dimecres, 20 de juny de 2018

ELS MURALS DE JOAN RIFÀ BENET AL SANTUARI DE L’AJUDA DE BALENYÀ. OSONA, CATALUNYA

Retratava les pintures murals del Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda de Balenya, obra de Joan Rifà i Benet (Torelló, Osona, 10 de març de 1926 — Barcelona, Barcelonès, 20 de juliol de 2009) havia estudiat a Barcelona, a Llotja i a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi (1949-55), les seves primeres obres són decoracions murals per a diverses esglésies de la plana de Vic (1956), entre aquestes la nova parròquia de Les Masies de Voltregà, i el Santuari de la Mare de Deu de l’Ajuda de Balenyà. Fou membre de la École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de França






No trobava cap fotografia, ni imatge d’aquest creador, sou pregats, urbi et orbe, persones, entitats, ..., de fer-nos-en arribar almenys una a coneixercatalunya@gmail.com

Els diaris, les televisions, la xarxa,..., ofereixen constantment imatges de persones, que no tenen cap interès, i dissortadament acostuma a ser difícil trobar imatges de persones valuoses com va ser el Joan Rifà i Benet (Torelló, Osona, 10 de març de 1926 — Barcelona, Barcelonès, 20 de juliol de 2009), curiós, oi?.

dimarts, 19 de juny de 2018

IN MEMORIAM. MOLÍ D'EN BUSQUETS. EL CASTELLAR QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

Llegia que en el lloc on hi havia el molí existí un mas anomenat Astafort, establert l'any 1478 per Joan Astafort.

Posteriorment passà a ésser propietat de la masia de Can Carner, que temps després el varen vendre a Francesc Déu. Aquest en les immediacions construí el moli que després vengué al paraire terrassenc Valentí Busquets que continuà amb l'activitat drapera del molí.

Pau Busquets i Barata, possible successor de l'anterior construí una capella que fou dedicada a Sant Pau, avui desapareguda. Aquesta capella , segons descripcions del segle XIX, posseïa un gran quadre dedicat a Sant Pau, així com altres petits quadres a l'oli. A finals del segle XIX, el Dr. Josep Tolrà Avellà (Cabrils, Maresme, 11 d’abril de 1817 — Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 21 de juliol de 1882) feu les instal·lacions cotoneres al molí de Can Barba i també en aquest molí, que passà a formar part del patrimoni de l'empresa Vda. De Josep Tolrà.
Les velles instal·lacions foren ampliades i modernitzades, continuant avui dia en ús.

Patrimoni Gencat en fa la següent descripció, edificació industrial que donada la continuïtat d'ús ha sofert modificacions i ampliacions respecte al projecte original. Entre el conjunt de naus disposades desordenadament resten encara en ús edificacions del segle XIX. Aquestes segueixen el tipus arquitectònic freqüent en els molins que s'arrengleren als marges del riu Ripoll. Es tracta d'una senzilla nau de planta rectangular i teulada a dues vessants, amb una alçada de dos pisos; els murs presenten una distribució simètrica destacant el gran nombre de finestres. Moltes de les naus es disposen adossades, en sentit paral·lel o perpendicular. L'aparell emprat és el totxo, essent el mur arrebossat.

La base de la xemeneia del molí d'en Busquets la forma un cos de planta quadrada, sobre aquest s'inscriu la xemeneia que presenta una forma prismàtica amb 8 cares, essent el cos de proporcions esveltes. L'aparell emprat es el totxo vist, que s'utilitza també com element decoratiu en forma de motllures. De la xemeneia i del conjunt de la fàbrica es conserven fotografies del 1895 ( Pere Vergés i Vernís. Topografia mèdica de Castellar ).


Fotografia. Maria Antònia Vivancos Gómez


Fotografia. Agents rurals

Així com el camí de l'infern està empedrat de bones intencions, dissortadament el patrimoni històric i/o artístic, en indrets que com Castellar del Vallès han crescut quasi de forma exponencial, ha desaparegut en masses ocasions sense poder documentar-lo.

dilluns, 18 de juny de 2018

SA PALOMERA. BLANES. LA SELVA. ‘ LA COSTA BRAVA’ . GIRONA. CATALUNYA

El Pere Julià Subirana, publica un fotografia que titula ‘ La platja de Blanes i Sa Palomera (comarca de la Selva)’ , sense data, n indicació relativa a la seva procedència.

Llefia de Sa Palomera que és una gran roca que entra al mar i que separa la badia de Blanes, al nord, i la platja de s'Abanell, al sud, dins del terme de Blanes. Aquest indret es considera ‘ formalment’ el lloc on s'inicia la Costa Brava.

Sa Palomera i els illots adjacents (Sa Pujola i Es Portell) poden ser visitats, ja que s'hi ha habilitat al damunt un mirador des del que es pot contemplar una àmplia perspectiva de la població i del delta de la Tordera que desguassa dos kilòmetres més avall, seguint la platja de S'Abanell.

L'origen del seu nom no està del tot determinat, encara que la versió més probable és la que la relaciona amb una paloma. Una paloma és una corda de la barca que serveix per facilitar la maniobra de treure-la de l'aigua. Com que abans les barques, quan arribaven de pescar, les treien de l'aigua i les deixaven a la sorra prop d'aquesta roca, que feia com de port natural, de la paloma de les barques en va poder esdevenir el nom de Sa Palomera.


La fotografia sembla confirmar aquesta hipòtesis, oi?.

El promontori forma part de l'escenari del reconegut festival pirotècnic de Blanes que se celebra cada estiu la darrera setmana de juliol. Al davant d'aquest monticle s'hi ha ubicat un arc metàl·lic amb forma de "v " invertida que esdevé un símbol de porta i benvinguda a la Costa Brava. Darrere de sa Palomera hi ha una mena de pont que es va construir per tal que la brutícia que venia de la riera no passés a la platja de S'Abanell. Aquest pont se'l coneix com "es Portell"

Blanes té un ‘encant especial’.

diumenge, 17 de juny de 2018

TORRE MONTLLEÓ. CASTELLAR DEL VALLÈS

Retratava l’edifici que dóna dels carrers Caldes, 54 - al del Racó, anys enrere havia tingut ocasió de visitar-la, quan era el propietari un antic veí de casa , que posteriorment va marxar a Andalusia.

Patrimoni Gencat ens la descriu com ; torre senyorial de planta rectangular, de dues plantes. Destaca la utilització d'elements clàssics en la seva ornamentació. L'edifici es troba situat al centre de la finca envoltada per un mur d'obra i reixes de ferro forjat. La façana principal presenta una distribució simètrica que ve centrada per la porta flanquejada per dues finestres, les quals segueixen el mateix sistema compositiu; el brancal el formen dues pilastres amb basa i fust estriat coronades per capitells amb motius vegetals, aquests suporten la llinda i que presenta un petit timpà amb una palmeta al vèrtex superior. Les restants finestres segueixen la mateixa ornamentació. L'acabament de la façana presenta un ràfec amb motllures i una decoració alternada de merlets esglaonats i motius geomètrics formant un semicercle. Coincidint amb l'eix de simetria a la façana principal, sis mènsules sostenen un timpà decorat a la part superior amb una palmeta. La part posterior de l'edifici presenta un cos annex afegit posteriorment amb una balconada a la primera planta amb columnes clàssiques. Al centre de la porta i a les cantonades s'han posat uns fanals treballats amb ferro forjat.




No havia trobat cap dada de la casa de número 2 del carrer Puigvert, que en alguns comentaris s’identifica com ‘ cal carter’ , o la casa del Ramon Caixach.


Ni de la casa de número 14 del carrer de Caldes


Tampoc cap dada de Cal Metge al carrer del Centre.


Ens sap greu portar la contraria, no és cert ‘que a Castellar no hi ha res que valgui la pena’, durant els anys del boom de la construcció es va fer una feina de destrucció que només és pot qualificar com ‘excel·lent’, i altrament d’alguns edificis en tenim una documentació deficient, o simplement no en tenim.

Ens agradarà tenir noticia del promotor i de l’autor de l’edifici a l’email castellardiari@gmail.com i/o coneixercatalunya@gmail.com

A Castellar del Vallès ens cal - amb urgència - un Catàleg de Patrimoni.

dissabte, 16 de juny de 2018

BAR DE LA PEPA. SÚRIA. BAGES. LA CATALUNYA – ENCARA – DEL 155

El Joan Dalmau Juscafresa, autor del bloc https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com.es/ em feia arribar uns enllaços :
file:///C:/Users/Usuario/Downloads/ANNEX-1-FITXES_A.pdf

I en relació a la casa coneguda com BAR DE LA PEPA, trobava : edifici de planta baixa i dos plantes pis amb coberta a doble vessant situat a la cruïlla dels carrers Vilanova i Diputació. En destaca la composició de la façana amb els balcons treballats en forja i l’encoixinat de la façana.


Casa construïda l’any 1923.

Acabat el conflicte bèl·lic que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, s’ho va instal·lar la la caserna de la Guàrdia Civil.

Més tard els baixos es van convertir en bar

Cap dada del promotor, cap dada de l’autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deixava un missatge; he trobat que la Cooperativa és del paleta Pau Duarri, 1921. A Súria tenia obres l'arquitecte de Manresa, Josep Firmat Serramalera (Manresa, 1889-1970)

Segur, segur, segur, que la major part dels edificis de Súria, el Bages i Catalunya, NO SON de ‘desconegut’, oi?.

L’article 155 té una ombra molt allargassada.

divendres, 15 de juny de 2018

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SANT MARTÍ SACALM. SUSQUEDA. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

La vida a Susqueda canviaria dràsticament a partir de l’any 1958 en que s’iniciava la construcció de la presa del pantà a càrrec d’Hidroelèctrica de Catalunya, fou bastida entre el 1963 i el 1968, any en què entrà en funcionament el pantà.

L’any 1950 consten 611 veïns al cens, que seran només 395, l’any 1960, i 199 l’any 1970, es tancava l’any 2017, amb 98 habitants.
https://www.ara.cat/societat/Susqueda-que-triga-temps-cotxe_0_1578442189.html

Quan pujàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés fins a Sant Martí Sacalm, ens explicaven que la rectoria havia aixoplugat l’escola, la casa de la mestra, la del campaner i la del rector, ben aviat però, l’escola es va tancar – els nens i nenes van ara a Amer -, la mestra va marxar, i tant el campaner com el rector van anar veient diluït també el seu paper, ens expliquen que ara únicament hi ha UNA MISSA a l’any.


Des de Sant Martí, al peu del Santuari de la Mare de Déu del Far, aixecava la meva sempiterna pregaria, Senyor; allibera el teu poble!

dijous, 14 de juny de 2018

EL BACH DE COLLSACABRA.OSONA- CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) davant la façana de la masia el Bach, a l’antic terme de Pruit – avui Rupit i Pruit - , impressiona la visió d’aquest antic i magnífic edifici que acull aquest mas documentat des del segle XIII.



Formava part de l'antiga parròquia de Sant Llorenç Dosmunts. Es troba registrat en el fogatge d'aquest terme de l'any 1553, aleshores el mas era habitat per un tal Miquel Bach.

El mas fou ampliat i reformat als segles XVIII-XIX. El felipó Pere Bach i Targarons (el Bac de Collsacabra, Pruit, Osona, 1796 — Vic, Osona, 1866) era fill del mas.

Hom pensa – el pensament, diguin el que siguin els del PP, és lliure, oi?: - que la casa Bach de Vic, té relació amb aquesta nissaga.

Ens agradarà tenir-ne confirmació en el seu cas, alhora que noticia de l’autor de l’ampliació i reforma a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El mas arribà a ubicar cinc masoveries més l'estada dels amos. Està situat a mil metres d'altitud.

És una de les masies més impressionants de la rodalia, construïda al segle XVIII, esmentada ja al segle XII.

Té una estructura semblant al Palau Episcopal de Vic.

Té un oratori dedicat a la Mare de Déu del Roser.

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) hi passà alguns estius acompanyant en algunes ocasions el bisbe Josep Morgades Gili (Vilafranca del Penedès, 9 d'octubre de 1826 - Barcelona, 8 de gener de 1901) (l'agost de 1885 i de 1886, l'agost i setembre de 1887 i 1889).

A l'altre costat de la carretera hi ha la capelleta de la Mare de Déu del Roure, incrustada en el tronc d'un gros roure. Hi podem llegir o entonar, si el cas, els Goigs que Verdaguer li dedicà l'estiu de 1889, el darrer que hi va passar.


M’explicaven al mas Colomer – que havien estat masovers del Bach – que uns bandits havien segrestat a l’hereu per quina llibertat demanaven una mesura d’or, i un avantpassat del que m’ho explicava va fer el pagament.

La ruïna de tantes i tantes cases al món rural català, és un testimoni incontestable de la ‘pèrdua de qualitat com a poble’, no som, no cal esforçar-se gaire per adonar-se’n, la gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, que somniava el Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985), som en el millor dels casos, també com ell , molt covards i salvatges, malgrat estimen amb un desesperat dolor aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Aquesta família té relació amb la fàbrica Germans Bach dels Comtals a Manresa?. En cas afirmatiu també la té amb la Masia Bach de Sant Esteve Sesrovires, on es creava l’extrísim Bach, i a dia d’avui que s’ha fet d’aquesta família?.

dimecres, 13 de juny de 2018

CAPELLA DE SANT JUST I SANT PASTOR. SERRATEIX. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), el 24.05.2018, en una més de les etapes de la seva particular Volta a Catalunya, davant de l’església advocada als sants Just i Pastor, i que dona nom a la masia homònima del terme de Serrateix, fusionat ara amb el de Viver i Sant Joan de Montdarn; l’extensió del municipi resultant és de 66,8 km² i el nombre de veïns censats a darreries de l’any 2017 era de 173. Per descomptat cap servei, ni públic ni privat, està clar que els incentius per romandre a pagès son ‘0’, oi?.


Llegia que Sant Just és una capella bastida al segle XVII i XIX. Les dades més segures són 1627 per l'església i 1805 per la sagristia. Malgrat tot, sembla que l'església es construí sobre els fonaments d'una anterior. L'ermita dóna nom a la gran masia propera que també és del segle XVII-XVIII. Prop de la casa hi ha unes tines excavades a la roca.

Patrimoni Gencat ens diu; capella d'una sola nau dedicada a sant Just i a sant Pastor, però coneguda pel nom de Sant Just. La façana principal, amb la porta principal allindada, es troba a migdia. Una petita sagristia s'obrí al mur Sud en època posterior.


Als peus de l'església s'aixeca un petit cor, il·luminat per un òcul circular.


La capçalera és coberta amb volta apuntada.


Retratava dos magnífics exemplars de teix, arbre que sense cap mena de dubte, devia abundar en aquesta contrada, a la que donava nom.



Que l’aplicació de l’article 155 no ajuda gens a millorar la vida dels catalans és obvi, tant almenys, com que abans no s’havia fet res per evitar el despoblament de la Catalunya.

dimarts, 12 de juny de 2018

ERMITA DE SANTA ANNA. SUSQUEDA. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Quan cercava el significat del topònim SUSQUEDA, al que Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), atorga el de ‘matoll de canyissos’, alguns veïns es plantejaven sol·licitar el canvi de nom, tota vegada que coincideix amb el cognom – en llengua castellana- del ‘camarada’ CARRIZOSA, i consideren que això és un GRAN demèrit pel terme i àdhuc per Catalunya.

Retratava la capella de Santa Anna, que és un petit edifici d’una sola nau i una gran porta d’arc rebaixat format per dos cossos de semblants dimensions, el pòrtic i la capella. La coberta és de doble vessant a laterals i la planta és rectangular.


El pòrtic està cobert amb un sostre de bigues de fusta. Dins hi ha bancs i el portal d'entrada, emmarcat de pedra sorrenca i amb una llinda monolítica datada del 1640.

El conjunt no té campanar i l'aparell constructiu són pedres cantoneres ben tallades de sorrenca i maçoneria arrebossada de calcària desbastada.


Actualment ha estat restaurada i es troba en un estat de conservació molt bo.

Aquesta capella, ubicada al peu de la carretera que mena al santuari del Far, fou consagrada l'any 1498.

El 1640 se li afegí un pòrtic d'entrada.

EL 1898 patí diverses reformes i el 1998, amb motiu del 500 aniversari de la seva consagració fou restaurada.

dilluns, 11 de juny de 2018

VILLA EMILIA AL CARRER DE SANT JAUME, CASTELLAR DEL VALLÈS.

Retratava aquest magnífic habitatge unifamiliar aïllat de planta baixa i pis, de planta rectangular, amb el costat llarg perpendicular al carrer; coberta de teula a quatre vessants.


Façana principal de composició simètrica, amb portal central sota cos sortit definit per tres arcs de mig punt i finestres als laterals.
Planta primera amb tribuna amb tres finestres – boinder - i dues finestres laterals. Façana posterior amb galeria correguda a tot ample sobre arcs de mig punt.

Remat de façanes amb barbacana de bigues de fusta sobre cornisa. Panys arrebossats amb pilastres ressaltades a les cantonades.

Tanca a carrer d’obra amb sòcol de pedra i reixat superior amb pilastres de maons a sardinell, on destaca el portal de ferro amb les lletres de “Villa Emília”, emmarcat de en dues pilastres més destacades rematades amb esferes decoratives.

Torre dipòsit, a tocar de la tanca al carrer de la Riba, de desenvolupament cilíndric acabat arrebossat, amb remat superior amb cornisa i merlets d’obra vista.

Garatge a carrer, alineat a carrer, de planta baixa i coberta de teula a dos vessants perpendiculars al carrer, amb portal d’entrada en arc escarser i remat a base de conjunt de respiralls dins de finestres figurades amb imbricacions de maó.

É s propietat dels descendents del doctor Joan Argemí Fontanet (Sabadell, 5 de febrer de 1917 - 17 de març de 2009) , reconegut pediatre sabadellenc impulsor de la Clínica del Nen Jesús i de la primera àrea de pediatria de Sabadell.

El portal de la torre que està molt pròxim a la Riba de Can Barba, és d’estil modernista igual que el garatge annex a la torre.

Ens agradarà tenir noticia del seu autor a l’email coneixercatalunya@gnail.com i/o castellardiari@gmail.com

diumenge, 10 de juny de 2018

VIATGE A SUSQUEDA. LA SELVA. GIRONA. LA VOLTA A CATALUNYA DEL JOSEP OLIVÉ ESCARRÉ.

Llegia que l’any 1963, aprofitant el congost que formava el riu entre les serres de Montdois i Sant Benet , i amb la intenció de produir energia elèctrica i garantir l'abastament d'aigua a Girona i Barcelona, es començaven les obres del pantà de Susqueda, que es van acabar l’any 1967. La central hidroelèctrica va entrar en servei l’any 1968.

L'embassament sepultà sota les aigües el poble de Susqueda i les terres i masies de les valls de Susqueda i Querós.

El sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 998 ànimes, que es veurien reduïdes a 98 a darreries de l’any 2017

Ens arribàvem, no és senzill, ni fàcil fins al minúscul nucli que centra actualment el municipi de Susqueda, on hi ha l’església parroquial de Sant Martí Sacalm (835m msnm)a l’ombra del Far , muntanya de (1.125msnm).




Patrimoni Gencat ens diu que és edifici sobri, d’una nau rectangular, amb porta d’arc rebaixat, ull de bou, frontó triangular i campanar de torre de planta quadrada, amb quatre arcs, a migdia. La porta d'entrada, emmarcada de pedra i amb llinda monolítica, destaca per la decoració de pedra en forma de pinacles, la decoració vegetal, una fornícula monolítica en forma de petxina -sense imatge actualment- i les inscripcions JESUS i MARIA i la data de 1786.

En la construcció de la façana de l'església s'aprecien bé dues fases evolutives, ja que es va enlairar la coberta. Per això hi ha dos ulls de bou, un de pedra i l'altre de rajola. A les façanes laterals hi ha tres ulls de bou emmarcats amb rajola com a obertures a la part alta, abans de la teulada.

Al vessant sud de l'església hi ha l'antiga rectoria, actualment habitada, i davant de la porta de l'església hi ha el recinte del cementiri parroquial.


M’explicaven – els actuals ocupants son originaris de Lloret i Blanes – que l’edifici va aixoplugar l’escola, la mestra, el campaner, i el rector de Sant Martí Sacalm.

L'església consta amb el nom de "Cantaluporum" o "Cantalobs" a les llistes medievals de la diòcesi de Vic, a la qual pertany, ja des d'abans del 1150. El seu nom va canviant, així el 1197 se l'anomena "Sancti Martini de Cantalupis" o "Sancti Martini de Calmus" el 1198.

A l'arxiu de la Cúria Fumada de Vic hi ha el testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit) de la parròquia de Sant Martí, que testà el 25 d'agost del 1269 amb motiu d'un viatge a Jerusalem i que, entre d'altres, dos sous a l'església de Sant Martí de Cantallops i al seu rector.

El 1332, la cort del papa Joan XXII a Avinyó expedí una butlla amb indulgències anomenada "Les perdonanses de Nostra Dona dl Far" (còpia del segle XVI conservada a l'Arxiu Diocessà de Vic) en la que consta que l'església tenia els altars de Sant Martí, Sant Jaume i Santa Fe.


S’han fet obres de restauració i manteniment.


La retratava des del santuari del Far, al límit de les comarques de la Selva, la Garrotxa i Osona.

Ens agradarà tenir noticia del significat del topònim Susqueda, del que dèiem ‘ el topònim ens remet ( pel que fa al sufix eda ) a un col•lectiu de plantes; aquí tenim llicència per fer volar la nostra imaginació : el salze – arbre propi de llocs humits - ens donaria salicetum en la llengua llatina, el trobem escrit com Sucheda, i de Suscado (segle X), d’origen incert, ens diu el ‘Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya’. Per fer aquesta mena d’afirmacions acientífiques potser ens podrien estalviar aquests organismes de la Generalitat de Barcelona, oi ?’. Descartem, sense deixar de trobar-lo enginyós l’acudit que ens explicaven al Colomer de Pruit.

dissabte, 9 de juny de 2018

TENIU MÉS DADES DE CAL SAÑES DE SÚRIA?. EL BAGES. CATALUNYA

Retratava la casa qualificada com Cal Sanyes al Catàleg de Patrimoni de Súria
file:///C:/Users/Usuario/Downloads/ANNEX-1-FITXES_A.pdf


La descripció quasi telegràfica ens diu ; edifici de planta baixa més tres plantes pis situat a la cruïlla entre el c/ VIlanova i el c/Gonzalez Solesio. En destaca al composició de les façanes amb la tribuna a la cantonada. S’ha realitzat una remunta en forma d’àtic amb coberta a una vessant.

En el tombant del segle XVIII al XIX, Cristòfol Sañes, sastre de Manresa, i Rosa Puig van donar lloc a una nissaga on tots els fills eren sastres i es casarien amb filles de sastres. El 17 de setembre de 1820 Francesc Sañes i Puig es va casar amb Teresa Tarrès i Barris, filla del sastre surienc Ramon Tarrès. Teresa havia heretat un important patrimoni de terres dels Barris, que va passar als Sañes. Francesc Sañes es va establir com a sastre a Súria. El seu fill, Ramon Sañes i Tarrès, nascut el 1827, seguiria l’ofici de sastre, tot i que l’any 1879 ja figura com a propietari. Ramon va morir cap a 1900.

Els Sañes tenien cases al barri de Sant Jaume i eren els amos de terres a les Cabanasses, que van vendre a diferents persones que s’hi van fer cases, donant lloc a l’actual barri de cal Trist.

El fill de Ramon, Josep Sañes, l’any 1917 ja tenia la sastreria al raval de la Carretera, actual carrer de González Solesio. La casa de cal Sañes no es degué construir molt abans d’aquesta data, potser cap a 1910.

Nota: els Sañes no van catalanitzar mai el cognom, que sempre apareix com a Sañas o Sañes.

El Valenti Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com/ em deixa un comentari; tinc anotat que Cal Sanyes (escrit així) a Súria era obra de Jeroni Martorell Terrats (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1951), malgrat no trobar-ne confirmació a la fitxa U-9, em sembla del tot versemblant, atès que l’edifici que acollia l’Ajuntament i Escoles, va ser obra d’aquest arquitecte. Sou pregats de confirmar i/o desmentir aquesta hipòtesis a l’email coneixercatalunya@gmail.com


El Patrimoni històric de Catalunya, el seu manteniment i la seva correcta documentació son un imperatiu ètic per als catalans.

CEMENTIRI DE PINEDA DE MAR. OBRA DE L’ARQUITECTE ISIDRE PUIG BOADA.

Havia escrit sobre el Cementiri Pineda de Mar : http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2018/01/el-cementiri-nou-de-pineda-de-mar-es.html

I com tinc per costum quan no hi ha dades fefaents adreçava un prec urbi et orbe; Us deixo una pregunta que espera resposta a l’email coneixercatalunya@gmail.com EL CEMENTIRI ‘NOU’ DE PINEDA DE MAR ÉS OBRA DE L’ISIDRE PUIG BOADA?.

El 30.05.2018 rebia un email que signava l’ Eveli Puig Romagosa, en el que em deia;

Efectivament, el cementiri de Pineda és obra del meu avi, Isidre Puig Boada i va ser construït el 1.924.

A sobre del portal hi havia una creu de mosaic, la paret seguia la forma de la creu. A sota una làpida amb la llegenda, inspirada per Mossèn Trens: “Mors ipsa beatior inde est”. "La mort mateixa és la felicitat." Aquesta creu va ser retirada abans de la guerra civil.

El mateix arquitecte, parlant d’aquest cementiri, ens deia que havia partit per a projectar-lo com a nota emotiva, de la tanca del Park Güell. “El gaudinisme ací és cosa ben assimilada i solament és pot parlar de sentit gaudinià” (Rafael Benet, “L’arquitectura d’Isidre Puig Boada”. La Gaseta de les Arts, desembre 1.928).



Fotografies cedides per l’Eveli Puig Romagosa

Les tres fotografies del cementiri que adjuntem es van exposar a la primera exposició general d’art litúrgic celebrada a la Sala Parés de Barcelona, el desembre de 1.925, junt amb obres d’altres membres de la Associació d’Amics de l’Art Litúrgic (adjunt poden veure el catàleg)
Cordialment

La meva resposta era; Moltes gràcies;

Refaré el post amb les dades i imatges que ens facilites.

I, aquí ho teniu amics lectors.

Antonio Mora Vergés

divendres, 8 de juny de 2018

CAL SANYES. SÚRIA .BAGES. LA CATALUNYA – ENCARA – DEL 155

El Joan Dalmau Juscafresa, autor del bloc https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com.es/ em feia arribar uns enllaços :
file:///C:/Users/Usuario/Downloads/ANNEX-1-FITXES_A.pdf

I en relació a la casa de Súria coneguda com CAL SANYES, trobava ; edifici de planta baixa més tres plantes pis situat a la cruïlla entre el c/ Vilanova i el c/Gonzalez Solesio. En destaca al composició de les façanes amb la tribuna o boinder a la cantonada. S’ha realitzat una remunta en forma d’àtic amb coberta a una vessant.


En el tombant del segle XVIII al XIX, Cristòfol Sañes, sastre de Manresa, i Rosa Puig van donar lloc a una nissaga on tots els fills eren sastres i es casarien amb filles de sastres.

El 17 de setembre de 1820 Francesc Sañes i Puig es va casar amb Teresa Tarrès i Barris, filla del sastre surienc Ramon Tarrès. Teresa havia heretat un important patrimoni de terres dels Barris, que va passar als Sañes. Francesc Sañes es va establir com a sastre a Súria.

El seu fill, Ramon Sañes i Tarrès, nascut el 1827, seguiria l’ofici de sastre, tot i que l’any 1879 ja figura com a propietari. Ramon va morir cap a 1900.

Els Sañes tenien cases al barri de Sant Jaume i eren els amos de terres a les Cabanasses, que van vendre a diferents persones que s’hi van fer cases, donant lloc a l’actual barri de cal Trist.

El fill de Ramon, Josep Sañes, l’any 1917 ja tenia la sastreria al raval de la Carretera, actual carrer de González Solesio.

La casa de cal Sañes no es degué construir molt abans d’aquesta data, potser cap a 1910.

Nota: els Sañes no van catalanitzar mai el cognom, que sempre apareix com a Sañas o Sañes.

Cap dada de l’autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deixava un missatge; he trobat que la Cooperativa és del paleta Pau Duarri, 1921. A Súria tenia obres l'arquitecte de Manresa, Josep Firmat Serramalera (Manresa, 1889-1970)

Segur, segur, segur, que la major part dels edificis de Súria, el Bages i Catalunya, NO SON de ‘desconegut’, oi?.

L’article 155 té una ombra molt allargassada.

dijous, 7 de juny de 2018

US EN RECORDEU DE LES ‘CASES ANGLESES’?.

Usualment hi havia un passadís que comunicava amb el patí, i en el que hi havia en primer lloc la porta de l’habitació que donava al carrer, i una o dues habitacions interiors, el menjador – que acostumava a donar al patí – i la cuina que compartia espai amb el menjador que acostumava a ser allargassat.


La mal dita ‘casa anglesa’ ó casa de cós, és el model de casa urbana que es desenvolupà durant el període preindustrial i d'industrialització en paral·lel a la urbanització dels nous eixamples durant la segona meitat del segle XIX, i les primeres dècades del segle XX.

A Sabadell encara és fàcil trobar-les als barris de Gràcia, de l'Eixample i als voltants de la zona centre de la ciutat. El mot cós o crugia designa el recinte entre dues parets paral·leles que suporten el sostre de bigues o de volta.

L'amplada de la crugia tradicional en les cases de cós és l'adequada per tal que les bigues no fimbregin o l'empenta de les voltes sigui moderada per no haver de fer contraforts en els murs. 4

Usualment l'amplada de la crugia o cos era de 25 pams, en els eixamples urbans sovint es troben cases angleses amb amplades compreses entre els 20 i els 25 pams. (1 pam de Barcelona equival a 19,43 cm.; 25 pams són 4,85 metres). La crugia més habitual és de 4,00 metres de llum.

A les series televisives d’origen angles, d’aquesta mena de cases, no recordo haver-ne vista mai cap, i vosaltres?.

TENIU DADES DE LA CASA PIFARRÉ?. ALS CARRERS DE SANT MIQUEL, 22, I CALDES, 17. CASTELLAR DEL VALLÈS.

Patrimoni Gencat, identifica erròniament la casa Pifarré que situa a Sant Feliu del Racó http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27351

HABITATGE AL CARRER CALDES, 17


Habitatge unifamiliar situat al casc antic del poble. Donat el desnivell del terreny i el fet que la casa dóna a dos carrers, els cossos de l'edifici s'han disposat de manera esglaonada formant grans terrasses. La façana presenta una decoració dividida en dues zones, la planta baixa, ornamentada amb grans carreus realitzats en estuc i el pis, decorat amb esgrafiats que mostren garlandes amb motius vegetals. L'acabament de la façana el forma una balustrada. Les terrasses dels cossos superiors mostren també balustrades, seguint el mateix tipus, ornamentades amb gerros de terrissa.

La casa es devia fer segurament a finals del segle XIX o principis del segle XX.

El 1945 es va reformar, amb l'afegitó d'un pis superior a la banda del carrer de Sant Miquel.

Ens agradarà tenir noticia a castellardiari@gmail.com i/o coneixercatalunya@gmail.com de l’autor de l’edifici del carrer de Caldes, i també del de la reforma del carrer Sant Miquel, 22


Esmentàvem la casa en ocasió de parlar sobre el garatge de l’Antoni Pifarré al carrer de la Mina.

A Castellar del Vallès ens cal - amb urgència - un Catàleg de Patrimoni.

dimecres, 6 de juny de 2018

JOSEP SALVANY BLANCH. HEROI DE CATALUNYA

Hem feien l’honor d’encarregar-me un esbós biogràfic del Josep Salvany Blanch[ Martorell, 1866 - Barcelona, 1829 ], al que tinc concpetuat com un dels ‘meus herois de Catalunya’, i m’encanta poder compartir-ho amb vosaltres


Únic fill de Josep Salvany Civil i de Joana Blanch Genover, família benestant martorellenca, queda orfe de pare abans dels sis anys i de mare des del 1880, quan només en té catorze, quedant probablement sota la custòdia dels avis materns residents a Barcelona on, Josep Salvany i Blanch, inicia els estudis de Medicina i Cirurgia el 1884 i els acaba el 1891. Algunes biografies apunten que després es trasllada a Madrid per especialitzar-se en Oftalmologia durant tres anys. De tornada a Barcelona, s'estableix al número 24 del carrer Pelai on també instal·la la seva consulta d'oculista fins al final de la seva vida.

D’aquí que, en principi, Martorell i Barcelona són els paratges que més interessen Josep Salvany quan desperta la seva afecció per la fotografia. Però, la passió per l'excursionisme científic, el porta a anar més lluny per fer extensos reportatges de diversos indrets de les diferents comarques de Catalunya, les Illes Balears i d'algunes poblacions espanyoles com Saragossa, Segòvia, Madrid i altres. Viatger infatigable i membre del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) des del 1905, desenvolupa una important tasca dins el món de l'excursionisme científic a què pertany i com a membre de la Secció d'Arqueologia i Història del CEC. Salvany fa, també, sortides per diferents països d’Europa, Àsia, Egipte, Terra Santa i els Estats Units d’Amèrica. Totes les seves sortides, no sols les documenta amb les seves fotografies sinó que les complementa amb unes minucioses anotacions, amb les agendes de viatge i amb els carnets de visita.

Si bé no hem localitzat obra escrita atribuïble a Josep Salvany, és possible afirmar que posseeix un notable afany docent com demostra amb la seva participació en les nombroses conferències amb presentació de diapositives que Salvany Blanch protagonitza a la seu del CEC després de cada una de les seves excursions i viatges, sovint en diferents sessions per a cadascun dels llocs visitats. També, en l'àmbit mèdic, ens consta que, l’agost del 1901 a la Casa de Curació de la Riera Alta, disserta sobre Las enfermedades de los ojos.

La gran obra de Salvany, però, la devem a la seva càmera que, més d’un segle després, encara ens permet recórrer la Catalunya social i cultural de principis del segle XX i dels diferents llocs per on passa. A manera de cronista social, cultural i científic, Salvany retrata esglésies, monestirs, runes arqueològiques, creus de terme –elements que li interessen especialment–, esports de muntanya, paisatges, fonts, boscos, retrats de la gent del carrer, dels amics, veïns i familiars, etc. Però, sobretot, Salvany retrata ambients, climes, detalls i indrets que -gràcies a la seva passió col·leccionista- arriben fins avui amb més de 10.000 imatges que integren el Fons Fotogràfic Salvany que llega a la Biblioteca de Catalunya.

El gros d'aquesta col·lecció de clixés estereoscopis, Josep Salvany l’inicia a partir de l’any 1911 i l’amplia progressivament fins al 1926. D'abans i després d’aquest fructífer període, se'n tenen escasses fotografies. Els anys 1915 i 1916, Salvany és premiat en els concursos fotogràfics de Tarragona i Madrid, una mostra que aquest metge oculista martorellenc arriba a ser alguna cosa més que un simple afeccionat a la fotografia o una distracció complementària de la seva feina. És per això que Isidre Clopas Batlle (Martorell, 1913-2001) el presenta com a destacat fotògraf al seu llibre Història de la fotografia i el cinema a Martorell mentre que Fèlix Duran Cañameras (Barcelona, 1889 – 1972) el defineix com a 'artista de la fotografia' i Ricard Marco Muñoz -president de l’Associació Cultural Fotoconnexió, professor de Fotografia Científica i Documental, tècnic d’Imatge de la Biblioteca de Catalunya i principal investigador del Fons Fotogràfic Salvany- considera que aquest metge “certament és un curiós i paradigmàtic representant de la burgesia catalana de principi de segle XX i un dels fotògrafs més importants que ha tingut Catalunya”.

Anticipant-se a Sir Alfred Joseph Hitchcock KBE (Londres, 1899 - Los Angeles, 1980), Josep Salvany i Blanch apareix també en algunes de les seves fotografies.


Solter i molt ben situat econòmicament, Salvany mor a Barcelona el 28 de gener de 1929. El seu llegat -excepte la seva col·lecció fotogràfica cedida a la Biblioteca de Catalunya com hem avançat- es reparteix entre familiars, amics i el consistori de Martorell, ciutat que anys després li dedica el Passatge Josep Salvany a la seva vila natal.

Antonio Mora Vergés

MASIA DE PONSFERRER. SANT LLORENÇ SAVALL. VALLÈS OCCIDENTAL.

Llegia. masia situada dalt d'un turó que emergeix del riu Ripoll. Documentalment data del segle XIV (1328). Actualment forma part del casc urbà.

El cognom "Pons Ferrer" és dels més primitius. Abans es troba el de "Bonferrer". segurament derivats de l'ofici de ferrer ja que consta que entre els segles XIII i XVII a la casa s’exercia també l’activitat de ferrer.

Més tard, l'any 1595 es troba el de Ponç Bonferrer, paraire de Sant Llorenç Savall, que s'estableix a Sant Feliu de Codines.

L’he vist escrita com: masia Pont Ferrer , Casa Ponçferrer, Ponsferrer, Pons-Ferrer, ..., i en un país de ‘patums’ espero que veurem altres ‘versions’

Patrimoni Gencat ens diu ; masia construïda sobre una roca, dins el nucli urbà de Sant Llorenç Savall, a la carretera de Prats de Lluçanès. El cos principal consta de planta baixa, un pis i golfes, i té la coberta a dues aigües. En la façana es poden apreciar una porta d'entrada amb arc de mig punt adovellat i finestres emmarcades per grans carreus de pedra i un ampit, també de pedra, amb un gran voladís. Té algunes edificacions adossades que serveixen per les activitats agrícoles.

La retratava des del costat contrari del Ripoll – on hi ha l’edifici de l’escola de la Mancomunitat de Catalunya -. La balma situada a la part inferior era coneguda com ‘ la balma dels pobres ‘ .


La corrupció desfermada dels nostres polítics ‘ professionals’ ens fa témer, que aquesta i altres cavitats d’arreu de Catalunya que havien acollit als que no tenien aixopluc tornaran a emplenar-se.

M’agradaria equivocar-me malgrat les constants noticies en sentit contrari, que sembla no poder aturar una premsa majoritàriament ‘domesticada’.

dimarts, 5 de juny de 2018

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL FOSSAR DE SÚRIA. LA PORTA COELI AL FINAL DE L’SCALA DEI

Potser vull ser massa explícit en el títol, oi?.

El fossar de Súria l’antic i la part nova el conformen un seguit d’esglaons que acaben al darrer replà on està la capella del Sant Crist, i el panteó de la família Baylina del que m’agradaria tenir noticia de l’autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com





Des del cementiri es visible el runam de la muntanya de sal, el material que dóna la vida i la mort a Súria.


Llegia que l’origen de l’actual cementiri municipal de Súria es troba en un dels fets que més han marcat la història contemporània de la vila: l’epidèmia de còlera de 1885. Les necessitats derivades de la malaltia van obligar a utilitzar uns terrenys propers a l’antic cementiri parroquial, ubicat a la zona de l’actual carrer del Roser.

La municipalització del recinte es va produir l’any 1932, arran d’una llei aprovada pel govern de la Segona República per a tots els ajuntaments. Durant els anys setanta, el creixement demogràfic de la vila va obligar a fer una primera ampliació del recinte, que va cobrir les necessitats de la vila fins a començaments d’aquest segle XXI.

Entre els anys 2009-10 es van portar a terme noves obres d’ampliació i millora per adaptar-lo a les necessitats previstes a curt i a mitjà termini, habilitar una nova entrada i crear nous espais enjardinats. L’ampliació es va portar a terme en terrenys de titularitat municipal i en espais cedits per l’empresa Iberpotash.

Ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte municipal o mestre d’obres a l’època en que es feia i/o refeia el fossar; aquestes instal·lacions publiques les acostumen a dissenyar els tècnics de la casa.

El Bages és el pati del darrera de les comarques del Barcelonès i els vallesos, i com és mala costum, el ‘personal’ surt poc al pati, oi?.

dilluns, 4 de juny de 2018

DE LA FONDA PI, AL GARATGE DE L’ANTONI PIFARRÉ. EL CASTELLAR DEL VALLES QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

M’explicaven que la Maria de la Fonda Pi, vivia encara a l’edifici on hi havia aquest llegendari local.

Per altra banda m’arribava informació de que en realitat està a la residència Geriàtrica les Orquídies

Sembla que la possibilitat d’un tête à tête per refer la història de la Fonda s’allunya, oi?.

Aprofitava per retratar la façana del Garatge de Cal Pifarré


PROMOTOR: Antoni Pifarré. Ens agradarà tenir noticia del cognom matern i del lloc i data de naixement i traspàs, castellardiari@gmail.com
AUTORS: Isidre Rusiñol – Ramon Soler Gomi

El Catàleg de Patrimoni ens diu; edifici de planta baixa amb coberta plana (antigament a dos vessants perpendiculars al carrer), amb façana principal de composició simètrica, amb alguns trets del modernisme.

Portal central en arc escarser, lligat pels sardinells de maó amb finestres laterals, en arcs també escarsers. Escopidors ceràmics.
Guardacantons de pedra treballada

Detall central a base de majòlica de ceràmica amb el dibuix d’un vaixell de vela.

Panys arrebossats en mal estat.

Remat de façana a base de cornisa de dues filades de maó formant acroteri de línies esglaonades.

Garatge promogut per Antoni Pifarré, propietari de la casa del carrer Sant Miquel, número 22, coneguda com a Cal Pifarré. La construcció d’aquest garatge va ser possible gràcies a la remodelació realitzada pel consistori municipal del desnivell existent entre els carrers de la Mina i Sant Miquel.

Es pot atorgar l’autoria d’aquest garatge al mestre d’obres Isidre Rusiñol 'Borrombó' , veí del carrer de la Mina - ens agradarà tenir noticia del cognom matern i del lloc i data de naixement i traspàs, castellardiari@gmail.com- , i la col·locació de la ceràmica al paleta Ramon Soler Gomi . Ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs, castellardiari@gmail.com.