dimarts, 17 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE SANT FELIU DE GUIXOLS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s¡’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

ANAR A ESTUDI és un excel•lentissim treball que esperem tingui continuïtat en altres comarques de la geografia catalana :
http://arxiversdelbaixemporda.blogspot.com.es/p/blog-page_24.html

De SANT FELIU DE GUIXOLS trobava :


col•legi Cor de Maria. Aquest centre, fundat a la ciutat l’any 1865, és hereu de l’escola de nenes de les Beates Blanques, presidides per Maria Joaquima Geli, en funcionament des del 1845. Col•lecció Espuña-Ibáñez. Autor: desconegut.

Col•legi Sant Josep.

Escola Gaziel

Col•legi de les Carmelites


Liceu Abat Sunyer


Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE LES MERCEDÀRIES MISSIONERES DE BERRIZ A SITGES. EL GARRAF. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el període de la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials ; rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

A la pàgina https://www.facebook.com/search/posts/?q=efem%C3%A8rides%20sitgetanes llegia :

16 OCTUBRE

Tal dia com avui de 1911 començava a funcionar el col·legi de les Mercedàries Missioneres de Berriz

No en trobava dades de la seva historia a Sitges.

Si un parell de referències :

Altament important ha estat la presència de la comunitat de les mares Mercedàries de Berriz, les quals es van dedicar a la docència. En el convent que ocupaven, una àmplia extensió de terreny que anava des del carrer Francesc Gumà fins al de l’illa de Cuba, amb capella inclosa, on hi van rebre la Primera Comunió, un bon nombre de nenes i nens que avui passegen l’honrosa categoria d’avis.

I, a : http://www.sitges.cat/.../el_prego/prego_de_jordi_barrach

La irrupció de les noies de les Mercedàries a la nostra escola va ser un terratrèmol emocional. En dos sentits. El primer: tenir aquelles companyes de cabells llargs, pits i agné a la cara ens motivava encara menys per prestar atenció a les classes. El segon: amb elles van venir les monges.

Unes monges petites que, salvant una excepció, tenien la mà més llarga que els nostres estimats capellans.




https://photoeditor.polarr.co/


Teniu més dades de la presència de les Mercedàries de Berriz a Sitges ?. Quan van arribar?. Quan van deixar la docència?. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , on podreu trobar a dia d’avui més de 1200 entrades ; recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

Em deixaven un missatge des de Efemèrides Sitgetanes, en el que em diuen que un dels col·legis més duradors que hi hagué a Sitges durant el segle XX va ser el de les monges mercedàries.

D'origen català, l'orde la de Mare de Déu de la Mercè fou fundada a Barcelona al principi del segle XIII per sant Pere Nolasc i tenia com a finalitat la redempció dels cristians captius en terres de l'islam. En les dècades següents a la seva creació, l'orde fundà nombrosos convents a Catalunya i s'estengué per França, Portugal i Espanya.

L'any 1909 un grup de mercedàries procedent del convent madrileny de Juan de Alarcón fundaren una comunitat a Sant Pere de Ribes. L'estada de les monges a la població veïna fou, tanmateix, molt curta. Només havien passat dos anys i escaig quan les religioses decidiren abandonar la seva residència ribetana i traslladar-se a Sitges per crear un convent de clausura i posar en marxa un col·legi dedicat a l'ensenyança de noies. Amb aquest objectiu, les mercedàries adquiriren el xalet Tehigli, una torre amb jardí que estava situada a la carretera de Barcelona, davant mateix de l'estació del ferrocarril. Un cop obtinguts els permisos per part de l'Ajuntament -que posà totes les facilitats perquè les religioses s'establissin a la vila-, el setembre de 1911 es feren un seguit de reformes a l'edifici i el mes següent ja s'iniciaren les classes.

Les primeres mercedàries vingudes a Sitges per endegar el col·legi foren vuit, al capdavant de les quals hi havia la comanadora Carmen de Jesús de Meer i de Rameau, que aleshores comptava seixanta anys. D'origen noble, s'havia format al convent Juan de Alarcón, on des del seu ingrés i posterior pronunciament de vots havia anat ocupant responsabilitats de progressiva importància, fins a esdevenir superiora de l'orde. A més de la mare Carmen de Jesús, la comunitat original estava integrada, entre d'altres, per les religioses M. Teresa Cid, Carlota Santos, Ana Segovia, Paula Lorenzo i Ángeles Ortega. Posteriorment, en les dècades de 1920 i 1930, també en formarien part M. Antònia Ballester, Encarnació Muñoz i Pilar Franquet. Les dues primeres havien nascut aquí i la tercera, tot i ser originària d'Ulldemolins, no es va moure mai del convent de Sitges des que hi va ingressar als vint-i-un anys. Durant prop de mig segle impartí classes a diferents generacions d'alumnes i acabà convertint-se en una autèntica institució.

Amb l'arribada de les mercedàries, la vila tingué durant un temps dues escoles religioses dedicades a l'ensenyança de noies. Però quan el 1913 tancà el col·legi de les concepcionistes -que funcionava des de mitjan segle XIX-, moltes de les famílies que fins aleshores havien educat les seves filles en aquell centre optaren per matricular-les a les mercedàries. La creixent demanda obligà les monges a ampliar el col·legi i a construir-hi una capella, que fou edificada a la banda oest -amb entrada per la carretera- entre 1916 i 1918. Així mateix, a partir de 1926 l'escola oferí un nou servei amb la inauguració d'una classe de pàrvuls integrada exclusivament per nens.

Fins a l'any 1936, el col·legi de les mercedàries funcionà en règim d’ensenyança elemental. Les nenes s'incorporaven a l'escola amb cinc o sis anys -abans de fer la primera comunió- i en sortien generalment entre els dotze i els catorze, edat en què la majoria d'elles es veien obligades a abandonar els estudis per posar-se a treballar. En els primers temps, pel preu de cinc pessetes mensuals, les alumnes de les mercedàries rebien classes de gramàtica, cal·ligrafia, matemàtiques, "labors", etc. També s'impartien classes especials, en les quals es donaven nocions de francès, solfeig, piano, dibuix, pintura i mecanografia. Aquestes assignatures no estaven incloses en la quota de la classe general i costaven unes altres cinc pessetes al mes. Això pel que fa a les alumnes externes. N'hi havia algunes, però, que estaven acollides a mitja pensió i que pagaven cinquanta pessetes mensuals per la manutenció, la classe general i una assignatura especial que escollia la mateixa alumna.

Altrament, dins el mateix col·legi hi havia una aula unitària que rebia el nom de classe de sant Josep i en la qual s'impartien classes gratuïtes a aquelles noies les famílies de les quals no tenien recursos econòmics. Les alumnes de sant Josep entraven i sortien cinc minuts abans que la resta i ho feien, també, per portes diferents. La classe de sant Josep, que no sempre fou ben vista per alguns sectors de la població, desaparegué els anys cinquanta.

El juliol de 1936 les mercedàries marxaren de Sitges i no hi tornaren fins a l'acabament de la Guerra Civil. En esclatar el conflicte, les dependències del col·legi i del convent foren convertides en quarter general de les Milícies Antifeixistes, les quals, abans de confiscar l'edifici, el saquejaren completament i destruïren tots els objectes de culte i les imatges que hi havia en el seu interior.

La postguerra i l'arribada de les mercedàries missioneres de Bérriz

Les dificultats econòmiques amb què es trobaren les religioses per tirar endavant el col·legi a partir de 1939, les portà a demanar ajudar a una altra branca mercedària que no era de clausura: l'Institut de Mercedàries Missioneres de Bérriz, fundat uns anys abans en aquella localitat biscaïna per Margarita López de Maturana. Les monges que llavors es trobaven a Sitges hagueren d'escollir entre romandre com a religioses de clausura i continuar vinculades al monestir Juan de Alarcón de Madrid, o bé integrar-se a l'Institut de Mercedàries Missioneres de Bérriz, que el 1940 assumí la direcció de l'escola de Sitges -entre les que triaren la segona opció hi hagué la mare Pilar Franquet. Des d'aquell moment, totes les superiores o prefectes foren nomenades des del col·legi mare de Bérriz. Entre les primeres, cal esmentar Pilar Jàuregui, Asunción Zabala i Pilar Eguren; més endavant també ho foren Carmen Iguain i Consuelo Benac.

Les mercedàries de Bérriz donaren un nou impuls al col·legi i fomentaren la creació de diverses associacions, entre elles la Juventud Mercedaria Misionera, que organitzava festivals escolars en els quals es recollien fons per a les missions. Durant força anys funcionà també el "ropero", on cada dijous assistien alumnes i exalumnes que es dedicaven a confeccionar paneretes per a nounats. S'organitzaven, així mateix, funcions teatrals, tómboles i exposicions de treballs diversos. Al marge d'això, hi havia unes diades especialment assenyalades. Les més importants eren la inauguració del Curs Missional -el 17 d'octubre-, el dia de l'onomàstica de la mare prefecta, el dia de la Mercè i el festival de fi de curs, en què es lliuraven els premis a les alumnes.

En el anys cinquanta, amb l'ampliació del programa d'estudis, les alumnes ja pogueren cursar el batxillerat elemental i laboral i també cursos de secretariat i comerç. El col·legi estigué actiu fins a 1972, quan les religioses decidiren vendre l'edifici. El curs següent les alumnes de les mercedàries s'incorporaren a l'Escola Pia -que esdevingué un centre d'ensenyament mixt- i algunes de les monges passaren a ser-ne docents.

(Roland Sierra, L'Abans de Sitges, Editorial Efadós, El Papiol, 2005)


IN MEMORIAM DEL QALAT DE SALLENT. PINELL DÉS EGLISES EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava les restes del qalat àrab que esdevindria castell de Sallent, del que resten únicament el basaments, i la meitat septentrional de la Torre de pedra de planta circular situada al cim d'un turó, damunt l'església de Sant Jaume.

La torre té una alçada d'uns 11 metres i està dividida en tres nivells. El nivell inferior no té cap cambra, es massís; al primer nivell es trobava la porta, de la qual es conserva el muntant dret, i al segon nivell hi ha una espitllera. El parament és de grans carreus ben escairats fent filades regulars.


El pla on es troba la torre estava fortificat i encara es conserven algunes restes de la muralla.


No s’endevina des d’aquí la ubicació de cap edificació similar amb la que aquesta torre pugues establir comunicació, i alhora que el bosc s’ha ensenyorit quasi totalment del territori, la solitud de la contrada és colpidora.

El Solsonès tenia 16.182 habitants al cens de 1857, i 13.313 a darreries de l’any 2016. La comarca ha perdut un 17.73% de la seva població

Solsona tenia 2.671 habitants al cens de 1857, i 8.914 a darreries de l’any 2016. La capital comarcal augmebtva en un 333,73% la seva població

Pinell des Églises tenia 1.142 habitants al cens de 1857, i 213 a darreries de l’any 2016. Pinell ha perdut un 81,35 del seu cens, com la majoria de les poblacions de la comarca del Solsonès.

Si el despoblament de la Catalunya interior es pot revertir, únicament serà possible fer-ho des d’una República catalana.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PARROQUIALS AL TERME DE L’ESPUNYOLA. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

La rectoria de Sant Pere de l'Esgleiola, al terme de l’Espunyola, a la comarca del Berguedà jussà, està situada sobre un tossal rocós, i adossada al mur de llevant de l'església.

La casa consta de planta baixa, primera i sotacoberta, la teulada és a dos vessants amb el carener paral•lel a la façana principal que obre al sud, a la plaça que hi ha davant l'església i la rectoria.


Actualment es troba en ple procés de reforma. La casa presenta almenys dues fases constructives, una primera estructura més petita, que a la façana sud és clarament identificable ja que hi podem veure la cantonera que n'assenyala el límit; era conformada per murs de pedra desbastada de mides i formes irregulars i unes grans cantoneres de pedra picada i polida; les obertures a la façana principal estaven distribuïdes en tres eixos verticals i simètrics, a planta baixa la porta al centre i una finestra a cada costat, i a planta primera tres balcons, totes les obertures emmarcades amb maó massís als muntants i en llinda, col•locat a plec de llibre formant arcs rebaixats. Posteriorment, la casa s'amplia sembla que pel costat nord, fins al límit amb la sagristia, i cap a llevant; es tracta d'una estructura feta ja amb cantoneres de maó massís, i les obertures amb muntants també de maó i llinda plana de ciment encofrat, algunes han estat realitzades o modificades actualment arran de la reforma que s'hi està duent a terme. Abans de la reforma l'angle sud-est d'aquesta ampliació era coronat per un terrat. Els murs del costat de ponent de la casa són els de l'església, en ells hi podem observar diferents tipus de parament, resultat també de les diferents fases constructives de l'església.

Va exercir com escola en algun moment de la seva història ?.
El sostre demogràfic de l’Espunyola s’assolia al cens de 1857 en que es comptaven 693 ànimes.

Al terme trobem les parròquies del Cint, L'Esglesiola, L'Espunyola, Mare de Déu del Bosc, Sants Metges, Els Torrents. Ens agradarà rebre les vostre aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/01/sant-serni-del-cint-lespunyola-el.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2011/09/sant-pere-de-lesgleiola-lespunyola-el.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/02/sant-climent-de-lespunyola-el-bergueda.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/11/mare-de-deu-del-bosc-lespunyola-el.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/10/els-sants-metges-del-tossalet-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/10/santuari-de-la-mare-de-deu-dels.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/06/record-del-paradis-terrenal-els-pantans.html

Ens cal la col•laboració ACTIVA de TOTS ELS CATALANS a l’email coneixercatalunya@gmail.com en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista; m’explicaven que d’existir la relació està en algun arxiu depenen de l’administració espanyola que es negava a retornar-lo a Catalunya. A https://issuu.com/1coneixercatalunya en tenim quasi 1200 de recollides, una mica més d’un terç de les més de 3.000 que comptem hi havia en aquella època.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

EL PUIT I L’ESGLÉSIA ROMÀNICA DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI. PARRÒQUIA DE SANT CLIMENT. PINELL DES ÉGLISES. LLEIDA. CATALUNYA.

Seguíem fent camí pel extens terme 91,1 quilometres quadrats de Pinell des Églises, el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés

Llegia a la fitxa del Catàleg de masies 35/113 que el Puit té com edificacions immediates la capella de Santa Magdalena, i com elements patrimonials la capella de la Mare de Déu del Remei.

Patrimoni Gencat ens diu quan a la descripció de la casa; masia de planta baixa, un pis i golfes amb teulada a doble vessant. L'accés a la masia es fa a través d'un portal d'entrada, d'arc de mig punt adovellat, que comunica a un porxo obert lateralment per mitjà d'unes arcades. Dins del porxo es troba la porta principal de la masia que és d'arc de mig punt amb grosses dovelles i al costat hi ha una altre porta amb la llinda decorada amb tres punxes, una creu i formes geomètriques. Incrustada a un mur de la masia hi ha una llinda amb decoració geomètrica d'un edifici anterior.
A la façana principal hi ha adossada una antiga torre circular que era utilitzada com a forn de pa.


La fitxa insisteix ben al contrari, no es tracta d’un forn de pa, ni d’una cisterna d’aigua.
https://lh5.googleusercontent.com/-tjzpuY9BV1k/TldGDqS79LI/AAAAAAAAC8A/dvW57XUQh5I/s1600/Puit-Fitxa%252520POUM.jpg.

Pel que fa a Santa Maria del Puit o Nostra Senyora del Remeis, patrimoni Gencat empra el terme ‘ermita’ amb una nau i absis rodó. Està orientada a l'est. El parament està constituït per grans carreus fent fileres. L'absis s'aixeca damunt d'un podi de 0,25m d'alçada i té una cornisa de pedres trapezoïdals amb bisell. La façana principal té la porta, amb la data 1780 a la llinda, i un campanar de cadireta d'un ull que està mig derruït. A l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt monolític.


De la seva manca d’activitat religiosa en dona testimoni la inexistència d’un accés des del camí, o des de la masia.

No son termes sinònims ermita i capella, la diferencia bàsica rau en el fet que la primera està apartada del nucli de població, i la segona en forma part. L’adscripció d’una ermita a la masia més propera, acostuma a ser un fenomen relativament recent, i coincident amb la desamortització dels bens eclesiàstics, que es donava per la fallida econòmica que es produïa com a conseqüència de l’estultícia i la corrupció endèmica de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA; s’iniciava a darreries del segle XVIII i es tancava molt entrat el segle XX.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’existència de la capella de Santa Magdalena de Puit, i de la seva possible ubicació.

No és inhabitual – ben al contrari – que els espais originàriament destinats al culte, tinguin actualment altres destinacions : http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/04/la-innominada-capella-de-la-torre-de-la.html

Quan al topònim hom defensa que prové etimologicament del llatí pŏdĭu, que significava pròpiament ‘pedestal, suport’, que en el llatí vulgar de la Gàl•lia però , prengué el sentit de ‘monticle, elevació del terreny’ (cf. el fr. puy, prov. pog, puei, it. poggio). En la toponímia els derivats de podiu arriben fins a Aragó (Poyo, Pueyo. Amb el mateix sentit, fa aquesta afirmació mossèn Antoni Bach Riu ( Berga, 1071 + Solsona, 31.10.2014) per la dita casa del Puit de Miravé, a la parròquia de Sant Pere de Miravé, en aquest mateix terme de Pinell des Églises. http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/12809/mort/mn/antoni/bach/riu

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.


La finca des de fa molt de temps està en venda : http://www.elpuit.com/#welcome

divendres, 13 d’octubre de 2017

CASA GAIETÀ VILA ROCA. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Olot conserva – encara – obres dels millors arquitectes de darreries del segle XIX i primers decennis del segle XX. Desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, en tots els àmbits de la cultura es va patir un fort retrocés, i llevat d’excepcions comptades l’arquitectura no es va escapar de la grisor.

Reprodueixo de : http://km369.blogspot.com.es/2014/08/modernisme-olot.html

Alfred Paluzie Lucena (Barcelona, 26 de juny de 1870- 17 de gener de 1943) és l’autor de la casa Gaietà Vila Roca, empresari olotí que volia disposar d’un edifici emblemàtic al bell mig de la vila que acollís un cafè als baixos.
Es tracta d'un edifici de tres façanes, cada una de les quals té composició pròpia, destacant, a totes elles, l'exuberància decorativa i cromàtica. La del nord té una tribuna i és la més pobre amb decoració. La de l'est té balcons amb arcs conopials. La del sud té una tribuna amb balcons a sobre.


L’arquitecte hi va aplicar els principals elements del Modernisme més medievalitzant i eclèctic: capitells florals a les parets dels baixos, ferro forjat i ceràmica amb decoracions zoomòrfiques i florals als pisos, murs del terrat disposats com els merlets d’un castell. I a més d'aquesta decoració variada, també destaca la gran varietat de colors, destacant el vermell, verd i blanc.

Completen l’edifici a la façana lateral un escut caironat amb la data de construcció, 1905, i la figura d’un drac, que proporciona el nom popular a la casa, en un balcó del primer pis.

El cafè-bar va ser substituït l’any 1973 per una llibreria encara existent que pren el nom de l’animal mitològic emblema de la casa.

Esperem que l’Itinerari Modernista d’Olot vagi creixent. Pel turisme d’alcohol , sol i platja, ara com ara, no cal patir, oi?.

dijous, 12 d’octubre de 2017

ESGLÉSIA DE SANT JOAN BAPTISTA DE BERGÚS, CARDONA. BAGES. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926) a Bergús, tenint com a fons l’església de Sant Joan Baptista.



No en diu gaire cosa patrimoni Gencat ; tenim com a base la construcció medieval de la qual en resten alguns vestigis (tros de volta de canó,arcuacions als murs, base del campanar, etc) al segle XVIII l'església de Sant Joan de Bergús fou ampliada considerablement. S'anul•la l'absis romànic i s'allargà la nau en direcció a llevant on fou organitzada la façana neoclàssica; dues pilastres decorades amb elements geomètrics sustenten un frontó triangular equilàter on es refugià una petita fornícula coronada per una venera. També s'obrí un òcul per a il•luminar l'interior.

Trobem a l'altar de l'església un retaule gòtic de Sant Joan del Pont del segle XV. Ens agradarà rebre'n imatges a l'email coneixercataunya@gmail.com

Llegia que a l’església de Sant Andreu de Linya, al terme de Navès , es guarda un interessant retaule renaixentista, de l’any 1575, dedicat a sant Joan, procedent de la parròquia de Bergús.

Sembla que s’ha produït aquí de forma reiterativa allò de ‘desvestir un Sant per vestir-ne un altre ‘

L’any 2013 en ocasió de documentar Sant Joan del Pont, també al terme de Cardona, vinculat per la tradició amb la construcció del Pont del Diable, no aconseguia aclarir l’advocació d’aquella capella, ni amb l’ajuda del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ), atès que l’església de Bergús acull avui el retaule gòtic de Sant Joan del Pont, pensem que compartia també l’advocació de Sant Joan Baptista. Ens agradarà però, tenir-ne confirmació a l’email coneixercataunya@gmail.com

http://www.wikiwand.com/ca/Llista_de_parr%C3%B2quies_del_bisbat_de_Solsona

http://bisbatsolsona.cat/parroquies/linya/

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/09/el-sant-joan-desconegut-del-pont-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/09/sant-joan-de-bergus-bages.html

http://campaners.com/php/campanar.php?numer=6548

http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/berg%C3%BAs/field/all/mode/all/conn/and/order/title/page/1

És molt interessant la portalada del fossar de Bergús que sembla trobar-se avui fora d’ús.



El nom de la població ret homenatge a la tribu ibera dels bargusis (llatí bargusii), els bargusis o bargusins ocupaven la zona sobirana del Llobregat i el Cardener.

Varen ser sotmesos per Anníbal Barca en la seva expedició cap a Itàlia. També són coneguts perquè es van revoltar contra Roma, essent reprimits pel cònsol Marc Porci Cató Censorí. Livi anomena 7 castells d'aquest poble. Quan s'aixecà per segona vegada fou sotmès a l'esclavatge. El castell principal, Castrum Bergium, podria correspondre a l'actual Berga.

Com s’acostuma a dir a casa nostra, el món és un mocador,oi?.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE SANTES CREUS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. PARROQUIA DE SANTES CREUS DE BORDELL. PINELL DES ÉGLISSES. SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

M’explicaven a Madrona, en ocasió de retratar la capella de Sant Ermeter a la masia de Sangrà, que hi havia ‘ estudi’ ; no havia trobat cap esser humà a les altres parròquies per a preguntar-li on anaven la quitxalla a aprendre les primeres lletres abans de la dictadura franquista. Imagino que com per arreu de Catalunya, eren els preveres, rectors i/o vicaris , els que ensenyaven les primeres lletres; no és per casualitat que en la llengua catalana anomenen ‘escolà’ – el que va a l’escola -, a la persona que ajuda al sacerdot a l’altar.

En la meva visita a la casa Auguest, de la que tinc pendent rebre noticies de l’advocació que tenia la seca capella, m’explicava el masover que prop hi havia un edifici que exercia com escola i casa del mestre.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/09/que-en-sabeu-de-ladvocacio-de-la.html

En la recerca d’esglésies, ermites, capelles i oratoris al Catàleg de masies trobava , que l’assenyalada de número 9 de 113, son les ESCOLES DE SANTES CREUS :
http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20masies%20i%20cases%20rurals.pdf



Fotografies de la fitxa del Catàleg de masies.

Ens agradarà rebre imatges de la resta d’edificis que aixoplugaven escoles a TOTES LES PARROQUIES de Pinell des Églises abans de la dictadura franquista a l’email coneixercatalunya@gmail.com , també si és possible les dades de l’autor d’aquest edifici de les escoles de la parròquia de Santes Creus de Bordell.

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), recull com a possible significat d’aquest topònim el sentit més ‘clàssic’, la proximitat a la dita Creu dels lladres, sembla que vindria a corrobora-ho – lladres i bordelers o fornicadors, eren termes quasi sinònims -; pujava fins al punt on està l’església de Santes Creus i el petit fossar, i davant la perspectiva que des d’aquell punt es pot contemplar, dissentia – un cop més – del mestre Coromines, i defenso la tesí que sigui un mot derivar de la llengua germànica bord, en el sentit vora, contorn exterior, com recull la frase ‘està ja en el bordell per a caure’.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

CAN GASSIOT (ANTIGA CASA DE CORREUS). OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

A la sortida de l’Oficina de Turisme d’Olot, comença l’itinerari Modernista amb la casa Gassiot, així dita perquè l’any 1911 Jaume Gassiot Magret, va decidir transformar en residència i consulta mèdica una casa cedida pel seu pare, el comerciant Joan Gassiot Camps (Olot, 1845-1920) i va encarregar el projecte a l’arquitecte, Alfred Paluzie Lucena (Barcelona, 26 de juny de 1870- 17 de gener de 1943 )


Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció; edifici de tres façanes situat en una cantonada. La part inferior queda acabada amb una decoració de tipus medieval. Els pisos superiors tenen un balcó dividit en dos per una columna amb arcs.

La façana del carrer de Sant Rafael presenta una tribuna amb vidrieres i la façana del carrer dolors té balcons amb barana de ferro. La part superior de les façanes laterals està format per dues galeries cobertes mentre que a la façana central hi ha un escut.

La decoració és de tipus medieval però dins les línies modernistes.

De totes les cases de Paluzie és la que utilitza un repertori decoratiu més explícitament medieval, si bé emmarcat dins el estil mes modernista.

Jaume Gassiot i Magrey, va exercir com metge radiòleg a Olot, hom pensa que el l’àliga del medalló a la part central de la façana és una referència al•legòrica a la medecina, com l’escultura ‘la radiologia’, obra de l’escultor i decorador Rossend Aubert Cros (Olot, 1879-1915). http://km369.blogspot.com.es/2014/08/modernisme-olot.html


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Defensem la virtut de l’aforisme ‘bona brevis’ , alhora que pensem que el ‘ model telegrama’ no és la millor manera d’explicar el món.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=8&pos=76

dilluns, 9 d’octubre de 2017

LA SANTA MAJESTAT DE CALDES DE MONTBUI. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

M’explicaven que el dimarts dia 21 de juliol de 1936, gent armada va fer una foguera davant l'església de Santa Maria de Caldes de Montbui, on van cremar objectes de culte i imatges, entre elles, la Santa Majestat.

Un vilatà – anònim - va poder salvar de la destrucció, el cap de la imatge.

En acabar amb el ‘ cautivo y desarmado el ejército rojo’ el conflicte bèl•lic que es produïa com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el Govern LEGÍTIM de la II República , es va recuperar el cap de l'antiga imatge i es va encomanar a l’escultor Josep Rius i Mestres (Barcelona 2-2-1866 - Barcelona 10-12-1958) la reconstrucció de la imatge.

La nova reproducció va ser lliurada a la població el segon diumenge d'octubre de 1939, dia de la festa de la Santa Majestat.

En ocasió de la Festa Major de Caldes de Montbui, tenia ocasió de visitar l’església de Santa Maria, de comprar el darrer exemplar de Catalunya Cristiana, en la que ocupava la contraportada una entrevista que em feia el periodista i bon amic Joan Andreu Parra Lecina, i per descomptat veure – sense la interposició del vidre de protecció - la imatge de la Santa Majestat.


L’ambient polític d’aquests dies comporta per a la ciutadania una especial tensió; sempre tinc el costum d’aixecar una pregaria a l’Altíssim; Senyor, allibera el teu poble !

LA MASIA DE LES COTS I LA SEVA CAPELLA DE SANT FRANCESC DE LA PARROQUIA DE SANT CLIMENÇ. PINELL DES ÉGLISES. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

No trobava cap referència a la masia Cots a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Pinell_de_Solson%C3%A8s

Tampoc a :
http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20protecci%C3%B3%20del%20patrimoni.pdf

Amb el número 63 de 113 apareix a :
http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20masies%20i%20cases%20rurals.pdf

Mossèn Antoni Bach i Riu ( Berga, 1917 + Solsona, 31.10.2014 ) amb qui Pinell des Églises té un deute impagable, explicava que la casa apareix referenciada al segle XVI
http://www.regio7.cat/solsones/2014/11/01/mor-mossen-antoni-bach-historiador/289319.html


La fitxa del Catàleg de masies esmenta la Capella de Sant Francesc – sense especificar-ne l’advocació - i sense precisar la data en que es va construir. Avui dissortadament CULTURA i RELIGIÓ son termes antònims.


Ens agradarà rebre informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com de quin dels ‘Sant Francesc’ és o era objecte de veneració en aquesta capella.

Quan al topònim la fitxa sosté que és una deformació lingüística de Cort. Pensem pel que observàvem en la nostre visita que es un topònim descriptiu, del llatí cōte, ‘pedra’, seguint la tesis del diccionari català, valència, balear. En la toponímia, més que en la política, es poden defensar opcions oposades.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Lluís Codina Vilà autor del bloc :
http://esglesiesdelsolsones.blogspot.com.es/2013/04/capella-sant-francesc-dassis-01_21.html

Ens diu que l'advocació és la de Sant Francesc d'Assís.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE SANT ANDREU DE GARGALLÀ. MONTMAJOR. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

Retratava la façana de Sant Andreu de Gargallà, església de la que ens diu patrimoni Gencat ; edifici d'una sola nau orientada a migdia (la façana) i coberta a doble vessant. Un campanar de planta quadrada, amb quatre obertures i coberta a quatre vessants que s'alça a llevant.


La façana és molt simple, amb un òcul de reduïdes dimensions i una porta amb dintell com a únics elements. La porta està inscrita per una senzilla motllura d'arc de mig punt que aixopluga una petxina i una llegenda epigràfica: "ANNO DOMINI MDCCLXXXIX. JESUS. MARIA."; i el passatge del Gènesi: "GEN.28. TERRIBILIS EST LOCUS ISTE HIC DOMUS DEI EST ET PORTA COELI". http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=3494


Fotografia del interor de Jordi Contijoch Boada

Entre l'església parroquial i la rectoria es troba, camuflat exteriorment per les construccions més modernes, un petit recinte què per les seves característiques pot correspondre a l'absis d'un temple molt antic, probablement preromànic. És un cos d'edifici de planta rectangular i de reduïdes dimensions, cobert amb volta de canó de mig punt feta amb lloses disposades a plec de llibre. A la banda de ponent hi ha un arc triomfal de mig punt, actualment obturat, fet amb carreus ben treballats que a la part inferior es tanquen formant un arc de ferradura poc pronunciat. Al cantó oposat hi ha les restes, només visibles des de l'interior, d'un finestral que va ser escapçat en obrir una porta moderna, format per lloses que formen un petit arc de mig punt tendent a configurar un arc de ferradura i, possiblement, de dues esqueixades, tot i que no es pot apreciar clarament. Degut a la situació i orientació d'aquest cos, podria tractar-se de l'absis d'una antiga església preromànica. http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08132


Fotografia del Jordi Contijoch Boada

Quan al topònim, Joan Coromines i Vigneaux[1] (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), i en el mateix el diccionari català valència balear, defensen que vindria de gargallar, mot que devia significar ‘bosc de gargalles’. Pi d'una mena especial, que té la fulla llarguera i fa el pinyonet dintre de la flor.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 7 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE LINYA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. NAVÈS. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

El dijous 5.10.2017 coincidíem amb un accident de tràfic a la C-58 a la sortida de Terrassa
http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/noticia/61314/dos/ferits/ells/estat/critic/accident/c-58/terrassa

En un primer moment entre els vehicles que quedàvem aturats corria la brama de que l’aturada obeïa a causes ‘politiques’, vist el resultat, tant de bo hagués estat pels afectats, oi?.

M’aturava a retratar l’edifici que acollia l’escola publica abans de la dictadura franquista a Linya, al termes de Navès, a la comarca del Solsonès, prop de tres hores més tard. No en trobava cap dada a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Nav%C3%A8s



Demaneu-ho a l’ajuntament de Navès ajuntament@naves.cat , el dijous està obert a la tarda – almenys el 5.10.2017 -, i ens ho feu saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

De Navès havia publicat :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/04/escola-aiguadora-naves-el-solsones.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/04/in-memoriam-escola-io-estudi-de-la-vall.html

En la documentació municipal de Navès que es guarda a l’Arxiu Històric Comarcal del Solsonès hi ha un document datat el 31 d’agost de 1914 on l’Ajuntament de Navès fa fer la revisió tècnica i seguidament l’acceptació de l’obra d’una casa, que va ser adjudicada el dia 13 de maig de 1913.L’obra la van dirigir Josep Sala Santmartí, propietari i Joan Manent Solanes, contractista, de Navès, i la van revisar Josep Ros Postius, paleta i Ramon Reig Padullés, fuster,aquests dos darrers de Solsona. Encara que no es digui específicament, creiem que es tracta de la nova escola pública i mixta, per a nois i noies, de Navès, ja que aquesta escola va començar a funcionar en el curs 1914-1915.

El pla d’instal•lació d’escoles rurals al municipi de Navès va continuar amb la construcció de l’escola de la Vall d’Ora, inaugurada l’any 1920, després l’escola de Pegueroles, a la Roca, acabada l’any 1927, Seguidament l’escola de Linya, feta l’any 1931 i la darrera l’escola de La Selva,edificada al costat mateix del pont medieval de la Vall d’Ora,acabada l’any 1933.

No sabia trobar l’edifici que acollia l’escola de Pegueroles, i em manca també la de la Selva. Sou pregats de fer-nos-en arribar imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 1200 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

divendres, 6 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR. MONTMAJOR. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

Veníem de Vilandeny el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, passaven alguns minuts de les 13,00 hores i maldava per arribar al Restaurant Montmajor, a l’esquerra de la carretera veia el el runam esfereïdor de l’església romànica de Sant Salvador, parròquia de Correà , al terme de Montmajor, se l’ anomenat també com Sant Salvador de l'Hospital i Sant Salvador de Coll s'Alzina.

M’aturava a retratar-la a desgrat d’haver de fer cua al Restaurant cosa que finalment no va succeir , perquè atesa la ‘situació, política’ de Catalunya en aquests dies d’octubre de 2017, hi ha moltes persones que eviten llevat d’una necessitat peremptòria, sortir de casa.


Esperem que s’imposi el diàleg, perquè allò de ‘ cautivo y desarmado ‘ , malgrat el semenfotisme d’Europa, no pot tornar a succeir, oi?.

Al Mapa de patrimoni expliquen que l'edifici es troba en ruïnes, tot i que es conserven els murs dempeus i tan sols manca la teulada. S'està derruint una part del mur sud. És una església petita, d'una sola nau amb absis semicircular a llevant i porta d'arc de mig punt adovellada oberta al costat de migjorn. Possiblement fou coberta amb volta de canó tot i que la teulada exterior era a dues vessants. Hi ha una petita finestra a la part central de l'absis i una finestra espitllerada al costat esquerre del mateix absis. L'aparell de tot el conjunt és molt regular i força gran, i els murs són reomplerts amb pedres de diferents mides. No es conserva cap element decoratiu interior, tan sols les pilastres de pedra que suportaven l'arc que delimitava l'absis.

L'església es troba davant de l'antiga casa de l'Hospital, actualment anomenada cal Bisbe, i prop de la riera de l'Hospital.

Situada dins l'antic terme del castell de Montmajor i molt a prop del camí ral que anava de Berga a Cardona. No va ser mai església parroquial, sinó que devia ser sufragània de Sant Sadurní de Montmajor a l'edat mitjana, al segle XIV ho era però, de Sant Martí de Correà, ja que consta que al 1337 el rector de Correà estava obligat a celebrar missa quatre vegades a l'any. L'església fou construïda en terres que marcaven el límit entre el comtat de Berga i el d'Urgell i per la seva situació passà a formar part de la batllia de Cardona. El segle XVII tenien cura de l'església les cases veïnes i possiblement quedes sense culte al segle XVIII, ja que no surt esmentada al llistat d'esglésies parroquials o sufragànies que formaven part del bisbat de Solsona, malgrat que en general tot l'edifici, presenta elements que fan pensar en una posterior modificació als segles XVII o XVIII.

Patrimoni Gencat explica que l’any 2003 es van presentar al•legacions per evitar que s'executi el traçat d'un nova carretera que passaria pel bell mig de l'església.

Està clar doncs, que uns i altres, administració local, provincial i nacional - de Catalunya - tenen coneixement de la ruïnosa situació d’aquest monument; no ens serveix – malgrat ser totalment cert – que el REINO DE ESPAÑA tractant-se de Catalunya, no té cap interès en conservar el patrimoni històric i/o artístic.

Bufava una lleugera brisa que calmava repetir un seguit de malediccions de Déu, davant determinats actes dels homes, que recull la Bíblia :

"Maleït el qui es fabriqui un ídol de talla o de fosa, obra d'homes, que el Senyor detesta, i l'adori en secret!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui menyspreï el pare o la mare!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui desplaci les fites de la propietat del seu veí!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui desencamini un cec!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui violi els drets de l'immigrant, de l'orfe o de la viuda!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui jegui amb una de les dones del seu pare, perquè pren al seu pare el lloc de marit!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui jegui amb una bèstia!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui jegui amb la seva germanastra de part de pare o de mare!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui jegui amb la seva sogra!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui assassini d'amagat el seu proïsme!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui es deixi subornar i assassini un innocent!" I tot el poble respondrà: "Amén."

"Maleït el qui no observi els manaments d'aquesta llei i no els compleixi!" I tot el poble respondrà: "Amén."

Cal afegir-ne almenys un parell més :

“Maleït el qui espoli al poble català!"
I tot el poble respondrà: "Amén."

“Maleït el qui permeti la destrucció del patrimoni històric i/o artístic!" I tot el poble respondrà: "Amén."

TripAdvisor, no inclou el Restaurant Montmajor a la seva llista, ells s’ho perden, nosaltres us els recomanem MOLT. Ah!, els dijous, com és bon costum per aquestes terres del Berguedà jussà, s’inclou al menú una copa de cava.

ERMITA DE SANTA MARIA DEL PUIT , DITA TAMBÉ DEL REMEI. PINELL DEL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que el mas i l’esglesiola romànica de Santa Maria del Puit (dita també del Remei), estan o estaven en venda : http://www.elpuit.com/#welcome

Patrimoni Gencat en té una minsa informació ; ermita amb una nau i absis rodó. Està orientada a l'est. El parament està constituït per grans carreus fent fileres. L'absis s'aixeca damunt d'un podi de 0,25m d'alçada i té una cornisa de pedres trapezoïdals amb bisell. La façana principal té la porta, amb la data 1780 a la llinda, i un campanar de cadireta d'un ull que està mig derruït. A l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt monolític.

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/62349

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/71733

S'hi accedeix des de Sant Climenç seguint la carretera asfaltada provinent de Solsona en direcció a ponent. A la sortida del poble hi ha bons indicadors. Al cap de 2,8 km. (41° 56′ 18″ N, 1° 23′ 26″ E) es pren la desviació a la dreta direcció "Puit".

Es deixa la masia a l'esquerra i, seguint la pista, al cap de 700 metres es veu la capella envoltada de conreus.



Esperem que la transacció es faci en benefici de tothom, i garantint la continuïtat de Santa Maria del Puit i Sant Romà, dita també de la Mare de Déu del Remei.

Pinell del Solsonès té molt a ‘viure’ :

SANT MIQUEL DE PINELL DEL SOLSONÈS
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/08/sant-miquel-de-pinell-del-solsones.html

SANT CLIMENÇ DE PINELL DEL SOLSONES. LA VILA CLOSA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/07/sant-climenc-de-pinell-del-solsones-la.html

MADRONA DEL SOLSONÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/08/madrona-del-solsones.html

ESGLESIA DE SANT CLIMENÇ DE SOLSONÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/08/esglesia-de-sant-climenc-de-solsones.html

EL CASTELL DE SANT CLIMENÇ. PINELL DEL SOLSONÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/10/el-castell-de-sant-climenc-pinell-del.html

EL CEMENTIRI DE PINELL DEL SOLSONÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/07/el-cementiri-de-pinell-del-solsones.html

SANT PERE ‘NOU’ DE MADRONA AL TERME DE PINELL DEL SOLSONÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/10/sant-pere-nou-de-madrona-al-terme-de.html

SANT TIRS EN TERME DE PINELL DE SOLSONÈS.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/08/sant-tirs-en-terme-de-pinell-de-solsones.html

Santa Magdalena de Cal Setó

Capella de Sant Antoni de Santes Masses, o Sant Antoni de Can Llobet

Sant Ermenter de la masia Sangrà

Sant Ermengol de Madrona (vell)

Capella de la masia Codina

Capella de la masia Llorenç

Ermita de l'Ascensió de Pinell

Capella de Santes Creus de Bordell, o Santes Creus de Bordell

Capella de Sant Jaume de Rossells

Capella de Sant Romà de Pinell

Capella de Coïns, o Sant Esteve de Ramells

Sant Joan de Madrona

Capella de Sant Iscle

Església de Sant Pere de Miravé

Església nova de Sallent

Antiga església de Sallent

http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20masies%20i%20cases%20rurals.pdf

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Pinell del Solsonès té una superfície de 91,1 km², i una població a darreries de l’any 2016 de 213 habitants, el sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 1.142 veïns, aplicant el criteri dels terços tenim que hi havia 381 persones en edat escolar, hi havia doncs escoles abans de la dictadura franquista , al pregunta que ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com és ; de caire parroquial?, públiques?, privades i/o confessionals?.

La despoblació de la Catalunya interior és un tema gravíssim que haurà de resoldre amb promptitud la Republicà Catalana.

dijous, 5 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA AIXECADA PER L’ARQUITECTE RAFAEL MASÓ VALENTI A S’AGARÓ. CASTELL-PLATJA D’ARO. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s¡’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

ANAR A ESTUDI
és un excel•lentissim treball que esperem tingui continuïtat en altres comarques de la geografia catalana :
http://arxiversdelbaixemporda.blogspot.com.es/p/blog-page_24.htm

DE S’AGARÓ TROBAVA :

Escola de S’Agaró, curs 1935-1936, opuscle informatiu sense data d’impressió, pàg. 4

“La preocupació primordial de l’Escola de S’Agaró serà la tasca educativa, i d’una manera especial el desenvolupament de la personalitat dels alumnes, de manera que si per un costat la vida a ple camp i la pràctica de tots els esports els permet de pujar amb una salut robusta, per un altre la formació moral ha de donar per resultats obtenir homes d’esperit obert i lleial, cultes i respectuosos, enginyosos i decidits, que per a fer la seva via no hagin de pensar mai en recolzar-se sobre la seva fortuna, sinó sobre ells mateixos: homes que sentin a cada moment la responsabilitat dels seus propis actes davant Déu i davant la Pàtria”.

AMCPA. Hemeroteca. Foto publicitat Escola de S’Agaró, inserida a la Revista de S’Agaró, estiu 1935. No hi ha imatge.

EL Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em feia arribar una imatge d’aquell edifici l’any 1935.


Rafael Masó Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - Girona, 13 de juliol de 1935 ) , autor de les escoles de :

Escoles de Sant Gregori

Escoles Municipals de Sarrià de Ter

Escoles de Vilablareix

Escola d'Arts i Oficis. Girona


l'any 1935, crea a S'Agaró, Baix Empordà, una escola activa elitista, catalana i amb voluntat de preparar els futurs dirigents del país, segons els models més fidels al programa de l'Escola Activa.

l’Escola de S’Agaró es bastia aprofitant l’edifici de l’Hotel de la Platja (anteriorment Monumental Hotel). Quan es va inaugurar l'octubre de 1935 Rafael Masó ja era mort. Està però acreditat que va participar en l’adaptació de l'hotel per a transformar-lo en escola. L’Escola només va funcionar aquell curs (1935-1936), ja que la seva activitat es va veure ininterrompuda per la Guerra Civil. Després de la contesa, l’edifici va tornar a ser l'Hotel de la Platja fins als anys vuitanta, quan va ser reformat i convertit a l’actual S’Agaró Hotel


No en trobava imatges, i tampoc dissortadament cap referència a :

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=aro&page=16&p

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

P/D

Els fets tràgics de l’1 d’octubre de 2017 son encara molt vius mentre faig la recerca d’aquest edifici escolar anterior a la dictadura franquista.

Tothom indueix que serà molt difícil - si s’arriba a intentar – establir un diàleg entre els governs de Catalunya i Madrid, el primer escull apareix quan el PP nega la realitat, i s’obstina en afirmar que en llocs com a Sabadell, Sant Julià de Ramis, l’Hospitalet de Llobregat, Lleida, Ponts, Aiguaviva, ..., - actualitzeu la relació - ‘ es va procedir amb total respecte a les persones’.

http://www.naciodigital.cat/noticia/139536/guardia/civil/policia/espanyola/carreguen/contra/escoles/voten/puigdemont/junqueras/forcadell

Fins a la premsa que no és sospitosa de demòcrata es poden veure imatges colpidores.

Actualitzeu el mapa de les poblacions que han patit violència, ELLS NO HO FARAN

dimecres, 4 d’octubre de 2017

ESCOLA DEL COR DE MARIA. LA BISBAL D’EMPORDÀ. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s¡’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

De l’escola de la Bisbal d’Empordà, de la Congregació de les Missioneres Cor de Maria , que tenien una molt important i poc divulgada presència a Catalunya , trobava :


http://blocs.xtec.cat/cordemarialabisbalemporda/qui-som/historia/

1887: Amb moltes dificultats, aconsegueixen comprar la casa actual i, després de vàries reformes i annexions, poden accedir directament a la Capella dels Dolors ( aquesta Capella data del 1750 aproximadament ), Mn. Joaquim Masmitjà i de Puig (Olot, 29 de desembre de 1808 - Girona, 26 d'agost de 1886) tenia molta devoció a la Mare de Déu dels Dolors que hi ha.

1891: Al col•legi hi havia 182 alumnes, i dues d’elles eren internes.

1936: la comtessa bèl•lica que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , interromp, temporalment, l’obra de les religioses a l’Escola.

1939: Es recuperen de nou les tasques educatives. S’incrementen els estudis i l’ensenyament es renova. Sorgeixen vàries vocacions.

1951: El Col•legi celebra els seu CENTENARI amb diversos actes culturals i religiosos.

2001: Celebració del 150è aniversari. Naixement de la Fundació Privada Cor de Maria.

Cap dada de l’autor de l’edifici i/o de les obres d’adaptació i/o reforma, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No en trobava dades a:
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=la+bisbal&page=4&pos=32

Si però de l’església DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS, quan a la descripció ens diu ; edifici de nau única amb cinc trams, capçalera quadrada i volta de canó amb llunetes sobre els pilars i arcs torals. A la capçalera hi ha el cambril amb les figures de la Passió.

L’accés a l'església es pot fer des de la façana principal (als peus) o des d'una porta lateral que comunica amb el Col•legi del Cor de Maria, al qual es troba integrada actualment.

A la façana, els elements ,és remarcables són la reixa de ferro forjat que tanca el pati d’accés, i la portada barroca.
Edifici bastit a mitjan segle XVIII, que actualment forma part del convent del Cor de Maria aixecat en el segle XIX.


Fotografia de marc79

http://arxiversdelbaixemporda.blogspot.com.es/p/blog-page_24.html

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

P/D

Aquests primers dies d’octubre de l’any 2017 ens ha tocat viure uns esdeveniments que marcaran sens dubte la nostra existència.

Antonio Mora Vergés

IN MEMORIAM DEL MESTRE JOSEP GENÉ BARBOSA I DEL CEIP JOSEP TORRES JONAMA DE MONT-RAS. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s¡’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

En la meva recerca he tingut el goig i el plaer de trobar la col•laboració de persones que com en el cas de l’escola de Mont-ras, em feien arribar un email en el que em diuen:

Hola Antonio,

Seguint la seva crida de dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, li faig arribar un enllaç d'un article del meu blog sobre un mestre de Mont-ras (la meva població d'adopció) Josep Gené i Barbosa(Santa Linya, la Noguera, 1890 + Cerdanyola, Vallès Occidental, 20 d’abril de 1982 ) que exercí abans de la dictadura:

https://mariabruguera.blogspot.com.es/2016/12/josep-gene-i-barbosa-el-somni-dun.html

Així com una antiga foto de les escoles velles amb el Mestre Gené del 1920 i una altra de la nova escola, acabada d'inaugurar, del 1925, gràcies -entre d'altres- de les constants peticions de l'esmentat mestre.




Espero que sigui del seu interès i seguim en contacte.

Cordialment.

De l’escola de Mont-ras trobava a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Mont-ras&page=1&p=&pos=5

ESCOLA, CASA DEL MESTRE, JUTJAT I CASA CONSISTORIAL / CEIP TORRES JONAMA

Josep Torres i Jonama (1857-1946) després d'acumular certa fortuna a Nova York, va seguir l'exemple dels rics llegendaris de Nord Amèrica que destinaven grans quantitats a fundacions de cultura i beneficència. Sempre va recordar el seu poble natal, Palafrugell, sobretot el primer quart del segle XX, en què la situació de l'asil, l'hospital i les escoles era especialment delicada. Per millorar l'estat d'aquestes institucions va concedir importants ajuts econòmics, una de les aportacions més destacades va ser la compra dels terrenys i construcció de les escoles, que un cop acabades va donar a l'ajuntament.

En el cas de Mont-ras Torres Jonama finança fins el 50% del projecte, la resta a càrrec del consistori. Escoles construïdes l'any 1925 pel constructor Miquel Brias i Torrent (1882-1956), seguint el projecte portat d'Amèrica per Torres Jonama.

L'edifici ha patit diverses ampliacions posteriors.

Josep Torres i Jonama facilitarà la construcció d’escoles a :

Palafrugell, Montràs, Pals i Regencós.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés