diumenge, 30 de novembre del 2014

EL MONESTIR DE SANT BENET. MARGANELL. BAGES. CATALUNYA

El conjunt del monestir fou construït el 1954 per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993) .

L'església fou bastida l'any 1987 per l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol (Barcelona, 1925) fill de Lluís Bonet i Garí.

L'Abadia de Sant Benet és fruit de la fusió dels convents de Santa Clara de Barcelona i Sant Benet de Mataró, després d'una estada provisional al cenobi de Santa Cecília, s'instal·laren al nou edifici l'any 1954.


Retratava al Josep Olivé Escarré, amb les darreres llums de la tarda, davant del campanar situat al costat de l'església de Sant Benet, la descripció tècnica ens diu que és de planta quadrada, que té set pisos i coberta a quatre vessants. S'hi poden distingir dues parts: un primer cos, força sòlid i ferm, i un segon caracteritzat per les obertures, que li donen major lleugeresa. El primer cos solament presenta tres finestres de mig punt a la cara sud-est i una altra al sud-oest. L'aparell en algunes parts és força irregular i en d'altres els carreus són petits, regulars i ben disposats en filades. El segon cos està estructurat en tres pisos, separats per frisos, amb tres finestres de mig punt en degradació en cada una de les quatre cares i en cadascun dels pisos. El material constructiu emprat és la pedra, que contrasta amb el totxo de l'església.

El topònim Marganell deriva de la planta gramínia, coneguda com a 'marga o margall', pròpia d'aquestes terres de secà, amb un baix aprofitament agrícola.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 29 de novembre del 2014

LA CREU DE SANT GUILLEM DE CAMPINS. VALLÈS ORIENTAL/MONTSENY.CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant d’aquesta creu de la que trobava a la pàgina de l’Ajuntament ‘monument de caire modernista realitzat als anys vint i anomenat Creu de la Missió o de Sant Guillem. Sembla que fou realitzada per alumnes de Gaudí com a treball de fi de curs’. Això d’alumnes de Gaudi implicaria una ‘docència’ regular que pel que sabem el genial arquitecte de Riudoms, maig va desenvolupar; sobta aquest desconeixement per part de les ‘Autoritats Civils’, oi ?. Ens agradarà rebre informació del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte de la Creu a l’email coneixercatalunya@gmail.com


La descripció en diu ; estructura de base circular de pedra mig desbastada, la qual suporta 8 contraforts que acaben de manera fusiforme. Aquest cos superior té 8 elements de pedra, dels quals els 4 de dalt sostenen a mode de mènsules, els extrems del ferro forjat que surt dels peus de la creu, la qual corona el conjunt. Aquesta té decoracions amb claus i cintes sinuoses de forja. Dues plaques clavades a la pedra diuen: "CRUZ ERIGIDA EN RECUERDO DE LA MISION DE CAMPINS DE 1929 BENDECIDA EN ENERO DE 1929", i l'altra resa així: "RECUERDO DE LA SANTA MISION PREDICADA EN SAN JUAN DE CAMPINS 1944".

Com deia Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias, aquí sempre s’ha pogut escriure en llengua catalana, i malgrat això tant la placa de l’any 1929 ( Dictadura de Primo de Rivera), com l’any de 1944 ( Dictadura de Franco ) es feien en llengua castellana, us sembla normal ?.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 28 de novembre del 2014

LA GLORIETA VILACLARA DE SANT FELIU SASSERRA. LLUCANÈS. BAGES. CATALUNYA

El Xavier Burcet Darde retratava l'anomenada ' Glorieta Vilaclara ' a Sant Feliu Sasserra, en terres del Lluçanès, fou aixecada a començaments del segle XX a instàncies de la família Vilaclara després d'haver-se instal·lat al poble, i com la Torre homònima és obra de l'arquitecte Rafel Puig i Puig.


Bernat Puigdollers, recull en relació a la raó que portava a Rafael Vilaclara i Gibert a aixecar la glorieta fou segons s’explica per tradició familiar, que poc després de construir la torre i haver enllestit el jardí, s’edificà i s’inaugurà la “fàbrica de dalt”, situada molt a prop del jardí. Donat el soroll produït pels telers i la maquinària sembla ser que van decidir construir un espai apartat on poder aïllar-se i gaudir del plaer de la lectura. Així doncs, si prenem com a certa aquesta explicació, hem de trobar l’origen de la glorieta Vilaclara com un espai per a la lectura.

Una altra opció, més lligada al romanticisme i al moviment de la Renaixença, podria venir donada pel passat ocorregut en l’emplaçament on avui es troba l’edifici. El Serrat de les Forques fou l’indret on foren ajusticiades i penjades diverses dones acusades de bruixeria. Aquest fet devia resultar molt atractiu en aquella època, moment d’esplendor de la Renaixença, moment de recuperació de la cultura popular i del passat històric. Per altra banda, no seria estrany, tenint en compte el caràcter profundament religiós del seu propietari, que la construcció d’aquest edifici volgués, en certa mesura, redimir i alhora deixar constància del passat d’aquell serrat. Aquesta idea que avui ens pot semblar estranya no ho era tant a finals del segle XIX i no seria estrany que hi hagués alguna relació directa amb aquest fet. Tot això, però, no són més que hipòtesis.

Quan als elements decoratius que es poden veure en tot el serrat , i que són el penell i una petita creu que corona la porta d’accés al recinte, la creu, encara que discreta, venia imposada pel contracte de compravenda del solar en un dels pactes establerts entre ambdues parts. Així s’expressa en una de les condicions del contracte: D. Rafael Vilaclara, comprador, vendrá obligado a conservar levantada o levantar de nuevo una Cruz en uno de los puntos de la parte mas culminante del “Serrat de las Forcas” comprendido en el trozo de terreno que le ha vendido Juan Vila, en la forma que crea mas conveniente, conforme desde tiempo immemorial existe en el referido punto pudiendo no obstante levantar cualquier edificio o practicar cualesquiera otra clase de obras, mientras no obstruyan el paso para llegar al punto donde exista levantada la dicha Cruz. El penell, segurament dissenyat pel mateix Rafael Puig i Puig, representa a Sant Rafael i Tobies, patró de Rafael Vilaclara. Aquest no és un fet aïllat, ja que a la Capella Fonda, construïda per Rafael Vilaclara i Euras, pare de Rafael Vilaclara i Gibert, també hi és present la figura del seu patró en el vitrall de la rosassa.

La descripció tècnica ens diu; la glorieta Vilaclara està situada al capdamunt del serrat de les Forques dominant el poble de Sant Feliu Sasserra i amb vista als termes municipals de Sant Feliu Sasserra, Oristà i Prats de Lluçanès.

És un edifici de reminiscències modernistes, de petites dimensions (5 x 5 metres aproximadament) i de planta octogonal formada únicament per planta baixa. Les vuit cares de l'edifici presenten la mateixa composició d'una gran finestra amb dos porticons de fusta i emmarcada amb motllures senzilles de color salmó. Sobre les finestres hi ha unes petites obertures per a la ventilació. Només la cara orientada al sud-oest presenta l'accés principal, una porta a la qual s'hi accedeix a partir de sis graons de maó. Cada cara de l'edifici acaba en forma triangular i coronat amb teulada de doble vessant que es reuneixen al centre formant una teulada piramidal de vuit costats. La teulada és, precisament, una de les parts més interessants de l'edifici. Està construïda amb ceràmica vidriada vermella als diferents vessants i blava als careners. La teulada està coronada per un penell de ferro amb unes figures representades (àngels), i presenta la teulada de la façana d'accés coronada per una creu de ferro.

El serrat de les forques, punt d'ubicació de la glorieta Vilaclara, s'ha habilitat com a mirador, ja que des d'aquí es gaudeix d'una bona vista panoràmica.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 27 de novembre del 2014

EL RUNAM ESFEREÏDOR DE SANT PERE I SANT FERMI DE RELLINARS. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Portava al Josep Olivé Escarré fins al temple que va tenir funcions de parròquia de Rellinars fins a 1842 en què el culte fou traslladat a l'església nova, des d'aquella data l'edifici a patir alhora l'espoli i l'abandó sistemàtic, de forma que el podem qualificar de 'runam esfereïdor'.






La descripció tècnica ens diu; església formada per dues naus, molt modificades en diferents èpoques: la septentrional és del segle XII, la meridional dels segles X i XI. Aquesta era la primitiva església amb una estructura del segle X i murs regruixats el segle XI. Fou ampliada el segle XII amb una nau adossada al mur de tramuntana, de manera que aquesta darrera nau esdevingué la principal, quedant l'antiga com a capella lateral. El conjunt fou molt modificat al llarg dels segles: s'afegiren arcs de comunicació entre les dues naus, la construcció d'un campanar romànic posteriorment enderrocat, sobre la capçalera del temple antic, tancament de portades antigues i finalment, el segle XVIII, afegit d'un cor als peus de l'edifici dels segles X-XI i substitució de l'absis romànic del segle XII per un presbiteri quadrangular coronat per una espadanya. Al voltant de l'església han aparegut restes de construccions i sepultures antropomòrfiques que podrien ser coetànies de l'església documentada el 951. Campanar Dins les etapes constructives de l'església vella de sant Pere i Sant Fermí, el campanar és obra del segle XVIII. Superada la coberta de l'absis comença el campanar d'espadanya. A la part inferior presenta un petit ull de bou i a la superior les dues obertures, d'arc de mig punt, on se situarien les campanes. A continuació hi ha una doble cornisa de llosetes i està coronat per un frontó triangular. El parament, amb restes d'arrebossat, deixa veure carreus i pedres sense tallar.

És dolorós assumir - una vegada i una altra - la victòria de les tesis del Ministerio de Incultura y Odio Racial, que compta amb la col·laboració activa o passiva de les Administracions, i de l'església catòlica; tenim ' fair play' - fa tres-cents anys que el practiquem - però m'agradaria més haver conservat el Patrimoni Històric i Cultural de Catalunya, que és sens dubte l'ùnic actiu amb erl que podem comptar.

Oh, que cansat n'estic de la meva; covarda, vella, tan salvatge terra!.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

Continuarem fidels per sempre més, al servei d'aquest poble!>

dimecres, 26 de novembre del 2014

LA FONT DE L'AVI. COLÒNIA JORBA. CALDERS. EL MOIANÈS. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré , davant la font d'estil noucentista situada en un replà, al costat de la casa del director de la colònia Jorba. Consta d'un mur amb 5 arcades. La central en forma de fornícula amb 2 bancs i la font. La font té un brollador de bronze en forma de peix que raja aigua per la boca. A l'interior de les 4 arcades laterals hi ha un plafó de rajoles policromes. Representen escenes populars: la cacera, un berenar, la sardana i la pesca, signades l'any 1934 per Lluís Uró i Servitja (Manresa, 1903 - 1938). Un plafó sobre la font indica la composició de l'aigua. A l'esplanada hi ha una taula amb bancs de pedra de forma circular i arbres.


La font va ser construïda l'any 1934, en memòria de Pere Jorba i Gassó, mort l'any 1927 i promotor de la colònia.

Ens agradarà rebre noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com de les dades del mestre d'obres i/o arquitecte que juntament amb Lluís Uró i Servitja, confegien aquesta raconada tant bonica com desconeguda.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 25 de novembre del 2014

CAPELLA DE SANT IGNASI DE LOIOLA DEL MAS LES FERRERES DE RELLINARS, DEDICADA ANTERIORMENT A SANT FELIP NERI. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNY

Retratava al Josep Olivé Escarré amb el fons d'aquesta Capella de planta rectangular i capçalera semicircular, amb coberta a dos vessants de teules àrabs amb el carener perpendicular a la façana principal. Després dels dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española de la guerra civil, la parròquia de Sant Pere que havia patit danys severs , com quasi la major part del Patrimoni de l'església Catòlica, que feia costat al feixisme contra la II República - amb l'excepció del Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) - la Capella de Sant Felip Neri, va acollir la celebració dels actes litúrgics.


La descripció tècnica ens diu; al voltant, incipient voladís amb sanefes decoratives que a la façana principal, més pronunciat, es troba trencat al bell mig on s'aixeca un campanar d'espadanya d'una sola obertura i acabat en un coronament triangular, amb teuladet a dues aigües. Els murs són de paredat molt ben disposat i la façana principal, tota arrebossada, desenvolupa un tractament simulant carreus. Hi ha pintures murals que encara s'hi conserven. Aquestes pintures murals dels voltants del 1811 descriuen la preparació de la batalla del Bruc i la resistència als francesos des de Manresa i sembla que foren pintades per un frare cartoixà escapat de la confraria de Montalegre. Porta rectangular, emmarcada per grans pedres als brancals i llinda d'una sola peça. Cap a l'intradós de la porta hi ha una motllura arrodonida. Per la part exterior presenta un guardapols motllurat que acaba amb elements de forma piramidal.

No trobava cap referència al mestre d'obres i/o arquitecte, autors del projecte, com tampoc pel que fa a la masia de les Ferreres de la que forma part, ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia de l'arxiu Gavin , una fotografia datada el 2-II-1985 , de la Capella de Sant Ignasi de Loiola [Antigament dedicada a Sant Felip Neri ], dels Mas les Ferreres de Rellinars.


La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 24 de novembre del 2014

EL RUNAM ESFEREÏDOR DE SANT ANDREU DE BELLVEÍ O DE CALDERS. MOIANÈS. CATALUNYA

Ens adreçàvem el Juan Navazo Montero i l'Antonio Mora Vergés, fins a la urbanització del Niu, prop de llit del Calders, on ens indicaven el camí fins a l'església de Sant Vicenç, dit de Bellveí i/o de Calders; la crònica històrica ens explica que la primera notícia que en tenim és la del testament de Guillem de Ramon de Calders, del 1107, que al deixar els seus béns, reparteix la meitat dels mateixos entre Sant Pere de Vic, Sant Benet de Bages, i Sant Andreu de Calders.

A partir del segle XV fou sufragània de l'església parroquial de Sant Vicenç de Calders, i ho va ser fins a l'any 1875, encara que no es deixà de celebrar-hi la missa, segons ens expliquen fins a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel General Francisco Franco Bahamonde , contra el Govern de la II República Española, amb l'aquiescència explicita de la Jerarquia catòlica, excepció feta del Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943).


Trobava una magnífica imatge en blanc i negre de la que ens agradarà tenir dades del seu autor, i del període concret en què es feia, a l'email coneixercatalunya@gmail.com

M'explicava la Magdalena Girbau Altarriba, de 86 anys, nascuda a la casa, que aquesta va ser aixecada pel propietari de la terra, el Solervicens, que té o tenia finques que de forma contínua arribaven fins al terme de Granera, al cap d'uns anys va esdevenir una masoveria més - de les moltes que tenia aleshores aquesta família - , l'edifici no va tenir mai la funció de Rectoria, ja que no hi residia cap eclesiàstic, i les funcions litúrgiques les duia a terme l'Ordinari de Calders, o prèvia la seva autorització, qualsevol prevere presentat pels Solervicens.

Pel que fa a la datació de la fotografia és anterior a l'any 1936, sense més concreció.

Per les anotacions fetes en les Visites Pastorals es sap que hi havia l'altar de Sant Isidre i el de Santa Maria Gasela, a més de l'altar Major. Al costat, i al cantó nord, hi tenia el cementiri. Al cantó de ponent, a pocs metres de l'església, s'hi va construir una casa i molí, avui també enrunats.



Del molí i la casa resten avui alguns murs, quasi embolcallats per la vegetació com succeeix al runam de l'església de Sant Andreu, del que costa identificar les parets laterals, i l'absis; cosa que no succeïa - encara - l'any 2005 , com podeu apreciar en la imatge de la Galeria Fotogràfica del Moianès.

Demanava a l'Arxiu Gavin imatges anteriors, a les que aconseguíem i que reflecteixen l'actual situació d'absoluta ruïna de l'església sufragània de Sant Andreu de Bellveí o de Calders, m'enviaven dues imatges datades el 23-V-1970.

En la primera s'aprecia que el sostre ja havia caigut, però l'interior es conservava relativament net de vegetació.


En la segona podem veure l'absis en la seva totalitat.


La caiguda del model de producció en ' colònies' implicava la marxa de la quasi totalitat de les persones que vivien en aquestes contrades, dit això: no s'escapa a ningú que la pràctica religiosa queia escandalosament quan el poble tenia la percepció que el feixisme s'havia acabat, tampoc que des de determinades opcions polítiques això s'ha traduït en un arraconament - en el millor dels casos - d'aquest Patrimoni Històric, que ha propiciat ensems el seu desconeixement per a moltes persones.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 23 de novembre del 2014

ESGLÉSIA DE SANT PERE. PALS. EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Pere Sala Casarramona retratava l'església gòtica de Pals, d'una nau amb capçalera poligonal, que incorpora alguns escassos elements del temple anterior, romànic, advocada a Sant Pere.


La descripció tècnica ens diu que és coberta enterament amb volta de creueria, a la nau dividida en tres crugies per arcs torals apuntats; hi ha un cor, també amb volta de creueria, i capelles laterals gòtiques més tardanes. Les claus de volta i les impostes són esculpides. A l'absis hi ha tres grans finestrals gòtics. Al frontis hi ha una rosassa amb decoració calada, gòtica, però la portada és d'època posterior, barroca popular: frontó corbat, pinacles amb boles ornamentals i fornícula amb una imatge de pedra del patró, amb abillament papal, de caràcter molt popular. El campanar, quadrat i amb arcades de mig punt, sobre l'angle NW de l'edifici i un terrabastall alçat sobre la volta són afegitons tardans. El ràfec de la teulada presenta decoració pintada. L'església és construïda amb carreus ben escairats de gres.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 22 de novembre del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. RELLINARS. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Retratava l'edifici de planta rectangular de l'església parroquial de Rellinars, del que ens diu la descripció tècnica; església d'una nau coberta amb voltes de mocador i capelles laterals entre els contraforts. Les obertures són poques i senzilles i estan ubicades a la capçalera. L'aparell és de paredat i als laterals les parets es troben arrebossades.



A l'interior de l'església, s'aprecia un estil de reminiscències neoclàssiques amb barreja autòctona que es dóna a la majoria d'edificis religiosos de tipologia popular . A cada tram de la volta i en l'espai lateral hi ha un vitrall menys en el primer. A la línia d'imposta hi ha una motllura ressaltada i a partir d'ella per sota, s'obren les arcades laterals que comuniquen la nau central amb les capelles laterals, que no estan comunicades entre sí. Són arcades de mig punt i pilars adossats, per remarcar-les presenten un ressalt de pintura d'un altre color. Totes les estructures i solucions utilitzades són senzilles i populars. L'absis és rodó semblant a una gran fornícula.


Portada classicista de pedra. De línies senzilles i rectes, presenta un coronament de frontó triangular de motllures treballades. Sobre la porta hi ha una petita fornícula que conté el Sant titular. Al damunt hi ha un ull de bou amb un quadrifoli calat. El campanar - de factura moderna - s'alça al costat esquerre de l'església, està fet amb maó vist i presenta dues obertures per les campanes, entre pilars, amb arc rodó fet de maons a sardinell. La part superior té un acabament de teuladet amb voladís, en el mig del qual s'aixeca una creu.

No trobava cap dada dels danys soferts en l'episodi bèl·lic que es desencadenava per la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española, perquè malgrat pertànyer Rellinars a la comarca ' política' del Vallès Occidental, depèn eclesiàsticament del Bisbat de Vic; devia però, patir danys considerables perquè va exercir les seves funcions després de la comtessa la Capella de Sant Felip Neri, del proper mas de les Ferreres.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 21 de novembre del 2014

EDIFICI DEL SINDICAT AGRÍCOLA SOCIETAT COOPERATIVA LIMITADA DEL CAMP L'ARBEQUINA. LES GARRIGUES. LLEIDA. CATALUNYA

Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) , projectava aquest edifici que manifestament ha sofert moltes modificacions i en el que resta únicament com a element original la seva façana amb l'arc que aporta llum a l'interior.


La descripció tècnica ens explica que és una nau treballada amb pedra i obra vista o ceràmica cuita, tractada tota ella com un element ornamental. La part baixa és de pedra irregular i la superior, d'obra. Són característics els grans finestrals semicirculars, d'interior compartimentat per pilarets de maó. La coberta és de teula a dues aigües.

Acull avui els serveis de l’Oficina de Turisme.

El canal d’Urgell convertia aquestes terres en una prolongació del Pla d’Urgell pel que fa al seu aspecte, molt allunyat del de les terres ‘ clàssiques’ de la comarca de les Garrigues.

dijous, 20 de novembre del 2014

ESGLÉSIA ROMÀNICA DE SANT SALVADOR [ ARA SANT MARTÍ ] .POLINYÀ. VALLÈS OCCIDENTAL

Coincidíem el Josep Olivé Escarré i l'Antonio Mora Vergés amb mossèn Mario Jurado Viceira, administrador parroquial de Sant Salvador de Polinyà, que ens permetia accedir a l'interior del temple situat al nord de la població en la cresta d'una petita carena que separa les rieres de Can Rovira i de Can Serra, presidint tot el poble, i que és un dels valors històrics més importants de Polinyà, per la seva antiguitat i pel seu valor arquitectònic.



L'Església actual, molt transformada , conserva encara part de la primitiva estructura romànica, consagrada l'any 1122, tot i que ja es troba documentada des de mitjans del segle XI, té una estructura d'una sola nau amb volta de canó, un absis semicircular ornat amb arcuacions llombardes i un campanar de base quadrada. L'única porta original que resta és la que dóna accés al campanar, des de la nau pel mur nord. És de petites dimensions i té arc de mig punt fet amb dovelles de pedra tosca. L'actual porta d'accés, situada al mur de migdia, malgrat continuar en el lloc original, ha estat totalment transformada.

Amb motiu d'unes obres que es realitzaran a la segona dècada del segle XX, es varen descobrir, sota l'embrancament, unes interessants pintures murals. Cap al 1930, el col·leccionista barceloní Joan Prats i Tomàs (1901-1973), finançava, a benefici del Museu Diocesà de Barcelona, l'extracció i condicionament d'aquestes pintures a canvi d'un fragment per a la seva col·lecció privada. A la seva mort aquest fragment també es posà a disposició del Museu Diocesà, on ara es poden veure junt amb la resta, després d'estar durant uns anys al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Ens deia el mossèn que les restes d'aquestes pintures "in situ", especialment a l'intradós de l'arc, no són les originals, la crònica deia de les pintures romàniques de Polinyà, datades de la primera meitat del segle XII, són d'una gran expressivitat en les seves formes, estan elaborades en un estil autòcton, similar a les de Santa Maria de Barberà, amb influències franceses, lluny de l'estil italianitzant representat per Taüll o Pedret; les relacions amb les pintures romàniques de Santa Maria de Barberà són evidents tant pel que fa al cànon allargat de les figures com per les formes i colors dels personatges i elements representats. La proximitat de les dates de consagració d'ambdues esglésies (Barberà, entre 1116 i 1137, i Polinyà, al 1.122), el fet que entre els propietaris de Polinyà que feren importants deixes testamentàries a l'església de Sant Salvador destaquin els Bonfill de Santa Coloma, què si bé tenien la seva residència habitual a Barberà foren senyors de Polinyà per via matrimonial, fan pensar que el mateix mestre va pintar a Barberà i a Polinyà, s'atribueixen també al mateix autor les de Cardona i les d'Osormort. Les pintures que formaven la decoració de Sant Salvador de Polinyà , les de l'absis, de la meitat meridional de la nau i de l'arc triomfal, es conserven, totes al Museu Diocesà de Barcelona


Al mur cilíndric de l'absis, es pot veure l'anunciació, la visitació i la nativitat, amb l'escena del bany amb les llevadores, i finalment l'anunciació als pastors. Al mur meridional només es pot identificar l'escena de Jesús davant Pilat, que es troba assegut en un tron. L'arc presenta, a la banda baixa, una figura dempeus, amb vestits eclesiàstics (casulla i estola adornada amb creus), i descalça, que porta una pedra a la mà dreta, motiu pel qual ha estat identificada amb Sant Esteve. La zona alta és decorada amb una tija ondulada amb fulles que té origen en un calze o copa. Pel que fa a la iconografia, les escenes es poden agrupar en dos grans temes: un referent a la vida de Crist, amb els cicles de la nativitat i la passió, i un segon amb visions de l'apocalipsi. Dintre del cicle de la nativitat, veiem les escenes de l'anunciació, la visitació i la nativitat, representada a la manera bizantina, amb Maria sobre un llit i el Nen a part en un altre, mentre que Sant Josep hi té un paper molt marginal. Del llibre de l'Apocalipsi es poden veure uns quants detalls al conjunt mural de Polinyà. Primerament, la ja clàssica imatge de Crist entronitzat dintre d'una màndorla i envoltat pels símbols dels evangelistes. També hi són presents les esglésies d'Àsia, els set canelobres d'or, l'Anell diví amb set ulls i el llibre dels set segells, i dos dels quatre genets, el segon amb l'espasa i el quart amb una llança.

Sant Salvador de Polinyà és un dels millors exemples al Vallès Occidental del ' Romànic proper'.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 19 de novembre del 2014

CAN CARAMANY. CORÇÀ. GIRONA. CATALUNYA

Retratava des de la Bòbila, Can Caramany , edifici de grans dimensions de planta rectangular amb torres angulars a tramuntana, situat vora la carretera, a la banda de ponent de la vila Corçà, la descripció tècnica ens diu que consta de planta baixa i dos pisos, amb cobertes ; la façana principal, encarada a migdia, davant d'un jardí de gust romàntic, presenta porta d'accés d'arc de mig punt; la resta d'obertures són allindades, a les façanes posterior lateral, hi ha arcades a la planta baixa que serveixen de suport a una terrassa del primer pis. Són remarcables les estances interiors.


La casa pairal de la família Caramany, té l'origen en els segles XVI-XVII, encara que en etapes posteriors ha experimentat nombroses modificacions.

Rebia de l’Arxiu Gavin dues fotografies de la Capella de Sant Judes Tadeo, integrada al conjunt, i que va ser bastida al segle XVI.


Una de l’exterior datada 16-V-1971.


I, una del interior de data 31-I-1982

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com.

dimarts, 18 de novembre del 2014

CAPELLA DE SANT AMANÇ A LA MASIA HOMÒNIMA DE CALDERS. MOIANÈS

Anàvem el Josep Olivé Escarré i l'Antonio Mora Verges fins a Calders, volíem visitar la capella de Sant Amanç , situada a la finca homònima, l'edifici actual és obra del 1643, segons indica la llinda del portal; el mas que aleshores era anomenat Santamans.


La descripció tècnica ens explica que és una esglesiola de planta rectangular i una sola nau, acabada amb absis semicircular.


La Façana principal és feta amb carreus grossos i escairats. Té portal rectangular i un rosetó. Al damunt, una espadanya amb dos forats. La capella només té 2 finestres estretes.


L'interior és cobert amb volta de canó. Té un petit cor. No conserva cap element religiós. A la part central del terra hi ha una llosa funerària.

Agraïm al Fèlix, pastor de la casa, la seva amabilitat, i potser en una futura sortida ens arribaven de nou fins a Sant Amanç, per gaudir de meravellós espectacle del seu ramat de 1.400 cap de bestiar, un dels més grans - sinó el que més - en aquestes latituds.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

Trobava els Goigs que es cantaven en aquesta capella: 

I curiosament no trobava els Goigs a Sant Vicenç que encara es canten el dia de la seva Festa.  Sou pregats de fer-nos-en arribar una còpia a l'email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 


dilluns, 17 de novembre del 2014

SANT JOAN BAPTISTA DE MATAJUDAICA. CORÇÀ. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

No trobava més enllà del nom JOAN l’advocació d’aquest temple de MATAJUDAICA , literalment ‘muntanya dels jueus’ com una variació – potser per la minsa elevació del clàssic Montjuïc – la descripció tècnica ens diu que és un edifici d'una nau amb absis semicircular a l'exterior i poligonal interiorment; capelles laterals. Les voltes són de llunetes. A la façana occidental hi ha la portada rectangular amb boles decoratives, una petita fornícula -ara sense imatge- i un òcul. A sobre de la fornícula hi figura gravat l'any 1797. damunt aquest frontis hi ha un campanar d'espadanya i sobre l'angle SW de l'edifici un petit torricó amb teulat a quatre vents, que era un comunidor elevat i avui és molt ruïnós. A la part exteriorment visible de l'abis, el despreniment de l'arrebossat ha posat fa poc temps al descobert l'estructura romànica, quelcom modificada, amb finestra central d'un sol biaix i aparell de carreus grans. La major part de la resta de l'edifici és coberta d'arrebossats. Sobre el vèrtex del carener de l'extrem oriental de la teulada de la nau es conserva una creu de pedra.


L’Ajuntament de Corçà – que no disposa d’un catàleg de Patrimoni en línia – li dedica un documentat article :
http://www.corca.cat/municipi/matajudaica/historia/

Des de l’Arxiu Gavin, em confirmaven que l’advocació d’aquesta església de Matajudaica, és la de Sant Joan Baptista, dit també Sant Joan Degollat.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA TORRE FREIXA, MAL DITA ‘MASIA’. EL CASTELL DE FADES DE TERRASSA.

La història de la mal dita ‘Masia Freixa’ s’inicia en el moment en que la fàbrica de la industria tèxtil Freixa i Sans situada en aquest indret, fou convertida a petició del seu propietari, Josep Freixa i Argemí, en residència familiar, fent l’encàrrec a l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada (Sant Vicenç de Fals, Bages, 25 de febrer de 1868 – Terrassa, 25 d'abril de 1931), a darreries de 1905.

Cal agrair als Ajuntaments del segon feixisme ( Dictadura de Franco ), que aturessin ‘ el progrés’ a menys de 10 metres de la Torre Freixa, a la que qualifico com ‘ El Castell de Fades de Terrassa’; curiosament hi ha una evident semblança – almenys en les seves cobertes - entre aquest edifici, i el Celler de Gandesa, a la Terra ‘Noble’, obra aquell de Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973).

La descripció tècnica ens diu ; edifici aïllat de planta gairebé rectangular, amb planta baixa i un cos central més elevat. Disposa d'una torre-mirador a l'angle Nord, fou bastit mitjançant una successió d'arcs parabòlics , amb galeria porxada i arc catenari monumental a la façana occidental.



La volta és tabicada amb cúpules parabòliques arrebossades amb morter barrejat amb trencadís i vidres petits.

L'obra és estucada de color blanc i sòcol de ceràmica vidriada que segueix les línies sinuoses de l'edifici. sinuositat que es reflecteix també al paviment exterior que envolta l'edifici.

L'interior és resolt també amb arcs parabòlics i ondulacions concèntriques en els sostres de guix. El sostre del menjador és decorat amb relleus i canals. La fusteria és d'àlber verníssat i angles sempre arrodonits. S'afegí una rotonda de formes el•líptiques en l'estil "nansa de cordill": l'interior modernista fou transformat amb decoració classicista l’any 1919.

Després de la I Guerra Europea – també dita Mundial - s'importaren escultures italianes, com el Sant Jordi de Donatello, que donà nom al parc actual, i s'instal•là el templet renaixentista del jardí.

L’any 1936 la Masia era confiscada per a instal•lar-hi l'Escola Nova Unificada, que perdurarà fins l’any 1939.

L’any 1958 l'Ajuntament de Terrassa comprava la finca, de més de 20000 m2; i l’any 1959 s'inaugurava el Parc de Sant Jordi.

La Torre, ha estat seu del Conservatori Professional de Música, fins l'any 2003 en què es traslladava al carrer de Miquel Vives.

La Torre va ser tancada, essent utilitzada puntualment com a col•legi electoral, davant la presència d’alguns signes de deteriorament (humitats, esquerdes,..), l’ajuntament ha convertit l’edifici en Casa-Museu i Oficina de Turisme.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 16 de novembre del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA LA MAJOR. PRADES. TARRAGONA. CATALUNYA

D'aquesta majestuosa església parroquial que constitueix un dels trets més característics de Prades, i que conserva elements d'època romànica, gòtica, i renaixentista, aixecada i modificada al llarg dels segles XII, XIV, XVI i XVII, ..., ens dóna la fitxa tècnica una informació quasi telegràfica; temple parroquial de grans dimensions. És de planta rectangular amb capelles laterals i una capella absidal poligonal. Fàbrica de carreu vermell local (triàsica, esmoladora). Presenta volta de canó apuntada amb arcs faixons, creueria amb grillons a la capçalera, creueria o aresta a les capelles. La porta lateral és típica romànica. L'interior és gòtic. La façana principal presenta una portalada renaixentista d'ordre jònic.


L'origen de l'església es correspondria amb la primera ocupació de la vila, durant el segle XIV se li adossa i es tanca el perímetre de la muralla.


A la pàgina de l'Ajuntament trobava; el primer document conservat que parla de l'església de Prades, dedicada a Santa Maria la Major, és una butlla del papa Celestí III de l'any 1194. L'edifici de l'església és una construcció eclèctica, de transició del romànic al gòtic i amb una façana principal amb elements renaixentistes.


Es tracta d'un edifici de planta rectangular que es compon d'una gran nau central. Amb volta de canó i un absis sisavat i reforçat amb contraforts. Entre les capelles laterals, n'hi ha una dedicada a santa Florentina, patrona de la vila.


L'actual porta lateral, anomenada "porta falsa",que retratava el Josep Salvany Blanch l'any 1923, és una de les restes més interessants que es conserven de la vila romànica i era l'entrada principal de l'església, quan l'actual capella del Santíssim n'era encara l'altar major. En el moment en què la vila creix i la por de nous atacs és cada cop menor, es trasllada l'orientació (de N-S a E-W) i l'església s'amplia tot sortint de la muralla i aprofitant-ne els carreus.

Fou molt malmesa en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española, amb la col·laboració activa de la Jerarquia Catòlica, excepció feta del Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), en l'actualitat es troba en procés de restauració.

Això de BAIX CAMP per aquest altiplà que és un dels llocs habitats més alts de la província de Tarragona , no m'acaba de fer el pes, i a vosaltres?

Sou pregats de dir-hi la vostra a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 15 de novembre del 2014

SANT MARTÍ DE CASSÀ DE PELRÀS. CORCÀ. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Retratava l’església romànica advocada a Sant Martí del poble de Cassà de Pelràs, avui terme de Corcà, a la comarca de l’Empordanet; la descripció tècnica ens diu que és un edifici d'una nau i absis semicircular. La nau posseeix volta apuntada i seguida i l'arc triomfal també és apuntat. A la capçalera es conserva la finestra de doble biaix; el parament és de carreus ben escairats. La porta primitiva, al mur meridional, d'arc de mig punt, és aparedada. A les reformes post-medievals del temple hi corresponen les obertures del frontis- portada barroca i rosetó-, el campanar, les capelles laterals, la sagristia i el terrabastall construït damunt els murs perimetrals de l'edifici medieval. En una finestra d'aquest terrabastall, sobre l'absis, hi ha gravat a la llinda l'any 1735 i en una finestra de la sagristia el 1736. (1756).



Em cridava l’atenció la ferramenta romànica – possiblement original – i que no sembla - llevat del Josep Olivé Escarré i de l’Antonio Mora Vergés - haver cridat l’atenció de ningú a dia d’avui.



L’Ajuntament de Corça dedica unes pàgines a aquest nucli de població en el que trobem a faltar l’explicació del topònim [ Pelràs], i si més no, un petit esment a l’església de Sant Martí. http://www.corca.cat/municipi/cassa-de-pelras/historia/

El Joan Badia i Homs ( Palafrugell, 9 de maig de 1941)  fa servir el mot:  TERRABASTALL m., al que el diccionari català balear, atorga en següent significat :




|| 1. Pis superior, sota teulada, d'una casa de pagès, destinat a guardar-hi herba i que serveix també per a dormir-hi els mossos, car és fresc a l'estiu i molt calent a l'hivern (Alt Empordà)


En el seu excel·lent treball sobre Sant Martí de Caçà de Pelràs (Corçà) – escrit en altres llocs com SANT MARTÍ DE CASSÀ DE PELRÀS

 

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0819901.xml?destination=node/864293


Al cim de tot el conjunt de l’edifici fou bastida una construcció que en dobla l’alçada. Aquest terrabastall enllaça amb el campanar, cos de més alçada situat a l’extrem de ponent, el qual modificà la primitiva espadanya. Prop de l’extrem occidental del mur de tramuntana de la nau hi fou adossada, encara, una construcció semicilíndrica que conté l’escala de cargol d’accés al campanar i al terrabastall de què hem parlat. Algunes dates gravades en diferents punts, indiquen l’època d’alguna d’aquestes reformes. A la llinda d’una finestra del terrabastall, damunt l’absis, hi ha l’any 1735; una altra finestra, la de la sagristia, és datada el 1736.


En la seva publicació , El campanar petit i els comunidors :

https://docplayer.es/118511682-El-campanar-petit-i-els-comunidors.html


Defensa que aquests terrabastalls eren en realitat Comunidors.


Quan visitàvem l’indret amb el recordat  Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + 6 de maig de 2019 ) , certament no se’m va passar pel cap que aquest afegit hagués tingut mai aquesta funció.

https://relatsencatala.cat/relat/sant-marti-de-cassa-de-pelras-corca-lempordanet-girona-catalunya/1051798


Cada dia, si estàs amatent, s’aprenen coses noves, oi?.


De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques, i prepirinenques  – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu a l’Empordanet, com li agrada dir al Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981) fill d’aquesta terra, i al que les denominacions ALTO/BAJO imposades “ manu militari” pel REINO DE ESPAÑA li semblaven una bajanada.

 



Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

divendres, 14 de novembre del 2014

EL XALET DE LES MINES DE PLOM DE BELLMUNT DEL PRIORAT I/O DE CIURANA. EL PRIORAT. TARRAGONA.CATALUNYA

La descripció tècnica del ‘xalet’ situat en un petit turonet al peu del poble, dominant les àmplies instal•lacions de la mina "Eugènia", ens diu ; edifici de planta quadrada format de planta baixa i dos pisos i cobert per una teulada a dues vessants. A la planta baixa, un ampli porxo envolta la casa, sostingut al davant i al darrere per columnes geminades de fosa que suporten arcs de mig punt i semi el•líptics que constitueixen una balconada contínua a l'alçada del primer pis. Aquesta, a banda i banda de la façana principal, presenta esplèndides galeries de fusta amb vidrieres, avui destruïdes. Aquelles arcades són decorades amb palets de riu i l'edifici, arrebossat imitant carreus ressaltats, és rematat per u frontó amb elements decoratius a base de fulles. El conjunt, en altre temps envoltat per jardins, era destinat a l'habitatge de l'administrador i a serveis de la mina: menjador, infermeria, oficines, laboratori, arxiu, serveis sanitaris, etc..


L'edifici fou construït l’any 1905 per l'empresa explotadora de la mina, "Folch y Albiñana".

Des del gener del 1917 passà a ser la seu local de "Sociedad anónima de minas del Priorato"

Des del 1972, any del cessament de l'explotació, llegia que l'edifici restà abandonat i ha sofert l'espoliació d'elements metàl•lics de valor i de vandalisme generalitzat; no vaig tenir aquesta impressió – la de l’abandonament – quan el retratava, o quan el contemplava des de la colònia, o des del cementiri.


No li cridava l’atenció al Josep Salvany Blanch, l'any 1916, el dit ‘ Xalet’ a les mines de plom de Bellmunt , a la comarca del Priorat.



La demografia ens permet copsar la importància de l’explotació minera, dels 731 habitants de l’any 1900, s’arribarà al 1321 l’any 1920 – en el primer feixisme [ Dictadura de Primo de Rivera ]- passat el conflicte bèl•lic que es generava per la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Espanyola, la població caurà dràsticament, ens imaginem que com a resultat de les ‘purgues’ ideològiques, l’any 1960 assolirà els 1.035, per iniciar una davallada que al tancament de l’any 2013 donava 313 veïns.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest magnífic edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 13 de novembre del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA COLOMA DE CERVELLÓ. LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

El Josep Salvany Blanch retratava aquesta església parroquial de Santa Coloma de Cervelló l'any 1917, i ho feia des d'una perspectiva que encara fora reproduïble el dia d'avui.


Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana d'aquest temple del qual ens diu la fitxa tècnica que és un edifici d'una nau, amb capelles laterals afegides al segle XVI, que es cobreixen amb volta d'arestes. Al lloc on devia haver-hi l'absis, a llevant, hom obrí el 1594 el portal actual, amb llinda monolítica i rebranques de pedra. La volta de la nau és de canó una mica apuntada. A ponent conserva l'aparell ben escairat en carreus (visibles a l'interior) d'un romànic tardà, de la fi del segle XII o primeria del segle XIII, i una finestra en forma de creu. L'ull de bou superior és més tardà. El campanar, de planta quadrada és a migdia, on hi ha també la sagristia moderna i, al sud-est, una construcció rectangular, coberta amb embigat que es comunica amb un pas elevat sobre el camí, d'arcs carpanells, que comunica l'església amb la rectoria propera.


L'informe del Bisbat explica que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española, amb la col·laboració activa de la jerarquia Catòlica amb l'única excepció del Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) desaparegueren: el retaule barroc de la Immaculada, el de la Mare de Déu del Roser i el de Sant Anton; també desaparegué una casulla verda dels segles XVI- XVII.

Santa Coloma de Cervelló no disposa d'un Catàleg de Patrimoni en línia, i tenia un cens de 225 persones abans de la creació de la colònia Güell, i malgrat assolir a 31.12.013 els 8.060 habitants, sembla no haver superat el ' complex d'inferioritat' , en relació a la instal·lació fabril que aixecava dins del terme l'Eusebi Güell i Bacigalupi Comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846 - 8 de juliol de 1918), sota la direcció de l'arquitecte Antoni Gaudí i Cornet ( Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926)amb la col·laboració d'altres notables tècnics de la seva època.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 12 de novembre del 2014

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE CASTELL DE PÚBOL. LA PERA. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Retratava – en un exercici quasi impossibles – la façana de l'església de Sant Pere de Púbol, de la que ens diu la descripció tècnica que fou construïda entre 1327 i 1341 , i que és d'estil gòtic. Té una sola nau coberta amb volta apuntada i tancada per absis poligonal. Al mur de migdia s'obren capelles laterals, una dedicada a la Mare de Déu, amb decoració escultòrica del segle XV, i l'altra de 1631 El segle XVII s'hi afegí el cor i el XVIII, la sagristia. La façana és centrada per una portada i una rosassa tardo-gòtica. Al cim hi ha la torre-campanar


El retaule gòtic de Bernat Martorell que hi havia a Sant Pere de Púbol, llueix ara a la capella de Sant Pere de la Catedral de Girona, on era traslladat per evitar la seva destrucció en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Espanyola.

El castell de Púbol, que l’any 1970 fou adquirit per Salvador Dalí, per regalar-lo a la seva esposa Gala, quin nom autèntic era, Elena Ivanovna Diakonova (Kazan, Rússia, 1894 - Portlligat, Girona, 1982), té l'aspecte d'un petit palau gòtic-renaixentista, amb pocs elements defensius, més que el d'una veritable fortalesa.


El fet que no es respectes la voluntat del pintor de ser enterrat al castell juntament amb la seva esposa – es va entendre que enterrar-lo a Figueres fora més ‘ rendible’ - , fa que aquest indret tingui avui un ‘interès menor’

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 11 de novembre del 2014

CAPELLA DE NOSTRA SENYORA DE L'ANTIGA. BLANES. LA SELVA, GIRONA, CATALUNYA

la Montserrat Comadevall Gallemi retratava la capella de Nostra Senyora de l'Antiga de Blanes, que l'any 986,en la invasió àrab protagonitzada pel cabdill Al-Mansur, va ser profanada però no destruïda, quedant solament les parets i el portal. Originàriament pertanyia a la jurisdicció de Palafolls, tant en la part eclesiàstica com en la civil, coneguda per Santa Maria de la Riera. No serà fins al 14 de novembre de 1603, l'ermita no passa al terme de Blanes, amb motiu que en Gastó de Montcada, Marquès d'Aitona, signa un document, allargant el terme blanenc fins al riu Tordera. Al ser allargassat el terme, l'ermita va incorporar-se a la població de Blanes i va prendre el nom de l'ermita de Nostra Senyora de l'Antiga. El capellà encarregat de la custòdia de l'Antiga ensenyava música i gramàtica als infants de Blanes, com també ho feia el capellà encarregat de la capella de l'Hospital de Sant Jaume dels Pobres. En el context de la Guerra de Successió, l'ermita és emprada pel consell de la vila per dur-hi a terme les reunions. El 27 de juny de l'any 1758, l'Ajuntament i els obrers de l'ermita van presentar al bisbe de Girona, Manuel Antonio de Palermo Rallo, un document signat pel rector, Feliu Boter, i el batlle de Blanes, Francesc Artimbau, en el qual demanaven permís per la venda d'un hort i dues cases unides a l'ermita de l'Antiga. En sortí un comprador, Jaume Fàbregas, i l'escriptura se signà el 31 d'octubre de 1758. Tot i això anys més tard, concretament en el 1858, l'Ajuntament va comprar les dues cases venudes temps enrere. El venedor era Joan Fàbregas, que les havia adquirides del seu avi l'any 1758. L'any 1854, es van instal·lar a la vila les germanes religioses Filles de Maria. Aquestes establiran un vincle molt estret amb l'ermita, ja que s'autoritzarà a les religioses a obrir una porta a dalt del cor de l'ermita per tal de comunicar-s'hi – cal tenir en compte que vivien en unes cases al costat de l'ermita- i així no haver de sortir per les celebracions del culte i utilitzar-la per les seves oracions. Les monges hi feren classe durant molts anys, concretament fins a l'any 1880 en què marxaren de Blanes. Des d'aquest any, la custòdia i administració de l'ermita en tenen cura dos veïns del barri de la Massaneda, que inclou el carrer de l'Antiga, i que són escollits pel senyor rector de la Parròquia de Santa Maria de Blanes, prèvia consulta del veïnat. Després de la destrucció de 36, les ruïnes van ser reconstruïdes d'una manera provisional per poder realitzar missa. Per a la celebració del culte, es va acabar utilitzant la imatge de la Mare de Déu, feta per l'artista blanenc Jaume Coll i Puig. L'artista que es va inspirar en l'antiga escultura que presidia l'església parroquial de Santa Maria de Blanes, i que l'any 1936 també va ser destruïda, com també es va encarregar de dirigir artísticament tota l'ermita. Després de la reconstrucció del temple, el 20 de gener de 1963, a partir de la reconstrucció provisional de les runes de l'ermita que va tenir lloc entre 1938-40, es va duu a terme la benedicció del temple. La cerimònia va ser conduïda pel bisbe de la Diòcesi de Girona, Josep Cartañá Inglés, esdevenint l'ermita sufragània de la parròquia de Santa Maria de Blanes.


La descripció tècnica ens diu; edifici format per una nau de cinc trams, coberta amb volta de canó i disposa de presbiteri, absis semicircular, sagristia i un cor als peus de la nau. Des de l'absis s'accedeix a la sagristia, construïda fora del recinte de l'església. El primer que trobem en accedir a la capella és un petit vestíbul que es troba separat de la nau per mitjà d'un envà. La nau és una planta rectangular de 16,70 m de llarg i una amplada màxima de 4,70 metres , amb una alçada total interior de 6,13 m. La coberta està formada per una volta de canó rebaixat i interceptat per llunetes, dividida en cinc trams delimitats per arcs faixons de mig punt rebaixat, que recolzen directament sobre els murs de tancament laterals. L'absis semicircular està cobert amb volta de ¼ d'esfera, i presenta dues obertures d'arc de mig punt. Als peus de la nau i sobre l'accés trobem el cor. Està sobre elevat de la resta de la nau. La coberta de l'edifici és un teulat àrab a dues aigües. Sobre la façana principal trobem un campanar d'espadanya típic de la població. La façana principal conté un portal d'accés amb obertura llindada i arc de mig punt rebaixat de pedra. A banda i banda de la porta d'accés i adossades als brancals de l'obertura, trobem dues petites finestres quadrades de carreus ben treballats i sobre la porta un òcul.