dijous, 31 d’octubre del 2013

EL PONT ROMÀNIC DE VALLCLARA A LA CONCA DE BARBERÀ

L’ Àngela Llop Farré retratava el pont ‘romànic’ que hi ha a la sortida del poble, sobre el torrent o barranc de Vallclara, ens expliquen que s’alçava al segle XII en el camí de Vilanova de Prades.


El pont està format per dues arcades de mig punt, una està una mica aplanada i l’altra és gairebé recte, i un esperó encarat al corrent d’aigua. Els arcs mesuren 2,60 i 0,60 metres d’alçada i 4,60 i 2,80 metres de longitud, respectivament. L’amplada del pont és de 2,60 metres.

Es reformava profundament al segle XIX. respecte de la data de la reforma llegim en un lloc que va ser l’any 1832, i en altres la data és l’any 1867. Potser foren dues les reformes, oi ?. En la recerca infructuosa en ajudaven els dos gossos que veieu dalt del pont.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 30 d’octubre del 2013

EL RUNAM ESFEREÏDOR DEL CASTELL D’ORIS. OSONA

Del topònim seguint amb la línia que el relaciona amb Oristà, només podem formular una hipòtesis, si d’Oristà se’n defensa un origen llatí, auri stagnu ‘ estany d’or’ ; no cap dins del possible que sigui Oris, un ‘lloc d’or’?. Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) considera que hi ha almenys quatre èpoques ben diferenciades de construcció: «a l'angle de ponent-migdia s'hi veuen restes de parets i la planta de la capella de Sant Pere, d'època romànica, probablement del segle XII; vers llevant, emparat per un mur gòtic tardà, hi ha una gran cambra, mig soterrada, de volta apuntada de tipus gòtic primitiu; i el mur més alt i ben concertat, de la banda de tramuntana, mostra diverses èpoques de construcció que s'estenen del segle XV al XVII».

Sabem que el castell fou fet volar en bona part durant la primera guerra Carlina (1833-40), i més tard fou espoliat de finestrals i altres elements de pedra treballada.

A la pàgina del Consistori orisenc llegim que en l'actualitat l'ajuntament i la Diputació de Barcelona estan realitzant un treball d'investigació històrica que permetrà fer visibles les runes que estaven sota les terres i consolidar les estances en més bon estat.


En l’actual context polític i econòmic en que es troba el REINO DE ESPAÑA, si Sant Pere no hi fa alguna cosa, la darrera visió del Castell serà aquesta de la Gloria Escuin Giménez

dimarts, 29 d’octubre del 2013

SANT PERE DE MONTFALCÓ EL GROS. VECIANA. L’ANOIA SOBIRANA

Costa localitzar aquest Montfalcó, situat al límit de la plana que limitava de forma natural les comarques de la Segarra i l’Anoia Sobirana; els altres que conec, Montfalcó Murallat, i Montfalcó D’Agramunt, presideixen sengles elevacions del terreny des de les que hom imagina que es practicava la cetreria. El poble de Montfalcó el Gros domina les amplissimses valls que conformen la riera de Sant Pere, i la de Veciana, i devia ser un indret tant excepcional per a la caça amb aus, que trobem relativament prop – dins però del terme de Pujalt – el poblet d’Astor, topònim que ens arriba de la llengua llatina acceptōre, ‘aucell rapaç’.




L’Església de Sant Pere, d'una sola nau amb absis sobrealçat, essent la coberta a la mateixa altura que la de la nau, es localitza sota mateix del nucli de cases – això ens fa pensar que originàriament era un disseminant Agricole - , té una porta a la façana sud i un campanar d'espadanya a la façana de ponent, observem alguns afegits com el que deu exercir de sagristia, i a la façana E el cementiri, en el que s’adonava el Josep que no s’hi ha enterrat ningú des de la dècada dels 80 del segle XX , en l'arc de la porta d'entrada al cementiri hi ha la data inscrita de 1852.


Quan l’estructurà religiosa s’aplicava sobre el terreny, depenia d’aquesta església, la capella de Santa Llúcia de la Rubiola, des del segle XIV, Sant Pere era sufragània de Santa Maria de Veciana.

Llegia – sense trobar-ne cap referència enlloc – que l’any 1905 hi hagué una cessió temporal de Sant Pere a l'Ordre de Sant Agustí.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 28 d’octubre del 2013

CAPELLA DEL SAGRAT COR DE LA COLÒNIA ANTIUS DE CALLÚS. BAGES

En això de les ‘colònies industrials ‘ a Catalunya tenim models de luxe, la Colònia de les Flors de Palà de Torruella al Cardener, la Colònia Pons a Puig-reig al Llobregat, o la Colònia la Farga de Bebié al Ter, i models més ‘casolans’ i/o senzills, com la Colònia Rusiñol també al Ter, o la Colònia Guixaró al Llobregat, i l’Antius de Callús al Cardener.

Quan visitava la citada en darrer lloc, em trobava tancada la porta del recinte industrial on es troba/ trobava la Capella del Sagrat Cor, de la que no podia lògicament obtenir-ne imatges.

Sortosament tenim a Catalunya l’Arxiu Gavin i la seva col•lecció de fotografies dels temples catòlics de Catalunya , i una vegada més m’hi adreçava per demanar-los ajuda.

Rebia un parell d’imatges, la de l’exterior datada 7-X-1967.


La interior de 22-IV-1979


Tenim en matèria de documentació del Patrimoni Històric de Catalunya, greus mancances que només en una mínima part es podrien justificar en raons econòmiques, l’existència aquí i allà de petits grups de recerca i/o d’investigadors particulars, cal valorar-la com molt positiva, alhora que situar-la en el seu just valor, una gota d’aigua en el mar de l’oblit, l incúria i la desídia.

Acostumem a demanar la col•laboració de les ‘persones de bona voluntat’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i el resultat de les nostres recerques l’exposem de forma oberta, lliure i gratuïta entre altres llocs al blog http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/

Valentí Pons Toujouse, autor de la pàgina MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em comentava que inclou la capella en el patrimoni modernista català, imagina que deu ser de l’Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914) ja que ell va edificar a la Colònia per encàrrec de Llogari Torrens i Serra, l’any 1913.

En la visita aprofiteu per visitar : http://www.geocaching.com/geocache/GC34ZCR_el-roure-de-la-font-dantius?guid=b7cf65df-7ada-4c15-b206-56125a578adc

Sou pregats d’afegir-vos a la tasca de recuperar la memòria històrica de Catalunya.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

LA TORRE DE LES CIGONYETES AL PENEDES SOBIRÀ

Ens aturàvem el Josep Olive Escarre, i l’Antonio Mora Vergés, davant la dita torre de Gunyoles, topònim derivat del llatí ciconiolas, ‘cigonyetes’; ignoro si encara avui, aquestes aus trobem acollida al Penedès sobirà, encerclat per carreteres, autovies, autopistes, i vies de tren convencional i d’alta velocitat.

Les cròniques diuen que amb les seves pedres s’alçava l’església de Gunyoles, l’anterior a la que veiem ara, que està datada l’any 1776 – feta amb els diners d’Amèrica – i sota l'advocació de la Transfiguració del Senyor.

Ens explicaven a la casa dita el Castell – la torres està dins del clos . que possiblement es tracta d'un monument funerari romà de tipus turriforme, segons es desprèn de la seva posició (sense domini efectiu sobre el territori i al costat d'una via).


Amb posterioritat al seu primitiu ús, s'hauria aprofitat com a torre de guaita i bada – mal dites arreu de defensa - a l'època medieval.

Actualment les Gunyoles del Penedès ( el topònim el trobem també a la comarca del Tarragonés, al terme de la Secuita, pensem que amb idèntic significat ), està inclòs dins del terme d’Avinyonet - curiosament un diminutiu- ; hem criticat abastament el mal costum d’integrar municipis amb l’excusa d’estalviar despeses administratives – millor li aniria el REINO DE ESPAÑA, si les seves elits politiques no fossin tant estultes, i la corrupció no formes part del seu ADN -. Això NOMÉS aconsegueix diluir la memòria històrica, fet que val a dir està ja previst, i en bona part és la justificació ÚNICA d’aquesta proposta.

dissabte, 26 d’octubre del 2013

L’ESTRELLA , TEATRE MUNICIPAL DE SANTA COLOMA DE QUERALT.

Quan s’aixecava aquest edifici l’any 1934, en el breu miratge democràtic de la II República, el cens d’habitants superava els 3.500.


Desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, el segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) veurà una disminució lenta però constant, que desprès de la mort del sàtrapa en el cens de 1981, ho deixarà en 2728 persones.

La Democraciola que patim i que de la mà del PSOE / PP, portarà al REINO DE ESPAÑA a la més absoluta de les misèries, deixava a darreries de l’any 2012 el cens en 3.040 habitants – aturats, inactius i/o jubilats en una gran proporció - , no s’albiren dissortadament perspectives optimistes en el terreny econòmic.

Més enllà de la data pintada a la façana, no trobava enlloc cap dada relativa a aquest edifici – del tot singular - ; l’Ajuntament de Santa Coloma de Queralt no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i us agrairem la vostra col•laboració a l’email coneixercatalunya@gmail.com pel que fa a publicitar el mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte.

Curiosament trobàvem dades de l’edifici de l’Escorxador, o de la Capella espoliada de Sant Miquel de la Portella, o .. ,

Santa Coloma de Queralt ha de tenir una cura exquisida en la conservació i divulgació del seu Patrimoni – i el de la comarca – perquè hores d’ara això és l’actiu més important de que disposa.

divendres, 25 d’octubre del 2013

SANTA MARIA DE JAFRA, LA VERGE OBLIDADA DEL GARRAF

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, al lloc de Jafra , topònim d’origen àrab amb el significat ‘fondalada, tàlveg, forat’ , és esmentat l’any 1139, juntament amb Garraf i Campdàsens.

El senyor de Jafra posseïa ja a primers del segle XIV el títol de baró.

L'església de Santa Maria ( de la que no se’n esmenta l’advocació ) s'uní l’any 1325 a la d'Olivella.

La baronia de Jafra tenia encara al 1790 terme propi.

A la primeria del segle XIX, però, a la mort de Francesc de Papiol, deixa de tenir batlle del senyor per incorporar-se a Olivella (1819).

L'economia tradicional de la quadra de Jafra es basava en l’agricultura, la llenya i el carbó vegetal, i la ramaderia per l’abundància de pastures, al XVII s'intensificà el conreu de la vinya, la fil•loxera portarà la decadència econòmica, i la manca d’inversions i d’infraestructures l'abandonament progressiu de les terres, a mitjans del segle XX el poble ja estava abandonat, i d’aleshores ençà la seva degradació no ha tingut aturador.



Resten encara – encerclats inútilment amb filferros - alguns murs de la casa del baró, de la dels masovers, i de rectoria, molt malmesa, amb el sostre refet amb materials moderns, s’aguanta l’església dedicada a Santa Maria de Jafra - advocació molt comú en les terres recuperades als sarrains - , és una construcció d'una sola nau amb l'absis pla, coberta a dues aigües i arcs diafragmàtics a l'interior.


Damunt la porta de l’església llueix el símbol marià, i la data 1850.


Les runes de Jofra es troben a la part oriental d'Olivella, relativament prop de la Colònia Agrícola que s’alçava l'any 1890 per l’arquitecte Manuel Comas i Thos (Mataró 1855 - Barcelona 1914), per encàrrec de l' "americano" Pere Domènech i Grau (Illa Cristina ,Huelva , 1835 - Barcelona ,1898 ), als terrenys de l'antiga masia Plana Novella, que havia adquirit el 1875 a la família Raventós.


Domènech volia convertir el lloc en centre d'una colònia agrícola, però l'arribada de la fil•loxera a la comarca, el 1893, va frustrar el projecte, això i la seva delicada salut, que no li permetria albirar el segle XX.

Va ser propietat dels agustins durant els anys seixanta, els quals hi van promoure una urbanització.

L’any 1996 s'hi va instal•lar una comunitat budista que ha restaurat l'edifici – i manté la Capella de la que no s’esmenta però l’advocació - i organitza visites guiades els caps de setmana.

Em confirmaven des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), que l’advocació de l'església Sufragània de Jafra, era la de Santa Maria, que es celebra el 15 d'agost, i l a Capella de la Plana Novella estava dedicada a la Immaculada Concepció de Maria.

El vent sembla recordar-nos aquella dita tant assenyada de l’antiga saviesa ‘a sants i minyons no els prometis si no els dons’, i veiem venir des de Sitges una gran polseguera en la que per l’efecte del sol, em semblava entreveure els 4 Genets de l’Apocalipsi, sota les sigles PP.

Que Santa Maria de Jafra, intercedeixi davant el seu Fill Celestial, perquè això només sigui un miratge.

dijous, 24 d’octubre del 2013

LA OLYMPUS FE-100 ‘ LA MÀQUINA CATÒLICA’ . SANTUARI DE SANTA CRISTINA. LLORET DE MAR . LA SELVA. GIRONA

Aquesta ‘qualificació’ no la trobareu a les ‘instruccions tècniques’ del model esmentat d’aquesta marca, és per així dir-ho una ‘disfunció’ que li atorga a la meva un especialíssim valor , ja que en permet obtenir imatges de llocs obscurs, o situats darrera d’un vidre – sovint brut també per dins – i/o per un minúscul forat de ventilació; em permeto fer-ne una petita sèrie, que continua amb el Santuari de Santa Cristina de Lloret de Mar, edifici que ens recorda que aquesta Vila marinera no ha estat sempre un lloc de turisme d’alcohol i excessos, i que amb l’esforç de tothom podria deixar de ser-ho.

L’actual edifici s’alçava a darreries del segle XVIII , amb ‘els diners d’Amèrica ‘ ; és obra de Joan Baptista Oliver, mestre de cases, que vetllava els projecte que es desenvoluparia des de l’any 1764 i el 1772.

El temple es consagrava l’any 1781 pel bisbe de Girona, (1862-1875), Constantí Bonet i Sanui, nascut l’any 1808 a Tamarit de Llitera, i que exerciria posteriorment fins al seu traspàs, com Arquebisbe de Tarragona (1875-1878).

Els vaixells penjats del sostre , alhora que ens fan present la condició ‘marinera’ d’aquest Santuari, evoquen – com ho fan també a les esglésies del germans del Nord d’Europa – la nostra fràgil existència en el mar de la vida.


Es salvava de la desamortització instada pel REINO DE ESPAÑA com a conseqüència d’una de les seves períodes situacions de crisis econòmica derivada de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques, perquè s’aconseguia acreditar que s’havia aixecat amb ‘diners del poble’.

Avui des del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA s’està duent a terme la desamortització dels drets de les persones en tots els àmbits, econòmics, socials, civils, humans,... malgrat està més que acreditat que TOT S’HA FET amb els ‘diners del poble’.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar unes magnifiques fotografies d’aquest indret paradisíac.




La descreença religiosa, fruit de l’acció/reacció de la ciutadania enfront de la col•laboració ‘criminal’ de la jerarquia catòlica i els sediciosos feixistes que es revoltaven contra el govern LEGÍTIM de la II República, es manifestava obertament a la mort del sàtrapa, i dissortadament augmenta dia rere dia. Ho preveia amb claredat el Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que moriria a l’exili, i quines despulles no tornarien a Catalunya fins l’any 1978.

Conforme sembrareu, collireu.

Coincidia la revisió del text amb l’aniversari de la sortida a l’exili del President Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940), i amb la convocatòria del judici oral contra el President Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 31 de gener de 1956), la Vicepresidenta Joana Ortega i Alemany (Barcelona, 1959), i la Consellera d’Ensenyament Irene Rigau i Oliver (Banyoles, 22 de juny de 1951)

Curiosament la història – que sempre és cíclica - ens permet viure aquesta tràgica coincidència un President que marxa a l’exili EXTERIOR, i ara un President al que se li vol aplicar la "capitis deminutio". Al primer – amb la complicitat de la República Francesa - se'l lliuraria al regim franquista per tal que fos assassinat. Al segon – en aquesta ocasió hi ha països democràtics que no ho veuen correcte- se li aplica NOMÉS la MORT CIVIL.

Aleshores i ara, la democràcia està per arribar.



LA OLYMPUS FE-100 ‘ LA MÀQUINA CATÒLICA’ . CAPELLA DE SANT JOAN BAPTISTA DEL CASTELL DE BLANES. LA SELVA. GIRONA

Aquesta ‘qualificació’ no la trobareu a les ‘instruccions tècniques’ del model esmentat d’aquesta marca, és per així dir-ho una ‘disfunció’ que li atorga a la meva un especialíssim valor , ja que en permet obtenir imatges de llocs obscurs, o situats darrera d’un vidre – sovint brut també per dins – i/o per un minúscul forat de ventilació; em permeto fer-ne una petita sèrie, que continua amb l’ermita de Sant Joan Baptista del Castell de Blanes, d’immaculada blancor que ens recorda els edificis homònims de les terres germanes d’Itàlia i Grècia.


La pintora Maria Teresa Bedós i Garcia-Ciaño (Sabadell, Vallès Occidental, 1907 — Blanes, La Selva, 24 d’agost de 1988 ). Va ser l’autora de les pintures al fresc que li atorguen una singular bellesa.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA OLYMPUS FE-100 ‘ LA MÀQUINA CATÒLICA’ . LA MAREDEDÉU DE GRÀCIA DE SANTA SUSANNA. EL MARESME

Aquesta ‘qualificació’ no la trobareu a les ‘instruccions tècniques' del model esmentat d’aquesta marca, és per així dir-ho una ‘disfunció’ que li atorga a la meva un especialíssim valor , ja que en permet obtenir imatges de llocs obscurs, o situats darrera d’un vidre – sovint brut també per dins – i/o per un minúscul forat de ventilació; em permeto fer-ne una petita sèrie, que continua amb la Marededéu de Gràcia de Santa Susanna, encara com Synera, dins la Comarca del Maresme.

Llegia que va ser restaurada, a iniciativa de l’ aleshores rector de Pineda, mossèn Ignasi Forcano Isern, obra que s’acabava a l’agost de l’any 1981, aconseguia una imatge de l’interior recobert amb un mosaic al•legòric del mar i les muntanyes, obra de Josep Perpiñà Citoler, autor també de la imatge de la mare de Déu que presideix el presbiteri.


Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA OLYMPUS FE-100 ‘ LA MÀQUINA CATÒLICA’ . LA PIETAT DE SINERA

Aquesta ‘qualificació’ no la trobareu a les ‘instruccions tècniques' del model esmentat d’aquesta marca, és per així dir-ho una ‘disfunció’ que li atorga a la meva un especialíssim valor , ja que en permet obtenir imatges de llocs obscurs, o situats darrera d’un vidre – sovint brut també per dins – i/o per un minúscul forat de ventilació; em permeto fer-ne una petita sèrie, que comença – cal fer-ho i és de justícia - amb la imatge que presideix la Capella del Cementiri de Synera.


Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA JOSEP FARRÀS SOLDEVILA DE SANT ESTEVE DE SESROVIRES

Visitava la població un dissabte d’agost, no confiava trobar oberta la Casa Consistorial - com així va succeir - , i tampoc dissortadament cap membre de la Policia Local, malgrat hi havia vehicles d’aquesta unitat estacionats al carrer.
Retratava la seu de l’Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires, que s’alçava per encàrrec de Josep Farràs i Soldevila l’any 1909, pel mestre d'obres Pedro Ros i Tort - en algun lloc se’l cita com arquitecte -, com si ho va ser el seu fill Josep Ros i Ros ( Martorell 1885 + 19 de març de 1951).


La descripció tècnica ens diu ; Edifici de planta quadrangular amb coberta a quatre aigües i de planta baixa, planta pis i golfes per la banda del carrer Major. Per la banda del darrera, el terreny baixa i s'accedeix a un semisoterrani que dóna al jardí. La façana principal que dóna al carrer Major, disposa de tres balcons a planta pis que conserven les baranes de bon forjat. Cal destacar el gran ràfec de la coberta, sota el qual s'hi disposen la filada de finestres de les golfes. La façana del darrere té una terrassa porxada que dóna a una àmplia zona enjardinada. Està construït amb maó i reble.

Can Farras va ser adquirit per l'Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires, amb intenció de traslladar-hi la Casa Consistorial i el Centre Social.

L'acord de l'adquisició es va fer el 18 de març de 1986 i l'adquisició l'any 1987.

La venda la signava Jaume Farràs i Coromines en nom i representació de IROKO S.A.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

LES RUNES DE L’ESGLÉSIA VELLA DE SANT VICENÇ DE TOSSA DE MAR. LA SELVA

La Gloria Escuin Giménez retratava les runes del que fou l'església Parroquial de Tossa de Mar , coneguda avui com la ‘l’església Vella de Sant Vicenç’ ; es tracta d'una construcció d'estil gòtic, encimbellada sobre un penya-segat de cinquanta metres d'alçada.


Originàriament era un edifici d'una sola nau principal dividida en quatre parts i dues capelles laterals com a indicació de creuer. La coberta era de creueria simple. L'absis és l'única part que encara conserva la coberta. Té planta octogonal i està cobert amb una volta formada per sis pannes. En la peça de clau hi ha un relleu amb la imatge de Sant Vicenç, titular de l'església. Al centre de l'absis trobem una finestra d'espitllera. El paviment està completament tapat per la terra. Els elements estructurals, treballats escultòricament, com capitells, claus de volta, culs de llàntia, arcs són d'un estil que s'ha relacionat amb el de l'escultor Pere Oller, que va treballar a Girona i Ripoll en el segon quart del segle XV. Alguns d'aquests elements encara es poden contemplar en el seu lloc d'origen, com és el cas de la clau de volta amb l'efígie de Sant Vicenç, o el capitell de la capella dels Quatre Evangelistes, que per cert és l'únic que es conserva en el seu lloc, que simbolitza a Sant Joan com molt bé ho evidencia l'àliga, que apareix representada, la qual està ornada amb una banda en la que es pot llegir: "SANCTUS JOANNES". Simultàniament també es troben fragments d'arcs, culs de llàntia, etc. El campanar era de torre quadrada i estava situat a la banda esquerra de la façana. La construcció de la sagristia és posterior. Actualment queden dempeus l'absis central i les restes vivents d'una capella lateral.

L'església Vella de Sant Vicenç va ser parcialment destruïda a inicis del segle XIX, arran de l'explosió del polvorí que hi tenien els francesos, l’onada expansiva va malmetre especialment la part davantera.

Paral•lelament la destrucció de l'edifici prosseguí al llarg de tot el segle XIX, en bona per part per la depredació dels mateixos vilatans que hi acudien a buscar pedres per construir les seves cases, i segons llegia astorat, per indicació del propi ajuntament per tal de protegir la vila de possible atacs carlins.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 22 d’octubre del 2013

LA MARE DE DÉU DEL VINYET QUE FOU TROBADA PER UN MUSLIM. COMARCA DEL GARRAF

L'existència del Santuari del Vinyet està documentada des d'època medieval, malgrat que l'edifici que avui dia es conserva és obra del segle XVIII. Es coneixen vestigis d'etapes anteriors, com ara la porta lateral d'accés sobre la qual s'identifica la data de 1552.

La construcció del temple barroc es va iniciar l'any 1727 i es coneix la seva consagració duta a terme el 2 d'agost de 1733.

L'any 1847 es va realitzar una important remodelació de la façana, afegint quatre columnes a la portada i una cornisa. El campanar també va ser reformat l'any 1872.

La urbanització de l'entorn immediat de l'ermita data de l'any 1886 i es va realitzar seguint un projecte del mestre d'obres Jaume Sunyer i Juncosa ; la inauguració va tenir lloc el 5 d'agost de 1887.


Finalment, la part més moderna de l'obra és l'anomenat "porxo dels pobres" que se situa a la banda esquerra de l'església i que conté plafons de ceràmica amb poemes.


La llegenda de la troballa de la Mare de Déu – possiblement del segle XVI - és, amb petites variants, la de la majoria de les marededéus trobades de Catalunya, la figura de l’ esclau moro ens servei per reforçar la tesis de l’origen àrab del topònim de la Ciutat, i àdhuc el de la Comarca, diu la crònica que l’home estava cavant el peu d’un cep prop del Vinyet i amb un cop d’aixada va desenterrar la imatge. No s’esmenta la mutilació que devem possiblement a algun mal cristià.

L’esclau portava cada dia la imatge de la Senyora – per la que tenen els àrabs una especial veneració – al seu amo, que quan anava a veure-la, resultava que se’n havia tornat al lloc on havia estat trobada.

Li va costar d’entendre a l’amo que això era un senyal, i que la Mare de Déu no volia marxar del Vinyet, però un cop entès, va moure cel i terra perquè s’acomplís el desig de la Senyora.

Avui, es pot veure al moro que va trobar la imatge agenollat, al seu costat dret , en el plafó que entre l’altar i el cambril representa l’escena de la troballa.

Els muslims continuen venerant la Mare de Déu.

El Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, també.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

SANT FRANCESC D’ASSIS I DEL SANT CRIST DEL MONTSACOPA. OLOT. LA GARROTXA. CATALUNYA

L’Anita Valeri Puigvert retratava l’església de Sant Francesc d’Assis i del Sant Crist al volca Montsacopa d’Olot.

Diuen les cròniques que dalt de Montsacopa hi havia tres capelles a tocar una de l’altre: Sant Francesc d’Assis , la del
Sant Crist, i la de les Tres Creus o de la Mare de Déu del Carme.


La primera Capella de Sant Francesc d’Assis al Montsacopa , s’aixecava com a senyal de gratitud de l'apotecari Gabriel Nadal, per haver estat guarit de la pesta de 1629-30

La del Sant Crist és de 1757, i fou enderrocada i reconstruïda el 1778.

La de les Tres Creus és del segle XVIII i es va enderrocar el 1835.

Cèsar August Torras i Ferreri ( Barcelona 1852- Barcelona 1923), muntanyista de renom, i reconegut com un dels primers promotors de l'excursionisme català, en relació a l’indret deixava escrit : "En el planell del cràter hi aixecaren els francesos, l’any 1814, el castell de Montsacopa, en el lloc que ocupaven fins aleshores tres capelles dedicades a Sant Francesch, al Sant Crist y a la Verge del Carme o de les Tres Creus.

En la retirada els francesos van dinamitar la fortificació feta durant la guerra de la Independència.

L’any 1817 es reedifica la capella de Sant Francesc d’Assis, , alçada vora del cràter, en lo costat que mira a Olot… La capella, a la que precedeix un bon pati, és bastant capaç. El Sant Crist que s'hi venera és majestuós. En canvi, uns quadros que hi ha a les parets són molt dolents …"

La descripció tècnica ens diu : capella d'una sola nau, amb creuer que es pronuncia a l'exterior, cobert amb cúpula i campanar de torre.

Els murs foren arrebossats.

Annexes a la capella hi ha una masoveria.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

LA MASIA ESTALELLA. LA MÚNIA. CASTELLVI DE LA MARCA. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

M’havia explicat el Marcel Morató Tort, en ocasió d’alguna de les nostres sortides pel terme de Castellvi de la Marca, que el lloc d'Estalella és esmentat el 1225 arran d'una donació feta al monestir de Santes Creus per Pere d'Estalella.

Desprès de dinar a LA SOCIETAT, a l’Avinguda de Catalunya, 16 de La Múnia, ens arribàvem el Josep Olivé i Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, fins al camí que hi porta, i a l’alçada del que penso és una torre l’aigua retratava lateralment el conjunt de la casa, i una segona torre de la aigua. No trobava cap altre lloc per retratar-la, i el rètol ‘ camí privat’ em dissuadia d’apropar-m’hi.


L’any 1909 va ser reformada atenent al cànons modernistes per l’arquitecte Antoni Pons i Dominguez ( 1-1-1884-1-11-1978 ), fill del també arquitecte Joan Baptista Pons i Trabal, o Traval, (Barcelona, 1855 - Barcelona, 1928 ), autor a l’Arboc de la Torre de Bellesguard (1889 ), i en la nostra tesis per encàrrec de Josep Gener i Batet (l'Arboç, Penedès jussà, 1831 — Barcelona, 1900) d’altres notables edificis d’aquella població.

La descripció tècnica que no podíem verificar ‘in situ’ ens diu que la Masia està formada per un edifici de planta baixa, pis i golfes, d’ estil modernista; predominen la ceràmica vidrada i el ferro forjat com a materials; destaca de la construcció el totxo vist, els arcs ogivals, les finestres esglaonades i el ràfec.


Si que tenia ocasió d’accedir-hi, Germà Garcia i Fernández, el 04-10-1999 ( Centre Excursionista de Catalunya ).

Cal destacar que s’han conservat elements medievals i barrocs interessants.

dissabte, 19 d’octubre del 2013

EL CELLER GÜELL DE GARRAF. SITGES

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, al poble de Garraf, adscrit actualment a Sitges, volíem visitar el Celler que per encàrrec de l’Eusebi Güell i Bacigalupe ( Comte de Güell), aixecava Gaudi i/o els seus col•laboradors.


La descripció tècnica ens diu que es tracta d'un conjunt d'edificacions integrat per un celler i magatzem, habitatges i una capella, situat a prop del mar i de la carretera de les costes de Garraf.




Tots els seus elements estan construïts segons els postulats tècnics i estètics pròpiament modernistes, més concretament de l'escola gaudiniana.


Destaca, doncs, la presència d'arcs parabòlics, la utilització del ferro forjat i de l'obra vista, l'asimetria de la composició i l'ús de fórmules constructives extretes de l'arquitectura medieval.


Llegia que entre la documentació conservada a l'Arxiu Municipal de Sitges, hi ha una sol•licitud de llicència d'obres per a construir una bodega a la part posterior de la finca que Eusebi Güell posseïa en la quadra de Garraf, amb data d’entrada de 21 d'octubre de 1889.




Toshiaki Tange,publica imatges fotogràfiques de la capella de la Torre Güell,  advocada a Santa Maria – dada que em confirmava el Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa deCatalunya ( Arxiu Gavín ) 


El Miquel Pujol Mur , i la Rosa Planell Grau, feien un exc l•lent treball documental en la seva visita al Xalet de o del Catllaràs, al terme de la Pobla de Lillet, a les terres del Berguedà sobirà.




La comparació de les imatges em feia recordar la qüestió de l’ou i la gallina ( que és primer ), i personalment em confirmava en l’autoria de l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926), que tenia el boníssim costum de compartir la feina amb altres arquitectes, en el cas del Celler Güell, amb el Francesc Berenguer i Mestres (Reus, Baix Camp, 1866 - Barcelona, 1914).

Havíem publicat aquest treball a http://www.bergactual.com/ mitjà dissortadament desaparegut  -el foc amic, també mata -  en el que en el seu dia veia la llum http://www.bergactual.com/2012/08/19/xalet-de-catllaras-a-la-pobla-de-lillet-petjades-gaudinianes,  l’article que esmentàvem del Miquel Pujol Mur , i la Rosa Planell Grau.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/09/xalet-de-catllaras-la-pobla-de-lillet.html



divendres, 18 d’octubre del 2013

EDIFICI CONSISTORIAL DE CARDONA. BAGES

Llegia que a la primera meitat del segle XIV, en l’indret on actualment es troba l’edifici de l’Ajuntament de Cardona , hi hagué el casal de Berenguer de Santpedor, que l'any 1339 va fundar el benefici de les Onze Mil Verges a l'església de Sant Miquel, el patronat del qual havia de ser per als seu hereus i els successors en la propietat d’aquella casa. Del retaule de Santa Úrsula i les Onze mil Vergés se’n conserven quatre taules.

Posteriorment, la casa va pervenir a mans de Pere Pinyet; de Francesc Rovira; d’Antoni Domènech; de Miquel Morera; i de Joan Olzina i els seus hereus que la van vendre a la Universitat.

El Duc de Cardona - per tant amb data posterior a l’any 1482, en que s’atorga el títol per Reis Catòlics - va recórrer la venda per raó de senyoria. Aquest llinatge aplicava una màxima no escrita, ‘ si alguna cosa és bona per Cardona o els seus habitants, és dolenta per a nosaltres’.

El 3 de gener de 1629, Caterina Fernández de Córdoba i de Figueroa, muller del duc Enric Ramon Folc de Cardona, venia als Cònsols la casa coneguda com el Palau que tenia en la vila de Cardona, al lloc dit «plassa del Firal», la qual limitava a l'est, part amb la dita plaça i part amb la muralla, a migdia, part amb la dita plaça, part amb l'hort de Caterina Rotger i part amb el camí que anava des de la vila fins les Salines, a l'oest amb el dit camí i de nou amb la muralla, i al nord amb la plaça de la Fira.

A partir de llavors, les actes del Consell, dit altrament la Vint-i-quatrena, reflecteixen les reunions dels Consellers en la casa de la vila on es congregaven amb so de trompa i repic de campana.

Sabem que l’any 1706, el pintor Joan Jordi va restaurar vuit quadres vells situats a les parets de la sala de la casa de la vila.

L’any 1716 es va obrar la façana de l’edifici, considerada de ‘pésimo gusto’ pels cronistes vuitcentistes de la vila. Recordem les paraules del REI JOAN CARLOS I, en relació a lús de la llengua catalana :

“Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro, ...
... a nadie se obligó nunca a hablar en castellano, ...

http://www.ccncat.cat/sites/default/files/Catalanperseguido.pdf

Un segle després, l’any 1842 es va construir dins l’edifici un teatre per a cinc-centes persones que va desaparèixer entre els anys 1847-1849 en ser destinat l’edifici de l’Ajuntament a caserna de les tropes governamentals que lluitaven contra les partides carlistes.

L’any 1853 es van portar a terme millores com ara una sala i disposar regularment les finestres de la façana.
Entre els anys 1941 i 1944 es va reedificar de nou l'edifici , modificant substancialment el vell casal comprat l'any 1624.

El nou projecte, concebut per l'arquitecte Adolf Florensa i Ferrer (Lleida, 15 de maig de 1889 - Barcelona, 14 de Juliol de 1968), i finançat mercè a un donatiu de 600.000 pessetes de l’industrial Josep Compte i Viladomat (Cardona, 1883 -† Barcelona, 1952), recolzava la façana meridional de l'edifici damunt la muralla així com la seva estructura damunt els baixos de l'anterior edifici, consistents en una amplia sala amb tres arcs diafragmàtics.

El 15 de setembre de 1941 es va posar la primera pedra, essent inaugurat i beneït – con la asistencia de las Autoridades Militares, Civiles y Religiosas, propias de los actos fascistas - en el decurs de la Festa Major de l’any 1944.


En la meva visita a Cardona retratava edificis com el de la Fàbrica de Harinas Santa Ana, del que no hi ha cap dada relativa al seu promotor i/o al mestre d’obres o arquitecte que aixecava l’edifici, com tampoc en un bon nombre d’edificis modernistes de la part alta de la Vila.

Agrairem com sempre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , en això de recuperar la memòria històrica, totes les mans son poques.

dijous, 17 d’octubre del 2013

ESCOLES DE LA II REPÚBLICA A CASTELLDEFELS. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

No hi ha gaire informació a la xarxa de l’arquitecte Josep Fradera i Botey, autor de l’edifici de les Escoles Públiques LLUIS VIVÉS de Castelldefels, que s’endegaria als anys 1936-37, sota el Govern de la II República, i dins ja del període fosc del genocidi contra Catalunya 1936-39

No trobava cap dada del seu lloc de naixement, ni de la data, com tampoc del seu traspàs, si però del de la seva esposa Doña Margarita Veiga Llagostera, a la Vanguardia de l’11 junio de 1968 .

ha fallecido a los 77 años de edad, habiendo recibido los Santos Sacramentos y la B. A. (E. P. D.) — Sus apenados: esposo, José Fradera Botey; hijos, Ana María y Ricardo (ausente); hijos políticos, Eduardo Padrós de Palacios y Berit Svensson; nietoi. Eduardo, Alejandro, Ana M.' .y Cairlos-Martín; nieta política, Ana Serrat Caballería; hermana, Rosa; hermanos políticos, sobrinos, primos y demás familia participan a sus amigos y conocidos tan sensible pérdida. — El acto del entierro y misa tendrá lugar hoy martes, día 11, a las once, en la iglesia parroquial de San Olegario (calle Ñapóles. 133). No se avisa particularmente.


Em preguntava el Josep Olivé Escarré perquè pensava que l’edifici havia estat la seu de les Escoles Públiques, a la II República. Us farà somriure, però sentia encara el flaire de llibertat i d’il•lusió, malgrat els llarguíssims anys del II feixisme ( Dictadura de Franco ), i de la Democraciola que de la mà del PP & PSOE ens ha tornat al període feudal.

La descripció tècnica ens diu ; Edifici de planta baixa amb un nucli central de planta baixa i pis, amb les aules disposades linealment i orientades a S.E, on s’hi accedeix des d’un corredor que alhora és porxada al pati posterior. Foren les primeres escoles públiques i mixtes de Castelldefels, realitzades en època de la Segona República. L’edifici, molt auster formalment, es caracteritza per la seva acusada racionalitat tipològica.

Té un total de cinc aules, quatre a baix i una a dalt.

No aclaria quina funció s’hi desenvolupa en l’actualitat.

Sou pregats d’ajudar-nos a completar les dades biogràfiques de Josep Fradera i Botey a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 16 d’octubre del 2013

EL MANLLEU DEL TEMPS DE LES ALIGUES. LA CASA VILARÓ.

La Gloria Escuïn Giménez retratava la part posterior de la Casa Vilaró, a la Plaça de Crist Rei, 1 de Manlleu.
La fitxa tècnica ens explica que l'any 1908 fou construïda pel mestre d'obres manlleuenc Josep Illa – ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com del segon cognom ), sembla que amb alguna influència de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell (Barcelona, 1881-1953).


La fotografia de la part posterior de la casa presenta un jardí que fa façana al carrer de la Font, on hi ha dues torres - que ha sofert modificacions respecte de la construcció original – i que remarquen les cantonades.

L’edifici de planta baixa i dos pisos, presenta a la façana a la plaça de Crist Rei, a la planta baixa una successió de tres portes de testeres d'angle recte, la central més gran que les laterals, a la planta primera i segona s'hi distribueixen tres balcons i sobre s'hi troba un òcul oval. Els balcons segueixen la proporció de tamany de la planta baixa. Les obertures de la planta segona són més petites que les de la planta primera.

La planta baixa és de carreus de pedra regular, mentre la resta de la façana és arrebossada. En les façanes laterals s'hi distribueixen varies obertures que es disposen seguint eixos compositius verticals. Aquestes façanes són arrebossades. Les cantoneres són de carreus regulars de pedra.

Al títol vol deixar testimoni d’un fet dissortadament cert, eren temps ‘ àligues’ , avui parlar d’aus de granja ja ens sembla agosarat, el fet que aquest mal el pateixin juntament amb Manlleu, Barcelona, Girona, Manresa, Mataró, Sabadell, Tarragona, Terrassa,... no ho fa més passador, oi ?.

dimarts, 15 d’octubre del 2013

LA MASIA GÜELL AL GARRAF. LA BADADA COMTAL.

La masia Güell es troba situada al poble de Garraf, al costat de la carretera dita ‘de les costes de Garraf’, hi ha també l’edifici modernista del celler, i la torre de defensa medieval; el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, malgrat el tràfic endimoniat d’aquesta carretera C-31, ens aturàvem per a visitar-la.



La masia i els terrenys que l'envoltaven van pertànyer inicialment al Capítol de la Catedral; els Comtes de Barcelona són canonges de la seu barcelonina, si en prenen possessió, tot jurant les constitucions de la Catedral. Això però no va deturar l’espoli dut a terme en una de les ‘cícliques crisis econòmiques del Reino de España’ , que s’intentaven arreglar aleshores amb les mal dites desamortitzacions.


A l'iniciï del segle XIX l'edifici fou saquejat i incendiat pels anglesos. El seu amor per Catalunya, es manifesta sempre que en tenen ocasió.


L’any 1871, el conjunt pertanyia als béns nacionals ( DEL REINO DE ESPAÑA) i aquell mateix any, amb motiu de la construcció de la carretera de les costes fou subhastat i adquirit per Eusebi Güell i Bacigalupi , Comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846 - 8 de juliol de 1918)


Al desembre del 1880 ja es podia anar per carretera de Sitges a Barcelona, Eusebi Güell i Bacigalupi, no va intuir el fortíssim creixement del tràfic, i això ha comportar que avui la carretera, ofegui literalmebt la propietat.


Va poder evitar que les obres del tren enderroquessin part de la finca, sacrificant però l’accés pel costat de la costa, l’any 1881, arribava el ferrocarril a la població de Garraf, que tenia estació com Sitges, mentre Vallcarca es conformava amb un baixador.




La porta d'accés encarada al mar, és d'arc de mig punt amb dovelles de pedra, el conjunt ha experimentat nombroses modificacions al llarg dels anys, conserva però encara, elements que la caracteritzen com els grans contraforts de sosteniment dels murs, el rellotge de sol de la façana o els escuts amb l'emblema del Capítol Cardenalici.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

LA CASA ANÒNIMA DEL CARRER SERAFÍ JULIÀ 10 DE SANT ESTEVE SESROVIRES

Llegia de la descripció tècnica que se’n fa al Catàleg de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA ; Casa d'estil popular de planta baixa i dues plantes pis, bastida durant el segle XIX a peu del camí que sortia del nucli primitiu del poble, convertit en el carrer Nou, posteriorment anomenat carrer de Serafí Julià. Ni una paraula dels promotors, ni del mestre d’obres i/o arquitecte.

La façana és de composició simple, però representa l'arquitectura popular pròpia de les edificacions que constituïren el primer eixample o creixement del poble. La façana es composa seguint dos eixos de composició. Un primer eix de composició que ordena el portal i dos balcons a la part superior. Un segon eix que ordena una porta a planta baixa i dues finestres a les plantes superiors. Un ràfec suportat per mènsules d'obra configura el remat de la coberta. A la planta baixa s'accedeix a l'edifici a través d'un portal d'arc rebaixat. Els dos balcons, centrats sobre el portal, recolzen cadascun sobre dues mènsules i són protegits per una barana de ferro forjat ben treballada. A l'alçada del replanell de cada finestra hi és construïda, al llarg de tota l'obertura, una motllura recolzada sobre dues petites mènsules, sobre la qual obren els dos finestrons de cadascuna. A nivell del forjat del sostre de la planta baixa i del sostre de planta primera, hi és construïda una motllura longitudinal que lliga amb la llosa d'ambdós balcons. Cal destacar el tractament del revestiment de la façana. La superfície de la façana és d'arrebossat amb acabat pintat amb un emmarcat perimetral de totes les obertures.


A nivell de planta primera i planta segona hi són construïts uns esgrafiats disposats a banda i banda de cada balcó. Els esgrafiats composen un total de quatre plafons dissenyats amb motius florals, emmarcats per un encintat perimetral. El fons d'esgrafiat és de color blanc, feta la incisió sobre un lliscat superficial de color burdeus.

Cal considerar que la singularitat d'aquesta façana no resideix, tan sols, en l'existència dels esgrafiats que l'ornamenten, sinó en la claretat compositiva que presenta.

Cap dada tampoc de l’autor d’aquests esgrafiats.

Sou pregats els sesrovirencs de bona voluntat d’ajudar-nos a completar la informació bàsica del Patrimoni Històric Col•lectiu a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 13 d’octubre del 2013

CAPELLA DE LA DIVINA PASTORA DE CANET DE MAR. MARESME

La qualificava en un primer escrit ( Pάνθεον *) PANTEÓ. En l'antiguitat, temple consagrat a tots els déus, però traslladava la pregunta sobre l’advocació a l’Arxiu Gavin, des del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.


Rebia una fotografia:

Data : 8-IV-1984
Capella de la Marededéu de la Divina Pastora
Germanes Dominiques de l’Anunciata
Hospital



La fitxa de Patrimoni diu : Església petita annexa a l'hospital. Té porta d'accés amb motllura doble i a sobre n'hi ha una obertura rodona també amb motllura. Té un petit campanar amb espadanya que finalitza la façana. És d'estil barroc però molt senzilla.

Rebia un email del Centre d'Estudis Canetencs, en el que en relació a les pintures murals que feia Joan Commeleran i Carrera (Barcelona, 1902 —Barcelona, 18 de febrer de 1992 ), m’expliquen que foren fetes als anys quaranta-cinquanta del segle XX per aquest artista - possiblement de forma desinteressada - després d'una estada com a pacient de l'hospital de malalts, en agraïment per l'amabilitat de les religioses.

Les pintures de Joan Commeleran i Carrera, son els àngels que envolten l'obertura del cambril, visibles a la fotografia en blanc i negre que ens cedia l’Arxiu Gavin, del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Pel que fa a la denominació del temple m’expliquen que els canetencs sempre l'hem anomenat o bé "L'església de l'Hospital" (doncs a l'edifici al qual pertany era en origen l'hospital de pobres "Hospital Guillem Mas", en alusió al prevere que cedí els terrenys per a la construcció inicial, i ara residència de la tercera edat), o bé "La capella de la Divina Pastora" referent a l'imatge que es venera en el seu interior dalt del cambril.

En els dies foscos dels anys 1936-39 del segle XX , ni l'hospital ni la capella es foren malmesos, ni sofriren assaltaments.

El meu agraïment al Centre d'Estudis Canetencs, i – una vegada més- al Josep Sansalvador Castellet, de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes; Catalunya té uns recursos humans i intel•lectuals excepcionals.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

CENTRE D’INTERPRETACIÓ DEL ROMANTICISME MANUEL DE CABANYES I BALLESTER.

Ens arribàvem fins a Masia de Cabanyes, al terme de Vilanova i la Geltrú, a la comarca del Garraf, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés.

Pertany al Consell Comarcal del Garraf i és un espai on es fan actes culturals, lúdics, així com cerimònies diverses: casaments civils, banquets, trobades.

Alberga el Centre d'Interpretació del Romanticisme ; Manuel de Cabanyes i Ballester (Vilanova i la Geltrú, 27 de gener de 1808 - 16 d'agost de 1833).


Es tracta d'un gran edifici neoclàssic de planta rectangular, amb planta baixa, principal i pis superior. Es troba situada en un nivell més alt que el del terreny que l'envolta, ja que es troba aixecada per un sòcol davanter.

L'accés es fa per una escala lateral. La façana principal, de composició simètrica i de llenguatge clàssic. És dividida verticalment en tres paraments llisos per pilastres de maó vist amb capitells jònics on totes les obertures són rectangulars.


Les tres façanes secundàries són recorregudes per un cos de planta baixa i galeria superior d'arcs de mig punt.


L'interior de la planta baixa ha estat molt modificat. A la planta baixa s'obren la porta principal, amb bastiment de pedra, i dues finestres a cada costat. La planta principal presenta un balcó central i quatre finestres balconeres. Al pis superior hi ha cinc obertures, la central tapiada. La planta principal conserva la distribució original i part de l'ambientació.

L'origen històric de Can ( recordem que aquest tractament ‘ can’ en llengua catalana, implica respecte, alhora també però, distància en el tracte, i fins ‘fredor cortès’ ) Cabanyes cal cercar-lo en el matrimoni de Llorenç de Cabanyes i Bret, originari d’ Argentona, a la comarca del Maresme, amb Margarida Fuster, pubilla de Josep Fuster del Cantó dels afores de Vilanova, l'any 1755. Josep Fuster i Llorenç de Cabanyes fundaren una societat de compravenda de finques que actuava amb la denominació Fuster i Cabanyes.

L’any 1790 l'hereu Llorenç de Cabanyes i Fuster ( Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1756? —Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1814 ), que s’havia format al col•legi de nobles de l’abadia de Sorese (Llenguadoc); i que exercia amb gran èxit com fabricant d’aiguardent, comerciant principalment amb Nàpols i amb l’Amèrica del Sud. comprà la finca de can Parellada a Josep de Llupià i de Marimon (mort el 1771), cinquè marquès de Llupià, senyor de Gallifa i Rocacrespa, que fou el darrer de la seva línia.

Vuit anys més tard, a l'indret on hi havia el vell casal, que fou enderrocat, hom construí la nova casa de gust italià de criteris estètics del neoclassicisme - el total de les obres va assolir la xifra de 30.000 lliures - que ha arribat als nostres dies; no trobava cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquest edifici. Sou pregats de fer les vostres aportacions al’email coneixercatalunya@gmail.com

Llorenç de Cabanyes i Fuster, que l’any 1805 obtingué privilegi de noble del Principat , fou pare de Josep Antoni, de Joaquim i de Manuel de Cabanyes i Ballester

Visqué aquí fins a la seva prematura mort el poeta preromàntic Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833). Durant molt de temps s'hi conservà la seva cambra mortuòria.

Els anys 1836-1840 la casa va ser abandonada amb motiu de la Primera Guerra Carlina,se’n tapiaren portes i finestres, que romangueren d'aquesta manera fins a final de la guerra el 1840, moment en què la família s'hi tornà a instal•lar.

Posteriorment, hi habità el pintor Alexandre de Cabanyes i Marquès (1877-1972), molt vinculat als Quatre Gats de Barcelona en els primers anys del segle XX.

L'any 1976 la finca i la masia Cabanyes van passar a ser propietat municipal.

L’any 1984 s'hi van fer obres de remodelació interna per a museu i edifici Público cultural, d'acord amb el projecte dels arquitectes Moisés Gallego i Francisco Fernández.

Actualment estan ubicades a la Masia d'en Cabanyes les oficines institucionals i els serveis tècnics d'Ensenyament, Joventut, Promoció Econòmica, Serveis Generals, Cultura i Patrimoni, Comunicació, Participació i Gerència del Consell Comarcal del Garraf.

EL PONT DIT D’EN BRUGUER. VIC. OSONA

La Gloria Escuin Giménez penjava unes fotografies del pont d'en Bruguer, situat sobre el riu Gurri, al límit entre els termes municipals de Vic i de Folgueroles, consta de cinc arcs que recolzen sobre quatre pilars i en els dos murs laterals que enllacen amb la ribera.


Damunt de cada pilar hi ha sengles arcons, que donen esveltesa al pont al mateix temps que actuen com a arcs de descàrrega i n'alleugereixen el pes. En els pilars centrals hi ha adossats tallamars.


La calçada del pont és de doble pendent, poc pronunciat, amb una inclinació pràcticament igual a les dues bandes. Els arcs són de mig punt rebaixats, tret del segon del costat de ponent, que és apuntat.

Les notícies històriques que ens han arribat del pont són molt escasses, curiosament rep el nom del proper mas Bruguer, del que tenim dades fefaents a partir de l’any 1721, ja que malgrat semblar més antic , no el trobem en el fogatge del terme al segle XVI.

Se sap que es va començar el 1348 i que, al cap de poc temps l'obra es va haver d'aturar degut a la pesta que assolà la Plana de Vic l'estiu d'aquell mateix any. La construcció del pont no es va reemprendre fins molts anys més tard i, finalment, es va inaugurar el 1434.

L’any 1819, se'n repararen les baranes.

El pont d'en Bruguer va ser declarat monument històric artístic per Decret del 8 de novembre de 1983.

divendres, 11 d’octubre del 2013

EL POBLE ANTIC DE SÚRIA AL BAGES.

Pujàvem fins al turó del que jo en dic ‘poble antic de Súria’ , la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, s’hi conserven llocs i edificis interessants, però retratava un Sant Antoni de Pàdua ( en sóc devot ).


I, desprès de fer la passejada, és un lloc molt petit, retratava també un passatge, que em donarà peu a explicar-vos suscintament alguns detalls històrics :


Les dades censals de l’any 1497 ens parlen de 22 focs, etimològicament del llatí fŏcu, que en el llenguatge clàssic significava ‘fogar’, però que en llatí vulgar passà a significar l'element foc en general, i en matèria de censos és sinònim de lloc habitat. L’any 1553 el nombre de focs era de 25, i les primeres dades referides a ‘persones’ son de 1717 amb 370 veins.

Començava aleshores el declivi del nucli originari del poble, situat en un petit altiplà dalt d'un turó sobre el balç que dona al riu Cardener , s’hi troben aquí el castell que construïen els sarrains, i la l’església parroquial que s’alçava presumiblement damunt de la mesquita, i encara que força retocats, i amb la cara neta, els habitatges urbans més antics, disposats, urbanísticament parlant, dins de la tipologia característica dels nuclis medievals: carrers estrets, traçats irregulars, sovint coberts amb porxos.

A les darreries del segle XVIII, l’any 1787 el nombre de veïns era de 589 que es més que duplicarien, 1.401, l’any 1857,.. el creixement portava a l’ expansió de la vila, i l'antic conjunt urbanitzat va anar perdent la condició de centre i la seva importància, esdevenint un barri vell i degradat, fins que en les últimes dècades s'ha iniciat un procés de restauració i millora de la seva fesomia.

Pensem que el nom més escaient per aquest ‘espai museïtzat’ fora poble antic, això de ‘vell’ té una connotació pejorativa i àdhuc el reconeixement d’una actuació maldestra.

dijous, 10 d’octubre del 2013

ERMITA DE LA MAREDEDÉU DEL REMEI. BEGET. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS

Rebia unes excepcionals imatges del Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, de l’ermita del Remei de Beget, ubicada al costat d’aquest poble de ‘pessebre’ pel cantó de solell del puig anomenat el Rost.

La descripció tècnica ens diu que és un edifici d'una sola nau i absis semicircular orientat al sud, les mesures son 5 metres d'amplada i 9 metres de llargada.


La porta d'ingrés està orientada al nord, amb una finestra al cantó esquerre i el campanar d'espadanya d'un sol ull, amb campana.



Hi ha una pedra, potser d'una reconstrucció,que porta la data 1769.


Pel costat de llevant veiem dos ulls de bou i la sagristia annexa a la capella.


De l’interior on no podien accedir trobava :

A l'interior l'absis semicircular està tapat pel retaule.

L'altar porta la data 1864 pintada.

Hi ha quatre imatges de fusta, talles possiblement corresponents a l'època de l'altar; de Sant Sebastià, antiga advocació de la capella – això vindria a confirmar la tesis de que estem davant d’una església votiva , aixecada possiblement al segle XVII - , de Sant Grau, de Santa Llúcia , i la de la Marededéu del Remei