dijous, 28 de febrer del 2019

CASA ARIMÓN - CASA GARCIA PLANAS. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Vaig treballar al carrer Arimón entre els anys 1965 i 1968, la casa en aquella època ‘senyorejava’ més que en l’actualitat.

Sabadell, canviava el culte a la Mare de Déu de la Salut, pel de la Mare de Déu de l’Especulació Urbanística, i dissortadament encara el continua mantenint.

http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/103-A.htm


Autor: Josep Renom 1911

Casal de tres cossos, de planta baixa, pis i golfes, amb torre central de planta quadrada. L’edifici actual és fruit de diverses reformes a partir d'un casal del XIX, la substancial fou realitzada el 1911, a la que seguiren altres, al llarg del segle XX.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27848

L'edifici és fruit de diverses reformes a partir d'un casal del segle XIX, la més important duta a terme el 1911 per l'arquitecte Josep Renom Costa (Sabadell, 22 de novembre de 1880 - 11 de març de 1931). Del primer casal es conserven les pintures del sostre, conservades sota els enteixinats modernistes.

A la reforma del 1911 hi van treballar els millors tallers de l’època. Hi destaquen els vitralls, influïts pels del Palau de la Música Catalana i molt probablement obra del taller Rigalt i Granell. Els esgrafiats exteriors i interiors són del taller Butsems i Fradera. I el ferro forjat, del taller Ballarín.

L'any 1941 la família Arimón ven la casa als Garcia Planas [ Josep Garcia-Planas Cladellas (Sabadell, 8 d'agost de 1897 - 20 de març de 1969) ].

Entre el 1950 i el 1960 van tenir lloc diverses reformes, una de les quals duta a terme per Santiago Cassulleras Forteza (Barcelona, 7 de juliol de 1901 - 2 de setembre de 1960) .

Casal de tres cossos format per planta baixa, pis i golfa. Té una torre quadrada estucada de blanc. A la façana destaca l'arc trilobat de la porta, l'emmarcat de les finestres i el treball de ferro forjat de les reixes. Les obertures del pis són rectangulars i les de les golfes, de petites dimensions, apaïsades per a la ventilació.


Autors


Josep Renom i Costa Arquitecte (reforma) 1911

Santiago Casulleras i Forteza Arquitecte (reforma i ampliació) 1950. Ens agradarà rebre una imatge d’aquest arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El 9 d'octubre del 2008 la casa va tornar a obrir les portes després de vuit anys d'un procés de rehabilitació d'espais i restauració d'estructures i acabats. Actualment, l'edifici s'ha restaurat i equipat d'un centre integral de salut, bellesa i benestar que es diu Arimon Centre Wellness. Els promotors d'aquest projecte són Marosa Garcia-Planas Marcet i Jordi Bertran Moreno .

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la darrera restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

dimecres, 27 de febrer del 2019

ANCIENNE EGLISE DE SANTA MARIA D'OLÓ. EL MOIANÈS. CATALUNYA

Recordo molt bé l’església ‘vella’ de Santa Maria d’Olò amb el seu rellotge de sol cantoner, el retaule barroc de justa fama, i també la imatge del Crist de la pregunta ens va copsar. Juraria fins i tot, que en tinc alguna cosa publicada, el Sr. Google però, no té gaire cura amb els blogers, cert que no ens fa pagar, tant però, com que únicament ens dóna una mínima memòria de peix per cercar publicacions, quan com en els cas del http://coneixercatalunya.blogspot.com/ estem prop de les 5000 publicacions.

De Santa Maria d’Oló , al nucli antic del poble, ens diu patrimoni Gencat; edifici d'una sola nau, cobert amb una teulada a doble vessant, amb capelles laterals afegides, un absis rectangular i un campanar esvelt en forma de torre. La porta d'accés està coronada per un arc de mig punt, a sobre del qual hi ha un frontó partit, amb un escut al centre i dos florons. Flanquejant la porta trobem en relleu una pilastra a cada cantó. En la portalada hi ha gravada la data de 1646. Un ull de bou s'obre en la part superior de la façana, En l'absis hi podem veure les restes d'una finestreta tapiada. L'aparell és obrat amb carreus irregulars de calcaria i gres, sense ser disposats en filades.


El retaule major de l'església de Santa Maria va ser construït entre els anys 1663 i 1671, obra de l'escultor manresà Pau Sunyer ( + Manresa, 1694).


Està dedicat a la Mare de Déu Assumpta.

Li preguntaré al Feliu Añaños Masllovet, si recorda les imatges del rellotge de sol cantoner, i la del Crist de la Pregunta.

Estic convençut d’haver-ho publicat, tant, tant, tant, que em jugaria en cas d’anar errat, que els caigués als de T.S. l’edifici al damunt


dimarts, 26 de febrer del 2019

IN MEMORIAM. ESTACIÓ CENTRE DE LA LÍNIA FERROVIARIA BARCELONA-LLEIDA

N’havia em parlat en anteriors ocasions.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/01/estacio-de-sabadell-centre-de-la-linia.html

http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/137-A.htm

Edifici aïllat, de planta rectangular formada per un cos central de planta baixa i pis i dos laterals de planta baixa, amb una composició de façana simètrica, potenciant l’eix central a través del remat on hi trobem la inscripció de la data 1889 i una figura femenina en relleu de terracuita.

Autor : Gabriel Batllevell i Tort (Molins de Rei, 24 de desembre de 1825 - Sabadell, 19 d'agost de 1910)


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27690

L'arribada del ferrocarril a Sabadell es produí l'any 1855, moment en què s'inaugura l'estació. Amb l'augment del servei ferroviari, la Companyia del Nord va renovar l'antiga estació l'any 1884, obres que van durar fins el 1889.

Ubicada al final de la zona suburbana dels carrers Tres Creus-La Salut. Estació de ferrocarril formada per un edifici principal de planta baixa i pis i una petita construcció exempta que allotjava els serveis públics. Les façanes són de composició simètrica, estucades i amb les obertures emmarcades amb pedra. Sobre l'andana hi havia una marquesina de ferro.

Autor : Gabriel Batllevell i Tort (Molins de Rei, 24 de desembre de 1825 - Sabadell, 19 d'agost de 1910)


No tinc cap dubte en relació a la capacitat – més que reconeguda de Gabriel Batllevell i Tort , l’edifici de l'Escola Pia de Sabadell (actual Ajuntament de Sabadell), el Casal Pere Quart, i la casa del Marquet de les Roques, de la mateixa família, a la vall d'Horta de Sant Llorenç Savall,....- , si però, de l’autoria d’aquest edifici, tota vegada que generalment les estacions eren dissenyades pels enginyers del ferrocarril. Sabadell, fora en aquest cas, l’excepció de regla.

Fitxeu-vos que moltes estacions del ferrocarril, tant les de la línia Barcelona-Lleida, tristament famosa pels sinistres provocats per la incúria i l’abandó de que és objecte des del REINO DE ESPAÑA, com les de altres línies se semblen quasi com gotes d’aigua.

El text diu l'any 1855 s'inaugura l'estació. Amb l'augment del servei ferroviari, la Companyia del Nord va renovar l'antiga estació l'any 1884, obres que van durar fins el 1889.


Entenem que potser Gabriel Batllevell i Tort, va ser l’autor de la ‘renovació’.

Qui va ser l’autor del primer edifici ?.

Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 25 de febrer del 2019

CAN PLANAS O CAN FIGUERES, TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

http://lamallerenga-tiana.blogspot.com/2012/08/

A Tiana hi ha dos edificis coneguts com Can Moncanut, una a la Riera de Tiana, 117, i l’altra coneguda també però, com Planas o Can Figueres al carrer Isaac Albéniz, 4 de Tiana a la comarca del Maresme, d'aquesta segona ens diu Patrimoni Gencat ; Edifici civil de planta rectangular, formada per uns baixos, un pis, un soterrani i un terrat. L'entrada al recinte enjardinat no coincideix amb el costat de la façana principal sinó amb el mur lateral que destaca per la seva torreta de planta quadrada situada al bell mig.

Fotografia. Mario Martinez Arrabal

El cos format per la planta baixa està decorat amb línies horitzontals gravades a l'arrebossat i que en el pis superior queden reduïdes a uns ficticis carreus angulars.

El coronament de la façana està decorat amb elements vegetals i florals estilitzats, amb tons de verd i que a la part central trenca la línia de la cornisa.

Hi ha un terrat transitable.

Degut a la funció d'escola se li ha obert una nova porta davant de la façana principal que dóna directament al carrer.

El coronament superior de l'edifici fa que es modifiqui l'aspecte clàssic del conjunt. Sobre la façana lateral esquerra hi ha esgrafiada la data de 1911, any en que fou construït l'edifici.

Fotografia. Rosa Maria Andres Blanch. Any 1985

Situat dalt del pilar que flanqueja l'entrada principal de l'edificim i havia - potser encara existeix - un fanal que retratava la Rosa Maria Andres Blanch, l’any 1985. La seva estructura estava realitzada amb ferro colat i presentava una forma pràcticament cilíndrica, coberta per una petita teuladeta circular. Destacav per la seva decoració de tipus vegetal i l'ús de les línies sinuoses, com en el cas dels reganyols que serveixen de suports, així com pels vitralls que el tanquen, amb motius florals i vidres de colors emplomats, típics de l'estil modernista.

Josep Maria Toffoli i Carbonell, Em comentava que a ; http://lamallerenga-tiana.blogspot.com/2012/08/ , s’explica la història de la casa :

Evaldo Planas, l’any 1911, va refer la paret de tancament del seu terreny i també va fer obres de reforma de l’edifici que havia començat a edificar el Sr. Rovira. Les obres van ser dirigides per l’arquitecte i urbanista Guillem Busquets i Vautravers (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1 de febrer de 1955[1]), que fou un estret col•laborador de Josep Puig i Cadafalch i des de 1914 fou arquitecte municipal de Barcelona
Amb la reforma, l’edifici estilísticament pot inscriure’s dins el vessant del modernisme més relacionat amb el secessionisme vienès, molt evident en la composició i ornamentació del coronament.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Guillem_Busquets_i_Vautravers

Dues coses destacaven en la nova tanca que se havia construït. En una cantonada, la del carrer Albèniz amb el carrer Anselm Clapés es va construir una glorieta amb un interessant fanal de ferro i vidres policroms de estil modernista.


Evaldo Planas i Oliver, casat amb Carme Mestres, era empresari i membre de la junta directiva del Foment del Treball Nacional.
La filla d’Evaldo Planas, Pepita Planas i Mestres, es va casar amb el fill de Domingo Moncanut, Alfons Moncanut i Geli. Tant Planas com Moncanut eran tots dos estiuejants i socis fundadors del Casino de Tiana, i per aquesta raó aquest edifici residencial d’estil modernista es conegut també com Can Moncanut-Planes. Morts el Sr. Planas, la seva dona i el seu fill Julià, el matrimoni Moncanut i Planas heretà l’edifici.

La casa es confiscada per les autoritats sorgides desprès de la victòria dels sedició feixistes contra el regim LEGÍTIM de la II REPÚBLICA, quan es retornar al propietaris s’enderroca la glorieta i el fanal es guardat, anys després, en el soterrani.

Durant uns anys esdevindrà la casa de estiu dels propietaris, després està uns anys en lloguer i també va ser durant diferents anys escola. Una nova normativa va impedir que l’edifici continués com escola i els propietaris van tornar a residir a la vivenda. Van restaurar el fanal reposant els vidres trencats i el fanal va ser col•locat al seu emplaçament actual

Finalment la fillola dels Srs Montcanut Josefa Mestres i el seu marit Jordi Figueres, van heretar l’edifici al morir-se Alfons Moncanut fa ara cinquanta anys (l’any 1962), vuit anys desprès de la mort de la seva dona Pepita Planas.

Ara, als cent anys de la seva instal•lació, el fanal modernista de ferro i vidres policroms se ha connectat a la xarxa de l’enllumenat públic. Amb aquesta iniciativa, aquest fanal amb cent anys d’existència i que forma part del paisatge urbanístic de la nostra vila, el podrem gaudir tots els tianencs donant llum totes les nits de l’any.

El Josep Maria Toffoli Carbonell, em deixava un comentari; aquesta casa es de finals del anys vuitanta del segle XIX i el sr. Rovira el seu primer propietari.

Desconec qui va ser l'arquitecte de la casa, però jo crec que va ser el mestre d'obres Jaume Amat i Pelegrí. No tinc cap prova ni document que lo confirmi, es només un pressentiment o intuïció Lo que si es cert que ca la Godó i Ca'n Regordosa (Torre sant Jordi) son de Jaume Amat i Pelegrí i son de la mateixa època que Can Planas.

Jaume Amat Pelegrí té un carrer amb el seu nom a Tiana.

diumenge, 24 de febrer del 2019

PATRIMONI IMMOBLE DE SABADELL. EDIFICI D’HABITATGES D’EN BOI VENTURA, VIA MASSAGUÉ, 42.

Retratava la façana de l’edifici situat a la Via Massagué nº 42 , identificat com EDIFICI D’HABITATGES D’EN BOI VENTURA


Patrimoni Gencat ens diu; edifici d'habitatges, entre mitgeres, constituït per planta baixa amb comerç i dos pisos que allotgen quatre estatges. Als baixos hi ha unes grans columnes que corresponen a la botiga i un accés lateral coronat amb una orla per als pisos. Al primer pis hi ha una tribuna sobre la que descansa una balconada. La façana està arrebossada i ornamentada amb elements de pedra a les obertures i al coronament.
http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/196-A.htm


Arquitecte, Joaquim Manich i Comerma (1882 - 1976), edificat l’any 1923

Immoble d’habitatges plurifamiliar entre mitgeres, de planta baixa i dues plantes pis, ubicat a la Via Massagué. De la façana principal destaca la composició volumètrica.

Ens agradarà saber TOTES les dades del promotor, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs,... , esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 23 de febrer del 2019

IN MEMORIAM DE LA DESAPAREGUDA ERMITA DEL SANT CRIST PROP DEL MONESTIR DE SANT JERONI DE NOSTRA SENYORA DE LA VALL DE BETLEM. BADALONA.

El Pere Julià Subirana, publica una fotografia amb aquest peu; Ermita de Sant Jeroni de la Murtra , any 1915


Amb la mateixa imatge trobava a : https://twitter.com/bdnrecuerdos/status/976016116966477824


Ermita construida a finales del siglo XVII cerca de Sant Jeroni de la Murtra. Se llamó ermita de Sant Crist pero todo el mundo le llamaba "La miranda" por el mirador que era.

Hoy en día solo quedan cuatro piedras.


És tradició que la imatge del Crist d’aquesta ermita va ser traslladat a la Capella de can Cabanyes, advocada també al Sant Crist.

Sant Jeroni de Nostra Senyora de la Vall de Betlem, Situat a l'indret de l'antic Mas Murtra, a la vall de Poià, continua existint :

http://www.lamurtra.cat/web_informativa/index3.html

https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn01murt.htm



divendres, 22 de febrer del 2019

CAN MASFERRER I LA SEVA CAPELLA DE SANTA ELENA.. GUALBA. EL VALLÈS ORIENTAL/MONTSENY JUSSÀ. CATALUNYA

Crisant Palau‎, publica una fotografia de Can Masferrer a la pàgina , fotos antigues del Vallès Oriental.


Patrimoni Gencat ens diu; Edifici aïllat de planta baixa, pis i golfes. Casa senyorial i masoveria.

Era al davant de la casa.

Coberta a doble vessant amb aiguavés als costats. Finestres espitllerades a la planta baixa, al mur lateral, i finestres més grans que s'obren al pis (funció defensiva dels masos dels segles XIV-XV).

Interior: columna de pedra per a sostenir el sostre i escala de pedra.

S'hi troba una ermita, de Santa Llena (Joan López). Pensem que el text fa referència a una capella, de la que no en trobava cap imatge, ni lloc on se’n fes esment. En demanaré dades al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Rebia amb catalana puntualitat – aquesta és una virtut que en mala hora aprenien de nosaltres els anglesos, que ens ho agraïen traint-nos per un penyal ple de mones – un email del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , en el que juntament amb una fotografia datada el 14-IV-1985, em deien :


Capella oratori de Santa Elena. Can Masferrer. Gualba de Baix (Gualba). Vallès Oriental

A la façana trobem una porta d'arc de mig punt dovellada, signe de riquesa; i finestres,una amb dues mènsules sostenint la llinda formant arc deprimit convex, típic del segle XVI; una altra amb relleus de dues cares i un rostre solar i una altra amb un arc conopial goticitzant.
En Masferer Balle apareix al fogatge de Gualba de 1497.

Al fogatge de Sant Vicenç de Gualba de l'11 de juliol de 1553 apareix en Masferrer, i a la Vegueria de Barcelona- Sant Vicenç de Gualba, de l'any 1515 apareix Pere Mas Ferrer.

Al Mapa de Patrimoni
se’n diu; gran casal obert de cara a ponent, amb Roberta a dues aigües i carener perpendicular. S'hi entra per una porta d'arc de mig punt adovellat, format per onze dovelles desiguals. La finestra del primer pis és de la sala és d'arc pla amb guardapols motllurat, rematat amb carotes arrodonides; al centre de la llinda diversos cercles concèntrics rebaixats, forma l'aura d'una nova carota de les mateixes característiques. La part interna, que és la de la sala amb notables elements arquitectònics, disposa d'uns senzills però acollidors i ben conservats festejadors. Des de la mateixa sala, es pot accedir a l'habitatge masover, que tanmateix té l'entrada a la cara nord de la masia.

Al seu interior hi ha un columna de pedra per sostenir el sostre i una escala de pedra.

Fotografia de P. Barbado. OPC

Apareix citada als fogatges de 1497 i 1515. La façana és de 1694 i va ser restaurada al segle XIX. Al fogatge de 1497 apareix com a batlle de Gualba el propietari de la finca.

A l'obra de Pere Vergés Moreu es cita com la casa més antiga del municipi.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 21 de febrer del 2019

SANTUARI DE SANT SEGIMON. TERME DE VILADRAU.. OSONA. CATALUNYA

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0236687.xml

Santuari situat al vessant NW del Matagalls, dins el terme de Viladrau (Osona).

Es troba a 1 230 metres d’altitud. Diu la tradició que fou construït a l’indret on féu penitència entre el 516 i el 520 sant Segimon, rei de Borgonya.

Consta documentalment el 1290 com a capella feta en una cova. Estigué regida per ermitans i donats dels segle. XIV al XVIII.

Entre els anys 1640 i 1782 es consruïren les edificacions que formen l’actual conjunt de l’església i l’hostatgeria, i s’abandonaren les antigues, adossades al penyal.

Fou secularitzat per la desamortització (1837). Era obert del 30 d’abril al dia de Tots Sants. Durant l’hivern els ermitans habitaven a la capella de Santa Maria de l’Erola, prop de Can Gat.



Marià Pidelaserra Brias (Barcelona 1877-1946) hi residí alguns mesos d’estiu del 1903 i hi pintà la seva famosa sèrie puntillista.

http://www.viladrau.cat/ca/turisme/aplec/aplec-de-sant-segimon

https://fviladrau.blogspot.com/2016/03/ruta-peu-viladrau-sant-segimon.html

https://parroquiadeviladrau.wordpress.com/historia/sant-segimon/

https://el9nou.cat/osona-ripolles/cultura-i-gent/lesglesia-del-santuari-de-sant-segimon-coberta-de-nou/

No apareix en la relació de Monuments de Viladrau:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Viladrau

Poseu Sant Segimon a la llista de llocs d‘obligada visita.




Fotografia. Sense córrer 


A pocs metres del santuari de Sant Segimon, en un turó encinglerat es troba l’ermita de l’Arcàngel Sant Miquel,  conegut també com “ dels barretons”.


Fou construïda probablement al segle XVI per l’ermità Miquel, procedent de Borgonya, atret per la llegenda de Segimon.

És un peti edifici  d’estructura rectangular amb dos aiguavessos.

En el seu interior s’hi va construir un banc de pedra al costat nord i no té imatgeria.

S’hi accedeix per un costerut tirany que surt vora el santuari de Sant Segimon o , d’una manera més planera, des del coll Saprunera.

Segons la llegenda el nom Barretons ve pel fet que els romeus  que s'arobaven a la ermia milloraven del mal de cap, quan deixaven el barret a la capella com a exvot.

https://parroquiadeviladrau.wordpress.com/historia/sant-miquel/?fbclid=IwAR2zTLsjThQbtqyTj0tzBYGRNmhs7qVPMN-UaGOY_TzIEw2GJnigmIDTLV4

la construcció malgrat la seva petitesa,  evidència la  importància religiosa que va tenir   la zona, on es troba el Santuaride sant Segimon, la capelleta de l'Oratori i I ‘església de la Mare de Déu de I'Erola.

dimecres, 20 de febrer del 2019

PATRIMONI IMMOBLE DE SABADELL. CASA PERE FRANCESC I RUHI. VIA MASSAGUÉ, 44

Retratava la façana de l’edifici situat a la Via Massagué nº 44 Casa Pere Francesc i Ruhí, Vía Massagué, 44, Sabadell (1922).


Edifici d'habitatges, entre mitgeres, format per planta baixa i dos pisos. Als baixos hi ha centrat la porta d'accés als pisos i a cada banda una botiga. Al primer pis hi ha un habitatge i dos al segon. Presenta la façana arrebossada i ornamentada amb elements de pedra. Té una tribuna lateral a l'alçada del primer pis. Cal destacar les baranes de les balconades i la balustrada de pedra que corona tot l'edifici.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Juli_Batllevell_i_Ar%C3%BAs

Els plànols del projecte signats per l’arquitecte Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928), es conserven a l'Arxiu Històric de Sabadell, mostren un edifici igual al construït, però amb una planta més d'alçada. Es desconeix el motiu de la diferència entre el que es construí i el que es va projectar.

http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/195-A.htm
Immoble d’habitatges plurifamiliar entre mitgeres de planta baixa i dues plantes pis, ubicat a la Via Massagué. De la façana principal destaca el frontó i la tribuna de planta primera.

dimarts, 19 de febrer del 2019

ESGLÉSIA DE SANT JOAN BAPTISTA O SANT JOAN DEGOLLAT DE GRÀCIA. CONEGUDA TAMBÉ COM ‘ LA DEL DUBTE’. BARCELONA.

La Fina Becerra publica una fotografia de la façana de l’Església parroquial de Sant Joan Baptista o Sant Joan Degollat, situada a la plaça de la Virreina del barri de Gràcia de Barcelona


http://w123.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=2704&id.districte=06

El temple és de nau única amb capelles i transsepte i volta d'ansa-paner. A la façana, organitzada amb els mateixos materials que la rectoria, es posa de manifest l'alçada de la nau, coberta exteriorment a dues vessants i amb arcuacions sota el ràfec. Rere el presbiteri està ubicada la capella del Santíssim, amb una rica ornamentació que enclou rajoletes fetes per Mario Maragliano (Génova, 1864 – Barcelona, 1944)

Pel que fa a les façanes de la casa rectoral, Francesc Berenguer i Mestres s'interessà en el contrast entre els materials amb intencions expressives, en utilitzar l'obra de maçoneria travada amb filades de maó i recórrer a la pedra treballada per emmarcar les obertures i definir la cornisa perimetral.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Berenguer_i_Mestres

Autor: Francesc Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914). Col·laborador de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Andreu_Audet_i_Puig

projecte: Andreu Audet i Puig (1868-Barcelona, 1938), arquitecte

De la Capella del Santíssim d‘aquesta església se’n ha escrit força, per això la qualifiquem com ‘LA DEL DUBTE’, que no s’ha de confondre però, amb el SANTUARI DE SANTA MARIA, O DEL SANT DUBTE. IVORRA. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA, quina visita TAMBÉ us recomanem:

https://www.elperiodico.cat/ca/barcelona/20160928/placa-de-la-virreina-oculta-capella-inedita-gaudi-gracia-5424465

https://cadenaser.com/emisora/2016/09/29/sercat/1475166367_968198.html

https://criticartt.blogspot.com/2016/10/ni-gaudi-ni-berenguer-lescultor-josep.html

https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/arquitectes---arquitectos/josep-maria-camps-i-arnau

Josep Maria Camps i Arnau (Sarrià, 29 d’octubre de 1879 - Barcelona, 6 de febrer de 1968)
Autor: Francesc Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914).

Cal recordar, ara i aquí, que Francesc Berenguer i Bellvehí (Sant Joan de Gràcia (Barcelona), 7 d'agost del 1889 – Barcelona, 15 de març de 1952), fill de Francesc Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914), quan a la mot del seu pare, Gaudí repeteix l'oferta de treball que en el seu dia li havia fet al seu pare, la proposta va fer que Berenguer respongués a Gaudí "que a ell, mai li faria com al seu pare i que un cop acabada la carrera es guanyaria la vida com arquitecte ell sol sense viure a l'ombra de ningú".

Lògicament això produí un distanciament entre la família Berenguer i Gaudí cosa que va fer que Francesc Berenguer i Bellvehí sempre s'enorgullís i digués que "ell havia fet fora de casa seva en Gaudí".

A finals del 1914 acabà els estudis d'arquitectura amb 25 anys.

Francesc Berenguer i Mestres, Antoni Gaudí i Cornet i Francesc Berenguer i Bellvehí, son tots traspassats. Tinc la convicció que el distanciament que es produïa entre ambdós arquitectes, va tenir més a veure amb intervencions de tercers que fomentaven ja el culte idolàtric de l’Antoni Gaudí i Cornet, que amb accions concretes d’aquest, a quin tots els seus biògrafs – honestos – reconeixen com una ‘bona persona’.

dilluns, 18 de febrer del 2019

CAN GRAU. CONVENT DE CLAUSURA DE LES CARMELITES DESCALCES I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A LA MAREDEDÉU DE MONTSERRAT I A SANT JORDI. VALLDORIOLF . LA ROCA DEL VALLÈS . VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Llegia que els orígens de Can Grau semblen remuntar-se fins l'època medieval, donat que ja al segle X és esmentada la Vil·la Auriulfus, que hom identifica amb l'heretat. Encara així no es s'han trobat notícies històriques ni documents d'aquesta època, no obstant però, tipològicament l'edificació s'ha d'enquadrar en el segle XVII o principis del XVIII.

Vers el segle XIX la finca fou adquirida pel marquès de Santa Isabel - títol concedit el 1856 a Jaume Gibert i Abril, tresorer general de la reina i intendent de la reial casa i patrimoni, cunyat del primer marquès de Casa Riera. Passà als Ricart - justament després de la desamortització de Mendizàbal, i es possible que fos expropiada a alguna comunitat religiosa, encara que es no es coneix amb certesa. A partir d'aquesta adquisició s'endegaren diferents millores estructurals, com la construcció d'un nou camí per facilitar l'accés a la nova construcció que s'edifica sobre Can Grau, així com per a modificar i unificar l'arquitectura de portes i finestres de la Residència i de Can Grau, amb els relleus i sortints que encara es poden veure avui dia. Aprofitant aquestes obres també es dissenyà l'actual parc-bosc que acull arbres centenaris. En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM de la II Republicà , Can Grau fou abandonat, i quedà a càrrec del masovers.

S'ha d'esmentar que vers el 20 de juliol de 1936 la capella fou destruïda. Vers el 1938 s'instal·là una escola d'oficials del Cos de Seguretat de l'exèrcit de la República que cessà el 10 de gener de 1939.

Després de la victòria del sediciosos feixistes, l'edifici retornà a les mans dels seus antics propietaris, el marquesos de Santa Isabel.

Actualment a l'edifici de Can Grau hi habiten la comunitat de les Carmelites Descalces que la compraren, vers el 1977, al senyor Felipe Ricart, marqués de Santa Isabel, per una quantitat de 8 milions de pessetes. La finca, amb una extensió de 17.000 m2, s'adquirí amb la intenció de traslladar la comunitat que residia en la casa del Blanqueig a Granollers.

Vers el 16 de juliol de 1978 la comunitat abandona la casa del Blanqueig a Granollers, encara que la inauguració oficial del monestir no fou fins el 25 de març de 1979. Des de la seva inauguració el monestir començar diferents obres que finalitzaren vers el 200 amb la construcció del noviciat. Entre altres obres destaquen la construcció de l'església amb el cor i la construcció de cel·les vers el 1987.

El 1994 es pintaren les façanes del monestir.

Advertia que no hi ha campanes.


I malgrat que el jardí no sembla descurat, tenia la percepció de que ‘ no hi ha vida’ avui a Can Grau.

Li demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) l’advocació que té o tenia la capella de Can Grau, i si en tenen imatges del interior.

Amb catalana puntualitat – aquesta és una virtut que aprenien aquí els anglesos, i ens ho agraïen traint-nos a canvi d’un penyal ple de mones – rebia un email del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) en el que m’adjunten una fotografia datada el 2-X-1985:


Capella de la Marededéu de Montserrat i Sant Jordi. Monestir de Monges Carmelites Descalces. La Torreta. Lloc conegut com Can Grau. Valldoriolf (La Roca del Vallès). Vallès Oriental

diumenge, 17 de febrer del 2019

CASA FRANCESC DE PAULA PONSÀ CANTÍ. SEU DE L’ARXIU HISTÒRIC DE SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

La retratava en ocasió d’una visita mèdica.


http://ca.sabadell.cat/Ahs/p/casaponsa_cat.asp

El 26 de juny de 1891 el fabricant i comerciant a Francesc_de_Paula_Ponsà_i Cantí (Sant Andreu de Palomar, 1850 - Puigcerdà, 1901) obtingué el permís municipal per tal de fer bastir la seva residència. La casa Ponsà fou construïda sota la direcció de l'arquitecte Gabriel Borrell i Cardona (Sabadell, 1862 - Barcelona, 1944).

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Borrell_i_Cardona

Poc en sabem d'aquella antiga residència familiar, de l'aspecte noble d'algunes estances o dels usos de certes cambres.

Amb la mort del patriarca (1901), ben aviat la família Ponsà anà a viure al poble de Sarrià, deixant la residència sabadellenca com a “casa d'estiueig” i com a seu de la Banca Ponsà i Valls (fins la seva fallida l'any 1920).

Actualment, tret dels sostres pintats que encara es conserven, o de la mateixa façana, pocs elements ens recorden el Sabadell de finals del s. XIX que va veure néixer aquesta finca. Alguns sabadellencs encara recorden les pintures d'Antoni Estruch i Bros (Sabadell, 1872 - Buenos Aires, 1957, que fou artista protegit de la família Ponsà) que decoraven l'escala principal de l'edifici o bé el magnífic pati que envoltava bona part de la finca dibuixant una L.


http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/011-A.htm
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27718
http://ca.sabadell.cat/Ahs/p/presentacio_cat.asp
https://www.naciodigital.cat/sabadell/noticia/8772/arxiu/historic/sabadell/fa/salt/youtube
https://www.isabadell.cat/tag/arxiu-historic-sabadell/

dissabte, 16 de febrer del 2019

CAN TAMBURINI. PATRIMONI IMMOBLE DE TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

Josep Maria Toffoli Carbonell, publica una fotografia a la pàgina Tiana, Recuperant la Història:


Can Tamburini. Fotografia Rosa Maria Andres Blanch. 1985

Amb data 31 de desembre del 1923 Ana Gil, vidua Tamburini, presenta els plànols signats per l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Musté (Barcelona, 1896 — ibídem, 1987) per la construcció d'una casa amb planta baixa de 85 metres quadrats i golfes, en uns terrenys de la seva propietat contigus a la carretera de Montgat a Tiana i a la nova via Galceran (avui 11 setembre).

Ens agradarà rebre una imatge de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Musté (Barcelona, 1896 — ibídem, 1987) a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fotografia cedida per Valentí Pons Toujouse.

Patrimoni Gencat ens diu quan a la descripció ; edifici civil de planta de tipus masia basilical, amb una teulada de dues vessants que desaigüen lateralment i un cos lateral més elevat. D'aquesta manera continua amb la forma tradicional de les construccions de la zona, encara que pels elements arquitectònics que utilitza, cal classificar-la com eclèctica. A la planta baixa hi ha una porta central dovellada i dues finestres laterals amb les llindes de pedra, mentre que al pis superior s'hi troba un balcó d'arc de mig punt suportat per pilars, d'estil renaixentista. Al conjunt de l'edifici arrebossat de color blanc, destaquen la pedra utilitzada en les obertures i especialment els angles amb els carreus vistos, un d'ells, el de la part superior, esculpit amb dues figures que aguanten un blasó.

NO EN TROBAVA IMATGES ACTUALS, tampoc la inclouen a la relació de monuments els amics de POBLES DE CATALUNYA.
http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=082824

Ens agradarà rebre almenys una imatge actual de Can Tamburini a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fotografia. Josep Maria Toffoli Carbonell

divendres, 15 de febrer del 2019

IN MEMORIAN DEL MAL DIT MOLI VELL DE PALAFOLLS. EL MARESME. CATALUNYA

Palafolls és un municipi de la comarca del Maresme, a la província de Barcelona, que tenia a darreries de l’any 2018 ,9.256 habitants. Durant segles, ha vist com decreixia el seu terme en benefici del de Blanes. Pensem que això no succeirà fàcilment en el present i el futur, entre altres raons per la pertinença d’ambdós poblacions a comarques i províncies diferents.

Dit això, no posaria la mà al foc, sobretot tot en un país, on es pot arriar a considerar ‘violència agressiva’ , anar a fer un tomb.

Llegia en relació al desaparegut Hostal Molí-Vell, al terme de Palafolls, del que el Joan Portas en penjava fotografies antigues :
https://www.google.com/search?q=restaurant+mol%C3%AD+vell.+palafolls&rlz=1C1SQJL_caES807ES807&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwjD6P7TkrvgAhWpyYUKHXcbBiYQ_AUIDygC&biw=1366&bih=608#imgrc=7V1HhVx2o3tU1M:



La família Guerra-Pino, nascuts a Sabadell, l'any 1978 van establir-se a Palafolls, a l'Hostal Molí-Vell, on van reconstruir un edifici abandonat i el van convertir amb gran esforç i dedicació en un dels restaurants de referència de la zona. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’any 1995 van emprendre una nova aventura, adquirint la finca Casa Oms, que feia molts anys que estava deshabitada. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La van reconstruir per convertir-la en un restaurant conservant el seu estil original, de la façana els terres, mobles... i després de dos anys de feina el 1999 es va inaugurar. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3264
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=8774
file:///C:/Users/Usuario/Downloads/314710-446251-1-SM.pdf

Amb el nom de Molí de la Pedrera se’n coneix un molí que, anys enrere, s’adaptà com a restaurant prop del parc aquàtic Marineland, que fou batejat com a Hostal Vell i que avui resta abandonat. Malgrat que no disposem de cap dada que ens permeti identificar-lo documentalment amb certesa, pensem que aquest molí degué ser el que ens consta al segle XVI amb el nom de Molí del Padrosell. De fet, la zona d’ubicació possible d’aquest coincidiria amb l’emplaçament de l’actual Molí de la Pedrera.

Si bé com a Molí del Padrosell té el seu origen en el segle XVI, podria ser anterior. L’1 de febrer de 1566, Fadrique de Cabrera va atorgar l’establiment del molí del Padrosell, al terme de Palafolls, a favor de Bernat Jalpí de Tordera.

Era un molí fariner amb dues moles alimentades d’aigua per dues canals diferents. Uns anys després, el 1585, el molí era en runes.

A principis de la vintena centúria, el molí de la Pedrera es convertí en una central elèctrica que subministrà d’energia la població de Malgrat de Mar.

Testimonis orals diuen que, en els durs anys de la postguerra, encara funcionava per a la mòlta de gra i, pràcticament, fins als anys seixanta.

Des de principis del segle XX, els propietaris foren els germans Roura de Palafolls, que també ho eren del d’en Puigvert.

https://www.youtube.com/watch?v=72BHCTTXDe4
https://www.blanesaldia.com/tag/moli-vell/
http://www.radiopalafolls.cat/2014/02/19/el-moli-vell-shaura-denderrocar/
http://www.radiopalafolls.cat/2016/12/16/lajuntament-es-quedara-amb-el-moli-vell/

1995/2019, de vegades tenim la sensació de que han passat molts més anys, oi?.


Els brètols, vàndals, incívics,..., son ‘especies’ que s’adapten ràpidament a qualsevol lloc, i fan bona la lletra d’aquella cançó popular catalana: https://www.youtube.com/watch?v=Af1YMFpVgb4


Un lector em deixava un comentari, brètols, vàndals, incívics,...,com altres col·lectius, violadors, corruptes,..., sembla que tenen ‘butlla’ ,oi?.

En massa ocasions amics lectors tenim també aquesta sensació, oi?

dimecres, 13 de febrer del 2019

CASAL PERE OLIVER SALT. DEDICAT ARA A LA MEMÒRIA DEL SEU BESNET JOAN OLIVER SALLARÈS, INSIGNE POETA CONEGUT COM ‘ PERE QUART ‘ . SABADELL. EL VALLÈS OCCIDENTAL.

El lema del conèixercatalunya és clar i senzill, el millor moment per fer una fotografia és aquell en que tens al davant, allò que vols retratar. Acceptem que si plou, és fosc, hi ha massa llum, fa vent,..., això es recollirà a la imatge, i que tot es pot fer millor, però insistim ‘ el millor moment per fer una fotografia és aquell en que tens al davant, allò que vols retratar’


Era fosc quan retratava la façana del Casal Pere Quart, ahir dissabte 9.02.2019

De l’edifici en diuen : http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/136-A.htm

Casal de cinc cossos entre mitgeres de planta baixa, dos pisos i golfes, amb arcades a la planta baixa i balaustrada com a remat de façana. A l’interior presenta un ampli pati central, des d’on arrenca l’escala, a la manera dels antics palaus gòtics.


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27699

Casal compost de cinc cossos amb planta baixa i dos pisos. Al primer pis hi ha una balconada que transcorre al llarg dels tres cossos, al darrer pis hi ha cinc balcons individuals i a la planta baixa cinc grans arcades.

Les obertures de les diferents plantes estan superposades. L'edifici està coronat per una balustrada. De l'interior cal destacar el pati de llums d'on parteix l'escala.

El projecte inicial consistia en una edificació porxada que anava des del carrer Jardí fins al carrer Lacy.

Els dibuixos d'aquesta proposta es conserven a l'Arxiu Històric de Sabadell.

http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17516&Itemid=122

Del projecte original es va construir la part central, destinada a habitatge familiar dels Oliver - Pere Oliver i Salt (Castellar del Vallès, 1798 - Sabadell, 27 de novembre de 1869)- , per Gabriel Batllevell i Tort (Molins de Rei, 24 de desembre de 1825 - Sabadell, 19 d'agost de 1910) mestre d'obres català, pare de l'arquitecte modernista Juli Batllevell Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Batllevell_i_Tort

Després de la guerra, l'edifici passà a mans del Movimiento i va ser la seu de diferents entitats, entre les quals, la Falange i l'OJE. També hi tingué la seu Ràdio Sabadell i Diari de Sabadell.

Amb la democràcia passà a l'Ajuntament, que n'inicià la rehabilitació l'any 1982. Aquesta rehabilitació es va a dur a terme en diferents fases i s'acabà el 1987. La rehabilitació començà per la planta baixa i els altells, que van ser ocupats l'any 1983 pel Servei d'Informació Juvenil i els Serveis Territorials de Joventut de la Generalitat.

Les funcions i activitats que acull actualment caracteritzen el Casal Pere Quart com a centre de promoció cultural i associativa, espai d'exposicions i seu de diversos serveis públics.

Si us agrada compartiu-ho amb altres pàgines i persones, JO NO PUC FER-HO, el sistema però, bloqueja PERSONES, no però publicacions.

Face [VOX] em deia ; Se restringió temporalmente tu acceso a unirte a grupos que no administras y publicar en ellos hasta 16 de febrero a las 13:48.

Si crees que esto no infringe nuestras Normas comunitarias, avísanos.

Sembla que això d’escriure del patrimoni de Catalunya en llengua catalana és ‘subversiu’

https://www.youtube.com/watch?v=Af1YMFpVgb4

dimarts, 12 de febrer del 2019

REFLEXIONS DAVANT D’UNES FOTOGRAFIES ANTIGUES DEL BARRI DE S’AUGUER. BLANES. LA SELVA. CATALUNYA

Recordo que em costava Déu i ajuda, l’any 2003, declarat per la ONU com ‘ANY DE L’AIGUA’, trobar una fotografia per il·lustrar el mal ús que fem d’aquest líquid vital els ‘civilitzats occidentals’, finalment trobava una fotografia de Guimerà, a la Vall del Corb, a l’actual comarca de l’Urgell – jussà - , a Lleida, al cor del ‘forat negre’.

I, avui el Joan Portas ens regala unes esplèndides fotografies de dones rentant roba al rec que creuava el barri de S'Auguer abans d'anar a parar a la mar mediterrània.




L’Isidre Serra i Cervantes. Llicenciat en Geografia, ens explica que Violant de Prades de Gandia (?, 1395 - Barcelona, 18 de febrer de 1471) qui l’any 1458 agregà al terme municipal de Blanes la platja anomenada de s’Auguer.

Segurament aquesta ampliació del terme municipal estava molt relacionada amb els drets de riberatge. El alguns indrets marítims, com és el cas de Blanes, la baronia tenia el dret de «ribatge» sobre tot allò que es desembarcava o recollia portat per la mar.

La badia de Blanes esdevenia una mena de port natural que propicià una forta activitat comercial al nostre municipi.

No seria estrany que els vaixells, en lloc d’aturar-se a la badia de Blanes, ho fessin a la platja de s’Auguer (que ja pertanyia a Palafolls, on potser aquests impostos no existien o eren més baixos).

Per referències posteriors se sap que l’ampliació s’hauria produït fins l’anomenat «pont nou del molí d’aigua», situat sobre la riera de Valldeburg, concretament pels volts de l’actual camp de futbol

I que l’any 1603, el terme jurisdiccional de Blanes, que per ponent arribava només fins a la riera de Blanes o de Valdoric, s’estengué fins a la Tordera (en detriment del terme del Castell de Palafolls), i així els barris de s’Auguer i de la Massaneda restaren incorporats eclesiàsticament i civilment a Blanes.

Gastó de Montcada i Gralla (Barcelona, 21 de març de 1554 - Saragossa, 24 de gener de 1626) segon marquès d’Aitona (1594), comte d’Osona, vescomte de Cabrera i de Bas, baró de Llagostera,..., signà un document on constava l’allargament del terme municipal de Blanes fins al riu Tordera, terme que, des de la distància de setze canes de les muralles, pertanyia a Palafolls.

La concessió s’argumentava en el fet que, tant des del punt de vista civil com criminal, la distribució jurisdiccional dels dos pobles era un fet desfavorable per a la bona administració de la justícia.

Hi havia una part de terra anomenada Massaneda, amb moltes cases, i els seus veïns, tant per les necessitats espirituals com materials, anaven a Blanes. Aquest fet era un greu inconvenient per al veïnat anomenat «Tras la Aigua», ja que en cas de necessitar els serveis de les autoritats, s’havia de tenir en compte que vivien en una zona allunyada respecte a Palafolls.

Per tant, si a Blanes es cometia qualsevol delicte, el criminal o malfactor podia escapolir-se fàcilment de la justícia, un cop dins el terme de Palafolls.

Per a Blanes també era un perill en cas de pesta, ja que uns veïns sobre els quals no es tenia cap potestat constituïen una amenaça constant de contagi.

En darrer lloc - encara que de la màxima importància econòmica - , l’ampliació fins al riu Tordera també va significar que a partir d’aquells moments els blanencs disposessin d’unes terres de cultiu molt fèrtils (i necessàries per a l’alimentària d’una població cada vegada més nombrosa).

Sembla que Palafolls no estigué molt d’acord amb el que havia acordat Gastó de Montcada, tal com es demostra a partir d’una declaració del 28 de febrer del 1605.

El temps tot s’ho s’endú, com l’aigua que ja no circula per s’Auguer.

CASA PADRO-RIERA. MANRESA.BAGES.CATALUNYA

Retratava aplicant la màxima del coneixercatalunya.blogspot.com que diu ‘el millor moment per fer una fotografia és quan tens l’objecte al teu davant’, i si malauradament plou sortirà mullat, i si com en aquest cas el arbres frondosos el tapen parcialment, paciència, i si s’escau tornar a la tardor quan perden les fulles, l’edifici d'habitatges al Passeig Pere III, 38, fent xamfrà amb una mitgera, que Bernat Pejoan i Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 1864 - Barcelona, 1920) aixecava entre 1914 i 1928.

La descrició ens diu ; consta de planta baixa i dos pisos amb una alçada més amb xamfrà i soterrani. Composició unitària i simètrica.


Façana: en planta baixa ritme d'obertures separades per columnes i pilastres de pedra amb capitells florals. Als pisos superiors obertures amb balconada que gira a les cantonades formant dues tribunes rodones. El xamfrà, on es troba el portal d'entrada, fa d'eix vertical de simetria, potenciat amb un cos de coronament que origina una tercera planta, amb una sèrie d'obertures verticals i més estretes de certa influència centro-europea, tres capcers (el del mig ondulat i els dels extrems escalonats) rematen el cos central. Ornamentació amb pedra i ferro forjat a les tribunes i balcons.

Ens agradarà tenir noticies dels promotors, noms, cognoms , lloc i data de naixement i traspàs, i un xic de la ‘història de la casa’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'autor fou Bernat Pejoan i Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 22 d'octubre de 1864 - Barcelona, 30 de desembre de 1920

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/bernat-pejoan-i-sanmart

Els comentaris de Griselda Ardevol Riera, i Ramon Egea, a la pàgina Manresa, l'altra ciutat, em feien evocar la síndrome d'Estocolm, en relació al patrimoni històric i/o artístic de Catalunya

dilluns, 11 de febrer del 2019

CASAL D’EN FRANCESC LLONCH CAÑOMERAS / CASAL DURAN. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/006-A.htm


Casal entre mitgeres de planta baixa, pis i golfes, amb pati de ventilació interior, construït per l’arquitecte Miquel Pasqual i Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849 Barcelona, Barcelonès, 1916), al carrer de Cervantes nº55-57 , per encàrrec d’en Francesc Llonch Cañomeras (Sabadell, 1878 - Doneztebe, Navarra, 1938) que fou president del Gremi de Fabricants de Sabadell, conseller-director del Banc de Sabadell (1919-1938), un dels fundadors i primer president de la Mutua Sabadellenca d' Accidents del Treball (1917), president de L' Electricitat, S.A., empresa constructora de maquinària elèctrica, i fundador de diverses empreses tèxtils. Com a conseller-director del Banc de Sabadell tingué un paper molt destacat en fer front a la important crisi del banc de l' any 1926, evitant que aquest presentes suspensió de pagaments amb les seves gestions a Madrid davant del President del Govern, del Ministre d' Hisenda i del Governador del Banc d'Espanya, avalant personalment al banc davant del Banc d'Espanya, per tal d' aconseguir una línia de redescompte.

Durant la guerra civil espanyola la seva empresa fou col·lectivitzada i hagué de fugir de Sabadell. Es va traslladar a Navarra, on va morir el 1938.

Em sobta l’afirmació ‘rehabilitat més tard per la família Ferran’, i el fet que no constin a la fitxa les dades de l’autor de la rehabilitació.

Patrimoni Gencat
ens diu ; edifici construït inicialment per encàrrec d'en Francesc Llonch. Després va passar a la família Morera i posteriorment a la família Ferran, que cap als anys quaranta va rehabilitar l'interior. La família Duran ha estat la darrera propietària de l'edifici.

Habitatge unifamiliar entre mitgeres que presenta planta baixa, pis i golfes, a més d'un pati posterior. La façana està estucada i té una potent barbacana entre la qual hi ha les finestres de les golfes. Al pis hi ha un balcó corregut amb barana de ferro forjat i pedra treballada als dintells amb decoració de tipus floral. A la planta baixa hi ha tres finestres també amb reixes de ferro. L'entrada a l'habitatge és amb el típic cancell.

Destaca la façana d’estil modernista molt elaborada.

diumenge, 10 de febrer del 2019

IN MEMORIAM DEL SITGES DE FA 100 ANYS. EL GARRAF. CATALUNYA


El Pere Julià Subirana, publica una fotografia feta pel Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943) Luciano Roisin, conegut per les terres del REINO DE ESPAÑA, com el ‘fotografo catalan’

https://ca.wikipedia.org/wiki/Lucien_Roisin_Besnard

Li explicava que bona part de les cases de Terramar, sorgien de les mans de l’arquitecte Josep Maria Martino Arroyo ( Barcelona l’any 1891 + Barcelona el dia 6 de gener de 1957)

https://criticartt.blogspot.com/2007/04/josep-maria-martino-un-arquitecte.html

I, a dia d’avui, encara en resten dempeus algunes.

http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4965

Fer un passeig per Sitges és un plaer al que si es possible ningú hauria de renunciar.

Sovint per explicar una imatge ens calen més de 1000 paraules.

dissabte, 9 de febrer del 2019

CAN PRAT DE MOLLET DEL VALLÈS. UN BON EXEMPLE DE COM ES POT ‘ESBORRAR’ LA MEMÒRIA HISTÒRICA.

Josep Danés i Torras (Olot, 1891 - Olot, 1955), publica una fotografia, Vista parcial de Can Prats. Mollet del Vallès, entre 1914 i 1936


El Josep M. Escura, publica un parell de fotografies de la masia de Can Prats.


1. Com era abans del seu enderroc per construir l’actual edifici.


2. L’actual edifici en construcció a la primeria dels anys quaranta.

No se’n fa esment a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Mollet_del_Vall%C3%A8s

A la pàgina https://www.molletvalles.cat/continguts/la-ciutat/llocs-i-edificis-dinters/edificis-dinters/?fbclid=IwAR2NCzG0SmZZW9tiygCmNGBuiLrnTqbswyKxb4AwXM8OzieUtlD_KY91u5U

En diuen ; Avinguda Can Prat s/n

L'any 1746 la masia de Can Prat es converteix en hostal i adquireix molt aviat un gran prestigi a tota la comarca. Molt remodelat, l'edifici encara acull un restaurant.

Podeu trobar més dades i imatges a :
https://hostals.blogspot.com/2010/01/hostal-can-prat-molles-del-valles.html?fbclid=IwAR1kSr1myc4uGSlqpS_tbroqwuuvNctNCa-Z4aciVPWOd77oMY8389wzI1g


Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , dels autors de la rehabilitacions i/o reforma que es duia a terme en els primers AÑOS TRIUNFALES

Tothom  està en estat de  xoc, per les terribles noticies del genocidi ( planificat ) a l’Orienta mitjà.


https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/

 El món va girar els ulls  a l’holocaust – on s’eliminaven persones d’arreu - , i torna a girar-los a Gaza. Que la maledicció  de  Déu, caigui sobre els responsables per acció u omissió.

Avui commemorem un màrtir de  Catalunya,  Lluís Companys i Jover (Tarrós, 21 de juny de 1882-Barcelona, 15 d’octubre de 1940) 

 https://www.youtube.com/watch?v=CZRA-AE5_UU