dimecres, 30 de setembre del 2020

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA A SANT CLIMENT DE LLOBREGAT. CAL SERRET. IN MEMORIAM

 

La recerca – dissortadament infructuosa – de dades  del’autoria de l’Escola Bressol de Nostra Senyora del Carme, a Sant Climent deLlobregat, en feia topar  amb el documentat  treball de Maria Mesa Sánchez ;  ESTUDI I DIAGNOSI PER A CATÀLEG DEL NUCLI HISTÒRIC DE SANT CLIMENT DE LLOBREGAT .

Llegia en relació a l’edifici escolar anomenat "Cal Serret", situat a una cantonada molt propera a l’església i actualment és utilitzat com a esplai. Es tracta d’un edifici rectangular, de planta baixa i un pis, amb una sola crugia. Estilísticament, correspon al tipus de construcció escolar de finals del XIX, proper al llenguatge auster dels mestres d’obres i dels arquitectes de les poblacions de l’interior. La façana més llarga confronta la plaça de l’Església té tres eixos de composició que ordenen les finestres geminades amb mainel, llindes i brancals de maó vist en planta baixa i unes finestres més senzilles a la planta alta, essent la resta de arrebossat blanc. La composició general arrenca des d’un basament que supera el fort desnivell del carrer. La façana del carrer Còdol, es més estreta i té un sol eix de composició que torna a repetir el motiu anterior. El seu estat de conservació es bo, i s’ha fet una intervenció recent, deliberadament contrastant ambl’edifici històric. El fet de ser el primer exemple d’arquitectura escolar de Sant Climent i el seu emplaçament proper a l'església li atorguen una especial significació dins la història i el paisatge urbà de la vila.



Ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email castellardiari@gmail.com

L’arquitecte Toshiaki Tange fa una  gran tasca pel que fa a posar llum sobre el Patrimoni Històric deCatalunya a nivell internacional, li sobta – de fet és més que sorprenent –  el desconeixem de l’autoria   desconegut” , i que això en ocasions  s’encomana fins al promotor/s.  No li agrairem mai aquest esforç en fer conèixer urbi et orbe els efectes perversos de la “inèrcia perniciosa” que la dictadura va inocular durant  més de 40 anys.

dimarts, 29 de setembre del 2020

IN MEMORIAM DE LA MASIA DEL FORN DEL VIDRE I CAPELLA DE SANT JOAN BAPTISTA. PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS. EL VALLÈS OCCIDENTAL.

  El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar un enllaç que dóna informació de  la MASIA FORN DEL VIDRE I CAPELLA,  al terme de Palau-solità i Plegamans (VallèsOccidental),  situada a la carretera B-143de Palau-solità i Plegamans a Caldes.

Al Mapa dePatrimoni Cultural trobava :

És probable que la vil·la romana que es va situar a la vall de la riera de Caldes fos emplaçada a la masia del Forn del Vidre, segurament continuà essent habitada al llarg dels segles des de l'època romana i encara avui dia és present.

Segons la tradició popular, la masia del Forn del Vidre es construí al segle XIV amb les restes de antiga capella de Sant Joan Baptista.

Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)  l’advocació que tenia la capella i si fos possible alguna imatge en la aparegui encara com un edifici religiós.

Rebia un parell de fotografies , datades el  13-VIII-1983,  amb el següent peu informatiu, Capella  de Sant Joan Baptista, sense culte , al Forn del Vidre,  Palau-Solità i Plegamans, Vallès Occidental. 



Adossada al darrera de la part esquerra de la casa, es troben les restes d'una petita capella d'estil gòtic amb volta creuada, actualment està molt deteriorada i reformada, després d'haver-la allargat per a utilitzar-la com a magatzem d'estris agrícoles.


Tanmateix es conserva la part del sostre, format per dues voltes separades per un arc toral.

També cal destacar a un costat una petita porta, ara tapiada, que donava directament al camí Reial.

Durant molts anys, a la casa es fabricaven i venien ampolles de vidre i disposava d'un taller de bufat i fosa.

 Les restes de l'antic forn de vidre, construït amb pedra, sembla correspondre per tipologia als segles XIV i XV

Patrimoni Gencat – com és mal costum – dóna una informació incomplerta

dilluns, 28 de setembre del 2020

CASA LLUÍS ESTRADER AL CARRER DE SANTALÓ , 70 DE BARCELONA

 L’ arquitecte Toshiaki Tange publicava una fotografia de la Casa Lluís Estrader, al carrer Santaló, 70  de Barcelona, /Fecha de construcción desconocida/ Autor desconocido/

 


En matèria de destrucció del patrimoni històric  de Catalunya i àdhuc de la seva documentació,  la dictadura va fer una “gran feina”, i la “democraciola”  que la va succeir NO HA FET cap acció per revertir aquella acció ignominiosa. Sortosament des de l’àmbit particular, i tot sovint sense  la col·laboració de les Administracions , i lluitant CONTRA la seva  inacció, es van recuperant algunes dades.

 Malgrat que MAI ens rendirem,  tenim coll avall, que llevat d’un canvi dels mals hàbits de l’administració, es perdrà definitivament una gran part de la recent història de Catalunya .

 


 Ramón Puig i Gairalt ( Hospitalet de Llobregat, 1886- Barcelona, 1937)  va ser l’arquitecte municipal de l’Hospitalet de Llobregat des de l’any 1912 fins a la seva mort. 

L’arxiu municipal de l’Hospitalet de Llobregat rebia  el Fons personal:

http://inventariarxiu.l-h.cat/index.php/antoni-i-ramon-puig-i-gairalt

 Creador prolífic hi ha força obra seva arreu de Catalunya.

 Casa Lluís Estrader (Barcelona - Galvany - Barcelonès

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=11087

 No és aquest l’únic exemple de construcció en un xamfrà , signat  per l’arquitecte Ramón Puig i Gairalt a Barcelona , com podreu comprovar amb els enllaços que trobareu mes avall.

 Casa Ramón Pont

Arquitecto: Ramón Puig Gairalt

Datación de la obra: 1929

Dirección: Olzinelles, 20

https://www.epdlp.com/edificio.php?id=2852

 

Casa Joaquima Vendrell

Arquitecto: Ramón Puig Gairalt

Datación de la obra: 1928

Dirección: Vallhonrat, 22-26

https://www.epdlp.com/edificio.php?id=2813

 

Casa Marià Pidelaserra i Brias (Barcelona 1877-1946)

https://vestigiosdebcn.wordpress.com/2012/09/11/viviendas-pidelaserra-el-edificio-que-la-i-guerra-mundial-ayudo-a-construir/

 

Afegiu-vos a la tasca de recuperar  el  patrimoni històric de Catalunya, i en el pitjors dels escenaris,   la documentació  que deixarà testimoni de la seva  memòria

diumenge, 27 de setembre del 2020

IN MEMORIAM DE LES “ESCOLES MUNICIPALS” AL CARRER CALABRIA,25 . BARCELONA

 Cerquem els edificis escolars anteriors a la dictadura franquista de Catalunya, i amb la ingenuïtat que caracteritza a les ànimes senzilles, n’havíem demanat una relació  a la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya ;  suggerim atesa la història de suspensions i rehabilitacions d’aquesta Institució posar-hi un numero, desconeixem però quin li pertocaria a l’actual que va ser rehabilitada per darrer responsable de la dictadora i primer president de la “democraciola”, per ser suspesa l’any 2017, i novament rehabilitada sembla que sota estrictes mesures de control.

   A l’edifici del carrer Calàbria, 25, hi havia un edifici anomenat , les Escoles Municipals, obra feta en els primers decennis del segle XX, intuïm que abans de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República  per l’arquitecte Lluís Callén Corzán  del que no trobava cap imatge, cap dada  biogràfica, ni la seva necrològica,..., i del que ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs i fos possible rebre’n una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com   ,  es un edifici ubicat a l'illa del districte de l'Eixample delimitada pels carrers Rocafort, Manso, Tamarit i Calàbria. Disposa d'una única façana exterior afrontada al carrer Calàbria, on es troba l'accés principal, i una façana interior afrontada al pati de l'illa.




 


Patrimoni Gencat explica que és un  edifici entre mitgeres de planta rectangular que des de l'exterior sembla un edifici d'habitatges de l'època, però que es va concebre com a escola. Presenta una estructura en alçat de planta baixa, tres plantes pis i terrat transitable. La part posterior presenta un pis menys i està rematat amb una terrassa.

 L'edifici disposa d'un celobert central on es localitza la caixa d'escales.

 La façana estructura les seves obertures en cinc eixos verticals a la planta baixa i quatre de ritme regular a la resta, formant en conjunt una composició axial al voltant del portal central. El parament està recobert per un estuc rehabilitat recentment.

 La planta baixa s'obre al carrer per mitjà de cinc grans portals. El portal central presenta un arc rectangular amb angles arrodonits. Està emmarcat amb pedra motllurada i destaca el capçal, una decoració escultòrica vegetal amb un escut coronat al centre. Aquesta porta permet l'accés a la botiga ubicada a la planta baixa.

 L'accés a les aules que hi ha a les plantes superiors es realitza per el portal de l'angle esquerre, que juntament a la resta de portals es presenten en parelles i estan rematats per uns arcs de mig punt motllurats que s'originen a l'alçada d'una imposta horitzontal. La resta de plantes presenten balconades en parelles, amb una llosana sustentada per permòdols de pedra decorats amb motius vegetals i tancats per baranes de ferro forjat. Tots ells presenten un emmarcament de pedra amb la llinda esculpida amb motius vegetals. Dalt de la tercer planta pis una imposta i una sanefa esgrafiada esculpida dóna pas a la cornisa en voladís del terrat. Aquest està tancat per una barana massissa d'obra que, a la part central, presenta un capcer rectangular rematat per ornaments esculpits de pedra que emmarquen l'escut de la ciutat i el text "ESCUELAS PUBLICAS MUNICIPALES".

 El portal central que per la decoració exterior sembla que deuria ser l'accés a l'interior de l'edifici en realitat només permet l'accés a la botiga ubicada a la planta baixa. A l'esquerra hi ha el portal d'accés a les aules de les plantes superiors. L'edifici disposa d'un celobert central on es localitza la caixa d'escales.

No trobava cap dada de la seva història com a centre escolar.

Durant un període MOLT BREU va acollir l’Escola d’Adults, Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 29 de setembre de 1912 – 21 de juliol de 1994), a dia d’avui en desconeixem l’ús a que s’ha destinat.

https://agora.xtec.cat/cfaperecalders/el-centre/historia/

L’arquitecte Lluís Callén Corzán va dur a terme altres projectes a Barcelona i altres indrets :

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=9294

http://www.decorarenfamilia.com/2017/09/de-antiguo-almacen-estiloso-loft-en-barcelona.html

http://www.parlamentib.es/Plantilles/Plantilla1.aspx?ids=879

dissabte, 26 de setembre del 2020

TEATRE PRINCIPAL. TERRASSA

L’arquitecte Toshiaki Tange, publica una fotografia de la façana del  Teatre Principal de Terrassa,  els orígens d’aquesta infraestructura cultural es remunten al 1866, per a l'esbarjo de la burgesia industrial de la ciutat.



 L'edifici actual, situat a la plaça de Maragall núm. 2, és obra de la reforma de 1911, d'Enric Catà Catà (Sant Feliu de Llobregat, 1878 - Barcelona, 1937) i Francesc Guàrdia i Vial (Barcelona, 1880 – 27 de gener de 1940 ), gendre de Lluís Domènech i Montaner i col·laborador seu en la construcció del Palau de la Música Catalana.

S'inaugura el 15 de desembre de 1911, amb la representació de l'opereta La Geisha.

 Fou reformat el 1916 per Josep Maria Coll i Bacardí (Barcelona, 23 d'agost de 1878 - Terrassa, 24 de març de 1917), que en va eliminar la decoració modernista de la façana. L'edifici està inclòs al catàleg del patrimoni historicoartístic de la ciutat.

 El cos central és coronat per una cúpula coberta de mosaics. A la façana principal, on hi havia escultures de Pau Gargallo Catalán (Maella, 5 de gener de 1881 – Reus, 28 de desembre de 1934) , presenta vitralls policroms de temàtica vegetal. D'aquestes escultures només es conserven els busts de dos artistes terrassencs: l'actor Joan Prat i Ubach i el compositor Emili Daura i Oller així com el nom de Teatro Principal.

http://diaridterrassa.blogspot.com/2012/08/la-gloria-de-estar-inmortalizados-en-el.html

El 24 de març de 2011 i coincidint amb l'any del seu centenari, es va fer l'acte d'inauguració de les obres de remodelació del teatre, que havien començat el mes d'abril de 2007 a càrrec dels arquitectes Xavier Fabré Carreras (Barcelona 1959 ) , i Lluís Dilmé  Romagós (Salt, el Gironès 1960).

Amb la remodelació, el teatre té una superfície total de 4.530 m² (en diverses plantes) i 623 butaques entre platea i amfiteatre, a més d'un centenar de localitats més a la Sala de la Cúpula.

Que cal actualitzar permanentment les bases de dades, algú els ho hauria de recordar a Patrimoni Gencat, oi?.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=28075

Amb totes les precaucions higièniques i sanitàries que calguin, amb una rebequeta per si  fes fred, sortiu  a conèixer Catalunya


divendres, 25 de setembre del 2020

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL D’ESPERAN ADVOCADA A SANT SADURNÍ. EL PONT DE SUERT. LA RIBAGORÇA SOBIRANA.

 

Em sorprenia una publicació:

https://www.lamira.cat/visions/1460/esperan-el-tresor-emboscat

Signada per Jordi Borràs i Abelló (Gràcia, Barcelona, 1981) https://www.lamira.cat/autor/jordi-borras

Esperan és un antic poble de la comarca de l'Alta Ribagorça. Actualment està del tot deshabitat, i pertany al terme municipal del Pont de Suert.

Des de sempre, Esperan ha tingut un accés difícil, que s'ha agreujat en quedar deshabitat, i que sens dubte facilitava per aquest motiu la marxa dels seus habitants . A peu, cal fer un llarg camí des de Malpàs, Gotarta o Igüerri, pujant, segons el cas, cap al nord, fins a l'antic poble de Raons. L'accés en vehicle no és possible a partir d'aquest darrer poble, i només s'hi pot anar a peu.

Patrimoni Gencat explica que l'església parroquial, avocada a  Sant Sadurní està situada a la part alta del nucli abandonat d'Esperan.

Emplaçada a 1.400 metres d'altitud a la dreta de la vall d'Esperan.

El lloc s'esmenta per primer cop en el testament de Ramon d'Erill el 1173, en el qual cedeix el lloc d'Esperan al monestir de Santa Maria de Lavaix.

Sembla que els hereus de la baronia d'Erill respectaren aquesta donació ja que tant el vilar com l'església de "Sancti Saturni de Spranto", de la qual depenia l'església de Sant Pere de Raons, són consignades en els inventaris monàstics de Lavaix.

Es tracta d'un edifici d'una sola nau amb absis semicircular lleugerament ultrapassat, orientat al NE.



L'absis s'obre a la nau mitjançant un arc presbiteral. La nau, més alta que l'absis, és coberta amb volta de canó apuntada i és feta de carreus col·locats al llarg, seguint el sentit longitudinal de la nau. L'absis, en un nivell més baix, presenta una volta de quart d'esfera feta amb filades concèntriques. Posteriorment s'afegiren dues capelles laterals al mur sud. Lloc, on originàriament, hi havia la porta d'accés. A l'absis hi ha una finestra d'una sola esqueixada i ampit graonat.

Al mur de ponent hi ha la porta, d'arc de mig punt adovellat. Al damunt hi ha una finestra.



El campanar d'espadanya de dos ulls, en el que miraculosament encara llueix una campana,  corona la finestra.




Al presbiteri es conserva un altar amb dues ares superposades.

Fou bastida a la mateixa època que Sant Climent d'Iran o Sant Quirc de Durro, al  Segle XII.

El temps, la incúria i l’abandó desactualitzaven les dades de Patrimoni Gencat, altrament som un país peculiar, enlloc d’arranjar, reparar i/o restaurar, creem una “ llista roja”, i ens oblidem del patrimoni històric. 

Ja fem tard per treure el Sant Cristo Gros. 

Quan al topònim coincidia força amb la tesis formulada a :

http://revistas.iea.es/index.php/ARG/article/viewFile/1809/1805

Esperan, forma derivada del llatí “asper” que com acostuma a succeir definiria prou bé les característiques d’aquest indret.

dijous, 24 de setembre del 2020

ESGLÉSIA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ. ISIL. EL PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Josep Maria Soler Pages púbica una fotografia de l’església parroquial d’Isil, avui al terme de l’Àneu sobirà,a la comarca homònima del Pallars.  



Patrimoni Gencat explica que el temple d´Isil amb l’advocació de la Immaculada Concepció, també anomenada Puríssima Concepció , tal i com la coneixem avui, és fonamentalment un edifici emmarcable dins un gòtic tardà.

 


 Fotografia. Jordi Contijoch Boada.

 S´aixeca en una illa entre dos braços de la Noguera, i la definició dels seus volums exteriors està dominada pel disseny de la coberta a dues vessants, a la capçalera s´evidencia l´estructura d´un absis poligonal amb grans contraforts que reforcen el parament i integren simètricament dos espais a manera de capelles.


Fotografia del interior Jordi Contijoch Boada.

El desnivell de la seva coberta respecte a la de l´absis permet ampliar el sistema de buits, el qual es complementa en les parts laterals amb altres obertures sota el ràfec de la teulada.

Tanmateix, cal tenir en compte els buits de la façana principal, en particular els que configuren l´eix d´una portalada setcentista, obra de concepció senzilla i pedra ben tallada, que inclou al seu damunt una fornícula i un òcul circular.

Als angles de la façana se situen dos contraforts que l´emmarquen. Trenca la simetria del conjunt un campanar que, al damunt d´un basament integrat al frontis, s´aixeca com a projecció d´un octògon regular de costats desiguals, coronat amb xapitell de planta similar.

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) quan al topònim isil , li atorga el significat (silenciós, amagat).

Els Pallars  sense cap mena de dubte estan prop de Déu, encara que en  el terreny material, massa allunyats de la conurbació barcelonina.

dimecres, 23 de setembre del 2020

CAN HUGUET NOU. VILALLONGA DE TER. VALL DE CAMPRODON. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

 Retratava el gran casal Can Huguet Nou –segons m’aclareix molt amablement la M Àngels Miralpeix - , que presideix l’entrada a Vilallonga de Ter, a la Vall de Camprodon, comarca del Ripollès.



Josep Danés i Torras (Olot 1891 – Barcelona 1955). És l’autor d’aquest magnífic edifici que es duia a efecte en el període (1929-1933).




Llegia que Vilallonga de Ter disposa d’un Catàleg i d’un Inventari de Masies, que no està però, dissortadament consultable en línia.

La ‘inèrcia perniciosa’ s’ensenyoreix també d’aquestes terres altes.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com 

L’edifici va ser confiscat i entre altres usos va acollir ferits de l’arma d’aviació i posteriorment va fer les funcions d’hospital de sang.

https://patrimonimilitardelavalldecamprodon.wordpress.com/tag/vilallonga-de-ter/


dimarts, 22 de setembre del 2020

LES CASES “BARATES” DEL CARRER SANT MIQUEL. SANT VICENÇ DELS HORTS. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

 

L’arquitecte Toshiaki Tange publicava una fotografia Fecha de construcción desconocida/  Autor desconocido/Sant Miquel, 14, Sant Vicenç del Horts, Barcelona.



Localitzava  els edificis al INVENTARIDEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS

Conjunt de dos habitatges entre mitgeres de planta baixa i pis, en parcel·la de mig cós, amb coberta a dos vessants.

Façana a carrer de composició molt senzilla, simètrica i amb una única obertura per nivell, amb portal als baixos i balcó al pis.

Decoració de respiralls, llindes, balcó i cornisa amb elements ceràmics. Coronament amb acroteri en forma de capcer per cada casa.

Façana posterior amb una única sortida a pati posterior i tortugada.

SITUACIÓ : Carrer de Sant Miquel, núm. 12-14

DATA DE CONSTRUCCIÓ : 1890. Reformes al 1916

AUTOR : Melcior Vinyals Muñoz  (Barcelona, 26 d'agost de 1878 - 1938) , arquitecte de la reforma de 1916.



PROMOTOR : José Teixidor Venciana - Climent Ubach Tuset.

TIPOLOGIA : Arquitectura residencial urbana. Habitatges entre mitgeres.

https://www.diba.cat/documents/429042/8e9d9cb2-8689-454f-8e8c-177481cd243e

dilluns, 21 de setembre del 2020

IN MEMORIAM DEL MOLÍ DE VENT DE PUIG ROSELL, CALONGE. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA

 El Gabriel Martin Roig publica fotografies del que havia estat el molí de vent de Puig Rosell al terme de Calonge  a la comarca de l’Empordà jussà.







Patrimoni Gencat ens diu que és  un molí aïllat situat en un pujol, prop de can Peric.

 Té forma de torre troncocònica i consta de dues plantes.

La primera està coberta amb volta esfèrica rebaixada de maons i es comunica amb la segona per una escala de pedra intramurs.

El segon pis no conserva el sostre.

Té una porta, amb data 1833 a la llinda, i dues finestres emmarcades amb granit.

Els murs, de pedra trencada agafada amb argamassa fan una amplada de 1.50 metres.

 A l'interior no es conserva el mecanisme i està ple de runa.

actualment és l'únic que es conserva a Calonge.

Estava destinat a la mòlta de cereals.

No conserva les quatres aspes, ni les moles, les quals es desmuntaren per aprofitar-les pel molí hidràulic de can Casals, dissortadament però,   hi hagué un accident, i les moles van rodolar pendent avall quedant destruïdes.

El Molí d'en Casals és una casa de pagès  en la que hi ha un molí fariner. 

L'aigua de la riera de la Ganga o Rifred es captava en la resclosa de can Sala i, canalitzada pel rec de molí, anava a parar a la bassa.

Aquesta aigua feia moure les moles produint la farina. L'aigua, un cop fet el seu comès, desguassava a la riera pel càcul.

Quan això succeïa i el cabdal creixia, se'n deia la bassada.

Algunes corts de la masia estan construïdes amb restes de moles en desús.

Extret de LES MASIES DE CALONGE obra de Pere Caner i Estrany (Calonge, 23 de juliol de 1922- Calonge, 18 de juny de 1982) mestre, escriptor, historiador i arqueòleg que es va especialitzar en la història del Baix Empordà en general i del municipi de Calonge en particular.

diumenge, 20 de setembre del 2020

MARE DE DÉU DE LA CONCEPCIÓ. MIRAVALL. LES VALLS D’AGUILAR . L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

Jordi Vilá Juncá  publica una fotografia de la façana de l’Església parroquial de Miravall, advocada   a  la Mare de Déu de la Concepció.



El terme de les Valls d’Aguilar   fou “creat “ l’any  1972 quan la ranera de la dictadura  s’intuïa  irreversible  , comprèn els antics termes de Noves de Segre, Castellàs, la Guàrdia d’Ares i Taús. El nom adoptat pel nou municipi no és prou adequat, ja que, si bé comprèn la vall del riu de la Guàrdia o d’Aguilar i les de la seva conca (el riu de Castellàs i el de Solans), Taús pertany a la conca de la Noguera Pallaresa i no a la d’Aguilar.

L’església de la Mare de Déu de la Concepció, que era sufragània de la de Baén, és romànica; ha estat modificada. Té una nau, capçada per un absis semicircular, i dues capelles laterals a manera de transsepte.



Patrimoni Gencat ,  inusualment  s’esplaia explicant-nos que l'església de la Mare de Déu de la Concepció de Miravall és un edifici que en l'estat actual planteja nombrosos interrogants, de tal manera que resulta difícil destriar quina part correspon a l'estructura original i quina part correspon a afegits posteriors.

 És un temple d'una sola nau, coberta amb volta de canó, coronada a llevant per una testera plana, que tanca l'obertura d'un absis semicircular, cobert amb una volta de quart d'esfera i considerablement més baix que la nau, motiu pel qual devia construir-se aquesta important testera, tapant l'obertura absidial, on s'obria una finestra actualment paredada. Prop de testera actual, en els murs nord i sud, s'obren sengles capelles rectangulars, cobertes amb una volta de canó, de perfil semicircular, que presenten cadascuna, una finestra de doble esqueixada, orientades a llevant. Pel seu aspecte, sembla que aquestes capelles haurien de respondre a afegits tardans, però l'estructura de les finestres, idèntiques a la que s'obre al fons de l'absis, i sobretot, el fet que no s'observa cap discontinuïtat entre els paraments exteriors de les capelles i els de la nau, plantegen seriosos dubtes sobre el procés constructiu , i no pot descartar-se que l'edifici respongui a un únic procés constructiu, almenys pel que respecta a la nau i les capelles.

 Al centre de la nau hi ha una gran llosa rectangular, amb tres creus gravades i una anella de ferro que possiblement dóna accés a una cripta.

 La porta, en arc de mig punt, s'obre a la façana de ponent, i damunt aquesta porta hi ha una finestra de doble esqueixada que és potser l'element més netament medieval que conserva l'edifici. En el mur meridional de la nau, prop del mur que tanca la nau per llevant, hi ha una finestra de doble esqueixada que està paredada.

 L'aparell és de reble, irregular en tots els paraments, i no hi ha elements decoratius que permetin establir un marc referencial per a un tipus constructiu.

 És difícil establir una cronologia. La finestra de ponent respon a formes pròpies del segle XI, d'altra banda però les capelles laterals sabem que són més tardanes però no és possible datar-les

Des de la baixa edat mitjana, el lloc de Miravall formà part de la senyoria dels vescomtes de Castellbò, els quals gaudien de tota la jurisdicció sobre l'indret. Dins de la divisió administrativa del vescomtat de Castellbò, Miravall estava integrat dins de la batllia de la Vall d'Aguilar, del quarter de Castellbò.



 No es coneixen notícies antigues referents a l'església de la Mare de Déu de la Concepció de Miravall, que era sufragània de la de Berén, excepte pel que fa a la creació d'un benefici a la capella de la Santa Creu de dita església, l'any 1750.

El topònim és clarament descriptiu de la posició en la que està el nucli del  llogaret de Miravall situat en un coster a l’esquerra del riu de Castellàs, enfront d’Espaén.

El Miquel Pujol Mur, i la Maria Rosa Planell Grau – la parella romànica - , tenien ocasió d’accedir al interior de l’església, i ens expliquen les seves impressions a :



http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/09/mare-de-deu-de-la-concepcio-miravall.html

Malgrat la incúria de les administracions i amb TOTES les mesures de prevenció que calgui,  mentre us sigui possible sortiu a conèixer Catalunya

Cuideu-vos molt, ja sabeu que els atacs contra Catalunya i els catalans, o contra la seva llengua i la selva culturaencara els surten de franc als seus autors.


dissabte, 19 de setembre del 2020

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ. QUERALBS. EL RIPOLLÈS. GIRONA

 El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de l’ermita advocada a Sant Sebastià – possiblement votiva,   al terme de Queralbs a la comarca del Ripollès.



Patrimoni Gencat  en diu ; ermita aïllada situada en un camí costerut que continua el carrer de la Font de Dalt als afores del nucli de Queralbs. Es tracta d'una petita i senzilla construcció de planta rectangular d'una nau amb coberta a doble vessant, amb el carener perpendicular a la façana principal, feta de lloses de pissarra. Els murs estan bastits de paredat comú de pedra local amb restes d'arrebossat i cantoneres de pedres de pissarra de majors dimensions i més treballades. També es troben grans blocs de pissarra emmarcant les obertures del portal d'entrada allindat i de l'espitllera d'un lateral. La porta és de fusta amb pom i claus de ferro. Al capcer hi ha dues obertures més, una quadrangular petita i una altra espitllera. Coronant la teulada, al carener, hi ha una creu de ferro. El cantó de la façana posterior està inserit en una roca.



 Sant Sebastià és, o fou, una invocació popular contra la Pesta i les epidèmies en general  - , al Carrer de la Font de Dalt,

Quan al topònim  al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, diuen ; en la documentació antiga Cheros Albos (segle. IX) ‘roques blanques’.

divendres, 18 de setembre del 2020

LA CAPELLA DE SANT CRISTÒFOL/MENA DEL LLORÀ. RUPIT I PRUIT. OSONA

 

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar un enllaç en el que trobava imatges i dades de la  capella advocada a Sant Cristòfol/ Menna, construïda al costat de la casa senyorial del Llorà, al terme de Rupit i Pruit, a la comarca d’Osona .

Tant la torre com la capella d’estil totalment eclèctic amb elements d'estètica barroca i clàssica, foren erigides per uns industrials tèxtils establerts vora la conca del riu Ter.

La capella del mas és de nau única, rectangular i coberta a tres vessants amb el carener paral·lel a la façana la qual és orientada a tramuntana. El portal és de pedra rectangular i amb motllures, al damunt hi ha una petita fornícula, sense imatge i amb una voluta a cada costat. La part superior forma un frontó triangular bordejat amb pedra i al cim del carener s'hi eleva un petit campanar d'espadanya que conserva la campana. Tota la façana és decorada amb esgrafiats que presenten formes vegetals i celestes. A llevant hi ha dues obertures amb vitralls. Està adossada al mur de llevant de la torre del Llorà.



Els murs on hi ha arrebossats, estucats i esgrafiats la pedra és picada i de color blavós.

Per les dates l’autor  dels esgrafiats podria ser Ferran Serra i Sala “Ferdinandus” (Barcelona, 1905 - 1988)

Hi ha una pica dintre de la capella al mur de migdia. És un tros de pedra sense polir a la part baixa i a la part superior hi ha la pica la qual és semiesfèrica i amb incisions a l'exterior. A la part de davant hi ha una cara esculpida en la qual es representa el rostre d'un home vell amb una barba rinxolada i els cabells tirats enrere; la boca es petita i el nas està mutilat, els ulls estan inscrits sota les celles i la part de baix de l'ull és marcada.



L'estil de la pica de marbre i esculpida en alt relleu,  fa suposar que és anterior al a construcció de la capella, de manera que segurament fou traslladada des d'un altre indret i situada a la capella.

 La propietària era la Tecla Sala Miralpeix (Roda de Ter, 26 d'abril de 1886 - Barcelona, 2 de setembre de 1973) i la feu construir segons indica la mateixa edificació l'any 1950 (ANNO SANCTO MCML)



No sabia veure  la capella a :

https://www.yumpu.com/es/document/read/13426339/catalegs-masies-i-cases-rurals-ajuntament-de-rupit-i-pruit

Us recomano la lectura de la tesis documenta i rigorosa de : Josep Capdevila i Soldevila, que defensa que Sant Cristòfol i Sant Menna, foren en realitat una única persona :

http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

 El dia 10 de juliol es celebra la festivitat de Sant Cristòfol, i l’11 de novembre la de Sant Menna.

 Aprofiteu - els que encara podeu sortir - per visitar Sant Cristòfol/Menna de Llorà, al terme de Rupit i Pruit,  a la comarca d’Osona.

 Feu-ho amb totes les mesures de seguretat, mascareta, distància ,… eviteu fer-vos mal, com deien a bombo i plateret , Daniel de Alfonso Laso (Madrid, 1964) i Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 6 d’abril del 1950) la sanitat catalana està a la U.V.I.

 https://www.lavanguardia.com/politica/20160622/402690747904/fernandez-diaz-grabaciones-sistema-sanitario-de-alfonso.html

 

https://www.youtube.com/watch?v=Fd9tc663vW8

 Sembla que, malgrat les noticies dels mitjans de comunicació,  caldrà esperar que sigui la justícia divina la que se’n ocupi, oi?.

Maleits !