divendres, 31 de maig de 2019

TEMPUS FUGIT. RECORDS DEL BLANES MARINER. LA SELVA. GIRONA, CATALUNYA

El Joan Portas‎ Perpinyà, publicava una fotografia ‘històrica’ a la pagina de facebook “Coses de Blanes”, amb aquest peu de foto; precisament ara, que tot just queda un mes perquè torni a haver-hi revetlles i fogueres, és un excel·lent moment per recordar les corredisses i aventures que hi havia per poder aixecar les futures fogueres a la platja i els bons moments que passàvem.


Avui, quan les barques no son ja ‘ la primera industria de Blanes’ , és bo recordar el passat.

Altrament, tampoc les fogueres són permeses de fer com abans.

Temps era temps...

Ens deixa una pregunta, la fotografia és d'en Josep Augé (?).

dijous, 30 de maig de 2019

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE FARES. SANT FERRIOL. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Matias En Mais Castanyer, publica fotografies de Santa Maria de Fares, al terme de Sant Ferriol, a la comarca de la Garrotxa.


Patrimoni Gencat
ens diu; Les primers notícies que disposem de Santa Maria de Fares corresponen a l'any 977 en que fou cedida per Miró, Comte de Besalú, a l'església de Sant Genís i Sant Miquel de Besalú. Amb el nom de "Santa Maria que est in Faxis" es troba esmentada a la butlla del Papa Gregori V, a favor de Santa Maria de Besalú -redactada l'any 998-. El Comte Bernat Tallaferro va confirmar, l'any 1000, les possessions de Santa Maria de Besalú, citant l'esglesiola de Santa Maria de Fares com "Sancta Maria sita in villa Fraxis".

Esglesiola dedicada a Santa Maria, havia estat l'església parroquial del poble de Fares fins que aquest fou agregat a la parròquia de Sant Vicenç de Besalú. És d'una sola nau i, possiblement, bastida en època romànica; la primitiva porta d'ingrés, amb arc de mig punt, fou cegada per construir-ne una altra de més àmplia, de forma rectangular. Damunt del frontispici s'alça el vell campanar, que originàriament fou d'espadanya de doble obertura i transformat en torre amb un teulat a quatre vessants.

Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada

Tot i el seu origen romànic, la porta va ser cremada al segle XVIII, i reconstruïda posteriorment seguint la tipologia originària. A la porta hi ha la següent inscripció:

"VYALSSMTS DEAY 1717 FOUCRAMADA"

El forrellat conserva la data de 1837.

Fotografia de 1998. Olga Sacrest i Roca

Les campanes foren penjades l'any 1703.

dimecres, 29 de maig de 2019

SANT FELIU DE REGUARD. SENTERADA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA.

L’enciclopèdia Catalana ens diu de Reguard; Poble del municipi de Senterada (Pallars Jussà), enlairat a 812 m alt. a l’esquerra del Flamisell, al S de Lluçà. Havia estat possessió dels comtes de Pallars.

L’església de Sant Feliu depèn de la parròquia de Senterada.

NO en diuen res els amics de : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Pallars_Juss%C3%A0#Senterada

La Maria Barbal i Farré (Tremp, 17 de setembre de 1949), en el seu llibre "Camins de quietud. Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu". Barcelona: Edicions 62, p. 64-66, ens diu ; la porta, que havia d’estar tancada segons el nostre informador, resta oberta. Hi ha un cordill a terra a tocar del llindar.

En entrar a l’espai reduït, que resumeix una petita nau, em criden l’atenció els brots que han nascut a terra. L’altar té quatre columnetes i un sant de guix. Es troba cobert amb estovalles apedaçades de fil bast, que sostenen l’adorn de flors artificials i un faristol rudimentari, de fusta.

La part conservada de l’interior està pintada amb l’antic blauet. Hi ha sagristia darrere de l’altar. És minúscula, però encara posseeix un alçador de fusta amb dos graons i dues cadiretes de boga. […]

A fora de l’església, una porta dóna a un recinte envaït per l’herba; impossible de passar-hi. Devia tractar-se del cementiri. Unes flors de plàstic oblidades així semblen indicar-ho. […]

No trobava cap dada que expliques les millores que manifestament s’han dut a terme, i de les que en dóna constància el magnífic treball fotogràfic del Josep Vives Domingo.



Reguard, Senterada, el Pallars jussà, Lleida,.., necessiten que més enllà de les paraules, s’endegui des de l’Administració, una acció decidida per recuperar el nostre patrimoni històric i/o artístic.

Com diuen, i manifestament no fan des del REINO DE ESPAÑA, OBRAS SON AMORES Y NO BUENAS RAZONES.

dimarts, 28 de maig de 2019

DELS EDIFICIS RELIGIOSOS QUE HI HA O HI HAVIA A LA TORRE MARATA DE MAÇANET DE LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Havia demanat imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin) de la capella de la Torre Marata de Maçanet de la Selva, a la que dedicàvem suara un post :
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/la-torre-marata-i-la-capella-de-les-santes-anna-i-llucia-macanet-de-la-selva-girona-catalunya/?fbclid=IwAR3n7PdFSSd8rrSQdALeUtK6kVLQ_rXnM6w923oOOm1jBI1EKRFYfWsO0a8

Rebia un email en el que m’acompanyaven imatges de dos edificis amb els següents peus informatius :



Capella de Sant Jaume , Torre de Cartellà, Maçanet de la Selva, Data fotografies 16-XI-1980



Capella de la Marededéu de l’Esperança, Castell de Cartellà o Torre Marata, Maçanet de la Selva, Capella en construcció l’any 1980, Data fotografies 16-XI-1980

Per la descripció sembla que coincidiria amb la capella que està situada davant la façana, al cantó dret; és de nau rectangular i d’absis semicircular coberta amb volta de mig punt. Consta d’una nau amb porticat d’entrada amb teulat de dues aigües, com la cobertura exterior de la capella, però més agut, i està integrat per tres arcades de mig punt.

Quan a l’advocació a Patrimoni Gencat consta però, que fou dedicada a Santa Anna i a Santa Llúcia.

Esperem la col·laboració dels maçanetencs i maçanetenques per aclarir alhora que les advocacions correctes, l’existència en l’actualitat d’aquells edificis religiosos, i si fos possible ens agradaria rebre’n imatges actuals a l’email coneixercatalunya@gmail.com , arxiugavin@maristes.com , castellardiari@gmail.com

dilluns, 27 de maig de 2019

CASA RODÉS A VIELHA - ÇÒ DES DE RODÈS A VIELHA. VAL D’ARAN. CATALUNYA

Juli Soler i Santaló (Barcelona, 1865-1914), retratava entre 1890 i 1914 per a l’Estudi de la Masia Catalana “Façana de Can Perejoan de Rodés amb bestiar i gent”, a Vielha e Mijaran

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/861/rec/5

https://www.enciclopedia.cat/EC-EEC-12021.xml

Patrimoni Gencat ens diu ; Casal de tradició gòtico-renaixentista, situat al Cap dera Vila. És format per planta baixa, pis i golfes sota teulada de llicorella a quatre vessants amb llucanes. Els murs són de paredat i les cantoneres i les dovelles del portal, de pedra. Al primer pis, sobre el portal, hi ha un finestral renaixentista, amb motllura guardapols i el travesser i el mainell de pedra, a la llinda hi ha la inscripció següent: PEJOAN de RODÉS IHS 1608. A la dreta d'aquestes finestres,n'hi ha una altra de gòtica, geminada, amb arquets calats. Al mur de migdia fou afegit posteriorment un petit cos amb galeria de fusta.

Probablament es tracta del millor casal conservat a la Vila de Vielha.Edifici d'estructura rectangular, de dues plantes definides per les obertures, i coberta d'encavallades de fusta amb doble línia de llucanes i teulada de pissarra.La capièra i la façana principal s'orienten al carrer principal, çò es vers llevant.Per la banda de tramuntana s'hi afegí un petit cos que suporta una galeria elevada de fusta.En general predomina l'obra de paredat, però les cantonades foren ben travades amb blocs de pedra ben escairats.Les façanes, en part decarnades, conserven un antic arrebossat de ciment.La façana principal presenta una distribució simètrica, tot i barrejar obertures de fusta i de fàbrica; el pedrís aprofita el desnivell del terreny (i hem de suposar que també ho fa el celler)La porta que centra la planta baixa, brancals monolítics i sengles daus a manera de capitells en les bandes, i dovelles de notables dimensions que configuren un arc de mig punt.Al damunt es desclou un formos finestral de fàbrica,dividit en quarters ( els superiors més petits) ornat amb motllures en l'intradós i la cartel·lera i amb un guardapols de corda que acaba en colze, en un terç.En la llinda d'aquest llegim la següent inscripció : PE[re]JOAN [Crismó] de RODÉS// 1608. I a l'esquerra,comparteix un finestral gòtic aprofitat.

Aquest finestral es troba en el primer pis, a la banda esquerra, ben conservat i fet amb marbre de Sant Beat ( la cartel·la no s'hi correspon) És d'estructura geminada amb el mainell definit per una petita columna ( que no sembla tampoc original) i el marc resolt amb brancals monolítics, carreus que subratllen la línia d'impostes i una llinda monolítica que conté sengles arcs trilobulats a banda i banda d'un suposat capitell i un ull de bou al damunt.

Ara com ara es desconeix la seva procedència.

Tot i una primerenca notícia de mossèn Pèir de Arodes en els Compdes de Vielha (1565) , el llinatge Rodès sembla força vinculat a la pràctica de la medicina.Així trobem a Joan Rodès, apotecari de Vielha (+1688) i de Tomàs Rodès ( + 1759 +1782) ambdós metges titulars de Vielha.I no sols això,sinó que abans de 1735 emparentaren amb els Vidal, notable saga de cirugiants de la Val. Altrament Joan Rodès exercí de notari de Vielha (1685) Jaume Rodès i Soler fou doctor en drets a Gausac (1721) i Pau Rodès masover del convent de Mijaran (1749) Destacaren Jaume Rodès i Soler "honorable míser de Gausac" (1704) i finalment al trànsit dels segles XIX i XX un Rodès diputat de la Val d'Aran.

diumenge, 26 de maig de 2019

EDIFICIS ESCOLARS DE CATALUNYA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. ESCOLA DELS GERMANS DE LES ESCOLES CRISTIANES. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa en feia arribar una fotografia, amb aquest peu informatiu:

1911- 1936 Façana principal del col·legi comercial de Sant Narcís, posteriorment col·legi La Salle, a l'encreuament dels carrers Migdia i Joan Baptiste la Salle. foto Valenti Fargnoli Lannetta, CRDI arxiu ajuntament.

Llegia al Diari de Girona: https://www.diaridegirona.cat/media/suplementos/2005-10-30_SUP_2005-10-23_00_04_42_dominical.pdf

El 23 de juny de 1905, sis germans de les Escoles Cristianes fundaven una comunitat a Girona. Tots sis eren francesos –Sardien, Lorique de la Croix, Imnémond, Jodars, Sédulphe, Prosper, Senode Auguste eren els seus noms religiosos– i tenien la intenció d’obrir un col·legi a la ciutat, com altres germans de La Salle ja havien fet en altres localitats gironines –els centres de Cassà de la Selva i Santa Coloma de Farners, per exemple, són més antics que el de Girona–. La iniciativa d’instal·larse a Girona havia estat de Frère Surance, visitador del Districte de Béziers, i va ser el Frère Senateur Isidore qui va llogar una casa al número 50 del carrer de la Rutlla, propietat de Laura Ballester, per instal·lar-hi el centre.

Durant el primer any, però, l’immoble va ser únicament la residència dels germans, perquè l’aleshores bisbe de Girona, Tomàs Sivilla Gener (Calella, 18 d’octubre de 1817 - Gerona, 8 de gener de 1906) , no va autoritzar l’obertura del col·legi.

El 2 de gener de 1906 mor el Bisbe Sivilla i el vicari capitular successor, Mossèn Josep Matas, autoritza el 29 de març l’obertura de l’escola, sota l’advocació de Sant Narcís. En el canvi de parer de les autoritats religioses gironines hi van influir la petició del rector de la parròquia del Mercadal i d’algunes persones influents de la ciutat, així com les necessitats educatives del barri, en aquell moment allunyat del centre de la ciutat. D’aquesta manera, a principis de setembre de 1906 començaven les classes al Colegio de San Narciso a cargo de los Hermanos de las Escuelas Cristianas. Aquesta era la denominació que apareixia en els anuncis que aquell mateix setembre explicaven, des de la portada del Diari de Girona, que «el Colegio de San Narciso inaugurado á primeros del presente mes de septiembre cuenta ya con un número bastante crecido de alumnos. Su situación calle de la Rutlla, núm 50 es inmejorable por sus condiciones higiénicas. Se admiten externos, vigilados, y medio pensionistas, se da enseñanza de Párvulos y Primaria en sus tres grados: Elemental, Medio y Superior. Los señores Padres que quieren proporcionar á sus hijos á la vez que una buena educación, una enseñanza sólida, hallarán en este colegio todo cuanto desean. Además se darán conferencias de los idiomas Francés, Inglés y Alemán y por la noche lecciones de dibujo y contabilidad. Para más informes pedir prospectos a la Dirección del Colegio». Aquell primer curs, el centre –que tenia com a titular legal el veterinari gironí Josep Gimbernat– tindria 75 alumnes, 24 d’ells de l’escola nocturna.

Durant els anys següents, el col·legi de La Salle a Girona va anar consolidant la seva activitat educativa i va aconseguir convèncer els gironins de la bondat dels seus mètodes, com ho demostra que a principis de la dècada dels anys 20 ja se superaven els 300 alumnes. Aquest increment del nombre d’estudiants va portar els responsables de la comunitat a plantejar-se la necessitat d’ampliar l’espai disponible. Així, l’any 1924 arribava un nou director al col·legi, el germà Josbert Arsène, amb l’objectiu bàsic de construir un nou centre. Les obres van començar l’1 de març del 1925 en uns terrenys de la cantonada dels actuals carrers Migdia i Sant Joan Baptista de la Salle –al mateix indret on encara és ara– i el 16 de setembre de 1926, en l’inici del curs 1926-1927, els estudiants –un total de 399– ja començaven les classes al nou edifici.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=girona&page=79&pos=781

Esteve Corredor, Josep → / Giralt Casadesús, Ricard → (reforma) / Soler Pinadell, Mario →

Josep Esteve Corredor (Girona, 3 de febrer de 1896 - 16 de juny de 1965)

Ricard Giralt i Casadesús (Barcelona, 15 de desembre de 1884 — Barcelona, 28 d'abril de 1970)

Mario Soler Pinadell ( Girona , 1929- 1983 ) http://www.girona.cat/adminwebs/docs/m/e/memoria_l.pdf Ens agradarà rebre una imatge d'aquest arquitecte a l'email coneixercatalunya@gmail.com

1925-1926 / 1936 ref. / 1955 ref. / 1990 ref.

L'any 1910 el governador civil de Girona demana i obté del bisbat una informació sobre les comunitats religioses establertes a la ciutat, i d'ella se'n desprèn que els germans de les Escoles Cristianes hi son des del 1905. En aquesta data havia arribat un reduït grup de religiosos que va sol·licitar autorització per obrir-hi un col·legi. De moment se'ls concedeix permís per a una residència, que al cap d’un any ja es converteix en el primer col·legi Sant Narcís, al carrer de la Rutlla, on troben acollida els nens i nois d'aquell barri aleshores extrem de la ciutat.

Després de vint anys, i ja amb quasi quatre-cents alumnes, el local resulta insuficient. L'any 1926 Josep Esteve Corredor construeix al carrer Migdia el nou edifici (projecte de febrer 1926) destinat a escola i residència, que rebrà el nom d'Escoles Cristianes de La Salle.

Entre el 7 de setembre de 1936 i el 30 de juny de 1937 l'arquitecte Ricard Giralt Casadesús duu a terme algunes reformes per convertir-la en l'Escola Pública Karl Marx.

En el decurs dels anys, el col·legi conegut popularment com la Salle passa per successives fases de creixement, i no fa més que augmentar progressivament la seva influència en els àmbits educatiu, però també religiós, cultural, esportiu i associatiu de la ciutat. L'any 1955 es duen a terme unes primeres obres d'ampliació de l'edifici. El 1990 és completament reformat.

Edifici situat a l'encreuament entre el carrer Migdia i el carrer de La Salle, al qual ha donat nom. De la planta baixa i pis originals s'ha passat, després de successives ampliacions, als quatre pisos actuals. La façana principal, oberta a la cantonada, presenta composició simètrica d'obertures allindades; les reformes han fet desaparèixer l'òcul que coronava la porta d'entrada.

L'any 1936 en el marc de la política escolar endegada per la II República, tant de construcció de noves escoles com d'adaptació i municipalització de les existents, Ricard Giralt reforma l'edifici: "..se han aprovechado las clases de la planta baja y se han construido aulas en la planta piso, creando de nuevas para lo cual se derribaron los antiguos locales destinados a dormitorios de la comunidad religiosa. Se ha dotado de una gran sala destinada a conferencias, cinema y teatro, aparte de nuevas instalaciones sanitarias de que antes carecía .."

L'edifici original ha estat reformat i ampliat successivament per adaptar-se a les noves necessitats escolars.

Algú té imatges del període en que l’escola de la Salle estava al carrer de la Rutlla?. Agrairem la tramesa a l’email coneixercatalunya@gmail.com

N’havíem publicat algunes dades a : http://relatsencatala.cat/relat/collegi-la-salle-girona/1060830

Ajudeu-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, per als catalans és un deure ètic

El text en llengua castellana el reproduïm per deixar constància històrica de l’afirmació del rei mentider: https://www.elnacional.cat/es/efemerides/marc-pons-juan-carlos-i_153012_102.html

dissabte, 25 de maig de 2019

MAS ENRIC DE LA TORRE. SANT SALVADOR GUARDIOLA. BAGES. CATALUNYA

Josep Llaudó Majoral (Olopte, la Cerdanya, 4.10.1923-Vilafranca del Penedès, 23.04.1984), retratava l’any 1967 “ Vista general de la Torre de l'Enric amb torre de planta quadrada”

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/5112/rec/12

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08098
El Mapa de Patrimoni ens diu ; Masia de grans dimensions formada per un cos originari de planta gairebé quadrada més un cos adossat de forma allargassada que li dóna una forma de L. Està situada a l'extrem d'un altiplà, en la part rocosa de ponent on comença el descens vers el torrent de la Font del Boix. L'habitatge originari consta de planta baixa més un pis i golfes, amb coberta a dues aigües. Els murs són de maçoneria i en alguna part de tàpia, arrebossats i amb carreus escairats a les cantoneres. La façana principal, encarada a migdia, té un portal d'entrada constituït per brancals de pedra i rematat amb arc escarser. Just sobre aquest portal hi ha un balcó i, a la dreta, un altre portal que donava accés a les corts. La casa té poques finestres, però les més antigues conserven els brancals i la llinda de pedra L'interior conserva força bé la tipologia tradicional, amb el terra enllosat, sostre fet de bigues de fusta i, entre d'altres elements, un forn de pa. Al segle XIX, segons consta en una inscripció, va construir-se el cos allargassat que es troba adossat a la façana principal i que té com a element destacat una torre de planta quadrada al seu extrem sud. Cal dir, però, que aquesta torre és una construcció moderna (del segle XIX) perfectament integrada dins aquest nou cos i amb una funció més aviat decorativa o simbòlica. Ni tan sols té una base de fonamentació pròpia, sinó que pràcticament consisteix en un sobrealçat , amb dos pisos per damunt. El fet que, en aquesta part, l'edificació s'assenti sobre la roca en pendent li dóna una alçada considerable. Tota aquesta part d'obra nova és molt homogènia: consta de tres plantes amb una sèrie d'obertures disposades regularment en els dos pisos superiors, les quals estan emmarcades amb maó i, algunes, tenen baranes de ferro. Per la façana de ponent algunes d'aquestes obertures han estat tapiades. A l'angle nord-oest la casa té diversos coberts adossats, alguns dels quals es troben mig esfondrats; la majoria corresponen a tines, i han estat fetes en diferents èpoques. En total n'hi ha unes vuit. D'altra banda, hi ha dos petits coberts independents als angles nord-est i sud-est respectivament. Antigament, els propietaris habitaven el primer pis, mentre que els masovers ocupaven les golfes, i posteriorment es van traslladar a la planta baixa del cos nou. La masia es troba voltada de diversos tancats per cavalls, ja que l'actual masover és ferrador.

Segons l'antic propietari, Manel Fortuny, l'enclavament proper a aquest mas que hem denominat Torre medieval i mas Antic podria atribuir-se a l'època ibèrica. Segons ell en aquest indret s'hi va recuperar material arqueològic d'aquesta època. En època feudal aquesta guaita formava part del sistema de defensa del castell de Guardiola, que incloïa dues torres complementàries. Aquesta defensava el costat de ponent del terme, mentre que hi havia una torre similar a l’heretat del mas Puig de l'Escuder que defensava el costat de llevant i que s'anomenava la Guíxola, la qual es trobava molt probablement en el mateix emplaçament que la torre de la Guíxola actual, tot i que la torre que avui es pot veure és una construcció del segle XIX. La torre de la Guíxola apareix documentada molt probablement al segle X i més clarament a partir del segle XIII. La torre de ponent, que apareix en els documents com a Turri o Antic de Turri (terme referit a un mas) està documentada també a partir del segle XIII, però semblaria lògic suposar que les dues tenien un origen més antic, i van originar-se en el moment en què es bastí l'estructura de defensa feudal, entre els segles X-XI. Cada torre controlava una de les dues vies principals d'accés cap a les terres de frontera, en direcció sud-est: la torre de llevant es trobava a la vora del que més endavant es coneixerà com a camí de can Maçana, mentre que la torre de ponent és relativament propera al camí ral d'Igualada. La funció de vigilància militar que feien els responsables d'aquestes torres es convertí en hereditària, i les famílies van entrar a formar part de la petita noblesa local (CAPDEVILA, 2006: 17).

Jaume CAPDEVILA (2006: 17) pensava que la torre medieval podia estar emplaçada a l'actual mas Enric de la Torre, la localització però, de restes arqueològiques clares en aquest turó proper ens permet afirmar que es tracta de dues ubicacions separades. Així, en algun moment, la torre de guaita va esdevenir un petit mas, en el que per manca d'espai al cim del turó, l'habitatge principal es degué traslladar a un terreny més planer, que és el de l'actual masia Enric de la Torre, tot i que es va mantenir l'assentament primitiu. Per tant, sembla clar que, entorn d'aquesta torre de ponent, s'han de diferenciar dos masos i possiblement dues famílies. El mas Antich o Antich de Turri correspondria al que es trobava junt a la torre. Estava sota el domini de l'acabalat manresà Pere de Roca i hi residia la família Antich, que tenien la condició de cavallers o homes d'armes.

L'any 1315 hi ha documentat Guillem Antich, el qual dóna a la seva germana Elissenda el mas Salent (CAPDEVILA, 2006: 57). Una mica més endavant, hi trobem Jaume Antich, hereu del mas. El seu fill era probablement Pere Antich, el qual va ser alliberat de l'homenatge de servitud envers el seu senyor, Pere de Roca. El 1343 un altre membre de la família, Arnal Antic, nascut al mas Pla de la parròquia de Manresa, es casa amb Elissenda i passà a residir al mas, potser per la defunció de l'anterior hereu, Jaume (CAPDEVILA, 2006: 76).

Inscripció amb una data entorn del 1800 en una finestra del cos nou, actualment il·legible. Inscripció a la premsa: any 1875 Algunes pedres de les noves construccions procedeixen del jaciment arqueològic de la Torre medieval i mas Antic, així com també del derruït mas Vilalta.

Continuació Història: D'altra banda, hi ha el mas Enric de la Torre, descendent de l'anterior però en una nova ubicació. De fet, la denominació Enric de la Torre sembla una derivació d'Antic de la Torre, passant per la fórmula intermèdia "Anrrich de la Torre". Al seu torn, el terme Antic sembla una clara al·lusió al fet que existia un mas anterior, amb una torre. La confusió és més gran pel fet que el nou mas Enric de la Torre també està dotat amb una construcció en forma de torre, tot i que es tracta clarament d'una obra del segle XIX. A principis del segle XIV hi ha documentada una altra família, de cognom Turri, que Jaume Capdevila identifica amb el mas Antic de la Torre. Però aquí tenim el dubte de si no caldria referir-la al nou mas Enric de la Torre.

Així, el 1297 el castlà cedía a Pere de Turri la batllia; és a dir, l'administració general del feu de Guardiola (CAPDEVILA, 2006: 24, 26, 28), i el 1308 el seu fill Galdó es va casar amb Constança, filla del castlà de Guardiola (CAPDEVILA, 2006: 27). Queda clar, per tant, que els Turri mantenien estrets lligams de parentiu amb els estaments més alts del terme i van aconseguir fins i tot una posició més rellevant que els Antich. Del mas Enric de la Torre no en coneixem pràcticament cap notícia documental. Al segle XVII l'habitava Joan Henrich, casat amb Esperança. Se'n coneix el matrimoni d'un fill: Valentí Henrich casat el 1615 amb Elisabet Mestre, i Caterina, casada el 1608 amb Antoni Camprobí. Probablement tenien vincles familiars amb membres cognominats Enrich, documentats a Salelles uns anys abans (CAPDEVILA, 1997: 10-12). El cos residencial originari sembla una construcció força antiga. El nou mas Enric de la Torre acabà per consolidar una àmplia propietat i esdevingué una de les principals heretats del terme. Probablement la casa fou ampliada al llarg dels segles XVII i XVIII, en un moment de prosperitat que va prolongar-se al segle XIX, quan s'amplià amb el cos allargassat de grans dimensions rematat amb la torre, el qual devia acollir estances per un bon nombre de mossos, que hi treballaven en el moment d'apogeu de la vinya.

Ja al segle XX, els propietaris del mas Enric de la Torre són la família Fortuny, de Manresa.

Pels volts de 1990 Manel Fortuny va fer alguna excavació a l'indret on hi havia l'antiga torre i va recuperar material força abundant i d'interès. Entre d'altres objectes, ceràmica decorada en verd i manganès, un crani i alguns materials que tal vegada podrien correspondre a època ibèrica. Així mateix, prop de l'Enric de la Torre es va trobar una espasa i una baina. En aquest moment el jaciment conservava més íntegrament alguns dels murs, especialment els que semblen correspondre al recinte murallat. En la intervenció que hi va fer, el propietari van reconstruir alguns dels murs i, més tard, van ser desmuntats per utilitzar les pedres en noves edificacions del mas. En una estança del mas es guardava una col·lecció força completa d'objectes recuperats en les excavacions i també d'altres procedències. També hi havia fotografies.

A la mort de Manel Fortuny, aquesta col·lecció (o almenys una part) es va vendre a un antiquari. Cal dir que, a l'heretat del mas Enric de la Torre, hi havia encara un altre mas, de nom Vilalta. Creiem que correspon a unes ruïnes que hi ha prop de la torre medieval. Així ens ho fa pensar el topònim molt proper del turó de Vilalta. En època medieval un dels fills d'aquest mas tenia l'ofici de ferrer, feina que sembla transferida de generació en generació (CAPDEVILA, 2006: 18, 73

Em pregunto si com succeïa al Mas Oller que acabarà tenint la denominació Oller del Mas – sembla que això li atorga més “pedigrí”- , la denominació mas Enric de la Torre, no hauria de ser Mas Torre de l’Enric, com ho veieu?.

Josep Llaudó Majoral (Olopte, la Cerdanya, 4.10.1923-Vilafranca del Penedès, 23.04.1984), es per a nosaltres un 'cataà excepcional'.
http://homenatgenacional.blogspot.com/2017/04/josep-llaudo-i-majoral-la-catalanitat.html

divendres, 24 de maig de 2019

EVOCACIÓ DE S’AGARÓ. CASTELL-PLATJA D’ARO. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

L’Anna Ensesa publica una fotografia, datada l’any 1949, apareixen d'esquerra a dreta, l'arquitecte Francesc Folguera Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) , Josep Ensesa i Gubert (Sarrià de Ter 1892 — S'Agaró, Baix Empordà 1981 i l'eminent arquitecte Albert Sartoris (Turín, Piamonte, Italia, 2 de febrer de 1901 – Pompaples, Vaud, Suiza, 8 de març de 1998)


És una imatge històrica en el procés de realització de s'Agaró, en la es pot apreciar, en procés de construcció, la bonica glorieta del Camí de Ronda de s'Agaró


Que podeu admirar en una esplèndida fotografia del Fèlix González

dijous, 23 de maig de 2019

LA SALA DE VILADRAU. OSONA/ EL MONTSENY JUSSÀ. CATALUNYA.

Joaquim Rubió i Balaguer ( 1889-1979?) retratava per a l’Estudi de la Masia Catalana “ façana de La Sala Vella o Can Serrallonga amb torre circular” al terme de Viladrau.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/532/rec/9

Ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs del Joaquim Rubió i Balaguer, l’Estudi de la Masia Catalana, és en aquest tema un xic graponer.

Patrimoni Gencat
ens diu que resta una torre rodona d'angle, medieval, al costat del mas dels segl http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1973 es XVII-XVIII.

És una masia de planta rectangular (23x13) assentada sobre un turonet de roca, formant per l'E i pel N un mur atalussat. S'observen diverses fases constructives. Està coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana de llevant i a tres vessants al sector S del cos de porxos adossat a la planta. Consta de planta (talús), primer pis i golfes la part més antiga; un cos de porxo adossat a la façana principal (amb planta i dos pisos) i a la façana S (amb planta i primer pis) amb dos pilars centrals i una torre adossada a l'angle N.

La façana principal presenta a la planta (façana antiga sota el porxo central) un portal rectangular d'emmarcament de gres i llinda de roure i una finestra amb emmarcament de totxo a la façana del cos de porxo en el sector N, i en el S uns baixos que donen a unes corts, parcialment tapiats amb una finestra amb forjat. Al primer pis (sector N) un porxo amb barana de ferro forjat, un portal central i dues finestres laterals, i, al sector sud, un porxo amb barana i dos portals. A les golfes hi ha dues finestretes d'emmarcament de gres i llinda de roure.

La façana nord presenta una torre amb dues espitlleres al primer pis i una finestra d'arc de mig punt de gres vermell a l'alçada de les golfes. A la planta i primer pis hi ha dues finestres. Al sector oest presenta un portal que dóna accés (mitjançant escales) al cos de corts adossat a la façana oest i a la sud, la qual presenta al primer pis tres finestres amb emmarcament de gres.

Formen part de la domus les seves muralles de tancament, torres i altres elements defensius. De la domus medieval es conserva la torre circular i un mur de tancament perimetral, al sud-est. La resta de murs de tancament (perimetrals i interiors) i estructures haurien quedat integrades a la masia del segle XVII, que aprofitaria algun dels murs i estructures.

El mas Sala s'esmenta el 1226 quan el clergue de Viladrau Bernat de Sala el va cedir a Estefania d'Osor, però sembla ser que l'origen del mas pot remuntar-se alguns segles abans.

Entre 1271 i 1298 consten un Bernat de Sala i un Guillem de Sala.

El 1322 estava en poder de Ramona de Sala i dels seus fills.

El 1329 surt un Berenguer ça Sala actuant prop de fra Ramon de Vilademany, el qual per causes que s'ignoren s'instal·la al mas.

El 1359 el cavaller Roger de Vilademany es casa amb Esclarmonda de la Sala i funda així un nou llinatge que emparentarà la Sala amb la noblesa de l'època, que perdura fins el 1522, en que Violant de Cruïlles i de Vilademany estableix com a propietari a Bartomeu Sala (possible antic masover i avantpassat del bandoler Joan Sala “alies” Serralonga).

La família Sala hi resideix fins el 1645 en que el mas, després d'un plet, és subhastat i adjudicat al pubill dels Molins.

Fins a la desamortització del 1837, el mas Sala pertanyia a l'església de la Pietat de Vic i a partir d'aleshores ha passat per diversos propietaris.

El trobem registrat en els fogatges de la "Parròquia y terme de Viladrau fogajat a 6 d'octubre 1553 per Joan Masmiguell balle com a par en cartes 230", juntament amb altres 32 que continuaven habitats després del període de pestes, on consta un tal "Joan Sala". Els actuals propietaris no mantenen el cognom d'origen.

A la pàgina de l’Ajuntament de Viladrau en diuen;
http://www.viladrau.cat/ca/turisme/arquitectura/la-sala

Emmarcada per les imponents carenades del serrat de l’Oriol i de Sant Segimon, sobre un petit pujol excavat per la riera de l’Erola i el torrent de Rentadors, s’aixeca el casal de la Sala de Viladrau.

La part més antiga de la casa correspon al segle XIV, moment en que va ser fortificada i transformada en Domus amb una muralla de tanca i una torre de guaita. El cos central cal datar-lo al segle XVII.

Tot i que els primers documents sobre el casal daten del 1356, les més antigues noticies i el mateix nom de Sala permeten remuntar el seu origen uns segles abans.

L’any 1594 neix a la Sala de Viladrau en Joan Sala i Ferrer, “àlies” Serrallonga (Viladrau, 21 d'abril de 1594 - Barcelona, 8 de gener de 1634) , el mes gran bandoler de l’historia.

Està clar que l’expressió ‘ el mes gran bandoler de l’historia’, s’ha d’entendre que fa referència a Viladrau. El mes gran bandoler de l’historia de Viladrau, oi?.

Dins l’àmbit català, el títol – fins al di d’avui - Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, 1582 - Nàpols?, 1635?) ostenta AMB TOTS ELS MÈRITS el títol del MES GRAN, o així m’ho sembla.

la Sala és una denominació arrelada en la toponímia catalana, de fet és el nom comú de moltes de les residències senyorials o de gent notable.

Aquests edificis acostumaven a disposar d’un oratori i/o capella, i en ocasions fins d’un fossar.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/09/la-sala-de-vallfogona-de-ripolles.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/05/racons-darenys-de-munt-can-sala-de-baix.html

http://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/01/ruta-viladrau-masia-la-sala.html

Ens agradarà tenir confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com – en el seu cas – de l’existència d’un oratori i/o capella a la casa i la seva advocació, per descomptat si fos possible també imatges

dimecres, 22 de maig de 2019

CAN VINYES I TORRE DE SANT SALVADOR. CASTELLDEFELS. EL LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

Joaquim Rubió i Balaguer ( 1889-1979?) retratava per a l’Estudi de la Masia Catalana “Vista general de Can Vinyes de Sant Salvador, en primer pla roda de molí” , Castelldefels.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/3519/rec/21

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/3480/rec/23 Vista lateral de Can Vinyes de Sant Salvador

Ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs del Joaquim Rubió i Balaguer, l’Estudi de la Masia Catalana, és en aquest tema un xic graponer.

Patrimoni Gencat ens diu ; Masia formada per tres tramades, i una més que va ser afegida posteriorment possiblement vers el 1950, i el 1983 amb un porxo. Està orientada al nord-est i té adossada una torre defensiva de planta quadrada a la qual se li va afegir un pis en el segon quart del segle XX. Té també adossada l'Ermita de Sant Salvador dels Arenys a partir de la qual es va formar. Al davant del mas hi ha una creu de terme.

Durant els segles XIII i XIV existia un hospital de caminants tocant a la Capella de Sant Salvador.

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=84

dimarts, 21 de maig de 2019

RETORN A LA BALMA DEL SOLÀ DE LA ROCA. EL BRUC. L’ANOIA DESCONEGUDA. CATALUNYA

La havíem visitat l’any 2010, i tornava a fer-ho avui, 21 de maig de 2019, amb el Juan Navazo Montero, al que recollia a Sabadell passades les 11 del mati, fèiem el trajecte, Sabadell, Terrassa, Martorell, El Bruc, on deixàvem aparcat el vehicle a l’entrada de la urbanització Montserrat Parc; quasi al davant - en el costat oposat - superant un barrera de ferro que pretén evitar els pas de brètols i vàndals – tasca quasi impossible - ,comença el camí que ens portarà fins a l’inici del barranc.

Pel seu interior transcorre un torrent d’aigua irregular que ha erosionat els estrats de forma horitzontal, donant forma a aquesta magnífica balma, que segons ens expliquen ha estat mesurada i ocupa un total de 3.150 m2.

Baixàvem amb la màxima atenció per camí empedrat, i a mesura que anem descendint, prenem consciència de les proporcions excepcionals d’aquesta cavitat, que al llarg de la història ha estat utilitzada com aixopluc natural, i com a espai en el qual descansaven els ramats de la zona; recollirem imatges d’algunes parets que delimitaven els corral.


A banda de l’aportació de les aigües pluvials, al centre de la cavitat hi ha la font anomenada de la Balma.

Dèiem l’any 2010; avui - per arreu en trobem testimonis - és un lloc ideal per a l’escalada, disposa de 12 vies instal•lades de forma permanent. Tenia la percepció de que aquella activitat si es fa encara, ha tingut una forta davallada.

Recollia imatges, totes parcials i agafant en ocasió al Juan Navazo Montero, com element de mesura, passats més de 9 anys no disposem – encara - d’un equip que ens permeti retratar en tota la seva magnificència la Balma anomenada del Solà de la Roca.


Poseu aquesta sortida a la vostra agenda.

Dinàvem esplèndidament a l’hotel Bruc i a les 16,00 hores deixava al Joan Navazo Montero a Sabadell, al davant de casa seva.

Rebia un email en el que em deien,

Bona tarda;


Sóc Montse Mañosa companya i alumna d'espeleo del Juan Navazo, m'han passat l'enllaç del seu blog que he consultat, a continuació li passo una foto que va fer el meu company Jordi Navarro el 24/08/2013 on es veu tota la balma al complet.


LLOCS DE CULTE AL MAS EL CAVALLER DE VIDRÀ. EL BISAURA. OSONA. GIRONA. CATALUNYA

Havia dedicat un post al “MAS EL CAVALLER DE VIDRÀ. EL BISAURA. OSONA. GIRONA. CATALUNYA”

Demanava imatges de la capella d’estil barroc, dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, de la masia el Cavaller de Vidrà, al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), i rebia un email en el que alhora que contestaven la meva petició, m’informaven de l’existència d’una capella advocada a  Santa Bàrbara, situada al costat del Càmping de Vidrà, i que pertany també al mas el Cavaller.

Foto. Josep Sansalvador Castellet . 10-IV-1993
Capella oratori  de la Marededéu de la Mercè.
Masia el Cavaller de Vidrà al 1er. pis


Fotos Josep Sansalvador Castellet ,  10-IV-1993
Capella de Santa Bàrbara. Masia el Cavaller de Vidrà
Al costat del Càmping de Vidrà

A Catalunya, tenim sortosament entitats com el Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), que amb no poques dificultats – de tot ordre – continuen duent a terme una tasca cultural excepcional.

dilluns, 20 de maig de 2019

CAN VIDAL. FOGARS DE LA SELVA. BARCELONA. CATALUNYA

Ricard Martí Alberó, del que volem saber el lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com retratava al voltant de l’any 1933 per a l’Estudi de la Masia Catalana “ vista general de Can Vidal” a Fogars de la Selva.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/7628/rec/23

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=26715
Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d'un gran mas de planta quadrangular que consta de planta baixa i dos pisos superiors i que està cobert amb una teulada a quatre aigües. Pel que fa al seu emplaçament, aquest està ubicat en un solar nítid i regular.

El mas està estructurat internament en base a tres crugies. La planta baixa consta de tres obertures: al centre el gran portal d'accés adovellat equipat amb unes dovelles de grans proporcions molt ben escairades i treballades. Flanquegen el portal dues finestres rectangulars, una per banda, amb llinda monolítica i muntants de pedra i paral·lelament estan cobertes amb una estructura de ferro forjat.

En el primer pis o planta noble trobem tres obertures. Als extrems trobem dues obertures rectangulars que repeteixen el mateix esquema que les finestres de la planta baixa, però difereixen en el fet que estan complementades amb un ampit treballat. Sobresurt especialment la del centre, la qual es manifesta a la pràctica en format de finestral gòtic d'arc conopial lobulat. El finestral està equipat amb muntants de pedra i ampit treballat i té sengles impostes ornades amb caps antropomòrfics.

El pis superior, que desenvoluparia les tasques de golfes, es manifesta en la façana en format de tres petites obertures quadrangulars equipades amb llinda monolítica i muntants de pedra.

Remarcar a mode d'apunt que les diverses obertures dels respectius pisos estan protegides per una espècie d'emmarcament.

Pel que fa a la resolució dels espais exteriors hem de dir que els murs no estan arrebossats sinó tot el contrari, estan completament despullats , cosa que permet percebre la pedra vista.

Pel que fa al tema dels materials, destaca per sobre de tot un com és la pedra. Ara bé una pedra que la trobem present en dos formats diferents. Per una banda tenim la resolució dels murs a base de pedres fragmentades i blocs rústics de pedra manipulats a cops de martell i sense desbastar i treballar i tot lligat amb morter de calç. A simple vista s'observa que les pedres no estan disposades aleatòriament sinó que estan ubicades en unes filades parcialment racionals. Mentre que per l'altra tenim la pedra calcària molt ben treballada i escairada, la qual és emprada per la realització tant de les dovelles, com de les llindes i muntants de les respectives obertures.

El fet que el terra de davant del mas estigui pavimentat fa pensar que poder es tracta de les restes vivents de l'era, on antigament es trillaven els cereals.

Tal i com s'observa a simple vista, el mas de Can Vidal ofereix un magnífic estat de conservació que denota que els propietaris són conscients que s'han de practicar periòdicament en el mas una sèrie d'intervencions en matèria de manteniment, millora i acondicionament per tal de preservar la construcció per al futur.

Contemplant fotografies antigues, com ara la de la fitxa del Servei de Patrimoni núm. 26.715, ens adonem que des del 1984 s'han produït pocs canvis en la masia. Els més destacats serien: per una banda, la substitució de la teulada per una de nova. Mentre que per l'altra, l'espai que avui ocupa la finestra de l'extrem esquerra de la planta baixa, abans l'ocupava un portal secundari.

El perímetre de la finca està delimitat amb un mur de tancament, compost a base de pedra en la part frontal i en els laterals arbustos.

A mode d'apunt remarcar que en un dels laterals del mas hi ha un simpàtic rellotge de sol que fa al·lusió a la data de construcció del mas i que diu així:


"EL TEMPS PASSA APROFITA-HO CAN VIDAL 1605"

El nom de Falgars apareix citat en un document de l'any 922 relacionat amb l'església parroquial de Sant Cypriani et Santa Justa in villa Falgars.

L'any 974 el municipi es troba sota la tutela del papa Benet VI a través de Hildesind, abat de Sant Pere de Rodes. Posteriorment un precepte dictat per Lotari reafirma el 982 aquest lligam.

Més endavant el terme passà a dependre dels vescomtes de Girona, després vescomtes de Cabrera.

En una butlla papal de Lluci III del 1185, consta que el monestir de Breda tenia importants alous a la parròquia de Ramió.

Amb la divisió provincial de l’any 1833 el municipi s’inclou dins els límits de la província de Barcelona, essent l'únic de la Selva que pertany a aquesta demarcació.

diumenge, 19 de maig de 2019

CASTELL I ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE BESORA. EL BISAURA. OSONA.

L’Enric Sànchez-cid, en relació al Castell de Besora i l’església de Santa Maria em diu ; Antonio, és un indret força interessant. De Sant Quirze a Santa Maria. Per pujar al castell no hi ha cap dificultat a trobar l’indret, doncs a la sortida mateix del poble hi ha un rètol que posa Ruta del tres castells, Besora, Montesquiu i Milany. Hi ha al voltant d’un km. és tracta d’un sender que puja amb força fins els mil metres i escreix. Com que el camí es troba a l’obaga cal anar en molt de compta ja que esta humit i les arrels dels arbres rellisquen.


Val la pena pujar al castell malgrat que no es reconeix, a diferència de l’església en la que queden algunes parets, si bé no hi ha teulada ni portes.

La vista és sensacional ja que es disposa dels 360º amb la gran sort que els amics del Basauri han col•locat uns panells amb les indicacions dels principals cims amb un perfil dels Pirineus que és de fàcil comprensió. Sembla que s’estan fent recerques arqueològiques ja que hi ha molts punts senyalats amb cordes i es veu que s’han fet excavacions.

L’església de Santa Maria de Besora fou consagrada el 898 pel bisbe Gotmar a petició d’Emma, filla de Guifré el Pilós i abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. L’església es va reconstruir el segle XI sota la protecció del castell.

Hi destaca un interessant campanar quadrangular de tres plantes i el porxo, probablement del segle XII. Va ser la parròquia del poble, a dalt el castell, fins el 1752, quan es va construir l’actual església.

A diferència del castell que tot son ruïnes les úniques restes ben visibles són les que corresponen a l’església del castell, dedicada a Santa Maria, i que ens permeten veure encara que era una construcció d’una nau capçada a l’est per un absis semicircular. La nau i l’absis, precedit per un tram presbiteral, eren coberts per volta de canó.

Al costat de migjorn hi havia el portal d’entrada, protegit per un atri, i el campanar de torre que ara només es conserva fins el primer pis d’alçada i que en un segon moment va ser adaptat com a capella.

http://www.santamariabesora.cat/el-municipi/guia-del-municipi/llocs-dinteres/-castell-de-besora.html

L’absis i el mur tenen el mateix tipus de decoració amb arcuacions llombardes que es divideixen en sèries de quatre arcs entre lesenes. L’absis té una finestra de doble esqueixada; n’hi ha una altra al mur del presbiteri i al campanar . Un gran arc aparedat es troba a la façana del mur del sud. L’actual portal d’entrada és situat a la façana de ponent, coronada per un ull de bou.

http://www.santamariabesora.cat/media/repository/imatges/llocs/memoriaintervenciocastell.pdf

dissabte, 18 de maig de 2019

IN MEMORIAM DE LA ESCUELA UNITARIA DE NIÑAS Y ESCUELA UNITARIA DE NIÑOS. CASTELL I PLATJA D’ARO. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

l'any 1959 A Fanals d'Aro, Castell-Platja d'Aro-S'Agaró - Baix Empordà, s'inaugura l'escola del carrer Vicens Bou amb el nom “Escuela Unitaria de niñas y Escuela Unitaria de niños”, segons projecte de l'arquitecte Josep Maria Claret i Rubira (Girona, 1908-1988). Es tractava d'un edifici en planta baixa rectangular.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=aro&page=16&pos=152

L’any 1968 l’escola passa a denominar-se Escuela Graduada Mixta de Playa de Aro i l’any 1972 es va construir l’escola comarcal de Vall d’Aro on anaven tots els nens i nenes de la població, l’edifici del carrer Vicens Bou es tanca. Dos anys després es reobre l'escola, que seguirà usant-se fins els anys 90. Actualment les Antigues Escoles, que han estat rehabilitades, acullen el Centre Cívic del poble.

http://ciutada.platjadaro.com/item/3537-comiat-de-l-antiga-escola-vall-d-aro

Ajudeu-nos a recuperar la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.

divendres, 17 de maig de 2019

CAL VALERI, EL PATRIMONI MODERNISTA AMAGAT DE PRATS DE LLUÇANÈS. OSONA.

La Maria Mayans Font, retratava l’esplèndida casa d’aire modernista anomenada ‘Cal Valeri ‘ al terme de Prats de Lluçanès.


Curiosament se’n fa esment a :
http://jordipey.blogspot.com.es/2008/03/cases-i-edificis-modernistes-de-prats.html

i ni un mot a les ‘ fonts públiques ‘ :
https://www.pratsdellucanes.cat/web/pdf/urbanisme/CatalegMasiesCasesRurals.pdf
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08171
http://patrimonicultural.diba.cat/uploads/08171/memoria.pdf

Ens agradarà saber el nom del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte, també el del promotor, i fins la ‘ petita història’ d’aquesta casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Rebia un email del Josep Maria Valeri, en el que em deia ;

Jo diria que ja fa temps que vaig veure per internet que demanàveu saber qui era l'autor del projecte i el promotor de l'obra.

Si la memòria no em falla diria que ja vaig contestar , potser no però, perquè veig que la plana continua amb l'interrogant obert

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0069013.xml

L'autor del projecte va ser Salvador Valeri i Pupurull ( Barcelona, 1873 + 1954 ) arquitecte.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0069014.xml

El promotor el seu germà per part de pare Lluís Valeri i Sahis (Barcelona, 1891 - Barcelona, 1971), advocat i escriptor, que hi passà els estius i temporades fins la seva mort.

Cordialment.

dijous, 16 de maig de 2019

EDIFICIS ESCOLARS DE CATALUNYA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. LES MONGES FRANCESES A LA BISBAL D’EMPORDÀ. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Hem fet un llarg camí, superem de llarg els 2.000 edificis, i això ens fa alentir la marxa, tenim però, la sort que NO estem sols.
Llegia a : http://arxiversdelbaixemporda.blogspot.com/p/blog-page_24.html

Els religiosos que van venir de França

L'any 1905, les monges concepcionistes conegudes a la ciutat com les monges franceses, obriren una escola per a l'ensenyament femení a l'antic casal dels Marimon. L'any 1906, els germans maristes, també procedents de França, obriren la seva per a l'ensenyament de nens al carrer Amor Filial. Els canvis legislatius francesos que van prohibir l'ensenyament religiós afavoriren la seva arribada a la Bisbal a la qual van aportar uns certs aires de canvi en el panorama educatiu.

El Joan Dalmau Juscafresa – que s’ha afegit a la nostra recerca - em feia arribar les imatges d’aquest post, amb aquest peu informatiu.


Escola Immaculée Conception de Castres o Escola de les Monges Franceses a la Bisbal d'Empordà, edifici actualment desaparegut, estava situat on ara hi ha la Torre Bisbal al carrer de l’Aigüeta. Fotó publicada al llibre la Bisbal d'Empordà desapareguda de l'Ariadna Morente Pagès.
Fotos autors desconeguts, col·lecció l’Abans, fons Agustí Foxà i Romaguera.

Santa Jeanne Émilie de Villeneuve (Tolosa, 9 de març de 1811 - Castres, 2 d'octubre de 1854)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Jeanne_%C3%89milie_de_Villeneuve

Ens cal l’ajuda de TOTS ELS CATALANS en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica, esperem les vostres aportacions, dades i imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.

dimecres, 15 de maig de 2019

VISTA DEL VILAR DE SANT BOI DE LLUÇANÈS. OSONA. CATALUNYA. NO, NO, I NO DE SANT BOI DE LLOBREGAT.

Comprovava una de les ‘cagades antològiques’ - n’hi ha més – del Fons Fotogràfic, Estudi de la Masia Catalana, en concret una imatge feta al voltant de l’any 1928, per S. Rifà [ podria ser, Cintet Rifà Anglada, (Manlleu, 1879 –1938)?, la no identificació dels autors és un ALTRE TRET NEGATIU a corregir], i que s’identifica com “ Camí d'accés al Vilar, a Sant Boi de Llobregat”, i que SENSE CAP DUBTE RAONABLE és el Vilar de Sant Boi de Lluçanès, a la comarca d’Osona, a la nació oprimida de Catalunya.


http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/2899/rec/15

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/2857/rec/16


Fotografia de l’Antonio Mora Vergés.

http://relatsencatala.cat/relat/capella-de-la-mare-de-deu-del-roser-del-vilar-de-sant-boi-de-llucanes-osona/1054845

Els demanarem que tinguin la bondat d’esmenar l’errada.

https://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Rifa-Anglada-Cintet


https://etnologia.blog.gencat.cat/2019/02/22/la-fotografia-de-cintet-rifa-anglada-una-mirada-etnografica-1900-1930-inauguracio-a-molins-de-rei/

https://www.youtube.com/watch?v=Ot8BmqPw4Pc