dilluns, 31 de desembre del 2012

VIL•LA ESPERANÇA DE PALLEJÀ. LLOBREGAT JUSSÀ

El Josep Salvany Blanch visitava l’any 1913 , aquest, aleshores petit poble, 637 habitants de dret, i retratava – sencera encara – l’església de Santa Eulàlia.


Repetia visita l’any 1921, per retratar una cort de porcs, que casualment ocupaven l’espai del temple derruït.


En aquest indret s'hi va construir una gran torre amb jardí que té la coberta ondulada, encara amb regust modernista. D'aquesta casa sorprenen les finestres antigues, una de les quals duu la data de 1712. Segons els Amics del Museu de Pallejà, poden ser reaprofitades de la casa que la família Albareda hi tenia adossada a les parets de la vella església.


La descripció tècnica ens diu : Casa residencial que presenta elements modernistes, reformada l'any 1964. Consta d'un pis i un pati davant de la casa. El primer pis té un balcó flanquejat per dues finestres i a sobre d'aquest hi ha un rellotge de sol. La part central del sostre, que sobresurt, és a doble vessant.


Com és dissortadament habitual a Pallejà, no es fa esment de l’arquitecte i/o mestres d’obres que aixecava la casa, ni tampoc del que en feia la reforma l’any 1964. L’argument del genocidi contra Catalunya 1936-1939, almenys pel que a la reforma no s’aguanta, oi ?.

Sou pregats de completar i/o rectificar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com ; sobretot tot però, agrairem que reclameu a l’Ajuntament, que s’ocupi d’aquestes tasques de documentar el Patrimoni Històric, possiblement no comportaran un augment exponencial del vot popular, però no tant sols no comprometran l’economia local, sinó que possiblement n’esdevindran una font d’ingrés.

diumenge, 30 de desembre del 2012

MASIA CAN SANTA DIGNA A LLERONA

Volia retratar la Capella de Santa Digna de la que havia trobat la següent informació :

Capella de petites dimensions, orientada cara al Nord. Es troba dins de les propietats de Can santa Digna, però, sense estar enganxada a la casa.

Capella d'una nau única i absis circular cobert amb volta de canó a l'interior i teulada a dues vessants a l'exterior. La façana té un portal d'arc de mig i un campanar d'espadanya. La nau te dues finestres d'arc rodó a banda i banda i una finestra en l'absis.

L'actual església es va construir l'any 1635 per Joan Salomó. L'any 1587 es va donar permís per enderrocar la capella vella, probablement se'n aprofità la planta. La capella es troba citada amb anterioritat en els llibres parroquials de Llerona, concretament en els anys 1466 i 1548. També la trobem citada en les visites pastorals de 1508 "capellae heremitanae videlicet sta. Digne" i en les de 1606 i 1756 "sub invocatione sanctae Dignae, in domo Rovira de Sancta Digna". Els anys 30 del nostre segle va ser restaurada per J. Esteve.

La finca Can Santa Digna, està situada a la Parròquia de Llerona, Terme Municipal de Les Franqueses del Vallès i al peu de la Carretera de Barcelona a Puigcerdà Km 34,50 (N-152 a )


Segons el text de l’anunci en que es posa en venda per un preu de 2.700.000 € : dins de la propietat hi ha les edificacions següents:

- Edifici residencial aïllat i de planta rectangular, consta de planta baixa, dues plantes i golfes, coberta de teula a quatre vessants, rodejat de pati tancat.

- Edifici annex de planta semisoterrania i planta baixa, preparada per poder desenvolupar l’activitat de restauració.

- Capella de planta rectangular amb absis, els seus orígens es remunten al segle XII, però va ser refeta al segle XVII i recentment ha estat objecte d’una restauració. La façana és formalment molt simple, plana i rematada per un campanar d’espardenya situat axialment, que no amaga la coberta de teula àrab de dues vessant que la tanca superiorment acabada amb una senzilla imbricació. No té més elements compositius que la porta d’entrada amb forma d’arc de mig punt adovellat,i al seu damunt una finestra d'ull de bou.

No aconseguia el meu propòsit, i demano des d’aquí a la propietat que ens ho autoritzi a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 29 de desembre del 2012

LA CASA JOSEP MARIA COLL i BACARDI A TERRASSA AL VALLÈS JUSSÀ

Sortíem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés de l’edifici de la Mutua de Terrassa, i m’aturava per retratar la imatge de Sant Josep que protegeix i presideix la casa que Josep Maria Coll i Bacardí ( Barcelona 23 d’agost de 1878 – Terrassa 24 de març de 1917 ), aixecava entre 1913 i 1916.


http://upcommons.upc.edu/pfc/bitstream/2099.1/13667/1/MEMORIA.pdf

De la descripció tècnica llegim : Habitatge unifamiliar aïllat i de notables dimensions, situat sobre el Parc de Vallparadís i envoltat de jardins.

És de planta rectangular i està constituït per diversos cossos.

Els cossos són de diferent alçada i forma, donat com a resultat un joc de volums interessant.


Les façanes són arrebossades i esgrafiades, amb influència de la Secessió Vienesa, molt planes i amb una successió d'obertures verticals estretes que van creant un ritme perfecte entre els buits i el mur. Presenta teulades inclinades de teules vidriades, excepte en el cos més alt que pren la forma de torre quadrangular rematada per una terrassa. Cal destacar les teules de ceràmica de color negre, groc caramel, de disseny especial, així com la tortugada. També és interessant la tanca del jardí, amb uns pilars decorats amb trencadís policromat i units amb barana de forja.
El cos posterior possiblement resultat de l'ampliació del 1926 feta per Masdeu, que la va convertir en casa pròpia.

Posteriorment serà vivenda i despatxos d’Ernst Baumann, representant de llanes vingut de Suïssa, fins que abandonà el negoci i la casa prop el 1960.

Actualment és utilitzada coma seu del Servei de Joventut de l'Ajuntament de Terrassa.

divendres, 28 de desembre del 2012

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE LLERONA

Feia la segona ‘incursió’ a la recerca de l'antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, del segle XI, amb absis rodó, emplaçada a la vora de la casa, la qual anteriorment havia estat vil•la romana, segons Mn. Joan Josep Vallicrosa Maynou, rector de Santa Maria de Llerona, l'actual capella era la del domer menor, i l'indret es pot identificar amb la Vila Vella, citada en la Concòrdia del 1226, en contraposició a la Vila Nova, que seria situada al lloc on ara hi ha l’església parroquial de Llerona.

La població de les Franqueses del Vallès, no superava les 2.600 ànimes l’any 1960, quantitat que creixerà exponencialment des d’aleshores :

L’any 1970 , 5.539
L’any 1981 , 8.761
L’any 1990 , 10.070
L’any 2000 , 12.300
L’any 2011 , 18.693

Coincidir amb Mn. Joan Josep Vallicrosa Maynou ho considero més que un cop de sort, un petit miracle, ja que gràcies a les seves indicacions aconseguia accedir finalment a la Capella de sant Iscle i Santa Victòria, situada en zona rural, a prop de Can Guilla, propietat de l’actual marques de les Franqueses del Vallès.

L’esglesiola de nau amb planta rectangular i volta de canó, i l'absis orientat a llevant, està arrebossada.


El portal d'entrada és d’arc de mig punt, al damunt hi ha una finestra d'ull de bou; ambdós descentrats. De la coberta en sobresurt un campanar d'espadanya. No podia accedir a l'interior, en el que m’expliquen que la volta ha estat afegida posteriorment, mentre que l'absis és ben romànic.


La construcció té l'aparença d'un edifici del segle XI, de manera que si la primitiva erecció hagués correspost al segle X, època de devoció i difusió del culte a Sant Iscle i a Santa Vicctòria a Catalunya, l'edifici actual hauria estat el segon, i/o el primer reformat curosament.

No trobava cap document històric d'aquesta capella.


Prop de la capella hi ha un creu de terme

dijous, 27 de desembre del 2012

SANT PONÇ DEL PAPIOL AL TERME DE L’ARBOÇ

Demanava informació de l’antiga església parroquial de Sant Ponç, a l’oficina de Turisme de l’Arboç, ens adreçaven a l’antic veïnat i/o nucli del Papiol, del que hi ha noticia des de 1070, en que s’esmenta com una possessió del castell de Castellet, que passaria al castell del Papiol.

Del topònim Papiol en tenim almenys dues explicacions : El Manuel Bofarull i Terrades, defensa la seva procedència del llatí “puppia” que tradueix com turonet ample i arrodonit ; Josep Moran defensa contràriament que prové del vegetal o planta dita "papiola apuntada" o també "cascall cornut". Seria doncs un lloc amb gran abundància d'aquesta planta.

L’any 1304, Sant Ponç de Papiol era l'església parroquial de l'Arboç.

L’any 1343 féu testament Pere Aymerich, senyor del castell del Papiol, pel qual es decretava que ell, la seva muller i els seus dos fills fossin enterrats a l'església de Sant Ponç.

Posteriorment, l’any 1429 es produïa, per decret episcopal, la unió de l'església de Sant Ponç i la de Banyeres, per raó d'un terratrèmol que enrunà la casa rectoral. Malgrat tot, el rector de Banyeres hi havia de celebrar missa el dia de Sant Ponç i cada quinze dies.

La capella, d'una sola nau i coberta amb un embigat a dues vessants, presenta una portalada de punt rodó i campanar de cadireta de dos cossos.


El mur lateral està sostingut per grans contraforts, testimonis d’aquell terrible terratrèmol de 1428, què es considera el més intens que ha patit Catalunya. Culmina la portalada, sobre el teulat, un campanar d’espadanya de dos ulls. Ha estat restaurada en època recent.


Damunt la portalada hi ha un escut heràldic de cavaller de pedra, on es veu un corn de banya i un lleó rampant -pensem que son les armes dels Julià de Banyeres - sou pregats alhora que a ampliar i/o matissar aquestes dades, a fer-nos arribar – si existeixen – els Goigs d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 26 de desembre del 2012

LA CASA FORTA DE VERGÓS GUERREJAT

El sol aconseguia trencar les bromes enganxades a les terres de la Segarra, quan el Josep Antoni Uriz Rodríguez, i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem davant la casa senyorial i primitiu castell del poble de Vergós Guerrejat, situat dalt del turó i adossat a l’església parroquial de Santa Magdalena de Meca.

L’edifici ha sofert al llarg dels segles tota mena d’ampliacions i reformes, i no conserva cap tret romànic ; tècnicament cal situar la seva remodelació i adaptació com a casa senyorial al llarg dels segles XVI i XVII, dins del barroc català. Potser també és d’aquella època ‘la carota’ ?.

De planta irregular, estructurat a partir de planta baixa, primer i segon pis, ràfec de teula i maó disposat en cantells que ressegueix tot el seu perímetre, i coberta exterior a doble vessant.

La porta d’accés adintellada presenta una decoració en escates molt erosionades, i malauradament ha desaparegut l´escut de la família Meca que estava esculpit al mig de la llinda monolítica; es troba oberta a la plaça de l’església i s’accedeix a partir d’unes escales.


El parament de l’edifici es paredat, amb presència de carreus en les primitives obertures (balcó, finestres i porta d’accés), i als angles de la façana exterior. Les primitives finestres encara conserven l’estructura emmarcada amb carreus de pedra picada.


De la part posterior fortament degradada, només podem destacar la presència d’una màscara humana, no identificada, esculpida en pedra, situada a un angle de la façana exterior, la famosa ‘carota de Vergós Guerrejat’.



El cens de 1857 marca el sostre de població, 587 persones, del terme d’Estaràs que compren ; Alta-riba, Ferran, Gàver, Malacara, i Vergós Guerrejat, l’any 2011 els veïns de dret eren únicament 170.

Amb aquestes dades costa d’entendre com era possible aixecar i mantenir tot el Patrimoni que malgrat la descurança, l’oblit, i la desídia es conserva encara, però a la llum de les facilitats tècniques d’avui, no ho pot justificar SOTA CAP CONCEPTE.

Des dels Ministeris d’Incultura i de Mala Educació s’hauria de fer alguna cosa més que atiar l’odi.

QUE EN SABEU DE LA DITA CASA DE CAN MORERA O CAN MARMET DE LLERONA

Em trobava una més que minsa informació, i per descompta’t – encara formem part del Reino de España – ni un mot de l’arquitecte i/lo metre d’obres. M’agradaria pensar que l’edifici ha estat objecte d’algun treball monogràfic , com és costum en aquesta població ‘peculiar’ [ em parlen de Federació de pobles ] de les Franqueses del Vallès, situat a la part jussana, d’aquesta comarca dividida – de forma única a Catalunya - entre Occidental i Oriental.

A l'arxiu parroquial es conserva diversa documentació on es fa referència a la casa des del segle XIII.

En el fogatge de 1553 apareix Àngela Morera vídua.



En la meva visita no advertia ja la data 1881 dalt del portal d'accés al barri , emmarcat en una estructura de maó vermell , que decoració feta amb ceràmica es situava al damunt, i coronant el portal hi ha encara les restes mutilades d’una escultura de pedra, que representava possiblement alguna figura mitològica.


De la descripció reprodueixo : La façana principal està orientada a ponent. Al seu davant es forma un barri tancat per mitjà d'un conjunt d'edificis complementaris. La casa està formada per tres crugies i tres pisos d'alçada, la façana actual és fruit d'una reforma de finals del segle XIX, el cos de la casa és més antic.


Ambdós cantonades sobresurten torres de secció quadrada coronades per merlets de perfil sinuós i decorades amb maó a la zona superior.


A la dreta de la façana hi ha adossada una altra torre més gran, amb merlets escalonats fets de maó, i una galeria d'arcades de punt rodó. L'edifici cobert a dues vessants té un capcer de perfil sinuós.

A la part de darrera de la casa - on m’abstenia d’apropar-me en veure un vehicle aparcat prop d’un munt d’objectes - hi ha finestres neogòtiques, fetes de maó, d'arc conopial, Aquesta zona també està reformada. Hi ha elements que segueixen el llenguatge del primer modernisme.

Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercataunya@gamail.com

Recordeu totes les hores de la vostra vida que Catalunya NOMÉS us té a vosaltres.

LA CAPELLA DE L'HOSPITAL DE SANT ANTONI ABAD DE L'ARBOÇ AL PENEDÈS JUSSÀ.

Cercava informació de la Capella de l’Hospital de Sant Antoni Abad de l’Arboç ; que aixecava l’any 1912 , l'arquitecte Eugeni Camplloch Parés ( 1870-1950); aquest mateix tècnic , aixecaria també en el període (1928, 1936), el Casal Català de Buenos Aires, edifici d’estil edifici modernista, la pregunta és obligada; quina circumstancia i/o fet tràgic portava fins a l’Argentina , un fill de Vilafranca del Penedés (Barcelona) de reconegut prestigi internacional ?.

Entre el 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930, Catalunya – d’una manera molt particular- patia La dictadura de Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930). Intueixo una relació causal, tota vegada que el general l’andalús, importava el feixisme, que dissortadament va arrelar profundament a la societat espanyola. Sou pregats d’ampliar i/o corregir aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

De la Capella existeix una minsa informació tècnica :


la capella de Sant Antoni, de tres naus separades per arcs, amb la nau central il•luminada per finestres està adossada al cos principal de l’edifici de l’Hospital


La façana de la capella té tres arcades de punt d'ametlla i està coronada per un campanar de cadireta.




En l’espai interior es tornen a combinar el maó vist i l'arrebossat de color blanc amb parets esgrafiades.

dimarts, 25 de desembre del 2012

LA CAROTA DE VERGÓS GUERREJAT

El lloc va perdre l’autonomia municipal com a conseqüència de la pèssima situació econòmica del REINO DE ESPAÑA que veia marxar cap a la llibertat en les primeres dècades del segle XIX les colònies americanes, i amb elles una bona part dels ingressos ‘regulars’; no s’ha quantificat –encara- el ‘quantum’ de l’espoli que van patir aqueles nacions, perquè ningú té interès en treure a la llum, els episodis de corrupció i malbaratament de cabdals públics, que no trobaven solució amb l’estúpida mesura de concentrar municipis aleshores, ni amb la de retallar ara les prestacions socials i sanitàries, o desmuntar el sistema d’educació pública.

Expliquen a la pàgina de turisme de la Segarra en relació a la carota de Vergós guerrejat : En un paret del castell encara hi ha un cap de moro fet de pedra, que surt de la paret, això és un indicador que s'hi va instal•lar un moro. I a la vora del poble hi havia una escampada de masies, que tenien el nom de"GERICÓ".

No és un costum propi dels àrabs aquest de posar imatges, i si tenim en compte que la majoria dels castells que avui existeixen els aixecaven ells, la carota de Vergós és clarament un fet extraordinari. Les proporcions de l’edifici ens permeten suposar que aquest singular afegitó és molt posterior a la reconquesta.

En els seus orígens Vergós Guerrejat formava part del comtat de Berga, la referència més antiga d'aquest castell la trobem en el testament de Berenguer de Puigverd del 1103, on es constata que aquest noble tenia les castlanies de Santa Fe, en nom de Berenguer Ricard, i la de Vergós, en nom d'Hug Arnau.

Almenys des de finals del segle XIII o començaments del segle XIV en foren senyors Bernat d'Oluja Sobirana i els seus descendents; els fogatjaments del segle XIV reconeixien la dependència del lloc envers els Oluja.

Passa el senyoriu posteriorment a la família Meca que fou propietària fins al segle XVIII; a la mort l’any 1778 de Maria Francesca Meca i de Vega sense fills, l’herència passà a la família Sabater que ostentaven el títol del marquesat de Capmany.

L'edifici no conserva cap tret romànic del primitiu castell i cal situar la seva remodelació i adaptació com a casa senyorial al llarg dels segles XVI i XVII, dins del barroc català.

Fins a mitjan del segle XIX estigué habitat per guardes.

Durant els anys noranta del segle XX l'edifici fou comprat per Víctor Badia, restaurador de mobles antics originari de Vallirana que en faria donació a l'Ajuntament d’Estaràs .

A finals del 2001 – quan semblava que tot era pla i costat avall – començaven les obres per integrar-lo a la ruta dels castells de la comarca, estava previst que hi tingués cabuda una sala d'exposicions i un centre de restauració de mobles. Quan el visitàvem a darreries de 2012 les perspectives econòmiques eren del tot decebedores, i la ‘qualitat ‘ del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, no inspira – ben al contrari – cap esperança de millora.


Ens agradaria saber a qui o que representa la ‘carota de Vergós Guerrejat’. Sou pregats de feer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

HOSPITAL DE SANT ANTONI ABAD. L’ARBOÇ. EL PENEDÈS JUSSÀ.

El dissabte 1 de desembrede 2012 ens havia portat unes temperatures gèlides, que no aconseguien però aturar a l’Antonio, el Josep, el Santi i el Tomàs, que havíem decidit arribar-nos fins a l’Arboç, a la comarca del Penedès jussà, el poble té un importantissim patrimoni immoble, que ultra admirar, anàvem retratant, i del que us en farem cinc cèntims en successives publicacions. Comencem per l’edifici magnífic de l’hospital de Sant Antoni Abad; la construcció de l’edifici fou sufragada pels fills del Josep Gener i Batet, (l'Arboç, Penedès jussà, 1831 — Barcelona, 1900), i realitzada per l'arquitecte Eugeni Camplloch Parés ( 1870-1950)- un dels ‘grans arquitectes oblidats de Catalunya’ - , que va concentrar els seus edificis modernistes a la zona del Penedès i a Buenos Aires. El constructor fou el mestre d'obres Josep Bertran Miró, al que trobem esmentat com arquitecte en alguns llocs, i amb una amplia obra a l’Arboç.



En l'actualitat està ocupat per una comunitat de germanes carmelites i utilitzats com a residència per a persones de la tercera edat a la planta superior, alhora que a la planta baixa, al voltant del claustre, hi ha la seu d’algunes activitats de l’administració local, i la Capella.


No hi ha a la xarxa gaire informació del Josep Gener i Batet, (l'Arboç, Penedès jussà, 1831 — Barcelona, 1900); un dels deu fills de la familiar Gener Batet, que marxava als 13 anys a Pinar del Rio, Cuba, on viuria amb el seu oncle Miguel Jané – Gener, Gene, Giner, Janer, Jané y fins Chinés, son algunes de les formes en que apareix aquest cognom en els arxius elaborats per l’administració espanyola, on aleshores i ara, els mèrits més valorats son la mediocritat i el gregarisme – ; entre 1877 i 1889 farà aixecar a l’Arboç un magnífic edifici que es va conèixer com ‘el Palau Gener Batet’; va costejar les despeses del primer aqüeducte i portada d'aigües a la població, i la restauració de l'altar major de la parròquia de Sant Julià. En aquella època l’atorgament de títols nobiliaris als indians enriquits va ser un lloc comú, l’absència de qualsevol referència al tema en les dades biogràfiques de Josep Gener i Batet, el fan – si encara és possible – més mereixedor del màxim respecte i admiració.


El topònim evoca l’arbust del mateix nom – que no veia per enlloc – però que s’ha incorporat fins en l’escut oficial de la població.


Pel que fa a l’ús de d’expressions catalanes, jussà / sobirà, reiterar només que el significat del mot sobirà – situat més amunt que un altre (per oposició a jussà) - era la forma habitual de referir-se a llocs i/o partides a la Catalunya anterior a 1714, i – com pertocava en compliment de la legalitat, com diu el Rajoy i ‘l’Alicia en el país de les meravelles’- va ser proscrit a sang i fetge des d’aquella data. Substitut per la forma castellana, alto/bajo, de la que se’n ha fet una traducció literal alt/baix. Nosaltres fem servir sobirà/jussà. Curiosament des de un determinat‘catalanisme’ es reivindica la traducció literal del castellà. Des de la nostra visió catalana i democràtical’un sense altre no s’entenen- respectem però – en això també – el dret a decidir.

dilluns, 24 de desembre del 2012

CASA MERCÈ PLA MASGRAU DE LA GARRIGA

Emili Sala Cortés – autor de la casa Batlló que reformarà Gaudi – aixecava l’any 1886 aquesta casa per encàrrec de Mercè Pla Masgrau; sou pregats de fer-nos cinc cèntims d’€ de la peripècia vital d’aquesta senyora a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'any 1914 , la nova propietària Dolors Veguer de Feliu, encarregava un projecte de reforma al mateix arquitecte Emili Sala Cortés; s'afegí galeria i frontó orientat al sud. Ampliació de l'edifici fins la mitgera nord i porta d'entrada i barana de balcons.


La descripció tècnica ens diu : Vivenda unifamiliar aïllada amb paret mitgera al nord. Consta de planta soterrani, planta baixa i golfa. Obertures encerclades, llinda amb arc de frontó i encerclat rectangular. Coberta a dues vessants. Hi ha detalls modernistes a l'arrambadís ceràmic de la galeria d'entrada. Les pilastres que emmarquen el capcer estan adornades amb relleus vegetals. El balcó i el plafó ceràmic queden encerclats per una sanefa de relleus vegetals. Com element característic cal destacar un mural ceràmic al•legòric a la Verge de Montserrat, rodejat per dos pilastres que a la vegada emmarquen el balcó de la planta pis.


Identificava les clàssiques margarides de l’Emili Sala Cortes, i no podia evitar retratar el rètol que anuncia que la casa està per llogar.


El vent que baixa de l’altiplà de Castella, arrossega fins aquest racó de món, la misèria i tots els seus efectes.

Recordava una estrofa del Virolai :

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Per la intercessió de Maria, reiterava la meva pregaria a l’Altíssim; Senyor, allibera el teu poble.

diumenge, 23 de desembre del 2012

ESGLÉSIA DE SANTA COLOMA DE MARATA

En la recerca d’aquest nom de lloc , em sorprenia llegir :

..... topònims d’origen islàmic (és a dir, d’etimologia aràbiga o berber) que s’hi constaten. A penes una dotzena han estat detectats i reconeguts indubtablement com a tals en la toponímia actual: Gallifa, Rifà, Marata, Rama, Jafre i algun altre més.

TOPONÍMIA D’ORIGEN ISLÀMIC A LA CATALUNYA VELLA
Santiago PÉREZ
a8034059@xtec.cat

No trobava lloc on confrontar-ho ja que les Franqueses no disposa de Mapa de Patrimoni i/o Catàleg de Monuments accessible des de la xarxa.

Pel que fa a la història, l'església apareix per primer cop documentada al cartulari de Sant Cugat a partir del 1002, apareixent també l'any 1089 en el "Liber Antiquitatum" del Bisbat de Barcelona.


L'església parroquial, pertany al primer romànic rural, de darreries del segle XI. S'aprecia una nau única amb volta de canó en dos plans desiguals, més baix l'anterior al presbiteri, i en arcs de mig punt a cada tram. L'absis és rodó, cobert amb volta de mitja taronja i l'altar és de pedra.


Més tard el temple s'amplià obrint-se-li quatre capelles laterals dels segles XVI i XVII, dues a cada costat, cobertes amb volta d'aresta que es recolza sobre pillastres. La part exterior és fonamentalment de pedra picada.

L'absis presenta tres bandes d'arqueria llombarda i un finestral esqueixat d'arc de mig punt. Al la façana hi ha un arc senzill, de carreu, de mig punt amb una oberturaen forma de creu grega, a la part superior. A la part del campanar, la façana està coronada per una torre, que degué ser espadanya. Té dos vuits per a les campanes, d'arc de mig punt, a més d'un altre a la dreta.

Reproduïm de : http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf

MARATA (LES FRANQUESES DEL VALLÈS), SANTA COLOMA

En els inicis de la guerra civil del 1936, aquest temple parroquial va ser greument profanat; els altars i imatges van ser cremats a l’exterior. L’església va ser habilitada per a habitatges.

El campanar no va patir danys, però es van destruir les campanes. Una part de l’arxiu parroquial es va salvar i l’altra es perdé en la destrucció.

L’informe de Marata parla de molta destrucció en esclatar la guerra civil. Molts dels seus objectes desaparegueren; per exemple el retaule neoclàssic de Sant Jacint, amb plafons pintats (pàg. 71).

La casa rectoral va ser incendiada. Acabada la guerra, Mn. Josep M. García Galnares va començar la reconstrucció, que va ser continuada pels rectors successius. Així, el dia 31 de desembre de 1951, Mn. Amadeu Bassols va procurar la solemne consagració de dues campanes; i Mn. Josep Cardús, amb l‘ajut de la Diputació de Barcelona i l’assessorament de l’arquitecte Camil Pallàs, inaugurava la reparació i restauració de la façana principal, el dia 31 de desembre de 1959. La restauració interior de l’absis romànic s’acabava el dia de la Nativitat del Senyor de l’any 1960. L’altar major, de pedra, i un altre de lateral van ser inaugurats el dia 26 de març de 1961, diumenge de Rams, col•locant-se el dia de Pasqua de Pentecostes, 21 de maig de 1961, l’enrajolat del presbiteri. Mossèn Cardús, rector actual (any 2008), ha tingut molta cura de les restauracions i excavacions que s’han fet, trobant-se sitges molt antigues a la nau central.

Sou pregats de fer-nos saber altres teories sobre l’origen i significat del topònim, així com a completar i/o esmenar les dades exposades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 22 de desembre del 2012

SANT VALENTI , ÀNGEL PROTECTOR DEL BAGES. LLEGENDES

Retratava per gentilesa de Mossèn Josep Escós Sarsanedas, Rector de la parroquià de Santa Maria de Navarcles, l’arca que havia guardat les relíquies de Sant Valentí.


Hi ha almenys dues versions que expliquen l’arribada de les relíquies, però no dieun res que ens permeti deduir perquè va ser Navarcles, i no Sant Fruitós – en quin terme hi ha el Monestir de Sant Benet – el que n’esdevindrà finalment custodi.

Feia set anys que a Navarcles no plovia i, a causa de la sequera del país, la gent passava fam i els animals també.

Un monjo del monestir de Sant Benet, de nom Montpeità, va dir que aniria a buscar, món enllà, un sant que fes ploure.

Caminà i caminà travessant valls i muntanyes fins a arribar a Tolosa (al Llenguadoc), on hi havia molts cossos de sants.

Montpeità va esperar que ningú no el veiés per endur-se les reliquies de sant Valentí. Però els guardians de les famoses relíquies van agafar el monjo i el van posar a la presó.

De nit, mentre resava, se li van obrir els grillons i la porta de la presó. Va continuar el viatge de tornada, però els guardians de Tolosa el perseguien.

En aquest viatge de tornada, Montpeià va travessar un riu a peu, eixut. Quan els perseguidors van arribar-hi, les aigües del riu es van ajuntar i el van deixar en pau.

Quan el monjo va arribar al molí d'Olzinelles, que és al peu del Pont de Cabrianes, va deixar el cos del sant i va anar a avisar els monjos de Sant Benet perquè fessin una processó per rebre les relíquies. Es va fer així i les van portar al monestir.

El primer prodigi obrat per sant Valentí va ser un pluja dolça que va fer content a tothom.


Fins aquí, segons la versió de Fortià Solà i Moreta

Des d'aquest moment, la gent va considerar sant Valentí com a àngel protector del Bages.

Un altra font d'informació, Joan Amades, comenta el següent:

En arribar al molí del Pont de Cabrianes, el monjo s'hi va parar. Va saber que la molinera anava de part i estava a punt de morir. Va agafar aigua del riu, la va posar damunt les relíquies i l'aigua es va convertir en un vidre transparent i cristal-lí. Montpeità va ensenyar el vidre a la molinera que, al moment, va reaccionar i tot va anar bé.

Arran d'aquesta llegenda es van desenvolupar tot un seguit de costums i supersticions; com per exemple que les mares de la comarca del bages invoquen sant Valentí perquè faci parlar clar i de pressa als seus fills. Per això, quan algú és molt xerraire, tothom diu que la seva mare ho havia demanat a Sant Valentí. O que les fadrines i vídues de Manresa anaven al monestir de Sant Benet, on hi havia les relíquies, a resar perquè els trobés un marit.


Del topònim Montpeità no en trobava cap explicació, etimològicament deriva del mot llatí pacta, ‘pactes’.

I trobem al diccionari cadella valència balear ; PEITA f.

|| 1. Tribut que es pagava al rei o al senyor territorial per raó dels béns seents que es posseïen

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS DE CAN SALA DE BAIX A CERVELLÓ

L'economia tradicional del municipi de Cervelló estava basada en l'agricultura, i els conreus principals, de secà, eren la vinya, els cereals (blat i ordi) i els arbres fruiters. Devers mitjan segle XIX registra Pascual Madoz que hi funcionaven tres molins fariners, hom explotava el bosc i la fusta s'exportava.

Possiblement s’aixecava amb els ‘diners d’Amèrica’ aquesta Capella sota l’advocació de la Verge Dolorosa, que veiem feta en rajola de València i pintada amb el Crist a la falda, en una majolica amb la data 1754.


El portal està decorat amb uns relleus que van ser traslladats d'un altre lloc – hom pensa que de l’oratori de la Rectoria, i que arran de la reforma feta en època d’en Pitarra, l’haguessin ‘recuperat’ el de Can Sala de Baix.


El ‘blasó’ – per expressar-ho de forma entenedora - podria haver estat el d’un rector amb ínfules de cognom ‘vegetal’ , imagino que a Cervelló n’ha servit més d’un amb cognom vegetal?. Alzina, Avellana/Avellaneda, Albareda, Roure ,Garrofer ,Fonoll , Bleda.... ?.

La descripció ens diu : d'estil renaixentista, està fet en pedra i té la llinda ornamentada amb uns angelets que sostenen un escut (amb el camp partit, amb una creu sobre una peanya a dalt i tres arbres a baix); a sobre hi ha un gos ajupit i medallons a banda i banda amb els retrats d'un home amb casc i llarga barba i una dama. A banda i banda de la llinda hi ha uns angelets encarats al buit de la porta i uns caps d'un home amb gorra frígia i una dona mirant l'espectador. Tinc dubtes pel que fa a la bestia dita ‘ gos ajupit’ en la descripció.


Llegia que el cognom dels primers pripietaris era "Pujol", que subsistí fins el segle XIX, essent la propietària Dolors Pujol i Amat - imaginen que l’advocació de la Capella, devia ‘condicionar’ el nom de les pubilles - i finalment a "Amat", que porta moltes generacions en la successió de la casa. ‘Sala’ és una denominació arrelada en la toponímia catalana, emprada per referir-se a les residències senyorials o de gent notable.


Sou pregats de completar i/o rectificar aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 21 de desembre del 2012

SANTA MARIA DE BESALÚ. LA GARROTXA. GIRONA

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, visitaven la Vila comtal de Besalú, i en rebia com a testimoni una imatge, que curiosament coincidia en la seva perspectiva amb la que feia l’any 1912 el Josep Salvany Blanch, en aquests 100 anys la torre ha desaparegut; llegia que durant el genocidi contra Catalunya l’any 1938 va caure, i amb la pedra es va refer l’església de Sant Vicenç i el pont romànic. Els contraforts continuen exercint la seva funció preventiva del desastre.



Situada dins del recinte de l'antic castell comtal, Santa Maria de Besalú, és esmentada per primera vegada l'any 1055, en què fou consagrada com a església del castell, en temps del comte Guillem II. Cap al 1171, desaparegut ja el comtat de Besalú (1111), esdevingué l'església de la canònica agustiniana, instal•lada al recinte del castell, dependent del monestir de Sant Ruf d'Avinyó. Aquesta canònica fou el resultat de la reforma, iniciada pel comte Bernat II cap el 1075, de l'antiga canònica aquisgranesa establerta primer -l'any 977- al temple de Sant Genís i Sant Miquel (seu de l'efímer bisbat de Besalú, obra del comte Bernat Tallaferro, entre 1017 i 1020) i potser posteriorment al de Santa maria de Bell-lloc o de Capellada o Vella, fora del recinte murat del castell, ambdós temples desapareguts actualment.

El 1592 la canònica agustiniana s'extingí i esdevingué simple col•legiata; al 1744 consta que estava en mal estat i amb posterioritat patí despreniments que obligaren als canonges a traslladar-se a la propera església de Sant Vicenç, l’any 1835, la desamortització dels béns de l'església – veritable genocidi cultural perpetrat pel Regne d’España - , les restes de la canònica passaren a mans privades.

De la fitxa tècnica reproduïm ; De tot el conjunt de Santa Maria de Besalú, només queda part de la capçalera de l'església. Era un temple de tres naus, dividides per pilars de base quadrangular amb columnes adossades (4 pilars per banda), amb creuer i tres absis, el central molt més profund que els laterals. El sector que precedeix l'absis central és cobert amb volta de canó com també ho és el braç que resta del creuer, en sentit perpendicular a la nau. Exteriorment, els absis són decorats amb arcuacions cegues sobre lesenes -que aquí esdevenen semicolumnes- alternant amb mènsules a l'absis central. Aquest tractament dels absis, unit a l'aparell dels murs -grans blocs regulars de pedra picada-, la perfecció dels dovellats, de les cornises i de les columnes, i el cisellat dels capitells i les impostes, situen aquesta obra cap a finals del segle XII.

dijous, 20 de desembre del 2012

ERMITA DE SANT MUÇ DE RUBÍ ‘ LA VALL DEL RIU VERMELL’

Feia força temps que m’havia arribats fins la petita vall a uns tres km de la població on s’aixeca l’esglesiola, que estava en obres, i segons m’expliquen continua en el mateix estat.

La ermita es una construcció d'una sola nau coberta amb voltes de tipus gòtic i un absis final on hi ha l'altar cobert per una cúpula. En els laterals existeixen unes sales auxiliars a les quals s'accedeix des de la nau.

No podia accedir a l’interior i confiava a l’Olympus FE-100 la responsabilitat de recollir una imatge.


De la fitxa tècnica reproduïm : L'accés es produeix mitjançant un porxo exterior que prolonga la nau central, al que s'arriba pujant uns graons (PLA, s.d.). A la porta es troba inscrita la data de 1759 dins d'una cartela i a l'espadanya la de 1771. El presbiteri te altar en forma de templet de planta quadrada al centre on el dia que es feien festes o aplecs abans es col•locava la imatge de plata del Sant (SERRA ROSELLÓ, 1961; 1983) que el 1819 va oferir una vídua (RUFÉ, 1990) i que actualment es troba al tresor parroquial. Avui aquesta imatge ha estat substituïda per una altra talla de guix. Davant de la porta d'accés hi una un porxo que segurament va construir-se amb la intenció d'ampliar la capacitat de l'espai religiós els dies de gran concurrència. (SERRA ROSELLÓ, 1961; 1983). A la cúpula i les petxines que estan a sobra de l'altar es troba l'element més interessant del conjunt. Es tracta d'unes pintures de caire popular però de bona mà que representen diferents escenes de la vida i martiri del sant i que es troben molt deteriorades.

La dada més antiga de Sant Muç a la península ibèrica consisteix en una inscripció visigoda (segle V) apareguda a Carmona on indica que el 13 de maig és la festa de Sant Muç de Constantinoble, màrtir. Al segle X es troba el nom a Catalunya i al segle XI es venerava a Cànoves (JORBA, 1986). No existeix cap notícia veritablement antiga de l'ermita, ni tan sols una llegenda o tradició altmedieval. La primera referència a l'ermita es troba en un llegat de l'any 1307. Els aplecs ja eren molt concorreguts l'any 1739, segons es desprèn de l'ordre municipal que autoritzava "tothom puga vendre pa, vi, vianda en lo aplech de Sant Mus" (SERRA ROSELLÓ, 1961). L'ermita de Sant Muç també havia estat propietat de la família Ramoneda fins que mitjan segle XIX la van donar al bisbat de Barcelona. El segle XIX l'ermita esdevingué molt concorreguda i molts visitants s'hostatjaven a la masia. Dormien a la pallissa i compraven el menjar i al dia següent continuaven el camí (RUFÉ, 1984a; 1997a). Cap el 1980 es troba al subsòl de l'estatge dels ex-vots, una pedra litogràfica per imprimir estampes de l'altar de Sant Muç que es conserva al Museu de Rubí (RUFÉ, 1984a; 1997a). La gran popularitat de Sant Muç va fer que se li dediquessin molts ex-vots per part dels fidels, la major part dels quals van ser destruïts quan la Guerra Civil de 1936 (SERRA ROSELLÓ, 1961; 1983).

Desistia d’afegir les imatges de l’exterior.

dimecres, 19 de desembre del 2012

L’ANTIGA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PAU DE SEGÚRIES. EL RIPOLLÈS

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, em feien arribar unes magnifiques fotografies d’un altre dels meravellosos ‘racons del Ripollès’; l'antiga parròquia de Sant Pau de Segúries, esmentada des del 920, que es troba a uns 950 metres d'altitud, enlairada i solitària, a la riba esquerra del Ter, al peu de l antic camí ral d'Olot a Camprodon. No resta cap testimoni de la primitiva església ni de la reedificada al principi del segle XII (a la qual s'afegiren els altars de Sant Isidre i de la confraria del Roser el 1634 i el 1646), que fou demolida el 1688. Al seu solar fou edificada l'església actual, acabada i beneïda el 1693, d'una ampla nau amb capelles laterals, del tipus barroc rural; té un esvelt campanar, compost per un alt sòcol i pis per a les campanes, el fossar, i una notable casa rectoral, que sembla una gran masia. Al costat hi ha l'antiga casa del campaner, ara casa de colònies d'estiu, les restes d'un antic casal parroquial i una notable roureda, on s'ha instal•lat un càmping.


De la descripció reproduïm ;


De planta rectangular amb tres naus, una central gran i dues laterals més petites que s´obren a la central mitjançant arcades. La nau central és coberta amb volta de canó. Pels falsos nervis d´arcs i les falses claus de volta, hom pensa que es tracta d´una falsa volta feta amb maons, i que la coberta real sigui amb cabirons de fusta coberts amb teula àrab. La separació entre les arcades de les naus laterals (quasi capelles) està formada per pilastres rematades amb una senzilla motllura, i des de cada pilastra surten els arcs de la volta. A la part de l´atri hi ha un cor tot construït en fusta. L´orientació de l´església és la de l´originària romànica, amb la porta d'accés cara al sud. El campanar, que s´aixeca sobre la porta, és molt pesat i massís.


Adossada al seu costat, hi ha l'antiga rectoria, reconvertida en casa de colònies, amb diversos annexos al seu voltant. És un edifici de tres plantes a dues vessants i llindes de pedra.

No trobaven a ningú a l'antiga parròquia de Sant Pau de Segúries que els pogués donar raó de l'Esquellerida , un instrument musical que es remunta l’edat mitjana, i que és una roda de fusta amb quatre eixos, que suporten dotze campanes petites, de dimensions i sons diferents. La roda té un suport de fusta fixat a la paret, on és agafat mitjançant un eix de ferro, acabat externament en forma helicoïdal, que li permet de girar lliurement, tot estirant una corda lligada a l'extrem de l'eix.

La funció d'aquests instruments musicals era la de sonar en diferents moments dels oficis religiosos, com ara el Glòria i la consagració, en senyal de joia. Oposat a aquest instrument, hi ha la matraca, de l'àrab maṭraqah ‘martell’, que servia per a denotar tristor; el seu so era de fusta.

Si bé l'origen de l'Esquellerida es remunta a l'edat mitjana, els que resten en l'actualitat corresponen generalment a l'època barroca.

Sou pregats de fer-nos-en arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 18 de desembre del 2012

El CASTELL DELS TORRELLES A PALLEJÀ. LLOBREGAT JUSSÀ

S’explica que s’ha trobat documentada l’any 1179 una primera fortificació a Pallejà. Pensem que per la seva situació n’hi havia més dins del terme.

L’edifici que veiem avui s’aixecava l’any 1590 (quan era senyor del lloc Ramon Martí Joan de Torrelles i Fiveller de Palau), segons consta en l'escut de sobre el portal a la façana de migdia, adovellat i protegit per un matacà.




L'entrada del castell de Pallejà és àmplia, amb una arcada que cobreix el vestíbul i l'escala al fons. És un edifici quasi quadrat, de planta i dos pisos, més un de superior que va ser afegit posteriorment, amb garites als angles. L'obra és en part de pedra i en part de tàpia, amb estuc superficial simulant l'aparellat; als angles hi ha carreus escairats. A l'interior, mancat d'una bona restauració, hi ha pintures del segle XVII, amb ornamentació vegetal.

A la segona meitat del segle XVIII, en temps de Carles III, quan hom construí la nova carretera general, el castell fou convertit en hostal, i és mantingué actiu, un cop superada la guerra del Francès, ja que l’any 1809 fou caserna del general Josep Manso i del seu batalló de caçadors de Catalunya, posteriorment el castell fou ocupat alternativament pels dos exèrcits. Poc després, però, les tropes del general Suchet l'ocuparen novament; per tornar a servir com lloc de restauració en acabar les hostilitats, i durant tot el segle XIX fins al començament del segle XX .




Com es pot observar a les fotografies antigues, el castell tenia adossades diverses construccions – possiblement afectades al seus us com hostal - que van ser demolides els anys seixanta del segle vint.

Al segle XX, pertanyia a Doña María de los Dolores de Chaves i Sentmenat, marquesa de Matilla. Quan aquesta morí l’any 1947, passà als seus nebots, el marquès de Sentmenat i a la seva germana Dª Maria de las Mercedes de Sentmenat y de Sarriera, condesa de Munter y marquesa de Sentmenat, que el va cedir parcialment i a precari al municipi, que a la darrera dècada d’aquell segle va dur a terme una profunda restauració - en vida encara de la titular que ens deixava el 26.10.1992 – i abans de destinar-lo per a usos culturals.

L’actual propietari és D. Joaquín Sagnier de Sentmenat, Marqués de Sentmenat y de Ciutadilla