dimecres, 19 de desembre de 2018

LA LLAGOSTA. UNA RECERCA DEL PATRIMONI PENDENT. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Reproduïm de :
https://www.llagosta.cat/media/repository/recursos/historia/2111151151_262024-353616-1-sm.pdf?fbclid=IwAR2206ERAj_hfklQXdIh6-RC7Otkf3knv-sQTJAZ59xG3_gBV3KEQ0CsXfo

L’entrada, el 27 de gener de 1939, de les tropes feixistes a la Llagosta posa fi al govern municipal d’ERC, en aquells moments presidit per Pere Monràs i Pagès (la Llagosta, 1893 – 1963). Pagès. Fill d’una família pagesa de la Llagosta. Durant l’any 1937 fou tinent d'alcalde, president de la comissió de governació i vocal de diverses comissions municipals i, en el mes de juny, durant una setmana exercí com a alcalde accidental. Membre d’ERC, va exercir d’alcalde des del 16 d’octubre de 1938 fins a l'entrada de l'exèrcit franquista a la Llagosta, el mes de gener de 1939. (JBP) http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/ficha.php?id_alcalde=96

Un cop les tropes feixistes ocupen la Llagosta, l’Ajuntament queda suprimit i el poble torna a ser una barriada de St. Fost. La Llagosta havia proclamat en assemblea popular la seva separació i independència de l’Ajuntament de St. Fost l’estiu de 1936 amb el consentiment d’aquest darrer.

Sabem que hi havia escola pública abans de la dictadura franquista a la Llagosta, i neguem per tant que fos l’exercit el Franco el que portava l’educació i la cultura a les terres catalanes, per uns informes del Consistori de Sant Fost de Campsentelles relatius , un al mestre Narciso Busquets de Porcioles, de 40 anys, veí de Barcelona. L’informe diu: “Ejerció de maestro durante el dominio rojo en una escuela del barrio de la Llagosta, en cuyo barrio solo permanecía durante las horas de clase, regresando diariamente a Barcelona. En la localidad no desempeñó otro cargo que el de su profesión, sin que se sepa se haya significado ni actuado en movimiento revolucionario; ignorándose si perteneció a algún partido político ni organización sindical ya que nunca se le observó manifestación ni actuación en este sentido”

I un segon informe relatiu a l’Antonia González Martínez, de 52 anys, mestra a la Llagosta durant el “dominio rojo”

Ens agradarà rebre fotografies del locals que acollien les escoles a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Joaquin Fernández Marqués ( del que ens agradarà tenir noticia de lloc i data de naixement i traspàs a l‘email coneixercatalunya@gmail.com , serà l’arquitecte de l’Església parroquial advocada a Sant Josep, de la que ens diu Patrmoni Gencat ; edifici de tipus basilical, de tres naus, amb contraforts laterals. L'absis és circular. La porta és d'arc de mig punt, i sobre ella hi ha un ull de bou de bones dimensions. El campanar és quadrat amb quatre buits i a sota de cadascun d'ells hi ha tres finestres.


Procedents de la capella de la torre de la Sra. Pauleta, advocada a Nostra Senyora de Montserrat, s’ha conservat la imatge de la Mare de Déu i el Crist que hi ha actualment a l’entrada del temple.

El diumenge 28 de març de 1954, a les 11 del matí, l’Excm. i Rvdm. Mons. Gregorio Modrego Casaus, arquebisbe de Barcelona consagra i beneeix el nou temple. L’església s’acaba, però sense campanar, que va haver d’esperar fins l’any 1956 i es va poder construir gràcies a un particular del qual no coneixem el nom.



Hi ha moltes coses per explicar d’aquesta església de Sant Josep, com qui va ser l’autor de les diferents imatges; fèiem una tasca semblant a l’Assumpció de Blanes, i si trobem – com ens succeïa allà – col·laboració local, la farem també a Sant Josep de la Llagosta.

dimarts, 18 de desembre de 2018

TENIU DADES DEL J.B. QUE L’ANY 1910 AIXECAVA EL CAMPANAR DE SANT PERE DE CASTELLFOLLIT DEL BOIX?. EL BAGES. CATALUNYA

Quan camines per Catalunya esdevé quasi físic el pes de la ignomínia que s’està fent, a les persones que romanen tancades a les presons, i/o viuen a l’exili, pel fet de discrepar de la tesis oficial, de que la Constitución de 1978 és PARAULA DE DÉU.

Els efectes d’aquesta acció infame, afecten a la mateixa església catòlica, que majoritàriament no combrega amb el caràcter SAGRAT del text constitucional; pel que en tenim noticia únicament la facció nacionalcatòlica, com feia l’any 1936, ho admet , i com en aquella ocasió, per motius espuris.

En la visita que fèiem Sant Pere de Castellfollit del Boix, a la comarca del Bages, constatava dissortadament que no hi havia estat el Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929), això ens priva de saber com era exactament el campanar, que s’arranjava sembla l’any 1910. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de a qui corresponen les inicials J.B , nom, cognoms, professió, lloc i data de naixement i traspàs,....


Patrimoni Gencat ens diu ; L'església de Sant Pere de Castellfollit del Boix és una edificació de mitjans de segle XI que presentava una planta d'una sola nau, amb un gran transsepte i una capçalera a llevant estructurada en un absis central i dues absidioles. La nau i els braços del transsepte estaven coberts amb volta de canó i els absis i absidioles amb volta de quart d'esfera. Al segle XIII l'església fou ampliada: s'allargà el braç sud del transsepte es reféu l'absis d'aquest costat i s'obrí una portalada en el braç de migdia. Els carreus de la part antiga del temple són petits i no estan ben tallats; en canvi els de la part ampliada són ben tallats i disposats en filades i a trencajunts. L'absis i l'absidiola primitiva presenten ornamentació llombarda amb arcuacions cegues i lesenes. En l'absis s'obren 3 finestres de doble esqueixada i una en cada absidiola. Al 1633 fou modificada s'escurçà la nau, de forma que el transsepte passà a ser la nau principal i el presbiteri quedà cap al nord. Els tres absis es van reconvertir en capelles laterals.



Portal centrat dins una petita façana que sobresurt del mur de la nau. El seu aparell és regular, els carreus ben tallats i disposats en filades i a trencajunts.

Està estructurat en tres arcs de mig punt en degradació fets de dovelles i adornats amb arquivoltes que es recolzen sobre dues columnes a cada cantó, acabades en dos capitells. A sobre d'aquests hi ha una imposta que ressegueix els arcs. L'arquivolta interior està ornamentada amb puntes de diamant. La temàtica dels quatre capitells és vegetal, derivació dels motius corintis del capitell romànic. Motius florals de tiges allargades i fulles de parra amb nervis. Es pot veure la influència de l'escola lleidatana


Al seu interior hi ha el retaule major, barroc, del segle XVII.

El lloc de Castellfollit del Boix apareix documentat des del 967 i l'església no apareix esmentada fins abans del 1154 com a parròquia de Castellfollit.

Amb l'advocació de Sant Pere de Castellfollit apareix citada el 1294.

Al segle XIII s'hi feren reformes dins, però, d'una línia romànica.

Al segle XVII (1633) sofrí importants transformacions, canviant-se la seva orientació.

Encara que actualment conserva la titularitat de parròquia, les funcions d'aquesta han passat a l'església de Santa Maria del Pla del mateix terme.

Portalada: Obra de les remodelacions que es feren durant el segle XIII. S'allargà el braç sud del transsepte i s'obrí aquesta portalada que presenta un caràcter romànic malgrat ser una obra tardana.

https://www.diba.cat/documents/429042/66872462/28_Capella+gotica+i+retaule+major+de+esglesia+de+Sant+Pere_Castellfollit+del+Boix.pdf/4a109f2f-b726-4499-82f4-a0581759e521

La última ¡intervención documentada sobre la iglesia data ya de principios del siglo XX.

Se trata de la transformación del campanario de espadaña de doble arco de medio punto, de sillares bien trabajados, en una torre cuadrada cubierta con una pirámide de teja.

En la cara oeste se encuentra la inscripción J.B. 1910.


El sostre demogràfic de Castellfollit del Boix s’assolia l’any 1857 amb 1.008 veïns, hi ha constància de que s’impartien les primeres lletres a Sant Pere de Castellfollit, Sant Andreu de Maians, i hom pensa que també a Santa Cecília de Grevolosa; confirmaven l’existència d’escoles públiques a Maians i a Castellfollit del Boix.

A darreries de l’any 2017 es comptabilitzaven 440 veïns.

No trobàvem el Catàleg de Patrimoni en línia, ni constància de l’existència d’un Centre d’Estudis i/o un Arxiu Històric, amb un terme de 58,9 km² , sobreviure mancats d’allò que s’anomenava ‘estat del benestar’ . ja té MOLT mèrit, oi?.

Per la intercessió de Sant Pere, elevava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor; allibera el teu poble !

dilluns, 17 de desembre de 2018

CAPELLA DEL CEMENTIRI MUNICIPAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

No sabia trobar l’advocació d’aquesta capella obra de l’arquitecte Josep Simó i Fontcuberta, del que s’ignora – vegeu l’enciclopèdia catalana – el lloc i data i de naixement i traspàs, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan a la descripció llegí, edifici d’una sola nau de dos trams separats per arcs torals i contraforts, amb coberta de volta de canó seguit amb llunetes i absis semicircular, cobert amb volta de quart d’esfera.

Portalada amb arcada de mig punt, pilastres i columnes, arcuació cega i targes, campanar de cadireta d’una arcada.

A la capella es troben dos sarcòfags, un de Joaquim Soler i Serra i d’Elvira Pers Ros, d’estil neogòtic; i un altre de Magdalena Miró i Alegret.

https://www.diba.cat/documents/429042/89c5eafc-c6f4-4813-abb2-f200f95b9a0


El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926) defineix els darrers sis anys com ‘ un somni’ en el que ha tingut ocasió de conèixer veritablement una bona part de Catalunya.

diumenge, 16 de desembre de 2018

FRATERNITAT DE CLARISSES DE BADALONA. CATALUNYA

En la visita que feia a Badalona advertia que malgrat el ‘furor constructiu/destructiu” es mantenien encara alguns edificis com el de la Fraternitat de Clarisses de Badalona, segons m’explicava el Josep Plantalech Albertí , contestant la meva pregunta relativa a l’edifici de la fotografia:



És la Fraternitat de Clarisses de Badalona; no trobava cap dada relativa a l’autor tècnic d’aquest edifici, però – per continuar amb l’argot de la construcció – si de la seva ‘promotora’ , la Mare Teresa del Sagrat Cor – nascuda Teresa Arguyol i Fontseca, ,filla de Sarrià, religiosa llega del Monestir de Clarises de Santa Isabel - , que l’any 1835 havent de ser exclaustrada, volgué fundar un Monestir seguint les austeritats de la 1ª regla de Santa Clara.

El Bisbe Pedro Martínez de San Martín (1833 - 1849), exigí que les monges obrissin una escola gratuïta, degut a la necessitat d’aquell moment tan turbulent, i ella, que quasi era analfabeta, obtingué el títol de mestra. Va posar la nova Orde sota l’advocació de la “Mare de Déu de la Divina Providència”. El Monestir de Barcelona fou obert al 1849.

Quatre anys després de la fundació de Barcelona, l’Orde va obrir el Monestir de Badalona, amb l’assistència del Bisbe Josep Domènec Costa i Borràs (1850 - 1857), i la Mare Fundadora, que hi morí el mateix any.

Explica la tradició que el dia del seu enterrament, per intercessió de la Mare Teresa Arguyol i Fontseca, es guarí miraculosament un pescador que portava les seves despulles a les espatlles.

Avui s’està treballant per la beatificació de Sor Francesca de les Nafres de Jesús – nascuda, Coloma Martí i Valls, filla de Badalona - ja que són molts els miracles que s’obtenen per la seva intercessió.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ara us adjuntem els Goigs que podreu trobar també a la pàgina de musen Josep Maria Viñolas Esteva ,


http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2013/02/goigs-la-mare-de-deu-de-la-divina.html , i demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) almenys una imatge d’aquest lloc de pregaria.

http://sibhilla.uab.cat/cgi-bin/wxis.exe/iah/scripts/?IsisScript=iah.xis&lang=es&base=fons&nextAction=lnk&exprSearch=CONVENT%20DE%20LA%20DIVINA%20PROVIDENCIA%20DE%20BADALONA&indexSearch=MA_&fbclid=IwAR1t2_y-8C5dmwrgM8pr-0eovCsuPvMBMhLpCWrJWkIAx9JlRERkWMG910U
https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/02/goigs-la-mare-de-deu-de-la-divina.html?fbclid=IwAR20dSFRc1kCSCkQ9rzycCubC8AvWcZoXfldOTmSbua32HB_bP-LtkK2Qpk

Patrimoni Gencat ens diu ; La façana de l'església és plana, sense cap ornament. A l'eix de simetria s'arrengleren la senzilla porta rectangular, una fornícula, l'òcul del vitrall i un frontó triangular com a coronament.

L'interior, blanc i sense decoració, és de només una nau amb cor als peus. L'absis està cobert amb casquet en forma de petxina que és l'únic sector amb decoració.

Les obres s'iniciaren el 1851 i hi treballaren gratuïtament els pescadors locals.

Les primeres ocupants (monges clarisses de la Divina Providència) s'hi instal·laren el 18 d'agost de 1853 i es dedicaren a l'ensenyament.

L'església fou durant anys la segona parròquia de la vila. Al seu interior és enterrada la monja Sor Francisca de las Llagas de Jesús, en procés de beatificació.

http://www.icatm.net/bibliotecabalmes/sites/default/files/public/analecta/AST_74/AST_74_463.pdf

https://ofm.org/es/blog/venerable-francisca-de-las-llagas-de-jesus-marti-y-valls-monja-profesa-de-la-segunda-orden-de-san-francisco/

http://www.alfayomega.es/152579/el-papa-declara-venerable-a-la-monja-espanola-sor-francisca-de-las-llagas-de-jesus

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges del interior de l’església

https://joanmolar.wordpress.com/2015/03/17/musica-de-quaresma-a-badalona/

dissabte, 15 de desembre de 2018

CAN TORRE DEL FORN. RAJADELL. EL BAGES. CATALUNYA

Deixava un comentari al facebook de CAT FOTO ;


IDENTIFIQUEU AQUESTA MASIA?.

FOTOGRAFIA FETA DES DEL CIM DEL COGULLÓ, AL TERME DE CASTELLFOLLIT DEL BOIX.

El Xavi Novell Bulnes , em contesta ; consultant el mapa de l'IGCC, la forma coincideix perfectament amb cal Torre del Forn tal i com ha dit el Jan Martín. I si és cal Torre, pertany a Rajadell.


Fotografia. Jan Martín

I la pista definitiva: https://es.wikipedia.org/.../Archivo:Cal_Torre_del_Forn...

La resta ja és fer recerca fins trobar el Catàleg de masies de Rajadell : http://www.rajadell.cat/media/repository/noticies/cataleg_masies.pdf

Masia dels segles XVII o XVIII i del XIX, però d’origen medieval. Es tracta d’un conjunt format per un cos residencial perfectament diferenciat, dos grups de tines (al nord i al sud).

La casa mostra una tipologia constructiva que s'allunya de la resta de masies de l'entorn. En realitat, sembla que es tracta d'un mas típic que al segle XIX fou ampliat amb la inclusió d'una nova façana principal. Aquest nou sector presenta coberta a tres vessants. Tota la façana constitueix una galeria de dues plantes: a la planta baixa amb un porxo ample, sostingut amb cinc pilars, i a la planta primera amb una balconada que segueix el mateix estil. Hi ha tres portals disposats a distàncies regulars: dos amb arc escarser i un altre, més petit, que dóna accés a la sala de la premsa.

Tota la construcció està feta amb pedra, arrebossada i pintada de blanc, excepte la façana porxada, que té una tonalitat groc‐ocre.
Hi ha dos grups de tines. Les de migdia formen una construcció típica, amb coberta a un aiguavés, que conté dues tines circulars i restes d'un barracó a la part de les boixes. Les del sector nord són més interessants. Es tracta de cinc tines cilíndriques d'uns dos metres de diàmetre, construïdes en un indret amb fort desnivell del terreny, de manera que a la part posterior només ha calgut aixecar una paret de pocs centímetres d’alçada. Actualment no tenen coberta. Amb aquest exemple es pot veure la tendència, en la construcció de tines, al màxim estalvi econòmic sense renunciar a la solidesa de les construccions.

De les dues edificacions separades, la més interessant és la que s'aixeca al costat de llevant, paral·lela a la casa.

Té dues plantes i coberta a un aiguavés. El sostre entre planta i planta està fet amb volta catalana, de grans dimensions.

Elements destacats a l'entorn de la masia són l'estanc, força gran, i el pou, que recullen l'abundant aigua procedent de la conca de recepció del torrent. Aquests elements relacionats amb l’aigua aporten un to volgudament romàntic a la masia.

L'estanc és quadrat, i al centre sobresurt una petita illa, on devien créixer espècies vegetals d'ambient aquàtic. Actualment, però, l'estanc és buit. Els propietaris del mas tenien una barca de rems que utilitzaven a l'estanc. Amagat entre dos til·lers hi ha un forn d'obra.

El conjunt de la masia s'integra molt bé en l'entorn. L'estanc constitueix una transició cap a la zona dels horts. A prop hi ha bosc de pins. Can Torra es troba situat a l'extrem de la vall del torrent del mateix nom. La conca de captació del torrent s'eleva davant mateix de la masia. El torrent, en algun punt canalitzat, neix en aquest indret.

L'únic camí que porta a Can Torre del Forn és el que surt del barri de les Casetes, trenca a mà esquerra a l'alçada del mas Braquets i segueix per la banda de ponent del torrent de Can Torre.

A l'alçada del mas Parcerisses es pot prendre el camí que passa per aquesta masia o bé el que segueix per l'altra banda del torrent.
Can Torre està al final de la vall, prop de la capçalera del torrent del mateix nom.

Exemple interessant de masia, amb una façana porticada molt reeixida que li dóna un tret singular i diferenciador, únic al terme. El conjunt (amb les tines, l'estanc, etc.) es conserva sense instruccions modernes, i manté una harmonia estètica amb l'entorn.

El torrent de Can Torra era conegut fins a primers del segle XVI com a torrent de Montalar. La vall d'aquest torrent estava molt poblada a l'edat mitjana, amb nombrosos masos, com ara el Noguer de Muntalar (Can Torra), el Guas (Parcerisses), l'Oliver, Benetes, Lopardes o l'Enveja.

Amb la crisi del segle XVI dues famílies provinents de Castellfollit del Boix s'establiren en aquestes terres i ocuparen dos dels masos, que en endavant seran les cases fortes d'aquest indret (junt amb el mas Parcerisses).

En Gabriel Torrellardona s'instal∙là a l'Oliver i Francesc Torrellardona al Noguer. A partir d'aquell moment en Francesc és anomenat popularment "el Torra del Noguer". Més tard, quan els Torrellardona perden el nom al mas de l'Oliver (que era anomenat el Torra de l'Oliver) i, per tant, ja no hi ha necessitat de diferenciar un Torre de l'altre, la casa passa a dir‐ se, simplement, Can Torre, oblidant‐se el Noguer.

En l'actualitat, la casa rep el nom de Torre del Forn, però fonts orals consideren que aquest nom no és el correcte.

En determinada bibliografia i documents consultats apareix també la forma Can Torre.

La fotografia es feia des del cim del Cogulló , dit de cal Torre o de Can Torra.

Demanava col·laboració per identificar la que intueixo és Cal Parcerisses, també al terme de Rajadell.


Ens agradarà tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 14 de desembre de 2018

SANT MARTÍ. MONTGAT. EL MARESME

El Mapa de patrimoni ens diu que la primera referència documental de la capella de Sant Martí data de l'any 1026, en motiu d'una donació de la mateixa al monestir de Sant Cugat. A finals del segle XI torna a citar-se com a propietat del monestir, juntament amb la de Sant Romà, que podria correspondre a la de Tiana. L'any 1120 el pontífex Calixte II va sancionar al citat monestir en motiu de la possessió de l'ermita. La següent notícia de Sant Martí la trobem al segle XVI, quan apareix associada a la propera masia de Can Galceran de Vall. A la darreria del segle XVIII s'esmenta un cementiri, on van sepultar-hi fins el 1814, quan la capella es trobava en estat ruïnós. Unes visites pastorals del segle XIX ens revelen que aquest mateix segle va ser restaurada, i va canviar la seva advocació per la de la Verge del Pilar. Pels volts del 1854 va passar a formar part, juntament amb la masia, de la finca de Can Ribas, propietat dels Calonge Ribas. En ple segle XX la finca va ser urbanitzada, i la capella de Sant Martí i Can Galceran de Vall van quedar inclosos dins unes instal·lacions esportives. Durant la construcció de l'autopista B-20 hi va haver una important mobilització ciutadana per evitar-ne l'enderroc, fet que va permetre salvar-la.

Patrimoni Gencat ens amplia ; el document més antic on es menciona aquesta capella és del 1027 i es tracta d'una donació. També es troba esmentada a una escriptura de definició d'alou de l'any 1067, de la Canonja de Santa Creu i Santa Eulàlia. A l'acta de consagració de l'església de Tiana consta amb el nom de Santa Susanna (1104).

Sant Martí, la Verge del Pilar, Santa Susanna,..., NO FORMA part de les instal·lacions del Club Esportiu, s’hi pot accedir LLIUREMENT, i està encerclada amb filferro per evitar – fins on sigui possible – l’actuació de brètols, vàndals, i altres ‘tribus’ que proliferen avui per la terra catalana. M’explicaven que recentment s’hi feia una celebració litúrgica en ocasió de Sant Martí.



https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/09/sant-marti-de-la-b-20-montgat.html


En questa ocasió podia accedir al interior, com podeu veure.

Aprofito per insistir en que tant el text, com les fotografies poden ser reproduïdes lliurement.

La capella, al meu modestíssim entendre, té un ‘aire’ Pallàs.

dijous, 13 de desembre de 2018

IN MEMORIAM. SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE LOURDES, PROP DEL MOLI D’EN GALTÉS. CASTELLET I LA GORNAL. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

Els amics de la Vilanova d’abans la tenen inclosa en un arxiu de Vilanova i la Geltrú, sembla però que està dins al terme de Castellet i la Gornal.




https://www.vilanova.cat/doc/doc_80710281_1.pdf

https://www.vilanova.cat/doc/doc_29357138_1.pdf

No la sabia veure a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Vilanova_i_la_Geltr%C3%BA

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Castellet_i_la_Gornal

Diria que és la que retratava el Carles Fortuny http://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/07/in-memoriam-de-lermita-de-lourdes.html

Els amics de Pobles de Catalunya, la inclouen dins el terme de CASTELLET i LA GORNAL. http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8169

En mereixen TOTS ELS respectes i llevat d’alguna prova documental que ho contradigui, m’afegeixo també a l’adscripció al terme de CASTELLET I la Gornal, i NO, al de VILANOVA I LA GELTRÚ.

Això sense perjudici de que en algun moment els Vilanovins tinguessin el costum de visitar aquest temple.

El tema de les immatriculacions dutes a terme pels diferents bisbats, ajuda poc, diria que més aviat perjudica – si això era possible – a refer el culte catòlic.

dimecres, 12 de desembre de 2018

RESTAURANT BONAPLATA. SANT JOAN DE VILATORRADA. BAGES. CATALUNYA

Fèiem una sortida pel Bages el dia 11.12.2018, ens trobàvem – com acostuma a succeir per aquestes dates- amb una intensa boira, decidia arribar-me fins a Sant Salvador de Guardiola, a la finca Urpina on AMPANS elabora un excel·lents formatges, i uns vins de notable qualitat, em deien que els formatges de búfala, no estaran ‘madurs’ fins possiblement la primera quinzena de gener, quan sortia d’Urpina, el sol començava a esquinçar la boira, continuava en direcció a Castellfollit del Boix, on visitaríem l’Església de Sant Pere, situada ja damunt del mar de boira.


Feta la visita ascendiríem fins al Cogulló.

Arribava al restaurant Bonaplata, al terme de Sant Joan de Vilatorrada, pocs minuts després de les 13,00, dinàvem esplèndidament, tenen un menú ampli, i la possibilitat amb un suplement de gaudir d’alguns plats ‘extres’.


Esperava tenir ocasió de preguntar-los l’origen del nom de la casa – que em feia evocar als indianos - , i coincidia amb un empordanès que no havia vist mai cap tina de pedra seca, i m’oferia a portar-lo fins al MAS CAN CANALS NOU, i la pregunta restava sense formular.

Continuàvem la visita per Sant Martí de Torroella, i prop de les 16,00 passava a recollir els encàrrecs fets al Forn Jorba.

Decidia encara arribar-me fins a Moià, ara capital de la comarca del Moianès, i m’expirava uns minuts fins que a les 17,00 hores obrien a Cal Maties, on adquiria formatges de búfala del Montbrú.

Encara m’aturaria a Caldes de Montbui per comprar carquinyolis.

Entràvem a Castellar del Vallès quan ja era fosc, i fet i fet quan repartia els encàrrecs ja eren quasi les 19,00 hores.

Avui, 12.12. decidia trucar al Bonaplata cap a les 15,00 hores, i m’explicaven que el nom li posava el Ramon Serra Comabella ( Barcelona, 1901 + Sant Joan de Vilatorrada, Bages, 1982 ), propietari de la finca, que havia viscut en la seva infantessa al carrer homònim de Barcelona.


El restaurant, que es va apropant al primer centenari, ha continuat dins de la mateixa família.

MERCAT PÚBLIC DE BARBERÀ DEL VALLÈS.

Retratava, amb algunes dificultats, aquesta construcció en formigó, ferro i vidre. S'hi accedeix per un pòrtic distribuït en tres espais, dos laterals coberts cadascun amb una claraboia central i un de central descobert, pel qual s'entra al mercat.




El mercat es distribueix en tres naus, dues laterals subdividides en quatre trams quadrats on es situen les parades. Cadascun dels trams és cobert per una teulada a quatre vessants i amb una claraboia central. La nau central, més alta i estreta, té la funció de passadís i té coberta de doble vessant sota la qual hi ha la principal font de llum de l'edifici. Tot el sostre és sustentat per un entramat de ferro que al mateix moment decora el conjunt. Per l'altre extrem del passadís hi trobem una altra porta que dóna sortida a l'edifici. A les parts laterals hi ha dues portes que donen accés als serveis de mercat.

Em sobtava trobar a Patrimoni Gencat, informació sobre aquesta obra, de l’arquitecte Francesc Rius i Camps (Esparraguera, Llobregat jussà, 1941) de l'any 1980 remodelada l'any 2005, i que no aparegui cap dada de l’església parroquial de l’Assumpció inaugurada l'any 1951, de l’edifici de l’Ajuntament, o de la magnifica finca de Can Gorchs .

Francesc Rius i Camps (Esparraguera, Llobregat jussà, 1941)

Segur, segur que hi ha una explicació lògica, que esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i que compartirem amb els nostres lectors amics del patrimoni històric i/o artístic.

dimarts, 11 de desembre de 2018

PANTEÓ DE VICTOR BALAGUER CIRERA I MANUELA CARBONELL CATALÀ. VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

L'any 1905 es traslladen les despulles de Víctor Balaguer Cirera (Barcelona, 11 de desembre de 1824 – Madrid, 14 de gener de 1901 ) del panteó de la família Samà al nou panteó monumental, erigit a la seva memòria pels seus hereus.

Aquest monument fou projectat per Bonaventura Pollés i Vivó (Barcelona, 1857 - Sevilla, 1918), arquitecte, tallat per Alfons Juyol Bach (Barcelona, 1860 - 1917) i enlairat pel constructor Joan Sas i Gorgori.

Patrimoni Gencat ens diu ; monument funerari compost d'una base rectangular que descansa sobre un paviment de pedra que forma un graó, un pedestal de planta rectangular de cares llises i les inscripcions següents: Víctor Balaguer. Sin amor para mi lo tuve para todos. Més un coronament format per un altar i un sarcòfag. La base conté dues làpides inclinades treballades en relleu i amb motius florals. Aquestes contenen inscripcions en llatí de les dades de naixement i mort de Víctor Balaguer i la seva esposa Manuela Carbonell Català ( + Madrid, 20 de juny de 1881) L'altar està ornamentat amb traceria ogival, plecs de roba i escuts amb les barres de Catalunya, la creu de Sant Jordi, Vilanova i inicials. El sarcòfag -rectangular i amb la coberta a dues vessants- està dividit en bandes, treballat amb motius florals i amb inscripcions.

https://www.vilanova.cat/doc/doc_41140851_1.pdf


El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926) defineix els darrers sis anys com ‘ un somni’ en el que ha tingut ocasió de conèixer veritablement una bona part de Catalunya.

dilluns, 10 de desembre de 2018

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE MONTGAT, ADVOCADA A SANT JOAN BAPTISTA. EL MARESME

Josep Simó i Fontcuberta ( + 1874 ) del que ens diu l’enciclopèdia catalana; titulat a l’Academia de San Fernando de Madrid (1852). Autor, dins un estil eclèctic, de l’església de la Immaculada (i el cementiri) de Vilanova i la Geltrú (1853), de les de Sant Cristòfol de Premià (1854), de Sant Francesc de Paula de Barcelona (1853-60), de Torroella de Foix (1855), i cases particulars a l’Eixample de Barcelona, com la torre Ferrer-Vidal (1871), on ara hi ha la Pedrera. El 1868 esdevingué membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. Va ser l’autor – segons la fitxa del Mapa de Patrimoni – de l’Església de Sant Joan Baptista de Montgat.

La construcció de l'església parroquial de Sant Joan Baptista s'inicià l'any 1816, si bé l'advocació al sant data dels voltants del segle XV. Aquesta es correspon amb la de la desapareguda església de Sant Joan, Sant Roc i Sant Sebastià, que es trobava al cim del Turó de Montgat, propera al castell.

En un primer moment, la nova església estava consagrada a Santa Maria, tot i que més tard es va decidir que el patró seria Sant Joan.
Els terrenys on es construí pertanyien al mas proper de Ca n'Alsina, i foren cedits per Pau Matheu - Alsina.

Tanmateix, les obres van quedar interrompudes fins l'any 1855, any en què, a instància de Pere Umbert, es va reprendre la construcció.
L'arquitecte encarregat del projecte fou Josep Simó i Fontcoberta. L'obra finalitzà l'any 1857, i tot seguit fou beneïda pel que aleshores era rector de Tiana, Mn. Magí Marquet.

El 1860, el bisbe Josep Costa i Borràs va nomenar a Mn. Miquel Albanell com a vicari encarregat de l'església, que va ser qui feu construir el campanar d'espadanya, la rectoria i la sagristia.

Fins l'any 1867 no es va constituir com a parròquia, fet que va suposar que els montgatins poguessin celebrar-hi els actes litúrgics sense haver de desplaçar-se a Tiana, com havien fet fins aleshores.

L'any 1877 es van ampliar els límits de la parròquia amb la zona de les Mallorquines.

L'antic campanar es va canviar per l'actual l'any 1900, i el 1917 s'afegiren els vitralls a la rosassa.

A conseqüència de l'esclat de la Guerra Civil, l'any 1936 l'església va ser profanada i cremada, perdent-se així l'altar, les imatges i l'arxiu parroquial.



No serà fins el 1943 que es van beneir les noves campanes i fins el 1956 que es construïren l'altar i el retaule.

La maquinària del rellotge es va automatitzar cap al 1974. Les restes de l'antic es poden contemplar a la biblioteca municipal.


Fotografia del interior. Marta Lloret Blackburn

M’explicaven que hi havia una escola pública, que com bona part del patrimoni immoble de Montgat, va ser ensulsiada durant la dictadura franquista. Ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com , sembla que també a les Mallorquines

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1928/12/29/pagina-19/33248004/pdf.html?search=Escuela%20de%20Montgat.%20Tiana

Al nucli proper a l’església hi ha algunes cases força antigues que caldria documentar. Queda escrit.

Havíem documentat una minsa part del paupèrrim patrimoni que ENCARA tenia el 29.112018 dempeus, Malgrat.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/fonda-marina-montgat-el-maresme/

A la carretera prop de l’església.

Prop de l’Ajuntament

Prop de l’Ajuntament

Per la conservació del patrimoni històric és MOLT MÉS perniciós un creixement exponencial, que la despoblació.

Ajudeu-nos en la nostre recerca, identifiqueu l’edifici, el promotor i l’autor, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs ,... , Montgat, el Maresme, Catalunya us ho agrairà.

diumenge, 9 de desembre de 2018

PANTÀ DE SANTA MARIA SAVALL. RECUERDE EL ALMA DORMIDA,... BALENYÀ. OSONA CATALUNYA

Tenia una imatge del pantà anomenat de Santa Maria, que l’hivern de l’any 2007 estava completament gelat, i ens permetria fer la tòpica foto de l’home damunt l‘aigua.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/12/santa-maria-savall.html

El dimecres 5 de desembre de 2018, tenia ocasió de retratar-lo de nou, em calia però evitar alhora que el contrallum, l’excés d’aigua que passant pel damunt de l’asfalt s’escolava cap a la fondalada, i que s’afegiria al barranc que alimenta el pantà de Castellcir.


Les runes de Santa Maria Savall, continuàvem 11 anys desprès quasi iguals; com expliquen sovint, el MOLT pitjor per al patrimoni històric el creixement demogràfic exponencial, que la despoblació més salvatge.




Per visitar la fageda de Sauva Negra us caldrà trobar un sherpa, ens havíem proposat per portar fins aquí persones que viuen a Castellar del Vallès; la nostra proposta però es desestimava tàcitament. No la renovarem.

dissabte, 8 de desembre de 2018

IN MEMORIAM DE L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT I LES ESCOLES PÚBLIQUES DE CANTALLOPS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA, L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Tinc clar que els camins del Senyor son inescrutables, i en tenia una prova més, amb la publicació d’una fotografia de Cantallops, a l’Empordà sobirà, al face del Pere Julià Subirana; Pere Julià Subirana; Ajuntament de Cantallops (Alt Empordà)


Llegia a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Cantallops&page=2&pos=15

Actualment a Cantallops no hi ha escola i l'edifici és la seu de l'Ajuntament i d'altres dependències municipals com ara el local social.
Autor, l’any 1932. Claudi Díaz Pérez ( Figueres, 1904 + Barcelona, 1985)

http://www.rosespedia.cat/index.php/Claudi_D%C3%ADaz_P%C3%A9rez

https://joanfalguerasfont.wordpress.com/1996/10/15/claudi-diaz-perez-arquitecte-i-geni-inconegut-de-figueres/

Una menys o una més, oi?.

Esperem les aportacions de TOTS ELS CATALANS a l’email coneixercatalunya@gmail.com per completar – fins on sigui possible – la relació d’edificis escolars que hi ha havia en funcionament a Catalunya, abans de la dictadura franquista.

divendres, 7 de desembre de 2018

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT I ESCOLES DE VILADRAU. OSONA.CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Retratava els edificis de l’Ajuntament de Viladrau, amb la clàssica estructura dels anys anteriors a la dictadura franquista, en que les escoles convivien amb l’edifici de la Casa de la Vila, plasmant així l’ideal d’un món en el que la cultura seria l’autèntic ‘motor del canvi’



No trobava cap referència d’aquest edifici, i advertia que no disposa Viladrau d’un catàleg de Patrimoni en línia, en demanaré informació a l’ajuntament i/o als , viladrauencs.

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquest edifici.

Sou pregats d’ajudar-nos en la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista a l’email coneixercatalunya@gmail.com ; feu-nos arribar algunes imatges – actuals i/o anterios – i si en teniu informació les dades del mestre d’obres i/o arquitecte.


El Joan Dalmau Juscafressa em feia arribar una imatge acolorida d’aquest edifici, la he trobat tant deliciosa que em decideixo a afegir-la. Ja ens direu a l’email coneixercatalunya@gmail.com , si com a nosaltres, també us sembla una gran troballa.

Llegia a la Vanguardia :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/09/03/pagina-4/33327525/pdf.html?search=Escuelas%20de%20Viladrau
que l’autor dels plànols era l’arquitecte Lluís Planas i Calvet (1879-1954


El doctor Garulla expresó su agradecimiento al señor Planas por la desinteresada cooperación que le ha prestado y en adelante ha de prestarle, ya que se ha ofrecido gratuitamente á confeccionar los planos de todas las escuelas de nueva planta que hayan de construirse en el distrito universitario.

dijous, 6 de desembre de 2018

PLAÇA DEL MERCADAL. AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció ; plaça quadrada simètrica i porticada. A cada una de les quatre cares correspon vuit arcades d'aresta corresponents als coberts de davant de les cases, les quals totes tenen la mateixa fisonomia. No hi ha la presència de cantonades perquè en cada extrem hi ha les interseccions dels carrers. Les cases del Mercadal poques conserven l'estructura original: nombrosos establiments comercials ocupen les cares de nord i de ponent. Ha estat el centre de la vida recreativa de la població, i encara avui serveix de marc a nombroses manifestacions culturals i d'esbarjo. Actualment està pavimentada amb una font al mig, bancs i arbustos.

Les cases es projectaren de cara a les famílies benestants, propietàries de finques de conreu. La planta baixa era una entrada espaiosa (pels carros) i dues plantes més destinades a l'habitatge i les golfes. Més endavant foren ocupades per tallers artesans.





Retratava les quatre façanes de la Plaça del Mercadal.

http://agramunt.ddl.net/secciodinamica.php?seccio=El%20nostre%20patrimoni&id_seccio=5338

PLAÇA DEL MERCADAL

A les darreries de l'any 1700, els agramuntins s'adonaren que ja no es podia edificar muralles endins. El recinte que voltava la vila seguint les muralles que l'encerclaven, en tots aquells trossos sobre els quals no pesava la servitud de llum, aireació o accés d'un colindant, havia estat ja ocupat per noves edificacions. Calia, doncs, pensar en espais muralles enfora si volia eixamplar-se la població. Així sorgí la idea del Mercadal. Perquè la cosa quedés més arrodonida, van fer un projecte urbanístic modern i vistós, el qual fou aprovat per l'autoritat competent.

El plànol del Mercadal, amb data de 1804, es pot contemplar penjat d'una dependència de Ca la Vila. Es tracta d'una plaça quadrada, simètrica i porticada; a cada una de les cares corresponen vuit arcades dels coberts de davant les cases, les quals totes tenen el mateix aspecte visual. La plaça Mercadal fou una de les primeres places catalanes -algú ha dit la primera- edificada d'acord amb un projecte previ.

http://www.revistasio.cat/sio610/sio610.pdf

Llegia que Tomàs Bertran Solé signa els planons del Mercadal de 1804, no se’n té però , cap més referència.

Possiblement estigui relacionat amb la nissaga dels mestres d’obres Bertran de Barcelona, entre els que sobresurt Pere Bertran i Pahisa (1705-1782) que va intervenir a les obres de la Universitat de Cervera (1745), o un Tomàs Bertran i Soler que signa un projecte urbanístic a Barcelona (1847), però que per les dates no pot ser la mateixa persona d’Agramunt.

El projecte signat per Bertran el 1804, segons M. Carmen Heras i Silvia Araiza - ens agradarà tennir noticia dels cognoms materns, de la professió i del lloc i data de naixement i si fos el cas de traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com ) - té relació amb els dibuixos de Silvestre Pérez y Martínez (Épila, Zaragoza, 1767 - Madrid, 1825) ja que era bastant habitual que Pérez fes dibuixos o esborranys amb llapis i que finalmente els desenvolupés un Mestre d’obres com sembla que va passar a Agramunt.

Josep Mora Castellà ( ens agradarà tenir noticia de lloc i data de naixement i traspàs, 9 de juliol de 2012? ) reprodueix en el seu treball sobre la plaça del Mercadal el següent document notarial que fa referencia a les actes de compravenda de parcel·les on de forma explícita se cita Silvestre Pérez Martínez (Épila, Zaragoza, 1767 - Madrid, 1825) i on es llegeix: “A efecte de donar compliment a la Reial Resolució del Supremo Consell de Castella relativa a la venda del Mercadal i altres patis comunals immediats (...) Se ha vuelto a ver en el Consejo el expediente de la Villa de Agramunt sobre la construcción de casa, escuela, cárcel, habitación para carcelero y carnicería, con los planos formados últimamente por el arquitecto Don Silvestre Pérez Martínez, vicesecretario de la Real Academia de San Fernando, bajo la misma regulación hecha anteriormente en la que se formó Miguel Cujú, de nueve mil quinientas ochenta y seis libras, trece sueldos y diez dineros proponiendo para satisfacer su coste la venta de unos terrenos (...)” A.H.C.B., Fons Notarial Josep Astor, 1804-1805.

https://www.lleida.com/noticia/el-govern-protegeix-la-placa-del-mercadal-dagramunt
http://www.revistasio.cat/sio610/sio610.pdf
http://locarranquer.blogspot.com/2012/07/mor-lactivista-cultural-josep-mora.html
https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2735420

Ens agradarà rebre les vostès aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 5 de desembre de 2018

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE CENTELLES ADVOCADA A SANTA COLOMA. CENTELLES. OSONA. CATALUNYA

Malgrat les noticies – que sempre parlen de boira i fred a la comarca d’Osona – decidia arribar-me fins al Santuari de la Mare de l’Ajuda de Balenyà, el termòmetre del cotxe marcava 5 graus , i la boira començada a esquinçar-se.

Un cop feta la feina, em semblava que tindria temps per fer un tomb per Centelles, i retratava la façana de l’església parroquial de Centelles, advocada a Santa Coloma.


Església d'una sola nau amb un absis ortogonal i 6 capelles laterals per banda entre contraforts que contraresten les empentes de les voltes d'aresta amb arcs reforçats de punt rodó. El cos principal és un rectangle perfectament escairat de 21,20 m per 37,40 metres al centre de la qual trobem la nau principal de 11,5 metres d'amplada i 18,80 metres d'alçada.


Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada

El campanar ubicat al lateral s'aixeca en forma ortogonal sobre una base de 7,8 x 7,8 metres, amb uns murs de 2 metres de gruix, dalt de tot hi ha vuit finestres per col·locar les vuit campanes.


La coberta és de teula aràbiga a diverses vessants.

L'església incorpora la Capella Fonda que és d'època anterior.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República – acte criminal que no han condemnat ni els Jungen von CASADO, ni els Jungs von RIVERA – l’església parroquial de Centelles, advocada Santa Coloma perdé tots els seus retaules. Coneixen el ‘paisanatge’ no es devien perdre per a tothom

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels elements ‘perduts’ i del seus autors, i rebre imatges dels elements nous, i noticia dels seus autors per fer, com fer-ne divulgació ‘urbi et orbe’ com fèiem amb Santa Maria Assumpta de Blanes.