=72BHCTTXDe4
https://www.blanesaldia.com/tag/moli-vell/
http://www.radiopalafolls.cat/2014/02/19/el-moli-vell-shaura-denderrocar/
http://www.radiopalafolls.cat/2016/12/16/lajuntament-es-quedara-amb-el-moli-vell/

1995/2019, de vegades tenim la sensació de que han passat molts més anys, oi?.


Els brètols, vàndals, incívics,..., son ‘especies’ que s’adapten ràpidament a qualsevol lloc, i fan bona la lletra d’aquella cançó popular catalana: https://www.youtube.com/watch?v=Af1YMFpVgb4


Un lector em deixava un comentari, brètols, vàndals, incívics,...,com altres col·lectius, violadors, corruptes,..., sembla que tenen ‘butlla’ ,oi?.

En massa ocasions amics lectors tenim també aquesta sensació, oi?

dimecres, 13 de febrer de 2019

CASAL PERE OLIVER SALT. DEDICAT ARA A LA MEMÒRIA DEL SEU BESNET JOAN OLIVER SALLARÈS, INSIGNE POETA CONEGUT COM ‘ PERE QUART ‘ . SABADELL. EL VALLÈS OCCIDENTAL.

El lema del conèixercatalunya és clar i senzill, el millor moment per fer una fotografia és aquell en que tens al davant, allò que vols retratar. Acceptem que si plou, és fosc, hi ha massa llum, fa vent,..., això es recollirà a la imatge, i que tot es pot fer millor, però insistim ‘ el millor moment per fer una fotografia és aquell en que tens al davant, allò que vols retratar’


Era fosc quan retratava la façana del Casal Pere Quart, ahir dissabte 9.02.2019

De l’edifici en diuen : http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/136-A.htm

Casal de cinc cossos entre mitgeres de planta baixa, dos pisos i golfes, amb arcades a la planta baixa i balaustrada com a remat de façana. A l’interior presenta un ampli pati central, des d’on arrenca l’escala, a la manera dels antics palaus gòtics.


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27699

Casal compost de cinc cossos amb planta baixa i dos pisos. Al primer pis hi ha una balconada que transcorre al llarg dels tres cossos, al darrer pis hi ha cinc balcons individuals i a la planta baixa cinc grans arcades.

Les obertures de les diferents plantes estan superposades. L'edifici està coronat per una balustrada. De l'interior cal destacar el pati de llums d'on parteix l'escala.

El projecte inicial consistia en una edificació porxada que anava des del carrer Jardí fins al carrer Lacy.

Els dibuixos d'aquesta proposta es conserven a l'Arxiu Històric de Sabadell.

http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17516&Itemid=122

Del projecte original es va construir la part central, destinada a habitatge familiar dels Oliver - Pere Oliver i Salt (Castellar del Vallès, 1798 - Sabadell, 27 de novembre de 1869)- , per Gabriel Batllevell i Tort (Molins de Rei, 24 de desembre de 1825 - Sabadell, 19 d'agost de 1910) mestre d'obres català, pare de l'arquitecte modernista Juli Batllevell Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Batllevell_i_Tort

Després de la guerra, l'edifici passà a mans del Movimiento i va ser la seu de diferents entitats, entre les quals, la Falange i l'OJE. També hi tingué la seu Ràdio Sabadell i Diari de Sabadell.

Amb la democràcia passà a l'Ajuntament, que n'inicià la rehabilitació l'any 1982. Aquesta rehabilitació es va a dur a terme en diferents fases i s'acabà el 1987. La rehabilitació començà per la planta baixa i els altells, que van ser ocupats l'any 1983 pel Servei d'Informació Juvenil i els Serveis Territorials de Joventut de la Generalitat.

Les funcions i activitats que acull actualment caracteritzen el Casal Pere Quart com a centre de promoció cultural i associativa, espai d'exposicions i seu de diversos serveis públics.

Si us agrada compartiu-ho amb altres pàgines i persones, JO NO PUC FER-HO, el sistema però, bloqueja PERSONES, no però publicacions.

Face [VOX] em deia ; Se restringió temporalmente tu acceso a unirte a grupos que no administras y publicar en ellos hasta 16 de febrero a las 13:48.

Si crees que esto no infringe nuestras Normas comunitarias, avísanos.

Sembla que això d’escriure del patrimoni de Catalunya en llengua catalana és ‘subversiu’

https://www.youtube.com/watch?v=Af1YMFpVgb4

dimarts, 12 de febrer de 2019

REFLEXIONS DAVANT D’UNES FOTOGRAFIES ANTIGUES DEL BARRI DE S’AUGUER. BLANES. LA SELVA. CATALUNYA

Recordo que em costava Déu i ajuda, l’any 2003, declarat per la ONU com ‘ANY DE L’AIGUA’, trobar una fotografia per il·lustrar el mal ús que fem d’aquest líquid vital els ‘civilitzats occidentals’, finalment trobava una fotografia de Guimerà, a la Vall del Corb, a l’actual comarca de l’Urgell – jussà - , a Lleida, al cor del ‘forat negre’.

I, avui el Joan Portas ens regala unes esplèndides fotografies de dones rentant roba al rec que creuava el barri de S'Auguer abans d'anar a parar a la mar mediterrània.




L’Isidre Serra i Cervantes. Llicenciat en Geografia, ens explica que Violant de Prades de Gandia (?, 1395 - Barcelona, 18 de febrer de 1471) qui l’any 1458 agregà al terme municipal de Blanes la platja anomenada de s’Auguer.

Segurament aquesta ampliació del terme municipal estava molt relacionada amb els drets de riberatge. El alguns indrets marítims, com és el cas de Blanes, la baronia tenia el dret de «ribatge» sobre tot allò que es desembarcava o recollia portat per la mar.

La badia de Blanes esdevenia una mena de port natural que propicià una forta activitat comercial al nostre municipi.

No seria estrany que els vaixells, en lloc d’aturar-se a la badia de Blanes, ho fessin a la platja de s’Auguer (que ja pertanyia a Palafolls, on potser aquests impostos no existien o eren més baixos).

Per referències posteriors se sap que l’ampliació s’hauria produït fins l’anomenat «pont nou del molí d’aigua», situat sobre la riera de Valldeburg, concretament pels volts de l’actual camp de futbol

I que l’any 1603, el terme jurisdiccional de Blanes, que per ponent arribava només fins a la riera de Blanes o de Valdoric, s’estengué fins a la Tordera (en detriment del terme del Castell de Palafolls), i així els barris de s’Auguer i de la Massaneda restaren incorporats eclesiàsticament i civilment a Blanes.

Gastó de Montcada i Gralla (Barcelona, 21 de març de 1554 - Saragossa, 24 de gener de 1626) segon marquès d’Aitona (1594), comte d’Osona, vescomte de Cabrera i de Bas, baró de Llagostera,..., signà un document on constava l’allargament del terme municipal de Blanes fins al riu Tordera, terme que, des de la distància de setze canes de les muralles, pertanyia a Palafolls.

La concessió s’argumentava en el fet que, tant des del punt de vista civil com criminal, la distribució jurisdiccional dels dos pobles era un fet desfavorable per a la bona administració de la justícia.

Hi havia una part de terra anomenada Massaneda, amb moltes cases, i els seus veïns, tant per les necessitats espirituals com materials, anaven a Blanes. Aquest fet era un greu inconvenient per al veïnat anomenat «Tras la Aigua», ja que en cas de necessitar els serveis de les autoritats, s’havia de tenir en compte que vivien en una zona allunyada respecte a Palafolls.

Per tant, si a Blanes es cometia qualsevol delicte, el criminal o malfactor podia escapolir-se fàcilment de la justícia, un cop dins el terme de Palafolls.

Per a Blanes també era un perill en cas de pesta, ja que uns veïns sobre els quals no es tenia cap potestat constituïen una amenaça constant de contagi.

En darrer lloc - encara que de la màxima importància econòmica - , l’ampliació fins al riu Tordera també va significar que a partir d’aquells moments els blanencs disposessin d’unes terres de cultiu molt fèrtils (i necessàries per a l’alimentària d’una població cada vegada més nombrosa).

Sembla que Palafolls no estigué molt d’acord amb el que havia acordat Gastó de Montcada, tal com es demostra a partir d’una declaració del 28 de febrer del 1605.

El temps tot s’ho s’endú, com l’aigua que ja no circula per s’Auguer.

CASA PADRO-RIERA. MANRESA.BAGES.CATALUNYA

Retratava aplicant la màxima del coneixercatalunya.blogspot.com que diu ‘el millor moment per fer una fotografia és quan tens l’objecte al teu davant’, i si malauradament plou sortirà mullat, i si com en aquest cas el arbres frondosos el tapen parcialment, paciència, i si s’escau tornar a la tardor quan perden les fulles, l’edifici d'habitatges al Passeig Pere III, 38, fent xamfrà amb una mitgera, que Bernat Pejoan i Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 1864 - Barcelona, 1920) aixecava entre 1914 i 1928.

La descrició ens diu ; consta de planta baixa i dos pisos amb una alçada més amb xamfrà i soterrani. Composició unitària i simètrica.


Façana: en planta baixa ritme d'obertures separades per columnes i pilastres de pedra amb capitells florals. Als pisos superiors obertures amb balconada que gira a les cantonades formant dues tribunes rodones. El xamfrà, on es troba el portal d'entrada, fa d'eix vertical de simetria, potenciat amb un cos de coronament que origina una tercera planta, amb una sèrie d'obertures verticals i més estretes de certa influència centro-europea, tres capcers (el del mig ondulat i els dels extrems escalonats) rematen el cos central. Ornamentació amb pedra i ferro forjat a les tribunes i balcons.

Ens agradarà tenir noticies dels promotors, noms, cognoms , lloc i data de naixement i traspàs, i un xic de la ‘història de la casa’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'autor fou Bernat Pejoan i Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 22 d'octubre de 1864 - Barcelona, 30 de desembre de 1920

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/bernat-pejoan-i-sanmart

Els comentaris de Griselda Ardevol Riera, i Ramon Egea, a la pàgina Manresa, l'altra ciutat, em feien evocar la síndrome d'Estocolm, en relació al patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

dilluns, 11 de febrer de 2019

CASAL D’EN FRANCESC LLONCH CAÑOMERAS / CASAL DURAN. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/006-A.htm


Casal entre mitgeres de planta baixa, pis i golfes, amb pati de ventilació interior, construït per l’arquitecte Miquel Pasqual i Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849 Barcelona, Barcelonès, 1916), al carrer de Cervantes nº55-57 , per encàrrec d’en Francesc Llonch Cañomeras (Sabadell, 1878 - Doneztebe, Navarra, 1938) que fou president del Gremi de Fabricants de Sabadell, conseller-director del Banc de Sabadell (1919-1938), un dels fundadors i primer president de la Mutua Sabadellenca d' Accidents del Treball (1917), president de L' Electricitat, S.A., empresa constructora de maquinària elèctrica, i fundador de diverses empreses tèxtils. Com a conseller-director del Banc de Sabadell tingué un paper molt destacat en fer front a la important crisi del banc de l' any 1926, evitant que aquest presentes suspensió de pagaments amb les seves gestions a Madrid davant del President del Govern, del Ministre d' Hisenda i del Governador del Banc d'Espanya, avalant personalment al banc davant del Banc d'Espanya, per tal d' aconseguir una línia de redescompte.

Durant la guerra civil espanyola la seva empresa fou col·lectivitzada i hagué de fugir de Sabadell. Es va traslladar a Navarra, on va morir el 1938.

Em sobta l’afirmació ‘rehabilitat més tard per la família Ferran’, i el fet que no constin a la fitxa les dades de l’autor de la rehabilitació.

Patrimoni Gencat
ens diu ; edifici construït inicialment per encàrrec d'en Francesc Llonch. Després va passar a la família Morera i posteriorment a la família Ferran, que cap als anys quaranta va rehabilitar l'interior. La família Duran ha estat la darrera propietària de l'edifici.

Habitatge unifamiliar entre mitgeres que presenta planta baixa, pis i golfes, a més d'un pati posterior. La façana està estucada i té una potent barbacana entre la qual hi ha les finestres de les golfes. Al pis hi ha un balcó corregut amb barana de ferro forjat i pedra treballada als dintells amb decoració de tipus floral. A la planta baixa hi ha tres finestres també amb reixes de ferro. L'entrada a l'habitatge és amb el típic cancell.

Destaca la façana d’estil modernista molt elaborada.

diumenge, 10 de febrer de 2019

IN MEMORIAM DEL SITGES DE FA 100 ANYS. EL GARRAF. CATALUNYA


El Pere Julià Subirana, publica una fotografia feta pel Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943) Luciano Roisin, conegut per les terres del REINO DE ESPAÑA, com el ‘fotografo catalan’

https://ca.wikipedia.org/wiki/Lucien_Roisin_Besnard

Li explicava que bona part de les cases de Terramar, sorgien de les mans de l’arquitecte Josep Maria Martino Arroyo ( Barcelona l’any 1891 + Barcelona el dia 6 de gener de 1957)

https://criticartt.blogspot.com/2007/04/josep-maria-martino-un-arquitecte.html

I, a dia d’avui, encara en resten dempeus algunes.

http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4965

Fer un passeig per Sitges és un plaer al que si es possible ningú hauria de renunciar.

Sovint per explicar una imatge ens calen més de 1000 paraules.

dissabte, 9 de febrer de 2019

CAN PRAT DE MOLLET DEL VALLÈS. UN BON EXEMPLE DE COM ES POT ‘ESBORRAR’ LA MEMÒRIA HISTÒRICA.

El Josep M. Escura, publica un parell de fotografies de la masia de Can Prats.


1. Com era abans del seu enderroc per construir l’actual edifici.


2. L’actual edifici en construcció a la primeria dels anys quaranta.

No se’n fa esmat a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Mollet_del_Vall%C3%A8s

A la pàgina https://www.molletvalles.cat/continguts/la-ciutat/llocs-i-edificis-dinters/edificis-dinters/?fbclid=IwAR2NCzG0SmZZW9tiygCmNGBuiLrnTqbswyKxb4AwXM8OzieUtlD_KY91u5U
En diuen ; Avinguda Can Prat s/n
L'any 1746 la masia de Can Prat es converteix en hostal i adquireix molt aviat un gran prestigi a tota la comarca. Molt remodelat, l'edifici encara acull un restaurant.

Podeu trobar més dades i imatges a :
https://hostals.blogspot.com/2010/01/hostal-can-prat-molles-del-valles.html?fbclid=IwAR1kSr1myc4uGSlqpS_tbroqwuuvNctNCa-Z4aciVPWOd77oMY8389wzI1g


Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels autors de la rehabilitacions i/o reforma que es duia a terme en els primers AÑOS TRIUNFALES

divendres, 8 de febrer de 2019

CASA JOAN VILELLA ESTIVILL. SITGES. EL GARRAF. CATALUNYA

El Pere Julià Subirana, publicava una fotografia de Sitges, a la que fèiem un post :
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2019/02/in-memoriam-del-sitges-de-fa-100-anys.html

El Marcel Morató Tort, afegeix una fotografia de la casa promoguda per Joan Vilella i Estivill (Reus, 1878 - Reus, 1925), i aixecada per l’arquitecte Joan de la Creu Rubió y Bellver (Reus, 24 d’abril de 1870 – Barcelona, 30 de novembre de 1952)


Quan a la descripció patrimoni Gencat ens diu ; és un edifici aïllat de grans dimensions i planta rectangular format per planta baixa, dos pisos i golfes. La coberta és a dues vessants a dos nivells de teula àrab. La composició de la façana és gairebé simètrica (una de les ales és més simètrica que l'altra); el cos central és més elevat. La planta baixa ha estat molt modificada. L'accés a l'hostal es fa pel primer pis, que té als extrems dues finestres d'arc de mig punt i al cos central diverses obertures d'arc carpanell. Una marquesina d'obra separa el primer del segon pis. Al segon pis hi ha una galeria formada per cinc arcs de mig punt i balcons rectangulars a banda i banda, amb barana de ferro. El pis de les golfes l'ocupen petites obertures emmarcades amb maó vist als cossos laterals, i una galeria central de vuit arcs, també de maó.

D'estil noucentista, l’edifici presenta elements que encara tenen regust modernista i eclèctic noucentista, principalment la utilització de maó vist i la decoració d'inspiració oriental (arcs de la galeria del segon pis.)

Bona part de les cases de Terramar, sorgien de les mans de l’arquitecte Josep Maria Martino Arroyo ( Barcelona l’any 1891 + Barcelona el dia 6 de gener de 1957), amb algunes notables excepcions com la casa Joan Vilella i Estivill, i altres que podreu comprovar en aquest enllaç : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_d%27edificis_de_Sitges

Fer un passeig per Sitges és un plaer al que si es possible ningú hauria de renunciar

dijous, 7 de febrer de 2019

TENIM MÉS DADES DE L’AUTOR DEL PROJECTE DE L’ESGLÉSIA DE SANT JAUME?. PARETS DEL VALLÈS. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Llegia a la pàgina web de l’ajuntament de Parets del Vallès en relació a l’església de Sant Jaume : temple d'obra vista, amb planta de creu llatina i cúpula central, d'estil eclèctic i atri neogòtic, construït l'any 1948 per l'arquitecte Llavutri/LLABOUTRY .

A http://parietes.com/pdfs/Parietes-7.pdf , diuen ; El projecte fou del llavors arquitecte municipal Joaquin José García de Alcañiz [ que havia estat cessat l'any 1939 pels feixistes a Granollers ) que també va fer diverses torres a l’Eixample i l’edifici de l’Ajuntament actual.

El projecte de l’any 1948 és molt bonic i fou elogiat per tothom.


El desenvolupament del barri de l'Eixample va propiciar l'edificació d'aquesta església, en la qual es va celebrar la primera missa l'any 1951. Restaurada l'any 2003, ha estat dedicada pel bisbe Pere Tena i Garriga (L'Hospitalet de Llobregat, 14 de maig de 1928 - Barcelona, 10 de febrer de 2014) http://www.parets.cat/la-vila/guia-del-municipi/on-anem




Ens agradarà saber a l'email coneixercatalunya@gmail.com el nom, cognoms, i llocs de naixements i traspàs de l’arquitecte Llavutri/ LLABOUTRY , si fos possible, també una imatge.

Ens agradarà saber a l'email coneixercatalunya@gmail.com , el lloc i data de naixement i traspàs de l'arquitecte Joaquín José García de Alcáñiz , i si fos possible, també una imatge.

Veiem contínuament imatges de persones presumptament deshonestes, o fins convictes de greus delictes contra la societat, i per vergonya col·lectiva no hi ha imatges d’aquells que amb el seu BON treball aixecaven aquest país de la misèria, malgrat l’estultícia i la corrupció sistemàtica de les elits polítiques.

En un documentat treball, que signa Núria Nogué i Solé, i que es publicava a http://parietes.com/pdfs/Parietes-7.pdf
llegia que el projecte fou del llavors arquitecte municipal Joaquín José García de Alcáñiz que també va fer diverses torres a l’Eixample i l’edifici de l’Ajuntament actual

Patrimoni Gencat – com acostuma – no ens treu del dubte, ja que la minsa informació que trobava de l’Església de Sant Jaume, diu ; edifici, de fàbrica moderna, és de planta de creu llatina amb cimbori octogonal al centre. La teulada és a dues vessants. Les obertures són ogivals i els murs estan dividits en panys, a l'exterior, per pilastres.

La seva construcció va ser iniciada el 1948, però no es va finalitzar fins el 1984, quan es va enllestir el porxo.

Demanarem informació a l’Ajuntament de Parets, i a persones expertes en la matèria per tal d’aclarir l’autoria d’aquesta església.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 6 de febrer de 2019

LA TORRE BURÉS DE CASTELLBELL I EL VILAR. EL BAGES. CATALUNYA .

Llegia que fou l’Esteve Burés i Arderiu (Barcelona), 1833 – Barcelona, 1889), el constructor de la fàbrica del Burés, el que veient l'afició per la caça del seu fill Francesc Burés i Borràs, comprava l'any 1889 als amos del Ferran una peça de quaranta quarteres, composta de bosc i vinya, per a construir en ella un gran vedat de caça. Al capdamunt del turó hi va fer edificar una torre. Tenim doncs que el promotor va ser Esteve Burés i Arderiu (Barcelona), 1833 – Barcelona, 1889), de l’autor no en tenim constància, com tampoc de cap de les seves fàbriques, Sant Joan de Vilatorrada, Anglès (Girona), i Castellbell i el Vilar.

Els Burés, de ben segur van confiar en els millors enginyers, mestres d’obres i/o arquitectes de l’època, sobta per tant que enlloc hi hagi constància de l’autor dels edificis, oi?.

Documentàvem a Manresa, la cosa coneguda com ‘la Buresa' http://relatsencatala.cat/relat/la-casa-torrents-la-buresa/1039920
Obra de l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914); costa de creure que no es conegui l’autor d’aquesta Torre Burés de Castellbell i el Vilar, oi?.

El Mapa de Patrimoni ens diu; Torre situada dalt del turó que hi ha enfront el castell, a la riba dreta del Llobregat. Es tracta d'una construcció aïllada de planta quadrada, de 20 metres de costat, amb coberta a quatre aigües i un volum central que s'aixeca per sobre del cos principal en forma de torre, amb una coberta pròpia piramidal de quatre costats.


Copiem un extracte de la descripció de la casa feta a la Historia de la fábrica de Castellbell, propiedad de don Esteban Burés, escrita l'any 1894 per Josep Bach i Valls: "La torre mencionada tiene la forma cuadrada y mide 20 metros de largo por igual número de ancho y se compone de sotanos, bajos y primer piso y en el centro de ella se levanta un torreón compuesto de dos pisos. En los sótanos se halla la bodega y cuadra para caballerias. En los bajos se halla un hermoso vestíbulo en cuyas paredes se halla pintada una hermosa marina y unos paisajes imitados a los del país, debajo de cuyo pavimento se encuentra una grandiosa cisterna cuya agua fresca y cristalina se eleva hasta los lavabos del primer piso por medio de una bomba de mano. En los bajos además de la habitación del guardian D. Magin Picañol se encuentra una espaciosa sala de descanso lujosamente amueblada y decorada, en uno de sus estremos se halla un hermoso piano encima del cual y para adorno se hallan disecados un buho un gato montés y un muchuelo, todo cazado en el vedado descrito anteriormente. También se halla la sala comedor, la cocina y la despensa. Frente a la puerta de entrada se encuentra una hermosa escalinata que conduce al primer piso en cuyo interior se encuentran los dormitorios; y por la parte exterior se encuentra una espaciosa galeria que circuye todo el rededor de la torre. También existe un saloncito para despacho (...) En el primer piso del torreon se encuentra un hermoso oratorio y los dormitorios de los criados; y en el segundo piso se halla una espaciosa sala con ventanas en todos los cuatro puntos cardinales, la cual a mas de servir de mirador, se halla en el centro una mesa de billar para diversión de los visitantes."

Tota la finca està envoltada per un mur de 2'5 metres d'alçada que delimita la propietat i el vedat particular de cacera.

Avui, quan els feixistes celebren el 80 AÑO TRIUNFAL, 1939-2019, sembla clar que NOMÉS serà possible recuperar la memòria històrica amb els concurs de la ciutadania.

Dels polítics – siguin del color que siguin – en aquest punt no es pot esperar res.

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 5 de febrer de 2019

IN MEMORIAM. ESCOLA PÚBLICA DEL MEÜLL. CASTELL DE MUR. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Mercè Pons, publica fotografies de l’Estudi (escola) de El Meüll.

Foto antiga

Foto actual.

Es conserven les pintures originals que va fer la mestre



La premsa es feia ressò de que en ocasió del 80 AÑO TRIUNFAL 1930-2019 la xarxa elèctrica arribava fins al Meüll.
https://www.ccma.cat/324/el-meull-inaugura-lelectrificacio-del-poble/noticia/2493716/
https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20141107/la-xarxa-electrica-arriba-a-lultim-poble-de-catalunya-3670514

El Pallars està prop de Déu, lluny però , massa lluny de la conurbació barcelonina, o de la capital del REINO DE ESPAÑA

La recuperació de la memòria històrica NOMÉS serà possible amb la col·laboració ciutadana, dels polítics – de qualsevol color – no cal esperar res.

dilluns, 4 de febrer de 2019

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL MONT CARMEL. BARCELONA

El Pere Julià Subirana publica una fotografia a la pàgina Catalunya abans i ara del santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, del que ens diuen a :


http://www.bcn.cat/horta-guinardo/rutes/ruteshistoriques/10-9.shtml

El 1864 es va construir l'ermita anomenada santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, prop del camí que venia de Gràcia i que després seria la carretera del Carmel.

Hi residia l'ermità Miquel Viladoms.

Inicialment tenia dependència parroquial de Sant Joan d'Horta.

A l'inici del segle XX, era un lloc molt concorregut per fer-hi aplecs, fontades i celebracions religioses, amb gent vinguda de Gràcia i Sant Martí de Provençals, sobretot.

A partir dels anys quaranta va ser molt freqüentada per la quantitat de persones que van anar a viure per aquella zona.

L'any 1962 es va establir com a parròquia i, a finals dels anys vuitanta, es va inaugurar el nou temple al costat de la primitiva ermita.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Santuari_de_la_Mare_de_D%C3%A9u_del_Mont_Carmel

El Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel va ser obert l'11 d'abril de 1864 com a ermita, prop del camí que venia de Gràcia i que després seria la carretera del Carmel.

Es construí entre 1860 i 1864.

Hi residia l'ermità Miquel Viladoms.

Inicialment tenia dependència parroquial de Sant Joan d'Horta.

A l'inici del segle xx, era un lloc molt concorregut per fer-hi aplecs, fontades, concerts musicals, especialment de l'orfeó L'Estrella del Carme, i celebracions religioses, amb gent vinguda de Gràcia i Sant Martí de Provençals, sobretot.

El 1930 fou elevada a capella.

A partir de la dècada de 1940 va ser molt freqüentada per la quantitat de persones que van anar a viure per aquella zona.

L'any 1962 es va establir com a parròquia. Amb el temps, a més de la seva tasca religiosa, la nova parròquia s'implicà profundament en la vida del barri, realitzant una gran tasca en terrenys com la sanitat, l'educació i la cultura, i implicant-se en les reivindicacions del barri a nivell de serveis i infraestructures. Atès la petita mida de la capella, que només podia acollir a trenta persones, entre 1985 i 1988 es construí una nova església, obra dels arquitectes Francesc de Paula Daumal i Domènech i Miquel Campos i Pascual, amb un disseny més contemporani.

El nou edifici fou inaugurat el 16 de juliol de 1988 per l'arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany Arnau (Santa Coloma de Farners, 12 d'agost de 1913 - Barcelona, 26 de desembre de 1996)quina memòria ha quedat ‘enterbolida’ per la seva suposada passivat davant les acusacions de pederàstia del rector de Vilobí d’Onyar.