dissabte, 31 de gener del 2015

LA VIELLE ÉGLISE DE SANT ANDREU. VALLGORGUINA. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Repassava les publicacions que havia fet de Vallgorguina, i trobava que no havia vist – ni retratat - la dita ‘ església vella’ de Sant Andreu, com si havia fet l’ Alberto-g-rovi, es publica a : http://carlesdanon.blogspot.com.es/2008/10/gr-92-15-vallgorguina-coll-de-can.html



La descripció tècnica ens diu que és un edifici d'una sola nau, allargada i amb contraforts. A la cantonada de ponent de la façana principal hi ha un cos mig enrunat que correspon al campanar. La façana té un portal d'entrada, actualment tapiat, d'arc escarser i dovellat. A sobre hi ha una fornícula que devia tenir la imatge d'un Sant. Més amunt hi ha un ull de bou. Està abandonada i en ruïnes i tapada per la vegetació

L’existència de l’església de Sant Andreu a Vallgorguina està documentada des de l’any 1120.

En aixecar-se l’església nova l’any 1848, exercí com capella del cementiri i finalment restà abandonada sense cap mena d'activitat.

Està situada enmig del bosc dins una propietat de la vessant nord de la Serra del Corredor. Molt a prop es troba la rectoria vella. A la paret lateral, no hi ha els contraforts, hi han afegit un cobert que serveix de magatzem de palla.

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

http://www.vallgorguina.cat/recursos-compartits/arxius/bens1.pdf

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 30 de gener del 2015

LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DELS DESAMPARATS. LLAR DEL SANT CRIST. IGUALADA. L’ANOIA. CATAUNYA

Demanàvem permís el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Móra Vergés, per veure i retratar la capella de la Mare de Déu dels Desamparats, situada a la part posterior de la Llar del Sant Crist d’Igualada, la descripció tècnica ens explica que té una planta de creu grega. El creuer -és a dir, l'espai central- és cobert per un cimbori, que es recolza sobre un tambor poligonal amb un sostre de falsa cúpula, format per l'aproximació progressiva de les filades, una tècnica de cobriment pròpia de l'arquitectura rural. Tota aquesta estructura descansa sobre uns arcs parabòlics, entre els quals es defineixen una mena de triangles esfèrics, anomenats petxines. Al seu torn, aquests arcs parabòlics se sostenen sobre quatre columnes de pedra d'una sola peça, procedents de Girona.






En aquestes dates lluïa el pessebre nadalenc que ocupa una de les capelles.




Els vitralls de la capella representen la Santíssima Trinitat al presbiteri; tres santes en al•lusió a les legatàries (Magdalena, Concepció i Dolors Castells Reixach) al braç esquerre del transsepte, i tres sants al•ludint als seus marmessors, Josep M. Torrents i Miquel Pla, i a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver (Reus, Baix Camp, 1871 —Barcelona, 1952 ). Sobre la porta de la capella i al cor dos vitralls representen Saturnino López i Teresa de Jesús Jornet, fundadors de l’orde que regenta l’edifici.

Us deixo un enllaç en el que podreu escoltar alguns apunts històrics, i fins curiosos detalls tècnics, i alhora veure amb més detall aquest temple magnífic.
http://infoanoia.cat/not/1168/igualada-un-temps-una-ciutat-l-asil-del-sant-crist/

M’hauria agradat tenir el nivell tècnic de l’amic Tomàs Irigaray Lopez, hauré d’acceptar però, les imatges que acompanyen aquest petit breu, fetes amb la millor voluntat.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya.

dijous, 29 de gener del 2015

DESVETLLAT EL MISTERI DEL MERCAT DE SANT JOAN DE SABADELL

Cercava informació del Mercat de Sant Joan de Sabadell, i la lectura de la fitxa tècnica, em deixava atonit : http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/161-B.htm

Es desconeix AUTOR, ÈPOCA, i fins l’ÚS ORIGINAL



Cal doncs, cercar en l’àmbit de la ciutadania alguna noticia d’aquesta infraestructura publica que dinamitzava un ampli sector de la ciutat.


Em cridaven l’atenció les margarides dels fanals.

Cal obviar l’acció demoníaca, atesa l’advocació del Mercat.

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país

Autoritzem al Diario de Sabadell, i a qualsevol altra publicació escrita, a reproduir lliurement aquests articles

Valentí Pons Toujouse , autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ , en relació al Mercat de Sant Joan a Sabadell, em confirma que és de Joaquim Manich i Comerma, arquitecte municipal de Sabadell des de 1931 a 1953, i que l’obra està datada l’any 1948.

L’absència d’aquesta informació a la fitxa de l’edifici, ens confirma en la nostra sospita, que això no és ‘accidental’ i que forma part d’un pla sistemàtic , que pretén anorrear la nostra cultura.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PALAU CASTELL DEL BARÓ DE QUADRAS. MASSANES. MONTSENY JUSSÀ. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

En la recerca de dades del Palauet del Baró de Quadras a Barcelona , trobava que Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956), rebia l’encàrrec d’aixecar un palau-castell – que retratava amadalvarez – i del que la descripció tècnica ens diu ; Mas aïllat, situat a l'esquerra de la carretera que porta al nucli de Massanes. Consta d'una planta quadrada, i té planta baixa, dos pisos i una torre quadrada i amb merlets a cada cantonada. Coberta en teula àrab.


Tota la construcció és de carreus molt ben treballats. A la planta baixa, el portal és adovellat de mig punt, amb l'escut familiar a la clau; i les finestres són quadrangulars amb llinda, brancals i àmpit de pedra. A la planta principal les finestres són geminades i trevolades, mentre que a les torres són d'arc conopial. A la planta superior hi ha una galeria, amb les finestres d'arc rebaixat separades per columnes. Des de l'entrada principal s'accedeix al pati, que va ser cobert posteriorment, i que es troba envoltat per una galeria. A l'interior, destaca el menjador, que rep la llum natural gràcies a una galeria amb vidrieres. Està decorat amb un arrambador de rajola, en el que hi ha un rentamans amb un Sant Jordi. A la part posterior hi ha una capella neogòtica dedicada al Sagrat Cor, de la que no en trobava cap imatge, i ho demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), la descripció tècnica – quasi telegràfica – ens diu, edifici de planta rectangular, i amb un absis pentagonal. El portal és de mig punt i dóna al pati central del Mas de Quadres. Destaquen els vitralls que hi ha a les obertures ogivals de l'absis.

Rebia una fotografia datada el 4-VII-1981, des de l’Arxiu Gavin : Can Quadres, Capella de la Marededéu, i una nota en la que en diuen que només tenen imatge de l’exterior de la Capella.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 28 de gener del 2015

ESGLÉSIA I SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA PIETAT. EROLS. LLAMBILLES. GIRONÈS. CATALUNYA

Retratava l’ esglesiola d'una sola nau amb finestres quadrades als costats laterals i un ull de bou a la façana principal, coronada per un campanar d'espadanya, l’edifici està precedit per un porxo de dimensions considerables. Els materials constructius són bàsicament la pedra, la teula i la fusta.



Aconseguia una imatge de l’interior amb la OLIMPUS FE-100 que disposa d’una tecnologia que deixa decidir al fotògraf,no com la Canon 1000D que en ocasions s’entesta en que no és possible, i NO T’HO DEIXA FER.


L’església i santuari de la Mare de Déu de la Pietat té l’origen probablement al segle XII. En el curs d’unes obres de restauració va aparèixer l’ara primitiva, que torna a servir d’altar. Fou beneïda de nou el 9 de setembre de 1979 pel bisbe de Girona, Jaume Camprodon Rovira ( Torelló 18 de desembre de 1926 ) i s’entronitzà una nova imatge mariana de l’escultor Modest Fluvià Aiguabella ( Sant Esteve d’en Bas, 1925 ).

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 27 de gener del 2015

MEMÒRIA DE LA CAPELLA DE LA VERGE MIRACULOSA DE L’’HOSPITAL I CASA DE BENEFICIÈNCIA DE SABADELL

La Leonor Roso, publica unes fotografies de la Capella de la Casa de la Caritat de Sabadell, del Antonio Bech Cros.






Havíem dedicat un article a la Casa de Beneficència, i no recordo haver trobat enlloc cap referència a la Capella, que algú posa sota l’advocació de la ‘ Verge Milagrosa’
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=1920

La Fina Forrellad Vives, confirmava que les pintures de la capella son de l’Antoni Vila i Arrufat (Sabadell, Vallès Occidental, 20 d'octubre de 1894 - Barcelona, 18 de setembre de 1989), tiet avi seu, per part de mare.

L’Arxiu Gavín te documentada com a desapareguda una Capella de la Miraculosa, de les Germanes de Sant Vicenç de Paül, a l'antiga Casa de la Caritat on actualment hi ha la Plaça Marcet.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE DE PALAUTORDERA. MONTSENY JUSSÀ. VALLÈS ORIENTAL

Queia el sol quan retratava al Josep Olivé Escarré, davant l’església parroquial de Sant Esteve de Palautordera, la descripció tècnica ens diu que l’obra és de paredat i amb palets. A les parets exteriors del nord i sud hi ha restes d'arcuacions cegues que, sens dubte, juntament amb la paret on es troben, són restes de l'església del segle XI-XII. Té una portada del segle XVI amb raïms de columnes molt estilitzades i fust prim.


El campanar té un sol cos, és quadrangular, molt massís, de gran superfície i poca alçada. Està coronat per merlets de maó i una piràmide quadrangular arrebossada amb ciment. S'alça damunt el creuer de l'església que es tanca amb quatre petxines que li serveixen de base. A l'interior trobem solament una nau, el presbiteri i tres cossos. Originalment tenia tres absis, però ara solament n'hi ha un.


La portada del segle XVI està decorada amb elements figuratius. En els capitells hi ha uns caps d'àngels amb llurs ales exteriors als dos costats. L'extradós es recolza en unes mènsules, una a cada costat. La de la dreta representa el cap de Sant Pere, la de l'esquerra el de Sant Pau. Sobre la clau hi ha un floró que serveix de coronament. A la capella esquerra hi ha una fornícula amb la imatge de Nostra Senyora de la Gràcia, d'estil plateresc, del segle XVI.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 26 de gener del 2015

SANT GRAU D’ARDENYA O DE VALL PREHONA. TOSSA DE MAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El Vicente Capdevila Rimbau retratava aquest edifici d'estil neoromànic, de grans dimensions, situat a la vora d'un puig i adossat a una construcció amb aparença de masia, designat almenys de les següents formes : Santuari i masia de Sant Grau, o Sant Grau d'Ardenya o de Vall Prehona.

La descripció tècnica ens explica que consta de dues plantes, vessants a laterals i està format per l'església, un pati central i les estances adossades al nord, sud i ponent. Als voltants d'aquest recinte, a més de les ruïnoses instal•lacions hoteleres dels anys 50-60, destaquen la torre d'aigua, la bassa i la creu de terme de pedra calcària de Girona (Veure la fitxa corresponent a la Creu de Terme de Sant Grau d'Ardenya). L'edifici, cobert d'arrebossat a excepció de les obertures, està presidit per un gran pati davanter rodejat d'un mur de pedra d'uns 30 centimetres que magnifica l'entrada. La façana principal, que té tres plantes, consta d'una gran portada adovellada amb forma d'arc de mig punt i vàries obertures, la principal de les quals té una llinda de dos peces amb decoració trilobulada. Dins l'edifici, just passar la porta principal amb façana de masoveria tradicional, hi ha un pati interior que divideix el conjunt en dos naus, a mode de claustre, amb l'església al fons. L'església és de planta rectangular, amb una sola nau i absis semicircular amb obertures allargades i decorades amb vitralls. Té un cor als peus de la nau, les parets policromades i un retaule de fusta,amb tres pinacles centrals, dedicat a Sant Grau i altres elements com el púlpit, la pila baptismal (de marbre blanc i datada de 1666) i la sagristia. Les parets laterals de l'església estan dotades de quatre contraforts per banda que, en els adossats de la part septentrional, per salvar el desnivell, continuen en nombre de sis. La façana de l'església està dividida en dues parts, centralitzades per la portalada i per la rosassa, amb una doble línia motllurada de separació. La part baixa té dues escales a banda i banda (accessos als laterals) i una portalada neoromànica amb arc de mig punt, columnes als muntants, motllures, inscripcions (Domus coeli i Porta Coeli) i decoració geomètrica. Aquesta decoració està dotada d'elements iconogràfics relatius al santuari, com ara els gerros, fent referència a una olla miraculosa. La part alta conté una gran rosassa circular amb vitralls i decoració polilobulada i superposada, una cornisa amb pinacles prismàtics a les cantonades i decoració d'arquets cecs . Dalt de la teulada s'alça el campanar quadrat, amb obertures d'arc de mig punt i coronament piramidal. Cal destacar l'imponent absis semicircular, ja que sobresurt bastant de la resta de l'edifici. Hi ha un total de 23 finestres repartides entre la planta baixa i el primer pis. La planta baixa fa funció pública (bar, magatzems i serveis) i el primer pis són habitacions. Existeixen, en la mateixa finca de 234 ha., alguns masos derruïts, varis xalets, un pantà i mines d'aigua unides mitjançant túnels. Tot l'edifici fa unes dimensions aproximades de 30 metres d'amplada per 65 metres de llargada.



Hi ha notícies de Sant Grau també anomenat Sant Grau d'Ardenya, a mitjan segle XV (1452). Sembla que l'església fou restaurada per l'anacoreta Jaume Corbera (1436-57), que també restaurà Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols i Sant Sebastià, a Palafrugell. Malgrat això, les primeres notícies són de 1408, quan els parroquians de Tossa reben el permís d'edificar-hi. L'edifici actual és una restauració del segle XIX sobre l'edifici del segle XVII. Antigament a Tossa se celebraven almenys 4 aplecs en ermites pròximes a la vila (Sant Benet d'es mas d'en Ferro, Sant Grau de Vallprehona, Sant Baldiri de Canyet i la Mare de Déu de Gràcia o de Can Payet). Els dies d'aplec servien a les famílies i amics separats per la distància per retrobar-se i participar en actes folklòrics i religiosos. D'aquests 4 grans aplecs només se'n continuen produint dos, el de Sant Benet i el de Sant Grau, a l'estiu i a la tardor respectivament. El santuari de Sant Grau és un dels indrets emblemàtics de Tossa i de la contrada i s'hi celebra l'aplec anual el 13 d'octubre. És tradicional anar-hi a menjar arròs i menjar-hi costelles de xai en petits grups al voltant del santuari. Després hi ha una ballada de sardanes i es sorteja un xai viu. Aquest dia és quan es canten uns goigs del centre XVII (1696) en honor del Sant que tenen com a tonada el següent vers:

"Ditxosa terra de Tossa
Que tan gran tresor guardau
Vostra sort és venturosa
Puix la posseïu en pau
De bras i galta reliquia,
I una dent adorau,
Al devot qui vos suplica
Afavoriu-lo Sant Grau"


El patró del Santuari és Sant Grau d'Aurillac, Alvèrnia-França (segle IX-X). La tradició diu que en aquest lloc hi havia un petit oratori on hi dormí el sant i que fou Maria de Montpeller, mare del Rei de la Corona Catalano-aragonesa, Jaume I, qui hi portà algunes relíquies del Sant a principis del segle XIII. Aquestes suposades relíquies es guarden a l'església parroquial de Sant Vicenç de Tossa. Hi ha notícies de la construcció de l'altar major (1515) i de l'altar del Roser (1612) i de Sant Isidre (1624). Del segle XVIII hi ha referències que vinculen la decoració de Sant Grau als artesans de Tossa de Cas Fuster, una família d'escultors que van deixar a Tossa moltes mostres artístiques. El santuari fou abandonat des de la guerra del francès (1795) i desamortitzat el 1798, sota el govern de Godoy i el regnat de Carles IV. Aquesta finca, l'Estat la va vendre l’any 1806 a Antoni de Vall i de Planells i, cap a 1886 ja corresponia a cinc propietaris diferents. Sembla ser que, des de 1808 a 1882, les antigues imatges de Sant Grau i la Verge es va dipositar a l'església de Tossa per evitar el saqueig francès. Fou reconstruïda l’any 1882, quan fou propietat de Grau Rodés Moré, un comerciant barceloní d'ascendència tossenca que actuà d'ecònom administrador del santuari, i fou qui li donà el seu aspecte actual. Aquest va fundar un benefici al santuari dotat amb 14.000 pessetes. El projecte de la portalada fou de Joan Guàrdia i la construcció fou de Narcís Camps. La decoració de l'església i l'altar és d'Epifani Robert, segons un projecte d' Antoni Rigalt i Blanch (Barcelona, 1861 - 1914). Durant els anys 50-60 funcionà com a hotel.

Des de 1964, fou propietat d'una entitat financera aragonesa (Caja de ahorros y Monte Piedad de Aragón y La Rioja-Grupo IBERCAJA), que la va embargar al seu propietari Domingo Gotarra Blanqué per impagament de préstec hipotecari.

L’ Alcaldessa, Immaculada Colom i Canal, nascuda a Cantonigròs, al terme de l’Esquirol, a la comarca del Collsacabra,[ Osona] l’any 1958, llicenciada en medicina i metgessa d’atenció primària, signava l’any 2009 l’escriptura de compravenda que convertia als tossencs ens propietaris d’aquest indret.

L'entorn està esquitxat de cases i xalets, tant davant com als voltants del santuari. Això es deu a què hi va haver un macroprojecte d'urbanització que no va acabar de reeixir. El santuari, que ja reclama una nova restauració, s'obre un cop a l'any, a l'octubre, i és un lloc molt visitat a nivell comarcal. Com a curiositat, destaquem l'existència d'una famosa gerra d'aigua miraculosa de què estava dotat el santuari, fins que desaparegué l’any 1992. Aquesta olla, tenia segons la tradició popular la virtut d’ajudar alhora de trobar marit, a les dones que hi ficaven el cap i deien una oració.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail. com

diumenge, 25 de gener del 2015

LA LLAR DEL SANT CRIST. IGUALADA. L’ANOIA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de la Llar del Sant Crist d’Igualada, obra de Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1871 + Barcelona, 30 de novembre de 1952 ) .


L'escultura del pati, obra de Joan Puigdollers Olm (1927-2005) representa santa Teresa Jornet i Ibars, fundadora de la congregació, acompanyada de dos avis.


La descripció tècnica ens diu que és un edifici de planta i dos pisos, amb una torre a la façana principal. En el bell mig de l'edifici trobem el claustre. Adossada a l'edifici, l'església, que té forma de creu grega, creuer, arcs parabòlics i cobert amb cimbori. Tot l'edifici és construït amb pedra i també la pedra és emprada com a element decoratiu. A nivell estilístic observem una barreja: romànic, gòtic en els arcs ogivals, àrab i allò típicament modernista.

No trobaven enlloc l’email de la Llar del Sant Crist d’Igualada, i no pudíem per tant fer-los arribar – com ens havíem compromès – els petits breus dedicats a la capella i al claustre.

Sou pregats de fer-nos saber l’email de la Llar del ant Crist d’Igualada, i/o a fer-los arribar els enllaços següents :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2014/12/la-capella-de-la-mare-de-deu-dels.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/12/el-claustre-de-la-llar-del-sant-crist.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/12/la-llar-del-sant-crist-igualada-lanoia.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya

dissabte, 24 de gener del 2015

ESCOLA MUNICIPAL JOAQUIM RUYRA. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

L’Àlex publicava una fotografia del conjunt d'edificis modificats i ampliats successivament sobre el projecte de Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960).


Malgrat les reformes, la planta baixa encara conserva l'estructura original. Aquesta era formada per dos cossos o pavellons, un d'una planta i un altre de dues, construïts un després de l'altre. L'edifici es caracteritzava per les àmplies finestres i pels esgrafiats decoratius de marcs i cantonades.

L'edifici actual ha augmentat les plantes i s'ha ampliat recentment.

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

La II República aixecava 16.400 escoles des de 1931 a 1935.

https://books.google.es/books?id=yRHDAgAAQBAJ&pg=PA201...–unes+27.000+durant+la+república,&source

D’una immensa majoria no en tenim cap informació.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 23 de gener del 2015

EDIFICI DE LES ANTIGUES ESCOLES PÚBLIQUES , ARA CENTRE CIVIC ‘ MESTRE SALVADOR FÀBREGAS SAU’. SANTA MARIA DE PALAUTORDERA. EL MONTSENY JUSSÀ. VALLÈS ORIENTAL.

Aquest petit edifici amb façanes al carrer Doctor Robert, 4 – i al carrer Consolat de Mar, 1, està a tocar de l’edifici de l'Ajuntament de Santa Maria de Palautordera, i en alguna data sense concretar, i s’aixecava com la seu de les escoles públiques.


La minsa descripció tècnica ens diu ; edifici entre parets mitgeres. Consta de planta baixa. La coberta és a dues vessants. La façana està composta d'obertures amb arcs de mig punt i obertures petites allargades. Els elements formals són representatius del llenguatge de l'arquitectura modernista.

Del mestre d’obres i/o arquitecte, autors del projecte tampoc se’n diu res.
file:///C:/Users/Antonio/Downloads/llibret_elements_lr.pdf

Salvador Fàbregas Sau , estudià a l'Escola Normal de Magisteri de Barcelona, i exercí durant la República al poble de Maçanet de la Selva. Amb el franquisme va ser «depurat» i, com a càstig, va ser canviat a Maçanet de Cabrenys, a l'Alt Empordà.

Uns deu anys més tard, fou destinat a Santa Maria de Palautordera i posteriorment, durant els anys seixanta, es traslladà a una escola parroquial de nova creació en un barri d'immigrants de l'Hospitalet de Llobregat.

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Valentí Pons Toujouse, autor de la pàgina MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em confirmava que l’arquitecte va ser el Josep Domènech Mansana (1885-1973), l’any 1919

LA TORRE SALBANA, O SALVANA. SANTA COLOMA DE CERVELLÓ. EL LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarrré i a un veí que passejava el gos davant el casalot de la Torre Salbana, com quasi sempre ens havia precedit 101 abans el Josep Salvany i Blanch, que ens deixava un valuossíssim testimoni dels primers decennis del segle XX.



La descripció tècnica ens diu; casal neogòtic, amb torre de planta circular, possiblement del segle XI. Edifici construït a partir de la part baixa d'una torre alt medieval i d'una masia a dues vessants que pot datar del segle XVII. La façana és a un dels costats majors de l'antiga masia i aprofita l'antiga torre medieval, amb part d'època romànica i el coronament neomedieval, per donar-se un aire de castell. Aquesta façana, aprofitant la pedra mal escairada dels murs anteriors i algunes intercalacions de maó, fou refeta totalment amb criteris neogòtics. La pedra antiga s'arrebossà i s'imitaren carreus ben escairats. Les finestres i les portes es van remarcar amb decoracions goticitzants i es construí una nova torre amb merlets al costat oposat de l'antiga. La porta al recinte és ferrada, d'arc ogival i està flanquejada per dues torretes amb espitlleres.

El nom Salbana prové dels senyors que la posseïen a finals del segle XVI i principis del XVII, els Salbà. La baronessa de Rialb, senyora de Salbà, es casà amb Miquel de Rocabertí-Tagamanent-Descoll. Per llur filla, casada amb Galceràn de Pinós, la senyoria de la torre passà aMiquel d'alentorn i posteriorment a la seva descendència, anomenada Galceràn. El 1785 morí Esteve Galceràn, marquès de Santa Maria de Barberà i senyor de la torre Salbana, casat amb Mª Josefa Copons, marquesa de la Manresana i baronessa de Cervelló, Sant Vicenç i Bellera. Heretà llur filla Maria Josefa, casada amb Josep Mª Sarriera i continuà en mans dels marquesos de la Manresana i de Santa Maria de Barberà.


A l'escut de la façana, on reposa un ocell en aquell moment, apareix SALVANA, la torre era coneguda com a Torre d'Eles fins a l'any 1628

Em diuen de l'Arxiu Gavin que els consta com a desapareguda a la Torre Salvana de Santa Coloma de Cervelló una Capella-Oratori d'advocació desconeguda, sol·licitada al Bisbat per Bàrbara Lloret.

dijous, 22 de gener del 2015

LA PRIMERA COTXERA DELS AUTOBUSOS DE LA HISPANO IGUALADINA, IGUALADA. L’ANOIA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant del que va ser la primera cotxera de la Hispano Igualadina, obra de Josep Pausas i Coll, arquitecte municipal d’Igualada, que va morir el 13 d’agost de 1928, amb només 56 anys, podem consignar doncs, 1872 com l’any de naixement ( 1872-1928).
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1928/10/09/pagina-2/33208435/pdf.html?search=Jose%20Pausas%20Coll


Hi ha discordança quan a la constitució de la companyia d'autobusos Hispano- Igualadina :
http://www.xaviflorez.org/_empresas/_F_HispanoIgualadina.pdf
http://www.igualadina.com/index.php

L’edifici del Passeig Verdaguer, va ser construït l'any 1922. A destacar el color de la façana simètrica , amb finestrals rectangulars i trencaaigües corbats, igual que les cornises , en la qual l'arquitecte juga principalment amb el blanc de l'estucat del fons i el vermell del totxo amb una composició d'estructura força amanerada, i la cornisa de coronament que amaga la teulada, a dues vessants.

L'element més vistós és el rètol amb el nom de l'empresa, fet amb rajoles de ceràmica.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 21 de gener del 2015

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE PESCADOR. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Salvany Blanch, visitava l’any 1912 Sant Pere Pescador, i retratava la façana i l’interior de la seva església parroquial.



Contemplava ara, l’any 2014, les fotografies que havien fet el ‘ dream team’ Salas & Móra , d’aquest temple situat dins del nucli urbà , a l'interior de l'antic recinte fortificat de la vila homònima, de la comarca de l’Empordà sobirà.



La descripció tècnica ens diu que L'antiga església de Sant Pere Pescador era romànica (segles XII-XIII) i ocupava el mateix emplaçament que l'actual, que fou construïda durant el segle XVIII. D'aquest temple primitiu encara es conserven restes als fonaments de la banda de tramuntana de l'església actual. La llicència per construir la nova església fou concedida el 20 de novembre de 1682 pel bisbe de la diòcesi Fra Sever Tomàs Auter o Sever Tomàs i Auther (Puigcerdà, ca. 1630 — Tortosa, 24 de desembre de 1700), al Consell General de la Universitat. Els cònsols i prohoms de la Universitat de Sant Pere signaren amb Antoni Riera, Francesc Pujol i Narcís Turró, escultor i mestres de cases respectivament per l'adjudicació de les obres que començaren vers nadal d'aquell any, previ enderrocament del temple romànic. El supervisor de les obres fou el rector de la parròquia mossèn Josep Feliu Batlle. Segons la documentació contractual els material que s'havien de emprar havien de provenir de les pedreres de Vilamacolum. Les obres s'allargaren durant set anys i tingueren un cost de 7200 lliures barceloneses, pagament que s'abona als constructors durant vuit anys a raó de 900 lliures anuals, diners procedents del vintè de l'heretat d'en Serra, que afectava les collites d'ordi, mills, blat, canyes, civada, alls i cànem. Cal esmentar, com a curiositat que els mestres d'obra obtingueren facilitats per part del Consell, proporcionant una casa gratuïta prop de l'església i altres serveis i avantatges, com ara el permís per desembarcar vi sense pagar cap dret. Posteriorment, vers l'any 1823 fou restaurada per Àngel Sellares.

Ens els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el Govern de la II República Española , l'església, com molts altres temples, fou saquejada i cremada, destruint tot l'arxiu parroquial, els ornaments religiosos, els mobles, l'orgue i tres retaules barrocs. De la mateixa manera es destruí el campanar, emprant les campanes per convertir-les en material de guerra.

Entre els anys 1989 i 1992, donat el mal estat de l'església, i la quantitat d'esquerdes que hi havia provocava cada vegada més filtracions, es va decidir endegar un projecte de rehabilitació. Gràcies a la participació i la col•laboració de l'Ajuntament de Sant Pere Pescador, el Bisbat de Girona, la Diputació de Girona i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es va atorgar l'obra a l'empresa constructora de Figueres JACAS S.L, que sota la supervisió de l'arquitecte Luís Bayona i Prats, juntament amb els arquitectes tècnics Josep Simon i Motjé i Elisa Llenas i Torrent, varen desenvolupar tot un seguit d'actuacions per la preservació d'aquest bé. Entre aquestes, hom pot destacar, la substitució del cabirons de fusta per bigues de formigó armat i solera d'encadellat ceràmic per reparar l'estructura de l'edifici. També es va utilitzar formigó armat per poder lligar la coberta i cosir les arcades de totxo i les voltes de rajol, de tal manera que treballessin conjuntament els arcs antics i els nous. Igualment es va actuar sobre la coberta, col•locant teula àrab tot aprofitant les teules velles però posant-ne de noves a les canaleres i també refent la coberta del campanar i els arcs de pedra que sustenten la campana més alta. Pel que respecta a la façana exterior, es varen canviar les pedres més deteriorades i es va posar a lloc la llinda del portal d'entrada. Per últim es va pintar l'interior de la nau central, es restauraren les pintures de les capelles laterals i s'instal•là una nova il•luminació.

Les imatges que veia per la xarxa no tenen cap semblança amb les que feia el Josep Salvany Blanch.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’emailconeixercatalunya@gmail.com

dimarts, 20 de gener del 2015

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE. MASSANES. MONTSENY JUSSÀ. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

M’arribava fins a Massanes per retratar l’església parroquial, advocada a Sant Esteve, situada a l'extrem de ponent del nucli urbà, a la que s’accedeix a través de la Plaça de Catalunya.


La descripció tècnica ens diu ; edifici d'una sola nau rectangular, té un absis romànic (no visitable), amb capelles laterals, i un campanar. La coberta és a dues vessants i a diferent nivell (la part més baixa correspon a les capelles laterals). A la façana principal hi ha la porta que és quadrangular amb els brancals i la llinda de pedra, coronada amb una fornícula. A sobre hi ha una finestra que segueix la mateixa estructura que la porta. L'absis està realitzat en carreus i ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de sis entre lesenes, acabades amb un fris de dents de serra i una simple motllura al ràfec. A l'interior, el sostre, és amb volta de canó.


El campanar és una torre quadrangular amb finestres allargades d'arc de mig punt a cada cara. Està rematat per una balustrada. Tota la façana està emblanquinada.

Fou reconstruïda després del conflicte bèl•lic que començava amb la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República Española, al cap d’uns anys es va traslladar el fossar que estava just al davant.

L’edifici de la rectoria des de 1978 és de propietat particular.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’arquitecte autor de la reconstrucció en el segon feixisme ( Dictadura de Franco ).

dilluns, 19 de gener del 2015

IN MEMORIAM JOSEP PLA CASADEVALL. LLOFRIU. PALAFRAGUELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATAUNYA

Volíem el Josep Olivé Escarré, i l'Antonio Móra Vergès, visitar el cementiri de Llofriu, per veure i retratar el lloc on descansen les despulles mortals de Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981).


Trobàvem la porta tancada, i no aconseguíem aclarir la casa que la custodia – si ho fa alguna casa -, i ens havíem de conformar amb el retrat de la façana del cementiri, i la fotografia que publiquen a : http://www.mapaliterari.cat/ca/api/guia/9/josep-pla/ruta-josep-pla





Pel que fa al topònim LLofriu, e l diccionari català valència balear – autèntic malson del Ministre d’Incultura i Odi Racial – ens diu que etimològicament deriva del nom personal germànic Lotfrid (cf. Förstemann Altd. Nb. i, 851). Els documents antics donen les formes Lofrido (a. 1379) i Lofrid (a. 1163) com a nom del poble de Llofriu (cf. Aebischer Topon. 27).

A : http://www.xtec.cat/~aquixal/toponims_del_baix_emporda.htm , treball que pretesament vol donar una visió simpàtica de la toponímia llegia ; En aquest llogarret de Palafrugell, hi havia un nen, fill del terratinent Adrià Ferrer, que es deia Jofre. El vailet no sabia pronunciar la j, i quan li preguntaven com es deia responia "Llofre". Com que era molt remenut, de seguida li varen dir Llofriu. Al pare li va fer gràcia que el lloc es conegués amb el sobrenom del seu fill.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya.

diumenge, 18 de gener del 2015

TORRE FORTALESA DE SANT JORDI D'ALFAMA. L’AMETLLA DE MAR. L’EBRE JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Localitzava – no sense treballs, ja que l’existència de rètols sembla no haver arribat encara a les terres de la comarca de l’Ebre jussà, la dita torre fortalesa , o fortí de Sant Jordi d’Alfama, al terme de l’Ametlla de Mar.


Llegia que l’any 1650, com a demostració anticipada del amor que ens professen des del REINO DE ESPAÑA, el lloc va ser bombardejat i va quedar reduït a runes, estàvem aleshores a l’època de la Guerra dels Segadors.

La necessitat d’organitzar un sistema de defenses costaneres, en els darrers temps del segle XVII i l'inici del XVIII, va suposar la reedificació del conjunt, segons l'anomenat sistema Vauban [Sébastien Le Prestre, Senyor de Vauban i posteriorment Marquès de Vauban, anomenat comunament Vauban ( Saint-Léger-Vauban , maig 15 de 1633 - París , 30 mar de 1707 )].

Es van aixecar dos gruixuts murs paral•lels, units frontalment per un altre en forma d'arc escarser, que protegien tota una sèrie de torres i estances interiors organitzades al voltant d'un pati central poligonal. En el quart dels murs se situava l'entrada, protegida per dues línies de mur avançades. Gran part de les restes actuals corresponen a aquesta segona etapa constructiva. En general tot el conjunt està sotmès a un procés de degradació acusat.

L’any 1976 va ser declarat Monument històric d’interès local i l'any 1985 es va realitzar una campanya de restauració i conservació, subvencionada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, consolidant-ne alguns punts i netejant-ne l'interior, però encara resta pendent la realització d'un estudi aprofundit de les restes conservades.


L’any 2009 la família Mangrané Roig va cedir-lo a l’Ajuntament de L’Ametlla de Mar. Els accessos estan tancats per reixes i, de moment, no sembla que sigui visitable, excepte en ocasions puntuals.


Just davant del castell, a la banda de mar, veureu les restes d’una antiga torre de telegrafia òptica que data del 1846; un i altre edifici es bastien amb les restes del convent i hospital, que s’aixecava en honor a Déu i sant Jordi, depenent de l'església de Tortosa; els religiosos que els gestionaven s'organitzaren en orde militar, la de Sant Jordi d'Alfama, que fou reconeguda pel Sant Pare l’any 1373.


No trobava cap referència a la capella i/o església del fortí.

L'establiment tenia una relació directa amb l'interès per repoblar l'extensa zona desèrtica que separava Tortosa de la resta de Catalunya, i àdhuc per protegir aquest punt de costa dels atacs de la pirateria.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya.