dilluns, 30 d’abril de 2018

LA ISOLADA ESGLÉSIA DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE LA TORRE DE RIALB. LA BARONIA DE RIALB. LLEIDA. CATALUNYA

El conjunt format per l’Església parroquial dedicada a Sant Iscle i Santa Victòria, el seu cementiri, l'antic Ajuntament, l'escola, i les restes d'algunes cases escampades és tot el que resta avui d'aquest indret que fins quasi a darreries del segle XX va ser la ' Capital' de la Baronia de Rialb .




La descripció tècnica explica que la construcció primitiva de l’església tenia unes dimensions de 10 per 18 metres, i l’amplada interior al primer pla és de 7’4 metres, avui de l’absis només en queda l’inici de la corba, d’uns 90 centímetres, i està ocupat per la sagristia i un cos d’edifici de planta trapezoïdal, el parament és de blocs regulars, d’uns 18 centímetres de gruix, escairats i disposats en filades, més grans a la part superior, la portalada és de mig punt, i entre aquesta i l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada d’arc de mig punt i, i les restes d'algunes dovelles petites, entre la porta i el campanar hi ha una altra espitllera d’una esqueixada i arc monolític , el campanar, relativament modern a la part superior, té, a una alçada superior a la teulada, una obertura tapiada amb l’arc de mig punt, que és l’indici d’un campanar anterior. A ponent, l’església està tapada per la casa rectoral - quasi de tot enrunada - que comunica amb l’església a nivell de paviment.


El pantà que s'enduia la vida d'aquest indret està quasi a tocar de la Plaça.

diumenge, 29 d’abril de 2018

ENS PODEU CONFIRMAR QUE LA IMATGE DE LES VAQUES ES PRENIA A CAN PADRÓ?. SENTMENAT. VALLÈS OCCCIDENTAL. CATALUNYA

Un autor desconegut que cedia el material a l’Estudi de la Masia Catalana, retratava entre 1890 i 1936, unes vaques menjant al que identifica com a l'era d'una masia, que situa al terme de Sant Esteve de Castellar, i de la que no en dóna el nom.


L’Àngel Cascales Vegara, ens deixa un comentari ‘parece Can Padrò ‘.

Val a dir que l’edifici està avui dins al terme de Sentmenat, no així TOTES les terres de conreu, una part està en terme de Castellar del Vallès i l’altra a Sentmenat. Recordeu que Santa Maria del Puig de la Creu, està també a la divisòria d’ambdós termes.

De Can Padrò patrimoni Gencat ens diu que la façana presenta diversos aspectes en quant al estat de conservació: la part lateral esquerra manté, juntament amb els antics elements gòtics (finestra amb decoració de cresteria i emmarcament de pedra) restes de l'antic estucat, mentre en la mateixa façana i immediatament a continuació, la façana està arrebossada i amb balcó cobert amb arc escarser, amb funcions més de tipus estètic que funcional.

En els laterals (ponent i llevant), les parets són de pedra i morter. La façana de ponent té una galeria porxada que forma part d'un dels costats adossats (elements adossats a la construcció inicial degut a les ampliacions funcionals). Aquesta galeria, situada sota la teulada d'un sol aiguavés, s'allarga fins a formar sis arcades sostingudes per columnes, i la seva funció és d'assecador i ubicació del bestiar.


Fotografia de R. Brunet. 1983
Gairebé tota la resta d'elements adossats són també per a aquestes funcions.

El carener es manté perpendicular a la façana principal i el ràfec és d'escassa sortida.

Esperem que ens ho confirmin des de Sentmenat, i si és així, ho comunicarem a l’Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Continuem esperant al Diari de Castellar del Vallès, candidats/es de Sentmenat per cobrir informativament la seva població.

IN MEMORIAM. CAN BAGES. CASTELLAR DEL VALLES

Patrimoni Gencat feia una descripció quasi lírica de Can Bages ; la masia la formen un conjunt de cossos juxtaposats, que de segur responen a successives ampliacions de l'habitacle. Aquests cossos estan disposats en diferents nivells degut a la inclinació del terreny. El frontis presenta una distribució asimètrica, ja que una escala que el comunica amb la part lateral de la casa obligà, possiblement, a que la porta no es centrés. La casa té dues plantes en tots els nivells. Les golfes s'aixequen sobre la teulada, aparentment sembla un tercer pis, però en realitat és el primer pis d'un cos lateral situat a la part més alta del desnivell. En elles s'obren dues arcades de mig punt. La façana lateral ha estat menys restaurada que el frontis i les finestres conserven encara les llindes de fusta. Les finestres de la planta baixa estan cobertes amb reixes de ferro forjat. Tot seguit, un altre cos afegit, que fou una capella, avui dia serveix de corts i coberts. Actualment només està habitada mitja casa a partir del frontis.

Demanaren dades de l’advocació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín )

La masia de Can Bages apareix inventariada en el Reia Cadastre de Castellar del Vallès de l'any 1716 que realitzà José Patiño y Rosales (Milà, 11 d'abril de 1666 - San Ildefonso (Segòvia), 3 de novembre de 1736 ). Hom suposa que el mas seria bastant anterior a aquesta data.

No son aquestes les dades que trobareu a : http://laltraveu.blogspot.com.es/search?q=CAN+BAGES

Fotografia. Francesc Xavier Arderius Matas

Em costava accedir a les envistes de la masia, les pluges ha fet créixer molt l’herba, i no anava preparat de calçat i roba.

Fotografia. Antonio Mora Vergés

El laberint de carrers del polígon de can Bages és un monument al malbaratament dels cabals públics. Això, i altres coses com aquesta, expliquen l’excessiva pressió fiscal que patim els castellarencs.

Fotografia. Francesc Xavier Arderius Matas

Sempre hi ha però algú que en treu profit, i en aquest cas, son les persones que viuen o tenen barraques, als límits entre els termes de Sabadell i Castellar del Vallès, les havia retratat l’any 2010, i ja deia aleshores que el cinquè món, el tenim a tocar de casa.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/11/barraques.html

No apareix Can Bages a l’Estudi de la Masia Catalana; compto que els venerables patricis barcelonins s’aturaven al terme de Sant Esteve de Castellar, únicament per emplenar el dipòsit a l’estació de servei Truyols

Aquesta publicació alhora que identifica una masia més per assolir el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/

Ens fa pensar que almenys a Catalunya, on la cultura és un bé tant preuat, no el podem deixar només en mans de l’administració, oi?.

dissabte, 28 d’abril de 2018

DE CAL SANS A COMERCIAL AGRÍCOLA SANS S.L. “ AGROSANS”. CASTELLAR DEL VALLÈS

Suara parlàvem d’algunes de les empreses de Castellar del Vallès, que han sobreviscut al darrer tsunami – la mal dita crisis – que s’enduia les Caixes Catalanes, i una munió d’empreses de les que caldrà – també – escriure’n la història.

M’arribava fins al carrer Priorat, 48-50, al Polígon Industrial/Comercial de Can Carner, i retratava la nau d’Agrosans, que segueix fidel al seu lema “ treballem a l’engròs, venem l detall’


De la seva pàgina reprodueixo ; l'empresa va ser fundada l'any 1921, quan Lluís Sans i Josefa Vila van arribar a Castellar procedents de Sant Quirze de Safaja i Castellterçol respectivament, per obrir una lleteria a la Carretera de Sabadell número 31. Els seus tres fills, en Joan, en Miquel i en Josep, es comencen a introduir al negoci.

L’any 1950 s'instal•len a un magatzem més gran de la Plaça del Molí per començar a comercialitzar llavors, cereals i pinso per a animals de granja; l’incendi d'aquesta instal•lació, els obliga a traslladar l’activitat a una antiga celler del carrer Sant Jaume.
Allà, al carrer de Sant Jaume, comencen a comercialitzar pinsos per a gossos, i els primers productes d'alimentació com la llegum, les patates i l'arròs.

L'any 1991 el germà petit, Josep Sans Vila , passa al capdavant del negoci, moment en què sorgeix ja la segona generació amb la incorporació de Jordi Calm.

L’Empresa en aquesta etapa esdevindrà una de les marques capdavanteres en la fabricació de mescles per a tot tipus d'ocells.

L'any 2007, i amb la incorporació de Xavi Calm, la tercera generació, Cal Sans es trasllada al polígon industrial Can Carner convertint-se en l’actual Agrosans.

Em cridava l’atenció trobar-hi veritables delicatessen com el formatge suau de búfala del Montbrú, sembla que sortosament els orígens moianesos de la família no s’han esvaït.

Ens agradaria rebre imatges de les ubicacions que s’esmenten a l’email castellardiari@gmail.com

divendres, 27 d’abril de 2018

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PUBLICA DE LA SERRA. LA BARONIA DE RIALB. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Em portava fins a la Baronia de Rialb, en la documentació antiga Rialbo (Segle IX), nom del riu que passa pel terme, del llatí RIVO ALBO ʻriu blancʼ, al•lusiu al color clar del llit, un esdeveniment gratíssim de caire familiar.

Aprofitava per retrat l’edifici de l’escola pública de la Serra , petit poble situat damunt Gualter, dominant la vall del Segre des de l'esquerra del pantà de Rialb, n’havia retratat temps enrere l’església i el petit fossar, l’edifici de l’escola es troba en una segona sortida del poble.


La recerca s’afegia a :
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/10/antiga-escola-de-pallerols-la-baronia.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/10/antiga-escola-de-la-torre-la-baronia-de.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/09/les-escoles-publiques-de-la-baronia-de.html

Està clar que el franquisme no va portar l’educació i la cultura a les terres de la Noguera, ben al contrari, la dictadura i la posterior ‘Democraciola’ curulla d’estultícia i corrupció , han provocat una despoblació salvatge que posa en risc ultra el patrimoni històric i artístic, la continuïtat de l’existència humana en aquest espai.

El sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 1.665 ànimes, i es tancava l’any 2014 amb 235 habitants, una pèrdua del 85,89% que superava de llarg els percentatges de la ‘solució final’ que Adolf Hitlerc (Braunau am Inn, 20 de abril de 1889-Berlín, 30 de abril de 1945), havia practicat contra els seus opositors. La independència política de REINO DE ESPAÑA és l’única opció per evitar el col•lapse total.

Abans de la dictadura franquista, LA MAJOR PART DE POBLACIONS DE CATALUNYA, tenien escola, pública, confessional o privada, volem recuperar aquesta part de la prehistòria de la humanitat ‘decent’.

La meva recerca - duta a terme amb els migrats interessos d’un treballador jubilat - em va adreçar-me principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recuperació de les imatges i/o la història dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Si no apareix a https://issuu.com/1coneixercatalunya , entre les més DE 1200 escoles que tenim publicades, la del poble son vius i/o vas néixer, pregunta-ho a les persones d’edat que encara estiguin vives, i ens ho envies a coneixercatalunya@gmail.com i/o publica-ho a :
https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

La memòria històrica es recuperarà NOMÉS si ho volen els ciutadans.

Donec perficiam

dijous, 26 d’abril de 2018

75 ANYS DE L’ESCOLA NOCTURNA. FER PUNTES DE COIXI

L’Escola Nocturna Femenina fou inaugurada el dia 20 de setembre de 1942 i començà a funcionar el 17 d’octubre del mateix any. La seva idea inicial era la resposta a una necessitat.

Eren temps de postguerra i la majoria de noies havien de deixar el col·legi als 14 anys per incorporar-se al món laboral. La finalitat era, doncs, complementar els estudis primaris, posar a 1′ abast, principalment de la classe treballadora, un mitjà per continuar la seva instrucció i elevar els nivells culturals i morals.

Per commemorar-ho com Il faut, demanava urbi et orbe imatges; mitjançant la Rosa Maria Riera Picanyol, en cedia l’Angelina Sayol, i son les que juntament amb algunes procedents del conèixer Catalunya ens serviran per il·lustrar el tema del punt o punta de coixí ; una tècnica manual i tradicional que consisteix a teixir peces delicades com poden ser tapets, mocadors, ventalls, estovalles…





El material usat per aquest tipus d'art és un coixí de qualsevol forma (pot ser cilíndric, rodó...), fils, agulles per seguir el patró i els boixets tradicionalment de fusta de boix. Segons el tipus de labor la puntaire fa servir els fils d'un gruix o d'un altre. Igualment s'utilitzaran uns boixets més grossos o més petits en funció de diferents variables, les mans del o de la puntaire, els seus gustos, o el tipus de labor.



No us podeu perdre el Dinar de Germanor commemoratiu.

dimecres, 25 d’abril de 2018

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA D’ESPINAVELL. MOLLÓ. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA.

Plovia a bots i a barrals – expressió intraduïble a la llengua castellana - quan la Maria Jesús Lorente Ruiz, aguantava el paraigües mentre jo retratava – de la millor manera possible – l’edifici que havia acollit les escoles publiques d’Espinavell, poble del municipi de Molló (Ripollès), a la vall de Camprodon, escalonat en un vessant a l’esquerra del Ritort, que neix al vessant meridional del pic de Costabona, a les fonts del Ritort (o deus d’en Sitjar ), a la capçalera de la vall de Molló.


M’explicaven a Ca la Joana, que hi havien arribat a anar a estudi fins a 90 nenes i nens ; Espinavell tenia aleshores més de 400 habitants, i actualment son uns 30. Va caldre aixecar un pis.

El local s’ha intentat reconvertit en refugi, https://refugielsestudis.com/ , el dia de la nostra visita estava tancat i no sabria dir-vos si continua o no fent aquesta activitat en altres èpoques de l’any.

La Mancomunitat, la Generalitat, la II República, feien un gran esforç perquè millores la qualitat de vida arreu de Catalunya, la dictadura, l’article 155,..., s’han conjurat per aconseguir tot el contrari. De moment sembla que guanyen ‘ els dolents’, oi?.

Un xic més amunt, en el mateix carrer, hi ha l’església parroquial advocada a la Mare de Déu de les Neus, a la que encomanava portar la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble!

dimarts, 24 d’abril de 2018

SANT MIQUEL DE VILAPLANA. LA BARONIA DE RIALB. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Havíem visitat la Clua i la seva església de Sant Sebastià, coincidíem amb la família de Ca l’Anton que ens facilitava l’accés, ens acomiadàvem al voltant de les 13,00, i ens havíem de desplaçar fins a Peramola per trobar un lloc per dinar, la proximitat – relativa, està dalt de la muntanya - de Vilaplana, em decidia a fer el camí, i la subsegüent volta que consumiria quasi una hora. Malgrat no trobar-nos més que un gos menut i cridaner, valia MOLT la pena arribar-nos fins a aquesta mirador natural sobre les terres de la Noguera , i les de l’Urgell sobirà.

Llegia a patrimoni Gencat que el lloc i el castell de Vilaplana són documentals des de l'any 1042 quan el castell de Vilaplana apareix com afrontació del castell de la Clua.

Sant Miquel de Vilaplana fou seu d'una parròquia i consta que el seu capellà, el 1280, pagà la dècima beneficial. N'hi hagué fins els temps moderns. El titular, Sant Miquel, i la situació encastellada són alguns indicis de la seva fundació o construcció relativament primitiva.
Aquesta parròquia té un terme gran, que va des del Segre al terme de Pallerols i Peramola.


Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó, suportada per arcs formers i reforçada per un arc toral, tots de mig punt. La nau és capçada per un absis semicircular, obert amb un arc presbiteral. La porta, de mig punt, s'obre a la façana nord. Té una finestra de doble esqueixada i una altra que s'obrí posteriorment durant les reformes en què es va afegir la sagristia. A la façana oest hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls i un ull de bou circular. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada. Els murs són llisos, sense cap ornamentació, tret d'un ràfec bisellat a l'absis. L'aparell és de carreuó, sense polir, però ben escairat, disposat en filades molt uniformes i regulars, que posen en evidència les fórmules de principis del segle XII.


La capçalera afronta amb el petit fossar.


Aquests petits fossars em recorden SEMPRE, SEMPRE, els versos del Frederic Soler i Hubert, “Serafí Pitarra” (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 – Barcelona, 4 de juliol de 1895)


Cal admetre – d’això se’n diu ‘fair play’ – l’excel·lent tasca destructiva duta a terme durant la dictadura franquista, també, també, la inanició en el anys de ‘democraciola’ previs a d’implantació de l’article 155.

Malgrat tot, Catalunya, els catalans, hem de persistir – ens hi va la pell – està clar que NO És democràtic un estat que qüestiona que els mestre tinguin OBLIGACIÓ de conèixer la llengua dels alumnes, i es creu LEGITIMAT per espoliar als ciutadans vestits d’un determinar color, oi?

dilluns, 23 d’abril de 2018

IN MEMORIAM. ESCOLA DE PUJARNOL – CAN VILA - .PORQUERES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Llegia a :
http://www.turaris.net/es/publicacions/articulos_10/s_historia-local_11/breu-inventari-d-escoles-del-pla-de-l-estany_26

MUNICIPI DE PORQUERES. Pujarnol. L'escola estava situada a Can Vila, a tocar de la carretera que va de Banyoles a Pujarnol. Va funcionar fins l'any 1956 data en que es va inaugurar la nova escola de Porqueres


Fotografia de 1987 . R. Castells i D. Casanovas

La Carme Simón Casadevall m’explicava per telèfon que l’escola va romandre oberta almenys fins a l’any 1962/63

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

diumenge, 22 d’abril de 2018

LA TORRE TURULL. CASTELLAR DEL VALLÈS.

La Torre Turull, fou construïda al segle XIX, i es feren reformes a començaments del segle XX.

A la fitxa de Patrimoni de l’Ajuntament de Castellar del Vallès, trobem :
https://www.diba.cat/documents/429042/b857fa27-797b-475b-949a-d8e06308319b

TIPOLOGIA: Arquitectura residencial rural. Casa senyorial

CONTEXT: Al límit meridional del terme municipal, a llevant de la carretera B- 124, i a sud del polígon industrial del Pla de la Bruguera. La finca disposa de grans extensions de terreny que limiten amb Can Casamada, el Pla de la Bruguera, Can Bages, Can Santpere i Can Pagès; en depèn Can Moragues.

DESCRIPCIÓ: Finca de grans dimensions limitada per la carretera a ponent, a nord pel polígon industrial, i a sud pel límit termenal. Propietat extensiva i plana de conreus de cereals amb franja de bosc contigua a la carretera. Conjunt edificat amb jardins de gran varietat d’espècies, ubicat al mig de la finca en recinte rectangular clos per mur de pedra de gran alçària. Accés per camí perpendicular a la carretera amb arbrada de plataners fins al portal del recinte, amb dos pilars quadrats de maó ornamentats.

Edificacions de servei, masoveria i coberts adossats al mur perimetral a nord, i dipòsit i cobert de grans dimensions a sud.

Casa senyorial aïllada de forma rectangular envoltada pels jardins, de planta baixa i dues plantes, i coberta a quatre vents amb barbacanes prominents i ornamentades. Façanes de composició clàssica amb basaments amb grans carreus de pedra (de Castellar), finestres d’estil neogòtic de triple arcada a la planta principal i sèrie de finestres motllurades de remat a la planta superior sota la barbacana. Dues torratxes, la més gran a la façana nord d’accés (amb certa semblança a la Torre Balada), i la de menor dimensió a la cantonada a sud est s’adossen elevant-se una planta més amb remat fortificat de merlets. Tot el conjunt edificat presenta un estil eclèctic i sumptuós, amb combinació de tècniques i materials propis del modernisme.


A l’interior destaquen dues llars de foc de grans dimensions, sostres enteixinats, arcs ogivals de pedra, i terres de mosaic i fusta decorats a les estances principals. La casa és molt gran, té uns 1400 metres

Tota la casa està emmurallada per una paret amb un gran pati i un luxós jardí interior, al qual es té accés per una gran portalada que dóna just davant del camí que la comunica amb la carretera de Sabadell a Castellar. La muralla de pedra que envolta la casa fou obra del picapedrer local Joan Sampere, el Meima.

Recull el text una referència de caràcter ‘històric’ forca curiosa:

Es diu que la fortuna dels Turull era tan immensa com les seves excentricitats. Aquesta gran fortuna es va obtenir, principalment, a base d’usura i també d’estranys viatges amb el bergantí-goleta Pedro Turull. L’excentricitat més esbojarrada fou la de comprar un elefant de l’Índia per llaurar els camps del Pla de la Bruguera pensant que faria més feina que un bou. A l’elefant el van portar en el seu vaixell amb un home encarregat de cuidar-lo, finalment però, van haver d’acabar regalant l’animal.


El Pla de la Bruguera serviria d’inspiració a l’ Alfons Gubern i Campreciós (Sabadell, 23 de març de 1916 - Castellar del Vallès, 22 de setembre de 1980)

Aquest singularíssim edifici, i la torre homònima de Sabadell, s’aixecaven per ‘ desconegut’, l’arquitecte que aixecava la major part dels edificis de Catalunya.

D’aquesta i d’aquella ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs del seu autor.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, (1936-1939) la torre Turull va hostatjar tècnics soviètics adscrits al Servicio Aeronáutico de Fábricas, el conegut popularment com a SAF-16.

dissabte, 21 d’abril de 2018

IN MEMORIAM. EL CASTELL DELS MATAPLANA A LA POBLA DE LILLET. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ. CATALUNYA

Havíem dinat esplèndidament a la Fonda Cerdanya, i abans de marxar fèiem un tomb per retratar l’Església parroquial ‘nova’ advocada a Santa Maria, el Pont de la Petita, el Pont Gòtic, el Monument a l’Eusebi Güell i Bacigalupi - que no m’estranyaria que l’acabessin enderrocant com li succeïa a l’estàtua de l’Antonio López y López de Lamadrid, I marqués de Comillas, recentment a Barcelona – i el que queda de l’antic Castell del que ens diu patrimoni Gencat ; el dia 15 d'Abril de l'any 1297, Ramon d'Urtx i el seu fill Hug de Mataplana, donaren una carta de franqueses i llibertats als homes de la Pobla. Aquesta carta és una invitació per poblar l'indret que llavors es deia "El Pujol". Aquest lloc va ser l'escollit pels Mataplana per fer una fortalesa i fer créixer una població al voltant. Al segle XIV, es potencià el castell de la Pobla, en detriment del de Lillet el qual, poc a poc, es va anar abandonant.

El castell va ser destruït per un incendi i en el seu lloc es va construir l'església i la rectoria. Aquesta última va ser comprada al bisbat de Solsona per Josep Recolons i Lurdes Vinyes, els quals l'han convertit en una casa per turisme rural.

El castell dels Mataplana es va construir en una illa dins del riu Llobregat, en d'intersecció amb el riu Arija. El castell va ser pràcticament destruït en un incendi i sobre les seves restes es va construir entre els anys 1716 i 1719 l'església i la rectoria, aquesta última potser aprofitant part del que quedava d'una de les tres ales de l'antic castell. La rectoria es va restaurar per convertir-la en una casa pel turisme rural.


Les restes del recinte emmurallat que envoltava la població no són visibles. Es trobarien al subsol o integrades en els murs d'algunes de les cases del poble.

La Pobla de Lillet, el Berguedà sobirà, Catalunya, necessiten que la ciutadania que viu prop del mar, s’adoni dels ‘tresors’ de tota mena, que es conserven encara, malgrat l’obligada pertinença al reialme que gestiona el PP.

El diccionari català valència balear en diu quan al topònim ; etimològicament segons Meyer-Lübke Noms lloc 20, deriva del llatí liliētum, ‘camp de lliris’.

No és normal la conservació de la l- inicial sense palatalitzar-se, però es pot explicar aquesta anomalia per la fonètica sintàctica: usant-se sempre el nom Lillet precedit de la preposició de, pot haver-se tractat la l com a intervocàlica i no com a inicial.

Hi ha però, qui opina que Lillet és grafia aglutinada de l'illet (=l'illot), fixant-se que la població de què parlem està bastida damunt una mena d'illot dins el Llobregat; però no és una opinió fàcilment acceptable.


Em quedo amb el lliri.

Vosaltres trieu el que us agradi més.

divendres, 20 d’abril de 2018

CASA DEL DR. JOAQUIM ALBAREDA BAYLINA, CONEGUDA AVUI COM ‘ CAN’ TORDERA. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Li demanava fotografies al Josep Augé Carles d’aquesta casa, coneguda ara com a Can Tordera, després de ser adquirida per aquesta família i que molt encertadament conservà bona part del seu aspecte original, sobretot la seva façana principal i la característica tribuna circular que fa xamfrà amb el carrer Bellaire.

Molt abans, fa més de cinquanta anys, aquesta casa era coneguda pel nom de la seva propietària, una senyora gran a qui anomenaven Teresina Saboia però que el seu nom real era Teresina Ferrer i era vídua del prestigiós doctor Joaquim Albareda Baylina. ( Blanes , 1851 + ? ) , que exercí la seva professió a Blanes molt abans que ho fessin Xavier Brunet i Tomàs Bataller, també metges i residents al passeig. Al no tenir descendència s’afillà a una nena, de nom Montserrat, que amb el temps es casaria amb Antonio, el fill gran dels Mañach. El nou matrimoni va anar a viure a Palamós per motius de feina, ja que el Sr. Mañach tenia un càrrec portuari o relacionat amb la Marina que va propiciar el seu trasllat. El seu pati va desaparèixer, durant una intervenció no datada, per donar lloc a una àmplia sala d’estar amb una llar de foc. Aquestes habitacions eren l’espai més assolellat de les cases del passeig i el preferit per passar els dies d’hivern.

Quan a la descripció, patrimoni Gencat ens diu que es tracta d’un edifici que conflueix amb dos carrers: la façana, amb el carrer del Passeig de Dintre, mentre que la cantonada amb el carrer Bellaire.

Casa que permet ser visitada, almenys la seva planta baixa, ja que fa pocs anys que s’hi va instal·lar una floristeria.

Està constituït per tres plantes, com són planta baixa que actua com a accés i el primer i segon pis com a vivendes. S’observa un ampli aparell ornamental que imbueix i impregna tot l’espai, apoderant-se de la façana i acaparant i monopolitzant tot l’entramat arquitectònic de la part superficial de la façana: des del basament de l’edifici – compost per grans blocs paral·lapípedes a la manera de carreus regulars, amb les dues obertures d’arc rebaixat amb impostes, coronades amb uns motius decoratius en pedra, treballats amb bastanta Es tracta d’un edifici que conflueix amb dos carrers: la façana, amb el carrer del Passeig de Dintre, mentre que la cantonada amb el carrer Bellaire. Casa que permet ser visitada, almenys la seva planta baixa, ja que fa pocs anys que s’hi va instal·lar una floristeria Està constituït per tres plantes, com són planta baixa que actua com a accés i el primer i segon pis com a vivendes. S’observa un ampli aparell ornamental que imbueix i impregna tot l’espai, apoderant-se de la façana i acaparant i monopolitzant tot l’entramat arquitectònic de la part superficial de la façana: des del basament de l’edifici – compost per grans blocs paral·lapípedes a la manera de carreus regulars, amb les dues obertures d’arc rebaixat amb impostes, coronades amb uns motius decoratius en pedra, treballats amb soltesa i de forma destra.

Passant pel primer i segon pis, amb per una banda, les respectives obertures també d’arc rebaixat amb impostes conceptualitzades o confeccionades a la manera de balconades sustentades per unes mènsules esculpides, les quals són definides amb bastant encert. Mentre que per l’altra, amb la tribuna angular, ubicada en la cantonada i coberta per una cúpula semiesfèrica de gallons apuntada, sostinguda per una mènsula de tall vegetal a manera de floró de grans proporcions, a través de la confecció d’un basament circular. Fins a la cornisa, àmpliament densificada i poblada per diversos elements, com la balustrada a la manera d’ampit, les àmfores d’estuc en els extrems, sustentada i ornamentada a la vegada per un entramat de mènsules de caire vegetal i geomètric – mènsules que abasten tota la façana que dóna al carrera Passeig de Dintre i part del sector longitudinal de l’edifici que correspon al Passatge Bellaire-, coronada o culminada amb la disposició en la part central, d’un medalló petri, que conté la data d’edificació 1903.




Fotografia Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955)

Cal remarcar, que a nivell interior, tota la planta baixa està impregnada de tota una essència, sabor opulent, pompós i abarrocat tant en el sostre com en les parets, a través d’un programa d’estucat, que emfasitza i amplifica l’aspecte superficial dels mers envans i parets despullats.



Fotografia de X.Caparrós/M.Serrano. 2005

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici, el boinder o tribuna angular, és un element victorià que el modernisme traslladaria a Catalunya, i que més allà de l’estètica, té poca o cap utilitat en clima temperat de Blanes.

Continuem amb la nostra joint venture, a la que esperem que s’afegeixin més blanencs

dijous, 19 d’abril de 2018

CAN CASAMADA. EMBASTANT EL CATÀLEG DE MASIES DE CASTELLAR DEL VALLÈS

http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/

Reprodueixo de : http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27315

La casa pairal de Can Casamada està documentada des del segle XIII, encara que l'arbre genealògic es conserva des de finals del segle XII.
Del llinatge dels Casamada destaquen: Manel Casamada i Comella (Barcelona,1772-1841) eclesiàstic i pedagog; Jaume Casamada i Viver (Castellar 1843-1903), un dels fundadors de la Caixa d'Estalvis de Terrassa; Ramon Casamada i Mauri (Terrassa 1874-1936), farmacèutic, físic i químic i Doctor en Farmàcia i en Ciències.

Can Casamada segueix la clàssica estructura de les masies de mitja muntanya. L'edifici es correspon amb el primer habitacle (documentat des del segle XII), que es trobaria situat darrera de la casa actual i a un nivell superior. Les restes d'antigues parets de tàpia que suporten un porxo correspondrien molt probablement al mas primitiu.

La casa està dins un clos tancat, al qual s'accedeix per una única porta coberta amb una teulada de dues aigües. Al pati o barri donen diverses edificacions (corts, coberts, etc.).


Fotografia de 25 Febrer 2015. Ximelis

L'edifici principal té forma rectangular amb tres plantes. El frontis ve centrat, a la planta baixa, per la porta emmarcada per un arc de mig punt adovellat fet amb pedra arenosa. A partir del primer pis la façana presenta una distribució asimètrica. Una altra façana, amb dues portes, s'obre un dels laterals del rectangle, ambdues donen al barri. La teulada, amb vessant a dues aigües, és perpendicular a la façana principal. En la distribució interior trobem tres cossos o crugies, a la planta baixa els cellers i la cuina, al primer pis la planta noble i al tercer, les golfes.

Els compromisos ‘morals’ no tenen força d’obligar, dit això, esperem que els que adquirien el de tirar endavant el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès no s’arronsin; val a dir que no comencem des de zero :

D’UN TEMPS, D’UN PAIS. CA N’AMETLLER I LA DESAPAREGUDA CAPELLA DE SANT JOSEP
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/dun-temps-dun-pais-ca-nametller-i-la-desapareguda-capella-de-sant-josep/

CAN BOGUNYÀ
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/can-bogunya/

D’UN TEMPS, D’UNS PAIS. CAN BORRELL.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/dun-temps-duns-pais-can-borrell/

CAN CARNER. CASTELLAR DEL VALLÈS.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/can-carner-castellar-del-valles/

CAN PÈLACHS, O CAN PÈLACS, O FINS CAN PÈLAGS A CASTELLAR DEL VALLÈS
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/can-pelachs-o-can-pelacs-o-fins-can-pelags-a-castellar-del-valles/

CAN QUER. CASTELLAR DEL VALLÈS.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/can-quer-castellar-del-valles/

CASA MASAVEU. CASTELLAR DEL VALLÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/02/casa-masaveu-castellar-del-valles.html

MASIES DE CASTELLAR DEL VALLÈS. EL BRUNET.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2018/03/masies-de-castellar-del-valles-el-brunet.html

SANTA MARIA DEL PUIG DE LA CREU.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/03/santa-maria-del-puig-de-la-creu.html

EL ‘MIRACLE’ DE SANTA MARIA DEL PUIG DE LA CREU.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/06/el-miracle-de-santa-maria-del-puig-de.html

SANT PERE DE LA CADIRETA O D’ULLASTRE
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/02/sant-pere-de-la-cadireta-o-dullastre.html

EL PALAU TOLRÀ DE CASTELLAR DEL VALLÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/08/el-palau-tolra-de-castellar-del-valles.html

A LA MEMÒRIA DE SANT MARTI DE CASTELLAR.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/04/la-memoria-de-sant-marti-de-castellar.html

MARE DE DÉU DE LES ARENES
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/02/mare-de-deu-de-les-arenes.html

CA N’AVELLANEDA. CASTELLAR DEL VALLÈS
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/05/ca-navellaneda-castellar-del-valles.html

EL DOLOR D’UNA ABSÈNCIA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/09/el-dolor-duna-absencia.html

CAN FONT DE LA PARROQUIA DE SANT JULIÀ D’ALTURA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/07/can-font-de-la-parroquia-de-sant-julia.html

Encara hi ha feina a fer, oi?.

Comptem amb TOTS vosaltres!.

dimecres, 18 d’abril de 2018

EL REMEI DE CREIXENTURRI. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS. GIRONA. CATALUNYA

Quan circules per la C-38, et criden l’atenció els dos campanars situats en el que intueixo una coma [prat alterós, generalment situat en cims aplanats, ric en bon herbatge i idoni per a pastura]; costa un xic trobar l’accés , que localitzo finalment un cop superat Sant Pau de Seguries, el rètol indica : Santuari del Remei.

El camí asfaltat circula pel costat del riu fins que arribem davant d’un càmping; des d’aquell punt comença a pujar suaument fins que trobem un trencall a l’esquerra que novament indica : Santuari del Remei.

A mesura que m’hi en vaig apropant, se’m fan més i més evidents les proporcions d’aquest temple definit en algun lloc com ‘ gran edifici religiós’, quan assoleixo la seva alçada – l’església amb el cementiri annexat a la part posterior, està situada al mig de la vall del mateix nom i voltada de plans de pastura; els dos campanars atorguen un caràcter solemne, quasi basilical al Santuari.

Les dades històriques expliquen que l’antiga parròquia de Sant Cristòfol de Creixenturri , de la que tenim dades l’any 1.169 en ocasió d’una reclamació del delme, fou destruïda per un terratrèmol al 1428.

Un cop refeta, passarà l’any 1597 à a ser sufragània de la de Camprodon. Hi havia estat traslladada la imatge de Santa Maria que es venerava a la capella del castell, quan aquell fou demolit el 1554; anys després era anomenada la Mare de Déu del Forat, per tal com es trobava en una fornícula rústega. La imatge esdevingué centre de devoció local i comarcal des de l'inici del segle XVIII.

El 1812 els amos de la gran masia del Mariner de Sant Pau, junt amb els propietaris del Sitjar, feren edificar una altra capella i un cambril; malgrat això, la vella església resultava petita el dia de la festa, i s'anà ampliant , fins que fou reemplaçada per l'actual, obra d'Antoni Masmitjà i de Puig(*), iniciada l’any 1849 i finalitzada a les acaballes del segle XIX dins d'un eclecticisme neogòtic.

(*) Antoni Masmitjà i de Puig, arquitecte fou també autor d’un gravat que porta com a nom Verdadero retrato de Librada Ferrarons y Vivés de Olot, que serviria de model a la pintura homònima de Joaquim Vayreda i Vila (Girona, 23 de maig de 1843 - Olot, la Garrotxa, 31 d'octubre de 1894), era germà de Joaquim Masmitjà i de Puig (Olot, 1808-Girona, 1886) sacerdot català que fundà la congregació de Missioneres del Cor de Maria, que ha estat proclamat servent de Déu per l'Església catòlica.
http://www.diaridegirona.cat/media/suplementos/2007-06-10_SUP_2007-06-03_20_34_45_domi.pdf

Les proporcions gegantines del Remei, fan difícil recollir una imatge de l’edifici, i alhora també l’ampli espai que la circumda.



Coincidíem en aquesta ocasió amb un grup de famílies, a les que feia un retrat de grup, i avançava ja que sortirien en aquest bloc.


Faria també una fotografia del fossar.


Malgrat que no s’acostuma a posar aquesta llegenda ‘Feci quod potui, faciant meliora potentes ‘ en els nostres dies; almenys en les meves publicacions amic lector, m’agradaria que implícitament la tinguessis sempre per inclosa.

Feci quod potui, faciant meliora potentes

Literalment ‘ he fet el que he pogut, que ho faci millor qui pugui’

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Per intermediació de la Mare de Déu del Forat , aixecava la meva sempiterna pregaria a la Altíssim, Senyor ; allibera el teu poble !

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Seguíem viatge fins a l’Aparthotel els Ocells, a Font-rubí, a l’antic terme de Rocabruna, integrat avui a Comprodon, terme que passava dels seus migrats (0,7 km 2 ), als actuals 103,4 km² com a conseqüència de la integració ‘manu militari’ de Freixenet i Beget, duta a terme en els anys 1965 i 1969.

Antonio Mora Vergés

dimarts, 17 d’abril de 2018

LA TORRE BALADA O L’HOTEL BOUTIQUE QUE EL TEMPS D’ENDUGUÉ. CASTELLAR DEL VALLÈS.

La retratava lateralment des de l’aparcament gratuït que hi ha al costat.


Llegia que la casa coneguda amb el nom de Torre Balada fou construïda l’any 1897, tal com consta a la façana per encàrrec de Josep Pallàs, secretari municipal de finals del segle XIX a l’Ajuntament de Castellar del Vallès.

La casa tenia un ús residencial i, posteriorment, com a casa d’estiueig.

Popularment, s’anomenava la Torre Gran degut a la gran quantitat de terreny en comparació amb les altres torres del municipi.

La casa deu el seu nom a l’industrial tèxtil sabadellenc Joaquim Balada que va convertir la casa, a començaments de la dècada de 1950, en casa d’estiueig on a l’estiu hi estava amb tota la seva família.

A la part inferior del pati, tocant a la carretera de Sentmenat, la finca tenia una gran piscina on, al seu voltant, es reunien els fills amb els seus amics del poble i, al vespre, Joaquim Balada i altres estiuejants prenien la fresca i passaven llargues vetllades. Sobre la piscina hi havia gran quantitat d’arbres fruiters i un hort del que se n’ocupava el masover.

L’Ajuntament de Castellar del Vallès va adquirir la torre per 15.624.875 pessetes l’any 1984 per tal de convertir-la en un equipament cultural.
El 9 de setembre de 1989 es va inaugurar l’Escola Municipal de Música de Torre Balada, i ho ha sigut des de llavors.

L’octubre de l’any 2011 i en previsió que el nombre d’alumnes de l’escola s’havia vist incrementat en els darrers anys , es feia un projecte:

https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2099.1/13777/MEM%20RIA%20ESCRITA.pdf?sequence=1
PROJECTE BÀSIC D’ADAPTACIÓ I CANVI D’ÚS DE LA TORRE BALADA A HOTEL BOUTIQUE
AUTORA : ARIADNA CAIXACH MARTÍ

I es deixava constància que des del Consistori, estan buscant un nou espai, i aviat l’Escola de Música deixarà la Torre Balada.

El somni – com quasi tots els somnis en aquest dissortat reialme – s’ha tornat un malson, i l’Escola de Música continua en el mateix indret, i l’HOTEL BOUTIQUE, s’ha quedat - com tantes i tantes coses – arxivat en alguna estanteria.

M’agradaria – imagino que a més castellarencs també – saber qui va ser l’autor d’aquest edifici, noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs ,... , i també – posats a demanar, oi?. - el cognom matern del promotor Josep Pallàs, i el del propietari que li donava nom Joaquim Balada, i els llocs i dates de naixement i traspàs d’ambdós.

dilluns, 16 d’abril de 2018

ERMITA DE SANTA LLÚCIA DE SOLSONA. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

En el nostre anar i venir per Catalunya, havia vist en una de les rotondes que hi ha a l’entrada de Solsona, un indicador ERMITA DE SANTA LLÚCIA; m’aturava a posar benzina, i seguint les indicacions verbals que em facilitaven m’endinsava per un camí de terra, que em portaria fins al mas conegut com la Trinitat en quina façana nord-oest – no visible doncs des del camí en que em trobava , hi la l’ERMITA DE SANTA LLÚCIA , que retratava – imagino que amb força dificultats l’Isidre blanc.


Patrimoni Gencat es diu de l’edifici religiós que qualifica de capella ; Capella documentada des de l'any 1292, que dóna nom a una de les quatre partides del terme municipal.

La capella està unida al mas Trinitat i dóna nom i origen a la partida i es situava a l'antic camí de Segarra a Berga.

La façana nord i oest de l'edifici conserva integrades al mur de la masia les parets de la capella amb l'aparell original i el campanar de cadireta d'un sol ull.

Ha estat reformada al llarg del temps.

Cap a 1700 es degué emprendre la construcció de la masia. La denominació ‘capella’ s’imposarà a partir del moment en que el mas Trinitat s’adheria a les parets de l’ermita de Santa Llúcia.

Recollia imatges des de la façana sud-est, al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) company de viatge, no li convé gaire fer saltirons.


El retratava davant de la majestuosa alzina de Santa Llúcia, de la que en no en trobar-se dins de la demarcació barcelonina, no en sabia trobar cap referència.


Solsona potser està prop de Déu – en aquesta matèria tot els punts de vista son respectables -, el que està fora de tota dubte, és que està LLUNY, MOLT LLUNY de Barcelona.

Per intermediació de Santa Llúcia, aixecava la meva sempiterna pregaria a la Altíssim, Senyor ; allibera el teu poble !

Si teniu més dades de l’església/ermita/capella de Santa Llúcia de Solsona, sou pregats de fer-nos-les saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés

diumenge, 15 d’abril de 2018

LA ‘NOVISSIMA’ CAPELLA DE SANT MARTÍ DE LA CLUA. BASSELLA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava la ‘novíssima’ romànica de Sant Martí, des del pla de la Clua, davant l’església parroquial, advocada des de 1758 a Sant Sebastià.
L’església es refeia a manera de compensació per la construcció del pantà de Rialb que es començava a omplir l’any 1999 i fou inaugurat el 14 de febrer de l'any 2000.


Des del ‘tontisme’ s’adjudiquen TOTES les obres hidràuliques al sàtrapa que enderrocava el govern LEGÍTIM de la II República, i imposava un regim de terror des de 1936 a 1975.

Malgrat aquesta evidència, tothom fa el copiar/pegar – de l’enllaç de Patrimoni Gencat :
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15461

Església d'una nau i absis rodó.

Volta de canó cintrada, en part, amb canyes.

Arc triomfal i arc toral amb imposta.

Absis amb finestra d'una esqueixada.

Porta al mur sud.

Finestra cruciforme.

Construcció de carreus en filades.


Fotografia de A. Moras. 1983 . Vista lateral de la capella.


Fotografia de A. Moras. 1983. Visió de l'interior.

Voldria saber el nom, cognom matern, i el lloc i data de naixement de l’autor/a de la fotografia, sou pregats de fer-nos-ho arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Us deixo un treball que ho explica abastament.
http://calaix.gencat.cat/bitstream/handle/10687/122200/qmem4785_web.pdf?sequence=32&isAllowed=y

No som – tenia tota la raó Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985) – la terra on viu la gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Elevava una vegada més a la Altíssim per intermediació de Sant Sebastià i Sant Martí, la meva pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!!
Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam
, lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés

dissabte, 14 d’abril de 2018

ESGLÉSIA DE SANT VALENTÍ DE SALARÇA. BEGET. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS/LA GARROTXA SOBIRANA. GIRONA. CATALUNYA

Aprofitava la celebració d’una Ballada Country als Ocells, a Font-Rubi, a l’antic terme de Rocabruna, pertanyent avui a Comprodón, per aventurant-me a arribar fins a Sant Valenti de Salarça - us confirmo que actualment és una aventura amb un cert nivell de risc -, Salarça formava part del municipi de Beget, agregat ara a Camprodon.

Patrimoni Gencat ens diu; església ubicada dalt d'un turonet que presideix tota la vall de Salarça. És una construcció romànica del segle XII, de planta rectangular petita amb volta de canó apuntada i absis semicircular al costat de llevant, amb cornisa i finestra central de línies senzilles. Aquesta finestra d'arc de mig punt i doble esqueixada era l'únic punt d'il·luminació que tenia originàriament l'edifici. Els paraments dels murs són fets de carreus de dimensions reduïdes i força regulars.


La porta d'accés primitiva és a migjorn i està formada per un arc de mig punt adovellat. Aquesta porta es va paredar posteriorment i ha estat reoberta en una restauració recent. Possiblement, aquesta anava precedida d'un petit porxo, tal com semblen indicar els enfonys que encara es conserven a la part superior d'aquesta façana.

L'entrada actual es fa per la banda de ponent, on s'afegí al segle XVI o XVII un porxo amb teulat a dues aigües. Sobre aquesta façana s'assenta el campanar d'espadanya de dos ulls, amb campanes datades, respectivament, del 1733 i del 1761. A tramuntana, adossada al mur del temple, hi ha l'escala de pedra que mena al campanar.

Les primeres referències documentals, tant de la vall com del lloc de Salarça, són de la primera meitat del segle X. Consta que l'església de Sant Valentí de Salarça fou consagrada l'any 1168 per Ponç de Monells, bisbe de Tortosa i abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Aquesta església va ser edificada com una sufragània de la propera parròquia de Sant Cristòfor de Beget, per a proporcionar serveis religiosos als habitats del vilar de Salarça. Del segle XIV hi ha una citació de "Sancti Valentini de Arça", l'any 1362, depenent de la parròquia de Beget.

Encara que no n'hi ha constància documental, és molt probable que Sant Valentí de Salarça resultés afectat pels terratrèmols del segle XV a la zona. El fet que la volta que cobreix la nau de la capella sigui lleugerament apuntada, fa pensar en una reconstrucció motivada per la caiguda de l'original, que devia ser de canó, com era habitual en l'arquitectura romànica. D'altra banda, als murs també podem trobar evidències d'aquesta possible reconstrucció.

Posteriorment, només es varen fer petites obres, com l'afegit d'un porxo a la façana principal de l'església. Aquesta actuació degué coincidir amb el tancament de la porta original i l'obertura de l'actual, juntament amb dues finestres. Al segle XVIII es bastí l'actual campanar en espadanya. Aquestes reformes varen ser l'origen d'algunes de les patologies que pateix l'edifici, ja que el varen afeblir estructuralment.

A principis dels anys vuitanta, el Servei de Monuments de la Diputació de Girona va realitzar una primera restauració, ja que l'edifici estava greument deteriorat, amb diverses esquerdes que amenaçaven la seva estabilitat. La intervenció va consistir en la refonamentació de l'absis, el sanejament de les esquerdes, la reobertura de la porta romànica (que ara funciona com a punt de llum), la restauració de la coberta del porxo i de l'església i la col·locació d'una reixa de ferro a l'escala que porta al campanar.

L'any 2013 la Diputació de Girona preveu una nova intervenció en aquest monument, per tal de pal·liar el deteriorament sofert en els darrers anys, degut als terratrèmols que ha sofert la zona i a la qualitat del terreny. Aquesta actuació es centra en refer la coberta de l'església, apuntalar l'absis i un ull de l'espadanya i la substitució de la biga del carener del porxo, entre d'altres.


Imposen les grans alzines que semblen protegir aquell espai : http://www.alt-ter.org/PDF/55-alzinars-rouredes.pdf

Quan al topònim el diccionari català, valència, balear, ens diu ; etimològicament sembla venir d'un mot *arcĕa, probablement pre-romà, precedit dels articles ĭlla i ĭpsa. Es troba documentada la forma ipsa Arza (doc. a. 959, ap. Udina Arch. 308) i villare Arça (a. 1168), i encara en el segle XIV apareixen les formes Arça (a. 1362) i Sarza (a. 1338), cosa que sembla afavorir l'origen *arcĕa. La construcció originària devia esser ĭpsa arcĕa> s'arça, i després s'hi degué intercalar l'article ĭlla per reforçar l'ofici d'article quan ja s'havia perdut l'ús corrent de ĭpsa com a tal article.

Recullo el significat ARÇA f. Romeguera, planta del gènere Rubus (Rosselló). http://www.floracatalana.net/rubus-ulmifolius-schott

I plantejo la possibilitat de trobar-nos – una vegada més – davant de l’article salat SA, que malgrat es prohibia a sang i fetge desprès de victòria militar de Felip V contra Catalunya, perviu – avui encara – en la toponímia, fins en indrets propers a Barcelona, Desvern, Despi, Savall, Sesrovires,..., en la interpretació de la toponímia totes les opcions son possibles, oi?.

Quan documentàvem Santa Maria de Bolós, parròquia veïna de Sant Valentí de Salarça, dèiem del topònim ens diu el diccionari català valència balear, Bolós, planta de la família de les cactàcies: Ribes rubrum (Olot).

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés

divendres, 13 d’abril de 2018

ESGLÉSIA DE SANT SEBASTIÀ DE LA CLUA. BASSELLA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Per gentilesa de la família de ca l’Anton - a qui des d’aquí renovo la meva gratitud - tenia ocasió de retratar el interior de l’església a parroquial de Sant Sebastià de la Clua, al terme de Bassella, a la comarca de l’Urgell sobirà.


Advertia restes de pintures murals de les que no en trobava informació en cap font. En demanaré dades al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) .


Patrimoni Gencat explica que és una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un estret arc presbiteral. Totes les finestres de l'església són de doble esqueixada. La de l'absis està paredada, les altres són: una a la façana sud i l'altra al mur de ponent. La porta d'accés al temple, situada al mur sud, és d'arc de mig punt de petites dovelles i sense ornamentació. A la façana de ponent s'aixeca el campanar d'espadanya de dos ulls. A la façana sud queden vestigis del campanar original, que es va perdre en sobrealçar la coberta, i té adossada la sagristia d'època més tardana. L'espadanya es va fer amb carreus de l'obra original, la qual cosa dóna a l'església un aspecte unitari. L'aparell és format per carreus ben tallats i polits, disposats ordenadament. Al mur nord es conserven algunes filades que podrien correspondre a una edificació anterior del segle XI, la resta de l'edifici hauria estat construït al segle XII.


Al costat de l'església hi ha el fossar , actiu encara.

El lloc de la "Clusa" s'esmenta en l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell, que es pot datar entre la segona meitat del segle IX i finals del segle X. D'altra banda, el castell de la Clua és àmpliament documentat al llarg dels segles XI i XII.

Quan al topònim Clua , vista l’estructura de la població situada dalt d’un turó, ens decantem pel sentit ‘closa’ , etimològicament del llat clausa, ‘tancada’

En la visita pastoral de 1575 consta Sant Martí com església parroquial de la Clua. El visitador de la diòcesi manà que fos allargada la teulada per tal que l'aigua no penetrés en la volta.

A l'any 1758 l'església havia canviat d'advocació i era dedicada a Sant Sebastià. Aquest sant esdevingué molt popular com a protector de la pesta a finals de l'edat mitjana. En aquest moment, Sant Sebastià de la Clua esdevingué sufragània de la parròquia de Sant Serni d'Aguilar.

M’expliquen que té un culte MOLT esporàdic, si és possible en la festivitat del patró, i per la Festa Major de la Clua.

Recentment recuperaven el forn comunal de pa. Malgrat l’abandó sistemàtic de les administracions públiques, a Catalunya moltes persones malden per conservar i mantenir el patrimoni històric col·lectiu.


La Clua, Bassella, l’Urgell sobirà, estant prop de Déu, i MOLT, MOLT LLUNY de Barcelona.

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés

dijous, 12 d’abril de 2018

TENIU MÉS DADES DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE BOLÓS. FREIXENET. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS / LA GARROTXA SOBIRANA. GIRONA. CATALUNYA

Aprofitava la celebració d’una Ballada Country als Ocells, a Font-Rubi, a l’antic terme de Rocabruna, pertanyent avui a Comprodón, per aventurant-me a arribar fins a Santa Maria de Bolós - us confirmo que actualment és una aventura amb un cert nivell de risc -, Bolós formava part del municipi de Freixenet, agregat ara a Camprodon.

Quan al topònim el diccionari català valència balear ens diu, Bolós, planta de la família de les cactàcies: Ribes rubrum (Olot).

Patrimoni Gencat explica de Santa Maria; antiga església parroquial situada a la vall de Bolós, en una zona de difícil accés, al costat d'una gran casa , avui molt malmesa .


L'edifici, del segle XI, és d'una nau amb volta de canó apuntada amb absis semicircular, amb decoració d'arcuacions, amagat per un cos afegit de planta quadra que fa sagristia. Trobem també decoració llombarda recorrent el mur nord en sèries de dos separades per lesenes. El mur sud es troba arrebossat i no és possible veure si manté la decoració. Tot l'interior es troba també arrebossat i decorat amb pintures d'època tardana en molt mal estat. L'accés es troba al mur de la façana de migdia i es realitza per una senzilla porta adovellada. Sobresurt de la façana de ponent un campanar en forma de torre acabat en piràmide d'època més tardana, que a la part més baixa manté la decoració llombarda.


M’acompanyava en aquesta ocasió la Maria Jesús Lorente Ruiz


Segons una consueta de la parròquia, l'església de Santa Maria de Bolós fou consagrada el dia 13 d'octubre de 1050. El topònim, sota la forma "Bolosso", ja s'esmenta l'any 1017. Ultra altres notícies dels anys 1159, 1195 i 1213, se sap que el cavaller Bernat d'Oix va fer donació l'any 1236 de les propietats que tenia en aquesta parròquia al seu nebot Pere des Coll. Se cita "ecclesia de Bulosso" i de "Bolosso" a finals del segle XIII i "ecclesie parrochialis Sancte Marie de Bolos" durant el segle XIV.

En despoblar-se progressivament el veïnat a partir de l'any 1950, el temple s'ha anat degradant.


La natura llueix esplendent.

Bolós, Freixinet , …, estant prop de Déu, i MOLT, MOLT LLUNY de Barcelona.

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam
, lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés