divendres, 30 de setembre del 2016

EL DOLMEN DIT ‘LA PEDRA GENTIL’. VALLGORGUINA. VALLÈS ORIENTAL.

Pujàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés fins aquesta estructura megalítica del municipi de Vallgorguina, al Vallès Oriental. El Josep té 90 anys, i malgrat les limitacions físiques que això li comporta es deleix encara per conèixer Catalunya.

La Pedra Gentil és un dolmen d'uns 4.000 anys, un sepulcre dels anomenats de cambra simple.


Dolmen, que en bretó vol dir 'taula gran de pedra', és una construcció megalítica consistent, generalment, en diverses lloses ( ortostatos ) clavades a la terra en posició vertical i una o més lloses, a manera de coberta, recolzades sobre elles en posició horitzontal. El conjunt conforma una càmera i està envoltat en molts casos per un munt de terra de subjecció o pedres que cobreixen en part les lloses verticals, formant un turó artificial o túmul , distingible com marca funerària.

Aquestes estructures van ser construïdes durant el neolític i el calcolític i es donen a Europa occidental , sobretot a la franja atlàntica , on es compten per milers. La seva funció atribuïda sol ser la de sepulcre col•lectiu, però també es creu que pot ser una forma de reclamar un territori i reforçar la identitat grupal, donada la poca identitat dels poblats neolítics en trànsit als calcolítics i que prepara les ciutats de l'època del bronze.


Tradicionalment sempre s’havia dit que era un lloc de reunió de les bruixes i actualment, a la nit de Sant Joan s'hi celebren sàbats populars.

La pedra superior està trencada i algunes de les 7 que fan de suport han estat reubicades i amb afegits per mantenir l'alçada original. Es desconeix l'aspecte original, si bé està documentat que va ser restaurada en 1885 pel propietari de la finca on es troba, en Josep Pradell.

Ubicada dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor i molt a prop de les runes de l'església de Santa Eulàlia de Tapioles, per arribar-hi, cal accedir per l'entrada al parc que hi ha a la carretera de Sant Celoni a Vallgorguina, a uns 2 Km. d'aquesta vila. Els pescadors del Maresme antigament deien que quant sobre les muntanyes on es troba el dolmen s'hi feien grans núvols, volia dir que tindrien mala mar. Per això hi havia vegades que no sortien.

http://www.raco.cat/index.php/Espais/article/viewFile/91406/163591

Ambdós viatgers compartim despeses, està clar que si fóssim més el resultat final seria menor, oi?. Tothom està convidat a participar, si us sembla interessant digueu-nos-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan identificàvem els interessos del nostre blog, dèiem ‘ Catalunya, només Catalunya, sempre Catalunya’, i en això seguim fins que Déu vulgui.

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LA PIETAT DEL CEMENTIRI DEL CEMENTIRI D'ARENYS DE MUNT. EL MARESME

Trobava una publicació : http://www.cabrejunqueras.cat/cementiri-darenys-de-munt/
El cementiri d’Arenys de Munt es troba situat sobre un turó a cavall entre la vila i la vall del torrent d’en Puig, a l’est de la població.

És un recinte perfectament rectangular dividit en quatre zones, cadascuna de les quals compta amb una plaça enjardinada al centre amb els grups de nínxols al voltant.

La part antiga del cementiri, a la que s’accedeix per la porta oriental, és també la més arbrada, presentant uns exemplars de xiprers majestuosos, envoltats de panteons amb treballs de forja i talla en pedra.

Al fons d’aquesta zona es troben unes escales que porten al segon recinte, caracteritzat per albergar la capella - quina advocació com en el cas d’Arenys de Mar, estimo que és la de la Verge de la Pietat - i contenir algun exemple notable de creu tallada en pedra granítica.



Aconseguia la imatge a traves dels vidres polsosos.


Al sud-oest es troben les dues zones restants, la més nova de les quals és la sud-oest, amb una porta d’accés pròpia des de la carretera d’accés.


No té la monumentalitat, ni el ‘glamour’ del de synera, tampoc la pressió turística d’aquell, com celebraven un grup de joves que es concentraven a l’aparcament, imagino que per fer-se uns ‘porros’ amb tranquil•litat.

Cap dada de l’autor del fossar i de la capella, acostuma ser l’arquitecte municipal de l’època en que es construïa, ens agradarà tenir-ne confirmació, amb els noms i cognoms a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 29 de setembre del 2016

ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL DE VALLMANYA. TORDERA. EL MARESME SOBIRÀ.

Feia anys que li ‘tenia ganes’ a l’església de l’Arcàngel Sant Miquel de Vallmanya, etimològicament del llatí valle magna, ‘vall gran’, al terme de Tordera, a la comarca del Maresme sobirà.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu que es troba al quilòmetre 5 sortint de Tordera cap a Hortsavinyà pel carrer de Vallmanya o d'Immaculada. És el centre del veïnat de Vallmanya, compost per una església i la casa del sagristà, al voltant de les quals s'hi troba el cementiri. El conjunt mira cap al cim amb una esplanada al davant, des del qual es divisa tota la Vall de la Riera de Vallmanya fins als contraforts del Montnegre. Aquesta petita església s'albira entre el paisatge, amb el campanar de dos cossos de torre quadrada, més antic, que fa costat per simetria entre l'habitatge del sagristà a l'esquerra i la senzilla façana emblanquinada de la capella.




Vitrall de l'arcàngel Sant Miquel, d'Antoni Gaudí / MNAC . Procedent de la capella del mas Pujades de Vallgorguina

En el 1315 se l'anomena com Sancti Michaelis de Vallemagna, en l'acte de presentació d'homenatge fet per Galceran de Camós a favor de Guillem, bisbe de Girona, per les dècimes d'aquesta parròquia.

En el 1362 passa a pertànyer a la seu de Girona, com pot veure's en el "llibre verd" del capítol de la catedral de Girona.

Des de 1965 és sufragània de l’església de Santa Eulàlia i Sant Llop d’Hortsavinyà, saquejada en els dies foscos que seguien a la SEDICIÓ dels militars feixistes encapçalats ep, general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, quan es cremaren tots els objectes de culte, entre ells la imatge de Santa Eulàlia, i es salvà la de Sant Llop en poder ser amagada pels amos del veí hostal. L'interior restaurat es troba actualment molt ben cuidat.

http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-7127-cat-sant_miquel_de_vallmanya.htm

http://mitologiacatalans.blogspot.com/2014/03/lultim-llop-del-montnegre.html

Tinc la sensació de que ambdós temples, Sant Llop d’Hortsavinyà, i Sant Miquel de Vallmanya, més enllà de la seva ‘qualificació’ per l’església catòlica, tenen en el millor dels casos un culte esporàdic, més lligat a la tradició que a la pràctica regular de la fe cristiana.

http://www.tordera.cat/document.php?id=5628

SANTA MARIA ‘ MÒBIL’ DE VALLCEBRE. EL BERGUEDÀ

Llegia que la primera església de Santa Maria de Vallcebre està documentada des de finals dels segle X, l'edifici però , fou substituït per una nova construcció romànica al segle XIII, gràcies a les deixes testamentàries i als donatius dels pagesos del lloc.

Aquest petit edifici es mantingué com a parròquia fins l'any 1931 en què es projectà l'anterior construcció més gran, degut a l'augment demogràfic experimentat pel poble de Vallcebre a causa de les explotacions mineres.

El sostre demogràfic de Vallcebre s’assolia al cens de 1857 amb 974 ànimes, l’any 1960 marca novament 944 veïns, i es tancava l’any 2014 amb 258 habitants.

Ens agradarà saber les dades de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i si fos possible rebre una imatge d’aquella església que s’enderrocava a darreries dels anys 90 amb excepció de la torre campanar.


Rebia un email del Jordi Lapuente Perarnau, tinent d'alcalde i regidor de cultura de Vallcebre, al Berguedà.
en referència al vostre blog on parleu de "l'església mòbil de Vallcebre", us passo la informació que tenim disponible:


1 fotografia de l'antiga església de Vallcebre, del període 1975 i d'inicis dels 80.

Trobareu un monogràfic molt interessant sobre la història de la parròquia de Vallcebre escrit per Ramon Viladés i Llorens ( Coaner, Sant Mateu de Bages, 4-10-1940 ) ramonvilades@gmail.com , a la Revista L'Erol (número 56, hivern 1997, pàgines 23-24). Es documenten fins a sis esglésies, abans de l’actual.

Salutacions i moltes gràcies per la feina de difusió del nostre patrimoni que esteu fent.

L'any 2000, després de molts esforços i sacrificis, en la recerca de subvencions i finançament per construir l'actual centre de culte, es va poder inaugurar gràcies a la col•laboració ciutadana - ens agradarà saber les dades de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com -. El sistemàtic ‘oblit’ d’aquestes dades ens confirma que ‘todo sigue atado y bien atado ‘.


Als funcionaris i/o politics catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin.

dimecres, 28 de setembre del 2016

COM S’ARRIBA A L’ERMITA/SANTUARI DEL REMEI D’ARENYS DE MUNT?. EL MARESME

Cercava l’ermita del Remei d’Arenys de Munt; a la pàgina de l’Ajuntament trobava : Emplaçament: Per sota Can Sagrera i pujar pel camí del Mormó direcció oest i seguir pel camí del Remei. Ho intentava fins a dues vegades al mati, i a la tarda del dimecres 28.09.2016, en el primer any del ‘GOBIERNO PROVISIONAL/TRIUNFAL’ del ‘camarada’ Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel•la, 27 de març de 1955 + )

Quan a la descripció tècnica ens diu ; petita ermita d'una sola nau dedicada a la Mare de Déu del Remei. Coberta de teules a dues aigües i carener perpendicular a la façana. Campanar d'espadanya coronant la façana principal. Façana principal amb l'entrada emmarcada per dues finestres a banda i banda i un ull de bou al damunt.


A l'entrada hi ha un cor i a la capçalera el cambril de la Mare de Déu, al que s'hi puja per una sala lateral a la dreta, i es baixa per l'esquerra. El camerí o cambril té el sostre decorat amb motius geomètrics i d'amorets damunt de núvols i conserva alguna placa de marbre votiva d'agraïment a la Mare de Déu; una del 1918 per haver lliurat a la família de la pesta; i una de l'any 1917 per haver sortit sense danys d'un accident amb tartana.


No hi ha notícia del moment precís en què es va començar a donar culte a la Mare de Déu del Remei. Segons uns goigs del segle XVIII, es podria tractar d'una Mare de Déu trobada.

Construcció del segle XVII. Pertanyia a la família Gibert fins el segle XVII. Aquesta família vivia a Torrentbó, en el Molí Gibert, i en un moment de bonança econòmica (segles XV-XVI) es va traslladar al Remei. Si més no, des de 1659 la capella formava edificació separada del casal. A l'interior es conservaven exvots, avui desapareguts.

S'hi celebra un aplec que va estar més de vint anys sense fer-se i que des del 2002 s'ha recuperat. El 7 de desembre de 1718 el canonge Josep de Taverner i Dardena, bisbe electe de Solsona, la nomena "Hermita de Nostra Senyora del Remey", en nom del bisbe de Girona Miquel Joan de Taverner i Rubí i donà permís a Josep de Jalpí per engrandir la capella amb els diners de les almoines; i nomena Josep Jalpí i els seus successors Administradors. Però per nomenar l'ermità calia tenir el vist-i-plau del rector de Sant Martí d'Arenys. La devoció venerava la Mare de Déu en cas de manca d'aigua o pestes, són els casos de les processons de 1817 i 1821. Arenys de Munt, des de 1846, fa festa el diumenge després de Pasqua per celebrar el vot de poble en honor de la Mare de Déu.

http://www.arenysdemar.cat/document.php?id=25088
http://www.arenysdemunt.cat/document.php?id=1765

Patrimoni Gencat afegeix; al segle XVI pertanyia a la família Gibert, i aquesta la passà a Pere Antich de Tries, de Sant Martí, d'Arenys de Munt i s'hi feia culte a la Mare de Déu del Remei. Després passà a la família Gelpi, de Sant Esteve de Tordera.

Durant la invasió francesa (1800), el santuari fou cremat i saquejat, i fins 1815 no es pogué refer.

L'any 1928 Ramon Goula i Plandiura adquirí la finca i el santuari, que va refer. En els dies foscos que seguien a la SEDICIÓ dels militars feixistes encapçalat pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, qualificats pesl ‘guanyadors’ Guerra Civil i/o Cruzada, fou saquejat de nou.

L'any 1940 es tornà a restaurar. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor i de l’autor d’aquesta reforma.

Malgrat tractar-se d’una propietat privada – tot és d’ algú- fora possible posar rètols indicadors al camí?. Sóc conscient que demano una despesa DESCOMUNAL en el país en que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, o destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible, o manté un sistema de ‘portes giratòries’ d’incalculable valor, o ...., insisteixo respectuosament en senyalitzar almenys el bens qualificats com BCIL ( Bé cultural d’interès local )

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE LA CONGREGACIÓ DE LES GERMANES CARMELITES DE LA CARITAT – VEDRUNA A BELLPUIG. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Cercava dades de la presència de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna a Bellpuig, i a la pàgina : http://vedrunabellpuig.blogspot.com.es/2014/04/160e-aniversari-de-la-nostra-escola.html

Trobava ; la nostra història comença pels voltants del 1845 quan Jaume Ripoll Vilamajor ,(Preixana, Urgell, 1775 — Santa Eugènia de Berga, Osona, 1843 ) canonge de Vic i fill de Bellpuig, preocupat per elevar el nivell d'instrucció i cultura religiosa del poble i proporcionar educació i instrucció a les nenes, es planteja la possibilitat de portar un grup de germanes perquè duguessin a terme aquesta tasca, compartint així aquest projecte amb mossén Josep Miró i Vilamajor, cosí germà de Jaume Ripoll i. Vilamajor, , també canonge de Vic.

Jaume Ripoll deixa tots els seus béns per fer possible aquesta fundació: la casa del carrer Sant Roc, cinc parcel•les de terra de conreu en diferents indrets i una quantitat en metàl•lic pel manteniment de les germanes i l'ensenyament gratuït de nenes pobres.

En morir Jaume Ripoll, el seu cosí Mn. Miró va parlar amb Joaquima de Vedruna de la proposta del seu cosí, qui delegà en la germana Veneranda Font doncs la seva salut ja era molt precària.

Parlaren després amb el rector de Bellpuig, MN. Baltasar Alzamora qui es comprometé a pagar 70 lliures cada any mentre visqués i mil lliures en el moment de la seva mort.

Després de parlar amb l'alcalde de la vila qui acollí molt positivament la seva proposta , el dia 19 de març del 1854, comptant amb la col•laboració i entusiasme de tot el poble, s'inicià l'activitat escolar de les Germanes Carmelites de la Caritat al poble de Bellpuig.

Les primeres germanes que formaren part d'aquesta comunitat foren: Eugènia Molist de 27 anys, com a professora, la mestra germana Maria Saborit de 23 anys i l'ajudant germana Assumpta Pol de 26 anys.

Així doncs, L'escola Vedruna de Bellpuig, de titularitat pública en els seus orígens, va ser possible gràcies a la confluència de quatre coordenades:

l'existència del llegat econòmic d'un eclesiàstic

la cooperació parroquial

la voluntat de l'Ajuntament i

el tarannà pràctic de la congregació de germanes Vedruna

Celebrem doncs el 160 è aniversari de la nostra escola, agraint el caràcter emprenedor de Joaquima de Vedruna i de tots aquells que han fet possible els inicis i la continuïtat de la nostra escola.



Podeu ampliar dades a : Acompliment de voluntats del canonge Ripoll i Vilamajor, vist a través de l’epistolari , per Ramon Miró i Baldrich

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, o destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació d ela memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

dimarts, 27 de setembre del 2016

CASTELLARNAU - TORRE BERARDO I LA CAPELLA DE SANT JOSEP. SABADELL.

Visitava mansió senyorial del segle XIV situada al terme municipal de Sabadell, al Vallès Occidental, la masia dita de Castellarnau, i coneguda també com a Torre Berardo. M’hi portava tant el desig de retratar la Capella advocada a sant Josep, com el fet de comprovar que sortosament torna a exercir com a Restaurant.


La descripció tècnica, que fil per randa incorpora també la pàgina http://castellarnau.es/ ens diu :

Conjunt format per la masia de planta baixa i pis, una torre de defensa adossada a la cara est i una capella advocada a Sant Josep. El mas té teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. L'accés es fa per un portal d'arc de mig punt adovellat. Hi ha tres finestrals de tradició gòtica amb caps humans esculpits. A la cuina hi ha un portal d'estil renaixentista i el celler té arcs de sustentació.

La torre és de planta quadrada i té una alçada de 16,91 metres. Consta de planta baixa i quatre pisos i està rematada per un terrat. La torre es feta amb cantells de carreus, excepte els darrers metres que foren aixecats posteriorment amb obra de terrisser. A la segona finestra de la torre hi ha l'anagrama IHS amb la inscripció "Montserrat Borrell, 1575"


Aquest mas és conegut pel nom de Torre Berardo però inicialment tenia el nom de Castell Arnau. La primera referència documental és del 1310, quan era propietari Simó de Castell Arnau. El castell pertanyia a la jurisdicció del terme de Terrassa i a la parròquia de Sant Julià d'Altura. La família Borrell la va comprar l'any 1325; Narcís, un membre d'aquesta família, es va casar l'any 1462 amb l'hereva de la masia Can Maduixer de Terrrassa. Aquestes dues famílies són protagonistes d'un fet mig llegendari: va sorgir una pugna per veure quina de les dues cases construïa una torre més esvelta; els de Cal Maduixer van guanyar l'aposta, i al ensems la construcció de la torre arruïna als Borrell.

L'any 1622, la propietat es va vendre al genovès Francesc Berardo el nom del qual és el que ha perdurat al llarg dels anys malgrat només la va posseir 26 anys.

L'any 1648 la va adquirir Joan Martí, de Barcelona.




Confiem que Sant Josep, sota quina protecció està la casa, vetlli per la bona marxa del negoci de restauració, que pel que llegíem, té tant en el excel·lent menú dels dies laborables, com en la carta – on em cridava l’atenció el comentari ‘ cuina intencionadament senzilla per saber que mengem ‘ - molt bona pinta.

Un fotògraf del que en el procés de digitalització s'esborraven les dades, retratava 

Façana i torre de planta quadrada amb merlets catalans de Can Abelardo   





Que Sant Josep  elevi a l’Altíssim la pregaria dels aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, pagesos, ramaders, pescadors ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi 


dilluns, 26 de setembre del 2016

ESGLÉSIA DE SANT JAUME DEL CLOT DEL GRAU. CASTELLFOLLIT DEL BOIX. EL BAGES. CATALUNYA

Castellfollit del Boix és un indret força desconegut de la comarca del Bages, el seu terme que limita amb la comarca de l’Anoia té una extensió de 58,90 km², i tancava l’any 2014 amb 428 habitants.

De l’església de Sant Jaume del Grau, llegia que apareix citada ja els anys 1159 i 1201.

L’esglesiola es refeia amb els ‘diners d’Amèrica ‘

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; edifici d'una sola nau coberta amb volta de canyes, que es recolza sobre la paret i amb una teulada a doble vessant. El presbiteri està sobrealçat i en ell hi ha una petita imatge de sant Jaume.




L'aparell interior és obrat amb carreus irregulars, a diferència de l'exterior que són de dimensions més grans i ben disposats en filades.

L'església presenta una estructura rectangular, amb una capçalera recta a migdia i sense cap obertura en aquesta part.

La porta orientada al nord, té forma rectangular i en la llinda hi ha la data de 1862.

Al capdamunt del mur de tramuntana s'alça un petit campanar d'espadanya amb la data de 1984, any en què s'acabà un petit campanar d'espadanya amb la data de 1984, any en què s'acabà la restauració de l’església , finançada amb la col•laboració de tots els pagesos de la contrada. A sol ixent hi ha un ample i ferm contrafort de 3'5 metres aproximadament, mentre que a ponent n'hi ha un que mesura 1 metre.

Castellfollit del Boix té molts llocs d’internes per a visitar,

http://www.castellfollitdelboix.cat/nivells/plantilla1/id/159

nosaltres en tingut ocasió de veure :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/05/santa-cecilia-de-la-grevalosa.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/04/sant-miquel-de-la-grevalosa-bages.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/04/sant-vicenc-de-fontanelles.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/08/esglesia-de-santa-maria-castellfollit.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/10/esglesia-de-sant-pere-de-castellfollit.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/03/sant-andreu-de-maians-castellfollit-del.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/03/escoles-de-jeroni-martorell-terrats.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/09/escoles-de-castellfollit-del-boix-el.html

Anoteu a l’agenda pels mesos propers, visitar Castellfollit del Boix, a la comarca del Bages. Us agradarà molt.

QUE EN SABEU DE LA MASIA DE LES VINYES DE MALLA?. OSONA

Retratava la masia de les Vinyes al terme de Malla, a la comarca d’Osona, patrimoni Gencat ens diu que apareix registrada al fogatge de 1553 , dins de la parròquia i terme de Sant Vicenç de Malla, i que era habitada per ANTONI TERRES.


Aquest mas fou ampliat i reformat a principis de segle XX, donant un caire unitari a l'edificació i construint-hi les galeries.

No cal obviar – potser per la manca de dades - , la possibilitat de que fos construït de bell nou, adoptant però, el nom del mas que es troba a pocs metres de la casa, de vella construcció i que avui roman abandonat. Es coneix també per les Vinyes.

El mas i el seu terme foren propietat del baró de la Blava, - la baronia de la Blava fou concedida el 1771 al coronel d’infanteria Bernat de Martí i Prat-Reixac. Passà als Gibert o Prat-Gibert.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autors del projecte d’aquest singular edifici.

Malla disposa d’un Mapa de Patrimoni Cultural, al que dissortadament no he pogut accedir:
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08111

diumenge, 25 de setembre del 2016

QUE EN SABEU DE LA TORRE DEL FRANCESC VIÑAS DORDAL DE MOIÀ?. MOIANÈS. CATALUNYA

Retratava a la Vicky, i la Maria Jesús abans del començament de la XVI Ballada country de Moià, amb el fons de la torre del eximi tenor, Francesc Viñas i Dordal (Moià, 1863 - Barcelona, 1933).


Hi ha un ‘tontisme català’d’això dissortadament n’hi ha Per tot arreu,oi?. – que considera el Country una activitat ‘poc culta’, quan està recomanat arreu del món, com una eina per mantenir l’agilitat mental i àdhuc física.

Us deixo un enllaç per veure més imatges :
http://totmoianes.com/el-palauet-del-tenor-vinas-un-passeig-pel-seu-jardi/

La descripció que ens fa patrimoni Gencat ens diu; torre feta de pedra amb esgrafiats en els dintells de les finestres i balcó també de pedra aixecat damunt de mènsules amb volutes. Portal senzill i torre aixecada al costat amb terrassa a la part superior.

Cap dada de qui en va ser l’autor, cosa del tot increïble, i llevat del REINO DE ESPAÑA, inconcebible. Moià en aquella època superava escassament els 2000 habitants, i TOTHOM tenia com a tema de conversa, la casa que el Francesc Viñas i Dordal, s’estava construint.

Del primer jardí – als anys 1955-60 es va remodelar - , en queden restes de la barana, les capelletes (ambdues atribuïdes a l’ Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp,25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926)) i el colomar (atribuït a Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956). Us semblà lògic que per fer petites construccions al jardí convoques als arquitectes esmentats, i es fes fer la casa per un paleta de poble?.

Amb la remodelació van desaparèixer alguns elements i se n'afegiren de nous, com el grup escultòric amb personatges o elements d'òperes de Wagner que el tenor Viñas havia representat.

Us recomano fer un tomb per Moià i el Moianès, al mateix nivell que us exhorto a fer alguna activitat que mantingui les vostres capacitats psíquiques i físiques, practicar el Country per exemple.

Ah!, ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquest edifici. Els llibres d’actes de l’ajuntament – si no es cremaven en els dies foscos que seguien a la SEDICIÓ dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República - poden fer un xic de llum.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME, http://vptmod.blogspot.com.es/ em deixa un comentari : l 'autor fou l'enginyer Pere Viñas Dordal germà del tenor.

A : http://www.latosca.cat/La_Tosca_122011.pdf llegia :

Pere Vinas i Dordal va néixer a Moià el dia de Nadal de l'any 1878 i l'1 de novembre de 1948, va morir, gairebé sobtadament, al seu domicili de Barcelona. ( Moià, 25.12.1878 + Barcelona, 1.11.1948)

Trobava un article meu sobre la Colònia Jorba en aquell número.

No tinc constància d’haver ofès ningú, el cert però, és que fa MASSA temps que la TOSCA no em publica cap article.

CAPELLA DE L’OMBRA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE SANT PERE SALLAVINERA. L’ANOIA. CATALUNYA

Al llarg dels anys l’advocació més ‘habitual’ que he trobat a les capelles dels fossars de Catalunya, és la del ‘Sant Crist Absent’, les fornícules que acollien les imatges estan buides, i traslladen la sensació de que la situació ve d’antic.

Les capelles dels fossars tenien una doble funció, per als vius es tracta/va d’un espai on recollir-se per pregar, i per als difunts la constatació d’aquella afirmació del Crist “de veritat et dic que avui seràs amb mi al paradís”.
Avui dissortadament, no tenen la majoria de capelles dels nostres cementiris cap ús religiós, en algun cas son el lloc dels mals endreços, en altres un magatzem d’eines i/o estris relacionats amb el manteniment del fossar, i en algun cas una habitació buida sense cap utilitat concreta. Està clar que per respecte cal treure qualsevol imatge religiosa d’aquests espais,oi?.

En el cas però, de Sant Pere Sallavinera, hi ha l’ombra de la Creu perfectament visible dins la fornícula, sembla talment que el Crist hagi anat a buscar la corretja per foragitar – una vegada més – als ‘mercaders’ que trafiquen ara a banda dels cabals públics, amb : la salut dels ciutadans, el dret de les persones grans a la seva dignitat, el dret a l’educació dels infants i joves , el dret a una vivenda digna per a totes les persones i/o famílies , el dret a treballar,....., com complauria això als senzills, oi?.



El fossar té originàriament la factura ‘clàssica’ dels cementiris segarrencs, on els nínxols es troben sota un porxo, això evita si més no, que els elements de la natura incideixen sobre els marbres que recorden als veïns traspassats.



La portada del recinte ha conservat tots els elements originals; la porta de ferro està coronada per un timpà amb dos pinacles a cada banda i finalitzat amb una creu de ferro. Una llarga inscripció es reparteix entre el timpà, on hi ha el símbol de la calavera al capdamunt, i la llinda de pedra:


Mihi Heri et Tibi Hodie
Quia Pulvis Es Et in Pulverem Reverteris
MDCCCLXXVI


Traducció: Ahir jo i demà tu perquè ets pols i en pols en convertiràs. 1876

Per descomptat enlloc cap dada de l’autor d’aquest equipament, imaginem que deuria ser l’arquitecte municipal, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 24 de setembre del 2016

IN MEMORIAN DEL JOSEP MARIA XANDRI PICH, MESTRE HEROIC, ASSASSINAT PER LES BOMBES FEIXISTES A BARCELONA.

Retratava l’escola JOSEP MARIA XANDRI PICH DE Sant Pere de Torelló, està bé, MOLT bé, honorar als herois i conservar-ne la memòria, cal però, al meu entendre recuperar les seves dades biogràfiques i fer-les públiques.





Que el feixisme era, és i serà malèfic pels segles dels segles, no és cap novetat, ni justifica aquesta afirmació, l’oblit de tota la informació possible sobre les seves víctimes, abans, ara i demà.

Curiosament en aquest tema els castellans ens han passat la mà per la carà, s’ha recuperat força informació de LEONOR SERRANO PABLO, que fou esposa de JOSEP MARIA XANDRI PICH, i com ell, mestra i inspectora d’ensenyament.

Llegia a :
http://www.quadernsdigitals.net/datos/hemeroteca/r_76/nr_827/a_11181/11181.pdf

los esposos Leonor Serrano Pablo y José Mª Xandri Pich. Ambos, Inspectores de primera enseñanza en Barcelona.

De Leonor Serrano Pablo se’n ha escrit força i fins en tenim una imatge :

http://elpais.com/elpais/2012/11/05/mujeres/1352093400_135209.html
http://www.raco.cat/index.php/AnnalsPEHOC/article/viewFile/278974/366706
http://osimonetmasteruclmpedagogia.blogspot.com.es/2013/10/biografia-de-leonor-serrano-pablo.html
http://maestrasrepublicanas.blogspot.com.es/2013/06/leonor-serrano-pablo.html
http://unpaseoporlaislaverde.blogspot.com.es/2014/02/leonor-serrano-de-pablo-una-vision-de.html
http://www.lletrescatalanes.cat/es/patrimoni-literari/base-de-dades-premis-literaris/item/iii-premi-leonor-serrano-i-pablo-d-historia-de-l-educacio-2
¿PARA QUÉ SIRVEN LAS INSPECTORAS? LEONOR SERRANO: LA PEDAGOGÍA Y/CONTRA EL PODER

Del Josep Maria Xandri Pich hi ha dissortadament menys informació :

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1936/02/05/pagina-3/33121863/pdf.html?search=Jose%20Maria%20Xandri
http://www.bibgirona.cat/pandora/pdf.raw?query=id:0000174762&page=35&lang=ca&view=main
http://www.barcelonabombardejada.cat/?q=es/node/106
http://www.enrecuerdode.com/lbvistaciudad.php?id=429&fallecidos_de

intuïm que Josep Maria Xandri Pich, o Josep Xandri Pich, era natural d’Alp ( 1873 ?,)a la comarca de la Cerdanya. Va morir juntament amb el seu fill Andreu Xandri Serrano, possiblement en els bombardejos de març de 1938 quina finalitat era ÚNICAMENT crear el terror a la reraguarda de la II República i venjar les baixes que els feixistes italians van patir a Guadalajara, la resposta internacional no va anar més enllà de l’expressió infantil ‘ això no agrada’. El feixisme el ‘separava del servei’ desprès de la ‘ Victòria’ , quan es complia el primer any del seu assassinat dut a terme per les forces que lluitàvem por ‘la Gràcia de Dios’.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/03/11/catalunya/1331499544_285598.html

Ens agradarà rebre imatges i dades d’aquest mestre heroic a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A Catalunya s’ha de reivindicar la memòria de TOTS els que van caure com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, les víctimes, les famílies i la història ho reclamen !!!!

divendres, 23 de setembre del 2016

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL ROSER. VILAGRASSA. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Retratàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés la capella de la Marededéu del Roser de Vilagrassa, a la comarca de l’ Urgell, a la província de Lleida.



Havíem sortir de Sabadell a les 7,00, i veníem ja de Bellpuig, fèiem camí vers Guimerà, on estàvem convocats a la reunió de l’associació guimera.info

La descripció de patrimoni Gencat ens diu; edifici d'una nau de tres crugies coberta per tres trams de volta de creueria. El presbiteri és quadrangular. En una clau de volta, hi consta la data 1561, possiblement la d'acabament de la nau, feta encara en estil gòtic. La porta d'entrada, renaixentista, als peus de l'ermita, és d'arc de mig punt flanquejat per sengles columnes acanalades sobre basament, que sostenen un arquitrau, sobre el qual s'obre una finestra (inicialment devia ser una fornícula) amb una columneta a cada banda, en què recolza un petit arquitrau amb un frontó triangular. A cada banda hi ha una doble voluta, que ens fa datar aquesta portada el segle XVII. Damunt del petit frontó hi ha l'escult de la família a què s'atribueix la fundació de l'ermita

El segle XVIII, hom va construir el porxo que precedeix l'accés a l'ermita. Aquest porxo és obert per un gran arc de mig punt en cada un dels seus tres costats exteriors. A la dovella de l'arc frontal es llegeix la data 1775.

El culte a la Mare de Déu del Roser, aparegut els segles XIV i XV, s'intensificà el segle XVI, especialment arran de la victòria obtinguda a la batalla de Lepant (1571), que hom atribuí a la intercessió de la Mare de Déu

La capella del Roser de Vilagrassa, segons la data (1561) que consta en una clau de volta de la nau, es devia construir abans de la batalla de Lepant, quan el culte del Roser ja estava força estès

A Vilagrassa, sembla que foren el rector Jaume Boleda i el seu germà els fundadors d'uns llegats per al sosteniment, conservació i culte de la capella. Hi van col•laborar també els paers de la vila i tot el poble. Una comissió presidida pel paer i el rector administrava el capital

La festa de la capella del Roser de Vilagrassa se celebra el primer diumenge de maig (Roser de maig).


Amb la Canon Ixus retratava el interior des de les reixes de ventilació, ja costa més trobar una església oberta que un polític honest.

dijous, 22 de setembre del 2016

SANT XIMPLI O SIMPLICI DEL TARRÚS. ELS HOSTALETS. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Tomàs Irigaray Lopez, publica una fotografia de la capella rural advocada a Sant Ximpli o Sant Simplici, situada en una petita elevació prop de la masia L'Aubert; malgrat aquesta proximitat la seva història va unida a la de la masia el Tarrús. Parlem de l’antic terme dels Hostalets d’en Bas, avui municipi de la Vall d’en Bas, comarca de la Garrotxa, Girona, Catalunya.


A ambdós costats hi ha dos contraforts. És de planta rectangular i l'absis ha estat substituït. Hi ha un campanar de cadireta que conserva una campana de ferro.

Al porta d'entrada hi ha una llinda de grans dimensions, datada l'any 1642, còpia d'una llinda igual que es troba davant l'església, trencada.

Ha estat restaurada.

Encara que és visible des de la carretera, donada l’estretor d’aquesta, aturar-se es fa difícil, sortosament el Tomàs Irigaray Lopez, és un home habituat a recórrer a peu el que calgui per obtenir una imatge.

dimecres, 21 de setembre del 2016

IN MEMORIAM DE LA CASA DEL PROCURADOR-BARONIA DE BELLPUIG.

M’explicaven que a la casa coneguda com del Procurador-Baronia de Bellpuig, al carrer Homenatge a la Vellesa, enfront quasi de la Casa Consistorial de Bellpuig , s’hi instal•laven ‘provisionalment ‘ les escoles públiques.


La descripció de patrimoni Gencat- que no fa esment d’aquest ús - , ens diu; habitatge que consta de tres plantes i entrada porticada d'arcs semicirculars (dos laterals i tres frontals). La planta noble té quatre portes balconeres amb barana de forja i la segona és idèntica a la primera. A la planta tercera o golfa hi ha una sèrie de petites obertures d'arc de mig punt . Les obertures del primer pis estan emmarcades per una motllura; es combina una motllura llisa i altre amb una forma estrellada amb un relleu a l'interior al centre de la llinda.

Dos dels arcs de l'entrada porticada es recolzen sobre una base quadrada, entre que el tercer arc frontal ho fa sobre una pilastra cilíndrica.

Retratava el portal on llueix una inscripció en llatí que impetra la protecció divina sobre la casa que acull avui un establiment de restauració.


Bellpuig superava el miler d’habitants des del segle XVIII, està fora de dubte que hi havia escoles – de nens i de nenes -, tant cert com que des de l’1 de abril de 1939, quan es posava en marxa la segona dictadura feixista – la del general Franco – s’ha dut a terme una política de ‘destrucció’ de la memòria històrica que manté dissortadament una ‘inèrcia perniciosa – que no s’ha combatut suficientment en aquesta ‘democraciola’ vergonyant.

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i dades dels edificis escolars de Bellpuig anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us en deurà una.

dimarts, 20 de setembre del 2016

ERMITA DE SANT ESTEVE DE TUBAU. SANT JAUME DE FRONTANYÀ. BERGUEDÀ. CATALUNYA

El Tomàs Irigaray Lopez, visitava en companyia del Joan Escoda Prats l’ esglesiola preromànica de Sant Esteve de Tubau, situada en un petit coll d'un altell entre conreus antics voltats de bosc, al terme de Sant Jaume de Frontanyà, a la comarca del Berguedà.

Del topònim trobem ; TUBAU : Llinatge existent a Sant Jaume de Frontanyà, Ribes, Queralbs, L'Escala, Bagà, Brocà, Castellvell, Manresa, Mataró, Orís, Perafita, Sabadell, Móra d'Ebre,...

Sant Esteve de Tubau: llogaret de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà).


De l’ermita de Sant Esteve ens expliquen que és un temple de planta quadrada amb un absis en forma de trapezi que es desvia de l'eix de l'edifici, tal com era costum en les construccions preromàniques i romàniques primitives amb una finalitat simbòlica.


L'absis té una finestra emmarcada per una pedra amb uns toscos però curiosos relleus, possiblement d'origen visigòtic.


La porta d'entrada, oberta a ponent, disposa d'un arc de mig punt adovellat.

L'any 905 s'esmenta per primera vegada aquesta església, això ens confirmaria la hipòtesis de la datació de l’absis que els experts situen al segle IX.

l’ermita fou restaurada, l'any 1973-74, pel servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.

dilluns, 19 de setembre del 2016

QUE EN SABEU DE LA MASIA RICART DE MALLA?. OSONA

Sempre hi ha un primer lector, o un lector que s’adona que incorporo enllaços a la meves publicacions, a manera de “ notes de peu de pàgina “ en les publicacions en paper.  Si voleu ampliar informació cliqueu al damunt i se us obrirà un altra publicació

Retratava des de les tanques perimetrals la masia Ricart, que apareix ja al fogatge de 1553 de la parròquia i terme de Sant Vicenç de Malla, on es parla de GASPAR MASJOAN com a habitant del mas Ricart.


Llegia a patrimoni Gencat que fou transformada al segle XIX, com moltes masies de les rodalies , se li assigna a aquesta un valor singular, per la galeria de tipus isabelí, amb l'ornamentació i relleus típics de la dècada de 1860.

Actualment pertany a una família vigatana, els Postius.

La transformació de la masia, com indica la llinda del portal de migdia:

JOSEFA CALVARIA BEULAS Y RICART DE MOLAS 1866/1870.

Disposa Malla d’un Mapa de Patrimoni , que no ens aclareix qui va ser l'autor de la transformació del mas: 

El retratava entre 1910 i 1936 Lluís Vila i d'Abadal (Vic, província de Barcelona, 1889 - Barcelona, 10 de setembre de 1937) Façana del Ricart de Malla ornamentada


https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/3063/rec/4

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/3035/rec/5

Avui és una esplèndida destinació de turisme rural. 

http://maselricart.com/


Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com  , castellardiari@gmail.com , del mestre d’obres i/o arquitecte, autors del projecte d’aquest edifici, i/o de la seva reforma.

Malla assolia el seu sostre demogràfic l’any 1930 – coincidint amb la fi de la primera dictadura feixista, la del ‘camarada’ Miguel Primo de Rivera, II marquès d'Estella i VII de Sobremonte (Jerez de la Frontera, Andalusia, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930) – amb 537 veïns, desprès del conflicte bèl•lic que provocava la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, començava formalment la segona dictadura que veuria despoblar-se el terme fins als 272 habitants que constaven a darreries del l’any 2022. La pèrdua de més d'un  50% s’explica únicament per l’estultícia i corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA.

Quan al topònim Malla , Joan Coromines i Vigneaux(Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) defensa que en els cas d'aquest   poble vigatà pot resultar de MEDIALIA, plural de MEDÍALE, en el sentit de (llocs) situats al mig' (de la Plana de Vic).

Avui, ahir,..., no funcionen els enllaços de Patrimoni Gencat, els ho farem saber a l’email comunicacioagenciapatrimoni@gencat.cat

El que dissortadament no s’atura  és la "monotonia criminal que alhora que contínua,  fa que en un exercici de sadisme,  bona part dels mitjans de comunicació audiovisuals, recullin les raneres de mort, de nens, dones, ancians,.., davant l'absoluta indiferència de la mal dita "societat civil"

Ah!, només te dret a defensar-se Israel, que com recordava l ’ António Manuel de Oliveira Guterres (Lisboa, 30 d’abril de 1949), també té, i des de fa molt anys , el dret d’ofendre als Palestins 

Les mares palestines que veuen morir els seus fills com a conseqüència dels atacs israelians, de fam, de desatenció sanitària, …, i els infants assassinats, son veritables sants.


diumenge, 18 de setembre del 2016

LA FIRA AGROCLASSICS DE SANT VICENÇ DE CASTELLET. BAGES

El dissabte 17 de setembre de 2016 tenia ocasió de conèixer l’ ASSOCIACIÓ AMICS DEL TRACTOR D’ÈPOCA DEL BAGES; hi havia una Ballada Country que es desenvoluparia entre les 18:00 i les 21:00 - potser per futures edicions caldria valorar retallar la Ballada i/o començar a les 17:00 -, dins dels actes de la Fira AgroClassics a Sant Vicenç de Castellet. Bages.
http://www.vadecountry.com/2016/09/agroclassics-en-sant-vicenc-de.html




M’ensenyaven algunes de les seves màquines, i m’explicaven alguns dels recorreguts que havien fet.

Em duia fins a Sant Vicenç de Castellet – en aquesta ocasió el Country - , a la vista però del material exposat, del entusiasme i l’esforç de tots els que participaven, calia recollir-ho en una publicació especifica,oi?.



Hi havia també demostracions de com treballaven algunes d'aquelles màquines.



Tenia ocasió de xerrar també amb el amics del CELLER COOPERATIU DE SALELLES que portaven a la fira una mostra dels seus excel•lents vins, i dels seus pinsos ecològics.
Us deixo un enllaç on podeu llegir la història d'aquest Celler Cooperatiu. http://www.coopsalelles.com/llibre.pdf

Em dolia l’absència manifesta dels mitjans d’informació.

Ens acomiadàvem passades les 20:00, hi havia inquietud entre els expositors per la possibilitat de pluja.

A l’entrada de Sabadell ens sorprenia un petit xàfec, que ens acompanyaria fins a Castellar del Vallès, on dissortadament semblava no haver plogut gens.