dimarts, 31 de març del 2020

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L’ALBIOL, ADVOCADA A L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos atenen molt amablement el prec que fèiem urbi et orbe des del coneixercatalunya; amics lectors/es , aquesta situació de confinament derivada del ESTADO DE SITIO/ALARMA/EXCEPCIÓN , ens està deixant SENSE material. Us demanem que dediqueu una estona a revisar les fotografies familiars, i si en trobeu alguna en la que apareix algun element patrimonial – església, castell, edifici singular, font, arbreda, muntanya, paisatge ..., en la feu arribar a l’email castellardiari@gmail.com

Us ho agrairem infinitament nosaltres, i els lectors/es confinats que troben la lectura un moment d’abstracció d’aquesta tràgica situació.

Em feia arribar unes fotografies de l’església parroquial de l’Albiol a la comarca del Camp jussà de Tarragona.



La pàgina de l’Ajuntament ens explica que és una obra de maçoneria comuna, d’una sola nau, amb façana a migdia i un campanar quadrangular que remunta a la dreta del que mira. No hi ha res a destacar. L’estructura de construcció seguí les normes llavors consuetes en aquesta mena d’edificis: un presbiteri presidint, dos jocs de capelles laterals, en aquest cas tres per banda, i un cancell d’entrada, damunt el qual hi havia el cor. L’estil vol ésser més o menys renaixentista i, en aquest sentit, l’autor demostrà que sabia l’ofici i que tenia traça a determinar les proporcions, que hi apareixen força equilibrades.

L’interior té 24x11 metres. La torre del campanar assoleix 17 metres d’alçària, però resta per acabar. La coberta de l’exterior.
Cap a l’any 1787, els albiolencs pensaren d’engrandir l’església existent. Llavors era un gran moment de benestar econòmic per a l’Albiol, que tenia totes les cases del poble habitades, i a moltes masies del terme hi vivia més d’una família. Alguna d’aquestes masies s’havien desdoblegat en mas nou i mas vell.

L’església antiga, possiblement la iniciada al segle XII, resultava petita, però l’arquebisbe, al qual anaren a comunicar llur propòsit els recomanà que no eixamplessin l’edifici existent, perquè no quedaria escaient l’adob, sinó que construïssin una fàbrica nova, per a la qual els prometé cent unces d’ajuda. El pati que actualment ocupa l’església era part del cementiri que fou fet córrer més enllà, cap a llevant.
El 22 de febrer de 1789 es posà la primera pedra a l’església nova, essent rector mossèn Francesc Ponç i Llauradó, el qual ja la devia inaugurar el 1791, que és la data figura a la façana.

Tot i la relativa modèstia d’aquesta parròquia, fou guarnida amb relativa sumptuositat. Llegiu la descripció de tal com estava l’any 1936, és a dir, abans de la destrucció soferta a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC DE LA II República; totes les capelles, a més a més de la presbiteral, comptaven amb llur retaule i imatges, en total set, segons aquest ordre:

Altar major, amb un retaule barroc, de fusta, bellament esculturat. Era una bona talla, d’autor desconegut, però traçut. Havia estat inaugurat el 26 de setembre de 1689, segons una inscripció que ho feia constar. També s’hi feia constar que havia estat daurat i policromat el 1698. Però com és evident, ni fou tallat, ni policromat per la parròquia de l’Albiol, sinó per al convent de Sant Francesc de Reus, al qual fou comprat pels albiolencs l’any 1816. L’estructura del retaule, molt ben disposada i calculada, era de tres cossos: el primer pis de capelles, tres, contenia imatges de fusta tallada, en general ben reeixides; al centre l’arcàngel Sant Miquel, a la dreta del que mira, Sant Joan Baptista i a l’esquerra, la imatge d’un sant no identificat; al segon pis, altres tres capelles: la central amb imatge de la Mare de Déu –Santa Maria d’Agost, diuen les anotacions més antigues- amb Sant Antoni de Pàdua a la fornícula dreta del que mira i un altre sant no identificat a l’esquerra; al damunt, un calvari al centre i, damunt les capelles o fornícules laterals, sengles gerros amb flors d’escultura.

Descendint per la nau, a mà dreta que mira, hi havia les capelles següents, de l’altar major a la porta; Sant Isidre, escultura de fusta policromada dins un retaule barroc de fusta tallada: la Mare de Déu dels Dolors, imatge del gènere de les vestides, a la qual el poble tenia gran veneració, posada en un retaule amb tramoia de cartó pintat; la Mare de Déu de les Virtuts, de gran i profunda veneració del qual altar no sabem quin titular havia tingut fins quan l’any 1894, pel mes de maig, el rector Pau Sugranyes hi traslladà la imatge de l’ermita que, atenent ordres superiors, fou tancada al culte. Es tractava d’una bonica imatge de fusta policromada i daurada, de talla molt tardana, potser del segle XVIII, que als costats tenia sengles imatges de fusta de talla, igualment daurades i policromades, representant el patriarca Sant Josep l’una, i Sant Francesc Xavier l’altra. Aquest altar i retaule d’estructura barroca de bona mà, era el més brillant i ben conservat de l’església. La imatge de la Mare de Déu de les virtuts era accessible a la veneració per unes escaletes senzilles a manera de cambril.

Els altars de les capelles de mà esquerra, també des del presbiteri a la porta, eren; la Mare de Déu de la Bona Mort imatge notable de transició, però amb evidents influències romàniques escultura de pedra afiliable al segle XIII o a la primeria del XIV tot al més, bellament policromada originàriament, de la qual decoració conservava vestigis molt considerables. La imatge estava asseguda amb el fill a coll, assegut al seu braç esquerre; tot plegat assolia una alçària de 85 centímetres, i fonamentadament, cal creure que es tractava de l’antiga imatge del santuari de les Virtuts.

La segona capella contenia el retaule de la Mare de Déu del Roser, de fusta tallada instal·lada presidint un retaule d’un barroc molt complicat i discretament tallat.

La darrera capella era dedicada a la Immaculada Concepció; era l’altar de les Filles de Maria, la imatge titular del qual, absolutament adotzenada, era de les de desvestir, i no tenia indumentària massa vistosa ni rica, que diguem; el retaule era de fusta pintada, d’estil més o menys renaixentista, construït tot l’any 1904 amb gust discutible.

Al cloquer hi havia tres campanes, els noms de les quals no recordem. La grossa pesava cinc quintars i havia estat refosa per Josep Pomerol, fonedor de Reus, l’any 1883; la mitjana pesava tretze arroves curtes, i havia estat refosa el 1634 no sabem per qui; la petita d’uns dos quintars de metall, era obra de Jaume Mestre, també fonedor de Reus, l’any 1763. Les dues darreres campanes, doncs procedien de l’església vella.

Tancada al culte a la darreria del segle passat l’ermita albiolenca de la Mare de Déu de les Virtuts, la parròquia comptava al seu terme amb dues capelles públiques, cap d’elles però amb facultat de reserva del Santíssim; la del Mas d’Anguera, vora el Coll de la Batalla, i la de Bonretorn, prop del Torrent de les Voltes a les envistes del Camp de Tarragona, esglesiola de façana imitant un romànic molt auster i atractiu, bastida ara fa una llarga cinquantena d’anys, també hi havia un oratori privat al Mas de Galofré, facultat l’any 1905.

A la parròquia de l’Albiol no sabem que hi hagués joiells, ni mobles, ni ornaments del culte dignes d’esment, més curiós que valuós, abans de la guerra mostrava als visitants un quadre que contenia unes relíquies, provinents de l’ermita de les Virtuts.

Tot el que hi havia a la parròquia fou destruït el 1936: robes, retaules, imatges tot fou cremat. Les campanes foren trossejades per a fondre. En reprendre-hi el culte desprès de 1939, calgué refer-ho tot, fons on a estat possible, un exemple és el retaule de la Mare de Déu de les Virtuts, inaugurat l’any 1958.

https://www.albiol.cat/CAT/actividad/lesglesia-parroquial-de-sant-miquel/227/permanente

https://www.flickr.com/photos/11299883@N08/14073413568/


Per desgràcia el Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) no va visitar l’Albiol, i no tenim per tant cap imatge anterior a la Dictadura franquista.

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu L’Albiol, el Camp jussà de Tarragona , .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

El dia 30.03.2020 el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA ampliava el confinament. Al mati del 29.03.2020 es comnptaven 6528 persones que han perdut la vida.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina

dilluns, 30 de març del 2020

IN MEMORIAM DE CAN PAGÉS D’AMUNT/ MAS AVEL·LINA. LES FRANQUESES DEL VALLÈS

La Krysha Sykamore publica fotografies de l’edifici del MAS AVEL·LINA (Antic Can Pagès d’Amunt), conegut ara Residencia Palau, situada a la Carretera de Cànoves Km 1,5 a la parroquià de Corró d’Avall, al terme de les Franqueses del Vallès.


http://www.lesfranqueses.cat/fitxer/44592/LFV_PEM-AI_Vol%20I_signat.pdf

Època: segle XIX / Reforma segle XIX

Edificació de grans proporcions fruit de reformes i ampliacions de diverses èpoques, situada en entorn rural envoltada de camps de conreu, amb accés per un passeig de plàtans des de la carretera de Cànoves que arriba a una balustrada davant de la casa. El cos principal és de planta baixa i dos pisos, amb una façana asimètrica ordenada geomètricament, on domina el massís sobre el buit. Té un portal d’arc de mig punt de pedra adovellada amb escut i inscripció a la clau, un aplacat de pedra amb el nom de la casa, i damunt una petita fornícula. Les finestres estan emmarcades amb brancals i llindes de pedra artificial, destacant una d’arc conopial amb columnetes gravades als brancals i una altra de traceria gòtica. A través del portal s’accedeix a un gran pati interior on, en cadascun dels dos cossos que formen una planta en L hi ha una porta d’arc de mig punt adovellada. Dins del pati es conserva un pou de vinya amb coberta semiesfèrica. Adossat a llevant, on probablement hi havia les corts, el conjunt es va ampliar amb un edifici modern de planta baixa i golfes

https://www.rondaller.cat/2018/02/12/el-regal-del-comte/

http://www.residenciapalau.com/

Ens agradarà tenir noticia a castellardiari@gmail.com del promotor de les reformes i del seu autor, om, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs ,..., vaja, allò bàsic que cal saber, oi?.

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Les Franqueses del Vallès , .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina.

diumenge, 29 de març del 2020

IN MEMORIAM. SANT PERE DE GAIÀ. AIGUAMÚRCIA. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos atenen molt amablement el prec que fèiem urbi et orbe des del coneixercatalunya; amics lectors/es , aquesta situació de confinament derivada del ESTADO DE SITIO/ALARMA/EXCEPCIÓN , ens està deixant SENSE material. Us demanem que dediqueu una estona a revisar les fotografies familiars, i si en trobeu alguna en la que apareix algun element patrimonial – església, castell, edifici singular, font, arbreda, muntanya, paisatge ..., en la feu arribar a l’email castellardiari@gmail.com

Us ho agrairem infinitament nosaltres, i els lectors/es confinats que troben la lectura un moment d’abstracció d’aquesta tràgica situació.

Em feia arribar un parell de fotografies del runam esfereïdor de Sant Pere de Gaià, al terme d’Aiguamúrcia a la comarca del Camp sobirà de Tarragona.



Patrimoni Gencat en diu ; les runes de l’església es localitzen al costat de l'antic camí que partia de Celma i anava fins a Coll de Cabra.

És de planta rectangular, d'una sola nau capçada a llevant per un absis poligonal.

No es conserva la coberta però seria una encavallada de fusta a dues aigües sustentada per dos arcs diafragmàtics que si que es conserven.

La porta principal es troba al mur sud, entre els dos arcs diafragma i és d'arc rebaixat.

El mur de ponent no es conserva. Al nord té adossat la torre del campanar i es conserven les arrencades dels murs d'altres dependències i un pou.

Es tenen dades de Sant Pere de Gaià des de l'any 980, quan apareix en el document de la donació del castell de Cabra per part del comte de Barcelona Borrell II a Ermegivi.

L'església era un centre d'eremitisme que vers el 1170 es va fusionar amb el monestir de Santes Creus, que heretà tots els seus béns.

A partir del segle XIII el monestir hi va establir ermitans.

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Aiguamúrcia , el Camp sobirà de Tarragona, .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina

dissabte, 28 de març del 2020

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE MOLLET DEL VALLÈS, ADVOCADA A SANT VIVENÇ, DIACA I MÀRTIR.

El Crisant Palau, ànima de la pàgina fotos antigues del Vallès Oriental, pública un fotografia on apareix l’església de Sant Vicenç de Mollet del Vallès, abans de la rebel·lió dels milites feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, i una força actual on s’aprecia només el campanar que sobresurt per damunt dels edificis .


L'església parroquial de Mollet del Vallès, advocada a Sant Vicenç, fou destruïda l’any 1936 com a conseqüència dels aldarulls socials que es generaven amb la sedició dels militars fiexistes enca`çalats pel general Francon contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, els insurrectes comptàvem amb la “benedicció” de la Jerarquia nacional catòlica, l’edifici era d'estil gòtic i havia esta decorat el 1530 amb un retaules de l'escultor i tallista renaixentista Martí Diez de Liatsasolo (Alkiza, Guipúscoa, c.1500 - Barcelona, 1583)

Només va quedar dempeus el campanar.

L'edifici fou reconstruït després de la victòria dels sediciosos feixistes que prioritzaven la reconstrucció dels edificis religiosos en agraïment per la col·laboració rebuda, hospitals, escoles, biblioteques, vivendes per als ciutadans,.., tot podia esperar, com encara continua succeint a dia d’avui.

Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) fou l’autor del projecte d’aquest edifici de tipus basilical de tres naus, la central, molt ampla, esta sostinguda per arcs de mig punt.

El campanar és de torre quadrada, amb un cos superior de finestrals d'arc de mig punt on hi ha les campanes i coronat per uns rellotges.
l'interior és decorat de pintures de Jaume Busquets Mollera (Girona, 1903 - Barcelona, 1968), Francesc Vidal Gomà (Barcelona, 19 de novembre de 1894 - Barcelona, 25 març de 1970 ) , Joan Abelló Prat (Mollet del Vallès, 26 de desembre de 1922 - Barcelona, 25 de desembre de 2008) i amb escultures de Manel Martí Cabré ( Barcelona, 1901 + Barcelona , 1951 ) i de Francesc Juventeny Boix (Montcada i Reixac l’any 1906 + Cerdanyola del Vallès, 27 d’agost de 1990)

Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29105

https://www.yumpu.com/es/document/read/12237918/el-martiri-dels-temples-patrimoni-cultural-arquebisbat-de-barcelona

http://marticabrer.com/biografia.php

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/francesc-juveneny-i-boix.html

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Mollet del Vallès, .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina.

divendres, 27 de març del 2020

REFLEXIONS DAVANT D’UNA POSTAL DE LUCIEN ROISIN BESNARD DEL CASTELLERÇOL QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. EL MOIANÈS

Crisant Palau‎ publica un parell d’imatges ,la primera dels anys 20 del segle XX, del fotògraf Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943) , i la segona de l’any 2016; està clar que no estan fetes des del mateix lloc, com comprovareu amb la foto “retallada”.



La fàbrica – que algú de Castellterçol ens explicarà com es deia, qui en va ser el promotor i qui el constructor, mestre d’obres i/o arquitecte - ocupava l’espai de la casa coneguda com TORRE DELS DEUS, de la que Patrimoni Gencat ens diu ; vivenda aïllada, alineada a dos carrers, d'una sola planta. A la part baixa del mur té un sòcol de pedra. Té grans finestrals rectangulars, amb una motllura d'arc de mig punt per sobre, excepte els de la cantonada que fan una galeria. A la base tenen unes petites rajoles ceràmiques blanques i verdes, disposades a mode de taulell d'escacs.

El Feliu Añaños Masllovet, director de la pàgina moianes.net em feia arribarà un parell d’imatges, i aquest comentari ; l’edifici no era una fàbrica, era la casa que fou construïda per Cebrià Calvet Jané (Barcelona 1855-1932), conegut popularment com Canuto, l'any 1914 (*), i a la que l’any 1924 va modificar les finestres de la façana inicial.

https://www.moianes.net/galeria//displayimage.php?pos=-762&fbclid=IwAR1tUfeYC0NHJm4nkwE54PyIjjn9I2CqQHZ1xxyZt11mrhNgG7ie5BlZwMY

https://www.moianes.net/galeria//displayimage.php?pos=-772&fbclid=IwAR0XG9N-zsAf7_wbUIn9i48fKv1b6iLVZgNg5hgBWdxsJvmZojuqJ4V5HSA

(*) Si efectivament Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911) va passar alguns estius en aquesta casa, la construcció NO es va fer l’any 1914

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com/ defensa la hipòtesis que l’arquitecte Josep Plantada i Artigas (?- Barcelona, 1925 ?) fos l’autor d’alguns dels palols d’alguns del edificis que el Canuto va aixecar a Castellterçol. Esperonem als castellterçolencs a cercar informació que pugui confirmar, en el seu cas, aquesta hipòtesis, i fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Al llarg d'alguns estius va esser la residència de la família del poeta Joan Maragall Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911), aquesta data ens permet situar la construcció de la casa entre 1900 i 1911, i confirma també la presència - i ‘activitat professional - a Catalunya del Lucien Roisin Besnard abans de l’any 1911.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/epistolari/id/9519/rec/31

Esperem noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , amora@moianes.net

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Castellterçol, el Moianès, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquin

dijous, 26 de març del 2020

ESGLÉSIA DE LA COLÒNIA PRAT ADVOCADA A NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ

Retratàvem el Pere Albert Carreño i l’Antonio Mora Vergés, la façana i la part posterior de l’església de la Colònia Prat de Puig-Reig, advocada a la Mare de Déu de Montserrat .



Patrimoni Gencat ens diu ; església d'una sola nau amb capelles laterals i absis poligonal. La façana està orientada a migdia i emmarca, juntament amb la torre dels propietaris de Cal Prat, una plaça quadrada. Realitzada en un historicisme de clars models renaixentistes, marcats sobretot en la façana (frontó triangular, campanar-templet, òcul i sobretot pels "Almodillados" seguint els esquemes renaixentistes).

L'església de la Mare de Déu de Montserrat de la Colònia Prat fou dissenyada pel mestre d’obres Francesc Joan Canals , de Berga, quan s'organitzà la Colònia a finals de segle XIX.

L'any 1882 l'església fou acabada.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, l'església va ser malmesa, assolida la victòria per les forces rebels – que comptàvem amb la col·laboració de la Jerarquia Catòlica - es prioritzava la reconstrucció dels edificis religiosos – en detriment dels públics destinats a altres usos, escoles, hospitals,...- i l'any 1946 acabà la seva restauració tenint sempre present els models originals de l'estil neorenaixentista en que fou dissenyada.

No trobava imatges del interior per enlloc, sou pregats de fer-nos-en arribar a l’email castellardiari@gmail com .

En la publicació de Mn. Josep Maria Viñolas Esteva. Salitja , la Selva, Girona. 10-03-1966. Apareix una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/12/goigs-la-mare-de-deu-de-montserrat-de.html


M’explicaven que passada la contesa bèl•lica que s’endegava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, es feien reformes a l’església per part d’un arquitecte de Barcelona, ens agradarà confirmar la seva identitat a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Pot ser l’Antoni Darder i Marsà (1885 - 1956), que havia estat l’ arquitecte municipal de Puig-reig?. O el Josep Prat i Sallés, farmacèutic de Puig-reig i aparellador, autor dels projectes de l’escola Alfred Mata, i la de la Colònia del Guixarò al vei terme de Casserres ? .

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2013/12/josep-prat-salles-i-lescola-alfred-mata.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2013/11/lescola-josep-prat-salles-de-la-colonia.html

Us deixo alguna dada d’interès relativa a la Colònia Prats :

http://www.enciclopedia.cat/EC-FE-0233001.xml

Teodor Prat Masdeu ( Sallent ? + Colònia Prat, Puig Reig, el Berguedà, 21 de setembre de 1903) , un industrial de Sallent (Bages) que comprà, l'any 1870, els terrenys on a continuació construí una fàbrica de filats i teixits de cotó.

El permís d'obres li arribà el 1871 i el berguedà Francesc Joan Canals, mestre d'obres, s'encarregà d'aixecar la fàbrica, els espais industrials annexos i els primers habitatges per als treballadors. Més endavant, la colònia s'amplià amb la construcció de més habitatges i els propietaris encarregaren, també, la construcció d'una església i d'una torre per al seu ús privat.

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu Puig-reig, el Berguedà,.., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina.

dimecres, 25 de març del 2020

SANT SALVADOR DE LA BALMA. PONTONS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar imatges de l’església de Sant Salvador de la Balma, al terme de Pontons, a la comarca del Penedès sobirà, l’Enciclopèdia Catalana ens diu que el temple, avui quasi enrunat, es troba en una posició encimbellada, adossada a la part alta de la cinglera, que forma la vall de la riera de Pontons, just al davant de l’església de Sant Joan de la Muntanya.



El camí per accedir fins a Sant Salvador de la Balma surt de la carretera de Pontons a Vilafranca, a uns 2 km de Pontons, i passa per la colònia Penyafort, des d’on surt el camí, que segueix el riu, i que cal deixar als 300 metres, per enfilar-se fins a la part alta del cingle, on hi ha l’església.

A dia d’avui no s’ha trobat cap dada d’aquesta església de l’època romànica.

Les poques notícies que se’n tenen són a partir del segle XIV, concretament de l’any 1319.

El 1508 queda consignada en una visita pastoral.

A mitjan segle XVIII es concedí permís per a captar a la rodalia per al sosteniment del petit temple. Això sembla indicar que l’església tenia pocs feligresos i per això tant els ermitans com la mateixa capella devien patir privacions.

El 1777 consta que la capella de Sant Salvador era dels pares bernats del castell de Pontons

És un edifici de tipologia molt curiosa, forçada pel seu inusitat emplaçament, que semblaria correspondre més a una edificació de tipus militar que no pas a una església. Més que parlar d’una nau, hem de parlar d’una sala, coberta amb volta de canó, adossada, per llevant, a la roca, amb els murs sud i oest reforçats per arcs formers de perfil apuntat, i amb la porta oberta a la façana nord. El mur de ponent, que s’encara a la vall, presenta una finestra d’una sola esqueixada, i és suportat per un gran arc, situat per sota el paviment de l’edifici, que li confereix una imatge plàstica molt peculiar.

La hipotecis d’un us inicial com lloc de guaita i bada de caire defensiu, i la seva posterior utilització com església, no es pot descartar
.


Els murs són construïts amb un aparell de carreu ben escairat, sense polir, i irregular, disposat en filades uniformes i irregulars, amb els angles formats per grans carreus ben treballats i polits, i amb peces també ben treballades en la formació dels arcs interiors, i de la porta, l’arc de la qual és formada per dovelles grans, ben tallades, com les peces dels seus brancals.

Resulta difícil establir un marc tipològic o cronològic per a un edifici com aquest, amb una arquitectura tan fortament condicionada pels trets de la seva especial implantació, però les característiques de la seva construcció permeten de situar-lo com una obra tardana, ja dins el segle XIII avançat, o potser, fins i tot, del segle XIV.

Si malgrat el desgovern del PSOE/PODEMOS sobreviviu a la pandèmia, poseu Ponts, el Penedès sobirà, , .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No feu però, previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, Donald John Trump, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu, Alexander Boris de Pfeffel Johnson, Vladímir Vladímirovich Putin – per no fer esment dels que patim de forma directa - ; el desastre majúscul de la pandèmia del coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase de l’Ermessenda de Valrà, ‘el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.

Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell

dimarts, 24 de març del 2020

ESGLÉSIA DE SANT CRISTÒFOL DE MEIÀ/SANTUARI DE LA VERGE DEL PUIG DE MEIÀ/SANTUARI DE NOSTRA DONA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA.

El Francesc Cardona Fonoll em feia arribar fotografies de l’Església de Sant Cristòfol de Meià, dita també Santuari de la Verge del Puig Meià o Santuari de Nostra Dona.




Patrimoni Gencat ens diu que inicialment Sant Cristòfol era l’església parroquial de tot el terme del castell de Meià.

Possiblement es construí al segle IX, seguint les notícies de Caresmar sobre un abat al Puig de Meià l'any 808.

En una imposta queden restes d'una inscripció de difícil lectura que sembla datar del segle XI.


Aquesta església i població haurien estat destruïdes l'any 1003 en la incursió d'Abd-al-Malik al castell de Meià; al 1037 el bisbe Eribau d'Urgell consagrà un nou temple. Aquest formava part, com a parròquia de Meià, de la dotació d'esglésies que féu Guillem de Meià entorn el 1040 al Monestir de Meià que ell fundà.

Sant Cristòfol mantingué les funcions d'església parroquial fins al segle XII, quan s'edificà la vila nova al peu del puig, amb el castell i la nova església de Sant Salvador. L'any 1276 l'església de Meià ja no era parroquial.

Després de la desfeta de 1396 de Mateu de Foix fou l'únic edifici que resistí.

L'any 1928 el santuari va patir un incendi en el qual es van perdre molts objectes de culte i les pintures romàniques murals de l'absis.
L'església de Sant Cristòfol de Puig de Meià, coneguda també com la Mare de Déu de Meia, és al cim del turó sobre el poble de Vilanova de Meià, prop de les restes del castell.

És una església d'una sola nau de planta rectangular amb un absis semicircular de perfil ultrapassat, encarat lleugerament cap al nord-est. Les façanes no són decorades; les del nord i el sud han estat realçades, possiblement als segles XVII o XVIII.

La nau és coberta amb volta de canó reforçada per cinc arcs torals que arrenquen de pilars rectangulars amb impostes amb decoració incisa. L'absis- enguixat- està cobert amb volta de quart d'esfera. Les quatre tramades de volta descansen sobre dobles arcs formers excèntrics adossats al mur. L'absis està fet de carreu petit ben escairat. Té tres finestres de mig punt i doble esqueixada, tapiades, i una porta de mig punt també cegada que comunicava l'església amb la casa de l'ermità.

La porta d'entrada és d'arc de mig punt amb dovelles llises refoses al mur mitjançant un guardapols fet amb llosetes extradossades. A l'esquerra hi ha una finestra de doble esqueixada i d'arc de mig punt monolític. Al mur de ponent s'obre una petita finestra en forma de creu.

Hi ha dos tipus d'aparell constructiu que es poden observar en façana: a la part oriental hi ha fragments de mur reaprofitats d'una construcció anterior, fets a base de carreus desiguals i sense treballar; s'hi observa una porta i una finestra paredades. La resta de mur és fet amb petits carreus ben escairats, sense polir, units amb morter de calç i arena.

Al mur del nord hi ha restes d'unes filades en "opus spicatum".

Al capdamunt del mur de ponent hi ha un campanar d'espadanya que- d'una manera anòmala- es recolza perpendicularment a la teulada, fent-se així visible des de Vilanova de Meià.

A l'església de Vilanova es conserva una talla de la Mare de Déu de Meià del segle XIII.

Talla de la Mare de Déu, excessivament restaurada l’any 1929. ECSA - F. BALTÀ

L’Enciclopèdia Catalana en relació a la imatge de la Mare de Déu ens diu ; La imatge procedent de l’ermita del Puig de Meià actualment es conserva a l’església parroquial de Sant Salvador de Vilanova de Meià. Fou treta fa uns anys del lloc original, el santuari del Puig de Meià. Des de fa poc la imatge es mostra al públic col·locada en una urna de seguretat al cambril de l’altar del Sant Crist de l’església de Vilanova.

Els avatars soferts per la imatge des de l’any 1900 es coneixen a través d’una acta redactada el 1929 pel rector de Vilanova, Carles Bosch. Aquest document fou trobat a Lleida l’any 1942 i publicat el 1972(*). Si bé no aporta notícies interessants des del punt de vista artístic, sí ho fa quant a les possibles restauracions i modificacions que ha sofert al segle XX. La imatge fou retirada del culte públic, a l’ermita del Puig de Meià, durant l’any 1900 amb el pretext que estava molt deteriorada i era necessari restaurar-la. En realitat, la imatge no es restaurà i al seu lloc, el 17 de setembre de 1900, se’n va posar una altra de nova(*). L’antiga fou arraconada i amagada al mateix cambril de l’ermita on s’entronitzà la nova. Allí va restar ignorada fins l’any 1926, que es van fer reparacions a l’esmentat cambril, on els obrers que hi treballaven la van trobar. Custodiada ocultament per una família de Vilanova, no en van donar notícia fins després de l’incendi que s’esdevingué el 9 de desembre de 1928, en el qual fou destruïda la nova imatge del 1900, com també l’altar i el cambril. Retrobada d’aquesta manera la imatge original, es va nomenar una comissió per a buscar mitjans per a poder-la restaurar. El 8 de desembre de 1929, degudament restaurada i beneïda, la imatge original del Puig de Meià fou exposada al públic a l’església parroquial de Vilanova fins al 3 de maig de 1930, data en què fou portada novament a la seva ermita, on s’havia aixecat un nou altar.

Aquests fets relatats per l’acta esmentada ens posen sobre l’avís de les profundes modificacions que pot haver sofert aquesta imatge, algunes de les quals es poden constatar en la policromia actual, que és obvi que no correspon a l’original. La pintura que ara té probablement és deguda a la darrera restauració del 1929. Hi ha el dubte si la policromia de la sobretúnica que s’observa al nivell dels genolls és original o no, ja que és notablement diferent de la resta, restaurada d’una manera molt grollera. La talla de fusta, de 72 cm d’alçada, està en bon estat; només hi manca el braç dret del Nen Jesús.

La Mare està asseguda en un seient de forma i estructura poc corrent(*), els laterals estan decorats amb unes cavitats circulars, com els poms que els coronen. El rostre és ovalat, amb les galtes plenes i arrodonides, el mentó és ample i prominent, el nas té les aletes i els narius ben marcats amb el sec fins als llavis i les celles són primes i perfilades amb una corba. Aquesta mateixa fisonomia es troba repetida en la imatge de la Mare de Déu de Covet (MNAC núm. 4 395) i en la d’Erillcastell o Pinyana (MDLL núm. 327), i també en la de la Cortscastell (MDU núm. 304), encara que aquesta darrera té el rostre més aplanat. La repetició d’aquests trets pot indicar que els artistes han utilitzat un mateix model o bé que procedeixen d’un mateix taller. El cap de la Mare de Déu està lleugerament girat vers el cantó dret, tret pel qual perd la rígida frontalitat pròpia de les majestats romàniques. Tanmateix, els llavis insinuen un incipient somriure que porta a datar la imatge com un exemplar tardà o de transició. Porta una corona amb doble filera de merlets diferents i sobreposats, que resulta desproporcionada en relació amb la imatge; els merlets de la base són semblants als de la corona de la Mare de Déu de Covet. Un vel emmarca el rostre i forma unes marcades ondulacions horitzontals, tret poc corrent en les imatges del segle XII i de la primera meitat del XIII a Catalunya. Aquest vel li penja fins als colzes i li cobreix les espatlles per darrere. Només hem trobat un altre exemplar amb aquest tipus d’ondulacions esculpides al vel, la talla de la Mare de Déu de Cortscastell (Pallars Sobirà), avui al Museu Diocesà d’Urgell(*). El vel deixa veure el cabell llarg pentinat amb ratlla al mig i repartit en blens cargolats com tirabuixons, tret més comú en els exemplars d’època tardana.

Porta túnica, només visible al braç dret i a partir dels genolls, i com en els exemplars tardans la sortida dels peus és marcada per un lleuger plec en forma d’arc (Noguera i Massa, 1977, pàg. 94) i enmig es troben les ondulacions dels plecs que cauen verticalment. Al damunt porta una sobretúnica que arriba fins als genolls i cau pel davant en forma de V. Encara porta una altra peça pel damunt, un tipus de paenula o casulla de coll rodó bastant ample i sense ribet, per sota de la qual surten el braços de la marededéu (Noguera i Massa, 1977, pàgs. 94 i 145-146). Va calçada amb sabates punxegudes, que descansen sobre un marxapeu el primer nivell del qual sembla representar un discret coixí. Té la mà dreta aixecada i agafa una bola o poma amb el dit gros, l’índex i el del cor, postura més corrent en les marededéus de transició al gòtic. Amb l’altra subjecta el Nen per l’espatlla i el braç.

El Nen Jesús està assegut al genoll esquerre de la Mare, posició que trenca també la simetria pròpia de les majestats romàniques, encara que la figura del Nen mantingui en aquest cas una frontalitat perfecta. Porta corona de menys volada que la Mare, cosa que es considera una característica arcaïtzant. El rostre, amb els mateixos trets que la Mare, llueix un somriure més pronunciat. Els cabells li cauen per darrere les orelles i formen una mena de cargol a l’altura del clatell, tret que també trobem al Nen de la marededéu de Covet. Va vestit amb túnica llarga fins al peus, que forma uns plecs inclinats que marquen les cames. Sobre la túnica porta també una mena de casulla de coll rodó que li arriba fins a sota el genoll i cau pel davant en forma de V, com en els exemples de la segona meitat del segle XIII (Noguera i Massa, 1977, pàgs. 78-79). No va calçat, com és habitual al romànic.

Té el braç dret escapçat, però segurament el devia tenir alçat en actitud de beneir. Amb la mà esquerra agafa per sota un llibre tancat i en posició vertical, actitud igual a la talla de Covet.

Cal situar aquesta imatge dins l’àmbit del mateix taller que la Mare de Déu de Covet i la d’Erillcastell, ja que els trets essencials són idèntics: la fisonomia, la casulla o paenula i el tipus de vel (vegeu nota núm. 4), encara que a Covet els plecs són pintats, etc. Aquest taller és difícil de situar cronològicament, ja que utilitza un model o tipus iconogràfic d’aspecte rústec o primitiu que pot confondre. Cook i Gudiol ([1950] pàg. 318, 1980, pàg. 295) l’esmenten de passada i el situen al segle XII i dins l’àmbit de la imatgeria de l’àrea lleidatana, però la Mare de Déu del Puig de Meià no correspon a aquesta època. Aquesta imatge és un exemplar tardà que podria pertànyer a la segona meitat del segle XIII, i és difícil de datar anteriorment a causa d’alguns dels trets avançats que presenta, com ara el somriure, el cap girat cap a la dreta de la Mare, els plecs de la roba que cauen en forma de V, etc. Fins i tot, si hom té en compte aquests dos primers aspectes, es podria datar al final d’aquest mateix segle. D’altra banda, el tipus de vel amb marcades ondulacions no sembla propi del XII, sinó més aviat del segle XIII avançat (Catálogo de la Exposición de Valladolid, 1988, pàg. 128), malgrat que la Mare de Déu de Cortscastell, que també el porta, hagi estat datada al segle XII (vegeu dins aquesta col·lecció, vol. XXIII, pàgs. 217-218).

Tot això ens porta a concloure que o bé s’hauria de revisar la cronologia dels exemplars paral·lels esmentats (Covet, Erillcastell, Cortscastell) o bé que no existeix el suposat taller, sinó tan sols un model iconogràfic que es va repetir durant gairebé un segle. Aquesta possibilitat, però, és menys probable si es té present que aquest model es va utilitzar dins una àrea geogràfica determinada, cosa que indica l’existència d’un taller d’artistes concret. (CPG)

https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/10/goigs-la-mare-de-deu-del-puig-de-meia.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2017/07/esglesia-de-sant-cristofol-de-meia.html

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22393


Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dona fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila: http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf , documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

Si malgrat el desgovern del PSOE/PODEMOS sobreviviu a la pandèmia, poseu Vilanova de Meià, la Noguera, Lleida, .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No feu però, previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, Donald John Trump, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu, Alexander Boris de Pfeffel Johnson, Vladímir Vladímirovich Putin – per no fer esment dels que patim de forma directa - ; el desastre majúscul de la pandèmia del coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase de l’Ermessenda de Valrà, ‘el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.

Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell

dilluns, 23 de març del 2020

IN MEMORIAM DEL “ CÍRCOL “ EGARENC I DEL SEU QUIOSC DE MÚSICA. LA TERRASSA QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

Llegia que l’autor del magnífic edifici neoclàssic va ser el mestre d’obres Jeroni Granell (Barcelona, 1834 - 31 de desembre de 1889), pare de l’arquitecte Jeroni Francesc de Paula Granell i Manresa, i fill del mestre d’obres Jeroni Granell i Barrera.

Les cròniques diuen que era un edifici construït entre mitgeres, de planta baixa i tres pisos. La composició de la façana molt plana, simètrica. Totes les obertures són ornamentades amb relleus clàssics i frontons barrocs. La balconada de ferro forjat al primer pis i la resta de balcons amb balustre a nivell de pla de façana. Tractament de la façana amb estucs, formant dibuixos lineals emmarcats per línies d’imposta i coronat amb una cornisa detallada.

Presidia l’entrada al Círcol Egarenc una majestuosa escalinata de marbre amb barana de forja de doble accés, amb una escultura central de fosa que representa un indi americà. La joia principal de tot l’edifici era el gran sala de ball conegut popularment com a «Saló dels Miralls», pels grans miralls que penjaven de les parets. La decoració neoclassicista era obra del mateix, Jeroni Granell Mundet i la pictòrica de Francesc Soler Rovirosa (Barcelona, 24 de juny de 1836 - 27 de novembre de 1900). Era una sala rectangular, on en un dels seus fons estava destinat a un petit escenari. L’edifici tenia sala de lectura, biblioteca, sala de jocs i una fonda restaurant regentada per Joaquim Saló que, al poc d’inaugurar-se, posà en marxa el servei d’habitacions.

El templet dels jardins / Proc. Rafael Aroztegui

També en aquesta gran reforma va incloure la transformació dels patis en uns magnífics i espaiosos jardins romàntics que arribaven fins el carrer de Sant Pau.

Aquest jardins incloïen un gran quiosc o templet pels músics.

El cost de la reforma va ser 400.000 ptes.

Després de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco Guerra, contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II república, el Círcol Egarenc ja no recobrà les seves antigues funcions d’entitat recreativa. Pagava el preu d’haver estat una entitat catalanista.

L’edifici fou lliurat «oficialment» al Frente de Juventudes . L’entitat acollí durant 40 anys les activitats dels joves falangistes, així com la seu d’Eduación i Descanso.

Els baixos estaven ocupats pel restaurant Victòria

Als anys cinquanta, es va construir una pista poliesportiva al bell mig dels jardins, on feien les seves activitats els equips del règim i on es van organitzar els Jocs Esportius Escolars.

Als anys setanta, una immobiliària va arrasar els bells jardins substituïts per un bloc d’edificis.

Això comporta la destrucció d’una part del magnífic casal amb la «Sala dels Miralls», inclosa.

Terrassa aconseguia assolir el nivell de misèria moral de Sabadell. Avui allò del “Senyor de Terrassa, i l’home de Sabadell”, sona exòtic, oi?.

http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/08/el-circol-egarenc.html

Estem confinats per convicció,us recomanen però que si sobreviviu a la pandèmia, poseu Terrassa, el Vallès Occidental, ,.., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu, Alexander Boris de Pfeffel Johnson,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina.

diumenge, 22 de març del 2020

MONUMENT A LA MEMÒRIA DEL FILL ESTIMADÍSSIM DE SALLENT, SANT ANTONI MARIA CLARET I CLARÀ. EL BAGES

Retratàvem el Pere Albert Carreño i l’Antonio Mora Vergés el monument a la memòria de Sant Antoni Maria Claret i Clarà, conegut com a Pare Claret, (Sallent, Bages, 23 de desembre de 1807 - Abadia de Fontfreda, 24 d'octubre de 1870)


El monument consta de la figura de el pare Claret sedent, adoctrinant un nen que està al seu costat dret. Les escultures reposen sobre una alta torre coronada amb uns busts de sants i de l'escut episcopal del sant. La torre està atacada per les aigües i un cocodril s'estén sobre unes roques com a símbol del mal. La pedra arenisca del monument afectada per l'aigua de la pluja, es degrada, i aquí allà, apareix molsa en diversos llocs.

fou aixecat mitjançat subscripció popular (10.881 pessetes ) l'any 1906 per l'arquitecte Alexandre Soler i March (Barcelona, 24 d'abril de 1873 - ibídem, 28 de març de 1949) i l'escultor Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933)[, que el projectaren amb una simbologia, tanmateix personal, religiosa i bíblica.


Beneït el 28 d'Octubre de 1906 per l'exarquebisbe de Manila dominic Bernardino Nozaleda y Villa (Pruneda, Nava, 20 de mayo de 1844-Madrid, 12 de octubre de 1927), i el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916), amb l’assistència dels germans impulsors de l'obra Leonci i Alexandre Soler March i l'escultor Arnau.

Fou destruït en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, assolida la victòria militar pels revoltats, va ser refet l’ANY 1951 per Joaquim Renart, Florenci Daura i Albert Comas, amb motiu de la canonització del Pare Claret.

El 1994 va ser restaurat per Lluís Rubio i Cano.

Si malgrat el desgovern del PSOE/PODEMOS sobreviviu a la pandèmia, poseu Sallent, el Bages, .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No feu però, previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, el desastre majúscul de la pandèmia del coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase ‘el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.

Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell

dissabte, 21 de març del 2020

CEIP GUILLERIES/ ESCOLA PUBLICA DR. ANTONIO MORALES PÉREZ . SANT HILARI SACALM. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i alguns son hores ara, només un trist record.

Tenia el goig de comprovar com existeix encara el CEIP Guilleries, o Escoles públiques del Dr. Antonio Morales i Pérez [Alora, Màlaga, 19/04/1848 – Barcelona, 07/12/1930], el cos principal de l’edifici es construí entre el 1934 i el 1937 segons el projecte de l’arquitecte Ricard Giralt i Casadesús (Barcelona, 1884 + Barcelona, 1970) seguint els corrents del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), fundat a Barcelona el 1930 i que pretenia promoure l’arquitectura i l’ urbanisme d’avantguarda seguint els pressupostos racionalistes. S’hi realitzaren reformes el 1956 i una ampliació el 1988.




La descripció tècnica ens diu ; edifici aïllat, situat en un terreny alçat, dins al nucli urbà de Sant Hilari Sacalm, al carrer Sant Josep, número 12. L’edifici va ser projectat a partir de la formació del GATCPAC i tot seguint les normes pedagògiques i higènico-sanitàries donades en congressos. L’edifici, de tres plantes, està cobert per una teulada de teula àrab. A la façana oest, hi ha un porta d’entrada, en arc de llinda, protegit per una mena de porxo semicircular, i amb els brancals de maons. Al costat esquerra de la porta hi ha una finestra semicircular. Als dos pisos, hi ha dues finestres rectangulars verticals, amb ampit, situades en el mateix eix d’obertura que la porta i la finestra circular. Un cos lleugerament elevat, a manera de torre, amb una finestra allargada en tota la seva altura a cada una de les dues façanes, separa aquesta façana pel costat dret , de la façana sud pel costat esquerre , i esdevé un element destacat del conjunt. A la façana sud, a la planta baixa veiem que hi ha un pati porxat, i als dos pisos, tres grans obertures apaïsades, amb dues finestres rectangulars verticals intercalades entre les tres finestres. Els murs són de maons, i estan arrebossats i pintats, si bé en les obertures el treball amb maons és visible. Adossat a l’edifici, hi han cossos construïts posteriorment, per satisfer les necessitats del moment. Entorn l’edifici i cossos annexes, hi ha el pati de l’escola. Tot el conjunt està tancat.


D’aquest arquitecte en podeu veure una breu síntesis a : http://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/94019/140990

Ens agradarà saber la trajectòria del Dr. Antonio Morales, que el feia mereixedor de donar nom a l’escola.

Rebia un email de l’Enriqueta Hernández en el que em deia ;

Bona nit, Antonio,

Feia poc que jo treballava a l’actual Escola Guilleries, quan vam celebrar-ne el cinquantenari. La informació sobre qui era el Doctor Antonio Morales Pérez ( [Alora, Màlaga, 19/04/1848 – Barcelona, 07/12/1930 ) que aleshores li donava nom la vam treure d’uns articles que havien aparegut al Punt Diari feia temps i que signava Narcís Pujol de la Huerta, concretament el 14 i el 21 de gener del 1981, “El grup escolar Fonts de Sacalm”.

Allà explicava que el Dr Antonio Morales Pérez estiuejava amb la seva família a Sant Hilari i era propietari d’uns terrenys situats al Turó de la Mandra, prop del barri del Petrinxo.

La seva filla va morir com a conseqüència d’uns tifus agafats durant la seva estada al poble. Aleshores va fer donació d’aquells terrenys a l’ajuntament amb la condició que fossin destinats a instal·lacions sanitàries o educatives.

Del Dr. Antonio Morales i Pérez [Alora, Màlaga, 19/04/1848 – Barcelona, 07/12/1930], en trobava més dades a :


http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=HLF

http://www.galeriametges.cat/galeria-hemeroteca.php?icod=HLF

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 19 de març del 2020

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA MIXTA DE LA COLÒNIA DE VILADOMIU NOU. GIRONELLA. EL BERGUEDÀ JUSSÀ.

Retratava el que m’explicaven havia estat l’escola mixta de nens i de nenes, de Viladomiu Nou, que fins aleshores havien de ser educats, per separat.


Llegia que l’edifici construït l'any 1957, no la podem doncs incloure a la llista d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista.

Sense indicar el lloc on es duien a terme les classes llegia :

Els nens, de diferents edats rebien instrucció en una sola aula i tenien un únic mestre.

Les nenes eren educades per les monges que vivien al local de la guarderia que es va construir l’any 1928.

https://www.regio7.cat/bergueda/2011/10/20/gironella-rehabilita-vella-escola-viladomiu-nou-local-dentitats/172025.html

https://www.gironella.cat/municipi/colonies-prova/viladomiu-nou


Com és mal costum, cap dada de l’autor de l’edifici, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email castellardiari@gmail.com

Si sobreviviu a la pandèmia, Gironella , el Berguedà ,.., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina.

dimecres, 18 de març del 2020

ESCULTURA ‘ EL PESCADOR’. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

Llegia que el monument al Pescador, situat a la recuperada plaça del Port, és obra de l’escultor Miquel Oslé i Sáenz de Medrano (Barcelona, 1879 - ídem, 1960)


Els dirigents del Pòsit van veure la conveniència que a la platja hi hagués un monument a tantes generacions d’homes de mar i d’això se’n feu ressò la premsa de Barcelona.

La filla de Miquel Oslè, Miquelina Oslé Marengo , va decidir regalar al Pòsit una escultura realitzada pel seu pare que es deia “Pescador”.

A partir del guix original l’escultura es va fondre en bronze a la foneria Ramon Vilà, de Valls.

L’escultura es va inaugurar el 28 de juny de 1987, amb motiu de la processó de Sant Pere, dins dels actes de la Setmana del Mar.

Poseu Vilanova i la Geltrú, .., Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No feu previsions a llarg termini, entre el canvi climàtic, l’estultícia i corrupció de les elits polítiques, el coronavirus i altres ‘fineses’ que ens tenen preparades , la frase ‘el demà NO existeix’ ha esdevingut més que profètica, oi?.

Us penarà tota l’eternitat si no seguiu el nostre consell

dimarts, 17 de març del 2020

ERMITA DE SANT ANTONI DE PÀDUA. GIRONELLA. EL BERGUEDÀ

Havíem dinat esplèndidament a Cal Pedret a Carretera de Cal Bassacs, 56 de Gironella .

Ens arribàvem fins a l’esglesiola de Sant Antoni de Pàdua aixecada en les darreres dècades del segle XVIII amb una estructura clarament “trentina”; com li explicava al Pere Albert Carreño, els trets bàsics d’aquest ‘estil’ , deriven de la recomanació del Concili de Trento, de que els Ordinaris de cada parròquia, instessin als propietaris perquè aixequessin esglésies i capelles en llurs finques, i que mitjançant els Aplecs i les Trobades es fomentés la pràctica religiosa. Quan a la “forma” d’aquests edificis religiosos posava per davant el fet de que fossin “funcionals” , al de que tinguessin “valors arquitectònics. Les “trentines” , si els treus la creu i/o el campanar que acostuma a coronar la façana no tenen “aspecte” d’esglésies.



Em sobtava – els membres del Consistori de Gironella son en la seva majoria catalans , i fins alguns presumeixen potser de “catalanistes” – que l’edifici no estes inclòs en la minsa relació de Patrimoni Històric i Artistic.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/01/goigs-sant-antoni-de-padua-gironella-el.html1

https://parroquieszonallobregat.blogspot.com/2015/07/gironella-tambe-va-celebrar-sant-antoni.html


https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Gironella

http://patrimonicultural.diba.cat/uploads/08092/memoria.pdf

El desinteres en declarar Bé Cultural d’Interes Local aquesta església , pensem que no té cap relació amb el fet de que Sant Antoni va ser un gran defensor dels humils oprimits pels usurers amb paraules molt directes: “Els superbs i els avars d’aquest mon, com fa una premsa amb l’oli o el vi, xafen i exprimeixen els pobres i els necessitats. Sobre ells, diu el profeta ( Miqueas 3,2-2): Arrenquen la pell del cos i la carn dels ossos, ells que es nodreixen de la carn del meu poble…No mereixen que nosaltres els anunciem la paraula de Déu, ni hem de plorar per ells, perquè ni la paraula doblega la duresa del seu cor, ni les llàgrimes aconsegueixen apagar el foc de la seva cobdícia” (Pàg 112,”Vita di S.Antonio”)

https://www.desdalmenar.com/blank-u8uw7

Li demanàvem que protegís als més febles en aquesta terrible pandèmia que s’ha pogut propagar en bona part gràcies a l’estultícia i la corrupció de les elits polítiques.

dilluns, 16 de març del 2020

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ ADVOCADA A SANT ANTONI ABAD I LA VERGE DE LES NEUS.

L’església parroquial de Vilanova i la Geltrú té una llarga història que podreu seguir en els enllaços d’aquest text.

En la visita que fèiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Monero i l’Antonio Mora Vergés, els explicava que l’edifici actual però, es refeia desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.
La jerarquia de l’Església Catòlica va fer costat al feixisme, amb l’única excepció del Cardenal de l’església catòlica romana i Arquebisbe de Tarragona, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943),
https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/francesc-d%E2%80%99assis-vidal-i-barraquer-in-memoriam/


L’arquitecte Carlos Marqués Maristany, iniciava la reconstrucció de l’església de Sant Antoni Abad de Vilanova i la Geltrú.

https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2099.1/10221/Memoria%20St.%20Antonio%20Abad_Parte2.pdf?sequence=2

https://www.yumpu.com/es/document/read/12237918/el-martiri-dels-temples-patrimoni-cultural-arquebisbat-de-barcelona

L’arquitecte Camil Pallàs i Arisa (Sant Julià de Vilatorta, 1918 - Roda de Ter, 1982) acabava la façana de Sant Antoni i la de les Neus que retratava el Pere Albert Carreño.


http://relatsencatala.cat/relat/sant-antoni-abat-de-vilanova-i-la-geltru-lesglesia-de-les-dues-facanes-i-el-campanar-exempt-el-garraf/1048066

Poseu Vilanova i la Geltrú, el Garraf, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,..., i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible - , i les amenaces com el coronavirus,..., fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

diumenge, 15 de març del 2020

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE CELRÀ ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arbre una fotografia amb les dades “Antigues escoles de Celrà”


Cercava a http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=CELRA&page=1&pos=3

I em trobava únicament quatre entrades, i pel que a les escoles llegia ;

Durant el segle . XIX les escoles estan situades a la "Casa Cortey" i després en d'altres cases del poble "Cal Quel Sabater".

L'any 1919 es crea una comissió per a la construcció de les Escoles Públiques, la casa de mestres, l'Ajuntament i el Jutjat. En els anys 20 perpo, les escoles segueixen itinerant per diferents edificis de lloguer.

L'any 1929 la Junta Local d'Instrucció Pública demana a l'Ajuntament la construcció d'un edifici escolar. La iniciativa una vegada més no prospera.

L'any 1934 l'Escola de Nens s'ubica al primer pis de l'edifici de "La Cooperativa" on funciona durant 40 anys, amb el parèntesi del conflicto bel·lic que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II Republica , quan l’escola es trasllada a diversos emplaçaments.

Paral·lelament existeixen nous intents no reeixits de construir un edifici escolar.

L'any 1968 l'Ajuntament compra el terreny conegut com de l'Aulet per a la construcció de les Noves Escoles més l'habitatge dels professors, segons el projecte de l'arquitecte municipal Màrius Soler. Projecte no realitzat.

L'any 1973 Celrà s'inclou en el programa de construccions escolars amb un centre d'EGB de 16 unitats, però sense habitatge pels mestres. Projecte redactat per l'arquitecte Joan Tarrús amb l'artista Narcís Comadira Moragriega (Girona, 22 de gener de 1942)

L'any 1974 s'aprova el projecte millorat i les obres s'acaben el 1977. "Després de més de 120 anys (..) d'intents municipals per dotar al poble d'un merescut i necessitat edifici escolar, el mes de setembre de 1976 (..) es van inaugurar les noves escoles.."

Obra de Jordi Bosch i Joan Tarrús, 1974-1976. Direcció d'obres: J. M. Gener.

Que ho fa que també el COAC desmereixi als arquitectes?

Per quina raó no s’informa el nom i cognoms complerts i l’any i lloc de naixement i traspàs en el seu cas?

Si en teniu dades feu-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com


dissabte, 14 de març del 2020

CASA JOAN GENER MESTRE. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF

Passejàvem el dinar per la Rambla de Vilanova i la Geltrú, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés.

El Pere Albert Carreño retratava un edifici entre mitgeres a la Rambla Principal, 104, de planta baixa, dos pisos i terrat a la catalana. La composició de la façana és simètrica. A la planta baixa hi ha la porta d'accés, centrada, i dues finestres als costats. El pis principal presenta una tribuna central amb estructura de ferro i vidres emplomats i un balcó a cada costat amb barana, també de ferro. Una línia d'imposta amb decoració floral separa aquest pis del superior, on s'obren dotze finestres, sis de les quals són cegues. Per damunt del nivell del terrat s'alça un cos amb coberta a dues vessants on es poden veure les inicials J. G. La façana mostra elements decoratius d'interès: les franges amb motius florals de la planta principal, l'emmarcament de les obertures i molt especialment, el treball de ferro de la tribuna, balcons, cartel·les i barana del terrat.


Consta l'arxiu municipal d'obres de l'ajuntament de Vilanova i la Geltrú, que l'any 1902 hi hagué una sol·licitud de permís d'obres per a la reforma de la casa propietat de Joan Gener i Mestre, consistent en la construcció d'una tribuna i balcons a la façana, d'un cos central a la part superior de l'edifici, i d'un pavelló al jardí.

L'obra fou dirigida per Ubaldo Iranzo Eiras (Barcelona, 1854 - ibídem, 1923) , arquitecte que va utilitzar el llenguatge modernista per primera vegada a la Rambla Principal.

Fer un tomb per Vilanova i la Geltrú és un plaer del que sota cap concepte us heu de privar en la vostra breu existència en ajust món.

divendres, 13 de març del 2020

LA BARONIA DE SANT OÏSME. CAMARASA. LA NOGUERA. LLEIDA

La Carmen Español, que viu a Isona, em truca per parlar-me del petit poble de La Baronia de Sant Oïsme, Comarca de la Noguera, on hi va viure fins als 12 anys. Ens trobem i observo és dona de caràcter, animada, lluitadora, parladora, i amb un sentit tan profund de la família que fa enveja.

- A veure Carme, de què xerrarem?

- Doncs mira a mi m’agradaria fer una comparança entre l’ara i l’abans.

- Dispara, vinga.

- Com a poble en destacaré que crida l’atenció, tant quan passes per la carretera del Doll com quan passes per la d’Àger, que el veus a l’altre costat. Avui agafem el nostre cotxe, i quan hi arribem ens trobem amb un poble de per sí pintoresc amb unes vistes privilegiades sobre el pantà. Veiem que està assentat sobre una roca, i presidit per un majestuós castell.


L’església, dedicada a Sant Bortomeu, és ben bonica.

Tot el conjunt està vigilat per l’imponent Montsec. Serà un valor afegit veure passar el tren dels llacs... Després podem anar a dinar al restaurant d’allà mateix o a qualsevol altre de l’entorn. Tot seguit, tornem a casa on ens esperen tota classe de comoditats. Em passat un dia perfecte per relaxar-nos de l’estrès que portem a sobre.

Tornem però, a la dècada dels anys 40. Jo vaig néixer a casa al 44, en plena postguerra. Al poble, en el que el meu pare hi havia vist fins a 20 cases obertes, només hi vivíem tres famílies! .La resta estava deshabitat o caigut. No hi havia res, ni carretera, ni restaurant, ni aigua a les cases, ni col·legi, ni tan sols cap nena o nen –a excepció del meu germà-, per poder jugar. Nosaltres, en tota la casa només teníem una bombeta a la sala. Degut a la condició del terreny, tot pedra, era molt difícil tirar endavant i viure amb solvència. Els pares es feien un fart de treballar per poca cosa de resultat.

- A pagès és freqüent això, sí, i aquesta terra es prou inhòspita. D’aquells anys, què recordes?

- Mira, ho dividirem en dos parts: la d’abans d’anar a l’escola i l’època escolar, què va ser curta.

- Doncs comencem per abans d’anar a l’escola.


- L’única joguina que vaig tenir va ser una nina de cartró. Però un dia me la vaig descuidar al carrer amb el seu llit, que era un plat d’alumini deixat per algun dels soldats del front, i va ploure. Retrobar-la desfeta va ser un desconsol! Per tenir joguines havia de tenir imaginació: amb una pinya de blat de moro o un drap enrotllat em feia nines, amb una remolatxa un ruquet, amb caragols un ramadet de cabres, amb llaunes de sardines buides de la just acabada guerra civil trobades pel camp i un cordill em fabricava un tren... També em servien els gats, el gos, els cabridets del corral, uns pollets...en fi qualsevol cosa em feia servei i companyia per passar el temps.

- I de l’època escolar, què n’expliques?

- Vaig començar a anar a l’escola amb 7 anys al poble veí de Fontllonga. Hi tenia una hora d’anada a peu pel matí i una altra per la tarda de tornada. Havia d’anar pel mig del bosc seguint un camí estret, dolent i solitari. La tornada a l’hivern era a la nit, sense llum, sense anorac i amb faldilles. Passava fred, por i soledat a parts iguals.

- El tren de les 8 del matí, era el meu rellotge per sortir de casa. Al començament, el mestre era mossèn Josep, capellà de Fontllonga, qui m’ensenyava a llegir, jo dreta al seu costat després de la caminada i ell ven escarxofat a la cadira! .Al poc temps va venir una senyoreta de la que no recordo el nom. Ella es feia càrrec de la meva situació, i ni em castigava si arribava tard ni em posava massa deures. No hi havia menjador, i me’n portava de casa una carmanyola amb el menjar que em preparava la mare. Els dies que plovia, nevava o feia molt fred, no hi pujava.

Com que em feia molta, moooolta mandra marxar, algunes vegades m’acompanyava la mare una estona.

D’altres evitava anar-hi mentint conscientment. Li deia a la senyoreta que no hi podria anar a l’endemà perquè la mare havia de sortir cap a algun lloc i jo havia de vigilar la padrina, i a la mare li deia que m’havien posat més deures perquè l’endemà la senyoreta no hi seria.

- Jajajajajaaaaaaa ..... Deu n’hi do!!

- Els meus pares el proper any em van portar a Anchs, perquè la mare n’era filla. Allà vaig estar molt bé amb la família, però teníem un mestre molt rabiós què ens castigava i pegava freqüentment amb el regle. Així que el següent curs vaig tornar a Fontllonga, amb la senyoreta Amelia, aquest cop. El quart vaig anar a Figuerola de Fontllonga (Meià), on em quedava a casa d’una amiga dels pares durant la setmana i baixava només els caps de setmana. Vaig estar molt ben tractada, però teníem una mestra, doña Paca, que no ens ensenyava res. De fet era el marit qui ens donava les lliçons perquè ella cuidava la seva mainada. Així que el següent vaig tornar a Fontllonga, amb la senyoreta Pilar, que venia de Camarasa. Les penúries eren les mateixes de sempre; i si afegim els constipats i altres històries que em retenien a casa, fet i fet vaig anar ben poc a l’escola.

A l’any següent va marxar del poble per anar a fer de pastoreta, i va comprovar que aquells animalets tenien més coneixement que moltes persones; i diu que amb 14 anys ja era una persona madura. M’explica el curiós casament dels seus pares. Creu que, en el fons, la vida la tractat bé i ha estat privilegiada perquè sempre s’ha sentit estimada.

- Trobes, Guiller, que la gent s’adona del què té avui dia?

- No ho crec. Les coses s’han de viure per a entendre-les. De tota manera, si no haguessis tingut la vida que has tingut, no hauries arribat fins aquí.

- Potser sí que tens raó!

Guillermina Subirà Jordana
Senterada, març 2020