dimecres, 31 de març del 2021

IN MEMORIAM. SANT MARTÍ DE TAGAMANENT, EL VALLÈS ORIENTAL.

 Aquest llarguíssim període de “ presó municipal/local RENOVABLE “ està trasbalsant a moltíssimes persones, als que pateixen malalties mentals de forma especialment greu.


Als que gaudíem visitant Catalunya ens fa moltíssim la punyeta, i llevat de l’existència dels arxius fotogràfics, no sabríem que fer.


Llegia que el  Joan Tous i Casals (Barcelona, 24 de maig de 1912- 15 de març de 2003) retratava l’any 1964,  les runes de  Sant Martí de Tagamanent, Patrimoni Gencat en deia ; església esmentada el 1009, que havia de ser la parroquial en lloc de Santa Maria quan aquesta havia d'esdevenir monestir. En no ser-ho, Sant Martí va perdre la parroquialitat i quedà com a capella o ajuda de Santa Maria de Tagamanent.



S'enrunà al segle XVIII.


Església en runes, tan sols resta un mur orientat de sud-est a nord-oest amb una arrencada d'absis pel sud-est. El mur fa 6x3 metres  d'alt, i és fragmentari. A 2 metres  d'alçada té una filera de 7 forats quadrats per possible embigat. Collat a aquest mur arrenca un fragment de paret corba vers l'est, que era l'absis, i té 1,5 metres  d'allargada. El mur té un forat -finestreta- que dóna directament sobre el camí d'arribada. El gruix del mur és 90 a 95 centimetres  i és fet amb carreus i pedres polides. Els fonaments de la resta de l'església estan coberts per la malesa.


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29570


El Martí Ferrer Estrany, la retratava l’any 2014, i el data 5 de maig de 2016, Crostowiki, la incorporava a l’entrada de :




https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Mart%C3%AD_de_Tagamanent


Dissortadament s’ha interromput la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, perquè dissortadament per més que cerqueu  no trobareu enlloc gaires dades dels edificis escolars que hi havia al pobles, viles i ciutats de Catalunya, per aquesta raó, us esperonem a  afegir-vos a la nostra recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors molts de ells  a la nefanda  dictadura franquista, també, també a que  compartiu aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 



Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  afegim la intercessió de Sant Martí de Tours, , davant l’Altíssim   ,  i confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

dimarts, 30 de març del 2021

ESGLÉSIA DE SANT ANDREU DE PORRERES. VALL DE BAC. VALL DE BIANYÀ. LA GARROTXA. GIRONA

 L’Antoni Noguera i Massa , la  Maria Lluïsa Ramos i Martínez /, i l’Eva Bargalló i Chaves, expliquen del temple de Sant Andreu, que fou durant molts segles l’església parroquial de la qual depenien les de les altres poblacions que integren la Vall del Bac.  


Segons diversos testimonis, l’església de Sant Andreu conservà fins els primers anys del segle XX una talla romànica de la Mare de Déu del segle XII, la qual es degué extraviar l’any 1936, quan l’església deixà de tenir les funcions parroquials, que foren assumides pel veí temple de Sant Miquel de la Torre.

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0438001.xml



La retratava l’any 1986, l’ Olga Sacrest i Roca




Fotografia de Josep M Canals Ferrarons



L’havia retratat Cèsar August Torras i Ferreri (Barcelona, 5 de juliol de 1851 - 22 de juny de 1923)

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/8517


Patrimoni Gencat en diu ; església d'una sola nau, absis semicircular i campanar originàriament d'espadanya i que actualment és de planta quadrangular. Aquesta església va ser absorbida per diverses ampliacions d'un mas, que es va adossar a la façana sud de l'antic temple i en va desdibuixar la fisonomia de les façanes exteriors. Uns metres més al nord, i separada de la construcció, aquesta església tenia una rectoria.

 

L'exterior de l'absis presenta un ràfec suportat per mènsules de pedra i coberta de teula. S'hi poden observar dos contraforts que suporten la construcció, un sota el finestral est i l'altre al sud-est. Aquests van ser construïts per reforçar la construcció al segle XV, desprès de la sèrie de terratrèmols garrotxins.

 

L'exterior de la façana sud, avui visible, presenta també un ràfec original de pedra suportat per mènsules com l'absis. En aquesta zona s'aprecia també un possible sobrealçat de la coberta. Aquesta avui és de teula. La fàbrica del temple és de carreu petit, ben treballat i filades força regulars.

 

La façana oest encara es troba molt desdibuixada per les restes de l'annexió del mas. Es pot observar però un finestral de doble esqueixada de la construcció original. En aquesta mateixa façana originàriament s'hi hauria construït el campanar d'espadanya que, possiblement a partir del segle XV, es va transformar amb un campanar de planta quadrangular i teulat a doble vessant.

 

L'accés és a la façana sud, a través d'un portal adovellat de grans dimensions que ens faria ubicar la remodelació de la porta entorn del segle XV o XVI. Va ser precisament en aquests segles, després dels terratrèmols que l'edifici va patir diversos desperfectes i es va haver de reforçar amb contraforts, com s'ha vist anteriorment, i refer algunes parts. A més, se li va annexar algunes estances complementàries com la rectoria i la sagristia. Aquestes construccions van provocar que durant els segles successius s'ampliessin i anessin absorbint i amagant l'església dins d'una masia.

 

L'interior presenta una volta apuntada amb restes d'encofrat perdut, parets de pedra vista, terra pavimentat amb rajol caironat d'època moderna i dues petites capelles obertes a les façanes nord i sud. A la zona de la façana oest, es troba un altell de fusta amb unes escales de cargol, parcialment de fusta a la zona alta i de pedra a la zona baixa.

 




Es conserven parts d'un revestiment interior de guix, parcialment pintat, que sembla que hagi estat estabilitzat o consolidat.


Fotografies interiors del  Francesc Climent  

Hom defensa que el topònim, Porreres, fa referència a l’abundància en aquest  indret de l’Allium porrum.  Com tots el topònims descrivia una realitat que potser avui no existeix. El sostre demogràfic de la Vall de Bianya s’assolia al cens de 1857 amb 2886 animes, i es tancava l’exercici 2020 amb        1.275 habitants. 



Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 


Que l' apòstol Sant Andreu , elevi a l’Altíssim la pregaria dels aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

dilluns, 29 de març del 2021

ERMITA DE SANT QUIRÍ I SANTA JULITA. BEREN. LES VALLS D’AGUILAR. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 Aquest llarguíssim període de “ presó municipal/local RENOVABLE/ REVISABLE “ està trasbalsant a moltíssimes persones, als que pateixen malalties mentals de forma especialment greu.

  

Als que gaudíem visitant Catalunya ens fa moltíssim la punyeta, i llevat de l’existència dels arxius fotogràfics, no sabríem que fer.

 

El Ton Graell publicava fotografies  de l’'ermita de Sant Quirze i Santa Julita, coneguda popularment com Sant Quiri, és situada al cim del puig de Sant Quiri, a l'esquerra del riu d'Aguilar, dominant la confluència dels rius de Pallerols, d'Aguilar i de Castellàs.

https://tongraellblog.blogspot.com/2013/11/sant-quiri-i-santa-julita-lermita-de.html?fbclid=IwAR2MLigalxAI_9D4R3RSpvcAtR-SMK7aMmGbcfI8JTX9-Kf-oT-_1RNCajM


L’havia retratat A.Moras -  Antonio Moras Navarro, del que en voldríem rebre dades del seu lloc de naixement  i si s’ha donat el cas del seu traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com – l’ any   1988. Vista superior de la capella





Patrimoni Gencat explica que  la capella de Sant Quiri i Santa Julita és formada per una nau rectangular, coberta per un embigat de fusta i coronada a llevant per un absis rectangular, cobert am volta de canó. La porta, en arc de mig punt, s'obre a la façana de ponent, i és l'única obertura que té l'església. El murs no presenten cap tipus d'ornamentació, al mur meridional hi ha una fornícula.

 

L'aparell constructiu és de reble de lloses planes, disposades de forma regular. L'interior és arrebossat i els paraments exteriors estaven emblanquinats fins a la restauració que es va dur a terme l'any 1994, mentre que la coberta era de gres rogenc. Aquest fou substituït per pissarra d'importació cosa que va fer que es perdés l'autenticitat de l'edifici. La rusticitat, però, és una característica pròpia de l'edifici i es manifesta sobretot en la manca de verticalitat dels murs atalussats cap a l'interior.

 

La capella de Sant Quiri i Santa Julita no té cap tret definitori que permetí adscriure-la a cap estil concret. Per la semblança amb altres esglésies com: Sant Lluc d'Anyús i Sant Serni de Vila-rubla podria haver esta construïda abans del segle XI, seguint una tipologia constructiva local.


A l'any 975, en un document de venda d'unes terres situades a la vila de Noves de Segre, s'esmenta com a límit Sanctum Quirichum que alguns estudiosos identifiquen amb aquesta església.

 

Actualment, se celebra en aquesta capella un aplec a mitjan mes de juny, coincidint amb la festivitat de Sant Quirze i Santa Julita.

 

El Joan-Albert Adell i Gisbert i la  Maria Lluïsa Cases i Loscos, s’esplaien amb més dades a :

 https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0625002.xml


El Jordi Gumí i Cardona (Barcelona, 28 d'abril de 1931 - 18 de setembre de 2013)  publicava un parell de  fotografies   “ en data indeterminada, en les  que situa erròniament aquesta esglesiola al Municipi de Taús a la comarca de l’Urgell sobirà.




http://calaix.gencat.cat/handle/10687/93806

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/93792


Patrimoni Gencat hauria de repetir les visites als elements patrimonials, i/o demanar imatges als que ho han fet, això alhora que permetria comprovar l’estat del Patrimoni històric arreu de Catalunya, facilitaria depurar  errors com aquests.  




Que Sant Quirze (en grec Κηρύκος (Kērykos)), o Ciríac o Cir, i sa mare  Santa Julita o Julieta (en grec, ουλίττα) dos cristians màrtirs l'any 304 a Tars, que  són venerats a tota la cristiandat,  com a protectors dels pobres i els nens, intercedeixin davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques

diumenge, 28 de març del 2021

EL CASSÉS. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA

 El Matias En Mais Castanyer publicava una fotografia de l'arxiu de Josep Maria Dou (1906-1991) cronista, artista i fotògraf olotí, amb una evocació quasi bucòlica  del Pla de Dalt,  i del Cassé

 



L’Olga Sacrest Roca retratava l’any 1985, el Cassés al Pla de Dalt, al terme d’Olot, a la comarca de la Garrotxa.





http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10365


Casa de planta rectangular amb baixos, un pis i colomar.


 Coberta amb teulat a quatre aigües.


Els baixos eren destinats a corts pel bestiar, no hi ha obertures, únicament petites espitlleres per a la renovació d'aire.


 La primera planta era destinada a habitatge.


Pels costats de les façanes de nord i ponent s'afegiren dues galeries cobertes, amb grans arcades de mig punt, avui cegades.


 Damunt, de planta més reduïda però més enlairat, hi ha l'antic colomar, que en algun lloc tenia galeria coberta amb arcades de mig punt.


Bastida amb pedra volcànica i carreus de basalt en els angles de la casa.


Va ser cedida a l'ajuntament d'Olot que decidí restaurar-la i cedir-la com a despatxos per a diverses entitats olotines




https://www.entitatsgarrotxa.cat/associacio-de-veins-pla-de-dalt-el-casses/


l’Olot dels inicis del segle XX tenia força menys de 10000 habitants, i tancava l’any 2020 amb un cens de 35.926 veïns.


L’estratègia de la dictadura franquista era diluir tant com fos possible als catalans i la seva llengua,  veurem a les eleccions del 14 F com evoluciona la qüestió.

dissabte, 27 de març del 2021

PONT DE LA BOIXADERA I AQÜEDUCTE. CABÓ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

  

Aquest llarguíssim període de “ presó municipal/local RENOVABLE/ REVISABLE “ està trasbalsant a moltíssimes persones, als que pateixen malalties mentals de forma especialment greu.

  

Als que gaudíem visitant Catalunya ens fa moltíssim la punyeta, i llevat de l’existència dels arxius fotogràfics, no sabríem que fer.


Joan Tous i Casals (Barcelona, 24 de maig de 1912- 15 de març de 2003) retratava l’any 1980, el pont i l'aqüeducte de la Boixadera ; dues estructures superposades que travessen el riu Cabó a mig camí entre els nuclis de Cabó i el Vilar de Cabó.





S'accedeix al pont des de la casa de la Boixadera, a la qual s'hi arriba des d'un trencall situat al nord de la carretera d'Organyà a Cabó, passat un quilòmetre del nucli del Vilar en direcció a ponent.

 

El pont consta d'un sol ull en arc de mig punt rebaixat, que es recolza sobre dues roques situades a cadascuna de les ribes, amb l'arrencada situada a certa alçada del fons del congost. L'arc de l'ull del pont està construït amb carreus de pedra calcària, més o menys perfilats d'acord amb un patró aproximadament ortogonal i col·locats en disposició racial. Les quatre primeres filades de carreus de l'arc de la cara de llevant del pont i a la seva riba esquerra presenten un treball més acurat que la resta, cosa que podria indicar una fase anterior sobre la qual s'hauria construït el pont actual. Amb tot, caldria un acurat estudi de paraments per estar-ne segurs.

 

Els paraments del pont són construïts amb blocs de pedra informe, disposats de manera totalment irregular i units amb morter de calç. Constatem l'existència de dues fases constructives ben diferenciades. Els carreus de la meitat inferior són més petits i a la vora superior més grans. Es distingeixen les dues fases i podem saber que abans de la construcció de l'aqüeducte el pont tenia forma d'esquena d'ase. En fer l'aqüeducte es coronà amb una barana de 30 centímetres  a la cara de ponent.

 

L'aqüeducte de sis arcs se sustenta sobre vuit pilars de secció quadrangular, d'uns 35 centímetres  d'ample, aixecats sobre la vora del pont que mira a llevant. El canal de conducció de l'aigua és sostingut per set arcs rebaixats que es disposen sobre aquests pilars. L'aparell de l'aqüeducte es a base carreus de pedra calcària toscament desbastats en el cas dels elements de sustentació, i de pedra tosca en el cas dels arcs. En una fase posterior el canal de conducció de l'aigua va ser cimentat.

 

Al marge esquerre del riu, adossada al primer arc de l'aqüeducte en aquell sector, hi ha una escala de servei d'obra molt senzilla per facilitar les tasques de manteniment.

 

El camí d'accés al pont és perfectament visible a totes dues ribes. Es tracta d'un camí antic amb els marges empedrats que puja des de llevant seguint la riba dreta i se'n va cap a ponent seguint la riba esquerra. Quant al canal de conducció de l'aigua, és perfectament visible per la riba esquerra del riu. Es tracta d'un tub de ciment. Anteriorment i devia haver una conducció més antiga que probablement hauria estat a cel obert. Per la riba dreta s'interromp aquesta conducció i, de fet, s'interromp l'aqüeducte, que està escapçat i que en altres temps devia arribar fins al marge del prat que es troba al marge dret del riu.

 

L'origen d'aquest pont sembla que estaria en algun moment posterior a l'edat mitjana, potser sobre un pont anterior, aprofitant les bones condicions que ofereixen les ribes del riu en aquell sector.

 

Aquest pont donava servei pel transit de mercaderies del molí de Boixadera situat a uns 30 metres del pont.

http://www.alturgell.cat/noticies/el-pont-i-aqueeducte-de-boixadera-la-vall-de-cabo-declarat-be-cultural-d%E2%80%99interes-local


L’absència de “depredadors”  humans ha permès que l’estructura es mantingui dempeus.

divendres, 26 de març del 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAPLANA, ADVOCADA A L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. LA BARONIA DE RIALB. LA NOGUERA. LLEIDA

  

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local  RENOVABLE/REVISABLE  “,  en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

M’enviava fotografies de l’església parroquial de Vilaplana al terme de la Baronia de Rialb, a la comarca de la Noguera, sota l’advocació de l’Arcàngel  Sant Miquel es troba als afores del poble de Vilaplana, enlairada sobre un turó.




 

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó, amb arcs laterals de reforç i un arc toral, tots de mig punt. La nau és capçada per un absis semicircular, obert amb un arc presbiteral. La porta, de mig punt, s'obre a la façana nord. Té una finestra de doble esqueixada i una altra que s'obrí posteriorment durant les reformes en què es va afegir la sagristia. A la façana oest hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls i un ull de bou circular. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada. Els murs són llisos, sense cap ornamentació, tret d'un ràfec bisellat a l'absis. L'aparell és de carreuó, sense polir, però ben escairat, disposat en filades molt uniformes i regulars, que posen en evidència les fórmules de principis del segle XII.


El lloc i el castell de Vilaplana són documentals des de l'any 1042 quan el castell de Vilaplana apareix com afrontació del castell de la Clua. Sant Miquel de Vilaplana fou seu d'una parròquia i consta que el seu capellà, el 1280, pagà la dècima beneficial. N'hi hagué fins els temps moderns. Aquesta parròquia té un terme gran, que va des del Segre al terme de Pallerols i Peramola.


El Joan-Albert Adell i Gisbert  i l’ Antoni Bach i Riu,  amplien un xic aquestes dades a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1727901.xml


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 


 

 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  afegim la intercessió de l’Arcangel Sant Miquel “ Princep dels Esperits Celestials”  ,  davant la Altíssim  ,  i confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

dijous, 25 de març del 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL D’ADRAÉN, ADVOCADA A SANT MARTÍ DE TOURS. LA VANSA FÓRNOLS . L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local  RENOVABLE  “,  en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


M’enviava fotografies de l’Església parroquial d’Adraén, advocada a  Sant Martí  de Tours, al terme de La Vansa i Fórnols, a la comarca de l’Urgell sobirà.






La Maria-Lluïsa Ramos i Martínez s’esplaia explicant-ne  la història :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601bn.xml


L’esment documental més antic pel qual es té constància del lloc d’Adraén data del 835, i correspon a un precepte pel qual l’emperador Lluís el Piados, a precs de Calort, abat de Sant Serni de Tavèrnoles, concedí la protecció i la immunitat per al monestir de Sant Salvador de la Vedella; entre els indrets on els monjos d’aquest darrer cenobi tenien possessions consta el lloc d’Atrasenne, que cal identificar, sens dubte, amb Adraén. A banda d’aquesta primera menció, es troba esmentada la parròquia d’Addragigno en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.

 

De fet, s’han trobat poques notícies sobre l’església de Sant Martí d’Adraén, i totes elles s’inclouen dins el segle XI. Una de les primeres apareix en un document del 1007 pel qual el comte Ermengol I d’Urgell, juntament amb el vescomte Guillem I d’Urgell, permutà amb els esposos Eldemars i Bonadona els alous que tenien en diversos llocs del comtat, entre els quals en figura un al terme de Sancto Martino de Adragenne, per l’alou que l’esmentat matrimoni tenia a Priximià. Poc temps després una interessant escriptura datada el 1019 informa de les concessions que el bisbe Ermengol de la Seu d’Urgell atorgà als habitants i els clergues de Santi Martini de Adragen, consistents bàsicament en excempcions fiscals relacionades amb els delmes que havien de satisfer a Santa Maria de la Seu; així mateix, els fa concessió de diversos alous perquè puguin celebrar cada any un aniversari.

 

Més tard, segons consta en una escriptura del 1046 en la qual es relacionen els béns i els honors que Arnau Mir de Tost—fundador de la dinastia vescomtal d’Àger— posseïa en feu de l’església d’Urgell, sabem que el dit noble senyorejava sobre la parrochia de Adragen…, per donació que li havia fet cert temps abans el bisbe Eribau, especificant-se el dret de poder-ho llegar en testament.

 

Dins la segona meitat de l’onzena centúria, es té constància que un personatge anomenat Guitard Bernat, en testament atorgat el 1063, llegà ad Sancti Martini de Adragen, la quantitat d’un mancús d’or entre les nombroses deixes que féu a moltes altres esglésies i monestirs, i especialment a la catedral de la Seu d’Urgell. Una darrera notícia documental del segle XI, corresponent al 1075, informa de la donació que Ramon Gomball va fer a Santa Maria de la Seu i a la seva canònica d’un alou situat dins el terme parroquial de Sancti Martini, in villa Adraien.

 

D’altra banda, pel que fa a la jurisdicció territorial, se sap que el lloc d’Adraén formà part dels extensos dominis que componien el vescomtat de Castellbò durant tota l’edat mitjana, i segons conta l’autor del Spill…, els titulars de la dita casa vescomtal tenien la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi sobre la vila, la qual, dins l’organització administrativa del vescomtat, restava inclosa dins el quarter de Ciutat (Castellciutat), i disposava d’un batlle.

 

De la fi del segle XIV hi ha referència que el capellà d’Adraén pagà una lliura i deu sous en concepte de la dècima que fou recaptada en la diòcesi d’Urgell l’any 1391.


Patrimoni Gencat  ens la descriu ;  edifici d'una sola nau, amb capçalera plana orientada a ponent i coberta per tres trams de volta de creueria, separats per dos arcs faixons perllongats per pilastres cap als murs laterals de la nau. El tram central presenta dues capelletes adossades, a banda i banda de l'espai central, configurades com dues grans fornícules poc profundes, obertes als murs laterals de la nau i coronades per arcs de mig punt. Un fris motllurat recorre tota la nau a l'alçada de l'arrencada de la volta. La capçalera del temple, on se situa l'altar major, només es diferencia de la resta de la nau pel fet de trobar-se a un nivell superior que se salva amb dos graons. Tot l'interior es troba arrebossat i pintat de color blanc, amb pilastres, els arcs faixons i les motllures ressaltades amb colors ocres.

 

El temple presenta dues obertures al mur oriental oposat a l'altar major. D'una banda la porta, en arc de mig punt i contornejada per grans carreus de pedra i de l'altra, al mateix mur i a un nivell superior, una finestra de mig punt.

 

Els paraments externs són de reble, amb restes d'arrebossat de calç, i les cantonades són realçades amb carreuat. La coberta és de teula a doble vessant, amb ràfec força sortint i amb imbricacions. Coronant la façana oriental hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls.

 

A l'interior del temple hi ha un cor de fusta en alt, als peus de la nau, i una pica beneitera situada sobre un peu d'obra modern davant de la porta d'accés de l'església. Es tracta d'una peça antiga, procedent possiblement de l'antiga església parroquial, situada als afores del poble, tot i que de datació incerta. Es tracta d'una pica de forma semiesfèrica, amb la part superior contornejada per una motllura de mitja canya i amb una sèrie de triangles en relleu a la meitat inferior.


En aquesta ocasió el Jordi Vila Juncá, retratava també l’edifici que havia acollit l’escola d'Adraén , des  de l’any  1919 .




Adraén, o Adrahent, és un nucli del municipi de la Vansa i Fórnols, a l'Alt Urgell, a la vall de la Vansa. A 1.434 metres d'altitud és el poble més alt de la vall del riu de la Vansa i actualment té 7 habitants, segons li explicaven els de Cal Pei.

       

L’església parroquial d’ Adraén , advocada a Sant Martí de Tours, l’havia retratat A.Moras    l’any 1983




Hem demanat a Patrimoni Gencat – que no fa constar A. Moras, en la llista d’autors - ,  a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,..,  DE MOMENT SENSE   RESPOSTA  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar


Dissortadament   no trobareu enlloc gaires dades dels edificis escolars que hi havia al pobles, viles i ciutats de Catalunya, per aquesta raó, us esperonem a  afegir-vos a la nostra recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors molts de ells  a la nefanda  dictadura franquista, també, també a que  compartiu aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 



Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  afegim la intercessió de Sant Martí de Tours, , davant l’Altíssim   ,  i confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.