dijous, 16 d’agost de 2018

EL SOLER DE TORRELLES DE LLOBREGAT.

Tenia noticia de que Jaume Palet Roig ( Torrelles de Llobregat, 1923 + 2015 ) va ser el promotor de la reforma que l’any 1969 es feia a la masia familiar del Soler de Torrelles.


Ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte i/o mestre d’obres que en va ser autor.

Quan a l’excel·lent treball : file:///C:/Users/Usuario/Downloads/Soler-de-Torrelles-treball-2010%20(1).pdf

A la pàgina 16 es fa una proposta d’escut parlant amb la següent composició :

Un sol referint-se als Soler, un riu o riera que passava pel mig de la propietat i els còdols o palets de riu que es refereix als Palet.

D’aquesta nissaga - no necessàriament d’aquesta branca familiar – trobava a : http://www.armoria.info/libro_de_armoria/PALET.html

Catalán. De sinople, una torre, de plata sobre ondas de agua, de azur y plata, siniestrada de dos lobos andantes de sable, puestos en palo. [V. de Cadenas ].

Catalán
. De plata, dos cuervos, de sable, puestos en faja. [V. de Cadenas].

Quan no es fa referència al títol nobiliari, hom suposa que estem davant de la ‘petita noblesa’ els cavallers.

dimecres, 15 d’agost de 2018

TENIU IMATGES DEL SAFAREIG PUBLIC DEL CARRER DE LES BASSETES?. CASTELLAR DEL VALLÈS

A les darreries del segle XIX Sant Esteve de Castellar tenia uns 3.500 habitants, i únicament hi havia un safareig públic, el del carrer de les Bassetes que estava situat a l’aire lliure, sota la font del mateix nom, la qual té o tenia, dues piques o bassetes que al sobreeixir omplen/emplenaven aquest safareig que avui en dia s’utilitza com a bassa de reg pels horts del voltant
Ens agradaria rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com i castellardiari@gmail.com


Imaginen que les famílies del Pla anaven a rentar al riu Ripoll.
Ens agradaria rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com i castellardiari@gmail.com

https://www.raco.cat/index.php/placavella/article/viewFile/337052/427922

Teniu dades dels safareigs de la Baixada de Palau?. Quan es van fer?. Qui en va ser l’autor?.

A Sant Esteve de Castellar, i desprès a Castellar del Vallès, s’ha fet una excel·lent feina de destrucció del patrimoni històric i/o artístic, tant, tant, tant, que ni en el supòsit MOLT improbable que TOTHOM comences a fer recerca, es imaginable que es pugues ‘recuperar’ una mínima part.

Havíem fet un article sobre l’aigua l’any 2003; aquell any es va ‘declarar’ internacionalment l’any de l’aigua, i recordo que acabava trobant una fotografia a la pàgina de www.guimera.info , la publicació d’aquell post em portaria a col·laborar amb aquesta associació que malda per fer ‘visible’ la Vall del Corb, la comarca de l’Urgell, la província de Lleida, i la nació catalana.

dimarts, 14 d’agost de 2018

SANTA MARIA DE VILAFORTUNY. CAMBRILS. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Anàvem la Montserrat, la Maria Jesús, el Feliu, i l’Antonio que exercia com a sherpa, i que demanava al Feliu que retrates l’esglesiola de Santa Maria de Vilafortuny de la ens diu el Mapa de Recursos Culturals de la Diputació Provincial de Tarragona: edifici senzill, de reduïdes dimensions, d'una sola nau amb arcs de pedra, coberta de fusta a dues vessants, i absis semi-circular amb contraforts. Al costat de ponent, hi ha les restes de l'antic cementiri de Vilafortuny.


En aquest fossar hi ha enterrat l'escriptor Joaquim ROCA i CORNET (Barcelona, 6 de febrer de 1804 - 1873) .


Edificada en el segle XVI, després de la destrucció de la primitiva església de Vilafortuny. El 1575 l'arquebisbe Cervantes de Gaeta autoritzà els veïns de Barenys i Vilafortuny a construir una nova església, a condició d'enderrocar les ja existents i bastir-la apartada del mar. Tot i que va ser saquejada pels corsaris el 1582, encara subsisteix i és considerada la titular de Vilafortuny. A la capella del Mas d'en Bosc se celebrava, a l'agost, un aplec fins el 1950, que s'ha tornat a recuperar els darrers anys.


http://relojesdesol.info/files/Relojes-de-sol-de-Cataluna-VI.pdf

Li demanava també – m’havia deixat la targeta de la meva màquina de retratar a casa – que fes una fotografia de la façana del Mas del Bosch i del rellotge de sol, del que ens agradaria tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de la llegenda que lluïa.

dilluns, 13 d’agost de 2018

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANTA MARIA DE MAGDALA A SANT FELIU SASSERRA. EL LLUCANÈS. EL BAGES. CATALUNYA.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 ) davant la façana de la capella de Santa Magdalena, situada al final del carrer homònim, aprofitant el fet quasi miraculós que no hi havia cap vehicle aparcat. Una forma ‘moderna’ de laïcisme radical és aparcar davant dels monuments religiosos.


El Mapa de Patrimoni en explica que és una capella de petites dimensions orientada a ponent, d'una sola nau decorada amb un seguit de columnes i cornises de guix. Presenta una coberta amb teulada de doble vessant, la qual es troba coronada per un campanar d'espadanya d'època posterior. Els murs de càrrega són de maçoneria de pedra arrebossats i emblanquinats, deixant a la vista les cantonades diferenciades. La façana principal orientada a l'oest està articulada per una gran portalada emmarcada amb grans blocs de pedra regular treballada. A la llinda, s'hi troba la data de 1762 inscrita dins d'un segell. Coronant la porta s'hi ubica un frontó motllurat triangular amb els vèrtexs decorats amb petits pilars d'extrems ovalats, i amb una creu llatina al centre. Flanquejant la porta hi ha dues finestres emmarcades amb pedra. Per sobre la porta principal s'hi obre un òcul circular. A la façana est s'hi obre una única finestra emmarcada amb pedra, la qual queda parcialment tapada per un arbre que té al davant. La façana nord presenta un cos al centre que sobresurt, té alçada fins a mitja façana, teulada de doble vessant i correspon a la sagristia.
L'església apareix esmentada l’any 1288 tot i que l'actual edificació no conserva cap resta d'època romànica.

L'edifici conservat actualment d'estil neoclàssic fou bastit sota la nova advocació a Sant Salvador d'Horta l’any 1762 segons mostra la data de la llinda.


Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada


A poca distància es bastia el fossar municipal en el que hi ha també una capella que pensem està advocada al Crist de la Bona Mort com és costum quasi general. Ens agradarà però, rebre’n confirmació en el seu cas a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Tinc respecte d’aquesta advocació, Santa Magdalena, una particular debilitat, i en el seu dia – ja fa força temps – en vaig esmerçar en el seu estudi, i tot seguit us exposo algunes dades : La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :


Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana – La Gran – no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.

No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no – jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, – avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més enaltit que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, – avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .

La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les relíquies foren traslladades a Constantinopla.

Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació de les Valls del Montcau, dins del Municipi de Talamanca, en seria clarament una mostra.

La globalitzció farà en qüestions d’advocacions religioses, que veiem al costat d’una Mare de Déu de Guadalupe [ Extremadura –Espanya ] , una imatge absolutament igual, però de Mèxic; també, també, amb la de Montserrat, [ Catalunya ] ¸ i les que tenim ja entre nosaltres de fa temps, com la Verge del Rocio [ Andalusia – Espanya ]

Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.

Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu

Santa Magdalena de Talamanca [ Valls del Montcau ] passarà a fer companyia a la Galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/ , a la seva homònima de Vilarestau [ Centelles], a Santa Maria Savall [Balenyà], Sant Pere de Musarra, Sant LLogarri de la Sala [Monistrol de Calders] , Sant Pere de Marfa (dit també de les gallines) [ Castellcir] Sant Miquel, la Santa Creu de la Plana , Sant Pere de Vilanova i Sant Joan Vell d’Oló, Sant Esteve del Solà [ Santa Maria d’Oló], Santa Eugènia de Gomar [ Moià], Sant Aon, [ Mura ], Sant Julià de Sacirera [ Sant Feliu Sasserra] ,………… i……., una llista interminable quasi d’ermites i esglésies romàniques que podria explicar i àdhuc justificar l’enuig de Déu, si no sabéssim que malgrat la nostra descomunal estultícia, ELL és sempre bondat infinita !.

Sou pregats d’ajudar-me en aquesta tasca de documentar l’oblit, l’abandó i la desidia.

diumenge, 12 d’agost de 2018

ESGLÉSIA DE SANT AGUSTÍ. ESCOLA PIA DE SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Retratava – amb força dificultats tècniques – l’Església de Sant Agustí, annexa a l’edifici de les Escoles Pies de Sabadell, patrimoni Gencat ens diu; construcció de façanes modernistes feta amb aparell mixt d'obra vista i mamposteria. Formada per una nau central i dues laterals d'estructura gòtica. A l'interior hi ha: pintures de nois i noies de Joan Maurí i Espadaler (Sabadell, 28 de febrer de 1913 - 14 de gener de 1980 ) per l'altar de Sant Josep de Calassanç amb escultura de Francesc Juventeny i Boix ( Montcada i Reixac, 1906 + Cerdanyola del Vallès, 27 d’agost de 1990 ) i tres relleus d'alabastre policromat (1945-1949); altar de la Mare de Déu de la Escola Pia amb imatge de talla de Claudi Rius Garrich (1945-1952); Altar de Sant Pompili amb imatge de (1947) , obra de Camil Fàbregas i Dalmau (Moià, 1906 - Sabadell, 2003) i Altar de Sant Benet, projectat i pintat per Joan Pàres (1950-1951).

http://boards5.melodysoft.com/longinos/re-vida-y-obra-de-claudio-rius-garrich-382.html



La primera pedra fou posada el 25 de maig de 1924, i l’autor de l’obra va ser l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877-ibidem, 1937

El primer de maig l'església va ésser beneïda, encara que no estava acabada ja que manquen la façana principal i el campanar que havia de tenir 40 metres.

Va actuar com ajudant el futur arquitecte sabadellenc Josep Vila i Juanicó ( 1906? + 19 setembre 1981 ) i el paleta local Simó Piera que va ser qui va rebre a Charles-Édouard Jeanneret-Gris ‘Le Corbusier’ (La Chaux-de-Fonds, Cantón de Neuchâtel, Suiza, 6 de octubre de 1887-Roquebrune-Cap-Martin, Provenza-Alpes-Costa Azul, Francia, 27 de agosto de 1965), en la seva visita a Sabadell. La pedra fou a càrrec de Nicolau Molina i la va bastir J. Espanyol amb l'ajuda de Vinyas.


Vista interior de l'església. Jordi Contijoch Boada. 1996

Malgrat que l’església catòlica, apostòlica i romana, no passa pel seu ‘millor moment’, que Sabadell no és Barcelona, que tenir un edifici de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877-ibidem, 1937), no ‘farda tant’ com si fos de l’ Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp,[1] 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926), pensem que estaria bé que s’acabés la construcció de l’església de Sant Agustí, oi?.





dissabte, 11 d’agost de 2018

ELS ESGRAFIATS DE CAL VERDAGUER ELS REFEIA FERRAN SERRA SALA ‘ FERDINANDUS SERRA’?. AVINYÒ. EL BAGES. CATALUNYA

Retratava la façana esgrafiada de cal Verdaguer a la població d’Avinyò, a la comarca del Bages, a la nació esclava de Catalunya.


El Mapa de Patrimoni ens diu ; masia de planta rectangular amb la façana principal orientada a llevant. Aquesta façana presenta una gran galeria amb tres nivells ben proporcionats d'obertures d'arc de mig punt, i hi ha presència d'esgrafiats fets del 1722.

Durant els anys 80 del segle XX es va fer la reconstrucció dels esgrafiats de la façana de les galeries tal com eren originàriament recuperant un rellotge de sol que signa que els esgrafiats foren fets el 1722.

El rellotge de sol que hi ha a la façana de migjorn està inclòs a l'Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans.

Us deixo una pregunta, la reconstrucció la feia Ferran Serra i Sala (Barcelona, 1905 - 1988), més conegut com Ferdinandus Serra?.

A la façana que dóna a la plaça major, hi ha dos cossos diferenciats. Un de més petit i rectangular, situat a orient, més antic que l'altre i on podem observar la llinda amb la inscripció: "Joan Verdaguer 1670). L'altre cos, més occidental té la figura més quadrangular i és el que dóna tan a la plaça major com al carrer Barnola.

Avinyò conserva encara força patrimoni històric, no documentat o documentat de forma barroera, us deixo un parell d’imatges amb el prec de que ens ajudeu a documentar-les, per endavant us en donem gràcies, coneixercatalunya@gmail.com



Del REINO DE ESPAÑA no en podem esperar res, i als catalans ens cal posar-nos les piles, i fer realitat allò que de nosaltres deien els refranys ‘ els catalans de les pedres en fan pans’.

divendres, 10 d’agost de 2018

ESGLÉSIA ‘ NOVA’ DE SANT MIQUEL ARCÀNGEL. MONT-ROIG. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Anàvem la Montserrat, la Maria Jesús, el Feliu, i l’Antonio que exercia com a sherpa, i que demanava al Feliu que retrates la façana inacabada de l’Església Nova de Sant Miquel Arcàngel, de la que ens diu el Mapa de Recursos Culturals de la Diputació Provincial de Tarragona: Edifici de grans proporcions, sense finalitzar a la part inferior de la façana. L'església té tres naus amb capelles laterals i un deambulatori. A la conca absidal hi ha pintures al fresc d'una certa qualitat artística.

L'església està ubicada sobre una illa de vint-i-dues cases que es va enderrocar per a la seva obra, tot i que es creu que al segle XII hi havia ubicat un castell en aquest mateix espai. Aquest ambiciós projecte popular s'ha adaptat a les diferents èpoques de crisi, prosperitat, guerra i pau.

L'any 1835, amb la desamortització de Mendizábal, la construcció de l'església es va paralitzar i no va ser fins al 1942 que no es va reemprendre gràcies a l'ajuda de Mn. Gaietà Ivern.


L'any 1947 es va celebrar la primera missa a l'altar major, tot i que l'església restava inacabada, i el 1962 es van iniciar les pintures al fresc del seu interior per Jaume Minguell Miret (Tàrrega, 1922 - 2 de gener de 1991) . Aquestes pintures mostren diversos paisatges bíblics i la realitat social de l'època. https://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-4310-cat-esglysia_nova_de_sant_miquel_arcyngel.htm

No cridava l’atenció del Josep Salvany Blanch en la visita que feia a Mont-roig l’any 1926
http://mdc.csuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/mont-roig%20del%20camp/field/all/mode/all/conn/and/order/title/ad/asc

Tampoc a ningú dels que tenen obra a Memporia Digital de Catalunya :
http://mdc.csuc.cat/cdm/search/searchterm/Camp!mont-roig%20del%20camp%20/field/all!all/mode/all!all/conn/and!and/order/title/ad/asc

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gamil.com dels mestre d’obres i/o arquitectes que treballaven al ‘nou temple’ al llarg dels segles XIX i XX


Veníem del turó on aixeca el Santuari de la Mare de Déu de la Roca, de propietat municipal – és curiós això de que la Mare de Déu ‘treballi’ a l’Ajuntament, oi? -, que els dimarts, faci fred o calor, estiu o hivern, amb o sense turistes, tanca per festa setmanal.

dijous, 9 d’agost de 2018

CASA OMS. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955) em feia arribar una fotografia de la façana de l’edifici de número 11 al carrer Ample, coneguda com la casa Oms.

Patrimoni Gencat ens diu ;antiga casa senyorial de la família d'hisendats Oms.

És de propietat municipal.

Conserva l'antic pont sobre el carrer Tapioles.

Es tracta d'un conjunt de tres cases de cos de planta baixa més dos pisos, unides i tractades conjuntament. Aquestes cases tenen una profunditat que va del carrer Ample a la plaça interior dels Dies Feiners.


Les façanes del carrer Ample estan compostes seguint un eix vertical. Han estat modificades a nivell de planta baixa, mentre que conserven els elements originals a la resta. Aquests són balcons en degradació conforme els pisos són més alts. Les cases es coronen amb una cornisa de motllures que amaga la canal de recollida d'aigües. Aquesta façana té un tractament superficial d'estuc. Els balcons del primer pis són de permòdols de forja i els del segon pis de llosana. Totes les baranes són de forja. En ambdós façanes hi ha una fornicula amb una imatge religiosa.


Les façanes de la plaça dels Dies Feiners es mostra tal com era originàriament, es a dir, amb alçaries lleugerament diferents així com també les obertures. El tractament superficial és molt senzill a base d'arrebossat i pintura de calç. Existeix un pont testimonial que unia una d'aquestes cases amb la d'en front abans d'enderrocar-la.


http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1066604-la-historia

Blanes conserva encara un patrimoni que - és un suggeriment – s’hauria de fer ‘visible’ per a les persones que visiten la ciutat.

dimecres, 8 d’agost de 2018

IN MEMORIAM DE SANT MARÇAL DE RELAT. AVINYÒ. EL BAGES. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de Sant Marçal de Relat, el Mapa de patrimoni ens diu; església d'una sola nau, sense absis, mancada totalment d'ornamentació i amb la façana a ponent, façana on s'obre una porta central d'arc de mig punt amb grans dovelles i sobre la qual hi ha una petita finestra de simple esqueixada i amb un arc de mig punt monolític. El campanar és a ponent de l'edifici i és de planta quadrada i format per dos pisos amb obertures d'arcs de mig punt. Destaca un escut on apareix una creu a la dovella de la porta de la façana.


La primera església de Sant Marçal era romànica. Des de l’any 951 es documentada com a parròquia i com tot el lloc de Relat passà dependre del monestir de Ripoll per donació de la família Lluçà.

Al segle XVII l'església deixa d'ésser parròquia i esdevenia sufragània de Santa Eugènia de Relat. El temple romànic fou molt transformat: la volta fou substituïda per una de gòtica, l'any 1775 fou substituït l'absis per un presbiteri quadrat, fou oberta la porta de ponent i erigit el campanar de torre.


Sant Marçal de Relat està sens dubte prop de Déu, dissortadament però, no tant de Barcinunya, i el temps va fent la seva ‘feina’. El patrimoni històric i/o artístic de Catalunya ens cau a trossos

La devoció a Sant Marçal la portaven les tropes franques que ajudaven a Catalunya i als catalans a recuperar aquesta terra als sarraïns. Quina diferència amb la França d’avui, amb el ‘matón’ al capdavant, oi?.

dimarts, 7 d’agost de 2018

IN MEMORIAM DEL CONVENT DE BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Anàvem a Blanes per assistir a la Ballada Country, els dies a l’estiu son però, llargs i calorosos, i aprofitàvem per fet un tomb per la ciutat.
Retratava des de la llunyania l’edifici que s’aixeca a la punta de Santa Anna a Blanes, conegut d’antic com el Convent.


Llegia que l’’any 1438, Bernat Joan de Cabrera, comte de Mòdica, va obtenir del bisbe de Girona, llicència per a edificar un convent per els franciscans, sembla però , que no hi arribaren a residir.

El lloc sol·licitat per a construir-hi el convent era el promontori on hi havia la capella de Santa Anna situada al damunt de la cala “Falconera”; aquesta capella es troba documentada des de l’any 1514. Per tant, en un extrem de la muntanya de Santa Joan es bastí, en el lloc on el 1514 – en temps del bisbe Guillem Boïl, existia una capella dedicada a Santa Anna, el Convent de Blanes. El 1583 es fundaren a Catalunya nombrosos convents i monestirs de frares caputxins, sent el de Blanes el que feia dotze de l’època esmentada.

El principal responsable de l’establiment dels caputxins a Blanes, va ser el pare Arcàngel, el qual provenia de Sant Celoni. Se sap per fonts i testimonis, que aquest primer convent, es tractava d’una construcció molt rudimentària i simple; es tractava d’un casalot malgirbat, fet de fang i d’encanyissats, i que en el millor dels casos no passava de ser una barraca rústica. Tenia refectori, dormitori per a cinc o sis persones i lloc d’oració en una capella petita.

L’any 1609, es va instituir la festa de Sant Elm, patró dels mariners, que el 2 de juny anaven en processó al convent.

L’any 1626, es va procedir a la reedificació del convent i església de Santa Anna, i per a dur-la terme, els marquesos d’Aitona, Francesc de Montcada i de Montcada (València, 1586 - Goch, Renània, 1635) i Margarida d'Alagón-Espés i de Cervelló-Castre, van concedir la llicència per tal de que s’aprofités la pedra del castell de Sant Joan.

Durant el episodis de pesta, al segle XVII, s’establí el Vot de Blanes al Pare Sant Francesc, i es va fer la promesa del poble, d’anar cada any processó a Santa Anna, en la diada de la seva festa.

L’any 1631, els fidels van oferir al convent, el retaule que decorava l'altar major, obra de l'artista Battista de Palma, genovès afincat a Barcelona.

Durant el trienni liberal (1820-23), imperava una gran onada d'anticlericalisme. El decret de 16 de maig de 1821 suprimint gran nombre de convents va afectar el de Caputxins de Calella, els quals van haver d'anar a formar part de les comunitats de Blanes i Figueres, el 10 d'agost de 1822 però , es va ordenar la confiscació del Convent de Blanes per convertir-lo en fortalesa, i els frares van ser expulsats. Tot això, en produir-se el restabliment del règim absolutista els frares van tornar, es van trobar l'edifici molt deteriorat i malmès, cosa que va provocar que s'iniciés ràpidament la reconstrucció.

Pocs anys havia de durar la seva estada, ja que un altre període d'anticlericalisme, amb crema de convents i assassinats de religiosos, acabaria definitivament amb la comunitat blanenca, que el 1835 abandonava per sempre més el seu convent, dispersant-se els seus béns materials i culturals, i procedint-se a la venda de la propietat a particulars. A poc a poc es va anar enderrocant l'edifici.

L’any 1916 Josep Salvany Blanch, retratava el que qualifica de ‘runes al interior del Convent de Blanes’.


Part de l'edifici de l'antic convent, va ser habilitat com a residència senyorial del matrimoni Casas-Massó aproximadament l’any 1932.

Acabat el conflicte bèl·lic 1936-1939 que els vencedor qualificàvem com ‘Guerra Civil’ , i l’Església Nacional catòlica com a ‘CRUZADA’, es va duu a terme la construcció d'una capella enmig de les ruïnes del temple franciscà; les obres van ser protagonitzades per l'arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987) .

A darreries del segle XX, en el miratge de la ‘democraciola’, es produirà la reconversió de tot el temple franciscà en una gran mansió senyorial.
Intentava accedir a la finca custodiada per un servei privat de seguretat; em queden moltes preguntes al pap, existeix encara la capella de Santa Anna?. https://www.monestirs.cat/monst/selva/csl04capu.htm

En cas afirmatiu ens agradarà rebre’n almenys una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 6 d’agost de 2018

PORTAL ROMÀNIC DE SANT FELIU SASSERRA. EL LLUCANÈS. EL BAGES. . CATALUNYA.


Repetia 101 després la fotografia del Josep Salvany Blanch.


Està clar que a dia d’avui ja no és aquesta la ‘porta principal’.

El mapa de Patrimoni ens diu; el portal romànic de l'església parroquial de Sant Feliu Sasserra està situat a la façana sud de l'església. És un portal d'arc de mig punt adovellat amb dues arquivoltes en degradació que reposen sobre una imposta que s'estén, sota els arcs, d'un extrem a l'altre de la portalada. La imposta al mateix temps fa d'àbac de la parella de capitells en relleu sobre pla que hi ha a cada banda, els quals són sostinguts per columnes de fust força llarg que sorgeixen d'una base i que estan adossades als brancals.

L'arquivolta interna està ornamentada amb entrellaços de vímets, mentre que l'externa ha estat cisellada amb fulles que es disposen entre cintes nuades. Els dos capitells interiors són esculpits amb escenes històriques amb representacions de dos conjunts de personatges, ricament treballats en la vestimenta (túniques, vestits), les formes i els detalls. Malauradament han estat molt maltractats i presenten greus mutilacions fins el punt que dificulten la interpretació de les escenes representades. Els dos capitells exteriors estan decorats amb elements vegetals i animals. Així el capitell exterior esquerre presenta tres àguiles representades dempeus, en posició frontal, el pit inflat, mirant de costat, amb les ales esteses i amb les urpes agafant el collarí. Aquesta representació és freqüent a la tipologia romànica catalana. El capitell exterior dret també s'inclou a una tipologia molt corrent dins el repertori català i consta de dos pisos superposats de dues tipologies diferents de fulles, plenes de nervis.

El portal romànic fou restaurat per Camil Pallàs Arisa (Sant Julià de Vilatorta, 1918 - Roda de Ter, 1982), per encàrrec del Servei de Restauració de la Diputació de Barcelona. Els dos capitells interiors han estat molt maltractats i presenten greus mutilacions fins el punt que dificulten la interpretació de les escenes representades.


Quasi al davant de l’església hi ha l’edifici que acull avui la Biblioteca, i que abans havia estat escola, esperem confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com del seu promotor i del seu autor.

diumenge, 5 d’agost de 2018

ELS TERRASSANS. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Anàvem a Blanes per assistir a la Ballada Country, els dies a l’estiu son però, llargs i calorosos, i aprofitàvem per fet un tomb per la ciutat.

Retratava la façana dels ‘ Terrassans’ a Blanes, patrimoni Gencat ens explica que és una construcció que consta de tres pisos: la planta baixa, ocupada pel bar; en el primer pis, destaca la tribuna vidriada, o boinder , flanquejada per dues simples obertures regulars, així com també pel balcó que envolta tot el perímetre de l’edifici.


El propietari més antic que consta de l’edifici del cafè de “Els Terrassans” data de 1785. Tot i que no es pot afirmar que en aquell moment fos un cafè, si que era el domicili particular de Marià Gil. En el 1864, el propietari de l’edifici era Andrés Bastart Serra. En aquell moment l’edifici ja constava en el registre com a cafè i també casa particular. El cognom d’aquest propietari donà nom a l’edifici, que serà conegut com “Can Bastard”, fins que es popularitzarà el nom de “Els Terrassans”, quan ho compra la Càmara Sindical Agrícola.

Cal dir, que a la contribució industrial de 1854, Andrés Bastard ja consta com a contribuent per a realitzar l’activitat de cafè. Amb la compra de Can Bastard” en el 1929 per part de la Càmara Sindical Agrícola, el bar experimentarà un fort impuls i desenvolupament, amenitzant-lo amb diferents activitats com escacs o billar... que van fer que el bar s’arrelés molt al poble. Va ser tanta la importància de la Cooperativa per al desenvolupament del cafè, que finalment s’ha acabat coneixent a la vila amb el nom del cafè de “Els Terrassans”.

La seva clientela, a diferència de la de la Casa del Poble o la del Casino que estava molt delimitada pels seus ideals polítics, sempre ha esta de tot tipus, sense distincions. Potser aquest motiU, juntament amb el seu ambient de cafè de poble han estat les raons de la seva popularitat i supervivència al llarg del temps. La història de “Els Terrassans” és en realitat la història del poble de Blanes: agrícola i menestral al S. XIX i principis del XX i turístic i comercial en l’actualitat. L’any 1995, la Cooperativa agrícla va decidir vendre la part de l’edifici que encara era de la seva propietat, és a dir la planta baixa i el soterrani. Ho van vendre al matrimoni format per Joan Bota Buixeda i Josefa Gibert Buixeda, els quals es van encarregar de la seva administració i desenvolupament. Tot i això, cal remarcar que després de la venta del local per part de la Cooperació agrícola, el funcionament del cafè no va variar, sinó que va mantenir el seu esperit tant arrelat a Blanes i cohesionat amb els vilatans. En el 1997, es va duu a terme una intervenció bastant agressiva però alhora necessària tenint en compte que es tracta d’un establiment públic adreçat a la gent. La intervenció va consistir en un canvi a nivell de mobiliari, degut a la necessitat d’habilitar el local per a persones disminuïdes. Degut a això, es van habilitar els accessos amb les rampes corresponents, així com també els sanitaris i altres elements del mobiliari.

M’expliquen que hi ha persones que fan molts quilometres per degustar els calamars dels ‘ Terrassans’; en aquesta ocasió atès que feina poca estona que havíem dinat, no feina la prova. Ja tenim – si calen – nous motius per tornar a Blanes, oi?

dissabte, 4 d’agost de 2018

LA CASA ON VA NÉIXER SANT PERE ALMATÓ RIBERA. SANT FELIU SASSERRA. EL LLUÇANÈS. EL BAGES. CATALUNYA

El Lluçanès ha proveït a la humanitat tant de gent de guerra, com de fent de pau, potser d’aquesta segona categoria un dels millors exemple és Sant Pere Almató Ribera.

Retratava la façana de la casa on va néixer el pare Pere Almató i Ribera ( Sant Feliu Sasserra, Lluçanès, 1 de novembre de 1830 - Hải Dương, Tonquín, Vietnam, 1 de novembre de 1861) dominicà que es dedicà a la vida missionera. Per aquest motiu fou destinat a les Filipines i després, a Vietnam. Durant una revolta indígena a Hải Dương (Tonquín, al nord del Vietnam) v ser detingut ; l'1 de novembre, quan feia 31 anys, Almayó i dos missioners més van ser decapitats.



El Papa Pius X el va beatificar el 1906 i el 1988 fou canonitzat pel Papa Joan Pau II, ara, sant també.

És un dels personatges més populars del poble, per la qual cosa el seu nom ha estat posat a molts elements de la vida ciutadana. Unes rajoles de la casa ens recorden la seva vida.

La casa Almató, també coneguda com cal Metge, està ubicada a la cantonada entre el carrer Sant Pere Almató i la plaça del Pas Nou. Es tracta d'una casa de mitjanes dimensions construïda amb murs de càrrega que combinen la pedra i el maó.

La façana que dóna al carrer Sant Pere Almató, orientada a l'est, presenta planta baixa, primer i segon pis. A la planta baixa té dos accessos, el de la dreta és la porta principal, d'arc deprimit convex i de grans dimensions, emmarcada amb brancals i llinda de pedra treballada on hi ha gravada la inscripció: ANY + 1782. La porta de l'esquerra, de menors dimensions, està emmarcada amb brancals i llinda de pedra treballada formant un motiu geomètric triangular amb una creu gravada a la part superior. Sobre aquesta porta hi ha una placa quadrada de pedra amb un oval ornamentat amb cintes i la inscripció IHS. El primer pis té dues obertures, un balcó emmarcat amb pedra a la dreta i una finestra emmarcada amb pedra bisellada i ampit a l'esquerra. Al segon pis s'hi obren dues finestres d'idèntiques dimensions amb brancals, llinda i ampit de pedra, i sobre la façana s'hi ubica un petit campanar d'espadanya. La façana nord, encarada a la plaça del Pas Nou, presenta una estructura de casa pairal amb coberta de dues vessants amb aigües a les façanes laterals, està composada per planta baixa, primer i segon pis, i golfes. A la planta baixa hi ha una porta amb barbacana a la banda esquerra, una font urbana dedicada al beat Almató i dues finestres enreixades a la part dreta. Al primer pis s'hi obren tres balcons disposats simètricament i tres finestres intercalades, totes emmarcades amb pedra. Destaquen les inscripcions de les llindes dels tres balcons: a la primera es pot llegir SANT PERE ALMATÓ / 1830 + 1861, a la segona: Conserveu-nos la fe pura / glorios martyr Almato / Canonge Collell 1906 i a la tercera: ARQUEBISBE BADIA / 1807 + 1844. Al segon pis hi han cinc obertures seguint la disposició del primer pis, totes de dimensions semblants i emmarcades amb brancals i llinda de pedra treballada i ampit motllurat. A les golfes hi ha dues finestres al centre d'arc de mig punt, emmarcades amb brancals i llinda de pedra treballada i ampit motllurat. A la part dreta la façana s'estén amb un mur que presenta barbacanes a diferents nivells i diverses obertures d'arc rebaixat disposades simètricament.

Benvinguda (fragment)

A les relíquies de V. Pare Almató, martiritzat en lo Tung-Kinh a 3 de novembre de 1861, i arribat a Vic lo dia 6 de juny de 1888.



Ciutat de Vic, obre tes amples portes
a l'Hèroe qui t'arriba d'Orient,
de més magnànims a tes verdes hortes
no n'ha vist arribar Tagamanent.

No duu catives de daurades trenes,
com Aulo Mevi, a ton famós altar,
esclaus no et porta arrossegant cadenes:
ell als catius solia-les trencar.

Te duu el tresor de ses despulles, cendres
amb què el reliquiari s'enriqueix,
caliu mal apagat que torna a encendre's,
flor que, ha trenta anys segada, reverdeix.

Perles no duu ni cap corona bella
d'or ni d'argent; ell la volgué millor;
ell se la féu de l'or que no es rovella,
ni els lladres roben; se la féu d'amor.



Sant Feliu Sasserra, en bona part gràcies al 'defecte' Amazon, ha vist com anaven tancant les seves botigues.

divendres, 3 d’agost de 2018

EL PORTAL DEL MONT I LA PLAÇA DE LA VERGE MARIA. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Anàvem a Blanes per assistir a la Ballada Country, els dies a l’estiu son però, llargs i calorosos, i aprofitàvem per fet un tomb per la ciutat.

Retratava a la Maria Jesús davant de les frontisses que suportaven la porta, i del forat on es situava la polleguera, del portal que es coneixia com del Mont, que dona accés a la Plaça de la Verge Maria o de les peixateries.


Ens havien fet arribar una fotografia en blanc i negre d’una de les venedores del peix.


El gran taulell del peix està datat amb una inscripció de 1901 i va funcionar com a espai de venta fins els anys seixanta. Es van construir sota la porxada de la casa del carrer del Raval 20 que, actualment, és la terrassa d'un bar.
http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/622343-historia-de-la-venda-de-peix-a-blanes.html

Blanes assolia un cens de 5.888 ànimes l’any 1857, i no serà fins a l’any 1940 que s’augmentarà fins als 6.361 habitants, creixerà moderadament durant la dictadura franquista, i exponencialment a partir de la mort del sàtrapa i l’adveniment de la ‘democraciola’, tancava l’any 2017 amb 38.813 habitants censats. No hi ha dades fefaents de la població que es concentra a l’estiu.
http://www.novaradiolloret.org/lloret-es-el-municipi-gironi-amb-mes-poblacio-estacional/

patrimoni Gencat ens diu que la porta de la plaça de la Verge és un dels pocs vestigis del recinte emmurallat de la vila de Blanes.

L’any 1381, per encàrrec de Bernat de Cabrera, es va refer la muralla i es van obrir nous portals sota planejaments del mestre d'obres Arnau Bargués.

Actualment el portal queda inserit al mig de la ciutat.


Les devotes principals d'aquesta imatge restaurada per l'artista blanenc Narcís Oliva, eren les dones embarassades, que s'encarregaven que no li faltés llum per a què els parts anessin bé. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern, i del lloc i data de naixement i traspàs en el seu cas del Narcis oliva.
.

El creixement exponencial és la justificació perfecta per enderrocar/destruir el patrimoni històric i/o artístic.

dijous, 2 d’agost de 2018

SANTA MARIA DE MONTANYÀ. EL MONTANYÀ. SEVA. OSONA. CATALUNYA.

Mn. Pedrojosé Ynaraja Díaz s’ocupava d’aquesta esglesiola com ho havia fet en el seu dia amb la capella del Sagrat Cor de Jesús de la Llobeta al terme D’Aiguafreda, avui malmesa i dessolada.


Visitàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) i l’Antonio Mora Vergés, la urbanització del Montanyà, al terme de Seva, a la comarca d’Osona, el 12 de juliol de 2018, esperava trobar molta més activitat, malgrat que els dies ‘gloriosos’ ja fa anys que van passar:

https://www.sport.es/es/noticias/barca/fiesta-famiiar-los-cruyff-montanya-5996971

http://www.publico.es/actualidad/barca-vuelve-entrenarse-montanya-lugar.html

https://as.com/futbol/2008/04/22/mas_futbol/1208845643_850215.html

http://el9nou.cat/valles-oriental/actualitat/mor-als-79-anys-lempresari-de-la-construccio-valenti-leiro/

la figura i les dades del promotor son les següents : Valentí Leiro i Paz ( Pontevedra, 1932 — Seva, Osona, 7 d’abril de 2011)

Fill d’un picapedrer, l’any 1944 arribà a Catalunya amb la seva família, que s’instal·là a la masia del Rieral, entre Aiguafreda i Tagamanent, on començà a treballar amb el seu pare.

Al cap d’uns anys adquirí una pedrera pròpia i creà les empreses Xemeneies Leiro, que esdevingué una de les primeres del sector a l’Estat, i més tard, Pedra Natural Leiro, de materials de construcció. Posteriorment l’empresa derivà cap al sector hoteler, la restauració i l’immobiliari.

L’any 1973 obrí un restaurant, El Muntanyà (Seva), que fou l’inici d’un ambiciós complex urbanístic, residencial i esportiu. Amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) fou inaugurat El Muntanyà II, habilitat com a subseu olímpica d’hípica. Creà, a més, les empreses immobiliàries Urbisnau i Eurolar 2000.

Fou també alcalde de Tagamanent entre els anys 1968 i 1979. Membre destacat de l’Associació d’Empresaris Gallecs de Catalunya, el Govern gallec li concedí la Medalla de Galícia (1993). L’any 2006 obrí l’hotel balneari Aguas Santas a Ferreira de Pantón (Lugo).

L’any 2002 rebé la Medalla del Turisme de la Generalitat de Catalunya.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor del projecte tècnic, tant de la urbanització, com de l’hotel i l’esglesiola de Santa Maria de Montanyà


No disposa, o almenys no he trobat la manera accedir-hi , d’un catàleg de patrimoni en línia l’Ajuntament de Seva.

Cerquem una entitat pública i/o cultural que vulgui fer-se càrrec de la col·lecció de més de 3000 fotografies en color de Catalunya, que en format 13X18, i en nombre aproximat de 3000, ha fet el Josep Olivé Escarré. No defugim tampoc ofertes econòmiques de particulars i/o empreses, que s’hauran d’adreçar a castellardiari@gmail.com

dimecres, 1 d’agost de 2018

ESCOLA DEL CARME. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

L’autor de l’edifici de l'escola Nostra Senyora del Carme de Sabadell, ( Vallès Occidental) fou l’arquitecte Bernat Pejoan i Sanmartí (Sant Vicenç de Castellet, 22 d'octubre de 1864 - Barcelona, 30 de desembre de 1920); entre les seves obres destacades, cal mencionar la Casa Padró Riera, les cases Leandre, J.Victori i l'església de Valldaura, totes tres a la ciutat de Manresa ( Bages ] També és l'autor de l'actual façana neoclassitzant del Santuari del Sant Crist de Balaguer ( La Noguera)

L'edifici de l'escola Nostra Senyora del Carme (carmelites) va ser edificada el 1905 com a centre educatiu. Presenta una estructura en "U" articulat a partir d'un pati central. La façana presenta decoracions obrades en maó.

Patrimoni Gencat ens diu ; edifici concebut per tal d'allotjar l'escola i la vivenda de la comunitat de religioses. La façana principal s'articula en tres cossos: el lateral dret (zona destinada a l'habitatge de les religioses), el central i lateral esquerre (zones d'ensenyament).

En la decoració del mur destaquen els elements arquitectònics originaris del món medieval, bàsicament, als que es dóna un tractament estilitzat, com és el cas dels arcs de mig punt, d'ogiva, conopials, etc. La distribució és simètrica, sent la façana central de major amplada. L'ornamentació es concentra a la planta baixa i al primer pis, amb una alternança dels arcs de les finestres que estan centrades per tres finestres geminades que es repeteixen a cada cos.

L'edifici ha sofert diverses modificacions, sobretot pel que fa al sector destinat a les aules (central i lateral esquerre). Aquest sector s'estructura al voltant d'un pati porxat en forma d'u. Les ales laterals presenten arcades realitzades en maó vist. L'antiga capella del convent s'ha transformat en un gimnàs. Quina era l’advocació de la capella?. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La distribució original s'ha vist modificada al llarg dels anys, responent a les necessitats de la docència a la que estan dedicades les religioses.

Aquestes reformes s'estructuren en diferents etapes: 1932, 1964, 1974-1978, 1982 i 1986.




Avui, 1 d’agost de 2018, s’hi estava treballant quan feia les fotografies.

CAL GORINA. L’ATRACCIÓ DELS CONTRARIS. CASTELLAR DEL VALLÈS. CATALUNYA

La masia de Cal Gorina històricament era coneguda com Mas de Les Fàbregues, segons documentació escrita del segle XIII. Aquest mas de Les Fàbregues canvià de nom pels voltants de 1370, quan s’hi instal·là un fill de la família propietària, els Boadella del mas Boadella de la parròquia de Sant Julià d’Altura. Des d’aleshores se’l coneixerà pel de Can Boadella

Una de les referències més antigues dels Boadella data de l’any 1468. Segons el Dr. Vergés, Joan Boadella jurà en un document que els mas Boadella estava sota el domini directe i l’alou de Guerau de Clasquerí, senyor del Castell i del terme de Castellar, “amb totes les seves terres, honors i possessions, i amb l’obligació de prestar anualment 15 sous barcelonesos per Nadal, una quartera de blat, per Sant Pere i Sant Feliu; una i mitja d’ordi...”

Diverses de les fonts escrites que es coneixen sobre Can Boadella i Can Torres (Mas Mir), la masia veïna, fan referència al subministrament d’aigua procedent de Canyelles. Així doncs, per exemple, un document de l’any 1582 explica que Antoni Canyelles havia donat llicència a Jaume Boadella i Jaume Mir per agafar l’aigua de Canyelles, canalitzada a través de la sèquia que discorre per terres de Canyelles cap a terres de Mir i Boadella. La sèquia de Canyelles, citada com “lo Rech de Canyelles”, havia de ser objecte de manteniment i neteja. Un altre document de l’any 1740, signat per Jaume Boadella i Miquel Torras, sol·licita a la propietat de Canyelles el dret a esmenta el dret de continuar rebent i utilitzant l’aigua del torrent de Canyelles per a aquests dos masos, tal com varen acordar i signar el 13 de desembre de 1291 Berenguer de Boadella i Jaume de Mir amb aquesta propietat.

Una altra font per conèixer la família Boadella és el Reial Cadastre de Patiño de l’any 1716: Jacint Boadella, de 61 anys és el propietari d’Una casa situada en lo dit terme pròpia de Jacinto Buadella, consisteix sa capacitat baix lo primer sostre en quatre apossentos y en lo segon sostre en cinch apossentos, estimada sa propietat en lo estat ques troba en cent cinquanta lliuras, habitada per son Amo, dista de la Yglesia mitja hora, confronta a Llevant, Tremontana, Mitgdia y Ponent ab terras de la mateixa casa. D’altra banda, també s’esmenta Jacint Boadella com a propietari de nombroses terres.

La família Boadella va anar perdent la propietat de les nombroses terres que tenia a mesura que el centre de Castellar es va anar poblant i urbanitzant. Així doncs, a finals del segle XIX es va tancar l'escorxador vell de la Placa Nova i se'n va construir un de nou en els terrenys propietat de Joan Sala Boadella, en l'actual carrer de l'Escorxador.

Sabem també que l’any 1892 els hereus de Joan Sala Boadella van vendre uns terrenys de 3.442 metres a Josep Tolrà Avellà, en una part dels quals anys a venir es construïren les Escoles del Patronat Tolrà sota de la direcció de l’arquitecte de la casa Tolrà, Emili Sala Cortés (Barcelona 22 de febrer de 1841 - la Garriga 7 de juny de 1920).

La família Boadella ha estat present al llarg de la història del municipi i bon testimoni és l’alcaldia sustentada per varis dels seus membres:

Berenguer de Buadella (1437), Jaume Boadella (1779) i Miquel Boadella (1883).

A principis del segle XX, la propietat d’aquesta masia canvia mans i passa a ser propietat de la família Gorina.

El subministrament d’aigua procedent de Canyelles continua sent fonamental per la masia, com reflecteix la construcció d’un sistema de distribució d’aquesta aigua per vendre-la i distribuir-la a una part de la població. Aquest sistema, que podria haver començat a funcionar cap els anys 1915-20, facilitava aigua a habitatges del carrer Sant Pere d’Ullastre, les mensualitats de les quals havien de pagar-se a casa del propietari Santiago Gorina.

Actualment, dins el recinte de Cal Gorina es conserva un dipòsit i una torre, testimonis d’aquest sistema hidràulic.

La masia té una torre de forma quadrangular des de la qual, segons la veu popular, es vigilaven els parcers de la finca.


Santiago Gorina Sala fou alcalde del municipi de Sant Esteve de Castellar entre 1925 i 1929, i molt breument els mesos de maig i abril de 1939, desprès de la seva afiliació a la Falange.


En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, la casa Gorina és confiscada, i serà la seu de l’agrupació local de la F.A.I.

https://www.diba.cat/documents/429042/c0059be1-6fcd-45bd-a3ab-a769504eddca

http://laltraveu.blogspot.com/2011/09/mas-les-fabreguescan-boadellacal-gorina.html

http://www.lactual.cat/cultura/un-llibre-per-no-oblidar-l-exili_21471_102.html

Hi havia, segons les cròniques una forta rivalitat entre Santiago Gorina Sala ( ens agradarà tenir noticia de les dates de naixement i traspàs), i el marqués de Sant Esteve de Castellar, Emili Carles-Tolrà i Amat ( Cabrils, el Maresme, 1864 + Gènova, Itàlia 1940).


A dia d’avui, amb nous actors, es repeteix la història, i una i altra casa, acullen ‘rivals polítics’. Com era allò?. Ah!, el mon és un mocador.

dimarts, 31 de juliol de 2018

REFLEXIONS EN UN ADEU

El tancament de la fleca Miserachs em feia evocar els rècords de la meva arribada a Castellar del Vallès l’any 1972; els nouvinguts advertíem aviat que la vida social estava, i en alguna mesura continua estant, organitzada en ‘capelletes’ , els americans en diuen ‘caucus’, paraula que curiosament manllevaven d’una de les tribus índies que exterminaven en nom de Déu, la llibertat i la democràcia, com bé recorda dia si, dia també, l’inefable Donald John Trump (Queens, Nova York, 14 de juny de 1946), exemple magnífic de fins on pot degradar l’esser humà.

Curiosament una de les ‘portes obertes’ era la de mossèn Jaume Rafanell Vilalta (1923-1981), que m’oferia publicar a la Forja, amb NOMÉS aquestes condicions ‘ parla del que vulguis, sense però, criticar al GOBIERNO, a l’Ajuntament i/o a l’església’.

Quan faig la llista, per descomptat en l’àmbit cultural, la Forja és una de les grans pèrdues, n’hi ha però en tots els sectors, la Tolrà havia desaparegut l’any 1936 perquè des de 1939 fins al tancament la gestionaven els Valls i Taberner; recordeu la Playtex?; desapareixerien la Ford, la Citroen, la Renault, al comerç de proximitat cal fer-li una llista pròpia, i veuríem/viuríem l’absorció de la Caixa de Sabadell.

Segur que podeu fer una llista exhaustiva, si la feu recordeu enviar-nos-la a castellardiari@gmail.com i la publicarem.

Al diari de Castellar del Vallès publiquem un Obituari amb les dades dels veïns finats.

No farem un Obituari d’Empreses i Comerços, sentim però, profundament comunicar-vos el tancament de la Fleca Miserachs.





https://www.youtube.com/watch?v=DjcI6kaiDCE

Moltes persones us trobarem a faltar.

Gràcies per tots els anys de bona feina.

LES MAGNÒLIES DE CAMBRILS. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Anàvem a Cambrils, i com toca m’arribava fins a l’església parroquial advocada a Sant Pere.


M’explicaven que es un juliol ‘atípic’ menys turistes, i la mitjana dels que venen amb una ‘capacitat econòmica’ força més limitada.

Em complia retratar un grup de magnòlies que semblen ser l’arbre ‘local’. Em venia al cap, l’actuació que duien a terme amb un arbre com aquests, uns veïns llogaters en una finca del carrer Balmes de Castellar del Vallès; dubto que sobrevisqui.


A Cambrils hi ha alguns arbres ‘monumentals’ , el Pi Rodó, EL Ficus benjamina davant quasi del Club nàutic, i ara sortosament les magnòlies que esdevenen arbre ornamental local.
Sant Pere traslladarà a la Altíssim en aquesta ocasió una doble pregaria, Senyor; allibera el teu poble!!, i alhora Senyor recolza l’activitat econòmica, cultural, i vital de Cambrils.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/09/la-clssica-cambrils-salou-cambrils-per.html