divendres, 30 de setembre del 2011

LA NECRÒPOLIS DEL SERRAT DELS MORTS A BALSARENY. BAGES

El Xavi Novell Bulnes ens feia de sherpa per les terres de Balsareny , al Joan Lomas i a l’Antonio Mora ; Sant Esteve de Balsareny – o de la Colònia Soldevila - ; l’esglesiola quasi enrunada de l’Alou, que anomenarem ‘la Desolació de la C-16’, el punt on comença la Sínia de Manresa, que seguirem en algun moment el tram que discorre dins del municipi de Balsareny; el. Pou de glaç de la riera de Conangle,... ens havia parlat també de l’existència d’una necròpolis a l’indret anomenat el Serrat dels Morts, que serà l’objecte d’aquesta crònica.

En el nostre camí superàvem l’església de Sant Ramon de Subirana de Ferrans :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/12/sant-ramon-de-sobirana-de-ferrans-bages.html
no gaire lluny deixàvem el vehicle en una clariana, i començàvem l’ascensió a la petita elevació de terreny;




advertíem per arreu restes de tombes de cista que la intensa vegetació i la brusca feien difícils de quantificar; en tot cas – i únicament com una estimació - pensem que per l’extensió del terreny podríem estar davant d’un fossar similar al de Pertegàs en el terme de Calders, també en terres de la Comarca del Bages.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/04/necropolis-de-pertegas-calders.html




No cal dir que estem dissortadament acostumats a l’oblit , l’abandó i la més absoluta incúria, pel que fa a la conservació del nostre patrimoni històric i cultural, en aquest cas però se’ns fa particularment dolorós, si atenem al fet que Balsareny en concret , i per extensió els pobles veïns del Bages i del Berguedà, han esdevingut únicament punts de referència - sense cap element d’interès – pels viatgers que fan el camí entre la megalòpolis i les comarques pirinenques.

Els diners - la seva mancança – acostumen a ser l’excusa que justifica la inacció tant dels estaments ‘politics’, com ‘socials’. Netejar i senyalitzar la necròpolis del Serrat dels Morts, pot ser una activitat lúdica pels veïns de Balsareny, això si, cal que la convocatòria la faci, o l’Ajuntament, o alguna ‘entitat’ amb pes social a la població.

Agraïm al Xavi Novell Bulnes, a banda de la seva disposició, l’excel•lent feina com a sherpa.

dijous, 29 de setembre del 2011

SANT MIQUEL DE TURBIANS. GISCLARENY . EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

El Miquel i la Rosa, ens envien una crònica amb imatges de la seva sortida per les terres del Berguedà Sobirà, en aquesta ocasió les seves passes els portaran fins a Sant Miquel de Turbians, l’església malgrat estar situada dalt d’un puig enmig de la vall, a llevant de Gisclareny està una mica més fonda que aquella població; té davant el Pedraforca i als costats les serralades d’Ensija i Cadí.



L’església de Sant Miquel de Turbians pot ésser identificada amb Sant Miquel del Paradís situada dins el dominis de la baronia de Pinós.

Sant Miquel de Turbians apareix esmentada per primera vegada l’any 839 en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell.

L’any 1294 el baró Galceran de Pinós reconegué a l’abat de Sant Llorenç prop Bagà que havia procedit injustament en l’aplicació de la jurisdicció territorial sobre diferents llocs que pertanyien al monestir entre ells Sant Miquel de Turbians ( et infra parroquiam Sti. Michaelis Turbians)

Inicialment era l'església principal del terme i en depenia la del Roser i Sant Isidre de Gisclareny. Consta com a parròquia independent del segle XII al XIX; ara és sufragània de la de Gisclareny. El seu caràcter parroquial queda confirmat en la visita del deganat de Berga de l’any 1312.

A causa de l’abandó, i de les successives reformes, resta ben poca cosa del romànic. L’església té una nau força amplia , encara que actualment ha perdut l’absis.



La part més autèntica que resta és la porta d’entrada oberta a migjorn, adovellada , forma dos arcs de mig punt en degradació i arquivolta.



El campanar de torre situat a ponent, té quatre finestres de mig punt fetes de dovelles petites. La seva alçada no correspon gaire amb les dimensions de la nau.

L’any 2004 és van fer tasques de reconstrucció per la Diputació de Barcelona.

El primer o segon diumenge de maig té lloc un aplec on es renova un vell costum de repartir, després de la missa, una peça de pa, cuit amb llenya, a tots els assistents.

Mn. Francesc Cima i Garrigó, [ 1.934-2.000 ] va fer d’aquest indret el lloc on discorre l’acció del seu llibre "Converses amb l'Ermità de Sant Miquel de Turbians".

dimecres, 28 de setembre del 2011

TORRE DE DEFENSA DE SALOU, O DE PERE CARDONA

Rebem una crònica del Feliu Añaños Masllovet, amb unes imatges de la mal anomenada ‘ Torre Vella de Salou’, coneguda també com Torre de Carles V o de Barenys; atès el fet que fou edificada al segle XVI per ordre de l'arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona, entenem que aquest hauria de ser el seu nom.



Al coneixercatalunya.blogspot.com hem recollit imatges d’aquests edificis que tenien funcions de guàrdia i bada en l’entorn proper :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/09/la-torre-de-la-donzella.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/09/la-clssica-cambrils-salou-cambrils-per.html

I també en llocs com la comarca del Maresme :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/04/torre-de-can-tria-mataro-el-maresme.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/torres-monumentals-de-cabrils-maresme.html

Hores d’ara , la Torre en el cas de Salou és un dels edificis més antics, i s’hi duent a terme activitats de caire cultural.

Superat el període de inestabilitat que representaven els atacs pirates , va ser habilitada com a habitatge, aquesta circumstancia en va fer modificar l’aspecte, sobretot pel que fa al seu interior.

L’edifici és de planta quadrada de 10 m de costat, amb la base atalussada.

S'obre amb un portal adovellat i diverses finestres, algunes d'arc conopial. Damunt la porta hi ha l'escut heràldic de Pere de Cardona (l'actual és un rèplica exacta, l'original és al Museu de Reus).



La masia annexa és del segle XVIII, molt alterada en època moderna, quan es va construir el pont que l'uneix amb la torre, entre d'altres afegitons romàntics.



Poseu Catalunya ; mar o muntanya, segons els vostres gustos, al primer lloc de l'agenda de vacances

dimarts, 27 de setembre del 2011

SANT PERE DE l'ESGLEIOLA. L’ESPUNYOLA. EL BERGUEDÀ

Defujo adjectivar aquesta comarca, ho faig perquè d’adjectius n’hauria de fer servir més d’un; per ser-vos sincer una munió, i encara dissortadament , positius els menys.

Deixàvem la carretera que des de Casserres mena fins a l’Espunyola, i ens arribàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, fins al lloc anomenat de l'Esgleiola, aquest topònim apareix per primera vegada en un document del 1112, en que s'esmenta l'església de Sant Pere de l'Esgleiola com un dels límits d'una donació realitzada per un particular a Santa Maria de Solsona.

Al 1314 el cavaller R. Cespunyola ven al seu oncle R. de Sant Serni la tercera part del delme que rebia de les parròquies de Sant Climent de l'Espunyola i de Sant Pere de l'Esgleiola i dels seus termes, això és, el terç del delme de blat, vi, carnalatge,llana, formatge, cànem, lli i demés que ell pogués rebre; a més també li va vendre els masos de Segats de la parròquia de Sant Climent i el de "Cruilops de la de Cesgleyola" (SERRA VILARÓ:1989:VOL.I, 475).

L'església consta dins la parròquia de Sant Climent de l'Espunyola essent-ne sufragània. Tot i els seus orígens romànics no es conserven visibles restes d'aquest període, en aquesta etapa es trobava situada dins els límits del comtat de Berga i en el terme del castell de L'Espunyola.

L'església està situada sobre un tossal rocós a la zona sud-est del municipi, prop del límit del terme municipal amb els veïns municipis de Casserres i Montclar.



El temple que veiem avui és obra bàsicament del segle XVIII amb una façana d'estil neoclàssic, datada el 1831.

Feien obres al contigu edifici de la Rectoria, però segons ens deien no tenien la clau de l'església de Sant Pere.

És un edifici d'una sola nau orientada nord-sud, amb el cor als peus (extrem sud), i al costat de ponent una capella (on hi ha el confessionari) i l'accés al cor i al campanar que és situat a l'angle sud-oest, i la pica baptismal a l'extrem també sud-oest de la nau; al costat de llevant hi ha una altra capella amb un altar amb el Sagrat Cor de Jesús al centre, a un costat un Sant Josep i a l'altre el Sagrat Cor de Maria, i a l'angle nord-est la sagristia. L'ingrés a l'altar és a partir d'uns graons i un cancell de separació, està presidit per una imatge de Sant Pere dins una fornícula existent en el mateix mur, i a sobre un Sant Martí, al costat oest Sant Jaume i a l'est Sant Antoni, aquests tres sobre uns pedestals que estan encastats al mur. La nau és coberta amb volta de canó amb llunetes i formant trams separats per arcs faixons; en tota la llargada dels murs laterals a l'alçada de l'inici de les voltes hi ha una motllura decorativa que, en els pilars dels arcs, a més, són decorats amb uns capitells. L'interior és arrebossat i pintat amb motius decoratius que imiten un carreuat als murs i elements florals als arcs. El cor és suportat en arcs carpanells.

El campanar és de planta quadrangular, cobert per una teulada de quatre vessants i amb una obertura en cada costat, en una de les quals hi ha una campana; l'accés és a través d'una escala de cargol de pedra. Exteriorment l'església és molt uniforme, bastida amb murs de carreus força ben tallats i polits, i grans cantoneres ben escairades i també polides. La portalada d'accés, situada a la façana principal, és d'estil neoclàssic, és flanquejada per pilastres de línies rectes i força senzilles, sobre la llinda hi ha una franja de pedra amb la inscripció "XV. TU ES PETRUS Rx ET SUPER HANC PETRAM AEDIFICABO ECCLESIAM MEAM" i a sobre un frontó amb acabat arrodonit i a dins, al centre, unes claus de Sant Pere dins elements vegetals i a costat i costat posa "ET TIBI DABO CLAVES REGNI CAELORUM". Més amunt de la portalada hi ha un carreu amb la data 1831 en números romans i a sobre un òcul també amb contorn de pedra.



Al costat de l'església té adossada la Rectoria, i a pocs metres cap al nord-est, a peu de la carretera hi ha el cementiri; l’indret presenta en general un aspecte descurat.

COLONIA JORBA. RACONS DEL CALDERS. MOIANÈS

Anàvem la Rosa, el Miquel, la Maria Jesús i l’Antonio fins a la Colònia que fundà l’any 1.892 en Pere Jorba i Gassó [ Calaf, Anoia 1849 – Manresa- Bages 1.927 ] , s’hi accedeix des de la carretera de Navarcles a Calders, per una pista asfaltada; la Rosa i el Miquel – sherpes emèrits per les terres del Berguedà -, han tingut ocasió de visitar i conèixer la majoria d’instal•lacions - tèxtils i mineres – que al llarg del Llobregat s’aixecaren a les darreries del segle XIX, seguint aquest model de ‘colònia ‘.Fem un tomb per l’indret, i advertim per arreu plaques de color blau que indiquen : forn de pa, botiga, cafè , barberia, carnisseria, escola, administració, ...ens crida l’atenció un que diu maquina de parar, s’anomena així, o millor s’anomenava en aquell temps d’aquesta forma, un sistema molt complex en el que trobem : un llit o suport dels plegadors d’ordit, una pastera que conté l’aprest, un assecador d’aire calent amb una campana d’aspiració del vapor produït, i un capçal enrotllador on es torna a enrotllar l’ordit ja encolat en el plegador que anirà al teler.

De l’ofici de Paraire ens diu l’enciclopèdia ; Paraire , persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana; sovint els oficis de paraire i teixidor coincideixen en una mateixa persona, com també el de paraire i abaixador.

Recordo en una anterior visita la xerrada que feia amb una ‘resident’ a la Colònia; ens explicava que actualment la majoria hi viuen només en cap de setmana i mitjançant un contracte de lloguer; al bon temps es fan visites guiades i únicament d’aquesta forma és pot accedir a contemplar les màquines que com a veritables peces de museu conserva l’antiga fàbrica de la Colònia.



En aquesta ocasió no coincidíem amb ningú, només sota la represa al llit del Calders, es sent la remor d’un motor, hi ha un tractor que sembla estar netejant la llera, possiblement en previsió de les possibles tempestes de final d’estiu.



A l’altre costat del riu, s’aixeca la Església de Sant Pere de Viladecavalls de l’any 1944, dita col•loquialment ‘ la nova’ , per diferenciar-la de la que fou cremada durant els dies tràgics de la Guerra 1936-1.939, i exerceix avui prop de la casa dita del Llucià la funció de magatzem.



El riu Calders des de seu naixement ‘tècnic’ a Monistrol de Calders, fins al punt en que dins del terme de Navarcles lliura les seves aigües al Llobregat, és una fantàstica successió de raconades tant boniques com desconegudes.

La ‘seva’ Televisió, la dels barcelonins, no acostuma a parlar gaire de Catalunya, ho fa en ocasió d’algun incendi – forestal o no - , o d’una acció dramàtica i/o violenta.

Ens plantegem seriosament, la segregació d’aquesta conurbació ?.

dilluns, 26 de setembre del 2011

SANT VICENÇ DE RUS. CASTELLAR DE N’HUG. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

El Tomàs irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, ens envien imatges de l’antiga parròquia de Sant Vicenç de rus, que pertany avui al municipi de Castellar de N'Hug, a la comarca del Berguedà Sobirà , situada a 1 091 metres alçada, a la dreta del Llobregat, a l'indret on se li uneix la riera de Torles.

L'església, romànica del segle XII, era dedicada a sant Vicenç, sant Andreu i santa Magdalena; mantingué la condició de parroquial fins al segle XVI; després s'uní com a sufragània a Castellar de N'Hug.



Consta d'una sola nau coberta amb volta de mig canó i amb un absis semicircular amb volta de quart de esfera, els contraforts es van col•locar desprès del terratrèmols del segle XV; manté la portalada original a la façana sud, i la porta conserva uns interessant treballs de ferro; té un campanar de cadireta amb dues obertures.
Durant les campanyes de restauració fetes els anys 1983-1985, es va localitzar una necròpoli amb diverses tombes dels segles X al XII, el que vindria a confirmar l’existència d'un temple anterior .





Els treballs van permetre recuperar les pintures murals; a l'absis amb vestigis d'un Crist en majestat i part dels apòstols; i a la capella de santa Magdalena passatges de la vida de la santa.

Seguint la llarga tradició d’espoliar - ara sota el mantell de la seguretat - les pintures romàniques, les originals de l'absis, es conserven avui al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona; ens expliquen que se’n pot veure una reproducció a l'església – quan està oberta, que no era el cas. El Museu Episcopal de Vic , custodia una talla de fusta de la Mare de Déu de finals del segle XII, procedent d'aquest temple, en aquest cas però s’han estalviat la reproducció.

La vella cançó d’aquestes terres interiors, tant prop de Déu i tant lluny de Barcelona, oi ?.

diumenge, 25 de setembre del 2011

LA MASIA DE MUSSARRA. MONISTROL DE CALDERS

Teníem el Feliu Añaños Masllovet, el Joan Lomas Gavilan, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, el privilegi i el plaer d’accedir a l’interior de la Mussarra, masia del terme de Monistrol de Calders, al Moianès situada a 660,8 metres d’altitud, davant per davant de Talamanca, de la que la separa la fondalada que la riera d’aquest nom ha conformat al llarg dels segles.



La casa ‘capitalejava’ un grup de masies que arribaren a tenir parròquia pròpia, a l'alta edat mitjana; l'església, romànica de Sant Pere situada al costat de llevant de la masia de Mussarra, n’és una prova fefaent.

El 13 i 14 d'agost del 1714 aquesta masia acollí les tropes borbòniques comandades pel Comte de Montemar, que atacà les tropes austriacistes del Marquès del Poal a la batalla de Talamanca, que tingué lloc a prop, a sota i al sud de la masia.

Calia fer un petit pròleg històric, abans de recollir imatges de les escales exteriors que donaven accés a les tines del vi – una d’elles fa funció ara de dipòsit de les aigües pluvials - .



De l’interior ens meravellava :



El forn de pa.



L’espai on hi havia les quadres del bestiar – es conserva encara una de les menjadores -.



El celler, que compartia espai amb el moli d’oli.



I, en el nivell superior la ‘sala’, que rebia llum per d’ambdós costats, i exercia al ensems, de lloc de trobada, i de distribuïdor de la casa.

La situació de la casa amb vistes a Montserrat, el Bages i els primers contraforts del Pirineu; la sensibilitat de la propietat pel que fa a mantenir el màxim d’elements ‘històrics’ conciliant-los amb l’ús residencial; i l’estructura simple, alhora que senzilla – sense artificis – de l’edifici , ens permeten afirmar que Mussarra és avui , una de les masies més belles del Moianès.

Agraíem la seva finesa a la propietat, abans d’acomiadar-nos, amb el nostres millors desitjos pel que fa al devenir de la casa i dels seus estadants.

dissabte, 24 de setembre del 2011

SANT JOAN DEGOLLAT, L’OBLIDAT DE PUIG-REIG- EL BERGUEDÀ

L’havíem buscat el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, quan tot just la primavera començava tímidament; en aquella ocasió ens rendíem davant l’absoluta manca d’informació sobre aquesta esglesiola.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/sant-marcal-de-la-serra-direnna-o-de.html



A les acaballes de l’estiu tornàvem a provar-ho, i aconseguíem finalment accedir-hi seguint aquestes indicacions : des de l’antiga carretera Manresa-Berga ; tot just superat el trencall del Guixaró , escassament a cinquanta metres , sense cap senyalització – com és mala costum d’aquestes terres - comença una pista que superant una forta pendent ens portarà fins a l’anomenada CASAGRAN.



Des d’aquesta casa se’ns fan visibles els trossos de l’espadanya que suportava la campana de Sant Joan Degollat; el camí per accedir-hi surt des del camp que hi ha davant la casa.

D’una extrema senzillesa, l’edifici d’una sola nau orientat a llevant i sense absis, aguanta els embats dels anys, protegit possiblement per l’oblit en que es troba.

Al mur de migdia – com pertocava, en aquelles èpoques en que s’havien d’aprofitar els recursos naturals - hi ha la porta d’entrada, està coberta amb el que sembla una planxa llautó, que malgrat el seu mal estat , protegeix encara la fusta; la portalada és de mig punt adovellada i coberta amb una arquivolta de dovelles més petites.



Ens expliquen del seu interior – al que no podem accedir - que està cobert amb volta de pedra, i forma un arc un xic ovalat, tot i que la volta és una mica apuntada. El terra és de cairons. Exteriorment la teulada és de teula àrab.

Eclesiàsticament Sant Joan Degollat va ser sempre sufragània de Sant Martí de Puig-Reig.



En els primers anys del segle XX , va desaparèixer – no per tothom - un retaule dedicat a Sant Joan; no hem trobat enlloc cap referència al seu autor, i/o a la seva antiguitat.

Costa d’imaginar-se com era el paisatge, quan es va aixecar – possiblement ben entrar el segle XIII – aquesta esglesiola; avui veiem únicament herba, matolls, esbarzers, i una vegetació que ens recorda les garrigues, on els pins son l’excepció, malgrat trobar-nos al costat del Llobregat.



Retratem des de tots els angles Sant Joan Degollat; ens temem que malgrat la perfecció dels seus carreus – o potser per això mateix – el seu declivi s’acceleri en els propers anys. En un país empobrit per l’estultícia i la corrupció, el patrimoni cultural, tornarà dissortadament a tenir consideració de - matèria primera – per a fer diners.

divendres, 23 de setembre del 2011

SANT PAU D’IKEA [ ABANS DE RIU-SEC]

Poc s’esperava ‘l’apòstol dels gentils’ que se l’associaria amb aquesta societat sueca, que crearà possiblement alguns centenars de llocs de treball, però que serà la causa de la ruïna directa de moltes botigues de mobles, i de tots els seus empleats.

Arreu se’l reconeix per les seves Epístoles, en les que ens deixa un veritable tresor de saviesa :

Doneu a cadascú allò que li deveu: pagueu impostos i tributs als qui els recapten, reverencieu a qui pertoca, respecteu a qui heu de respectar. No quedeu a deure res a ningú, si no és l'amor que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la Llei (Romans 13, 7-8)




Tornava a Sant Pau de Riu-sec per recollir les darreres imatges que ens remeten encara a un entorn bucòlic, per arreu carrers, vies ràpides, autopistes, .. no li desagrada tot això a l’apòstol viatger, ben al contrari.





No és la primera ocasió que parlem d’aquest indret :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/02/sant-pau-de-riu-sec.html

Confiem fer-ho quan s’acabin les obres, aleshores sabrem la funció que s’assigna a l’antiga parròquia de Sant Pere, en aquest indret que presideix ara el Déu suec.

dijous, 22 de setembre del 2011

SANT MARTÍ DE BROCÀ . EL BERGUEDÀ

Sant Martí de Brocà es situada a tramuntana de Guardiola de Berguedà, a uns 900 m. d’alçada al vessant de la muntanya de sant Marc. Davant seu hi ha la vall del Llobregat i Sant Llorenç de Guardiola (prop Bagà). Aquesta vall va pertànyer sempre al comtat de Cerdanya.

L’antic poble de Brocà és esmentat des de l’any 839 en la acta de consagració de la catedral d’Urgell amb el nom de la vall “Vaguranense i l’any 889 amb el nom de “balle Bucaranense”. Al segle IX hom anomenava la vall de Brocà, la vall del Bastareny i també la de Lillet.

L’any 889 el prevere Ariolf donava al monestir de Ripoll diferents alous i dominis entre ells sant Martí de Brocà. Tot i la presència del monestir de Ripoll el lloc pertanyia prioritàriament al monestir de Sant Llorenç.

L’església va ser consagrada l’any 1081 segons consta en l’acta desapareguda en el segle XX.



L’edifici té una sola nau coronada per una capçalera formada per un absis central a llevant i dues capelles que donen al conjunt la forma d’una creu llatina.

La nau és coberta amb volta apuntada. Un arc triomfal d’accés a l’absis sosté el campanar d’espadanya d’un sol ull.



El mur exterior de l’absis és bellament ornamentat amb arcuacions cegues força singulars.



La porta original devia trobar-se en el mur de migdia però en el segle XIX fou oberta la porta moderna.

El 25 d’abril, festivitat de sant Marc, és fa un aplec i després de la missa es reparteix el panet de sant Marc.

Tant Brocà com Gavarrós formaven part de la baronia de Pinòs i al segle XVIII passaren a mans dels ducs d’Alba.

dimecres, 21 de setembre del 2011

SANT JOAN DE BERGÚS .BAGES

Anàvem la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a la recerca d’un bon lloc per dinar; persones amigues ens havien parlat de Su, i en aquesta excursió vam decidir provar-ho; veníem de Cardona , per la carretera que per l’interior porta al Miracle , i ens dirigíem cap aquella petita població; en la llunyania veiem un campanar de l’església que s’aixeca orgullós enmig de la planada; després de dinar força be, i molt ben atesos en el restaurant del Forn de Su, refèiem el mateix camí i ens arribaven fins a Bergús des de la cruïlla de la carretera que hi condueix.

Bergús és un barri del municipi de Cardona (Bages). És situat a 635 metres d’alçada al pla del mateix nom. És molt agradable veure grans extensions de terreny dedicat a l’agricultura, bàsicament cereals.

És troben documents que parlen de l’església des de 981, però sembla ser que l’any 889 podia existir ja com a cel•la i llavors va passar a dependre de Sant Joan de les Abadesses.

Hi ha quantitat de masos pels voltants que depenien de l’església. En aquest sector hi ha també estacions neolítiques (els clapers d’Altamís, la barraca dels Moixonaires o la coma de Fontelles).



L’església s’ajustava a la tipologia clàssica de fàbrica romànica; el segle XVIII – i els diners d’Amèrica en van fer una ‘adaptació a l’època’; supressió de l’absis; sobrealçament del campanar i l’allargament de la nau, arribant fins a canviar la seva orientació.

La façana està coberta amb una bastida d’obres, haurem de tornar en una propera ocasió per recollir-ne imatges.



L’edifici està en un bon estat de conservació, i son encara visibles clarament unes arcuacions llombardes en els murs que pertanyien a la construcció primitiva.



A la part de darrera de l’església hi trobem una creu de pedra en molt bon estat.



També s’ ha de fer esment de la torre de la casa Garriga.

dimarts, 20 de setembre del 2011

TORRE D’ ÒDENA; SIMBOL I REFERENT.

El Xavier Jorba, ens feia arribar un e.mail en el que ens deia:

He llegit amb interès la vostra excursió a Òdena de fa un any. Us envio fotos d'abans de la guerra sobre el castell, extretes del fons fotogràfic de l'Arxiu Històric Comarcal de l'Anoia (ACAN).

Pensem que fa referència a la crònica :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/odena-el-castell-de-guix.html

Hem visitat Òdena en altres ocasions - a la Vila hi ha un dinàmic grup de Country - , en tot cas aturant-nos sempre davant la Torre, símbol de la població, de la que trobem força informació:

La torre de defensa està construïda de grosses parets, amb un perímetre exterior d’onze cares que oscil•len entre 225 centímetres i 240 centímetres a la base i 205 i 225 centímetres. a la part superior; els paraments de les façanes, que conserven part de l’arrebossat original, són lleugerament inclinats.

El recinte interior és circular de 300 centímetres de diàmetre i s’hi accedeix a través d’una porta, situada a uns 350 centímetres d’alçada, mitjançant una escala mòbil que podia ser retirada en cas de perill.

La torre estava subdividida en quatre nivells. L’inferior, destinat a cisterna o aljub, estava cobert amb volta; des del primer pis, el qual coincideix amb la poterna i que estava cobert possiblement amb un empostissat de fusta, s’accedia per una escala de cargol a un pis intermedi i des d’aquest a la terrassa superior que descansava sobre una volta de pedra que alhora feia les funcions del paviment del terrat.

La torre, datada per la seva estructura i característiques entre un període que oscil•la entre els segles XI i XIII, es va conservar gairebé intacta fins a l’època de Ferran VII, en què es va esfondrar el terç superior i tots els compartiments interiors; una part dels carreus de l’edificació foren aprofitats per les construccions civils de l’entorn.

En l’actualitat la torre, després de la restauració de 1986, disposa de dos únics compartiments, separats per una volta de formigó, al centre de la qual s’ha conservat el brocal de la cisterna original; des de la poterna d’entrada fins aquest paviment hi ha un desnivell salvat per tres graons de pedra. A partir d’aquí s’accedeix a la part superior, un mirador, mitjançant una escala amb graons de ferro adossada a la paret.






Les imatges en blanc i negre que ens fa arribar el Xavier Jorba, constitueixen uns valuosos documents històrics, que agrairan sens dubte els lectors del coneixercatalunya.blogspot.com ,i d'una manera molt particular els veïns d’ Òdena.

dilluns, 19 de setembre del 2011

SANT PERE DE MUSSARRA. MONISTROL DE CALDERS

Tornàvem a la Mussarra, al terme de Monistrol de Calders, de la comarca del Bages, que es reivindica des de sempre com Moianès, el Feliu Añaños Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, i juntament amb nosaltres li feien una primera visita el Tomàs Irigaray Lopez i el Joan Lomas Gavilan.










La visitàvem l’any 2.006, en aquella data era rigorosament certa la informació de l’enciclopèdia de Barcelona en relació a l’església romànica de Sant Pere, erigida probablement al segle XII i resolta amb el pla d'una nau ampliada amb un absis semicircular obert a l'est.










Veníem justament en aquesta ocasió a veure el resultat de les obres de restauració que s’han dut a terme tant a la casa, com a la que fou església parroquial d’aquell disseminat agrícola.










Recollien unes imatges en les que – ara si – podem parlar ‘d’edifici religiós’; el campanar d’espadanya, el vitrall de Nostra Senyora de Montserrat, al lloc on hi hagué la porta inicialment, i el frontal de l’altar en el que llueixen unes magnifiques pintures. Refer l’absis, incorporat a l’estructura de l’edifici contigu, demanava l’enderroc d’aquest.

La Mussarra té una llarga història – que anirem explicant-vos -, i joiosament la recuperació d’aquesta esglesiola dedicada a Sant Pere, suposa i representa una millorada continuïtat d’aquell periple del que trobem testimonis escrits l’any 1112; s’anomena aleshores Almuçarra, nom per alguns de reminiscències clarament aràbigues, al-musara ho tradueixen alguns com ‘arbreda’; trobem també al diccionari de la llengua catalana : Almussa ; [indum] Esclavina que cobreix el pit i les espatlles i va botonada per davant o fermada al coll amb un fiador, utilitzada com a senyal de dignitat per bisbes, rectors i altres eclesiàstics; exposàvem en l’article de l’any 2.006 una tercera proposta.

Agraíem la seva finesa a la propietat, i per intermediació de sant Pere, des de la seva refeta església, donàvem gràcies a Déu pel bon fi de l’obra.