dissabte, 31 d’octubre del 2020

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA ADVOCADA A LA MARE DE DÉU DELS DOLORS AL MAS CASTELLAR SOBIRÀ. PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VALLDENEU. SANT MARTÍ DE CENTELLES. OSONA

 

La mal dita  “guerra civil”,   com la batejaven els triomfadors de la sedició contra el govern LEGÍTIM I DEMOCRÀTIC de la II República, i l’Església catòlica que ho havia beneit tot plegat com una CRUZADA, es va endur bona del patrimoni històric i artístic de Catalunya.

Un exemple el trobem a l’edifici que havia aixoplugat la  capella advocada a la Mare de Déu dels Dolors, del mas Castellar sobirà, a la parròquia de  Sant Pere de Valldeneu, que pertanyia a l’antic terme de Sant Esteve, anomenat també de Centelles ,  vinculada en els seus orígens a la parròquia de Sant Martí de Congost o d’Aiguafreda.

El Mapa de Patrimoni en fa aquesta descripció;  edifici de planta rectangular orientada est-oest, d'una sola nau i de dimensions modestes.



 El sistema constructiu utilitzat és de pedra local lligada amb argamassa i amb un enguixat exterior. La coberta està formada per una teulada a doble vessant amb teula aràbiga. Els angles d'aquesta capella estan formats per blocs de dimensions mitjanes de pedra calcària local, i es troben situats verticalment funcionant com a reforç de l'estructura. A la façana principal, la porta d'accés és de grans dimensions i rectangular, emmarcada amb una decoració senzilla imitant les llindes de pedra amb un arrebossat simple. La resta de la façana també presenta una senzilla decoració pictòrica formada per una petita sanefa que ressegueix tot el perímetre arrebossat. L'única obertura la conforma un òcul o ull de bou situat sobre la porta i de reduïdes dimensions, que ajudaria a il·luminar el recinte. Aquest també apareix decorat amb una sanefa geomètrica circular. Aquesta façana acaba amb un petit campanar de pedra a la coberta, de dimensions reduïdes i coronat per una estructura en pedra de forma arrodonida, on s'hi poden apreciar els espais on anava fixada una petita campana.

Francesc Blasi i Vallespinosa (Valls, Alt Camp, 23 de gener de 1875 - Barcelona, 1 d’abril de 1949) en retratava el interior l’any 1929. La fotografia forma part del Fons, Estudi de la Masia Catalana, dipositat al Centre Excursionista de Catalunya.



El Castellà Subirà. Situació: Valldeneu, Sots Feréstecs, Ermita abandonada. Facilitada en: 1929

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=34171

https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-del-mas-castellar

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Sant%20Mart%C3%AD%20de%20Centelles/page/6

La Covid.19 és una sindemia  que es desenvolupa sota iniquitat sanitària, causada per la pobresa , l'estrès,  i la violència estructural, entre els seus efectes hi ha el de la limitació dels moviments dels ciutadans,  per anar a  la feina i/o a comprar, i no òbviament a conèixer Catalunya.

La meva infinita gratitud als arxius que permeten l’accés lliurement, i el meu rebuig a empreses com la Vanguardia de Barcelona que han limitat/condicionat la consulta de la seva Hemeroteca.

Dissortadament no serà el Nadal  de l’any 2020 com cap dels anteriors, i preguem al bon Déu, que no sigui el primer del sque intuïa un conte publicat al Nadal de Conte de guimera.info.


divendres, 30 d’octubre del 2020

EL SANTUARI DEL SANT CRIST DE BALAGUER QUE VISITAVA - I RETRATAVA – JOSEP SALVANY BLANCH. LA NOGUERA. LLEIDA

 

Vaig tenir el goig de fer una petita biografia del Josep Salvany i Blanch [ Martorell, 1866 - Barcelona, 1829 ]  per a la Galeria de Metges Catalans, entendreu doncs que per a mi el Josep Salvany i Blanch, és un referent.

Josep Salvany i Blanch  retratava l’any 1913 , una església a Balaguer que apareix publicada al seu Fons amb el peu de foto “         Capella a Balaguer”;    títol  desencertat , tota vegada que l’edifici era i amb moltes modificacions i canvis,  ho continua sent, el Santuari del Sant Crist de Balaguer  que s’alça en el turó que presideix Balaguer, al pla d'Almatà.



Llegia que la història arquitectònica del temple és molt àmplia i complexa. Sembla que el temple de Santa Maria d'Almatà s'edificà sobre l'antiga mesquita major de Balaguer.

Al segle XVII (1610), a causa de la devoció creixent pels miracles que, segons s'explicava, feia el Sant Crist, s'eixamplà el temple i es posà sota l'advocació de la venerada imatge. Es posà l'altar major al braç situat al nord. La porta principal s'obrí al sud, cara a la ciutat, on es construí una façana totalment plana i coronada per un arc amb curvatura descendent a ambdós costats. A finals del segle XVIII (1787) es va aixecar la volta de la nau principal i es va construir el cambril per al Sant Crist.

Durant les primeres dècades del segle XX es construí la façana i la portalada actual.

 


La venerada imatge fou cremada el 28 de juliol de 1936. Es pogué salvar solament el peu dret. Per encàrrec de Pere Corberó i Trepat fou esculpida denou pels artistes Joaquim Ros Bofarull (Barcelona, 1906 - ídem, 1991) i Josep Espelta Graciot (1947-1973), de Barcelona. La beneí el bisbe d'Urgell i 63è copríncep d'Andorra, Ramon Iglesias Navarri (Durro, Alta Ribagorça, 28 de gener de 1889 - la Seu d'Urgell, 31 de març de 1972) i la retornà al seu lloc el 16 de marc de 1947.

L’Angel Toldrà Viazo (Barcelona el 17 de maig de 1.867 + ’1 d’octubre de 1.956) publicava una postal en la que incorporava la imatge  de la façana abans i desprès de la reconstrucció 



http://www.fotosdecatalunya.cat/lleida/balaguer/balaguer-esglesia-del-sant-crist

La consulta entre altres del Fons Salvany, alleuja un xic el confinament que patim, en molt bona part gràcies a l’acció criminal del Daniel de Alfonso Laso (Madrid, 1964), Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 6 d'abril del 1950) i altres col·laboradors necessaris :

https://www.redaccionmedica.com/autonomias/cataluna/caso-fernandez-diaz-les-hemos-destrozado-el-sistema-sanitario--5394

Catalunya porta comptabilitzades 13.974 víctimes de la Covid.19, i hom pensa que almenys la mateixa quantitat com “danys col·laterals”  per la desatenció sanitària.  No és cap consol, que la mitjana  de víctimes sigui més alta  al REINO DE ESPAÑA.

Que el Sant Crist tingui pietat de tots nosaltres.

LA PEDRALBA I LA SEVA DESAPAREGUDA CAPELLA. TAGAMANENT. VALLÈS ORIENTAL.

 

Intentava documentar TOTS ELS EDIFICIS RELIGIOSOS de la confessió catòlica al terme de Tagamanent, i afegia com d’advocació DESCONEGUDA la capella de la Pedralba, casal del que en diuen a :

https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pedralba

Casa forta documentada des del segle XII, al 1178; tot i que podria ser anterior.

Els propietaris van ser donzells, categoria social demostrada amb el nom Bru de Fiveller,  refós actualment amb els comtes d'Alba d’Aliste. El nom es refereix al castell d'Alba d'Aliste.  del municipi zamorà de Losacino.

http://www.boneslletres.cat/publicacions/Discursos/b23195447.pdf

Aquesta construcció que té part edificada al segle XV sobre mur més antic i on es documenten una sèrie de reformes als segles XV i XVII, possiblement relacionades amb una sèrie d'incendis que patí. Datades per les inscripcions de les llindes de portes i finestres, una de les darreres amb la data 1817.

En els diferents reculls cadastrals anirà apareixent aquest mas i les seves propietats, aquestes s’estenien, a principis del XX, fins la Vila, el Folló, la Torre, el Montcau i el Torn. En aquesta àmplia propietat s'hi havia conreat cereal, vinya i olivera i es creu que una part funcionà com a masoveria; fet que es documenta al 1793 amb l'existència de masovers a la Pedralba.

La documentació sobre la propietat permetrà fer alguna esmena sobre els diferents amos que ha tingut aquest casal; la documetació més recent ens remet al 1861, moment en què el propietari era Joan Anton de Fabiller Marques de Biel - no trobem Biel, entre els marquesats d https://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Marquesados_de_Espa%C3%B1a el REINO DE ESPAÑA, podria ser un títol pontifici ?. -   i al 1914 quan era propietari Ricardo Martorell i Fivaller (Ciutadella, Menorca ? - Madrid, 12 de març de 1907) cinquè duc de l'Almenara Alta des de 1893 a la mort del seu germà Gabino Martorell i Fivaller, qui havia succeït al seu germà Josep Maria Martorell i Fivaller, i vuitè marquès de Paredes.

La seva ubicació prop la via que comunicació entre Barcelona i el pla del Vallès amb la Plana de Vic i l'interior, i la seva estructura de mas-torre forta ens evidencien el caràcter estratègic i de control que tenia aquesta casa, situant-se a primera línia de defensa d'aquest eix de comunicacions.


Al seu interior hi hauria hagut una petita capella d'adscripció desconeguda, segurament a Santa Maria. Aquesta capella de la casa ens apareix documentada en un casament entre Fèlix Vilardebò i Caterina Mirambell que va tenir lloc el 1799

El Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya  (Arxiu Gavín), em diuen que  la  capella de Pedralba la tenen com a desapareguda, i no em confirmen l’advocació a Santa Maria .

Vallforners [ PENDENT) 

 

capella annexa en ruïnes, dedicada a Sant Esteve, situada al costat de l'entrada, per la part de migdia de la casa, actualment sense culte i utilitzada com a magatzem

 

El Soler [ PENDENT]

 

es documenta una capella dedicada a Santa Cecília, situada sota les feixes més avall del safareig i la font del Soler; pel camí que puja per les Saleres de cara a la font.

 

Montcau de Dalt [ PENDENT]

 

La capella del Montcau de Dalt, fou bastida al segle XIX i estava dedicada a la Mare de Déu dels Dolors.

 

Algunes, les mes conegudes, ja les tinc:

 

ESGLÉSIA DE SANTA EUGÈNIA DEL CONGOST. TAGAMANENT.

 

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2014/06/esglesia-de-santa-eugenia-del-congost.html

 

SANTA MARIA. TURÓ DE TAGAMANENT

 

http://relatsencatala.cat/relat/visita-a-santa-maria-turo-de-tagamanent-valles-oriental/1049929

 

CAPELLA DE LA RECTORIA DE TAGAMANENT.

 

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/05/capella-de-la-rectoria-de-tagamanent.html

 

En sabeu l’advocació?

 

Capella de Sant Isidre de la Figuera

 

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-magatzem-d%E2%80%99eines-%E2%80%98trenti%E2%80%99-de-la-figuera-advocat-en-temps-a-sant-isidre-tagamanent-valles-oriental-catalunya/

 

Sant Cebrià de la Móra

 

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2015/07/esglesia-de-sant-cebria-de-la-mora.html


Sant Nicolau

 

Ermita potser construïda al segle XII, per paral·lels propers. Destruïda i desmuntada al 1830 per edificar la capella de la masia El Bellit.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/10/capella-de-sant-nicolau-el-bellit.html


 LA PEDRALBA I LA SEVA DESAPAREGUDA CAPELLA


dijous, 29 d’octubre del 2020

IN MEMORIAM CASA CÈSAR ORTEMBACH JANER PROJECTADA PER L’ARQUITECTE EMILI SALA CORTÉS. BARCELONA

 

Acabava de documentar gràcies al bon amic Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME, la casa Frederic Vallet  a la intercessió dels carrers PAU CLARIS, 119 - CONSELL DE CENT, 326,  i  m’enviava imatges i dades de la casa Cesar Ortembach Janer;  l’edifici, avui inexistent, fou  projectat per l'arquitecte Emili Sala Cortés el 1899, per encàrrec de Cèsar Ortembach Janer,   en podeu  trobar més informació en els següents enllaços :




http://barcelofilia.blogspot.com/2014/05/xalet-de-cesar-ortembach-diputacio.html

http://labarcelonadeantes.com/casa-cesar-ortembach.html

 


Ah!, l’Emili Sala Cortés encara no figura a l’Enciclopèdia Catalana, diríemque ja fora hora, oi?

dimecres, 28 d’octubre del 2020

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANT JOAN BAPTISTA DE CAN DERROCADA. SANT PERE DE VILAMAJOR. EL VALLÈS ORIENTAL.

 Crisant Palau, publica una fotografia  de Can Perera de Canyes, al terme de Sant Pere de Vilamajor, feta l’any 1930,  per l’Antoni Gallardo Garriga (Barcelona, 18 d’abril de 1889 - 16 de juny de 1942), i  incorporada al Fons, Estudi de la Masia Catalana, dipositat al Centre Excursionista de Catalunya, em la que explícitament consta;        còpia permesa amb finalitat d'estudi o recerca, citant l'autor i la font: 'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Sant%20Pere%20de%20Vilamajor

L’ Antoni Gallardo i Garriga,  (Barcelona, 18 d’abril de 1889 - 16 de juny de 1942), va fer una feina ingent a Sant Pere de Vilamajor i arreu de Catalunya, i és d’absoluta justícia, que aquesta tasca li sigui reconeguda.   

L’ Antoni Gallardo i Garriga,  (Barcelona, 18 d’abril de 1889 - 16 de juny de 1942), l’any 1912,  retratava  el retaule de la capella, de can Derrocada, de la que llegia a :  Aproximació històrica i arquitectònica de les capelles i l'església del municipi.


https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/1991/rec/51

La capella de Sant Joan Baptista  es trobava situada just al costat de la porta del barri,  i tenia una porta esgrafiada neoclàssica amb una columna a banda i banda i un frontó amb la data de 1662.




Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa deCatalunya ( Arxiu Gavín) , imatges i/o dades d’aquesta capella, i rebia quasi a volta d’email una fotografia datada el 12-VIII-1985, Capella de Sant Joan Baptista.   Sense culte. Can Derrocada. Sant Pere de Vilamajor. Vallès Oriental

A l’interior es conservava el paviment del segle XVII amb un altar en forma de quadre amb una excel·lent pintura que semblen de l’escola sevillana.

Hi havia una petita imatge de talla del Roser i un pitxers de terra i porcellana de la mateixa època de la capella.

Els més vells del indret ens han comentat que la imatge de Sant Joan fou guardada a les golfes de Can Derrocada durant els incendis de la guerra civil.

L’origen i funció d’aquesta capella sembla ser més clar. Els Derrocada foren una aimportant família a Sant Pere de Vilamajor. Es troben documentats des del 1228. Entre els seus estadants hi han hagut batlles i mossens, fet que demostra la seva importància i poder dins de la societat de Vilamajor.

La capella de Can Derrocada es va abandonar cap a la dècada dels 40-50 del segle XX .

Molta gent encara recorda que anaven a orar a la capella de sant Joan.

La masia existeix encara.

dimarts, 27 d’octubre del 2020

CASA MANUEL VICENS MONTANER. BARCELONA

 

El Feliu Añaños Masllovet publicava  fotografies de la casa Manuel Vicens i Montaner, al carrer Carolines, número 20-26, de Barcelona :










https://casavicens.org/ca/blog/qui-era-el-senyor-vicens/

https://criticartt.blogspot.com/2018/03/la-historia-del-vicens-montaner-una.html

que encarregava  construir a  l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926)

reprodueixo de :

http://www.bcn.cat/gaudi2002/catalan/obras/09com.htm

Casa residencial encarregada per Manuel Vicens Montaner al terme de Gràcia, al nord de Barcelona.

És la primera obra important de Gaudí, on l’arquitecte enceta un primer llenguatge arquitectònic de gran simplicitat constructiva, amb el predomini de la línia recta sobre de la corba.

La Casa Vicens està estructurada en quatre nivells, corresponents a un soterrani per al celler, dues plantes per l'habitatge i unes golfes destinades al servei.

Exteriorment, l'edifici presenta un cos de pedra vista que fa destacar-ne la part superior i creix amb una sàvia combinació entre totxos i rajoles que recorda l'arquitectura islàmica. El resultat és una obra d'aspecte fascinant, on l'exotisme de les façanes té continuïtat a l'exterior (relleus de guix pintat als sostres, mosaics romans al paviment i pintures decoratives als murs). De tots aquests treballs de decoració cal destacar tant les pintures com el mobiliari del menjador i de la sala de fumadors. Precisament, la perfecció en els acabats d'aquests espais provocà que la casa trigués més de cinc anys a enllestir-se.

 La construcció resultant tenia tres façanes, ja que la quarta (una paret mitgera sense obertures) donava a la finca del costat. A la part superior, un seguit de bretxes corregudes permetien veure, des de cada una de les tres façanes, les diferents parts del jardí. Als extrems de les façanes hi havia tribunes, i en el balcó d'una d'elles encara hi ha dues figures en terra cuita representant dos nens. Les façanes varen ser fetes amb murs de pedra, mentre que l'estructura interior, molt més lleugera, es construí amb voltes de maó de pla al soterrani i bigues de fusta als pisos.

 Al davant de la casa, Gaudí projectà un ampli jardí, una cascada i un mur de totxo arrebossat amb què envoltà tota la propietat. Des del carrer s'hi accedia a través d'una porta de ferro colat (una part de la qual encara es conserva) que una reforma posterior convertí en tanca: presenta un motiu repetit de poncelles entre les fulles de la planta de margalló, l'única palmera autòctona d'Europa i pròpia del litoral català. La fulla de la palmera va ser modelada per Llorenç Matamala Piñol (Gràcia, 1856 - Barcelona, 1925), escultor amic de Gaudí, amb qui col·laboraria més tard dirigint el taller d'escultura de la Sagrada Família.

 La finca ha estat modificada diverses vegades, la primera en ampliar-se el carrer de les Carolines, cosa que obligà a enderrocar el mur del carrer i un templet, en forma de mirador, que hi havia al jardí. Aquesta ampliació urbanística també alterà l'accés a la casa i l'autèntica porta d'entrada es convertí en finestra. Paral·lelament, la nova proximitat del carrer a l'habitatge obligà a afegir-hi reixes, que no varen ser dissenyades per Gaudí.



La casa va ser ampliada posteriorment, entre el 1925 i el 1927, per l'arquitecte Joan baptista Serra de Martínez (. Barcelona, 9.I.1888 – 11.II.1962) , qui demanà consell a Gaudí per construir-hi un cos afegit i reformar-ne una part de la distribució interior. Amb aquesta ampliació va desaparèixer l'escala original (l'espai sobrant passà a ser sala d'estar) i es construí un cos annex de proporcions similars i d'estil idèntic, que facilità la creació de la quarta façana. La intervenció de Serra de Martínez va merèixer l'any 1927 el premi de l'Ajuntament de Barcelona a l'edifici més artístic. Intervencions posteriors varen malmetre'n el jardí, que va anar desapareixent entre el 1946 i el 1962, per donar pas a noves construccions.

 La Casa Vicens està registrada en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic històrico-artístic de la ciutat de Barcelona, i des del 1969 és Monument històrico-artístic d'Interès Nacional. La família Herrero jover, propietària de la casa des del 1899, va començar la restauració rehabilitació de l'escultura exterior el 1997, operació dirigida per l'arquitecte Ignasi Herrero Jover.

http://www.testimoniosparalahistoria.com/entrevista/ignacio-herrero/

Els que sobrevisquin a la Covid.19 no haurien de trigar gaire a visitar-la, si té raó el Sergi Picazo i Guillamot(Barcelona, 1980), això és únicament el principi del fi.

https://www.elcritic.cat/opinio/sergi-picazo/la-covid-19-assaig-general-del-col-lapse-que-vindra-67065

Que el bon Déu tingui pietat de nosaltres, ens perdoni els nostres pecats, i quan toqui ens doni al seu costat, la vida eterna.

dilluns, 26 d’octubre del 2020

SANTA COLOMA D’ARGESTUES. NOVES DE SEGRE. VALLS D’AGUILAR. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

Jordi Vilá Juncá publica un parell de fotografies de l’església d’Argestues,  una entitat de població del municipi de les Valls d'Aguilar, a la comarca de Urgell sobirà, advocada a  Santa Coloma ,  situada a la part baixa del poble abandonat.





Patrimoni Gencat li dedica un comentari telegràfic a :

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15797

La Catalunya romànica, amplia un xic la informació relativa a l’església de  Santa Coloma d’Argestues (les Valls d’Aguilar); edifici d’una nau rectangular, coberta amb una estructura d’embigat, sense absis diferenciat, i només un curt tram de volta, adossat al mur de llevant, assenyala el presbiteri.

 

En el sector de llevant dels murs nord i sud s’observen senyals d’una reforma important, que afectà tot el sector de llevant de l’edifici, i en el qual es pot suposar que es devia transformar la seva capçalera original, que podria seguir un tipus semblant al de Sant Serni de Vila-rubla, amb el tram de llevant de la nau cobert amb volta de canó, formant una mena d’absis no diferenciat exteriorment.

 

Com succeeix en aquest altre edifici i els que segueixen la seva mateixa tipologia, a Argestues, el seu estat actual, només una finestra de doble esqueixada i la porta, en arc de mig punt, situats en la façana sud, permeten evocar-ne una filiació medieval, ja que l’aparell de carreu no aporta precisions sobre la seva datació

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0625401.xml

Consta en la llarguíssima relació de patrimoni de la Comarca :

http://www.alturgell.cat/bens-culturals-interes-local

Quan al topònim Aristingano / Argestuso / Argestues , semblen formes plurals , potser d’algun element botànic com l’ argelaga ?.  La concentració de municipis feta amb l’excusa  barroera de l’estalvi administratiu,  comporta SEMPRE la pèrdua irremissible no únicament de la petita historia dels nuclis absorbits,  sinó també de tots els aspectes culturals que hi estaven relacionats, això, i no cap altra cosa,  és la raó ultima que persegueixen els defensors de la concentració.  Tenim doncs el país que volien, desarrelat i  culturalment empobrit.  

 


Ramon Puigpinós  publicava una fotografia  del interior datada el 10 Novembre 2012, en la que podem apreciar les diferencies amb la que feia el Jordi Vilá Juncá, en la que la figura de la santa titular presideix l’altar.  

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) deia sempre que no es volia morir perquè cada dia es veuen coses noves.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

diumenge, 25 d’octubre del 2020

IN MEMORIAN DE LA CAPELLA ADVOCADA AL SANT CRIST DE LEPANT DE LA CASA DE CONVALESCÈNCIA DE L’HOSPITAL DE LA SANTA CREU. BARCELONA

 

Reprodueixo de :

https://www.uab-casaconvalescencia.org/ca/historia-arquitectura.php

La Casa de Convalescència, és una de les darreres obres del Modernisme català, forma part del recinte de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, projectat a finals del segle XIX per pal·liar la mancança hospitalària de Barcelona. El creixement de la ciutat i els avenços en medicina havien fet obsolet l'antic hospital de la Santa Creu, de l'any 1401, situat al Casc Antic.

 La seva construcció va ser dirigida per Pere Domènech i Roura (Barcelona, 22 de gener de 1881 – Lleida, 7 de maig de 1962),, que va col·laborar amb el seu pare, Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 30 de desembre de 1849 – 27 de desembre de 1923 ) , i el va substituir en la direcció d’obres a la seva mort, el 1923.

 L'edifici, que es va destinar a albergar persones convalescents – amb una capacitat màxima de 100 residents-, destacava pels seus solàriums envidrats i disposava d'una capella, que dividia l'edifici en dues ales, una per a homes i una per a dones.

Josep Maria Armengol i Bas ( Barcelona, 1865 + Barcelona, 1941 ) va retratar  la capella, presidida per una imatge del Sant Crit de Lepant,  entre 1899 i 1905, per al Fons, Estudi de la Masia Catalana, dipositat el Centre Excursionista de Catalunya .

https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/32626/arts19_Josep%20Maria%20Armengol.pdf?sequence=1&isAllowed=y

 


https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/3825/rec/10

 La Casa gaudia d'una vida autònoma de l'Hospital, amb economia, cuina i farmàcia pròpies.

 El projecte es va finançar amb els diners resultants de la venda de l'antiga Casa de Convalescència del carrer del Carme, quantitat que va pujar fins a 1.750.000 pessetes de l'època.

 L'any 1930, coincidint amb la visita del rei Alfons XIII per inaugurar l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la Casa de Convalescència va obrir les seves portes.

 La Universitat Autònoma de Barcelona va obtenir la concessió per la utilització de l'edifici l'any 1969, amb l'objectiu de desenvolupar-hi diverses activitats acadèmiques, fet que va consolidar la presència d'aquesta universitat a la ciutat.

 La renovació i rehabilitació de la Casa, engegada l'any 1998 i realitzada sota la direcció de l'estudi d'arquitectes Tusquets-Díaz & Associats, amb l'ambiciós objectiu de retornar-la a la seva forma original, va ser enllestida el mes d'octubre de 1999, quan va ser inaugurada de nou.

 Anteriorment el conjunt hospitalari, incloent-hi la Casa, havia estat declarat Monument Històric Artístic el 1978 i Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO l'any 1997.

 En l'actualitat, UAB-Casa Convalescència és la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

La Covid.19,   la terrible  sindemia  que es desenvolupa sota la iniquitat sanitària, causada per la pobresa , l'estrès,  i la violència estructural,  i en la que entre els seus perversos efectes,  hi ha el de la limitació dels moviments dels ciutadans, permesos per anar a  la feina i/o a comprar, i no òbviament per conèixer Catalunya,  m’obligava a fer” feina de despatx” , esperem que  ben aviat ens sigui possible tornar a fer “ treball de camp”.

La meva infinita gratitud als arxius que permeten lliurement la consulta del seus fons, i el meu absolut rebuig a empreses com la Vanguardia, que limiten i/o condicionen l’accés a l’hemeroteca, i que de forma conscient  i deliberada, provocaven amb ajust canvi, la pèrdua d’una infinitat  d’enllaços en treballs de caire cultural.  Li hem de fer palès  aquest rebuig , al Xavier de Godó i Muntanyola (Barcelona, 13 de desembre de 1941), tot recordant-li que “ Catalunya no és seva senyor Comte”.

dissabte, 24 d’octubre del 2020

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA ADVOCADA A LA MARE DE DEU DE LA MERCÈ AL CASAL D’ALTARRIBA. CALLDETENES. OSONA

 

Llegia a :

https://patrimonicultural.diba.cat/element/casal-daltarriba

al nord-oest del casal d’Altarriba , a tocar del cingle, hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu de la Mercè. Es una construcció senzilla, de planta rectangular, coberta a dues aigües amb carener perpendicular a la façana. És feta en pedra irregular, i es troba arrebossada i decorada amb incisions que reprodueixen un fals carreuat. Està orientada nord-sud, amb la façana principal al sud. El portal d'accés té llinda monolítica amb un lleuger voladís a mode de guardapols, i carreus quadrangulars als brancals. Llinda i brancals formen un mateix conjunt decoratiu mostrant una lleugera degradació cap a l'interior; es clou amb dues volutes de grans dimensions sobre la llinda. L'interior de la capella és enguixat, i actualment s'usa de magatzem

Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955) la retratava el  17.07.1933, per al Fons, Estudi de la Masia Catalana “Capella de la casa. Propietari: Ara confiscada pel Govern de la República, abans el Marquès de Sentmenat. 



Facilitada per: Josep Danés i Torras, el 17.07-1933.  El dipositari del fons és  el Centre Excursionista de Catalunya



A la fitxa de Patrimoni l’edifici de la capella que actualment s'usa de magatzem, no manté cap senyal que permeti identificar el seu ús primigeni.




La victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM I DEMOCRÀTIC de la II República,  va ser  una autentica desgràcia en tots els àmbits; cultural, econòmic, polític, ....

divendres, 23 d’octubre del 2020

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE SENYORETES “ NOSTRA SENYORA DE LA MERCÈ” AL CARRER DE SANTS. BARCELONA

 

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista – des de sempre havíem retratat els que tenien/tenen un interès arquitectònic- esperàvem trobar la col·laboració de moltes persones, ens malfiàvem i malfiem de les entitats “polítiques”, en les que més enllà de la bandera catalana,  continua actuant “ la inèrcia perniciosa” que la dictadura inoculava en el cos social. Reiterem la nostra petició, sou pregats de fer-nos arribar fotografies i dades de l’edifici que aixoplugava l’escola en la que estudiaven els vostres besavis, avis, pares,.., a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , Catalunya us ho agrairà.

Feta la disgregació, tenia el goig de “trobar” - amb la Covid.19,  una sindemia  que es desenvolupa sota la iniquitat sanitària, causada per la pobresa , l'estrès,  i la violència estructural,  i en la que entre els seus perversos efectes,  hi ha el de la limitació dels moviments dels ciutadans, permesos per anar a  la feina i/o a comprar, i no òbviament a conèixer Catalunya – que Josep Maria Co i de Triola (Barcelona, 11 de novembre de 1884 - Barcelona, 3 de desembre de 1965) retratava entre 1900 i 1920 “ façana de l'Escola de senyoretes de Nostra Sra. de la Mercè al carrer Sants” . Títol atorgat pel catalogador. Podria ser el núm. 33 del carrer Sants. Sants-Montjuïc (Districte)


https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecag/search/searchterm/escola/page/1


https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecag/id/3514/rec/2

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecag/id/3689/rec/36

El Valentí Pons Toujouse, autor del  blog MODERNISME  m’enviava   una fotografia del número 133. Casa Esperança Capdevila (Barcelona - Sants - Barcelonès), arquitecte, MiquelMadorell i Rius (l'Hospitalet de Llobregat, 1869 - Barcelona, 2 de febrer de 1936)



Ara ens calen  “senyoretes” que recordin el seu pas per l’escola de Nostra Senyora de la Mercè, al carrer de Sants.  Si existeixen – que desitgem que si – els agrairem que ens facin arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com els seus records en forma de dades i/o d’imatges.

La meva infinita gratitud als arxius que permeten l’accés lliurement, i el meu rebuig a empreses com la Vanguardia de Barcelona que han limitat/condicionat la consulta de la seva Hemeroteca, hi ha malmès de forma conscient i deliberada,  l’accés  als enllaços que  hi ha des de moltes pàgines.  Caldrà recordar  a Xavier de Godó i Muntanyola (Barcelona, 13 de desembre de 1941) que “ Catalunya no és seva senyor Comte ).

  Dissortadament no serà el Nadal  de l’any 2020 com cap dels anteriors, i preguem al bon Déu, que no sigui el primer dels que intuïa un conte publicat alNadal de Conte de guimera.info.