dilluns, 30 de març del 2009

RAS DE CONQUES


Avui torno a passejar per l’entorn que durant molts anys tantes vegades he recorregut.

Avui també guardaré novament en la memòria dels records les imatges més belles d’aquestes contrades, bocins del nostre territori que sens dubte formen part de les darreres i paradisíaques raconades del nostre Pirineus.

També avui, que excepcionalment, he preferit deixar la pista i tirar pel dret agafant el viarany més recòndit, així, mentre per assolir el cim del ras m’enfilava per la pendent endinsant-me en la espessa boscúria, he deixat darrera la feréstega, profunda i espectacular vall de Santa Magdalena.

Espessos i centenaris avetars de troncs gruixuts que han suportat durant anys els embats intrèpids i brutals d’una naturalesa rigorosa i salvatge, m’inviten ara ha admirar-los, així que aquesta parada a plena pendent m’ha obligat ha ancorar fortament a terra el meu bastó; això, em permet alçar la vista amb seguretat per admirar el rítmic balanceig, que el ventijol de la fondalada, provoca en el brancatge dels alts, majestuosos i punxeguts avets que, envaïts per uns líquens blavosos, ansiosos per l’afany de supervivència pengen aferrats com paràsits xuclant-los els nutrients de sa colrada escorça.

Les meves botes van avançant segures marcant pas a pas les seves petges per l’empina’t, lliscant i insegur sòl de llicorella, molsa, substrats o terra vegetal.

A més del continu brogir de les meves passes, sovint entre la espessa boscúria s’escolta la trencadissa de branquillons que algun feram esporuguit provoca en la esvalotada fugida.

O tal vegada el motiu de la fresa la feia un simpàtic cabirol que distret s’atipava amb el suculent fruit vermell que li oferien unes carregades gerderes.

M’acatxis ronda!!! el meu embadocament per la natura m’ha portat ha donar una passa en fals, he fotut una entrebancada i em fico de ple en un aiguamoll, els peus se m’enfonsen en el llot empastifant-me de fang i fulles en putrefacció fins els mateixos turmells.

El gall fer que avia vist com davant meu gallejava estarrufat a mitja altura amagat entre el espès brancatge d’un bedoll, esverat pel meu xivarri s’ha envolat batent esparverat les ales emetent un fort fragor.

Camino amunt cinc minuts més, quan arribo ja ha certa alçada el cel s’ha arrasit i el bosc s’ha aclarit, els avets son molt escassos, més petits, baixets i frondosos. Alhora el esquerp sotabosc és substituït per herba tendra més agradable als ulls i a la marxa.

Segueixo la caminada i lentament la vegetació es perd i el terra esdevé ja completament cobert d’una catifa verda d’herba curtíssima però esporàdicament espurnejada per la petita i blanca flor d’unes margarides.

Aplanada sobre l’herba s’hi veu alguna carlina, un respectable botó central i multitud de pètals d’un groc daurat, flor quasi sense tija que jau protegida per una roseta de fulles allargassades estriades i punxents, sembla el Sòl de les pastures.

Arrecerades sota un petit graó que esparraca el prat destaquen unes violetes, en el mateix entorn i entre les fulles de ses petites matetes s’endevina el roig d’unes xiques aromàtiques i apetitoses fragues.

Al nord i darrera del cingle puc veure com, mancat de vegetació i amb alguna congesta, despunta dibuixat sobre el blau immaculat del llunyà infinit el relleu majestuós del cim del Saloria.

Arribo ja al anomenat encreuament, o creu del ras de conques a 1920 metres i, davant meu s’obra espectacular l’altre vessant de la muntanya, mostrant-nos una ample vall que, tot i que el xerrac s’ha ocupat en algunes zones d’aclarir-ne el bosc per guanyar en pastures, segueix conservant la bellesa única i esplendorosa que ens ofereixen algunes valls encara ben conservades del nostre alt Pirineu.

Com si d’una llotja del teatre es tractés, des d’aquesta tribuna amb un decorat paisatgístic únic, el nostra oïda gaudeix de la improvisada simfonia que ens ofereix la natura; escoltem el bordar del gos de tura mentre arramada el remat acompanyat per l’esquellotada que provoca el bestiar que ha esverat, el bramul dels vedells, el bel dels xais, el renillar de les egües, el bram del pollí cercant perdut la mamella de la somera.

El so llunyà d’esquelles, esquellots i esquellerincs que els caps de remat duen penjats d’uns collars de fusta treballada fent-los sonar involuntàriament mentre pasturen, o sacsegen el coll per espantar els tàbacs.

No cal fixar s’hi massa per advertir que en aquesta vessant, i damunt la pastura arranada pel bestiar que coneixedor del seu enzim l’ha respectada, la única flor que resta dempeus es la bonica i metzinosa tora blava; planta de tiges altes escassa en fulles però bellament atapeïdes d’espectaculars florescències blaves.





Al peu del turó, protegit del nord i a 1.840 metres el refugi del ras de conques que avui, dia fred d’estiu, sobre el seu teulat fosc de pissarra fa goig de veure la pinzellada fumejant de la xemeneia.

Al fons de la vall entre vaques, ovelles i cavalls, un petit rierol serpenteja entre les ondulacions del verd terreny.

En la llunyania s’hi distingeixen unes antigues bordes, després segueix la pista estreta i sinuosa vorejant el escarpat i profund barranc d’Ars.

Aquets racons del nostre país crec que val la pena conservar-los vivament endormiscats preservant-los de la especulació urbanística, o de l’erosió que provocaria una visió i pressió mercantilista sota el paraigües pel cultiu de l’esport.

26 de gener del 2009

© J. Lluís Cusidó i Ciuraneta

diumenge, 29 de març del 2009

El pont del Diable de Cardona

Sobre la construcció d'aquest pont, diu la tradició popular que el pas del riu era molt perillós. A una banda del pont es trobava la capella de Sant Joan, un dels llocs més concorreguts perquè s'hi unien els camins de Solsona, San Llorenç de Morunys, Berga i Manresa amb els de Cardona, Calaf i Torà . En aquest indret eren molts els traginers que honoraven el sant i s'estaven de blasfemar. Al dimoni això s'ho mirava amb mals ulls i per aconseguir allunyar els viatgers de la capella, va començar a construir, una mica més avall, un enorme pont, amb el qual faria el camí dels traginers més curt i més fàcil.

Altres versions d'aquesta llegenda expliquen que tot va ser una juguesca per part del diable i de sant Joan, en la qual durant una sola nit tots dos contrincants havien de construir un pont estable i havien d'acabar-lo abans que sortís el sol o cantés el gall.

S’explica que fou una lluita sense parió , Sant Joan comptava amb l’ajuda dels àngels , però també l’altra part tenia reforços i una colla de dimonis iniciaren la construcció del pont. Fins semblava que les forces del mal tenien un lleuger avantatge; uns quants diables carregaven pedres del Montseny o de Montserrat, i d'altres feien el pont, que anava creixent amb major rapidesa que el Pont de sant Joan malgrat la seva evident migradesa.




La tradició relaciona amb aquest fet l’anomenada llegenda de la Pedra Llarga, comú a molts indrets d’aquest país nostre; el diable carregava grans pedres d’arreu de Catalunya, i fou vist en més d’un lloc mentre desenvolupava aquesta tasca; concretament prop de la riera de Caldes, on hi havia la masia de Can Cortès; la mestressa sense conèixer exactament la raó d’aquest activitat del diable va rumiar una solució, i sens pèrdua de temps va anar al corral i va llençar una galleda d'aigua sobre el gall que dormia. L'animaló, espantat, va llençar un quiquiriquic fort i fora d'hora que va ser respost pels galls del veïnat, tot i que encara no era de dia. Precisament quan el dimoni gros passava per aquells voltants, carregant un pedra enorme al coll, va cantar el gall d'aquesta masia.

El dimoni va pensar que era de dia i que havia perdut la partida: enrabiat, va llençar un renec i va deixar caure la pedra amb tal ira que quedà clavada set canes en la terra. Sembla que la mateixa acció la dugueren a terme al ensems la resta dels seus infernals col·laboradors.


L’abundància de gran pedres , aixecades per arreu de Catalunya , tindria una explicació coherent – tot i que certament màgica - i donaria cabal raó de l’abandó a mitjan fer del Pont de Cardona, conegut popularment com del diable.



Sant Joan i els àngels acabaren la seva obra en el termini previst.


(c) Antonio Mora Vergés

SANT MARTI DE CENTELLES-SANT QUIRZE DE SAFAJA
















Dissabte, 7,00h. em llevo, feia temps que l'Antonio Mora Verges del bloc http://coneixercatalunya.blogspot.com/ m'havia convidat a fer una sortida amb ells, però normalment ells, surten el dissabtes i jo, o treballo o baixem a València, per lo qual no havia pogut fer realitat la invitació, avui per fi havia arribat el dia...........i al llevar-me, veig que esta plovisquejant, em mentalitzo de que això no es obstacle i després de un petit desdejuni, agafo els trastets i surto de casa, havíem quedat a tres quarts de nou a la Fonda Safaja, de la població de Sant Quirze de Safaja, arribo una mica abans de l'hora i trobo que ja esta allí la Irene Tironi, que ve de Sant Bartomeu del Grau, quant portem una estona xerrant, arriba la resta de la gent, la Paqui Cabezas Carrasco, el Tomàs Irigaray i López, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antonio Mora Vergés el Santiago Moya i l’Antoni Uriz. Un cop fetes les presentacions dons no coneixia a cap, agafem dos dels cotxes i ens dirigim cap a Sant Martí de Centelles, arribats que hi som, aparquem i ja comencem la caminada quant son les 09,28 h. agafem el Camí del Castell de Centelles, que en aproximadament un 1 km. ens porta fins el castell, per un corriol amb trams no gaire recomanables per gent que pateixi vertigen.


Castell de Centelles. També conegut per castell de Sant Marti (doncs abans de denominar-se la població Centelles es deia Sant Martí de Centelles) i posteriorment de Sant Esteve fins al segle XIII que va passar a dir-se com en l'actualitat.

Es localitza en una zona de precipici del turó "agulla de Sant Martí" a 855 metres d'altura. Aquest castell roquero inicialment era conegut pel nom de castell de Sant Esteve. La primera notícia que es disposa correspon al 898, en que la família Centelles donés el nom al poble. Centre de la Baronia dels comtes de Centelles en la població dels quals tenien el seu palau. Considerat un dels més importants de la comarca, conserva una bona part de les seves muralles i d'edificacions dividits en dues altures, el castell superior del segle XII i l'inferior dels segles XIII al XVI. També correspon a aquesta època que es té constància de la Vila Danielis, situada on en l'actualitat es troba la parròquia de Sant Pere de Valldeneu.

El castell fou enderrocat per les forces de Felip V. L'església, romànica, amb un absis rectangular, és obra del principi del s. XIV i la imatge romànica, molt mutilada, de Santa Maria de Castell, és venerada actualment a la parròquia de Sant Martí de Centelles, força malmès. Tot i això les restes denoten que en el seu dia va ser una important i poderosa edificació. Les vistes a tot el voltant són esplèndides. Les restes de l'església dedicada a St. Esteve, primer, i a Santa Maria, després, son força rellevants. L'espai on s'assenta aquesta edificació, al cim de la muntanya, és gran, i es circula amb comoditat. Lliurament accessible si trobem la porta oberta.


no ens hi aturem massa estona tot i el lloc s'ho val, continuem per un corriol que en uns 500 m. ens porta fins el Pla de Batall on agafem el Camí de Barnils, pista ample i fresada, seguin la pista passem pel Pla Llestenc, per la Casa del Fabregar antiga i gran masia que segons l'Antonio Mora, deu el seu nom a que en temps passats, havien compaginat les feines del camp amb les de ferrers, seguim endavant i quant portem poc mes de 4 km. arribem a l'ermita de La Mare de Deu del Roser de Barnils que es troba dalt un petit turo a tocar del Mas Barnils, gran masia reconvertida en casa de Turisme Rural, son ja casi les 11,00 hores i aprofitant que no plovisquejava, decidim fer un petit avituallament, un cop acabat, continuem la ruta pel mateix Camí de Barnils fins que quant portem 5,5 km. agafem el Camí del Bosc que en ve a trobar per la dreta, aquest Camí, ens porta en uns 2 km. fins la Casa del Bosc gran complex agropecuari amb petita capella annexa, com la pluja va a més, ens aixopluguem un moment per posar-nos les capelines, seguim la ruta per una pista que va a trobar el Torrent del Bosc, que anirem resseguint fins que quant portem 9 km. aproximadament, agafem un corriol que ens porta fins el Moli Nou, restes d'un antic moli que aprofitava les aigües del torrent del Bosc, així com les del Torrent de Castellcir que aquí, ajunten els seus cabdals per donar naixement al Tenes, visitat el moli, desfem el tram de corriol i ens reincorporem a la pista que portàvem, l'agafem en sentit Sant Quirze i quant ja portem fets una mica mes de 11 km. trobem la cua de l'Embassament de Sant Quirze de Safaja i el Parc de l'aigua que si troba annex, l’aigua reposada i els arbres de ribera el converteixen en un agradable racó. Seguim endavant , ara pels carrers asfaltats de Sant Quirze, fins la Fonda Safaja on em deixat dos dels cotxes aquest mati, l’Antonio Mora, la Irene i jo agafem un dels cotxes i anem a Sant Martí de Centelles a buscar els altres dos, un pic aquí la Irene s’acomiada de nosaltres –esperem retrobar-nos pel seu Lluçanès - i posa rumb a Sant Bartomeu del Grau, l'Antonio retornarà a Sant Quirze a recollir als altres, jo faig via cap a Martorelles donant per acabat un mati de dissabte agradable i ben aprofitat malgrat la pluja.

© Francesc Ayats

dimecres, 25 de març del 2009

L’aigua es la vida



La Segarra es una de les comarques més seques de la Catalunya central, i al cor d’aquesta terra àrida s’hi troba la població de Vallseca ; només un centenar d’habitants que malviuen en la major part, del conreu del blat, el gira-sol i algunes planes de patates de secà.

Hi ha això si alguna font, que permet el conreu d’alguna tros d’horta, però en el seu conjunt, el terme municipal de Vallseca malauradament fa honor al seu nom.

Des de tota la vida, els Vallsequens s’han vist obligats a seguir la recol·lecció de l’avellana al baix Camp, la verema del alt i el baix Penedès i fins en ocasions - els anys bons - la recollida de l’oliva al Montsià i les terres del Ebre. Malgrat això, la major part de famílies fins a darreries del anys 1960, continuaven encara lligats al seu poble, i no volien marxar a treballar a les indústries de Manresa, Cervera, de les comarques del Vallès, Baix Llobregat o Barcelona.

El Feliu Arimay i Botifoll, als seus 40 anys es l’exemple paradigmàtic ; fill d’una familia de cinc germans es l’únic que s’ha pogut quedar a viure a Vallseca, la resta de germans viuen arreu de les comarques barcelonines, la Carme viu a Sabadell, i treballa d’infermera al Consorci Hospitalari del Parc Tauli, la Eulàlia viu a Santa Perpetua de Mogoda, i treballa en una empresa de neteges, el Josep viu a Martorell i treballa a la S.E.A.T., i la Gertrudis la germana més petita, viu a Vic i treballa com a personal laboral, a la Universitat de Vic.

El Feliu està casat amb la Marta, tenen una filla de 12 anys de nom Mercè ; el Feliu malgrat els pocs recursos de la família, va estudiar fins al Batxillerat Superior com alumne lliure, i anava a examinar-se al Institut de Cervera, desprès va venir el servei militar, i a la tornada a casa, va haver de fer-se càrrec del sosteniment de la família, el pare va morir l’any 1980, i la mare a darreries de 1993. El Feliu però ,gràcies a la Universitat Oberta de Catalunya, ha pogut llicenciar-se recentment en Història, que de sempre ha estat una de les matèries que li plaient més.

Els Arimany de tota la vida, tenien un hort, regat amb l’aigua que brollant de la Font Vella, anava a omplir la bassa, com encara fa avui. De sempre, la Font Vella malgrat trobar-se en terrenys privats, ha estat accessible per a tothom.

Va ser una sorpresa per a tot Vallseca, que desprès de l’anàlisi feta per un estiuejant, es descobrís que l’aigua de la Font Vella, tenia propietats minero-medicinals, i que era molt aconsellable - des del punt de vista econòmic - la seva explotació.

Les ofertes van arribar ben aviat a casa del Feliu , des d’una companya amb molta anomenada al sector de l’aigua, fins al més ric del poble, tothom volia fer-se amb el negoci de l’aigua de la Font Vella. El Feliu va cridar a tots els germans a un Consell de Família, i els va proposar que fessin el negoci amb tota la gent de Vallseca, tothom tindrà una participació igualitària, aquesta va ser la proposta, i tots els germans hi van estar d’acord.

Respecte dels veïns, la proposta va tenir també molt bona acollida, i ben aviat es constituïa la Societat Balneari de Vallseca S.A., amb un capital de 50.000.000 pessetes, sota la Presidència del Feliu.

En els terrenys de l’hort es va construir un magnífic edifici amb 50 habitacions , el finançament de la Caixa de Manresa, hi va tenir molt a veure, i un any desprès de la seva inauguració, treballaven ja al Balneari ,50 persones de Vallseca, la totalitat de la força de treball del poble. La Carme va tornar a Vallseca per treballar en el servei mèdic del Balneari.

El Feliu va demanar als veïns un major compromís encara amb el projecte, i es va acordar constituir una societat embotelladora , Aigua de la Vallseca S.A., altra vegada el capital fundacional va ser de 50.000.000 pessetes.

La embotelladora - totalment automatitzada - va permetre la creació de 15 llocs de treball, que van ocupar-se amb Vallsequens que tornaven al poble, entre ells la Eulàlia i el seu marit.

Vallseca va tornar a reviure, cases noves, cases antigues però molt ben arranjades, cotxes als carrers, novament el col·legi públic obert, eren les senyals més visibles de la resurrecció del poble.

El Feliu va veure que la distribució era en si mateixa, o podia ser-ho un nou negoci, i novament va demanar als veïns, la seva col·laboració.
Distribucions Vallseca S.A., es va constituir amb un capital de 75.000.000 pessetes, la construcció de les naus , el manteniment del Parc de camions, així com la seva conducció van fer créixer el poble fins assolir els 500 habitants.

Vallseca compta ara amb nous veïns, n’hi ha que no han nascut al poble, ni hi tenen cap relació familiar, n’hi ha d’altres que han tornat al poble de la seva infantesa, i un grup important son els joves que han anat al poble d’on eren els pares o avis, uns i altres han trobat un lloc de treball, que els permet viure i gaudir de l’existència, i el que és potser més important, tots se senten part d’aquest projecte meravellós, que va sorgir de l’aigua de la Font Vella, i de la fermesa de caràcter del Feliu Arimany i Botifoll.

Es molt cert amic lector, que l’aigua es la vida, però haurem de convenir també, que no només l’aigua !!

(c) Antonio Mora Vergés

dilluns, 23 de març del 2009

MONTSERRAT


Molt s’ha escrit sobre Montserrat i molt més s’escriurà. Però jo desitjo que el meu relat sigui diferent. Vull escriure des del sentiment. No dic des del cor perquè diuen els científics que el sentiment està en el cervell. Així doncs jo escriuré des de la part del cervell dedicada als sentiments.

He volgut allunyar-me de la política, de la religió i del volum econòmic i rendir un homenatge humil i sincer a la meva muntanya estimada.

La veig cada dia des de el meu balcó i la he voltat infinitat de vegades. Des de Gelida, Martorell, Olesa, Collbató i Igualada. Des de Monistrol, Manresa, Viladecavalls i Vacarisses. Sempre l’he vist diferent. Depenent de l'oratge, de l’hora del dia o de la nit i també del meu estat d’ànim. Mai he vist la mateixa muntanya.

Des de l’any 880 en que uns pastorets van dir que veien coses estranyes a la muntanya fins els últims dies, jo crec que la història sentimental de Montserrat és prou important per dedicar-li unes quantes línies.Aquests nens segurament no havien menjat gaire i amb l’esforç de pujar caminant devien estar tan dèbils físicament que el seu esperit es va expandir i començaren a veure llums i a sentir música, segons diu la llegenda. Després el rector d’Olesa va pujar amb ells. Durant quatre dissabtes seguits van veure i escoltar sempre el mateix. D’aquesta manera va començar la història i la devoció en vers la Verge de Montserrat.

Aquestes estranyes llums s’han repetit modernament amb l’aparició a la muntanya d' “ovnis” segons han assegurat centenars de persones que es reuneixen un cop al mes a una esplanada a les dotze de la nit per veure aquests fenòmens. Jo mateixa vaig estar un dia. La gent encenia espelmes, s’agafaven les mans i demanaven miracles.Un locutor de no sé quina emissora de ràdio va dir que s’havia vist una llum al cel. Al cap d’un moment tothom l’havia vist. És que Montserrat és terra de llum.

Jo mateixa hi he pujat moltes vegades només per sentir el plaer de passejar pels seus camins, contemplar els paisatges meravellosos, beure l’aigua de les seves fonts i com no, encendre un parell d’espelmes a la Verge. Allà dalt em sento diferent, més plena, més… diria jo il•luminada i és que la força tel•lúrica i espiritual es deixa sentir a tots els nivells.

En cap segon de l'any deixen de cremar les espelmes, sempre n'hi ha centenars com a ofrena a la Verge. Els miracles que se l’hi atribueixen són nombrosos i encara que molta gent veu la muntanya com un centre turístic hi ha moltes persones que hi pugen a demanar favors i és evident que la fe obre miracles.

Quan veig aquelles roques construïdes a base de moltes pedretes petites enganxades, formant profundes coves i altíssims monuments penso que només un miracle ha fet possible un lloc com aquest, únic al món.

(c) Irene Tironi i Laporte

MOSSÈN BALDIRI REIXACH, MESTRE DE MINYONS






En Pere es va llevar, va mirar per la finestra. El nou dia escampava la llum per la teranyina d’ocres i verds dels camps de Ollers, Galliners, Vilavenut, Puigpalter... L’aire fresc del matí el féu tremolar. Obrí la porta i se n’anà a la sala, on sota la imatge de Sant Mer hi havia una palangana de ceràmica que es sostenia dins un moble de fusta. El recipient contenia aigua, amb la qual es va rentar la cara i les mans.

En Joan, el pare, i els germans grans ja eren al camp. La mare, la Maria Anna, casada en segones núpcies amb en Joan, esperava en Pere a la cuina. Era una habitació ennegrida pel foc a terra. Les olles d’aram brillaven sobre els prestatges dels quals en penjaven cabeces d’all i tomàquets de sucar. En Pere va menjar un tros de pa de sègol, sucat amb codonyat i es va beure un vol de llet. Tot seguit va agafar les beceroles i va buscar la sortida, però la mare el va agafar pel coll i el va besar, a les galtes i al front.
- Aprofita, Pere...!

En Pere va sortir a la carrera de la masia. Anava descalç, cosa que li feia sentir la tebior de l’herba escalfada pel sol del matí. Al cap d’una estona, la torre del campanar quadrada, sobre la qual s’hi sosté una piràmide sorgia dels verds i es retallava a l’atzur.

En Pere va arribar a Ollers quan els veïns treien les vaques a pasturar. Va córrer cap al gran edifici quadrat, on el rector ensenyava de lletra a tota la mainada de la rodalia. Llavors va pensar en els consells del pare que li deia que s’havien d’aprofitar les ensenyances del capellà d’Ollers que ensenyava de lletra i de comptes als nens. El pare li explicava que era necessari que els pagesos sabessin comptar i apuntar els beneficis i les despeses de la casa. Cal portar una bona relació del que entra i el que surt perquè prosperi la casa, li deia el pare cada dia a cau d’orella

Entrà a l’escola, on hi havia una gran taula voltada de nois, amb papers, tinters i plomes, tremps... Estava tot a punt perquè comences. Per fi sortí mossèn Baldiri. Els nens s’aixecaren i sense que el mestre els ho manés cantaren el Parenostre. Tot seguit començà la classe.

- Per saber i aprendre d’escriure bé és menester tenir un bon paper, bona ploma i bona tinta perquè el paper gròful impedeix de fer bé les lletres, espatlla prest el tremp de la ploma i cansa la mà del qui escriu; i així el paper per escriure bé ha de ser llis i prim i que tingui cola suficient perquè no es fongui; i es coneixerà si no fon, posant sobre el paper una gota d’aigua o de saliva, se deté un poc, que no passa el paper . I la tinta es coneixerà que és negra i bona si, posant-ne una gota sobre l’ungla del dit polze, no cau i deixa l’ungla negra allà on s’ha tocat 1.

Els nens van comprovar si disposaven de bon paper i de bona tinta i tot seguit , mossèn Baldiri començà el dictat:

- M’apar que la llengua catalana té un gran avanç o una gran excel.lenència sobre les altres, perquè té una gran aptitud i proporció per aprendre i entendre les altres llengües. pues l’experiència ensenya que lis catalans fàcilment entenen les nacions estrangeres i que ab facilitat aprenen de parlar son llenguatge; però que molt al contrari succeeix a les nacions estrangeres que vénen en esta província, les quals ab dificultat entenen nostre llenguatge i ab molt dificultat lo aprenen de parlar 2.


1)Reixach, Baldiri “Instruccions per l’ensenyança de minyons” Narcís Oliva., Girona 1749
2) Item. Cit.


© Xavier Valeri


Ollers
: És un poblet disseminat per la conca del torrent Remiol. Pertany a la baronia i al municipi de Vilademuls i a l´antic comtat de Besalú. Té 36 habitants(1993)(el 1975 en tenia 72, i el 1888 el seu cens era de 208). Dista uns 10 Km de Banyoles i s´hi arriba per una carretera asfaltada l´any 1992, que enllaça amb la que uneix Vilavenut amb Galliners. La cita més antiga que posseïm correspon a l´any 1017 i es troba en una butlla del papa Benet VIII, que l´anomena villa de Ollers, la grafia llatina era Ollariis, que és la traducció del català Ollers o Olers. Això fa pensar que el seu origen prové d´una indústria popular dedicada a la confecció d´olles. Alguns experts no troben aquesta raó prou convincent, perquè era un lloc allunyat de les vies de comunicació i no veuen que una tal indústria pogués tenir vida. La idea, però, no sembla tan descabellada, sobretot si tenim present que, avui dia, hi funciona també un petit taller de ceràmica. Les altres etimologies que es proposen, com la derivació de l´arrel celta OL combinada amb el sufix pre-romà ES, semblen encara menys convincents. Si fos així, però, el nom d´Ollers tindria el significat genèric del lloc aquós.



Escola de Mossèn Baldiri Reixach. Adossada a la rectoria hi ha una casa molt gran construïda per ser escola. Allà, mossèn Baldiri Reixach ensenyava els minyons de la parròquia. Durant l'exercici del seu magisteri va escriure el llibre de pedagogia que l'ha fet famós: "Instruccions per l'Ensenyança de minyons", del qual es van fer sis edicions i dues traduccions, una al castellà i l'altra al francès. Una làpida recorda l'oculta labor d'aquell eminent pedagog que fou una legítima glòria del sacerdoci i del magisteri gironins. Diu així: EN AQUESTA CASA DURANT MITJA CENTÚRIA EN EL SEGLE XVIII MOSSÈN BALDIRI REIXACH MESTRE DE MINYONS FOU LLUM, EXEMPLE I GUIA. HONOR DE LA PÀTRIA.


diumenge, 22 de març del 2009

L’ESGLÉSIA DE SANT PERE DE SERRALLONGA






















Trobem a l’enciclopèdia de Barcelona :

Església rural, sufragània d'Alpens (Osona), situada a la part occidental del terme, dalt una serra, prop del mas de Serrallonga. Als seus orígens coneguts (938 i 982) era una parròquia independent dita Sant Pere de Vilallonga. Al s XIV perdé la independència i l'antic nom i passà a ésser sufragània d'Alpens. Tenia 2 famílies el 1686. És una església pre-romànica amb algunes reformes fetes els anys 1724 i 1837.

Gràcies a les dades recollides a l’anvers dels Goigs a Llaor de Sant Pere, sabem :

Quan a l’edifici, d’uns 30 m2 : té la planta típica de l’arquitectura religiosa pre-romànica, amb una sola nau, rectangular, capçada a llevant per un absis o santuari, de planta gairebé quadrada. L’accés a l’interior es fa per una porta amb arc de mig punt, romànica, oberta a la façana de migdia.

Davant de façana de ponent , a poc menys d’un metre de distància i tancat per un mur baix de pedra, hi ha l’antic fossar.

En un turó proper, a poc menys de 100 metres, podem veure la creu de terme.

Quan a la història : el lloc pertanyia cap a mitjan segle X al Castell de la Guardia de Ripoll; la pèrdua de població al segle XIV va fer que decaigués la titularitat parroquial en benefici de Santa Maria d’Alpens. Sembla també que fou en aquest moment en que va substituir-se la denominació Vilallonga [ topònim descriptiu possiblement de la primitiva situació ] per Serrallonga, que defineix perfectament la nova realitat d’un lloc orfe quasi de presència humana.

Quan a les transformacions i/o reformes, han estat moltes i no sempre encertades : Al segle XII s’hi van fer reformes romàniques; la nova volta de pedra , la finestra de mig punt i la portada, que va substituir l’anterior . Hi ha constància d’una intervenció l’any 1.725 , el paviment de cairons , la construcció de la sagristia, i possiblement a tocar del mur de ponent la d’un cor ara desaparegut. L’any 1.808 es va reparar la volta, i l’edifici va romandre tancat; l’any 1.813 hi hauria una nova intervenció que no seria tampoc definitiva, i l’any 1.827 van caure la volta i la part superior del mur de ponent, la reparació no acabaria fins l’any 1.839, s’hi va fer una coberta nova, amb embigat sobre una volta de rajoles, es va reconstruir el mur de ponent; l’any 1.845 es va reconstruir el campanar d’espadanya, i es va eliminar el contrafort de migdia. Hi ha constància de l’execució de diversos treballs de manteniment en la segona meitat del segle XIX. L’abandonament del culte regular durant el segle XX va fer que deixessin de fer-se obres a l’església que patirà un deteriorament progressiu. El nomenament de Jaume Puig I Beret com a Rector, va significar un canvi per a bé; el mossèn va començar les gestions davant la Diputació per reparar el temple; l’any 1.973 es farien les primeres intervencions que tindrien continuïtat entre 1.998 i 1999

Fèiem drecera per la font de Sant Pere, i creuàvem davant les runes d’alguns dels masos de l’antiga parròquia, abans d’assolir el pla on es troba l’església, aniríem fins la Creu de terme amb la Irene Tironi, i recolliríem – també de d’aquell punt – imatges de la ermita.

Esmorzàvem coca de Sant Bartomeu de Grau, - res a envejar a d’altres potser més conegudes en terres del Lluçanès i fora - asseguts a la paret del fossar ; l’arribada d’una parella que havia demanat la clau al Casino d’Alpens, ens va permetre visitar també l’interior. De tot plegat el Tomàs Irigaray i López en recollirà testimoni gràfic.

M’agradaria veure imatges de l’indret, abans de les “intervencions” del segle XX ; no he sabut trobar-les, i si algun dels amables lectors en té, o sap on podria cercar-les li agrairé m’ho faci saber a mora.a@guimera.info

Desfem el camí, joiosos per haver pogut contemplar aquesta meravella del romànic del Lluçanès.

Queda dalt de turó el prec perpetu que recullen els goigs :

Des de Dalt alceu la vista
I esguardeu tot el país ;
Conduiu-nos per la pista
Fins l’indret del Gran Massís.
Feu bocins de la cadena
Que ens esclafa i ens fa esclaus :

Si la vostra fe ens alena
Amb Jesús farem les paus

Amen !

© Antonio Mora Vergés

ALPENS











la Irene Tironi Laporte, veïna de Sant Bartomeu de Grau i la nostra sherpa per l’altiplà del Lluçanès, ens acompanya en aquesta ocasió fins la Vila d’Alpens, formem darrera seu : la Paqui Cabezas Carrasco, el Tomàs Irigaray i López, , i l’Antonio Mora Vergés . Portàvem les bateries de les màquines de retratar carregades de la nit anterior, seguint les indicacions de la Irene.

Algunes dades d’interès :

El terme d'Alpens, el més septentrional de la subcomarca del Lluçanès, és punt d'unió entre les comarques d'Osona, el Berguedà i el Ripollès. Limita al N i l'E amb les Llosses (Ripollès), al SE amb Sora, al S amb Sant Agustí de Lluçanès i Lluçà i a l'W amb Borredà (Berguedà).

El nom, escrit en antics documents Pinnos Pintos i Pens, sembla derivat de penna o penya, concretament de la roca de Pena, propera a la població.

Tot el terme pertanyia a la demarcació del castell de la Guàrdia de Ripoll, prop del santuari de Santa Margarida de Vinyoles, dins el terme de les Llosses, i era format per les parròquies de Santa Maria d'Alpens i de Sant Pere de Serrallonga. La notícia més antiga és del 1074, any que el noble Folc llegà al monestir de Ripoll un mas situat a Sancta Maria de Pintos. El monestir, ja de bon principi és el senyor alodial més important del terme, n'esdevingué senyor total quan l'abat Ramon de Savarrés adquirí el 1363 la jurisdicció de tot el terme del castell de la Guàrdia amb les seves nou parròquies, el qual fou cedit com a dotació del monjo cellerer de Ripoll.

Davant la casa núm. 2 del carrer del Garell va morir, el 9 de juliol de 1873, el brigadier Josep Cabrinetty, fill de Palma de Mallorca, en un enfrontament entre les tropes governamentals que comandava i les carlines del general Savalls. Sembla que morí d'un tret al clatell disparat des del campanar de l'església de Santa Maria, però, a causa de la indisciplina que hi havia en les tropes republicanes, corregué la notícia que havia estat mort pels seus mateixos soldats. Els carlins guanyaren aquí l'anomenada batalla d'Alpens, i el pretendent Carles VII féu encunyar una medalla commemorativa i donà a Savalls el títol de marquès d'Alpens.

El poble d'Alpens (855 m) començà a ésser ben conegut a la fi del segle XVI, gràcies a l'arxiu parroquial que es conserva a l'Arxiu Episcopal de Vic. És un nucli amb aspecte de poble de muntanya, situat al peu de la serra de Santa Margarida de Vinyoles, tot just a la capçalera de la Riera Gavarresa.

Als segles XVII i XVIII adquirí l'actual traçat de carrerons estrets, amb cases de pedra de bonics portals i finestres amb llindes amb les dates d'edificació i els noms dels constructors. És remarcable l'harmoniosa plaça allargada, amb edificis de pedra uniformes, on es troba la casa de la vila.

L'església parroquial de Santa Maria és un edifici barroc-neoclàssic, molt modificat. Reedificada el 1708, cremada durant la primera guerra Carlina (1833-40) i restaurada en 1840-45, guarda l'altar major i algun altar lateral del segle XVI, i la capella Fonda o del Santíssim és del 1846. El campanar és dels segles XV-XVI i hom en renovà la balustrada al segle XVIII.

Alpens celebra la seva festa major en honor a Sant Cosme i Sant Damià, al setembre, amb la tradicional dansa alpensina, gegants, correfoc i el ball de diables i carlins, creat el 1986. El dimarts de Carnestoltes s'organitza una arrossada popular al Casino. Al primer diumenge de juny es participa també en una popular cursa atlètica de muntanya anomenada Cursa de les Tres Comarques (Osona, Berguedà i Ripollès).

Dins del terme d’Alpens hi podreu veure :

Sant Roc, a l’esquerra de la carretera, prop de l’entrada a la població, en aquesta ocasió trobem al voltant d’aquesta petita capella, un munt d’estris de construcció que en un total desordre, ens recorden – dissortadament – el mal fer de les terres baixes.

Sant Pere de Serrallonga, al NW del terme, dalt un serrat, prop del mas Serrallonga, fou una parròquia rural, esmentada ja el 938 i el 982 amb el nom de Vilallonga, que pertanyia a Ripoll. Sufragània d'Alpens des del segle XIV, és un petit edifici pre-romànic amb un santuari de planta gairebé quadrada i un arc triomfal molt rebaixat. Les claus us les poden facilitar al Casino.

La capella romànica de Sant Pau del Colomer, abans Sant Pau de Terrades, és coneguda des del 1190 dins la demarcació de l'antiga vila rural de Terrades, avui reemplaçada pel gran mas del Colomer, al sud-est del terme. És un edifici que ha sofert diferents transformacions el 1757, el 1887, i ja dins el segle XX, el 1947, i el qual conserva íntegra la nau i l'absis romànics del segle XII. L'absis fou decorat el 1947 amb pintures de Pau Macià i Pons.

Ens recomanen al Casino fixar-nos en els treballs de forja, pels que Alpens te justa i merescuda fama.

En la tornada em comenta el Tomàs Irigaray i López, que ha fet un bon recull d’imatges.

© Antonio Mora Vergés

dissabte, 21 de març del 2009

EL PI, I LA SEVA PARRÒQUIA, AVUI EN TERME DE SANT AGUSTÍ DE LLUÇANES







Fèiem la Irene Tironi i Laporte, la Paqui Cabezas Carrasco, el Tomàs Irigaray i Lopez, , i l’Antonio Mora Vergés , un viatge al Lluçanès medieval, aleshores no existien els actuals termes, i la noció mateixa dels actuals municipis, hauria semblat un despropòsit als nostres avantpassats.

L’antic terme del Pi comprenia part dels actuals municipis de Sant Agustí de Lluçanès i de Sora (Osona); (s'estenia des de l'església de Sant Genís del Pi, de Sant Agustí de Lluçanès, fins al mas Casa-ramona, de Sora). Depenia al s XI de la jurisdicció del monestir de Ripoll ; perdé l'autonomia com a terme avançat el segle XVI

Quan a la parròquia de Sant Genís del Pi prop del mas Casademunt, al NE del terme el lloc pertanyia a Ripoll des d'abans del 938. Els homes del Pi gaudien d'autonomia i d'organització civil pròpia, que depenia del paborde de Palau, del monestir ripollès. Avançat el segle XVI es desféu d'aquesta organització, i part de la gent restà sotmesa a Sora i part a Sant Agustí. L'església era proveïda pel paborde de Palau, i encomanada al rector de Sant Agustí al segle XVII.

L'edifici actual fou construït al segle XVIII, i el 1878 perdé els atributs parroquials. Malgrat això, en el petit cementiri observem la construcció recent de nínxols,flors i estris de naturalesa funerària, que son clares senyals justament del manteniment d’algunes activitats especifiques i pròpies de les Parròquies.

L'Alou és un petit nucli, al N del terme, format per un carrer amb força pendent al llarg del qual es troben les cases. Just al costat oposat de la Vall que conformen juntament amb la Parròquia i el Cementiri del Pi.

M’agrada particularment comprovar l’extrema cura amb que es mantenen els petits fossars de la majoria de les antigues parròquies; certament potser ens organitzaran la vida –i fins la mort - des de Barcelona, Madrid, Estrasburg o Washington; tinc pel cert però, que per més que s’ho proposin no podran modificar els hàbits post-mortem que ens acompanyem des de la nit dels temps.

Tanquem respectuosament la porta del petit cementiri de Sant Genis del Pi.

© Antonio Mora Vergés

EL LLOGARET I L'ANTIGA PARRÒQUIA DE SANT AGUSTÍ DE LLUCANÈS





Benvolgut Antonio,

Li quedo molt agraït per aquesta informació. Té un valor impagable.

El marquès de la Quadra va ser concedit a Lluís Carbonell i de Ferràs, Baró de la Guia Reial i senyor de la quadra de Sant Agustí de Lluçanès.

Les armes del seu llinatge Carbonell són al primer quarter de l'escut: D'atzur, un xebró d'argent acompanyat al cap de 3 estrelles d'argent i a la punta d'un ca de sable.



Una salutació molt cordial,

Pere F. Puigderrajols i Jarque

Institució Catalana de Genealogia i Heràldica

Secció d'heràldica







Fèiem via des de Sant Bertomeu de Grau, on havíem recollit a la Irene Tironi i Laporte; des de les terres baixes del Vallès Occidental veníem ; la Paqui Cabezas Carrasco, el Tomàs Irigaray i Lopez, amb el seu equip fotogràfic, i l’Antonio Mora Vergés , amb la llibreta de notes i el bolígraf.

 La nostra destinació d’avui era la petita parròquia de Sant Agustí de Lluçanès amb el seu petit cementiri; el lloc a l’ombra del gran mas del Grau avui manifestament abandonat, manté la seva activitat religiosa, ara sota la dependència de la Parròquia de Sant Boi de Lluçanès.





 Del lloc trobem la següent informació : Església de Sant Agustí L'antiga parròquia de Sant Agustí de Lluçanès dóna nom al terme i al llogaret on és situada (816 m). La parròquia de Sant Agustí de Lluçanès existia ja el 905, quan és citada en l'acta de consagració de Santa Maria de Lluçà com a sufragània seva. L'església fou refeta al segle XI i ampliada amb capelles laterals i un portal nou vers el 1731; destaca el campanar, originàriament d’espadanya, entre d’altres elements que conserven la bellesa del romànic ; es troba al peu de la carretera de Sant Quirze a Berga, prop del gran mas el Grau.

 El seu terme depenia originàriament del castell de Lluçà, i a la fi del segle XIII es constituí com a quadra independent, sota el domini dels cavallers cognomenats Santagustí, protectors especials del monestir de Lluçà, que la vengueren el 1754. Després fou lloc reial. La festa major s'escau el 25 d'agost en honor a Sant Agustí. 

 El sol matinal ens posa difícil la tasca de recollir imatges, l’ajut dels para-sols, i la tècnica acurada del Tomàs Irigaray i López, ens permetran – una vegada més – obtenir unes fotografies que fan justícia de la serena bellesa d’aquest racó del Lluçanès. 

 la Paqui Cabezas Carrasco, em comenta que s’ho està passant molt bé, i que li agrada molt aquesta tasca nostra de recollir i donar a conèixer aquests autèntics tresors de la nostra terra. Haurem de modificar la caràtula de les nostres pàgines a Internet : http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/ , i http://www.elsblogs.info/coneixercatalunya ; el fons en aquesta ocasió podria ser un boci del Lluçanès, oi ? 

Aprofiteu aquest parèntesi en que des dels poders públics  se’ns retorna – de forma cautelar – la llibertat ambulatòria.

SANT PAU DE COLOMER, ABANS DE TERRADES ,EN TERME D’ ALPENS.
















Seguíem la petjada experta de la Irene Tironi Laporte, la nostra sherpa pels més bells racons d’aquest altiplà ple d’encant. Anàvem : la Paqui Cabezas Carrasco – que s’afegia justament avui al nostre grup; el Tomàs irigaray i Lopez, fotògraf , i l’Antonio Mora Vergés . La nostra destinació d’avui : l’ermita romànica de Sant Pau, dins la propietat avui de mas Colomer.

En aquest primer dia de primavera, lluïa el sol, el vent estava en calma, i la temperatura s’apropava als 12 graus; deixàvem el vehicle prop de la carretera de Sant Agustí a Alpens, i gaudíem d’una infinita varietat de verds en el curt trajecte que ens portarà dalt del petit turó, on es troba Sant Pau.

De l’indret trobem la següent informació :

Església documentada des de l'any 1190, quan Pere Bernat de Terrades feu cessió al seu fill Arnau, de diverses peces de terra prop del mas Terrades, avui mas Colomer. Es trobava dins l’antic terme del castell de la Guardia, al lloc de Terrades. Aquest lloc està documentat l'any 1074, quan el noble Folc féu donació a Santa Maria de Ripoll d’un mas situat a Terrades, que pertanyia a la parròquia de Santa Maria d’Alpens. A partir del 1600 el nom de Terrades fou substituït pel de Colomer.

La nau i l'absis estan datats a finals del segle XI o principis del XII, però l'església ha patit nombroses modificacions, que n'han alterat profundament la seva fisonomia. L'any 1737 es va refer el portal que posteriorment fou traslladat del mur de ponent al de migdia; l’any 1887 es construí una sagristia, adossada al mur sud i fou afegit a l’església un atri que va ser renovat en 1947.

Es un edifici d’una nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular.
L’absis exteriorment és llis. Presenta un parament de carrerons de mida grossa, simplement escairats, sense polir, disposats en filades uniformes i regulars amb una finestra de doble esqueixada que actualment queda a l’interior mig tapada.

Sobre la paret de ponent hi ha un campanaret de base quadrada amb quatre arcs i coberta de quatre vents, molt reconstruït, com l'ull de bou que hi ha sota seu.

La sessió fotogràfica es perllonga força més de la mitja hora prevista. El temps sempre se’ns fa escàs quan fem allò que ens agrada, oi ?

© Antonio Mora Vergés

dijous, 19 de març del 2009

SANT JOSEP, FESTA LOCAL DE CASTELLAR DEL VALLES







Per corregir la dita popular que explica de Castellar del Vallès, que tothom en parla i ningú sap on és, algunes dades bàsiques :

Municipi del Vallès Occidental, a la vall alta del Ripoll, Extensió: 45 km2, Població: 21 335 h [2006]; [Noms històrics: les Fàbregues, Tolosa]

El terreny és força accidentat al sector nord, on es destaca, al límit oriental, el puig de la Creu (664 m alt), al cim del qual hi ha l'església de Puig de la Creu, i on es localitzen en gran part els boscs (1 750 ha) de pins i alzines. La industrialització, força avançada ja vers el 1840 (llana, cotó, filferro), ha estat estimulada per la proximitat de Sabadell.

La població ha augmentat considerablement des de finals dels anys cinquanta, gràcies a un fort corrent immigratori. El poble ( 21.335 h) [2006], castellarencs; 331 m alt) és a l'esquerra del Ripoll; fou anomenat les Fàbregues (1636) i posteriorment Tolosa fins a la fi del s XVIII, quan s'hi traslladà la parròquia de Sant Esteve de Castellar, a l'indret d'una capella dedicada a sant Iscle i santa Victòria; l'actual església parroquial, neogòtica, de grans proporcions, és obra de Joan Martorell i Emili Sala (1885-92). El castell de Castellar (dit també de Clasquerí), restaurat modernament, és prop del poble, a l'altra banda del riu; esmentat ja el 955, pertangué al monestir de Sant Cugat i al de Sant Llorenç del Munt (1049), passà als Castellvell el 1136, i el 1310 fou adquirit per Pere de Clasquerí, a la família del qual restà; fou restaurat al mateix s XIV. Prop seu hi ha les ruïnes de l'antiga església parroquial, amb elements romànics i gòtics, dita Castellar Vell (309 m alt). Dins el terme hi ha, a més, el poble de Sant Feliu del Racó (dit antigament Sant Feliu de Castellar), el santuari i el barri, especialment de cases de repòs, de les Arenes, la capella de Sant Pere d'Ullastre, i diverses urbanitzacions (Aire-sol, el Racó).

Llegim en el setmanari de l’Ajuntament de la Vila – que es reparteix diuen que gratuïtament , tot i algunes estimacions optimistes que calculen un cost anual de 1.560.000 € - que vindran 61 parades a la Fira d’Aliments Artesanals. El programa inclou el repartiment públic de coca a les 11,00 i de crema catalana a les 17,30; la celebració del 3er Concurs de Jocs Intel·ligents, una tómbola organitzada per Padrins Solidaris, i l’audició de sardanes per la Cobla Jovenívola de Sabadell.

La Fira d’Aliments Artesanals, embotits, formatges, salses, ametlles i garapinyats, xurreria,bolets, vins,caves i cerveses, caramels, coques i pans, olives,anxoves, fruites confitades, melmelades, mel ,..... ha tingut un èxit clamorós – si més no d’assistència - ; a la caiguda de la tarda, a poc menys d’un hora del seu acabament, la presència de públic era molt important.

Castellar del Vallès, coneguda també com “el petit Sant Cugat”, gaudeix d’un entorn natural particularment atractiu, i d’uns edificis monumentals i històrics d’obligat coneixement i visita.
Un recomanem aprofitant l’època primaveral trobar la ocasió per fer una passejada per la Capital de l’Alt Vallès i els seus voltants.

© Antonio Mora Vergés

divendres, 13 de març del 2009

ANTIGA PARRÒQUIA DE SANTA JUSTA I SANTA RUFINA. LLICÀ D'AMUNT







Feien l’Antoni Ibáñez Olivares, i el Feliu Añaños i Masllovet, el camí des de l’aparcament de l’església parroquial de sant Julià de Lliça d’Amunt, fins l’ermita de Santa Justa i Santa Rufina; els calia – no sense risc - superar el curs del riu Tenes; m’anticipava amb el vehicle, tot i fent recerca d’altres destinacions de la contrada : Sant Simplici, i Sant Cristòfol de Pallars, en el terme veí de Santa Eulalia de Ronçana.

Aquesta ermita de Santa Justa i Santa Rufina s’alça a l’esquerra de la riera de Tenes, a l’extrem nord del terme de Lliçà d’Amunt i prop de la carretera de Caldes a Granollers. Una bona referència és la casa Bosch, situada a la dreta de la carretera en direcció Granollers, davant mateix al costat en el costat esquerra comença una pista forestal que de seguida deixeu novament a l’esquerra superant una cadena, i dins d’un petit bosc, amagada o millor protegida per la vegetació trobareu aquesta autèntica joia romànica.

Història

Les primeres referències documentals són de 1101 i el 1125. Des del segle XII l’església tenia funcions de parròquia. Sembla que fou una de les parròquies més antigues dels voltants, en un lloc de poblament ben conegut a l’època romana. A començament del segle XV apareix citada com a Santa Justa d’Olivet, fent referència a la “domus” o casa forta que tenia a prop.

A causa del despoblament general de l’indret, fou suprimida com a parròquia i va passar a ser sufragània de la de Santa Eulàlia de Ronçana i, el 1432, de la de Sant Julià de Lliçà d’Amunt fins als nostres dies. El 1936 fou cremada i el 1975 se’n va iniciar la reconstrucció. Va ser refeta respectant la seva estructura inicial per iniciativa de la Parròquia de Sant Julià, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, l’ajuntament de Lliçà d’Amunt, poble i amics. Finalment es va inaugurar l’actual temple el 14 de novembre de 1982.

Descripció

La construcció és típicament romànica, amb dues fases diferenciades. La nau fins a l’absis pot ser del segle XI i presenta la peculiaritat del mur que tanca el presbiteri, molt poc habitual a Catalunya. La segona fase correspon a l’absis amb una tipologia d’entorn del segle XII. Al fons del presbiteri es va situar el retaule gòtic de la vida i martiri de les santes pintat per Rafael Vergós, i que l’any 1916 va passar al Museu Diocesà de Barcelona on es conserva.

Al segle XVI es reformà la façana i es construí el campanar. Fou en el segle XVIII quan s’edificà la capella lateral del Roser.

L’aplec sol celebrar-se el tercer diumenge de juliol.

Ens agraden totes les capelles, ermites i esglésies, romàniques o no. Us mentiria però si us amagues la meva personal satisfacció en veure – amb els meus ulls – aquest edifici religiós que no puc sinó qualificar com d’ extremadament bell.

Us recomanen la seva visita.

© Antonio Mora Vergés

dijous, 12 de març del 2009

LLORAC. VALL DEL CORB. CONCA DE BARBERÀ







Recollíem imatges amb el Tomàs Irigaray i Lopez , dels primers nuclis de la Vall del corb. Anàvem en aquesta ocasió a Llorac; del lloc cap del Municipi del mateix nom, hi ha força informació :

És a l’extrem sud-oriental dels altiplans segarrencs. Confronta al S amb Savallà del Comtat, al SE i l’E amb Santa Coloma de Queralt, a l’W amb Vallfogona de Riucorb i al nord amb els municipis segarrencs de Talavera i de Montoliu de Segarra. Allargassat en els deu primers quilòmetres del Riu Corb, que neix al seu terme, al lloc de Rauric, i que corre per la seva banda meridional, ocupa la vall encaixada del riu i els altiplans del seu marge dret, fins a arribar al balneari de Vallfogona. És accidentat pels contraforts dels altiplans segarrencs; en destaquen el turó de les Obagues (843 m) a la punta de la Serra, al seu confí amb el terme de Savallà del Comtat, la punta de les Planelles (793 m), al N, i la punta de Montargull (851 m), a la part oriental. El terme presenta un descens progressiu d’E a W.

El municipi de Llorac comprèn els pobles de Llorac, cap del terme, Rauric, Albió i la Cirera, una part de l’entorn urbanitzat del Balnerari de Vallfogona i el despoblat de Montargull. Travessa el terme la carretera que, sortint de la comarcal C-241 (Manresa-Montblanc) a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, passa per Rauric, el nucli de Llorac i Guimerà i enllaça finalment amb la C-14 (Tàrrega-Montblanc) al terme de Ciutadilla.

El poble de Llorac (648 m; 35 h el 2005) és situat vora el Riu Corb, al marge esquerre, i al peu d’un tossal (843 m d’altitud) que el domina des de migdia. Al començament del segle XII Llorac pertanyia a Guifre Bonfill, un nét del qual, anomenat Berenguer Bernat de Sentdomí, el donà juntament amb l’església de Santa Maria a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i fou una de les primeres possessions d’aquest orde al Principat. Els hospitalers hi establiren una casa, documentada a l’inici del segle XIII, que després integrà el batlliu de la comanda de Cervera. Al segle XIV el lloc pertanyia al montblanquí Francesc Alenyà, que el 1341 comprà la jurisdicció a Pere el Cerimoniós. A partir del segle XVI consta com a propietat dels Guimerà.

L’actual església parroquial, dedicada a sant Joan Baptista , aprofitant elements i l’estructura de l’anterior, romànica, fou refeta a la fi del segle XVIII. De l’antic castell de Llorac, situat en una petita elevació al costat del poble, a la banda meridional, només resten els carreus i algun tros de paret aprofitats per a bastir una gran pallissa.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Llorac, com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.

Que  Sant Joan Baptista i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 


dimecres, 11 de març del 2009

SANT BALDIRI " DE LES FAIXES " A LLIÇA D’AMUNT


Es troba situada al barri de Sant Baldiri, prop de la Sagrera.

Apareix documentada per primera vegada el 1325, tot i que és a partir del segle XVIII quan sovintegen les referències a aquesta església. Fou cremada en la guerra de 1936 i restaurada pels feligresos i devots del sant l’any 1946.

L’aplec se celebra els dilluns de la segona Pasqua, Pasqua Granada o Pentecosta. També s’hi fan celebracions en altres moments, com el dilluns de Pasqua de Resurrecció.

El 1715 es va construir la capella actual i l’altar retaule. És una senzilla construcció d’una sola nau, de planta rectangular, amb teulada a doble vessant, orientada a llevant, i porta oberta a ponent, amb llinda i flanquejada per dues petites finestres quadrades. La paret és de pedra arrebossada. A cada lateral hi ha quatre robustos contraforts. L’any 1934 l’altar i la capella foren restaurats per l’artista Nonell, de Barcelona, gràcies a les donacions fetes pels feligresos i els estiuejants.

Trobem més informació a : www.xtec.es/ceipsantbaldiri/

Sant Baldiri, popularment dit sant Boi, és un màrtir dels primers temps del cristianisme, del segle III o, més probable, del IV. Podria ser originari de la ciutat de Nimes, al sud de França, i és poc el que es coneix de la seva vida. Segons una passió del segle IX hauria estat mort en un bosc de les rodalies de Nimes on es va retirar per portar una vida eremítica.

Baldiri, diuen altres fonts, va repartir els seus béns entre el pobres, va ser ordenat de sotsdiaca pel bisbe d'Orleans i es va dedicar a la catequesi dels catecúmens, aquells que es preparaven per rebre el baptisme. En una festa pagana a la ciutat de Nimes fou arrestat i decapitat. La seva fama de santedat, aviat escampada arreu, arribà a Espanya, on va ser inclòs en tots els calendaris mossàrabs, i uns mercaders siris la van fer arribar a I'Orient. Les seves relíquies, mencionades encara al segle XIV, han desaparegut.

La seva festa se celebra el 20 de maig.

TRADICIONS


Segons explica sant Gregori bisbe de Tours (573-594), la seva tomba atreia nombrosos pelegrins. Un llorer que havia crescut enfonsant les seves arrels en el seu sarcòfag havia obrat nombrosos miracles. El poble l'ha mitificat fins al punt que, tot i ser només sotsdiaca, i creient que era una situació molt baixa en la jerarquia de l'església donat l'alt grau de santedat amb qui era venerat, se li va millorar atribuint-li, equivocadament, la jerarquia més alta, o sigui la de bisbe, que encara avui se li atribueix en la iconografia que el representa amb bácul, anell i mitra.

Es diu que era advocat contra la trencadura, i per això era anomenat SANT BALDIRI "DE LES FAIXES", pel fet que els trencats, en ser guarits, deixaven com exvot en la capella del sant les faixes amb què havien estat faixats durant la malaltia.

LA CAPELLA

És cosa de centúries que sant Baldiri té la capella a Lliçà d’Amunt, puix consta a l’arxiu parroquial que l’any 1075 una feligresa, anomenada Saura, muller de Jaume Torra, l’hi llegà sis diners.

El 1715 es construí la capella actual i l’altar retaule. És una senzilla construcció d’una sola nau, amb teulada a doble vessant, orientada a llevant, i porta oberta a ponent, allindada. Les parets laterals estan reforçades per robustos contraforts.

Lliça d’Amunt demana més d’una visita : Sant Baldiri,Sant Valerià, les antigues parròquies de Santa Justa i Santa Rufina, de Sant Esteve de Palaudaries, i l’actual de Sant Julià , son sens dubte un actiu molt valuós d’aquest Municipi , i àdhuc de la Vall del Tenes.

© Antonio Mora Vergés

dimarts, 10 de març del 2009

SAVALLÀ DEL COMTAT








Anava amb el Tomàs Irigaray i Lopez, continuàvem la recollida d’imatges de la Vall del Corb, que havíem iniciat al petit nucli de població de Rauric , on comença aquest espai físic.

L’associació http://www.guimera.info/ , està treballant en la posada en marxa d’una pàgina web , que sota el nom http://www.valldelcorb.info/ es proposa donar a conèixer aquestes terres. Des de l’experiència sabem que des del coneixement virtual, s’incentiva el desig de veure i trepitjar.

La nostra tasca te un caràcter substitutori, i donarem absoluta preferència al treballs elaborats des de la Vall. En tot cas, en aquesta línia de donar a conèixer, de Savallà del Comtat s’explica :

Savallà, esmentat com a serra d'Avellano, l'any 1043, va ser donat pels Comtes de Barcelona a la família dels Cervera, cap a finals del s. XI, la qual en tingué el domini fins a la fi del s. XII, quan apareix com a senyor del lloc Gombau d'Oluja.Durant el s. XIII passà als Timor i ja en el segle XIV als Boixadors per casament de Francesca Timor amb Berenguer de Boixadors. L'any 1380, Bernat de Boixadors, comprà al rei la jurisdicció del castell, junt amb la de les Piles, Guialmons i Rubió. L'any 1599, aquesta família obtingué el títol de Comtes de Savallà i el castell es va convertir en una de les residències més importants de la comarca.El castell fou reconstruït probablement durant el s. XV i també en el s. XVI. I va ésser residència habitual dels Comtes de Savallà, els Boixadors, fins al s. XVII.Durant les guerres carlines, els veïns del poble foren obligats a portar feixos de llenya al castell per cremar-lo.L'edifici, cremat i derruït, fou abandonat definitivament pels Comtes, els quals ,però , a la fi del segle XIX , amb la finalitat de restaurar el seu castell de Peralada , s'emportaren diversos elements arquitectònics de gran importància del castell de Savallà.

Des de l'any 1982, s'han dut a terme feines de conservació i manteniment d'aquestes restes, amb ajuda d'organismes oficials.

De l’antiga església parroquial, probablement romànica i situada al lloc de l’emplaçament de l’actual, no es conserva cap element; procedeixen de l’antiga església diverses peces litúrgiques, com un encenser i un hostier gòtics, a més d’una creu processional i una custòdia renaixentistes, tot d’argent. L’actual, d’estil barroc i dedicada a sant Pere, fou iniciada l’any 1776 i fou acabada al cap de deu anys. La dovella central de la llinda porta la data del 1786. Aquesta parròquia va dependre del bisbat de Vic fins el 1957; aleshores va passar a l’arxidiòcesi de Tarragona.

L’any 1965 es va instal·lar al cim del tossal, a un centenar de metres del castell, l’estació telefònica de radioenllaç, que fa el servei entre Madrid i Barcelona, a la qual connecta també la de la Seu d’Urgell-Andorra.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Savallà del Comtat com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés